Cinema sense condicions
Bona nit, ja tornem a ser aquí un dimarts més disposats a parlar de cine,
d'allò que ens agrada, de les pel·lícules que hem vist, de les que us recomanem, que veieu,
perquè us ho passareu bé. Nosaltres avui tenim una convidada especial,
que és la Laia Vidal, una persona que ve del món de l'ensenyament,
però de l'ensenyament, diríem, de persones una mica més difícils de les habituals,
perquè és una educació especial, ja en parlarà ella i ens ho explicarà,
perquè tenim la intenció de fer com sempre unes tres parts,
que serien la primera part que parlaríem de les escenes, d'allò que hem vist,
encara que no hem vist potser moltes de les escenes que fan aquesta setmana,
em van parlar ja la setmana passada del Termens,
de la Ramon Termens que l'estrena aquest divendres,
però jo en canvi he vist una que vull parlar-ne, que és Victòria,
que és una pel·lícula que la fan només en un cine un dia a la setmana,
o millor a la nit, cada dia a la setmana, que és el Texas,
però després parlaríem del tema de la persona que ens ve a parlar
i parlaríem de les pel·lícules que més o menys estan lligades amb el seu tema,
amb el tema de l'educació especial,
i l'última part, doncs si ens a sobre temps i tal,
doncs anirem comentant aspectes de diverses pel·lícules
que fan referència en aquest tema.
Llavors, avui segurament serem, d'una banda, la Laia Vidal,
bona nit, la Laia, tenim aquí el Francesc darrere del control,
en els... no s'ha sentit, em sembla?
No, ara sí.
Ara sí?
Oi?
Bona nit.
Bona nit.
Ara sí.
Ara sí.
Tenim després d'aquí una mica, suposo que arribarà la Carme Nebot,
que ens ha dit que no podia arribar al puntual
i que arribaria quan així que pogués deixar la feina que tenia pendent,
i no sabem si al final podrà venir el Jaume Vidal,
perquè tenia un problema també que no podia resoldre.
I com sabeu, el Pol i la Lídia ja ens van dir que estaven de viatge,
estaven a Romania, que per tant avui ens farien el salt.
I mira que s'hi arriben, eh? El Pol i la Lídia.
Ah, sí? Llavors sembla que ens ha fet el salt autèntic, eh?
Perquè s'ho ha presentat des de Romania fins aquí.
Sí, directament, jo què sé, amb l'avió, no sé.
Bueno, això seria ja extraordinari.
Bé, si voleu, comencem per parlar una mica...
Jo tenia moltes ganes, la veritat és que el dimensi la nit
ens n'hava que va ser, que vaig estar al Texas,
que per cert al Texas entre setmana val dos euros pels jubilats.
tres euros per les persones normals al cine.
Quines són les persones normals?
Les que no s'han jubilats.
Les que no s'han jubilats.
Ja ho saps, Laia. Som normals.
Doncs que els que no s'han jubilats,
doncs que treballen i que laboren i cal,
doncs els costa només tres euros al cine.
Però que fins i tot, doncs, els caps de setmana
hi ha uns preus realment molt raonables.
Jo penso que val la pena la tria de pel·lícules que fan...
I l'Aventura Pons està ja sempre i fa dos petons si vas al cine.
Com a mínim, com a mínim.
És el propietari dels Texas, vull dir.
Com a mínim, com a mínim.
Doncs bé, jo volia parlar de la sorpresa,
que ha sigut una autèntica sorpresa,
una pel·lícula que es diu Victoria,
que és del 2015, de l'any passat,
que va guanyar premis a totes les bandes
del Festival de Berlín i de l'Acadèmia Alemana.
Perquè és un director que es diu Sebastián Schripper,
que jo no sabia que hagués fet altres coses,
no estic al corrent d'això.
Però sembla, i aquest és el punt de vista
que m'agradaria destacar,
sembla que darrerament s'ha posat de moda
fer pel·lícules explicades en primera persona,
tot i que no sempre, però sobretot
rodades en un sol pla seqüència.
Per què ho dius? Per Berman, per Ablar...
Per Berman, per Ablar, per The Triver,
per l'Hijo de Saúl, per una sèrie de pel·lícules...
L'Hijo de Saúl també?
No tan fredament com les altres que hem dit,
però sí que tindria sobretot
el fet que està explicada en una primera persona.
És a dir, tu, tots estàs d'una cosa o l'altra.
Sembla que el cinema modern
s'hagi entestat en convertir el clàssic visionat
en una experiència gairebé física,
com si els formats anteriors
haguessin quedat obsolets
i calgués una reformulació
de tots els recursos cinematogràfics.
Victoria, que va ser vista al Festival de Berlín
i sent la guanyadora dels premis
de l'Acadèmia de Cinema,
va guanyar-ho tot, pràcticament,
s'afegeix en aquest moviment
de films rodats en un sol pla,
a vegades inquietants i claustrofòbics,
i de llenguatge absolutament nou, diferent,
sense talls, sempre en temps present,
i amb una atmosfera inquietant.
Victoria es converteix en un viatge
pel barri de Crosberg,
Crosberg que tenia a ser, no sé si ho coneixeu,
a Berlín com el barri de Gràcia de Barcelona,
però a l'alemana, no a la Mediterrània,
que seria el barri de Gràcia,
i en concret per un barri,
per un berlín de borratxera,
i la ressaca que es manté a continuació
durant dues hores, vint minuts,
de cinema modern.
Que bàsicament és això,
és a dir, la pel·lícula comença amb una discoteca,
segueix que una noia,
representa que és una noia espanyola,
que, degut a la situació econòmica,
doncs ve obligada a viure a Berlín,
no a Barcelona,
no queda clar si és de Barcelona o és de Madrid,
i, a partir dels interiors d'aquesta discoteca...
Però ja és catalana, perdona, l'actriu.
L'actriu és catalana,
però ara m'agrada que es va creixer.
L'Aia Costa, que va guanyar...
Va guanyar el Gaudí per aquesta pel·lícula.
Va guanyar el Gaudí per aquesta pel·lícula,
la interpretació d'aquesta pel·lícula.
I també té el millor premi de l'acadèmia alemana
per aquesta mateixa pel·lícula.
I reia que a partir dels interiors d'una discoteca,
seguint així,
la càmera seguint, sense cap moment deixar de seguir
els personatges principals, sobretot amb ella,
se'ns porta a una terrassa d'un alt edifici,
i recorrem els baixos fons urbans
i els baixos fons humans,
i seguim aquesta noia espanyola,
ella està esplèndida,
però també els altres actors també ho estan,
en una trapa que es va complicant i engrandint
de forma molt, molt espontània
i molt ben aconseguida.
Jo haig de confessar que feia temps
que no quedava tan meravellat davant d'un espectacle,
tan original, tan sorprenent,
tan fresc, tan hipnòtic en alguns moments,
que t'atrapa
i està ribatejada
amb una certa poesia
delicada i fugaz.
Us prometo que és cinema pur.
Cinema pur.
I jo, que no soc molt experimentalista,
i el Francesc que està aquí a Ràdio dels Vidres,
aquí a Ràdio dels Vidres ho sap,
amb ell li agraden més experiments que a mi.
Molt aficionat, oi?
No soc molt aficionat.
Però aquesta pel·lícula,
jo sempre li faig preguntes a Joan d'aquest tipus, Laia,
però aquesta pregunta té un final obert o tancat?
Té un final tancat.
Llavors, clar, què t'agrada?
Però és experimental.
És una de les coses...
Ah, però és experimental.
Si fos experimental de debò,
no tindria un final.
No té el format, diríem,
que t'agrada,
que és els finals oberts.
Té un final...
Aviam, és un final tancat a mitges.
Vull dir, no està tancat,
com diríem,
que es tanca en les pel·lícules,
que tu saps que a mi potser he defensat
i que a mi m'ha agradat molt.
