Cinema sense condicions
¿Esperan a alguien?
Sí
¡Oh, excelencia!
Le estábamos esperando
Como presidenta del comité de recepción
le expreso los mejores deseos
de cada hombre, mujer y niño de Fridonia
No digas tonterías, coja una carta
¿Una carta? ¿Y qué hago con una carta?
Se la puede quedar, aún me quedan 51
Bueno, ¿qué decía?
Como presidenta del comité de recepción
le doy la bienvenida con los brazos abiertos
Sí, ¿hasta qué hora los tiene abiertos?
He apoyado su nombramiento
porque considero que es usted
el consejero más capacitado de Fridonia
Es un concepto bastante amplio
y usted también es bastante amplia
Será mejor que se largue
oído que van a construir unas oficinas
donde está usted
Se puede ir en taxi
si no consigue uno
o se puede ir indignada
y si es pronto, váyase dentro de un minuto
¿Sabe que no ha dejado de hablar
desde que ha llegado?
La habrán vacunado con la aguja de un tocadiscos
El futuro de Fridonia depende de usted
Prométame que seguirá fielmente
los pasos de mi marido
¿Qué les parece?
No llevo ni cinco minutos en el cargo
y ya se me está insinuando
No es que me importe
pero ¿dónde está su marido?
Oh, ha muerto
Seguro que solo utiliza eso como excusa
Estuve con él hasta el final
No me extraña que falleciera
Lo estreché entre mis brazos
y lo besé
Entonces fue un asesinato
¿Se casaría conmigo?
¿Le ha dejado mucho dinero?
Responda primero
a no segundo
Me dejó toda su fortuna
No me diga
No comprende lo que intento decirle la amo
Oh, excelencia
Usted tampoco está mal
Quisiera presentarle
al embajador trentino de Silvania
que esté con nosotros hoy
es un gran placer
Gracias
pero no puedo quedarme mucho tiempo
Eso es un placer aún mayor
¿Por qué no le presta a este país
veinte millones de dólares?
Veinte millones es mucho dinero
Tendría que consultarlo
con mi ministro de finanzas
Mientras, présteme veinte dólares
hasta el día de cobro
viejo tacaño
Veinte dólares
No se asuste, se los devolveré
Le firmaré una letra a noventa días
y entonces no ha cobrado
se puede quedar con la letra
Excelencia
¿No los hemos visto antes en otra parte?
No lo creo
ni estoy seguro de verle ahora
debe ser algo que he comido
Oiga, señor
está usted intentando
No diga nada
En esta habitación sobra una persona
y creo que es usted
Oh, lo siento
Quiero que conozca
a una dama encantadora
Ya es hora
Quiero presentarle
a la señorita Vera Marquel
Adelante, me resignaré
No lo comprende
Es Vera Marquel
la famosa bailarina
No me diga
¿Sabe hacer esto?
Yo bailé ante Napoleón
No, Napoleón bailó ante mí
En realidad bailó
doscientos años antes que yo
Esto lo aprendí
en un salón de baile
Ella también aprendió
en un salón de baile
Tal vez podremos bailar juntos
alguna vez
Bailaría con usted
hasta que las ranas críen pelo
Sí
Prefiero bailar con una rana
hasta que usted críe pelo
¿Dónde está mi secretario?
Estoy aquí
Cielos, excelencia
Le voy a dictar una carta
¿Para quién?
Para mi dentista
Apreciado dentista
Adjunto le mando
un talón de 500 dólares
Atentamente
Envíela inmediatamente
Primero tendré
que adjuntar el talón
Si lo hace le despido
¿Quieres saber qué?
Bona tarda
No nos podíamos aguantar
aquí a l'estudio avui
Bé, bueno, ya supongo
que heu reconegut
el Grocho y compañía
Hola
Hola, ara sí, perdón
No, es que no funciona el micro
Vale, vale
Hola
Endavant
Supongo que heu reconegut ya
el Grocho y compañía
Es a l'inici
de Sopa d'Àneg
Una de les millors pel·lícules
dels germans Marx
En aquest cas
els quatre estaven
Bé, els germans Marx
eren cinc
però artísticament
funcionaven quatre
I en aquest cas
són el Grocho
que de nom de Pila
es deia Julius
el Harpo
que es deia Adolf
el Chico
que es deia Leonard
i el Seppo
que es deia Herbert
i hi havia un altre germà
que es deia Gummo
que és
el nom digués
amartístic
era Gummo
però el real
era Milton
Bé, la pel·lícula
és de 1933
i aquesta data
no és menor
perquè tingueu en compte
que els germans Marx
van fer aquesta pel·lícula
quan
tota Amèrica
estava
sota el flagel
de la gran depressió
produïda
després del crac
del 29
que
que per cert
després en parlarem
quan parlem
de
de la persona
o personalitat
de Grocho
Grocho va resultar
molt
molt afectat
ell tenia uns estalvis
250.000 dòlars
que en aquell moment
eren
eren diners
i pràcticament
ho va perdre
tota la borsa
llavors
en un dels seus llibres
explica
aquells moments
concretament
en
cames
que és
del 1930
és a dir
just
quan acabava
de passar
tot això
ell deia que
ell no es va tirar
per la finestra
com es va tirar
amb molta gent
dels grates
a ells
perquè
el seu apartament
no tenia finestres
però
que
que va pujar
a dalt
la terrassa
i amb aquell estil col·loquial
ingeniós
que tenia ell
diu que
la gent
hi havia tanta gent
per tirar-se
que estaven
agafant el torn
allò va ser
impressionant
i a més a més
aquí està exagerat
però
realment
si llegiu
un llibre
o llibres
o
història documentada
sobre el crac
del 29
veureu com estan
documentats
molts
molts
i molts
suïcidis
bé
doncs
no era
una funció
menor
que
uns artistes
experimentats
amb
diferents
o sigui
estaven
experimentats
amb ràdio
amb música
perquè
hi havia dos o tres
d'ells
que havien
estudiant música
o l'havien
practicat
durant molt
temps
també
eren
uns sectors
que estaven
molt
posats
en el teatre
i llavors
d'aquests
10 o 20 anys
que van tindre
l'experiència
prèvia
abans
de fer
el cinema
tingueu en compte
que per exemple
Groucho
va néixer
en 1890
és a dir
no estava
ni inventat
el cinema
això
no
és tan bé
qualsevol cosa
va morir
per cert
el 1977
va néixer
a Nova York
i va morir
a Los Angeles
bé
llavors
entrant
en la pel·lícula
és una pel·lícula
que funciona
una mica
a l'estil
d'una nació
petita
però que vol ser
pròspera
i lliure
però depèn
de prèstecs
dels altres
i una nació
rica i potent
que el que vol ser
és hegemònica
i la vol conquerir
llavors
aquí es donen
les situacions
aquestes
entre
els dos
costats
oposats
i a partir d'aquí
ageneren
com no podia ser
d'una altra manera
l'examen
dels germans Mars
doncs
unes 5 o 6 situacions
d'esternillants
per la imaginació
que hi ha
i pels esquecs
tan visuals
com
verbals
verbals
i llavors
això
està
condimentat
amb
uns 4
crec que són 4 números
o 5
musicals
i poca cosa més
teniu en compte
que la pel·lícula
no arriba
a 70 minuts
68
sí
és una heureta
i poc més
sí
quan dius això
de 7
7 o 8 situacions
hilarants
ho són
però constant
i hem vist aquí
en un moment
és constant
és un bombardeig
no parar
és un bombardeig
quan t'hi entres
hi entres
és un
no sé jo
fa riure un moment
i després te n'oblides una estona
no no no
és que quan t'hi enganxes
t'hi enganxes un bon rato
sí sí
bé
no no
jo penso
sí
he entrat per aquí
sí em sembla bé
ja deixem apuntar
comenta
el títol
el títol
el títol
doc shop
és exactament
el d'això
sopa de ganso
sopa d'ànec
però d'alguna manera
és una frase
que sembla
una frase mig feta
anglesa
sempre m'agrada trobar
les punten
aquestes coses
i que és una mica tonto
aquest tipus de coses
però no és tonto
sembla ser que en anglès
