Ràdio Pospet, 98.1
Ràdio Pospet, 98.1
Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Bona nit, com tots els dimarts, aquí estem, el grup que compartim amb tots vosaltres, cinema sense condicions, el cinema, el que ens agrada, el que no ens agrada, el que ens il·lusiona, els que no.
I avui som aquí, com sempre, en Joan Cerdà, hola, bona nit.
Hola, bona nit.
En Pep Armengol, hola, bona nit.
En Pol Diggler, hola, bona nit.
I una convidada especial que tenim avui, la Pati Clapés, és això?
Sí, bona nit.
Hola, bona nit.
Que em dius que has estat a París durant un temps, que allà has fet literatura francesa i has fet un màster en estudis de cinematografia.
Exactament.
Per tant, és que t'interessa des de sempre la cinematografia.
Sí.
I després, a la primera part, parlarem de les pel·lícules que hem vist.
Jo ja us comunico, ara que, com que he estat fora tota aquesta setmana, no he vist cine.
Vaja.
Tristament.
Sèries? Sèries, tampoc?
Sèries, tampoc, perquè no portava eines.
I no m'agrada veure amb el mòbil.
Ja sé que tu sí que t'agrada veure amb el mòbil, però a mi amb el mòbil no m'hi acabo de trobar bé.
Necessito una pantalla una mica gran.
Ja no et diré la del cine, que ja hi he renunciat, però almenys...
Algun dia faran pantalles de cinema portàtils, llavors sí que les podem veure.
Sí? D'acord. Ja t'avisaré.
Sí, podran anar al metro amb aquestes pantalles.
Al metro, però les finestres al metro haurien de ser pantalles de cine.
Ah, que bé.
M'he d'acostumar, no sé, no acabo fruïnt si ho veig en pantalla tan petita.
La veritat és aquesta, del que trobo bonic.
Si és una història, puc seguir la història, però un cert fruïment no l'he acabo de...
Jo val a dir, per trencar una llança a favor meu, és que realment no miro coses al mòbil.
Com a molt miro alguna sitcom, és a dir, no veig cinema o sèries així més.
Jo ja m'ho guardo per la tele de casa com a molt.
Com a mínim.
Tot i així, a mi, en el cinema, una pantalla grossa bona, d'aquelles d'una bona resolució,
sempre ho trobo magnífic.
Home.
Sí, sí, sí.
I més que aquí tenim la sort de tenir un tipus fenòmeno.
Una bona resolució sempre és magnífica, sigui del que sigui.
Bueno, però del meu mòbil no la trebo, sento comunicar-t'ho.
Hi ha bones resolucions de judicis o...?
Sí, sí, sí.
Ara se n'està preparant una de molt bona.
Se n'ha vist alguna, oi?
Però no podem fer espòiler aquí.
No, doncs no en fem, no en fem.
Bé, doncs...
Tot i que podríem, eh?
Sí.
Si voleu, feu-ho, eh?
No, no, no volem.
Jo no tinc cap condicionant.
Tenim totes les dades, eh?
D'acord, molt bé.
A veure, comencem amb les pel·lícules que hem vist i després la segona part parlarem amb la Pati.
Ens parlarà ella, em sembla que ens ha dit el que ens ha dit el que ens ha dit i ens dirà una pila de coses que ens agradarà sentir.
Molt bé.
Aquí hi ha dos misteris, eh? Que una noia jove vingui i ens parli de Mizoguchi i que, a més a més, ho escrigui en francès, eh?
Vull dir, això ja és...
Ja és...
Vull dir, ens hem trobat una mica...
Agradablement sorpresos, eh?
Ah, sí.
Tot s'ha de dir, sí, sí, sí.
Estem molt contents.
Pensàvem que...
Bé, és que una de les preocupacions d'aquest programa és que els joves vegin cinema.
Sí, potser sí.
I aleshores, doncs...
I un mestre com Mizoguchi...
Té tantes opcions...
Dóna molt de gust de tindre el programa.
Sí, és.
Jo vaig tenir la sort d'estudiar la sort bona a París i vaig estudiar Mizoguchi amb un expert de...
Específicament.
Quin professor?
Sí.
Bé, vaig escollir d'estudiar el cinema japonès amb un especialista de Mizoguchi, que és Charles Tesson,
que és el director de la setmana de crítica, Kant, actualment, i vaig tenir una sort immensa de poder escoltar-lo a Parla de Mizoguchi i em va apassionar el seu cinema.
Clar.
Doncs ara compartirem amb tu la teva passió.
Perfecte.
Serà d'aquí uns minuts.
Això.
Bé, que una miqueta...
Després que vosaltres hagíeu explicat el que heu vist i us ha agradat i què us ha agradat.
No podríem dir que estiguem parlant o que anem a parlar d'una gran setmana de cinema.
Ah, no? Oh, quina pena hem fet.
No, la collita ha sigut una mica escassa.
Sí, ha baixat una mica el nivell.
Portàvem una marxa decenta.
Bona, sí?
Sí.
I ara...
Bé, no tots... Hi ha d'haver de tot.
A veure, què m'expliques? Què has vist, Pep?
Bé, no ho sé, jo...
Mira, eh...
Podria parlar...
El to de la veu.
Podria parlar...
Ens anima tots, eh?
D'una pel·lícula que probablement aniré al revés de molta crítica.
I és perquè a mi no m'ha agradat gens.
Però no és novetat perquè aquest director no és...
Quin director és, quin director és?
Caro a mi, Denis Sarcan.
Ah, sí.
Un canadèn.
Sí.
Sí.
Ens porta a La caída de l'imperi americano.
Una pel·lícula de l'any passat.
I, bueno...
Una pel·lícula de l'any passat, però que ara està cartellera o no aquí?
Sí, mira, l'estrenaran...
Ah, l'has vist...
El dia 29.
Ah, l'has anat a veure a la visió per...
La preestrena.
La preestrena.
Sí, el passe de premsa.
D'acord, d'acord.
Sí.
Com dius que es diu la pel·lícula?
La caída de l'imperi americano.
Americano.
Americano.
Ah, americano.
Que ja havia fet el declive de l'imperi americano.
Sí, ja fa 20 anys.
Els canadès...
Fa 20 anys.
És com una sèrie.
És com una mica de mania els americans.
Sí.
Els destells, eh?
Bé, doncs...
És una pel·lícula que pretén portar-nos simpàticament pel món dels llupis, saps?
Després també dels paradisos fiscals, de les solucions, les mega solucions per molts diners.
Però solucions personals, polítiques, socials...
No, no, solucions personals.
Sí, tu tens un problema...
És una història, la pel·lícula és una història...
Tu tens un problema perquè t'han fotut de dintre la furgoneta mentre estaves a la ràdio,
t'hi han deixat dos o tres cents milions d'euros.
Sort que no tinc furgoneta.
Sí, i llavors al sortir, què fas amb això?
