cinema sense condicions.
Bona nit, tornem a sentir un dimarts més a Cinema Sense Condicions. Veig que la sintonia no sé què ha passat. Hi ha hagut algun problema tècnic perquè no està sentint la sintonia. El veu que ha marxat. Però bé, nosaltres som aquí... No, no, ja t'ho explico, Joan. La sintonia ha marxat perquè jo l'he tret ara que se senti aquesta música, hombre. El que passa és que la música no se sentia perquè tenia un botó a pagar. Ara se sent. Mira quina música. A veure, a veure, a veure.
És que aquí a la ràdio se sap. Tot és qüestió de botons. Bé, de persones també, no? Però, vaja, depèn de si el botó està ben posat o no. Aquesta és la banda sonora d'una pel·lícula que ja ha vist el Jaume, que ara ens deia que l'hi ha vist, i que jo vaig veure, ara ho he de reconèixer, que han passat dues setmanes amb Sebastià, però a trossets, perquè aquella nit no havia dormit i... Ja me'n recordo que ho vaig explicar. Ja me'n recordo que ho vaig explicar. La feien dureta al matí i... La entrega, no? Escolta, se'n va passar tan ràpid la pel·lícula, ja ha acabat, ja ha acabat. Bé, em va durar per mi com mitja hora. Clar.
i aquí ja n'hem sentit la banda sonora, després el Jaume ens donarà la seva opinió i jo puc parlar una mica del que recordo. Mira, recordo, ja van sortint temes, recorda. Què tenim avui Joan? Avui estem aquí amb un convidat que ja és amic del programa, perquè ha vingut tres o quatre vegades, no sé, no les porto en control exacte. I les que queden? I les que queden, les que vindran, que és metge i que sempre ens ha comentat algun dels temes que estan del cine, que estan relacionats amb la medicina.
Avui ens havia proposat de parlar de bogeria i cinema o cinema i bogeria. Per tant, la idea seria fer tres parts. Una part que parlaríem de les coses que hem vist, de les estrenes.
Jo vull parlar una mica de Perdida, que és la pel·lícula del David Fincher que l'han estrenat aquest divendres. I amb la segona part del programa, després de parlar de les novetats i les coses que hem vist, el Lluís Deciana parlaria del cinema i bogeria i després tots nosaltres comentaríem algunes de les pel·lícules més o menys famoses, més o menys carismàtiques que han tocat aquest tema.
Jo avanço, com sempre, canviant l'ordre de les coses, però no canvio massa, no patiu. Jo avanço que alguna vegada havia arribat a la conclusió, com que amb el Jaume hem parlat molt del tema aquest de salut mental, perquè ell s'hi dedica, que és difícil trobar una pel·lícula que no parli o que no tracti d'una manera o d'una altra la salut mental. Estic d'acord.
És a dir que podem parlar pràcticament de qualsevol pel·lícula.
i vaig veure que el comentarista que havia triat una llista que vaig veure deia que segurament era un dels temes més tractats en el món del cine. Sí, perquè es tracta explícitament o implícitament apareix d'alguna manera. És com si anés aflorant sempre, com si fos una cosa que al cinema li fos natural, característica, és la investigació del que passa a Parlament. Com el cinema ja té aquesta característica onírica d'alguna forma que capta les imatges, doncs és com si estiguéssim
apropant-nos al subconscient. Estic completament d'acord. En aquesta primera part, després ja parlarem que l'especialista ens expliqui el que ell pensa sobre tot això. En aquesta primera part, jo voldria que el Jaume que ha vist la entrega i que tu has curat la música fa un moment, ens expliqués quina impression ha tingut. Què ha semblat?
Bé, és d'aquelles pel·lícules que t'apropen allò que tantes vegades escoltes, que hi ha pel·lícules que estan molt ben fetes, que es correspon al tema amb l'atmòsfera, ben realitzada, ben concebuda, extraordinàriament ben feta, i llavors dius que és extraordinari això, doncs aquesta té aquesta qualitat. Una altra cosa és que t'interessi o no el tema que tracta.
En el cas de l'entrega, la veritat és que seguint com ho he mostrat més d'una vegada, el que sempre m'ha interessat és tot allò que sigui marginalitat i tot allò que s'escapa del que és una estructura probablement disciplinada, necessària, segons el meu criteri, això calria discutir-ho.
I tots aquells que s'escapen d'això, que en definitiva són les organitzacions mafioses qui acaben controlant aquests punts, això de la millor manera que es pugui explicar, jo ho veig així, i tota pel·lícula que tracta això, la veritat és que sempre m'interessa,
doncs aquesta també interessa i crec que aporta algun element bastant interessant, encara que al final ho malmeti precisament amb una glòsa extraordinària de la individualitat com a fórmula de solució a qualsevol tipus de problemàtiques. Ja no hi puc estar d'acord, però el que és al llarg de tota la pel·lícula em va agradar moltíssim.
Però que estiguem de corto no vol dir que sigui elegant i sigui... la veritat és que, bueno, una petita delícia, eh?, a aquella manera com l'acaba, també. No em diguis que no. A veure, jo no soc especialment aficionat al happy ending, eh? Però bueno, ja estic fent spoilers, com sempre.
Si s'hagués estalviat d'anar fins i tot a la recerca de la noia i trobar-la i fer el que fa, o sigui, en definitiva el que hi posa com a imatge al final, potser hagués estat d'acord amb tu, però fins i tot això va dir que això no calia.
I el gos. No el trobes bonic, el gos? Ja esteu amb allò de les febleses humanes. Que aquí el gos és més important que una altra persona. Això ha passat recentment, no? No em feu plorar amb aquest tema, mare meva.
No, però ho dic perquè a la pel·lícula fan tota l'estona la referència, no? I cada vegada que ve un personatge al gos, ai, quin gos més maco, no? És un pitbull, per cert, que vaig estar buscant la raça, i jo que soc un enamorat últimament dels gossos, ho he de dir també, doncs, bueno, la veritat és que és una preciositat de personatge i té molta importància la pel·lícula. Jaume, vull dir, és una... Bueno, això faltaria que el fessin com aquella pel·lícula muda, com es deia, aquella francesa. El diartista.
