Ràdio Tosbert, 98.1
Ràdio Tosbert, 98.1
Ràdio Tosbert, 98.1
Hola, bona nit amics. Estem a Ràdio Tosbert, Cinema Sense Condicions
i hem iniciat aquesta tarda de dimarts amb una peça de la banda sonora de Brainstorm
de 1983 dirigida per James Horner, dirigida a la banda sonora.
La pel·lícula és de Douglas Trumbull, que serà el director i sobretot una de les persones
més influents de la història del cinema en quant a efectes especials i efectes visuals.
Ella ens va deixar ja fa justament avui una setmana i hem pensat que estaria bé que el temps
que dediquem a la pel·lícula de la setmana el dediquéssem a la figura, a estudiar una mica
i a difondre la figura del personatge de Douglas Trumbull, un home que no va tindre una sort
massa gran en escollir els moments, però que la seva aportació ha sigut extraordinària
per a l'evolució del cinema participant, com veureu després, en moltes pel·lícules
importants de la història del cine.
Bona nit, bona nit Anastasi.
Hola, bona nit.
Bona nit Ignasi.
Què tal? Bona nit.
Molt bé, bona nit. Bona nit Lluna, què tal?
Bona nit, molt bé.
Molt bé, doncs arrenquem ja, si et sembla bé, Ignasi parlant d'Hugles Trumbull.
Sí, primer de tot m'agradaria fer l'esment que en James Horner és un dels compositors
més prolífics de Hollywood, només dir que és l'autor de la banda sonora de pel·lícules
com Titanic, La legenda del zorro, El nom de la rosa, Aliens, Cocoon, aquest estil simfòric
és el que li va, perquè Gorky Park també, una pel·lícula que a mi m'agrada molt, en fi, res.
Aquesta? Aquesta peça, per exemple, és preciosa, eh?
Sí, sí, sí.
I en canvi està col·locada, el que dius tu, dintre d'una pel·lícula que, bueno, i cap
al sinfònic, però també cabria la música estrident combinada d'una pel·lícula d'efectes,
etcètera.
Podria ser, podria ser, sí, sí.
Bé, quan ha d'Hugles Trumbull, efectivament, com tu ho has dit, jo penso que és un home
amb una certa dissort, perquè ens sona molt, perquè, clar, és el pare dels efectes
especials de dues pel·lícules que se'ns ha passat a l'estadi del cinema, com és el
2001.
I Blair.
En 2001 era un.
Sí.
I a Blade Runner tres quarts del mateix, no?
Però, clar, són dues pel·lícules punteres i on jo crec que hi haurà un consens total,
que són pel·lícules que, des del punt de vista visual, l'ús de les maquetes, de
les naus, de tot plegat, realment és extraordinari.
Però, en fi, és cert que l'home, doncs, d'una manera molt ja de jove, molt primerenca,
jo crec que ell, malgrat tot, i tot i que té una treballa ja des de petit, el seu pare
es dedicava a efectes especials, eh?
d'aquella manera, els efectes del Mago de Oth estan fets, entre altres, pel pare
del Douglas, es deia Donald, Donald Trumbull.
Bé, doncs, aquest home, tot i que ja de ben petit tenia, en fi, una inclinació pels
aparells electrònics i li agradava inventar coses ja de petit, tenia l'ànima partida,
perquè, en el fons, també li agradaven les pel·lícules de marcians, diu, sobretot
d'invasions marcianes a la Terra i aquestes coses. En fi, en una paraula, que és un home
que ja estava una mica inserit en el món de la ciència-ficció, del sci-fi, no?
I, sobretot, esclar, dels efectes especials. Ell va entrar, primer, com a dibuixant, val la
pena dir-ho, amb una empresa petitona.
Gràfic Films.
Gràfic Films, exacte, que estava a Califòrnia i que,
curiosament, va fer un curt que va presentar, no sé si a la Fira Internacional de Nova
York, i que va cridar l'atenció de Kubrick. Kubrick estava preparant el 2001 i va
dir, on dia, això és fabulós.
Aquest curt el financiava la NASA, a més a més.
Sí, perquè el gerent, l'amo, pràcticament de l'empresa del Gràfic Films, havia treballat
per la NASA. Per tant, el contacte amb la NASA era allà d'entrar.
Clar, Kubrick estava al tanto i el va captar.
Aleshores, esclar, ell va veure el curt Kubrick i va dir que es deia, jo no sé si el
Toy Story va agafar inspiració al ninot aquell que diu cap a l'infinit i més enllà, perquè
el curt es deia cap a la lluna i més enllà.
Bé, Kubrick va quedar fascinat, va contractar l'empresa, en aquell moment Trump ja començava
a despuntar dins l'empresa, feia dibuixos gràfics, la imaginació li anava, no? Bé, és part responsable
del curt aquest, pel que fa, doncs, els... I aleshores, en Kubrick el va agafar per fer el 2001.
Estarem tots d'acord que... A veure, és un dels quatre responsables dels efectes especials
del 2001, però estarem tots d'acord que, bé, ja hem parlat del 2001, el detall, el detall
de les maquetes, el detall de les naus, moltes són d'ell, del tràmbol.
Bé, és que és fascinant, no?
Es va poder veure també a l'exposició que va fer el CCCB aquí a Barcelona.
Sí, es va poder veure molt bé també el detall.
Algunes de les maquetes petites.
Algunes de les maquetes...
No, no, es veu l'home aquest treballava amb una rigorositat increïble, i més a més.
La solvència davant de càmera, perquè hi ha molta gent que fa decorats molt interessants
o que fa maquetes molt interessants, però que després no rendeixen, en el cinema no rendeixen tant,
és a dir, si els llegeu massa el truc o pel que sigui, no?
En aquest cas, no, que engrana aprofitament, tant quan ell és el director com quan ell no és el director.
Efectivament.
O sigui, sap jugar molt bé, evidentment, amb les limitacions de l'època.
Amb Blade Runner realment estarem tots d'acord, clar, els edificis on viu el propietari de l'empresa
que fa els replicants, hi ha una fotografia molt famosa, no?, que es veu l'edifici i es veu ell rere.
I, en canvi, la pel·lícula, realment, Blade Runner és una pel·lícula barata, molt barata.
Està feta tota bassa de maquetes i d'utilitzar...
La recreació de Los Ángeles, de Los Ángeles...
Sí, però és un carrer...
És un Los Ángeles distòpic, una cosa...
Exacte, però és un carrer que es veu que hi ha, allà a Hollywood,
que el banc condicion... el carrer de Blade Runner és un carrer que, bueno,
que l'agafaven de nada i de tornada, canvien l'angle i tal,
però es veu que és un carrer que ja s'utilitzava a les pel·lícules negres dels anys 40.
Sí, sí, sí.
És fascinant, no?, vull dir que...
És una pel·lícula, realment, que sí, sorprèn que sigués barata, realment,
perquè no ho sembla en absolut, és allò que els productors estan encantats amb aquest tipus de cine,
que ha una inversió relativament petita, per entendre'ns,
i, en canvi, el rendiment visual és molt legal.
Jo, confesso, amb la meva ingenuïtat,
perquè en aquell moment tenia 20 anys, no?, quan la van estrenar,
Blade Runner,
jo vaig sortir convençut que jo era una pel·lícula mainstream d'altíssim pressupost,
o sigui, estava convençut justament de tot el contrari del que...
Sí, i jo mateix, jo treballava una mica en el tema,
i, en canvi, també ens va vendre, diguem-ne, aquesta cosa,
que realment era, bueno, cobrir que era un home amb una habilitat, realment,
a part d'haver tingut aquests col·laboradors,
a tots els nivells tenia grans col·laboradors,
ell tenia una ment privilegiada en la visualització,
és a dir, és un home que tenia una gran capacitat...
Parlàvem de Blade Runner.
Ai, perdó, no.
Perdó, m'he anat a l'altre cantó.
Aquest home és que, a més a més, està ficat en tot,
les grans operacions interessants, el trombo l'està ficat sempre
en tots els efectes espacials.
Sí, sí.
I saltat, perdoneu.
Aleshores, escala la seva pel·lícula de navis misterioses,
que és una pel·lícula feta l'any 71,
de manera molt primera en què...
Es va estrenar als 72.
