Cinema sense condicions.
Adéu, mira.
Ai, és la nena de la germana de l'Esteve?
És la meva germana.
Saps per què m'han regalat tant?
Per què?
Doncs perquè m'estimen molt a mi.
Els que m'han regalat.
M'estimen molt.
Però tu només pots tocar.
Bona nit.
Sota el fons d'una pel·lícula que
després suposo que en parlarem o les mandarem, si més no.
Comencem avui el programa Cinema sense condicions.
Un dimarts més disposats a passar-nos-ho bé,
explicar el que ens agrada,
explicar les pel·lícules que hem vist,
les que vindran, les que us recomanem
i les que diem que bàsicament no val la pena que les aneu a veure.
Dit això,
avui, a més a més, amb un convidat especial
que ens fa il·lusió que estigui aquí,
el d'Ignasi Juliachs,
que és un llicenciat en Història de l'Art,
escriu articles, doncs,
a Imágenes d'Actualitat,
a Dirigido por el Cinéfil,
a la web del Cinéfil.
És traductor també de l'anglès,
al castellà o al català,
i feia els pressbooks de la Filmoteca.
i té un parell de novel·les,
o un parell de llibres més que de novel·les.
Un és el Carrero Urbano,
i l'altre és un llibre sobre el Franz Sinatra.
Aleshores...
Traduït, traduït.
Ah, traduït.
Una traducció sobre el Franz Sinatra.
Avui,
en l'ocasió que han estrenat
l'última pel·lícula de Spielberg,
que és els arxius del Pentàgon,
li semblava interessant,
i vam dir ràpidament que sí,
que tenia molta raó i que coincidia amb el tema,
que volia parlar de com Hollywood ha tractat
la premsa al llarg del temps.
I, aleshores, és veritat que aquesta pel·lícula es presta ja,
perquè ja parla d'una cosa que no és d'ara,
sinó de l'època del Nixon,
i, a més a més, perquè és cert,
una cosa que em deia ara mateix fa un moment,
és que, curiosament,
és un tema que és molt transversal amb Hollywood,
perquè hi ha hagut moltíssimes pel·lícules
que han regat aquest tema,
en canvi, no hi ha ni llibres ni estudis
més o menys seriosos
que hagin desenvolupat la història.
Per tant, ens semblarà tremendament interessant
el que l'Ignasi Julià
i Julià que ens pugui dir sobre tot això.
Com sempre, a l'equip,
estem uns quants d'aquí,
a darrere dels vidres,
doncs, el Pol Diggler,
el Pep Armengol a la meva dreta,
a l'altra dreta, doncs,
en Joan Cerdà,
i el que ens està obrint el programa,
bona tarda,
el que ens està obrint el programa,
en Joan Morros.
Podríem començar,
ja que aquesta introducció
que ens ha fet el tècnic,
doncs, anava sobre la pel·lícula.
Quina pel·lícula era?
Quina pel·lícula era?
Estiu.
Estiu del 93.
Estiu del 93,
que és la pel·lícula guanyadora.
És una pel·lícula.
És una pel·lícula guanyadora.
Jo he vist,
em vaig permetre,
a fi, per començar,
per aquest tema,
vaig veure tota la gala
a través de la televisió
i haig de confessar
que aquest any
ha tingut,
perquè, en comparació amb altres anys,
ni el presentador,
ni el guió,
ni fins i tot diria...
Fora de les músiques,
no estaven mal triades,
estaven ben interpretades.
Fora de les músiques,
i que algun gag,
en concret el del,
com es diu,
el Buenafuente,
que amb la seva dona,
amb l'Abril,
van fer el gag,
el millor gag per mi,
que va haver a la cerimònia.
Fora d'això,
la veritat és que,
a més,
va ser bastant sensible.
Jo particularment,
i començo per donar opinió,
i us passo que opineu vosaltres,
considero, a més a més,
que entenc,
per entendre'ns,
entenc que,
que li donessin l'estiu del 1993
a la Carles Simó
tots els premis importants,
tant és el de,
què sé jo,
direcció,
pel·lícula,
actriu,
etcètera,
però, en canvi,
com a millor pel·lícula,
entenc perquè la volen promocionar,
suposo que ho fan
perquè és una noia jove,
que és la primera pel·lícula,
i entenc que la vulguin promocionar
i, per tant,
llançar-la a que faci altres coses.
Cosa que em fa,
tinc una certa preocupació,
perquè aquesta...
Ja ho veurem, això.
Això ho veurem,
perquè és molt intimista,
una cosa molt personal,
tornar a fer una cosa
que torni a ser tan personal i tal...
Bueno, i ella ha dit, no?,
que ara ja no farà res basat
en fets reals, diguéssim.
La vaig escoltar i una entrevista
que li feien,
crec que era a TV3,
i ella deia
que no pot avançar res
perquè està fent contractes
i tot encara,
que vol rodar a Lleida,
això ho té molt clar,
però a partir d'aquí
crec que tot serà ficció
i bastant ficció, eh?
Ja no seria tant...
Doncs veurem si el seu registre
lliga amb aquesta ficció,
veurem, eh?
Exacte.
Això és una cosa a veure,
perquè, en definitiva,
és l'unica incògnita molt gran,
no tens la certesa
que el que vingui a continuació
sigui certament bo.
Mira,
amb això que estaves dient,
jo vaig veure fa molt poc
a Terraferma,
o sigui, la nova de 10.000 km, diguéssim.
Sí.
Aquí sí que es nota,
no sé si l'heu vist.
Allà sí que es nota la marca,
o sigui, aquí no hi ha un...
L'evolució potser és de més qualitat,
però, al final,
el contingut,
o sigui, es nota molt que és...
Que és d'ell.
Que és el Mercè,
no?
Sí, sí.
Que Mercè té dues nominacions,
també,
a Terraferma.
Carles Mercè li van donar dues,
no me'n recordo quines eren.
Al Verdaguer li van donar,
no?
Li van donar al Carles Marquès Mercè
dues nominacions,
però no sé quines eren.
Sí, jo crec que era al David Verdaguer.
Ah, potser sí,
el David Verdaguer.
I a ella, potser?
El David Verdaguer,
sí, exacte,
el David Verdaguer era una,
sí senyor,
per actor,
per millor actor.
Sí, sí, és veritat, és veritat.
Bueno, és igual, és igual.
En qualsevol cas,
jo el que anava a dir,
i acabo i us deixo ja la paraula a vosaltres,
jo el que anava a dir és que,
em sembla que,
com a millor pel·lícula,
què sé jo,
Incerta Glòria és molt millor pel·lícula,
i per tant,
si s'hagués de premiar una pel·lícula
que té una certa qualitat
pel·lícula dels Gaudí,
s'hauria de premiar,
des del meu punt de vista,
a Incerta Glòria.
I en canvi,
per aquesta mena,
suposo intent de promocionar-la amb ella,
etcètera, etcètera,
s'ha fet per l'Institut del 43.
Que no és que estigui malament,
però tampoc és una pel·lícula,
que diguis esplendorosa,
grandiosa,
una obra mestra,
o aproximada.
No, no, no n'hi ha per tant.
És una cosa visible,
que es pot veure,
que és interessant,
però para de comptar.
Què dius de més?
No, jo estic molt content
que hagi guanyat el Gaudí
millor documental La Txana,
de la Lucía Stoyevich,
que vaig estar aquí parlant d'aquesta pel·lícula,
que em sembla extraordinària,
i que ha tingut molt mala exhibició,
vull dir que es veia en un cine no cèntric,
segons quines hores,
només una vegada al dia,
segons quin dia,
a mi em semblava una vergonya,
i veig que ara amb el premi potser tindrà una nova oportunitat.
una nova oportunitat,
clar, clar.
Perquè és una pel·lícula autènticament meravellosa.
Clar.
I llavors, vull dir,
fa ràbia criticar els premis Gaudí,
perquè, bueno,
són els premis que hauríem de tenir
si Catalunya fos el que ha de ser,
però, bueno,
és que no hi ha manera, no?