Però realment és una pel·lícula extraordinària.
És a dir, crec que és una llàstima
que no hagi vist més gent.
Crec que és una pel·lícula
que hauria de tenir més ressonància, més èxit.
Només la fan, repeteixo i ho he dit abans,
el text és en sessió i única
i a les 10 del vespre.
I des del punt de vista és superior,
des del punt de vista,
no cal que estiguem d'acord amb el...
A veure què ho veiem.
A ver-me'n, a hablar, etc.
Ara ja t'estàs apartant del...
I està rodada en les anteriors,
com les anteriors,
en un sol pla, seqüència,
atenció, de dues hores vint minuts.
dues hores vint minuts
que la càmera no deixa els actors
que estan actuant en directe en aquell moment.
Això passejant pel barri...
Passejant pel barri,
però hi ha incidents,
perquè atenció,
hi ha acció,
hi ha persecucions.
És a dir, una pel·lícula molt rodona,
molt completa.
Però és un pla de seqüència real?
Real, real, real.
O hi ha una mica com a ver-me,
que hi ha unes petites...
No, no hi ha cap trampa.
No hi ha cap trampa.
És un pla de seqüència real.
Les coses succeixen davant de la càmera
de forma natural i fresca,
i la càmera està cada vegada situada
al lloc necessari,
al lloc precís,
que això és realment espectacular
i molt sorprenent,
perquè és molt difícil,
al millor lloc per explicar la història.
Penso que el treball de càmera
que fa aquest senyor,
un realitzador de nés,
millor dit,
un càmera de nés,
perquè el realitzador és aleman,
és realment extraordinària.
Però, perquè sobretot,
sobretot s'ha d'explicar
que la coreografia de la pel·lícula
no és gens senzilla,
hi ha escenes pròpies
d'una pel·lícula d'acció,
els actors ploren,
riuen, toquen el piano,
fan caprioles amb la bicicleta,
i la càmera segueix
aquest recorregut amb bicicleta,
com si ell anés amb cotxe
o amb una bicicleta,
o no sé com aconsegueixen
no perdre aquests personatges
que van amb bicicleta,
i no oblidem que hi ha diàlegs
la mateixa vegada,
que aquests actors,
durant dues hores i mitja,
com si fos una obra de teatre,
s'han après els diàlegs
i de la forma més o menys espontània
o consentida
ho van expressant, no?
Per tant, és realment,
la Laia Costa està bé,
però és que els altres actors
estan també de pel·lícula,
estan extraordinaris,
estan molt bé.
Llavors, en fi,
suposo que no cal que ja tot queda clar
que és una...
Ha quedat força clar que t'ha agradat.
Que m'ha agradat molt.
Més que la del camí més llarg
per tornar a casa.
Sí.
L'has vist, el camí més llarg?
També, també l'hi he vist.
Però abans no l'havies vista.
No, abans no.
L'hi he vist...
Per si no s'havia notat, eh?
No havies sentit uns copets
allà al micròfon,
uns papers que es movien,
un ordinador que s'obria.
Doncs ja, com que hem pogut veure...
Bona nit, bona nit.
Ha arribat, ha arribat.
Ha irromput aquí, en el...
Silenciosament,
tampoc exagerem, eh?
Sí, sí, sí.
Silenciosament,
ja t'ho diran els oients, ja.
Els cops que s'han sentit al micròfon.
Semblava això,
les 50 sombres de greix,
però amb el micròfon...
És que ha caigut, això, més a més.
Ja, ja, per això, per això.
I tu li anaves donant copets?
Bé, deixem-ho aquí.
D'acord, d'acord.
Repeteixo, és un descobriment,
una de les morts pel·lícules...
Ens agafem-la com a pel·lícula del mes,
tot i que sigui la de...
A veure, és la que tu me l'havies comentat, tu, sí.
Victòria, victòria, victòria.
Jo la faria a la pel·lícula del mes.
No vaig tenir temps de...
Jo la faria a la pel·lícula del mes.
Bueno, encara estarà en cartellera
perquè la puguem veure,
perquè ens passa que diguem una pel·lícula
i després no hi és.
El problema...
Jo, bueno, és que el problema és l'avantatge
que el que passa és que no tenim la setmana que ve
la pel·lícula del mes,
sinó que el tenim en a tu.
Ah, el tenim en mi?
Sí, el tenim en a tu,
que suposo que us saps...
Bueno, a mi el teniu sempre aquí, eh?
Sí, però aquest dia has de fer un tema.
Tot un honor.
Sóc constant.
Som al jardiner.
El tema que has de fer al cinema de Russell Crowe.
Ah, mira, per fi parlem d'aquest home, molt bé.
I et toca parlar-ho tu, per tant.
Doncs mira, a veure si podeu veure la pel·lícula
que va fer com a director.
Això és el que fa no gaire.
Jo volia que et diguessis quina és la que et recomanes.
Bueno, més que res perquè és una curiositat
el fet que el Russell Crowe,
que és un actor ja superconegut, no?
I que va fer moltíssimes coses.
I va fer una pel·lícula, si espera, a veure, la mirem, a veure.
Com es diu la pel·lícula?
The Watcher Diviner.
Ah.
És que sóc incapaç de recordar els títols traduïts
al buscador d'aigua, una cosa així.
El buscador d'aigua?
D'aigua.
Escolta, i aquí l'han feta?
Sí.
Ah, però jo no la vaig veure.
La fan al cine? La volem al cine o no?
No, ara ja no.
Això va ser de la temporada passada.
Ja, sí.
Per buscar, suposo, que filmin...
I tu sí que la vas veure?
Sí, sí, sí.
Em va fer gràcia anar a veure-la,
perquè, bueno, en aquesta etat tot m'agrada,
ell també estava com a protagonista,
i vaig dir, bueno...
Sí.
Bueno, sí, no sé si la vaig veure al cinema o com la vaig veure.
No, no, la vaig veure.
Jo segur que no.
Sabia que havia fet ell una com a director,
però se'm devien passar com moltes d'altres.
Bueno, doncs és una història que està bé.
A veure, es fa una mica previsible de vegades
i toca de manera massa tòpica
al cinema d'acció i a la comèdia.
Vull dir, és una superpel·lícula,
però la història que t'explica és prou original
i es deixa veure molt bé,
i és agradable, i està bé,
i té moments també tràgics i de tot.
Una combinació d'elements, maca,
i ell com a actor, doncs també està bé.
En tot cas, farem una barreja d'actor i director,
perquè com a actor sí que podem dir més coses.
Exacte, de totes maneres,
si voleu que us recomani una pel·lícula com a actor,
perquè segurament no l'heu vista,
jo no la coneixia ni tan sols,
és aquesta gran home, recordaré el títol,
que fa de periodista en una redacció,
i que és un títol en anglès,
ja m'han recordat,
State of Play.
Aquesta sí que l'hauríeu de veure.
Jo penso que és la millor interpretació que l'he vist.
He vist unes quantes seves,
però aquesta és que és una cosa impressionant.
Bueno, Gladiator estava realment excel·lent, eh?
La quina?
Gladiator.
Bueno, Gladiator és Gladiator, jo,
que ho sé dir, Joan.
Però ho fa com a personatge,
no sé llançament d'ell, eh?
No sé si és el que més destaca
en una pel·lícula gran dil·loquent com aquesta,
que destaca en les escenes d'acció,
el joc en fènix...
No, l'actor, ell destaca molt, eh?
Sí, l'actor està com molt ben agafat
pel personatge que fa, no?
Però no sé si la interpretació se va...
Bueno, sí, potser sí, eh?
Potser sí, la va gladiator fa molt de temps,
però és que ha fet altres pel·lícules
amb una interpretació de molts matisos,
que és un actor que de vegades es parla d'ell
per aquest aspecte que té,
més aviat de brutot i tal, no?