Aquest gos no, però ja ho diuen, tu poses en una pel·lícula uns nens i un gos o un animal i ja tens el 50% guanyat del poble. Aquest també és un defecte que treu la pel·lícula, que quedi clar. Qui era que deia? El Godarte em sembla, que ara acaba de treure una pel·lícula i s'ha estrenat a Sitges.
i 20 vendes, no s'han de perdre ni una ni l'altra. No es podien fer pel·lícules amb nens. No, no, no, això ho deia el trufó. No, no sé qui ho deia. El trufó no, el Hitchcock. El trufó sí, tot al contrari. No, el Godard deia, amb una noia i una pistola ja tenim una pel·lícula. Que també és una altra idea força interessant. I ell ho va demostrar al final de l'escapada, per exemple.
Doncs això, l'entrega... Recomanem als públic que la vagi a veure i així... Jo no l'he vista, per tant no he tingut temps de parlar. T'ha agradat? No has vist alguna, Francesc? Jo he començat a veure i he parlat amb un dels directors d'una pel·lícula que es va estrenar, va passar per aquí per les pantalles, però estàs fent reverències, no sé si... És que tu quan coneixes el realitzador ja teniu...
Vaig parlar amb Ernesto de Nova, un dels dos directors d'El Rayo, una pel·lícula que s'havia estrenat però que va passar molt desapercebuda i que té la característica de ser molt similar, amb molts temes, a la plaga. Tornar a sortir aquesta pel·lícula cada setmana i he de parlar d'ella una mica.
Aquesta pel·lícula, la que hem parlat amb la Sandra Navarro, no todos vigilia, la plaga mateixa i alguna cosa que es va estrenant, em va fer pensar que hi ha una mena de moviment que es podria articular i es podria parlar dintre del que seria un moviment artístic
dintre del camp del documental de creació, que serien aquestes pel·lícules que dic i altres que podrien buscar, que tenen una sèrie de característiques com una, la preocupació per les qüestions socials, la immigració sobretot, la immigració integrada amb un nucli de població sense cap mena de problema, l'utilització d'actors no professionals, quina tenim aquí?
Tot això, aquestes característiques apareixen en aquestes pel·lícules i el director Ernesto de Nova, un dels dos, estava parlant de la pel·lícula i jo li anava fent gestos a l'altre dient que és clavat al plantejament, la història, la manera de dirigir els actors
al que seria La Plaga, i fins i tot li vaig proposar a Neus Ballós, la directora de La Plaga, de fer un moviment al voltant d'això, ja m'ha respost, ja us explicaré. Si això tira endavant, ja en parlarem. La qüestió és que El Rayo és una pel·lícula que parteix d'un fet molt similar a aquella del David Lynch, una història verdadera, similar però sense que tingui res a veure, similar en el sentit que hi ha un personatge que en un vehicle que no és l'habitual, en aquest cas un tractor, que li posen el nom del Rayo,
i que també acaba sent el projecte de vida que ell vol tenir, el Hassan, aquest noi marroquí que porta uns anys aquí, que ja no troba feina, que vol tornar a casa seva amb el tractor precisament, perquè no té carnet de conduir ni res. És tota aquesta aventura i tota aquesta dinàmica tan peculiar en què entren personatges completament reals, perquè ningú és actor, si surt policia nacional és policia nacional, que en un moment determinat fins i tot s'explicava l'Ernesto
que havia ocorregut una anècdota en la qual havia naturat no el rai, no el tractor, sinó tot l'equip de rodatge, perquè no tenien permís per rodar allà. Ell, amb l'habilitat aquesta que encara té dits algunes persones,
i amb l'habilitat especial de posar ullets del Hassan els hi va convèncer d'integrar-los a la pel·lícula. És aquesta màgia d'un cinema que està completament guionitzat, no és que es faci sobre la marxa, però que permet una certa improvisació. Una altra cosa que ens explicava és que els actors no tenien línies de guió. El guió estava fet, però els actors havien de parlar de coses de la seva vida a partir de les escenes que els proposaven.
Un tipus de cinema molt peculiar que a mi m'enganxa, independentment que parli amb el director. Si parla amb el director té l'interès que corroborem el que vaig veient i el que es pot despendre de la pel·lícula.
Una pel·lícula que es pot veure, com a mínim es va poder veure, en els uns aig, en aquest cinema que hem parlat aquí unes quantes vegades, de cinema independent, el dissabte a les deu de la nit, en presència del propi Ernesto de Novas, si no m'equivoco, ara no voldria equivocar-me, per això deixo el dubte, i que crec que es continua passant durant tota la setmana. Pel·lícula que si teniu interès l'heu d'agafar ràpidament, perquè són d'aquelles que passen com un ratlló, com el nom de la pel·lícula, però que valen molt la pena, molt, molt la pena.
Jo us puc parlar d'una pel·lícula que suposo que és molt més comercial, perquè és d'un director que en aquest moment està de moda, que és el David Fincher, director que, com sabeu, jo valoro sobretot per Seven, una pel·lícula ja de fa anys, del 1995, que començava.
i sobretot perquè és un compromís que vaig adquirir amb el programa que parlaria més extensament d'una pel·lícula que a mi m'entusiasma, que és el curioso caso de Benjamin Button. Ah, també és seva, no ho recordava. Ell va estar nominat per aquesta pel·lícula com a millor director als Òscar, tot i que no ho va guanyar.
No, però és el director de Zodiac, de la red social... Bueno, en realitat vol dir la pena dir que l'ha d'estar anar perdida, ben interpretada per la Ben Affleck, perquè hi havia una discussió de si la Ben Affleck era més director que actor o més actor que director, i en aquí penso, honestament, que ho fa molt bé, molt bé. Hi ha una noia desconeguda però que té una cara molt peculiar i que es posa de model de manifest en aquesta pel·lícula.
I, com deies tu, és un senyor que va fer l'Alien 3, la primera Alien 3 que va ser molt fluixeta. Després fa Seven, fa The Game, el Club de la Lutxa, l'Habitación del Pánico, que és més fluixeta, Zodia, que és aquesta que tu t'estàs esmentant, una que ja sé que t'agrada molt, que és la Red Social, la 1910.
