Cinema sense condicions
Com sempre, amb l'equip habitual, amb Biel Riba
Bona tarda, Biel
Bona tarda a tots
Anastasi Rinos, bona tarda
Bona tarda, Bona tarda, Pep
Inés i Juliacs, Bona tarda
Hola, què tal?
I el que us parla Pep Armengol
Avui hem començat el programa d'una manera una mica diferent
perquè normalment comencem amb la música
d'un tema de la pel·lícula que parlarem com a clàssic
però és que avui és un dia especial
Comptem amb la presència a l'estudi d'una convidada molt especial
Us presentem a Georgina Rabassó
Bona tarda, Georgina, benvinguda
Bona tarda, moltes gràcies
Ella és comissària de l'exposició que hi ha en aquests moments al Monestir de Pedralbes
i que la tindrem fins al 14 d'abril
De moment, que és possible que hi hagi una pròrrega
però de moment sabeu que fins al 14 d'abril hi podeu anar
És una exposició sota el títol de Llegat Retrobat de Juliana Morell
1594-1653
Bé, bé, primer que res, moltes gràcies per compartir aquesta estona amb nosaltres
Abans que res, volia dir quatre coses sobre la Georgina
Ella és doctora en filosofia per a la Universitat de Barcelona
Investigadora del Seminari Filosofia i Gènere
Actualment dirigeix el projecte de recerca Llegat Oblitat de Juliana Morell
Dins d'un projecte més ampli de recuperació del pensament de les filòsofes de l'edat mitjana
Fins a la primera modernitat
En particular, tracta temes com la cosmologia dialèctica i eròtica
Així com el concepte d'imaginació científica
És autora de diverses publicacions sobre aquestes temàtiques
Per exemple, la traducció com a conversació espiritual Juliana Morell
Publicat el 2022
I per dir-ne un altre, l'univers vivent de Hildegard de Vingen
Perspectives filosòfiques del 2018
Amb el que va obtindre el premi Rafael Patxot i Jobert
Des del 2013 fins ara són múltiples les publicacions i articles
En els que ha participat, seminaris, etc.
Benvinguda doncs al nostre programa
I ara sí, Biel, ja ens pots posar la música de la pel·lícula
I ara sí, Biel, ja ens pots posar la música de la pel·lícula
I ara ja ens присcindir la música de la pel·lícula
I ara sí, Biel, ja ens takief Cru ships
Scratch garbage garbage garbage garbage garbage garbage garbage garbage garbage garbage
O
I araごm
I ara sí, Biel
I ara, sí
Biel
I ara mm
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La veritat és que el que va fer Jean-Jacques Sanó va ser un thriller monacal o dintre d'un convent.
Així de clar!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Densa!
Densa!
Per una altra banda!
Però també extraordinàriament fins al punt que es va convertir en un verser de Humberto Eco.
La pel·lícula va tindre 5 o 6 anys de preproducció.
Va ser pel que he pogut llegir una preproducció molt costosa.
Tant amb temps com amb viatges com amb intervenció de gent.
Jean Jackson 1 es va enamorar...
Perdona, eh?
Crec que no hem dit el títol encara de la pel·lícula.
Un impàs.
No, no recordava.
Pensava que havia dit el títol.
No hem dit el títol.
Estem parlant del nom de la Rosa.
Perdona, eh?
Jo diria que sí que l'hem dit, eh?
Perquè he dit 1986.
Està bé.
I si he dit 1986...
No t'escoltava atentament perquè no veig que no.
Sempre va darrere del títol.
No t'escoltava atentament.
No t'escoltava atentament.
En tot cas, no està de més...
Ho hem dit dos vegades.
No està de més...
Mira, ho torno a dir.
Estem parlant del nom de la Rosa.
Bé.
Jean Jackson 1 va agafar i va aconseguir els drets per fer la versió cinematogràfica.
va estar...
En dos dies es va llegir la novel·la, 550 pàgines, i va intervindre, va fitxar primer...
De forma progressiva, va fitxar quatre guionistes.
A més a més, que també volia fitxar l'Humberto Eco, que li va fer la cobra.
Però, bueno, almenys ho va intentar.
De aquestes 550 pàgines el va convertir un resum en 150.
Aquest seria el primer guió del qual va arribar fins a vuit edicions,
compartint-lo amb Alain Godard, un guionista habitual d'ell.
Després va entrar Gerard Braque, que el va anar definint i depurant una mica més.
Va ser l'edició, no sé si era de 11 i 12.
Després va entrar Andrew Birkin i, finalment, Howard Franklin.
Finalment, el que es va filmar va ser la 17a edició del guió.
És a dir, que devia estar ja molt depurat, segurament d'acord amb el que volia fer ell.
Les coses així...
Llavors va parlar amb l'Humberto Eco i, textualment, per veure si volia col·laborar amb el guió,
i textualment l'Humberto Eco li va dir,
jo soc escriptor i he fet el llibre.
Tu ets cineasta i has de fer la pel·lícula.
Jo hi he fet el meu.
Bé, amb això, naturalment, es va desmarcar d'una forma rotunda
de la pretensió que volia tindre-la allà i tal.
Pel que sembla, després de tot, i amb l'èxit que va tindre la pel·lícula, que va apagar una mica la crítica d'Eco,
de totes som, l'Eco no va quedar convençut ni molt menys amb el resultat del que havia fet.
No, però s'ho va tindre que atregar perquè la pel·lícula va ser un èxit de públic i de premsa, també.
La producció, diguem-ho, és una producció de tres països, bàsicament, Alemanya, França i Itàlia.
Bern Eschinger és alemany, de Múnich és el que va posar la part grossa de la pasta,
i la pel·lícula va ser en aquell moment una de les més cares, si no la més cara fins aquell moment, que es havia fet a Europa.
17.500.000 euros.
La fotografia va córrer a càrrec de Tonino Delicoli.
És una fotografia molt ajustada, hi ha temes com la boira, la neu, etcètera, que van ser costosos de fer,
i sobretot els interiors.
També es va treballar molt amb la il·luminació.
La il·luminació eren llums d'oli i espelmes, bàsicament.
En aquest sentit, estava una mica en la línia que va fer Kubrick amb Barry Lyndon.
Els decorats, que són molt importants, van ser encarregats a l'italià Dante Ferretti,
que va reconstruir l'abadia, l'austre abadia de la pel·lícula, als Abrussos, a prop de Roma.
El narrador de la pel·lícula és el protagonista, un noi, un novici, ja de gran, que es diu Atzo de Melch, d'Àustria, interpretat per Christian Slater.
El protagonista principal, Guillermo de Básquezville, és Sean Connery.
El muntatge, que aquí tenim l'Anastasi, que després a la millor ens en parlarà, va córrer càrrec de Gen Stage.
Bé, hi ha una cosa que és curiosa, perquè no sé si s'ha dit massa, el significat del nom de la rosa.
Eco parteix d'una forma de definir en l'edat mitjana una reflexió sobre la por.
La por a Déu, la por als plaers mundans, la por a la lògica i al coneixement,
i la por al poder lliberador de la rialla i de l'humor.
Tot això va junt amb que la temàtica de la pel·lícula és que Guillermo de Básquezville de la comunitat dels franciscans
és reclamat perquè faci una investigació, perquè s'estan produint successos criminals molt estranys a dintre del convent.
Tot això segueix un procés.
Fins i tot el Jan Jacano va llegir el llibre de...