Hem de pensar que ara s'està complint 50 anys d'aquesta pel·lícula.
Certo, certo.
Jo la vaig estar veient ahir,
i compte que, en quant als efectes...
La nau aquella, Déu-n'hi-do, eh?
L'interior de la nau no hi ha res a dir.
A l'exterior, és a dir, el que són les formacions, diguem,
hi ha un moment que surt la formació de la nau nostra,
diguem, en primer terme, la protagonista,
i un parell o tres més a darrere,
una mica abans que facin l'explosió,
que les de darrere, clarament, és un fons pintat,
i s'estan dibuixant...
Sí, perquè només en tenien una, eh?
De física...
Ja, ja, per això et dic...
De física només en tenien una.
Allí sí que em va cantar una mica.
Hi ha un desplaçament que hi ha per l'espai,
que també veiem una mica una trama rara que es belluga,
que no saps què és.
És a dir, però, en general,
a Nogel de Decorat,
a Nogel de Decorat és realment impressionant.
De maquinetes, de maquinetes també.
Bueno, s'ha de dir que la maqueta aquesta,
el Trumbull va trigar a fer-la,
perquè, esclar, ell mateix estava en el procés de producció
de la maqueta de la nau,
que es diu Valley Forge,
perquè els interiors els van rodar
en un portaavions americà
de la Guerra de Corea.
I tot just...
O sigui, els interiors,
tot el que són els àngars i tot això,
ho van fer en un portaavions.
És flipant, no?
Els corredors i tot allò.
I només van acabar de fer la pel·lícula
i el van desbuntar.
És a dir, el van demanar
i està completament...
Ja no funcionava, no?
És que la sala de màquines
té una riquesa d'aparells, eh?
Sí, sí, sí.
Una cosa que no s'acaba, o sigui,
la càmera te'ls va ensenyant
i va passant.
Els va ensenyant i passa una mica, eh?
Bé, el que vull dir és que la maqueta
va trigar sis mesos a fer-la.
La maqueta.
La maqueta.
Va fabricar peces especials
i ell és en algun lloc
que va utilitzar 80 kits
de muntatge d'avions
i de portaavions de guerra
i joguines, eh?
Sí, sí, sí.
Per fer la nau aquesta.
I va trigar sis mesos a fer-la.
Tremendo.
Això parla...
I, evidentment,
és una de les coses
que sí es nota en la pel·lícula
d'Anaves misterioses.
El detall.
Realment es nota clarament
tot i que no tenia
ni de bon tros
el mateix pressupost
perquè només tenia...
O sigui, la Universal
es va prendre aquesta pel·lícula
una mica a cunyeta.
Va aconseguir el Trump
al fer aquesta pel·lícula
de pur miracle.
Va enxampar un milió de dòlars
de l'època,
un milió de dòlars
de l'any 71.
72, 72, 72.
Que ja em diràs,
comparo amb el pressupost
de 2001.
Rian Gaffer.
I, en canvi,
el resultat plàstic
és molt aconseguit.
Però mira,
ell va agafar
i va ajuntar
tota una sèrie d'elements
que eren contemporanis, no?
És a dir,
la revolució de les flors,
els hippies,
contra Vietnam.
Sí.
va col·locar
amb dos o tres cançons
a la Joan Bae.
Totalment.
És molt encertadament,
a més a la Joan Bae.
En aquest sentit,
estava molt aprofitada.
És molt de la seva època.
La situa molt.
Clar, què passa?
Que això potser avui en dia,
llegida amb els vius d'avui en dia,
la fa,
esclar,
la fa
memorable,
però una mica antiga.
A mi la sensació...
M'he envellit.
M'he envellit molt.
Però tampoc és culpa
ben bé d'això solament,
perquè hi ha pel·lícules
que es fan referents musicals
i en canvi són perfectament modernes.
Aquest ha envellit
perquè tota la temàtica,
tot el tema
s'ha tocat després molt.
Malgrat que li hem de reconèixer
el mèrit de ser
el primer de moltes coses,
i amb un gran mèrit,
com digueu vosaltres,
en la construcció de decorats,
d'aquest tipus,
i creïbles,
i de màquines,
i creïbles,
i dels robots,
que són creïbles.
És a dir,
tot això està molt bé.
Però, clar,
la sensació que la pel·lícula
fílmicament
s'ha fet antiga.
S'ha fet antiga
la interpretació,
el propi protagonista...
El Bruce Dern.
El Bruce Dern
és en moments
més de bufetada,
però avui en dia
no aguanta
aquest tipus de personatge
tan ficat en si mateix
que no treu ni veu.
És a dir,
que no treu ni veu.
No, i en alguns moments
em sembla que tu
m'ho havies comentat tu,
Anastasi,
tens raó,
que l'havies vist abans que jo,
ara, diguem-ne,
que el Bruce Dern
en algunes escenes
està una mica sobreactuat.
Quan, per exemple,
estan esclatant
totes les altres nous,
que són cinc, no?,
i estan esclatant
per orde de la terra,
estan destruint
els boscos
de totes les altres nous,
ell està allà
plantant,
cuidant el seu jardí,
que és la nineta
dels seus ulls,
i pom,
un esclat,
i fa així,
una cara així,
fa una cara com de...
Sí, però sembla que no sàpiga
cap on tingui de què mirar.
Exacte,
i van esclatant tots,
i al final, clar,
reacciona i actua
de la manera bèstia que actua,
no?,
perquè evidentment...
Sí,
no sé si has passat de voltes,
més que res que no està,
està estranya la seva actuació,
la dels altres,
bueno,
és més coherent
amb el que són els personatges,
són uns tis que no entenen
res del que està passant,
que no tenen cap consciència
de cap mena,
i per tant estan en el seu paper.
Ell,
que ha de fer aquest paper,
potser va forçar massa,
i això és el director també,
potser li van fer forçar massa
aquesta cosa de tancament intern,
un tio tancat,
que no treu ni la veu,
ja dic,
no treu ni la veu.
De totes formes,
hi ha una cosa,
perdó,
com és,
ara se'n ve al cap,
l'operació,
que ell programa els robots,
perquè tots tres intervinguin,
un fa d'anestesista,
l'altre ajuda amb la cirurgia,
i l'altre opera.
Home,
a veure,
ens està fent una operació
a través de robot,
que és el que ara
és medicina puntera.
Sí, sí,
que anticipació és evident.
Vull dir que,
efectivament,
és que clar,
ho hem de veure també situant-nos
a 50 anys enrere.
El que passa és,
vols dir que la gent no pensava,
ui,
quines xorrades,
això d'un robot operant,
si ho tallarà tot.
El que passa és que es nota molt
la limitació tecnològica,
perquè l'operació la soluciona,
i aquí sí que entra el teu cap,
per muntatge,
perquè es nota que els braços
dels robots no són àvils.
No estan,
no estan.
I a més es percep,
no?
Vull dir que és el muntatge,
el muntatge,
el muntatge real.
La precisió,
no tenen la precisió,
clar.
Exacte.
Però bé,
això és habilitat.
Hi ha una altra cosa,
a mi parlant dels robots,
hi ha una cosa que em molesta,
que es nota massa
que dins hi ha sers humans,
és a dir,
la manera de caminar és humana,
tremendament humana.
Tant que em va sorprendre.
No pot ser,
és que és molt petit,
realment,
és clar que no tens l'escala real.
Sí,
perquè són persones que no tenien.
No,
no,
no,
però eren persones mutilades.
Mutilades.
Ja,
ja,
clar,
i han de ser gent sense cames,
gent sense cames.
No són nans,
perquè els nans no tenen aquest calçat.
No,
no.
Gent mutilada,
llavors això no ho sabia.
Sí,
és un detall que saben,
no,
no,
no.
Sí,
sí,
sí,
és bastant bèstia.
Perquè a més a més,
només van fer aquesta pel·lícula,
és a dir,
els van agafar per actuar dintre de la disfressa del robot i...
No es van atrevir a posar-hi veu,
cosa que a mi em sembla que quede molt bé.
Està molt bé.
Eh?
Està molt bé.
Està molt bé que no tinguin veu,
sí.
Seria massa anticipació,
ja hi ha altres que han vingut després que n'han tingut.
Efectivament.
No,
no,
està bé,
està bé.