vindria ser
el que en castellà
seria el pan comido
i que aquí seria
el bufà i fent polles
per tant d'alguna manera
el títol
el doc shop
és
sopa de ganso
és la cosa més elemental
però és bufà i fent polles
és una manera d'ells
de dir això
a veure
en qualsevol cas
jo no sé
fins i tot
vaig arribar a pensar
de si ho haurien introduït
a posteriori
per donar una pista
una mica
a l'espectador
i si
si veieu la pel·lícula
que la podeu trobar
amb obert
a filming
i també em sembla
que es pot veure
per youtube
etc
és postsegur
veureu que comença la pel·lícula
i precisament
hi ha uns
uns pobles
aneguets
4 o 5
que estan
a dintre
d'una caldera
sí
vull dir que
no no
la realitat
que hi ha
els aneguets segur
però
que és bo que el doc sap
vol dir també
això
pan com ido
no no
però vull dir que
a la millor
és que conquestar
fora de context
perquè no tornen a sortir
els aneguets
no no no
bueno justifiquen el títol
però
per això
dic que potser
van agafar i van dir
escolta
posem això
com que anem de conya
doncs que sàpiga la gent
que els aneguets
estan aquí dins
aquí dins de la cassola
però nedant
sense cap problema
ja que hem sentit
el doplatge
de la versió doblada
perquè saps que sóc un defensor
és una cosa que aquí
un minut i mig
per parlar d'això
de les versions originals
absolutament
a més a més
el que passa és que
en aquesta pel·lícula
m'hauré de desdir
perquè realment
vaig veure la pel·lícula
en versió original
en el film
i no es pot veure la versió original
o la versió doblada
en català
i vaig veure la versió original
i llavors
perdó
la versió doblada en castellà
vull dir
i llavors vaig veure la versió original
i vaig riure
esclar que vaig riure
per entres coses
sí que entenc l'anglès
però esclar
entenc l'anglès
però jo els subtils
els llegeixo sempre per sistema
és a dir
encara que l'entengui
puc haver-me perdut alguna cosa
i vaig llegint
vaig riure
i vaig dir
si has llegut
però no has llegut tant
a veure si és que està passant
allò que dic a vegades
jo de que
les pel·lícules antigues
em costa vegades
o ha passat el temps
i no
el temps no passa en va
mentida
quan va acabar la pel·lícula
em vaig proposar
tornar a veure
no la pel·lícula sencera
però 6 o 7 punts
de la pel·lícula
en què hi havia escenes còmiques
que són pràcticament totes
però
aquelles que més gràcia
podien fer
en versió doblada
i m'escolto
i ostres
automàticament em va canviar el tema
primer perquè jo penso
que el doblatge
és impecable
és un doblatge molt bo
és un doblatge de l'any 65
el que estem sentint
perdó
del 84
el 65
se'n va fer un primer
a Madrid
amb unes veus de Madrid
que segurament està bé
però no el recordo
el 65
perquè es va reposar
la pel·lícula en cinemes
per primera vegada
el 65
a Espanya
i el 84
es va tornar a fer
una segona reposició
a cinemes
llavors va decidir
tornar a fer la versió
perquè sonava com antiga
en fem una nova
i llavors es va fer a Barcelona
en els estudis
parlo films
estudis molt famosos
perquè en tantes coses
s'hi va muntar
la pel·lícula
Campanades de Medianoche
de los Wolves
es va muntar allà
es va començar a muntar allà
en tot cas
i les dues doblatges
són ni més ni menys
que el gros show
és el Josep Maria Angelat
pare de la Marta Angelat
que la que veiem
cada migdia a la televisió
el Chico Marx
és el Joaquín Díez
que és un actor
jo els he conegut a tots
i llavors el veig físicament
és igual gros
un home que havia fet
grans personatges de cinema
o sigui
ho havia doblat tot
el Zepo
és el Manolo García
amic personal
i un gran
un gran doblador
i el Trentino
és el Ricard Solans
el Ricard Solans
també és un gran actor català
que esclar
és un tio realment
molt solvent
molt bo
havia fet
havia fet
molts actors americans
sobretot
ara se m'estanant
havia fet
ja el diré després
qui és?
el Ricard Solans
havia doblat
el Solans
el Solans
havia doblat
el...
bueno
ja ho direm
un actor americano
dramàtic
o?
de diversos actors
no no
de tot
perquè ara mateix
està fent una pel·lícula
aquest actor
que està fent pel·lícules
que ja no tocaria
que fes pel·lícules
perquè ja comença
a equivocar-se molt
amb l'elecció
de papers
quan et digui el personatge
el director
no te'n recordaves
ara
bé
què vol dir?
que en aquest cas
la meva teoria
se m'ha desfet
aquesta pel·lícula
aconsello
de veure-la
amb la versió castellana
si és la catalana
segurament també seria bona
però la castellana
es pot gaudir molt
sí
jo penso que es gaudeix
molt més
ara el Pep i jo
quan estàvem passant
aquest trosset
que ell ha seleccionat
ara estàvem rient
com a ximples
estàvem rient
i jo no recordo
haver riu tant
més que veient
en directe
quasi quasi
sí sí
i bé
no no
jo penso que has fet
una bona introducció
jo penso que
l'escena
la pel·lícula està plena
n'hi ha dos o tres
o quatre moments
realment molt brillants
un d'ells
que tothom destaca
és l'escena del mirall
si et sembla
és un tema
que adelantarem una mica
jo crec que
està molt bé
que la comentis
perquè potser és
l'escena més creativa
i potser també és
l'escena
que s'ha intentat imitar
sí
però
però és difícil
és difícil
perquè hi ha un treball
actoral
impressionant
total
esclar
no sé si dir l'espòiler
perquè l'espòiler
és dir com es va fer
avui en dia
això seria molt simple
o seria tan
bueno jo crec que
val la pena parlar-ho
en el cas dels germans Mars
sí
el Gaudi
a posteriori
veient l'emlícula
serà igual
és veritat
en realitat
l'escena
en realitat
és una coreografia
és una coreografia
perquè l'actor que tenim
a favor
de cara a nosaltres
que és el
és el
el Zep
el Zepo
perdó
no el Chico
el Chico
és el Chico
vestit idèntic
i vestit
i maquillat
i tot
i el bigot
i tot
igual que el Groucho
i el que tenim
d'esquena
de mitja esquena
de cara
d'esquena
a nosaltres
és el propi Groucho
és clar
està com davant d'un mirall
el mirall no existeix
és un pur marc
visual
que marca la situació
i a partir d'aquí
els moviments
és clar
són com
idèntics
al mirall
és a dir
surt un
i l'atac
està clavat
o sigui
van fer els mateixos gestos
intenten sorprendre's
però hi ha desconfiança
clar
aquest joc
que fem tots
al mirall
l'hem fet alguna vegada
de dir
ja em si de cop
enganyo el mirall
i faig així
i ell no té temps
de reaccionar
perquè aquesta cosa
que l'altre cantor
que hi ha
també és una cosa
a valorar
doncs fan aquests jocs
aquest tipus de jocs
bueno
dura l'escena
força estona
és a dir
estiren molt l'escena
però clar
amb la seva creativitat
també visual
perquè aquesta és visual
aquí no hi ha
àudio de cap mena
és simplement el gest
aconsegueixen estirar-ho
sense fer-la avorrida
clar
què passa
que realment
el
que va significar
això prèviament
una quantitat d'assajos
de perquè
cada gest
quan
han de comptar-ho tot
han de comptar en off
han d'estar comptant
els temps
que han de passar
per sortir una altra vegada
en quadre
per exemple
quan desapareixen de quadre
i han de tornar-te
han de mesurar exacte
és d'una precisió
increïble
i més totalment
la simetria de moviments
ara baixo
ara pujo
ha de ser clavada
perquè si no