O sigui, volia tant fer una pel·lícula de misteri i d'intriga
que es va dedicar a llegir l'entrevista llarga recollida en un llibre que li va fer François Trifó a Hitchcock
i realment, a partir del moment en què saps això, penses en la pel·lícula
i sí que a vegades hi ha moments que et recorden una mica la intriga hitchcockiana
per la forma de portar i els moviments fins i tot dels actors, sobretot Sean Connery,
que imprimeix una mica aquest misteri, treballa amb alguns gatges.
O sigui, aquí veurem que sigui necessari o no, jo crec que no,
però ell està fent medicions amb l'astro llavi.
Ell està fent comprovacions de llibres il·luminats a través d'unes ulleres
que són realment una avançada de lo que seria òptica sanitària.
Bé, tot això forma part també del personatge.
Aquí estem, amb una comunitat benedictina, assentada, molt estructurada i amb un règim molt ferm
i dos que venen franciscans, que són d'una postura bastant oponent a la que tenen els benedictins.
Aquí s'ajuntarà també una delegació papal.
El papa en aquell moment estava fora de Roma perquè a Itàlia hi havia una sèrie de guerres
entre faccions o petites comunitats que estaven enfrontades
i llavors Roma no era un lloc segur i es va retirar a Vinyó
i en aquest temps estava a prop de, diguéssim, on es produiria això,
que teòricament hauria de ser un monestir del nord d'Itàlia.
Bé, va ser una mica complicat tot el procés de fer el càsting
i hi ha un parell d'anècdotes amb el director on no li agradava gens Sean Connery
i deien, no, aquest tio però si està fent baixanades com el James Bond i tot això,
que també jo no el veig amb una obra tan important i seriosa com aquesta i tal.
Després, ell havia pensat, fixeu-vos, eh, i va parlar amb Albert Finney, Richard Harris,
Ian McKillan, Jack Nicholson, Yves Montan, Robert De Niro, Paul Newman, Anthony Berkins.
Va parlar amb tots aquests i una de les anècdotes més divertides és la de Robert De Niro,
que Robert De Niro el crida amb ell un dia, diu, escolta, hem d'anar a sopar.
He llegit, m'ha enviat el meu agent, m'ha enviat una còpia del guió, m'interessa.
Però una cosa, al final de la pel·lícula hi hauria d'haver un duel entre l'Inquisidor i Guillermo de Bastido.
I l'altre diu, què vols dir, un duel amb espaces? Diu, sí, sí.
I l'altre diu, no, hi ha un duel, però és intel·lectual.
I diu, ah, doncs llavors no m'interessa fer la pel·lícula.
I ell mateix s'ho va descartar per això.
I amb la qüestió de Sean Connery, que ell li tenia mania, va ser el productor, l'aleman, que li va dir, escolta, Connery està molt interessat.
Finalment, ell va anar amb un viatge a Múnich i es va presentar al Connery a Múnich.
El va cridar i li va dir, escolta, t'espero, aquí vaig amb un reservat perquè vull parlar amb tu.
Va agafar i estava seient i ell, quan ho explica, diu, quan vaig veure aquell home de 1,90 m, jo vaig quedar impressionat.
Diu, però em ve, em posa la mà a l'ombra i em diu, ara, xaval, et llegiré una mica del guió i llavors em dius tu què et sembla.
Diu, em va començar a llegir i a la segona pàgina li vaig dir, per favor, pare, és el que jo havia pensat quan havia construït el guió.
És exactament el to i la modulació que jo volia.
Va trucar al productor, després d'estar tant en contra d'ell, i va dir, ja pots preparar el contracte, que queda fitxat.
A partir d'aquí van vindre tots els altres, cada un té la seva història, però seria molt extens de fer i teniu que parlar vosaltres.
I llavors, bé, amb tot això va començar el 1985 el rodatge.
El rodatge també va tindre la seva complicació perquè al cap de dues setmanes es va acabar el pressupost que hi havia per la neu fabricada
i va haver un moment que va ser com si fos un miracle.
Va fer una nevada sobre Roma de 50 centímetres i va solventar molt el problema.
I a partir d'aquí, bé, doncs, la pel·lícula ja va entrar dintre del seu procés i, bé, en tot cas, parleu de...
Ara que parles de la climatologia, un dels aspectes fumuts dels molts, jo crec que Bertoé conescull el 1327, que és quan passa això,
perquè sí, és un moment dur en molts sentits, però al segle XIV és fumut tot ell, no?
Sí, perquè al cap de 15 anys va arribar a la pesta.
Això, o sigui, i la guerra dels cent anys més endavant i tal.
Però, clar, un dels aspectes són les famines i un canvi climatològic molt dur que fa que les collites siguin pobres.
Per tant, hi ha femina i hi ha un fred de calample, vull dir que queda una mica bé.
És el nord d'Itàlia, no? On passa amb un monestir que no es diu mai el nom, no?
Però... A mi hi ha un aspecte... Jo no estic d'acord i jo critico la pel·lícula, sobretot la part final.
Perquè, evidentment, el Happy End no existeix i, a més, és una mica absurd.
És a dir, la gent, el vulgo, no ataca un inquisidor perquè la por i el pànic és de tal nivell.
I, evidentment, la novel·la d'Homberto Eco, l'inquisidor crema les tres xais expiatoris perquè li importa un rap a la veritat.
Però, malgrat això, malgrat aquestes condescendències i happy ends,
jo penso que la pel·lícula parla clarament d'un aspecte que, la setmana passada, quan parlàvem de la Comun, no?,
és el bàsic. És el poder ocupat, preocupat i obsessionat per mantenir-lo.
És a dir, l'estatus quo, l'ordre, i en l'edat mitja, evidentment, és tant l'Església com el poder secular de l'emperador, dels reis i de tot això,
tenen molta por i l'Església està en desavantatge, perquè el xoc amb l'emperador i amb els monarques cada cop és més fort.
Per tant, l'Església empaita com a boixa els heretges, no?, ja em diràs el Dulcinià,
que tenen idees absolutament democràtiques i, fins i tot, després parlem d'un personatge que, precisament,
és un exponent de la capacitat de la dona i, per tant, els dulcinians, que hi ha de dulcinians camuflats en el monestir,
estaven, per exemple, a favor de la igualtat absoluta entre home i dona, com els càters i com tot un seguit de...
Totes aquestes heretgies, empaitar-les, no?
És a dir,
és la pel·lícula, jo crec que convida realment a prendre consciència sobre el fet que és el de sempre,
el poder intentant mantenir l'estatus quo, el poder intentant, és a dir, els que el detenten,
intentant mantenir el xollo que tenen, perquè realment està a dalt de tot, és fabulós,
i, per tant, home, no que aquests ens estan desmuntant l'edifici.
A veure, jo crec que des del segle XXI podem, d'alguna manera, concebre que tot el pensament...
És a dir, a l'edat mitja, fora de Déu, no hi ha res.
I si estàs fora de Déu, ets el dimoni, eh?
I, per tant, clar, és un concepte que condiciona paranoicament tota una societat.
És a dir, la religió portada a un nivell tan absolutament avassadador
que anula tota altra possibilitat d'existir.
Guillem de Bascarvill, el protagonista, d'alguna manera és l'exponent d'un humanisme que està venint.
D'un humanisme, és a dir...
Sí, és una avançada, de l'humanisme.
L'unicula sempre es parla, és clar, és la vida entre la racionalitat i la irracionalitat de l'inquisidor.