A mi no em va agradar tant la penúltima, la de Millenium, Les hombres que amaven a les mujeres, que és la versió americana de l'Arson, de la mateixa novel·la que es va posar de moda fa un parell d'anys, i que hi havia la versió sueca, que per mi era molt millor que la versió americana, i ara acaben d'estar aquest divendres perdida.
Gone Girl. M'estava plantejant mentre es veia perdida si és que havíem posat el titular en castellà amb la versió original, però no. Li diuen Gone Girl. No m'estranyaria aquesta pel·lícula que pogués arribar a ser un dels candidats amb la propera entrega de premis dels Òscar. Ui, que t'agrada. No, em sembla que vas equivocat. Per tant, per la millor film, millor director, millor actriu, millor muntatge, millor sort, etc.
Què és el que premien els Oscars? Jo crec que la pel·lícula no hi ha res que destaqui
però està malament. És una pel·lícula que està correctament ben feta. El seu guió està basat en un famós best-seller d'una americana que va fer una novel·leta que va tenir un èxit brutal. Com? Es diu Jillian Flaynman. No la conec. És una història que no inventa res de nou. A mi m'ha fet pensar en moltes pel·lícules dels anys 30 i 40 de la sèrie B que van tenir un cert èxit comercial.
Però sense l'habilitat de, per exemple, les millors d'aquesta època, que per mi una de les que m'ha vingut al cap és que el film de la Juzgue, no sé si la recordeu o la coneixeu, o de totes les del cinema noir francès fetes pel Trifó o pel mateix Jauròl.
però vaig a dir que les llicències que té el guió o la història perquè ha estat, diríem, guionitzada per la mateixa novel·lista que va escriure la novel·la. I els forats de guió comencen des del principi de la història i per tant penso que costa bastant d'entrar en la història, no és una cosa que et faci que et faciliti, és a dir, que hi hagi uns suspens des del començament si bé és veritat que a mesura que va avançant la història, la història et va atrapant.
I és cert que hi ha girs imprevistos de guió, però no em semblen del tot creïbles, del tot justificats. Tot està ben acabadet, ben adobat, ben mesurat, però fins i tot la fotografia no arriba a ser les del film d'anteriors, que jo penso qualsevol de les que hem esmentat fins ara eren molt millor.
i fins i tot està ben interpretat, és a dir penso que Ben Affleck ho fa molt bé, fa un paper molt calivà, però és una història en el fons per mi cínica que no aporta res i que no va enlloc. El Roman Polanski segur que és millor i tracta el mateix tema. Jo crec que l'Isla Mínima que l'hem vist i hem comentat els dies anteriors és molt millor que això.
El que passa és que crec que aquesta pel·lícula no té el ressò que tindrà aquesta, és a dir, per això dic que és molt possible que aquesta li doni un premis. No crec que sigui la mínima, com a mínima l'estat espanyol va ser la que més va recaudar de tot l'estat.
Ja heu parlat aquí vosaltres, però és una pel·lícula molt ben... Ens escolta, Lluís, eh? L'has vista, la pel·lícula, Lluís? L'he vist i m'agrada molt, eh? Ah, doncs què et va semblar? Comenta'ns una mica. I ara tornem al David Fincher. No, és un clàssic, diguéssim, de policia rural, però amb una atmòsfera aclaparadora, és una... amb formalismes que algunes hores estan bé,
i que són sorprenents, els plans sanitals i realment la policia jove i el gran. Hi ha algunes coses clàssiques de la novel·la policiaga que jo crec que estan molt bé i jo crec que és una pel·lícula bastant rodona i jo entenc que, i després que té un ritme,
molt aconseguit. S'allunya una mica els ritmes del cinema peninsular, a vegades ja estàs una mica de tornada. Aquest és una pel·lícula moderna, que no sé com envellirà, però en el moment d'ara és bona.
Allò que no va aconseguir el Jaime Rosales ho aconsegueix aquesta. Jo crec que també estic coincidèixer amb ell. Per mi és millor des de la mínima que aquesta. Però ja deia que com que hi ha una operació de marketing molt ben dissenyada pels americans, que ho saben fer molt bé, m'hi desveja la pel·lícula. Té la sensació que està veient una cosa de molta trampa i molta cartó.
i tot sembla en el fons una operació de marketing més que un bon fil. Aleshores hi ha transicions, hi ha dos o tres girs inesperats i sorprenents que no te'ls acabes de creure, però a mi no sé, en el fons els veig més aviat obvis i bastant curtres i per tant no hi acabo d'entrar. Per tant, repeteixo, crec des d'un punt de vista
Per oposició a les anteriors, perquè jo et dic que... Això t'anava a preguntar. Quines recordes o quines recordeu? No, perquè m'agradaria parlar una miqueta, ja que estem amb el David Fincher, si us sembla, d'algunes pel·lícules de les anteriors, perquè deies que t'havia agradat molt Seven, et preguntaria per què. Perquè va ser innovadora completament en el seu moment. És dir, una pel·lícula que té ja els seus 25 o 20 anys, des del 95,
Jo crec que, si recordeu, els famosíssims... s'han posat molt de moda en aquell moment i aquí no aprofita curiosament els títols de credit de la pel·lícula. Si us recordeu que eren sumament originals, sumament precisos, sumament diferents del que s'havia fet fins a aquell moment.
I penso que la història era una història molt lograda, molt aconseguida, molt forta en el fons, perquè quan arribes al final, que no l'explicarem per si un no ha vist la pel·lícula, tens un efecte sorpresa que no t'esperes, no esperes que la cosa acabi com acaba. Estava ben interpretada, tal pel Brad Pitt com pel Morgan.
penso que els dos estors estaven brillants, el que era la palestètica, el color... era una revolució, un pas endavant amb el que seria el cinema negre americà. El cinema negre americà havia arribat a un moment en què es repetia molt i en canvi el que feia Semen era obrir noves pistes, obrir noves coses que segur que pensava que David Fincher amb Fodiac va alimentar. Però també era la història
Més o menys típica, sense voler contradir el que dius, que estic d'acord sobretot més amb la seva següent pel·lícula dedicada al mateix tema dels assassins en sèrie, però més o menys típica, en el sentit que eren unes cartes en relació a un llibre determinat.