La història confidencial em va agradar molt també a mi.
Bueno, per exemple.
Ah, sí.
Per exemple.
Doncs aquesta, si voleu, apunteu-la.
State of Play.
State of Play.
Fantàstic.
Vull dir, té uns petits duels interpretatius
i té uns gestos, uns tics
que s'ha creat ell pel personatge
que te'l fan completament convincent.
És molt bona.
I a part, l'actriu,
que ara no recordo el nom,
es pot buscar,
que ho fa amb ella,
amb ell, vull dir, tots dos,
tenen una química fabulosa.
Molt bé.
Una gran pel·lícula.
Doncs, bueno, acabem amb això que explicàvem de Victòria,
que, si voleu, la podem deixar
quan hi hagi un buit per fer la pel·lícula de més,
la podem deixar,
perquè la sensació que tinc
és que és una pel·lícula...
Jo vaig estar parlant amb els del Texas,
amb la gent que venia a les entrades
mentre m'esperava per entrar,
i em van dir que era la pel·lícula
que tenien només la feien a la nit
a les 10 del vespre,
però que des de feia molts dies l'omplien.
O sigui, jo em va sorprendre
perquè vaig entrar a la nit
i hi havia molta gent.
I em van dir que es veu
que és com si hagués corregut la boca a boca,
hagués funcionat,
i la gent sap que la pel·lícula
la fan anar més allà en tot Barcelona
i que està bé
i que la gent hi va.
I, per tant, suposo que si la gent
segueix anant-hi,
la seguiran fent.
Sí, sí, sí.
Aquest cinema funcionarà així.
Que seguirem així.
Bueno, tots els...
Per tant, per acabar,
diríem que és un descobriment,
una de les millors pel·lícules
de mi punt de vista de l'any passat,
jo la posaria de les millors,
en Lluernadora,
que frega la perfecció,
només li faria tan sols un retret.
I és que dos hores, vint minuts,
és massa.
No és massa.
Sí, però, bueno...
Jo penso que...
Si no se't va fer llarga.
No, no es fa llarga,
perquè té tensió sobre.
És a dir, com que passen coses...
Havies sopat abans o no?
No, ho dic perquè potser et va agafar gana,
jo què sé,
aquestes coses s'han de tenir en compte tot.
No me'n recordo si havies sopat.
Clar, potser estava allà.
És que al cinema sembla que si...
Potser amb vint minuts menys,
potser amb vint minuts menys,
es deia que es converteix gairebé
en una obra mestra.
Per tant, la trobo recomanable
i us prometo que és una helenada d'aire fresca
en molts sentits, perquè és molt...
El Jaume en parla meravelles també,
vull dir que ja sou dos.
Ja sou dos.
Que no sempre coincidiu tampoc.
Exacte, com que no coincidiu, intentaré...
Et volia preguntar a la Carme,
és que m'han parlat la setmana passada,
et volia preguntar si has vist
Trenemos que hablar de Kevin.
Sí.
Jo quasi preferiria,
tenint en compte que ell està aquí,
si pot ser...
No puc parlar un moment de l'Andalgi,
només un moment.
No, has arribat tard i estàs castigada.
Molt bé, doncs,
a pesar d'estar castigada,
com que sóc una insorrecta,
parlo.
Insorrecte?
A veure...
Insurgent.
Sí, a veure, he vist...
Em va agradar o no?
Sí, en mida, però sí.
A veure, sí, sí que em va agradar.
A veure, he vist Nahid,
que és aquesta pel·lícula de l'Aida,
que no sé com s'ha de pronunciar això,
Panahanas Deix.
Sí, molt jove, eh?
Molt jove, aquesta noia.
És una pel·lícula iraniana.
Sí.
Jo no sé si ha fet més coses,
jo només l'hi he vist aquesta.
És una pel·lícula sobre...
No, no, és la primera pel·lícula d'ella.
Però ha fet una documental o alguna cosa així,
s'ha llegit.
I tot l'altra no he vist res.
Bé,
és una pel·lícula iraniana,
el tema és una dona
que està divorciada
i viu amb el seu fill
en un barri marginal,
no sé si de Teran o d'on és,
del nord, del nord d'Iran.
Sí, del nord d'Iran, no ho sé això,
la situació no ho sé.
Però bé, és un barri
cutre, vaja,
és un barri fosc.
Llavors, ella viu amb el seu fill,
està divorciada,
el seu marit es van casar molt joves
i el seu marit és únex
o addicte a les drogues
i aquest és el context.
Llavors, ella lluita pel nano
amb les possibilitats que té.
s'enamora d'un home
que també està divorciat
i té una nena.
La situació és una situació peculiar
perquè a l'Iran, per l'obís,
el divorci és legal,
però l'alpatia potestat
és sempre del pare
i, per tant, només en aquest cas
és un nano de 10 anys,
el té la mare
perquè ell, que té una vida molt irregular,
ha accedit a que ho tingui la mare.
I aquesta és la situació amb la que...
Ella és drogadicta.
Sí, drogadicta és un personatge
que, per cert, està magníficament interpretat.
La interpretació de tots,
el nano, ella, tothom,
en aquesta pel·lícula,
la interpretació és molt bona.
La història està ben narrada,
la descripció té la fosquedat
que té la pròpia història
i això està bé.
Passa a l'hivern,
amb pluja, amb gris,
l'ambientació està difantra.
És curiós que...
És un país relativament desconcertant
perquè existeix el divorci,
però el context amb el que es dona
continua havent-hi la tradició
que està establerta entre la ciutadania
de que allò està...
La perdedora és la dona.
Això és el context amb què això es mou.
I aquí és el focus d'aquesta pel·lícula.
La dona està molt ben descrita
perquè és un tipus de dona forta,
és una dona que es mou en aquest context
que segurament retrata molt bé
la manera de funcionar de les dones
que estan submeses a aquest tipus de situació
perquè menteix,
fa coses contradictòries,
es comporta també amb el nano
de manera...
Se l'estima moltíssim,
però de manera també
que és difícil d'entendre-ho,
però que és la seva manera defensiva
de lluitar per ell.
Està ben vist, tot això?
I està ben vist...
Ell està molt ben descrita
i molt ben interpretada.
Molt bé.
Sí, és la que sortia aquella del...
La separació.
Semin.
Semin.
Espera.
Nader i Semin.
Nader i Semin, una separació.
Nader i Semin, una separació.
És la minyona que va a casa.
Sí, la minyona, sí.
És que és molt bona actriu aquesta dona.
Bé, comparada amb aquella,
aquella és superior a aquesta de llarg.
Allò és molt bona mestra.
Però bé, seria una altra pel·lícula,
com ja el Joan va destacar la setmana passada,
em sembla que la vas comentar,
que tot i que està rodada en un barri fosc,
com tu dius,
i en una ambientació fosca,
però que ens tira llum a nosaltres,
sobre un Iran que no és la imatge
que sempre tenim de l'Iran,
sinó que és una imatge...
No, és que la veritat és que l'Iran...
Entre la modernitat i la tradició...
Mira, hem de saber que l'Iran
és el centre més important cultural
de la zona aquella.
I el que passa és que l'etapa Khomeini
i l'etapa islamista
ha destrossat moltíssima part
de la càrrega cultural i potent
que tenia aquests...
Vull dir, que de tota la zona,
l'Iran és històricament
el més potent que hi ha.
Bueno, també és veritat que hi ha...
És la Pèrsia, no?
Exacte.
Però ja tenia molta potència.
Aquesta gent van tenir cine
des del principi, des del 1900,
vull dir que tenen cine de seguida,
aquesta gent.
I tenen l'escola de Teheran,
que es diu ara, que és tota aquesta gent.
Exacte.
Vull dir que és difícil haver...
