Cinema sense condicions.
Ja estem a Mantena. Hola, què tal? Molt bona tarda, amics. El Francesc no ens avisa i estem nosaltres. Sí que us aviso, però no em mireu. Estic des de la pastona fent el compte enrere. 5, 4, però com que esteu aquí tan aficionats xerrant, amb un convidat nou, doncs clar, no en feu cas.
Aquí estem. Va, Joan, que és el teu. En Joan, en Jaume, el Francesc i el nou convidat, l'Andreu. Benvingut. Moltes gràcies a tots. L'Andreu, vindrà tant en tant, ell és biòleg i professor de nutrició a la Universitat de Barcelona, però també és molt aficionat als còmics i al cinema.
Nutrició, vull. Doncs ja tenim dos temes com a mínim, nutrició i cinema. No pateixis. No, de moment més o menys estem equilibrats. Diguem-ho així. A mi m'agradaria, per començar i després deixar parlar amb ell,
explicar molt pel sobre, perquè preferiria que veiéssiu la pel·lícula, aquesta, Lo Impossible, del Juan Antonio Bayona, que és aquest xicot jove, relativament jove, de l'SCAC, català, que ha rodat amb la... De Sant Andreu, del barri de Sant Andreu. Amb la Econ McGroger, hi ha la Marta Etura, bueno, hi ha un moment que surt només 5 minuts, no sé si arriba a 5 minuts, la Geraldine Chaplin, que omple la pantalla, una cosa, i a més està molt gran, i fa una persona que representa que té 70 anys, i ho fa perfecte, és una cosa extraordinària.
Aleshores diria que... M'agrada que es menti de la Marta Tura, d'allò, i la nena Miwots te la deixes. No, no, no. Total, no és tan important. No, el protagonista és la nena Miwots. La Marta Tura fa un paper. Jo no l'he coneguda fins al final, final de tot, perquè estava tan mal feta i maltractada pel tsunami que no era reconeixit-ho. Però la nena Miwots? No, la nena Miwots sí que es coneguda, perquè té molt de paper. En canvi, la Marta Tura no té pràcticament paper. Ja.
L'estrena en el dijous. Està feta a l'americana, a lo grande, amb uns mitjans insòlits per un pressupost o una pel·lícula espanyola. Ha costat 30 milions d'euros. Qui els ha posat aquests diners? No ho sé, no ho sé. No tinc ni idea. És el primer que l'he preguntat jo també. No ho sé. Quan ha vingut a l'estudi. És que ens interessa l'origen de tot això. No ho sé com ha anat. És a dir, no sé qui... Bé, la Barner Rosa la distribueix i per tant suposo que és una pel·lícula... Es presenta com si fos una pel·lícula americana. És a dir, que...
A més, està rodada en anglès i, per tant, no sé. És una pel·lícula de catàstrofes i la podia perfectament haver estat dirigida per l'Spielberg o per qualsevol dels seus col·laboradors. No en saben tant, segur. Bueno, aquesta està molt ben feta, eh? No sé si els col·laboradors que té l'Spielberg són tan bons com aquest xicot.
Ho fa realment molt bé. I la història és una història en el fons senzilla, molt americana, gairebé simple, però que també has de confessar que arriba a l'espectador i que commou una mica la gent. Per tant, per un públic de tipus mig, és una pel·lícula que pot ser un èxit comercial bastant important.
El film del mes, no? Ja tenim film del mes. No, no, jo preferiria, en lloc de parlar d'aquest, com que tenim ja dues o tres pel·lícules possibles, vull proposar una pel·lícula que el Jaume ja coneix i que ens en va parlar molt bé, però després d'allò que passa, que no tens temps de veure-les totes i no les hem vistes,
I, en canvi, jo el cap de setmana la vaig veure i vaig quedar absolutament bocabadat. Es diu El nombre, le prenom, i és, no sé, fa tres o quatre setmanes que està en cartellera, és a dir, una pel·lícula que jo sabia que estava bé, que la gent em parlava bé, però no...
I la veritat és que tothom havia donat a entendre que la cosa era molt interessant i potser val la pena dir que és una pel·lícula francesa i que potser els pel·lícules franceses, és veritat, encara que aquí o en algun moment es veu posat en dubte, tinc la sensació que cada vegada els pel·lícules franceses estan millor. Aquesta confirma la tendència de millorar, diríem, la representació de França.
I, en primer lloc, cal dir que és una comèdia, una comèdia molt i molt divertida. Vull dir, un dels, potser, grans atributs que té la pel·lícula és que fa riure constantment. La gent, quan va acabar la pel·lícula, sortia satisfeta, rient, i tothom amb els ulls quasi bé plorosos de riure. I, per tant, això és un element important. Basada en una obra de teatre molt exitosa a França, d'un senyor que jo no sabia ni qui era, que es deia Mathieu de la Porta,
És la història d'un matrimoni de mitjana edat que convida a sopar el germà d'ella, de la dona, i un amic comú.
I arriba més tard la dona que està embarassada, arriba també... I tant comú, eh? I tant comú. Sí. Bueno, la vista... És una cosa que fa gràcia. Hi ha una al·lusió en una cosa que no explicarem perquè, si no, perd part de la gràcia. No l'expliqueu, no l'expliqueu. El germà celebra que la seva dona estigui en estat, estigui embarassada, i prepara una sorpresa per tots plegats. I això origina, tampoc ho explico, una discussió, però és un excel·lent guió, molt divertit, gent superficial...
que farà sortir al llarg d'aquestes discussions, doncs, secrets, confessions, opinions feridores per algun o un dels altres personatges i moments molt dramàtics i moments molt divertits. Diguem-ne que la dialèctica és perfecta. Sí, senyor.
Com Skylab, però ben feta, no? Pel que entenc, no? Skylab és una cosa molt més fluixa que això, eh? No, perquè si és Skylab ja no hi vaig. No, no, no, no és Skylab. Has començat llançat, eh? Joan, no hem dit ni el tema del programa. Ah, és veritat, és veritat. Tens raó, tens raó. Doncs vinga, Francesc, corregeix-me, vinga. No, no, corregeixo res. No, però tens raó, sí, tens raó. N'hem dit que a un quart, més o menys, parlarem amb l'Albert Macial, president de la Junta
de l'Ateneu, de Sant Just d'Esvern, perquè a partir del dilluns es comença a passar de nou, ho he sentit a les notícies i hem contactat amb ell de seguida, comença de nou a programar-se aquí a l'Ateneu el documental del mes. Llavors parlarem amb ell. És el documental Pura Vida. Exactament. Els feien aquesta setmana passada al Cine Baix, a Sant Feliu...
I tu ja vas anar, potser? Sí, sí, i la recomano. Doncs mira, perfecte. Sí, sí, sí, és una història, és un documental. Ens en parlaves ara fa un moment. Sí, estava parlant ara. El director és el Pablo Iraburu, que és especialista en documentals, i és la història de l'Iñaki Ocha de Olza, que és un alpinista navarrès, que a l'Anna Purna,
amb una nana de l'Anna Purna. Quan estan a l'últim camp base, intenten fer el cim. Llavors, ell té un problema, té un edema pulmonar o un problema d'aquesta mena. Ell va amb un, sembla que un és de Romania, i l'altre un rus. Se'n van cadascú per una banda. El resum és que el rus baixa,
I llavors la pel·lícula en si és el documental del rescat, com es posen d'acord alpinistes que són de Suïssa, de Canadà, de Russos, de Kazakhstan, de molts llocs que en molt poques hores es posen d'acord i arriba a la Napurna, que tampoc és que estigui a l'abast de tothom,
i és el procés en què aquesta gent s'organitzen i com pugen i el tipus de procés que passen. És molt interessant, la pel·lícula és maca en el sentit de descripció de la natura i de la...
pressió i la duresa que implica aquest tipus d'activitat. I valors que ara s'enalça, com l'esforç, la solidaritat. De gent que de fet és una versió específica de l'Ermità, jo crec, l'alpinista d'aquesta mena.
