It's alright, I need a little sweetness in my life
Sugar, sugar, just pee, just pee
Can't put it down on me, down on me, down on me
No, no, no, no, no, 30 X's
Cinema sense condicions
No, no, no, no, no, no, no
No, no, no, no, no, no
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
L'Alba? Hola, Alba.
No sé si la sentirem. Sí, a veure, et sentim?
Et sentiu? Ona?
No sé. A veure, torna-hi.
Una hora.
És que tens un micròfon que potser l'hauràs de canviar.
Sí, potser sí.
Què, em sentiu millor?
Sí.
Sí, ara sí, oi?
Almenys jo sí. No sé, el francès.
Sí, sí, amb aquest millor, amb aquest millor, ja està.
Però et sent, et sent.
Bé, com cada dimarts, parlarem una estona de cine,
de les pel·lícules que hem vist.
No sé ben bé qui heu vist vosaltres.
Jo he vist Con Island, que us en parlaré una mica,
que és una pel·lícula georgiana, de Georgia, de Georgia Europea.
Quines pel·lícules estem veient últimament, no?
Sí.
D'orígens així poc habituals, oi?
Estrany, estrany, sí.
Que quina era l'última que havíeu vist?
Jo havia vist Mandarines, que també...
De Estònia, era?
No, també era de Georgia.
No, estava ambientada a Georgia.
Mandarina.
Però era Estònia.
No, perquè el personatge...
No, no, no, no.
Sembla que sí.
No, home, jo l'he vista.
I és una pel·lícula que passa a Georgia,
a la zona de Georgia,
on hi havia una guerra d'independència,
o mentre intentava ser independent,
Georgia, això jo aquesta banda de la història no la conec,
perquè Georgia és independent de la Unió Soviètica
a partir del 92,
i la pel·lícula està datada sobre el 90.
El que passa és que el personatge,
el protagonista,
que és un fuster que fa caixes de mandarines,
ell és d'origen georgià.
Ell és estonià.
És d'Estònia.
Això sí.
Per la raó que sigui,
que no conec la història,
per l'ho vist,
hi ha zones de Geòrgia...
Però la pel·lícula és de nacionalitat d'Estònia,
però està ambientada allà a Geòrgia.
Per això que ara és curiós que hagis vist una pel·lícula de Geòrgia.
Vull dir que, no sé,
una connexió estranya, curiosa.
Sí, sí, sí.
Potser la trobarem avui al llarg del programa.
I hi ha una cosa que és comú,
que retrata la situació bèl·lica constant de la zona.
I això sí que ho tenen en comú.
Per això sí que recordava que era Geòrgia,
la banda de Geòrgia és un estat que està al costat de Turquia, crec.
O sigui, està a la banda de baix.
La part de dalt, diguéssim, de Turquia.
Sí, la part nord de Turquia,
però la part russa,
com de l'època de la Unió Soviètica.
I és una zona que limita amb el Càuques,
per tant, deu ser...
Jo no conec allò,
però clar, deu ser molt muntanyós.
I pel tipus de descripció que es fan dels personatges
i les llengües que veus que potser es parlin en aquesta zona
deu ser una zona difícil a molts llocs,
que és el que passa quan hi ha diverses llengües
o diverses ètnies que els fa difícil conviure.
Segurament deu passar això, però no n'estic segura.
En tot cas, les dues pel·lícules corresponen a...
Mandarines és una pel·lícula que descriu...
És una pel·lícula pacifista
que descriu l'enfrontament entre un txetxè,
que és un militar mercedari a la banda russa,
i un georgià, que lluita per convenciment,
defensant el seu país.
I, per tant, són dos personatges completament diferents,
enfrontats,
i el personatge que els...
perquè ells hi ha un atac
i els dos queden ferits,
i els recull en una casa
el fuster que fa les caixes de fustes
d'un que està recollint les mandarines
i que no han marxat
perquè han d'enviar...
han d'acabar la collita de mandarines.
És una cosa sorprenent, però va així, és això.
I llavors aquesta...
No es pot deixar perdre, allò, clar,
tot l'any treballant i cuidant i regant...
Perquè és aquest l'argument que dona
el cultivador de les mandarines.
Home, com ho deixaré, això, així?
Està molt bé.
En realitat, la guerra passa com a segon terme,
com a segona prioritat.