i quan hi ha decalatge
entre un i l'altre
és expressament
és voluntari
és perquè comencis a detectar
ostres
què està passant aquí
que això
això no està clavada
això
aquí hi ha una mica
de decalatge
és a dir
que realment
i la capacitat
en aquest cas
del Harpo
imitant el Grotxo
és realment sorprenent
el Harpo del Chico
imitant el Grotxo
és sorprenent
sí, sí
és sorprenent
perdona no
és Harpo
és Harpo
és Harpo
tothom deia que eres
que era
el Chico
sí
però és Harpo realment
l'actor que fa
de Grotxo
ah, pensava que de Chico
no, no, no
és Harpo
és Harpo
és Harpo
que encara és més sorprenent
perquè aparentment
no s'assemblen tant
físicalment
no s'assemblen tant
però és Harpo
totalment és Harpo
sí, sí
i bé
aquest és una mica el tema
per aquestes escenes visuals
és a dir
contra tanta verborrea
i contra tanta escena
carregada de sentit
a nivell verbal
aquesta és purament visual
i després hi ha una altra
si em permets
sí
una altra escena
que és l'escena
en el minut 22
de pel·lícula en concret
hi ha una escena
que és una escena
de carrer
al costat d'un edifici
en què tenim
un personatge
que està venent
que és el Chico
està venent
cacauets
i un altre
que és el Harpo
que està venent
gelats de llimona
i són dos tenderets
aquests típics americans
dos casetes
petits
a l'escena aquesta
està
per un cantó
la gràcia està apoyada
en el diàleg
però també
en la cosa gestual
aquesta cosa repetitiva
que la gràcia que té
de cop per exemple
que el Harpo
quan aixeca
algú aixeca
la cama
la cama esquerra
ell s'hi posa
l'aguanta
diguem
el superpeu
s'hi posa
i s'hi apoya
i ho repeteix
com si fos un ganxo
com si fos un ganxo
i a més es fa
com una criatura
és a dir
aquests gestos
que semblen ben bé
llavors
el de la repetició
i el de la repetició
amb la repetició
és allà on hi ha
la cosa hilarant
on hi ha la gràcia
que agafa
l'especte
una vegada
dius
mami a quina gràcia
em fa això
però és clar
quan al cap d'una estona
quan hi ha tant
has oblidat
i has parlat
dels cacahuats
i tornes
els gelats
i veus que
torna a fer el mateix
que el tio es despista
perquè tenen un personatge
interlocutant amb ells
i aquest personatge
el tenen els dos
matxacat
entre l'una cosa
l'altra
sí perquè hi ha un joc
amb els barrets
que són tres barrets
diferents
exactament
i ara hi ha un moment
perquè
tenen un lloc
on fan carn a la brasa
sí
hi ha un moment
que el barret
del tercer personatge
en qüestió
passa directe
a la parrilla
l'acaben cremant
directe a la parrilla
directe a la parrilla
no no
és donar
bueno aquesta escena
a mi el minut 22
m'he dit
ostres
no m'han recordat
i no la recordava
aquesta escena
així que em recordava
molt bé
la del mirall
aquesta concreta
no la recordava
bueno
és això
és que és una escena
que en el conjunt
de la pel·lícula
no té sentit
no
perquè no veia res
és un gag
totalment fora
sí
fora del que és
el palau presidencial
exacte
hi ha una paradeta
com n'hi podria haver d'altres
però es fixen només en aquesta
sí senyor
i amb el pobre tio
de la paradeta
doncs el massacren
alguna més
que tu recordis
que hagis pogut
recordar
home sí
a veure
aquí
per part de la nació
la Fridònia
que vol
que vol
imposar-se
sobre d'ells
hi ha
el contracte
d'un parell
d'espies
ah sí
i llavors
hi ha
uns diàlegs
que també són
de lo més bèstia
entre ells
perquè
bueno
es troleixen
per dir-ho així
a l'ambajador
de quina manera
no?
sí
és l'un dels seus
dels seus
de les seves víctimes
diguem-ne
propici de teòries
mira
l'ambaixador
es diu
Trentino
i per exemple
un dels diàlegs
és
cavallers
si us plau
volen dir-me
d'una vegada
que van esbrinar
a prop de Farfly
Farfly
és precisament
el personatge
que fa
el Groucho
que és el que
la senyora
protectora
del país
postula
com a president
com a president
correcte
i el
Chicolini
que és el
el xico
li diu
recorda que ens va donar
una fotografia
d'un home
i ens va dir
que el seguissem
eh?
i l'ambaixador
diu
sí
i Chicolini
diu
en una hora
en menys
d'una hora
ja havíem perdut
la fotografia
treballem de presa
eh?
o sigui
és una mica
aquest estil
d'humor absurd
però que
si va
acompanyat
de la imatge
resulta
irresistible
pel espectador
de ventar-se
de l'error
és a dir
ens estem ventant
de que hem perdut
la fotografia
sí
això és el que fa gràcia
que bons que som
eh?
amb una hora
ja l'havíem perdut
ja l'havíem perdut
estàs esperant
que digui el contrari
no l'havíem trobat
doncs no
és aquest el joc
doncs el joc
és sorprendre
bé
llavors
aquí
hi ha una cosa
que volia comentar
que
aquesta pel·lícula
que és per mi
una de les
més bones
dels germans Mars
perquè
després
comentarem
una mica
la filmografia
i això
però
hi ha plegues
dels germans Mars
que tenen moments
d'aquells
per anar a prendre
un cafè
gairebé
en canvi
aquesta no
l'acció
és sostinguda
i
bueno
no donen marge
a fluixar
no?
llavors
jo crec que tot això
és degut
a que tenien
i abans
ho estàvem comentant
amb tu
tenien una preparació
molt gran
per exemple
Groucho
que és
l'esperit
més creatiu
dels
dels cinc germans Mars
per dir alguna cosa
va tindre
un programa
concurs
a la ràdio
que es deia
Apueste Subida
i aquest programa
el va tindre
durant 10 anys
sí
sí
sí
clar
era un programa
que era molt bèstia
també
perquè ja el nom
ja dona una mica
la pista
de per on anaven
els trets
a més a més
ell
està bé preparat
també
i
musicalment
tocava molt bé
la guitarra
la seva
qualitat
com a conversador
ja
està acreditada
i provada
hi ha una cosa
ell va tindre
tres matrimones
o sigui
va tindre
tres esposes
la primera
Ruth Johnson
la segona
Kay Marvis
i la tercera
a Eden Harford
quan va morir
ja no
no estava casat
estava vivint
en una residència
i va tindre
tres fills
la Melinda
l'Arthur
i la Miriam
amb els que va tindre
molta correspondència
o sigui
se'ls estimava molt
es dedicava molt
amb ells
i tal
precisament
l'obra
literària
és important
tant del Harpo
com del Grotxo
però molt més
la del Grotxo
i té
un llibre
que és extraordinari
d'anagrama
que són
les correspondències
després hi ha
llibres de memòries
com un
que es diu
Memòries d'un amant
de Sarnoso
hi ha un altre
que és Grotxo
que potser
és el més
clàssic
que es va tirar
més
més tirada
després hi ha
els guions
i
abans de
començar
tu volies afegir
alguna cosa més
sobre
volia
com a curiositats
una que és
l'última pel·lícula
que fan en Paramount
l'havien fet anteriorment
la resta
i aquesta és l'última
que fan en Paramount
que dir també
que aquestes coses
que tant preocupen
la gent que fem cinema
de l'èxit
resulta que aquesta pel·lícula
en el seu moment
no té gaire èxit comercial
però que en canvi
amb els anys
ho parlàvem l'altre dia
està reivindicada
quasi com una
de les obres mestres
precisament
dels marcs
és a dir
no diguem del cinema
però sí dels marcs
potser la millor obra
dels marcs
d'alguna manera
ja no discutiríem
la notícia
en l'òpera
però jo crec que
aquesta és una petita joia
perquè a més
és més curta
és una mena de cosa
que està tot
molt apartat
tot
però molt ben fet
però saps
d'on va vindre
que fos l'última?