I la universitat d'aquest país
era una universitat important
ja fa molts anys.
Vull dir que, clar...
L'han destrossat.
L'han destrossat.
Perquè els actors són de nivell mitjalt.
De molt nivell.
Sí, de molt nivell.
Ara, és veritat que ella va sempre
amb el mocaduret
i sempre amb l'esquema aquest
que, al meu mod de veure,
l'atrapa.
L'atrapa tota la vida, no?
Però això també és per a una...
No n'ho ve d'anar a la perruqueria massa, no?
No, perquè es fa metges, concretament.
Fixe't, es fa metges i el marit ho nota.
Ah, mira.
Sí?
Amb el mocador posat i tot?
Amb el mocador posat.
Això era curiós.
Perquè és una cosa banal
que ve...
Que és una dada d'ella
perquè llavors no té diners,
no fa res i va...
Perquè està ben descrit el personatge.
Perquè és aquesta dualitat
que ella juga així
i està ben vist, això.
Està molt ben vist com a personatge.
És una poli...
El millor de tots els personatges, eh?
Sí, sí.
De llarg, de llarg.
De llarg, de llarg.
Destaca ella com a interpretació brutal
d'una forma brutal.
Però tot ho fa...
Està tot...
Bé, el que passa és que no acaba de tenir garra
com a pel·lícula, eh?
També ho haig de dir.
Així és com la de la separació...
És una pel·lícula que t'enganxa
des del primer moment.
Està ben descrita la societat,
la societat dels intel·lectuals,
la societat del món que medra.
La societat...
Tota està molt ben descrita.
Aquí és una cosa marginal,
és una història relativament curta,
ben treballada...
Però pot ser la primera pel·lícula d'ella?
Està bé, està bé.
Està bé, està bé.
Deixeu-me que parli,
abans d'entrar en l'altre tema,
no d'una pel·lícula llarga,
com esteu dient,
sinó d'unes pel·lícules curtes,
de coses que jo recomano
a la gent que estigui una miqueta atenta
i que no sempre és fàcil, eh?
Però aquest diumenge passat
feien aquí, molt a prop,
a la Llobregat,
a Pallejar concretament,
al Castell de Pallejar,
que és un lloc, la veritat,
és que molt maco
per anar a veure curtmetratges.
Doncs passaven tota una fila,
tota una successió
una successió d'històries
que, bueno, ja està,
ja han passat.
Ara no podeu ja anar a veure-les,
però, bueno,
les esmento una mica perquè...
Tu les vas anar a veure?
Les vaig anar a veure
perquè, bueno,
vaig estar en contacte
amb els organitzadors,
amb el Més que Cinema,
a Réu Sant Vicent,
vam parlar amb ells,
amb Manolo García,
que es diu així l'home,
Manolo F. García,
el pare també es diu igual,
vaig conèixer a dos Manolo García
al mateix dia,
també Pepe Ruz
i Jordi Izquierdo,
els tres organitzadors,
doncs, bueno,
la veritat és que van fer
una cosa molt senzilleta,
però molt ben pensada,
sobretot per la selecció
i per l'ordre
i per la seqüenciació
que tenien de les històries
i una de les coses
que recomano
és que busqueu,
perquè això sí que es pot trobar
per internet,
és l'obra d'una productora
de Sant Boi,
que es diuen
Unhu Producciones,
que són gent,
doncs, bueno,
més aviat joveneta,
que han començat fa tres o quatre anys
a fer coses,
potser una mica més,
i que tot el que han fet
té un valor molt gran,
un valor molt gran
perquè està fet
amb uns mitjans molt minsos,
però amb molta creativitat,
llavors aplicant
totes les tècniques cinematogràfiques
d'utilitzar
una producció potenteta,
com a mínim
d'acord amb el que volen fer,
script,
càmera,
llums,
acció,
utilitzen tot,
llavors són els companys
d'Amics també
d'Unhu Producciones
i allà van passar
bona part de la seva filmografia,
Efímera Negra,
que és una websèrie
que van fer
per commemorar
el fet que a Collbató
es posava en marxa
a Collbató Negra,
tot un muntatge
al voltant de la novel·la
del cinema negre,
ells van fer
una primera edició
i una segona edició
l'any passat
i les dues
la veritat és que estan molt bé,
hi ha curtmetràfics
que són de 30 segons
i et deixen
glaçat,
estan molt ben planificats
i molt ben tramats
per explicar-te
una història macabra,
una història negra,
normalment,
molt ben planificada.
És que són les de 30 segons.
Com?
Totes són difícils,
una història
en 30 segons negra
segurament és potent.
Sí, sí,
és difícil d'aconseguir
i has d'escollir
perfectament els plans,
d'aconseguir molt bé
el que vols explicar,
Ah, sí, sí, no t'havia entès,
perdona.
Llavors, això era una de les coses,
també passava en Tupide,
que és el primer
curtmetratge que vam fer,
que és una coseta així lleugera,
una comèdia romàntica
i una segona comèdia romàntica
que vam fer,
que aquí tothom va riure molt
perquè és que fa riure molt,
que és una comèdia romàntica
amb zombis,
ja no és com antes.
Llavors, la veritat és
que està rodada allà
a Sant Boi
i està molt ben feta.
Aquesta surt,
el Jaume Farrés,
són tres persones,
ara una s'ha donat de baixa,
però bé,
fins ara eren tres,
Jaume Farrés,
Tati Sánchez
i Juanjo Martos
que havien anat treballant
tot això.
I després havien passat
algunes que jo no sé,
potser a vosaltres us sona
com que de sempre
heu estat dintre del món
aquest del cinema.
Mira, per exemple,
Esperant,
de Joan Vall,
per si us sona algun nom,
Els malsons
del nàufrag Dimas
de Josep Vila.
Em queda molt bé
aquesta mostra
perquè es diu
Curdemires
i estic aquí jo
intentant veure el que posa
sense les ulleres.
Vull dir que jo també
soc força curdemires.
Llavors,
Una tarda de lluvia
d'Àngel Carpena.
Em sona aquesta, no?
Sí.
Aquesta que us deia
d'Otopide.
Una tarda com Bolanyo,
que és un pla-seqüència
també,
que abans esmentaves tu
i parlaves de pla-seqüència
com una cosa
que ara s'està treballant molt.
Doncs és molt simpàtica
parlant de les novel·les
del Bolanyo
i al mateix temps
explicant-te'l
que és un pla-seqüència
amb exemples del cinema
i ensenyant-te
a la pràctica
què és
i com ho roden
a la ciutat de Girona
per cert
amb un dels ponts
de la ciutat.
Res que és maquíssim,
durar uns set o vuit minuts
i es deixa veure
de meravella.
Després tenim
dues pel·lícules
de Mario Monzó
que és un estudiant
de quart de l'escac
que fa dues cosetes
que com a guió
està molt bé.
Després la part de direcció
potser li faia
una miqueta a l'home.
És una que es diu Bruixa,
està força ben feta
i una altra
que es diu
Dentro d'un oso.
Les dues són històries
així força íntimes,
molt diferent.
una altra de Laia Requesens
que es diu
Pintura Rítmica
que quan després vam saber
que era sobre la seva mare
que tenia el Parkinson
i tot el que veiem
a la pel·lícula
molt curteta també,
molt vanguardista
doncs era sobre la seva mare.
Nada importante sucedió hoy
de Xavi Porta
i això és el que es va passar.
