Cinema sense condicions
CINEMUAL CHIRP
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
amb una trajectòria, podríem dir, que es refereix a uns llocs,
si no tancats, d'un recorregut escàs,
i que en el que predominen és l'anàlisi de sentiments i actituds comuns als humans.
I després, per una altra banda, hi ha cinc pel·lícules que són tot el contrari.
Són grans produccions.
Ell, naturalment, era no un artesà, sinó un artista del cinema
que havia començat perquè es feia una idea, ell va estar 27 anys,
sense fer una altra cosa que muntatge.
No ho he dit, sí, sí.
Això dona una solera impressionant.
I això vol dir que un home que estava molt reputat
i, per tant, hi va haver un moment en què els grans estudis li van fer propostes
i d'aquí van sortir cinc pel·lícules que, després les comentarem
quan parlem de la seva filmografia,
estan en el record de tots perquè jo diria que la immensa majoria
dels que han anat al cine el segle passat, cap a finals,
les han d'haver vist i, si no, les han vist repescades per la televisió
perquè han sigut programades profundament,
perquè, clar, formen part.
Són, en realitat, cinc clàssics del cinema de tots els temps.
Molt bé.
Molt bé.
Algun comentari així per afegir el...
No, no, no, destacar potser aquest tema del seu precedent com a muntador.
Realment, ell va arribar a tenir una gran fam en els anys 70 com a muntador.
Ell va muntar una sèrie de pel·lícules importants
i es va fer un bon nom,
perquè que realment tingui propostes de productores directament un muntador
no és tan freqüent.
És a dir, normalment els muntadors,
perquè realment arribin a tenir solidesa
i s'atreveixin a fer el salt a la direcció,
normalment passen més anys.
No perquè no coneguin el llenguatge cinematogràfic,
que el llenguatge, un muntador és el que està obligat a conèixer el millor,
o tant com un director, o més que un director, fins i tot,
sinó pel fet que hi ha elements que van més enllà del pur llenguatge,
que és com, per exemple, la pràctica de direcció d'actors,
que és un tema que un muntador necessàriament no té per què tenir l'habilitat.
I, per tant, ell, amb això, clar, és un home que jo penso que tenia,
jo crec que ell tenia, a més a més, una cultura general molt forta.
És un home que penso que té una gran delicadesa,
que es veu en les seves pel·lícules,
que a partir que es fa director,
tot té aquest toc lint,
que d'alguna manera tot ho fa d'una manera molt fina i tal.
I realment destacar que en aquesta pel·lícula,
si a tot està per mi a molt alt nivell,
però el muntatge és d'una precisió
que, esclar, solament pot detectar un altre muntador,
però que el públic disfruta sense saber-ho.
És a dir, que és aquestes coses que té el muntatge quan és bo.
Que és que no es veu, però es frueix,
perquè, esclar, veus que tot passa com amb una naturalitat,
en el tempo que toca.
Una de les belleses de la pel·lícula,
que és una de les moltes,
és que té un muntatge impecable.
És clar, ell hi té molta responsabilitat.
a marge que tingui un muntador que hi treballi,
ell estava allà.
Clar, segur que ell hi posava la seva impronta, també.
Segur, segur, segur.
No, a part d'això,
bé, jo crec que la pel·lícula,
esclar, és un cas que dèiem abans tu i jo venint cap aquí,
és una pel·lícula que explica una història,
fins i tot diria que vulgar,
vulgar en el bon sentit de la paraula, per comú.
Sí, molt corrent.
Molt corrent, exacte.
La paraula potser més corrent, exacte,
que no pas vulgar,
que té aquesta doble connotació de la vulgaritat que no toca.
És corrent, és una història corrent,
és un enamorament entre dues persones que no toca,
és a dir, un enamorament que no procedeix,
perquè aquest enamorament provoca problemes en les famílies,
pot provocar problemes en les famílies ja formades respectives.
Una història com aquesta se n'han fet i se'n faran moltes.
Però, esclar, aquí està el com.
El què està molt clar.
És un què que està més reconeixible com una història
que des del passat remot ja potser dèiem abans dels grecs
i després en Xèspir...
És que jo, mentre tu parlaves d'això,
estava pensant que abans ho hem dit, no?
De fet, hi ha tota una sèrie de drames o...
No sé, podríem dir melodrames,
situacions que poden entrar,
poden provindre moltes de la literatura greca,
del teatre grec, de la tragèdia, etc.
i que després s'ha recollit per gent com Xèspir.
Però jo ara estava pensant que
em sembla tan intemporal
el material d'aquesta pel·lícula...
Sí, sí, cert.
...que me'n podrien anar perfectament
els homes de la prehistòria, a la caverna.
Sí, en Andertal, pràcticament.
Sí, i entre els d'una caverna i els d'una altra,
i amb el trànsit d'anar portant pells d'aquí cap allà,
hi podria haver perfectament
una trobada d'aquest tipus
que alterés la normalitat, diguéssim,
de les relacions entre ells.
Sí, sí.
Fixeu-vos si ens podríem anar lluny
sense que s'alterés necessàriament
el nucli del problema, no?
Sí, sí, totalment, totalment.
Llavors, què passa?
La primera cosa que trobem és que...
I aquí ja tocaríem guió i muntatge...
Sí.
...i també la planificació.
I llavors ens situaríem en una pel·lícula
en què jo em sembla que qualsevol professional
ho tindríem molt difícil per dir
aquest pla sobre, allò ho trauria.
És que tot encaixa.
Tot encaixa molt.
No tocaria res.
I després, hi ha una altra cosa,
quan l'acabes de veure,
la sensació que tens,
després de veure Ben Quintro,
és dir, però aquesta pel·lícula té 79 anys
des que es va fer.
Sí, sí, sí.
80, podríem dir,
perquè probablement es va començar a fer l'any anterior.
Sí, sí, bé com a mínim.
I dius, i és que et sembla actual?
O sigui, canvies els vestits?
Absolutament, absolutament.
I canvies alguna cosa més?
Els trens i tot això?
Clar, tot això, sí, esclar.
El que surt a la pel·lícula,
l'objecte retratat
i els personatges retratats
efectivament responen en una època
i una etapa determinada
i hi ha passada, hi ha periclitada.
Però, en canvi,
els sentiments que hi ha darrere de tot això
són absolutament eterns.
Sempre es pot...
Els joves encara els està passant.
Aquests joves que avui hem vist aquí
a la terrassa de sobre la ràdio
els està passant constantment aquest enamorament.
El que passa és que ells no entren en aquest conflicte
perquè són joves.
Però quan ja tens una edat determinada
com els personatges, diguem, d'aquesta pel·lícula,
que ja tens una vida familiar muntada,
cadascú la seva família,
trobar-se i enamorar-se és un perill.
És un perill molt gran.
Sí.
I ells el viuen.
I aquesta és la història.
Ens està explicant exactament això,
una gran història d'amor...
