Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1.
Cinema sense condicions.
Bona tarda, Dolors. Som aquí, no? Molt bé. Iguals més.
El cinema sense condicions. Amb la pluja suposo que anirà arribant la gent perquè ens ha agafat a tots de l'infraganti. Anirà arribant mullada, vols dir. Acaba arribada la Carme. Suposem que no s'ha mullat com nosaltres perquè la veig que està xuta. Bé, avui tenim un programa que tenim les tres parts que sempre fem. Una petita presentació de les pel·lícules que s'acaben d'estrenar o estan per estrenar que poden ser més o menys interessants de veure.
Una segona part, que parlaríem d'un director clàssic, i tenim aquí una persona que està molt interessada en parlar del Tarantino, que és un convidat.
I després, a l'última part, parlaríem d'una pel·lícula polèmica, perquè per uns és una obra mestra i per altres és una presa de pèl, que és Holy Motors. I no direm encara per qui és cada cosa, després ho descobrireu. Després ho descobrireu i, per tant, és una pel·lícula molt polèmica perquè ja en el Festival de Cants i, posteriorment, també en el Festival de Sitges, on va guanyar molts premis, el Festival de Cants va passar absolutament desapercebuda i va haver polèmica, però la gent més allà se la va carregar. I, en canvi, el Festival de Sitges, suposo que ho sabeu,
Va ser la guanyadora, l'avançadora, la que va tenir més premis i més reconeixement. Parlem de Holy Motors. Per tant, és una pel·lícula curiosa, interessant, que pot portar polèmica i, de fet, l'ha portat perquè en postures molt radicals. És a dir, jo us explicaré que a mi he llegit 43 crítiques...
aquesta setmana, per veure què deia la gent, i realment les postures són antagòniques, o blanc o negre, no hi ha colors intermitjos. Jo estic en el blanc, ja ho dic. Ja ho veurem després. Jo intentaré ser un intermitge. Sí, ja tenim la Carme aquí. Hola, bona nit. Efectivament, Carme, com hem dit, Joan, que ha fet la presentació avui, com sempre, de manera magistral, i Artur Joaniquet, que torna a estar aquí, i havíem de parlar de Tarantino, va dir, no sé si podré venir, però clar, parlant de Tarantino, doncs l'Artur havia d'estar. Tarantino és Tarantino.
El van convidar la setmana passada i ara ja no ens els traiem de sobre, eh? No, no, estem encantats que estiguis aquí. I bé, ara és la teva secció. Jo puc presentar una pel·lícula en detall i l'altra prefereixo només dir quatre coses i ja us ho explicaré per què. La primera pel·lícula que voldria comentar-vos, que l'acaben d'estrenar, és «Hasta la vista».
la van estrenar el divendres, és guanyadora de l'Espiga d'Or a la millor pel·lícula del festival de Valladolid i de molts premis a innombrables festivals, dirigida pel belga Geoffrey Entoven i aquest film té per protagonistes, curiosament, una cosa bastant curiosa però molt francesa, 3 minuts vàlids amb diferents discapacitats.
que s'entossodeixen per fer un viatge sols, volen arribar creuant França fins a Espanya. Sí, vaig veure el tràiler. Ja el tràiler és interessant. No, la pel·lícula és curiosa i atractiva. Segur. La pel·lícula podia haver esdevingut un autèntic drama, un drama terrible, perquè les persones que estan vivint els protagonistes tenen realment problemes, o haver caigut amb el sentimentalisme fàcil, no?
De fet, en canvi, és una comèdia desdramatitzadora, per obra i gràcia d'un guió ben estructurat, uns actors esplèndids, sobretot si un després sap se n'entera que cap d'ells són totes persones normals i que no tenen cap discapacitat, i que per tant estan actuant amb els personatges que es representen. Unes seqüències humanes, humorístiques, perquè està carregada la pel·lícula d'humor, i realistes al mateix temps, que et fan pensar,
I tot plegat, molt ben articulat i dirigit per aquest director, un director belga especialitzat en esbeu en comèdies, que es diu Goffrey Endoven. El cert és que al cap d'iniciar-se el film t'oblides absolutament de les tres minusvalies que tenen aquests personatges. Un és gairebé sec, l'altre va amb cadira de rodes i el tercer està completament paralitzat, perquè t'adones que són tan persones com qualsevol de nosaltres i que tots tenim limitacions.
Segurament aquest és, jo penso, un dels objectius o un de les missatges que vol defensar el film. L'humor i el realisme està present en tot moment en aquest viatge a través de França i d'Espanya per demostrar que res és impossible i que mai és massa tard per cap de nosaltres, éssers limitats, i més encara quan veus lo limitats que són ells. El director explica que abans de començar la pel·lícula
els va regalar a cada actor i a cada membre de l'equip una còpia de Pequena Miss Sunshine, com a exemple, perquè volia aconseguir una mica coses al clima que més o menys hi havia en aquesta pel·lícula. Jo no puc parlar de si ho ha aconseguit. Si no l'has vista, tu sempre els comentes que no l'has vista. Jo sempre te la recomano, perquè és una pel·lícula...
Estadualment fresca, molt sugerent i, a més a més, imprevista. Tota la pel·lícula és imprevista. Tothom ho ha dit i jo encara no l'he vista. Si t'ho diem tant... Al final l'acabaré veient. Llavors igual no t'agrada. Jo tampoc l'he vista encara. Tu no l'has vista? Jo sempre la recomano. Sempre que me la dieu, jo torno a sortir i dic... Està molt bé. Tanta gent m'està dient que és interessant i quan vaig dir que el director explicava això, explicava que...
que li semblava que volia aconseguir una mica el mateix tipus de... No ho sé, per el que expliques, la petita Miss Unshain, no sé ben bé com és el títol. Miss Unshain, sí. De fet, és una movirrut. Aquí també en part, perquè surten de banda de viatge. Jo et vava a dir, perquè aquesta, que és una anada a...
A qualquer sítio, sembla una mica aquesta pel·lícula. No tant a qualquer sítio, perquè, en fi, no explicar-ho i ho descobriu quan la veieu. De totes formes, la de Miss Winshine tampoc, perquè aquesta nena pretén anar a guanyar un premi de bellesa d'aquestes poques soltes que es fan als Estats Units i que tenen tan pràcticament de nenes que tenen set anys i que es vesteixen com a nenes, com a la Marilyn Monroe.
i llavors... Què fi ho has dit? Jo ho hauria dit d'una altra manera, és culpa de los padres que las visten como Hannah Montana En tot cas, és una societat que ho admet i ho xucla per tant, també fa qui ho fa
La nena ho vol i els pares ho consenteixen. I és una suma, segurament. Tens raó. Potser hi ha nens d'aquí a Espanya que volen que trenquin cabres des d'un camp anar. I a veure, és qüestió als seus pares de dir-li que no ho facin, encara que sigui una festa popular. Però bé, les tradicions... No sé si ho compararia, però està bé. Home, a mi em sembla molt tractament animal les dues coses. Bueno, en tot cas, jo el que anava a dir de la pel·lícula és que
que és una família anòmala tota ella, perquè és un avi que a més se'ls hi mor a mig del camí, i un germà que no vol parlar, i tota la història té ganxo. Des del primer moment que la veus, té ganxes, és una pel·lícula sorprenent, i el tipus d'humor et permet anar somrient sempre, tot i les desgràcies immenses que els arriben a passar i que no s'han...