Vull dir que és un solitari. Doncs després parlarem... I en canvi és extraordinària la xarxa que creen per anar-hi. Que passarà en el mateix documental? Passaran a aquest documental, però la notícia és que cada mes es continuarà fent aquest tema. Aquí al Cine Baix també fan el Baix, que el Cine Baix està a Sant Feliu de Llobregat, aquí també,
I és un cine... Us explico una mica la història, perquè era el cine Guitart. S'havia de tancar perquè... Guinart. Això el Jaume el coneix bé, també. Ah, d'acord. Doncs s'havia de tancar perquè... No sortien els números, puro i duro. Hi va haver tot un moviment ciutadà que va impedir que es tanqués. Jo hi era. Ah, molt bé. Doncs llavors ho pots explicar així. El digues, digues. Llavors...
En resum, s'ho va quedar a l'Ajuntament i ho gestiona un grup de voluntariat que està fent coses molt diverses, que fa això dels documentals, fa cineforums, intenta portar... Per exemple, la setmana que ve està lo imposible a Cartellera i està la del Woody Allen.
i la de l'espino blanco la van fer la setmana passada fan un esforç extraordinari fan el festival del cinema ara i fan moltíssimes coses amb un esforç de tots ells perquè quan surts el senyor que està a l'entrada et pregunta si t'ha agradat la pel·lícula o què tens de dir que també t'ho pregunta la barbeta o així
Vull dir que hi ha un tipus de climes allà molt peculiar, molt peculiar, però que està bé, que està bé perquè hi ha gent que realment s'estima al cine, eh? Molt bé. Doncs quan tu vulguis, i ja ens passaràs a mi, senyor, ens talles perquè pugui entrar... L'altra cosa que tu deies molt bé, Francesc, era que ens hem oblidat que, com sempre, a la segona part del programa parlarem d'un tema, i en aquest cas el tema, que el portarà el Jaume, és les pel·lícules que sempre tornarem...
voldríem tornar a veure. Aquest tema el portarem tots, això és molt fàcil. I moltes. I matitzar el per què i tot això. Jo si segueixo insistint en que el nom, el prenom, és una pel·lícula que podria ser també com una pel·lícula del mes, per comentar-la a tots, és perquè va ser un èxit teatral a França molt exitós, va aconseguir moltíssims premis,
I va ser, ha estat adaptada al cinema pel mateix autor i per un col·lega seu que sempre fa uns coses junts. Ell es diu Matiu de la Porta i el col·laborador i hem ficat més en el cine és Alexandre de la Patelier. Els dos són guionistes de cinema i de televisió.
I val la pena destacar que els actors són extraordinaris, és a dir, són actors, excepte del Patrick Bruel, que és un senyor que és conegut perquè a més a més és cantant a França, etcètera, tots els altres actors són boníssims, especialment una de les dones, la dona del que fa l'intel·lectual d'Esquerres,
I penso que deuen ser coneguts, deuen ser gent de la comèdia francesa, deuen ser actors de teatre, perquè el que és curiós també és que tots els actors, excepte un, són els mateixos que van fer l'obra de teatre durant mesos i es veu que inclús en el moment de rodar la pel·lícula, en el moment de fer la pel·lícula, la coneixien tant que van matisar algunes coses perquè quedessin més bé cinematogràficament i era invenció com si diguéssim dels propis actors.
Permeta'm, jo el que li trobo com a virtut a aquesta pel·lícula és precisament la proximitat que proporciona el cinema. O sigui, tu vas a veure aquesta obra de teatre i estaràs, si estàs a la primera fila, bé, Déu-n'hi-do, els veus bastant a sobre, no?,
Però si et quedes enrere, esclar, els veuràs amb una distància. Quina és la qualitat del cinema que te'ls apropa, que els festeja, els primers plans i tal? Tota la pel·lícula està concebuda com aquell que diu, escolta, diu, i com que són bons actors, que és el que dius tu, diu, vinga, aprofitem aquest fet perquè d'aquesta manera encara lluirà més.
I aquí és on t'estaria, diria jo, o almenys ho proposo com a punt d'inflexió o de reflexió, de dir quina diferència hi ha entre el teatre i el cinema. Doncs aquesta. També han de ser guapos i joves, no? Perquè el primer pla els afavoreixin. No necessàriament. No precisament. Només n'hi ha un que és guapot. Sí, només n'hi ha un que és guapot. Són cinc personatges bastant interessants. Primer és un intel·lectual d'esquerres.
Després hi ha la seva dona, que se sent menys tinguda, perquè potser el seu marit no la considera prou. Després hi ha el germà d'ella, que és un agent immobiliari, que és per contraposició amb el primer que hem esmentat materialista i de dretes, però molt divertit i en el fons també veiem que és molt bona persona. Almenys juga ser de dretes, eh? Sí, o juga. No queda clar potser si ho és del tot.
Després hi ha la seva dona, que és una treballadora seriosa, que té menys per bé perquè arriba quasi al final de l'obra, i després hi ha un amic, el Jaume abans feia referència amb ell, però no expliquem per què feia aquella referència. Després hi ha un amic de la família, que és un músic, és solter i és un personatge molt sensible.
La grandesa per mi del guió és que a diferència d'altres comèdies que només persegueixen, i a més a més una cosa curiosa, a tu t'interessarà la pel·lícula pel tema que et toca parlar més endavant del teatre. Aquesta és una obra típicament teatral que li han donat un llenguatge cinematogràfic i que no sembla gairebé una obra de teatre. En el fons la veus més teatral, no sé si estaràs d'acord amb mi.
Un dio salvaje, la del Polanski, la veig més teatral que aquesta. És a dir, aquesta, inclús m'atreviria a dir que està més aconseguida pel guió. És que el Polanski treballa d'una altra manera, és una altra cosa constant la que es proposa. I aquí jo penso que aquesta constant que es proposa aquest realitzador és precisament destaca això i res més. Però Polanski no, Polanski et porta a la...
Sí, el que passa és que mentre el Polanski tinc la sensació que el que planteja és una cosa més ideològica, aquí són personatges més de carn i ossos que estan en un recinte tancat, persegueixen, diríem, l'entreteniment i fer riure, però sobretot fer pensar. És a dir, jo tinc la sensació que la pel·lícula ofereix la reflexió que fins i tot moltes pel·lícules per mi no ofereixen. Per mi està carregada de girs interessants que fan riure i que alhora li fan una pel·lícula molt amena,
I el tema que hi ha darrere de tot és les aparences, el materialisme, les ideologies, els rols masculins i femenins, que se'n parla en molts moments, els secrets dintre de la família, la confiança, i fins i tot les rancúnies que es poden desenvolupar al llarg del temps entre els membres d'una determinada família. Però que al moment surten puntualment, i això és una gràcia també que té el film.
destaca precisament això, que les rancúnies apareixen a nivell familiar, quan hi ha una convivència, però només puntualment. El que passa és que deixen una empremta, però no és una constant. En un dia salvaje, que només és les rancúnies, com qui diu. Aquí no, aquí hi ha més cosa, i llavors ens representa que és una pel·lícula original,
molt d'humor, molt divertida i que, sobretot, no és una comèdia convencional com les que estem acostumats a veure. Una pel·lícula que té molt més del que puguis imaginar. Saps quin nom li vol posar en el seu fill, un dels protagonistes? No t'ho pots imaginar. No ho expliquis. No n'hi ha de saber. No ho expliquis.
