Cinema sense condicions.
Bueno, però dic hola. Hola, què tal? Bona tarda. Hola, bona nit. Com cada dimarts estem aquí... Bon vespre, que us heu de recordar cada dimarts. Bon vespre. I tarda ni nit. Bona vesprada. Bona vesprada no sé. Bona nit, perquè és fosquíssim ja. A veure, com cada dimarts estem aquí per parlar de cinema, que és el que ens agrada a tots, el Francesc, el Jaume, el Joan i jo mateixa. Molt bé.
Per tant, comencem. Avui, com és el dia que parlem de la pel·lícula del mes, faríem dues parts. Una primera part que parlaríem de les coses que recomanem, o les coses que... Jo us puc parlar d'entrada, després la Cara Mací que parlarà d'una pel·lícula que ha vist, jo us puc parlar d'entrada d'una cosa que m'ha sorprès i ha sigut una descoberta.
I de segona part faríem parlar... Jo diria que la música que estava sonant era de Nightcrawler, no? Sí, sí, sí. Farem la pel·lícula del mes i, per tant, hem triat Nightcrawler, que és una pel·lícula interessant. Després en parlem, ja que us ha semblat. I seria finalitzar aquest cicle, diríem, de la pel·lícula del mes, que toca una vegada al mes, aproximadament.
Jo he fet una descoberta estranya, curiosa, que us la puc explicar, que és que ahir al matí ens van presentar al Cinema Bolitxe una pel·lícula que s'estrena aquest divendres i que es diu Mis Hijos, tot i que el títol original era vol àrab en anglès o àrabs dansant. Res a veure, doncs, el títol, no? Sí, res a veure amb una cosa amb l'altra.
la primera sorpresa és que és una pel·lícula produïda per l'estat d'Israels que parla dels àrabs i això ja no deixa de ser una mica en principi sorprenent la segona sorpresa és que era en efecte la pel·lícula va començar a passar aquesta pel·lícula de quina nacionalitat? és israelita però parla dels àrabs i això és una cosa curiosa perquè habitualment això no passa
Aleshores, el que comença... Vols dir que no parla especialment malament. I això és el que t'ha estranyat, diguéssim. Bé, ara en parlarem. Ara anem deduint el que va passant. Que tu l'has vist, eh? No, no, però pel que ell està dient una mica. D'acord, d'acord. I la pel·lícula començava a parlar dels àrabs, del món àrab, tot i que era una pel·lícula israelita, el que em sorprenia a mi perquè era una zona de Palestina on hi havia un nano que vol...
la zona de Tira no sé quina zona és sé que és una zona palestina ocupada per Israel però no sé ni bé quina la pel·lícula explica la història d'un nen palestí de Tira que aconsegueix ser acceptat perquè és un superdotat en un prestigiós i selecte internat de Jerusalem
I acaba, aquesta és la història, atrapat per les dues identitats, si és àrab o si és jueu. Per tant, en una segona part de la pel·lícula sí que es pensa de la seva dicotomia si és israelita o és jueu.
La segona sorpresa és que és una història densa i ambiciosa sobre un tema que no sembla gaire habitual. És a dir, com créixer a Israel un senyor sent àrab. És a dir, un és àrab i es troba dintre d'Israel i com es veu obligat a adaptar-se o no adaptar-se. O d'una altra manera pot créixer allà dins. Això ho veurem ara.
Jo ahir vaig buscar informació perquè la pel·lícula no deixa de ser interessant, és tan interessant, i no vaig trobar informació de la pel·lícula, però aquest matí he descobert una sèrie de coses que us les vull comentar. Primer, és que es veu que és la millor pel·lícula del realitzador, director d'aquesta pel·lícula. Eren Rickles, però és un senyor desconegut, és un senyor que ha fet 10 pel·lícules a Israel, però que acaba arribat aquí. I tothom diu que és la milloreta que ha fet fins ara.
Aleshores he descobert, cosa que passa segurament moltes vegades i no en som conscients,
que l'èxit de la pel·lícula rau o descansa en que parteix del seu guionista. Un guionista, un senyor que jo no sabia ni qui era, que es diu Sayet Kachua, i que llavors, a saber que venia d'aquesta banda i t'ha de desviar qui era aquest senyor, i que aquest senyor... He descobert moltes coses curiosíssimes i interessants. A veure, a veure. La primera és que aquest Sayet Kachua...
és el més gran escriptor viu hebreu en aquest moment, i és àrab. Escriu en hebreu, és el més considerat, el que ha guanyat més premis, el que està més prestigiat, però, en canvi, ell és d'origen àrab. Que no sols és escriptor, sinó que famós columnista que escriu cada setmana, o escrivia cada setmana amb el diari, un estil, suposo, Vázquez Montalbà, més o menys, l'estil de satíric i més o menys humorístic,
i que, lògicament, escriu en hebreu, és a dir, la seva llengua, diríem, de producció artística és l'hebreu. Però, a més a més, i això és l'altra cosa també molt curiosa, és que és el guionista d'una sèrie televisiva d'estrapitós èxit a Israel, que es diu Arab Labor, que es podia traduir com àrab del treball,
que van per la quarta temporada aquesta sèrie televisiva ha guanyat el premi a la millor sèrie televisiva a la Film Festival de Jerusalem i ell és un senyor prestigiós pels seus llibres per les seves novel·les que ha fet i des del 1904 ha guanyat moltíssims premis per les seves novel·les la majoria d'aquestes novel·les últimes estan traduïdes a 15 llengües
La quarta cosa que... És a dir, que la pel·lícula parla una miqueta... De la seva pròpia experiència. Resulta que la pel·lícula està basada en una novel·la del 2004, que és la seva primera novel·la, i que és segurament la més autobiogràfica.
i que en el fons està parlant d'ell mateix. Aleshores, aquesta que es té el divendres va d'un escriptor o va d'un personatge que es troba superdotat, que l'envien a Israel, tot això. Buscant informació, que ha sigut l'última cosa, ja no us explico més perquè tinc por d'allargar-me. Estàs entusiasmat. Sí, ja se't nota, entusiasmat. Resulta que descobreixo
que aquest senyor Sayet Casuar, que és el guionista i director i escriptor i guionista d'aquesta sèrie televisiva famosa, i de molts llibres que estan traduïts a 15 llengües, el juliol d'aquest any, o de l'any passat, el 2014,
fa una declaració a The Guardian, parlant en anglès, en un diari britànic, dient per què he de sortir d'Israel. Llavors, el mateix diari encapçala aquest article dient l'autor árabe israelià es va traslladar a Jerusalem com un nen i ha dedicat la seva vida a dir-li als israelans la història de Palestina. Però la setmana passada va decidir emigrar amb la seva família als Estats Units.