I llavors la pel·lícula captiva
perquè mentre l'estàs digerint,
la veus i l'estàs assimilant,
et dones compte que dius,
bueno, però és que això és tan actual
que li pot passar avui mateix a qualsevol.
Sí, sí, absolutament.
És que estem coexistint amb aquest fet.
Això és molt difícil, eh?
Sí.
De veure-ho en cine,
perquè, clar, sempre hi ha un moment
en què la distància temporal
es posa de manifest més o menys.
Et tira una mica enrere, sí.
I en aquest cas no et tira enrere
perquè tot t'entrevés,
el que et deia abans.
I ja no és el muntatge,
és la posta amb escena.
Són els actors.
Jo penso que són un encert,
tant ell com ella,
recorda molts noms,
que jo soc un desastre amb noms.
Sí.
Ella...
Célia Johnson.
Exacte.
Célia Johnson,
una actriu que jo no coneixia.
I el Trevor Howard.
I el Trevor Howard,
que sí que coneixem,
però és un actor que, com tu deies,
és més de repartiment
que no pas un actor consolidat
de primers papers.
No, no.
Però quan el veus,
aquest és el Trevor Howard,
està bé.
I en aquí...
O sigui, no té l'estatus,
per mi, d'estrella.
No, no el tenia.
I potser també té gràcia
això que sigui així,
perquè ja en el 45
ja hi havia actors més consolidats
que ell hauria pogut agafar
i no ho va fer.
Va fer dos actors,
un actor i una actriu,
que els dos eren força desconeguts
o límit,
i els dota d'una emoció interna,
d'unes emocions internes
molt importants
i que saben suportar
molt bé els dos.
Ell,
d'una manera absolutament expressiva,
és a dir,
en aquest cas,
el que em deies abans,
hi ha una gran modernitat
en el tractament de personatges,
perquè el personatge femení,
que és l'important de la pel·lícula,
no era comú,
això,
en aquell moment.
No era comú,
no era comú,
i està tractat
de forma exquisida.
Jo penso que sí,
i ho serveix molt bé
l'actuació d'aquesta noia.
Aquesta noia
que té una cosa,
un fet,
que a mi em fa pensar molt,
que és el tema de la veu en off,
la veu interior,
que a mi no m'agrada dir veu en off,
aquesta veu interior.
Nosaltres,
durant tota la pel·lícula,
estem escoltant
la veu interior d'aquest personatge.
Què és el que pensa,
què és el que projecta,
què és el que sent internament,
com es contradiu internament,
on li agradaria haver anat
i no ha anat.
És a dir,
és una veu interior
que no té una coherència.
En realitat,
jo penso que es podríem dir
que la pel·lícula està
al marc de la pel·lícula,
és una narració
en primera persona
en què ella es dirigeix
al seu marit
allà present,
que no la sent,
perquè és un monòleg intern.
Interior.
Una veu interior,
efectivament.
Una veu interior.
Aquests a dir,
jo penso que és una...
Hi ha l'ús de la veu interior,
que no és la primera pel·lícula,
estem al 45,
i ja n'hi han hagut segurament
pel·lícules que hi ha veu interior,
però, bueno,
és un ús molt modern,
jo penso en aquest cas,
molt ben donat,
i després que la història
no és lineal, finalment.
No.
No és lineal.
No comença d'una manera
i acaba d'una manera
que fa que no sigui lineal.
El que sí que és interessant
i encara es fa ara
en pel·lícules
de directors importants
i de categoria
és que tenim un inici
en temps real,
tenim la narració aquesta interior
que ve acompanyada
d'un llarg flashback
i tenim un final
que torna
al moment actual,
però torna al moment actual,
però canviant
el punt de vista.
La narració canvia.
A mi em sembla...
Això és excel·lent,
això és molt bo.
Això és una obra mestra.
És una obra mestra.
S'està tan ben calculada la pel·lícula,
està tan ben pensada
la planificació,
aquesta planificació no s'improvisa,
és a dir,
això,
un muntador,
precisament perquè és muntador
i sap que després s'ho ha de trobar
i a l'hora de treballar
i ho ha de tenir ben preparadet,
ell a l'hora de rodar,
evidentment,
va fer el barri,
el David Lean,
va fer una preparació segur
amb el seu ajudant
pla a pla,
però absolutament precisa,
perquè si no tot això
no lliga després.
Perquè clar,
ell sap que quan està rodant
l'escena del principi,
l'escena de final
és complementària d'aquesta,
per tant,
ha de planificar-la
a un altre cantó
i els planos que veus
i els punts de vista
són diferents
i per tant estàs explicant el mateix
des de l'altre punt de vista.
I això,
en la pel·lícula,
no s'està repetint
tot al rato,
perquè això ho fa
solament a principi i a final,
però l'habilitat
en col·locar la càmera
al lloc que toca
és sempre,
o sigui,
sempre col·locar la càmera
allà on toca.
Mira,
ara estic pensant
que un dels grans directors
de la història
que utilitza això
de la mateixa manera
i amb el mateix resultat,
és a dir,
canviant el final i tal,
és John Ford
amb l'ombra que mató
el Liberty Valence.
Sí,
és veritat,
perfectament igual.
És així.
O sigui,
una mica perquè
tingueu una idea
de fins a quin punt
i John Ford
és un home
que ens fa
el Liberty Valence
el 62,
és a dir,
que John Ford
podia perfectament
17 anys més tard
conèixer
el David Lynn
i dir,
home,
això és interessant,
com a narrativa.
Clar,
clar,
i el d'allò,
la pel·lícula japonesa,
la típica
que tothom sempre diu,
del...
Kurosawa.
Kurosawa,
ja inventa això,
recorda'm el títol
de la pel·lícula
que no me'n recordo,
la història explicada
del mateix fet
des de diferents moments
des de diferents punts de vista.
L'hem tingut aquí
com a...
L'hem tingut,
també l'hem fet aquesta.
Sí,
l'hem fet.
Bueno,
ja la direm d'aquí una estona,
ara no se m'acudeix el nom.
Ostres.
Ja ens vindrà.
Sí.
Ja ens vindrà.
Bé,
nosaltres portem
el que tenim preparat.
Exacte,
exacte.
El que tenim preparat
està preparat,
però això...
A vegades ens posem
amb rames de...
Aquesta...
Ens embranquem.
Però en el lloc
quasi diria que és potser
el primer que tracta
aquest tema
d'explicar una història
des de diferents punts de vista.
Ja em deia,
abans que em havia dit,
ho vaig veure amb la meva companya,
la pel·lícula,
vam veure junts,
ja em va dir,
sí,
hi ha una pel·lícula americana
que em recorda molt aquesta.
I és una pel·lícula
que aquí es va dir
Falling in Love
amb el De Niro,
ni més ni menys
que amb el De Niro
a la Meryl Streep.
I és una pel·lícula
del 90...
Perdona,
ara ho miro
que ho estic mirant tot aquí.
No sé si és del 95...
No, però no,
què coi del 95?
Del 84.
No per què del 84.
Ho dic perquè la història
és molt comuna,
és una història normal.
