Cinema sense condicions.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit. Tornem a ser aquí una setmana més disposats a parlar de cinema, de les pel·lícules que ens agraden, de les pel·lícules que també us agraden a vosaltres i d'aquelles que us recomanarem. Perquè, de fet, jo n'he vist alguna que penso que, francament, és recomanable. Però em deia la Carme també que n'he vist alguna, que ha vist el Massalvaje. Bona nit. Bona nit a tothom. Com fer els dimarts? Com fer els dimarts?
parlant de cine, que és el que ens agrada. El Francesc. El Francesc, en Joan i jo mateix. Exactament, exactament. Qui és el Francesc? Em sona, eh? No sé on que està darrere dels vidres i que controla tot i que ens han posat la música, ara no sé quina música, però fora d'això no el conec de res més. La música, doncs ja és alguna cosa. Espera a veure si aconseguim que la Carme se senti bé, perquè aquí hi ha alguna cosa, oi? Que falla?
És que no sé per quin micro surts. A veure, fem prova. A veure, parla ara. Ara parlo i em sents o no? Igual. I ara, a veure? Torno a parlar per veure si em sents. Doncs ens quedem igual, oi? A veure, canvio de...
No, no. A veure, a veure, torna-hi, torna-hi. Torno a parlar. Ja està, ja està. No, ja estava bé, ja estava bé. El que passa és que no acabava d'estar. No, doncs estàvem sentint la música de la pel·lícula... Ho he de dir, Carme, ho he de dir. Digues, digues. Que en principi havíem de parlar avui de Round Man, de la música de Bernard Herrmann per la pel·lícula d'Alfred Hitchcock, però al final... Ah, wrong.
The Round Man, el falso culpable. El falso culpable. També parlarem. El que em passa amb el falso culpable és que no he tingut temps de veure-la. De tornar-la a veure. En canvi, Testigo de Cargo, que és una clàssica per poder parlar d'innocents i culpables, aquesta l'he tornat a veure i he de dir que el Willy Wilder sempre és xapó. Sempre és xapó. Amb això estem d'acord. Xapó, xapó. Així com l'Alfred Hitchcock, de vegades sí, de vegades no. Però el Willy Wilder...
No, no, no, de veritat, de veritat, no falla, no falla, no falla, tens raó. I és curiós perquè jo diria que falso culpable i testimoni de càrrec, falso culpable i testimoni de càrrec, són com... Estan com les antípodes. Sí, sí, jo pensava que per introduir el tema anava molt bé. Sí, sí, sí, comparar-les dues. Jo les tenia, aquestes, en tenia, tenia vàries. Bueno, jo, quan ens posem a parlar del tema... Vinga, va, no fem spoilers del tema. No, és un tema que cinematogràficament s'ha tocat des de tants angles...
que podria donar, no per una sessió, per una temporada de parlar de cinema. Aquesta és la realitat. Per tant, farem una petita aproximació. Exacte, perquè no hi cap res més. Com gairebé tots els temes, perquè tenim encara pendent continuar aprofundint en el tema del cinema postmodern. Allò és un tema interessant. I que donaria part molt, també. Doncs vinga.
Bueno, les estrenes, sí, els que heu vist. T'has vist alguna cosa? Jo vaig estar a punt de veure Torrente 5. Jo no hi ha manera que vegi pel·lícula últimament. No hi ha manera. I llavors em van anunciar amb una pàgina... Sí, sí, que em sap greu, a mi també. Em sap greu de mi mateix. Però, bueno, no. Costa, costa de trobar allò el moment. Mira, jo què sé. Ja m'agradaria, però no pot ser.
I llavors, bueno, m'enrefio de vegades d'aquests videoclubs que hi ha per internet i que permeten veure coses, que m'he inscrit en un parell, llavors fins i tot t'avisen. Mira, ara s'ha estrenat i em van avisar que s'estrenava a Terreny 5. Però encara així ni amb això ho vaig poder veure. Em van sortir unes altres vegades per fer-ho. Si a vegades ens passa que inclús a la tele fan que dius aquesta no me la perdo i vas dir que la perds. Jo la tele ja la tinc descartada, això també ho he de dir. No veig la tele, no, perquè a més a més no sé si posaran anuncis, si no, és un mare.
la 1 i la 2 no fan anuncis ja ja fa temps realment és un gust veure una pel·lícula amb aquests anuncis que a més que duren una eternitat quan torna la pel·lícula no saps on eres jo sóc tan maniàtic que fins i tot la mosca aquesta que posen de la cadena ja em molesta
Ja, també t'entenc, t'entenc. És que jo he de dir que com el cinema, amb la gran pantalla, i sobretot ara que tenen aquestes boníssimes resolucions, perquè jo què sé, el Cine Balmes, que té totes aquelles sales, és que és boníssima de resolució, és un goig. Aquella gran pantalla que tu t'hi fiques a dintre, que és una relació...
específica del cinema i no té res a veure de veure una pel·lícula amb televisió. I ja no hi ha ratlles en les pel·lícules ni a cinta perquè ja no hi ha cinta, ja no hi ha pel·lícula. Fixeu-vos que ja no hi ha pel·lícula ja en el cinema.
I d'altra banda, la fotografia actualment, els directors de fotografia de les pel·lícules, és que són tots ells boníssims. És que dius, home, és que aquesta fotografia, aquesta que jo ara anava a parlar, que és aquesta... Alma salvaje. The Will. The Will de Solo salvaje. És una fotografia magnífica. És una fotografia magnífica. Per la història que explica i...
Per tant, sí que haig de reconèixer, Francesc, que veure una pel·lícula al cinema continua sent un gran goig. No, però si ho veus amb una proporció bona, per exemple, jo tinc connectat l'ordinador al televisor. No veig la tele, però veig el televisor. Llavors la proporció ja és prou bona per la distància que estàs. Sí, sí, sí. També està bé, però sí, sí, no vull treure-li importància a l'argument que dius, que efectivament, en el cinema no...
Us parlem d'aquesta. Algú la ha vist? Jo també la he vist. Aquesta pel·lícula, és a dir, és una pel·lícula que està nominada... L'actriu està nominada per l'Òscar. Crec que va guanyar un Òscar ella, però una pel·lícula amb el...
amb el Joaquim Fènix, que jo no vaig veure, perquè és una pel·lícula del 2006, he vist que havia guanyat un Òscar. Podria ser. Jo no la vaig veure. En la cuerda floja era. En la cuerda floja, sí. Jo no la vaig veure. Jo sí que la vaig veure, aquesta pel·lícula. El cantant aquest. És un cantant de country.