Aleshores, jo us prometo que el text m'ha sorprès, vull dir, tinc por de, perquè està dit l'anglès, està fet així, una traducció lliure i ràpida, no molt convencional, però com que el que diu em sembla molt interessant, jo quasi us ho voldria llegir. Diu... A veure, la raó per aquí no se'n va, no? Diu, me'n vaig d'aquí molt aviat.
En uns dies ens anirem a Jerusalem i deixarem el país. Ahir vam comprar unes maletes petites pels nens. No hi ha necessitat de prendre un munt de roba. Deixarem la nostra roba d'hivern aquí. En tot cas, no serà prou calentat pel fred del sud de Illinois, dels Estats Units. Se'n van a Chicago.
Tindrem necessitat d'algunes coses... Realment, el fred de Chicago. Tindrem necessitat d'algunes coses fins que ens acomodem. Potser els nens hauran de prendre alguns llibres, dos o tres en àrab i uns quants en abreu, perquè no s'oblidin de les llengües. Però jo ja no estic segur si vull que els meus fills es recordin d'aquest lloc tan estimat i tan maleït. El pla original, inicialment el pla que tenien, era marxar als Estats Units un mes...
el mes següent, per un any sabàtic, és a dir, li havien ofert donar classes a una universitat de Chicago i se n'anava un any sabàtic allà. Però la setmana passada vaig comprendre que no puc quedar-me aquí més temps i li vaig demanar a l'agència de viatges que ens tragués el més aviat possible només els bitllets d'anada. D'aquí a pocs dies hem d'aterrar a Chicago i jo ni tan sols sé on pararem durant el primer mes. Tinc 3 fills, una filla que ja té 14 anys i dos fills, un de 9 i un de 3.
Vivim a Jerusalem Occidental. Som l'única família àrab que viu al nostre barri, al qual ens vam mudar fa sis anys. Pots triar dues joguines, li hem dit aquesta setmana en hebreu al nostre nen que es va quedar a la seva habitació mirant les caixes de les seves joguines. I es va posar a plorar malgrat les promeses que li compraríem el que volgués així que arribéssim a Chicago.
També he de decidir què he d'aprendre, jo. Només pots triar dos llibres, em vaig dir a mi mateix de peu davant les prestatges de llibres del meu estudi.
A part d'un llibre de poesia de Malmuth Ashi i una altra col·lecció de contes de Jabran Habril, que no sé qui són, tots els meus llibres són en hebreu. Des de l'edat de 14 anys, tot just he llegit un llibre en àrab. Quan tenia 14 anys, vaig veure una biblioteca per primera vegada, perquè ell venia d'un poblet de... Llavors explica la seva arribada, diríem, com a nen privilegiat en un institut d'Israel,
Diu, em van acceptar i quan tenia l'edat de la meva filla em vaig anar de casa per anar a l'internat jueu de Jerusalem. Era tan difícil, gairebé cruel. Vaig plorar quan el meu pare em va abraçar i em va deixar l'entrada de la nova escola gran. Us estic llegint tot això perquè penso que ara si us motivo perquè aneu a veure la pel·lícula, perquè la pel·lícula va d'això.
Una vegada vaig escriure que la primera setmana a Jerusalem va ser la setmana més difícil de la meva vida. Jo era diferent, una altra. Les meves robes eren diferents, com ho era el meu idioma. Totes les classes eren en hebreu. Ciència, la Bíblia, literatura...
Em vaig a seure sense entendre una paraula. Quan vaig tractar de parlar, tothom es va riure de mi. Jo volia tornar corrent a casa, a la meva família, al meu poble, als meus amics, a la meva llengua árabe. Vaig plorar amb el meu pare quan em va venir a buscar. I em va dir que només els començaments són durs, que en pocs mesos m'agradaria parlar a l'hebreu i que ho faria millor que ells.
Recordo la primera setmana, el nostre professor de literatura ens va demanar de llegir El vigilant del camp de sègle del Salinger. Un llibre, d'altra banda, excel·lent, que suposo que tots coneixeu. El guardià entre un centenet. Més conegut amb aquest nom. Però bueno, està molt bé això en català. Va ser la primera novel·la que vaig llegir.
Em va prendre diverses setmanes per llegir-lo i quan vaig acabar vaig comprendre dues coses que van canviar la meva vida. La primera era que podia llegir un llibre en hebreu i la segona el profund coneixement que m'havia proporcionat aquell llibre. Molt ràpidament vaig convertir el meu hebreu en gairebé perfecte, és el que parlava perfectament.
La biblioteca de l'Escola Internat només tenia llibres en hebreu, així que vaig començar a llegir autors israelians. Durant aquests anys vaig començar a entendre la meva pròpia història i, sense intenció de fer-ho, vaig començar a escriure sobre els àrabs que viuen en un internat d'Israel, que és la seva pròpia novel·la, a la zona occidental, en un país jueu.
Vaig començar a escriure caient que tot el que havia de fer per canviar les coses era d'escriure l'altre costat, explicar les històries que havia sentit a la meva àvia, escriure com van matar el meu àvia a la batalla sobre tira el 1948, com la meva àvia va perdre tota la nostra terra, com es va criar el meu pare mentre ella treballava com a regulatora de fuites pagades pels joveus.
Jo volia dir-li al hebreu, al meu pare, que estava assegut a la presó per llargs anys, sense judici, per les seves idees polítiques. Volia dir-li als desalians una història, la història de Palestina. Segurament, quan la llegeixin, l'entendran. Quan la llegeixin, canviaran. Tot el que he de fer és escriure, em deia, i l'ocupació acabarà. Només he de ser un bon escriptor i alliberaré el meu poble dels guetos on viuen, dels guetos on viuen.
Només he d'explicar bones històries en hebreu i estaré fora de perill. Un altre llibre, una altra pel·lícula, una altra columna del diari, un altre guió per la televisió. I els meus fills tindran el futur millor. I gràcies a les meves històries un dia ens convertirem en ciutadans iguals, gairebé com si fóssim jueus.
20 anys d'escriure en hebreu i res no ha canviat 20 anys d'aferrar-se a l'esperança creient que no és possible que la gent pugui ser tan cega 20 anys en què he tingut poques raons per ser optimista però seguia creient que un dia aquest lloc entre jueus i àrabs on viuen junts conformaria una història en la qual no se li negaria res a la història de l'altre un a la història de l'altre
que un dia els israelians deixarien de negar l'anakhf, l'ocupació i el patiment del poble palestí, que un dia els palestins estarien disposats a perdonar i junts volríem construir un lloc on valgués la pena de viure. Ens estàs explicant la pel·lícula.