Els personatges estan molt ben descrits,
les interpretacions són magnífiques,
i tant el xetxè com el xetxè,
que, clar, ell és musulmà
i ara t'imagino que és cristià,
són enfrontats ideològicament
des del punt de vista de la guerra
i com a...
físicament, com a personatges físics,
el xetxè és un home contundent,
més aviat així és com brut,
i d'altres és un home més delicat,
més...
diferent, estan molt ben triats,
com a personatges,
està molt bé, molt bé.
I el guió està molt bé
perquè està molt ben trebat a la història
i t'acaba justificant la raó
per la qual el que els cuida, els salva,
perquè estan a punt de morir-se els dos,
que els dos s'han disparat els uns als altres,
i els altres han mort,
però ells dos han quedat,
que és el fuster que fabrica les caixes de mandarines,
finalment t'ho entens
perquè ell no ha marxat a Estònia,
malgrat la situació de guerra invivible que hi ha allà.
I per tant, la història tanca molt bé,
tanca molt bé, el guió està molt ben trebat.
Tot això mandarines,
que era la que ja una miqueta havien comentat,
perquè al Joan li havia agradat molt,
i t'ho vas anar a veure després,
i vas dir que també...
Ah, és veritat, és veritat.
I com s'entén, Carme,
jo ja saps que sempre tinc aquestes inquietuds així personals,
com s'entén que vagis a veure...
Primer, mandarines, en principi, estava clar,
perquè el Joan la va recomanar...
Ah, no, però jo no ho sabia que l'havia recomanat.
I llavors com s'entén,
encara ho pregunto el mateix,
com s'entén que vagi a veure una pel·lícula d'Estònia
i una altra de Geòrgia,
per què aquesta coincidència?
Les dues ambientades a Geòrgia.
Com ho expliques?
Tens alguna explicació?
No ho sé, no en deu tenir cap.
Perquè on anaves a veure-les?
Les dues al mateix lloc?
No, una al Bolitxe, em sembla,
i l'altra aquí a Sant Feliu.
Sant Feliu.
Que la feien amb versió original i...
Ben fet, ben fet.
Bé, no ho sé si te l'has de dir.
El plantejament de la pel·lícula em va fer gràcia.
La història és un riu,
que no me'n recordo com s'hi diu,
a veure, que el tinc aquí a puntat,
perquè tinc la sigla...
Un riu d'Anguri.
Un riu d'Anguri,
que desemboca o deu desembocar al Mar Negre.
i és un riu que porta molta...
Clar, ve del Càuques, m'imagino.
Entenc que porta molt sediment,
perquè és la part última del riu
i que, per tant,
quan desglassa o quan es desborda,
llavors porta molt de sediment
que canvia el perfil de les terres
i pot crear illes noves.
A més, això em va ser sugerit...
Ho trobo...
La història la vaig trobar sugestiva.
Jo sempre pensava...
El Nil,
imagina't del que parlo,
de l'època farònica,
tenia aquest problema.
El problema que tenia el Nil
és que desbordava cada any.
i cada any, cada any, cada any,
s'havien de tornar...
L'Agrimensó,
que era el que media
les terres dels agricultors,
que havien de pagar les quotes al faraó,
com és de suposar,
havia de tornar...
Ells utilitzaven el Teorema de Pitágoras,
això és un inciso, eh?
El Teorema de Pitágoras,
que no estava formulat...
Un incis, un incisari,
una matemàtica, clar.
No estava formulat,
no estava formulat el Teorema de Pitágoras,
el van formular després Pitágoras i els grecs,
però no estava formulat.
Però, en canvi,
tota la cultura egípcia
va utilitzar per medir terres
amb aquest objectiu
que es pagués el que tocava
de les terres que els tocaven als agricultors
després del...
Desbordament del riu.
Del riu Nil,
perquè era una terra molt fèrtil
i era, bueno,
és l'única terra fèrtil de tot Egipte,
aquesta és l'altra,
perquè el faraó tingués
les taxes
que corresponien a cada agricultor
i, per tant,
s'havia de tornar a medir
i medien utilitzant triangularitzant,
que és la manera de medir,
fent triangles rectangles
que saps que és el producte
dels dos catets,
de dues longituds
i és molt fàcil de medir això
i tenien unes cordes amb nusos...
dels quadrats dels catets.
Sí.
Oi?
Això, vaja.
Dóna-li.
No, però...
Tos saben tots els alumnes ja a partir de...
No és un teorema de Pitágoras.
El que passa és que el teorema de Pitágoras
si és un 3, 4 i 5,
que són dos catets 3, 4 i allò de les 4 i 5,
l'àrea és 10, sempre.
I, per tant, l'àrea no cal fer res.
És això.