El John Nash? Pot ser John Cash? No sé, perquè és que jo no la vaig veure. Sí, sí, molt bé aquella pel·lícula. I la triu es diu Reese Witherspoon. Difícil de pronunciar. Doncs és la mateixa triu. A veure, la història és una noia que té una vida amb complicacions de tota mena,
familiars, finalment de relació amb els cas, després té relacions de tota mena, és addicte... Se separa el seu marit. Se separa el seu marit, és addicte a 50 coses...
i mor la seva mare, ella té una inestabilitat emocional greu, segurament, i finalment decideix que se'n va a fer un sender de la banda oeste als Estats Units,
que per l'obús és un sender que pels senderistes arriscats és important, no és el Camino de Santiago, però estaria amb aquesta línia. El que passa és que en comptes de ser uns quants quilòmetres, allà són mils de quilòmetres, perquè allà tot és gran. I més accidentat, també, no? I més accidentat, i més perillós. Els cims del Pacífic, no? I a més hi ha desert, i a més hi ha desert. Desert de Mojave. Sí, o sigui que té tota mena de complicacions, i són mil i pico de quilòmetres, vull dir que...
Que no és una broma, allò. Llavors, ella decideix, amb una mena de redenció vital, que s'autoprovarà a si mateixa per sortir-se'n, que farà allò sola. I és el que fa. És una història real.
és una... Basat en una novel·la d'una persona que surt al final de la pel·lícula, que és la mateixa noia que va fer-ho, que està basat en una... va fer un llibre, i el llibre es va convertir en un Betcheller. En base a això, ella va comprar els drets de rodatge, la Reese Wisterpunt, i va decidir que faria el paper. A veure, què dic jo d'aquesta pel·lícula? Jo, a mi m'agrada la pel·lícula. La interpretació, sobretot de matisos, de primers planos d'ella...
I la història tal com està explicada, que és en flashbacks, i et permet reviure la història... Això veig ara que s'està fent relativament sovint amb el cine actual. Que t'expliquen una història... Que no és fàcil de guió, això, eh? O sigui, que té un mèrit. Que t'expliquen la història en flashback, amb molt poquetes imatges, i tu pots refer la història sencera de la pel·lícula. I això, que no deu ser fàcil de fer...
Aquí ho fa molt bé, perquè tu tens la història familiar d'ella, d'un pare alcohòlic i maltractador. D'una mare, ella ho fa molt bé, la mare, també està... La mare de Laura Dern, la famosa Laura Dern. I està nominada per l'Òscar com a secundària, també. Igual el guanya, perquè ho fa molt bé, ho fa molt bé. Llavors, és una dona particular, és una dona gens... gens...
a l'uso de la societat que l'envolta i que s'estima molt els seus fills, s'estima molt la seva filla, té una entesa bona amb els fills i la relació és bona amb els fills però finalment desencadenen uns problemes
I això fa que ella, la protagonista, surti de casa i llavors té una vida molt arbitrària i molt poc sana per ella, perquè té piles d'addiccions i realment has destrutat la vida. Però tot això està explicat exclusivament amb flashback, o sigui que ella està fent el sender aquest.
amb tota mena de complicacions. I, per tant, això requereix un guió molt estructurat, molt ben fet, i que tu entengues amb facilitat la història sencera. I això està ben fet. Què m'agrada menys? La noia, que després es veu realment la persona que va viure, la real, al final de la parella, amb els títols de crèdit, surt la fotografia de l'autora. L'autora, la que va fer-ho realment i va ser la diurea.
Què realment li trobo, no sé què em diràs tu, Joan, però què realment li trobo com a actriu? Així és com a actriu dona el paper, té uns primers planos boníssims, dona la textura de la dificultat i el patiment que té, això ho dona molt bé.
Què li trobo, amb diferència de la real, que en quatre imatges la descriu molt millor? Doncs que és una nena urbana, la nena de la pel·lícula. I, en canvi, la noia que surt als títols de crític, que és la noia real, és una dona físicament molt més consistent i molt més forta. Me la crec més fent tot allò que aquesta nena... No perquè sigui fràgil, que aquesta no seria el problema, sinó que és...
Això, una nena urbana, que inclús tota la seva manera d'actuar i fer, amb les mans, com...
com es mou tot ella, és una... Crec que això no li ha agafat a la propi personatge que hauria de ser segur de molta més duresa. Ja. A mi va passar una cosa... És el que jo puc dir d'aquesta pel·lícula. La pel·lícula en si la recomano, es pot veure, és interessant. És un tipus de pel·lícula que als americans els agrada molt, perquè, clar, què ve a dir?
que tothom pot ressorgir de les tenebres i de la foscor, que això als americans els encanta i tothom pot lluitar contra si mateix amb una situació de dificultat extrema i l'altra cosa que els agrada moltíssim als americans és que se'n poden sortir sol. La individualitat. Exacte. Per tant, són uns ingredients que com a història
el món americà en particular, i en general segurament el sexó, és una història que connecta moltíssim, molt més em sembla que amb nosaltres. Això que deies, i abans que donis tu la teva opinió, tu també l'has vist, Joan, sobre la pel·lícula, això que dius que al final sortint unes imatges del personatge real, jo l'he trobat amb més d'una pel·lícula i sempre passa el mateix, sempre, només amb les imatges que veus al final...
S'ho haurien de repensar, eh?, les persones, la gent que decideix fer això i col·locar, perquè, veritablement, desmunta una mica la pel·lícula en el sentit que... No l'arriba a desmuntar, eh?, però jo és que ja... Però l'hi treu, l'hi treu. Sí, sí, sí. Però volen aconseguir la idea que... La trobava una nena eleganteta de...
Mira, a l'últim rei d'Escòcia, per exemple, passa. Tota la pel·lícula, el Forrest Whitaker, se la passa mostrant-nos un tirà, un despotà africà, fins que al final veus la imatge, una sola imatge de l'home real, i t'escagarrines, vull dir, dius, res, vull dir, només veure aquell home, dius, què és això, només el gest. I passa també una pel·lícula de manera diferent, però també em va passar una miqueta una cosa similar, que és aquesta de 127 hores, del Danny Boyle,
que està protagonitzada pel James Franco, similar una mica al que tu estaves explicant sobre aquesta pel·lícula, perquè és una persona molt atlètica, que va a la muntanya, que només té un accident, cau per una fissura, i llavors es queda allà atrapat al braç, i aguanta d'una uns dies, acaba bebent-se la seva pròpia orina per no deshidratar-se, i acaba decidint tallar-se el braç, perquè és l'única manera de sortir d'allà, perquè si no ningú no el vindrà a buscar.
Era duríssim, això. Però està ben feta, està molt bé, i les escenes oníriques que té també estan molt ben plantejades. És Danny Boyle, el director. Per tant, ja estem parlant d'una persona que sap portar molt bé aquest tipus d'història, o qualsevol tipus d'història, diria jo. I llavors, al final, veus també unes imatges del protagonista real, allà sense el braç, una persona molt més alta que el James Franco, i també dius...