Però és que ell va ser qui ho va posar de moda. No va ser que copiés a ningú, sinó que va innovar aquesta cosa de la bíblia i els pecats capitals. Jo diria que és ell qui ho posa de moda en algun moment. No sé si està teta la novel·la que es va inspirar, això no me'n recordo, però jo diria que l'any 95 fins aquell moment no s'havien fet aquest tipus de pel·lícules tan lligades a una sèrie.
En canvi després sí que s'ha repetit, ha estat molt copiada i s'ha vist com si fos una cosa molt habitual, però en el seu moment va trencar les normes. A mi em segueix interessant molt el curioso caso de Benjamin Button, penso que és una peliculassa. Ja en parlarem més endavant.
Però jo diria que... i bueno, Zodiac em pots parlar tu, perquè tu t'agrada possiblement i del rei social també t'agrada més que a mi. És que Zodiac jo crec que sí que és encara més potser que Seven, que el que tu dius la veritat és que no tinc prou coneixement per comentar-ho. No sé si és una pel·lícula germinal que després ha proporcionat arguments perquè es facin unes continuacions, diguéssim, de l'estil que proporciona, però Zodiac jo sí que la trobo una pel·lícula veritablement fascinant,
En quant a l'atmosfera, relativament a prop del que comentava ara Lluís de l'Isla Mínima. Una pel·lícula diferent en la dinàmica, molt estranya amb la manera com està feta, i em recordava el comentari que feies de perdida.
Per això et volia preguntar sobre Zodiac. Has de confessar que la tinc una mica llunyana i no la tinc present i no podria fer un parallelisme. Hauria d'haver vist Zodiac més recentment per poder-la comparar.
on el director, com a la Isla Mínima, aprofita un argument real que va passar en un moment determinat a la història dels Estats Units, que va haver-hi una sèrie d'assassinats i que la policia va estar buscant i intentant esbrinar qui ho provocava amb una sèrie de pistes que anava deixant el personatge en qüestió.
i a la pel·lícula el director David Fincher aprofita per fer una anàlisi molt bo del que és la societat americana a la societat americana, l'europea i la mundial segurament. Tampoc no hem d'entrar en una societat concreta. Analitzar com actuem a partir dels rumors, a partir de les pors que generen pels mitjans de comunicació, per la manipulació dels continguts audiovisuals,
i en aquest sentit jo crec que és veritablement impecable. En cap moment que jo recordi apareix cap assassí. No li interessa tant el fet que hi hagi una persona que estigui fent això, és com la trama, com la trama argumental, com la part temàtica, com la manera com els medis de comunicació ens afecten, ens influeixen.
Jo crec que és un dels temes que li interessa aquest home. Hi ha un element que és com diríem l'opinió pública aquests programes de xafarderia que a moltes televisions mundials es fan sobre personatges concrets i que els ridiculitzen i que influeixen fins i tot amb un judici, etc.
Això hi és. El que passa és que, per mi, pel meu gust, no té consistència, és a dir, la pel·lícula arrenca molt fluixa, per mi no té cap cosa que t'atrapi. És veritat que després les coses que van passant, com que hi ha uns girs inesperats, doncs et vas interessant més i més per la pel·lícula.
Però tot i que això hi és, hi ha com una mena de denúncia indirecta, perquè no és el tema principal, d'aquests programes que se n'estan fotent, d'aquestes persones que porten aquests programes i que manipulen tant els que surten com el resultat final.
Això hi és, però no m'ho trobo creïble, no m'ho acabo de creure. Com que no m'ho acabo de creure, perquè per mi, contràriament a pel·lícules anteriors, per mi no està del tot ben realitzada, no està ben aconseguit, no sé si perquè la noia que li ha fet el guió, que és la mateixa autora de la novel·la, no volia conservar coses de la novel·la i no ha adaptat ben bé el cine o un aspecte o un caràcter més cinematogràfic, el fet és que jo no m'ho acabo de creure, i que no m'ho acabo de creure no hi entro, em quedo fora.
Per altra banda, la pel·lícula dura gairebé 3 hores. Una pel·lícula que dura 2 hores 45, és massa llarga. Li sobren gairebé una hora o tres quarts d'hora. Perquè en el fons no hi ha tanta cosa.
Estan donant voltes sobre el mateix, en buscar un gir amb efectes que no te'ls acabes de creure. I d'altra banda, una altra cosa que potser a algunes persones les agradi i a mi no m'acaba de convèncer, és que hi ha una càrrega de cinisme al mostre dels personatges molt forts. És a dir, el que és dolent ha d'haver menys dolent i el que és bo ha d'haver dolent. Llavors hi ha una mena de joc que dona la sensació que l'únic que es vol és...
afectar, embolicar la troca i afectar el possible espectador que està davant d'allò i sorprendre'l, quan de fet tu si analises sistemàticament el que t'estan dient, el que t'estan proporcionant, com t'ho expliquen i tot, no t'ho acabes de creure. Em penses que és més un joc que una realitat.
El Club de la Lluïta també, quan la vaig veure em va semblar que era una pel·lícula fantàstica basada en una novel·la del Xuc Palaniuk, la veritat és que la visió així apocalíptica tan peculiar d'aquest home, i curiosament és una d'aquelles pel·lícules per les quals jo defenso l'espoiler, perquè a mi em van explicar què li passava al personatge principal.
i abans de veure-la vaig entendre-la molt millor i vaig pensar que aquesta mania de no explicar les coses, si t'ho prens sense problemes, et facilita també amb el Brad Pitt, Edward Norton, un paper doble, molt interessant. I la Red Social, com tu deies, és una pel·lícula que agafa el ritme del Howard Hawks, de les comèdies esbojarrades,
però aplica aquest ritme i un muntatge vertiginós a una història molt poc habitual, com és el naixement de la red social del Facebook a partir del seu creador.
de la competència bàrbara i dels enganys fins i tot que va portar a terme per aconseguir tenir la prioritat amb aquesta red social, amb aquest Facebook, amb aquesta nova eina perquè la gent es comuniqués i que li va fer com ara és multimilionari i la veritat és que no et deixa marxar en cap moment de la història, et va agafant amb una música també extraordinària
Jo és que respecto moltíssim aquest director, per tant, malgrat que això que t'ho has dit, jo continuo... A mi també passa, com es diu això, salta la vista, oi? Sí, sí, sí. Jo també el respecto, el que passa és que... I no he parlat amb ell, eh? Justament vaig anar a veure-la perquè em pensava que sortiria content, i la veritat és que vaig sortir decebut, però no perquè li tingués mania amb ell, sinó perquè em vaig trobar que a la història no m'arribava com havia arribat a altres coses que havia fet ell. Et va sortir en gran negatiu, vaja.