no se'n surten de l'objectiu que pretenen. Això és una altra història, no? I això sembla una mica... Pel que intuïu i pel que dieu, sembla que sigui el mateix. A mi confesso que em va interessar a la mesura en què això, que t'oblidaves que hi ha discapacitats i arribaves a pensar que tots tenim limitacions i que aquestes limitacions ens permeten d'uns fer unes coses, d'altres fer unes altres, però que està molt aconseguit. És a dir,
jo crec que per acabar i no allargar-ho massa, podríem dir que és un film divertit i tendre i que es pot gaudir per l'emoció que desprèn, per l'humor i per l'interès que en tot moment hi ha. Penso que està molt ben elaborat, és a dir, els actors estan esplèndids i quan saps que cap d'ells té una discapacitat, te'n dones compte que ho han treballat... No t'ho creuries, no? No t'ho creuries, creuries que realment estan discapacitats. L'altra pel·lícula que jo simplement vull esmentar sense comentar perquè també m'ha semblat una cosa superinteressant però no voldria comentar-la massa...
és una cosa que s'estrena no aquest divendres, sinó el divendres de la setmana que ve, el dia 5 de desembre, que es diu Una pistola en cada mano del Cesc Gai. Suposo que sabeu que Cesc Gai, que és el director de Crampag, de En la ciutat, ficció, B.O.S., ficció original subtitulada, que em va semblar també una cosa molt guapa, però que treballa també amb el mateix habitual guionista, ells dos, el Cesc Gai i el Tomàs Aragai, sempre fan totes aquestes pel·lícules conjuntament, amb un guió molt elaborat pels dos,
Però que aquí el que és sorprenent, no explicaré més coses, simplement detallar-vos ara els actors que hi surten, el que és sorprenent és la història, com està explicada,
i sobretot les cares que escenifiquen els personatges que surten. La quantitat d'actors coneguts... La quantitat d'actors coneguts i bons, perquè demostren al llarg de la pel·lícula que són grans actors, que són Ricardo Darín, Luis Tossar, Javier Cámara, Eduardo Noriega, Leonor Wadling, Cantela Peña, Cayetana Guillem Cuervo, que fa una interpretació que enlluerna,
L'Eduard Fernández, el Leonardo Sbaglia, el Jordi Mollà, l'Alberto San Juan, la Clara Segura i bastants més. De Sant Just? És que crec... Que la Clara Segura és de Sant Just. Sí, sí. Crec que has dit la Champions League dels actors, bueno, catalans i argentí. Bueno, a Argentí hi ha un castellà, també hi ha l'Alberto San Juan és de Madrid. I el Tossard. I el Luis, la...
La Cayetana Guillem Cuervo també és de Madrid. I la Leonor Waldim, jo diria que no és catalana, és a dir, no sé d'on és, però em sembla que és del Madrid, també, no? Per tant, hi ha una barreja d'actors... Però tots ells molt bons. Molt bons, molt bons, molt bons. És a dir, i a sobre, com que la pel·lícula és... I el Càmera també és de...
la pel·lícula és molt jo per això no explica massa cosa perquè és una pel·lícula que aniria bé que la veiéssim tots i la comentéssim jo començo a dir coses em sembla que condicionaré una mica a tothom i preferiria no fer-ho preferiria simplement dir és una pel·lícula com es diu la pel·lícula? una pistola en cada mano i l'estrenen el 5 de desembre aquest divendres no, l'altra setmana i us prometo que és una cosa curiosa, interessant i no massa habitual és a dir, una cosa una mica diferent del que és habitual
la veurem per més que no has donat cap altra pista que aquí surt prefereixo que la veiem el que està bé comentar és que per poder tenir aquest repartiment tan impressionant que has detallat Joan hi ha hagut una producció peculiar no s'ha fet una producció en la qual tots els actors estaven superitats al pla de rodatge sinó a l'inrevés
És a dir, en comptes de gravar durant un mes i mig, com es graven les pel·lícules, s'ha dedicat sis mesos a gravar. Llavors s'ha fet l'esforç de demanar-li a cada persona quan li anava bé i d'intentar anar coincidint. Llavors ha estat un rodatge en aquest sentit llarguíssim. La producció és de la Marta Esteban, que és una persona que la conec i és molt maca.
La cosa que també és interessant, que es podia fer això que expliques, és que cada part de la pel·lícula, que la pel·lícula deu tenir com 7 o 8 fragments, estan tots encadenats, però 7 o 8 fragments són de dos personatges, és a dir, dos personatges parlen, s'interroguen, es dialoguen i tal, i després veiem com això es va encadenant.
I clar, suposo que això permetia que sis mesos abans un dels altres poguessin fer aquella escena, perquè a més necessitaven dos actors. Dos actors bons, però... I la pel·lícula realment és... Jo trobo que és un guió curiós. És a dir, fa pensar en alguna cosa del Belbel. No sé si coneixeu Carícies o...
Sí, el director i autor de teatre Autor de teatre que ha fet alguna cosa Ah, del Belbel, no t'he entès Ah, sí, sí Fa pensar alguna cosa El Sergi El Sergi Belbel, sí Bé, és que jo pensava que és igual
En qualsevol cas, em fa pensar en alguna de les pel·lícules, una era Carícies i l'altra no sé si era actrius, no sé què també era d'ell, no me'n recordo ara si era d'ella actrius. Sembla que no, però... És d'aquest tipus de pel·lícula que en realitat els personatges són claus i que hi ha molts recursos, molts efectes, quasi diria sorpresa, que no t'esperes i per tant prefereixo no explicar massa coses.
Bé, doncs ja està. Ens quedem així intrigats. Això s'estrenarà... Has dit que s'estrenarà... El dia 5 de desembre. El dia 5, és a dir, dimecres vinent, perquè recordeu que com que hi ha el pont aquell, llavors s'estrena dimecres en comptes de divendres. Ah, doncs jo sé que és el 5 de desembre, però he mirat si era dimecres o era dimecres. Molt bé, molt bé. Doncs mira, dimecres de la setmana que ve.
Perfecte, doncs ja estem, com sempre, amb els ulls allà oberts i les orelles amb ganes de sentir i de veure tot el que el Joan ens recomana, perquè és que sempre ens ho fa això, ens posa les dents amb ganes de... Bueno, excepte la setmana passada que tot el que havia vist no li havia agradat. Bueno, ja passa això, ja passa. Ja t'has parlat d'aquesta setmana.
No. A veure, va, aclarim-nos. A partir de Los Ángeles, no. Has parlat o no has parlat? No, el Joan, tu sí que l'havies vist, havies comentat una mica, i jo la vaig comentar la setmana passada. I ella no? I ella no, perquè no hi era. Ens toca, per tercera setmana consecutiva, parlar. No, no, ara has de donar la teva opinió. Sí, home. Bé.