Vull dir,
sempre hi ha determinades qüestions
que fan que ni els premis ni la gala
siguin una cosa com per refiar-se'n,
i no ho sé, vull dir,
també voldria destacar el premi a Núria Prims
i a Oriol Pla per incerta glòria,
perquè aquest premi no s'hagués hagut de convocar,
senzillament li haguessin hagut de donar
tant l'una com l'altra
i deixar-se d'històries,
perquè les actuacions eren magnífiques,
i llavors, vull dir,
les altres competicions,
jo ni tan sols vaig veure a la gala,
vull dir, per qüestions personals,
perquè no era a casa i tot això.
Només vaig veure el discurs de la Mercè Sant Pietro,
perquè va coincidir que era quan jo arribava,
que va estar molt just
i molt en la línia que es podia esperar d'ella,
d'una gran senyora,
i no en tinc res més a dir, vull dir,
esperem que tant el cinema català com el país
sigui el que realment ha de ser
i llavors ja podríem parlar més.
Algún comentari més sobre el permís de Gaudí?
Bueno, el discurs de la Sant Pietro
anava una mica condicionat
pel de l'any anterior del Joan Maria Pau,
que va ser molt bo.
Però molt, eh? Molt bo, eh?
És a dir, superior al d'aquest, eh?
I tant, i tant.
Va ser el millor que hi va haver l'any passat, de llarg.
Jo només dic que tot el que li han donat a estiu del 93,
tal com ja vaig dir amb els seus dies,
una pel·lícula que no em va convèncer,
i llavors tampoc em convencen els premis.
Els entenc una mica perquè, com la major part dels premis,
tenen sempre unes raons visibles i unes altres invisibles.
I aquí suposo que hi ha molta raó invisible,
que tu apuntaves, per exemple.
És una mica...
Els Premis Planeta, no?
Normalment el segon és el que hauria de ser el primer,
i el primer és el que hauria de ser segon, però...
I així.
Alguna cosa més? Voleu comentar alguna cosa?
No, home, jo només dic que...
Incerro de Glòria, però de llarg era la millor pel·lícula
de totes les que es feia, però de llarg, eh?
De llarg, tant d'acord, tant d'acord.
I per tant, doncs, pel injust, no?
Clar.
s'han premiat, més aviat per temes tècnics,
que no pas pel gran treball de síntesi, perquè...
Sí, senyor, hi havia un treball de síntesi de guió.
Sí, n'hi van donar set, eh?
N'hi van donar set, eh?
Sí, però...
Vuit, vuit.
Ostres, però jo, de totes maneres...
El treball del guió és absolutament brutal.
Brutal.
A nivell de síntesi, no?
Sí.
Perquè, clar, el volum dels sales se les endur, no?
Ostres, però jo...
Clar, potser és l'antítesi del final de les grans produccions, no?
Però jo vaig al·lucinar bastant en Tierra firme.
inclús respecte de l'estil 93, que a mi em va agradar molt,
però vaig pensar, hòstia, és una...
No ho sé, em va semblar una proposta bastant interessant
i que potser sí que va quedar bastant eclipsada
en el sentit que, a veure, acaba guanyant a millor pel·lícula
de parla no catalana i a l'actor del Verdaguer,
però també vaig pensar...
És veritat que, en certa glòria, són lligues diferents.
O sigui, al final també són estils tan, tan, tan antagònics,
però sí que s'assemblen molt,
inclús et diria entre Julia East, també,
que era una de les nominades.
Julia East s'assembla molt i diria de l'estil 93, no?
Sí, sí.
Jo dic una cosa, per mi, com a òpera Prima,
la trobo més interessant, Julia East.
Bé, perquè és més arriscada, jo crec, també.
Clar.
És més arriscada.
Perquè inclús acaba sent com un...
com si fos, que diré, un fals documental, no?
És tan precari en el bon sentit, no?
La gravació, les actuacions...
És una cosa tan natural que també ho té, eh?
Estil 93, perquè jo encara no entenc
com han pogut fer les nenes el que han fet, eh?
Jo encara no ho entenc.
Però no, perquè les van filmar 30 hores
i de les 30 hores treuen 30 minuts de les nenes, i clar.
Ostres, no ho sé, eh?
Però hi ha una feinada de nassos.
Jo, el que deies de Terraferma, del Carles Marqués Marcet,
a mi m'agrada més 10.000 quilòmetres, eh?
Sí.
És a dir, jo com a pel·lícula, no sé si l'heu vist a les dues.
No.
No.
Terraferma està bé, la interpretació està bé,
ja surt la Oana Chaplin, que és la neta del Chaplin,
la filla del Geraldine Chaplin,
surt la mateixa que feia...
Natàlia Atena.
Natàlia Atena.
I ell...
Sí.
El guió inclús és interessant,
però comparat amb l'originalitat,
la frescor i d'allò que tenia 10.000 quilòmetres,
per mi no hi arriba, eh?
Sí, però jo crec que tornem a estar amb el mateix.
És el joc precari d'anar amb webcams
o anar de tu estàs allà, jo aquí, i tot siguin...
Clar, Terraferma, jo crec que intenta...
Inclús s'apropa.
A més, jo quan estava veient pensava,
i no pel tema de lesbiana, sinó pel tema de...
Em recordava molt a la vida d'Ell,
el tractament de parella i el tractament de l'amor
i el tractament del desamor, sobretot, no?
I...
I vaig pensar, hòstia, clar,
està en la mateixa línia,
aquest director,
però d'una forma que, bueno,
no tot recauen,
per exemple,
en dos personatges,
i sobretot un, no?,
que 10.000 quilòmetres és molt ell.
Els dos.
Els dos, sí.
Sí, sí.
Bueno,
penso, com sempre,
tot això és opinable
i podríem saltar ja,
si voleu, a les prestrenes
del que hem vist aquests dies
o el que recomanem, etcètera, etcètera.
Qui comença?
Comences tu?
Bueno,
a veure,
jo vaig veure una pel·lícula d'animació
que es diu Cavernícola.
Ja.
Ho deixo aquí.
És una pel·lícula per crios
que suposo que es
deuran distreure.
no té...
Però saps qui són, no?,
els que ho han fet,
els de Wales en Gromis.
Sí, sí, sí.
L'animació és divertida.
Sí, bueno,
jo em pensava, dic,
escolta,
passem una estona bona...
És que la setmana passada
vam tenir aquí
una persona
que ens va parlar
del cinema d'animació
i suposo que ella
es va motivar...
Sí, em vaig motivar...
extra.
Perquè necessito
una motivació extra
per anar a veure animació, jo, eh?
Sí, jo també.
Jo també, jo també.
Bueno,
ara ja estic curat, Joan.
La temporada.
Joan, què has visto?
Jo he vist una comèdia italiana
que es diu
Deja te llevar,
d'un director
que, si no recordo malament,
es diu Francesco Amato.
Només val la pena
pel treball dels actors,
el Toni Servilio
i la...
la Verònica Etxegui,
que fa d'Espanyola,
d'una noia de Madrid.
I llavors,
la història és una mica...
la primera part
encara es pot aguantar
una mica...
que...
l'argument de Pink Malió, no?
Vull dir,
un home gran
amb una noia jove,
una noia jove
una mica penjada,
que ell intenta
que sigui d'una altra manera.
Ell és un psicoanalista,
ella és una monitora
de zumba
en un gimnàs,
però,
bé,
és que el guió
falla estrepitosament
i llavors,
vull dir,
només es pot recomanar
per la gent que els agradi
aquests actors.
Vull dir,
que, bueno,
el Toni Servilio
no cal dir que és un gran actor
i la Verònica Etxegui
a mi m'agrada moltíssim.
Vull dir,
el que passa és que aquesta noia
no té sort
amb les pel·lícules que li surten.
Vull dir,
a partir del descobriment de Vigas Luna
amb Jo Soy la Juani,
vull dir,
val la pena veure les pel·lícules
en les quals ella surt
perquè és ella
i perquè té una personalitat
molt marcada,
però no són projectes
que estiguin a l'alçada
de les seves possibilitats interpretatives.