No ben bé. Però una mica sí. O almenys l'esperit que la fa crear. No, perquè això és la seva conclusió final i això no surt a la pel·lícula. Tot això no surt a la pel·lícula. Per tant, 20 anys que estic escrivint perquè quan ell fa la pel·lícula encara creu que es pot quedar, que pot haver solució i és la primera novel·la de l'any 2002
I, per tant, no té res a veure amb això. Simplement, com que em fa gràcia la forma que ho explica, que és tan sentida, que em fa gràcia llegir-ho. 20 anys... Més ho he descobert aquesta tarda, o sigui, que és una cosa absurdament nova. 20 anys que estic escrivint i que m'amarga la crítica dels dos costats. Però la setmana passada em vaig donar per vençut. La darrera setmana, última setmana, alguna cosa dins meus es va trencar.
Quan la desfilada de joves jueus a través de la ciutat cridant mort als àrabs i atacar els àrabs només perquè són àrabs, vaig comprendre que havia perdut la meva petita guerra. Després de les meves últimes columnes al diari, alguns lectors m'han demanat que m'exilés a Gaza, altres m'han amenaçat de trencar-me les cames i segrestar els meus fills. Jo visc a Jerusalem i tinc alguns veïns jueus meravellosos i amics, però encara no em puc portar els meus fills als parcs amb els seus amics jueus.
La meva filla va protestar furiosament i va dir que ningú sabria que ella és hàrab, perquè parla un perfecte breu. Es va tancar la seva habitació i es va posar a plorar. Ara estic de peu al davant de les meves prestatgeries. Sarangera en mà, el mateix exemplar que jo vaig llegir quan tenia 14 anys. No vull endur-me cap llibre, vaig decidir. He de concentrar-me en el meu nou idioma. Sé el difícil que és, gairebé impossible...
però he de trobar un altre llenguatge per escriure el que penso, i els meus fills han de trobar un altre idioma per viure. La meva filla va cridar a Manuig, no entris, quan vaig... Hi ha un massacera que vull explicar-ho tot, si no m'ha de dir com massa, explica que entra a l'habitació de la seva filla, intenta tranquil·litzar-la i tal, i li diu al final, molt aviat deixarà en aquest lloc, li vaig dir a la meva filla, mentrestant llegeix això, i li vaig donar el vigilant al camp de cego.
Acaba els del Guardian, diuen Sayed Hachua és un escriptor palestí, les novel·les han estat traduïdes a 15 idiomes, la pel·lícula Els valls àrabs, que és aquesta pel·lícula que estem esmentant ara i que us recomano que aneu a veure, basada en la seva primera novel·la, va obrir el Festival Internacional de Cinema el 2014.
Molt bé. Saps què he pensat? Jo, mentre que ho entenc, això dura tant i és tan colpidor que no tingui solució que entens qualsevol problemàtica d'aquestes. L'únic que jo penso és que la seva filla potser viu el mateix a Chicago, saps?
Però si no se sent marginada, s'inclourà dintre de Chicago. Bé, és més fàcil incloure-s'hi, perquè aquella societat... És com el que passa amb els llibres d'aquí, que la primera generació potser no se senten catalans, però la tercera generació ja se senten catalans. Sí, però ella arriba ara. Però no crec que hi hagi la marginació que dona a entendre que viuen allà. No em sentiu a mi? No gaire. Em sentiu a mi, Francesc?
Sí, jo et sento bé, però bueno, puc posar més fort el rumen. Jo simplement no va d'això la pel·lícula. Pensem que és una pel·lícula interessant, és una problemàtica dura, és una problemàtica que tots hem vist pel·lícules diferents, amb òptiques diferents, tocant aquest tema, i que realment...
té una dificilíssima solució el que vull diria és que la pel·lícula no és realment això en el sentit que tota aquesta part final que ell descriu que vol manar-se en tot això això no hi és a la pel·lícula però el seu esperit el deu tenir perquè això està carregat durant molts anys això no és una improvisació de l'últim dia després que decideix marxar això és una càrrega
A mi el que em sembla molt interessant és que veiem la pel·lícula, que és quan ell creu i en definitiva lluita i és un argument de la seva vida, i ja veuràs com això s'acaba en el moment que se m'entregui i tal, tots plegats canviarem i aquí conviurem. Aquesta és la fe humana, el canvi a la fi, no? És aquella il·lusió o aquella fita, no? I llavors, esclar, tu el que acabes explicant és que no, que s'ha desenganyat.
Ui, compta amb això. Bueno, en tot cas, ell se'n va sentir-se derrotat. Això és el que diu la carta en principi, no? T'ho mereix una cosa curiosa. Però bueno, ja la veurem, la veurem la pel·lícula, eh? Aquesta sèrie televisiva que té quatre temporades es veu que va aconseguir en alguna mesura
pel seu prestigi com a escriptor en llengua... Sí, els jueus. Va aconseguir que moltes dels diàlegs, com que parlava també dels àrabs, molts dels diàlegs dels àrabs estaven amarets i estava amb subtítols en habreu, cosa que no passa a la televisió. Com se diu aquesta sèrie? La sèrie es diu, es diu, es diu, un segon que avui ho he guardat,
A veure, la sèrie es diu Treball... Es diu Àrab del Treball. És que, no sé, jo m'identifico amb aquest senyor amb allò que treballant treballant alguna cosa s'aprofita, no? I en canvi, esclar, vull dir que després em surti un que treballa treballa i em digui no hi ha res a fer i em plego.
No hi estaria d'acord. Però bé, vull dir, perquè una de les coses que parlàvem precisament amb el Francesc i que Neil Crowler jo penso que sortirà, és precisament això, no? Que com ens organitzem en la vida? Doncs superant els inconvenients més grossos que trobarem. Vull dir, és la manera, no?
Jo, de totes maneres, em quedo amb la... No sé què passa amb els auriculars. No, tampoc et sento, Francesc. Jo et sento bé, eh? Sí, oi? Potser són els teus auriculars. O no, perquè el Jaume també es protesta. Bé, en principi... A tu,
Sí que et sento, però amb ella no la sentia. I ara em sentiu? Bé, a veure. Potser ara he pujat una miqueta més el volum dels auriculars. Bé, el que us deia jo m'agafo, a part del que és evident d'aquesta lectura, d'aquest article...
que jo personalment l'he trobat molt emocionant, molt emotiva, i interessant, doncs em quedo amb una formulació que podria ser perfectament universal, com deies tu, Jaume, que és amb el fet de la fe que podem tenir les persones, que l'art, que la literatura, el cinema, les sèries de televisió... Les llengües també. Les llengües, l'utilització correcta, doncs, puguin servir.
per crear un ambient diferent perquè la gent faci un canvi i llavors això és la constatació o el descensís d'una persona que ho ha intentat des de la seva posició privilegiada
que potser és una miqueta diferent amb la nostra, en el sentit que és una persona pública, és una persona molt coneguda per tothom, no vol dir que sigui tan diferent una cosa de l'altra, però és una persona que s'exposa, s'exposa a que les seves opinions estiguin en boca de tothom, palestins, israelis, estadunidens, tothom.
i que veu que l'actualitat, la realitat, no li dona en cap moment ni un punt d'aigua. Té 40 anys. Va néixer al 75. Ja he estat buscant una mica.