és molt diferent, no? És perillós, és perillós. Jo estic d'acord amb què és perillós. Sí, sí, sí. Jo vaig veure fa un parell o tres de setmanes la pel·lícula, no la tinc fresca en aquest moment, però em va agradar també,
Em va passar una cosa també curiosa, i és que en principi no m'enganxava, però en canvi a mesura que es van posant aquests flashbacks que tu parlaves i que es anava posant elements i anaves entenent una mica el personatge, al final t'acaba entrant, t'acaba convencet. És que està molt ben feta aquesta part. I aleshores en principi la veia una cosa estranya, sense massa sentit i tal, i en canvi al final t'acaba interessant. No, el que jo volia dir és que m'ha fet gràcia perquè la Reese Winsterpunt, que és l'actriu, la que està nominada també per l'Òscar per aquesta pel·lícula,
és la productora de la pel·lícula, és a dir, ella va llegir la novel·la, li va comprar a l'autora dient, vull fer una pel·lícula, vull els drets per rodar-la, i aleshores va estar intentant, es veu que el guió no està fet per l'autora del llibre, sinó per un altre personatge, també famós, de Hollywood, que fa guions,
I llavors l'han adaptat una mica, suposo, també una mica a l'actriu, perquè s'adapti una mica més o menys amb ella. Llavors, quan hi ha aquesta dissonància que dieu, és veritat. Segurament. La realitat i el que han fet en el guió, més o menys, pensant en l'actriu. He consultat ara això que deies del guió, està fet ni més ni menys que per Nick Hornby.
que és l'autor de novel·les com Alta Fidelitat i d'altres molt coneixudes. M'ha impressionat perquè és un autor que jo... És que quadra, perquè si no és la pel·lícula. A banda de la fotografia, que realment ho fa magnífic, magnífic. Però si només li posessis aquests ingredients, que són uns ingredients d'estètica...
La pel·lícula no qualleria. Qualla perquè realment està ben barrejat. Els elements humans que hi ha demanen interessant. I va la mare i el germà, i inclús el marit. Tot enganxa bé, bé creïble. L'altra cosa curiosa, simplement anècdota, i passem si voleu veure una altra pel·lícula, és que és l'obra productora aquesta, l'actriu,
es veu que estava en una situació més o menys de fracàs, és a dir, feia molt temps que no feia res. Si no us recordeu, l'última cosa que se li havia vist amb ella era allò de fang, com es deia, la de l'anglès Matt Mood, recordeu? Ah, sí, sí, sí. Ella feia matció amb aquella que va agradar molt a la illa, dels nanos. La noia, la noia, és ella. Ah, no recordava que era ella. La noia la que perseguia... Sí, sí, sí. Bé, doncs,
Però es veu que després d'aquella pel·lícula no havia fet massa cosa més i es veu que aquesta, doncs... Ho dic en el sentit que últimament molts actors, com que costar fer una pel·lícula costa molts diners i a més els estrenen, diguem, contractes de molts calers, una gran important de diners, acaben participant en la producció. Si tenen molts diners estalviats, que acostuma a passar, sobretot amb aquesta gent, no?, que...
Ho dic perquè la pel·lícula que jo vull recomanar, que aquesta la vull recomanar decididament, que és una pel·lícula que penso que s'ho mereix i que l'ha vist gent, però penso que es mereixeria tenir més prestigi de la que té en aquest moment, es diu Nightcrow, no sé si n'heu sentit parlar per algú. No, jo no.
és una pel·lícula americana amb el Jake Gyllenhaal quins noms tenim avui és el marit d'aquesta és el marit d'aquesta quins safarets que tenim aquí l'estic llegint en aquest moment va estar amb ell des del 2007 al 2009
No ho sabia, no ho sabia, això. Sí, és que l'acabo de llegir en aquest moment. Resulta que aquesta pel·lícula me la va recomanar diverses persones, entre elles el Jaume. No, no, no, tothom que l'ha vist diu que és una barbaritat. I jo sé que fa una setmana, una setmana i mitja que va anar estrenada i us prometo que la vaig veure el diumenge i vaig quedar realment sorprès.
Don Gilroy, que és el director, entra per la porta gran perquè és una primícia, és una primera pel·lícula que fa. Qui és aquest director? És un director que no era ni director, és el guionista de cine. Aquesta és la seva primera pel·lícula com a director i us prometo que entra per la porta gran amb bombo i plataret, si voleu,
perquè el guió és molt ben escrit, molt ben estructurat, i a més a més és molt original. És una pel·lícula, diria que en aquest sentit, molt rodona. I el protagonista és el... Aquest es diu, com es deia? Jake Gyllenhaal. És que m'ho vaig acabar aprenent fa temps.
de Sòdiac. Sí senyora, feia Sòdiac. N'ha fet moltes, eh? Jo calculo que n'ha fet unes 15 o 20 pel·lícules. El que passa és que el mateix que dèiem fa, torna a ser ell el productor de la pel·lícula, a més a més d'altra gent, però bàsicament... A Brookback Mountain també feia ell. També la feia ell, sí senyor. Un dels dos personatges, era ell. Bueno, doncs aquest, aquest... Han fet aquesta pel·lícula, titulada Nightcrawler,
El nom que podíem traduir, si ho féssim en castellà, per El rastrejador de la nit. L'American Film Institute la considera una de les 10 millors pel·lícules d'aquest any i la National Board Review també. També considera que és una de les 10 millors que s'han rodat el 1914-15.
L'actor, com hem dit, és productor. Hem retrocedit 100 anys, m'encanta això. I no, 1900, he dit? Doncs 2014-2020. Quan estava allò fent, com era aquell, el pioner del cinema, m'encantat. No en surten els nous, però bueno, aquell. Estava mirant.
A més a més, ell com a actor ha estat nominat a diversos premis, estava nominat al Globus d'Or, al BAFTA, i jo m'estranya moltíssim, perquè realment si veieu la pel·lícula veureu que té una interpretació brutal, m'estranya moltíssim que no estigui nominat com millor actor als Oscars perquè s'ho mereix.
En canvi, la pel·lícula sí que està nominada als Òscars com el millor guió original, i crec honestament que s'ho mereix, però es mereixeria guanyar. La història va d'un buscavides sense feina, un fracassat que subsisteix realitzant petits robatoris, i després els ve a primer postó que troba, però és un personatge que té ganes d'arribar a ser algú, a distingir-se, a destacar d'alguna manera.
Però a mesura que avança la història ens adorem que és una cruenta crítica a la societat actual i sobretot als mitjans de comunicació. És urbana la pel·lícula. La pel·lícula és urbana, és nocturna perquè passa sempre durant la nit, perquè és ell quan treballa i busca notícies per passar després per la televisió.
i us prometo que no sembla que sigui una primera pel·lícula. Notícies més aviat escabroses. Escabroses, de robatòries, de violència, de sang. Bàsicament el que busquen és sang. Però reals. Sí, sí. Ell va a un accident i ja es presenten allà i si la fotografia que es veu, el senyor que està ferit i tal, és molt dramàtic, llavors després al dematí ho va vendre a diverses cadenes de televisió. Aquesta és la feina.
Es nota, com deia, que el Don Gilwe, que és també l'autor del guió, és a dir, el director i guionista és la mateixa persona, és algú que té experiència prèvia en guions perquè és un treball sòlid que té suspenses i t'atrapa des del principi, té acció, a més a més,
I es podria dir que les revolucions que va generant la pel·lícula van augmentant a mesura que avancen els minuts, fins a arribar a un clímax absolutament emotiu i emocionant, és a dir, que no t'esperes que passi el que passa al final.