Això està claríssim.
Pol,
has vist alguna cosa
que valgui la pena de comentar?
Una,
que ja sé que tots direu que sí,
que la vaig anar a veure,
tres anuncios,
ja per fi l'he vist
i, bueno, espectacular.
Estic fent la carrera dels Òscars,
ara.
Estic intentant veure totes les que aniran.
Totes, eh?
Sí.
Molt bé.
Anaran totes.
Però, per exemple,
vaig veure la forma de l'aigua
que no em va agradar gens.
Però, bueno,
esperaré que la veieu
i a partir d'aquí la comentem.
Setmana.
Jo hi estic amb tu,
no em va acabar de fer el test,
tampoc.
Comença bé.
Comença bé.
Comença bé.
Però perd gas
i s'acaba convertint,
no sé,
en un conte de nens.
Ostres,
però és que jo,
abans els he comentat,
a mi em donava la sensació
que estava veient la típica pel·lícula
d'Antena 3 del diumenge a la tarda,
cap al final.
És que arribava a un punt de dir,
hòstia,
però és que aquí,
m'estàs plantejant gairebé
entre això,
un avatar,
una mena de...
Però no pel monstruito,
sinó pel tema aquest de,
no,
perquè somos los inadaptados,
no?
i ens hem d'unir
i al final arribar a un punt de,
ostres,
i aquest punt fantasiós,
no?,
que té ell sempre,
evidentment veu molt del Fauno,
no?,
per exemple,
però...
Però el Fauno és més punyent
i aquesta, en canvi,
acaba sent una mica massa fava,
no?
Sí,
inclús he estat llegint crítiques,
a veure què m'he perdut,
i deia,
no,
és una pel·lícula molt política.
no,
política o és el Fauno,
potser inclús,
no?
Sí,
però aquí,
no sé,
em va sonar més com,
bueno,
i no,
no,
no,
massa tendre,
massa fàcil.
Sí, sí, sí, sí.
Veig que avui...
Estic d'acord.
Veig que avui estem tots parlant malament
de les pel·lícules,
perquè de moment ha sortit...
No, jo anava a parlar de...
Tierra firme,
sí que m'agrada,
aquesta sí que...
No,
jo ho dic perquè és que anava empalmant,
que jo també n'he vist una,
que no puc aconsellar.
Passajero,
del Jaume Collet Serra,
que és pur vehicle d'entreteniment,
és a dir,
és una pel·lícula molt comercial.
Ell fa un cine,
que a mi,
algunes de les pel·lícules seves,
tot i ser molt comercial,
i ser molt imitant amb algunes coses,
el Hitchcock imitant amb altres coses d'allò,
em semblava, bueno,
acceptable, no?
Si més no, com a pel·lícula comercial.
Per exemple,
jo recordo,
Sense identitat,
que és del 2011,
Non Stop,
Sense identitat estava amb la Diane Kruger,
sempre treballa últimament,
suposo que ho sabeu,
porta ja cinc pel·lícules,
el Liam Neeson,
que el Liam Neeson,
vaja,
jo recordo que l'he vist Michael Collins,
o l'Elisa de Slinder,
i és un gran actoràs,
però en canvi,
aquí no és que ho faci malament,
perquè com a actor,
ell es veu que tenen una dinàmica especial,
des que,
la primera,
que suposo que devia ser la de Sense identitat,
han tingut una,
perquè l'altre dia sentien el Neeson,
no sé on era,
que explicava ella,
així en directe,
la seva relació amb el Jaume Collet Serra,
i deia que s'entenien,
que no calia massa coses,
i que s'entenien,
llavors,
la sensació que dona és que aquesta última,
el Passajero,
s'entenien tan bé,
que el guió era igual.
Anem a fer una de trens.
Anem a fer una de trens.
I la fan.
I la fan.
I la fan.
I és igual,
és absolutament inversemblant,
absolutament exagerada.
És que de fet és mig plagi,
no del tot, eh,
ni molt menys,
però és mig plagi d'aquella pel·lícula
que em sembla que era veritàrica,
que es deia L'últim tren,
una que també hi ha com una mena terrorista,
vol estavellar el tren a una estació,
em sembla,
per fer una mortalitat.
Sí.
I tota la pel·lícula és això,
l'intent d'evitar que,
els quatre passatges que queden en els vagons,
intentant evitar que...
És gairebé un plagi.
Sí, sí.
Jo no veig...
A mi em va recordar l'accident de Galícia,
al final.
Sí, perquè apreten fins a 120 a la curva.
Ja.
Cert, cert.
Però bueno, allò és insuperable,
allò està molt millor,
allò de Galícia.
És cinema d'acció per les pures ganes de fer cinema d'acció.
Sí.
És a dir, que no té res més i...
Això obre per mi un tema interessant
que sempre m'ha preocupat,
que és que últimament estan apareixent uns realitzadors
que tècnicament són fabulosos.
Sí.
Avui dia tècnicament tothom és bo.
És a dir, el timing controlat, l'estructura des que comença fins que acaba,
vull dir, no té ni una fallida.
És a dir, que són boníssims.
Però que clar...
El servei de res.
El servei de la crispeta, no?
Vull dir, quan surts ja no te'n recordes, no?
És un virtuosisme que no...
Que no porta res.
Que no parla, que no diu res.
Totalment.
Totalment.
Sí, sí.
Però, bueno, això és l'augment de la tecnologia que ha fet,
doncs, que, bueno, avui dia, doncs, no sé, són les màquines, no?
Gairebé...
Escofant perfecte.
I hi ha un dèficit d'artisticitat, no?
Podríem dir.
De cosa personal, de cosa autoral, no?
Vull dir, la qüestió autoral ha desaparegut absolutament.
I jo estic incloent fins i tot un dels considerats grans,
com pot ser en Bayona.
Sí, sí.
És clar, vull dir, no sé, evidentment fa la pel·lícula del tsunami, no?
Sí.
Com se't titulava?
L'impossible.
L'impossible.
Són pel·lícules fabuloses, no?
Sí, tècnicament.
Tècnicament.
Amb un toc una mica, també, de telefilm de diumenge a la tarda,
allò dels estrenos TV, de quan nosaltres érem joves, no?
Sí.
Però, però, què té l'impossible?
O què té, fins i tot l'anterior, la dels nens fantasma, l'orfanat?
Sí, l'orfanat.
Són pel·lícules tècnicament fabuloses, fins i tot treballades molt bé.
Bueno, és que surt de l'escac, eh?
A mi em va agradar molt l'orfanat per la manera que estava feta.
Sí, però...
Però la història tampoc em porta enlloc.
Absolutament tòpica.
Vull dir, aquest tema s'ha vist 50.000 vegades.
La pel·lícula d'original no té absolutament res.
Jo crec que això també li passa al Bigalondo, perquè va començar fent pel·lícules de tesi, no?
Gairebé d'idees i això, com pot...
Ja no parlem de cronocrímenes, però inclús si m'apures molt l'Open Windows, que també té una estètica de pantalletes d'ordinador, no?
I després, com es deia, Monstruoso, la pel·lícula que va fer amb la Anne Hathaway...
Sí, l'última.
L'última, aquesta que van estrenar.
Colossal.
Colossal, Colossal.
Clar, aquí és la tècnica per sobre el guió, perquè precisament potser hi parteix d'una bona idea, però com es desenvolupa és la típica pel·lícula americana.
Jo hi he arribat a llegir interpretacions de Colossal que són molt divertides, no? Com si fos una reflexió de com el món avançat capitalista, doncs, acaba condicionant fins i tot l'altra part del món, no?
Vull dir, perquè els moviments que ella fa es reflecteixen en un monstre d'aquest estil Godzilla a Corea, no?
Sí, sí, sí, sí.
I jo segueixo pensant que aquesta pel·lícula, com que el Ligalondo, que em surt Gabilondo, que no puc, segueixo pensant que ell, com que té molt de la conya i té molt això, penso que va fer la pel·lícula al voltant del GAC per posar aquella frase del rei, a més te traduïa a l'anglès, no?