no
no
resulta que ells
treballaven
ben fet
de coconuts
per la Paramount
Animal Crackers
el conflicte dels marcs
per la Paramount
The House
That Shadow Bull
que no sé
com la van traduir aquí
amb la Paramount
House Fathers
també amb la Paramount
i finalment
el 33
Dax Sub
dirigida per Leo McCary
també amb la Paramount
i bé
llavors
ells preparen
A Night of the Opera
una nit a l'òpera
en 1935
dos anys després
i li diuen
a la Paramount
però a part
la Paramount
havia acabat
de fer
i teníem
distribució
Casablanca
i llavors
els va dir
bueno
però a veure
aquí
una cosa
aquí
que no
que no surti
res de Casablanca
perquè la tenim
amb distribució
i tal
i llavors
ells es van emprenyar
i van agafar
i la van passar
a la Metro
a la Metro
efectivament
aquelles coses
una mica
que hi havia
no saps
bé
els estudis
tenien els seus
conflictes
no
el curiós
és que
després
d'això
d'aquest
aparent
fracàs
de Daquilla
s'ha convertit
això
en una pel·lícula
simbòlica
i que a més a més
s'han retrobat
coses similars
a aquesta pel·lícula
anys després
la podíem trobar
en el Gran Dictador
de Chaplin
evidentment
hi ha part
d'aquest contingut
jo penso que a Chaplin
li dona una volta
encara més
i la polititza
absolutament
evidentment
fa una pel·lícula política
Chaplin
i amb Tuvi o no Tuvi
de Lubits
que també n'han parlat aquí
de les dues
hem parlat aquí
del Gran Dictador
també
efectivament
i doctor Estrangeloff
que no l'havíem fet
sí
també l'havíem fet
sí senyor
de Kubrick
també s'hi troben
coses d'aquest tipus
sí i tant
absolutament
aquí
amb això
va ser precursor
sí
va ser precursor
perquè clar
hi ha hagut
la primera guerra mundial
però
els anys 30
estaven
els problemes
eren més grossos
per la depressió
que per tot
el rearmament
que estava fent
Alemanya
sobretot
amb els anys 30
efectivament
a principis dels 30
a finals dels 30
ja és una altra cosa
sí sí sí
tens moltes raons
sí sí
després
abans
el blanc
que he tingut
el Robert De Niro
el Ricard Solans
ha sigut l'actor
que ha doblat
de Robert De Niro
ha sigut
fins que
ara ja no
perquè el Ricard
també la veu
a vegades la veus
gastant
aquest any
saps que li donen
el premi a Kant
ah sí
sí
el premi
el conjunt de la seva obra
per tota la seva
honorífic
i demà
demà
vaig a veure
si no
l'última pel·lícula
una pel·lícula
d'estrena d'ell
que és del 2024
demà
demà tenim
passa de premsa
sí
ja hi visc
hi havia una pel·lícula
quan deia això de no escollir
a vegades bé
penso que aquesta
no sé si és de les que millor ha escollit
però bueno
últimament no l'encerten gaire
bé
i aquí
si et sembla
això ho has de dir tu
no sé si hem arribat una mica al final
farem un altre tall de conversa
exacte
que ens portarà a parlar
d'una mica de la història i filmografia dels germans bars
exacte
endavant
amb la
la suite del contracte
exacte
de la primera parte
serà considerada
com la parte
contratante
de la primera parte
que tal
está muy bien
no
eso no está bien
por qué no está bien
no lo sé
quisiera volver a oírlo
dice que
la parte contratante
de la primera parte
será considerada
com la parte contratante
de la primera parte
¿qué?
sí
esta vez parece
que suena mejor
a todos se acostumbra uno
si usted quiere
lo lee otra vez
tan solo
la primera parte
¿sobre la parte
contratante
de la primera parte?
no
solo la parte
de la parte
contratante
de la primera parte
dice que
la parte
contratante
de la primera parte
será considerada
como la parte
contratante
de la primera parte
y la parte
contratante
de la primera parte
será considerada
en este contrato
oiga
¿por qué hemos
de pelearnos
por una tontería
como esta
la cortamos
sí
Es demasiado largo.
¿Qué es lo que nos queda ahora?
Más de medio metro todavía.
Dice ahora...
La parte contratante de la segunda parte será considerada como la parte contratante de la segunda parte.
Eso sí que no me gusta nada.
¿Qué le encuentra?
Nunca segundas partes fueron buenas.
El otro día vi un partido de fútbol y la segunda parte fue mejor que la primera.
Le pegaron al árbitro y todo.
Eh, escuche.
¿Por qué no hacer que la primera parte de la segunda parte contratante sea la segunda parte de la primera parte?
Pues, eh...
En vez de discutir qué le parece a usted...
Bien.
Aquí hay una cláusula que le va a volver a usted loco de alegría.
Ya lo verá.
No, no me gusta.
¿Qué es lo que no le gusta?
Sea lo que sea, no me gusta.
Bueno, no vamos a romper nuestra vieja amistad por una cosa sin importancia.
¿Listos?
Listo.
Ahora en esta parte que sigue hay algo que no le gustará.
Bien, su palabra es suficiente para mí.
Dígame, ¿la mía es suficiente para usted?
Desde luego que no.
Bueno, quitemos un par de cláusulas.
¿La parte contratante de la octava parte?
No, no, he dicho que no.
¿La parte contratante de la...
No, eso tampoco, no.
Oiga, ¿cómo es que mi contrato es más pequeño que el de usted?
No lo sé, seguramente será porque usted es más chico que yo.
De todos modos estamos de acuerdo, ¿verdad?
Sí, eso sí.
Entonces ponga usted su firma ahí y así el contrato será legal.
Me olvidé de decirle que no sé escribir.
No, es igual, la estilográfica no tiene tinta.
Pero el contrato está hecho, ¿no es eso?
Ah, claro.
Nos obliga un contrato, aunque sea muy pequeño.
Oh, espere, espere.
¿Qué es lo que dice aquí en esta línea?
Oh, eso no es nada.
Una cláusula común a todos los contratos.
Solo dice...
Dice...
Si se demostrase que cualquiera de las partes firmantes de este contrato
no se halla en el uso de sus facultades mentales,
quedará automáticamente anulado en todas sus cláusulas.
Pero yo no sé si...
No se preocupe, hay que tomarlo en cuenta en todo contrato.
Es lo que llaman una cláusula sanitaria.
Ha, ha, ha, ha, ha, no me diga que ahora tenemos que vacunarnos.
Venga, se lo ha ganado por idiota.
Gracias.
Bueno, molt bé, bé.
En fi, això ens introdueix en el que és un dels moments més divertits
d'una nit a l'òpera.
Sí.
Jo crec que estava escoltant el doblatge
i aquest sí que és un doblatge original dels anys 40.
És a dir, aquest sona molt a veu dels anys 40.
Incluso el so aquest tan sorollós sonaria molt una pel·lícula feta fa molt temps.
No crec que sigui dels 65 d'aquestes de Madrid que es va fer a Madrid.
Però són veus madrilenyes, en qualsevol cas són veus de Madrid.
Però jo crec que és la versió original.
possiblement aquesta, dels 40.
La pel·lícula és de l'any...
És la noix en l'òpera, això, estem parlant.
La noix en l'òpera és del 35.