Si segueixo amb la història de què va, aquest Busca Vides, interpretat de manera magistral pel Jake Villancal, descobreix casualment que enregistrar notícies violentes amb sang és un producte cotitzable de notícies televisives i havent-se dedicat, cosa també molt curiosa i molt significativa a la pel·lícula, havent dedicat molt de temps a llegir manuals sobre com funcionen els negocis en l'actualitat,
amb una gran ambició, per això també es demostra molt bé que és un senyor ambiciós i sense gaires escrúpols, adquireix una càmera semiprofessional i es posa a recórrer els carrers noctuns de Los Ángeles a la recerca d'accidents directes o delictes violents per oferir el dia següent de bon dematí les gravacions a les cadenes de televisió. I no allargo més per no donar espòilers i donar informació que pugui sorprendre l'espectador.
Puc assegurar que és un producte rodó, que deixa a veure les diverses capes de la ment humana, sobretot en aquest personatge, molt interessant, que critica obertament els mitjans de comunicació i la seva manca d'escrúpols, però la lectura, des del meu punt de vista, pot ser molt més àmplia que simplement això que estic esmentant.
Jo crec que gairebé podríem dir que el que se'ns mostra és un pretext o un reflex del que hem convertit o del que estem convertint tots nosaltres. La societat. Sí, animals disposats a passar per sobre de qui sigui per tal d'aconseguir el que volem.
Això està pintat d'una forma tan crua, tan directa, tan punyent, que impressiona l'espectador. Don Gilroy, que és el director i escriptor de la història, fa una foto espeluznant i retorçada de la societat contemporània.
Es podria pensar... Occidental, clar, perquè... Occidental, sí, sí, evidentment. Es podria pensar que coses com les que explica el film ja l'havien estat exposades per films que tots coneixem, com el Gran Carnaval, amb aquella pel·lícula de Willy Wilder amb el Kirk Douglas, Network, aquella que també pensava de la premsa i de la televisió, etcètera, l'Una Nueva, que hi ha diverses versions, suposo que s'hi ve del periodisme, o Taxi Driver, perquè té elements en comú.
Però no és del tot cert. Jo després, pensant-li, donant-li voltes, pensava... No, no, el món ha canviat des d'aquelles pel·lícules i fins i tot tens la sensació, vist des d'ara, que allò són pel·lícules Disney, són pel·lícules... Suaus. Suaus, adulculades. Soft. Que són una cosa completament... Aquesta és molt més radical, molt més crua, molt més realista, molt més forta, sense concessions...
amb una incomoditat que et mostra la veritat i mostrant, jo diria, la velocitat rivalista i cainita d'una societat, la nostra, que és molt més crua i incòmoda que aquella, que mostrant en aquelles pel·lícules. Home, Taxi Driver, déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do.
Bueno, doncs estaria amb la línia... Has fet servir el qualificatiu de Disney amb unes pel·lícules que té la... Jo ho faig servir molt, això, però... Network, per exemple, si la reviseu, que jo la vaig veure fa no gaire, Network és una pel·lícula duríssima, també. I Eyes in the Hall, que és el gran carnaval... Aquesta jo crec que ho és més. I, a més a més, jo diria que dóna la sensació que empalma més amb el nostre món actual, sobretot
quan entens el personatge i veus que el personatge està llegint aquells manuals que li expliquen com s'ha de fer ri, com ha de tenir èxit en el món capitalista,
I aleshores allò et frapa perquè te dones compte que ell actua per aconseguir el que vol aconseguir d'aquella manera. Seria com un llop de Wall Street, però amb una altra feina. Amb una altra feina, sí senyor. Però millor que Wall Street. Clar, perquè saps què passa? Jo no sé com és llop de Wall Street, però clar, és la història dels diners. I això no sembla la història dels diners, és la història de la lluita.
Però darrere no he explicat tot el que passa a continuació. Per tant, ja ho veurem. Ja l'anirem a veure. Film del mes. És per film del mes. Seria per film del mes. Ja aniré a veure-la. Estem davant d'una obra que crec que podria ser de culte. Mira què us dic.
de posar espelmes, de fer allò, de posar un altar, reverències... Tu ja ho estàs condicionant d'una forma... M'ha vingut al cap la imatge de la pel·lícula de Trufó, aquella de l'habitació verda, no? M'ha vingut al cap això, no sé per què.
El que trobo sí que valós, quan menys, encara que nosaltres matitzem el que sigui, que no ho sabem perquè no l'hem vista, una primera obra que puguis dir tot això, sorprenent, eh? També ho haig de dir, això. Atenció que està nominada com a millor guió als Òscars, eh? És a dir...
És un senyor que ja havia fet diversos guions i és bo que prestigioso. Sí, però interès que no l'han nominat per res. Per tant, els Òscars queden molt condicionats. Jo segueixo amb la meva... No, inclús diria que l'actor es mereixeria un Òscar inclús millor que altres senyors que han triat, és a dir, des del meu punt de vista. Però clar, això és molt subjectiu i no vull dir que jo tingui la veritat. En qualsevol cas, la pel·lícula crec que ens pregunta...
Hi ha realment una ètica periodística en la nostra societat? Qui són i fem-nos on estan disposats d'arribar els que generen darrere dels mas media, ens informen cada dia de les coses que passen? Com es transforma un simple fet en un producte per ser consumit? És a dir, aquestes preguntes penso que estan constantment a l'abast de l'espectador i per tant acabo dient que és una pel·lícula esplèndida de fotografia, de ritme perfecte,
d'interpretació brillant. A més a més, també hi surt la Renée Rousseau, no sé si us veureu qui és, que té un paper també destacat. Gran, gran. Aquí fa un paper gran. Però guapíssima. Amb molt caràcter. Amb molt caràcter. Val la pena dir també que l'actor, el Jake Hillenhall, s'ha primat 14 quilos per fer la pel·lícula, perquè volia estar... S'ha primat 14 quilos per fer aquesta pel·lícula,
i que la música és molt maca del James Newton Howard, en fi, ja no dic més coses, perquè si no... Molt bé, molt bé, t'ha apassionat aquesta pel·lícula. Crec que funciona perfectament com a pel·lícula d'acció, és un thriller obscur, cinema negre actual i ben fet, i sobretot una profunda, per mi, fotografia de la societat del nostre temps. És a dir, si volem una reflexió, la societat del nostre temps. Molt, molt, molt recomanable. Molt bé, molt bé.
L'haurem d'anar a veure. Quan ens toca, el fin del mes? Perquè la podem posar allà. Per mi em serviria com a excusa. D'acord. Tu què has vist, Francesc? Jo ja ho he dit abans. Res. Sí, he dit que no havies vist res, que volia veure... Havies dit que havies vist alguna part d'aquestes...
