Cinema sense condicions.
Bona nit, un dimarts més som aquí a Cinema sense condicions disposats per explicar-vos el que hem vist, el que veurem, el que ve a l'estiu.
De fet, ja fa uns dies ja hem estat recapitulant tota una sèrie de carnet de vacances perquè veieu quines pel·lícules val la pena veure durant aquest estiu.
És un plaer, doncs, començar el darrer programa d'aquesta temporada, el programa 37 de la temporada 2017-2018, saludant els nostres oïdors i donant la benvinguda a l'equip de sempre.
Avui ens faltarà la Carme Nebot, però hi ha el Pep Armengol, el Joan Sardà, el Pol Tigle darrere els vidres, el Joan Morros, per tant, bona tarda a tots, i saludant també a la nostra convidada d'avui, que és la Glòria Montero.
En Pep Armengol ens havia parlat d'aquesta persona, però jo fins aquest matí no he reparat en la seva biografia realment espectacular, ara us la llegiré,
que m'ha deixat a mi bocabadat quan l'he llegida aquest matí, perquè diu
Glòria Montero neix a North Queensland, Austràlia, de pares immigrants asturians. Cursa estudis superiors de música i teatre, coneix i es casa amb David Fulton, i amb ell s'estableix a Toronto, Canadà.
Glòria treballa de cantant, d'actriu, de locutora, de ràdio, de guionista, dinamatogràfica i d'escriptora.
David és un director de cine i documentalista treballant per la BBC i el National Geographic.
Al final de la dictadura, franquistes s'estableixen a Barcelona i junts funden Montero Fulton Productions.
Un dels seus documentals, Crisis in Rain, sobre els efectes de la pluja àcida, va guanyar a l'American Gold Cinema Award de Chicago.
Glòria va treballar d'entrevistadora, consultora, a Dreams and Nightmares, un programa que parlava sobre Espanya sota la dictadura de Franco.
Glòria i David, i el seu marit, van vindre a tindre també una actitud combativa contra el franquisme des de la posició d'esquerres.
Com a escriptora, que és una de les raons per les quals també està aquí, Glòria Montero té diverses novel·les publicades en anglès,
com The Immigrants, The Summer, The Whales, Sang, etc.
I, en castellà i català, l'editorial Meteora ha publicat tres de les seves millors obres,
Punt de Fuga, Totes aquestes guerres i Villa Marini.
Com a dramaturga, el seu treball més reaixit és Frida K., obra de teatre que ha sigut representada amb èxit en més de deu països.
En el camp del teatre va col·laborar amb en Ricard Salvat en diverses activitats i en la direcció de la revista Assaig de Teatre,
de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral.
Actualment, Glòria Montero segueix escrivint i participant en conferències i col·loquis en diverses universitats i fòrums culturals que la requereixen.
Molt bona tarda, Glòria.
Hola.
Estem molt contents que estiguis aquí amb nosaltres i que ens expliquis totes aquelles coses que anirem preguntant o que aniran sorgint a l'agradar del programa.
Com saps, el programa té dues parts.
Una primera part que parlem de les pel·lícules que hem vist, de les coses que aconsellem, de l'equip, etcètera,
i la segona part estarà dedicada, com ja veus, a la teva persona.
Per tant, comencem avui amb el Paul Diggler, que l'altre dia no m'ha pogut temps de parlar.
Ui, us desmuntaré.
Ens desmuntaràs?
Us desmuntaré la ciència que teniu muntada al cap.
Desmúnta'ns, desmúnta'ns, que això ens interessa.
Doncs mira, com ja sabeu, el món del documental, i mira que porto ja setmanes portant-vos documentals casualment.
Doncs, bueno, el món del documental sempre és bastant fascinant,
sobretot aquells que intenten agafar històries bastant corrents i que t'intenten donar un gir, no?
Llavors aquests són els documentals a vegades que...
I el documental que us porto m'ha recordat molt a Habitación 237,
que és el documental que vam fer d'El resplendor, de Stanley Kubrick,
i una mica en general les obres d'Stanley Kubrick.
No sé si l'heu vist aquí.
Jo no, jo no l'he vist.
Un documental que realment, sense ironia, aquest el recomano moltíssim,
perquè realment veus on arriba la gent a investigar i a donar voltes a un film.
Bé, a Kubrick, aquí tenim també certs experts en Kubrick,
i llavors ja es diu que bastant el...
Sí, el Pep, exactament.
Però sí que es diu que sempre que Kubrick amagava moltes...
Bé, inclús teories pròpies, no només de cinema,
però El resplendor va ser com una gran pel·lícula que s'hi va fer aquest documental,
que a més va guanyar no sé quin premi a Sitges,
vull dir que realment va ser un documental molt especial,
perquè refotava moltes històries que s'havien parlat no només de Kubrick,
sinó a vegades també, cosa que se l'ha relacionat molt amb el tema de l'arribada a la Lluna
i mil històries aquestes.
Bé, Kubrick ha sigut sempre un motiu recurrent per diverses de les seves pel·lícules.
O sigui, molta gent ha anat a...
Perquè era un perfeccionista extraordinari.
A més, obria molts camins, era molt rigorós i arribava sempre al límit
amb l'expressió i amb la imatge,
i llavors a partir d'aquí, clar, ha generat una quantitat de seguiment
per part de molts creatius.
Sí, sí, doncs com passa amb les grans eminències,
doncs surten documentals que refuten o que aproven certes teories
i el que es porta avui és un documental que, de fet, està a l'ordre del dia
perquè últimament s'està parlant bastant de com tornen a ressorgir aquests grups
que diuen que la Terra és plana, sí?
No sé si esteu al cas d'aquestes notícies,
però tornen a sortir aquesta mena de col·lectius que aproven aquestes teories.
Que estan finançats pel Trump o què?
Bueno, no sé, però...
És per l'audencefalograma de Trump.
El que sé segur és que no estan gens finançats per la NASA,
perquè això per ells és la farsa.
Tu diràs.
Lògic.
Llavors, el documental que us porto precisament refuta la Terra es plana,
però ara també refuta que la Terra és rodona.
Llavors us porto el documental que diu que la Terra és convexa.
convexa.
Llavors, jo, aquí els oients no ho podran veure,
però ho he intentat descriure.
Podeu arribar a veure el que us estic ensenyant?
Sí, sí, sí.
Ells plantegen un disseny que és com una mena de terra ostra,
en format ostra.
Sí.
No sé si ho veieu bé.
Sí.
A més, ells han fet com una mena d'animació 3D.
I el documental...
Ei, cuidao, que el documental dura una hora i mitja.