Anem pel tema perquè tenim aquí el convidat. Gràcies Joan per convidar-me. Molt de gust que vinguis sempre que vulguis, ja saps que aquí tens les portes obertes. Jo analitzant el tema de cinema i bogeria,
M'he quedat una mica parat i el Francesc ja ho ha comentat abans al començament, que no és que hi hagi pel·lícules que parlen de la bogeria amb personatges, etc. És que el cine és així, perquè realment la història del cinema està plena de personatges que d'alguna manera manifesten
un grau o una altra de bogeria. No es poden comptar les numeroses pel·lícules on s'hi representa un estat psicopatològic. Jo diria que el cinema ha de donar les gràcies a les alteracions de l'estat mental del ser humà i de la psiquiatria
perquè ha estat una font inesgotable d'inspiració. A vegades, per fer pel·lícules bones, o no tant. I alguna vegada parlarem d'aquesta barreja que fa al cinema sobre, diguéssim, bogeria o malalties mentals i violència. Són dues coses molt diferents.
la majoria de malalts mentals no són violents i això el cinema ho ha barrejat bastant en algunes pel·lícules. Jo diria que de totes maneres quan parlem de bogeria, que és un terme literari més aviat, és més que científic, clar, hem de tenir en compte que el significat quan parlem de bogeria en el sentit directe, més restrictiu, fa referència a dues malalties molt concretes, que són l'esquizofrènia
i la bipolaritat o el que abans deia la psicòsis manicodepressiva. Això serien quan es parla de bogeria. Després podem anar a fer metàforos o allargar el terme, però en l'estricto senso seria això i també un cert grau de depressió. Hi ha una depressió que no és causal, que és interna, que és la depressió major.
o la depressió unipolar, i que també és una gran malaltia mental. Aquestes serien les tres grans malalties mentals, n'hi ha moltes altres. El que sí que voldria fer un incís aquí és, amb això que he dit de la violència,
No confonguem una psicòsis amb una persona psicòpata. La psicòsis és una malaltia mental que paralitza en el pacient, en la persona que el té i que cursa brots i quan està fora d'aquests brots és una persona normal i corrent.
I el psicòbata és un personatge que no té res a veure amb les malalties malalts clàssiques i que l'únic que té és que no té cap tipus d'empatia amb el dolor aliè.
i per tant poden haver-hi psicòpates a l'oficina que siguin bastant salvatges i prou i després els psicòpates que tots coneixem de les altres malalties. Per tant aquestes diferències abans de tot seria important
No sé si ja me'n volies comentar. Estic molt obert d'orelles. Analitzant això, una de les primeres pel·lícules que parla de la bogeria en si és una que es diu El gabinet del doctor Caligari del 1920.
que narra la història d'uns assassinats basats en una història real d'Amburg, fets per un sonàmbul, comesos per un sonàmbul, a les ordres d'un que el domina, que és el doctor Caligari. Aquest seria, potser podríem dir, l'entrada a la història del cinema de la Bojaria, encara que altres pel·lícules anteriors n'havien tractat una mica.
Hi ha pel·lícules que tracten la bogeria, que utilitzen un personatge amb un cert nivell de bogeria per fer la seva trama, i hi ha unes altres, que potser són les més interessants, que són les que tracten la bogeria. La bogeria és el tema principal de la pel·lícula. Avui m'agradaria començar a comentar algunes d'elles.
La culpa no está en nuestras estrellas, sino en nosotros mismos. Nuestra historia se basa en el psicoanálisis, el método mediante el cual la ciencia moderna trata los problemas emocionales del hombre. El psicoanalista solo pretende inducir al paciente a hablar de sus problemas ocultos con el propósito de abrir las puertas cerradas de su mente.
Tan pronto como los complejos que han estado inquietando al paciente se sacan a la luz e interpretan, la enfermedad y la confusión desaparecen y los demonios de la locura son expulsados del alma humana.
Bueno, això hem escoltat els primers moments de la banda sonora de la pel·lícula Recuerda. Sí, exacte, quan es recita una cita de Shakespeare al principi i després es fa un resum pràcticament científic, una mica explicant el que vindrà, no? L'ha explicat en la pel·lícula. Ja no sé si aquesta espitx que fa el productor l'hi va imposant el Hitchcock o se l'hi va acudit bé. Ell no és massa del stil de Hitchcock, eh, però bueno.
En tot cas, recorda que és una pel·lícula dirigida al 45 pel Hitchcock, protagonitzada i interpretada pels Gregory Peck i la Ingrid Berman, i tracta de com arriba en un sanatori psiquiàtric el nou director encarnat per Gregory Peck, que al llarg de la pel·lícula presenta un comportament estrany.
i ho detecta una de les psiquiatres que hi ha al centre, un personatge interpretat per Ingrid Berman. Al final hi ha un idili entre ells i es desenvolupa una trama, una intriga policial.
Per tant, és una obra menor del cine de Hitchcock i que simplement és una excusa la bogeria o el trastorn psicopatològic aquest perquè li va molt bé per la trama hitchcockiana que hi ha.