No ho expliquis. Jaume, no ho expliquis. Sempre et passa això, Andreu, quan parles amb el Joan de cinema, que parla i parla i no et deixa. Jo estic d'acord amb això que la pel·lícula del Roman Polanski, Un dió salvaje, creava una sensació especial de...
de no estar al cine ben bé, sinó d'estar com seguint els personatges, però com a dins d'un teatre. Era una sensació molt estranya. A la intimitat, fins i tot. Sí, sí, sí. Sap fer-ho molt bé. Sí, ho sap fer molt bé. Jo també em vaig endurar aquesta impressió. I ara m'he quedat amb ganes de veure... Aquesta no, és una altra cosa. Jo penso que és una altra cosa, és que són plantejaments diferents, perquè jo penso que el canvi està amb el que l'autor d'aquesta obra i la Germina de Beza no té res a veure. Són...
El Polanski té un punt de duresa. El Polanski, tu pots veure una pel·lícula que et sembla que comença a ser amable i no és mai amable, el Polanski. Mai. No et deixa. Ni el ball dels vampius. Mai. De fet, mai. Són extremadament durs, els personatges.
Hi ha una constant, també la pel·lícula, que no l'has esmentat, que és aquest hàbit a veure si enganyo a l'altre i a veure com es comporta, no? Vull dir, això sí, i juga molt. Tot arrenca amb això. Amb això hi juga molt. Dic, avui els hi plantejaré, doncs ja veràs. I segons com reacciona l'altre, doncs vas augmentant el... Vas apretant la femella, per dir-ho d'una manera. Això és important perquè a mi sempre m'ha molestat, això. Jo no...
Jo no entenc, per mi la vida és un joc de sinceritats, i a canvi, clar, hi ha persona que juga... Per exemple, Barça-Madrid, aquesta vegada, perquè vam empatar i va quedar la cosa bé, però si no d'allò, oh, quina alegria que aquell paio s'ha hagut de tregar...
No, no m'ha convençut mai, no? I a la pel·lícula aquesta hi ha un referent molt clar en aquest sentit, eh? Ja la veureu. Jo sé que dir-te que guanyar té un gran al·licient. Guanyar? Sí, clar. I empatar no. Empatar no. No ho tinc. Jo crec que estem tots d'acord amb això, que posats a triar... Sí, però esclar, si empates i tots estem mitjanament contents, potser és millor que no pas que guanyi un i l'altre se'n fadi molt, no? Ah, bueno, la vida...
Les relacions entre persones dins un grup sempre acaben creant equilibris. I llavors aquest equilibri, en el moment que hi ha algú que el trenca, llavors tothom tendeix a buscar un nou equilibri. I llavors això pot donar lloc a situacions molt divertides. I ara m'hi feia pensar el que em descrivia el Joan en la pel·lícula aquesta, el Mam, que deu de ser una cosa així, no?
O molt divertides o com el que hagués passat amb allò que la pilota toca el pal i no entra i que hagués entrat, no? Sí, sí, sí. I en l'últim segon, en l'última jugada, no té res de divertit pel qui va a favor d'un altre. I aquest és un altre problema, també, que crec jo que s'ha de tenir molt present.
Llavors, bueno, i a més en el cas aquest, que ja portes 8 puntets, que tot just comences i tal, doncs un empat, escolta, què més vols? Ja ha tret el futbol. Hi ha un altre tipus de cinema, una mica diferent del que parleu, però relacionat, que és el cinema documental,
en el que segurament no entren moltes d'aquests paràmetres, perquè ja hi ha una altra concepció, ja més aviat la intencionalitat d'aprofundir en una realitat determinada. Ja sigui d'una manera més o menys manipulada, perquè ja ho hem destacat moltes vegades, que el documental també manipula el cap i a la fi, el fet de fer un enquadrament, de fer un muntatge...
O perquè la mirada està seleccionant. En qualsevol cas, aquest tipus de projecte, aquest tipus de propostes documentals són les que tindrem, ja he avisat abans, ja he anunciat que en parlaríem amb l'Albert Macià, el president de la Junta de l'Ateneu, perquè ens explica una miqueta aquesta iniciativa de portar aquí, després de tres anys de no estar-hi, el documental del mes, a veure com funciona tot plegat. I ja el tenim aquí. Molt bona tarda, Albert. Hola, bona tarda. Bona tarda.
Enhorabona, abans de res, personalment t'ho dic perquè jo sempre que he accedit a aquest tipus de proposta del documental del mes promogut pel grup Parallel 40, una distribuïdora productora que s'encarrega del tema, que m'imagino que és amb la que heu entrat a contacte...
tirar-ho endavant, doncs sempre he quedat entusiasmat perquè tots els documentals que he vist tenen això, el que deiem ara, una característica d'aprofundir al màxim possible en una realitat i les realitats poden ser tan diverses com les que de moment es podran veure en aquests tres mesos que venen.
que són les que de moment teniu programades i pensades que tirareu endavant. Com ha anat això que se us ocorreixi tornar a fer aquest documental del mes a l'Ateneu de Sant Jus, Albert? Bé, en principi la mateixa gent de Palau del 40 es va posar en contacte amb nosaltres, perquè després, com deies tu, de 3 anys de no fer-ho, estàvem una mica separats,
I ell mateixos ens ho vam proposar i així que ens ho vam proposar no ens ho vam pensar dues vegades perquè creiem que era, justament estàvem buscant noves activitats per l'Ateneu i justament creiem que ens oferia la possibilitat de portar
cinema de Champions aquí Sant Just i òbviament de seguida vam acceptar la proposta i vam tirar endavant. Cinema de qualitat, jo estic completament d'acord tot i que potser hi ha persones que puguin no estar-ho però jo ja ho he avançat abans quan he començat a parlar
que aquest cinema, efectivament, és una bestiesa, és una bestialitat. L'espectador que s'atreveixi a anar-hi i que tingui ganes, veurà això que dèiem, un aprofundiment enorme en qualsevol tema que es plantegi. Nosaltres sabem que aquest dilluns la pel·lícula que passareu és pura vida, la pel·lícula que es podrà veure, a dos quarts de... Jo ho solicito perquè aquesta és una pel·lícula extraordinària.
Estem aquí, Albert, Andreu, Joan, Carme, que és la que et parla ara, Jaume, i parlarem una miqueta tots plegats amb tu. Jo l'he vist ara fa molt poc, al Baix, al Ciner Baix de Sant Feliu, i m'ha semblat magnífica, o sigui que em sembla molt bé que comenceu amb aquesta, és la primera que feu, no?