No estem parlant d'un 30 minuts, no estem parlant d'un curt.
Com es titula?
Terra convexa.
Així no dona peu a equivocar-se.
Exacte.
Llavors, és un documental bastant interessant en el sentit que
és un despropòsit de tot d'experts, però experts, clar,
evidentment, del camp en qüestió.
I potser n'hi ha 40-50 experts sense parar.
I a més, amb aquest estil de documental que també és molt fiable,
que és aquest que no paren de posar música èpica en tot.
i va passar això...
Ah, bueno, evidentment, tot és en latín.
Us posaré una mica.
Ustedes pueden ver los barcos que nos trajeron.
Aquí el lago.
Estamos en la orilla del lago.
El posicionamiento del láser está aquí junto al lago.
Sí, sí, sí.
Bueno, veieu la magnitud.
El tema...
La pel·lícula que és americana, és americana, que és amb anglesa, que és...
Crec que és sudamericana, però ara mateix no sabria dir el país,
perquè surten molts països.
De fet, hi ha un moment que van a rodar l'estret de Gibraltar,
de Gibraltar, i diuen, sí, estamos en tierras franceses.
O sigui, hi ha una...
Hi ha una...
Clar, si no ho fas d'un dia per l'altre...
Això no ho fas d'un dia per l'altre.
Pol, Pol, aquesta gent estem segurs que no anaven dopats.
És que volia portar una traca final per la temporada.
Però jo no he portat això perquè sí,
perquè al cap i a la fi és un documental que, de veritat,
és que els van entrevistar tot arreu.
No, però de veritat, o sigui, no és el típic documental de YouTube que està penjat.
És un documental que va portar molt de cua, això.
Per què?
Perquè de cop es van aliar els de Tierra plana i els de Tierra redonda
per dir, hòstia, això és una envagenada.
Llavors, clar, és molt interessant.
I és un documental que, sincerament,
no us diré que val la pena veure, però sí de començar-lo.
Llavors, perquè al començament, com tot bon documental,
fan tots els resums aquests de tot el que veuràs, no?
I aquest resum és espectacular.
Perquè, clar, ells comencen a parlar de...
Per exemple, que farem proves amb làsers, no?
Allò que es feia de...
Farem d'una punta d'una illa fins a l'altra punta, frontalment, no?
I si la Terra és rodona, el láser no arribarà, no?
Perquè, clar, evidentment, com que és rodona,
tindrà la muntanyeta pel mig i no arribarà el láser.
Però, clar, evidentment, es refusa perquè el láser arriba, no?
I són, clar, unes coses...
O estem a tal pis d'un apartament i mirem recte i jo puc veure.
Vull dir, no veig una muntanya que fa la Terra, que fa com una rodona.
Però què passa?
Per això em recordava Habitació 237, perquè, com que aquí no l'heu vist,
però és que hi ha teòrics de la pel·li de Kubrick que comencen a dir
sí, perquè jo me la vaig posar alhora, diguéssim, la pel·lícula normal
i alhora a la inversa superposades amb una dissolució
com per poder veure de les dues...
O sigui, una gent que té molt de temps lliure
i com s'interrelacionaven les escenes.
I treien teories.
I deien que Kubrick no, no, que va fer aquesta pel·lícula
amb total coneixença que tots els plans estan tan mil·limètrics.
I hi ha coses que sí que és veritat.
O sigui, hi ha coses que dius...
Bueno, el tema de...
Hòstia, em falla els nomes.
Pep, tu m'ajudaràs.
Com vas dir el nen?
El Dani.
Dani.
El Dani, per exemple, que hi ha un moment que va amb el jersei del coet.
Sí.
I tot això, bueno, això existeix, no?
Però després hi ha aquesta gent que ho porta més enllà, no?
Doncs aquesta gent s'ha reunit i ha fet aquest documental de Tierra Convexa.
O sigui, és...
Hòstia, però és increïble.
És veure gent que realment, bueno, apassionada o no, no ho sé.
Però que estan allà com que això ho viuen.
És un documental d'aquests de dir...
Allà a Kubrick es feia un autoamenatge a 2001.
Amb la samarreta aquella.
Ah, sí, sí.
Bueno, sí, sí.
Sí, però després era que si...
Bueno, és que us recomano aquest documental, el de Kubrick, realment, eh?
Aquest sí que val molt la pena.
Bueno, no sé, no sé si ens convenceràs, però resulta que nosaltres, això de la Tierra Convexa...
No, no, no, jo dic els de Kubrick, eh?
Jo dic els de Kubrick.
Amb aquesta alçada de la vida ja tant se'n fot.
No, que nosaltres al col·legi ens van explicar que la Tierra és una esfera xatada polos-polos.
O sigui que no passem d'aquí, eh?
Vull dir que no...
Si és d'una altra forma, se'ns en fot, eh?
Vull dir que no...
Ara no anirem a canviar...
Demasiada tarda.
Sí, ja no estem amb hores d'oficina com per acceptar canvis d'aquests.
Bueno, però sempre va bé, no? Saber més què pensa la gent.
Bueno, no...
I què es parla a les oficines de Sud-amèrica.
El que diu la gent que no pensa, perquè no sé si això...
També...
Això també és l'altre.
Suposo que hi ha un interès sociològic en tot això.
Però vols dir que no has ganes de provocar tot això?
Entens? O sigui, quan algú em planteja una cosa d'aquestes,
tinc la sensació que el que m'està volent fer és provocar...
I li és igual si és veritat o mentida.
Simplement el que vol és que...
Clar, però ells és curiós perquè agafen el discurs de...
Tu te n'enrius de mi perquè a tu t'han menjat el cap.
I les teves proves, tot i que són científiques,
les teves proves no són reals perquè tu no ho has provat personalment.
Tu saps que algú ha anat a la Lluna,
però bueno, de la mateixa manera que es podia falsejar en un plató,
en un set amb cúbric.
Llavors, clar, tenen tot aquest...
Tenen un entramat de...
Bueno, al final són unes conspiranoies.
O sigui, és tenir el cap que...
Hòstia, ens estan enganyant.
Però això té molt de seguidors, és a dir...
Ui, això segur que ens estan enganyant.
Moltíssim.
Molts seguidors.
Suposo que no, no, però de veritat no és broma.
No és broma, eh?
Hi ha molta gent.
Jo crec que ara a Espanya, concretament,
tindrem una solució per això, eh?
Perquè hi ha un ministre que ha estat més enllà de la Terra
i ha tornat i ell sap si està xatat o no està xatat.
Imagina't que ell, allò, a punt de morir, diu...