És el petit problema que té el nostre protagonista, que a sobre és un professor de filosofia,
que es dedica a fer encàrrecs d'aquests de... de mensageria, missatgeria, com es digui.
Ah, sí?
Sí.
O sigui, jo porto una carta a tu i me n'entorno cap a una altra, i així, no?
I un dia, doncs, aquelles coses que passen a la vida, que passen, eh? Això passa.
Afortunadament no està basada en fets reals aquesta, ja, almenys, ja tenim alguna cosa, no?
No, és que el cine del Denis Arcand és tan fals que és impossible que estigui basat en fets reals.
Tu també l'has vist, Joan.
La sofrida, diguem-ne.
Sí, sí, sí.
Bé, ja veus el problema, no?
A la gent que li agradi el Denis Arcand aquest, que sembla ser que són molts,
us trobaran la seva pel·lícula. Nosaltres no, evidentment, encara no hem vist cap pel·lícula del Denis Arcand que ens agradi
i ens sembla que ens morirem i encara serà això.
El filòsof és un noi físicament agradable, porta ulleres, perquè, clar, un filòsof sense ulleres, què seria?
Mai ho hauria dit.
Seria un filòsof amb lentilles.
Bé, una opció fàcil.
Bé, doncs no, aquest porta ulleres perquè allò...
Anem a posar-lo intel·lectual.
I la casa plena de llibres.
Sí, és que aquest és l'estil del director.
Les obvietats...
Llavors, què necessites perquè la pel·lícula sigui una pel·lícula riu simpàtica?
Doncs una noia ben agradable.
Ai.
I això també ho tenim.
Llavors, amb tots aquests elements, doncs mira, dues hores i vuit minuts, fantàstic.
Són llargues, eh, les pel·lícules actualment, jo trobo això sí, eh?
Sí, bueno, perquè li donen moltes voltes aquí. És que al final el tio no sap com acabar-la, saps?
I està un quart d'hora intentant acabar-la.
N'hi ha molts que repeteixen les coses 30 vegades i per això jo avui n'he vist una que és que ho repetia tot.
Vull dir, d'una anècdota mínima en treien dues hores i tres minuts i dius
però si això m'ho podies haver explicat en 15 minuts.
Jo us volia preguntar si heu vist la de l'Almodóvar.
No, encara.
No, perquè m'ha comentat en Joan que li havia agradat.
Jo intentaré anar demà també, dius pecador.
Jo hi aniré demà.
I que deia que el Banderes, a mi el Banderes com a actor en general, mira,
i ell diu que en aquesta pel·lícula, el comentari que m'ha fet és que en aquesta pel·lícula ho fa molt bé, molt bé.
Per això us volia comentar si l'havíeu vist.
El nostre Joan l'ha vist?
Sí, Joan Morro, sí, sí, sí.
Molt bé.
Jo he recollit una opinió que a la pel·lícula ha agradat molt
però el que no ha agradat és la interpretació del Banderes.
Fixa't.
Aleshores, vull dir, jo penso que el Banderes és un grandíssim actor.
Vull dir que va començar el teatre amb el Lluís Pasqual
i que va començar el cinema amb l'Almodóvar,
però que és un actor que ha anat perdent amb el temps.
Per mi aquesta és la sensació que tinc.
i aleshores, vull dir, la pel·lícula em fa molta gràcia
però sospito que la interpretació del Banderes no m'agradarà.
Ja ho comentaràs amb el Joan, que ell m'ha comentat això.
En canvi, l'opinió que m'ha arribat,
les dues actrius, és a dir, la grandíssima Julieta Serrano
i la PNLP Cruz estan impecables.
Molt bé.
Vull dir, jo de moment tinc aquestes sensacions
i la setmana que ve l'hauré vista i jo en parlaré.
Ho comentaré.
I val a dir que avanço ja aquí
que jo proposava pel tercer trimestre
que tornés ella precisament a parlar de...
perquè m'ha comentat que li agrada moltíssim el Modóvar
i és el que ha fet...
Ah, molt bé.
Incluso ha fet treballs i tal, o sigui que...
Dic, hòstia, podríem haver fet al revés,
avui parlar del Modóvar.
Sí, però no l'hem vista, no l'hem vista ningú.
Jo tampoc l'he vista.
Tu l'has vist?
No, no l'he vista.
No farem com...
Quan tornis l'haurem vista tots.
No farem com les cadenes de televisió
que quan estrenen l'últim Clean is Good
resulta que te les foten totes seguides.
Vull dir, és que no cal.
Vull dir, aquí parlarem del Mizuguchi
i parlarem de l'Almodóvar
quan ens vingui bé.
Quan estiguin morts, no?
No, no, no, no cal, no cal.
Bueno, el Mizuguchi ja fa temps.
Sí, sí, això sí.
Però no, no cal,
perquè vull dir tant Mizuguchi com l'Almodóvar
que són...
podríem trobar punts de connexió,
però són dos...
Melodrama.
Sí, i tant.
Podríem trobar punts de connexió,
però són dos...
Jo suposo que a l'Almodóvar
li agrada moltíssim el Mizuguchi.
Jo també.
Però penso jo que...
Bueno, són dos directors
que ens agraden moltíssim
i que sempre en podem parlar.
Exacte.
que no cal que l'Almodóvar estreni
per poder-ne parlar d'ell.
Ni que es mori, tampoc.
Ni que es mori.
I que jo crec que molta gent
que encara no l'ha vista
i que serà molt més interessant
parlar d'ella.
Sí, llavors, vull dir,
tindrem la filmografia més completa.
Això mateix.
Ja que la de Mizuguchi ja la tenim.
Sí.
Ara fa poc vam passar una
de l'Almodóvar per la tele.
Què vaig veure?
Julieta?
No, tot és sobre mi madre, potser.
Tot és sobre tu madre?
Sí.
No ho vau veure, ningú?
No, no.
No, però...
Per mi és la seva obra mestra.
El repassem sovint, l'Almodóvar.
Jo tinc tota la filmografia en DVD
i m'agrada moltíssim.
A mi m'encanta la llei del desdits
que és una passada aquesta pel·lícula
i actua superbé a Antonio Banderas.
a mi, en canvi, no...
Però és que era l'Antonio Banderas...
En aquella època tenia el seu què.
Jo també estic d'acord que ha perdut
perquè s'ha tornat com més pesat.
No sé com dir-ho.
Més pesat i més figura, saps?
Menys normal, com si diguéssim.
L'Antonio Banderas de llavors,
l'Antonio Banderas jove, era potentíssim.
Era una Victòria Abril masculí.
Sí, però...
Més fresc.
És l'Antonio Banderas pre-Hollywood.
Exacte.
I després hi ha el post-Hollywood.
Bueno, però ara...
Jo, per exemple, vaig veure una pel·lícula
que es diu La música del silenci,
que és horrorosa.