Que és, lo siento mucho, no vol bé a currir. I la posen a anglès, a més.
Llavors, jo crec que en el moment que l'estàvem veient en tots allà a la premsa, quan va fer això, tothom es va riure, perquè això els americans no ho entendran, però sembla que estigui fet el botant del GAC.
De tota manera, jo en Vigalondo encara el defensaria una mica, eh?
Bueno, sí, clar.
És un realitzador que totes les seves pel·lícules a mi m'han donat alguna cosa, vull dir, té mala llet, en el fons té una mala llet soterrada que la va deixant anar.
I que totes les pel·lícules tenen alguna cosa que la fa... I los Conor Crimenes, a mi em sembla, realment, bueno, que és el seu primer i el metratge, em sembla fabulós.
Hòstia, doncs jo al contrari.
També has vist això? Tens ganes de parlar-ne?
De... El joven Karl Marx.
Bueno, sí, en tot cas, una cosa, un apunt ràpid per indicar que, bueno, és una pel·lícula que s'atreveix ni més ni menys cap a la joventut de...
del pare, no?, de les teories comunistes.
I és una coproducció.
Aquí tinc les dades, per algun lloc.
Ara m'he fet un petit embolic de papers.
França, Bèlgica...
Exacte, tres països que són...
Holanda.
França, Bèlgica i Alemanya.
Alemanya.
França, és una coproducció.
La pel·lícula és interessant perquè apropa un personatge del qual, evidentment, se n'ha sentit parlar forçosament des del punt de vista, doncs, de les seves teories i tal.
Però, clar, apunta, doncs, un jove que arrossega fins i tot una noia escassa amb una noia aristòcrata que renuncia a la seva vida acomodada per viure amb ell amb una precarietat extraordinària.
i que, si no arriba a ser per la casual amistat que fa amb Engels, realment ja hauríem parlat de com hauria acabat, perquè realment anava cap a la indigència, no?
És a dir, evidentment, els seus escrits, el diari en el qual treballa, incendien, òbviament, els industrials i els capitalistes, comença a generar un seguit d'idees,
com tots sabem, una mica en prou, doncs, del benestar i del millorament de la situació dels obrers, i, per tant, és una persona que comença a ser, bueno, realment antipàtica, doncs, per al context en el qual viu.
La pel·lícula ressegueix tot això, l'amistat amb Engels, l'esforç que tots dos fan per anar propagant les idees socialistes i, en un context, doncs, més general, més ample,
i és una pel·lícula, a veure, és un biopic de la joventut d'ell, que es deixa veure i que el trobo interessant perquè apropa, fa més humà, diguem-ne, una figura que probablement, clar, com que tots tenim aquella imatge d'ell ja de gran amb les barbes
i tal, allò, un pèl més auster, doncs, d'alguna manera, l'humanitza i em sembla una iniciativa, sincerament, m'agradaria dir, fins i tot simpàtica, no?, en el sentit que és una pel·lícula que funciona.
No és que sigui excepcional en cap sentit.
Probablement el llastre que un dels productors és el que digui en.
Ah, sí.
I llavors la pel·lícula recorda més alguns serials de la tele, amb els contons molt arrodonits.
A veure, si estem parlant del Pare és una menca, els del Manifest Comunista, i tota la pel·lícula surt en el Prudon, surt en el Vaconín, surt en el Corbet, a veure, hi ha lluita de classe obrera tota l'estona i, en canvi, ens posen el part de la dona del Marx que...
Per què m'interessa? Si estic veient una pel·lícula sobre el creador del Manifest Comunista, que donarà pas a la creació dels partits comunistes, anem a fer una pel·lícula política, política, i no és.
No, no és.
És un biopic agradable, que algú l'havia de fer, però llàstima que no l'hagi fet el que el tenia que fer.
El que va... qui l'hauria de fer?
No, no. Mira, per exemple, ara em ve el cap perquè avui ha estat aquí el Ken Lodge, que el Joan ens apel·larà.
Bueno, potser l'agafa el Ken Lodge i ens dona una visió molt diferent d'aquests quatre anys, perquè agafa dels 26 als 30 anys.
Només tenim aquesta franja.
Però coincideixo amb que és molt interessant la pel·lícula.
La pel·lícula és interessant.
I fins i tot amb molta gent jove els anirà bé per situar una mica, si algun dia van cap a classe d'història i estudien el marxisme, situar una mica qui era aquest home i com va bé, com venia del socialisme, com estava tota la pel·lícula fumant puros, perquè, a veure, tant ell com Engels, Engels era fill d'un tio que tenia fàbriques a tres o quatre països, no?
Efectivament, sí, sí.
Deixem que el Pol potser...
També es veu bé la contradicció, és interessant veure com la contradicció d'ells estan realment treballant per als obrers, diguem-ne, per al millorament de la classe obrera, estan evidenciant, perquè Marx el que fa és evidenciar els mecanismes interns, però en canvi realment sobreviuen gràcies als calés del pare, no? D'alguna manera, no?
Abans de passar...
Necessitem més d'aquests rics, eh?
Vull dir que estiguin a favor de la classe treballadora.
El problema és que el pare no hi està pas d'acord, però clar, és el seu fill, no?
Sí, sí.
El Joan ha estat a la filmoteca, ens pot parlar de l'exposició que s'han dit del Ken Loak, però abans jo voldria saber, que el Pol ens ha dit que ha vist tres anuncis, i voldria saber en què t'ha semblat.
Ui, a mi m'ha encantat.
Sincerament, jo volia fer el colofó perquè, i estic d'acord amb la seva precisió, però que, simplement per dir que a mi és un dels temes que em preocupa,
que el que està abundant ara és un tipus de biopic en el que ens perdem, no?
Vull dir, estem parlant d'un polític o, en fi, de qui sigui, o d'una figura històrica important, però és com la sèrie aquesta de tres temporades sobre Enric Vuité.
Ens acabem perdent en problemes del cova, no? Vull dir, de vegades que és el que realment fa nojós, perquè, esclar...
És el que recordo que dic pel·lícula de la tele, serial de la tarda, com diu el Pol.
Aleshores, això em fa pensar que el cinema s'ha tornat extremadament bourgeois, una altra vegada.
i d'un conformisme i de manca de cosa punyent, que és com si interessés que no fos punyent, precisament.
A redonir una mica els cantos...
Exacte, que si potser ens fixem en biopics d'aquest tipus dels anys 80, 70-80, segurament trobaríem una cosa més punyent que no pas...
I la de...
Que el conformisme...
I la de...
Bueno, els Taviani, gent d'aquesta, home, era molt diferent, tu.
La de l'Instante más oscuro, com a biopic, l'heu vist?
No.
La del Churchill.
No, no l'he vist.
Aquesta última.
Sí, l'heu vist? I què, com a biopic, ara que estem parlant d'això?
Absolutament conformista, avui dia.
Sí?
Sí, sí, no, res.
Però llavors és carn de canyons d'Òscar, no?
Sí, segur, segur.
No, no, home, a veure, és una aproximació a Churchill.
Sincerament, la seqüència d'ell perdut en el metro, parlant amb la gent del vagó del metro, és ja de jutjat de guàrdia, perquè és que això no s'ho creu.
Si fots la mismíssima de Colau.
Diguem-ne que és com fer de Churchill una pel·lícula de Walt Disney, o una pel·lícula de princesetes, que en algun moment donat acaben parlant, o acaben fent amistat amb la costurera del poble.
Vull dir, no, aquest tipus d'eines pròpies de conte de fades, francament, quan estem parlant de Churchill i en un moment de guerra mundial és de...
Tants milions de persones depenent.
És que, vull dir, són coses infantils una mica, no? Vull dir, allò per, no sé, per acontentar un públic acrític, perquè és que si no, evidentment, jo em vaig, sincerament, en aquesta seqüència em vaig emprenyar moltíssim.
Fins aquí hem arribat, a mi.
No, la tinc pendent, la tinc pendent.
Bueno, res, era un apunt per parlar de que el biopicalus s'està tornant com molt nyonyo, eh?
Volies comentar la de tres...