Del 35, que arribés aquí una mica tard.
Sí, bueno, a partir del 36-37 hi ha la guerra pel mig.
Hi ha la guerra pel mig.
Sí, dels anys 40.
Són veus dels anys 40 de Madrid.
Bueno, aquí ens sembla que es va estrenar el 38.
El 38 es va arribar a estrenar?
Ah, mira, en plena guerra.
El que passa és que era la guerra civil.
En plena guerra civil.
No devia circular massa.
No, no, no.
Segurament fins...
El que passa és que el set dels germans marx...
Sí.
És molt probable que ja el 40 ja s'estrenés.
Segurament, segurament.
Perquè, bueno, el que interessava era registreure el poble en aquell moment.
I tant, i tant.
Jo penso que sona molt la versió antiga, comparada amb la cançó de l'Angelat.
En aquest cas no crec ni que sigui Vicente Banyó,
que és el que doblava inicialment en el Grotxo,
ni el Víctor Ramírez que el Chico.
Jo crec que són veus anteriors.
Però, bueno, no m'hi ficarien aquí.
Em sembla interessant en qualsevol cas.
Bé, si repassem una mica la filmografia, veiem que del 21, en què van fer la primera,
que és una pel·lícula que es diu Humor-Risc.
Humor-Risc.
Que és tal qual, no?, la traducció.
El risc de l'humor o de fer humor.
Sí, sí, Hilary.
Però, pel que he llegit, aquesta pel·lícula només es va exhibir una sola vegada i en passi privat.
És a dir que, per tant, ens n'hauríem d'anar ja al 1929,
que abans les he comentat, de Coconuts, Animal Crackers,
The House, The Shadows, Bull, Horse Fathers i Duck Shop,
que és la que parlem avui.
Això cobreix l'etapa del 29 al 33.
I llavors, fins aquí, estaven actuant els quatre germans.
És a dir, a partir d'aquí, a partir del 35,
s'iran Grosso, Chico i Harpo, ja només.
I faran les més conegudes, bueno, deixant de banda la sopa d'ànec,
les més conegudes, com són una nit a l'òpera,
un dia a les carreres, a les curses,
l'hotel dels embolics, una tarda de circ,
els germans Mars a l'oest,
el gran magatzem,
una nit a Casa Blanca,
Love Happy,
Amor Feliz.
Amor Feliz, sí, sí.
I després hi ha una que van fer amb la Warner Bros,
que és l'única que van fer amb la Warner Bros,
a 1957,
és a dir, vuit anys després del Gruix,
que totes les que hem dit com a segona part,
els tres germans,
són entre el 35 i el 49,
aquesta tanca la filmografia,
el 1957,
i es diu The History of Manking,
Manking, eh?
O sigui, M-A-N Manking.
M-A-N-K-E-N.
Sí.
No, ara m'he perdut.
No t'ho sabia dir.
No he trobat traducció, no sé...
No, no, segurament hauria de saber-ho, eh?
Segurament hauria de saber-ho,
per això vas a mirar els subtítols,
perquè precisament alguna paraula...
Llavors hi ha pel·lícules amb solitari,
però és curiós que les pel·lícules amb solitari
normalment, ni tan sols les de Groucho,
no han tingut massa pronunciament.
No.
És a dir, ells funcionaven com a equip,
sobretot els tres germans,
perquè abans, fora d'antena,
estàvem parlant amb tu
que el Zebo baixava molt el to
respecte als altres tres.
És que no ho intenta fer riure.
Intenta fer d'actor i tampoc ho fa bé.
Se'l veu incòmode, senzitut.
Se'l veu incòmode.
Sincerament, la paraula és incòmode.
Sí, sí.
És curiós, eh?
Amb l'habilitat i el geni dels altres,
se'l van quedar realment els tres aquests,
perquè ell no li va arribar.
Llavors, el Groucho en solitari
va fer el 1947 Copacabana,
el 1951 Double Dynamite,
el 1952 A Girl in Every Port,
el 1957 Will Suess's Spoiled Rock Hunter
amb la 20th Century Fox,
1960 De Micado,
que és un programa de tele.
És el programa de tele, això.
Molt bé.
I el 1968, la darrera,
és Quido,
amb la Paramount.
El Harpo va fer dos amb solitari,
que no val la pena,
són títols que no es van traduir,
i el xico en va fer una,
que en realitat no era pel·lícula,
era un episodi de televisió, també.
Tot això diríem que va ser una mica
com suplements alimentissis
que anava fent cadascú.
Oh, clar.
T'havien de viure.
Llavors, hi ha una cosa que per mi és important,
perquè ens dona una mica la mida
de lo importants que són els japans mars,
que després de Carlos Mars
són els mars més importants que hi ha hagut a la història.
I aquest detall és,
per exemple, modestament,
amb la meva bibliografia particular,
tinc aquests títols,
Harpo habla.
I el poso primer,
Harpo,
perquè és el primer llibre que va sortir.
O sigui,
1961,
Harpo fa aquest llibre.
És un llibre
d'editorial Montesinos,
aquí es va,
l'editorial Montesinos el va treure
el 1988.
Després hi ha un llibre
de tots els germans
que està fet per Charlotte Chandler,
que era la biògrafa
autoritzada dels germans mars.
Aquest,
Tosquets editors,
el va editar el 1983.
L'original va sortir el 78
i es diu
Hola i Adiós.
Que una mica està
fent el joc aquest
ambivalent dels germans mars,
que diuen
una cosa i la contrària.
Sempre contínuament.
Està bé.
Està ben buscat.
Llavors,
hi ha un altre llibre
que és curiós.
És un llibre de Groucho,
exclusivament,
que es diu Cames
i parla sobre els llits.
Aquest llibre,
el Groucho en va fer tres versions,
cada vegada el va ampliar una mica.
la primera de 1930.
es va exeure i pràcticament no el va comprar ningú.
Llavors,
el va repescar
algú
i el 1958
el va tornar a reeditar
i el va ampliar una mica.
I finalment,
el 1976
va fer la versió definitiva,
que tot i això
continua sent un llibre
de 80 pàgines.
Vull dir que
és molt
molt petitet,
però és un divertiment
sobre els llits.
Ell diu
que ha estat
amb 862 llits
diferents
al llarg de la seva vida.
Els ha comptat, eh?
Els ha comptat, eh?
Jo crec que és una altra
de les bromes.
El que no es diu és amb qui,
però està tan aquí.
No.
El 1967
surten
les cartes
de Groucho Marx.
Aquest llibre
aquí a Espanya
el va editar
Anna Gramma
i és
per mi
el més bo
dels germans Marx
en conjunt.
És de 1967.
Sobretot
és de les cartes
de Groucho
i són interessantíssimes.
S'ha de tindre molt
en compte
que en aquells moments
la correspondència
no dels germans Marx
sinó en general,
o sigui,
els filòsofos
feien correspondència
amb els seus amics.
Els directors
feien correspondència
amb altres directors.
És un gènere.
És un gènere.
Acabes de venir un gènere.
Era un gènere.
Era un gènere.
Era un gènere.
Després,
ell mateix
va fer un altre llibre,
Marca de la fàbrica,
en 1963,
que es diu
Memòries d'un amant de Sarnoso.
Que ell mateix
es posa bastant a parir
perquè era un home
que tot i que tenia
algun moment
d'aquells
de misogínia,
però era un home
que repartia bastant
i s'autorepartia
també, no?
I aquí,
una mica d'això va.
Està editat a Espanya
per Libros de la Frontera
el 1974.
I
un dels primers
que també va sortir,
que dèiem abans
que podria ser
un de referència també,
és Grotxo i jo.
Aquest és del Grotxo Mars.
Aquest el vaig llegir.
És de 1959
i edicions de Butxaca
de Busquets Editor,
de Tusquets Editor.
Tusquets.
És de 1972.