Ells tenien uns nusos
que eren de tots 3, 4 i 5,
els ajustaven amb angle recta
i tenien un triangle rectangle
i podien medir exactament...
Bueno, amb bastanta exactitud
perquè el faraó no estaria per comèdies
i, per tant, allò...
Si allò podia produir el que sigui
i, per tant, les taxes que havia de donar...
Bueno, les taxes, els tributs, per dir-ho...
Els tributs, el que estava obligat el pagès
eren tant...
Allò estava absolutament...
I cada any, cada vegada que es desbordava...
Què era cada any?
Hi havia el desbordament del Nil.
Això havia de tornar a medir.
Per tant, la Grimensó era un personatge especialment important
per aquest tema.
I jo recordava aquesta història
i pensava, fixa't, aquí els hi deu passar una cosa semblant.
No ben bé això, però una cosa semblant.
És a dir, és un riu que porta tanta força i és la banda última del riu
quan deu arribar al Mar Negre
que canvia el perfil de les terres
i que, per tant, se'ls hi deuen inundar i desapareixer
o apareixer unes altres de noves.
I vaig trobar suggerent la història.
La vaig trobar suggerent.
I realment l'és, perquè és una illeta que apareix allà
i que un avi va anar allà i fa un camp de...
com se diu això, de corns, de panotxes, de...
és que no sé, blat de moro.
De blat de moro, exacte.
No ho surti en català.
De blat de moro.
I va amb la seva neta.
I és una història molt simple, molt simple,
preciosa d'estètica, preciosa, molt bonica, molt bonica.
Difícil de rodar, allò, perquè és com crea la Madej,
fa la caseta, porta els troncs.
És una cosa laboriosa.
Penso que el que feia la pel·lícula allò era laboriosíssim.
Preciós de llums, d'angles, de mirada,
de com es va creant vida d'on hi ha només una terra,
que és una cosa sempre suggerent, no?
Però els soldats ursians...
Bueno, hi ha soldats, sí, perquè hi ha russos.
Això deu ser també...
Per això vaig pensar, aquesta terra, d'aquesta zona,
que jo ja me'n recordo que hi va haver la independència d'Ossetia
i d'un nom que no el sé dir, però que està a l'altra banda,
i que, quan ja estava desmembrada la Unió Soviètica,
van fer el mateix lloc que estan fent amb Ucrània.
L'altre era Abjàssic.
Abjàssic.
Això, és que això està al costat d'Abjàssic.
I que són independents, que ara són russes,
que és el mateix joc que crec que...
Bueno, amb l'altra deu tenir més interès,
perquè hi deu haver el petroli, o jo què sé.
Però això ja fa...
Això és dels anys 90, aquesta història.
Del segle passat.
Exacte, del segle passat.
Tot s'ha de dir.
Que Alba havia nascut amb prou feines.
No, segur que no.
És una història suggerent, molt ben filmada,
amb molta sensibilitat, molt sutil tot.
Diria que la història, en canvi,
els personatges no són tan bons com per mi, com Mandarines,
menys bo el guió, però preciosa la pel·lícula.
A mi em feia pensar de com...
No té res a veure, eh?
Ara diré una cosa que és una tonteria.
Però saps quan un troba una cosa bonica,
perquè és bonica?
Saps aquella pel·lícula?
Primavera, otoño, invierno...
No, primavera, verano, otoño, invierno i otra vez primavera.
Sí, del Kim Kiddook.
Exacte, de Corea.
El nostre director coreà preferit.
Tan bonica.
Aquella era tan bonica...
Bé, jo el trobava aquella molt més estètica,
molt més acabada i amb més sentit tota ella.
Una estètica...
I no té res a veure amb aquesta estètica,
perquè aquesta és una estètica més dura,
més salvatge,
més...
menys sutil,
d'interpretacions allà del nen aquell que port...
que agafa les granotes aquelles i les sèries,
els hi posa la pedra.
No sé si te'n recordes,
si hi posa una pedra i llavors ella ha de pujar la pedra allà dalt,
perquè és el que significa que els està fent els animalets.
I això tan ben jugat, tan ben jugat d'estètica.
Trobava que no té res a veure d'estètica,
la coreana i aquesta georgiana,
però la bellesa que veus constantment treballada cinematogràficament
sí que és bonica, molt bonica.
De mica en mica, Carme, si et fixes,
anem entrant en aquesta dinàmica de...