Tu em deies
que es va fer un remake
fins i tot
d'Estats Units
al cap d'uns anys.
Sí, sí.
Que va tindre
molt mala crítica.
Molt mala crítica.
Ara que dius
mala crítica,
aquesta pel·lícula
que va tenir
és una taquilla
terriblement dolenta.
És una pel·lícula
que no va tenir
cap èxit
amb taquilla.
Que és curiós
per altra banda.
Perquè precisament
per ser un tema
que seria
vàlid
en qualsevol moment
i per tothom,
també és curiós
que no agradés
aquesta pel·lícula
al públic,
almenys al públic anglès.
Perdona,
la pel·lícula,
el títol
Rashomon.
Ah, Rashomon.
I tant,
Rashomon.
Aquest és el títol
que ens faltava abans.
Abans ens faltava
la pel·lícula japonesa
en què explica
la mateixa acció
molt mínima,
una acció mínima
que ha passat
al mig d'un bosc
i l'explica
de set,
vuit maneres diferents.
Sí, sí, sí.
Tots els personatges
donen la seva versió
del que va passar
en aquell moment
en aquell bosc.
Jo crec que això
fa que sigui
una pel·lícula
aquesta bastant única.
Tu abans anaves
a parlar
d'allò,
anaves a parlar
una mica
de la història,
de la filmografia
d'aquest home,
perquè el situem
una mica
de cara al públic.
Sí, sí.
A veure.
perquè he fet
pel·lícules molt grans.
He dit
que ell
en total
va fer 16 pel·lícules.
No us ho li diré
totes,
però jo diria
que de les 16,
de les 11 primeres,
que diríem
que és un cinema
intimista
i tal,
hi ha quatre adaptacions
de Noel Coward,
és un tipus
de cinema
de tall clàssic.
hi ha uns dames
on reflecteix
la vida
de la gent corrent,
que l'espectador
es pot sentir
identificat,
tot això
que hem comentat.
Llavors,
les que són
de Noel Cowards
són
sang,
suor i llàgrimes,
la vida mana,
l'esperit burleta
i breu en contra.
Després venen
Grans esperances
i Oliver Twist.
Després n'hi ha
cinc més,
entre el 1950
i el 1955,
que me les he saltat,
i llavors
ja arribem
al que són
cine epopei
de grans posades
en escena,
cinema de grans
produccions
i pressupostos
que precisen
d'una composició
d'escenes
concisa
en la que és
molt important
l'escenografia,
el so,
la música.
Sí,
és un cine més gran,
és un cine de dimensions
més grans
i que exigeix.
És espectacle.
És espectacle,
exactament.
Llavors,
entre aquestes tenim,
no,
les diré,
aquestes són les cinc,
el pont sobre el riu Quai,
totalment,
Lawrence de Aràbia,
Dr. Zivago,
aquestes són,
1957,
el pont sobre el riu Quai,
1962,
Lawrence de Aràbia,
1965,
Dr. Zivago,
1970,
la filla de Ryan,
i 1984,
Passatge a l'Índia.
Bé,
aquí hi ha una qüestió,
això que deies tu
del poc èxit,
resulta que
la filla de Ryan,
que és una gran pel·lícula
que després
ha sigut reconeguda,
en el seu moment
va ser un fracàs
terrible.
I ell es va cabrejar tant
que va dir
jo no tornaré a fer cine.
I això
va mantindre
durant 14 anys.
Però,
llavors,
per una sèrie
d'afinitats
entre tècnics,
actors
i temàtica,
va fer
la que seria
l'última pel·lícula,
Passatge a l'Índia.
Però vull dir
que és molt curiós,
perquè fixeu-vos
que amb 42 anys
de carrera
només va fer 16 pel·lícules
una persona
que havia intervingut
amb 27 produccions
com a muntador.
Com a muntador
i també com a muntador
de documental.
És a dir,
la quantitat de pel·lícules
que hagués pogut fer.
I tant,
i tant.
No, no,
té una carrera
estranyament curta.
Té una quantitat
de títols curts.
La carrera és llarga,
els títols són curts.
Sí,
ara que dius
a Givago,
per exemple,
Givago,
en el fons,
és una pel·lícula
que explica unes coses
diferents
que aquesta
que estem parlant,
que
el breu
encontro,
el breu
trobada,
el breu
encontre.
Allà hi ha
la narrativa
de Bores Pasternak.
que és molt més
gandiloquent.
Però finalment
hi ha una història
d'amor
que és el que arrastra
la pel·lícula.
El que et fa
activi la pel·lícula
és l'història d'amor.
L'història d'amor
en el fons
no és la mateixa
però una història d'amor
molt potent.
I com es veu
en aquest cas?
Com una pel·lícula
tan petita
com aquesta
que parlem d'avui,
que és una pel·lícula
realment petita,
d'un pressupost petit,
amb actors
pràcticament desconeguts
o quasi bé,
i amb una producció
molt controlada.
sortides
però que més que res
perquè estan molt ben il·luminades
i són molt maques.
Però no perquè tinguin
una gran moguda
de producció
si comparem amb Givago,
res a veure.
Però en canvi
l'història de fons
és una història d'amor
i l'història d'amor
és tan forta
en un cas
com en l'altre.
I fixa'n que poc,
en quant pocs mitjans
aparentment
aconsegueix motivar
tant com la història
de la Lara
i del d'allò.
És a dir,
que realment
no sempre
la gran producció
aconsegueix explicar
les coses
de manera més profunda.
és cert que Givago
va fer molts diners
i preme en compte
va fer el que va fer.
És a dir que...
Això és curiós,
ara estic pensant,
mira,
em vaig a un altre món
dintre del cine
però estic pensant
en Chaplin
i Keaton
que amb els seus curs
Keaton, per exemple,
té curs
que en dos minuts
t'està explicant
una història
inventat tot,
inventa coses.
Meravellosa
la cosa que dius
però com es pot dir tant
en tan poc temps?
Sí, sí, sí.
Clar.
No, no,
dir tant
ni fer tant espectacles.
Són genis.
Perquè a Keaton
Keaton feia molt espectacles.
Abans n'aniria molt la mare
però jo m'admira
veure aquestes pel·lícules
perquè,
bé, jo he estat
ficat dintre del cinema
a vegades penso
però com podien fer això
en aquell moment?
Aquells creuaments
de cotxes
a gran velocitat,
una casa que cau
de cop sobre un tio
i no li passa res.
Tot això
és un càlcul
d'un cotxe cap a l'altre.
D'un cotxe a un altre.
Avui en dia
costaria de fer això
i en canvi en aquell moment
amb una precarietat.
Per això és que a vegades
la precarietat
és quasi,
et diria,
perquè no és precarietat
d'intel·ligència
sinó que és precarietat
de mitjans
però realment
a vegades el resultat
no té res a veure
amb que sigui precari
o no sigui precari.
O sigui,
a vegades fins i tot
et diria
que la precarietat
a vegades
dona el punt aquest
de genialitat
que surt
i que és collonut.
