logo

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

...unitses, ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Lluís, 98.1...
Cinema sense condicions.
Cinema sense condicions.
Bona tarda, estem aquí a Cinema sense condicions, un dimarts més.
Avui ho farem amb una versió així enplugged, acústica, perquè el convidat se'ns ha lesionat,
perquè el conductor del programa està d'estància creativa, continuant les vacances, i aquest que us parla és Joan Sardà i toco la guitarra.
Al baix està Pepper Mengel.
Bona tarda a tots.
Bona tarda.
I Paul Diggler a la bateria.
Hola, bona nit.
A la bateria dels comandaments del programa hem posat Jimi Hendrix Experience perquè també eren un trio, perquè era l'unitat mínima per tenir un grup de rock.
Però...
Oh, nosaltres parlem de cine i estem una mica desconcertats.
És la tardor del nostre desconcert.
Hem vist moltes pel·lícules, però...
La majoria d'elles ni les recordem ja.
No, jo no recordo res.
Bé, va, doncs una hora d'anar recordant, rememorant i oblidant algunes.
Aquí està.
També voldria que parléssim de per què es fa aquest tipus de cinema.
Com és que un art amb la història que té està en aquest moment tan dubtós que surten històries que no entenem per què surten?
A qui poden interessar aquest tipus d'històries?
Quin públic troben?
El públic, quan hi va, se sent cridat per aquestes històries, se sent identificat?
Com deu ser la cuina allà on es fabriquen?
Bé, i no només això, jo crec que també és el punt de partida, que tot això...
O sigui, el cinema és un treball en equip, i de molt equip, no és ben bé literatura, per exemple,
que ho pots fer, entre cometes, amb les teves mans.
Jo crec que la pregunta comença en qui aposta per aquestes coses.
O sigui, qui dona una subvenció, qui arrenca...
O qui és l'ami que li dona el copet a l'esquena i diu, sí, sí, això val la pena.
Aquest seria el primer misteri.
És el primer misteri.
O sigui, la persona és una gent de vendes, llavors, perquè arribar a donar una història així a algú que et posarà als mitjans, potser, no?
Això ja és un mèrit, ja, per si, perquè si comences a aconseguir televisions, subvencions, això ja és un aval, no?
Llavors, potser és més l'era de l'aval, perquè si vas potser amb algun nom famós, tipus actors que ara mateix estan funcionant, o guionistes, o...
Potser el cinema ha de tirar cap aquí, no?
O sigui, com a més el producte que genera expectativa pels noms que surten o per qui ho dirigeix, que no pas potser pel contingut.
Vosaltres creieu en una conspiració?
Aviam, quin tipus?
Una conspiració per intentar passar bou per bèstia grossa, perquè és que el que estem veient, a més a més, resulta que és un cinema, en la majoria dels casos, molt avorrit,
però que té un ressò crític molt ample, vull dir que les estrelles es regalen en els comentaris.
Bé, jo segueixo pensant que també la crítica del cine no deixa de ser periodisme, i com està el periodisme ara, que tot és editorial.
O sigui, aquí, no? És el que es diu la postverda, no? De qui t'expliqui...
O sigui, tu llegiràs el teu corrent, una mica el que segueixis ideològicament, potser, o socialment, però...
Sí.
En el cinema jo ho veig...
Vols dir que els titulars ja et venen donats, i tu l'únic que has de donar és l'ok, una cobertura informativa més o menys llarga, i ja està, no?
Aviam, jo crec que també hi ha coses que són de per si. No dic lògiques, però que, per exemple, si hi ha algú que fa una òpera Prima,
com a mínim, se l'intentarà potenciar, perquè potser no és, evidentment, la millor obra que hi haurà, però, bueno, com que és un inici, bueno, recolzem.
I torno a dir, també depèn d'on vinguis, perquè és diferent, si a una persona li agrada molt el cinema i s'ha llençat a fer cine,
com a una persona que ha estudiat a una escola pública, com a una persona que ha estudiat a una escola privada.
Jo et diré una cosa, sobre això que dius de l'Òpera Prima, jo diria que els dos darrers anys, és una impressió que tinc jo, eh?
Sembla que hi ha més diner fàcil per aquests que proposen, o aquestes, que proposen una Òpera Prima,
que per gent que ja porta uns anys treballant i demostrant que té, si més no, un control de la tècnica i del mitjà.
I un món personal.
Que t'ofereix unes garanties a l'hora d'enfocar un producte, no?
Bueno, però, jo crec que igualment, gent, per dir alguna cosa, Almodóvar, Amenàvar, gent ja a altres esferes espanyoles, per exemple, al cinema,
jo crec que igualment aquests també reben subvencions, és a dir, tu ho veus al principi de l'espera,
el que passa és que aquest tipus ja de directors més consagrats ja han fundat les seves pròpies productores, no?
El Corte Inconfección, El Deseo...
El Deseo, sí.
Al final són productores tipus Bayona, també, no? Que ho canalitzen per allà.
Ara, que sí que és veritat que... Jo crec que també perquè potser s'està veient que hi ha un estancament en temàtiques
i ens havíem estancat ja fa un temps en Torrentes i ara ens hem estancat en Ocho Peídos i històries d'aquestes molt corals, no?
Espanya sempre ha sigut, jo crec, un cinema bastant coral com el francès, no?
I potser, si vols trencar amb això, doncs potser has d'apostar amb noves figures, no ho sé.
Potser hi ha una partida ja destinada a això, ja directament.
Aquí estaria la conspiració, esclar.
Bueno, clar, per això jo crec que és pura, té lògica, no?
En definitiva tot us sustenta el diner, no?
Ah, no, clar, evidentment.
Jo veig que són temes que apel·len a l'emoció, no?
I que això és una qüestió una mica discutible perquè no tots són emocions.
Avui dia l'emoció està, jo penso que molt sobrevalorada, per sobre de la raó i tal.
i no ho sé, vull dir, penso que anem malament per aquí, perquè normalment molts dels cineastes agafen grans temes
i no es posicionen ni a favor ni en contra, no?
Vull dir, simplement deixen allà el tema, fan una girada pel tema, més o menys ben cosida o no,
i t'ho deixen anar.
I aleshores hi ha uns corifeus que diuen
ah, això és la gran pel·lícula sobre aquesta qüestió,
ah, això és aquesta gran pel·lícula sobre l'altra qüestió
i tu no ho veus de cap manera, vull dir, veus que es podia anar molt més a fons,
que allò queda només a la superfície,
que no acaba amb el problema.
Vull dir, per exemple, ho estàvem parlant abans amb el Pep,
hi ha moltes pel·lícules que avui dia, com a solució a tots els problemes del món,
fan servir la paraula amor, no?
Vull dir, que hauríem de descriure què és l'amor,
que capdavall no deixa de ser un invent humà,
vull dir, que no pot arribar a resoldre res, no?
Perquè al cine, evidentment, s'ha de dir que no vol resoldre res.
Però és que sembla a vegades que no vulgui ni entretenir,
que no vulgui ni agradar a l'espectador.
I aquí és el problema per mi, perquè la gent que va al cinema i veu allò,
vull dir, com els hi pot arribar aquelles coses tan avorrides,
que no resolen res, que no es comprometen...
Aviam, sí que és veritat que últimament hi ha molta tendència
d'aquest cinema contemplatiu, no?
Però, i sobretot aquí, s'està fent molt.
I jo crec que en parlarem, no?, ara, durant el programa,
però és un gènere que...
Bé, un gènere, no sé si...
O sigui, és un estil de gravació, de narrativa,
que jo crec que surt molt d'ensenyaments en escoles,
perquè jo crec que és un...
És un clitxé bastant...
Per exemple, a banda de part, escac, en el cas és català,
jo crec que és bastant...
Es veu bastant i sobretot quan experimentes més en l'escola,
que són els curs.
Llavors, vas a festivals, veus curs...
Sobretot escac tenen un ritme en general
i uns temes potser més familiars, més, no?,
més de parella, més d'amor, més de sentiments,
que jo crec que juguen ja...