No sé si acceptar o incloure,
o no sé quina paraula utilitzar,
un tipus d'argumentacions, de narrativa,
que no necessàriament contenen un guió
en el qual el més important és l'argument,
sinó en el que hi ha elements...
Sí, que són suficients perquè t'agrada...
Tot i així, per mi,
quan surto satisfeta del cine globalment,
és si la història també té...
és potent.
I el guió ve estar ben tancat.
Això no ho puc evitar.
I una idea molt personal teva.
Això cal dir-ho, no?
Ho reconec, ho reconec.
Però haig de dir això perquè...
No, no, però està bé dir-ho.
Està bé dir-ho i reconèixer-ho i comentar-ho, no?
Perquè una miqueta és el que també passava
amb la pel·lícula que van comentar aquí,
amb el director, la setmana passada.
Em sembla que no has pogut sentir el programa.
Ah, sí.
Vaig sentir-la a trossos.
Sí, sí, sí que vaig sentir trossos, sí.
Vaig trobar molt interessant, molt interessant,
tota la descripció que va fer...
El Sergi Pérez, el director, diguem-ho tot,
de la pel·lícula, la dificult...
Com se diu?
El difícil camí no...
No, el camí més llarg per tornar a casa.
Això mateix, el camí més llarg per tornar a casa.
A veure, el vaig trobar molt, molt, molt interessant
tota la seva classe teòrica que va fer...
Sí, sí, va fer una classe magistral de narrativa.
Sobre, sobre...
Exacte, la narrativa cinematografia.
Sí, sí, narrativa clàssica.
Sí, que clar, d'allò que havíem après...
Sí, quan fèiem literatura escolar,
que era allò, plantejament, nus i desenllaç.
també, i donar-li tanta importància al nus,
que és evident que a teatre hi ha...
i, de fet, sempre, eh?
El nus dóna sentit a l'estrès.
Jo vaig trobar-ho magnífic, eh?
O sigui, això, no sé si...
El trosset aquest el vaig sentir,
perquè el sentia a trossos a casa.
Ho vaig trobar molt interessant, sí, sí.
I les comparacions que feia, i llavors el per què...
És professor, professor de cinema, de l'SCAC, de fa 10 anys,
i a vegades que...
La lliçó ho explica molt bé.
I Anco ho explica menys bé.
El Sergi ho explicava molt bé.
El que explicava molt bé, és a dir-ho.
Sí, sí, va ser molt interessant.
Almenys aquest trosset que vaig enganxar...
I la conclusió que jo trec del que ell va dir,
del que, doncs, un porta donant-li voltes en el cap, no?
A mesura que vas veient pel·lícules al llarg dels anys,
i que vas analitzant la narrativa de cada pel·lícula,
i el que li vaig dir també després, ja fora d'antena,
quan tornaven cap a casa,
doncs vam fer un camí llarg per tornar a casa, eh?
Ell i jo...
Teníeu les claus, vosaltres.
Sí, sí, teníem les claus, és veritat,
però havíem d'agafar un transport públic,
després un altre, i vam anar a xerrar una mica amb el Jaume primer,
després ell i jo una estoneta més,
fins que va baixar allà a Sants per anar cap a casa seva.
Molt bé.
I llavors una cosa que jo li deia,
i bueno, que va quedar així com una petita frase,
però que no em va dir que no, eh?
Com a mínim, i vull aportar-la ara com a afegitor
al que vam dir la setmana passada.
Que d'alguna forma,
quan una pel·lícula veritablement explica alguna cosa nova,
personal, diferent, que pot arribar a ser creativa,
és quan aquesta narrativa establerta i mesurada,
amb precisió, es trenca.
Vull dir, un director per explicar una cosa nova,
per explicar una cosa que veritablement sigui novetosa,
ha de sortir-se d'aquesta narrativa,
és a dir, ha de conèixer-la, i això ell mateix ho deia,
està molt bé trencar les normes,
però una vegada que les coneixes.
Llavors, ell reconeixia ja, una mica fora d'antena...
Com amb tot el creatiu.
Com amb tot, exactament.
Tot el creatiu potent passa per imbuir-se de coneixement,
com si diguéssim, i després sortir de madre.
Però, de vegades, el que jo crec que ens passa com a espectadors,
inclou jo mateix, tot i que jo, per exemple,
estic més obert a narratives i a formes diferents,
més poètiques, diguem-ho cadascú una miqueta el que considera,
i l'Alba també ja es manifestarà en el seu moment,
doncs s'hauria de dir això, no?
Vull dir que la manera com analitzem una pel·lícula
depèn de la nostra capacitat d'assimilar
diferents formes de narrar, diferents formes.