Una figura renaixentista, ja.
Per bé que els franciscans i els dominics, perquè en Bernard de Gui, que és l'inquisidor, és Dominic,
i Guillem de Bascarvill...
Francisca.
En Bernard és personatge real, Guillem és un personatge inventat per Humberto Eco, però és franciscà.
Curiosament, les dues hordes que comencen...
La inquisició comença...
Els inquisidors són d'aquestes dues hordes.
El que passa és que, esclar, els franciscans tenen una visió molt més humanista,
i, evidentment, el Bernard de Gui...
Inicialment, Guillermo era inquisidor.
La qüestió...
Hi ha dues frases de la pel·lícula, que a mi m'encanten, no?
Una que és la de l'abat, quan consideren que aquella noia, que simplement el que fa és donar favors sexuals a canvi de menjar,
a canvi de menjar, perquè s'està morint de gana, doncs diu, sé...
Li diu el Guillem, no?, perquè el Guillem, quan el Bernat de Gui ja la vol ja jutjar per bruixa,
diu, sé que no és una bruixa...
Bueno, el Bernat de Gui, diguem, és l'inquisidor.
Sí, l'inquisidor, ho hem dit abans.
Sé que no és una bruixa, però també sé que tothom que discuteixi el veredicte d'un inquisidor
és culpable d'herentia, per tant, d'acolloniment.
És que el que està contra l'inquisició és sentència de mort.
Home, és que al final s'evidencia...
L'inquisidor està fugint perquè està pres de pànic,
i li estan dient que no, que s'ha descobert qui és l'assassí,
i a l'inquisidor, abans de morir, atacat pel poble a la pel·lícula,
o sigui, és un moment visualment molt explícit.
A l'inquisidor li importa un rava, la veritat.
A l'inquisidor imposa el seu ordre,
és protector dels interessos de l'església i del papat,
i a mi no m'expliquis pel·lícules,
i a més a més la meva vida està corrent un gran perill.
Ara estem passant aquell moment que s'està complint l'aniversari,
del Asi Doeta.
Això s'assembla amb això.
Aquell també passava de tot, de la realitat.
Exacte.
I després, el diàleg final del Jorge,
del bibliotecari C,
protegint perquè no es pugui llegir el segon volum de la poètica,
perquè el primer de la tragèdia s'ha conservat,
però el segon tracta de la comèdia.
Aleshores, el riure, i li preocupa el riure,
però és que l'argument que dona...
Diu, el riure...
És boníssim, segurament extret d'alguna manera d'Humberto Beco,
perquè, evidentment, la novel·la d'Eco és d'una erudició,
diguem-ne, ajordadora, no?
Però diu, el riure mata la por.
Sí, senyor.
I sense la por no hi pot haver fe.
Clar, clar, aquest és el problema.
És a dir, obliguem la gent a que estigui acollonida
i que cregui, que cregui perquè està acollonida.
Vull dir, té la manera perquè això és d'una paranoia del poder.
El tio diu, sense por del diable...
Perquè si no hi ha por al diable, ja no hi ha necessitat de Déu.
No hi ha necessitat de Déu.
No m'interrompeixis, home.
Que acabi la cita.
Que acabi la cita del senyor.
El que vull dir és que, d'alguna manera,
està tot dit, és a dir,
Déu és l'invent,
arriba a ser l'invent,
jo no dic que l'origen del cristianisme,
entraríem en profunditats.
Connotacions, diguem-ne aquí.
Però, al segle XIV, evidentment,
Déu s'ha convertit...
Al segle XIV, al segle XIII,
és a dir, des de l'edat mitja,
Déu s'ha convertit
en la raó del poder.
I el que més són gaites marineres.
És que, en aquella època,
Déu és el centre del món.
Fora de Déu no hi ha res.
Després, amb el reneixement i amb l'humanisme,
serà l'home el que serà el centre del món.
Està parlant d'Europa, sempre, eh?
S'empeñem aquest Europa-centrisme que estem utilitzant, eh?
Jo afegiria que el monjo Jorge de Burgos,
que era espanyol,
aquest monjo, que és sec,
i que hi ha una broma maliciosa i interna
de l'autor d'Humberto Eco,
i és que és una representació
de l'escriptor Jorge Borges,
que també és sec,
i aquí hi ha una petita broma entre intel·lectuals.
Bé, i el propi Guillem de Básquer-Mill,
el Guillem de Básquer-Mill
és Sherlock Holmes,
de fet, de l'Humberto Eco.
Anava a dir ara mateix.
Ara anava a lligar.
Per allò de la novel·la del cost dels Básquer.
M'ha demanat que li deixés a dir.
Deixa'm a dir.
No, no, no, ja ho he dit.
I al mateix temps es diu Guillem
per Guillem Ducam,
que és un pensador del moment.
Aquest és real, està basat en Guillem.
I que Guillem Ducam
és partidari d'un ser racionalisme,
és a dir, la famosa navalla Ducam,
no, vull dir, el fet de reduir,
és a dir, el que ja es veu que és impossible,
descartem-ho i anem al gra.
És a dir, anem i per tant
simplifiquem els conflictes,
simplifiquem els problemes.
Sí, sí, sí.
I per això es diu Guillem, no?
Vull dir que és una altra votada.
I Baskerville que remet
a alguna novel·la de Holmes,
que hi ha un Baskerville,
no sé si són els gossos de Baskerville.
Els gossos.
El goss de Baskerville.
És la novel·la.
Ja, sí, és molt evident,
la relació Watson,
Watson en aquest cas amb Baskerville,
en aquest cas amb el seu ajudant.
Humberto Eco va deixant pistes.
Sí, sí, i realment és cert.
Inclús fórmula típica de
com pots saber, mestre,
que el lavabo,
a la zona on van a fer pipí,
és allà en aquell rasgó.
Perquè hi ha vist un home
entrar en aquella zona
una mica pressat
i quan sortia,
sortia molt serè i molt tranquil.
O sigui, és típic
de raonament ser-loquiano.
O sigui, ser-loquí pur.
Però el més bo de tot
de la novel·la
jo crec que és el final.
A la novel·la, eh?
Perquè la pel·lícula no ho recull.
A la pel·lícula no ho recull.
Però el Guillermo de Baskerville
diu
he fracassat.
Perquè ell,
malgrat que ha arribat
a saber la veritat,
a descobrir qui és l'assassí
dels monjos,
del monestir,
el que d'alguna manera
està clar
és que no ha sabut veure,
bé, fins al final,
que se n'adona,
no ha sabut veure,
vull dir,
tots s'estan construint,
sí, els assassinats,
allò una mica,
l'Homberto Eco s'estan fotent
de les novel·les poligienques.
Sí, sí, sí.
Sí, els assassinats,
les set trompetes
de l'apocalipsi,
els assassinats
van seguint
l'ordre
de les trompetes
de l'apocalipsi.
i al final,
el Guillermo de Bascar Mill
diu,
quina,
quina xurrada,
perquè,
diu,
no hi ha cap lògica,
no hi ha,
hem seguit una lògica
que ens l'hem inventat,
que ens l'hem fet
a la nostra ment.
Això és molt bo,
eh?
Però això està a la novel·la,
no està a la pel·lícula.
El Jorge de Burgos aquest,
el que sí representa clarament
és la intolerància
i el fanatisme,
que són coses
que es aniran reproduint
amb tots els règims
autoritaris
que vindran després.