És a dir, al final, un genera l'altre, no?
A vegades, una gravació més contemplativa
dona... no?, suposadament entres més en els personatges,
entres més en les mirades, no?
Allò, me'n recordo quan venia en Carol,
que no té res a veure, evidentment,
amb cas català ni res, però la pel·lícula Carol,
que era una història molt dura, molt difícil d'època,
però, ei, el que comptava són les mirades, no?
El que comptava són els gestos que es feien entre elles dues
i, clar, però una de les pel·lícules que parlarem avui,
que és aquesta que dèiem abans d'entrar,
no?, de les distàncies, no?
Potser aquest to es dilata tant
que a vegades perds, perds el nord.
No, i després hi ha el tema aquest de...
Sembla que es busca molt tocar el tema de les emocions.
Home, a veure, si no arribes al fons,
aquí, al final, el que resulta és que estàs fent
és donant a la gent un plat fred,
que no té consistència, allò.
Per exemple, ara, posant un exemple,
tenim cinema espanyol,
La Enfermedat del Domingo, de Ramon Salazar,
és una extraordinària pel·lícula
que, efectivament, tracta el tema de les emocions.
Però de quina manera?
Amb quina serietat?
Amb quina textura profunda?
I uns treballs actorals extraordinaris
buscant els emplaçaments correctes?
Esclar, quan veus un producte així tan ben acabat
i, a més a més, amb un contingut ferm
que es mantén durant tot el metratge,
dius, bueno, fantàstic...
Però aquesta pel·lícula no tindrà premis
i estarà menys tinguda.
Sí, mare i filla,
separades durant deu anys,
es retroben a petició de la filla
en un lloc molt apartat de la muntanya,
la filla té un càncer terminal.
Bé, llavors, imagina't,
és un duel interpretatiu ja,
començant per aquí,
i després és un duel entre mare i filla.
Entre Bárbara Leni i Susi Sánchez,
que són perfectes.
Estan perfectes.
Són pel·lícules d'aquelles
que haurien d'estar oscaritzades
o amb Goya o amb...
I no res.
Bé, no, no se sap.
O sí, o ja creieu que no arribarà en Goya?
No arribarà.
No arribarà, no arribarà.
Perquè el pas que ha tingut per les sales
ja va ser molt curt
i no és una pel·lícula
que interessi parlar-ne gaire.
Vull dir, no interessa
que estigui en aquest consens
de les pel·lícules
que ara es recomanen, no?
Però dones la sensació
que seguia una mica la línia
de fa uns anys de coixet, potser.
ser un estil així familiar,
marafilla, càncer, no?
No, no, no.
No, m'hi havia sent mi, coses aquestes, no?
No.
Jo penso que és un tractament
molt més seriós,
molt més dramàtic
i molt més intens.
El coixet fluctua molt, eh?
És molt més volàtil, eh?
Parlant.
Sí, sí, per això deia de fa temps,
perquè era la via secreta des Palabra, no?
Tot un seguit de pel·lícules
que també eren...
buscava la intensitat en aquesta, no?
Jo diria que és una apuntadora de temes
i després amb la resolució
es queda molt curta
i et deixa decebut.
És el que normalment
m'ha passat a mi
amb el cinema d'Isabel Coixet.
Bé, i potser que comencem
a parlar de pel·lícules
perquè hem dit
que no tindríem convidat,
però teníem tema.
Vull dir que els tres
ens considerem convidats
i estem parlant
d'aquesta qüestió
que penso que és interessant.
I, Pep, vols començar tu
amb alguna pel·lícula
que tinguis interès per comentar?
Sí, a mi hi ha una pel·lícula
de les que hem vist la setmana passada
que en van veure 5 o 6
que m'ha agradat especialment
i que és una pel·lícula
que, sens dubte,
la recomano.
Es tracta del Reverendo,
en anglès
Fair Reformate,
que fa referència
a una església americana
que està dintre
de la corrent cristiana,
però amb algunes reformes
amb el tractament,
diguéssim,
de la litúrgia, etcètera.
És una pel·lícula del 2018
està signada tant a la guió
com a la direcció
per Paul Schroeder.
Paul Schroeder
ja és un personatge
de 72 anys
que té una trajectòria dilatada
tant com director,
32 pel·lícules,
com a guionista
en el que ha fet,
va ser el guionista
de Taxi Driver,
Toro Salvaje,
que és quan se'l va conèixer,
Toro Salvaje,
l'última temptació de Cris
i després de moltes pel·lícules
d'ell mateix,
com aquesta,
amb la que també signa el guió,
el Reverendo,
la que parlem avui,
i m'agradaria destacar-ne
tres o quatre
per diferents motius
de la seva extensa llista
de pel·lícules
que moltes d'elles
probablement són més pel·lícules
de caire comercial,
diguem-ne una mica també
per anar mantenint
el flux de cash flow
particular.
Per exemple,
una que destacaria
que la recordo
amb molta
amb molta cariño
és
Aflicción
de 1997
i recordo
que la interpretava
el Nick Nolt.
Una altra
és la de Mishima
que aquestes
també són
amb guió d'ell
i després
hi ha dos pel·lícules
que segurament
ja són més
controvertides
però que han tingut
un recorregut
molt llarg
i és
El beso de la pantera
que em sembla
que era un remake
de la pel·lícula
de Jacques Tourner
La mujer pantera
i American Xigoló
que
bueno
en el seu moment
va ser una pel·lícula
d'aquelles
top
comercialment parlant
no?
També
amb dues
són amb guió d'ell
és a dir
que és
és un director
que
sap rascar molt
sap trobar molt
els diàlegs
els treballen
moltíssim
i amb aquesta pel·lícula
que ens toca
parlar ara
el diàleg
és molt important
és una pel·lícula
hem fet un visionat
i quan veníem cap aquí
a l'emissora
li comentava al Joan
que tinc ganes
de tornar-la a veure
perquè és una pel·lícula
que té molt diàleg
i el diàleg
és de contingut
no són diàlegs
d'aquells
de
pregunta
rèplica
no
aquí estem parlant
de la guerra del Vietnam
i de les seves conseqüències
estem parlant
del sentiment
que té un pare
que ha perdut un fill
a la guerra d'Irak
i
aquest fill
ell
li havia dit
que hi nés
un fill
de 19 anys
per tant
retorna
un dels seus temes
el de l'aflicció
aquesta aflicció
el porta amb ell
en una església
que
encara que sigui
dintre d'una ciutat
és de
de poc
de pocs
feligressos
és un mínima
i
després
a partir d'aquí
tenim
un altre problema
adicional
o sigui
el reverent
té a sobre
una culpa
que té
que expiar
i ho vol fer
a més a més
té una
enfermetat
i per una altra
banda
se l'ajunta
que una
de les
feligreses
que té
cada diumenge
de missa
o cada dissabte
està
embrassada
i el seu fill
serà el fill
de 22 setmanes
ja
serà el fill
d'un
activista
que acaba
de sortir
de la presó
a Canadà
fent una protesta
de tipus
ecològic
llavors
hi ha
uns
diàlegs
perquè
la dona
intenta
que el reverent
li tregui
del cap
al seu marit
el seu
activisme
radical
i que
l'ha portat
a pensar
que és millor
que no tinguin
el fill
tan desitjat
d'entrada
llavors
aquesta confrontació
entre dos mons
un sap
el que té
darrere
no ho diu
que és
el reverent
l'altre sap
el que vindrà
al davant
i li està explicant
escolti
el 2050
vostè tindrà
80 anys
jo en tindré
60
el meu fill
en tindrà 30
vostè sap
que
el més fable
és que estiguem
a un 4%
vull dir
a 4 punts
més
d'increment
de l'escalfament
de l'escalfament
i si
hi passem
entre 4 i 5
és insostenible
això
llavors
què fem
tot el desenvolupament
d'aquesta temàtica
és florit
i profund
i llavors
és una pel·lícula
que realment
interessa
després
amb la conclusió
doncs ja
cada un
ho pot agafar
com vulgui
però hi ha una mica
el que ha comentat
abans el Joan
que sembla
que no solament aquí
sinó que
a nivell
de cinema
d'idees mundial
hi ha bastant
la idea
l'altre dia
per exemple
parlàvem de la pel·lícula
del Papa Francisco
el Papa Francisco
ara en parlarem
també
acaba rematant
dient
el que salvarà
al final
el mundo
serà el amor
bueno
aquí
el reverendo
també
doncs no sé
si vol que anem cap a casa
una mica menys trenxats
del que ens pot deixar
la pel·lícula
que agafa
i li dona
una sortida
també
sublimant
un amor
que queda
per sobre
de tota
la problemàtica
que s'ha parlat
allà
ara que comentes
això
la pel·lícula
que estàs documentant
el Papa Francisco
és la d'Alvin Benders?