El que sí que vull dir,
tornant a Bruce Dern,
però empalmant amb Brainstorm,
que és l'altre llar-metratge que va fer,
només ha fet dos,
com a llar-metratges,
després ha fet documentals,
curs,
el que vulguis,
però com a llar-metratges només ha fet aquests dos.
Hi ha un consens,
i jo estaria una mica d'acord,
és que el problema de Trumbull és que,
esclar,
ell volia ser director de cinema,
però se li va...
O sigui,
són pel·lícules en què l'aspecte tecnològic
és molt...
està molt present.
I això el fa descuidar la direcció dels dos.
Sí.
De tal manera que totes dues pel·lícules
tenen un problema...
Cinematogràficament congeixen.
A nivell de llenguatge.
Però una mica també,
sobretot el que dirà ell ara.
Els personatges no són...
no acaben de ser del tot empàtics al públic.
Fins i tot amb Brainstorm,
i mira que treballa gent a Brainstorm,
que té un casting realment interessant.
Realment fenomenal.
I en canvi,
no acaben de ser personatges rodons.
El Christopher Walken,
ni la Natalie Wood,
la pobra,
que és l'última pel·lícua.
la Natalie Wood,
em va sorprendre a mi,
no s'entera de la pel·lícula.
S'entera de la pel·lícula.
Hi ha un problema de guió,
i penso que hi ha dos problemes.
És horrorós.
Un problema de falta de guionització,
de donar-los un background,
de donar-los un fons
a cada un dels personatges,
que no en tenen,
estan com perduts al mig d'una situació,
molt forta en si mateixa,
però que ells no tenen un background.
I el poc que t'expliquen,
et connecta amb una realitat seva,
però això no vol dir que tu els visquis realment
com a personatge.
Efectivament.
I després estan fluixos interpretativament.
La pel·lícula Brainstorm
es ressenteix moltíssim
de que, en fi,
un cap de setmana
en descans del rodatge
se'n van a fer una juerga
la Natalie Wood
amb el seu marit
i el Christopher Walken.
Ella tontejava molt Walken,
estaven tots molt passats
de líquid alcohòlic
i jo, a més a més,
estic convençut,
però és una cosa meva,
que el Robert Walken
la va matar.
Robert Wagner
la va matar.
Sempre es va dir,
tot i que no es va demostrar mai
que això havia sigut possible.
Però hi ha molts indicis.
Va haver un principi
d'encausar-lo,
fins i tot.
El que passa és que no sé per què.
Era un home influent
dins de Hollywood.
I llavors, al final de la pel·lícula,
al final de la pel·lícula
resulta quasi ridícul,
perquè li falta coherència.
Que no es van aconseguir fer mai.
Van dir que tenim
ja el material definitiu,
ja el tenim,
no el necessitem rodar més.
Van pensar en rodar en dobles,
finalment no van rodar en dobles,
o coses molt de detall.
Van valorar que no ho necessitaven,
jo penso que sí que ho necessitaven.
I tant, i tant.
Penso que la pel·lícula acaba.
Sort que té,
bueno, aquestes seqüències finals,
diguem, de la mort,
o del més enllà,
d'aquest més enllà que ens proposen,
que realment això salva
en tot aquest final de pel·lícula.
Però en realitat,
a nivell d'argumentar,
la pel·lícula fluixeja molt en aquest punt.
El que passa és que
Braimstone,
hem passat d'una pel·lícula a l'altra,
anem a fer un poporri.
El que a mi m'ha agradat de Braimstone,
que en el seu moment
no em va acabar d'enganxar,
probablement perquè, esclar,
la vaig veure quan es va estrenar l'any 83,
però, esclar,
amb la perspectiva del temps,
tenim com tenim internet,
i tenim com tenim els hackers,
resulta que és que t'adones
que l'any 83 aquest home
ja estava parlant d'internet,
i de hackers,
i d'espionatge a través de...
És tremendo.
És tremendo.
És molt fort això.
No hi havia ordinadors l'any 83.
No hi havia internet.
I en canvi,
estan els militars,
que són els que estan finançant
sense que la Lluís Fletcher,
que és la directora del...
Sense que sàpiga res,
i el Christopher...
El què?
No, no,
el...
el...
el que és el...
Chris Christopherson.
Chris Christopherson.
És que ara m'estaven creuant els cables,
que tu dius...
Per cert,
per mi,
la Lluís Fletcher
és la que està millor
a la pel·lícula.
Sí,
però es passa...
O sigui,
però la Lluís Fletcher
què fa?
Perquè el Wolken
està també despistat, eh?
Només fuma,
només fuma
i protesta
quan se sabent
que els militars
estan darrere
i l'atac d'acord.
Pot ser raó,
el Pep,
només que
si d'algun personatge
et queda
que hi ha una certa substància
darrere,
és d'ella.
Tot i que en saps
més que això.
Perquè té una presència.
Perquè té una presència.
que no tenen cap
dels altres...
Tot haig de dir
ni la Natalíwood.
Natalíwood
queda absolutament
discreta allà
amb un paper
que dius que...
A mi això no ho vaig adotar
a l'estrena.
Jo a l'estrena
hi era.
No a l'estrena.
Quan es va estar
a la pel·liua
al Dome de Los Ángeles
jo aquella tardor
estava a Los Ángeles.
Què dius?
Jo a aquesta pel·liua
l'he vista a l'estrena,
al Dome.
Que bé.
Amb aquest doble format
que es va...
La vas veure
a Los Ángeles?
Sí, sí, sí,
us ho juro.
Això és un privilegi.
És un privilegi.
Sí, sí, sí.
Vaig estar al Dome
de Los Ángeles
i jo hi anava
molts estius
i aquell any
no sé per què
vaig anar
al mes de setembre
o a l'octubre.
I a l'octubre
crec recordar que era
es va estrenar
al Dome.
Després de haver-hi
es posar l'estrena
i tal.
Ara quan he vist
he pensat
que era el juliol.
No, no,
va ser a l'octubre.
I realment sí, sí.
I era impressionant.
Val a dir
que el cinema
va ser adaptat
a nivell de so,
per exemple,
absolutament adaptat
al tipus de projecció.
Era impressionant
el so d'aquesta pel·lícula
sentit allà realment.
I l'imatge era el mateix,
aquest doble format
que van jugar
els 70 mil·límetres
per les escenes.
Sí, això era
el Showscan.
El Showscan.
No, no, no.
El Showscan
és un projecte d'ell
que no s'ha fet mai realitat.
Perquè la Metro Golding Mayer
va dir que no posava
els calés
per fer-ho
perquè
era una...
era molt car,
anava a 60 fotogrames
per segon.
Això volia dir
que es veu
que els projectors
dels cinemes
s'havien d'adaptar
a aquesta velocitat
i que ni parlar-ne
perquè els cinemes
haguessin dit que no.
Aquí tinc els meus dubtes
amb això,
perquè jo tenia entès
quan vaig anar a l'estrena,
no, sinó un dels passes
diguem en el Dome,
crec recordar
que es parlava
que estava a 60 imatges
per segon.
Sí, sí, sí.
Però no t'ho puc llorar.
Jo el que he llegit
és que Brainstorm
està fet així.
Potser no, potser té raó.
No, no, no.
O sigui, el Showscan
és un projecte
que en Trumbull
no el va poder portar
endavant mai, mai, mai.
Va estar a punt,
però m'he trobat
el Dimeyer,
va fer números,
va dir que era
molt arriscat,
aleshores és quan,
com tu dius,
ho va rodar
amb 70 per un cantó
i amb les parts mentals,
no,
el que era gravat
en la cinta,
que és el que...
Aquesta meravellosa cinta,
és molt maca la cinta,
és molt bonica.
Sí, amb tot de multicolor.
Molt bonica,
amb dos pulsades,
allò interessant.
Això està rodat
a 24 imatges,
com tot,
però amb 70 mil·límetres,
la qual cosa
és un fastidi,
perquè resulta
que, esclar,
quan la veus
per televisió,
com que les televisiós
ara són white script,
són amples,
resulta que,
molt bé,
quan veus
la part rodada
amb 70 mil·límetres,
la veus perfectament
a la pantalla,
gran i tal,
però aleshores,
clar,
els moments aquests...