Hi ha una cosa
que comenta
el Jan-Jaxenó,
i és que la pel·lícula
va tindre molt èxit
en diferents països
que tenien
diferents,
com diria jo,
règims autoritaris.
I per què això?
Doncs perquè
cada un d'ells,
aquí sempre el que hi ha
és amagar la veritat.
Per part de la pel·lícula
hi ha els mojos
que agafen aquests llibres
que consideren
que la seva difusió
podria fer caure
el negoci,
que és el cristianisme,
i llavors ho amaguen.
Llavors, amagar la veritat,
per exemple,
el comunisme
ho tira a la cara
del capitalisme,
el capitalisme
i del comunisme,
i això,
o sigui,
hi ha uns triangles
que fa que tots
ho puguin agafar
una mica per la seva banda.
Em deies abans el tema,
si no em queden dos minutets
i no podré dir res.
No, no,
has dit dos temes,
no podré dir res.
Ja veig que no podré dir res.
No, no, digues, digues.
No, siguem estrictes amb el temps.
Diguem estrictes amb el temps.
Abans d'anar per això
m'agradaria fer
un esment
sobre la posada en escena
d'uns elements en concret
que sí que ens semblen interessants.
Això són quatre o cinc minuts.
No, no, no,
simplement dos apuntacions.
Aviam,
edicions de guió.
Bueno, deixa'm dir això.
Bueno, però és que...
Ja, ja, però deixa'm dir un detall.
Però llavors et passo el temps,
perquè si no
ens menjarem el d'allò.
Va, digues, digues.
No, no, simplement...
Era més anecdòtic.
Simplement que l'entrada...
Evidentment,
el monestir està inventat,
està rodat a diversos monestirs
d'Alemanya
i d'Itàlia també,
però la portada
de l'església principal
de l'escenari,
el Ferreti,
en aquest sentit,
és magnífic
perquè agafa
la portalada
de Moesac,
de l'església de Moesac,
tal qual
la reprodueix
i la posa.
En fi, un detall.
I després la Verge Maria,
que a principis del segle XIV
no té...
Impossible que les escultures
fossin d'aquesta...
Aquesta Verge Maria...
L'estatua, eh?
És un anacronisme total.
perquè és del romanticisme
tirant cap al gòtic.
Del renaixement.
Ai, del renaixement
tirant cap al gòtic.
Sí, a cavall.
El que sigui ja
és una referència
a les presons de Piranesi,
a les cares de monstruos
de Bregel,
escenes de masses
del Bosco
i escenes d'interiors
de Rembrandt
que això
ho va donar
com a deures
el Jean Jackson
o no
a l'italià...
El de la coli.
El de la coli.
Correcte.
Sí, sí, correcte.
Sí.
Bueno, hi ha moltes coses més
perquè és una pel·lícula
que dóna
per parlar molt.
M'agradaria saber,
ja que tenim aquí,
Georgina,
l'opinió,
tu també em costa
que l'has vist.
Sí, sí.
I a més,
enllaçaria, diguéssim,
cap a la segona part
que jo el personatge
que més m'ha cridat l'atenció
és la dona
que hi ha en aquesta pel·lícula
perquè és com la barrufeta,
no?
O sigui,
veus homes i homes
i homes i homes
i de sota és la dona
que no té nom,
que no parla.
No té nom.
No parla.
Que és...
Bueno,
envers la Verge Maria
que és l'estàtua
que tampoc parla,
no?
No parla.
Ella és la prostituta
i és la bruixa.
Llavors, clar,
és un personatge
i a més a més,
a la pel·lícula
a mi em semblava
que això que comentaves
del significat
del nom de la Rosa,
clar,
a la pel·lícula en menys
es veu quan ell,
no?
Quan l'Adzo
decideix no anar amb ella
i llavors surt
la cara de la noia
i llavors surt
la referència,
aquests versos en llatí
i la referència a la Rosa.
Pensar,
la Rosa és ella
d'alguna manera,
no?
Però clar,
està com totalment absent
de...
Sí, sí,
no és l'est
pel que privota tot.
Exacte,
i les dues vegades
que surt així com més
de forma més principal
es veu el seu cos nu,
una escena de sexe,
no?
Que dèiem gairebé
pornogràfica,
més la...
Cramar-la...
En cap moment té veu,
en cap moment,
no?
És com que
fa com uns sons
molt estranys
i clar,
jo,
l'edat mitjana
que més he analitzat
perquè jo,
de fet,
ara em dedico a una autora
que és més de primera
de l'època moderna
però jo soc medievalista,
no?
I clar,
jo el que he mirat
és la...
O sigui,
els monestirs femenins,
la conventualitat femenina,
no?
I clar,
quan anem als seus textos,
quan anem a buscar-les amb elles,
el que apareix aquí
és completament diferent,
no?
O sigui,
com és brutal.
Però el que reflexa l'Eco,
l'Humberto Eco,
és com una mica
com tota l'historiografia clàssica
de mirar només
els monestirs masculins,
d'això,
no?
De la figura bruixa,
a més a més,
tampoc totalment desdibuixada,
vull dir,
l'hereixa o la bruixa
no és complexa,
no hi ha,
no?
És simplement una acusació
de...
No, no,
és esquemàtic.
Bruixa igual a diable,
igual a bici,
igual a luxúria,
igual a tal,
no?
Llavors,
clar,
és molt interessant
la figura de les bruixes,
hi ha molta,
molta cosa al darrere
que aquí hi pareix
completament plana,
o sigui,
planíssima.
I clar,
a mi això
és una gran decepció
al fet que,
bueno,
que tota la trama
és tan complexa
i hi ha com tants,
no?,
com tantes,
tanta riquesa
i en el moment
de posar una dona allà,
doncs sí,
tot absolutament pla.
Ara Perilla,
li prenava a preguntar a Perilla
que se'ns enrotlli,
però...
I a la novel·la?
Què passa amb la bruixa?
No,
crema,
és que queda cremada.
No,
però aquest paper,
diguem,
el personatge,
té també aquest paper
tan primet,
diguem,
tan poc...
Sí,
en aquest sentit,
sí,
el que passa és que,
clar,
Humberto Eco,
que s'envolupa
l'aspecte sensual,
no?,
però...
és curiós perquè hi ha una obra
del 1691,
ara me'n recordo bé,
que és el Gilles Menage,
que és Història de les Dones Filòsofes,
escrita en llatí,
i l'Eco el van llegir
i el va comentar
i a la tradució castellana
a la banda,
diguéssim,
hi ha una citació de l'Eco
que diu que,
algú així com que,
les filòsofes hi són,
el que cal és anar res a buscar,
no?,
alguna cosa així,
però,
ell no hi ha anat.
És com molt prou.
Ell era molt llest,
sabia quedar bé.
Aquí ja sí.
També hi ha una cosa,
tota la pel·lícula,
tota la pel·lícula,
la construcció,
els decorats,
fins a les manetes
de les portes i això,
els llibres,
tot,
va estar subeditat
a la mirada
de Jacques Le Goff,
que és un dels grans medievalistes.
Ell tenia a 10 especialistes
en tot,
amb els llibres,
per exemple,
s'explica que els incunables
no es poden classificar
verticalment
com els altres llibres,
s'han de classificar
de forma horitzontal.
Per això,
haureu vist que a la pel·lícula,
quan estan treballant
amb els llibres
a la biblioteca,
van sempre amb els llibres
a sobre de les dues mans.
Sí,
el farissó
i amb les dues mans.