Però d'aquí no és de la moda, a veure això.
No.
No, però hi surt l'Antonio Banderas.
És una pel·lícula que és un biòpic
del cantant aquest horrorós Andrea Bocelli.
I llavors, allò és horrible.
És absolutament horrible.
I el Banderas fa de professor espanyol del Bocelli
i allò és que no t'ho pots ni arribar a mirar.
Ja.
Però a mi em va convèncer bastant, per exemple,
el Banderas de la Piel Cabito.
Ah, sí.
A mi em va semblar...
Sí, sí, allà.
Mira, aquesta a mi sí que va semblar.
Home, i és molt post-Hollywood i és el modó, ara.
Sí.
I a mi, precisament, que entenc el cine...
És una pel·lícula difícil, aquella, eh?
Sí, però per mi és de les...
No et dic que més m'ha agradat.
El que passa és que tampoc...
No he acabat, potser jo, personalment,
mai acabat d'entrar totalment en el cine del modó,
però per mi La Piel Cabito,
hòstia, jo crec que és una aposta seva total
d'un gènere bastant diferent.
La Piel Cabito no deixa de ser un remake
de Leier Saint-Visage, del Georges Frangy,
perquè l'Almodóvar, vull dir,
pren moltes idees d'altres cineastes.
És el nostre Tarantino, no?
I ho porta al seu terreny, sí, sí.
Bueno, no ho sé.
Leier Saint-Visage és una obra mestra, també, de prèixer.
Evident, evident.
I Almodóvar té aquesta genialitat de saber...
Escollir.
Escollir i agafar el millor de les referències.
I crear un món.
Jo el que crec que fa molt bé és crear un món
que tot hi fiques.
I Atame és una versió del col·leccionista de William Wyler.
Ai, no se m'havia acudit, però...
Home, durant molt temps...
L'Almodóvar també va fer un seguiment, allò per ser una mica el fast-vinder espanyol.
Sí.
Claríssimament.
Quan li van presentar a la Hanna Shigula, ella es va presentar dient jo soc el fast-vinder espanyol.
Que ja té tela, eh?
Ja té humildat, humildat.
Però a la pel·lícula d'Echo y yo para merecer esto, inclús l'estètica, la lluma...
No és de l'Almodóvar, eh?
És del fast-vinder.
Ah, sí, sí, sí, sí, que jo sempre la confongo amb una altra.
D'acord, és una pel·lícula que m'agrada moltíssim.
Hi ha algunes escenes interiors amb llums molt verdes i vermelles...
És de les bones del Modóvar.
Sí, per mi, sí.
Que recorda el cinema de fast-vinder.
Sí, i tant, i tant.
Aquells pisos tan cutres i tot allò...
Si voleu, canviem el tema d'avui i passem al Modóvar.
No.
No es mourà.
No es mourà.
No, però hem de veure aquesta última, que la podem veure tots, ja que ja ens hi hem posat d'acord, improvisadament...
Tots la tenim en cartera.
Sí, jo és que me l'ha comentat avui el Joan, i jo em pensava, mira, els hi comento amb ells.
Pol, et toca.
Sí, jo pujo el llistó. Abans estàveu parlant d'una pel·lícula que jo porto una molt millor, que és El fotògrafo de Mauthausen, irònicament.
Què us dius, Alman? Aquesta sí que l'he vist.
Aviam...
És una pel·lícula, allò?
A veure, jo començaré dient que no... O sigui, no em sembla tan dolenta.
Tan, tan dolenta.
Per exemple, a mi...
Ets molt compassiu.
Sí, bueno, no ho sé. Sí que és veritat que és un tema, evidentment, que s'ha matxacat.
No dic el tema, Francesc Boix, però sí que evidentment és una temàtica que ja de per si ja arrossega, entre cometes, ja drama.
I no? Vull dir que és... Jo no ho sé, eh? S'hauria de calcular o així, però jo crec que és el gran tema, no? Potser del cinema els últims anys.
L'Holocaust?
Sí.
Sí, sí. I ni tan sols potser et diria el nazisme, eh? Sinó concretament l'Holocaust.
Però és que últimament s'han fet pel·lícules com ara El nen del pijama de ratlles, que Déu-n'hi-do, eh?
Però aquí també ve del llibre, no?
Ja comença, no sé, a blanquejar una mica els nazis i això és una mica repugnant, eh?
Bueno, en aquest cas, clar, ja d'entrada... O sigui, per exemple, començarem per lo bo, entre cometes.
La fotografia.
La fotografia, per exemple. A mi la fotografia em va agradar.
Salva la pel·lícula.
Sí, em va agradar. Certes, certes, no diré totes, certes interpretacions, que inclús jo pensava que certes interpretacions es podien haver...
Però la del protagonista, concretament.
Exacte. Jo pensava, per què aquest personatge, que és ja ni tan sols secundari, està allà, però em compleix molt més com a Francesc Boix que no Mario Casas.
Vull dir, a part l'acció, això ho comentàvem abans de començar el programa, no? Aquesta l'acció de, bueno, jo entenc que, a més que teòricament,
porten ja temps allà dins, tancats, hi ha gent que inclús està... que hi ha un gimnàs allà dins, ja...
Jo em sembla que no es diu mai quin any és a la pel·lícula.
No, però no és tant l'any, sinó que hi ha un moment que diu, jo llevo aquí com tres o quatre anys. Hi ha un que diu això, no? I dius, bueno, jo entenc.
És que jo fa bastant calavellada.
I podrien haver entrat l'any 39.
Sí, sí, sí, per això em refereixo que, teòricament, ja porten temps. De fet, ell, al principi, que fa aquell mínim monòleg, no?,
explicant la vida del dia a dia, no?, fins que te'l presenten ja físicament el Mario Casas, però ell ja explica que ja està...
vull dir, ell ha entrat en el joc, no?, per, d'alguna forma, salvar-se. Què passa? Que, clar, hi ha un punt quasi real.
Sí.
I jo, precisament, tampoc desconec bastant la història en si de Francesc Boix.
Doncs hi ha dos documentals magnífics.
Sí, sí, això he llegit, perquè després vaig començar a buscar i tal, però sí que és veritat que és un personatge que queda molt desdibuixat.
Desdibuixat des del punt de vista que és un personatge que crec que és prou important com perquè, i més si li dediquen una pel·lícula a aquest personatge...
És un símbol.
I tant.
Però no em dona la sensació que sigui en si el pes protagonista de la pel·lícula.
De fet, inclús em dona més protagonista en protagonisme, inclús sembla que me'l doni més al fotògraf nazi, en el sentit de...
És el detonant, és aquest personatge més que, evidentment, és malvat, però també té aquest punt que quasi artista bucòlic, raro, no?
I ell desdibuixa.
El personatge de Mario Casas desdibuixa.
I és que a més és com tou.