és que em surt aquí
he buscat
el reverendo
i em surt aquí
als voltants
de Film Infinity
i ho anava a comentar
ara de dir
no sabia
que estava fent
aquesta pel·lícula
però és una pel·lícula
és un documental
què és això?
és un documental
realment és una entrevista
i 20 o 25 talls
de
de
de documentació
de les activitats
i val la pena?
bueno
ara
ara em volia parlar
ah
parlem
parlem
perquè hi ha una
hi ha una
florida
de
de
pel·lícules
amb
amb un tema religiós

estic veient això

la més
la més
suportable
diguéssim
la millor
és evidentment
el reverendo
que acaba de parlar
en Pep
perquè a més
formalment
és una gran pel·lícula
hi ha uns plans
tremendos
té una estètica
quasi monocroma

la fotografia
ara estava llegint
no?
que és en blanc i negre
no
no ben bé
no?
és que aquí posa com
black and white
és un error
ho vaig llegir

és una fotografia
quasi monocroma
uns verds
verds negres
d'Alexander
dinen que
a més a més
un format
el que ens van passar
a la pel·lícula
que gairebé és quadrat
que va molt bé
també
perquè
els formats panoràmics
són molt agradables
però dispersen
una mica
l'atenció
i fan que a vegades
al fons hi hagi
un arbre
unes onades
que xoquen
contra la roca
no no
aquí estem
pel que estem
i llavors
hi ha el patiment
i la progressió dramàtica
de la història
no?
doncs
com a pel·lícules religioses
no tan sols
hi ha el reverendo
i hi ha
el papa Francisco
sinó que també hi ha
l'aparición
que és un
és una pel·lícula francesa
aleshores
parlant d'aquesta
del papa Francisco
doncs
és una idea
del mateix Vaticà
com per
no sé
com per
ensenyar
al món
com és
aquest
aquest
sant
pare
i resulta
que
amb una maniobra
d'aquelles
que és tan clàssica
en el Vaticà
doncs
han agafat
amb un nom
conegut
com és el de
Vinders
que
que ja fa un temps
que
s'ha convertit
al cristianisme
doncs
i que
evidentment
és un
tòtem
de
de la
progresia
o ho era
perquè
jo em sembla
que ja ho ha deixat
de ser
doncs
al Vaticà
els interessava
molt
tenir un document
que fos
d'una personalitat
com el
Vinders
no?
aleshores
no sé
vull dir
és que
es poden dir
moltíssimes coses
d'aquesta pel·lícula
però jo diria
que les contradiccions
que
que es veuen
d'una manera directa
vull dir
l'invaliden
no?
vull dir
seria
una pel·lícula
que
per la gent convençuda
de la
doctrina catòlica
doncs
els hi caurà
molt bé
perquè
allò que diu
aquest home
no s'aparta gens
de
del
del que és
la
la doctrina
de la fe
diguéssim