El moment
en què passem
a la realitat
que està rodada
amb 35 mil·límetres,
normal i corrent,
aleshores la pantalla
queda petita
i com que la franja negra
queda a dalt i a baix.
Tot i que tens
una pantalla gran,
ara ja no vull pensar
en les pantalles petites
perquè aleshores
queda reduït.
En tot cas,
l'any 1992,
l'Acadèmia de les Arts
i les Ciències
de Hollywood
el va premiar
pel seu invent,
el Showskahn,
i Trumbull
el va patentar.
I el va patentar
amb el nom
de Sistema de Càmera
Showskahn
CP65
per fotografia
de 65 mil·límetres.
I a partir d'aquest...
El negatiu, sí.
A partir d'aquest moment,
a partir d'aquest moment,
va abandonar
la seva carrera
com a cineasta
i per dedicar-se
a la investigació
de nous procediments
de filmació
perquè estava
decebut
perquè al final
tantes nominacions
i no li van donar
mai un Òscar
perquè un se'l van portar
al Kubrick,
l'altre se'l van portar
a Blade Runner,
o sigui,
al Rilo Scott,
però ell
al final
és una mica
el que deies tu
que la de sort
que l'acompanyava
moltes vegades.
Es va dedicar
pels temàtics.
Feia,
programava els aparells
dels ports temàtics,
ara que ho dius,
el showscan
estava en un part temàtic,
si és veritat
que ho va acabar
de realitzar,
però molt més tard,
és cert.
Sí,
el va penjar.
Però en un part temàtic,
és l'únic lloc del món
on es podia veure,
no sé si encara dura,
el seu invent.
Sí, és cert.
Però molts anys després,
i a mi m'agradaria
llegir un...
Després de Brainstorm
perquè quan va morir
la Natalie Wood,
la Metro Oldenmeyer
va aprofitar
per intentar
tallar
la pel·lícula.
És a dir...
Sí,
remuntar-la,
remuntar-la que ja no hi havia...
No, no, no,
tallar-la de tallar,
tallar la producció,
ni estrenar ni res.
Ah, no, no,
tallar la pel·lícula per suposat,
sí, sí, sí.
La volia tallar.
La que està molt recuperada.
I aleshores el Trumbull
va començar a dir
a la Lloyds,
la asseguradora,
va dir,
escolti,
no, no,
però si està...
A veure,
tot allò de la Natalie Wood
pràcticament està rodat,
que van haver uns planos
que els van utilitzar
la Germana,
que també és actriu.
Bé,
és el que deies tu,
Anastasi,
que van voler vendre
una mica la idea
que ja ho teníem tot,
ja ho teníem tot.
Ja ho teníem per això.
Sí,
bueno,
ja ho tenim,
jo ho faig,
jo ho faig,
la Lloyds ho va creure,
perquè no tenia cap interès
en pagar l'assegurança,
perquè,
òbviament,
si la pel·lícula s'hagués tallat,
que és el que la Metro Goldie Meyer
volia,
perquè estava fotuda de diners.
És a dir,
en realitat,
la Metro Goldie Meyer
recuperar la inversió.
Volia dinamitar la pel·lícula
perquè li representava
cobrar uns milions
d'assegurança,
però clar,
l'asseguradora
va dir,
no,
home,
si el director
diu que això ho acaba,
la pròpia asseguradora
va donar 5 milions
i escaig,
gairebé 6 milions,
per tal que el Trumbull
pogués acabar.
Però aleshores,
la Metro Goldie Meyer
es va venjar
i li va dir
que,
ell va dir,
em doneu
el muntatge
que jo ho faig
ràpidament.
I la Metro Goldie Meyer
no li va deixar
tenir control
sobre el muntatge
pràcticament.
És a dir,
va passar a ser
una persona
no ingrata
per la Metro Goldie Meyer.
És a dir,
la relació de Trumbull
amb la Metro Goldie Meyer
va acabar
com el rosari
de l'aurora.
Llavors,
m'agrada dir així
un fragment
de la seva...
perquè,
evidentment,
Brimstone
va ser
el seu segon
llargmetratge
i el darrer,
com a director,
el darrer,
no?
I va dir,
no tinc cap interès
en fer un altre
llargmetratge
a Hollywood.
Absolutament cap.
El negoci del cinema
està ben fotut,
tan fotut,
que no tinc l'energia
per invertir
tres o quatre anys
en un llargmetratge.
Fer cinema
és com fer la guerra.
També destrueix
la teva vida personal.
La gent que pot sobreviure
al procés
de fer pel·lícules
ha renunciat
en gran mesura
a la seva vida personal
per tal de poder fer-les.
Simplement
perquè és una gran batalla
fer una pel·lícula.
I,
en fer-ho,
s'han aïllat
del mateix públic
al qual intenten arribar.
Jo no sé què tens...
Jo crec que particularment
tu que t'hi has dedicat.
No, no,
l'estic totalment d'acord
amb ell.
A la meva escala,
diguem,
totalment d'acord
perquè és cert,
el cinema és un art
molt dur de fer,
molt dur.
I pel que vol dirigir,
encara més.
És a dir,
jo quan veia aquestes generacions,
quan estava a l'escola
i veia que arribaven alumnes
i alumnes tots volien ser directors,
pensava,
Déu meu senyor,
és cert que alguns d'aquells,
els estic veient ara a la pantalla,
estan fent coses interessants,
però la majoria d'ells
estan fent qualsevol altra feina
alternativa,
diguem que no directament,
a vegades fins i tot
que no t'agrada veure amb el cine.
Per tant,
és cert que és absolutament dur
i entenc perfectament
les seves paraules.
Després d'una cremada
d'aquest tipus,
pots acabar dient això
i molt més.
És que amb la metròria
em van acabar fatal.
Jo crec que molts creadors,
molts directors,
les subscriurien ara,
i tant,
i tant.
40 anys després
que ell les va dir,
ho subscriurien.
És gairebé un art
de masoquisme,
en segons quines condicions
et trobes,
no?
S'ha de lluitar molt,
si tens un pressupost
que et recolza
i una producció
que també et recolza
i, en fi,
tot està a favor,
serà dur,
la teva vida
quedarà privada,
quedarà absolutament penjada
perquè això sí,
clar,
tu ho saps millor
que nosaltres,
fer cinema
és una cosa
brutalment absorbent.
Brutalment absorbent.
Quasi monàstica,
diguem-ne.
Exacte.
Però si a sobre
que ja és dur
tenint tot això a favor,
resulta que
vas curt de calés,
se t'estan rebotant
els productors,
t'estan intentant
fer la guitza
i tot plegat,
és que realment
ha de ser una experiència
que destrosa.
És que la pel·lícula
no va donar,
el rendiment d'aquella
va ser molt baix,
molt baix,
molt baix,
va donar uns diners
absolutament ridícols,
fins i tot respecte
al que havia costat,
que ja has dit tu,
que tampoc era
extraordinàriament alta
el pressupost.
Bueno,
exactament,
consta,
ho he llegit,
la pel·lícula
va costar 18 milions
de dòlars
i la recaptació
va ser de 10.
Per tant,
la Lloyds
també es va picar...
Fracàs total,
fracàs total,
està per una relícola americana,
això és un fracàs absolut.
Sí,
i tant,
i tant.
Sí,
sí.
Bé,
i en fi,
a mi,
ja dic,
Brainstorm,
sobretot,
m'ha interessat
pel fet,
doncs,
que parla de hackers,
no?,
parla d'internet,
sense esmentar-ho,
clar,
no es diu internet,
no?,
però...
I després,
jo de tota manera
tinc un problema
que em direu
que narrativament
és acceptable,
però no sé per què...
Jo amb aquesta pel·lícula
tinc un problema
en el fet
que,
clar,
perquè nosaltres
puguem entendre
la pel·lícula
i el drama,
veiem les cintes,
no?,
mentre un personatge
les està experimentant,
no?,
sí,
sí,
nosaltres la veiem
i nosaltres estem veient
el que experimenta
la cinta,
no?,
perquè,
diguem-ho,
perquè encara ho hem dit,
no?,
que tracta d'un invent
que en una cinta,
representa que és magnètica
en aquell moment,
clar,
encara,
doncs,
es registren les emocions
i els pensaments
d'una persona,
és a dir,
nosaltres pensem
i sentim por
o sentim vertigen,
no?,
o qualsevol cosa,
això queda registrat
en la cinta,
aleshores,
un altre es posa un casc,
no?,
el que ho experimenta
de dur un casc,
l'altre es torna a posar
el casc,
es passa la cinta
i les assimila
i sent exactament
això,
aquelles mateixes emocions.