Trobo que és una expressió que jo no crec que sigui meditada ni res. És un moment de ràbia que ja, veritablement, veient això... I segurament pels nanos. Que es faci més cas als prejudicis que han imperat durant tant de temps i que tota la meva feina...
Trobo la veritat una cosa molt emocionant i per agafar-la i per reflexionar sobre ella i per veure si efectivament... Perquè jo crec que aquí, en el programa, sense condicions, moltes vegades ho hem fet. Mirar si les pel·lícules serveixen per entendre'ns. Fins i tot entre nosaltres quatre. Mira què us dic.
Que és poquet, però no és alguna cosa. Jo crec que sí, ho hem aconseguit en molts moments, sincerament. Per això, i llavors, si serveix per entendre'ns nosaltres quatre, i després els oients també troben un ressò del que nosaltres podem dir i del que ells mateixos pensin, exacte, doncs, bueno, d'això es tracta
Llavors, imagineu-vos ara en un moment determinat que tot el que nosaltres hem dit, de cop, la realitat, l'actualitat, ens donés completament la contra. I diguéssim, bueno, sí que podíem arribar a una conclusió similar. Hem de continuar parlant, hem de continuar fent ràdio. Per quina utilitat?
Qui agafarà una mica el testimoni? Més que tu has parlat. Això jo em sobrepassa. Saps què passa? Que no és una situació comparable. La nostra comparació no es pot comparar amb la seva. No, pel que us deia, però està bé plantejar-se. Perquè hi ha una situació de guerra, de violència, de conflicte armat. No comparem perquè errarem, errarem.
Depèn de com es miri. De tota manera, jo entenc bastant bé el que vol dir. No, no, això no cal. No, vull dir que si no és una cosa que convé, vull dir que si no hi estem d'acord en parlar-ne més, doncs ho deixem aquí. Jo penso que ja s'ha interpretat el que tu dius. Bé, en resum, que m'ha semblat molt interessant la manifestació que ha estat traduïm de l'anglès tan valentment el Joan sobre aquest acte.
Sí, sí, un autor que jo desconeixia, que l'he conegut aquesta tarda. I que hem mirat una miqueta a la Viquipèdia, vull dir, que la referència aquesta, i que ja en parla, que està allà treballant a Illinois fent classes precisament bilingües, vull dir, suposo, no diu de 15 idiomes, però m'imagino que és de llengua àrab i jueva i hebrea, i per tant ja està instal·lat allà. I anglès. D'acord?
l'inglès és l'idioma que utilitzarà per les seves relacions però aquí parla que està dintre del programa d'escriptura creativa bilingüe bilingüe no sé exactament en quin dos idiomes es refereix no sé si és l'anglès i un altre idioma o l'hebreu i l'àrab com a part de la seva especialitat que segurament deu ser això
Bé, anem a parlar d'estrenes. Ah, d'estrenes. Jo he anat a veure una pel·lícula, si me la deixeu comentar, i si l'heu vista, a veure què us ha semblat. Jo he anat a veure Maps to the Stars, del Cronenberg. És la darrera pel·lícula del Cronenberg. El Cronenberg és un director canadenc, no?
Aquesta pel·lícula tracta, la temàtica és el món del Hollywood, el món de Los Angeles, del món estrany, competitiu, ferotge, que viuen els actors i el món del cinema i del que tot això implica.
Què dic de la pel·lícula? A veure, els actors, molt bé, la Julie Moore per mi inclús interpreta una actriu que s'està fent gran i que això li és un problema que no sap afrontar perquè ha estat una actriu
mimada i valorada, i envellir, suposo que envellir a Hollywood una dona, una actriu, és dels problemes grius que es poden pensar. Llavors, que la interpretació de la Julie Moraquí a mi em sembla inclús superior a la de la pel·lícula per la qual li han donat l'Òscar, que és Estil Alice,
perquè aquesta és una personatge molt més complexa i amb més matisos. La de l'estil Alice, tot ell és rodó com a personatge i aquest és un personatge molt angolat.
i en molts angles, vull dir, en molts cantalluts. I, per tant, necessita molts canvis des de l'histrionisme absolut fins a la...
Fins a la més patètica expressió del no-res. De la competitivitat, per cap i a la fi. Llavors, això està molt ben vist. Tots els actors, tots els actors, a mi em semblen extraordinaris. Hi ha la Julie Moore, hi ha aquesta noia, Mia Basiskowa, que ho fa moltíssim.
Molt, molt, molt bé. És un personatge estrany, pervers. Pervers també? A mi em sembla que sí, té un punt de... Bé, no puc dir pervers, però actua perversament. No sé si l'és de pervers, això ja no ho sé. Però les seves accions són... Molt bé aquest mateix, eh? Exacte, vull dir que pot no ser-ne, però les accions sí que en són.
O si més nou és en un moment concret, que és el que es veu. I llavors és un personatge que no el saps veure, que això pot passar d'una certa innocència i candidesa a una actitud tràgica, no? Llavors jo crec que fa molt bé el Joan Cusac.
És molt bo. Molt, molt, molt. Ell fa d'un cotx dels actrius, això que està tan de moda, no? I que tots els... Suposo que Mitch Hollywood té aquest tipus de personatges. Un psicòleg modern. Exacte, un psicòleg personal que condueix totes les accions, totes les manifestacions, els dolors, els no dolors, les alegries, les tristeses, les...
totes les neurosis que acumulen tot aquest tipus de personatge. Llavors, acabo amb això. Està molt bé descrit això. Viuen en cases meravelloses, tot l'entorn és meravelloso i ells són una pura merda, des del punt de vista humà. I això el crònime t'ho vol fer sentir i veure.
En canvi, la història la tabú fuja. Hi ha un secret allà amagat que li trobo molt poc consistent com a secret. Per tant, què és bo de la pel·lícula? Aquestes vivències de lluites per un paper, de lluites per aconseguir el que sigui, de la manera que sigui, això està molt ben descrit.
el món buit i banal amb el que tots ells es mouen, tots viuen en un aparador, inclús les cases són aparadors, les classes són magnífiques de decoració, de tot, i amaguen una humanitat monstruosa.
Això està ben descrit, però en canvi l'història la trobo fluixa. Vull dir, no té cap consistència la història. La trobo molt poc consistent i llavors et manté en un cert incògnit de què és la història que està amagada allà dintre i en canvi aquella història la trobo molt poc consistent.
I acaba intentant dir-nos que hi ha un nano que és un actor que té 13 anys i que ja s'ha hagut de fer tractaments per drogadicció i, per tant, és una monstruositat més de les que mostra la pel·lícula. És que allà no hi ha ningú normal, per dir-ho en els nostres termes, no?