No me'n recordava que l'avieu, potser sí que l'avieu comentar. El Joan perquè les veu abans de temps. Jo perquè la vaig veure perquè tenia ganes i ara doncs et toca a tu. Què et va semblar la pel·lícula? La pel·lícula, la parte de Los Ángeles, és del Ken Loak. Sí.
Està dintre de la temàtica del Ken Loak de buscar personatges amb la línia de... Marginals. Marginals. O... O de classe baixa, amb problemes. Problemàtics, però molt generals, eh? No són una espècie estranya, sinó...
així com a la pel·lícula que comentarem després sí que és una cosa estranya són gent normal passa a Glasgow i són un grup de nanos que estan per diferents raons estan amb un educador perquè un ha sortit de la presó l'altre té problemes amb la justícia llavors amb un educador que pretén rehabilitar-los
Llavors, ells són quatre. Però tots tenen una característica en comú, que és curiós, que no han fet delits prou grans, com perquè sí, a part això, que no tenen feina. La comú bàsica és que no tenen feina, ni se les espera. Però d'això hi ha tanta gent que es troba amb aquesta situació. Llavors jo trobo que, clar, la temàtica està molt bé, perquè fixa't que hi ha, sobretot al nord d'Anglaterra,
A les ciutats del nord, sobretot les provenients de la mineria, hi ha fins a tres generacions que no tenen feina, que no han tingut feina, i que conviuen tres generacions que cap d'ells... La zona de Manchester, que Manchester seria més aviat la ciutat més gran d'aquestes. Bueno, Glasgow també és gran, eh? Però Glasgow no és d'Anglaterra, és més aviat Escòcia.
Sí, Escòcia, sí, però vull dir que també està lligada a la mineria i està lligada a un tipus d'indústria en decadència, perquè és la SER i la banda aquesta. Llavors, això està en decadència i la gent... Hi ha zones i zones d'aquesta... Bé, a Londres també passa, eh? Que hi ha zones i zones de gent jove però convivint amb diferents generacions que tots ells ni tenen feina ni en tindran.
I això dona unes expectatives vitals realment, que és el que estem vivint en part també ara aquí, dona unes expectatives vitals molt frustrants. Què es pot esperar? Llavors, aquesta pel·lícula que podria ser un drama, el Ken Loa ho agafa en clau d'humor i realment en fa una història fresca, jo crec. Fa una història fresca i l'educador està molt ben jugat, és un educador...
que gran, és un home gran, que entén els nanos i que els nanos l'arriben a valorar. I que ell té un tracte amb ells que realment sabent on estan, com estan i quines possibilitats tenen, els condueix amb una certa qualitat humana.
Llavors, el Ken Loa fa una certa pirueta, la pel·lícula està molt ben interpretada, jo crec que els personatges, els quatre nanos, estan molt ben triats, i l'educador també. I llavors és una pel·lícula sense masses pretensions, però que t'ho passes bé al cine. Jo no sé si no es pot demanar això a una persona que fa cine, i el Ken Loa que ho fa bé. Llavors, sobretot el nano central, que és un nano que acaba descobrint que té una certa habilitat amb la degustació i el tracte del whisky,
i que això el pot treure del forat on està. Per tant, és un final positiu, que estem en els temps que estem, s'agraeix, un pateix tota la pel·lícula amb els nanos, però que no se'n surtin. Exacte, i que el probable és que no se'n surtin.
Però té un gust agradable en aquest sentit perquè tu saps que hi ha moltíssima altra gent que es troba amb la situació que ells troben que no... A mi hi ha una cosa que l'altre dia no vaig comentar i que ara em fa gràcia dir perquè la qüestió està en que si l'acte que ells fan, que en principi és un acte delictiu, si veritablement és un acte delictiu o no, perquè si ens fixem una mica no afecta a ningú el que fan
A ningú en absolut, vull dir, ningú els pot acusar de res. És una cosa molt curiosa. Em va recordar la història de Crímenes de Oxford, si us en recordeu, que l'Ales de la Iglesia explicava a través d'una novel·la d'un argentí que t'explicava la idea del crim inexistent.
És una idea similar a aquesta per mi, em va fer gràcia que em recordés això. És una sèrie, és un matemàtic argentí que en un llibre explica que hi ha crims, hi ha maneres de matar persones, que ningú no s'ha adonat d'això i a més a més no té cap mena de repercussió, per exemple, a la pel·lícula, no deixa de tenir la seva part de truculència. El que tu estàs proposant són dos nivells diferents.
Una cosa és la qüestió ètica o moral, on vulguis entrar, i una altra cosa és la qüestió estrictament social i, per suposat,
inclús del moment que estan vivint exacte, vull dir que si tu mires aquests dos òptiques jo crec que no coincideixen si tu vols mirar des del prisma moral o des del prisma ètic allà hi ha una usurpació d'un bé que és d'una altra persona i que es crea allà i a més provoca un frau posterior perquè el whisky aquell no és el mateix que l'inicial
Doncs tot això tu pots mirar amb quines condicions. Home, si aquell whisky té un valor exorbitant que no té sentit que això tingui aquest valor...
Si tu t'ho mires d'aquesta manera, llavors des del punt de vista moral no li trobaràs res. Ara, si tu t'ho mires des del punt de vista estricte que allò és d'una persona i l'hi prenen, doncs sí. O sigui que, clar, tot això és l'òptica. Jo està clarament que em decanto per la primera i jo crec que en l'Oak també. Clar, el que passa és que el Ken Loak es decanta per la primera manifestament. Sí, però no ho diu clarament tampoc. Vull dir, simplement explica la història. Sí, però fa una història...
que ningú en cap moment entra amb el sentit penós d'haver... És a dir, només valora el risc. Tota la pel·lícula és un problema de risc. I, per tant, no entra aquest factor que tu estàs. Aquest factor tu el pots valorar, i amb la solidaritat que estem jo crec que el Kenlock posa un extrem, perquè, clar, posa... Estan...
estan fent un delicte segurament penat en el sentit que estan traient alguna cosa que és d'una altra, que és el que se'n diu robar. Per tant, en aquest aspecte està clar el que és. Ara, estan desproporcionat la situació en la que ho fa, que és la desproporció que et fa tu posar-te, de l'altra banda, claríssima.
És tan indecent, eh?, pagar per una ampolla de whisky el que paga aquella gent. Això és tan desproporcionat. Però, esclar, tu te'n vas i penses, un Van Gogh, exemple? Igual, igual. És aquest tipus de món, no? Un Van Gogh, un Rembrandt, o qualsevol que surti al mercat.