Clar,
a mi això,
narrativament,
em provoca un problema,
no sé,
estic molt interessat
en haver-ho opinat vosaltres,
però hi ha una cosa,
en aquest cas,
hi ha una cosa
un peli inversemblant,
perquè,
és clar,
és que aleshores
ens situa l'espectador
com Déu,
no?,
com la persona omniscent,
és com el narrador
omniscent,
que, clar,
que et permet
saber
què veu aquesta persona,
què diu aquell...
Bueno,
si també és això,
que et portin de la maneta
a veure allò
que interessa a veure
en cada moment.
En soc conscient,
en soc conscient,
però...
És cert que en aquest cas
pot ser una mica forçat
i té raó.
No sé per què em frega,
em frega.
Una mica t'està dient,
ara tu ja saps
que ell està sentint
el mateix que sentia l'altre,
o sigui,
t'ho d'on he fet?
Clar,
i això,
no ho sé,
és un programa,
segurament és meu,
perquè soc perfectament conscient
que el recurs de l'optimiciència
s'ho s'ha sempre,
no?
Les dues pel·lícules,
tant naves misterioses
com Projecto Branstom,
em semblen recomanables
per si algú les vol recuperar,
per recuperar
una part
de la ciència-ficció
important,
però penso que
les dues
tenen un decalatge
claríssim,
i és entre
la tècnica
i la narrativa.
No està en el nivell...
Ell no dominava
les dues coses.
No,
no,
això,
per això parlàvem,
clar.
I llavors coixegen,
totes dues.
Evidentment,
ara,
el que sí que m'ha agradat,
el que sí que m'ha agradat
de Bramstor,
és al llarg de la pel·lícula
que es va veient
com cada vegada
el casc aquest,
que primer grava
i després
reprodueix...
Està simplificant-se.
Cada vegada és més petit,
no?
Sí.
Demostra que en Trumbull
és un home de ciència,
no?
Absolutament.
Va perfeccionant
a mesura que avança la pel·lícula també.
I suggereix que l'electrònica
que hi ha dintre
també està...
Molt interessant.
És molt bo,
és un detall molt bo.
I també suggereix
amb la minorització progressiva
de tots els elements electrònics,
ho suggereix,
almenys ho diu.
Exacte.
Ara ensenyen un xip molt petitet
que diu,
ara ja aconseguirem
que aquí dintre...
Exacte.
Imagina't encara.
Perquè el casc original
li surt fum i tot.
A la Christopher Walken
se n'enfot una mica,
diu,
ui, mira,
ara que petit,
no?
Sí, sí, sí.
Recordem que el cas principal...
És enorme.
És de motorista.
O de viador.
O de viador.
És una cosa enorme.
I surt fum,
perquè parlen del detall
fins i tot
que hem de solucionar
el problema dels superconductors
que s'escalfen.
Ha de treballar
a menys 173 graus
perquè aconsegueixi
refrigerar
tota aquesta escalfor
que genera.
És a dir,
està bé, no?
Aquesta mena
de detall tècnic.
Sí, home,
això està molt bé.
Això sí que em va agradar.
I què en penseu
del tema
del més enllà, no?
No si teniu fe o no,
que és un altre tema,
sinó,
penseu que estan ben resoltes
les seqüències
o aquesta seqüència
o la del...
Bé,
la revisitació
que es fa diverses vegades.
És clar,
el més enllà
el veiem solament
a trossos,
a més a més,
aquest més enllà.
Què penseu
que m'està realitzat això
i fins a quin punt
no esforçar una mica
la màquina?
Jo crec que esforçar
una mica la màquina
en el sentit que,
bueno,
representa que la doctora,
no?
La Louise Fletcher
nota que té un atac de cor
perquè fuma,
no?
I activa la màquina,
es posa el casc
i grava
la seva pròpia mort,
no?
Per tant,
tota aquella persona
que es posi el casc
i vegi aquella cinta
en particular
tindrà la mateixa experiència
i, per tant,
fins i tot hi ha un,
que no és el Christopher Walken,
que mora,
un que els està espiant
i com que està espiant
el Christopher Walken,
el Christopher Walken
ha vist
que l'efecte és perillós,
ha desconnectat
el cor i la respiració,
però l'altre,
l'espia,
no ho sap
i mora,
mora precisament
perquè està experimentant
exactament el mateix
que la Louise Fletcher
mentre està morint.
Ara,
efectivament,
no sabem què passa
quan ens morim.
No, evidentment no sabem.
I, per tant,
això de que comences a...
Només m'agrada
la part primera
perquè representa
que l'ànima
s'enlaira.
S'enlaira.
Aquella separació del cos.
O sigui,
que l'ànima,
la Fletcher ja està morta
en el seient,
ja ha agafat
l'atac definitiu
i la càmera
es va allunyant
perquè
representa que és l'ànima.
Per tant,
està acceptant
que hi ha com una consciència
immaterial,
com una energia
o digue-li com volgués
i això queda captat...
Més aviat una energia
que torna cap a l'univers.
Exacte.
Sí,
l'especulació visual
a partir d'aquí...
Es fon en l'univers.
I en aquest sentit
està molt ben resolt.
Hi ha una part que està bé.
Sí,
el que passa és que aleshores
les bombolles de memòria,
no?
Vull dir,
bueno,
molt bé,
però és a dir,
que vas com saltant
d'una bombolla a una altra.
Allò que diuen,
que veiem la vida
durant un instant,
estem veient la vida
de tots els moments crucials
de la nostra vida.
Hi ha teories d'això,
no penses?
Jo no,
no,
estic quasi segur
que segurament
alguna cosa a nivell,
encara que sigui neurològic
i un equip més d'allà
no puc arribar,
segurament es deu produir.
El fet que siguin bombolles
a l'aire,
no deixa de ser una visualització
que un dia queda
com una mica quich.
Però bueno,
jo en aquest diria que,
jo en el seu moment,
us haig de confessar,
a mi aquesta seqüència
em va impressionar.
O sigui,
no sé si va ser la dimensió,
el que sigui,
potser tenia més fe
de la que tinc ara.
Era molt avançada,
però realment,
vaig pensar,
bueno,
escolta,
potser sí que hi ha
aquesta cosa
a l'altre cantó,
més o menys aproximada.
L'individu
sempre ha tingut
l'aspiració
en no desaparèixer
amb l'amor,
en tindre
algun tipus
de continuïtat.
I la continuïtat,
el que és més fàcil
és atribuir-li
a l'esperit.
L'esperit aquest
que veiem
com sent l'aire
bé
i es fonen
amb l'univers
i allà ens trobem germans
i si no,
ens queda la glòria.
Ens queda la glòria
també.
Ja que diuen que la glòria
també és el tema
que els que
tinguin la glòria
després a posteriori
com a escriptors,
com el que sigui,
d'alguna manera
persistir també.
La glòria també
es considerava
una mena
de transcendència vital.
Christopher Walker
es queda com en éxtasi
i al final no
de la pel·lícula
és com si hagués
descobert
una veritat absoluta.
Flotes amb ella.
En aquell moment
ho veus,
allà està bé,
és el moment
que està millor.
Si es troba
quan li ha tota la pel·lícula.
De tota manera,
la circumstància
em dóna peu
per parlar
d'una altra cosa
que penso que
abans de tancar
de Glastrumbel
hauríem de parlar
que és evident
que en totes dues pel·lícules
hi ha una forta influència
de Kubrick.
En el cas
de Naves misterioses,
fins i tot
amb el propi personatge
del Dern,
no?
Perquè
encara que no sé...
Jo li veig
més amb Naves misterioses.
Sí, però després
amb ells també...
Ara et explico.
En Naves misterioses
el propi personatge
del Bruce Dern
està actuant...
Hi ha un moment
que actua
com el HAL 9000.
S'ha tornat paranoic
i és capaç
d'assassinar...
I és capaç
d'assassinar
els seus propis
companys
de nau
per tal
de salvar
el bosc.