L'última pel·lícula que va estrenar el Cronenberg, que és aquella Megapolis o una cosa així. Jo no la vaig veure. Jo no soc una fan del Cronenberg. Cosmópolis. Cosmópolis. La limousina. Que n'hi ha una altra que encara té molta més complexitat.
és que ja que has utilitzat la paraula pervers, jo penso que el cronetver ho és de pervers, però ho és en el sentit aquell de dir assabentem-nos una mica buscant, crec jo, l'explicació de per què aquest senyor deixa de fer el que fa,
Precisament perquè ha arribat a un punt que ja no pot amb l'inconvenient, precisament, potser, perquè la seva innocència per fer fins aquest moment que no li passa això, tot el que fa, doncs li fa perdre la paciència o, en definitiva, va parar de cop i volta a la realitat i llavors això el desborda. Llavors, un coex o un psicòleg modern semblaria que seria la persona dient per dir, home, no, escolta...
que molt bé, que hi ha un inconvenient més gran, però tu tira endavant. Esclar, això és el que no tocarà, precisament, perquè el coixec no llueix. Exacte. Ell és, de fet, el personatge del Joan Cusac, de fet, és un fantasma, utilitza tots els mitjans que Hollywood posa al seu abast per enriquir-se d'una manera...
banal i utilitzant les persones de la manera més poca més raça en aquest aspecte el millor de la pel·lícula són els personatges i el pitjor de la pel·lícula és la història
Clar, però és que s'ha d'entendre, això que dius és molt interessant, perquè el Cronenberg, aquest director, precisament el que li interessa, i en tota la seva filmografia és el que ha anat fent, recordem, així cap enrere, que va fer un mètode perillós, per exemple, basat en la relació entre Freud i Jung, després Promesses de l'Esc, cap enrere, una història de violència, Spider...
No ho faig així perquè dic, això és impressionant. I després totes les anteriors, que són les que tenen més a veure de manera explícita amb allò de mirada, d'anar aprofundint amb el tema de la nova carn, que es va arribar a dir, perquè a ell el que li interessa sobretot són les perversions de la ment humana i com retratar-les. Per exemple, una període com Crash, si la recordeu,
No la d'aquest altre director que aquesta setmana també estrena. El Huggies. Exacte, del Paul Huggies, sinó una que ell va fer sobre la fascinació d'un grup de personatges per la violència amb els cotxes. Primer pel metall, pel contacte amb el metall, en relació amb el sexe. I després, directament, per xocar amb un altre i per fer-se ferida. No explica res. Història...
No existeix ja. Això trobo, amb tots els respectes, que sí, que fa una gran pel·lícula, i que els personatges, tots ells brodats, perquè inclús el Nano, el Nano, qui és un actor de 13 anys, és un broda. Però no t'agrada, dius, no estic d'acord. No, no és que no m'agrada, és que crec que, mira, comparant-la amb el Mike Rola, Rola, quina és la diferència? Home, que la història és molt més potent i està molt més ben descrita.
el personatge el veus del principi i el final. Per mi, les dues són... Una cosa que haig de dir dels americans és que tenen aquest món quasi obsè i són capaços de l'autocrítica de posar-lo sobre... Sí, anem parlant més d'una vegada d'això i és cert. Mira, que és un món
Això és el que té la illa mínima precisament sobre l'estat espanyol. Encara que no aprofundeixi allò llançant-se com un... Jo crec que ells són més d'usos amb si mateixos. El que ho han fet sempre. Són extraordinàriament d'usos amb si mateixos. I llavors són capaços de posar amb ells mateixos i plantejar-se els mateixos quines són les seves mancances i les seves desastres.
Com el Frank Tirador del Clint Eastwood. Per exemple. És un altre cas. Jo crec que la societat americana crea aquest tipus de monstres. Tant els monstres de Maps to the Stars com el personatge... El Frank Tirador, sí. Sí, i com el personatge de... Una caula. Una caula. Perquè són personatges extrems d'una societat que ho permet.
I que els potencia, perquè tot Hollywood està potenciat. Allò és un negoci de moltíssima gent que potencia aquestes situacions humanament perverses.
A mi, totes maneres, el que una mica m'amolesta és que, i amb això coincideixo amb el Francesc, quan diu que instala, com es diu, la del... Crash? No, el crash, no. La del... La del... No, la del... Interesta-la. Interesta-la. Ah, sí. Aquesta és la que m'agrada. No la gent domina si res l'hagin marginat. Sí. A mi tinc la sensació... Jo aquesta tarda, buscant informació que no tenia quan l'altra vegada vaig parlar d'aquesta pòlica, que a mi m'agrada molt,
quan vaig parlar del Jane Hinderger no sabia algunes coses que hi ha pres aquesta tarda per exemple jo no sabia que el Jane Hinderger és fill de director i de guionista de cinema la seva mare jueva
No sabia que ell és actor i és activista i productor. I quan dic activista, perquè ell diu, soc polític i faig eleccions en les meves pel·lícules. Concretament, després de rodar The Day After Tomorrow, una pel·lícula que quan ell era molt jove...
Va visitar l'Antàrtic per promoure la consciència del canvi climàtic. És un senyor que lluita contra diverses causes polítiques, que estan al Partit Demòcrata o ha criticat inclús el Partit Demòcrata per ser massa suau.
que té causes ambientals i sobretot de la llibertat civil. Però tot això jo no ho sabia. Llavors, al veure que, a més a més, és una pel·lícula que està triada per ell, perquè ell és el productor, doncs clar, penso... Però tu ara quina pel·lícula et refereixes? Estem parlant de Nightcrawler. Estava dient que Nightcrawler és una pel·lícula que l'han marginat a Hollywood, perquè si mireu els premis de Hollywood, només tenia com a premi, nominació, que no li van donar. No li van donar. Nominació millor que jo.
Però resulta que en lloc de donar-li en vella l'he donat a Birman, que per mi no té color, no té requeure en comparació amb aquesta. I la interpretació d'aquest noi aquí és una cosa de deu. És que estava pensant que Birman té una mica a veure amb Mastodestat d'alguna manera.
també reflecteix el món del cinema la contundència amb la que els personatges que han estat encombrats a la fama són abandonats completament i a la seva sort i jo volia tornar un momentet i això que deia m'agrada perquè relacionat amb interès sempre m'agrada ja sabeu la passió que jo tinc per aquest director per Nolan i penso que sí que relacionar amb Nightcrawler en el sentit que es marginen històries que són
Massa, massa, massa per algun sentit. Interestelar és massa perquè no està adscrita a cap ideologia, a cap religió, a res de res. Per tant, no hi ha per on agafar-la. I Nightcrawler, suposo que pel que estàs dient ara, és excessivament crític.
perquè Hollywood està mal vist que facis política. Està bé, és el que ja sabem. M'ha agradat també una cosa que és posament anecdòtica. Diem una mica de què va la pel·lícula. La pel·lícula és el personatge central que interpreta aquest noi, com se diu? Jake Hillengel. Això. Que havia fet
Jo el recordo de Sòdiac. Sòdiac sobretot. Sí, Broc Muntany. Doni Darko, que jo no l'he vista. Jo crec que és... Jo crec que és un gran, gran actor. Llavors aquest personatge és un... La pel·lícula comença que ell és un lladre de... De poca munta. Però lladre de fons del cor. Vull dir que...