Llavors ja és que et planteges un tipus de problemàtica que la pel·lícula ni entra ni vol entrar ni se l'espera. Jo crec que estic d'acord, no hi entra, no hi entra aquest tipus de problemàtica i es limita a posar una gent que està en situació més o menys límit i dona una sortida. I li dona una sortida, i punt. I no es vol plantejar més coses. Aquesta pel·lícula, a mi sempre ja l'he sentit a parlar al cinemà des del Gainer que fem a Ràdio Cornellà i també la setmana passada aquí amb vosaltres,
I sempre, anglesa, que no sé de qui és, però que es diu Skins, que no l'heu vista? No. Doncs em va agradar molt. És una pel·lícula anglesa que defineix una mica com són els primers skinheads que hi havia. Bueno, skinheads no, skins en general, perquè després es van començar a separar i tal, que tot el tema que venia de la música rigui, i és...
ara estàs parlant de la tercera generació i ells són la... Tu has dit que hi havia ja tres generacions que ja no tenien feina... Però era un exemple de la societat inglesa, però no de la pel·lícula. No, no de la pel·lícula. No, però el que vull dir és que... Jo el que dic és que aquesta és una situació social, real, en la Terra, bastant generalitzada amb uns focus particulars, que són les grans ciutats i sobretot les grans ciutats del nord. I això és una cosa que...
Que, clar, que les compensacions socials van aguantant més o menys aquesta gent no es mor de gana, vull dir, no hi ha ningú que es mori de gana específicament, però és una manera de viure sense expectatives i frustrant. I això sí que és comú. Per això aquesta pel·lícula em recorda a la pel·lícula Esquins, perquè aquesta sensació també hi és allà.
Perquè aquesta sensació del començament de la desesperació va crear el grup social dels esquins, va començar amb tot el tema del racisme. Ja sé que no va més o menys per allà, però l'estar situada en un ambient que podria arribar a ser similar, jo crec que...
Jo crec que quan vegi aquesta pel·lícula em completarà una mica l'altre que he vist i si vosaltres hi voleu... Segurament és una cosa bastant diferent per la forma que ho expliques. Jo no he vist quin, però per la forma que ho expliques... Tu l'has vist, Francesc?
No, no, no, però bueno. Que mentre una cosa és el que surt... Trobo interessant fer la comparació perquè la situació és similar. No, simplement tinc la sensació que mentre allò va promoure com un moviment, que seria els esquins, suposo, no? Això no promou res. No, no, no. És un camp i qui pugui, eh? És un camp i qui pugui i veus una solució que es donen un grup de nanos... Individual. Individual, a més a més. És una solució individual. O sigui, que no és ni solució social aquesta, eh? No, és individual.
O sigui, és diferent, eh? És una mica diferent, eh? Sí, com sigui, com estar, diguem-ne, amb el mateix col·lectiu de gent o involucrar el mateix col·lectiu de gent d'una jove... Home, d'aquestes n'hi ha moltes perquè... Pot donar respostes diferents. Sí, sí. La pel·lícula, la de Fullmonte, de fet, recull... Billy Elliot també, per exemple. Billy Elliot recull el mateix tipus de societat, eh? I a més, tota ella és anglesa,
I representa el mateix tipus de barriades. En aquest aspecte sí que és veritat això que dius. El full monty és també això. És la mateixa situació. És la mateixa societat o àrea o resposta, el que passa que té un to, és diferent. Em sembla que no es poden comparar.
però totes estan ambientades en el mateix context social això sí i a mi m'ha agradat explicar-ho per veure que hi havia un altre exemple i perquè trobo que la pel·lícula Skins és molt bona i també trobo que si podeu ens l'apuntem i mira ara just quan arriba Jaume Vidal i està preparant els auriculars i després el micròfon mira qui ens arriba també per aquí del que hem de parlar ens arriba el Tarantino
Ens arriba el Tarantino. Mira, i la música, la música de Pulp Fiction. La música de Pulp Fiction. Molt bé, molt bé. Doncs vinga, d'aquesta manera introduïm el senyor Tarantino i m'agrada molt que hagués arribat, Jaume, perquè sé que llavors hi haurà posicions enfrontades aquí. Ah, sí? Jo estava preparat ja gairebé a fer la part de Jaume Vidal perquè sé la seva opinió. Sobre el Tarantino o sobre el Holy Motors? Sobre el Tarantino. El Holy Motors ve després, al final de la...
Qui vol començar? Doncs Artur, Artur Joaniquet, que ha vingut per parlar expressament del Tarantino. A mi Tarantino em sembla el millor director jove que hi ha actualment.
és el segon director preferit meu després de Woody Allen que no és jove no és jove per això no és el millor director també s'ha de dir que el Tarantino comença a no ser jove perquè és del 63
i encara no ha fet tantes pel·lícules com el Woody Allen o sigui, n'ha fet molt menys o sigui, diguem que des del meu punt de vista les pel·lícules del Tarantino requereixen més treball de postproducció i de preparació que les del Woody Allen les del Woody Allen és més
trobar l'escenari i preparar els actors perquè facin el que ell vol. Però no totes, eh? Perquè jo aquest matí, com que no havia vist com es diu, es diu Death Proof, no sé si ho coneixeu. Sí. I l'he vist aquest matí, i clar, allò no té massa preparació, és un rodatge simplement i tal, i llavors, bueno, és a dir, si vols en parlem després de pel·lícules concretes, però suposo que no totes, en algunes sí que es requereixen, però totes no, és a dir, per exemple,
El que hi ha és un muntatge diferent, però de preparació no hi ha massa feina.
Sí, però són molts escenaris, molts actors, passa molta acció, has de preparar els mínims efectes especials... No hi ha tants efectes especials, eh? No, no, no dic que hi hagi molts, però s'han de preparar, per exemple, la Woody Allen gairebé mai, però en molt poques ocasions... La comparació amb Woody Allen és prou interessant, eh? A veure què dona més de si aquesta comparació. Seguim, seguim. Des del meu punt de vista, Tarantino té un llenguatge propi que és fàcilment reconeixible...
I per això, tal com comentàvem abans, o ets comentar, el cinema és del gallinet, la meva pel·lícula preferida de Quentin Tarantino és la que es desprèn del seu llenguatge habitual, que podria ser... Ostres, si te l'he dit abans... Jackie Brown. Sempre m'ho oblido el nom. I fa una pel·lícula més...
és tan simple que és genial en aquest sentit, perquè m'encanten els diàlegs on estan, per exemple, la Jackie Brown i el negre, que sempre és el mateix, que també és el de... La Johnson, com es diu? L. J. Johnson? Samuel L. Jackson. I la Pam Grier, que és la... I estan els dos cara a cara, tota l'escena mirant-se, i palpes l'atenció, i s'encén la llum,
I la càmera és la mateixa, igual que quan mor el primer noi que va a buscar la presó perquè ell no el fiquin a la presó i no es xivi. Des que el fica al malater del cotxe fins que el va assassinar, ho fa amb la mateixa càmera i sense canviar de plànol. Hi ha un moment en què tu no veus el cotxe però escoltes el soroll del cotxe i ja t'entra l'atenció i de cop veus que al lluny s'apropa el cotxe i apareix a l'altra banda la pantalla...
És la més clàssica, d'alguna manera, de totes les seves pel·lícules. Jo crec que va voler demostrar que era capaç de fer cinema amb això, amb grues, amb perseqüència... I no era un guió d'ell. O sigui que la majoria de les pel·lícules d'ell, inclús diria... Bueno, a mi em passa el contrari, que és que a mi m'agraden més, potser, els guions d'ell que aquest que no és d'ell. Però això és molt personal i molt subjectiu i no hi ha per què estic d'acord, eh? Com a guió, estic d'acord amb tu, però...