i
ho volen
presentar
com un
com un
abans
com una
renovació
hi ha una cosa
molt ridícula
molt ridícula
en la pel·lícula
que és
agafar
el nom
que ell va triar
per ser papa
com el Francesc
i
recordem
que
aquest home
era jesuïta
i va ser
una mica
contradictori
que agafés
és el nom
de Francesc
d'Assís
perquè era
el primer papa
que ho feia
a més a més
i llavors
hi ha
una
la pel·lícula
comença
a Assís
en el
monestir
o a l'església
i
hi ha
com una
pel·lícula
muda
que vol explicar
la història
de Sant Francesc
que és absolutament
ridícul
per part del
Binders
perquè
sabent
que hi ha
hagut altres
pel·lícules
sobre aquest personatge
que és prou
interessant
que és aquest personatge
de l'edat mitjana
que va
decidir
de viure
l'Evangeli
i tot això
i llavors
fa una pel·lícula
muda
allà ficada
allà al mig
que no saps
ben bé
què hi toca
els trossos
aquests sí
són en blanc i negre
aquests sí
que són en blanc i negre
i
perquè esclar
és una pel·lícula
muda
i llavors
hi ha
diferents
entrevistes
amb
amb
el
líder
de la Santa Seu
i
després
hi ha
tota
en les entrevistes
diu el que ell vol
però sense
gaire
comprometres
a res
i llavors
el veus
en retalls
de documentals
dels seus viatges
pel món
i aleshores
veus
que és un personatge
que no fa res
vull dir que
no
ell té un mimetisme
segons on va
adopta una postura

o sigui
si se'n va
per als rics
doncs adopta una postura
per no molestar
el ric
si se'n va
per als pobres
es posa de pobre

i bueno
el Joan
va fer un comentari
al sortí
que és que
hi ha moments
que dius
això és
una entrevista
al Sant Pare
o és el club
de la comèdia
explicant
gairebé acudit
perquè volen donar
aquesta figura
aquest cantó
més

charm
davant d'un gran públic
doncs
bueno
vull dir
l'home
vull dir
fa bromes
i tot
vull dir
no ho sé
és una mica
estrany
tot plegat
i a més
ja
sí que surt
amb els rics
però no surt
tant com surt
amb els pobres
vull dir
hi ha aquesta idea
que aquest home
doncs
està pels pobres
vull dir
una cosa
que no sé
en fi
perquè
ell entra
per exemple
en un hospital
a l'Àfrica
i llavors
doncs
va
amb un malalt
que està inconscient
i li posa la mà a sobre
aleshores
dius
bueno
no hi ha res més per fer
al llarg de la pel·lícula
tots els pobres
molt pobres
extremadament
i els malalts
els hi posa la mà
al cap