No, tenien raó.
De fet no és plan, és convex.
És una ostra, és una ostra.
Imagina't.
Encara que sigui per fotre, sí.
Això és l'acatombe.
I, evidentment, a dins del documental parlen de com els satèl·lits
no tenen cap mena de sentit que existeixin
perquè com que no poden orbitar,
perquè no hi ha òrbita,
i des...
Llavors, tot això que es fa servir en funció del satèl·lit,
vull dir, què sé jo, el Google Maps,
des del que vulguis...
Ui, però això és ordinador.
Això és una recreació.
Però ve dels satèl·lits.
No, és tota una ficció.
És, bueno, ells tenen les seves teories amb tot això.
Evidentment, clar, ells creen...
Això és molt curiós, perquè ells creen una pseudociència.
O sigui, ells creen una ciència dins dels seus ideals.
Això és molt...
O sigui, a mi, de veritat, que a mi em va fascinar,
perquè ells tenen resposta a tot això.
Perquè ells, jo crec que ja estan farts
que vingui la gent i els digui
Ui, això...
Llavors, per què passa això, no?
O per què el sol, llavors?
Perquè, clar, ve acompanyat que la Terra és plana
o convexa o el que sigui,
però és que és terra centrista.
És a dir, tot va al voltant de la Terra.
Ja.
Clar, és que aquí és...
Vull dir, no només ens quedem en...
que és un tema geològic, no?
Ja.
És un tema fascinant, eh?
Realment és una cosa...
Escolta, Pol, es comença així i s'acaba...
Amb un manicomi.
No, no, amb Jiménez de L'Oso.
Ja, ja, ja.
Bé, amb aquest llistó...
O s'acaben anant a missa els diumenges, eh?
Vull dir que això és molt greu.
Amb aquest llistó encetem el programa.
Molt bé.
Doncs, bé, qui més heu vist de pel·lícules...
Aviam, Pep, comença.
Vinga.
Bé, doncs jo per canviar radicalment de tema
i baixar a la Terra i situar-nos en ella
amb coses quotidianes...
Vacaciones con mamá.
Sí, sí, sí.
Vull dir.
França, 2018, de Eloise Lang.
És una comèdia francesa interpretada per Miu Miu,
la famosa actriu de fa uns quants anys.
L'han estrenat ja o l'estrenen el divendres?
L'estrenen el divendres, sí.
Bé.
Bueno, Miu Miu és la mamá i té dues filles
que les dues actrius es diuen Camil.
Camil Cotín i Camil Chamó.
Sí.
Bueno, la mamá té un problema.
El papa se l'ha deixat i a sobre ha deixat en estat una...
La mamá té 60 anys.
La mamá té 60 anys.
Això t'ho has deixat i...
I és important.
No, és important perquè la mamá té 60 anys
i ara la tinc deprimida a París,
amb el gran que és París,
estar deprimida és molt fotut.
I llavors les dues filles, les dues Camils,
que, bueno, amb la pel·lícula tenen noms diferents,
s'emporten la mamá cap a la isla de Reunión
a passar unes vacances diferents.
Ja.
I llavors la pel·lícula,
però és una pel·lícula que podríem titular
Ideal per cinema a la fresca,
Ideal per la pel·lícula del verano,
i a més a més de tot això,
realment és una pel·lícula que,
si dura una hora i mitja,
la primera hora,
està amb una sèrie de gags continuats,
molt ben enllaçats,
i que fan riure, sincerament,
per passar una bona estona.
I realment és una pel·lícula per l'estiu,
sense problemes,
sense complicacions,
per riure una mica,
i acaba una mica sostracada,
perquè costa de tancar aquestes pel·lícules
sense cable una miqueta amb la xorrada,
però, bueno,
el regust que et deixa és dir,
Ah, però mira, m'ho he passat bé.
Molt bé, molt bé, molt bé.
De cara d'estiu, molt bé.
Joan.
Doncs un altre que és més o menys així,
que també és francesa,
que es diu en original Marie Francine,
que és el nom del personatge,
que en castellà li han clavat,
los 50 són los nuevos 30,
llavors, bé,
vull dir,
els que vam veure la pel·lícula Tanguy,
que era un home de 30 anys,
o una cosa així,
que tornava a casa dels pares,
ara, doncs,
és una noia de 50,
que també el marit la deixa.
Un dia, aquí,
al programa,
hauríem de fer un monogràfic
sobre l'adulteri,
perquè és el generador d'arguments
més potent que hi ha en el cine,
que veiem quotidianament, no?
Vull dir,
l'adulteri es veu
que és un problema importantíssim
arreu del món,
vull dir,
molt més que no altres coses.
No sé,
si ens poséssim una mica seriosos,
diríem amb el Peter Hanke
que el pes del món és l'amor, no?
Però jo penso que el pes del món
és realment l'adulteri.
Vull dir,
que és molt més real
i molt més pesant,
ja que estem amb això,
que no pas l'amor, no?
Vull dir,
l'amor és una cosa
que s'esfilegar-se de seguida
però l'adulteri és una cosa
que és sòlida.
Jo suposo que això
és perquè hi ha conflicte,
és a dir,
quan hi ha amor no hi ha conflicte,
mentre que hi ha adulteri
hi ha conflicte.
Després en parlarem
amb la Glòria
que, esclar,
si tu vols explicar històries
hi ha d'haver un conflicte,
no?
Hi ha d'haver
un desenvolupament
i tot això
i aleshores
si el conflicte
que troba tothom,
no sé,
és que els productors de cine
es veu que
els importa molt això
de l'adulteri
i llavors
ho posen
cada vegada
que troben un guió
que hi ha adulteri
diuen,
home,
això és el que jo entenc
i llavors
hi posen diners,
no?
I llavors,
doncs,
això,
bueno,
passa que
aquesta Marie Francine
està fet
per
Valérie
i la Mercier
jo soc fan
d'aquesta senyora,
vull dir,
jo li demanaria
relacions ràpidament,
vull dir,
m'agrada molt
aquesta senyora,
és una actriu
i aquesta vegada
dirigeix també
ella la pel·lícula.
És una pel·lícula
de riure,
com la que ha comentat
en Pep,
de passar-s'ho bé.
De l'estiu.
Ah,
em penses que anaves a dir
que ha comentat el Pol, eh?
Sí,
no,
el Pep,
el Pep ha comentat
la francesa de riure
i jo també estic comentant
una francesa de riure,
no una cafrada
d'aquestes teves
de documental.
I aleshores,
doncs,
bé,
vull dir,
és aquesta dona
que el marit
també la deixa
per una de més jove
i llavors
ella no té
cap més remei
que tornar
a casa dels pares,
no?