Bé, comencem amb aquesta, però tal com està muntat els cicles aquells documentals del mes, és la que toca començar, perquè tots els cinemes que estem implicats a la xarxa, cada mes passem el mateix. Aquest mes és aquesta pel·lícula la que toca...
i a partir d'aquesta en vindran d'altres, que també les farem, que l'has vist a Sant Feliu, efectivament, és una altra de les sales que ho fan, aquí del Baix Llobregat. Però ara la tindrem aquí molt més a prou. Però ara la tindrem aquí, en principi, nosaltres les pensem fer el tercer dilluns de cada mes. De moment ens hem compromès amb les tres primeres, octubre, novembre o desembre, per veure quina és la reacció de la gent de
de Sant Just, i si la reacció és positiva, doncs continuarem tot el cicle. A quin públic li dirigiu aquesta proposta, Albert, als socis de l'Ateneu? En principi, les activitats que fem a l'Ateneu tenen un primer públic, que són els socis, però sempre són obertes a qualsevol persona que estigui interessada. I evidentment és gratuït, això, esclar.
No necessàriament. Això t'anava a preguntar. Podem avançar el preu? Teniu ja pensat de quina serà l'entrada? Em sembla que són 5 euros. Ara no t'ho sé dir de memòria. En aquest moment no t'ho sé dir de memòria. En altres moments s'havien pogut fer altres coses perquè hi havia subvencions, hi havia altres ajudes, però en aquest moment la cosa està molt més retallada i llavors hem de parlar, el 40 necessita...
necessita... tot això té un cos i necessita... En comparació amb les 8.40, que val ja una entrada, eh?, amb el cinema, ara mateix, amb el cos de l'IVA, doncs, bueno, és un preu raonable. Molt bé, nosaltres animem qui no l'hagi vist, inclús el que l'hagi vist, la pot tornar a veure, perquè és magnífica. És una pel·lícula, és un documental, jo crec que és molt interessant, que explora les relacions humanes en uns moments greus, d'un accident de muntanya,
i crec que té molta profunditat i que pot interessar a tothom. Seria un públic molt ample. Perfecte. Doncs si et sembla, Albert, estarem atents a cada mes parlar amb tu o amb algú de l'Ateneu que ens pugui explicar una miqueta quin documental és el que passeu i donarem la informació necessària. Sempre que vulgueu ens tindreu per informar-vos i...
i per donar resposta a totes les preguntes que tingueu. Felicitats per la iniciativa i que vagi molt bé. Moltes gràcies. A reveure. Bona tarda. I aquesta informació que donaré ara està més dedicada als oients del programa i a Andreu també, perquè els altres tres no en feu cas mai amb això.
Que sapigueu que el programa està també a Facebook. Ara mateix estem dins per si algú vol deixar algun missatge. Amb el tema de Facebook i Twitter encara us he de veure per allà ficant la poteta. I llavors també d'aquí un momentet entrarem a Twitter per si voleu deixar alguna coseta. El Jaume ara dirà la seva. Som-hi.
No, perquè et faria quedar malament i no en tinc pas. No, fes-ho, fes-ho, fes-ho. Ja estic acostumat. Proposar que l'Andreu, que tenia una pel·lícula per comentar, que jo no l'he vista la que ens deia que proposaves, però t'escoltaré amb molt de gust. Sí, jo, aviam, el Joan quan em va...
convidar o proposar a parlar d'una pel·lícula. En la situació que estic actualment, masses pel·lícules no puc anar a veure i quan vaig a veure pel·lícules acostumen a ser infantils. Ah, sí? Sí, quan tens criatures has d'anar a veure moltes pel·lícules. S'entén, s'entén, això. Per exemple. Però últimament ens vam aconseguir escapar i amb la meva dona vam anar a veure Prometeus, l'última pel·lícula d'en Riley Scott.
M'interessa, m'interessa el que diguis. Nosaltres som, tant la meva dona com jo, uns fanàtics d'Alien, la primera pel·lícula que va fer de la saga en Ridley Scott. Sí, fa molts anys, eh? 2082, si no recordo malament. No me'n recordo, però molts, sí. Per què, Andreu, fanàtic d'aquella pel·lícula? Pots fer cinc cèntims? Jo penso que va ser una pel·lícula trencadora, Alien. Sí, això és veritat. Perquè va...
va aconseguir barrejar dos gèneres que havien anat per separat, la ciència-ficció i el terror. I a més a més va incorporar certes novetats
que fins aleshores el cine, si ho havia tractat, ho havia tractat molt, molt de resquillada. Per exemple, doncs, la protagonista, el protagonista de la pel·lícula és una dona. Jo no havia passat. Sí, però jo no havia passat fins en aquell moment. I una dona de caràcter, perquè la Sigourney Weaver... Té caràcter. No, i a la pantalla és molt potent, ella. Exacte. I fa poc la vaig tornar a veure i realment la Sigourney Weaver...
omplia la pantalla, era una actriu potent. I la veritat és que va incorporar tota una sèrie d'innovacions estètiques que van ser absolutament revolucionàries. I a més a més, com que ja sabeu que a mi m'agrada molt el còmic,
Juntava dues coses, el cine i el còmic. Perquè el primer dissenyador d'ambientació de la pel·lícula va ser un molt famós dibuixant de còmics francès, que era en Moebius, en Jean Giraud. El que passa és que després es va incorporar un pintor surrealista suís, em sembla que era suís, en Giger, que va ser el que va acabar de donar el toc. Però a la pel·lícula hi ha moltes coses dels còmics de Moebius. I llavors,
Tot això creava una ambientació molt, molt especial, molt especial. A part que la història de la pel·lícula Alien és una història que té diverses lectures i això sempre és una cosa que a mi en les pel·lícules m'ha agradat, no? Que vagis a veure la mateixa pel·lícula i tu vegis una cosa i l'altra vegis una altra i cap de les dues visions potser sigui del tot definitiva, no?
Alien tenia aquesta... A part d'estar fet... Molt ben feta. Molt ben feta. Tècnicament era una pel·lícula excel·lent. I ens trobem amb Prometeus. L'heu vist els altres? No, jo no. Sí, sí, jo sí. Vas a veure Prometeus i jo no sé què us va semblar a vosaltres, però jo em vaig sortir...
parcialment decepcionat. Posent-ho molt. Només parcialment. Exacte, hi ha alguna part que no. Jo penso que... I això que els mitjans deuen ser superiors al que hi havia abans, perquè m'imagino que amb aquests anys... Jo vaig veure el tràiler només, el tràiler era espectacular. Tècnicament és impressionant.
i la realització jo la vaig trobar molt bona no sé si el Francesc opinarà el mateix sí, sí, sí, estic d'acord tota l'ambientació i tot la veritat és que és espectacular el que falla que és la guió i que hi ha certs punts que és que a mig explicar i hi ha certes coses que estan mal solucionades i li passa una cosa que no li pot passar a cap pel·lícula que intenta crear cert terror o cert horror i és que faci riure
I això és molt dolent. Perquè hi ha un moment que és que la meva dona i jo ens vam petar de riure, quan en realitat es tractava d'una escena que havia de fer por. Que havia de fer por, com a mínim. La del cap, potser. Bé, la del cap... No, la del cap no. Va ser una en què es veu una... Hi ha un moment que entren els astronautes. Bé, suposo que...