Molt ben vist
aquest paral·lelisme
amb el 2001.
I després
amb la humanització
dels propis robots.
Els robots,
al final
ells els hi parla
i sembla que els robots
tinguin com sentiments.
Tenen sentiments, sí.
Tinguin...
Tot i que la pel·lícula
té incongruències
com què fan els robots
a fora
en el moment
que estan atreveixant
l'anell de Saturn.
L'anell de Saturn, sí.
Perquè un d'ells
opta per aturar-se
i aleshores
els vents de l'anell
els seguen.
Com que se li ha clavat
la cama,
la cama li ha quedat clavada
amb algú
i llavors se li em porta
la resta del cos.
Exacte.
Vull dir que
hi ha moments
un pèl incongruènç
o per exemple
quan el Bruce Dern
pensa en
ah, se m'està morint
el bosc,
ah, clar,
el sol.
Clar,
el nart cap a Saturn
s'allunyen del sol
i aleshores
posa les làmpares.
S'està,
s'està,
clar,
una persona
que porta
vuit anys
cuidant
les plantes
en aquesta nau
com nassos
no ha de caure
en el compte
que en algun moment
perdrà.
És necessari.
És realment
una falla,
una errada
de...
Són ingenuïtats.
Són ingenuïtats.
Són ingenuïtats
que abans al cinema
i qualsevol altrar,
diguem,
jo penso que estava
molt més atacada
per aquest tipus
d'ingenuïtats.
Però veus,
aquest és un altre cas
d'aquells,
ell què prioritza?
Prioritza,
prioritza perquè li agrada
l'efecte de les làmpares.
Sí.
Ja tenim un substitut
de...
No hi ha sol ni a lámpares.
I llavors es dedica
a aquella escena,
no?
Sí, sí, sí.
I després...
I després...
Té un rendiment,
diguem,
del defecte
de guió
entre un rendiment visual
que és interessant.
I després,
una altra influència
del seu contacte
amb Kubrick
i de la seva experiència
el fer 2001
per Kubrick
és clarament
a Brainstorm
aquest tram final,
justament el tram
de la mort,
perquè hi ha un moment
que és la porta
de les estrelles
versió 2.
amb naves misterioses
el vestuari
és vestuari Kubrick.
Té una tirada.
No, no, no hi ha dubte
que...
En canvi,
amb Brainstorm,
amb Brainstorm,
els pantalons acampanats
del Christopher Walken
canten ara...
El moment aquell,
el 83,
era terrible, eh?
Bueno, clar,
però...
I amb naves misterioses
al 72,
no canten.
Per què?
Perquè segueix Kubrick.
Jo sempre he odiat
els pantalons de campana.
Els hi he tingut
una manió...
A mi per la meva alçada
no em queden...
No els suportava.
Tot torna, eh?
Per això.
Tot torna.
Espero que no,
perquè a mi no em queda en jesgut.
Per la meva alçada
els pantalons de campana
és mare.
Els pantalons de campana
són horribles.
És una cosa absoluta.
I que és com...
Que s'ha posat ara de moda.
Ara estarem parlant de moda,
ja hem deixat les pel·lícules.
Sí, totalment.
Però no suporto
les americanes d'home
amb dos talls darrere.
I s'ha posat de moda de nou!
Perquè mira,
la ratlla al mig
o que no tingui cap tall,
perfecte.
Però les dues ratlles...
Aquella faldilleta, no?
Que quedava per darrere.
És horrorós!
I això s'ha tornat a posar de moda.
Tots hem tingut, això, eh?
És el que té, que tot torna.
És increïble.
Molt bé.
Molt bé.
És una llàstima
perquè realment...
T'ha tirat a sobre el peps.
Tot i que Trumbull no és...
Però bé, no va.
Jo crec que Trumbull
se'ns està sentint...
Espero que sí,
perquè si és cert
el que ell mateix diu...
Estarà com a mínim content
amb els amics de Ràdio Desbend
i dirà, home...
Hem pensat en ell.
Perquè vam fer sin justícia.
En tot Espanya no s'ha fet, això, eh?
No s'ha esmuntat gaire.
Tens tota la raó.
No, no hi veig res com a mínim.
Jo la he vist redirectament.
Tens raó.
Bueno, l'altre dia
amb l'Esteve Rianbau
ell ja ho va dir
perquè portava la notícia fresca.
Sí, i tant, i tant.
Era la notícia del dia, no?
És cert, és cert.
Vull dir que...
No, i evidentment
que molta gent s'ha de ser en dalt.
En s'ha aplicat per molt de temps.
Però és cert,
això que apuntes
en el sentit que no s'ha passat
cap pel·lícula particular.
Bueno, o alguna de les dues d'ell.
No em sona que consti
que s'hagi emès per enlloc, no?
No, no, no.
Jo realment que segueixo una mica...
Bueno, plataformes, bàsicament plataformes.
Per cap canal i plataformes
Televisiós, realment, no.
Ni Filmin, jo penso...
No he estat a Filmin últimament.
No he vist, diguem,
la pàgina principal de Filmin
i que no hagi fet
algun d'aquests homenatges
que fa Filmin
que situa tot el material
a la pàgina principal
perquè sàpigues
que hi ha alguna cosa interessant.
Sí, sí, sí.
No, jo de Filmin
he tret
Naves Misteriosas.
Naves Misteriosas de Filmin.
Per cert,
està en un estat
molt bo.
Sí, jo també l'he vist
amb una còpia realment
que sàpigues.
Jo l'he vist
d'allà de Filmin.
És que sí?
Sí, sí.
Bona fotografia.
El dió de la fotografia
era bo, eh?
També,
el tinc per aquí.
No el tinc presentament.
Ara ho direm.
Ah, bueno,
escolta,
un dels guionistes
de Naves Misteriosas
era Michael Chimino.
Sí, senyor.
Sí,
és que eren amics.
Ell va treballar.
Flipant.
L'àrbol de la vida.
Ell va fer efectes especials
perquè eren molt amics.
És veritat, és veritat.
és veritat, és veritat.
És veritat que hi ha l'art de aquests
entre ells dos, sí.
Perquè també em va sorprendre
d'entrada.
La fotografia que estàvem parlant
de l'excel·lent fotografia
de Naves Misteriosas
que s'ha d'enmetre
que és molt bona
és de Charles Wheeler
que, bueno,
és un clàssic
només t'haig de dir
que va fer
Tora, Tora, Tora
la pel·lícula
de Pearl Harbor.
Sí, sí, sí.
El mundo está loco, loco, loco.
És a dir,
un realitzador acostumat
a treballar
i de pantalla
d'escop, eh?
De format superescop.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Sí, sí.
Molt bé.
Parlem dels Oscars.
Ai, dels Oscars.
Parlem dels Goya.
Dels Oscars, sí, sí.
Parlem dels Oscars, també.
Dels Oscars.
No tinc preparat.
Encara no, encara no.
Però dels Goya sí, no?
Parlem dels Goya.
Què?
Què tal?
Una cosa.
Què tal?
Us deixo vosaltres dos parlant
perquè jo no vaig veure res.
Però tu has estat...
Jo sí he estat.
Per tant, sí que ets interessa molt
la teva...
Jo estic.
I l'única manera d'aquests dies,
diguem, del tema dels Goya
és que m'ha fet recordar,
perquè altres amics m'han enviat
missatges de WhatsApp,
dient-me,
Anastàcia, recordo que fa 20 anys
érem allà.
I efectivament,
fa 20 anys érem allà
amb una pel·lícula,
a Madrid en aquest cas,
no a València,
amb una pel·lícula
del Pere Joan Ventura,
del que estic muntant ara
en un documental,
que era
L'Efecto Iguazó,
que va guanyar
contra tot pronòstic,
perquè era el Ceros
la que tocaria,
aparentment,
que hagués guanyat el Goya
i el vam guanyar nosaltres.
Va ser aquell any
en què vam guanyar el Goya,
diguem,
el millor documental.
Jo me'n sento
molt pare d'aquest documental,
molt pare,
perquè el muntador
ja n'és molt a vegades
el pare de moltes produccions
i en els documentals
encara més,
perquè no està escrit res,
en el documental
tot es fa en el muntatge.
I es pot veure el documental?
Es pot provar?
I tant, i tant, i tant.