És una pel·lícula
que,
ja he dit,
bueno,
fa riure i tot això,
però que també té
un component crític,
no?
Vull dir,
els pares
són aquells
típics parisens
de dretes
que llegeixen
la Figueró
i que són
molt tradicionals
i que van a missa
i que no sé què
i tal.
I llavors,
ella,
doncs,
bueno,
ella té 50 anys
i té un punt
molt més rebel
i s'encara
amb els pares
i, bé,
hi ha alguna cosa
interessant,
a més a més
de passar-s'ho bé
i de passar
una bona estona
i de riure
i tot això,
doncs, bé,
hi ha, evidentment,
hi ha una història
d'amor,
com no pot ser
de cap més manera,
una història
d'amor
molt humana
i molt...
molt bé,
vull dir,
una pel·lícula
per...
Per passar l'estona.
Per passar una bona estona.
Una bona estona.
Una bona estona.
Sí, sí, sí.
Llavors,
podríem...
El Pep, sí,
algun altre,
algun altre que heu vist?
Bueno,
anem fent així...
Sí,
vam veure Hereditari.
Sí, home.
Pel·lícula de por.
És una pel·lícula...
L'ha deixat molt bé, eh?
De Ari Aster.
Sí,
és una òpera prima.
Sí.
Està...
Té una interpretació
extraordinària.
Jo volia anar-la a veure
i vaig poder anar
el mateix dia a la fenòmena.
De l'actriu Toni Collette
i de l'actor Gabriel Birn
amb els principals papers.
Ah, molt bé.
Bé,
és una mica...
Està dintre
d'aquella sèrie
de pel·lícules
de terror
que en podríem dir
terror familiar, no?
Sí, sí.
Terror amb família.
Exacte.
Les coses passen amb família.
I aquí,
bé,
és mort una mare
i aquesta mare
deixa una sèrie
d'elements
sutils penjats
que van cobrant vida
i creant problemes
a la resta de la família.
Una pel·lícula
que està molt ben filmada
per ser una òpera prima.
Està molt cuidada
amb una fotografia extraordinària
i no abusa dels cops d'efecte.
l'única cosa potser
és que tenim
una hora
i 45 minuts
més que bons
i després
cap al final
potser tot es precipita
una mica, no?
Ja.
Però
en conjunt
jo crec que serà
una de les pel·lícules
de terror
i un que renova
bastant
el món
del terror.
No, no,
del que curs,
diguem, eh?
Sí, sí.
La crítica
la deixa molt bé.
És recomanable.
No és el típic
producte de terror
allò que veus
que hi falta
alguna cosa
que no...
No,
aquest s'aguanta
molt bé
i té tocs originals
i val la pena
d'anar al cinema.
Hi ha alguna altra cosa
que hagueu vist?
Sí,
jo voldria parlar
d'un documental musical
que últimament
hem vist
de molt bons.
Havíem parlat
del documental
sobre Maria Calas,
Maria Baicalas,
també havíem parlat
de Camerón,
Flamenco i Revolución.
Doncs ara,
d'aquí uns dies
s'estrenarà
Huitni,
que és un documental
biogràfic
sobre
la Huitni Houston,
que és una persona
que tothom la coneix,
que tothom sap
més o menys
la seva vida,
el que va ser
i aleshores
doncs
és un documental
brillantíssim
amb una realització
esplèndida,
una pel·lícula
que dura
dues hores
amb material
molt
ben triat,
material...
És ficció
per això?
No, no, no,
no, no, no, no, no, no.
És documental.
És absolutament documental,
vull dir,
surten els parents
d'ella,
vull dir,
la vida
de Huitni Houston
era una mica
un clan familiar,
com moltes vegades
es dona
entre els afroamericans,
i aleshores,
doncs,
bueno,
així,
de primer moment
ja ens expliquen
qui eren
els seus pares,
la seva mare
és prou coneguda,
és Sissi Houston,
que és una cantant
que va excel·lir
en el camp
dels espirituals,
Sissi Houston,
per exemple,
va ser coneguda
perquè formava part
del quartet
Sweet Inspirations
que acompanyava
Aretha Franklin,
és a dir,
estem a la primera línia
del sol
dels anys 60,
i llavors
aquesta dona
va ser
la instructora,
diguéssim,
de la seva filla,
ella va voler
que fos
una gran cantant,
el problema
és que
Whitney Houston
sí que va ser
una gran cantant,
però
va tenir
el defecte
de ser
una gran estrella,
no?
És a dir,
i aleshores,
en aquells anys,
a finals dels 80
i començaments
dels 90,
justament
una de les primeres imatges
que vèiem
a la pel·lícula
és una actuació
de la Whitney Houston
o un clip
de la Whitney
a la MTV
que va canviar
jo diria que
tota la indústria discogràfica
i tot,
i aleshores
la pel·lícula
està molt ben
contextualitzada
amb tot
el moment
polític
que passava
durant els anys
als Estats Units,
no?
Vull dir,
ella comença parlant
que vivia
a Newark,
molt a la vora
de Nova York,
on hi ha
un aeroport,
a Newark,
a New Jersey,
i
ella comença
parlant,
doncs,
de petita
dels conflictes
racials
que hi havia
a Newark.
El seu pare
de seguida
el qualifiquen
de funcionari
corrupte
de l'Ajuntament
de Newark
i aleshores
aquest home
es convertirà
en el seu mànager,
no?
Llavors,
aquesta història familiar
entre un pare
que munta
el negoci
i una mare
que li ensenya
amb ella
l'art,
doncs,
és el que decideix
el futur
d'aquesta noia.
Aquesta noia,
a més a més,
és molt
bonica,
treballa de model
abans
de
gravar discos
i tot això.
Hi ha uns productors,
dos productors
en concret
que se la disputen
per
gravar-li
el primer disc.
És a dir,
que
tota la primera part
de la pel·lícula
és una història
d'èxit,
però que sabem
que acabarà malament,
perquè sabem
que ella va morir
jove,
als 47 anys,
que va morir
doncs,
que va passar
molts problemes,
vull dir,
jo penso que ella
va jugar
a la loteria
de tots els problemes
que podia tenir
una persona
en el món
de l'espectacle
i tot això
està molt ben explicat
en la pel·lícula.
Aleshores,
es concentra
en que el problema
de la Whitney Houston
era
que era
una cantant negra
que volia
a l'èxit
i l'èxit
només el podia
obtenir
cantant
pels blancs,
perquè si cantava
pel mercat negre
no podia tenir
un gran èxit
planetari
com va tenir.