Potser els oients voldran saber una mica la història de què va. Si han vist aliens, sabran que quan arriben a aquell planeta on han d'investigar una senyal que sembla ser de socors, es troben una nau espaial amb un ésser extraterrestre a dins, que sembla mort i fossilitzat, i amb el pit obert. Una cosa molt misteriosa. En aquest mateix planeta, aquesta precoela,
També a terra una nau que va fer una expedició. Però Mateus és una precuela, o sigui que l'hem de situar abans de l'altre. Llavors, amb aquest mateix planeta hi va una expedició, la missió del qual és fer una investigació sobre l'origen de la raça humana. Ah. D'acord? Que no és el mateix que l'altre. Que no és el mateix que l'altre.
I llavors van allà, aterren, troben unes estructures que semblen construïdes per alguna mena d'entitat intel·ligent, investiguen aquestes estructures que són, entren a dins d'aquestes estructures,
i allà es troben tota una sèrie de coses que no explicarem tampoc, perquè si no trenquem... Però sí que podem dir que tenen la mateixa ADN que nosaltres. Exacte, sí, la cosa va per aquí. Llavors hi ha un moment que entren en un lloc on ja sembla haver-hi com una mena de líquid, diguem, protocreador de vida...
un líquid que tampoc no queda molt ben definit a la pel·lícula que és, i aquest líquid genera una sèrie de criatures. I una d'aquestes criatures és com una mena de serp o de llangardaix, no sé què dir, que en un moment determinat treu el cap i l'expedició que està investigant què és el que hi ha allà dins la veuen,
I hi ha un biòleg a l'expedició, i em sap molt de greu, perquè jo soc biòleg, hi ha un biòleg a l'expedició que és molt tonto i té molt poc sentit comú, que es posa a dir, ai, quina criatura més maca, ai, que bufona que és. La criatura ni és maca ni és bufona, i és molt amenaçant.
Per bo el viola que sigui. Exacte. Total, que s'hi apropa i naturalment la criatura l'ataca. Li trenca el casc? No, no li trenca el casc perquè van sense casc. No, ja van sense casc. Li entra dins de la boca. En aquest moment la meva dona i jo reiem com uns...
Mentre que al cine, bueno, hi havia gent que... Que no reia. Que no reia. Però nosaltres reiem. Però aquest devia ser un biòleg de bata. Vull que vosaltres distingiu de bata i de bota? Ara bé, surt un geòleg també i tampoc no surt tan ben pas. Ja us ho dic, que us aviso.
Sí, no se sap molt bé on han contractat aquest científic, la veritat. Total, que la pel·lícula té aquests punts que dius això hauria de ser horrorós o hauria de generar un cert error i en canvi la veritat és que fa una mica de llàstima veure...
Jo sé per què em va passar això. Resulta que ara, com que hi ha el festival aquest de Sitges, clar, llavors dius, com em deia, o ens deia l'altre dia, un company nostre diu, però com és possible que us agradi això? I llavors, bueno, tu ho estàs dient, no? I aquell xicot va conversant, diu, no, és que jo ja sé que això no és veritat. El que jo miro d'una manera clara és l'impacte que em fa. Jo ja sé diferenciar el que és real i el que no, o el que m'ha d'agradar i el que no.
Molt interessant. El que passa és que el problema és que les situacions de terror que generen el cine s'han de generar amb una certa lògica. Els personatges han d'actuar intentant seguir uns paràmetres o unes pautes que tu seguiries. Però és que aquests actuen de manera absurda i quan els passa el que els passa, rius. Aquest és el problema de la pel·lícula, que jo trobo que el guió està...
No està prou ben fet, que s'haurien de polir moltes coses d'aquestes, que els personatges no estan ben definits. I l'actuació? No importa gaire. Perquè, aviam, la Naomi Rapaz ho intenta. Jo penso que és una bona actriu i intenta.
d'alguna manera, desplegar totes les seves possibilitats, però és que la pel·lícula no l'acompanya. I després, quan llegeixes les crítiques que diuen que elogien el Fassbinder perquè fa de robot, dius, home, fa de robot.
No, no, la crítica, jo l'he llegit, jo no l'he vista, no l'he vista, però jo no la vaig veure perquè la crítica se la va carregar en general, o sigui, no la van deixar massa bé. Ara, jo confesso que com que no l'he vista no puc opinar, és a dir, no ho sé. Jo penso que en general el que he llegit així globalment a les crítiques ho encerten bastant bé, o sigui, tècnicament una gran pel·lícula, un espectacle, ho és, ben realitzada, però que falla en el guió.
Home, va estar estrenada a l'agost, que tampoc és un moment com per pensar que fos una cosa que enganxaria tothom. Sí, però la vam vendre com si tenia un èxit comercial, eh? Sí, però no l'ha de tenir, eh? Perquè jo l'he sentit molt poc i realment no. No, jo tampoc no crec que, com a èxit comercial. No, no la veig, no. Jo vaig veure la d'Òlde Beraston ahir, aquesta de Salvatges. Ah, què tal? Ah, què tal, sí. Et quedes fart de veure maldat pertot arreu, eh?
És una pel·lícula interessant. Oliver Stone és un d'aquests realitzadors, una mica l'estil Polanski, no? Vull dir, és un paio que entra en els temes d'una manera contundent i t'arrapa, t'arrapa. El que passa és que en la pel·lícula aquesta arriba una mica més enllà de la meitat i...
Es desinfla. És més messiànic que el Polanski. Té un punt de messiànic. Tu has vist l'última de Wall Street, l'última... Un desastre. La segona. Jo vaig a confessar que arrel de veure la segona vaig voler a la primera perquè no em parlava molt bé de la primera. Jo trobo que la primera és dolenta i la segona és pitjor encara.
Llavors, jo de l'Ordia d'Eston, l'únic que aguanto una mica és aquella de Kennedy, la història aquella, és la que m'agrada més, però a tots els que he vist, no he vist res que m'entusiasme més. Aquella de la Viena me la va provocar, la va tocar prou bé, 14 de juliol. No l'he vista, no l'he vista. Sí, entre altres. No, jo penso que és un realitzador punyent, sí. A vegades em fa passar, no amb les mateixes constants, però amb Ken Russell, no? Quan tu entres, o sigui, quan comença la pel·lícula que ell ha fet,
Carai, tio. Sembla que et porti, no? És que vaig començar... Assassines Natos és d'ell, també. Sí, és d'ell, també. Jo l'he començada tres o quatre vegades i no la puc continuar. A mi, en aquella pel·lícula, no m'agrada. Amb guió del Quentin Tarantino. Ah, sí? No, això no ho sé. Jo l'he començada...
Tu deies alguna cosa... T'he començat tres o quatre vegades i no hi ha forma... Arriba un moment que no m'interessa, és a dir, no puc continuar. Bé, doncs perquè ho tinguem present, és una pel·lícula sobre organitzacions mafioses i de la manera que lluiten entre elles i, en definitiva, com s'anulen. És allò... Hi ha una preocupació per això i no sabria dir ara exactament on...
diu, tu deixa anar el rumor i veuràs quin efecte que té, no? I hem d'acabar amb la rumorologia, no? Vull dir, jo n'he sentit a parlar últimament amb algun escrit i tal. I la pel·lícula aquesta ens mostra la devastació que provoca això, no? I a tu t'ha agradat? Diem-ne que està prou ben feta, la interpretació és bonota, veus? Aquí sí, aquí sí que llueix.
I bé, vull dir, hi ha una varietat, hi ha el Bericio del Toro, hi ha el d'allò, el Travolta, i després dos xicots joves, i una noia, no, dues noies, la Salma Hayek, també. Aquest es va presentar a San Sebastián. Sí, bueno, a San Sebastián. Sempre treballa. És potent, ja dic, però a partir de la meitat ja se li veu el lleutor, o se li veu el discurs, i el que també és interessant és que fa dos finals molt creïbles.