Clar,
doncs tots aquests detalls
i tot aquest preciosisme
de complexitat,
a l'hora...
No hi és,
a l'hora de tractar la dona.
Encara han decepcionat més
en el moment de fer això.
No,
esclar,
home,
el Jean Jacques de Noé,
que ell diu
que és un enamorat
de l'edat mitja
i es veu que,
de petit,
amb uns pares
es patejava a França
i a Alemanya
i no sé quants llocs
visitant esglésies.
O sigui,
realment el tema medieval
l'interessa,
però és evident
que el que ha fet
és un producte
absolutament comercial.
Absolutament.
Sí,
jo amb això
ha sigut potser injust,
ara és el temps d'ell,
eh?
I per fer-te un comentari
amb el Pep Pujant
que una miqueta
era fruit
que hi ha moments
a la primera part
de la pel·lícula,
la més,
d'alguna manera,
la més histriònica,
perquè és clar,
és el moment
que hi ha els moments
més dursos
a nivell de sang,
a nivell d'imatges dures.
La segona part,
a mi,
que tu discuteixes
de contingut,
en canvi,
és molt interessant
a nivell visual.
Aquest laberint subterrani
és una meravella
i a nivell de muntatge
potser és el moment
més bo de muntatge
perquè en realitat
en el moment
que estàs perdut
has de saber
que realment
estàs perdut
i qui et dona
que estàs perdut
és el muntatge.
És a dir,
qui et dona
que realment
has vist
que han agafat
dues portes
inicialment diferents
i ara es perdran.
Però la veritat
per sensació
de pèrdua,
de perdes,
la dona realment
el muntatge.
Sort en tenim
d'aquest fil
que ha anat
desprenent
de la seva jaqueteta
el nen
que fa el fil
d'Ariadna.
Per tant,
no, no,
vull dir que sí,
sí,
que estem...
Bueno,
i el propi laberint
intern de...
Bueno,
que seria el de Piranesi,
les presons de Piranesi.
Sí,
i de...
Ara no recordo el...
I Kubrick.
Ebe Koenig,
un artista
que també fa...
Un italià.
Escales impossibles.
Sí, sí,
sé el que vols dir
de marcador,
no,
ara.
Bueno,
entrem ja
amb la temàtica
que ens ha portat aquí.
O sigui,
per començar,
recomanem a tots
els oients
amb inquietuds culturals
que visitin l'exposició
El Llegat Retrobat
de Juliana Morell
1594-1653
que es romantrà oberta,
com hem dit abans,
fins al dia 14 d'abril
en principi.
Està en tràmit
una possible pòrroga
atès l'èxit
de visites
que està tenint.
La pregunta
per tu,
Georgina,
com a primera,
seria
què trobarà el visitant
i per què hi trec anar?
Doncs és una exposició
que passa,
diguéssim,
tot el tema aquest,
no?,
de les exposicions immersives,
del submergir-se,
molt per una mirada
més històrica
i més sensorial,
no?,
de, bueno,
que hi ha una altra manera,
també,
a mi em sembla,
doncs,
més complexa,
no?,
més multisensorial
d'aproximar-se
a certs personatges
que no passa per la virtualitat
i crec que és una exposició
que transmet molta calma,
que destila la pròpia estètica
de l'exposició
al que és el personatge
del qual s'està parlant
i això em sembla
que és un, bueno,
que és una cosa
que s'ha aconseguit
amb totes les fes.
Et donem fe d'això.
Totalment.
És una feina d'equip,
no?,
d'haver tractat
amb molt de carinyo,
no hi ha molta passió,
això.
Llavors,
el que trobem allà
és el, diguéssim,
doncs,
el llegat retrobat
de Jorena Morell
que és un personatge
que pràcticament passava
per un nom i una foto
i quatre cosetes
i llavors el que hem volgut mostrar
és que realment
és com un iceberg,
no?,
o sigui que hi ha moltíssima cosa
i que el que veuran
a l'exposició
és només l'inici,
no?,
l'inici d'aquesta recuperació
del llegat
de les dones.
El que passa amb les dones
és una mica el que dèiem ara
amb la pel·lícula, no?,
que es fa completament pla,
diguéssim, no?,
el personatge de,
ah, mira,
doncs, va ser una dona
i va pensar,
va ser una dona
i va escriure.
I això és el que moltes vegades
es transmet
en el cas de les filòsofes
i de les autores.
I, clar,
quan les anem a buscar,
anem als seus escrits,
veiem, no?,
que no només
en el seu moment històric
van tenir, doncs,
molta autoritat
i, no?,
molta importància,
sinó que, doncs,
hi ha tot un món, no?,
i que cada dona,
cada autora
és un món diferent
i que no les podem,
diguéssim,
doncs, homogeneïtzar
i que no totes són bruixes
o místiques o tal,
sinó que cada una
té, doncs,
un univers, no?,
llavors la idea
és que ens aproximem
aquesta a la Juliana,
doncs,
a la seva geografia,
a la Juliana catalana,
a la Juliana nena,
a la Juliana de Barcelona,
a la Juliana humanista,
però que també veiem,
diguéssim,
la Juliana,
doncs, francesa, no?,
la Julienne,
la mestra de Noïcies,
l'escriptora espiritual
i que donem, doncs,
la complexitat
és el personatge
que mereix.
Molt bé.
Ignasi?
Bueno,
un personatge humanista,
no?,
i aquest és un aspecte
que connecta
amb el que parlàvem abans,
no?,
perquè jo et faig
una pregunta directa
perquè, clar,
aquest humanisme,
aquest caçar
la racionalitat
amb la mort,
adeu,
a través de l'amor
a les persones,
deu,
evidentment,
entès com una idea,
no?,
com una idea...
Jo et pregunto,
tenia tendències
neoplatòriques,
perquè aquest caçar,
aquesta idealització
d'un món
suprem,
absolutament perfecte,
que el neoplatonisme,
això és de plató,
però que el neoplatonisme
el que fa
és transportar-ho
i caçar-ho
amb la...
amb Déu,
no?,
amb el concepte
de Déu.
Pregunto, eh?
Sí, sí, sí,
perquè no ho sé.
No, i tant, i tant.
Jo, citacions de Plotí,
en particular,
que seria com el màxim
exponent del neoplatonisme,
no n'he trobat,
però hi ha molta referència
a Sant Agustí.
Agustí d'Hipona,
que està en un moment...
Clar,
hi ha el platonisme,
hi ha el medioplatonisme,
el platonisme llatiu,
el neoplatonisme
està molt a prop,
però hi ha matisos, no?
Clar,
totes les pensadores místiques,
tot el misticisme
des de Plotí
endavant, diguéssim,
el que busquen
és una unió
de l'ànima
amb Déu.
Clar, en el neoplatonisme
el Déu és U,
no?
I llavors hi ha
una emanació
des de l'U
fins a la pluralitat,
com de la llum
cap a les ombres,
i llavors el que ha de fer
l'ànima és un retorn
cap a aquesta unitat
a partir d'anar escalant,
no?,
aquests graus de perfecció
fins a arribar a aquest U,
no?
Exacte.
Clar,
tot pensador
que tingui una base mística
és per ser neoplatònic,
és molt difícil.
El que passa
és que després
d'estriar ben bé
les fonts,
a partir de referències
concretes al neoplatonisme,
quan ja acadèmicament
vols filar
com molt més prim,
això jo encara
jo no he arribat
a trobar, diguéssim,
font,
per exemple,
a Plotí,
no?