és com
o sigui
la impressió que tu tens
no és de
de carinyo a pollo
sinó
de buscar
el sometiment
dóna aquesta
dóna aquesta impressió
sí sí
la imposició de mans
que hauria de ser
que a través
d'aquelles mans
i
i va a l'esperit
doncs
en canvi
sembla com una imposició
de dir
tu qui ets aquí
de submissió
tu qui ets
i ja està
i justament
el que no hi ha
en tot el documental
és l'experiència
del sagrat
no?
vull dir
que és el mínim
que li pots demanar
en una religió
vull dir
no el veus mai
fent missa
ni consagrant
ni res
sinó simplement
perquè la pel·lícula
es diu
el papa Francisco
un nombre de palabra
i llavors
el que destaquen
és que
és un home
que parla
de les coses
sí en parla
però
sense
sense que allò
porti
a cap solució
no?
mira
enllaçant-ho amb el d'abans
per exemple
quan parla
de
de la ecologia
i de com s'està
maltractant
que si
s'haurien de posar
una altra vegada
en marxa
els acords
de París
i de Río
i tal
que no s'ha dut
a terme
que les grans potències
però fa un enunciat
i ho deixa en un enunciat
no censura
a ningú
no posa el dit enlloc
i la pel·lícula
a vegades
a mi
el que em donava la impressió
és que
fins ara
les encícliques
han sigut escrites
estem en una altra època
segle XXI
anem a fer una encíclica
filmada
i perquè arribi
a tothom
i per tant
amb un llenguatge
a nivell de carrer
el que és curiós
també
i és una cosa
que volia destacar
és que
quan està davant
de la gent normal
als Estats Units
per exemple
ell parla en espanyol
no parla en anglès
una cosa que dius
bueno
és que
a veure
aquest senyor
és argentí
com és que no parla anglès
no?
bueno
pot ser pel que sigui
però
quan el conviden
en el congrés
dels Estats Units
sí que parla en anglès
llavors dius
bueno
aquest home està fent
diferenciacions
és un doble llenguatge
i està parlant
amb un anglès
que veus
que li han escrit
fonèticament
i que ell
el fa servir
d'una manera molt lenta
perquè sempre
ens raona molt lentament
perquè quan parles lent
sembla que siguis
més seriós
no?
i aleshores
és interessant
la pel·lícula
perquè veus
que
les pel·lícules
que difonien
el missatge cristià
fins ara
o
les més conegudes
no parlem
dels clàssics
del cinema
sinó
les més populars
eren
unes pel·lícules
que feien propaganda
directament
de dir
bueno
aquí hi ha uns
manaments
hi ha uns misteris
hi ha uns sacraments
etcètera
i això
ho heu de seguir
perquè si no
esteu en pecat
això ha quedat
canviat
perquè ara són
els temps
nous
i ara és una propaganda
més obliqua
és una persona
que parla
d'això mateix
del medi ambient
hi ha una escena
que em va agradar
moltíssim
perquè
en favor del medi ambient
fan un mapping
davant
de la basílica
de Sant Pere
a Roma
vull dir
que dius
bueno
es gasten els diners
en un mapping
per defensar
el medi ambient
vull dir
això és
qualsevol cosa
que faria una empresa
no també
vull dir
no anar
a l'arrel del problema
sinó quedar-se
en la denúncia
que ja saps
que no servirà
per res
però ell explica
posicionaments
perquè ell sí que ho critica
pel que esteu dient
ell
hi ha moltes posicions
sabem per les notícies
tot el que també
aquesta pseudoposició
que té
sobre el tema
dels casos
d'abusos
ell fa denunciats
fa gestos
fa gestos
aquí està
però
no dona
ni solucions
ni propostes
ni dir
ei
aquest govern
s'està equivocant
perquè això ens conduï
no, res, res
no, no, res
aquí no hi entra
llavors és una pel·lícula
absolutament destinada
és una pel·lícula
interessant de veure
però s'ha de veure
penso jo
amb una mirada crítica
o sigui
no pots anar allà
a veure
el got del càlix
que et dona
perquè llavors
és que sortiràs d'allà
igual que has entrat
eh
bueno
però hi haurà gent
que sí que estarà d'acord
amb ell
i estarà
d'acord
amb la seva manera
de fer
clar
però estem parlant
potser dels seguidors
ja
sí, sí
evidentment
és per convençuts
és per convençuts
perquè
si tu no n'estàs convençut
allò no t'ho pots creure
de cap manera
vull dir
és que no
pel·lícula dogmàtica
diguéssim
te la creus
o te la creus
és que ve
ve de la santa seu
vull dir
aleshores
vull dir
tampoc pots esperar
qualsevol altra cosa
no
i llavors
hi ha
l'aparició
que és una
pel·lícula francesa
que aquí també
és això
que estava dient
abans
que no van directament
a plantejar-te
una qüestió
sinó que ho agafen
per una via
pel cantó
de darrere
no
és a dir
el Vaticà
en aquest cas
és un argument
fictici
naturalment
crida
amb un periodista
que no és
que no és cristià
a que
faci
una comissió
que presideixi
una comissió
en la qual
hi ha
sacerdots
i teòlegs
i
i
una psiquiatra
i etc
perquè
una noia
a França
ha dit
que se li havia
aparegut
la Verge Maria
i llavors
això
doncs
dona peu
en un
en el que passa
sempre
amb aquestes
suposades
aparicions
que sempre
hi ha un capellal
darrere
que manega
les sideres
que
doncs
la gent
hi va
per
veure el fenomen
o pel que sigui
per tocar la noia
tal
i llavors
doncs
l'església
es posa
una mica
al marge
però sense
posar-se
al marge
del tot
no?
com dient
aquí
muntem
una delegació
independent
i a veure
què ens surt
una mica
això
que
l'església
catòlica
en el cine
ja no hi fa
la propaganda
directa
i ho fa
a través
d'aquests
camins
més o menys
tortuosos
no?
Bueno
els camins
no?
els camins
del senyor
diuen
són inescrutables
els del cine
passa també
amb una pel·lícula
que ha anat
al festival
de Sant Sebastià
aquesta ja no és religiosa
aquesta
diuen que és
de política
que és
el reino
la primera pel·lícula
llarga
de Rodrigo Sorogoyen
que
el programa
de la setmana passada
el vam elogiar
per
el curt
que es dèia
Mamà
que era un gran curt
que havia guanyat
el Goya
exactament
i ara
aquest cineasta
tan interessant
doncs
amb la meva opinió
ha estat xuclat
per el poder
de 3 Media
i han aconseguit
que faci
un producte
perquè realment
només es pot parlar
de producte
que
toqui
el tema
de la
de la corrupció
a Espanya
però
el toca
d'una manera
molt curiosa
és a dir
sense citar
cap cas
en concret
el cas
és fictici
encara que
evidentment
hi ha
connexions
amb el que
podia ser
la realitat
però
és un cas
de corrupció
que no és
un cas
central
a Espanya
sinó que
passa en una
autonomia
que
hi ha
un personatge
que
que denuncia
un mateix
del partit
denuncia
la corrupció
que hi ha
ell també
se n'ha
beneficiat
i aleshores
és una mena
de quixot
que
va
endavant
vull dir
amb la seva
història personal
vull dir
que llavors
el partit
doncs
el va
raconant
i tot això
i jo trobo
que és una
pel·lícula
que
té una
factura
d'aquestes
que ens tenen
acostumats
ara
que és una
factura
que no hi falla
res
que tot està
ben engreixat
i tal
però que hi trobes
a faltar
una temàtica
que hi trobes
a faltar
moltes més coses
que es podrien
dir
i que
sempre hi ha
aquesta qüestió
que bé
la part tècnica
amb això
que deies tu
abans
que la gent
surt
de les escoles
i tot això
està molt clara
però que
la part humanística
doncs
no
acaba
de lligar
una mica
tot l'ensenyament
avui dia
afavoreix més
la qüestió
tècnica
que no pas
la qüestió
humanística
i així
ens ho trobem
a tot arreu
llavors
el que és curiós
és que
aquesta pel·lícula
passarà
com la gran
denúncia
de la corrupció
a Espanya
i per mi
vull dir
la cosa
no
no arriba
ni
ni tan sols
a denúncia
perquè a més
la pel·lícula
es fa molt avorrida
perquè
com que només
són els personatges
aquests
que estan
dins de la pomada
diguéssim
que estan
dins del secret
doncs
totes les converses
que fan
són així
que ells
ja s'entenen
amb el que diuen
críptiques
utilitzant
un argot
polític
que no
que jo trobo
que és
molt
cansat
haver d'assistir
a uns diàlegs
que no acaben
d'arribar
enlloc
en canvi
quan
quan surten
gravacions
com les que
han sortit
avui
veus que
es despatxen
d'una forma
bastant
gorullera
que és el
del Marlaska