Aquesta pel·lícula
està en aquest punt
perquè no
és normal
que una pel·lícula,
jo en aquesta pel·lícula
m'he emocionat
amb cinc o sis moments
de la pel·lícula
en diferent grau
he tingut una emoció
real,
profunda.
Al final de la pel·lícula
a mi aquest personatge
del marit
que fa una determinada reacció
per no explicar-ho tot
perquè la pel·lícula
la podeu veure demà mateix
a Filmin
i la tindreu allà
i penso que és una pel·lícula
que caldria veure-la.
I em sembla
que també es pot trobar
a YouTube
amb Uber.
Amb la mateixa qualitat
perquè aquesta està remasteritzada.
El que passa
és que la de Filmin
està remasteritzada.
Aquesta està remasteritzada
i està molt maca,
està molt neta.
Doncs aquesta emoció final
del marit
que comprèn
i a mi em toca.
Com em toca
el reconèixer
sobretot
és una pel·lícula
que et reconeixes molt
en aquells moments
que tu també has estat enamorat
i ho reconeixes
en moments d'escenes
molt petites
d'ells dos parlant
i dius
mira en aquest moment
hi ha un moment
que ell li parla
ell que és metge
li parla
de les malalties
que et poden adquirir
amb el món de les mines
i li explica
amb uns noms complicats
mèdics
li explica tres casos
i ella es queda fascinada.
jo diria que és ensimismada
és una paraula
m'agrada molt
ensimismada
i aquest ensimismament
nosaltres l'hem viscut
també
ens ha passat a tots
això
que hi ha un moment
que dius
com pot ser
que aquesta persona
m'agrada i tant
forma part
d'aquesta pulsió humana
que és
se li diu
l'enamorament
l'enamorament
que és una malaltia
curable
perquè és curable
per sort
jo penso
o malauradament
amb un desengany
és una cura abrupta
abrupta
però és cura
sí
i després el tema
també
que tot està molt ben servit
en la pel·lícula
perquè dius
bueno aquests són els principals
són ells dos
és el marit d'ella
a la dona d'ell
no la coneixem mai
la vida d'ell
fora de la pel·lícula
no la coneixem
no la coneixem
ni la dona
ni els dos fills
no els coneixem
en canvi
d'ella
coneixem el marit
i els dos fills
i els dos fills
sí sí
i això que deia
doncs
a part d'això
estan servits
en uns personatges
que tampoc són molts
però que els pocs
que surten de secundaris
són una meravella
estàvem d'acord
que ja ho parlava abans
sí
moltes vegades
aquests personatges secundaris
són poc més
que una crossa
sí
sí
a vegades sí
per sostentar una mica
aquí no
aquí no
aquí tenen continuïtat
o sigui
van puntejant
a mesura que avança
la història
la història
sí
a mesura que avança
la història
van puntejant això
com
com esquetxos
sí sí
que tenen
a més a més
una evolució
també
dintre dramàtica
també evolucionen
i tant i tant
és molt interessant
perquè
bueno molt interessant
és molt maco
perquè és clar
les trobades
ja veureu que es produeixen
amb una estació de tren
però es produeixen
a fora sí
en el moment que han d'agafar el tren
o que van a buscar-lo
per sota el soterrani
de l'estació
pujant uns escales estupendes
que hi ha que pujan a dalt
i de fet
després bàsicament
la pel·lícula passa dintre
d'aquest espai
d'una mena de bareto
de bar
molt anglès
que ho porta
una senyora impecable
una dona
segurament
ja tenim molt
com a molts 50 anys
avui en dia
semblaria una dona
molt més gran
però devia tenir
45-50
impecablement
pentinada
perfecta
i tal
i que porta
aquell bar
com si fos
un coronel
i que llavors
té el personatge
que provoca
les situacions
precisament còmiques
amb ella
perquè són realment còmiques
s'indigna
s'indigna
perquè
s'indigna
per l'agressió
un li pregunta
i diu
aquestes pastes
són d'avui?
són d'avui
com pot ser
per un tipus
totes les pastes
aquí són del dia
doncs sabem que
realment no ho són
segurament
perquè hi ha un moment
que algú posa en dubte
també
i la seva relació
amb aquest personatge
que no és un cap d'estació
que ho sembla
però no ho és
sinó que és l'home
que pica els bitllets
quan entra la gent
a l'estació
pica els bitllets
i que està tirant-li
els tejos
que es diria
de manera absolutament terrible
amb un català horrorós
tirant-li els tejos
amb ella
constantment
o sigui
que entra al bar
és per
però d'una manera
realment divertida
i maca
i el mateix
i això que dèiem
i veiem com
ell va progressant
amb això
sí
hi ha un progés
en aquesta relació
perquè hi ha
algun moment
en què
la seva presència
ajuda a tirar
endavant
alguna petita dificultat
que té
amb algun client
i llavors
això
li fa agafar
una empatia
per part d'ella
i per a més
descobrim
que potser
sí que hi ha hagut
una nit
que van tenir
una petita història
també
i després
aquests personatges
més
l'ajudanta
d'ella
que hi ha
que és una noia
més joveneta
que l'ajuda
no deixa de tenir
durant la pel·lícula
cap paper
però al final
sí que té un paper
que és el paper
de ser molt antipàtic
és el típic paper
d'aquella
una mica tipus
funcionari
sí
molt funcionari
que l'han deixat sola
amb les claus
i diu
escolta
és que he de tancar
a veure
brillo
brillo
en un moment
que el que tenim
és l'emoció
d'haver perdut
aquesta relació
s'ha trencat
i per tant
quedem absolutament
destrossats
i hem de suportar
més a més
en aquest personatge
que està agredint
el nostre personatge femení
i a nosaltres mateixos
d'alguna manera
perquè sabem
que aquests personatges
existeixen
que tenen
l'especialitat
de ser mal educats
i de comportar-se així
quan els pitjors moments
i després
també hi ha aquells soldats
que de cop apareixen
també
uns que són una mera
de dos gamberros