Ah, no,
i una altra
que és un mig metratge
que es diu
Hienas Blood
és a dir
La sang de la hiena
de Nicolás Caicolla
un home d'aquí
no me'n recordo exactament
d'on
de l'estat espanyol
però que està treballant
a Itàlia en publicitat
i que ens va deixar
tots impressionants
perquè és com una superproducció
allò
en comparació amb la resta
la vam passar al final
i us recomano
que la busqueu
no sé si es pot veure
o no
a internet o allò
Hienas Blood
no sé
és com una pel·lícula d'aquestes
com les que hem pogut veure últimament
de Sicario, per exemple
doncs aquest ritme
i aquesta capacitat
per explicar la història
d'una manera festiva
però al mateix temps
profunda
dura
amb molt d'ironia
també basada
en el tema
de la droga
allà
en la ciutat de Mèxico
de Màxico
i a prop
i dura
dura
però molt interessant
Acaba d'entrar
el Jaume Abidal
perfecta
jo pensava que no podia arribar
i ha fet l'esforç
de venir
per tant
moltes gràcies
perquè
perquè
ha vingut
una persona
que a més a més
està molt propera
al teu món
al món que tu ens explicaràs
perquè ell també està
ja en parlarem
a la continuació
ja en parlarem
a la continuació
doncs passem al tema
si us sembla
com vulgueu
com vulgueu
aviam
t'escoltem
aviam
primer fem una presentació
si voleu
i és ella
com hem dit
és Laia Abidal
és cap d'estudis
d'un centre
d'educació especial
i llavors
parlant amb ella
va sortir la idea
de fer
l'educació especial
al cinema
com a tema
llavors
hi ha pel·lícules
que jo ara
aquests dies
revisant
ella ens va proposar
una sèrie de pel·lícules
que ara en parlarem
jo no sé si he pogut veure
tu fins a l'aquesta
d'aquesta
d'aquesta
he pogut veure
he vist les tres
que em vas passar
molt bé
jo només he pogut veure
dues
no he pogut veure més
el que passa
és que inicialment
inicialment havíem pensat
pel·lícules que són famoses
en aquest sentit
que el milagro
d'Anna Sullivan
de l'Arthur Penn
doncs
a Blanc Grancor
que va ser Òscar
la millor actriu
també toca un tema
més o menys
semblant
que Màtermamentíssima
que jo no he vist
m'han parlat molt bé
amb la Victoria Riley
que també tocava
el tema
igual
Rain Man
que és una famosa pel·lícua
que amb el síndrome
d'Spagler
que després ella
ens pot explicar
què és això
perquè jo he entès
que són els autistes
intel·ligents
suposo que és
per aquesta banda
però llavors
ella parlant
ens va explicar
que hi havia
una obra de teatre
que farien
que la reposaven
que la reposaven
en aquest moment
en el teatre
que és
el curiós incident
del gos
a mitjanit
que vol dir la pena
que tractava també
és un llibre
que després
el Benrique
va fer
l'obra de teatre
i llavors
ella ens va recomanar
jo
aquestes tres
les tenia
i les altres
he tingut que recuperar
més tard
perquè no vaig tenir temps
de passar-les
Cabeza Alta
una pel·lícula
de l'Emmanuel Beard
del 2015
de l'any passat
que era
tenia vuit nominacions
pel Premis César
millor pel·lícula
millor director
i millor actriu
que m'ha sorprès
molt bé
m'ha sorprès
Seri Tenert
que és un documental
que potser
és un documental
d'un nano
d'un professor espanyol
que viu a França
i que és un professor rural
i que t'explica
és una escola rural
Aciel Ovea
Aciel Ovea
que és una pel·lícula
que seria el mateix
que ella treballa
és un documental
és un documental també
la professora d'història
que va d'un cas concret
que en podem parlar
i Tenemos Cabeza de Kevin
que jo no l'he vista
i si algú
doncs l'ha vista
vos en podem
si voleu
quan vulgueu
documentem
digue'ns tu
el que et sembla
ella s'ha de dir
que és cap d'estudis
d'aquest centre
que fins l'any passat
portava nanos
de nou anys
que clar
aquí s'ha de dir
que són nanos autistes
psicòtics
o retards mentals
és a dir
que ella agrupa
en aquest centre
gent que té
aquestes turístiques
que les classes
acostumen a ser
si són molt petits
de 5 nanos
i si són una mica més grans
de 7 nanos
com a màxim
i que
doncs l'ha d'explicar
ella com treballen
què és el que fan
quin tipus
tu mateix
jo vaig recomanar
una mica
a cel obert
perquè era una mica
el
recull una mica
com es treballa
amb aquests nanos
potser és l'ideal
el reportatge
explica una mica
l'ideal
de com treballem
aquests nanos
nosaltres
ens costa encara
treballar d'aquesta manera
perquè és un centre obert
o és un centre
és un centre d'educació
especial públic
de l'Hospitalet
sí
perquè quin és
l'ideal
comencem pel
que aquells nens
viuen allà
els nens de cel obert
a cel obert
bueno
a cel obert
tenen escola
i tenen uns centres oberts
sí
tenen com
residència
els nanos
que es descriuen
i viuen
els que tria
el documental
sí
sí sí sí
que nosaltres no
nosaltres som una escola
pública
d'educació especial
sí sí sí
que tenim
bueno
total
nens psicòtics
autistes
amb els anys
han anat augmentant
i actualment
el 60% dels nens
són
amb psicòs i autisme
i la resta
posen algun retard
mental
i l'ideal seria
què?
l'ideal seria
que vivissin allà
els nanos
no tant la vivència
sinó el treball
que es fa amb els nanos
no tant que hi visquin
sinó tot el treball
que es fa
a cel obert
es retrata molt bé
com es treballa
amb aquests nens
com es treballa
a nivell d'equip
que és molt important
i tot el que et remou
en aquests nanos
no?
perquè hi ha
una cosa molt
de la involucració personal
del treball
amb els nens
autistes
esteu en contacte
amb el SESMIC
constantment
clar
sí
SESMIC
que és el centre
de salut mental
i juvenil
té un programa
té un programa
amb l'escola
i fa una intervenció
setmanal
d'un dia a la setmana
molt bé
però clar
a cel obert
tenen els psicòlegs allà
nosaltres no els tenim
nosaltres som tot
mestres
i alguns
ens hem anat formant
més o menys
amb el treball
quina seria la vostra feina
què és el que feu?
clar
com a escola
el que es pretén
molts cops com a escola
és
que els nens
aprenguin
que aprenguin
la llengua
que aprenguin
tot el que és
més instrumental
llengua
matemàtiques
o el que la gent
s'imagina
jo crec que el treball
que hem de potenciar
a les escoles
d'equació especial
és que s'aprengui
a ser
poder treballar
perquè aquests nens
puguin ser
i llavors
es treballa sobretot
tot el món
de les emocions
que puguin saber
qui són ells
què senten
i que ho puguin
explicar en paraules
les edats
la franja d'edat
és?