Que és la que hi ha d'haver tenir.
És un llibre
molt interessant.
Molt bé.
Bé,
bé,
amb això
quedaria
resolt
bastant
una repassada marxista.
l'interès
del programa
una mica
marxista
d'avui
perquè
la veritat és que
tenien
alguna cosa
de marxista
i ells
alguna vegada
el Grotxo
sobretot
havia jugat
amb el seu
cognom
i tant.
No era
del tot
innocent
algunes coses
que tenien
una vessant
crítica
amb els poders
sobretot.
Jo crec que per aquí
ell era jueu
diguem-ho també
fill d'emigrants.
Porta la família jueva
efectivament.
Sí,
hem oblidat
un altre jueu
que també els va admirar molt
i que jo penso
que ell és un gran
no diríem
copiador
però sí que és
el Woody.
És Woody Allen.
Woody Allen,
i tant.
Amb aquest llibre
que hi ha
als llits
el Woody Allen
és un dels actors
hi ha també
el Bart Reynolds
hi ha actrius
que va estar al llit
amb el Grotxo.
Amb el Grotxo.
El Grotxo
ja tenia 78 anys.
Sí que diu
amb qui va estar llavors.
Sí, sí, sí.
I llavors tinc ganes
de dir un altre.
Bueno, dos.
Un,
és un epitafi
que en realitat
sembla ser
que és una llegenda urbana
perquè si anem
al cementiri
on està entrat ell
que és
el Eden Memorial
de Los Ángeles
realment
aquest epitafi
no hi és.
Però diuen
que ell va dir
que li agradaria
tindre aquest epitafi
perquè quan la gent
anés a veure
el pogués llegir.
I és
perdoni'm
que no m'aixequi.
una d'aquestes coses
contradictòries
que d'ell.
Hi ha una altra
que una altra
de les moltes
perquè si entreu
a internet
i demaneu
sentències famoses
o frases famoses
de Grotxo
en trobareu
més de 60.
Però aquesta
m'agrada molt
i diu així
és curta
diu
mai oblido
una cara
però
en el seu cas
farà una excepció
i aquí ho deixem.
Molt bé
rient
mira
que està
bé
riure
et dono
la paraula
et dones la paraula
amb molt de temps
el que passa és que
veurem si realment
tot aquest temps
i sóc sincer
el podem cobrir
perquè
sempre em queixo
de que tinc poc temps
però ara tinc la sensació
quina hora és?
Tenim 19 minuts
bueno
en tot cas
temps n'hi ha
és evident
perquè a més a més
jo volia
fer una mica de repàs
aquí està
un tràiler
si diria interessant
no un flashback
un petit flashback
de com vam començar
com va començar tot això
vam començar
a parlar del plano de seqüència
a partir de la famosa sèrie
Adolescents
i a partir d'aquí
jo em vaig viciar ja
amb aquest estil
de planificació
i em vaig ficar
amb una pel·lícula
feta pel mateix director
diguem
d'Adolescents
i amb el mateix actor
el Graham
que havia fet també
en aquest cas
de guionista
i també
és un dels creadors
tant de la pel·lícula
com de la seva pel·lícula
és la de Hierbe
que aquí s'ha dit
Hierbe
Bull
que és el Boiling Point
Boiling Point
que hi ha tres pel·lícules
nada menys
una de petita
que és un curt matratge
una d'intermèdia
que fan
que és una sèrie
i després fan la pel·lícula
és a dir
que té tot un matratge
diferent
i tots en plano de seqüències
tot això em va portar
a dir
escolta i per què no parlem
del plano de seqüència
per què no parlem
des dels orígens
de tot això
perquè si ho recordem bé
jo no sé l'argument
que vaig ser
vaig començar
amb una fase
de Calderón de la Barca
però
per situar-nos
al món teatral
que és la vida
d'un frenesi
que és la vida
d'una il·lusió
bé
que el ballo
bien es pequeño
que toda la vida
sueño
i los sueños
son
Així vam començar.
Volíem parlar per situar això en el món del teatre.
El món del teatre, que és el referent evident que té el cinema per néixer,
és a dir, el cinema neix a partir que hi ha una cosa que es diu teatre
des de temps immemorials, en què unes persones dalt d'un escenari
d'un tipus o d'un altre i amb una posició determinada
respecte a un públic que els està mirant des d'una posició o des d'una altra,
sigui d'un teatre romà o un teatre grec o un teatre a la italiana,
que li hem dit en els teatres convencionals,
uns escolten els altres, miren els altres el que fan
i els altres estan donant un text determinat,
amb una gestualitat determinada i d'una manera determinada.
I això és una convenció que fa que l'enriquiment, diguem,
d'aquesta gent que va al teatre és un enriquiment com el que podrien tenir
amb altres coses que ja existien, com podia ser la lectura
o veure les obres d'art o qualsevol altra de les arts que hi ha,
o escoltar música, és a dir, el teatre és un art més
que està des dels inicis pràcticament del temps.
Jo li diria que és potser dels més antics de tots,
perquè segurament a les coves alguns d'aquells es dedicaven,
una part de la gent de les coves es dedicaven a fer petites exemplificacions
del que havien fet durant el dia perquè els altres entenguessin què havien fet.
És a dir, també és cert que a partir del dibuix i del que dibuixaven a les coves
estaven explicant també i deixant pel futur una mica el com caçaven els animals,
és a dir, aquesta voluntat d'explicar-se i explicar a algú allò que un està passant,
li està passant per dintre i li està passant per fora.
Per tant, el teatre és el pare del cinema.
A partir d'aquí, el teatre, i el cinema sempre es diu,
el cinema comença sent una pura rodatge del teatre que està passant allà davant.
És a dir, encara que no estiguin en el teatre rodades les pel·lícules,
es rodaven amb estudis, amb estudis amb bona il·luminació tot el dia
perquè no hi havia llum pràcticament, és a dir, s'havia de treballar amb estudis
que no estaven coberts, és a dir, que tenien vidres per tot arreu per il·luminar l'escena,
i pràcticament es rodaven com en plano fixe tot el que passava.
O sigui, realment era com si fóssim un espectador privilegiat
situat en una posició determinada central de la sala
i a partir d'aquí retrataven tot el que passava.
Estaven fent plano-seqüència, realment.
O sigui, vaig a això perquè a l'inici va ser el plano-seqüència.
El que fa és que això evoluciona i en un moment determinat
aquests directors, primers directors, que són els que...
És a dir, podríem dir que en els inicis no hi havia pràcticament muntatge.
No hi havia pràcticament muntatge.
Era muntatge purament terapèutic.
S'acabava el rotlla i calia, a canvi de rotlla,
enganxar el final del rotlla anterior amb el següent
i després una vegada es feia, diguem, la còpia de treball,
s'enganxava i hi havia continuïtat.
Què passava? Continuïtat.
Una paraula màgica que a partir d'aquí és la que crea tot el lío.
Quan enganxen una cosa amb l'altra
i se'n donen compte que han enganxat un home
que entrava per una porta, per l'escena, diguem-ne, per l'esquerra,
i entrava i es col·locava enmig de l'escenari
i de cop la continuació era que l'home començava a parlar
i hi havia un salt, perquè, esclar, no hi havia,
l'havien tallat, es havia acabat la pel·lícula
i hi havia un salt visual,
perquè ni estava exactament en la mateixa posició,
ni potser la càmera s'havia llogat una mica
i no estava exactament tampoc la càmera en la mateixa posició,
l'actitud corporal, el que vam l'atadia,
possiblement era diferent, és a dir,
les condicions d'il·luminació també.
També potser han canviat.
Llavors aquí diuen, ostres, aquí estan passant coses,
per això en van, se'm van donant compte
que han d'actuar en contra d'aquesta no continuïtat,
contra aquesta discontinuïtat.