No, per sobre, però, bueno, jo crec que tenim... potser devem tenir les opinions semblants, no?
No, no, no.
No tenim les opinions, d'acord, eh?
Doncs comencem al revés, comencem al revés.
No, aviam, jo crec que... aviam, comencem, que és una pel·lícula entretinguda, jo crec que té un bon guió.
Ara, no sé si és pel·lícula...
Clar, jo potser tinc una imatge molt atípica, potser, de com hauria de ser una pel·lícula dels Òscars, però una pel·lícula com aquesta,
de la mateixa manera que plantejàvem fa temps, Spotlight com a pel·lícula guanyadora d'un Òscar,
inclús jo l'any passat pensava, Moonlight?
O sigui, jo ja sabia que l'Ala Land, entre tot allò que va passar, però que no seria.
Però Moonlight em sembla una pel·lícula... no sé, o sigui, com els Òscars, eh?
Com jo tinc al cap els Òscars, no m'esperava una victòria així.
Llavors, eh...
Jo sí, eh? Jo sí, eh?
Sí?
Jo sí.
Clar, però...
La veia d'Òscar, jo sí.
Però l'únic que em va inclús venir al cap és amb l'any anterior de l'Òscar So White, no?
Que hi havia massa poc home de color nominat i tot.
I ara em sembla com aquest any, com amb la proposta de la Bigelow de Detroit i coses així, no?
I pensava, ostres, però a mi aquesta pel·lícula, o sigui, em va agradar, però normal.
I em passa el mateix, amb tres anúncies vaig trobar bastant brillant en quant a interpretacions, guions.
Tampoc vull dir una pel·lícula més, però, bueno...
Ostres, però...
Va amb moltes nominacions.
Llavors, clar...
Sí, no, jo com a pel·lícula, sí.
Jo estic d'acord que el guió és boníssim.
És un guió que segueix la pauta del que ha de ser un bon guió.
Contínuament hi ha surtracs emocionals que et tenen atrapat com a espectador
i cada vegada hi ha un creixent, increïble, però és així.
Ara bé, si agafo tot el gruix del contingut de la pel·lícula...
O sigui, a veure, hi ha una troballa que és important, que és el dels tres anuncis.
Però si no hi hagués aquesta troballa, la pel·lícula es podria dir perfectament
als fulls de puta d'Evwin.
Perquè és que allà no se salva ningú, des de la Mildred,
que està interpretada per la Frances McDormand,
fins a l'últim, el que pensa els anuncis, que és un afro, molt curiós també.
Allà no se salva ningú, passant pel capellà, pel dentista del poble, pels policies...
Jo no sé si no se salva ningú.
Jo penso que tinc la sensació que justament el que és curiós de la pel·lícula,
que a mi m'ha sorprendre, inclús amb el final,
és com tots són dolents i tots tenen algú de bo.
És a dir que, en el fons, tinc la sensació que els intenta salvar-los.
Els policies, per exemple, acaben tots pujant al cel.
Bueno, però vull dir que això és molt realista,
és a dir, la gent no som ni dolents ni bons,
tenim una mica de tot.
I llavors tinc la sensació que això a mi em va sorprendre favorablement.
És a dir, quan aquell final,
te'n dones compte que aquell que és un fill de puta acaba fent-ho,
inclús amb el final, te'n dones compte que no mataran en aquell tio.
No, no, però...
Però ell es cobrarà els 7 dòlars, eh?
Els 7 dòlars se'ls cobrarà de la peça que trenca la botiga.
Escolta, no els mataran?
No.
Però hi ha un pla dedicat a l'escopeta que està brillant.
O sigui, es van entretindre a netejar-la bé
perquè brillés la fusta i els dos canons.
Clar, clar.
A més, Joan, m'ha fet gràcia perquè has dit una frase...
Crec que aquí tots hem vist Disaster Artist, no?
Sí, jo no, jo no.
Has dit una frase que el director que es fa amb mofa
deia que és, no, això és la condició humana, no?
O sigui, que a la meva pel·li de cop hi hagi coses que no tinguin sentit,
no, perquè és que l'humà és així.
Llavors, al tanto.
A mi, a les 3 cartetes, hi ha una cosa que em va cridar molt l'atenció,
justament pel final,
que és que la pel·lícula,
al final aquest és interessant perquè et deixa clara la natura de la pel·lícula.
Durant la pel·lícula,
un s'adona que els personatges són interessants, no?
Però també està esperant una resolució del cas.
O sigui, perquè estem acostumats a aquest tipus de relat.
En canvi, el cas no se soluciona.
I tallar de la manera que talla,
d'alguna manera et deixa clar,
senyors, això no anava de la violació i assassinat,
això anava del poble i dels personatges.
Bueno, aquí està la conya, o sigui,
el que estem veient allà...
No, no, però aquest desenllaç el que et deixa clar...
El que estem veient allà és el gruix de votants de tram
de la zona rural.
Amèrica profunda, eh?
Som-hi-siana.
Perfecte.
Amèrica profunda, sí, sí.
Però és que això ho vam comentar quan vam estar comentant,
que era el mateix amb el Pebretes,
amb un altre, com, què sé jo,
la ciutat il·lustre, que és argentina, si ho recordeu?
És un senyor que arriba, que s'ha de prendre nom,
comença a treure un poble, i al principi tot és pacífic,
però la cosa es va...
I acaba com a l'orari de l'aurora.
Per tant, jo trobo que això en una ciutat no passa
perquè la gent es coneix, no es coneix la gent,
en canvi un poble petit tothom sap tot de tothom,
i arriba un moment que tu fas una falla,
i al cap de cinc minuts tot el poble la coneix, eh?
És a dir, i si t'agafen mania, t'agafen mania tothom.
Però resulta que la madre coraje de la pel·lícula,
que és la Mildred, Francis McDormand,
agafa, es posa a la cuina,
fabrica uns quants artefactes incendiaris...
I els tira.
Els tira.
Es carrega tota la comissaria,
i de passos sucarrima el més fill de puta dels policies,
i no hi ha cap investigació.
O sigui, un poble que tothom ho sap tot.
Un policia agafa el tio aquell que s'encarrega dels anuncis,
de l'agència d'anuncis,
el fot per la finestra,
i després es troben tots dos,
un sucarrimat i l'altre que està convalescent a la mateixa habitació,
i en lloc de xafar-li el cap perquè el té mi socarrimat,
i el va tirar fa quatre dies per la finestra,
se'n va allà i li porta un suc de taronja amb una palla.
Per això sí que el tema de la redempció...
Sí, sí.
Fantàstic.
És fantàstic, no?
Sí que és veritat que en els moments de redempció
potser és massa...
O sigui, es gasta massa poc temps, no?
Ara, també diré una cosa.
L'humor d'aquest tio,
és una cosa més negre que puguis imaginar,
perquè té moments que dius...
Jo crec que hi ha un personatge, per això,
que és el que se salva més,
perquè tu dius,
evidentment tots tenen coses fosques,
i molt fosques alguns,
però el nan,
el nan...
Però el que passa és que...
Però molt bé que no se n'enfot del nan,
perquè és que el posa patètic.
En absolut,
perquè quan al final allà el restaurant s'enfada i se'n va,
el discurs que li diu a ella,
amb ella la deixa afectada,
perquè és un discurs de dir...
Jo ho he fet perquè m'he enamorat de tu, no?
Vull dir...
Diguem-ne que és el més honest...
El deixa honest,
el deixa honest.
El que té sentiments més nobles,
per dir-ho d'alguna manera, no?
Sí, sí.
És l'únic persona...
Sí, almenys aquest no té maldat.
Tens raó.
No té maldat, exactament.
Els altres tots.
O no té culpa, diguem-ne,
de cap acció.
Sí, però és aquest...
Sí, jo tinc aquesta...
Estic d'acord,
perquè és molt negre,
i és la maldad, etcètera,
i això està molt explícit.
Però a la vegada jo penso que intenta salvar-los,
és a dir,
que no els mata del tot,
o sigui, intenta...
Potser a algun moment...