Tal com va fer Jackie Brown, em sembla un domini tan fantàstic de la tècnica cinematogràfica que trobo que és on s'expressa millor. Però si matiséssim aquest domini tampoc és d'efectes especials. Això també ho podia fer el Woody Allen. Estar amb la línia d'una sola càmera, jugar... No, en aquest sentit, per exemple, el Woody Allen té fama que els hi fa els actors fer escenes llargues, els hi roda...
i encadena una escena amb l'altra per anar molt ràpid de rodatge. Aleshores, això també podia lligar amb el Tarantino. No és que està molt lluny del Tarantino. Em sembla. Però bueno, no cal que... Ui, jo crec que la distància que hi ha entre el Tarantino i el Buddy Allen és com d'una punta d'ara.
No, no, no. En quant a moviment de càmera. És que ell intenta matitzar una cosa. Jo parlava del moviment de càmera, o de tècnica d'atordoatge, no dels guions. Els guions estan enllum l'un de l'altre. I la filosofia. I la filosofia. Estem en mons diferents, eh? Sí, sí. Avui, per cert, que veieu una cosa de Woody Allen que ha d'estrenar, crec jo, perquè era com un tros i m'assemblat gerial, com si tingués por altra vegada que l'agafessin com a espia i que li fessin mil i una...
I, en canvi, la seva parella, en aquest cas, doncs, el motivava i ell, que sempre trobava peca. No sé de quina pel·lícula és, però m'ha semblat molt interessant. Bueno, el Tarantino estan fent ara... M'estranya perquè jo l'he vist al cine, al tràiler, però l'he vist llegint que l'estrenen al gener d'aquest any, que és una pel·lícula que es diu, es diu, es diu, es diu Danjo Desencadenado, que és un western d'esclavitud negra
Es veu que és un esclau alliberat que intenta alliberar la seva dona que està a la plantació i que té, nada menys que l'Eonor DiCaprio, el Christophe Walsh, que és aquell que es va fer famós amb la... El Samuel L. Jackson, el Kurt Russell, i això és el que ho estaven al gener.
Però no sé, no sé què tal. Jo haig de confessar... Jo també, eh? Com vols que sigui? Jo també, eh? Jo t'haig de dir que d'ell, de més he vist, potser quatre o cinc pel·lícules, que són Abierto hasta el Amanecer, Jackie Brown... Abierto hasta el Amanecer? T'ha fet amb coproducció, codirigida... Jo diria que només ha dirigit ell la primera escena. Tot l'altre és del Robert Rodríguez. Sí, sí.
És veritat. A mi, de dues maneres, de totes aquestes, les que més m'agraden són dues. Trobo que són extraordinàries pel·lícules, que són Pulp Fiction i Malaids Bastards. Jo aquestes dues les trobo per mi, de lo milloret que... A mi Pulp Fiction em va agradar...
Em va sorprendre tant... La primera vegada no em va agradar a mi, perquè em va sorprendre tant... No, a mi sí que em va agradar... El mateix que t'ha passat... Ah, no, ja parlem després... Llavors, jo, en canvi, no he vist... He vist el Paul Fitchon, l'Eskilville, el 1 i el 2, i el Malditos va dir... Bueno, doncs l'Eskilville, jo no me'n recordo, si és la 1 o les 2, hi ha trossos realment preciosos d'estètica.
d'estètica, el millor és que no sé quina és... El desert, per exemple. No l'hi veus. Hi ha trossos d'una estètica. Ell és un enamorat del món del Kung Fu i d'aquesta sèrie. I llavors aquí jo crec que ell ha depurat a l'estil aquest. Jo fixa't que no seria especialment
amant d'aquest sector, i en canvi, i haig de reconèixer que no sé si és la 1 o la 2, però que ha vist les dues, i l'Ulmatúen ho fa extraordinàriament bé, és un personatge... Mira, no té res a veure amb el personatge que fa del Paul Fitchon. Són dos personatges que no tenen res a veure, i en canvi li treu molt més suc al...
el Kill Bill que el Paul Fitchon. Estèticament. Estèticament és una cosa molt apurada. Jo penso que el que està molt bé és el guió. Jo crec que aquest home amb què va ser trencador, almenys del meu punt de vista, és en el guió i després de fer la sang i fetge
amb una versió completament diferent. I humorística. Exacte. En el fons, hi ha un punt que se'n riu, o et fa somriure, com a espectador, d'aquest sang i fetge. Si recordeu, el Paul Fitch, quan maten a tots...
I hi ha sang constantment. Però, a més, aquella sang poca solta, perquè hi ha el moment que van amb el cotxe, aquest que heu anomenat abans, que li clava el tio a tot davant, és una cosa tan poca solta que jo crec que ha introduït una cosa especialment important, i és, a veure, entre les pel·lícules d'un Hitchcock, entre les pel·lícules de sang i fetge,
clàssiques i el Tarantino, hi ha un salt importantíssim i és que aquí es mata per matar i no hi ha cap moment en què això tingui cap mena de significat. És a dir, tant el que mata com el que hi ha a l'entorn és d'una...
agressivitat banal és a dir, aquí banalitza el crim el crim és el més banal que es pot fer la droga tot el prohibit s'ho passa per jo no l'he vista a Jackie Brown hi ha la mort més divertida de la història del cine que jo he vist
Quan el Robert De Niro està sortint d'un centre comercial i la noia rosa, no me'n recordo com es diu ara l'actriu, no caia i a verans li fot un tret i se'n va amb el cotxe i deixa ja la noia mig morta. Això ho fa constantment el Pulp Fiction. El Pulp Fiction és això de tota la pel·lícula. Però aquella escena és tan exagerada en el pla...
típic de dues persones que discuteixen i una que li diu a l'altra que calli, calla, calla i l'altra no calla. Al final, quan el Robert De Niro es farta, li fot un tret i després va el Samuel L. Jackson i li diu que l'ha mort i diu, sí, per què l'has mort? I diu, home, perquè no callava. Però és que és tot tan... En aquest aspecte, amb el que tu estaves dient de la pel·lícula anterior, en aquesta, totes les del Tarantino, tu deies...
està bé o està malament el que fan els nanos del Ken Loach. A Tarantino, això, a nadie se li ocorre ni preguntar-lo. Excepte maleix bastards, que està clar que és el que ho fa malament. Perquè allà ell pren posició. Allà pren una posició i fa una pel·lícula de posició presa. Llavors, els nazis són els dolents i els aliats i els anglesos són els bons. Però tot i així, les morts són del mateix tipus, eh?