Llavors diuen, escolta, i si provem que això que hem vist ara
des d'aquí, diguem, en pla general que estem veient,
pràcticament tot l'escenari,
i si ara ens apropem pel següent pla,
no ho rodem, el mateix, però des de més a prop.
I ja no el mateix repetint el que havíem fet abans,
sinó el mateix a partir d'on havien arribat,
i a partir d'aquí ara ho rodem en pla més proper,
en què el personatge s'ho veurà més gran, ja.
Ja no serà tant de pla general perdut allà,
sinó que ja s'ho veurà una mica més gran.
Aquí van començar a intentar, a inventar la planificació.
que era natural, neix per una necessitat de dir,
home, estem amb això,
home, i per què no aprofitem i tirem més endavant?
Jo suposo que també té a veure
amb que els inicis al cinema,
per unes raons econòmiques
i unes raons també,
sobretot, tecnològiques,
la tecnologia del cinema
estava amb les seves baseroles,
les pel·lícules que es feien
eren menys que curtmetratges,
eren pel·lícules molt curtes,
d'escassos minuts.
En canvi, clar, això va anar creixent
en la mesura en què el suport
es va anar ampliant
i per això arribem, per exemple,
quan encara dintre del cinema mut,
però grans directors de la història del cinema
com Eisenstein,
ja té un llibre que és
La teoria del muntatge,
i podòquim tres quarts del mateix,
i així.
I és que aquells ja es van donar compte
que el muntatge era un...
Molt important.
És un factor en què lligava
i introduïu un llenguatge particular,
el cinematogràfic,
i a partir d'aquí ja,
clar, es va desenvolupar
fins a l'actualitat
amb diferents teories,
hi ha el Murdoch, ja, en fi.
Si ens anem a aquests dos russos
que ha citat en Eisenstein,
sobretot Eisenstein i Podofkin també.
ells inventen el seu propi llenguatge,
és a dir,
les seves propis regles,
perquè en realitat
ja no és les regles elementals
que et deia jo,
que de cop van fer això,
ara ho reprendré, eh?
Sí, sí, sí.
Van dir, ara rodem això,
més a prop, val.
I van lligar-ho i van dir,
home, doncs ara sí que això té més gràcia,
perquè, tot i que és fals,
perquè estem veient una cosa
que estem més lluny,
i de cop ens apropem,
per què ens apropem,
si nosaltres no ens hem mogut?
No, però, coi, això és cinema.
Llavors comença a descobrir
que el cinema
és aquesta selecció
de la mesura ideal de plano
per cada moment.
De moment és això,
solament,
però ja és això.
Quan volen tornar a entrar
un grup de gent
per exemple amb escena,
si fan el plano curt
no els hi servirà,
han de tornar a allunyar-se una mica.
I, per tant,
la següent escena,
que hi ha tot un grup de gent
que entra amb escena,
han d'obrir.
I quan obren,
han fet pla general,
pla mig curt,
pla general una altra vegada.
I diuen,
home, això és montatge.
Això és primer planificació
quan estan rodant
i quan després el muntador
s'ho troba
i ha de lligar-ho,
això és montatge.
I què passa
quan se'n dona compte
que ha de lligar-ho?
Doncs que,
malgrat que el canvi de plano
facilita
el que no detectis
que hi ha una repetició determinada
o un salt molt brusc
de la escena
si és la mateixa dimensió,
ajuda, diguem,
però no és definitiu.
Has d'afinar-ho,
això encara més.
I llavors aquí entren
totes les lleis
que es van anar inventant
per pura lògica,
perquè van dir
home,
i si resulta
que en comptes
de tallar just exacte
en el moment del gest
que ha fet
en el pla general
el calquem
i en el plànic més curt
fem el mateix moment
de gest
i tallem allà.
A vegades també
utilitzaven una mica
la crossa,
podríem dir-ne,
dels cartells.
Sí,
però això és una altra cosa.
Pot deixar-ho seguir per aquí.
Per lligar-ho?
Sí,
sí,
no,
a vegades és un recurs.
El cartell moltes vegades
era un recurs,
un,
perquè aunque el cinema
era mut,
per explicar allò
que no podia explicar
la paraula,
perquè no n'hi havia,
el cinema era silent,
que es diu,
no mut,
perquè mut estava tocant silent,
no mut,
perquè hi havia el piano,
hi havia coses que tocaven,
hi havia el més.
Però sí,
això ens portaria
per un altre camí.
No,
jo el que volia dir
és que a partir d'aquí
se n'adonen
que tot és perfeccionable,
perquè efectivament diu,
i si ara,
en comptes de,
que ens adonem en compte
que quan passem
del plano més general
a un plano més proper,
necessitem,
ens dona la sensació
que encara que tallem
en el mateix punt
que l'actor
ha deixat la mà aixecada,
ara que parlàvem
d'abans de mà
pels temes dels penaltis,
a 45 graus del braç
està a 45 graus
a l'esquerra,
i en el següent
enganxem exactament
el mateix fotograma,
ens dona la sensació
que repetim el gest,
que ja ho hem vist
dos vegades,
això,
i per què passa això?
Ah, mira,
però és igual,
suprimim aquests fotogrames
i fem que no es repeteixi
i, ostres,
doncs ara passa millor.
És a dir,
aquest,
anar descobrint
les normes
a partir de fer-les,
a partir d'aplicar-les
i anar millorant-ho.
Ostres,
és millor,
fixa't que és millor
no tallar
quan el moviment
està aturat
i en aquell punt
canviar,
sinó
quan estem en moviment,
quan aquell braç
està baixant,
en un moment determinat
de la baixada del braç
és quan hem de tallar
i fer el pas
d'un pla
a l'altre.
Hòstia,
per exemple.
M'estàs recordant
el partit
de l'altre dia,
és que estem en això,
quan el braç
està baixant,
la pilota arriba
i,
oi,
dam-me la toma
des de atràs,
por favor,
que així...
Sí, sí,
ben bé és això.
Però,
llavors,
un altre diu,
escolta,
i si provem
de fer una cosa,
que un terç
de moviment
en el pla
primer
i dos terços
en el següent,
doncs escolta,
ostres,
mira,
sí,
un terç,
dos terços
funciona bé,
perquè el que inicies
en un pla
es complementa
en el següent
i té un sentit
de complicar.
Tot això,
totes aquestes normes
se'n van a fer punyetes
en les planes de seqüència,
que per arribar
a aquest punt.
El planes de seqüència,
que ja et dic,
no deixa de ser
l'inici també del cinema,
que és un planes de seqüència
tirat en cinc minutets
d'una tirada.
Clar,
el planes de seqüència
és molt més arriscat,
perquè el planes de seqüència
neix ja en el cinema
quan la gent ja sap
de què va al cinema,
és a dir,
per tant,
ja coneixen
els mecanismes
habituals de narració.
I, esclar,
aquí ve el repte
que hem d'explicar
amb la mateixa intensitat
com a mínim
que explicaries
en una pel·lícula
a base de fer talls
i portar l'espectador
allà on t'interessa a tu
cada moment
sense que hi hagi tall.
Per tant,
és tu
amb els actors
i amb tota la situació
que t'has de desplaçar
per tot el territori
en què passi l'acció
per portar-lo
allà on interessa
en el d'edat.
Evidentment,
això,
com que existeix un guió
i sobre aquest guió
en aquest cas
m'imagino
els dos
creadors d'aquestes
sobretot
de l'adolescència
parlant
evidentment
molt
abans de començar
de dir
escolta,
aviam,
què hem de fer
per lligar
si aquest tio ara
se'n va
per aquest passadís
i nosaltres
ens hem deixat
allà
els companys
al mig del passadís
i ens anem amb ell
estarem anant amb ell
com a mínim
el temps d'arribar
perquè té un temps físic
d'arribar
fins a l'oficina
on hi ha no sé què.