nosaltres tenim nens
de 3 a 21
barrejat
sí
el documental aquest
que la directora
és
Mariana Otero
sí
és un prodigi
de documental
perquè
un es pregunta
la dificultat
que deu haver tingut
de tenir una càmera
a prop
d'aquesta canalla
sí
llavors
els que tria
estan també
molt ben triats
perquè
imagino
jo no sé
què diràs tu
com especialista
però estan ben triats
perquè són nanos
de diferent edat
amb diferents
problemàtiques
llavors
és veritat
ells fan
seguint
la can
veig
llavors
fan
els educadors
fan una
aproximació
observació
és aquesta barreja
que vol dir
que estan mirant
a la criatura
i estan
allunyats
de la criatura
lo suficient
com per deixar-la
això que has dit tu
ser
sí
bueno
ells anomenen
hi ha un llibre
de la pel·lícula
que es diu també
A cel obert
i són com entrevistes
i van parlant
i la Mariana Otero
deia que es van fer
moltes hores
de filmació
i que després
es feia una selecció
i es van triar
com 4 o 5 nens
que acaben sent
com els protagonistes
del documental
i ells parlen molt
del partener
no sé si ho dic
ben francès
però bueno
que és com un
acompanyant
i el documental
d'algún moment
ho diu
nosaltres volem ser
els semblants
a ells
ens aproximem
des del ser semblant
perquè no ens visquin
de manera intrusiva
o com el tot poderós
com diuen ells
en molts moments
que són nens
que si tu
et mostres
com un altre
molt poderós
a ells els
amaguen
exacte
o poden sortir
conductes més disruptives
més angoixa
que potser també
els passa
a l'entorn familiar
el lloc
és un lloc excepcional
perquè clar
és al mig de la natura
és un lloc
entre Bèxic i França
està en el mig
de la natura
els hores tenen
no sé si tenen llibertat
però almenys
tenen sensació
de llibertat
i això
els deu deixar
anar
en ser
una mica
el que
el que poden ser
i que vols que actuarà
amb els tallers
de música
de teatre
de cuina
de jardineria
el que de teatre
està molt ben vist
perquè cinematogràficament
dona més de si
bueno
i a vegades
és buscar un taller
en què ells no es vegin
que ells són els protagonistes
ells estan fent
com si
i això també ho treballem
molt a les escoles
és fer com si
ja no ets tu
i és un com si
fossis un altre
i això el que fa
suposo que ajuda
a saber com realment és
exacte
bueno
i en algun moment
no
una educadora
ho diu
diu
ell està interpretant
el que viu
a casa seva
diàriament
però si potser
li diguessis
que al nen
directament
que parlés
sobre com viu
diàriament
no podria
perquè tindria
un bloqueig
i perquè no en sap
i la manera
de deixar-los
anar sent
és
i cinematogràficament
enganxa també
perquè inclús
hi ha un nano
que arriba
i que té
tot de pos
que acaba
dormint
sota una tenda
té un llit
però
no vol dormir
al llit
té una por rara
llavors
l'educador
està allà
està una estona
i l'ajuda
acaben muntant
una tenda
i el nano
dorm
dorm al seu llit
però dorm
a la tenda
llavors
un pensa realment
és difícil
fer aquesta feina
o em sembla
que molt difícil
perquè és
aquesta aproximació
sense
sense
això
que hi ha
intrusiu
jo crec que no
que la paraula
és no ser intrusiu
mai
però fins a cert punt
també
ajudar
a la millor part
que els farà
els farà
sobreviure
bé
perquè
si no
no conduir
en el sentit
conductiu
però sinó
el sentit
de triar
una mica
allò
que la lliberi
i que simultàniament
el deixi anar
a mi em va interessar
molt
quan vas donar
un altre dia
a entendre
que vas parlar
de l'estadi del mirall
jo
em faria que expliquessis
què és això
de l'estadi del mirall
bueno
jo ho explicaré
la meva manera
perquè els psicoanalistes
lacanians
potser em dirien
què estàs dient
com que no som
nosaltres de lacanians
nosaltres no som lacanians
ni psicòlegs
però jo una mica
sí
ah bueno
potser ella et rellera
potser em corregiràs
en algun moment
però nosaltres no
perquè agafis
digues
digues
bueno
és com en un moment
els lacanians
parlen molt
de moments vitals
que tenen els nens
i el nen
el primer any de vida
els primers mesos
parla molt
del moment
que té el nen
amb l'encontre
amb el mirall
el mirall
que tenim tots a casa
els psicoanalistes
lacanians
parlen molt
que l'ésser humà
és
indefens
no
que necessita
una mare
o un pare
ells diuen mare
però sempre pot ser
una funció materna
o una funció eterna
una protecció
exacte
diu
i el moment del mirall
és el primer moment
que el nen
es veu
unificat
diu
fins llavors
ell mai s'ha pogut veure
com un cos
unificat
sempre és l'adult
no?
que amb els jocs
d'altat
de quan són petits
amb els jocs
de falda
quan l'adult
va nombrant
les parts del cos
que són jocs
que fan
tots els pares
i totes les mares
quan tenen un
nadó
ell pot fer-se
una idea
d'unitat
però fins que no
se l'encontra
amb el mirall
que ell veu
que ell
és una unitat
i és una unitat
diferenciada
de la mare
fins llavors
els jocs
és la que ens creuen
que ells
els nadons
no tenen clar
que són
diferenciats
de la mare
i tu què creus?
bueno
jo em vaig formant
amb això
i hi ha coses
que m'agraden
d'això
i sí que amb els nens autistes
veus que l'encontra
amb el mirall
deu ajudar
són nens
que no reconeixen
el mirall
es miren el mirall
i no es reconeixen
no es veuen
no es veuen
ni es reconeixen
com a tal
és un altre
el personatge
de la pel·lícula
el nano
el nano que fa còmics
sí
el nano que fa
que és un gran personatge
sí
perquè ell
té un món
i
i està molt ben descrit
la pel·lícula
els dibuixos que fa
que
munta una història
una història
que
ell mimetitza
dels còmics
que llegeix
és un nano aïllat
sí que va
amb els cascs
amb els cascs
habitualment
però està molt ben descrit
aquell nano
i hi ha una
una cosa que vaig trobar
molt curiosa
que ell
quan tingui 18 anys
ha de sortir
de l'escola
i llavors
li fan una
una entrevista
que hi ha tots
tots els educadors
i ell parla
i
hi ha un moment
que diu
diu
igual en present
està parlant en present
i diu en present
algo que
està fent
en aquell moment
i també diu en present
el que farà
als 18 anys
i per tant
et fa entendre molt
i ell ho diu
normal
està parlant normal
i no usa ni el futur
ni el passat
i llavors
sí que veus
que realment
allò deu ser
un problema
perquè no
deu distingir
les etapes
igual que
dius
això altre
les etapes
de temps
i ho vaig trobar
curiós
que ell
no se n'adonés
tots els altres
se n'adonaven
els educadors
ho veien
i ell
vivia això així
tu explicaves
també el tema
de la literalitat
que no
explica això
perquè em sembla
que és curiós
és a dir
els nens psicòtics
acostumen a ser
literals
me'n recordo
que al Joan
li vaig explicar
un exemple
de l'escola
que un dia jo
amb un nen
estàvem a la classe
amb el grupet
de 5 nens
i jo vaig fer
el comentari
de dir
ostres
d'aquí 4 dies
és el teu aniversari
referint-me
a un dels nens
i el nen autista
el company
diu
no Laia
4 dies
no
d'aquí 17
que eren els dies exactes
que era l'aniversari
és la literalitat
de 4 dies
no l'havia entrevistat
ell
les metàfores
no les agafen
i l'humor
tampoc
normalment
el personatge
del Dustin Hoffman
això està molt ben agafat
això està molt ben agafat
perquè el germà
li diu
una cosa
i és aquella
i només és aquella
i està ben agafat
allò
l'altra cosa
que a mi m'ha impressionat molt
va ser quan vas explicar
la importància del vincle
explica això
jo crec que
en el documental
també es veu
diu que
tu per poder treballar
amb aquests nanos
primer necessites
des del meu punt de vista
primer observar molt
mirar què fan
i llavors buscar el vincle
amb ells
si no hi ha vincle
una relació
que ell se senti segur