Que havia tingut la idea o intentat veure Torrente Cinco. Això ja ho sé. Allà s'ha quedat. I res més? Res més. Una setmana no dona per re. No dona per re. Això tens raó. Vosaltres no sé com ho feu per veure tanta cosa. Jo us admiro. Bueno, trobeu el temps, trobeu el temps, malgrat tenir famílies, tenir moltes coses, bueno, mireu-ho. Jo m'ho vaig posar com a propòsit d'aquest any, de veure una pel·lícula a la setmana o així, però no, de moment no ho estic complint.
Vaig anar amb uns amics a veure la gala dels Goya i tal. Va estar bé. Dels Goya o dels Goya? Dels Goya, aquí, però a casa seva, per televisió. I què en dius? I va estar bé. Millor que l'any passat. Sí, va estar bé. El Dani Rovira ho va fer molt bé. Llavors, clar, quan hi ha un conductor que li dona gràcia i que es fica amb tothom...
I el moment impactant, que jo encara no m'he recuperat del tot, i trobo que val la pena que passin aquestes coses, va ser el de l'Almodóvar, que presentava el Premi Norífica, el Banderas, no? El discurs del Banderas, brutal, eh? Jo trobo que va ser el millor de la gala, per mi. Ho tenia ben preparat. Home, el millor de la gala, per mi, va ser el discurs de... Si analitzes una mica el que va dir... Ara no sabia si era malagueño, cubà... Té una barreja d'accents, no? A mi em va cridar molt l'atenció per això, no? Hi havia moments que semblava allò com...
Vaig sentir... Home, ell és un home espavilat, eh? I que té món, perquè... I té una ràbia, també, allò interior, també, no? Perquè va fer tot amb una vehemència. En aquell moment, no sé, potser pel que li ha passat últimament, o no sé, no? Jo de la separació amb la Melanie i tal, no? Ja entrem en el tema una mica més de safareig, com abans, no? Però allò que va dir al final, ara comença la segona part, era com una mica com dir, ei, ei, que aquí estic jo, no? Vull dir, com si no hagués fet prou, perquè vam posar una...
sèrie d'imatges de les pel·lícules. Molt bé fet el muntatge. Ah, sí, aquell tros, sí, perquè després el van passar... Centenars de pel·lícules, aquest home. Sí, perquè eren trossos bons d'ell que feien un recorregut de personatges
Però molt variats, perquè és un home molt versàtil. Això sí que se li ha d'admetre, perquè ha fet coses molt versàtil. Jo penso que és un discurs per analitzar. Per mi, de tota la gala, va semblar que el Dani Rovira ho feia bé, que hi ha alguns acudits que estem més bons o més dolents, però regular. Per mi el Gaudí de fa dos anys era molt millor que això, i el Gaudí d'aquest any va baixar una mica, però estaria al mateix nivell, més o menys.
Però el que trobo que, si alguna cosa destacava, i penso que va estar molt bé, és si analitzes una mica el que va dir ell. El que va dir ell tenia profunditat, no era una cosa superficial, el que deia. I es referia al treball de l'actor, al paper que ell volia fer, del que bofia fent de la seva vida, com es va, per voluntat, i independentment, diríem, de la faceta econòmica, de prestigi, tot allò, el que interessava era fer alguna cosa que valgués la pena
I això va prendre-ho molt bé. És a dir, penso que això semblava autèntic. Sí, ara que ho dius en ve al cap, que ho tenia una mica oblidat. Era molt autèntic el que deies. Jo penso que realment era interessant. De tota la gala, el que més em va agradar... Jo volia fer referència al que va dir Almodóvar, que va dir que tothom està benvingut excepte el ministre. Ah, sí, Albert. Bueno, que també està bé que algú ho vulgui dir, això. No pot dir qualsevol, això. Pots dir un Almodóvar. I poca gent més...
Tot l'altre va ser molt apassible. Molt suavet. És la indústria, el cinema. És una cosa estàtica. Vaig veure trossets perquè em cansava una mica. Sobretot quan va sortir el director general, aquell que va clavar. Jo aquell el vaig deixar perquè ja...
Això és millor l'Aissona Passola, o sigui, fa més bé el discurs. Més àgil, més natural, menys... Però comparat amb fa dos anys, aquest any es van currar, i a més a més, aquest any hi havia un pressupost molt gran, perquè hi havia molt més pressupost, el doble o el triple d'altres anys. Els Goya, els Goya. I estava força cantat que l'aix la mínima guanyaria. Jo, com a mínim, mira, no és per res, però ho veia força clar. Estava bé. Home, i el 10.000 quilòmetres, i el 10.000 quilòmetres, jo trobo bé.
Poqueta cosa va guanyar, no? Bé, a mil quilòmetres en els Gaudí, vols dir? No, no, no, va guanyar també el Goya. Molt poquet, no? A la mínima va guanyar 10. Millor director... Novell. I a l'actor també, no? L'actor le van premiar també, o no? David Verderet. Jo vaig pensar, almenys això, perquè realment...
l'Isle Mínima em va agradar molt i per tant la trobo ben premiada menys a mi aquesta sobre, sobre, sobre premiar premis de los ocho periodos bascos perquè la trobo divertida no la van premiar per això els actors tots ells però com a guió ni com a pel·lícula no, clar, és que ja hagués sigut una mica però els actors tots ells
Ja, pot ser, pot ser. Tres premis que tenia doncs els va agafar, que era el Dani Rovira, precisament, era el premi de repartiment i el Carrele Halde també. I també va sortir la... Doncs aquest va ser el que va guanyar el premi al Milloto, el Carrele Halde, clar, per la pel·lícula. Sí, sí. Sí, sí, clar. I una altra actriu també, que ara no recordo, com a actriu de repartiment. La Maggi... Sí, la Maggi, sí. La Carrele Halde estava com a complementari, no com a principal, eh? Ah,
Ah, d'acord, perquè llavors el David Rovira era... El David Rovira segurament no va guanyar el David Verdaguer. Jo no el recordo. Em sembla que no va guanyar perquè, com que el David Rovira va guanyar com a primer actor i l'altre com a actor complementari, no sé com li diuen, doncs... L'actor, clar, el Javier Gutiérrez, el de l'Isla Mínima. El de l'Isla Mínima. Estava buscant, però m'ha vingut al cap abans. I una noia de l'Isla Mínima, també, no?
Sí, sí, no m'ho veu com es diu. La Nerea Barros, com a triu de repartiment, sí. Guapíssima, aquesta. Vaig parlar, bueno, vam parlar en un altre programa amb ella i et sorprèn la veu aquesta que té. Sembla així més fràgil i tal. Llavors comença a parlar i li surt així una veu i li diu ui...
Sorprèn, molt maca, que va estar allà a plorar, anècdotes. Doncs això és el que he fet de cinema aquesta setmana. No hi ha gaire més a parlar. Vinga, passem al tema. A veure, el tema d'avui que teníem previst i programat es deia Innocents i culpables al cinema, que ja us he dit, és un tema...
que no és que doni per a una missió de nostra, és que dona per tres anys de parlar sobre aquest tema. També és un tema que els americans han tractat moltíssim, però totes les filmografies de tots els països l'han tractat. S'ha emportat potser la palma als americans, per què específicament?