Sí, no sé, hi ha molts personatges al seu voltant que compleixen molt bé.
I és una pena perquè penso, hòstia, a més...
No, no, és una pel·lícula absolutament fallida, vull dir...
Sí, no és una pena perquè...
Amb això, en aquest sentit, sí.
I evidentment que és una pena perquè, a veure, és un català universal, el Francesc Bosch, vull dir...
Clar, però d'altra banda...
És un personatge que en el judici de Nuremberg va ser una persona clau.
I aleshores vull dir...
I aquí ve, aquí ve, que és, si tu veus aquesta pel·lícula, és a dir, va estar a Netflix, no?
Jo la vaig veure a Netflix.
Ah, l'has vist?
Sí, sí, perquè està a Texas ara, ara està al cinema de Texas també.
Ah.
Però volia anar a Texas i al final, mira, em vaig quedar a casa i vaig dir, bueno, me la poso ni que sigui...
Però sí que em va omplir molt de pel·lícules bastant actual, Netflix, no?
No, Netflix ara ha agafat tota la tanta Goyes i Gaudí, ara hi ha...
Sí, sí, ara hi ha Quinter cantarà, ja crec que posarà en dintre de poc entre dues aigües...
No, no, han agafat moltíssimes de Petra també.
Llavors, què passa?
Que vaig pensar, aquesta pel·lícula, jo no sé si és només a Netflix Espanya o més enllà,
però si tu veus com a persona externa, no?, un biòpic com el fotògrafo i no entens el personatge,
o sigui, no...
És impossible que algú fora de l'àmbit, no et diré català, però estatal, entengui la magnitud del personatge amb aquesta pel·lícula.
És impossible.
És que li treu la dimensió que té, la força, la força, l'hi treu.
I el Fatou, saps?
Tu l'has vist?
No, l'he vist.
Sí, el fa això.
Jo és que el cas és a mi, em passa a ell, com a... no m'agrada a mi.
Bueno, és que ja... i a part ell...
Jo crec que la tria no està ben feta per fer aquest personatge.
A part del càsting, també jo crec que ja em fallo, ja el fallo del pes del guió.
El guió.
El guió és molt feble, molt, molt, molt, molt.
I em dóna la sensació que hi ha certes escenes només, que són aquest intent de posar escena d'autor.
Per exemple, no sé si recordeu el moment de la persona penjada.
I que són com 5 o 7 minuts de gent passant per davant d'aquests peus penjats.
Sí, sí.
És un pla fix.
I això es podria entendre molts cops, a vegades, com aquesta escena que trenca amb aquesta estètica de cine, potser més comercial o així, no?
Que és com, no, ara et quedaràs aquí mirant això.
O aquesta combinació, a vegades, del muntatge que fan, per exemple, entre el zapateau que estan fent l'obra de teatre.
La combinació amb el moment aquest que ja hem vist a American History X, no?, del tema de la pallissa i boca en el bordillo, diguéssim, no?
Llavors, trobo que són coses que... és com una altra pel·li.
No sé si m'explico, saps?
O sigui, el to és com... no, aquestes són les meves escenes com a director vull deixar aquesta marca.
T'expliques més bé que la pel·lícula mateixa.
Vale, però amb això ja hi diuen tot.
I ja estàs.
En banda que jo trobava que les persones que estan al llintre estan totes que no són prou primes.
Això és el que comentàvem abans, és que hi ha un punt...
Perquè no t'ho creus, allò, quan has vist la lista de Slinder o qualsevol d'aquestes...
Aquí està, aquí està.
...que són escritos, que és en blanc i negre, i té aquesta...
Carme, i la netedat que hi ha a tots...
Sí, no t'ho acabes de creure, allò.
A tots els barracons.
És una cosa...
En comptes d'un camp d'extermini sembla un club social.
Sí, més a prop.
Sí, això és un fallo que tampoc costava tant, eh, de fer-ho bé, vull dir.
Sí, sí, sí.
És que hi ha milers d'argumentals sobre la qüestió.
A més això, també jugar-te-la a fer una cosa, ja no només d'aquestes magnituds, per dir-ho així, atrexístiques, no?
I tot això, sinó que, bueno, jo crec que hi ha una mínima...
que no només queda tot en l'artifici, i o sigui, que en aquests casos a vegades també es crea un guió que acompanya el personatge,
és que el personatge es queda sol, totalment, o sigui, no té cap mena d'al·liciat.
Ni angles, ni...
Tampoc parlaré més d'aquesta pel·lícula, perquè tampoc crec que...
Molt bé, quin més?
Jo crec que seria interessant, si vols comentar, tu, Pati, el tema del festival.
Hi ha hagut un festival de cinema francòfon a Barcelona, si no m'equivoco, és la tercera o segona edició, perquè sé que...
La segona.
La segona.
La segona, la segona.
El festival es diu Olalà.
Olalà, exacte.
I està organitzat per dues noies, mig franceses, mig espanyoles, i llavors el projecte...
Una es diu Melodí...
Exacte.
I l'altra Ana Belén.
Ana Belén, exacte.
Vam estar a la roda de premsa.
Molt bé.
Ens vam acreditar, però després no vam anar a cap sessió del festival, perquè no tenim temps.
Doncs us vau perdre, perquè jo, malauradament, no...
No, perquè ara ens les faran de preestrena i les veurem.
Molt bé.
I tu les has vist?
Jo he vist dos, no?
I què t'ha agradat?
I vaig veure L'eixat ull, que em va encantar, és una pel·lícula d'Andrea Bescom.
L'eixat ull vol dir les...
Les pessigolles.
Les pessigolles, exacte.
Les pessigolles.
I és una pel·lícula amb un tema molt dur, que és la pederàstia, però està molt ben tractat,
perquè a la vegada reflexiona molt a través d'una història que li va passar a la pròpia directora de la pel·lícula,
o sigui, és una mica autobiogràfica, reflexiona molt sobre aquest tema de manera profunda
i amb tota la magnitud del problema i a la mateixa vegada amb un to una mica com lleuger
i un punt de vista inclús una mica de la nena petita, perquè explica com...
Des de l'òptica de la nena.
Des de l'òptica de la nena.
Inclús, perquè la pel·lícula comença amb ella quan ja s'ha fet gran i recorda el que li va passar
i l'hi explica a la seva psicòloga.
Llavors ho explica d'una manera, un punt infantil que fa que el tema sigui menys...
Escabrós.
Escabrós, exacte.
i no, la vaig trobar molt fina, molt subtil i m'encanta, m'encanta.
Jo recordo...
Com has dit el títol?
Deixa tu i...
Deixa tu i les pessigolles que heu dit.
Jo recordo haver vist fa molts anys una pel·lícula sobre aquest tema de la pederàstia,
que em sembla la millor pel·lícula que jo he vist mai sobre aquest tema, que jo no me'n recordo ni del títol,
perquè sé que el director era el John Stash, el director de La Mamana i la Potent,
però que el John Stash és un director que ha desaparegut.