Però per això em sembla... Però inclús ridiculitza els bons, també. Jo diria que el paper que fa el Brad Pitt també està ridiculitzat, en alguna mesura. És a dir, no són bons, bons, bons del tot. I fins i tot a mi el que em va sorprendre, jo que sóc d'història, el que em va sorprendre és aquell final que es carrega tota la cronologia de la Segona Guerra Mundial, la trec completament, i em va fer gràcia de la manera que està fet. És a dir, em va semblar molt original. No és realista, però sumament original. Ell és original i banal, tot simultani.
a mi el que m'ha fet gràcia aquesta tarda mirant la informació és que es veu que ella és descendència per part de pare italià i per part de mare irlandesa i xeroqui
que va ser criat perquè els seus pares van separar i va ser criat per la mare. És que la seva mare tenia 16 anys quan va tenir un vell i el teu seu pare 21. I es veu que el barri de Los Angeles on va viure, que això es veu que l'ha influenciat molt, jo no ho sabia això, ho sé d'aquesta tarda, era un barri, és una barreja de blancs i negres, que per tant va estar exposat a una varietat d'influències cinematogràfiques i de cultures populars.
les pel·lícules dels arts marcials, que estaven de moda en aquell moment, perquè es veu que ell és un fan del Kung Fu, del carrer diners. I tot això, doncs es veu que ell ho va, després d'haver posat de moda, en el seu barri seguien passant pel·lícules d'aquest estil, i ell se les va mamar totes. Llavors això l'ha condicionat, perquè és veritat que totes les pel·lícules, a més a més, tenen aquests elements d'aquest tipus. És un xuclador...
de tot el que li devia caure a sobre una altra cosa curiosa també és que treballava en un videoclub la primera feina que va fer treballar en un videoclub de tot tipus de cine i llavors creu que ell estava superinteressat en saber l'opinió de la gent que li llogava pel·lícules per saber la resposta i després ell analitzava el que li havien dit la tornava a veure
i analitzar el que li havien dit si coincidia o no i així va fer el seu estil i en alguna mesura suposo que així va fer el seu estil una de les coses que destaca després comento un parell de coses sobretot el que surt de les pel·lis de Quentin Tarantino és que ell fa pel·lícules que a ell mateix li agradaria veure no crec que hi hagi cap pel·lícula al Tarantino que a ell no se la fiqués de casa per veure-la i això trobo que
és tenir molta consideració per al públic quan hi ha molt autor que es dedica a fer-se més aviat autofal·lacions que no qualsevol altra cosa. Tarantina jo diria que és molt similar en quant a les influències i en quant a això que acabes de dir tu també, Artur, al Tim Burton. Són dos directors que veuen d'unes fonts populars, de fet el títol de Pulp Fiction, que moltes vegades s'ha comentat una mica què volia dir, el terme pulp,
fa referència a un tipus de novel·la i de còmics que són d'aquests que es llegeixen en un moment i llavors es llençan és una literatura feta amb molt pocs diners amb pasta així de poca qualitat i ell és amant d'això i ell ha reflectit en totes les seves pel·lícules personatges que apareixien en aquest tipus de literatura però a més a més jo diria que el que més destaca i el que és el denominador comú de tota la seva filmografia i el que jo sí que crec que té una transcendència fins i tot en la història del cinema
és la relació que hi ha entre els personatges. A part de si la història és banal o no, o a part de si el que ens explica és coherent o versemblant històricament, la manera com es relacionen, normalment per parella, si us fixeu, a Reservoir Dogs, a Pulp Fiction, a tot arreu, són parelles de personatges antagònics. En definitiva, la dialèctica. La dialèctica, ni més ni menys. És que això sí que li interessa molt i la gent li ha criticat que fa diàlegs...
amb el director aquell, el Mike Lee, Spike Lee. Spike Lee. Spike Lee. Perquè resulta que Spike Lee és negre i ell va fer no sé quina pel·lícula era, no me'n recordo, ara no tinc el nom, amb uns diàlegs que volien ser com negres. Llavors, Spike Lee el criticava dient-li que en anes de la literatura ell feia uns diàlegs que volien ser negres però que això l'ofenia amb ell. Llavors van picar i van estar un temps barallant-se, etcètera, etcètera. I inclús un dels actors que feia la pel·lícula, recordo que no sé si al festival de Canzonera, va defensar en el
en el Tarantino, dient que el Spike Lee es passava, que ell simplement feia una pel·lícula, no feia, doncs, de dissertacions filosòfiques o antienegres, no? Llavors, jo tinc la sensació, aquest matí, per exemple, quan estava veient la pel·lícula aquesta, Death Proof, m'adonava a compte que té molta tendència, i també passa a l'inici de Reservoir Dogs, i en moltes pel·lícules d'edat, això, fer uns diàlegs que concentra dos o tres personatges i s'estan gairebé deu minuts o un quart d'hora parlant, vull dir, doncs, discutint. El Pulp Fiction, també, perquè el... El John Dramo
quan van al cotxe tenen tot un discurs allà van parlant de la Bíblia això es veu que és una cosa que a ell li agrada molt és una cosa que a ell té una certa una característica d'ell jo aquest matí no sé quan era buscava les característiques d'ell i deia que fa històries no lineals
l'estilització... Amb això sí que és molt creatiu, perquè Pulp Fitcher, que comença d'una manera que no entens ni com comença, i ho tanca tan bé, i ho tanca tan bé, perquè al final tanca, i tu entens el que ha passat al principi, i després fa mal temps, juga amb mal temps, l'engreixa la prima, l'engreixa la prima... Salta endavant, endarrere, és a dir, bueno, això té una habilitat... Això ho fa molt bé, i és dels primers a fer-ho, eh? Tot i que males llengües, no sé si és veritat, diuen, diuen, però això no és veritat, eh?
que inicialment Pulp Fiction estava feta lineal i que va ser una idea del muntador de dir-li amb el Tarantino... Per això no sé si és veritat. A mi m'ho han explicat així, en una escola de cine, però jo no sé si el senyor que ho explicava ho sabia del cert o s'ho havia inventat. És igual, en qualsevol cas el resultat de la pel·lícula és que això és brillantíssim. Això no es pot inventar, no? No ho sé. Diria jo. Sí que pot ser alguna cosa...
capgirada i després dir, ah, però això, i si li triem suc? Això no ho negaria jo. Jo simplement sé que el resultat final de Pulp Fiction és extraordinari. És a dir, va guanyar el festival de millor pel·lícula, millor guió del festival de Cants i va ser nominat també per millor pel·lícula. I va guanyar l'Òscar del guió. L'altra cosa que és també molt típic és que estilitza la violència
que té influències estilístiques, com dèiem, dels films de la sèrie B, del Kung Fu i dels espaguetis westerns. De fet, aquesta última pel·lícula que deia... Del Sergio Leone. Jo crec que ell és un enamogat del Sergio Leone. Ho diu, ho diu. Ell és un home del Sergio Leone. I a més a més, es veu que en aquesta última pel·lícula vol fer una pel·lícula sobre els negres a l'estil d'un western del Sergio Leone.
És aquesta que estàs dient? Diango Encadenado No, Desencadenado El Diango Desencadenado és una pel·lícula que és un western però aquell el vol fer un espagueti western del sud profund dels Estats Units
Això serà molt xulo. Suposem que serà molt interessant. Tarantino crea creativitat per l'altra gent, perquè si en algun moment teniu temps de posar-vos 10 minuts al YouTube, l'escena que estaves comentant, tu, Carme? Sí, sí. L'escena que estava comentant la Carme del cotxe, el Travolta, el Samuel L. Jackson parlant...
i al YouTube pots trobar mil versions de persones que la doblen per sobre amb l'estil Tarantino però absolutament brillants. Hi ha una, que si podeu busqueu-la, parlant sobre com s'ha fotut la crisi amb Espanya i és pràcticament tota l'escena real, són sis o set minuts seguits i els diàlegs amb els dos personatges...