Però jo crec
que sí,
que sí,
que està allà.
I més que res
perquè, clar,
aquí ens estàvem
preguntant una mica,
esclar,
l'exposició com a tal
en un programa de cinema,
i al final
els nostres oïdors
ho poden preguntar,
però la veritat
és que després de conèixer
la visita que vam fer
amb tu a l'exposició
a la vida de Juliana,
és que la vida
de Juliana Morell
és una mica de cinema,
també,
a més a més,
a part que lligui
per altres cantons,
també lligui per a ell.
I tant.
I tant.
I tant,
que ens expliquessis
una miqueta,
perquè, esclar,
el pare,
el pare,
el pare,
el pare és una figura
que si...
És un element dramàtic
en molts sentits.
El pare és també,
no,
sí,
sí,
d'un pare que té una...
No, no,
si no està, sí.
No,
a mi el que em va agradar
a l'exposició
és que totes les exposicions
pretenen ser alguna cosa
més que la típica exposició.
Això és com el que fa
un documental,
que aquí la nostra amiga
està en dies també
de fer-lo,
cada cop diu,
bueno,
serà un documental,
però no serà com
tots els documentals,
com si tots els documentals
tinguessin un mínim
comú múltiple
que digués que allò
és un documental tipus.
I no és veritat.
Llavors,
les exposicions tipus
tampoc existeixen,
perquè és cert que la gent
s'esmerça
una sèrie de mitjans
sempre per intentar
que les coses
tinguin una mica més
d'allò que esperes.
I en aquest cas,
a mi em va passar,
realment,
primer descobreixes un espai.
O sigui,
anant a l'exposició
descobreixes un espai
i un espai interessant.
És un espai diferent.
La gent no està tan acostumada
a pujar fins allà dalt
a la muntanya
o al peu de la muntanya
a Pedralbes,
al monestir.
No és una sala
que ha tingut
alguns moments
de freqüentació intensos,
però jo penso
que en aquest moment
jo l'he descoberta
novament aquesta sala,
perquè està reinventada
una miqueta.
L'espai està com reinventat,
hi ha tota una proposta
estètica
i sintàctica,
és a dir,
hi ha una gramàtica
dintre de la sala
que també la fa molt,
diguem-ne cinematogràfica,
és a dir,
hi ha un art dramàtic,
hi ha un art dramàtic
que es desenvolupen
a l'espai
i això,
clar,
jo no sé qui és
l'autor bàsic
d'aquesta idea,
però crec que el tenim
molt a prop
o un d'ells segur
que ets tu,
que és la Georgina.
I l'Anna Alcubier,
que és la responsable
de la museogràfia.
També,
també les dues.
Però, evidentment,
vist això,
dius,
ostres,
aquí hi ha un pensament previ,
hi ha una manera previa
de pensar-ho
i que es sintetitza,
per mi,
en una imatge
que tu vas destacar
en algun moment,
que és aquesta
monja pràcticament
dels inicis,
que la veiem
físicament representada
en un cantador de la sala,
que mira
l'altre
que serà
al cap de 30 anys,
35, 40.
És a dir,
s'estan mirant
l'una a l'altra.
Aquesta mirada
que l'espectador
de l'exposició,
en aquest cas,
percep,
diu molt més enllà
del que realment
que tota l'exposició
pot arribar a dir.
I el mateix
forma part
de la tesi
de l'exposició,
no?
Per tant,
em va semblar
realment d'una riquesa
en aquest sentit,
que no calen cartells,
diguem.
Els cartells hi són,
ajuden,
situen,
entens més aquest pas
per França,
entens coses,
òbviament.
Però realment
l'exposició
la sents una mica
a la pell.
I ja,
perquè també
hi ha aquest so
no immersiu,
hi ha un so
que sona
que representa
una botiga
i té una certa presència
i que et fa gràcia
també sentir-lo.
I ocellets.
I ocellets.
I ocellets.
Tot té la seva...
Per mi és una exposició
molt fina
i mira que en veig moltes,
vull dir que realment
penso que
l'ho he fet molt bé,
sincerament.
Moltes gràcies.
Escolta,
Juliana
és una dona del barroc.
El seu pensament
en consonància
amb aquest temps
flueix entre dues tendències,
el racionalisme
i el misticisme
que qualifiques
d'eròtic.
L'amor
sembla
l'eix central
de la filosofia
i la vida de Juliana.
Ho veus així
tu també?
Sí,
la primera part
seria el patiment.
O és una sublimació
d'aquest amor
que ja passaria
una mica
cap al que
apuntava
l'Ignasi
que ens anirem
en una regió
ja més platònica
o no?
O estaríem dintre
del que és
un amor
com a sentiment
i que pot tindre
una vessant
heròntica
fins i tot?
Jo crec que
quan ella escriu
escriu més
sobre aquest segon,
diguéssim,
sobre...
Ella parla
de tres eternitats
i una d'ell...
Bueno,
les dues clàssiques,
diguéssim,
cel i infern
i la tercera
que és la interessant
és l'eternitat
que és un tast
de l'eternitat
en la temporalitat
i aquesta eternitat
es viu
en l'amor a Déu.
És a dir,
en la unió amorosa
de l'ànima i Déu
l'ànima a la terra
pot tastar,
pot tenir un tast
d'aquesta eternitat.
Llavors,
clar,
ella ben bé
és aquest focus.
Per exemple,
ella no es va voler
casar mai.
O sigui,
els amors terrenals
de Juliana
cap a les seves novici
és una cosa
com a maternal
però està molt,
molt enfocada
a aquesta unió
de l'ànima amb Déu.
El que passa
és que a mi
m'ha sorprès
aquest vincular
en ella,
no?
Racionalisme
i misticisme eròtic,
eh?
Vull dir,
com s'entén això?
Aparentment
sembla una contraposició,
no?
Exacte.
M'ha fet pensar
en Bernini
i l'èxtasi
de Santa Teresa.
Clar,
però llavors
quan anem a Santa Teresa
veiem que hi ha
molta intel·lectualitat,
és a dir,
abans el que passa
amb les místiques
moltes vegades
és que
arriben a un esgotament
de la racionalitat,
és a dir,
no és que vagin
algunes d'elles,
no dic totes,
però les que jo he estudiat,
la Elgarda de Vingen,
la Juliana Morell,
la Teresa de Jesús,
el que fan és
recórrer,
la Margarita Poret,
recórrer tot el camí
de la racionalitat
i arriba un moment
que quan vols
seguir comprenent
i la raó
ja no t'ajuda,
ja no et serveix,
has de fer un salt
a l'inconegut,
en el qual tu depens
del do de Déu
d'aquesta com a il·luminació
per continuar
aprofundint
en el coneixement
sense la raó
i, per exemple,
la Margarita Poret
ho diu molt clar
que llavors ja entres
en el domini d'amor
i llavors
a l'intentar explicar,
a l'intentar
recórrer...
Clar, perquè l'amor
d'alguna forma
elimina la raó,
la deixa fora.
Bueno,
tal com explica ella...
És que no s'elimina,
és com una superació
de la raó.
L'eròtic
ho podríem entendre
en termes de sensualitat.
Bueno, ja diguéssim clar,
ella quan...
Tornant al que deies
abans ja enllaçant
amb aquesta pregunta d'ara,
és a dir,
el que ens podem trobar
és que ella
a unes pàgines
comença a ser molt racionalista
al dir, per exemple,
el més important
és l'eternitat.