diguem
de la soldadesca
que es deia abans
la soldadesca
i això li dóna
a la pel·lícula
una riquesa
amb pocs mitjans
perquè finalment
és riquesa
de personatges
no és
llavors també
el que hi ha
és que
si bé
el tractament
o
el motiu
base
de la pel·lícula
és
el seu
exacerbat
podríem dir
romanticisme
està
atravessada
tota ella
d'una pulsió romàntica
la pluja
la boira
aquests túnels
l'entrada
i l'arribada
amb el seu fum
amb el fum
i el so del tren
i el so del tren
quan arrenca
quan frena
a part d'això
hi ha
l'exploració
d'una certa
moral
basada
en valors
com la fidelitat
la confiança
la lleialtat
però jo afegiria
que
tampoc hi manca
la presència
de
l'amistat
que no és tal
com és
l'amistat
d'una amiga
però que després
se li torna
en contra
amb ella
ella li demana
un favor
per cobrir
la primera mentida
que li dirà
el seu marit
i després
hi ha també
per part d'ell
la mesquinesa
la mesquinesa
d'un amic seu
que li deixi la clau
perquè tingui ell
una trobada
amb ella
i
de repent
es presenta
abans d'hora
per posar
a parir
tant amb ella
amb un brot
de masclisme
o una cosa
totalment
i després també
de mal amic
i de mal amic
una persona
ja
t'has aprofitat
de mi
tot això
són
una sèrie
d'atributs
que és el que diem
avui en dia
també es troben
i tant
absolutament
quan veus aquesta pel·lícula
si algú no et penses
és que sigui una pel·lícula antiga
és una pel·lícula
que això és totalment vigent
és tot vigent
totalment vigent
clar
i ella
ella és un personatge
que esclar
està
és també un personatge
molt ric
en aquest sentit
perquè és un personatge
que avui també passaria
això
no és una cosa
d'acord
excepte amb parelles obertes
que ja és una cosa
en aquell moment
potser sí que no es plantejava
però aquest personatge
que estava dividida
amb l'amor aquest
que té
l'Ale
que és el personatge
del
del
del
del cover
i el sentit aquest
del deure
que té amb la família
clar
té una família
absolutament normal
una família
amb un marit
que es dedica
a fer crucigrames
el vespre
li consulta amb ell
els noms dels crucigrames
amb dos nanos
que dormen
plàcidament
a la seva habitació
i per tant
i en canvi
es troba
que està lluitant
en totes aquestes
implicacions morals
que pot tenir
aquesta acció
que està fent ella
de manera
absolutament
secreta
espatlles
no hi ha no del seu marit
espatlles de la societat
és a dir
ella sap
que està transgredint
el més sagrat
en aquell moment
i és un personatge
femení
perquè això
és el que estàvem
gustat de veure
més amb personatges masculins
clar
i realment
en aquest sentit
el perilló
també és molt actual
hi ha uns moments
en què
sobretot
en aquella època
estem parlant
de fa 80 anys
o sigui
imaginem-nos nosaltres
la nostra padrina
per exemple
que es troba
en el moment
en què
sent algo
per un altre home
i a casa
del padrí
que és caçador
que tal
sí
sí
típica
aquella dona
el més normal
és que agafi
el primer autobús
o el primer tren
i torni cap al lloc
sí
aquesta dona
també té
la pulsació
de fer-ho
però
hi ha un moment
en què
li pot més
i diu
a veure
això
és una mica
el que
aquest tren
passa una vegada
a la vida
sí
exacte
el dels trens
que passen una vegada
doncs anem a provar
clar
en aquest sentit
em sembla
a mi
el tractament
de la dona
com un tractament
molt modern
molt actual
o sigui
que li dona
per ser
una dona
de 1944
una modernitat
terrible
això és un dels detectius
també de la pel·lícula
i que ell també
sigui un home
que entengui
ell vull dir
l'home
que s'enamora
el doctor
sigui un home
també
que entengui
també la situació
o sigui
serà
i no tant
perquè
deia abans
potser perquè és doctor
i és científic
pot plantejar el trencament
d'una manera pràcticament científica
és a dir
hi ha un moment que
quan saben que allò s'està acabant
ell és el que agafa les regnes
i diu
ho farem d'aquesta manera
són dues setmanes que tenim
perquè no ens fem mal
perquè no ens fem mal
o sigui la vol protegir amb ella
i es vol protegir ell
i es vol protegir ell també
ja saps que ella a més a més
té un germà a Sud-àfrica
i pensa ja aniré a viure allà
i per això trenco totalment
si me'n vaig a Sud-àfrica
per tant tot això
el seu germà també és metge
té un hospital
està a punt d'obrir-ne un altre
i ell aquí veu la possibilitat
d'agafar i posar distància
ja irremediable
diguem
entre els dos
i llavors ell accepta
i al cap d'aquestes dues setmanes
s'anirà amb la dona
i els dos fills cap allà
per un temps no definit
em sembla que hi ha un moment
que mig en broma parlen
diu
bueno
potser tornaré d'aquí 20 anys
que vés a saber
com sirem
són maques
perquè realment
la pel·lícula en aquest sentit
és molt realista
és que és realista
és molt realista
i hi ha un moment
que ella quan està
amb el pensament interior
té un pensament interior
que tots hem tingut alguna vegada
perquè és
envalentonar-se
pensant coses que podràs fer
anirem a París
anirem a Londres
i ella mateixa
es contadiu
no
no hem d'anar enlloc
vull dir
o sigui aquest pensament
que es reverteix
sobre si no té
i que és una veu on off
de veritat
molt ben treballada
perquè la veu on off
finalment
és el pensament expressat
a mi em planteja
com a muntador
com a espectador
evidentment segur
però com a muntador
em plantejaria el problema
si hagués de fer-ho
com seria aquesta pel·lícula
sense veu on off
t'has plantejat
en algun moment
aquesta possibilitat?
Què passaria
en la pel·lícula
sense veu on off?