Ja està. I tu et quedes el que vols. Fa dos finals una després de l'altra. Ah, sí? No m'agraden a mi, això. Ah, jo... Sí, jo tampoc no. Jo sí. M'encanta que facin dos finals, perquè... Clar, perquè sí, perquè és que llavors tu no te'n pots ficar més, i llavors ja... Perquè vols un altre. Vull dir, en canvi, quan és un de sol, t'has de quedar amb aquell. No, quan és un final obert,
que realment la història el necessita que sigui obert és una cosa, i tampoc m'acaba d'agradar. Jo m'agrada que l'autor es mulli i l'autotrigui, i després a tu t'agrada o no t'agrada, però jo prefereixo que es mulli la gent. Ideologia, eh, mestre? Jo, no, jo... Bueno, és que penso que la ideologia ens defineix d'alguna manera, és a dir, segons el que pensem o una altra cosa... O inclús sense ideologia, és que jo no busco... Escolta, si aquell és l'assassí, doncs és aquell.
que es mulli a l'autor que ha decidit construir allò perquè jo l'observi. Els americans tenen tendència a fer això. Sí, ara està molt de moda. No sé si us recordeu, amb el primer és del Burn, eh? La primera pel·lícula també tenia dos o tres finals, que a més a més amb el DVD les podies veure. Sí.
I ja la vaig veure, ja ha passat, eh? La primera, la primera? Fins i tot la primera. A mi em va agradar, no sé quina... A mi em va agradar la tercera, la tercera. Però veus, l'última, la que hem fet ara... Un desastre, eh? Jo vaig anar-hi... Un desastre. No, no, no.
Han canviat l'actor, que no ho fa malament, un actor tal. És que ell ho feia molt bé, també. Però el que passa és que la història és com... dóna la sensació que està aprofitada la idea del Burne per fer una pel·lícula sense que tinguin argument, sense que tinguin ni actors adequats pels brages que surten. I que no s'entén res. No dubtis. Oliver Stone és millor, segur. Segurament. Encara que tingui aquest defecte aquí. Molt segur. Molt bé.
Ja va quedant clar una mica les pel·lícules que tornaríem a veure sempre i les que no, oi? Algunes d'aquestes no. I a més en dos finals ja veus tu. Perquè potser aniria sent l'hora, oi? Molt bé. D'entrar amb el tema de la setmana. Jaume, explica'ns què ser. Jo començaré esmentant un parell de pel·lícules i en tot cas, tal com anirem esmentant, a partir d'aquí ja veurem què és el que més ens agrada o què és el que...
Tornarem a veure moltes vegades, no? Jo sempre dic que aquest principi del 2012 vaig començar l'any veient set nòvies per set germans, que segurament l'he vist 55 vegades o més, no?
I llavors em vaig quedar ample, perquè és una pel·lícula que m'agrada molt, com deies tu. Potser no ideològicament, però sí filosòficament. M'encanta que la gent pugui trobar un equilibri com el que planteja aquesta pel·lícula. Més enllà d'ideologies, fins i tot diria jo. Però bé, llavors aquesta seria un principi, un començar a l'espai aquest, però després hi ha dues pel·lícules que em tenen al cor robat. Podria començar... Vaig esmentar-ne dues més abans, no?
el vertigen del senyor Hitchcock, que és la que està concebuda la primera i que sempre la pots donar a veure i sempre t'agrada, i també l'altre, el Ciutadà Kane, per què? Perquè va ser molt difícil quan es va fer al principi, però en definitiva ara ja l'entenem tota, sabem que és una de les pel·lícules que, des del psicoanàlisi, més punyent i més vàlida, i llavors ja està, ja em quedo aquesta sempre a l'estona de veure, però és veritat. Però n'hi ha dues que encara m'agraden més.
que és l'Hilgato Pardo i la Terra de la Gran Promesa. El per què és molt elemental. La Terra de la Gran Promesa perquè és una pel·lícula que ens parla de la creació del sindicalisme com a necessitat de defensa davant de la brutícia, que representa el poder absolut, i l'altra perquè també ens parla de la decadència d'una constant com és l'aristocràcia en favor de la burguesia, que per mi, històricament, és un pas molt important.
Clar, a partir d'aquí, el que vulgueu. Jo també estic d'acord, estic d'acord. El vertigin, no sé jo si la tornaria a veure fixa't. Del Hitchcock, que en veuria moltes, no sé si triaria aquesta justament. No, jo no.
A mi m'agrada més la finestra indiscriminada. Per exemple, t'anava a dir jo... Encadenados, no sé si coneixeu Encadenados. Sí, també, però la finestra és per mi la reina d'ell. Això de mirar i tal. Això és extraordinari. Això és una cosa que portem a l'ànima. Jo, en canvi, del Hitchcock, la pel·lícula que em va impressionar molt va ser Els ocells.
Aquell final em va deixar, perquè a més recordo que era nano, era molt nano, i aquell final em va deixar molt inquiet, però molt inquiet. És una pel·lícula que en aquest sentit... És que és veritat que el Hitchcock sap bellugar molt bé la inquietud de l'espectador. Amb això és un artista. No és un gran director, però és un artista per inquietar-te. Sí, sí.
Jo penso també que no és un director dolent, és a dir, sap molt bé els actors, i a més a més... Però entre això i El gato pardo... És que són coses diferents, són coses diferents. És a dir, primer que ja es basa en una novel·la molt important, i jo, per exemple, en canvi, veus del Visconti, hi ha una pel·lícula que jo vaig veure quan era jove, també, sempre me'n recordaré que la vaig veure en un cine que ja no existeix a Passeig de Gràcia, vaig sortir del cine i vaig estar com una hora caminant, encara intentant mantenir la sensació que m'havia produïda en aquella pel·lícula,
de Luis Conti, la primera en blanc i negre que havia vist d'ell, que és, no, que es diu Noches Blanques. Ah, Noches Blanques, sí. Noches Blanques amb el Marcelo Mastroianni i la Maria Shell. Sí, i la Maria Shell. És que era molt maca que la pel·lícula aquella. A veure, totes les pel·lícules que estem esmentant... Era molt bonica, sí.
Totes les pel·lícules que estem esmentant són aquelles que sempre tornaríem a veure? Sí, sí, jo sí. O són només les que ens han agradat més? No, no, no. Jo, les oixes blanques, les tornaria a veure. Jo penso que la que tu has començat... Sí, és un matís. Això és un matís, eh? Sí, això és veritat. Quan has començat amb si t'hi no veus per si t'hi no veus, jo penso, aquestes pel·lícules, que les han fet tantíssimes vegades per la tele, i que entres, enxufes, la veus i t'hi quedes,
Algú tenen que les repeteixen mil vegades i la gent s'hi queda. Per tant, hem d'admetre... Que bellos vivien, això passa. Les noves generacions... Jo el Tobí o no Tobí del Lluís. El Tobí o no Tobí del Lluís sempre em quedaria veure-la. La començo i no la puc deixar.
Jo al costat de 7 novias para 7 hermanos posaria cantando bajo la luz. I tant. Perquè són dos musicals, potser, jo no sé, ara no m'atreviria a dir dels únics dos, que no m'encansaria mai de veure. A mi en general no m'agraden els musicals, en general no m'hi trobo bé amb allò que de sobte es paren i comencen a cantar. Aquest punt no m'ha acabat de sentir còmode. I si són francesos ja...