Jo no he vist mai cap DVD d'ell.
Jo de fet no me'n recordo aquesta pel·lícula d'ell.
Sí, però jo recordo haver vist dues pel·lícules més d'ell, a l'antiga filmoteca del carrer Mercaders, a Barcelona,
i són dues pel·lícules que em van impressionar moltíssim.
I l'una era sobre el problema... totes eren sobre problemes de sexe, totes dues.
l'una era sobre problemes de pederàstia, i l'altra era sobre el bollerisme.
I eren dues pel·lícules extraordinàries, i no les he vist mai més enlloc.
I justament a la pel·lícula aquesta sobre la pederàstia, el John Stash feia incidència
en el secret del sexe pels nens,
i ell plantejava que el problema autèntic era aquest,
que als nens se'ls ocultava el sexe,
i llavors amb això, amb aquest desconeixement, els podien enganyar.
I era una cosa però tremenda.
Ja et dic, bé, jo l'altre dia pensava, has de buscar el títol d'aquesta pel·lícula
a veure on para tot això.
Perquè eren pel·lícules d'un pressupost molt baix,
però d'una qualitat cinematogràfica extraordinària.
I perdona que anaves...
Hi ha una altra pel·lícula.
S'ha de dir una altra ella.
Anaves a parlar d'un altre de festival, i jo me n'he anat d'excursió.
No passa res.
I tant, estem aquí de tertúlia, eh?
Hi ha una altra pel·lícula que vaig veure, que es diu Popil,
i és una pel·lícula sobre el desig de ser mare,
i sobre l'adopció.
I el personatge...
I també és una directora?
És una directora, també dona.
També dona.
És molt interessant.
I molt ben feta.
I hi havia moltes dones en aquest festival de directores.
Vull dir que elles, les organitzadores, ho van remarcar.
que predominaven, sí.
Sí, sí.
De fet, la madrina del festival era Anya Jauí,
i van projectar al Cinema Texas diverses pel·lícules d'ella.
Quatre o cinc.
Sí, sí, sí.
I...
I quan ha sigut aquest festival?
Doncs la setmana passada.
Això fa dues setmanes o una cosa així.
Sí, una setmana i mitja.
Llavors aquesta Popil...
Popil...
Et va interessar?
Sí, em va agradar molt.
Com a anècdota, és una pel·lícula que sap filmar molt bé els bebès.
O sigui, hi ha moltes escenes en les que roda un bebè de prop, no?
I això no ho ha vist mai al cinema, no?
Home, tres solteros i un biberon.
Bueno, sí.
És una altra història, no?
D'estil.
A els francesos els agrada molt, els bebès.
No ho sé.
Sí, sí.
Bé, en la pel·lícula.
Sí, sí, està molt bé també.
I es veu que va tenir molt d'èxit a França.
Sí?
Molt de...
Sí, sí.
Home, és que els bebès venen d'allà, no?
Sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Bravo!
Ja es veia plego per avui, adéu.
L'acudit del dia.
La cigonya ve de París, sí, sí.
Però la pel·lícula té lloc a...
No a París, eh?
A Bretanya, em sembla.
Bueno, no.
Sí.
Diferent, eh, estil?
Sí.
Perquè a Bretanya no és el mateix que a París, com per ambientar-ho.
Sí, els personatges són com més senzills, és...
O sigui, és un retrat realment de la França profunda i d'aquests personatges de...
Bé, sobretot d'una dona que vol adoptar i que fa tot el possible totes les...
Sola.
Sola.
Vol adoptar sola.
Al principi, amb una parella, però després tallen i continuar les démarches administratives.
El procés.
El procés.
El procés administratiu sola.
I, a més, la pel·lícula parla també del canvi d'una llei francesa, que no estic molt enterrada d'això,
però que permet a les dones solteres...
Adoptar soles.
Adoptar soles.
Sí, és que aquest és un problema en general per l'adopció.
Justament, a la pel·lícula parla que en el moment en què aquesta dona vol adoptar,
surt aquesta nova llei en què pot adoptar sola.
I hi ha un personatge també masculí que s'ocupa dels nens abans que passin a mans dels pares adoptius.
I està interpretat per un actor molt conegut, no me'n recordo el nom, però que ho fa superbé.
Realment em va agradar molt. Aquestes dues pel·lícules vaig trobar molt maques, molt sensibles.
I aquestes estan en circuit ara o com estan?
Suposo que s'estrenaran.
S'estrenaran ara.
Però potser encara trigarà.
De l'Eixatú i el que vaig escoltar a la projecció, perquè hi havia l'actor que interpreta el pederasta,
que és el Pierre de la Donchon, es diu així.
És un actor que es va fer molt conegut, es va donar a conèixer amb la pel·lícula El desconegut del llac,
l'Ancone i el drac, una pel·lícula d'autor molt bona.
Aquest actor va dir que no havien trobat distribuïdor a Espanya.
O sigui que l'Eixatú i pel moment no...
Però potser la troba.
Amb la qüestió del festival la trobaran.
Justament, cine francès jo trobo que últimament em ve força.
Sí, però és l'altra vessant, jo crec.
És la de 5 milions d'espectadores.
Sí, això és veritat.
Però aquesta que explica ella, la primera,
no?
Tu va bastucar que era una pel·lícula normal.
No, era una pel·lícula complicada de distribució ni res.
La de l'Eixatú i potser pel tema.
Ah, clar.
Però va estar a Cannes, va estar al Festival de Cannes, llavors...
Les pel·lícules que han estat en el festival Olala aquest no són...
cinema d'autor, precisament.
Vull dir, són pel·lícules comercials.
Ja.
I llavors els francesos es troben que, com que hi ha molta producció,
perquè ho tenen molt ben organitzat,
perquè les pel·lícules americanes, per poder-se projectar a França,
han de pagar un impost especial que això fa que...
Protegir el seu.
...que puguin produir molt cinema.
Clar.
Aleshores, ells ho van fer bé.
Vull dir, a Espanya això no s'ha fet mai
i per això està com està la cosa.
però a França ho han fet bé.
I aleshores es troben que la colònia francesa de Barcelona o de Catalunya
no acaba de veure totes les pel·lícules que es produeixen a França.
I per això una mica l'intent d'aquest festival
per poder veure pel·lícules que aquí, en principi, no han d'arribar.
Però que si han tingut bona rebuda i això, doncs arribaran.
Igual, sí, clar.
I fa molt temps que es fa aquest festival o...?
Segona edició.
Dos.
Dos edicions.
És molt recent.
Es fa a l'Institut Francesc de Barcelona.
Sí, és que fa moltes coses, clar.
Sí, moltes activitats.
Llavors, si et sembla, comences el teu...
Bé, explica'ns una mica per què has arribat...