Si tu et pregunten
entre el temps,
entre un bé temporal
i un bé etern,
quin té més pes?
Per ser.
És irracional dir
que el bé temporal
és més important
que el bé.
Això és un punt
de partida racional
perquè, evidentment,
en la finitud
i en la infinitud
no hi ha comparació
per dir-te
en el moment
que tu vols prendre
una elecció
en la teva vida,
tu has de pensar
això que vull escollir
posarà mínimament
en perill,
en risc,
la possibilitat
que l'anima
va venir a entrar
en l'eternitat?
Sí,
doncs no tiris cap aquí.
Llavors és molt racionalista
en el sentit
de dir que moltes eleccions
van en contra
de la raó,
són irracionals.
Cinc pàgines després
el que et pots trobar
és la Juliana
comentant el càntic
dels càntics
i dient,
per exemple,
pensem a les novícies,
et trobaràs
en el jardí
amb el teu estimat
i oloraràs
la mirra
i hi haurà
un baldequí
com un llit
i allà trobaràs
amb les pors
i t'uniràs a ell.
Clar,
contrasta molt
aquestes dues corrents
però clar,
és el racionalisme
cartesia de l'època
i el misticisme
a Tadésia,
que aparentment
estan molt oposats
però si ens hi fixem,
Descartes
no només és l'autor
del discurs
del mètode,
també és l'autor
de les meditacions,
meditacions metafísiques.
I Teresa de Jesús,
l'èxtasis
de Santa Teresa,
abans d'arribar a aquest punt,
és una autora
profundament intel·lectual.
Llavors,
aquesta és la cosa,
que aquest dualisme
es dissol
perquè no és tan diferent,
són processos diferents
i que moltes vegades
es complementen.
Raú i amor.
Exacte.
Raú i amor.
I és que això està
en molts pensadors
i en la genera també
a la seva manera.
Molt bé,
molt clar,
molt maco.
No, no, no,
simplement queda escoltant-la
perquè realment
és tota una
dissertació molt ben elaborada
i que difícilment
és superable,
per tant.
Ens consta
que estàs treballant
en diverses disciplines,
estudiant el llegat
i mostrant el pensament
i Juliana Morell,
una dona
d'una precocitat
i una formació intel·lectual
molt per sobre
de la mitjana
i que ho veurem
reflectit en el futur.
Quins projectes
estàs preparant?
Estem fent el documental
perquè soc molt fan
dels documentals,
m'agrada molt.
Veus,
ara ja véns al nostre terreny.
Ara ja estàs al terreny.
Jo,
entre ficció i documental,
sempre que puc
triar un documental
per la veritat,
m'agrada molt més.
Molt bé.
I llavors,
ja que tinc aquest personatge,
ja que estem fent la recerca,
ja que estem fent l'exposició,
vaig començar,
diguéssim,
a gravar.
Fa dos anys
que estic pensant
en el guió d'aquest documental
perquè amb la Laia Manresa
sobretot vaig treballar,
perquè d'una documental
com més clàssica,
m'ha fet molt interessat
això que deies del documental,
que no és el típic documental,
també és la boda
que no és la típica boda.
La boda,
que no és la típica boda.
Però sí que li volia
donar uns girs
que ja veuré
cap on em portarà,
però fa com dos anys
que estic parlant.
Llavors he trencat
ja el de dir,
com l'Agnès Bardà,
posa't a gravar,
grava, grava, grava,
i llavors amb el material
ja quan la dics
ja sortirà el que vols.
I llavors hem anat
ja a Vinyó,
hem gravat coses a Vinyó,
jo a Vinyó
el que volia gravar
eren els arbres
que hi havia fora de la biblioteca,
que perquè em recordaven,
per exemple,
l'escorça,
com els cucs dels llibres,
llavors es dir,
és que els llibres
estan també aquí fora,
no?
I, bueno,
coses així.
Llavors,
ja veurem què sortirà,
però, bueno,
és una cosa nova per mi.
Jo, com m'atreveixo amb tot,
doncs després ja em criticareu
quan ho faci.
Venevolament.
Exacte,
però això,
i també estem...
Et tornarem a convidar,
no?
Exacte.
Oita,
i tant.
Home,
quan tinguem el documental,
quan tinguem el documental,
tu aquí,
això està clar.
Volia trencar,
diguéssim,
amb tot aquest rigor,
també estem traduint
l'obra de la Juliana,
seran publicacions acadèmiques
que estem fent ara,
farem un workshop,
un workshop al dia 5 d'abril,
també molt interessant,
tota la tarda de la Juliana,
i amb el documental
volia trencar amb tot això,
volia jugar,
vull jugar,
vull no ser tant d'allò
de posar,
no de bo de pàgina
en aquesta citació,
sinó que vull jugar
amb tot el que és l'edició,
vull fer fins i tot pensar
que en algun moment
la Juliana t'està parlant
i no saps a quin segle
està dient el que està dient,
no?
Ah, això m'agrada molt a mi.
Doncs aquest és un tipus de concepte
d'atemporalitat
o d'intertemporalitat
que a mi m'agrada molt jugar-los
per i ben en el documental.
El que estic preparant també va per aquí.
És que, a més a més,
quan ens belluem
amb el terreny
i les idees
i cap
fer això.
Exacte.
És un joc
que està permès.
Us en recordeu una de les...
Aquest nivell d'idees
que ja estan en el límit
inclús a base de la comprensió,
no?
Perquè està...
Una de les citacions
que hi havia a l'exposició,
recordeu aquesta de l'infern,
no?
Diu, l'infern és estar eternament
amb qui no et cau bé,
no?
Sí, sí.
Que algú deia,
bueno, això és camí, no?
Clar, imaginau-vos
quants segles després,
no?
L'infern no són els otros.
i llavors dius, bueno, això és...
Bueno, quan aneu a veure...
Quan aneu a veure l'exposició,
em sembla que consta
de cinc escenaris diferents, no?
O quatre, no?
Ostres, doncs, no tinc...
Per mi és com que és orgànicament...
Bueno, el primer seria
el de la infància,
diguem, fins als quatre anys.
Sí, sí.
Després, a veure,
no he volgut entrar
i em sembla que cap dels tres
ho ha fet
perquè el que interessa
és que aneu a veure l'exposició.
Exacte.
Perquè ja estàs
cofècientment explicada
com per què no la diguem aquí, no?
O sigui, aquí estem parlant a partir, no?
Us agradarà, us agradarà.
Dels set anys fins als setze
que entra, diguem-ne,
al monestir de Vinyó,
com es forma, no?
Perquè ella continua, evidentment,
formant-se fins als catorce,
com a mínim, no?
Sí, ella comença a formar-se
als quatre anys.
Als quatre anys.
Tens tres professors.
De totes les hores del dia.
Ho dic perquè a partir dels set
està a França, ja, no?
Sí.
Ha de fugir amb el pare, no?
El pare ha de fugir.
Passa per París,
passa per diferents llocs, també.
Sí.
I va estudiant ella,
perquè, esclar,
evidentment,
fins al set,
ella va al monestir, no?
D'aquí,
d'Espoges de Llobregat,
de Munció,
i té també
preceptors particulars.
El pare l'està matxacant, eh?
Amb nou hores diàries, eh?
Amb nou hores diàries.
Tant si està aquí
com si està fora.
perquè agafa
i li posa
un protector
o protectora
que és la que s'ha d'encarregar
també
que
vagi complint
aquest pla de treball,
diguem-ne.