Jo us l'aconsello més de veure
perquè és un documental interessant.
Tinc ganes de veure-ho.
Jo penso,
és a dir,
quan dic i tant i tant i tant
vol dir que
no sé si està...
En cap d'aquestes plataformes
que estem parlant,
no.
Però la setmana que veus
ho porto preparat
i us dic exactament
on es pot trobar,
perquè és un documental
i penso que és molt interessant.
I que el motiu
que va moure el documental,
que és l'acomiadament
de 1.500 persones
de telefònica
de cop i volta,
això segueix estant vigent
i crec que...
Home,
jo diria que més que mai.
Més que mai.
Sí, escoltes,
ho portes
i ho diem
per antena
per si els nostres oients
també tenen curiositat
per revisitar-lo.
Veure-ho amb condicions
una miqueta,
perquè us puc dir
a qualsevol canal
que no estarà una bona còpia.
Una bona còpia
us ho diré.
Sí, sí.
Jo dels Goya
d'aquest any
haig de...
Per començar
amb alguna cosa positiva,
haig de dir
que la gran majoria
de les pel·lícules
que optaven a premi
tenien una forta
impostada o no,
d'això en podem parlar
a continuació,
però una forta component social.
És a dir,
totes
tenen una forta...
O sigui,
aposten per el realisme
en certa mesura
i per la crítica
d'aquest país
o d'aquest estat,
millor dit.
A nivells diferents
i és això
amb moltes
totes.
Totes.
Jo diria pràcticament
amb totes.
el bon patrón.
Potser una que s'escaparia
de tot això
i que només
li van donar
un goia
i per mi
és una pel·lícula,
no sé si vosaltres
l'heu vist,
a mi em sembla
que és una pel·lícula
de les interessants
que es van veure
l'any passat
juntament
amb el ventre del mar.
És tres.
Tres, sí.
No l'he vist,
no en puc parlar
però me n'han parlat
molt bé.
Planteja un tema
de llenguatge
molt interessant
i a més a més
té per mi
una interpretació
de la Marta Nieto.
Realment excel·lent.
És excel·lent.
És una pel·lícula barata
que es recolza molt
amb ella,
amb l'actriu.
És que té molta força.
Es dedica a coordinar
la làbia,
diguem-ne,
el so
amb la...
Sí, sí.
És muntadora de so.
És muntadora de so
i de cop i volta
la ficció, no?
té un problema
que li...
Hi ha com un retard,
no?
Té un retard
a la realitat,
no?
A les pel·lícules,
sinó que la realitat
veu les persones parlar
i el que diuen
ho sent com dos o tres
o quatre segons
més tard.
Més tard, correcte.
Sí, sí, això.
El Michael U del Woody Allen
quan es veia desenfocat
en la pel·lícula,
vosaltres recordeu el títol.
Efectivament.
Que era personatge...
Made in Hollywood.
Made in Hollywood
es veia ell desenfocat.
És aquest tipus de jocs
que sorgeixen
d'una realitat
cinematogràfica
que en el cinema
ens passa molt
això de manipulant
el focus
i de manipulant
el so.
Clar, aplicar-ho
a la vida real
crea aquesta distorsió
estranya
que és interessant.
Bueno,
formar part
d'un recurs narratiu
que s'ha posat
de moda
jo diria que
exageradament
que és
el recurs
metanarratiu
metafictíssim
o metacinema, no?
Sí, sí, sí.
aquesta cosa
d'associar
elements propis
del que és
la producció
de la pel·lícula
amb la història
que s'està narrant, no?
Vull dir,
com si el propi producte
hi hagués consciència
que
el que estem veient
és
hi ha consciència
que és un producte, no?
Jo m'he de trencar
la quarta paret, també.
O sigui,
és una mica allò
que et sent diferent
de l'habitual
que et mirin directe a càmera
i et diguin
ahora voy a hacer
és a dir
és evident que no és això
però sí que fa
el que dius tu
prendre consciència
que estàs veient una pel·lícula
Exacte
Aquest factor
que en francès
diuen
la missa en a vim, no?
La missa en a vim
és clar
i et posa el borde
a la vora
del penya segat
És curiós
la manera que tenen
els francesos
de dir-ho
missa en a vim
I, bueno,
i què opineu?
Què opineu?
Mira, jo
la sala
si parlem
del marc de la gala
et dic que per mi
és una gala
sense ritme
d'una extensió
desmesurada
deguda
principalment
a com es van allargar
uns agraïments
insultsos
absolutament
Ah sí, va haver algun
excessivament llarg
Encara passa això
és que encara passi
després de tants anys
És que escolta
és que ja estic cansat
que li donin gràcies
a la mama
i al papa
i a la iaia
i a la meva germana
que m'estarà veient
i al Jorn
amb alguna cerimònia
que jo havia vist
de recollida
És un premi
de cine
Fes el que toca
que em sembla
que és molt senzill
Primer
em sembla
que el que és
onros
és agafar
i dir
aquest premi
primer que res
el dedico
i m'agradaria
compartir-lo
amb els altres
que han estat
nominats amb mi
Fulano
Fulano
Això sempre queda molt bé
i és veritat
Això em sembla
que és de justícia
I després
donar les gràcies
al teu equip
i el senedrin
aquest estrany
que es diu
Miembros de l'Acadèmia
I ja està
30 segons
30 segons
Això depèn molt
de la direcció
també de l'assumpto
perquè és clar
si no marques això
en algun sistema
evidentment passa això
cada un dia
que veig que està passant
igual que passava
fa 20 anys
perquè ja hi havien
discursos
Però en canvi
amb una noia
que estava fent
l'agraïment
online
vull dir
que es veia
en una pantalla
Fins i tot
la pròpia
és que ara no recordo
era un premi menor
dels considerats menors
i la pròpia actriu
presentadora
del premi
va dir
uops
es va quedar així
mirant a pantalla
com vulgui dir
que ha passat
i la van tallar
i va fer l'expressió
és una cosa
i no va donant
i no va donant
ni la meitat
que altres
aquesta la podien tallar
els altres no
i van aprofitar
van dir
vamos a cortar aquí
perquè així no
no no
això no
després hi ha una altra cosa
els Goyes
van celebrar València
perquè celebravem
el 100 aniversari
del director valencià
Lluís García Berlanga
sí senyor
molt bé
a València
van descarregar
a part d'una falla
per començar
molt valencià
res a dir
també
res a dir
van descarregar
no hi va anar
al cap de l'estat
perquè
suposo que amb la família
està distret
amb problemes familiars
i això
però hi va anar
el president del govern
hi va anar
l'Iceta
el nostre ministre
de cultura
no podia faltar
molt mediàtic
molt vellongo
ell
i això
molt bé
llavors
amb els torns d'agraïment
no hi va haver
ni autocrítica
ni crítica
ni reivindicacions
ni una espècie
de lliurament
a les autoritats
i que no em quedi
sense feina
el curs que ve
si us plau
la Nora Navas
no es va atrever
ni a dir bona nit
la Nora Navas
surt
i no diu
ni bona nit
no va dir
ni bona nit
això obre el tema
a un tema
que ja s'ha de començar
a parlar
amb clardat
és a dir
si això són uns premis
de l'estat espanyol
haurien de sonar
sense complexos
cadascú
si és català
si és bass
si és gallec
la seva llengua
podrien
tindrien el dret
haurien de tenir
el dret
de poder expressar-se
en català
i s'ha acabat
ja aquesta
bajanada
i si es necessita
tothom ho ha de fer
en castellà
perquè
si es necessita
una traducció
igual que quan parla
Kate Blanchett
doncs es fa la traducció
naturalment
amb el basc
efectivament
amb el basc
la necessitem
perquè la Kate Blanchett
ve prou que va parlar
en anglès
des del primer moment
i tots es va mantenir
del que va dir
és a dir
el Jaume Roures
va ser l'únic
que va parlar en català
a estones llargas
va ser l'únic
i ara parlaré
un 25%
en català
i ja veies
part de l'equip darrere
que s'estava posant nerviós
perquè ja portava
massa estona
masses frases
és que esteu demanant-li
a una cerimònia
que no ha de ser
una cerimònia muntada
per a Televisió Espanyola
li esteu demanant
una cosa
que no li podem demanar
perquè ja estem acostumats