El personatge ja està quasi definit físicament, és una persona prima amb uns grans ulls que els veus quasi d'entrada, està molt ben descrit d'entrada el personatge i el seu entorn, que no és res, perquè és ell sol, amb un apartament petitíssim que té...
ordenat i simple, ell i una planta. I això és tota la història d'entorn personal. I està molt ben descrit perquè amb dos pinzellades al començar la pel·lícula tu saps que tens un personatge solitari, ubicat, lladre perquè hi ha un moment que li roba un rellotge al...
el que el descobreix un policia que el descobreix robant el cable i llavors és capaç de tot que no es pararà davant de res i realment la història d'aquest personatge és aquell que no pararà davant de res i aquesta és la història de la pel·lícula i és una descripció increixent, increixent ell acaba descobrint que pot ser bo filmant
a les nits sobretot accidents amb sang i el que aconseguirà és portar-ho a les televisions que fan ús de la sang i fetge i d'utilitzar aquest morbo amb la màxima intensitat i per crear la màxima intensitat i aquest és el personatge i aquesta és la història
Per tant, és un personatge solitari en un món en què els solitaris no estan ni mal vistos, són normals.
És curiós que no hi ha, fora de l'Elena Russo, que és la presidenta que porta la cadena, i que és tan despietada i tan falta d'escrúpols com ell, no hi ha cap dona, no hi ha cap signes de manera, i tot és un senyor que no té escrúpols, que lluita per aconseguir un prestigi... Una ambició, té una ambició brutal, que a mi m'agrada molt...
quan es dona a entendre que el tio s'ha llegit tots els documentals i tots els manuals sobre com crear una empresa, què s'ha de fer, i llavors s'ha de ser un fill de puta. I llavors ell s'ho ha incorporat i no té escrúpols de cap de les maneres. De cap mena, no en té. I això va increixent tota la pel·lícula que et manté enganxat perquè penses a què arribarà aquest personatge i arriba...
A qualsevol cosa. A mi m'agradaria cridar, o sigui, apuntar un punt que em sembla molt interessant. Si al començar la pel·lícula aquell senyor que ell li demana, perquè era un dons feina, jo et portaré tot això i tal. Jo no contracto lladres. I li està comprant la mercancia que li porta robada, eh? Imagina't per on anem, oi? Això és el que volia dir. Automàticament, si aquella persona hagués acceptat el...
el fet que ell li proposa, segurament estaríem parlant d'un altre malparit que tu has dit. Has dit una altra cosa, però a mi m'agrada més aquesta. Llavors, a veure, jo crec que la pel·lícula, el que d'una manera o altra reflecteix,
és que moltes vegades les circumstàncies, el caminar per la pròpia vida, les negatives que puguis trobar i les avantatges que pugui haver-hi, són les que en definitiva determinaran també la teva potència. Sí, però ell és un personatge d'una grandíssima ambició. I una grandíssima ambició, si el contrata aquell personatge per fer una feineta de rege... Es quedaria amb el negoci. Exacte. És el típic tio que... És d'una gran ambició. És d'una gran ambició.
jo també estic amb ella, és a dir, tinc la sensació que ella ha tan incorporat en la seva vivència personal, que vol triomfar, sigui com sigui, no li importen els mitjans i tal, que, bueno, si entren allà, doncs acabarà ensorrant aquell tio, i per tant aquell tio és conscient que no li interessa perquè aquell tio és perillós. Però si tenim la... o si tinguéssim la sort que no existissin aquestes cadenes i tot un seguit de persones que d'una manera clara promocionen...
que el que necessita el públic, o més ben dit, el que té èxit en el públic en general, doncs és el que ell ven, doncs això no ho promocionessin, segur que aquest no podria ser tan dolent. Jo penso que aquí és on les coses també se'ns compliquen una mica i en definitiva ens posen en aquelles preguntes de dir per què tot això. Jo estic d'acord amb això amb el sentit següent. Em sembla que ja ho deia l'altra vegada quan vaig parlar d'aquesta pel·lícula, que és
Tinc la sensació que, molt intel·ligentment, el guió em sembla superintel·ligent. Molt ben fet, sí. Tinc la sensació que es vol posar un exemple en aquell senyor, però que en realitat, en realitat, en realitat, si tu extrapoles això i és fàcil extrapolar-ho en qualsevol camp, està parlant de tota la societat nostra en què estem immersos. Per tant, i això es podria repetir, és a dir, mateix que dius tu, si no hi haguessin aquestes condicions, però aquestes condicions hi són.
Llavors, en un lloc com als Estats Units, on de fet la llei de la selva... Jo l'altre dia coneixia un xicot que va ser un alti executiu d'una empresa multinacional, que ara està jubilat i estan aquí, i m'explicava unes coses que pensava...
Quin món més corrupte. Encara no hi hem arribat aquí, encara som uns innocents els espanyols. Perquè allà la cosa és molt més... És molt dura. La rivalitat que hi ha entre uns i altres, vols dir. I aquí som més innocents, dius? No, no, no. Jo dèiem el sentit que...
No, però jo crec que l'estructura social, primer, és un país molt gran, les distàncies són enormes i quan aquests personatges es queden aïllats en solitari, que és molt comú, perquè les pel·lícules americanes estan farcides de personatges solitaris,
Taxi Driver, aquesta és la que hem de posar aquí jo anava a comentar la Taxi Driver que és del Scorsese que la feia el Robert De Niro fixa't, és de l'any 70 i pico aquesta pel·lícula 76 o 78, no sé com i això és d'ara
El personatge del De Niro al Taxi Driver és un personatge també nocturn, això coincideixen, és un personatge nocturn que es busca la vida i que troba a la nit diferents situacions fosques i complicades.