Ja hem començat per aquí.
És un gran guió.
És un molt bon guió.
Pot ser.
Sí.
Jo no sé si li donen la millor pel·lícula,
però jo no crec que hi hagi gaires guions aquest any
seleccionats com aquest.
Bé, anem a un gran personatge
que tenim aquí avui de convidat,
i que ens pot fer 4 o 5 cèntims
o 10 cèntims
o 1.000 milions de dòlars
o d'euros
sobre el tema que el trobem molt interessant,
que és, com dèiem,
els arxius del Pentàgon,
aquesta pel·lícula Spielberg,
que han estrenat,
que estava en aquest moment en cartellera,
ens va donar peu a...
ho va donar peu a dir,
bueno, com es planteja a Hollywood
tota la premsa al llarg del temps?
Posarem a John Williams, eh, de fons?
Per exemple?
Sí, exacte.
Per exemple?
Bé...
Posa-la, posa-la, posa-la música si vols,
si la tens.
Tinc una hora de la banda sonora.
Caram, caram.
No, a veure,
diguem-ne que parcelem,
perquè el tema de...
evidentment de la premsa
i la política reflectida en el cinema...
Dona per molt.
S'ha anat fet sempre, no?
Sí.
Hi ha algú que ho ha comentat,
bé, clar, es parla molt d'Eichstein, no?
I encara que sigui mediatitzant, no?,
del cinema polític soviètic, no?
però el que està clar és que probablement Griffith,
amb intolerància, ja, encara que fos cap als seus interessos, no?,
o el nasciment d'una nació, no?
Vull dir que és una pel·lícula absolutament reaccionària
i avui dia seria impossible de fer-la tal qual
amb els arguments que en Griffith utilitza,
però que són els americans, de fet,
els que, d'alguna manera,
els primers que tracten en el cinema
el tema de la política
i, evidentment,
la premsa, com ha dit
quart poder, d'alguna manera,
evidentment, de seguida comença
a aparèixer en el cinema, no?
No, jo el que deia,
aleshores, parcel·lant,
perquè, evidentment,
Hollywood ha tractat la premsa
de moltes maneres
i el que és curiós dir
és que aquesta cosa punyent
d'evidenciar jocs bruts
en la política i tal
és més aviat relativament modern, no?
Vull dir, clar,
Todes les Hombres del Presidente del Pequil
és una pel·lícula de l'any 76
i que en el seu moment, evidentment,
va generar l'impacte que va generar
perquè, d'alguna manera,
posava noms i cognoms a tothom, no?
Vull dir, és una pel·lícula
que va seguint
tot el procés d'investigació
i, per tant, allà
la cosa estava ben...
la cosa estava ben clara, no?
Estava a prop Vietnam, encara.
Vietnam estava a prop
el propi Watergate
estava...
Nixon havia, diguem-ne,
dimitit l'any 74
un parell d'anys abans
que la pel·lícula, no?
Clar que hi ha pel·lícules,
jo què sé,
La Conspiració, no?
Per exemple, no?
Que tracten el tema...
És a dir, a partir dels anys 70
60-70
hi ha un tipus de cinema
que utilitza la premsa
per parlar de conxorxes
i de mons foscos, no?
Però, realment,
posar noms i cognoms
i parlar amb claretat
del joc brut
de determinades administracions
nord-americanes
és un tema
que és propi dels anys 70
i a partir del Watergate.
És com si el Watergate,
d'alguna manera,
hagués disparat la qüestió, no?
perquè, home,
tots ens podem remetre,
jo què sé,
a pel·lícules com
El Quarto Poder, no?
del Próxim.
Tothom, evidentment,
seria una de les...
és una pel·lícula d'any 52.
Però, esclar, fixem-nos,
tot i que hi ha
el discurs final
del Boger
que parla, doncs,
que recordem que el diari
està a punt de ser venut
per una altra empresa periodística
que l'acabarà fent desaparèixer.
Aquesta empresa
té un tipus de premsa
que, aparentment,
hem d'entendre
per com es desenvolupa la pel·lícula,
no fa...
no diu la veritat, no?
Vull dir,
el Boger defensa
que el poble americà
té dret a ser...
a escollir, no?
Entre un discurs
o un altre i tal
i que, per tant,
és una llàstima
que el diari es vengui,
que el diari es ven igualment,
vull dir, la pel·lícula...
Però, llavors,
la pel·lícula
s'acaba derivant...
El dolent de la pel·lícula
és un mafiós, no?
Vull dir,
no és ni tan sols un polític,
és un mafiós
que ha matat una noia
i que té tripi-xocs
per tot arreu, no?
Per tant, esclar,
és una pel·lícula
que sí,
que parla del tema
de la llibertat de premsa
i del dret a dir la veritat,
però es deriva,
diguem-ne,
amb temes de caire,
si es vol,
secundari, no?
No vull dir,
en el sentit que no és la política
pròpiament el que hi ha allà.
I si anem repassant,
bueno,
el propi Citizen Kane,
no?
La pel·lícula que és de l'any 41.
Home, clar, sí,
la pel·lícula se centra
amb el Radolf Herz, no?
D'una manera amagada, no?
Perquè es diu Kane
en comptes de Herz, no?
I clar,
és una pel·lícula,
bueno,
que, en fi,
no serà necessària
que la defessem aquí,
és una pel·lícula excel·lenta,
evidentment,
a molts nivells.
Però, clar, sí,
hi ha un petit apunt
que es diu,
s'insinua,
d'alguna manera,
que el fa entendre
Orson Welles
que sembla que és bastant cert
que el Herz
és el que va,
té alguna cosa a veure
amb la conspiració
per enfonsar el Maine,
que és el que,
d'alguna manera,
va justificar
la intervenció americana
a la guerra de cua, no?
És veritat
que la pel·lícula
deixa anar,
pels que volen captar-ho,
doncs,
deixa anar
aquest apunt.
Però el Capdevall
també no deixa de ser
una figura
del món
del periodisme
i un empresari,
doncs,
que en la seva època,
evidentment,
va ser un magnat
de primera magnitud
i que no deixa de ser
una crítica,
però,
el magnat.
És a dir,
moltes vegades
el cinème americà
més a més,
s'ha centrat
en figures concretes,
no tant
en un background,
no tant
en totes
les obres del president,
que sí,
el Nixon és el dolem,
però el que
aquella pel·lícula
reflectia,
una pel·lícula
que, per cert,
per mi,
està sobrevalorada,
però des del punt
de vista cinematogràfic,
eh?
A mi m'ha agradat
més el llibre, eh?
Probablement és,
clar.
El llibre
és increïble.
El que van fer
el Bernstein
i el Burt
escrivint allò...
No, no,
i la pel·lícula
ho reflecteix
que és que
es van agafant
d'això,
d'allò
i d'altres,
el difícil que és
descobrir
tot l'entramat
que l'entramat
implica...
No és Nixon,
és que és
l'FBI,
la CIA,
els ministeris
d'Eu i sa mare,
està podrit,
i a la pel·lícula
ho deixa...
De realitats paral·leles,
eh?
Exactament.
Però, aleshores,
clar,
el que passa és que
cinematogràficament
jo crec que és una pel·lícula
fallida perquè...
Absolutament.
és extremadament confossa.
És a dir,
la quantitat de noms,
com apareixen,
com ho va lligant,
en Pequiola,
jo ho sento,
estructuralment,
la pel·lícula
manté
l'atenció,
fins i tot
amb algun apunt de thriller,
perquè hi ha algun moment
que el Robert Redford
sembla que estigui a punt
de ser assassinat
per algú que l'està...
És a dir,
d'on entendre
que l'anaven espiant,
que l'anaven rere d'ell
i que l'anaven una mica
per ell, no?
Tot això està molt bé,
però la pel·lícula
s'acaba convertint
en un embolic
que no la fa viable,
no?
Vull dir,
et quedes com a espectador
en la superfície,
per dir-ho d'alguna manera.
Què és el que
Los Arxivos del Pentágono,
que és una altra pel·lícula
que parla ben concretament,
però fixem-nos,
un altre element.