Això ho haig d'admetre, però el musical és això, no? Però en canvi aquestes dues les puc veure sempre. És que aquestes dues combina perfectament i el cant és una continuació del que està passant. I la música és molt bona. Aquí tant una com amb l'altra la música és extraordinària. Voldria també recordar, probablement per això, i això ja ho pensava, vull dir primer esmentar el que he esmentat, no?
Ja ho volia dir, que hi ha pel·lícules que m'agraden molt tornar-les a veure i n'hi ha d'altres que més aviat les he vist i em queden com un referent extraordinari, no? Per exemple, i a vegades per aquella situació en la qual l'has viscut, la cuira sap potenquin, per exemple, no?
L'he vist més d'una vegada, però la primera vegada que la vaig veure va ser a la clandestinitat, la vaig portar jo al cinema, me la jugava... Saps allò que dius? Ostres, tu, jo també he fet alguna cosa i la veritat és que la tinc a dins i sempre que la he pogut tornar a veure m'he quedat fantàsticament bé veient una cosa tan important. Sí, és que hi ha unes pel·lícules... Les pel·lícules moltes vegades porten la càrrega
que ja porten elles d'un argument, d'un guió ben fet, d'una història potent, però també hi ha la càrrega que ara... Del moment que les has vistes. Del moment que les has vistes. Les dues coses... Jo és per això que hi ha una pel·lícula, que segurament podria dir que és la pel·lícula de la meva vida, que no és una pel·lícula el millor que fos, no sé si a tothom li agrada o no li agrada, però a mi l'he vista potser 20 o 20... La vaig veure en un període determinat, jo en un moment determinat, abans de ser professor, treballava a la indústria perquè tenia dos carreres, una industrial i una de lletres,
I aleshores, un moment a mi em vaig plantejar que volia deixar la indústria i volia, doncs, passar a donar classes, no? I aleshores hi ha una pel·lícula basada en una novel·la, la famosa novel·la d'Elia Gatham, que es diu El Compromiso, The Rangeman, en anglès, que és on a l'Elia Gatham se li va morir la seva dona, ell es va tancar, doncs, a París i va escriure la novel·la durant dos o tres anys, i es va convertir en un best-seller, i després es va convertir en una pel·lícula, amb el Kido Douglas, la Dunaway, sortia la Deborah Kerr...
És una pel·lícula que reflexa el moment que segurament jo en aquell moment estava vivint. És a dir, jo estava guanyant moltíssims diners i em plantejava per raons ideològiques fer una cosa que jo estigués més content amb mi mateix i per tant deixar de guanyar tants diners i fer una feina que jo considerés que omplia més la meva vida, com era donar classes d'història.
I aleshores, com que jo tenia el dubte de si... I a casa meva, per exemple, em deien que era estúpid, burro, i completament... I no és així, no tenien raó. Fer que Rafal, que deixés de guanyar altres diners per fer una cosa que estava molt mal pagada, doncs tenia l'oposició de la família, etcètera, etcètera, doncs a mi em va costar molt decidir-me, no? Llavors...
Aquella pel·lícula em va ajudar moltíssim a decidir-me i, clar, em va fer reflexionar i l'he vista milions de vegades. Però, clar, penso que és això que està dient ella, és a dir, està absurdament lligada a un moment de la vida. Suposo que si la veiés ara, m'agradaria o no m'agradaria, no ho sé, però no tant intensitat com em va passar en aquell moment, no?
Jo penso que a vegades hi ha moltes pel·lícules que el que ens proporcionen és el plaer que un actor o una actriu, i més si ho fan bé, viuen unes experiències que tu probablement no viuràs mai. En aquest sentit, jo hi apuntaria una pel·lícula, ho dic així de clar, com Els ponts de Madison. És difícil que jo pugui viure, i més a l'edat que tinc, una experiència com aquella...
Primer perquè no soc a Clint Eastwood, però entre altres coses, no? I llavors, aquella pel·lícula sempre m'ha agradat tornar-la a veure. A més a més, la música és genial, no? Que és una mica allò que nosaltres que vam viure amb una... que vam començar a viure amb una dictadura i que en definitiva escoltàvem d'uns i altres...
que havien d'anar a missa, que no sé què, tal i que qual, i que a més a més, doncs, el que es deia entre nosaltres és que anàvem de prostitutes, bé, tot el contrari, en definitiva, a veure si podem aprofitar-nos de la dona en el moment que s'hi posa una mica bé, tal, no? Llavors, jo crec que hi ha una cosa millor, que en definitiva és l'estima, que probablement aquesta estima neix...
quan és impossible que existeixi amb una vida quotidiana completament arreglarada matrimonialment.
ens entenem, no? I amb això no vull fixar-ho, sinó senzillament és un plantejament que se'ns pot trobar. Llavors, aquesta pel·lícula breu en contra, i pel·lícules que parlen d'aquestes constants, d'una persona que s'apassiona per una altra, però que de cap manera voldria veure-se arrossegat per aquella passió i en canvi allà hi va parar i tal, també m'agrada molt això. Enamorar-se, no si l'has vist? Per exemple. El Robert De Niro i la Meryl Streep. I tant, i tant.
En fi, i aquesta sí que m'agrada molt veure-les, no? Jo en tinc moltes, eh? Jo també anava a dir que contraposar també en relació amb una vida que un no viuria mai però que té un gruix important...
Jo diria la del Francis Ford Coppola, el Padrino, les tres, jo penso que té la potència... Bueno, primer que estan molt ben fetes, jo també les torno a veure encara que no vulgui, si me les trobo allà a la Càbora, perquè a l'Al Pacino allò és extraordinari el que fa, i després perquè són pel·lícules que tenen un punt d'èpic d'un món que és el gangsterisme i la màfia, i aquest món en què jo no hi entraria mai i que no sabria ni de res,
No té cap relació amb mi, però en canvi això em subyuga extraordinàriament. Estic totalment d'acord amb tu, perquè a més és una història que la situes a l'edat mitja i és una història increïble. La situes a Roma i és una història increïble. És una història que hi ha per si.
I humanament té un gruix, tots ells... Ells ho fan molt bé, perquè ho fa l'Al Pacino Broda, però és que... Marlon Brando i els d'altres altres. La seva dona, la d'Al Pacino, és la de Keaton, la de Ian Keaton. És que tots els que són, la germana, té un gruix allò, i tens la sensació que té un apunt d'èpic.
Sí, sí, sí. I això no ho trobes fàcilment, no? Perquè el gato pardo, que també té aquesta cosa, ja és una història per ser grandiosa. I el padrino és el...
l'entresijos d'un món que neix, es fa, creix, és immens i dintre es mouen cors i humanitat. I això està extraordinàriament ben descrit. És que a més hi ha un tema molt present que és la traïció i la venjança. Això arrossega passions. És Shakespeare el segle...