Bé, per què te'n vas anar a París i vas fer aquest estudi
i després per què vas triar cine
i com has empalmat això amb el periodisme.
Ni que sigui una mica així perquè s'apriguem la història.
Bé, bé, va ser una mica el destí.
Molt bé.
Això sí que és de pel·lícula.
Que va fer que estudies a París.
Al principi vaig anar per estudiar un curs de francès de tres mesos
i em va agradar moltíssim París
i llavors vaig posturar de sort bon.
I aquí no li agrada.
I aquí no.
I llavors al principi vaig escollir literatura
perquè volia aprendre a escriure
i m'encanta la literatura francesa
i també vam fer comparada.
I com sempre m'havia agradat al cinema
vaig escollir un màster de cinema
i vaig canviar de la Sorbonne París 4
que és l'antiga Sorbonne
que és molt bona per fer estudis d'humanitats
que és una mica el que vaig fer, literatura.
És la que hi ha al barri llatí, no?
Sí, exacte.
I llavors vaig canviar per la Sorbonne París 3
que és una molt bona universitat
per estudiar crítica de cinema
i estudiar història del cinema
perquè hi ha professors com Charles Tesson
com Michel Chion
que és una especialista de la música al cinema
i bueno, vaig fer aquest màster
que en aquella època estava coabilitat
amb altres universitats
o sigui que feia classes al final
a diferents llocs
a diferents llocs, està superbé.
Està bé això, sí.
Vas visitar la Cinemateca Francesa?
Sí, sí, vaig estar inscrita
o en alguna edat molts anys.
Sí.
Doncs bé.
I llavors per què has triat aquest director?
He triat aquest director
perquè s'han restaurat fa poc les seves pel·lícules
i la distribuïdora Caprici Cine
que té una CDA, és francesa
però té una CDA a Barcelona
està distribuït les pel·lícules a tot Espanya
i s'estan projectant a molts cinemes, d'autors per tot
com per exemple el Zoom Zeig
que en aquests moments està projectant les pel·lícules de Misoguchi
aquesta setmana projecta el carrer de la vergonya
i ja ha projectat els músics de Gion
els amants crucificats
i els contes de la lluna pàlida
d'agost
el carrer de la vergonya
que a vegades diuen de la lluna pàlida
i a vegades de la lluna pàlida
és l'última que va fer, no?
el carrer de la vergonya
Sí, exacte
exacte
vam morir als 58 anys
bastant jove de leusèmia
i fins als últims moments va fer pel·lícules
va ser una...
era una màquina al cinema
o sigui feia inclús 4 pel·lícules a l'any
a vegades
dos molt sovint
dos molt sovint
en tot cas, sí
i eren pel·lícules molt complicades
sí
val a dir
perquè hi havia molts personatges
normalment i tot això
sí
treballava amb una...
es veu que treballava...
exacte
sempre amb el mateix equip
això és algo bastant típic del cinema japonès
però en aquella època
realment
van apostar molt per Misoguchi
els productors
i realment sempre treballàvem el mateix equip
i està completament focalitzat en això
de fet vaig llegir recentment
que ell no va tenir fills
i que...
i que deia que un artista
s'ha de dedicar completament al cinema
i que no es pot distreure amb una família
i...
estic completament...
mira, això ho diu l'Albert Serra també
estic completament d'acord
ahir ho va dir?
ah sí?
diferent estil, eh?
no
no, va dir el mateix
bé, bé, d'acord
d'acord
després...
i si no mirem
el que li va passar al Marlon Brando
amb els fills
vull dir, si no hagués tingut fills
hauria sigut una altra història
si no hagués sigut el Marlon Brando
és quan hagués sigut una altra història
no
no, no
no, no
és que
la cosa dolenta
que li va passar al Marlon Brando
van ser els fills
i l'altre dia
ho parlàvem amb el Pep
d'aquest tio
aquest paio
aquest paio
no hauria d'haver tingut família
no hauria d'haver creat mai família
i la va cacar
bueno, i ser com era, no?
o què?
bueno, és que
ser Marlon Brando
és una cosa
que no és ningú més
per això, per això
li farem arribar les condolencies a la família
hi ha un tema a part
que podríem allargar-nos tota una tarda
sobre els fills dels artistes
de Hollywood
i en general
perquè jo sóc una apassionada
de BT Day
i Joan Crawford
ui, aquí entrem
en terreny perillós
exacte
momi direct
sí
llavors
bueno, vaig agir
al Misoguchi
sí, vaig agir
això dels fills i de Misoguchi
perquè havia decidit de no tenir fills
perquè resulta que
una de les pel·lícules més conegudes de Misoguchi
és l'intendant
l'intendent
Sancho
i en aquesta pel·lícula
els protagonistes
són nens
a bona part de la pel·lícula
no tota la pel·lícula
però és que després creixen
i llavors
és una
és una excepció
del cinema
de Misoguchi
o la majoria dels personatges
són adults
i dones
no?
protagonistes
i
i ell
o sigui
contràriament al que es podria pensar
si no li agradaven els nens
com es deia
està molt interessat
en fer aquesta pel·lícula
i aquesta pel·lícula
és
és
és
és una pel·lícula
que la recomano
especialment d'ell
de què va aquesta pel·lícula
no l'he vista jo
aquesta
no sé
són
els protagonistes
són dos germans
un neno i una nena
que són
venguts com a esclaus
i separats de la seva mare
a la força
i
al segle XI
el de Japó
és una
jideaku
em sembla
jidei
bueno
és un gènere
del cinema japonès
de pel·lícules històriques
i
llavors
o sigui
els venen
a un
a un
a un senyor
que es diu
Sancho
i que
els té
el raté
durant moltíssims anys
en el seu camp
per treballar com a esclaus
fins que
aconsegueixen
fins que un d'ells
es aconsegueix
escapar
i com era fill
d'un governador
que va ser destituït
perquè havia
volgut
ajudar el poble
i desobeir
a un superior
aconsegueix
parlar
amb el primer ministre
i el
nom
governador
a ell
llavors
segueix una mica
la línia del seu pare
i també segueix
la línia del seu pare
perquè el desobeeix
per poder
abolir
l'esclavitud
al Japó
o sigui
és una pel·lícula
que parla molt
de l'esclavitud
i de les injustícies
del Japó
d'aquella època
i també parla
d'aquest amor
immens
d'aquests nens
per la seva mare
del qual
els separen
i el personatge
del noi
acaba
anant
a buscar
la seva mare
a la illa
de Sado
que és una illa
on estava
reclusa
la seva mare
i la troba
superenvellida
i cega
i és una
de les escenes
més conmovedores
de la pel·lícula
la retrobada
del fill
de la mare
i la germana
no es pot escapar
amb ell
perquè no vol
perquè prefereix
que s'escapi ell sol
que no els atrapin
els dos
i es suïcida
en una escena
també
molt lírica
i poètica
on s'endinsa
en un llac
i desapareixen
en
de manera
molt
delicada
delicada
i
misteriosa
i misteriosa
i està molt
ben rodada
com dius
que es diu
aquesta no la trobo
l'intendente Sancho
l'intendente Sancho
és del 1954
el 54
Misericó
la roda
el mateix any
que roda
els amants crucificats
ah sí
l'intendente Sancho
sí sí sí
que també déu-n'hi-do
que també déu-n'hi-do
és una pel·lícula
que m'encanta
quina has dit ara?