La pel·lícula
sense la veu on off
em sembla
que la primera dificultat
que hi hauria
és que
no
entendríem
és a dir
jo crec que en una pel·lícula
el que és important
és que hi hagi
o bé
el punt de vista
del director
o bé
que el punt de vista
estigui traslladat
del director
a
un personatge
al personatge
principal
llavors
el personatge principal
aquí està claríssim
que és ella
i
sense aquesta veu on off
el seu punt de vista
quedaria diluït
quedaria diluït
i em sembla
que
seria una mica
més
més fred
el tractament
i en cap
això el fa
el fa
d'una puresa
poètica
d'un romanticisme
minimalista
fins i tot
perquè
clar
la veu on off
quan
no és una veu
que estigui dirigida
al públic
no
sinó que és una veu
dirigida
a un que està allà
fent crucigrames
i tu estàs teòricament
allò
esmortuïda
sí
perquè s'arriba cansada
i tens
molta cosa
per digerir
sí
clar
és que és extraordinari
també això
m'ho he plantejat
purament com una especulació
és especulatiu
aquí sí que suposo
que hi ha la mà
del
Noel
del Noel
és que aquesta és una obra
que l'hem d'imaginar
representada d'un escenari
realment
aquí hi ha poques
el que passa
és que es veu que
l'escenari
era el tren
i l'estació
i aquí això
ens ho obre
afortunadament
sí sí
anem als passadissos de sota
anem a casa d'ella
no
jo estava pensant això
l'Amanov
per una raó
perquè esclar
el que més canviaria
són aquests llargs planos
de primer pla
normalment d'ella
o de pla mig
molt a prop
molt proper
en que
l'únic que fas
és veure-li la cara
mentre sents
la veu interior
i que la seva cara
es va modificant
en funció del que sents
que està pensant
o projectant
en aquell moment
cap al personatge
que escolta
i això
esclar
evidentment es perdria
perquè simplement
els que es parlava
no podrien durar tant
perquè el que t'està aguantant
el pla
és el fet
que d'alguna manera
hi ha una narració
per sota
això canviaria
però en canvi
la perigua és tan pura
a nivell de narració
en general
que jo
m'agradaria fer l'experiència
de veure que
penso que s'entendria
quasi tot
el que no entendríem
és tan bé el personatge
això sí
això és absolutament cert
però la història
en si l'entendríem igual
sí
perquè
les situacions
serien les mateixes
sí
les mateixes
l'únic que canvia
és això
ara
el que també és veritat
és que
de vegades
la veu en off
és una redundància
i aquí no
no
aquí és un complement
sí
és un complement
hi ha un moment
que diu
estàs veient una cosa
que l'efecto
que li dic patata patata
que parles de la patata
i veus una patata
doncs en aquest cas
no és la patata
el que veiem
però sí que és un element
que ara no recordo
quin és
que ell el cita
i just en aquell moment
s'està produint aquell tema
és un moment
la resta
és d'una
és d'una complementarietat
absoluta
la veu en off
respecte al que veiem
i està molt indicat
abans n'hem parlat una mica
però a mi
el que em sembla
extraordinari
d'aquesta pel·lícula també
és el muntatge
sí, sí
és clar
és el que et deia
és una meravella
és una meravella
i hi ha un moment
que ella surt
absolutament
amb disposició
de fer el que sigui
fins i tot morir
surt de dintre al bar
i apareix de cop
a tall
en l'exterior
en les andanes
diguem
amb el tren
que està passant de fons
i les llums
i el vent
que li arriba a la cara
aquest tall
es pot fer de moltes maneres
però com a muntador
et puc dir
que és d'una precisió
el pas de dintre a fora
i el que va fer ella
és una cosa terrible
que és que ella
per un moment
li passa pel cap
el suïcidi
i per tant
ha de tenir
aquest moment
de brutalitat
i és impecable
o sigui
perquè això és el moment
perquè aquest és molt fort
però qualsevol tall
de la pel·lícula
està fet amb una precisió
tremenda
o sigui
el ritme
la cadència
de les coses
el ritme en què passen
la barreja
del que es diu
el muntatge intern
i el muntatge extern
l'extern
és el tall
l'intern
és el que passa
dintre del quadre
com està combinat
això
és molt curiós
és molt maco
el moment aquest
perquè queda explícit
l'espectador
l'entén
l'entén
perquè
no sé
em sembla que ho diu
i tot
que
hi ha hagut un moment
que he tingut dubtes
i és que
és una cosa
que l'espectador
l'atrava
perquè
sí que
jo crec
que és possible
que en situacions
d'aquestes
és a dir
per no trair
la vida pròpia
i
ja que veus
impossibilitat
de la vida
desitjada
doncs
acabo la vida aquí
i ja està
deixar de patir
deixar de patir
deixar de tenir aquest sentiment
tan fort
que t'està consumint
i ell també té
aquesta sensació
ell no arriba
no el veiem arribar
en aquesta situació
però sí que també
està exactament igual
que ella
és a dir
aquestes situacions
tan extremes
que hi ha moments
que penses
i no és tan important
hi ha un moment
que ella
em sembla que és ella
que al seu veu interior
sentim que diu
vaig pensar que finalment
tampoc era tan important
que hi ha coses
més importants
a la vida
que això
això finalment
no té tanta importància
aquest argument
quan hem estat
en situacions de crisi
sigui laboral
sigui d'amor
sigui del que sigui
jo alguna vegada
m'he plantejat
això
finalment
Anastasi
això
tampoc és tan important
i quan penses això
és que realment
és terrible
perquè estàs pensant
una cosa
per tallar el problema
com sigui
pensar que no existeix
i això ho fa ella
aquí
és que la situació
la situació d'enamorament
probablement
és una situació
que té un pic
i quan arribes
al cim del pic
després té una caiguda
i llavors
el que comença
a agafar importància
és la vida quotidiana
és a dir que
ells no arriben a aquest punt
no
ells estan sempre
a la cresta
estan a la cresta
fins i tot no hi ha materialització
i ho tallen
estan a la cresta
i no veiem un petó
fins que la pel·lícula
porta ja 40 i escaig de minuts
en una escena
amb un pont
creuant un pont
estupendo
molt maco
amb un riuet
gairebé romànic
gairebé romànic
el pont sí
i realment
és una escena
i fa molta estona
que saps que hi haurà un petó
es produeix en aquell moment
n'hi ha dos més
i no hi ha massa cosa més
a la pel·lícula
o sigui que és un amor
pràcticament
diríem
platònic
per dir-ho alguna
platònic no
no consumat
no consumat
per un acte
més vulgar
més comú
que és el sexe
diguem
no existeix
no és platònic
jo he llegit
algun comentari
que parli
de molt platònic
i no
no és platònic
per cap dels dos
no
hi ha una cosa
per posar en context
estem parlant
que la pel·lícula
es va fer
el 44
probablement
una part del 45
es va estrenar
el 45
aquí
hem de tenir en compte
que no
havia començat
la segona guerra mundial
encara
és a dir
que segurament
no
perdona
sí
el 45
s'acaba
sí
sí
44
no
la guerra muntava
el 40
el 40
el 45
no no no
sí abans
abans jo també m'hi confoso
estàvem en plena
en plena
s'està acabant
s'està acabant
Hiroshima és el 45
sí claro
sí sí
no no és que abans
he tingut la confusió
l'historia del 40
la pel·lícula
no sé per què
de com m'han anat el 40
i com m'ha comentat
tu i jo he pensat
sí esclar és així
no no
la pel·lícula aquí estem
la guerra s'ha acabat
pràcticament
sí
no s'està acabant
s'està acabant per un moment
per moments
diguem
i en tot cas
amb aquell lloc
de l'interior
d'Anglaterra
potser
les ressonàncies
sí
és un lloc petit
són una mica més
a pedir vegades
estem molt llunyanes
no hi ha presència
de la guerra
a la pel·lícula
fins i tot els carrers
que veus
d'aquest poblet
són carrers tranquils
vull dir
la gent va pel carrer
tranquilíssima
cotxes circulen
no hi ha cap presència
de cap element
ni militars
ni proteccions
ni sacs al carrer
no
brevament no
és que el 40
sí que estem
ja molt al final
encara que la ruda
és el 44
que estava acabant-se
realment
sí sí
clar
s'estava acabant
i una cosa
acaba
que tens una cosa
que jo vull dir
una cosa
una cosa
que volia dir
també
per situar-la
en context
és altres pel·lícules
importants
de 1945
tenim
Recuerda
d'Alfred Hiscott
tenim
Alma en suplicio
de Michael Curtis
tenim
Les enfants
du paradis
de Marcel Carné
tenim
Roma Chitat Verda
de Roberto Rossellini
Dia Cingüella
de Billy Wilder
és a dir
que
és un any
en el que
ja
es veu també
que els grans directors
van
van deixar una impronta
perquè
aquestes
és que totes són
obres mestres
aquestes que hem parlat
totes
i aquesta també
tenim dos americanes
una francesa
una italiana
hi ha una cosa
que em va agradar molt
perquè jo sóc un enamorat
de Chekhov
i d'Unclavania
per diversos cantons
per la part més teatral
que també l'he vista
per la part cinematogràfica
que també és
visualversions cinematogràfiques
de Bània
i per la part
de la Calle
Bània en la Calle 42
que saps que és una pel·lícula
que jo li tinc una especial
home
n'hem parlat
i tu també
n'hem parlat
recordem el final
de Bània
Bània
va ser tot el pes
de l'obra
passat
està tot pesant
allà en aquella taula
s'han quedat sols
el Bània
i la noia
que era meravellosa
ara no recordaré
noms de personatges
i se n'ha anat al seu amor
el que sabia ella
que seria el doctor
que és el doctor
és un doctor
i ella
per un moment
crea un silenci
volgut
per sentir
com se'n va
el carruatge
del doctor
recordes aquest moment
final?