Com es pot tractar el tema d'innocents i culpables al cinema? Doncs a mi em semblava que es pot tractar des del culpable, des de l'innocent i des de qui jutja. És a dir, els fiscals, els acusadors, els defensors, tots aquest tipus d'advocats que fan diferents papers i que, per tant, la seva mirada fa pel·lícules diferents segons amb qui ha centrat el protagonisme. Llavors,
Què he pensat sobre aquest tema? He pensat unes quantes pel·lícules, sobretot clàssiques, que ens fan centrar-nos en això que us estic dient, la visió des del culpable, la visió des de l'innocent, la visió des del que jutja.
Llavors, les pel·lícules que he triat, us diré les pel·lícules perquè així ja us poseu en... les rebobineu i m'ajudeu... Sí, ara que ja no existeixen, tampoc les cintes bé, que és saber utilitzar aquest llenguatge. Rebobineu, rebobineu, por favor. Les dic en ordre cronològic, però després les agruparé per aquestes temàtiques. Vinga.
El fàcil culpable, que és del 56, del Hitchcock. Doce hombres impiedad, que és del 57, que és del Sidney Lumet. El proceso de l'Orson Welles, que és del 61. Anatomia d'un assassinato, que és del 59, de Lotto Preminger. Veredicto final, que és del Sidney Lumet, que és del 82.
La raïs del miedo, que és una... Sobretot la volia citar aquesta perquè és la primera pel·lícula de l'Edward Norton i es va revelar com a gran actor. No sé com... Em sembla que es deia La raïs del miedo. Jo no li he vist aquesta, no la conec. Després us la comento perquè sí que el paper que fa ell és extraordinari.
i legítima defensa del Francis Ford Coppola. I no sé si en tinc com més. Em sembla que això és el que jo tenia pensat. Per què? Doncs, a veure, com les agrupo? Falso culpable és, de l'Alfred Hitchcock, és sobre la impotència de l'innocent davant d'una culpabilitat
i davant d'un sistema que no el protegeix d'una culpabilitat injusta. Per tant, és un innocent amb un sistema que no el protegeix. Doce hombres sin piedad, el Cinda y Lómez,
És una pel·lícula que el tema central és el jurat que ha de jutjar sobre un noi que ha matat el seu pare, que se l'acusa d'haver matat el seu pare. I quina és la temàtica de fons en aquest aspecte de culpables innocents? Doncs de les garanties del sistema. Per tant, el jurat, que és un sistema americà...
accentra la pel·lícula perquè centra la problemàtica i la problemàtica és la persona que jutja quines garanties té de la la independència en la forma de jutjar
I aquesta pel·lícula centra això. L'altra pel·lícula és el procés de l'Orson Welles. Què és el procés? Està basat en una obra de Kafka. Jo me'n recordo que la vas llegir i em va agobiar terriblement. Jo només havia llegit Metamorfosis del Kafka. Que també agobia una mica. I em van agobiar les dues. Quin és el centre d'aquesta pel·lícula?
que està ben agafat per l'Orson Wells. Tota persona, d'alguna manera, ficada al món,
el sentiment de culpabilitat per no se sap què li pot aterrissar sobre i el pot abrumar. I aquesta és la temàtica del procés de Kafka i que Kafka ho va fer als principis del XX, al segle XX, perquè ell va morir el XXIV, el Kafka. Per tant, això deu ser del 10 al 15, de les últimes del Kafka, perquè ell no la va publicar, la va publicar després el que va editar els seus papers.
Per tant, home, com a molt es podia referir a què havia passat a la Primera Guerra Mundial, però no gaire res més en aquest aspecte. I, en canvi, l'Orson Welles ho fa després de la Segona Guerra Mundial. I, per tant, allò li dona un altre sentiment. Però diria que pot estar relacionat amb aquest tema de la guerra, que al final, quan les societats entren en una guerra de les de matar,
al final tothom és culpable d'una manera que no pot obviar, que de cap manera se'n pot sortir d'allò. I llavors el procés és una mica això.
El veredicto final és una pel·lícula del Cien del Lumen, no sé si la recordeu, és del 82, que la fa el Paul Newman, que és un... El Paul Newman és un... Advocat, no? És un advocat fracassat, alcohòlic i tal. I quina és aquesta òptica?
És la banda dels advocats, dels que juguen els papers a jutjar. Hi ha el jurat, que és el del seu hombre sin piedad, i després hi ha els advocats defensors, hi ha els fiscals i els advocats acusadors. Doncs aquí és el paper d'un advocat defensor que...
refà la seva vida i li dona temple a la seva pròpia vida, que està desfeta, perquè es creu el paper que ha d'arribar a fer. I aquesta és, a mi em semblava, una pel·lícula molt bona. Llavors, La rei del miedo, que és aquesta que us dic del 95, d'un director que és Gregory Hoblitt, que jo no el coneixia, però l'actor és l'Edward Norton, de fet és un...
És un noi que és acusat d'un assassinat. Llavors entra a la presó i el Richard Guerre, que és un advocat de moda i un advocat que li diuen i tu per què fas advocat defensor? Tu defensaries a un culpable? I llavors ell ve a dir no es tracta de qui ha de defensar, es tracta, una, del meu paper, és a dir, jo soc l'estrella, i de guanyar diners, jo soc l'estrella. I per tant, és aquesta contraposició.
Però finalment el personatge de l'Edward Norton l'enganya el defensor. Realment, ella s'acaba fent un malalt, fa tot el paper, ho creu tothom, surt no culpable...
I ha enganyat el Richard Gere amb una situació que ell, que és una estrella, ell que domina tot l'univers, un nano... Li ha marcat un gol. Li ha marcat un gol grandíssim. I la interpretació de l'Edward Notter, que és un noiet, és la dels primers que va fer...
era extraordinària. Jo l'Eduard Norton m'ha sorprès molt amb l'última ver-me. Jo trobo que si hi ha algú que ho fa bé, per sobre, és ell. Ell es fa un paperàs allà. Ell no està nominat, i en canvi el que ho fa bé és l'Eduard Norton. Molt millor.