Jo crec que l'única profitable que hi ha és la interpretació de l'Engrid Bergman, però vosaltres si la recordeu una mica... És aquesta que utilitza les pintures del Dalí. Potser el més interessant és la part onírica. El Dalí va fer una sèrie de pintures, es van gravar uns 20 minuts de pel·lícula amb aquestes pintures,
i al final, només hi ha dos minuts de pel·lícula, es veu un somni del protagonista i efectivament hi ha les pintures del Dalí, que és una mica l'anècdota històrica. Va ser una publicitat màrqueting, molts americans són molt àvils amb això, de vendre la pel·lícula dient que el Gaudí havia col·laborat, que hi havia hagut molts calés pel mig, etc.
No té més interès aquesta pel·lícula que això, però sí que és d'aquella època. I que estava de moda en aquell moment el psicoanàlisi. Avui dia no estaria de moda, suposo. No està de moda, encara que hi ha psiquiatres que estan en exercici.
que tenen una mica de nostàlgia perquè s'han dedicat molts anys a fer-ho i la veritat és que ha sigut un instrument útil. No para de fenestrar-lo del tot, però no amb la profunditat que Freud va concebre al psiconàlisi i després s'ha vist. I molt menys amb l'avaluació que fa el protagonista d'aquesta pel·lícula. Exacte.
Podríem comentar moltíssimes pel·lícules, tu m'has donat una llista, per exemple, d'aquestes en què s'utilitza la bogeria per fer, com per exemple el silenci de los corderos. Ui, però aquí està la psicopatia. Psicopatia, exacte. O bé, inclús l'anàlaga mecànica, on hi ha la violència del psicopa, d'aixís.
però no... voldria comentar una pel·lícula que està molt més a prop i que al francès jo estic segur que li agrada recordar-la, que és Memento, del Christopher Nolan, una pel·lícula de l'any 2000. No fa gaire que la vaig veure. Ah, i que explica la història d'un detatiu que ha perdut la capacitat, té amnèsia enterograda, és a dir, perdre la capacitat per memoritzar fets recents,
I és un detallor que intenta descobrir l'assassí de la seva dona. Jo crec que el que li dona més valor afegit a aquesta pel·lícula és la forma que explica aquesta història. Són trams de pel·lícula tots tirats enrere.
amb què el film comença pel final i va desentrellant la trama a trossos. És interessant, la manera d'explicar-ho és molt interessant. És una pel·lícula de culte pels cinèfils.
El protagonista té una personalitat que no vull fer cap spoiler, però ajuda molt la història, però no és l'important de la història sinó com és explicada
Jo crec que és una pel·lícula bastant interessant. I és una malaltia real aquesta. Vull dir que no és una cosa inventada pel cinema, perquè tu li has donat fins i tot un nom, no? Perdua de memòria entera agradada, has dit? L'amnèsia entera agradada és una síntoma, només, un síntoma.
que pateix un accident que pateix el protagonista i té amnèsia enterradurada. Però això no és l'important, és una excusa per construir la història però després en el fons hi ha una altra psicopatologia, hi ha una altra cosa del protagonista que fa que expliqui una mica tot el que li passa i tot el que ve.
Tenim pendent parlant del Christopher Nolan i farem espòilers llavors. Pudeu veure Memento perquè és una pel·lícula d'aquestes que si la veus dues o tres no passa res. Jo no soc d'aquests partidaris de tornar a veure moltes pel·lícules. Es podria veure a l'inrevés també.
Jo penso que me mento de tota manera si fas espòil de l'esperduda. L'esperduda, sí. Jo crec que sí. És possible, és possible. Jo vaig tornar a veure...
i d'acord, i ho comprovaré, sí, sí. Bé, hem citat un parell de pel·lícules d'aquestes en què la trama de la pel·lícula s'introveix un estat psicopotològic que va molt bé per la trama però la trama és d'un altre esgèria. Ara jo vull parlar d'alguna pel·lícula on la bogeria és el centre de la trama reflexiva i argumental. Per exemple, parlem de Lilith
És un film de Robert Rosen de l'any 64, protagonitzat per l'agència Berg i el Warren Beatty. I parla d'un jove veterà de guerra que torna al seu poble i busca feina i acaba treballant de terapeuta col·lacional en un centre psiquiàtric.
Un centre psiquiàtic privat, parlàvem de l'any 64, ja portava molts anys que la psiquiatria criticava els centres d'internament tancats i aquest centre vol ser un model. És una casa de descans, amb jardins, portes obertes i tal.
Però darrere hi ha una jove interna esquizofrènica que representa l'Illith i que el jove la tracta, l'ha de cuidar. I el trama de la pel·lícula és la relació que té amb ella i com canvia ell, com al final ell el sedueix.
Jo podria fer un parèntesis aquí perquè Lilith és un personatge de la Bíblia i Lilith, el judaisme, el considera que és la primera dona d'Adam. I que Lilith es revela contra Adam perquè no suposa estar per sota d'ell. I aleshores, diguéssim, se separa.
El personatge que interpreta Jens Saberg pateix una esquizofrènia i està buscant seduir aquest ex soldat jove, Warren Beatty.
I la trama de la pel·lícula és com al final el soldat, l'ex soldat, aquest tèrrega autocuacional, es transforma, transforma la seva personalitat i comença a fer actes totalment fora de la llei perquè ja no ha perdut una mica
el límit entre el veí i el mal, entre el bo i el dolent, i la protagonista al final que s'acaba suïcidant. Faig un parèntesis.
perquè l'Agència Verc es va suïcidar uns anys després d'aquesta pel·lícula, als 41 anys, era molt jove. I bueno, és un drama psicològic amb una fotografia molt cuidada... A mi és el que em va passar que em va fer un impacte brutal quan la vaig veure als anys 60. És allò dels anys 60, no el torno a veure, que jo recordi, i em va fer un impacte extraordinari. Jo l'he vist recentment, no la recordava,
i realment conserva algunes coses que són interessants del cine. Jo la recomanaria per la gent que li agrada el cine de tornar-la a veure perquè utilitza l'aigua com a marc, com a escenari de moltes escenes dolentes o bones,
És a dir, té un altre, un, diverses capes de reflexió. De fet, el Robert Rosen, el director és molt famós, és a dir, és un senyor que havia fet moltes coses, el que passa és que és un senyor dels anys 60, que fa pel·lícules, doncs, dels anys 60 i després...