a ni demanar-ho
a altres institucions
però és que seria
molt més normal
com és el Senat
i com és el Congrés
és a dir
nois
si això no es passa
allà
on ha de passar
és a dir
no n'hi ha quatre llengües
en aquest estat
doncs
escolta
és que haurien de sonar
a qualsevol lloc
i a tota hora
amb tota normalitat
que cadascú
s'expressi naturalment
amb la llengua
amb la qual
se troba més còmode
aquí
l'únic que funciona
l'únic que funciona
tant a Madrid
com a València
és la centrifugació
i ja està
i aquest dia
aquesta gala
el que va funcionar
va ser això
és que és increïble
perquè
primer
clar
quan va arrencar
qui era
que va parlar
també català
em sembla
que va ser
una actriu
d'Origem
ràpidament
va canviar
la Maci
la Carme Maci
la Carme Maci
va arrencar
en català
res
va dir
dos frases
i ara
vinga va
ja queda correcta
perquè clar
estem a València
i per tant
ja parla en català
també en principi
i ja està
molt bé
però és això
el decorum
la cosa
això s'accepta
queda maco
que és com els bascos
políticament correctes
quan diuen allò
la salutació
a Sant Sebastià
van dient
quatre frases
quatre cosetes
en basc
no senyor
si és el País Basc
a Sant Sebastià
hauria de ser
en basc
ara ens sembla
tan estrany
com que abans es fumava
i ara no
però d'aquí un temps
espero que això que dius
és veritat
serà exactament
us en recordeu
quan la gent sortia
i parlava
tothom parlava castellà
perquè realment
penso que algun dia
passarà això
no sé quan
però algun dia
penso que sí
que passarà
que es normalitzarà
l'ús de totes les llengües
és un tòpic
dir-ho
però és una riquesa
és immensa
clar
però és que
tot aquest argument
tot aquest argument
que el castellà
és el que ens uneix a tots
perquè tots
l'entenem
és un argument
que hauria de deixar
ja de ser
honestament
prioritari
i hauria de ser
normal
que la gent
s'expressés
en tot moment
en qualsevol acte
en qualsevol
de les quatre
llengües oficials
i sense cap problema
però els que manen
i sense cap problema
vull dir
és que és crement
els que manen
a l'estat central
no tenen cap inconvenient
pel que veiem
començant
per l'antic cap d'estat
amb tindre diners
a Suïssa
però en canvi
no practiquen
la mateixa
distribució
que hi ha
dels idiomes
a Suïssa
exacte
admiren a Suïssa
per unes raons
diferents
és una llàstima
que no els importi
tindre la cartera allà
i en canvi
no sàpiguin copiar
les coses bones
de Suïssa
és que les escoles
de l'estat espanyol
haurien de tenir
assignatura
de català
de gallec
i fins i tot
fa tants anys
i no hi ha manera
que això es faci
que és el que passa
a Suïssa
jo tinc uns cosins
per cert a Suïssa
i a l'escola
quan anaven a escola
estudiaven alemany
encara que fossin
de la zona francesa
o fossin de la zona italiana
estudiaven alemany
us diré una cosa
us diré
amb els goies
que estic d'acord jo
a nivell personal
com que n'hi he vist poques
d'aquí diré molt poquet jo
estic d'acord
amb la millor pel·lícula
iberoamericana
ja era hora
la cordillera de los sueños
de Patricio Guzmán
m'agrada el Patricio Guzmán
se'l mereix
per tota la seva trajectòria
i se'l mereix
per aquesta pel·lícula
estic d'acord
amb la millor pel·lícula europea
otra ronda
també
otra ronda
és de Wittenberg
molt bona pel·lícula
i a partir d'aquí
s'ha acabat el bròquil
s'ha acabat el bròquil
per mi
i us diré una cosa
amb dos notes
que ens semblen
bastant
quasi repugnants
una
millor música original
pel buen patrón
que ja
si tenim temps
espero que no
ja parlem del buen patrón
en algun moment
quan hi ha
una partitura
d'una persona
que va estar aquí
el Mercús
J.G.R.
del ventre del mar
és extraordinària
infinitament anys llum
molt millor
molt millor
i després
amb la mateixa pel·lícula
millor
guió adaptat
les leis de la frontera
que ja portava
quatre goies
menors
però quatre
quan hi havia
l'adaptació
del ventre del mar
que jo l'he llegit
i és una adaptació
treballadíssima
feta per l'Agustí Villaronga
que a més a més
em sembla que també
per la seva trajectòria
i per ser
perquè aquesta
s'ho mereixia molt
i dit això
resulta que
et despertes
l'endemà dels Goya
i diuen
la gran triomfadora
una de les que s'esperava
ho dic en castellà
perquè la premsa
sobretot estatal
el buen patrón
el buen patrón
bueno
gran triomfador
tenia 20 nominacions
i n'ha fet 6
jo dic
una pel·lícula
de 20 nominacions
no ha de tindre
millor vestuari
millor direcció artística
millor direcció de producció
maquillatge i perruqueria
millor
actriu revelació
jo diria que
res de tot això
no té
no no
no és això
el que marca una pel·lícula
o sigui
li tenim que donar
la millor pel·lícula
el millor director
i el millor actor
dels 4 actors
dels 4 millors actors secundaris
3 eren del buen patrón
3
3
és tremendo
és escandalós
vull dir
tremendo
jo trobo que hi ha una pel·lícula
que no s'ha
no s'ha endut res
que és
Xabales
sí
de
Carol Rodríguez Colás
una llàstima
que està molt bé
és una pel·lícula
d'una solidesa
molt bé
d'una solidesa
que a mi
queda petrificat
absolutament petrífica
sí
d'una solidesa
extraordinària
i ben interpretada
ben dirigida
els continguts crítics
socials
és un barri
que representa
aquesta cornellà
un barri
obrer
una noia
que intenta
obrir-se pas
venint del sostrat
que ve
al món de la fotografia
i es troba
amb el món
de la professió
que és descarnat
és la jungla salvatge
i les profundes decepcions
que rep
m'he quedat de pedra
senzillament
m'he quedat de pedra
és una pel·lícula excel·lent
jo he fet una operació
raríssima
no he vist els Goya
no he vist
ninguna de les pel·lícules
ja us ho he dit
des de la teia
que no havia anat al cinema
durant dos anys i pico
sí que veig
plataformes constantment
però
no tenia accés
a veure
fins ara
que he tingut la clau
per entrar
a veure les pel·lícules
dels Goya
que l'he tinguda
me l'han deixat
i vaig veure
seguit
després dels Goya
el d'allò
el de l'Almodóvar
i el Maixabel
a mi el Modóvar
m'ha semblat tremendament
inoportuna
inoportuna
és la paraula més gran
més fluixa
i oportunista
inoportuna
i oportunista
perquè hi ha una barreja
de temes socials
que no ve a compte
el tema de treure
els morts
de la guerra civil
al principi
i al final
de la pel·lícula
i al mig
és una altra pel·lícula
una altra pel·lícula
un drama
tremabundo
horrorós
una relació
lesbiana
entre les dues dones
també gratuïta
també gratuïta
és un guió
jo no ho entenc
sincerament
és una soapa
com es diu això
una soapòpera
un fulletó
un fulletó
jo deia
Ama Rosa
que és una referència
que avui en dia
no entendria ningú
que és una novel·la
de ràdio
dels anys 60
Ama Rosa
és a dir
està d'aquest nivell
la cosa
i l'altre
Maixabel
que és una pel·lícula
més correcta
però que també
per mi
ens duen
les molt millors
ens duen l'ort
ens duen l'ort
ens duen l'ort
una mica
i el Juïs Tossar
que han votat el premi
també està molt millor
el Tossar
en altres pel·lícules
com aquesta
però infinitore
el Cel de 511
sense anar més lluny
aquí li van donar
a la Blanca Portillo
perquè també
és una pel·lícula
que tocava
donar-li
com a mínim 3
ja aguanta el tipus
no no
però políticament
era una pel·lícula
que al PSOE
segurament li interessa
i tant
perquè si es fixava
en la part
política
de la pel·lícula
l'estat
queda fora
de la partida
queda fora de tota crítica
de la partida
la partida
és
ETA
i
Antieta
i
Comptatament
Comptatament
Comptatament
Bueno, amics