I també és com si, o sigui, et dona la impressió com si el Quentin Tarantino, entre cometes, hagués dirigit una mica l'escena, sinó que també crea... Amb els petits actors... No, no, és la doblada per sobre amb gent normal... Però amb els actors, les cares del... Sí, sí, és l'escena amb unes veus diferents... Molta veu, molta veu. I està, però perfectament, i et veus les cares i tot encaixa, i el que vull dir és que...
hi ha poques pel·lícules o poca gent que pugui treure suc també de moltes pel·lícules sense forçar la màquina o sigui, sense retallar ni res sinó la mateixa escena on parlen ara no me'n recordo del que parla d'aquella escena
He vist en l'última setmana 10 versions d'aquesta primera escena doblada amb temes diferents, inclús parlant de Barça i Madrid. I un dia li, claro, però és que Mourinho no sé què, però com ho podes ser? Jo sóc l'APM. Semblant a l'APM, però fet per gent anònima que em semblen molt brillants. Però pel que dèiem, perquè Tarantino permet fer aquesta dialèctica, que és el que tu ara estàs destacant sobre qualsevol tema,
Però totes les pel·lícules una mica, sí, sí, dic jo. A veure, sí, sí, clar, si analitzem pel·lícules, però ell destaca precisament per això, vull dir, així com abans parlaves de Hitchcock, que s'interessa més aviat pel boller, per l'espectador, per...
per temes malsants, per diferents aspectes diferents, i ho tracta d'una manera molt concreta, ell, sobretot en les pel·lícules, i jo crec que una anàlisi una mica profunda del seu cinema, arribaria a la conclusió que a partir, una mica el que diu ara Artur, a partir d'aquest confrontament de personatges, ens permet a nosaltres, als espectadors,
Parlar d'altres temes i d'una altra manera, com no s'havia fet mai. Això jo crec que és la qüestió més novetosa del seu plantejament. I també és novedós el fet aquest que, almenys, clar, no totes, però a la Paul Fitcher no hi ha bons i dolents. Allà tothom és campi qui pugui, eh? Que això s'obta, perquè a les pel·lícules de sang i fetge hi ha uns bons i uns dolents, i això és un com... Deve fer...
i ell s'ho salta això, i s'ho salta bé per això a mi que Malditos Bastardos va ser el punt que més em va em va fallar la pel·lícula perquè normalment mai s'implica si un és el bo, si l'altre és el dolent però Malditos Bastardos i més tenint en compte tot el tema jueu, nazi tot el que ha desencadenat, tot això que s'impliqués tant a favor d'una banda i tan poc a favor d'una altra sent el tema que era
em va semblar poc de Tarantino. Jo, quan vaig anar a veure, vaig pensar que Tarantino tindria els nassos de fer que tots quedessin com sempre passa, en aquesta indefinició... Jo penso que una mica sí que queden malament tots, eh? O sigui, que quedin malament tots, sí, però que saps de quina banda està ell, també...
Jo pensava... És un tema, si hi ha algun senyor que és l'ogro o si hi ha un senyor que és el dimoni en el nostre, en el segle XX i tal, és el Hitler i és el nazisme i és...
Llavors, posar-se a favor d'això en algun moment, no sé si això qui és capaç de fer... No, no dic a favor, però no ficar-se en contra. Jo pensava que si algú ho podia fer, era Quentin Tarantino. Per això vaig anar a veure la pel·lícula i a mi, tot i que em sembla una pel·lícula magnífica, a mi em va decebre molt en aquest aspecte, perquè vaig anar a veure la pel·lícula pensant que el Quentin Tarantino tindrà...
els nassos de ser, de mantenir tot en el seu estanc neutral, però dedicar-se més a... O sigui, estar més a favor d'una part a cada l'altra, encara que sigui la brutalitat que va ser, em va decebre per ell. Jo confesso que no, jo confesso que em passa al contrari. Em passa que justament perquè... Entenc això, eh? Jo entenc que és...
prefereixo la gent que es defineix a alguna mesura que el que no, que queda així indefinit i pot dir de blanc o negre i coses d'aquestes. I per això, i anem entrant perquè del Tarantino hem parlat força i ens toca també parlar una miqueta del Leo Caras i sobretot de Holy Motos, però enllaça molt amb el que estàveu dient ara, que és el que ens agrada tant sense condicions, d'anar seguint i que una cosa entre... No, no, és que ja està, el tema ha introduït, vull dir, això que estaves dient tu ara mateix
És el que fa Leo Caras, vull dir, el que demanava que fes Tarantino. No es posiciona per ningú, no fa una moral concreta, simplement reflecteix... Parles del Caras. De Holy Motors, sí, de diferents... Expliquem-lo una miqueta, no? No cal, ja anirà arribant una miqueta a través del que anem dient. Sí, sí, no, ja anirà arribant. Jo el que vull destacar primer és, sobretot, el fet aquest que aquesta pel·lícula no té aquesta característica de dir doncs aquests són els dolents, aquests són els bons...
Jo penso que mira i ho aconsegueix força bé, igual que en un moment determinat, i jo vaig criticar-la molt, ho sé, ho reconec, ja ho he dit moltes vegades, i ara li he donat la volta a l'arbre de la vida, o igual que un Les Bon Trio aconsegueix fer en totes les seves pel·lícules, doncs li dona la volta a molts dels tòpics que tenim les persones com a adjudicat del que està bé, del que està malament. Però no són tòpics, no són tòpics. Hi ha coses que estan bé i coses que estan malament. Clar.
però això sempre és una valoració si els valors per tu són importants el que no en té li és igual valorar-ho que no valorar-ho però una altra persona tindrà uns altres valors mentre sigui coherent mentre sigui coherent amb els seus valors jo crec que sí que per poder-ne parlar s'ha de posar sobre la taula una mica el tipus d'història
La història és un personatge que va successivament fent diferents papers d'actuació, de rol teatral, diferents personatges al llarg de tota la pel·lícula. I els personatges són molt diversos,
contrastats uns amb els altres, passa de ser una pobra que demana el moïn al carrer, un banquer, un... no sé com descriure el de les llums que fa el balet aquell. Sí, és un actor que permet fer captura del moviment per un videojoc. Exacte, de videojoc. Jo el descriuria com de videojoc. Després...
un pare que va buscar una filla i té un punt d'atenció amb la filla, un tio que s'està morint i la neboda amb el moment que s'està morint. És a dir, situacions molt, molt diverses al llarg de tota la pel·lícula. Bé, què passa realment com a història? Res. Com a història, res. Que eres el problema per mi. Per mi, sí. Després,
Positiu. Jo dic les coses que em semblen positives. És d'una estètica, sobretot aquest del ballet de pantalla. Que pot ser bonica. És preciosa. És preciosa. És preciosa, realment. I descriu un París de nit molt ben agafat, que no té res a veure amb el My Night Paris de Woody Allen, però té una certa personalitat allà.
que les històries, el que acaba dient, o a mi em sembla que diu, amb independència d'això que estava dient el francès, és una cosa que ja està molt dita. Vull dir que ja ho va dir el Calderon de la Barca, que la vida es sueño. Mira si ja són 400 anys. O sigui que realment la vida és una interpretació constant. Per tant, com a idea no la trobo nova.