En canvi,
si cantava
pels blancs,
cosa que ja havien fet
altres cantants negres
i se cita expressament
a la Lena Horne
i a la
de John Warwick,
que la de John Warwick
era
cosina
precisament
de la Whitney
com cantants negres
que havien cantat
pel públic blanc
o que el públic blanc
les havia acceptada.
També hi havia
un problema
del color
de la pell.
La Whitney
tenia un negre
molt lleuger
i això
afavoria
que ella
pogués
travessar
fins al
mercat blanc.
Aleshores,
és una història
bastant paral·lela
a la del Michael Jackson.
Pensem que
és el mateix problema.
Michael Jackson
si volia l'èxit
havia de cantar
pels blancs,
havia de sortir
del mercat negre
on havia començat
des de petit
per assaltar
el mercat
dels blancs
i ell fins i tot
es va fer blanc.
Ja és
el paradigma
total.
Llavors,
el que volia dir
és que està portat
la pel·lícula
a estones
amb un ritme
vertiginós
i tu vas veient
imatges allà
clac, clac, clac, clac, clac,
i a estones
amb una pausa
molt reflexiva.
Aleshores,
és quan surten
els testimonis,
surten
pràcticament
tota la família.
El que és curiós
és que la
Sissy Houston,
la mare,
surt molt poc.
Jo em sembla
que,
no ho sé,
no ho he llegit
enlloc,
però jo em sembla
que devia descartar
continuar.
Ja, ja.
Ella surt
en una escena
al principi
de la pel·lícula
en una església,
l'església
on ella cantava
i on la seva filla
va començar
a cantar,
respon
tres o quatre
preguntes
i ja no se la veu
mai més.
Jo penso
que ella
ja no va voler
participar.
O sigui,
ella només parla
de la seva filla
com una nena bonica,
com una nena preciosa,
com una nena
d'una gran veu,
això no li pot discutir
ningú.
Vull dir,
era una cantant
enorme,
però que cantava
una música
horrorosa,
perquè era porqueria
el que cantava.
Ella,
podent cantar
de tot,
cantava
una porqueria
per poder tenir èxit.
Aquest és el conflicte,
no?,
també.
I aleshores,
doncs,
es nota ben bé
que la mare
no vol parlar
de quan la seva filla
ja és adulta
i la vida
la va decebent
en tots
els aspectes.
Vull dir,
totes les malvestats
que li poden passar
a una persona
li van passar
a la Whitney Houston.
I aleshores,
doncs,
bé,
és aquest mite
també
de l'Àngel Caigut,
no?,
en certa manera.
I llavors
jo la trobo
molt,
molt interessant.
Vull dir,
perquè a més
està narrada
com si fos
un film de ficció.
El director
és Kevin MacDonald,
que jo diria
que,
que,
bueno,
es nota
que no és
un documentalista,
sinó que és
un director
de ficció
perquè sap organitzar
els materials
molt bé.
I aleshores,
per exemple,
Kevin MacDonald
és el director
de L'últim rei d'Escòcia,
aquella gran pel·lícula
que ens parlava
d'Eidy Amindadá,
que el Forrest Whitaker
sembla que
va guanyar l'Òscar.
Va guanyar l'Òscar,
l'interpretació.
a la interpretació.
Sí, sí, jo també,
jo, també.
Aleshores,
doncs,
és aquest tipus
de documental
biogràfic
que té un interès
perquè sembla
realment
si baixés
ara un marcià
i li diguessin
doncs mira,
s'ha fet una ficció
sobre aquesta senyora
que es deia
Whitney Houston,
no?
Algú que no sabés
qui era
Whitney Houston
en realitat,
doncs s'ho podria creure
que allò era una ficció.
Jo només he vist una cosa
i la veritat és que
no la puc recomanar
perquè era molt fluixa
que és l'última pel·lícula
del David Trueva.
Sap una mica de greu
perquè jo justament
vaig anar-hi a la preestrena
que la passa en l'estrena
aquest divendres
o el divendres de setmana
que a mi no me'n recordo ara
perquè,
bueno,
perquè tinc un bon record
del David Trueva
perquè Solar us deixa la mina
per mi és una meravellosa pel·lícula
perquè he venit a casa també
Madrid 1987
Vivir con los ojos abiertos, etc.
Però aquesta,
aquesta,
doncs realment
és una pel·lícula
que no funciona
i per tant
quasi que me la salto
simplement dic que no val la pena
que en parlem
i donem peu
ja per l'hora que és
a la nostra convidada
que ens parli
i ens expliqui
el que ella vulgui
perquè amb aquesta presentació
que hem fet
explicant-li la seva vida
ens hem quedat tots ja
com emocionats
i pensant
aviam què ens pot explicar
la Glòria Montero.
Glòria,
estem a la teva disposició.
Ay, gracias.
Pero sabes que
escuchándoos
contando
las trames
de esas pel·lícules
es, claro,
se nota
que
que somos
todos
somos
todos
criaturas
que
que contamos
historias.
Sí.
Además,
cada cultura
conocida
desde los tiempos
más remotos
ya
nos han dejado
sus leyendas,
sus mitos,
tenían sus cuentistas,
sus narradores
y todo.
Incluso
ahora se dice
que
la relación
simbiótica
que se cree
entre una persona
que cuente
una historia
y
el que
la escucha
algo que nosotros,
los seres humanos,
negociamos
cuando
en la infancia,
¿no?
Ha sido
parte
esencial
de nuestra evolución.
Entonces,
las historias
están
por todas partes.
antropólogos
muy importantes
como
Levi Strauss,
incluso
el legendario
psicólogo
cognitivo
Jerome Bruma,
y digo
legendario
porque
murió
hace un par
de años,
todavía
activo,
con
cien años,
pero
gente
así
han
dicho
siempre
que
contándonos
cuentos,
nos
enseñamos
cómo
vivir
a nosotros
mismos
y unos
a otros
y
realmente
estamos
muy
acostumbrados
a pensar
que
sí
tenemos
historias
pero
pensándolo
muy bien
es
impresiona
un poco
eso,
porque
tú
piensa
en un
niño
nace
no sabe
nada
de nada
¿no?
y
no solamente
empieza
a poder
manejar
su propio
cuerpo
y todo
pero
empieza
a tener
que conocer
todo
y son los cuentos
son los cuentos
y no solamente
los cuentos
que pueden
venir
de
libros
de la
televisión
de lo que sea
los cuentos
que
cuentan
dentro
de la familia
claro
las historias
cotidianas
eso
eso
es impresionante
a mí
me
impresiona
bastante
incluso
Brunner
iba un poco
más allá
porque
él decía
que
la forma
en que
elegimos
contar
las historias
empieza a ser
como una especie
de
receta
de cómo
estructurar
la misma
experiencia
¿eh?