Però ell té, en el fons, una moral. En el fons, el Robert De Niro serà un primari, però ell busca alguna cosa amb consistència. La diferència amb el personatge... Aquest no en té. No en té. No té res. No s'aguanta amb res. I la diferència que li diria és que nosaltres, els espanyols, jo diria que ara estem a la fase del Robert De Niro, mentre que els americans, o una part de la societat americana, no tota, perquè també hi haurà gent bona gent,
està en aquest altre estadi. I que nosaltres anem cap a aquest estadi. Globalment al món anem cap a aquest estadi. Aquest és el drama de fons que jo volia indicar. Hi ha una pel·lícula que es deia Drive, no sé si la recordeu, que és un personatge que cada dia tenia un funcionament i a la nit
a la nit feia encàrrecs per mafiosos per qui sigui ell es llogava per 10 minuts de conducció i llavors no volia saber res exacte, però en el fons hi havia amagat allà el que volguessis
Era un tipus de personatge que també, amb la seva doble vida, perquè és un personatge de doble vida, hi ha alguns moments que t'ho diries d'una certa humanitat, perquè coneix una noia que té un nano i la intenta ajudar. Ell té una doble vida, però la vida nocturna és fosca i opaca,
Però amb ell li reconeixeries alguna llumeta. El personatge del Night Crowler no... Tot ell fosc sempre. El condemnes totalment, vaja. No, no el condemno. Veig que és això. Ell funciona així. No seria una persona que no te'n podries fiar. Exacte. No podries depositar la confiança. I cosa que, per exemple, amb un...
amb un, com diu ella, el taxi driver en el fons, el Robert Daniel, que la que feia en un altre moment, potser podies entrar en una fase diferent. Amb la mateixa defensa a la Jodie Foster, no sé si us recordo, que és una Jodie Foster molt joveneta, que la vol treure, ell la vol treure de la prostitució en què està ficada perquè és una adolescent. I lluita per allò. A veure, té uns punts
Fa un bany de sang allà. Sí, terrible, terrible. Però això és una cosa. I l'altra, la motivació del personatge del Robert De Niro no és la motivació del personatge del Night Crowler, que és exclusivament l'ambició.
És exclusivament ell. És una autista. Per damunt de qui sigui, sense cap escrúpul. I molt intel·ligent, perquè a sobre una cosa que em sorprenia, jo a la nit la tornava a veure. Autista és una altra cosa. Com a objectiu generalitzat que s'utilitza ara amb qualsevol. Jo penso que més aviat el personatge aquest de Nightcrawler seria un psicopedat.
i els altres que estem parlant tindrien com nosaltres mateixos característiques de malaltia mental en general les persones tenim característiques de malaltia és que jo el que crec que denuncia la pel·lícula o que posta la pel·lícula és que no és un psicòpata és un senyor que és molt intel·ligent que és unidireccional que no té escrúpols i que a sobre té una informació perquè utilitza tant la directora de la cadena utilitza amb la gent amb la que treballa
molt conscient del que vol la policia manipula tothom i és prou intel·ligent per manipular-lo i sortir amb la seva i a sobre no té cap escrúpol ni cap d'allò no té empatia li és igual el que passi amb els altres
pensa a mi mateix, i fins i tot, no sé si passa a la pel·lícula, perquè jo no la vaig poder veure, perquè només estava una hora que resulta que vosaltres vau anar a veure-la i ens podíem haver trobat allà, que fins i tot fa cosa, i això m'ho heu de dir vosaltres que heu vist la pel·lícula, per fer mal als altres.
No, no, no, és molt més intel·ligent. Només fa mal si li perjudica. Si els pot utilitzar i no li fan mal, els deixa. Jo el que vull dir és que si és un psicòpata, que pot ser que la definició sigui correcta, anem cap a un món de psicòpates. Francesc.
És a dir, això és el que la pel·lícula sugereix que el món en el que anem és un món de psicòpatres, en aquesta direcció que dius tu. Jo no sé si la paraula és ajustada o no és ajustada, és igual. En qualsevol cas, l'actuació d'aquest individu és un senyor que no té escrúpols, que només pensa en ell, que li és igual a la gent que l'envolta, si els ha d'utilitzar o no... I si els pot utilitzar d'alguna manera, els utilitza, i si no li fan mal...
No els hi fa res. Però, com apuntàveu abans, perquè la societat també té aquesta característica. O perquè està muntat de manera que ja funciona així. En aquest aspecte... Però val a dir que no tothom. Això és un extrem i està utilitzat com a extrem. Dins l'aparell televisiu ja hi ha qui diu això no val.
Sí, hi ha un individu que és el director de programes, però com que no té força, s'imposa l'altra versió. Si tingui força ja veurem de mica en mica com anirà. De tota manera, en el punt en què ens ho diu, ens mostra que tampoc hem de categoritzar d'una manera absoluta tots els que treballen dins de la televisió. Hi haurà diferents valors. Però sí que s'ha de reconèixer que el tema morbós
Està en augment perquè atrau i no hi ha qui ho pari. Tu mires les teles i és que inclús ara els telediaris, inclús els de TV3 que rarament posaven...
Coses d'aquestes. Avui hi havia un tren que xocava. Exacte. Ho vaig pensar. Escolta'm, és que si no, no venen. Si no, la competència se'ls menja. I com que la competència està a nivell de tripes, com si diguéssim, doncs si el morbo ven, arriben a l'extrem.
No ho justifiquéssim això ara, em sembla a mi. Jo descric, descric, descric, descric. Jo penso que no s'ha de jugar això, però bueno... No, però és que no és que hi juguis, és que el que compra i vent, el que més vent és el que acaba sent...
El que domina la situació, d'acord. I això s'ha d'admetre així, eh? I això té més perversitat que no pas qualsevol altra cosa, molt més noble i molt més innocent, fins i tot. Que és la temàtica de la pel·lícula. La pel·lícula, en el fons... Però jo diria que la pel·lícula, en el fons, és una pel·lícula política, i quan he llegit tots aquests datos que deia del Jake Hillenhold, que ell és un activista que està compromès políticament, que fa accions de diverses èndoles...
I he entès que ell havia triat la pel·lícula, el guió que és del mateix director, que és un guió excel·lent, penso que un guió molt intel·ligent. I a més a més m'ha fet gràcia perquè he descobert també aquesta tarda una cosa que a vosaltres que sou cinèfils us agradarà, que és que té dos gossos, el Jake Hingehal, un del gos, un gos que és un pastor alemán, li diu Atticus, i l'altre gos que és un pugil, li diu Bob Dudley. Sabeu de què va això? No. No sabeu qui és Atticus? No. No sabeu qui és Atticus? Tu tampoc ho saps? Espera, Atticus, espera...
Matar un ruïs senyor. Ah, sí, sí. Matar un ruïs senyor, el Gregory Peck, és l'àticus, i el Bond Rally és el senyor que al final salva la nena i el nen, perquè resulta que és el que s'està vigilant, els estan fent regals, etc., en l'arbre, i, bueno, doncs, aquesta, em fa gràcia, m'ha fet gràcia que el mateix Hei Hilling, l'actor, l'actor,
sigui un cinèfil, perquè que li posis tu àticos en el gos i que l'altre li posis bon randy, vol dir que t'estimes aquesta pel·lícula. Em permets una... O sigui, un apunt. Vull dir, si vull que la meva personalitat creixi, vull dir, ja sé qui haig de contractar, eh? A tu, eh? Home, que no ho veus.