que és com
aquí un corta
i pega
és que
és increïble
no no
i també
surten
enregistraments
d'aquests
a la pel·lícula
i tal
però
el que és
ficar-se
a dins
de
de la qüestió
entre els que ho fan
però que no hi ha cap
contrapartida
ningú que s'ho miri
de fora
aleshores
la denúncia
queda
queda
negada
estèril
negada
i llavors
doncs
no ho sé
vull dir
la gent podrà pensar
que allò
és el reflex
del que passa
però
ho trobarà molt avorrit
jo penso
jo
hi ha una pel·lícula
que volia comentar
perquè
s'està veient
molts cartells
d'ella
a les parades
de bus
i tal
el qual vol dir
que durant
una estrena
bastant
digués-en
popular
o
amb ganes
de difondre-la
es tracta
d'una
una pel·lícula
pràcticament
òpera Prima
que es diu
Viaje al
cuarto de una madre
de la sevillana
Celia Rico
Clavellino
és una pel·lícula
espanyola
d'aquest any
el 2017
es va publicar
el llibre
Celia Seaborre
il·lustrat per
Gloria Rico
un llibre d'històries
per combatre
l'avorriment
dels adolescents
que podia estar
a la millor
una mica
en el germen
d'això
és el primer
llarmetratge
de la directora
que ja s'havia estrenat
en el camp
del curtmetratge
amb diversos
treballs
amb el viatge
al cuarto
d'una madre
Celia Rico
reprodueix
un món
on els telèfons
mòbils
conviuen
amb les màquines
de cosí
Singer
en un poble
del sud d'Espanya
mare i filla
lliurades
a una vida
que frega
la subsistència
amb treballs
mal pagats
addictes
a les sèdies
de televisió
que veuen
assegudes
al sofà
la mare
dona una mitjana
d'edat
que voluntàriament
la mare
és una dona
de mitjana edat
però
jo diria
que voluntàriament
milita
en la tercera edat
la filla
és una mena
de petit o feo
que transita
entre fumar
deixar-ho
i tornar-hi
i el mateix fa
amb les amistats
intermitents
submissió
al determinisme
i a una mena
de destí
ja escrit
i invariable
sense ànim
de rebelar-se
eviten juntes
o separades
dins d'un respecte
per el bé
de l'altre
i així
iniciant
i tancant
el fragment
de vida
que ens exposa
la pel·lícula
la història
està
escrita
mirant cap a baix
mai
hi ha situacions
ni personatges
que es qüestionen
si poden fer
quelcom
per sortir
de la rutina
diària
de fet
totes les escenes
estan centrades
en un recorregut
circular
en el que tot comença
i tot acaba
en el quarto
de la madre
que dona títol
a la pel·lícula
és curiós
estem veient
darrerament
cinema fet
per dones joves
que donen sortida
a vivències personals
o problemàtiques
generacionals
a través de les seves
òperes Primes
Julia East
de l'Ena Martín
Les distàncies
de l'Ena Trapé
per altra banda
ho tenim també
a Mestiu del 93
de Carla Simón
Viaja al quart d'una madre
i encara que
buscant el suport
dels clàssics
en aquest cas
Homer
l'Odissea
de Penélope
d'Eva Vila
també és
d'una dona
que té
una forta dosi
de màquina de cosir
Singer
és curiós
és que a més a més
és que sembla la mateixa
ja sabem que
n'hi havia moltes
en aquell temps
en fi
són
unes atmosferes
i unes situacions
que es fa reflexionar
sobre el temps
que ens toca viure
i el temps
que li toca viure
a les protagonistes
això
forçosament
ens porta a esperar
nous treballs
d'aquestes joves realitzadores
que confirmin o no
la seva evolució
creativa
a partir de l'ús
del llenguatge cinematogràfic
i en tot cas
cinema generacional
que per se
ja és un valor
a tindre
a considerar
i seguir
amb atenció
però
que
es té
que
clarificar
i en tot cas
obrir-se
molt més
perquè
si parlem
del
del
quarto
de la madre
i parlem
com hem fet abans
de l'enfermitat
del domingo
veiem dos pel·lícules
mare-filla
mare-filla
en la que són les dos
el 90%
d'una
i de l'altra pel·lícula
i en canvi
el resultat
i el contingut
és
absolutament
disparat
a favor
de l'enfermitat
del domingo
però
en aquest cas
per exemple
veig que hi ha
Anna Castillo
que
no?
de protagonista
a Viaje el quarto
i que tal
perquè aquesta és una actriu
que ostres
com a mínim
dóna la talla
normalment
no la destacaria
en aquesta pel·lícula