El Michael Keaton ho fa molt bé, també. Però sí, estem ara sentint una mica de fons la cançó principal de Primal Fear, de La raïs del miedo, que m'ha sorprès molt perquè està interpretada per la Dulce Pontes. És una cantana així portuguesa. Dic que mira, doncs anem a posar-la una miqueta. És la pel·lícula que valia la pena. Bé, i finalment, perquè si no no ens dona temps que m'entendreu més. Sí, tenim temps. Legítima defensa, que és del Francis Ford Coppola,
que el feia el Matt Damon, el Danny DeVito... A mi m'agrada aquesta pel·lícula. A mi també. L'he posada perquè és aquell tipus de pel·lícules, que n'hi ha moltes americanes, de les grans multinacionals, les grans asseguradores, contra una minúscula persona...
que és un no-res en la immensitat del mar, i llavors resulta que surt un noiet, que és el Matt Damon, que s'inicia a l'abogacia i que és l'abocat defensor, i aconsegueix doblegar aquella grandíssima asseguradora que ha permès que un nano jovenet que no li ha pagat...
el transplantament perquè té una leucèmia i aquest nano ha mort i llavors és la lluita del minúscul contra el gegant de la gran asseguradora.
i llavors aquestes n'hi ha moltíssimes d'aquestes per tant tots aquestes mostren diferents aspectes del que dona de si quan poses innocents i culpables la pel·lícula que després he tornat a veure i que per tant us comentaríem és la de Testimoni de Cargo que és del Will Wilder
És una pel·lícula extraordinària, perquè l'he tornat a veure i penso, a Billy Wilder, un només es pot treure el barret sempre que veu una pel·lícula d'ell. Perquè és una pel·lícula basada en una novel·la de la Gata Crístic que va estar molts anys fent-la fent-se en teatre, que és molt... Això els anglesos... És típic. És molt típic d'ells. I llavors és una pel·lícula que el personatge del Charles Reslauton, que és l'advocat defensor... Aquí és una pel·lícula d'un culpable...
que és el Tyron Power, i la pel·lícula fa el Charles Launtre, el Tyron Power, la Marlene Dietrich, i fa un paperàs. Però la història té aquelles gotes de grans personatges tan ben definits cadascun d'ells, tan elaboradament definits,
Perquè la novel·la de la Gata Christie no sé com podia definir l'advocat defensor de Charles Lawton. Però és que és un personatge, és un personatge que està malalt, que ha tingut una cosa d'acord perquè fuma, veu i fa tot el que no toca, amb una infermera que és la Elsa...
no mal com se diu, però... Sí, l'ESA Lanchester, que ho fa molt bé. Fa nòvio de Frankenstein. Sempre me'n recordo d'aquesta atriu amb aquest paper, amb la Melena aquella. Molt bona atriu, eh? Era la dona del Charles Loughton, si no recordo malament. Safareig, Safareig. Això veus, ja no ho sé. Has convençat tu, eh?
Des del principi està molt ben definit el personatge, perquè el Sitxa fuma el que li dóna la gana, no es pren les pastilles, el volen cuidar i ell... És una de les gans interpretacions d'ell. És boníssima. Jo l'estava veient i tu passes també perquè, inclús el diàleg, és que el diàleg té sorna, té segones intencions...
Té guionista? Té guionista la pel·lícula? La novel·la es base a la Gata Christie. Però després hi ha un guionista que ha treballat el guió o no?
Sí, suposo que sí. No sé si seria l'habitual del Billy Wilde, el Diamond aquell, no? Imagino que sí, que sempre feien les dues. En aquest cas és Lawrence B. Marcus i John Gay. Mira, ja ho acabo de buscar mentre parlava. Vale, vale, vale. I el mateix, bueno, això diu aquí, sí. Sí, sí. Bueno, en un altre lloc posa el Harry Courtney, no sé, de vegades...
Jo el que recordo és una de les declaracions sobre aquesta pel·lícula del mateix Willy Woodard que deia que de tant en tant li agradava fer una pel·lícula com el Hitchcock, que havia descobert que allò era guapo, divertit i tal. Per tant, ell era conscient que aquesta pel·lícula en concret s'aproximava més al món del Hitchcock que en el seu habitual. Però clar, té molts més matisos. És un home de matisos. No dic que no, no dic que no.
En el fons el Hitchcock, que és un artista d'emportar-se-te, que tu se't xucla... Sí, en el fons és més superficial. És més superficial. En canvi, el Willy Wilder va al fons dels personatges. Els personatges no són mai, sempre són més simplistes i més... Una cosa també que deia sobre això, això el Hitchcock ho deia, deia que, clar, ell troba que el personatge de l'innocent és molt atractiu
perquè s'identifica els espectadors. És a dir, l'espectador veu un personatge que és innocent i que de com està vivint està perseguit o culpabilitzat d'una cosa que no ha fet i llavors això, aquesta vinculació, aquesta sintonia la pot rebre perquè qualsevol espectador pot pensar que es pot arribar a trobar en una situació d'aquest tipus i per tant per ell és molt fàcil d'identificar-se. No ho sé això, fixa't. Això és el que diu el Hitchcock, eh?
Però jo crec... Per exemple, la pel·lícula del Norton... Sí. Ell és un culpable. Un culpable que surt innocent. I el Tyron Power d'aquí... Però tu saps que és innocent al principi? O culpable és al principi? O saps al final? És sempre ambigu. És sempre ambigu. És sempre ambigu.
I malgrat tot que tu penses que allò té un punt que se t'emportarà, tu també t'identifiques amb... No és segur que sempre t'identifiques amb l'innocent, eh? Jo no ho sabria dir, això. Això ho deia el Hitchcock com un recurs que ell utilitzava molt sovint per captar justament l'atenció de l'espectador, que deia que qualsevol espectador
davant d'un innocent, que a la pantalla es mostra que és innocent i no és culpable, encara que el probabilitzin, això era un motiu de pensar que li podia passar amb ell. Sí, podria ser. Aquesta de North by Northwest, com es diu, el Cari Gran. Con la morte en los talones. Per exemple, és aquest punt, no? És aquest punt. Sí, sí. Jo diria que... En aquest sentit, sí que, possiblement, d'aquesta idea, la pel·lícula que és més mostrativa d'aquesta idea és el Con la morte en los talones.
Exacte, de les de Hitchcock. Per exemple, l'Anatomia d'un assassinat de Lotto Preminger, tu saps des del principi que ell sí que l'ha matat. Però veus, jo l'he tornat a veure i no penso que és una pel·lícula sobrevalorada. Tinc la sensació que mentre altres pel·lícules d'aquestes que estem esmentant s'aguanten bé, l'Anatomia d'un assassinat no s'acaba d'avançar. Però quan la van fer va ser de les pel·lícules...
Sí, però jo l'he tornat a veure, no ho fareu fer un parell d'anys, eh? Jo fa molt, eh? Però em va semblar que no... Això passa que està sobrevalorada, és a dir, que una pel·lícula que no s'ho mereixia potser una prestigi com la que tenia. És la fa el James Stewart, no? El James Stewart, la motopremia, ja. I ell és l'errèmic.
Exacte. Ella és una gran actriu. Ella és una gran actriu, m'ha agradat molt. És molt bona. Dies de menys roses és el millor que ha fet aquesta dona. Jo diria, si em permeteu, que hem parlat una mica sobretot dels arguments.
Però jo distingiria entre dos enfocaments d'aquest tema generals, genèrics, en el qual després es podrien matisar una mica seguint les pel·lícules que tu has comentat. Carme, un plantejament seria el fet de fer que una pel·lícula únicament sigui un thriller, sigui una manera de tenir pendent l'espectador per la trama, saber si és innocent, si és culpable. Això és bastant Hitchcock. Pràcticament totes les de Hitchcock, eh?