Sí o no, eh? Vull dir, escolta, el senyor que se'n va del país perquè ja ha relunciat i tal. Ara ve que ha descobert que va ticos i el de... Bueno, a veure què descobriràs de mi. Per mi ha sigut una descoberta i m'ha fet...
per això dic que jo ja sé vosaltres què fareu jo ho miraria més com a la curiositat d'alguna cosa que t'atreu i que per tant et sorprèn que no té res a veure amb l'argument de la pel·lícula sinó que és allò de vestir el personatge més enllà del que interpreta i del que fa perquè t'escriu també alguna cosa més
Clar, és que jo penso que haver triat l'àtigus de Gregory Peck i el Boat Ranley, a mi em diu moltes coses. Mireu, aquesta és una de les qüestions, amb sis minuts mirarem d'això. Amb el Clint Eastwood no li fas aquest favor, tu. En canvi, jo sí que l'hi veig. A l'última no l'hi veig. Ja ho sé, ja ho sé. No m'acaba de convèncer a Patriot. Però, esclar...
Fixem-nos en una cosa. Jo crec que hi ha una cosa que és molt important. Aquest senyor té dos gossos i pam, i llavors el vestim la mar de collonut i vaja, vull dir, per vendre'l tota la vida, no? Però a Hollywood no l'accepten, eh? Bé, ja ho sé. Això és igual. El Clint Eastwood sí. I el Clint Eastwood sí. Llavors, el Clint Eastwood, esclar que sí que hi ha pel·lícules que poden ser tramposes, com el Francesc ha destacat més d'una vegada i tal, però en general és un senyor que té un concepte
Més o menys bo. Això ja és una qüestió d'anàlisi que ens costa molt d'arribar en aquests punts. Et vull dir una cosa, Jaume. No entenc com tu. Sent com ets i el que penses, t'agrada un senyor conservador com és el Clint Eastwood. El senyor Clint Eastwood, amb aquesta última pel·lícula, és un fatxa.
Quina pel·lícula parleu? El Frank Tirador. Ah, no l'he vista jo, no l'he vista. El Frank Tirador, amb les últimes escenes que hi ha de les banderes i tot allò, és absolutament el que han fet sempre els americans, Fatchers, i ell és del petit república. Tu saps que el senyor Francis Ford Coppola va fer la pel·lícula Apocalipsis 9? Sí. Va deixar la guerra en una situació francament comprensible per tothom, crec que no? Sí. Però després va fer els jardins de guerra i fa el mateix.
Què és el Jardins de Guerra? El Jardins de Guerra fa exactament el mateix que l'hi disbut amb aquesta del Frank Tirador. No l'hi vista, no sé de qui en parla. I jo crec que tothom ho va mig entendre, no massa, eh? Perquè, esclar, a vegades les complexitats també costen una mica més d'arribar-hi. I el Frank... El Jardins de Guerra no sé què és, això.
Sí, és una pel·lícula que va fer el Francis Ford Coppola, que ja t'ho dic jo, i que en definitiva també fa aquesta perrafernàlia final dels honors i tal, quan ja havia fet Apocalipsis 9, que ens deixava la situació de guerra sempre com una bestialitat humana, no? Vull dir, més contundent, impossible. No puc parlar perquè no sé de la pel·lícula. Per això t'estic dient això, perquè com que has buscat informació de tota mena, busca jardins de guerra...
Si és que es diu Jardins de Guerra, em sembla que sí, oi, Francesc? Ja ens ho dirà. I veuràs com, en definitiva, allà també va fer el mateix. Moltes vegades, el que una persona proposa no és el que creu i el que l'identifica. És el que, en definitiva, moltes vegades és el que hi ha.
I el que ja normalment, i això ja ho va fer també amb les dues pel·lícules Banderes per a la nostra i tal, que també fa una exposició allà, el que passa és que allà no va anar tant com en el franc tirador, que aquí gairebé es passa de ratlla. Jo ja estic d'acord. Jo el que penso és que els directors n'hi ha... Ell és un gran director, en sap fer cine...
A mi hi ha moltes pel·lícules... A mi n'hi ha una que li encanta més a més al meu fill, que l'hem vist junts 3 o 4 vegades, que és aquella que s'escapa un de la presó i contacta amb un nen... No sé com es diu aquesta... I que s'escapen i van d'allò fins que al final el maten. Sí, jo sí que sé qui és. Bueno, aquesta pel·lícula em sembla que és excel·lent i qui diu aquesta, moltes altres del risc. Moltes, jo jo trobo que n'hi ha. Però en concret aquesta, jo vaig anar al cine a veure-la per estrena, em sembla que inclús no sé si estàvem junts o no, no me'n recordo ara. Però em sembla que és una pel·lícula
que després del fracàs de l'anterior, aquella que era musical, que ha estat un fracàs comercialment, ha pogut fer una cosa que ha sigut la més... A Estats Units, aquesta, on és patriota i d'aquell patriotisme, ha sigut la que ha tingut més èxit de totes les pel·lícules que s'han vist. Ha sigut un públic brutal, però extraordinari.
que aquí no ha passat això, però en canvi als Estats Units sí. Per què? Perquè en el fons aquesta mena de patriotisme de color i tal, això els hi va. Llavors ella ha aprofitat això perquè sap fer cine, però en el fons si analitzes una mica el que t'està dient, es veu que a més a més el guió està totalment transformat, canviat, el personatge no és així, vull dir, no s'aguanta des del punt de vista més realista. T'ho dic jo perquè jo crec honestament que la pel·lícula és conservadora. Llavors no em lliga amb tu. Joan!
Remena el Vico, com es diu? Viquipèdia, no sé com es diu. Jardin de Pedra. Jardins de Pedra. Ja la buscaré. Molt bé. Moltes coses. Jo he acabat de veure les pel·lícules de Steve McQueen i la setmana passada vaig parlar de Hunger.
I quina has vist? I parlàveu de la pel·lícula Drive, que és del director Nicolás Binding Ref, i he vist una de les primeres i vaig a seguir la producció d'aquest home perquè també és interessantíssim. No especialment molta història, però uns personatges i un treball d'aprofundiment sobre la realitat.
i, no sé, un postmodernisme, un neobarroquisme. És que hem introduït molts temes a aquest... El tema del postmodernisme és un tema que hauríem de tornar-hi perquè és molt mato. Jo crec que no el tenim clar. Va, la setmana vinent. Som-hi. La setmana que ve ens toca parlar de la importància dels perdedors. Vindrà l'Andreu. No, això ja ho vam fer.
No, ho fem la setmana que ve. I del film Místics i dels Rebels o de les pel·lícules. Però no ho hem fet encara. Ens queden només dos programes, aquest i el següent, que és l'últim del trimestre, que és Astronomia i Cinema, que vindrà el Miquel Soler. Vinga, doncs som-hi. Fins la setmana vinent. Bona nit.