Ara,
les pel·lícules
parlen molt més concretament,
si s'ha de criticar
o una administració
es critica,
però del passat,
no?
Vull dir,
encara no hem vist...
40 anys
són de reglament,
perquè si no,
si parles
de més ençà
ja no pots.
És curiós,
no?
Perquè, clar,
s'està...
Aquí he fet
una petita llista
precisament del tipus
de pel·lícula
del bon periodisme,
no?
Perquè, bueno,
si hem de parlar
en general,
hi ha pel·lícules
que parlen
del mal periodisme
i del bon periodisme,
no?
I, evidentment,
és clar,
aquí en tenim
totes relativament
recents,
no?
Però hi ha el...
A veure,
Bones noches
i bona suerte
del Cluny...
Esplèndida.
Esplèndida,
fins i tot
de textura,
eh?
Vull dir,
l'ambientació
de l'època
és un blanc
i negre
esplèndid,
vull dir,
és una pel·lícula
extraordinària,
no?
Però, clar,
està parlant,
evidentment,
de la cacera
de bruixes
de McCarthy,
per tant,
ha plogut molt,
no?
Des de llavors,
no?
El dilema,
la pel·lícula
del 1999,
que és la del tabac.
Perdó?
La del tabac?
Sí, sí, exacte,
la del tabac.
Bé,
aquí està bé,
també,
perquè realment
és una pel·lícula
que s'està atrevint
i està apuntat
directament
amb noms i cognoms
unes determinades
tabacaleres,
no?
Que eren autèntics
trus.
Val,
molt bé,
però, clar,
això és un cas
que es remunta,
si no malament recordo,
als anys 80,
vull dir,
o sigui,
clar,
una pel·lícula
com aquell que diu
15 anys després
es tracta un tema
de...
És a dir,
mai és la...
Hollywood
es comprovet,
evidentment,
d'una manera
molt punyent
amb el percent
més immediat.
Evidentment que hi ha
la pel·lícula
de Snowden,
però Snowden
no és tant
el tema
de la premsa,
com el tema
de la pròpia figura,
del propi personatge.
Potser és
del que més
propè
tenim,
com a tal.
I,
no sé,
també
el Matar
al Mensajero,
que és una pel·lícula
del 2014,
que tracta
sobre un periodista
que es deia
Gary Webb,
que, doncs,
va també
denunciar
el cas
de l'administració
americana,
que es veu que
estava implicada
en la venda
de drogues
dins dels Estats Units
mateix,
per anar
en contra
de Sendero
Luminoso,
és a dir,
d'alguna manera,
fer calés
per finançar
la contra
del Sendero.
Què en penses
dels arxius
del Pentàgon,
de l'Ada del Spielberg?
Bé,
els arxius
del Pentàgon
a mi és una pel·lícula
que d'entrada
em sembla
molt positiva
en el sentit
que
és tot el contrari
de todos los hombres
del presidente,
és una pel·lícula
molt diàfana,
no?
Vull dir,
clar que no està
tractant
el problema,
evidentment,
se centra
en quatre aspectes
bàsics,
però
estan clars,
no?
Vull dir,
tot el que...
Hi ha dos temes,
evidentment,
hi ha el tema
de la llibertat de premsa
per un cantó,
dos temes bàsics,
que és el de la llibertat
de premsa,
i després el personatge
de l'editora,
de la Marilyn Strip,
que és una dona
que de cop i volta
es veu
en un món d'homes
i que clarament
estan intentant
decidir per ella
i ella que se'n vagi
fer canxet a casa,
no?
D'alguna manera,
no?
Aquests dos temes
estan,
penso que estan equilibrats,
estan molt ben tractats.
La pel·lícula
treballa tot el joc
que va generant
aquesta tensió
màxima
i, evidentment,
per damunt de tot
el que hi ha,
que és potser
l'aspecte més important
de la pel·lícula,
la pressió del poder,
no?
O sigui,
el fet que
el poder
utilitza totes les armes
que per...
Genera això
que, per cert,
aquests dies
està utilitzant tant,
que és la raó d'estat,
no?
És a dir,
que sembla que estigui
una mica,
fins i tot,
per damunt
dels drets
i de la democràcia,
no?
Des d'aquest punt de vista,
a mi la pel·lícula
em sembla efectiva
perquè el missatge
arriba clar,
clar que és una cosa,
estem parlant...
Clar.
No, a mi el que em passa
és que,
jo el dir que també l'he vista...
Dels anys 70,
no?
Però trobo que la pel·lícula
és prou atrevida
per deixar exposar
amb claretat
uns quants conceptes,
no?
Vull dir,
i, per tant,
la trobo vàlida,
eh?
Jo no sé què opineu,
però és una pel·lícula
que...
No l'he vist,
no l'hem vista.
Jo confesso que...
Digues, digues.
No,
és que et volia dir,
quan resseguies la llista,
estava pensant
en el candidato,
que em sembla que és
de Robert Rosen.
Sí.
I després,
en primera plana,
de Wilder,
que les posaries
també dintre
de...
de lo que és
pel·lícula
sobre la premsa...
sobre la premsa...
Sobre la premsa,
sí,
evidentment.
El que passa és que,
per exemple,
el Billy Wilder
és una pel·lícula,
si es vol,
punyent.
Per dir-ho d'una manera,
és del periodisme dolent,
no?
En el sentit que el Warden Batiu
és capaç de,
quan se vol,
menteix,
fa tripi-jocs,
total,
perquè no se li en vagi
Jack Lemmon,
no?
que es caça,
no?
I se'n va...
És a dir,
i que aleshores,
esclar,
l'execució,
allà,
diguem-ne,
la pressó,
sembla que sigui
una maniobra,
no?
Vull dir,
intenta treure
el Jack Lemmon
al joc de l'execució
i l'execució
gairebé que sembla,
doncs,
aquesta cosa
d'espectacle,
no?
Que també els americans
la tracten molt.
Home,
des del punt de vista
que la pel·lícula
a veure,
Billy Wilder
fa comèdies,
feia,
veia,
però les feia
punyents,
les feia sempre
amb mala llet
i, per tant,
està clar que
la pel·lícula
transmet
la cosa
desangelada
de percebre
que,
en fi,
que la societat
té un cantó
inhumà,
no?
Per exemple,
tot s'acaba
convertint en espectacle,
tot s'acaba
utilitzant
per vendre diaris,
per generar
una determinada
opinió pública.
Però sí que és veritat
que s'entra més
en la premsa,
igual que un anterior
també del
Willy Wilder,
del Gran Carnaval,
no sé si és un gran carnaval.
El Gran Carnaval
és un altre exemple
de periodisme dolent,
no?
Vull dir,
perquè el Quir d'Agles...
Sensacionalista,
sí.
Exacte,
no?
No,
jo el que deia...
perquè el Gran Carnaval
és que fins i tot
és un periodista desesperat,
no?
Perquè s'ha quedat sense feina,
va a un diari
del 3 al 4,
quan ell es pensa
va amb ínfoles
de ser un gran periodista.
Aleshores,
veu
el minaire aquell
que es queda
atrapat dins,
el que veu
és
una oportunitat
per tornar
a ressorgir
i, per tant,
acaba
condicionant
els fets,
no?
Perquè es veu
que s'hagués pogut
treure molt abans
però no ho fa
perquè li interessa
mantenir tot aquell
xou
i tot aquell
Carnaval,
com el títol
en castellà
diu,
que em munta,
no?
Però és veritat
també que
simplement assenyeix,
diríem,
el tema
de la premsa,
no de la política.
En canvi,
és veritat
que
els arxivos
del Pentàgono
el que fa
a mi,
aviam,
confesso que
m'agrada
algunes coses
de la pel·lícula,
l'estètica,
la tècnica,
això que dèiem
que ja fa molt bé
avui dia
i no hi ha massa problema
però en canvi
tinc la sensació
que el guió
no acaba d'atrapar
o sigui que
a mi no m'acaba
d'enganxar,
doncs no m'acaba
d'allò,
m'agrada
l'Amérique de Strip
perquè és una gran actriu
i pot fer qualsevol cosa,
el Tom Hanks
tampoc m'acaba
de convèncer
i, clar,
saps què passa?