que bo
i en aquí
ella també
d'alguna manera
busca aquest silenci
ella m'ho explica
a la veu en off
vaig deixar
d'allò
volia solament escoltar
el so del tren
que se n'anava
o sigui
és una repetició
d'Avània
volguda o no volguda
és el seu amor
és un doctor
també
curiosament
és curioso
una feliç coincidència
una feliç coincidència
en tot cas
em va posar
la pell de gallina
o sigui
quan vaig veure
ostres
no me'n recordava
que sortia això
jo no he de caure
en relacionar-ho
però és
totalment
molt bé
molt bé
bueno
hi ha una cosa
que tenim que parlar
avui
que a més a més
ja és l'últim programa
d'aquest mes
i hi ha hagut
tres morts
molt sentides
i ara
mirarem
a veure si podem posar
podem
realment
provarem
estem parlant
de François Ardí
Donald Sutherland
i Anouk Emé
exacte
anem a veure
si podem sentir
la nostra amiga
François Ardí
que tenia son
sol
els altres
el sol seria més difícil
està arribant
eh
jo crec que està arribant
per una tarda
ara no
ara no
això
totes les garçons
et les filles
de mon âge
se promènent
dans la rue
de par deux
tous les garçons
et les filles
de mon âge
savent bien
ce que c'est
qu'être heureux
et les yeux
dans les yeux
et la main
dans la main
ils s'en vont
amoureux
sans peur du
l'endemain
oui mais moi
je vais seul
par les rues
la main
oui mais moi
je vais seul
car personne
ne mène
me
l'he marcat
perquè estava
empurri
jo m'enganxaria
amb la cançó
perquè
en aquesta cançó
és allò que dèiem
de les històries d'amor
estiu del 63
François Ardí
va néixer
el 1944
ell l'expliqués per què moria en el 1944
per tant
va morir
amb 80 anys
la setmana passada
era cantant
model
i actriu
però
potser
nosaltres
el record més bo
i intens
que tenim
és com a cantant
i bé
hi ha algunes cançons
algunes cançons d'ella
que són
extraordinaris
que les hem sentit
o les tenim amb dis
com
La Tamp de l'Amor
Mon Ami
La Rose
L'Amitier
Fleur de Lune
Tu les Carçons
et les Filles
aquesta
a gran distància
és la més
a part de ser la primera
diguem que en el disque
hi ha un 4 o 5
aquesta és la més
la que va ser
la més famosa
jo t'explicava això
l'estiu del 63
ho deixes explicar
sí i tant
jo vaig enamorar molt
aquell estiu del 63
també parlant d'històries d'amor
vaig tenir un amor platònic
aquest sí que era platònic
ni més o menys
que la bonica localitat
d'Ocata
que no té gran encar
la localitat d'Ocata
però és Ocata
i
el Maresme
el Maresme
sí sí
una història
amb una família
que tenia una casa
li canvis una mica
les lletres
i surt
Dakota
Dakota
era Ocata
i de cop
arriba un moment
que anem al cinema
i el cinema
no era d'Ocata
perquè no en tenia
sinó el cinema
de Masnou
que està allà mateix
caminant
era 3 minuts i mig
i anem al cinema
de Masnou
i a veure
no sé quina pel·lícula
vaig oblidar la pel·lícula
que vam veure aquell dia
però
en aquella prèvia
diguem a la pel·lícula
sona aquesta cançó
Tuna i que són
els edificis d'amor
i em va semblar
una cançó
esclar
jo no la coneixia
el 63
és l'any que surt
la cançó
realment
i el 63
estava passant això
el mes d'agost
i de cop tu
li cal sols
i feia
hòstia
ens vam quedar
les meves cosines
la meva germana i jo
com fascinats
amb aquesta cançó
a més teníem cultura francesa
i d'alguna manera
encara vam enganxar
més ràpid amb el tema
vam quedar fascinats
i jo que estava
passant aquell moment
emocional tan peculiar
em va semblar
una cançó meravellosa
per tant
tinc aquest vincle fora
amb la cançó
i amb el tema
és molt bo
el record
és maco
a més estar relacionat
amb el cinema
en el sentit
que estava en un cinema
no per res més
però estava en el cinema
la cançó
el cinema
l'amor platònic
i després hi ha una altra història
amb la Sylvia Berton
que aquesta és més ràpida
també
que és que jo
anys després
als anys 85
fins al 90
estic fent publicitat
i tal
sóc realitzador de publicitat
i tenim un col·laborador
que ve de França
que és un molt bon
realitzador de publicitat
i també
he fet cinema
i es diu
ni més o menys
que Jean-Marie Perrier
que Jean-Marie Perrier
era el primer amor
de la França Sardy
o sigui
ells
ell estava amb el Jacques Dutrou
estava casada
amb el Jacques Dutrou
però
el Jean-Marie Perrier
va aparèixer a la seva vida
perquè era un gran fotògraf
d'artistes
llavors
ell havia sigut model
ell li havia fet
milers de fotos
i en una d'aquestes sessions
s'enamora
amb bojament
també
tornem a estar
amb una història
d'amor boja
i fa que
d'alguna manera
ella abandoni
momentàniament
el Jacques Dutrou
i es llença
a una aventura
amb aquest home
una aventura
que va donar
tota la vida
pràcticament
és a dir
es van estar sempre
veient-se
furtivament o no
el Jacques Dutrou
va arribar a acceptar
allò que una normalitat
i esclar
jo
quan vaig donar-me en compte
que el senyor
aquell que jo coneixia
perquè venia a la productora
a fer spots
era el company
de la França Sardy
que la tenia mitificada
esclar
em va semblar
una cosa increïble
haver conegut
la parella
de la França Sardy
o sigui que
hi ha un vincle
també
per a l'associació
personal
digués
avui ens està sortint
un programa
bastant romanticot
bastant romanticot
al final farà una mica
d'angúnia
això
llavors
seguint
l'obituari
parlem
de Anouk Emé
Anouk Emé
és un altre amor
de molts de nosaltres
sí
totalment
amor de pantalla
aquí
sí
no hi havia proximitat
no
ella va néixer
el 1932
i ha mort
ara la setmana passada
també
amb 92 anys
jo crec que
tots
82
82
no pots
92 serien molts
92
sí
92
sí
del 32 al 24
32 al 24
em falten 8
sí
sí