amb tu
no tira
no hi ha possibilitat
de treballar
està molt ben vista
amb la nena
la nena aquella
que fa cuina
que cuina
l'Alison
no me'n recordo els noms
la nena que cuina
i que
i que usen
el de cuinar
justament perquè
és la manera
que la nena
va sortint
va sortint
que és una nena
que acaba la pel·lícula
amb ella
que corre
i que és maco allò
perquè era una nena
t'apaïda
i quieta
i amb les parets
i allò
i després
al final de la pel·lícula
corre
bueno
està ben vist això
i deu ser això
que dius tu
l'educadora
ha vist
però
fins i tot
em penso que
vas relacionar
també m'ha agradat molt
nosaltres vam veure també
arrel que estaven bé
en aquestes pel·lícules
una que és aquesta pel·lícula francesa
que és de Cabeza Alta
que és una pel·lícula
que la que tenim de nef
fa de jutge
fa de jutge
de menors
i és un cas d'un nano
la pel·lícula és excel·lent
m'estranya
que no hagi passat
tan desapercebuda com ha passat
és un jutge de menors
i que
el nano
és un nano conflictiu
que constantment
s'està posant en allò
tot això ve
que els sis anys
el nano aquest
l'han deixat la seva mare
la seva mare
és una nana jove
que per una banda l'estima
per una altra banda
és tan jove
que està pendent
de viure la vida
i de drogar-se
o de beure
o de sortir
amb els amics
etcètera
i passa absolutament
del nano
el nano
va acumulant
diríem
coses que el perjudiquen
i en un moment determinat
en un moment determinat
quan estàvem veient la pel·lícula
quedava molt clar
que
pel nano
bueno
hi ha dues coses
que quedaven clares
una
que necessiten fer coses
és a dir
que necessiten
produir
produir coses
que diguin
això ho he fet jo
per una mena d'autorealització
i l'altra
i l'altra aquesta
que comentàvem
és a dir
que
que en alguna mesura
el nano
necessita
com ho diria
no sé
t'ho explicaries millor
és com que hi ha un adult
que mai li ha donat
una seguretat
es veu una mare
molt feble
per poder contenir
el seu fill
i a mesura
que va avançant
la pel·li
la jutge aquesta
li dona com unes esperances
i li diu
tu pots fer-ho
li va donant
crea un vincle
exacte
creu en ell
tot i que ell
en algun moment
fa algun delicte
però
la jutge segueix creient
en ell
i això fa que
al llarg de la pel·li
es va veient
com al final
ell veu que algú
se'l mira
d'alguna manera
és com
jo estic aquí
et miro
i t'acompanyo
per allò bo
i per allò dolent
però estic aquí
i t'estimo
que carai
sí
segurament
no ho sé
si entraria
a vegades
és perillós
potser treballar
a vegades
jo és de les coses
que en canvi
amb la pel·lícula
el documental
aquest de
Brussel
ai de Bèlgica
que són acompanyats
en canvi
jo trobava
que
sempre estan allunyats
els
educadors
en general
o molt poc
o quasi res
ni abracen
ni fan un petó
ni fan res
en cap moment
i cap dels
que cap dels educadors
amb la canalla
que són aspectes
diferents
en cap
sí
però l'estima
no només
és l'abraçada
bé
però la tendresa
la tendresa
és una manifestació
i trobava
que
suposo que
ho necessiten
per fer una bona observació
clar
a vegades
amb aquests
amb aquests nanos
els has de
demanar permís
per poder abraçar
clar
perquè una abraçada
pot ser una amenaça
per ells
sí
el contacte físic
no és fàcil
quan tens un vincle
ja saps que hi ha
alguna cosa que pots fer
però abans no tens un vincle
però la pel·lícula no surt mai
no
sí, és veritat
mai
sí, sí
perdona
però ens hem quedat
amb els
recanians
has dit el que opinàvem
però no el que opinaves tu
jo crec que és important
que ho sabem
bueno
jo ja fa uns anys
ja fa
més de 10 anys
que treballo
al centre d'educació espacial
i a poc a poc
he anat formant
més amb el psicoanàlisi
i jo crec que hi ha
una comprensió
més enllà del psicoanàlisi
no, no
amb el psicoanàlisi
amb el psicoanàlisi
la que n'hi ha
fa molt poc
perquè a més és molt difícil
i costa molt d'entendre
jo crec que hi ha
una comprensió
dels nens amb autisme
que a mi m'agrada
que és una comprensió
des d'entendre
què li passa al nen
i no volem
no volem modificar-lo
entendre que un nen
amb autisme
és un nen
que en el moment
determinat
pel que sigui
fa una decisió
de tancament
al món
que l'envolta
i que l'hem de poder
acompanyar
en aquest tancament
a mi aquesta comprensió
és la que m'agrada
perquè
d'altres coses
perquè no deu haver
masses més eines
útils
bueno
ara hi ha molt
el dilema
dels més conductistes
i els més psicoanalistes
és un dilema
però hi pot haver
molts errors
des de diferents punts
de vista
des de tots
sí sí
jo crec que sí
i en canvi
tu parles
d'aquest
no transformar
sinó acceptar
les seves habilitats
per exemple
o sigui
una de les habilitats
de l'autisme
es diu
molt
últimament
és precisament
que són capaços
de retindre
memoritzar
i que això
és una barbaritat
de vàlid
per segons
quin tipus
de problemes
per exemple
jo no serviria
perquè
això no vol dir
que no hagi tingut
moments autistes
tots en tenim
els acanians
ho diuen
que tots en tenim
de moments autistes
però
refereixo
que en tot cas
vull dir
són molt capaços
vull dir
estaríem parlant
a partir del que tu dius
estaríem parlant
de mirar
les seves capacitats
més que no pas
les seves limitacions
que és el que seria
molt fàcil
i el que normalment
fa gairebé tothom
sí
amb el psicòleg
segur que és una altra cosa
oi?
bueno
no és ben bé el mateix
en podem mirar
podem parlar
i jo crec que és acceptar
que ells
es relacionaran
en el seu món social
diferent a nosaltres
i
i això no ho podem modificar
és una decisió
igual que
la nostra
i els hem d'ajudar
que ho visquin
amb tranquil·litat
i poder-ne gaudir
però entre elles
entre autistes
s'entenen?
o sigui
elles es comuniquen?
o doncs
bueno la relació
i la comunicació
és la gran falla
dels nens amb autisme
en aquest documental
no sembla
que hi hagi
no
algun sí
clar
ara estem dient autisme
i hi ha
tants autismes
com nens autistes
hi ha
vull dir que és
hi ha
sí, sí
clar
perquè això que deia
el Jaume
alguns
tenen
algun
el personatge
del
del
del Dustin Hoffman
és un personatge
que està
té un tipus
està dotat
d'una determinada
però això
és una cosa
molt excepcional
com més excepcional
dotats
la gent
que està
en paràmetres
de normalitat
del que entenem
normalitat
per tant
també deu ser
en aquest aspecte
un
una
una
una
una personalitat
d'una determinada manera
amb una
amb una dotació
específica
per aquestes
capacitat
capacitat
de calcular
o de fer números
o coses d'aquestes
que és el que diuen
que ens saben tant
si entrem
en el món
del que
d'allò
de fer
d'atrevir-nos
a plantejar
que és
normal
o que no ho és
no, home
el que entenem
per paràmetres
el que la gent
entén
per paràmetres
jo no vull fer
d'això
un problema
entenc
que això
deu ser
un corriment
molt fàcil
però
la gent
entén
que aquests nanos
necessiten
una atenció
diferent dels altres
entenc això
entenc això
sí
bueno
i a lo millor
hi ha nens
amb autisme
que poden estar
per exemple
a una escola
ordinària
jo crec que
es podria escoltar
si ells
la vivència
d'ells
un nen
amb autisme
a una escola
ordinària
està patint
doncs potser
necessita
un entorn
més
no?
amb un grup
més petit
que se'l pugui
atendre
que pugui
tenir espais
on pugui
sortir
és això
el que em
refereixo
que clar
necessita
una forma
específica
de ser
tractat
tu parlaves
com a concepte
de contenció
i pèrdua
quan parles
d'aquests conceptes
què vols dir?
bueno
perquè a vegades
quan hi ha molta angoixa
a vegades
el que passa
és que hi ha
actes agressius
o autogressius
o heterogressius
no?