els amants crucificats
que també l'han restaurada
i la van projectar
li agradava molt a Mizoguchi
els amors
aquests
impossibles
que van més enllà
de la vida
oi?
sí
aquests amants crucificats
o
aquesta pel·lícula
de l'intendent Sancho
també
que estaves parlant ara
o fins i tot
el Zoguetzu
monoglatari
oi?
els contes
de la lluna pàlida
també
per mi aquesta
és una de les millors d'ell
sí
els contes de la lluna pàlida
i també hi ha
una altra pel·lícula
és molt perfecta
aquesta pel·lícula
aquesta pel·lícula
està considerada
com la seva obra mestra
avui en dia
n'hi ha una altra
que a mi m'agrada
molt també
que és
l'emperadriu
Ian Cueyfei
Ian Cueyfei
que bueno
és una delícia
perquè
bé
la característica
de Mizuguchi
són aquests plans
tan barrocs
tan plens
plens
de personatges
vull dir
que tot l'enquadrament
queda
absolutament
ple
de gent
o de decorats
i una riquesa plàstica
seria
seria
el contrapunt
al cinema
de Yasuo Hiru Oso
que és un cinema
bastant despullat
i en canvi
Mizuguchi
és un barroquisme
a vegades
molt exacerbat
sí
molt diferent
del Kurosawa
hi ha un especialista
del pla seqüència
Kurosawa
sí
és una altra qüestió
més d'aventures
sí
sí
a mi m'agrada molt
de Kurosawa
l'idiota
inspirat
de la novel·la
de Dos Tevies
i que
l'altre dia
el comentàvem
un amic
que
hi ha una relació
entre
la pel·lícula
de Mizuguchi
i la senyorita
Oyu
que és una pel·lícula
molt bona
també
molt reconeguda
menys
diguem
emblemàtica
que els contes
de la lluna pàlida
però
o
entendent-se en això
però també
molt
reconeguda
molt recomanable
la senyorita Oyu
en la que hi ha
també
els personatges
protagonistes
són dos germanes
i una d'elles
està completament
fascinada
i
té un amor absolut
cap a la seva germana
i
per amor a ella
i per sacrifici
es casa amb un home
que no
que no
que no
l'estima
i per conseqüent
que no l'estima
perquè ella veu
que aquest home
està enamorat
de la seva germana
llavors
es crea
un triangle
amorós
una mica
diguem
pertorbant
això passa
a les millors famílies
sí
llavors la senyorita
Oyu
té una relació
també
vam trobar
una relació
amb l'idiota
de Kurosawa
perquè
també hi ha
aquest personatge
tenen en comú
aquest personatge
molt bo
angèlic
que sacrifico
totalment
pel seu germà
però que en el fons
en comptes de crear
amb aquest sacrifici
en comptes de crear
molta felicitat
al seu entorn
doncs crea encara més sofriment
i és molt interessant
i l'idiota
de Kurosawa
és la que va sortir
també
a la mateixa època
no sé si
el 54
el 53
sí
veus que la riquesa
del cinema japonès
i ho estem veient ara
és que cada director
tenia el seu estil
tenia la seva manera
de fer les coses
vull dir
són molt diferents
Kurosawa
de Kurosawa
de Osu
de Mitsubuchi
i bueno
aquesta és la
i després
hi ha els més joves
són tres mestres
indiscutibles
sí
i després
els cinemes japoneses
es fonamenten ells
i després
hi ha Nagisa Oshima
després ja
venen Oshima
els dels anys 60
el Shohei Mamura
i tota aquesta gent
que esclar
vull dir
també
l'Ozu
el Kurosawa
i el Mitsubuchi
són el triomvirat
del cinema
clàssic japonès
sens dubte
i a més
vull dir
és que tothom
hauria de veure
aquestes pel·lícules
perquè
per exemple
els contes de Tòquio
del Yesu Hiro Ozu
és una pel·lícula
que pot interessar
a tothom
a tothom
vull dir
que no
jo he vist
gent
emocionar-se
amb aquesta pel·lícula
gent que
no van mai al cine
que no els agrada
que l'han vista
per televisió
i que han considerat
que aquella pel·lícula
era extraordinària
i és que és veritat
és que és veritat
és que no
volia
citar
un comentari
de Jean-Luc Godard
que és un dels grans genis
del cinema
sobre Mitsubuchi
perquè de fet
una vegada
li van preguntar
quins és
els tres
els tres
els tres
directors preferits
teus
i va dir
Mitsubuchi
Mitsubuchi
i Mitsubuchi
bueno ja fa
molt godardia
això
sí
llavors a dir
el
aquell és del cinema
el 1958
va dir
el 24 d'agost
de 1956
va morir a Kyoto
el cineasta
més gran
del cinema japonès
inclús un dels millors
cineastes del món
Mitsubuchi era
com un mornau
o Rossellini
si la podesia
apareix
a cada segon
a cada pla
que roda
és perquè
és el reflex
instintiu
de la seva
noblesa inventiva
o sigui
el tenia idealitzat
del tot
i també
per exemple
el director
de l'Espíritu
de la Colmena
Víctor Erice
també
és un
gran admirador
de Mitsubuchi
i es nota
amb el cine
que ha fet
està bé
si es nota
jo vaig
vaig veure
bueno
vaig veure
una entrevista
i em parlava
constantment
del cine
japonès
sí
sí
de totes formes
no és corrent
veure tantes obres mestres
amb la filmografia
d'un sol director
és veritat
és que en té moltes
perquè
i va morir
relativament jove
perquè
la història
de l'último
crisantemo
que és del 39
és una meravella
és una meravella
total
i és molt
s'ha de destacar
els punts de vista
també
quins títols
la història
de l'último
crisantemo
imagina't
quasi és una història
la vessant poètica
que ressaltava
s'inspirava molt
de novel·les
del segle XIX
de l'època
meijic
entre el
1886
i 1912
que seria com
l'època
clar romàntica
aquí a Europa
i molt productiva
artísticament
al Japó
i
però
és el que deia el Joan
tenir
l'habilitat
per fer
de
el que era una cosa
profundament
de cultura
japonesa
fer-ho
perfectament
universal
això és el que
distingeix
els
genis
exacte
s'ha de destacar
la col·laboració
amb el guionista
Yoshikata Yoda
que va
va treballar
en make
a quasi totes
les pel·lícules
sí
és un equip
i des del 1950
en el que realment
comença
a aprofundir
el treball
en el melodrama
el gènere melodramàtic
abans havia fet
com més
pel·lícules
realistes
i costumistes
i a partir del 1950
amb l'intendent Sancho
el Contes de la Lluna Pàlida
els amants crucificats