ostres
molt gran
és un paquet d'anys
sí
sí
sí
tens raó
tens raó
i tant
tens raó
bé
el 1966
ella va fer
molt cinema
però el 1966
va treballar
amb una pel·lícula
com a protagonista
en Jean-Louis
Tritinyan
que es deia
Anouk
a Tim Pham
i aquesta ja
des de la banda sonora
de Francis Lay
que
es va arribar a sentir
tant i tant
i tant
per la ràdio
sobretot
i tant
era una melodia
molt simple
i amb cine
s'ha vist
tant i tant
i tant
que jo crec que tots
més o menys
la coneixereu
sí
perquè seria una mica
com parlar
de l'over story
sí
és una mica
el mateix tipus
d'històries
t'assembla
fins i tot
amb el món
del motor
pel mig
i amb el món
el Tritinyan
era un actor
molt solvent
ella també
per tant
era una parella
estupenda
que sí
hi havia aquesta química
que abans
parlàvem
en aquest cas
hi era
i la cançó
el tema
de Francis Lay
realment
va ser també
determinant
allò que se'n deia
muy pegadizo
muy pegadizo
avui n'hi ha
una altra
que també
es va enganxar molt
que va ser
el tema
de l'ara
de Doctor Zivago
que hem parlat
és una de
no cal
que poseu música
avui
ens ho muntem
aquí
llavors
ella
va treballar
també
entre les seves
pel·lícules
importants
dues
amb Fellini
el 1960
va treballar
la Dolce Vita
i el 1963
a Fellini 8 i mig
dues
de les pel·lícules
importants
de Fellini
el 1961
havia fet
Lola
amb Jax de mi
va fer
una pel·lícula
un pebble
amb una mica
rarillo
que és
Sodoma i Gomorra
1962
dirigida
per Robert Aldrich
La tèc
contra le mur
de George
Franju
Franju
aquestes
de 1959
i va ser
una de les pel·lícules
que jo
la recordo
una mica
com una pel·lícula
d'aquelles
de culte
hi ha una pel·lícula
que a mi
sempre m'ha agradat molt
perquè aquest director
és dels directors
de capçalera meus
i és molt poc vist
i se'n parla
molt poc
habitualment
que és
André del Bo
sí
belga
Ansoir
André
Ah sí senyor
s'entra
amb East Mountain
una pel·lícula
extraordinària
i ell estava allà
també
i ell estava
en fi
un record
que ens deixa
extraordinària
extraordinària
la figura
de Anouk Amé
i per acabar
l'obituari
tenim
un gran actor
Donald Sutherland
sí
i tant
Donald Sutherland
va viure
de 1935
al 2024
88 anys
en total
aquest
aquest sí
aquest
ha fet moltes pel·lícules
molt
potser una quarantena
o més de 40
sí
potser sí
aquí
n'he posat unes quantes
perquè
l'identifiqueu
si teniu ganes
de revisar alguna
per mi
ja personalment
la primera
que recordo
jo d'ell
d'una manera
bé
és
Maj
és una pel·lícula
de la guerra
de Corea
els americans
allà
una comèdia
encara que no
una comèdia
una comèdia
bueno
hi ha
una colla
d'enfermers
i metges
i infermeres
canalles
que s'ho passen
teta
és una transgressió
molt forta
aquella pel·lícula
va ser una
una pel·lícula
bueno
és que clar
és Robert Talman
sí
és clar
després ja han vist
el que va anar fent
o sigui
sí
sí
el 1967
havia fet una pel·lícula
molt més convencional
també curiosament
la va fer amb Robert Aldrich
que ja abans n'hem parlat
sí
de Sodoma i Gomorra
doncs aquí
és 12 del Patíbulo
aquesta és una pel·lícula
de gran èxit comercial
que encara avui en dia
de tant en tant
hi ha alguna cadena
sí
que la reposa
sempre funciona
sense cap problema
sí
ara en ve una altra
que és de 1971
que la va fer ell
amb la Jim Fonda
que a mi m'agrada
sempre molt
que és Cliud
Cliud
de Alan Hill
Paciula
una pel·lícula
extraordinària
un thriller
molt maco
el mateix any
va fer
Johnny Cogió
su fusil
de Dalton Trambo
aquí la història
del Vietnam
ja és molt més punyent
molt dura
perquè
és una persona
que està impedida
de tota la pel·lícula
1973
amenaça
l'ombra
de Nicolás Roig
el 1975
agenollem-nos
que parlem
d'una de les grans
Nova Cento
de Bernardo Bertolucci
potser un dels seus papers
Atila
el personatge aquell
que fa
és un
un home
de
de
feixista
que porta
les seves idees
com
normalment acaben fent
els feixistes
fins al final
i resulta
d'un personatge
abominable
inquietant
que no hi ha forma
tampoc
de deixar de recordar-lo
una gran interpretació
i el 1976
per
desintoxicar una mica
però sempre dintre d'Itàlia
va i ens fa
Casa Nova
amb Federico Fellini
una versió de Casa Nova
extraordinària
perquè a més a més
ell fa un Casa Nova
que
que
quasi tal greus
està físicament
Sí, és veritat
El 1977
tenim
Llaços de Sang
que és interessant
per la barreja
que hi ha
ell com
l'anava utilitzant
també al cinema europeu
aquesta és
amb Claude Xabrol
una pel·lícula
clàssica
de Claude Xabrol
El 1980
torna a Amèrica
i fa una pel·lícula
que a mi també
em va semblar
molt interessant
perquè està una mica
és un moment també
d'aquells
fundacional
del festival
de Sundance
que el va inventar
Robert Redford
i aquesta pel·lícula
és de Robert Redford
és Ordinary People
Ordinary People
sí senyor
i
aquí faig un salt
de 20 o 25 pel·lícules
i us dic
que el 2019
va col·laborar
amb la pel·lícula
At Astra
de Cornel
Pruitt
aquesta ha sigut
segons les dades
que tinc jo
la seva última pel·lícula
escolteu
la setmana que ve
tornem a veure
però
Brans
us volia dir
que el dia 28
divendres
es produirà
el relleu
en la direcció
de la Filmoteca
de l'Òndia
l'actual
i des de fa 14 anys
director
Esteve Riembau
que ha estat aquí
quan es van complir
els 10 anys
de la Filmoteca Nova
de la nova
seu de la Filmoteca
doncs mirarem
estarem
amb el seu comiat
compartirem amb ell
i amb tota la gent
que estem segurs
que complirà
a la sala Xomón
i mirarem
de quedar amb ell
per tindre'l un dia aquí
i fer amb ell
una mica de repàs
del que han sigut
aquests 14 anys
Molt bé