sí
i jo crec
una funció
també dels mestres
educadors
que treballen
amb nens
amb autisme
és poder-los
contenir
contenir
aquests moments
de desesperació
d'ells
no només físicament
sinó
amb la paraula
a lo millor
amb carícies
si les accepta
buscar recursos
perquè ells
puguin
contenir
tot allò
que no poden
treure
en paraules
que hi ha
una gran dificultat
de posar paraules
a tot el món
intern
d'ells
de totes les emocions
i llavors
contenir
també vol dir
això
que com a adult
els hem d'ajudar
a donar-los
eines
que els permetin
que no hi hagi
actes agressius
ni cap a ells
ni cap als altres
i que en el moment
s'angoixa
i són
en aquest documental
realment
tens la sensació
que parlen
sobretot
quan fan
el teatre
però després
les
a veure
els diàlegs
són relativament
curts
molt
molt poc
atabaladors
com si diguéssim
parlen poquet
tant els educadors
que quasi no diuen
res els educadors
i els nens
molt poquet
i en canvi
tu veus
que aquella
és la manera
de treballar
ho he trobat
allò intel·ligent
de captar això
jo no ho havia
observat això
però la paraula
pot ser persecutòria
per ells
i allà es nota molt
amb aquest documental
trobo que això
és riquíssim
jo no conec
aquest tema
però m'ha semblat
observant
jo crec que són gent
que es preparen molt
i que en tot moment
saben
com han d'enfocar
la feina
això ja no ho sé
perquè fan reunions
constantment
exacte
difícil
fan reunions
exacte
unes quantes hores
exacte
però les mateixes reunions
que fan els
educadors
d'aquesta pel·lícula
que després tenen relació
amb el psicòleg
com el psiquiatre
està ben vist allò
perquè ells van fent
expliquen el que han fet
i el psiquiatre tampoc
diu massa cosa
no
no diu massa cosa
jo crec que una
aquest documental
retratar molt bé
també el treball en equip
suposo
que jo crec que és una cosa
super important
és molt bo
no només escoles d'educació
especial
jo crec que totes les escoles
i poder parlar
de què t'angoixa
de cada nen
perquè cada nen
és un món
des del punt de vista
educador
sí
perquè passa això
que l'educador
clar
deu tenir conflictes
a vegades
amb alguns nanos
sí
té conflictes
i
quan hi ha una agressió
l'agressió molts cops
no és cap a tu
com a tu
com a tu
si no és una agressió
a algo extern
que l'està angoixant molt
però l'agressió
la reps tu
tu com a tu
ja
i això s'ha de poder viure
d'alguna manera
i de poder gestionar
i a tu també et desperta
moltes emocions
i després tu has de poder
treballar amb ell
sense tu veure
que aquesta agressió
te l'ha fet a tu
com a tu
sinó que ell l'ha fet
a algo extern
que és difícil
suposo
i això
ens hem quedat
amb la psicòsis
o almenys
per la meva part
m'agradaria la diferència
entre autisme
i psicòsi
sí
entre autisme
i psicòsi
hi ha unes diferències
ho has dit
tu mateixa
sí
hi ha diferències
a mi em costa
em costa a vegades
diferenciar
jo crec
que una psicòsi
ja hi ha
alguna cosa
de la paraula
normalment
els nens
almenys a l'escola
nens psicòtics
són nens
que ja han pogut
posar paraula
i d'alguna manera
trontollen
perquè no saben
molt bé
com gestionar-ho
però amb la paraula
poden dir
alguna cosa
i els nens autistes
no tant
molt bé
molt bé
i la psicòsi
és un fenomen
que apareix
no només
amb l'esquizofrènia
sinó que
ho tenim
amb diferents
catalogacions
diríem
de trastorn mental
no
doncs
el bipolar
sí
el trastorn
famós
ara
jo que no pares
vull dir
el TDAH
el TDAH
famós
i tal
aquí també
apareixen
moltes vegades
situacions psicòtiques
o sigui
tots aquests
són els que tenim
i a l'adolescència
hi ha de vegades
brots psicòtics
i tant
de l'adolescència
sobretot
és quan
es reactualitza
una mica
la infantesa
a l'adolescència
es reactualitza
dius?
bueno
els psicoanalistes
lacaneans
diuen
que
bueno
psicoanalistes
en general
que tot
el que has anat
visquent
a la teva infantesa
a l'adolescència
hi ha una reactualització
que és un moment crític
bueno
tot adolescent
és
no?
l'adolescència
per entonomàcia
són moments
és el compromís
per dir-ho
d'una manera
hi ha com una reactualització
de tota
l'època anterior
que si ha estat
plen
segur que serà millor
malgrat que hi pugui
haver un esquizofreny
que hi ha per exemple
i també
esclatarà
la psicosi
i tal
però serà més
i en canvi
si hi ha hagut
elements negatius
com una base
no?
el que seria
jo
a veure què et sembla
és una cosa
que m'hi vaig trobar
aquesta setmana
dir
que nosaltres
per exemple
vull dir
això ho vaig escoltar
amb una persona
que ha tingut
té
vaja
una problemàtica mental
és que nosaltres
no ho vam passar mai
en el insult
vull dir que això
ens ha favorit
com a element bàsic
per tenir
doncs
aquesta infantesa plen
i que avui la podem recordar
i la recordo d'aquesta manera
què vols dir?
no t'entenc
jo tampoc t'entenc
sí
que la persona
que
que m'explicava això
és una persona
que em deia
que
nosaltres
precisament
hem tingut
l'avantatge
de no haver
de no haver-nos
agredit
verbalment
ja no
de l'altra manera
que
el fet
de l'agressió
verbal
és un fet
que provoca
una
un agreujament
en el teu interior
que en definitiva
en el moment que surta
a la d'això
el que dius tu
a l'adolescència
llavors allò és clar
que el tornes a tenir
doncs això
a mi em va
m'interessa molt
en el sentit
aquest
que tu
o mi
has fet pensar
no
que
tu vols dir
que els parelles
o els nano
que quan arriba
l'adolescència
ha tingut
una relació familiar
a la qual hi ha hagut
aquesta mena d'insults
això
agreuja
la seva
crisi
de la adolescència
deu ser molt plural
les causes
quan hi ha
les relacions
jo crec que
per exemple
tenim que parlar
de Kevin
per exemple
es veu molt
la relació
que té
quan el nen
és un bebè
la seva infantesa
la relació
que té
amb la mare
és una mare
que quan el nen
neix
no el pot
ni agafar
i es veu
la imatge
que no el pot
ni sostenir
físicament
hi ha
alguna cosa
que ha fallat
en la relació
i el nen
és una mare
i un nen
que no es vinculen
que no tenen
una relació
i això genera
mancança
això genera
mancança
això no vol dir
que tots els nens
que passin per aquí
ni molt menys
que deu ser
molt plural
això
suposo que
que s'ha de ser
molt caut
amb aquest tipus
de
de
de
de
descripcions
és d'aquests temes
que sap greu
tallar-los
perquè
s'hauria de parlar
tant
jo crec que
és com un punt
de partida
jo de tota forma
sí que voldria dir
que entre
el documental
que tu has proposat
d'aquesta
escola
la caniana
la caniana
i la pel·lícula
que has proposat
de
tenemos que hablar
de Kevin
em queda un documental
de llarg
sí
de llarg
de llarg
la pel·lícula
l'he trobada
que
que vol dir
vol
vol dir masses coses
sense encertar
el meu
modo de veure
cap
sí
tenim un problema
de temps
ens agradaria molt
com esteu veient
doncs continuar
aquí
un altre dia
la seva
experiència
molt bé
moltíssimes gràcies
per venir
i bueno
i tots
i us emplacem
doncs el dimarts que ve
per parlar
del senyor
al cinema
de Russell Crow
que ho farà el francès
i les pel·lícules
que ens recomanaves
torna'ns-les a dir
que són
ja no dóna temps
ja ho he dit abans
ara sentiu el programa
a reveure
gràcies Laia
adieu
adieu