aprofunditza molt
el melodrama
i col·labora
amb el Yoshikata Yoda
creant a la vegada
la realitat japonesa
i agafant el lirisme
del melodrama
realment
és molt interessant
i el del pla Seqüència
també s'ha de destacar
que és un dels grans
mestres del pla Seqüència
Allí han begut molts
com per exemple
el teu Angelo Paulus
sí
és una evidència
l'Orson Welles
també era un
mag
del pla Seqüència
i el Jansson
el Miklo Jansson
bueno
aquest feia
les pel·lícules
gairebé
amb un sol
pla Seqüència
sí
un gran oblidat
també
el Miklo Jansson
sí
bueno
perquè
en fi
la política
incòmodes
la política ha passat
també dic
que va guanyar
bastants premis
al Festival de Venècia
el primer premi
que va guanyar
va ser per la vida
d'Ojaro
la dona galant
la mujer galante
sí
el 1952
després va guanyar
el 1953
un lleó de plata
per els contes
de la lluna pàlida
i després
el 1954
per l'intendent Sancho
i el 1956
és 56
una menció especial
per
el carrer de la vergonya
que ja va ser
és bon
és que confesso
que no l'he vist
el carrer de la vergonya
és molt bona
sí
sí
també
és que
totes les pel·lícules
de Misoguchi
quasi
jo les recomanaria
ja
ja
i aquesta pel·lícula
retracta
la prostitució
això és evident
i no només
Misoguchi
l'Ozu
i el Kurosawa
també ho pots veure tot
perquè
tot és
d'un nivell
altíssim
i d'una qualitat
extraordinària
hi va haver
una retrospectiva
a la Filmoteca de Catalunya
d'octubre
a novembre
l'any passat
sobre l'univers femení
de Misoguchi
i és un director
que s'ha pogut molt bé
expressar
la subjectivitat femenina
i ha retractat
parlant del Modóvar
per exemple
tenen això en comú
el Lliga amb el Modóvar
sí
i altres directors
com George Cukor
o Douglas Sir
que també han retratat
la dona
i ara
el Todd Haynes
és una mica
un epigón
de Douglas Sir
sí, sí
la dona
és importantíssima
al cinema
amb tot
amb la vida
i tal
però vull dir
sí, sí
hi ha directors
que estan especialitzats
en retratar les dones
em vaig interessar
una mica
amb la seva vida
la seva infància
i
ell va néixer
en
en
en el barri
més pobre
de
de Tòquio
i el seu
pare
es veu que havia
maltractat
la seva mare
i la seva germana
i va vendre
la seva germana
quan ell era petit
com a
com a
queixa
era fuster
el seu pare
llegeix
perpintes
sí
fuster
bueno
això a vegades
aquests
problemes familiars
o
d'absència
o de maltractaments
o així
donen
com a
sortida
ser artista
perquè
ho has de treure
per una banda
o altra
un món particular
perquè
llegeixo
que
acaben venent
a la seva germana
com a
geissa
sí
sí
i després
en un moment donat
inclús va viure
amb ella
perquè
bueno
va deixar l'escola
quan tenia 13 anys
o sigui
no li anava bé
a l'escola
als 17 anys
comença a treballar
en un hospital
fa estudis de pintura
estava molt interessat
en la pintura
i
això es nota
en els plans
moltíssim
que ell fa
és evident
de fet
quan guanya
premis a Venècia
es comença
a plantejar
la seva
el seu lligam
profund
amb la cultura japonesa
i la
i la tradició japonesa
d'art
i
llavors
diu que
es dona compte
que s'ha inspirat
molt
de les pintures
que es diuen
Imakimono
és un tipus
de pintura
clàssica japonesa
que
que es
representa
amb llargs
rotllos
de
de 20 metres
inclús
llavors
es pot explicar
els llargs
plans seqüència
que serien com
una expressió
d'escenes
com aquests
rotllos
sí
hi ha un altre
director
que també
va començar
com a pintor
que és el
Robert Bresson
i que també
es nota
en el seu cinema
que és un cinema
molt diferent
de Mizuguchi
però
hi ha molts directors
que
que tenen la pintura
també
com el David Lynch
que també
és un artista
el Bigas Luna
també
va començar
com a pintor
el Pialà
el Pialà
Monís Pialà
hi ha molta gent
que ve
de les velles arts
diguéssim
i que baixa
de categoria
per ser director
de cine
no
se'n van del segon art
o del primer
al setè
Andre del Bo
és un altre tipus
de complexitat
baixen
amb l'ascensor
fins al setè art
això seria interessant
un dia
fer un programa
d'aquesta passada
de pintura
o inclús escultura
altres arts més plàstiques
potser al cinema
això és molt interessant
el Miquel Porter
tenia
hem d'anar acabat
haurem de fer
una segona part
de Mizuguchi
o englobar-ho
intentar trobar
la relació
potser també
amb el Modóvar
el que està molt interessat
amb la qüestió
aquesta dels directors
que abans
o paral·lelament
havien fet
un altre tipus
d'art
com la pintura
de la literatura
és l'Esteve Riembal
el director actual
de la Filmoteca de Catalunya
que sempre ha privilegiat
cicles
i fins i tot
els ha compaginat
amb exposicions
d'aquest tipus
de directors
doncs
anem acabant
el programa
molt bé
estem molt contents
que hagis vingut
i que ens ha hagis parlat
de tot això
per la setmana vinent
Pep
Núria Prat
molt bé
doctora en restauració
del Manac
molt bé
estarem molt
i crec que vindrà
el Joan
perquè m'ha comentat
que li sembla
que podrà venir
el proper programa
així serà millor
bona nit a tothom
i
el que hem fet
en aquest programa
és una invitació
a Misoguchi
evidentment
ha sigut un plaer
parlar una mica
de Misoguchi
i escoltar-te
fem
extensiva
aquesta invitació
a tothom
que ens hagi
escoltat
i que
li hagi pogut
interessar
el que
també has explicat
i aleshores
doncs
jo me'n vaig a casa
i em poso
una pel·li
de Misoguchi
molt ràpidament
abans d'acabar
molt ràpidament
si hagués de dir
tres pel·lícules
per una persona
que comenci de zero
Misoguchi
quines serien?
les tres més conegudes
no però a veure
per ella
i ella
els amants crucificats
i els contes
de la lluna pàlida
molt bé
la seva tria
molt bé
amb això acabem
i bona nit a tothom
molt bé
bona nit
fins la setmana vinent
un plaer
bona nit
a la lluna pàlida
ràdio
ràdio
t'has fet
98.1
ràdio