i la
l'altre menys
desaprofitada
com a mare
que està fatal
desaprofitada
absolutament
desaprofitada
i
i un paper
que no li va gens
i en canvi
l'Anna Castillo
fa el que pot
per treure endavant
el paper
que tampoc és cap meravella
però no
i bueno
i dormen al sofà
vull dir
que es passen
tota la pel·lícula
dormint al sofà
és una cosa
és una pel·lícula
low cost
però
absolutament
però
escolta
i amb pretensions
d'autoria
la filla
fa la seva escapada
també
en aquest cas
no és a Alemanya
és a Londres
per variar una mica
i al cap de sis mesos
ja torna
no és el que pensava
no
no vol el Brexit
no
no funciona el Brexit
doncs mira
jo segueixo amb la pel·lícula
que
bueno
que s'ha comentat ara
fa una estona
que
per aquí
algú l'ha vist
no?
vosaltres dos
que és
les distàncies
pel·lícula d'Elena Trappé
que pel que tinc entès
no sé si és
com que Òpera Prima
es consideren les dues primeres
o sigui la segona
també
no sé si és la primera
o la segona
no ho sé
em sembla que és la primera
és la primera
crec que és la primera
i és una pel·lícula
no diré coral
però bueno
són com un grup de cinc amics
si no recordo malament
el qual un
és més intermitent
que és el que fa
el Miquis Parbé
però si hi ha
l'Alexandre Jiménez
Isaac Ferris
Bruno Sevilla
i Maria Rivera
aviam
estem parlant d'una pel·lícula
que no és una
entre cometes
o sigui
si mirem l'historial
no és una pel·lícula
qualsevol
és una pel·lícula
que ha guanyat Màlaga
o sigui
el festival de Màlaga
d'aquest
de 2018
va guanyar
millor pel·lícula
a millor direcció
i a millor actriu
per l'Alexandre Jiménez
i clar
jo vaig anar
jo com faig molt
anar al cinema
vaig a cegues
sé que
és una pel·lícula
i a més és d'aquí
això
només sé això
vaig anar
i
em vaig trobar
amb el que comentàvem
abans d'entrar en el programa
no
d'una pel·lícula
amb un to
molt semblant
a pel·lícules
principalment catalanes
que hem vist en els últims
potser dos anys
i
potser també aquest format
no dic claustrofòbic
però sí que
entre amics
reunió
que comencen a sortir els fantasmes
aquests una mica del passat
i això
que em recordava bastant
inclús el cartell
em recorda
amb els colors
a Un dió salvaje
si recordeu
la pel·lícula de Polanski
que té tot aquest
bueno
és aquest tipus de cinema
que és molt teatral
que és també
el nombre
i aquestes pel·lícules
que al final
és com s'uneixen
històries
interrelacionades
entre els personatges
i com va degenerada
una mica
en aquest cas
clar
el punt de partida
és
quatre amics
que se'n van a veure
un amic
d'universitat
crec que és
o de la infància
no recordo ara
però
que està vivint
a Berlín
i és una mena
de visita sorpresa
pel seu aniversari
en el moment
que ell
se n'adonen
que han arribat
ell el que fa
és que literalment
és fugir
o sigui
desapareix
i clar
és una història
que ja al punt de partida
és intrigant
perquè la pel·lícula
té això
és per què
i es va desgranar
una mica
el conflicte
que té aquest personatge
és un personatge
que és el Miquis Parvé
que ja ho fan bé
en els credits
de posar
la col·laboració
en especial
perquè ell
surt
més aviat poc
i sí que fa un personatge
molt tristot
molt de caigut
però
sí que és veritat
que
podrem estar d'acord
o no
en millor pel·lícula
o millor direcció
però
millor actriu
jo crec que sí
perquè l'Alexandra
sí que fa un paperàs
és qui porta la pel·lícula
bàsicament
i a més
és el personatge
que pràcticament
no surt
jo crec que aquí
sí que hi ha
certes decisions
de direcció
que
vaig a per donar
la pel·lícula
jo em vaig avorrir
en molts moments
però
i bastant
s'aprofita massa
jo crec que
del tema dels silencis
de les mirades
abans que comentàvem això
de Carol
crec que s'aprofita massa
de tot això
i es dilata massa
però és que
hi ha moments
d'una
bueno
que
sobren minuts
escuta una cosa
jo no he vist la pel·lícula
les distàncies
aquestes del títol
a què faries referència
a distàncies culturals
mentals
jo a mi
em ve el cap
com el títol
de 10.000 quilòmetres
és a dir
hi ha una distància física
que és el que
els separa
perquè ells
durant la pel·lícula
van repetint molts cops
el
no fa molt que no ens veiem
però allà estem
no
perquè
ens coneixem
de fa molts anys
però ara fa la tira
que no ens veiem
i
llavors també són una mica
les distàncies
a part
físicament
el que ell vol mantenir
amb ells
perquè al final
el que es nota
en tot moment
és que ell
no els vol allà
perquè ell ha creat
una mena de
vida
però secreta
mútuament secreta
és a dir
la vida de Barcelona
no coneix la de Berlín
i a la inversa
llavors és interessant
quan col·lisionen
aquests dos mons
i tu vas veient
durant la pel·li
clar tu com els personatges
no saps què està passant allà
llavors
aquest
és una mena
quasi de suspens
intriga
portat com vulguis
però la història
a mi
em va atrapar bastant
o sigui
realment volia saber
potser no saber
quin és el final
o sigui
què ha passat
sinó veure
què passarà amb ells
perquè
estem parlant
d'uns personatges
que no coneixen la ciutat
i han quedat
pràcticament
tancats a dits
on pis
perquè no tenen ni les claus
per tornar a entrar
llavors
sempre algú s'ha de quedar
llavors és
és interessant
o sigui
el plantejament és com
bueno
aquest tipus de suspens
però
a partir d'aquí
ostres
a mi el to
a mi el to
no em va atrapar
i mira que venim
de pel·lícules
com aquesta que hem dit
de 10.000 quilòmetres
venim d'Estiu del 93
venim de Julia East
que s'assembla moltíssim
a Julia East
ja no només pel tema
de Berlín
no només pel tema
de persona
que ja et diuen
que el punt de partida
és un altre
que és sortir de casa seva
sortir de la seva família
els seus amics
i anar a un lloc
on estaràs descol·locat
a més el tema
que també tenia el nòvio
a Barcelona
i té tots aquests piques
allà també coneixes gent
cap allà
el seguir només
a la protagonista
allà es queda la història
i crec que també
es va conformar
força bé
però en aquest punt
tot i que tenen
bastants personatges
i cada un
la seva historieta
és prou interessant
alguns més que d'altres
però
però trobo que inclús
aquí
tenint
entre cometes
tants personatges
no només un
no s'arriba
a
o sigui
no s'arriba a llançar
en quan canviar
l'altre personatge
perquè hi ha històries
que s'allarguen
infinites
infinitament
llavors
i tornem a estar
no dic com a resolució
no és que mena d'espòiler
però
quan hi ha l'amor per mig
com en el sentit
de
ha de justificar
tant
tant
no
tant la causa
com la conseqüència
com el detonant
com la solució
no
la solució
hòstia
aquí decau una mica
hi ha moments
de la pel·lícula
jo la primera
fins la primera meitat
no l'aguant
o sigui
no
no podia
després va pujar bastant
estava bastant interessant
i cap al final
l'últim
allò
tram
es divideix en
divendres i diumenge
que és com el cap de setmana
que passen allà
quan arribes el diumenge
ja és com
l'espectador
no
l'espectador
jo crec que està
bueno no
per fi
però és que ni te'n recordes
que encara acaba de diumenge
o sigui imagina't el dissabte
realment després
què va passar
que jo surto del cine
i pensar
ostres
quin avorriment
però comences a donar voltes
a com han tractat la història
com han fet el fil
realment
els personatges estan molt
o sigui
estan molt ben aconseguits
en realitat
o sigui
és una història molt simple
és una història de
vull dir
no té
no té un gir de guió
que diguis
ostres
però
a mesura que vas coneixent
i van apareixent
entre cometes
nous personatges
en la història
doncs
jo trobo que és una història
bastant profunda
o sigui
en qüestió de història
a mi em va agradar
to
bueno
aquí hi ha
cadascú
és el que us comentava
abans d'entrar
doncs
llavors
estaríem d'acord
en que
potser
estem assistint
al naixement
d'un cinema generacional
que podria ser
gent que va néixer
a partir del 92
per dir
una cosa
jo crec
que el 92
és més petit que jo
i tot
hem viscut
amb una Barcelona
diguéssim
cap de disseny
etc
claríssimament
claríssimament
és que sí
home
s'està veient molt
un gènere així
sobretot
potser
amb autors
més joves
i el que us anava a comentar
és la pel·lícula
d'aquesta
Ghost Story
que no sé si és
òpera Prima
jo sembla que
si no és òpera Prima
deu portar poques
el director
que no recordo qui era
però
clar
protagonitzat
per l'unimara
i que és ià
aflec
vull dir que
no estem parlant
d'una pel·lícula
és independent
és molt independent
és un to
molt molt
és una hora
i deu
de pel·lícula
que
una escena
són potser
i literalment
un pla quiet
pla fix
general
d'una habitació
amb la Roni Mare
a terra
menjant pastís
sense parar
pla fix
durant 15 minuts
potser
dels
una hora de deu
o sigui
perquè veiem que
Déu-n'hi-do
però sí