porque
es como
una hoja
de ruta
por dentro
de la memoria
que
es la memoria
que
es tan esencial
para nosotros
que contamos
historias
pero tan
caprichosa
también
y poco
fiable
pero lo utilizamos
todo el tiempo
¿no?
pero
según Brunner
utilizamos
la
estructuración
de la
experiencia
como un
modo
de poder
entender
y llenar
un poco
esos
espacios
difíciles
a veces
incluso
vacíos
que tenemos
entre
experiencias
nuestras
¿eh?
sí
sí
sí
están de
acuerdo
es tremendo
¿eh?
y pensando
en lo que
habéis contado
incluso
lo tuyo
Paul
Jolín
esto es
impresionante
estamos
en el
siglo
XXI
pero
hablando
de
pero ya
están avanzados
no atrasados
¿eh?
ya están
en el
23
Dios
mía
o 24
o 24
a ver
si
llegamos
¿eh?
pero
pensando
en lo que
tú has
dicho
Juan
de
adulterio
por ejemplo
¿no?
claro
es la
vida
misma
yo pensaba
con las
historias
de
de las
películas
que habéis
contado
Jolín
me
too
¿eh?
me
too
las mujeres
allí
todos
los hombres
teniendo
sus
experiencias
dejando
a otras
mujeres
embarazadas
bueno
esto
si es
la vida
¿eh?
y
hay muchas
otras
cosas
también
obviamente
¿no?
pero
también
claro
se puede
contar
historias
de muchas
maneras
obviamente
en cine
en cuentos
novelas
en danza
en poesía
en plasmándolo
también
en obras
incluso
yo creo
que
en
fotografía
muchas
veces
una
imagen
así
fija
puede
transmitir
pero
toda
una
historia
puede
llevar
a una
historia
entera
pero
mucho
mucho
bueno
tú tocaste
este tema
bastante
en punto
de fuga
claro
también
si
es
la
historia
de una
fotógrafa
de guerra
y
sí
pero
claro
también
cada
cada
medio
impone
muchas
veces
su
propia
técnica
su
propia
forma
de contar
historias
aunque yo creo
que en la
esencia
una historia
por sí
mismo
mira
como decía
por ejemplo
Orson
Wells
si tú
quieres
tener
una
historia
feliz
esto
depende
de dónde
terminas
antes
de que
el marido
se va
con
la otra
quizás
o
Godard
decía
cada
historia
debe tener
un principio
un medio
y un final
pero no
necesariamente
en ese
orden
aquí rompía
la
perspectiva
aristotélica
claro
claro
que
en muchas
veces
en cine
se hace
quizás
un poco
más
incluso
aún todavía
que en
literatura
yo me acuerdo
que David
y más
que se podría
hacer
en cine
porque
el cine
es muy
dependiente
de otras
formas de
expresión
de la novela
del teatro
claro
y tendría
que
llegar
un poco
más
a la
materia
onírica
porque
es el
más
adecuado
para
transmitir
los sueños
y los deseos
ay
darling
no sé
si estoy
de acuerdo
contigo
soy
escritora
no
mira
lo hacen
de otra
forma
porque
yo pienso
que la diferencia
está en que
como decía ella
el medi
imposa
unas características
por ejemplo
cosas que
podías explicar
en literatura
si lo pasas
al cine
et vas obligado
a adaptar
todo el
contingut
y mirarlo
en una mirada
o una mirada
a veces
puede decir
lo que necesitas
escribir
toda una página
claro
pero por ejemplo
hablando de eso
hay una película
que he visto
últimamente
y supongo
que vosotros
también
donde yo
creo
que
haciendo
diciendo
contando
cinematográficamente
una historia
lo han hecho
súper
súper
súper
bien
y esto es
Lucky
dirigido
por John
Carol
Lynch
para los que
no lo han visto
es la historia
de un hombre
ya hacia el final
de su vida
tengo que decir
que el protagonista
es este magnífico
magnífico
Harry Dean
Stanton
que tenía 90 años
que murió
poco después
que lo habíamos
conocido
durante años
y años
como secundario
como secundario
exacto
exacto
pero
yo creo
y yo no conocía
este joven
director
bueno
se estrenó
con esta película
la primera película
de él
y
de unido
estoy esperando
otros
porque
no no
lo han hecho
no es una película
nada
melancólica
ni
nada de eso
él
ha mostrado
este hombre
con
pero en cine
fotografiando
lo
las cosas
más cotidianas
la naturaleza
en este pueblo
alrededor
del hueste
que
un pueblo
pobre
pero
donde había
amistades
gente
magnífica
gente
un poco
nefasta
también
como en todas
partes
además
sin contar
sin
utilizar
el flashback
para que
el protagonista
que estaba a punto
de terminar
quizás su vida
estaba pensando
naturalmente
en lo que
había sido
nada de eso
en diálogos
algo
mordaces
diría yo
con gente
personajes
anexos
ha contado
todo
lo veía
como algo
como un poema
donde
el cine
estaba tan
bien
utilizado
fantástico
la creación
de un mundo
¿verdad?
a partir
de la palabra
y de las imágenes
claro
claro
pero
el cine
algunas veces
intenta
hacer más
de eso
también
y
mira
una de las cosas
también
de eso
que es un gozo
especial
es ver
el cambio
del director
David Lynch
haciendo
un personaje
allí
no desde director
hacia el director
está muy bien
pero claro
las diferencias
en
trasladar
una historia
a otro medio
a veces
ha creado
batallas
campales
explica
hay algunas
famosas
yo me acuerdo
por ejemplo
de
un naranja
mecánica
¿no?
de tu
mira
al principio
Anthony Burgess
quien había escrito
el libro
que
el libro
que estaba
había salido
y estaba un poco
shocking
¿no?
por la violencia
y todo
y
pero entonces
al salir
la película
se dice
que
al principio
Burgess
estaba
contento
a pesar
de que
se dice
que
su mujer
en el primer
screening
no aguantaba
más de 10 minutos
de esta violencia
casi
claro
brutal
coreografiada
¿no?