Que potser estic condicionat
i això
ho entendran molt
els altres
perquè han parlat
fa molt pocs dies
de veure una sèrie televisiva
en què
el tema de la premsa
i el tema,
diríem,
de la política
està tremendament
ben lligat
i tremendament ben explicat
que és Borgen,
no sé si ho coneixes.
No l'he vist,
és una sèrie,
no?
Jo la recomano,
és que jo de sèries
jo defuixo bastant.
Jo també fins ara,
jo també fins ara,
confesso que fins ara
no hi entrava,
però haig de confessar
que m'hi ha fet pensar,
o sigui,
com que l'acabava de veure,
llavors t'endons compte
que Borgen està tan cuidada,
tan meticulosament
i aquests dos mons
estan tan ben entrellaçats,
tan ben explicats,
i és tan clar
que la política és allò,
és a dir,
jo vaig sentir uns dies abans
de veure la sèrie
una tertulia literària
en què els polítics
deien
que ells havien sentit
identificats
amb aquesta sèrie televisiva
perquè veien que era molt real,
que reflexava
el que li passa
a qualsevol polític
que es fiqui a la presó.
Sí, perquè a més,
a més resulta
que els personatges
a vegades estan
en el cantó de la premsa
i a vegades
estan en el cantó
de la política,
vull dir que van canviant
d'àmbit.
Que això també passa,
això també passa,
a veure si recordeu,
per dir algú al Carrillo
doncs va estar en una època
i després es va passar
a ser periodista
en certa mesura,
no?
Sí, sí.
I en canvi hi ha estat
els dos crendons.
I està tan mesurada,
tan ben cuidada,
jo recomano,
és a dir,
són tres temporades,
val la pena
doncs les que pugueu veure-la
perquè no té desperdici,
o sigui,
a més a més
és que tracta tant
el tema, diríem,
de la família,
dels personatges
que són polítics
o dels personatges
que són,
doncs,
que tenen un paper important
amb la informació
tan televisiva
com de premsa
i a la vegada també
els problemes polítics
que se li plantejen
en aquest polític.
Llavors,
jo veient això
trobo que la pel·lícula
de Spielberg,
clar,
a mi hi ha coses
que m'agraden molt
de Spielberg,
és a dir,
jo heu vist Lincoln,
m'ha agradat molt,
em va semblar que
el Daniel Day-Lewis
doncs feia una,
i a més el Guillo
era molt bo,
molt bo,
molt bo,
Atrapa-me si puedes,
en una pel·lícula,
no sé si l'heu vist,
amb el Leonardo DiCaprio
i el Tom Hanks,
que també ho feia francament bé,
cosa que no fa per mi
en aquesta,
o l'ET o què sé jo,
o doncs
la llista de Slinder,
per dir alguna cosa,
que són grans pel·lícules
i en canvi
tinc la sensació
que l'Spielberg
és una mica irregular,
o sigui,
té coses que són francament
boníssimes,
vull dir,
són recomanables,
hi ha altres coses
que, bueno,
si això no ho veus,
per mi,
és a dir,
és molt opinable,
però per mi
si això no ho veus,
et quedes més o menys igual,
perquè comparat,
honestament,
que potser això
em condiciona molt,
ho repeteixo,
comparat amb Borgen,
doncs no té color,
és a dir,
el Borgen se la menja
i dona moltes voltes,
però a més a més
és que veus
que allò és real
i en canvi
el que fa l'Spielberg,
bueno,
tu pots creure,
tu pots,
no sé,
això és la meva opinió,
per tant,
no cal que...
Jo sincerament crec
que tota la pressió
que es va generant
per l'acció de Nixon,
no?,
que està al damunt
i que,
bueno,
ho dia el diari,
perquè a més a més
el vol dinamitar,
es percep molt bé,
és a dir,
el fet de,
de com intenten
condicionar
per tal que aquests papers,
doncs,
que evidencien
tripitxocs
no sortin.
Però el Nixon
què té aquí?
Una soralla de turn?
No,
en aquella època
eren homes,
però, bueno,
de fet ja hi ha un home
que truca...
Un sorallo,
un sorallo.
Sí,
un secretari
ja el truca,
no?,
amb el Don Hanks
per tal
que no ho faci...
Perquè li poden passar coses,
no?,
també l'avisa
que li poden passar coses.
Sí,
ho deixa...
És una trucada
que donen tendre cosetes.
O sigui,
l'avisa aquell
de tens dos fills,
pensa...
No?
Això és dur, eh?
El Nixon,
el Nixon s'ho feia sol,
eh?
Ell ja va començar
com a...
en el comitè
d'activitats
antiamericanes
i després,
vull dir,
que arribés a la presidència
era només
un...
Una conseqüència.
Un camí fet.
Un camí fet.
Sí, sí.
Però és un personatge
bastant...
Si més no,
sempre ens el...
Perquè l'Oliverstone
també,
amb la biografia
agafat.
Sí.
Però,
diguem-ne,
que la pel·lícula es veu
perquè es pot percebre
a totes les ombres
del president
i, evidentment,
aquí...
És a dir,
sembla realment
un personatge
torturat
i recargolat
i absolutament
paranoic,
no?
Una mena de Stalin,
però...
en versió americana.
Bueno,
recordem que després
va ser el vicepresident
d'Eisenhower,
que això també marca,
vull dir,
que el xicot
va fer una carrera
esplèndida.
Sí, sí,
va començar per aquí,
va començar per ser
vicepresident d'Eisenhower
i després es salta
a l'altre.
Sí, sí.
Sí, sí,
però ara,
evidentment,
el Watergate
és l'evidència
de determinats moments
com el poder,
vull dir,
és capaç d'arribar
on sigui,
saltant per damunt
del que calgui
per tal d'aconseguir
l'objectiu fixat,
no?
En aquest cas
era la reelecció d'ell,
no?
i, bueno,
es posa micròfons
a les oficines
dels demòcrates
com aquell que,
bueno,
si cal pel algú
pues se'l pela
i punt i s'acaba,
no?
Realment és,
s'escarrifós,
eh?
Per dir,
aquesta reflexió
de determinades accions,
no?
És que era un moment
als anys 70
que tot el que havia passat
amb la revolta juvenil
arreu del món i tal,
que jo penso
que ells van exagerar
la cosa
i s'ho van creure massa,
vull dir,
que es van dedicar
a controlar-ho tot,
vull dir,
que no...
Pensaven que el poder
havia de ser
absolutament d'ells
i de ningú més,
no?
I d'aquí va venir
la crisi del preterol
i de l'any 73
i van venir
tota una sèrie de coses
que,
que,
bueno,
vull dir,
després amb
Reagan i Thatcher,
vull dir,
la cosa ja
es va multiplicar,
no?
Sí, sí.
Ignasi,
moltíssimes gràcies
perquè estem arribant,
ens hem penjat el temps
gairebé,
i hauríem d'anunciar
que la setmana que ve
tenim una nova convidada
que és la Laia Flotats
que ens vindrà a parlar
de Thomas Newman,
un compositor de pel·lícules
que ella es veu
que és una persona
que l'ha seguit molt,
que el coneix molt,
que se l'estima molt
i ens volia explicar
a nosaltres
tot el que...
Que és de la gran família
Newman de compositors
de música.
De la gran família Newman
dels compositors.
Per tant,
moltíssimes gràcies,
ha estat superinteressant
la teva intervenció,
bé, veiem que ens saps
molt de cine,
que t'agrada molt.
Bueno,
el tema dona per si,
ja no tenim temps,
però...
És que no tenim mai temps
per dir-ho.
Sempre ens passa,
sempre ens passa el mateix,
Ignasi.
Moltíssimes gràcies,
encantat.
Perfecte.
Vinc,
pots venir quan vulguis.
Merci.
D'acord?
Encantat,
fins una altra.
Bona nit a tothom.
Ens veiem.
Bona setmana que ve.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.