Exacte.
Ella, de fet,
defensa les seves tesis
doctorals en filosofia
als 12 anys.
Als 12 anys.
Sí,
i també estudia
teologia,
jurisprudència
i coneix el llatí,
el grec antic,
l'hebreu,
català,
castellà,
també el francès,
l'italià,
possiblement també l'àrab
i el cidic al deu.
O sigui,
és una políglota,
és una nena supertrotada,
no?
I el seu pare,
clar,
treu profit de tot això,
el seu pare s'ha acusat d'assassinat,
no?
Aquella trama també,
que tal.
Sí, sí.
Fa aquest acte
de la defensa de tesis
per netejar la seva fama,
llavors també,
doncs,
és un boom,
no?
Per tot.
O sigui,
coneixem la Juliana Morell
per aquest esdeveniment
dels 12 anys,
no?
Ella va al monestir
de Montció,
diguem-ne,
d'aquí d'Esplugues
de Llobregat.
Sí,
ara es Tresplugues,
però abans estava
a un altre emplaçament,
allà al carrer de Montció,
al carrer de Montció,
allà...
O sigui,
quan va a ella
és a Barcelona,
diguem-ne?
Exacte,
sí, sí, sí,
allà a Porto de l'Àngel.
A tu cas,
perquè el pare...
Junqueras,
no?
Sí.
El pare té un contacte,
no?,
amb el monestir?
Sí.
Perquè vas,
quan ens estaves parlant
de l'exposició,
jo em vaig quedar amb la cobla
que el pare es veu
que traficava joies
a través del monestir.
Vull dir,
això és cinematogràfic
completament.
Sí, sí.
Bé,
encara hi ha més coses clars.
Això no sortirà
en el seu documental.
Anirà parat els camins,
entenem-ho.
Se suposa que el pare
s'entenia
amb una monja de Montció
i també tenia
una procuradora,
no?,
quan va haver de marxa a França
que era com la responsable
de tots els seus negocis,
etcètera,
era una monja de Montció.
I, clar,
aquesta monja de Montció
s'entenia també
amb un altre senyor
i aquest senyor
va aparèixer mort.
Llavors, clar,
hi ha molta cosa
al voltant de Montció.
Una pel·lícula.
Aquí tenim una trama
absolutament
d'estil Guillerm de Pascal.
Però aquesta és la versió
llargometratge
de ficció.
Aquesta és la ficció.
Ella farà el documental.
Exacte.
La ficció que va viure.
Hi ha una cosa.
Jo he estat aquests dies
resseguint una mica
la història
i sense voler
he caigut
en uns paranys
d'una obra
que no recordo ara
el títol
però que bàsicament
tracta
de l'estudi
de quatre religioses
entre elles
la Juliana
les altres
em sembla que
dues eren
Rocavertí
i una altra
no recordo
i el que em xoca
és que
la Juliana
o va tindre la sort
o va tindre
la il·luminació
de treballar
sempre tenint en compte
una mica
els seus orígens
i el seu idioma.
En canvi
les altres
no sé si era
per una imposició
molt forta o què
vaig veure que
tenen una producció
intel·lectual
de diversos llibres
una no sé si es parla
de 30 o 40 llibres
que em sembla
una bestialitat
perquè
llavors no hi havia
ordenador
recordem-ho
i tot en castellà
em va xocar això
dic bueno
menys mal
que se'n va anar a França
i ho va poder fer en francès
clar
tot ho t'he escrit en francès
i tradueix del llatí
al francès
perquè tu què creus
si hagués quedat aquí
també hauria tingut
que fer-ho en castellà
o?
bueno
i de les fonts
del pare
la documentació
diguéssim
que està aquí a Barcelona
a Catalunya
tenim
molta cosa
en castellà
i en català
perquè llavors
de retruc
i anant una mica
cap a lo meu
li estic donant
molt més valor
i importància
a l'obra
que va fer
un contemporani
com és el rector
de Vallfogona
que ho va fer
tot en català
aquest tio
vol dir que
a més a més de rector
ho tenia ben posat
tot el material
certament
sí
no no
bueno
des del segle XV
evidentment
la influència
del castellà
a Catalunya
sobretot
l'Ossia Smart
i tots aquests
vull dir que tenen coses
en castellà
perquè
també es creuen en català
però
el castellà
s'acaba
des del XV
curiosament
s'acaba com
imposant intel·lectualment
abans que arribin
els Bourbons
el 1714
ja ens van colonitzar
a veure
jo també reconec
que tens
Teresa de Jesús
tens López de Vega
clar
tens tota una sèrie
de gent
que tenia un pes
intel·lectual important
i a la millor
doncs
marcar
i després també
el regne
l'idioma del rei
també té el seu pes
el que ella sempre diu
que és de Barcelona
sempre és Juliana Muret
i diu
vinc de
però és una ciutat
de la corona d'Aragó
Barcelona
etcètera
llavors sempre els seus orígens
els té presents
consciència d'orígens
no diu que sigui
del Barcelona
sinó de Barcelona
llavors
al marge de la Juliana
tu estàs posada
també
en investigació
d'altres
intel·lectuals
dones
per posar
en què estàs treballant
vaig arribar
a ella
perquè a mi m'interessava
diguéssim
el llegat de les dones
en la lògica
i en la dialèctica
i en això
doncs
en un moment
diguéssim
en el qual
sembla que no s'hi dedicaven
llavors
quan vaig començar
amb l'Elligarda de Vingen
un dels aspectes
a part de la cosmologia
era el tema dialèctic
ella té un drama musical
una espècie d'òpera medieval
perquè m'entengueu
un drama escolàstic
escolar o escolàstic
que va a un debat
entre les virtuts del diable
i aquí indirectament
veus que hi ha
una dialèctica
i que el diable
és un personatge
molt interessant
en termes dialèctics
perquè diu
per exemple
jo sóc l'únic
que sé qui sóc
perquè si tota la resta
participa
allò que deies tu abans
Ignasi
de l'essència divina
esteu indiferenciats
en respecte a Déu
només jo sóc l'altre
i aquí veus
que va introduint
aquesta dialèctica
de forma intuitiva
perquè no teníem formació
la formació escolàstica
perquè estem parlant
de l'àmbit monàstic
i llavors veiem
que hi ha diferents autors
com també la Margarita Poret
que és molt interessant
hi ha un diàl·loca 3
entre amor
raó
i l'ànima
que veus
que van agafant
com totes unes eines
la Cristina de Pisant
també
etcètera
llavors hi ha
com resseguir
tot aquest camí
de les dones
en la lògica
i la Juliana
va defensar tesis
en lògica
i a partir d'Aristòtil
també un autor
que enllaça
amb el nom de la Rosa
i clar
això és essencial
per mi
perquè si les dones
si des del segle IV
abans de la nostra era
abans de Crist
fins al segle XVII
no trobem cap testimoni
explícit
d'una dona
que es dedica a la lògica
quan vols
defensar la teva opinió
i no tens
aquestes eines
dialèctiques
és completament dèbil
la teva opinió
i llavors a partir
d'aquest moment
les dones
comencen a adonar-se
de la importància
d'aquestes eines
Molt bé
Amics
ha arribat el moment
que hem de deixar-ho aquí
moltes gràcies
per vindre a casa nostra
casa teva
a partir d'ara
ja ho saps
Soc del Basi Obregat
Molt bé
Molt bé
i ens veiem
la setmana que ve
hi ha