Ara estic parlant d'alguna cosa
sense recordar ben bé què passa.
Bé,
què vol dir?
Que estarem durant pràcticament
45-50 segons
viatjant amb aquest personatge
seguint-lo
i no passa res.
L'estem simplement seguint.
Això ho has de valorar molt
abans de fer-ho
perquè, esclar,
el trencament possible
del ritme
és evident.
És a dir,
per culpa del dijous
per la seqüència,
pot ser que estiguis trencant
el ritme general
que la pel·lícula està agafant.
Per tant,
has de tenir
molta més consciència
permanentment
de que
en aquell moment
no et pots prendre
aquest luxe.
En aquell moment
pots tenir luxe
de seguir
amb silenci
perquè no hi ha diàleg
en aquest punt concret
de...
Ara no recordo el capítol
ni recordo ja fa dies
que l'he vist.
Però no hi ha cap diàleg.
Simplement és el seguiment
d'aquest passatge
perquè arribi
a la propera situació
que ens interessa que arribi.
El mateix
si és un sobrevolar
el cas del dron,
per exemple.
En el moment
que el dron
se'n va d'una situació
d'un cotxe,
se'n va d'allà,
vol a tota una zona
molt llarga,
un vol molt llarg
per unes terres
que no coneixem
ni que no ens aporten
aparentment massa res,
fins que arriba
a una situació
determinada
en què hi ha hagut
un problema
i que ens aturem,
baixem a terra
i veiem el problema
que hi ha hagut allà.
Clar,
aquest vol que ha fet,
aquests
X minuts de vol,
què aporten?
Doncs segurament
si està ben calculat tot
són necessaris
en aquell moment.
Perdona.
Clar, és que s'ha...
Sí, vull dir que
això és...
s'ha de calcular molt bé
perquè el que no es pot perdre
és la unitat d'espai
perquè si no
confondrem l'espectador.
No, unitat d'espai
des de algú...
Aquesta és quasi impossible
de perdre.
Realment,
el que sí es pot perdre
són moltes coses.
La unitat d'espai
és difícil
perquè si ets sincer,
tal com sembla ser
adolescents
es va fer realment
en temps real
i en pla seqüència
tots els capítols
de la sèrie,
realment
en cap moment hi ha trampa.
Per tant,
com que no hi ha trampa,
difícilment no.
El que és complicat
és fer que
dintre d'una...
Quan estem acostumats
a presentar
la fragmentació
en cinema
afavoreix
i ajuda
excepte els actors
a ajudar a tothom
perquè en realitat
el que fas
al fragmentar
és dir
és que ens posem
a la millor posició
per veure just això
que volem veure.
És que no,
estàvem en un pla tal
però ara anirem
a veure un pla
que és just aquell
en què podrem veure
la suor de l'actor
que li cau,
com diu la frase...
Clar,
si això haguéssim fet
en pla general
no hauria servit.
Per tant,
això,
l'únic que perd
en aquest tema
és l'actor.
L'actor en el plano
de seqüència
s'assent novament,
per això faig
aquest salt quàntic,
una altra vegada
com si estigués fent teatre.
És a dir,
se sent que està vivint
en directe
encara que no hi hagi
un públic
en aquell moment
no hi és,
perdoneu,
se sent com si realment
estigués actuant
teatralment.
Per què?
El nivell d'inclusió
és un altre,
tot canvia,
però hi ha una continuïtat
interpretativa absoluta.
En aquest sentit
és una de les coses
positives
que té la seqüència,
que ens posa de banda
una altra vegada
l'actor
de sempre.
No aquest actor
que es queixen
molts dels actors
de dir,
home,
és que és clara,
no m'obligueu
a recordar
l'actor
de Sinat
té una habilitat
molt gran
que és la de recordar
amb quin estat d'ànim,
amb quina construcció mental
es havia fet
en aquell moment
per aconseguir
després,
quan ha de fer el plano,
sis dies més tard,
recuperar aquell...
Això és molt complicat
i molts actors
no m'aconsegueixen plenament
i per tant
se'ns en van a vegades
els actors
una mica de personatge
per culpa d'això.
Això és evident
que això és un avantatge
que té el pla-seqüència.
Inconvenients?
Molts.
Una,
que si no es medeix bé
això que em deia abans,
és a dir,
home,
ara hem de medir bé
què hem de fer
perquè no estiguem
constantment fent
llargs recorreguts
per arribar a trobar
no sé què
perquè estarem trencant
el ritme de la pel·lícula
permanentment
o de la sèrie.
Cosa que no passa
en cap moment
a adolescència
perquè està perfectament
mesurada
i perfectament medida.
Ara,
on més disfrutes,
on és on més disfrutes
en aquestes pel·lícules
i en aquestes sèries?
Doncs a les escenes
en aquest cas,
crec que és el capítol 3,
l'escena
en què
la psicòloga
i el nen
tenen,
el noi,
tenen aquella trobada
a dintre del reformatori.
És a dir,
aquella escena
és pur,
diràs,
és pur teatre.
No,
no és pur teatre
perquè la càmera es mou,
la càmera es desplaça,
el noi es mou,
la noi a menys,
però el noi s'aixeca,
va d'un cantó a l'altre,
el seguim,
tornem a la taula,
és a dir,
anem,
però,
ostres,
aquesta escena,
com que hi ha unitat d'espai absoluta,
és òbvia,
perquè a més estan tancats
per tot arreu,
per unes vidrieres
i estan com tancats d'una gàbia,
és òbvi que allí
estan allà dintre,
eh?
Llavors dius,
i ara com sortiran?
I quan surtin com s'ho muntarà?
Clar,
el que sap una mica de cinema
fas pronòstics
de com seguiran després
per evitar tenir
algun problema
que es trobaran de sortir
de qui surt primer.
És a dir,
és un món,
llavors,
virtuts i inconvenients.
Clar,
quan estàs veient
aquestes sèries
o aquestes pel·lícules
que abans dèiem,
doncs esclar,
hi ha unes avantatges
i uns inconvenients.
La sensació,
per exemple,
del que dèiem ara,
d'immersió
i de tensió,
es aconsegueix molt
amb un pla a seqüència.
Però esclar,
estàs ficat
al costat de l'actor
vivint segon a segon
el que està passant allà.
Sí,
la càmera són pràcticament
els ulls de l'espectador.
Exactament,
d'alguna manera sí.
O són els ulls
d'algú
que objectivament
està veient allò.
La pel·lícula
que ens ocupa
tant a la pel·lícula
com en el cas
de la sèrie
que per ser
és una càmera objectiva.
Adolescents
on la podem veure?
Adolescents
era a Filmin també.
A Filmin,
molt bé,
molt bé.
Llavors,
l'altra cosa que...
Clar,
el que dèiem jo,
el que dèiem jo
aquí es torna a reproduir
una mica allò que dèiem,
que en el llenguatge
cinematogràfic i teatral
és on es retroben
una altra vegada.
És on es retroben.
El qual no vol dir
que els actors
actuïn teatralment,
sinó que la pròpia continuïtat,
m'estic menjant el temps
i pensava que m'arribaria.
Doncs déu-n'hi-do.
Falta un minut, realment?
Sí, estem a l'últim.
Deixem-ho en aquest punt.
Deixem-ho en aquest punt.
És a dir,
passarem la propera d'allò,
recordarem una mica
això que hem dit
molt ràpidament
i passarem als problemes,
a les limitacions
que implica el Plano Seqüència.
Molt bé.
Escolteu,
de manera urgent,
no es perdeu
una quinta portuguesa.
Ah, sí que ho vas dir.
una pel·lícula d'Avelina Prat
que us recomanem
amb quatre estrelles.
Sí.
Molt bé.
Molt bé.
La setmana que ve hi tornem.
Bona nit.
A reveure.
Adeu.
Bona nit.
Les àvies i els avis
són sàvies i savis.