jo crec que sí
que estan
no sé si naixent
perquè també ho trobàvem
a la propera pell
la propera pell
era una pel·lícula
que tot i que tenia
aquest punt
entre cometes
no dic thriller
però tenia
una mena suspens
d'aquí per aquest xaval
però mira una cosa
això que et deia
que
el quarto
d'una madre
és un cinema
que per dir-lo
d'alguna manera
sembla que mira cap baix
en lloc
de mirar cap dalt
amb el que és
respecte
als personatges
respecte
a la seva situació
durant la vida
davant de la vida
amb la pel·lícula
de l'Isaqui
els personatges
tenen un
un recorregut
que
predeterminat o no
però ells
l'estan forçant
contínuament
sí sí sí sí
sí sí sí
o sigui allí
allí hi ha una voluntat
de l'individu
en canvi aquí
és que
dius
bueno
bueno que també
he dit la propera pell
tot i que evidentment
són autors
bastant consagrats
o sigui no estem parlant
d'òperes primes
ni
però sí que
segueix amb un to
que jo
o sigui
tu pots haver vist
pel·lícules abans
amb tots així
evidentment
però
és que han vingut
totes seguides
o sigui jo no sé
què ha de venir ara
no estic tant
en el cas de l'Isaqui
en el cas de l'Isaqui
té al darrere
un corpus
d'obra
molt divers
i a més
no
també fluctuant
entre el documental
exacte
i no entra
en el cinema
generacional
aquest que deia
no
no
ell és del 75
ell és molt més gran
exacte
per això dic
que no és un relleu generacional
però sí que és veritat
que en certs moments
aquesta pel·lícula
la propera pell
té aquest to
o sigui té un to
més contemplatiu
no tant evidentment
com un juliaíst
o no tant com
abans comentau
les amigues de l'Àgata
que és l'altra pel·lícula
que havia fet
l'Helena
no sé com es deia
Traper
Traper
no
la Traper
és la de les distàncies
Martín
exacte

a veure que busqui

l'Ena Martín
exactament
jo no l'he vist
la
la de les amigues
de l'Àgata
però
bueno
va guanyar
no
els Gaudí
potser
va guanyar
algun premi
potser
Opera Prima

em sabeu
que interpretava
ella també
aquí


de fet
crec que eren
quatre directores
o cinc
mira
quatre
ara ja ho he trobat
i que van fer
bueno
la pel·lícula
sobre adolescència
no
amistat
i
estem parlant
de nominar
la millor pel·lícula
els Gaudí
i
bueno
festivals així
també de Barcelona
d'auto
però de totes maneres
clar
jo crec que és la generació
i això està clar
jo últimament
no estic tan posat
però vosaltres
potser teniu al cap
alguna pel·lícula
que s'hagi estrenat
estil així
o algun director
d'aquests
que hem parlat
que tinguessin
alguna estrena propera
no
no
bueno
l'Isaqui

clar
no
reflexo
aquestes generacions
més noves
aquestes generacions
més noves
clar
perquè després
també tenim
suposo que sí
perquè jo penso
que aquest cinema
interessa
que sorti ara
i n'està tapant
un d'altre
un cinema
que està
molt al marge
que sí que va
a problemes
autèntics
i que llavors
aquest
és per quedar bé
diguéssim
no?
seria una mica
la conspiració
aquesta
que jo parlava
abans
però
això no passa
només aquí
a Catalunya
passa arreu del món
vull dir
que els temes
estan tractats
d'una manera
que no
puguin ofendre
el personal
home
el cinema italià
per exemple
que es pugui
identificar
sobretot
emocionalment
el que se salva
una mica
és un determinat
cinema
comercial
francès
que ha apostat
ha apoyat
a veure
amb guions bons
i amb uns actors
estupendos
ha apostat
per un tipus
de comèdia
que funciona
moltes d'elles
funcionen bé
però estem parlant
de les comèdies
que ens arriben aquí
com 50 milions
d'espectadors
no, no?
o sigui
dos milions
ja l'hem vist
quants menys milions
l'hagin vist
millor és la pel·lícula
millor és la pel·lícula
això sí
i després
clar
hi ha altres
autors
potser que surten d'aquí
joves
com seria el cas
del Dani de l'Orden
no?
Dani de l'Orden
que l'últim que va fer
que jo sàpigues
el Pregón
no sé si n'ha fet
està rodant una
no, va fer una altra
va fer una altra
ah sí
la d'orrorosa

el mejor verano
el mejor verano
de mi vida
exacte
sí, és veritat
és veritat
i que sé que està rodant
amb Netflix
no sé si és una sèrie
o una minissèrie
o alguna cosa està fent
és possible
però
clar
és que és el mateix cas
del Soragoyen
vull dir que els estan
segrestant
i posant-los
a fer productes
d'aquests televisius
clar
perquè ell des de
les Barcelones
diguéssim
les Barcelones
estaven molt bé
eren molt fresques
estaven molt bé
també perquè jo crec
que portava bastant ell
com a director
naturalment
és una pel·lícula
coral
eren pel·lícules d'autor
eren pel·lícules coral
però dins d'això
el verano era el retorno
del landismo
o recluta con niño
ja directament
amb el José Luis Azores
home, clar
no és comparable
amb pel·lícules corals
com Os Apellidos
que potser era
de la mateixa època
però
però
però sí que hi ha
aquesta marca d'autor
però sí que
alhora també
aquest punt
que diem
que al final
si t'atrapa
una productora
a tres medias
sigui TV3
sigui qualsevol
al final també
qui paga mana
llavors
potser aquí
acabes fent la norma
i això
també forma part
de la conspiració
i ens hem quedat
sense temps
la setmana que ve
potser parlarem
de per què
a les televisions
hi ha tantes pel·lícules
alemanyes
que això
ningú ho ha dit
encara
i potser aquí
tindrem una exclusiva
i vindrà
Carles Mir
a parlar-nos
de les novetats
i del festival
de Sitges
que ell en va ser
un dels fundadors
fins a la setmana que ve
fins a dimarts
bona nit amics
adeu Pep
adeu Pol
bona nit a tots
cinema condicions
s'acomiada
de vosaltres
bona nit
bona nit

Fins demà!
Fins demà!