Sí, i fins i tot, bé, tot i que parlàveu de... És que depèn de com estigui construïda. La mateixa d'estimoni de càrrec, que jo estic d'acord que, bé, sent de qui és, el Billy Wilder és una gran pel·lícula, però al final també juga únicament segons com queda una mica simplista, perquè...
Juga a veure si l'espectador hagi de decidir per una cosa i una altra. Després et dona una versió que no és la que t'ha estat ensenyant. Juga una miqueta amb l'espectador. Suposo que sí. Però el Billy Barger el juga. Vol jugar amb ell i ho fa. Li dona més cos que les novel·les de l'Ecatecisti. Les novel·les de l'Ecatecisti t'enganxen per tot, però els personatges no tenen tant de cos.
El cos li ha donat a Louis Wilder. El cos dels personatges de la pel·lícula, com tenen aquesta pel·lícula, són molt més potents que el que sortiria a la catequista. En canvi, la catequista té això que tu dius. És un joc d'escacs. És l'esquema que ella estableix. És un joc d'escacs.
Però després d'estar dintre de les matèries que tu has comentat i d'altres que podíem parlar, jo distingiria fins i tot, que de vegades ja ho fem, i en aquest cas potser és més clar encara el que seria el cinema d'Estats Units i el cinema europeu, perquè hi ha dues que són molt clàssiques de fals culpable, o no fals culpable, sinó simplement de judici,
i que no queda del tot clar si la persona és culpable o no, en una més, sinó en l'altra no, que són totes dues de Fritz Lang. Una és Emma, el vampir de Dusseldorf, en el que està clar que és culpable perquè t'ho deixen clar les imatges, no perquè ningú no ho digui, sinó perquè t'ho deixen clar les imatges magistrals del Fritz Lang
i una altra que és la que va fer ja als Estats Units de Fúria, que és una pel·lícula que jo diria que, si no la recordo malament, en cap moment se sap si el personatge, l'Espenser Tracy, és culpable o innocent. I és una que enllaça... Jo no ho tindria tan clar. Jo crec que aquí, igual que la d'Emma, el vampir de Düsseldorf, hi ha la de 12 homes sense habitat, que en realitat...
en anglès es diu Twelve Angry Men, és a dir, 12 homes enfadats. En realitat són pel·lícules que no els interessa tant l'esquema, el joc d'escacs, aquest que tu deies de l'Agatha Christie o de Hitchcock, sinó els interessa analitzar la societat en què està passant això. Llavors, clar, això és una altra cosa, perquè 12 homes sense pietat, per exemple, no té trama en si, no té res, estan tots pancats...
Quina garantia tens davant d'això? Això sí que és gruixut, socialment. La garantia i, a més a més, el reflex, perquè cada personatge que surt a la pel·lícula del jurat representa un determinat tòpic, un determinat esquema de gent que té un posicionament i que es deixa portar per unes idees determinades. I és un reflex d'això, de la manera com...
no estaria molt lluny del que seria el Nightcrawler, d'alguna manera. A més, a prop d'això, d'analitzar per què fem les coses com fem, per què ens deixem portar per uns prejudicis, perquè tothom està en contra. Tothom, excepte la figura allà angelical del Henry Fonda, que no m'oblido mai d'allò de quan surt al final allò vestit de blanc, pràcticament amb les sales posades, pràcticament.
I llavors, clar, aquestes pel·lícules tenen una riquesa, aquestes que no van tant a buscar l'esquema del thriller, sinó que van a buscar el que veritablement és un reflex de la societat on està passant això, jo penso que són les que donen més riquesa. Segur, segur. Llavors, fals culpable, per exemple, de Hitchcock, ja ho tenim clar, només és identificar-te, com dèiem, amb el personatge, llavors...
acabes dient allò, ai, pobret, ai, que no se'n sortirà, ai, el sistema que dolent és, que tampoc, bueno, que no està malament en algun cert sentit, però no acaba de ser tampoc un discurs massa ric, massa d'allò. Sí, sí, d'acord. N'hi ha moltes més. El mateix judici de Nuremberg, que no l'he posat aquí, però clar... Sí, sí, estava pensant jo en ella, també. Una pel·lícula d'una temàtica molt particular i que, clar...
agafa tot això, els culpables, els no culpables, els innocents, els víctimes, la societat com a víctima... I qüestiona, exactament, qüestiona qui ha participat, qui no, qui veritablement allò de... Ja us ho deia, que és una temàtica que no les votaríem. Que dona per molts jocs i dona per moltes variacions, i és veritat, és veritat que està molt... Sí, sí.
Doncs un tema molt interessant. Joan, el que ha proposat la Carme. I el de la setmana que ve també. El de la setmana que ve també, perquè a més a més la setmana que ve ens vindrà un convidat per primera vegada a la ràdio, que es diu Josep Genés, i que ha triat un tema realment bastant curiós i bastant interessant. Quin tema és? El tema que proposa és el cinema de Teo Angelopoulos inseparable de la música d'Eleni Calliandrou.
I llavors ell proposa que veiem quatre pel·lícules. Quatre. Quatre pel·lícules. El Paso Suspendido de la Cigüenya, que és una de les primeres pel·lícules del Genopoulos. La Mirada d'Ulisses, que segurament és la més famosa. Sí. Eleni, que és de les últimes. I L'Eternidad y Un Día, que ens hem de quedar més de la primera època. Quina és? Quina és la tercera que has dit? L'última és L'Eternidad y Un Día. Eleni és la tercera. No, aquesta última. No sé quina és. Eleni és una que... Li van tenir un altre nom en anglès. Em sembla que es deia alguna cosa així com...
però aquí la van traduir i a més a més li he trobat que està en versió doblada, cosa que no passa amb totes les altres que està en versió original. En canvi, aquesta està en versió doblada, suposo que va ser que ja tenia fama el Teo Ángelo Polos, el director grec, i que llavors, quan la van passar, que va ser l'última època, doncs la van doblar. En qualsevol cas, em sembla que el xicot aquest... Interessant, eh? Molt interessant, molt interessant, i a més a més ell volia parlar de la música i va triar finalment, dintre de la música en el cinema, va triar aquest tema...
Jo crec que ens quedarem enlluernats perquè és un senyor molt savi. I posarem una mica de música també. Per mi, personalment, serà una ocasió molt bona. A veure si al final tinc temps i m'hi dedico per tornar a recuperar el Teongelopoulos, que per mi va ser un d'aquests directors que vaig seguir amb més interès. Totes aquestes les he vist, el que passa és que les tinc ja molt llunyana. Recordo sobretot la mirada d'Ulisses. Jo només recordo la mirada d'Ulisses i em sembla que no les he vistes. Jo em sembla que no.
Aquest últim títol ni em sona de res. Aquesta setmana dedicada a veure pel·lícules del Teo Angelopoulos. No veiem res més. I comentar la música aquesta. I comentar la música. La música aquesta està en totes les seves pel·lícules i per tant ho deixem aquí. CinemaSenseCondicions.blogspot.com Per tornar a sentir aquest programa i la ràdio a la carta de Ràdio d'Sver. Aquí acaba un altre programa de cinema. Fins la setmana vinent.