sí, sí
era tremenda
y él se fue
pero Burgess
estaba más o menos
sin embargo
cuando
empezaron
empezaron
a salir
críticas
hablando
de tanta
violencia
y
los jóvenes
de hoy en día
y
Kubrick
se dice
no decía
ni pi
y Burgess
se sentía
muy
ofendido
muy desemparado
claro
y
finalmente
no podía
aguantar
a Kubrick
hasta tal
punto
que
cuando
hizo
una adaptación
de su novela
para el teatro
puso
una acotación
entra
un barbudo
como
Stanley Kubrick
tocando
con trompeta
pero muy bien
singing in the rain
y le echan
inmediatamente
del escenario
fíjate
una vendetta
intelectual
pero
increíble
¿no?
es una
historia
de egos
de celebridades
pero
un poco
infantil
diría yo
esto
a Kubrick
le pasaba
Stephen King
después de
ver el resplandor
cogió y dijo
no
este tío
no tiene ni idea
el resplandor
es eso
hizo él
una mierda
con perdón
de tres o cuatro horas
que no se la salta
un galgo
¿sabes?
ya
pero
no paró
hasta que la hizo
es que el problema
es que el mitjà
es a dir
si os recordeu
la insuportable
la idea del ser
es una
pel·lícula
basada
en una famosa novela
de la Mila Conde
en aquest cas
la pel·lícula
penso que
si un
jo em vaig dedicar
a una temporada
a comparar
el llibre
i la novela
i resulta que
en realitat
són complementàries
perquè com que
el guió del cine
el va escriure
el mateix
Milán Conde
amb un francès
que no em fot bé
el cap
el que treballava
amb el
com es deia
aquell que va morir
fa poc
bueno
és igual
van fer el guió
amb el Jean-Claude Carrier
amb el Jean-Claude Carrier
van fer el guió
s'ha mort el Jean-Claude Carrier
crec que sí
no
no
si ho veies
també fa mig any
és viu
tenia la sensació
que hi havia hagut
algun problema
no
amb el Jean-Claude Carrier
van fer ell
i el Milán Conde
i resulta que
tu compares la pel·lícula
i el que estava
dient ella
hi ha coses
que explicades
en literatura
es poden dir
d'una manera
i s'entenen perfectament
hi ha coses
que explicades
en cine
no es poden dir
de la mateixa manera
s'han de dir
d'una altra manera
hi ha coses
que estan a la pel·lícula
que és la idea
que no estan a la novel·la
hi ha coses
que estan a la novel·la
que estan a la pel·lícula
per tant
en el fons
van aconseguir
una cosa complementària
en el sentit
que el que no s'entenia
per una banda
es podia complementar
o entendre per l'altra
però és perquè
van fer un treball
d'adaptació
de la idea
al mitjà
si no ho fas
és un desastre
mira
aquí vam parlar
l'any passat
amb el Joan
que ens va entusiasmar
de una pel·lícula
que es diu
Lady Macbeth
que està basada
en Lady Macbeth
de menys
és una pel·lícula
que arriba
fins a la meitat
del llibre
i és fantàstica
i és una bona adaptació
fer tot el llibre
seria fer dues pel·lícules
seria Lady Macbeth
i Lady Macbeth
en Sibèria
això passa molt
després
l'Ester L.E.D.N.
passa el mateix
és a dir
és més un capítol
de la pel·lícula
de la novel·la
i qui diu això
diu
ha passat a moltes coses
o que s'ha ampliat
per exemple
que a vegades
agafen una pel·lícula
determinada
i què sé jo
augmenta fer la novel·la
agafen la novel·la
i augmenta de tard
el cine
i fan complements
és a dir
creen personatges
que no hi eren
i a vegades
amb cine funciona
és a dir
doncs cosa que
potser amb l'Ester L.E.D.U.R.O.
no funcionaria
i tant estem d'acord
amb ella
Glòria
jo em volia preguntar una cosa
ja que avui tenim
un escriptor aquí
l'activador
per dir
em vaig a fer una novel·la
sobre això
què és
en el teu cas
depende
a veces
puede salir de
un viatge
per exemple
una experiència
pero
estás hablando
de algo
en particular
de punto de fuga
no
no
cualquier caso
yo siempre digo
que en mi caso
supongo que
depende también
del escritor
yo escribo
sobre lo que
no
no puedo olvidar
puede ser
una frase
he escrito
toda una novela
sobre una frase
que una vez
en Toronto
estaba andando
por la calle
y había
las niñas
saliendo
de
de la escuela
de ballet
¿no?
con sus
tutus
y sus
andando así
y todo
y una
quizás tenía
unos nueve años
decía
su compañera
y fíjate
ella solamente
tiene nueve años
y ya
su madre
está muerta
y me
impresionó
de una forma
de la manera
en que ella
lo contaba
¿sabes?
claro
una frase así
te quedo contigo
¿no?
y
cuesta tiempo
pero finalmente
he escrito
toda una novela
¿eh?
basado en eso
pero
mira
depende
hay puntos
de
de
de partida
de muchas maneras
pero
hay
siguiendo
lo que tú
estabas diciendo
Joan
antes
hay escritores
que se niegan
totalmente
a dejar
que nadie
y no me acuerdo
ni de un nombre
ahora
pero
lo he leído
¿eh?
y son conocidos
bueno
Salinger
por ejemplo
por ejemplo
Salinger
no dejaba
bueno
es que no dejaban
a quien lo entrevistara
no sé
no eso
no
yo lo iba a decir
era un poco especial
no quería adaptaciones
no
no
no
no
pero es curioso
pero
la misma cosa
también puede pasar
con traducciones
sí
yo siempre
con mis
obras de teatro
he hecho
mis propias
traducciones
al castellano
¿no?
porque eso
de tener
dos culturas
es una riqueza
como todo el mundo
dice
pero es un
problema
mal de campo
es tremendo
pero
una cosa
es traducir
a ti mismo
que siempre
es problema
especialmente
con dos idiomas
tan distintos
como
el inglés
y el castellano
el castellano
es maravilloso
estupendo
en que
en su precisión
el inglés
por una razón
totalmente
distinta
porque el inglés
ha robado
de todo
entonces
es una síntesis
mirando
una palabra
mía
hay
quizás
cinco
posibilidades
y yo
tengo que
escoger
para traducirlo
porque tú
escribes
en inglés
o en castellano
mira
por eso
he escrito
punto de fuga
en castellano
para evitar
la traducción
pero entonces
lo he tenido
que traducir
al inglés
no
no
mira
y una novela
es un
es un trabajo
enorme
enorme
y largo
y solitario
y todo
el teatro
es fantástico
porque
mientras que
estás escribiendo
que no es tan largo
como una novela
estás
solito
pero finalmente
estás con un equipo
y cada uno
aporta cosas
es fantástico
pero una novela
la soledad
pero la traducción
a veces
he tenido
problemas
porque
si
el traductor
aunque lo haga
de
de voluntad
de buen sentido
no entiende
bien
lo que tú
no captas
oh my god
mira
estoy pensando
en una película
ahora de
de
¿cómo se dice?