A mi, si em permets, proposaré una petita reflexió, perquè de passada s'ha esmentat que el psicoanàlisi, i diríem el que avui representa el tractament psiquiàtric, psicològic i tal, les persones, s'ha esmentat la validesa i que potser no s'ha de destruir tot i tal. Com es pot crear un convivència entre una
entre un fenomen, per dir-ho d'una manera, o una pràctica professional, francament reixida en els seus moments i el que s'ha descobert recentment. Bé, parles una mica de la història de la medicina.
La història de la medicina està puntejada per modes. Modes que no són capritxoses, sinó que són modes científiques, però en el fons el que marquen és que la novetat científica i terapèutica que arriba
suposa una millora respecte al que hi ha i aleshores tothom s'hi apunta i s'abandona coses que abans havien estat no només un avenç sinó que havien solucionat la vida de molts pacients.
I aquestes modes són cícliques i al final queda el que és important de cada una. Desgracenament ara estem amb la moda psiquiàtrica, la medicalització.
Per què estem així? Perquè s'han descobert molts fàrmacs que són molt útils i que tenen uns efectes secundaris relativament petits. I aleshores això fa que hi hagi una medicalització. I jo penso que també és un error aquesta medicalització que s'està donant.
Jo penso que hi ha una realitat que és que els que abans dèiem bojos són gent normal i corrent que tenen aquests brots d'estats completament
Estats psicòtics i que, simplement, els propis malalts, diguéssim, són persones normals que fan vida normal, que, inclús, alguns d'ells són artistes. Però sí que és veritat que la seva psicopotologia no els permet portar una vida normal, no els permet portar una vida de treball amb una feina 8 hores al dia, tot l'any i tot això, perquè
Hi ha una limitació, però hi ha altres coses que poden fer per ells, per la seva família o per la societat. I això és el que s'està treballant ara i que és interessant. És a dir, la normalització d'un estat diferent, però que ja no és un estat anormal, sinó un estat diferent.
És la descoberta d'aquest segle passat. De fet, això no pot ser, però què fem, no? Bé, recomano als que no l'han vist, Lilith, és una gran pel·lícula. I l'escoltem. Exacte. Si podem. Escoltem no exactament Lilith, sinó aquesta altra banda sonora. Ja està sonant. Hauria d'estar sonant.
Això em sembla que és d'Arnau Belleró. Exacte, és la melodia de la banda sonora d'aquesta pel·lícula. Podríem dir que si hem d'escollir una pel·lícula que tracta sobre la bogeria, sobre els malalts pedonals, sobre les institucions psiquiàtriques,
i que a més a més és una gran pel·lícula, jo diria que aquesta és una de les grans. És dirigida pel Milos Forman al 1975, presenta un repartiment de luxe, Jack Nicholson, la Louise Fletcher que fa d'enfermera jefe, el Brad Durif que era un jovenet de llavors i que després ha fet moltíssimes pel·lícules, un gran actor,
el Dani De Vito, i després deixeu-me parlar, recordeu, heu vist la pel·lícula, recordeu l'Indy, el Winston Sampson, que es va morir al cap d'uns anys, de deu anys de la pel·lícula, però sí que li dona una força a la pel·lícula. És una pel·lícula, jo l'he vist moltes vegades, m'encanta sempre,
És una mica com tu, que has vist Lili als anys 60, que et va impactar, doncs jo la vaig veure al 75 a Londres i em vaig quedar clavat a la butaca.
A mi m'agradaria fer un apunt sobre aquesta pel·lícula. El que crec és que en el moment que es va realitzar aquesta pel·lícula estàvem encara millor. Sí, completament. I llavors va ser com un brindis al sol, que es diu normalment. I quan l'havíem acabat de veure va dir que això podria ser fantàstic.
la realitat la tenim ara, encara que no sigui exacte el que en aquells moments exposa la pel·lícula. Exacte, el que exposa la pel·lícula són moltes coses, però a veure, és un al·legat a la llibertat i ens parla de la violència no física, la violència institucional, la infermera en cap encarna el mal, més mal de tot. És un personatge que se't queda gravat.
El fet que aquest tractament d'elèctric que se'ls fa als malalts en aquest moment no estava prohibit? No ho està ni ara. Potser fins fa poc es fa servir, però el que passa a la pel·lícula és que hi ha
donant a la pel·lícula ja una lobotomia. Una lobotomia que això sí que és una cosa inversemblant que inclús llavors ja no es feia. Però sí que és veritat que l'electroxoc és una descàrrega elèctrica que produeix anteriorment el cervell.
Però també és veritat que hi ha algunes pacients esquizofrènics que al llarg dels anys, a mesura que van tenint brots, això deteriora una mica des del punt de vista de l'estat mental. Però amb situacions normals també ens aterrirem bastant, amb l'edat. I més quan tot està ni lògic. Jo això de la violència només us vull recordar. Tu, Francesc, l'has vist a la pel·lícula?
És una situació provocada per la infermera i al final un dels malalts se'n va a una habitació i hi ha un vessament de sang.
l'enfermera només surt de l'habitació i només se li ocorre dir, diu, lo mejor que podemos hacer es seguir con nuestras actividades cotidianas. Després del que havia passat. Aquesta violència continguda... No, i encara més. Jo crec que aquesta pel·lícula part del reflex d'una institució mental, d'un funcionament determinat, amb tots els problemes que comportaven,
Aquestes mancances que després han anat superant és un reflex d'una societat autoritària al cap i a la fi. Hi ha una gent que vol intentar organitzar-se per si mateixa, hi ha un poder establert que en aquest cas va representat per la infermera que ho mata tot, que ho talla tot. Ells en un moment determinat volen veure la televisió, volen fer una activitat,
organitzen tot, ja ho està organitzat i llavors arriba ella i diu d'acord, fins aquí hem arribat, tornem a l'activitat normal, tornem al que està establert i fora, és a dir, és l'Estatus Quo passant per sobre absolutament de tot, és demoledora i per això el personatge de l'indie que tu dius és tan representatiu, jo diria que fins i tot perquè arriba un moment en què decideix que ja veu tot el que ha passat, doncs marxar d'allà, perquè he d'estar aquí i això no m'aporta res, és simplement una pressió i punt. És extraordinària, veritablement.