Salvatge està ple d'això, eh? Sí, sí, evidentment. Planíssim, salvatge, evidentment. Jo dels últims temps, si hagués de repescar, no hi ha pel·lícules d'aquestes clàssiques, jo penjant de clàssiques, en Cusmuda es m'agradaria rebeure. Per exemple, la Magistra General del Keaton el tornaria a veure sempre, o la Quimera de l'Oro. Però si penso ara en pel·lícules més recents, una que he vist ja més d'una vegada, perquè jo tinc tendència, quan una cosa m'agrada la veig 3, 4 o 5 vegades, no em sembla que ja ho sabeu,
Una que m'ha agradat moltes vegades, i que trobo que em fa repensar coses cada vegada que la veig, és Les invasiones bàrbares. Una pel·lícula canadenca, si no si l'heu vist... La primera o la segona? La primera no, eh? La primera, que era l'imperio americano, trobo que és molt més fluixa. En canvi, la segona... Les invasiones bàrbares és la del senyor aquest que s'està morint... Que té un càncer i s'està morint i que els seus amics s'ajunten... No és el canadà, això?
El canadès, canadenques, no per jo canadenca. Del Denis Arcan. Aquesta pel·lícula la trobo molt lligada, inclús musicalment, perquè al final hi ha una cançó sobre l'amistat preciosa. Vull dir, trobo que és una extraordinària pel·lícula. I una altra pel·lícula que trobo, aquesta per cert va ser una pel·lícula nominada, no nominada, va guanyar el premi la millor pel·lícula estrangera de parla no anglesa. Els Oscars. Els Oscars, va guanyar l'Oscar la millor pel·lícula estrangera de l'època, de l'any, no sé quin any és.
I una altra també de la mateixa època, aproximadament, que també m'ha fet pensar molt i m'ha semblat molt interessant, potser perquè el tema dels països de l'est i del m'ha interessat sempre i ho he seguit una mica, és La vida de nosotros, una pel·lícula que... De l'estasi, no? Sí, de l'estasi, del control que tenia, diríem, la societat comunista alemana sobre la gent, en general.
Jo, aquesta última em va agradar molt bé, molt, també, la vida de vosaltres. A més, vaig trobar que tocaven el tema aquest d'una manera excel·lent, exquisida. I és que ell, el personal també ho fa molt bé. Sí. I jo, la pel·lícula que no m'encansaria mai de veure, perquè, a més...
segurament perquè emocionalment hi vaig connectar molt, és matar un rosenyó. Ui, això és extraordinari. Aquí sí que... L'he vist també moltes vegades, eh? Gregory Pecs. Aquest estiu la vaig veure. És brutal. Jo no voldria deixar, probablement perquè ens pertany, no?
Però la pel·lícula que reconec les seves mancances, però a canvi sempre m'entusiasmat perquè em va obrir el món a la terra que pertanyo, és la ciutat cremada. Aquesta és una pel·lícula que quan la vaig veure vaig dir, caram, ara ja començo a saber una mica de què va tot això. La vaig trobar impressionant. I està malfatota, no té gaire bon ritme...
Des del Ribas, no? Sí. Després, quan va fer Victòria, encara es va passar més allà. Encara pitjor. Un xurro com una casa. Bé, la qüestió és que això volia dir-ho. I també esmentar alguna pel·lícula espanyola. Evidentment, l'Esperit de la Colmena segur que és de les que més respecte li tinc. Tornar-la a veure... Deies, potser no, perquè l'he vist diferents vegades.
Però, en canvi, sí que m'agraden altres pel·lícules molt més senzilles, l'anyo de les luces, o bé, la lengua de les mariposes, Tassio... Calabuig, calabuig. Aquest estil... Calabuig i els berlangues. Calabuig t'agrades? Sí, el berlangues... L'autronia s'ha de veure, no? I Ay Carmela, també, no diguis que... Està molt bé, Ay Carmela. I per què no? La deixo per l'última. Calle Mallor. Menos mal que ho has dit. Us heu fixat que no hem dit cap guàstor?
No, però n'hi ha molts que m'agraden molt. N'hi ha molts, eh? N'hi ha molts, eh? Centaures del desert. No, a mi, Raides profundes. Centaures del desert. La que més m'agrada és Raides profundes, la western. Raides profundes, sense perdó. Sense perdó. La meixa espiriana, per mi, és horitzons de grandesa, eh?
Sense perdó, jo que també l'han tornat a fer ara. És magnífica, eh? Està molt ben feta. És que no ho direm tot, ja ho sabem. No, no, no. Jo el tatjàs, el coneixeu, el tatjàs? Jo encara diria l'Akiro Kurosawa, el Dersursala. I Kiro.
Escolta, jo aquesta també és una cosa magnífica. Per què no hem dit ningú? Us heu posat molt nostàlgics, ho he de dir, perquè jo ho he estat veient d'aquí, no vulgo participar, perquè ara us diré la meva... No tenim 18 anys com tu. Us diré la meva... No oblidis a l'estalda i cobrir, que s'ha de quedar ben claixo.
Mira, això estic força d'acord. Atraco perfecto. No, però és veritat que s'ha fet un recompte de moltes pel·lícules i han anat sortint motius diferents pels quals tornaria una persona a veure. Motius nostàlgics, motius ideològics, motius d'emoció que et dona una pel·lícula. Jo la veritat és que tinc molt poca tendència a tornar a veure una pel·lícula l'altra vegada. I l'única que alguna vegada és un motiu curiós, per això ho vull esmentar també.
L'única manera que torni a veure una pel·lícula és perquè no l'he entès. Si no l'he entès, llavors vull tornar-la a veure, per exemple, El arbre de la vida. Sí, sí, a mi m'ha passat alguna vegada. Em va passar a Ciutadano Kane, amb la Dolce Vita de Fellini i amb alguna més. I potser pel·lícules, això sí que tinguin una quantitat d'informació molt gran i en aquest sentit posaria la pel·lícula d'En busca del fuego, una pel·lícula que m'apassiona.
perquè no és només una pel·lícula, de fet, tampoc és una gran pel·lícula com a concepte cinematogràfic, però hi ha tanta cosa ficada allà, hi ha tanta feina d'antropologia, que és el tema que m'agrada, tot i que no sigui la meva especialitat, d'una persona que va dir, doncs vinga, jo faré que tot el rodatge estigui fet amb el màxim acurat, tot l'acurat possible, perquè aquest tipus de pel·lícula seria, en si un cas, tinc molt poca tendència a veure.
Ens queden molt poc temps, si en cas ja anem sentint la sintonia del final. El Jaume volia...
No, és que ell ha esmentat una i tal. No, ni el de Stanley Kubrick sempre m'entusiasma. Però bé, n'hem parlat moltíssimes vegades. Jo confesso que m'agrada, però no totes. Jo, per exemple, m'agrada més l'Atraco Perfecto, m'agrada més l'Aquella del... Espartaco. Bueno, Espartaco m'agrada molt, però l'Espartaco, com que hi ha gent que no considera que sigui seva, però Espartaco és una extraordinària pel·lícula. Jo la que he vist moltes vegades, perquè em passa això que diu el Francesc, perquè no l'entenc, és 2001.
No l'hem entès encara. Per analitzar una pel·lícula, eh? Per analitzar una pel·lícula jo sí que la veuria moltes més vegades. Doncs bé, amb això acabem, agraïm molt i desitjant que estiguis per aquí, Andrea, moltes vegades més, acabem aquest programa recordant que al blog cinemassensecondicions.blogspot.com podeu tornar a sentir aquest programa, els de la temporada i els de la temporada passada i alguna més.
Ens acomiadem fins la setmana vinent, que tindrem el tema de Sitges amb el Sergi Rada, que a veure si el podem convèncer que estigui aquí amb nosaltres. Sí, home, sí, una va de l'any. Fins la setmana vinent. Bona nit. Adéu.