con
Holly Golight
desde junio
Tiffany's
eso
Breakfast
en Tiffany's
un otro
como en Capote
sí
y Capote
estaba furioso
con Paramount
por eso
porque
él
el libro
había salido
con éxito
él
tenía
una idea
de Holly
era un
Marilyn Monroe
fuerte
fuerte
pero con
un aire
de vulnerabilidad
como tenía
la Marilyn
¿no?
y
Marilyn
también
lo quería hacer
pero creo
que finalmente
Paula
Strasburg
era su
drama coach
o lo que sea
mentora
era de
y ella no quería
que ella hiciera
un papel así
entonces
Paramount
ha escogido
a
Audrey Hepburn
y ha tenido
mucho
mucho éxito
y no
era
en absoluto
la novela
es otra cosa
distinta
sobre todo
al final
al final
es lo que
está más
cambiado
y creo
que
el Capote
decía algo
como
lo han hecho
como un
Valentín
a Nueva York
ella
estaba tan
prima
y todo
no
no era
jodis
bueno
es que yo
pienso que
cuando uno
escriu una novela
para un
escriptor
pienso que
pasar
a la pel·lícula
es complicado
es a dir
porque
el director
ha de captar
muchas cosas
y es muy
difícil
y de hecho
siempre se dice
que no se puede adaptar
a una buena novela
siempre se dice
que se puede adaptar
a una novela
dolenta
porque la puedes hacer
mejor
y en cambio
una novela
que sea muy prestigiosa
muy buena
yo pienso que
tienes muchos problemas
de adaptarla al cine
porque como es un
dèiem un lenguatge
diferent
que es canvies
tantes coses
que o has de ser
creatiu de collons
has de ser
un senyor
que sigui capaç
de transformar
coses que són
molt exitoses
en literatura
en el cine
i això no sempre
és fàcil
o no te'n surts
llavors
el més fàcil
és que en una gran novela
no te'n surtis
és a dir
mentre que
Hitchcock agafava
ja sabeu
petites novel·les
novel·les de passucat
amb boli
i les transformava
doncs en
i l'Orson Welles
també
i l'Orson Welles
també
sí senyor
llavors
bueno
és un
a més que
jugues amb
diferent
perquè per exemple
que en una gran novela
ha tingut molt d'èxit
per exemple
el que el Viento Sellevó
suposo que sabeu
que van tenir molts problemes
en que quan la gent
s'havia imaginat
les coses
d'una determinada manera
amb els personatges
i tal
trobar
el que en cine
representés
el mateix que s'havia imaginat
la gent
i llavors
clar
t'has de posar
en el lloc
del lector primer
perquè allò funcioni
perquè si no
la gent rebutjarà
la pel·lícula
i això és un greu problema
penso
per adaptar una novel·la
tenia amistat amb el
molta amistat amb l'escriptor
Javier Tomeu
i amb ell
li van fer
l'assassinat
o el crimen
del cine Oriente
i em feia gràcia
perquè
va sortir una entrevista
amb el director
i deia
bueno
és que Javier Tomeu
claro
lleva les coses
el agua a su molino
i el Javier em deia
coño
i ell lo lleva al suyo
quan fa la pel·lícula
i tampoc
volien dir
tampoc
em represente a mi
no
també
lo decimos
en teatro
así
o tienes
o...
jo me acuerdo
cuando
en la primera producció
de Frida K
que lo había escrito
para mi hija
era un cumple especial
i ell és actriz
en Toronto
i jo havia
ido a Toronto
a Toronto
con
todas
las cosas
los regalos
de la familia
estaba allí sentado
a su lado
y yo pensaba
no, no
no vale eso
porque
todo esto
se ha comprado
en una tienda
entonces
yo sin haberlo pensado
oscuro
yo me oía
diciéndola
pero amor
mi regalo
realmente
para ti
este año
es una obra
de teatro
que voy a escribir
para ti
ay mamá
pero fantástico
¿sobre qué?
y yo no tenía idea
yo pensaba
no puedo decir
tan efímera
y eso
entonces
rápidamente
le decía
sobre
Frida Kahlo
y después
lo tenía que hacer
per cert
Joan
i Paul
la filla
de la Glòria
Allegra Fulton
l'hem vist
últimament
amb un petit paper
a la forma
de l'aigua
l'euscaritzada
molt bé
a quin paper
de Yolanda
si no
mira
si has
cerrado
un momento
los ojos
es una compañía
de la protagonista
que le temanía
pero yo creo
que el hecho
de que tenía
y la delata
que tenía nombre
quiere decir
que
ha quedado
quizás
en el suelo
de
finalmente
porque
que no había sentido
darlo
hay tres momentos
y yo
como su madre
os juro
que
estaba allí
todo el tiempo
pero
en todo caso
ella está feliz
de tener
eso de
la línea
así
también
va interpretar
Frida Kahlo
ella
a Mèxic
y a Estados Unidos
y a todos
que Frida Kahlo
es todo un personatge
es decir
penso que es un personatge
no solamente
históric
sinó mític
en alguna mesura
porque implica
implica
unes constants
amb la dona
sí
pero
menos mal
que cuando
yo lo escribí
la obra
todavía no había empezado
la Frida Manía
porque yo creo
que nunca
no se había desatado
pero la
la gran pintora
catalana
chilena
rusa y brú
me había hablado
me había dado
algunas de sus propias obras
hechas
sobre la vida
de Frida
había tenido
una gran exposición
en México
y yo ni sabía
yo conocía
el Diego
pero nada de frío
fíjate
y así empezó todo
Glòria
hem arribat
al final del programa
hem arribat
a final del trimestre
i a final de l'any
d'aquest curs
i t'agraïm moltíssim
que hagis estat tu
la que finalitza
finalment
aquesta temporada
2017-2018
moltíssimes gràcies
per la teva presència
en aquí
per explicar-nos
tot això
per haver descrit
tantes coses
tant de teatre
com de cine
perquè també has fet
coses per cine
i de literatura
i per tant
moltes gràcies
felicitats
per la teva presència
i us emplacem a tots
us emplacem a tots
al setembre
de l'any que ve
o d'aquest any
per començar novament
Cinema Sense Condicions
Gràcies
Gràcies
Sois Magnífico
Bon estiu a tothom
Bon estiu
Amb llibertat
pels presos polítics
Mers
gràcies
Mers