És a dir, és una idea que ja està molt repetida i molt feta. Com a posta en escena, sí, la trobo extraordinàriament brillant. I què afegeix? No només que la vida és una interpretació constant, sinó que no va a res, perquè és una ceba que cada vegada treus una capa i és una capa eterna.
perquè constantment trobaràs capes i capes i és una ceba interminable. Aquest és el relat d'aquesta història. Després, jo el que trobo és que té un punt de pedant.
Jo em faria gràcies a dues coses. Dir dues coses d'algun senyor que jo opino més o menys com ell, perquè s'entengueu per ràpidament, si tu ausa, i després m'agradaria sentir el Francesc perquè amb ell dic això que li ha agradat i voldria entendre perquè em convenci, perquè si realment em convenci la tornaré a veure. La tornaré a veure. No pot ser? No pot convencer? No, és que penso que ha quedat molt clar. Tu dius que vols persones que es defineixin
pel que acaba d'explicar la Carme, de definició, i llavors això és una altra història. Estaríem parlant de poètica? No, però com a pel·lícula, per exemple, el senyor Carlos Boyero, que suposo que sabeu que és el crític del país, molt considerat i tal, diu, espantosa, és una sucesión de tonterías sin gracia, los caprichos evacuamente surrealistas de un niño consentido e irritante.
Això és el que jo he dit com a pedant, sí que la trobo pedant jo, eh? Una altra, una altra, diu, infame, una de les pel·lícules más ridículamente pretenciosas que se recuerda, que uno recuerda. I la positiva no està a tu. No està. No, la positiva sí, jo sí que l'he dit, a la història jo sí que li trobo que...
No, no, la crítica positiva. D'aquests 43 crítiques que jo he llegit, la meitat són positives i la meitat són negatives. Ah, però tu vas directe al sac. Jo simplement, per provocar-lo amb ell, que no m'està sentint ara perquè està xerrant amb una altra persona. Té feina. Jo també vull que em digui per què la troba tan preciosa. Jo li trobo coses, ja les he dit, les positives. Però no em faria un monument. Hi ha gent que inclús diu que li ha salvat una violació.
que s'ha sentit violat i és molt fort. A mi m'ha fet pensar, deixeu dir que són les coses que m'ha fet pensar, m'ha fet pensar l'expressionisme. És que, bueno, és surrealista. Perquè té un punt de lletja. Aquella lletgesa que la fa magnífica, l'expressionisme com a art fa això, bueno, si fa això encara li... Però no disfrutes el d'altra banda, eh?
Mireu, al començament de tota la pel·lícula, si recordeu, el propi director fa un petit pròleg, en el qual està en una habitació, suposadament d'hotel, llavors veu com a la paret hi ha una sèrie d'arbres, com un bosc, i ell descobreix allà una esquerda, una porta, acaba obrint-la, i el gos que tenia fins aquell moment a sobre del llig, que l'havia caronat, un gos blanc, molt significatiu que sigui un gos blanc... Al final és negre, l'últim. Sí, sí, no, al final no, al començament de tot, passa per la porta... Tanca també amb una...
Passa per la porta i llavors quan entra dintre d'aquella sala on tots els espectadors de Filmoteca, podíem dir, estan allà mirant una pel·lícula completament intrescendents però arrobats completament pel que estan veient, doncs veiem que són pràcticament robots i el gos aquest blanc tan bonic és negre, és un mastí ferotge. Aquí ja ens està parlant que ens introdueix en aquest món que tu deies, Carme, tan ben explicat,
entre el somni, entre la realitat, la interpretació... Està clar que aquesta pel·lícula no és una pel·lícula d'argument, no és una pel·lícula de Hollywood. De bons i dolents, tampoc. No és una pel·lícula en la qual t'explica un argument, és una pel·lícula absolutament suggerent, que cada història...
et fa pensar sobre un aspecte de la teva vida, sobre un aspecte de la ficció, sobre algun director, fins i tot fa moltes referències. Fa referència a Fellini, fa referència... I no són evidents, eh? Fa referències no evidents a Fellini, a Bergman... I ho fa, com dient, un punt... Aquesta pel·lícula, si vols, amb pedanteria, però jo és que en aquest cas no m'importa aquesta pedanteria perquè t'aconsegueix moure tant i et sorprèn a cada moment tant, fa didàctica del cinema. Et fa pensar sobre...
El cinema que s'ha fet fins a aquest moment i el cinema que s'ha de fer ara per força perquè no hi ha mitjans i llavors s'ha de fer amb una màquina petita, gravant en digital i després treballant com puguis.
et fa anar donant voltes. Aquella escena en la qual es veu aquell actor que està fent la captura de moviment, ningú no ho ha explicat tan bé. Tothom en parla del motion capture, però aquí ell diu, t'ho explico, simplement una escena en la qual, a més a més, a part d'explicar-te això, et ve a ensenyar, et ve a explicar com, fins i tot quan és una escena en la qual s'està actuant
I al final allò s'utilitzarà per un videojoc. Té molta més validesa al que s'està vivint, perquè aquella gent que està allà dintre d'aquella habitació, ell i la noia que entra després, si no recordo malament, és la Kylie Minogue, molt maca, una escena superemocionant, eròtica. Doncs després, quan passa en el videojoc, allò no té cap mena de sentit.
Ens està fent reflexionar a cada moment sobre la vida, sobre el que és els nostres rols a cada moment. No, és una pel·lícula d'argument. Jaume, jaume, digues que aixeques la mà. No, que només queda un minut. Mira, doncs deixeu-me, com a jutge imparcial que no he vist, he vist els que no us ha agradat, esteu ganivet amb boca, defensant per què no us ha agradat, i ja, ara que falten 45 segons, digueu-me ràpid, tots els que l'heu vist, sí o no, hauria de pagar 8 euros per veure-la. No, per mi no val la pena perquè paguis els 8 euros.
Tu mateix. Si ens has escoltat, tu ja pots decidir. Si vols un argument clàssic, no. Si vols una novetat, probablement. Si vols una cosa diferent, avorrida, que sortiràs del cine a mitja pel·lícula... Jo entenc que hi ha gent que hi entri, però la gent que hi entri, tu no hi entres, també. Jo no hi vaig entrar. Amb la boca oberta, totes les dues hores de pel·lícula de festa. Hauria fet una sortida a mitja pel·lícula i vaig aguantar
religiosament fins al final. Jo crec que és dolenta, que no em sembla brutalment pretensiosa. Dolenta jo no diria, però jo no la tornaria a veure. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent. Bona nit. Adéu, bona nit.
Gràcies.