Anem per... Anem per... Acabem ja l'assunto. Està aquí. Està aquí sonant ja una miqueta de fons. Aquesta música és extraordinària. Més que extraordinària. Que comença molt a poc a poc. I que ens servirà ja per arribar encara ens queda un minut, però com que és llarga l'anirem sentint. A poc a poc, mentre anem parlant. Aquesta música és el prelúridi de Tristana Isolda.
una òpera molt maca, magnariana, i que l'utilitza Lars Von Trier, el director de la pel·lícula Melancòlia, que és la que comentem. Lars Von Trier, que la dirigeix l'any 2008, segur que la recordeu, l'artista molt recent. Jo primer voldria parlar que Lars Von Trier és un...
malalt de depressió, ha tingut una depressió important, ha tingut crisis de depressió importants, durant aquestes crisis ha tingut una creativitat immensa, i això també volia comentar-ho aquí, la bogeria que tenim, pot ser capaç de posar sobre les cordes a la persona i fer-la reaccionar amb un plus de creativitat.
no és de tothom, però sí, aquelles persones que estan dotades per la capacitat, tenen aquestes capacitats, quan estan en un estat depressiu, és una eina per sortir-se'n. I jo, diguéssim, volia parlar d'ell perquè té aquesta depressió o té una fòbia volà, us en recordeu que no va als festivals ni res, sempre va amb cotxe i així. Va amb bicicleta, em sembla. Ni tan sols amb cotxe, va. Sí, sí, directament.
La pel·lícula comença amb unes imatges oníriques, preciosistes, que puja de mussols, la núvia sobre el riu, una col·lisió planetària, que són una mica un resum de la pel·lícula.
És un prola operístic. Correcte, sona el preludi. Un planeta molt més gran xoca contra la Terra. I la pel·lícula té dos parts, amb els títols de les dues germanes protagonistes, la Justine, que és la núvia, i que arriba amb el núvi a un castell de la península de Jutlandia, a Dinamarca, un castell preciós,
i casar-se amb tots els convidats. Tota la primera part és així. Ens parla d'aquesta Justine, que té una depressió importantíssima, i explica una mica el seu estat mental i les reaccions que té.
L'altra part és la part, diguéssim, de la germana, que és Claire, que està encarnada per la magnífica Charlotte Gainsbourg, una actriu fetitge de Lars von Trier, no? Sí, perquè com a mínim també va participar en Antichrist. I em sembla que en Infomania... I en Infomania és la protagonista i tal. I tant, i tant.
Hi ha una primera part molt depriment, amb una normalitat que es veu boicotejada per la depressió de la Justine. I després la segona part és que el director vol transmetre l'angoixa del que va passar.
i utilitza aquesta gran actriu que sap perfectament transmetre'ns aquesta angoixa existencial del final de vida o d'un final especial.
produeix un estat emocional, la pel·lícula, que jo crec que és molt fidel al que podria ser una bipolaritat, l'estat d'angoixa i l'estat de depressió. Aquí està ben reflexat.
utilitza molt la il·luminació a la nit, del castell, d'això està molt ben fet, és molt d'això. I després al final, jo crec que el final és més anatòtic, però jo em quedaria amb el que transmet la pel·lícula en quant a l'estat mental de les portabonistes.
Però es podria dir que en aquesta pel·lícula, en consonància amb el que tu comentaves... Efectivament. Com si fos... Jo crec que està parlant de seves experiències, però va més enllà. L'únic que passa és que vol transmetre, però la pel·lícula no deixa de ser el títol de la pel·lícula, el planeta que es diu Melancolia, que és el que acaba.
Al final és un estat mental, la depressió, que és una mort en vida, que vol dir que és una mort en vida, que la vida va passant però el malalt està destrossat, no hi ha res que li faci que el motivi.
I aquest estat mental és això, és la depressió major. És una gran... Però que quan arriba el perill, llavors es canvien els papers. Arriba un suposat final per a tothom.
Llavors canvien els papers. Canvien els papers i el que és depressiu, que arribi un final total, és la seva gran salvació. Per això la depressiva està serena i la que no és depressiva li agafa la angoixa existencial.
Per això volia preguntar-te, Lluís, com a metge del programa, sense condicions, si hi ha fins i tot una defensa per part del director de la depressió com un estat superior de la consciència perquè és capaç d'assimilar qualsevol estat que persones que suposadament tenim un optimisme, una mena de capacitat per
oblidar-nos que al cap i a la fi som limitats, som finits, som mortals, d'una manera o d'una altra s'ha d'acabar en un moment determinat, doncs les persones depressives, com si tinguessin una capacitat per captar que tot el que estem fent és buit d'alguna forma, si el director vol agafar també aquesta idea. No, no, no, no, jo crec que el que és simplement
Jo no aniria més enllà. És la manera que té aquest director d'expressar el que pot ser la depressió. És un estat d'anul·lació total, d'introversió total i de desgràcia. La depressió és una situació que paralitza la persona
i que, diguéssim, és una mort en vida. Jo, si t'hagi de dir la veritat, i que en tinc un... coneixo en algun part, en el sentit aquest, i la veritat és que la depressió és aquesta incertesa en la qual vivim, que és el que ell intenta també agafar, no? Llavors sí que he vist a vegades que una persona que té una depressió d'aquestes característiques, en el moment que tot està així de...
d'agafar, doncs ja està més tranquil, per dir-ho d'una manera. Tenim un problema de temps, que és que se'ns ha atiat a sobre a l'hora, ens ha passat volant, no ens hem donat ni compte. Moltes gràcies Lluís. Moltes gràcies Lluís per venir. Semana vinent. Semana vinent parlem del masclisme com a metàfora, que ens ho parla el Jaume, i el francès es comentarà la gata sobre el teatre de cinc. Doncs vinga, l'hauré de veure, no l'he vist mai. Cinema sense condicions.com.com. Per tornar a sentir aquest programa, ens quedem amb la música d'en Colau.
Agafa'l. Agafa'l perquè és...