Aquesta pel·lícula que tu estàs comentant, per exemple,
que no he arribat a veure, per tant, no la puc comentar,
però que ens ha passat amb altres pel·lícules que havíem vist tots dos,
amb el Joan, amb el Jaume, o amb altres persones que han vingut,
segurament no tenen una narrativa clàssica, no?,
d'aquest estil, no?, d'aprentejament, no desenllat.
No, no, sí que la té, sí que la té, aquesta sí que la té, eh?
Sí, sí, sí, allò que ell comentava de quin és,
que al principi has de saber quin és l'objectiu,
quina és la intenció, i quin és l'objectiu,
sí, sí, està claríssima, eh?, des del primer moment.
Ell va ser molt professor, ell insistia molt en el que quan hi havia un objectiu extern,
llavors ja era narrativa clàssica, ja, i ho anava a repetir, no?
Doncs aquí ho té claríssim, eh?
Estava clara la seva lliçó.
Sí, sí, sí, en aquesta pel·lícula, que l'he trobada bonica tota ella,
per mi, el personatge de l'avi, molt bé, molt bé, molt bé,
La nena, la neta, és una nena preciosa, molt maca,
però per mi una mica s'escala, no per massa maca,
sinó que és una mica massa estilosa, per ser el que està descrivint.
Estilosa, molt bé, m'agrada aquesta paraula.
Maca, maca, o sigui, tota la pel·lícula és maca, la nena també,
però em sembla la duresa de l'avi.
La contundència de l'avi.
I, inclús, la sobrietat del personatge de l'avi
és potentíssima a la pel·lícula.
Però, en canvi, l'argument se't desfà una miqueta per això.
Però torno de nou, perquè de nou insisteixes, no?,
en aquest tema de l'argument,
perquè semblaria que de nou l'argument és el més important.
Clar, Sergi el que ens explicava, jo crec que ho hem d'agafar
i analitzar-ho per continuar aprenent, no?,
del tema del cinema.
Ell deia, sempre que hi ha un objectiu extern,
llavors ja estem parlant d'una narrativa, diguéssim, ortodoxa,
per dir-ho d'alguna manera, o canònica, no sé com es podria dir.
Llavors, això no ho va dir, però s'interpretava,
jo com a mínim ho vaig interpretar.
quan no hi ha un objectiu extern, sinó que ja és una motivació
o una investigació o un objectiu intern dels personatges,
llavors estem parlant d'una dinàmica diferent.
Però això no fa que la pel·lícula sigui menys vàlida.
Per exemple, un exemple de director que ens va comentar
i que no vam poder trobar ni un sol exemple de pel·lícula
que seguís la narrativa clàssica, ortodoxa, canònica,
com vulguem dir-li, era Stanley Kubrick.
Ah, un clàssic.
És un director establert com dels millors de la història del cinema.
En canvi, en cada pel·lícula s'inventa un tipus de narrativa diferent.
Això pot ser, sí.
I el que motiva els personatges és les seves inquietuds internes.
Llavors, per això, de vegades ens provoca tanta inquietud,
tant de sassosseg fins i tot.
I és difícil d'aprendre, d'agafar, d'assolir el que ens està explicant.
Llavors, quan això passa moltes vegades a les pel·lícules,
de vegades tenim la tendència a dir
ei, vigileu, aquesta és una pel·lícula potser que...
Allò que de vegades s'ha dit en aquest programa, no?
Que potser el guió no està...
El que passa és que no segueix una narrativa clàssica,
una narrativa ortodoxa, però és diferent.
Jo sempre penso, de totes formes, que com a espectador,
un ha de tenir la llibertat de...
que també depèn, inclús, de l'estat d'ànim que tens,
del moment que estàs passant,
de l'època de la vida en què ho veus...
50.000 coses.
Pot passar-te que l'Orson Welles no t'agradi als 20 anys
i t'agradi als 50, jo què sé.
Poden passar 50 coses.
Per tant, entenent totes aquestes condicionants,
l'espectador ha de trobar-s'hi amb la història
o amb com s'està explicada
o amb el que la seva sensibilitat està en aquell moment més alerta.
I tot això, la suma de tot això,
i si això li passa a moltíssima gent,
fa que una pel·lícula tingui més èxit,
es mantingui d'èxit, acabi sent una clàssica
o es difumini amb la història
en la multitud, en la immensitat del mar.
No sé, és una suma de coses.
Ni perquè sigui nou, diria,
que ho hem d'encombrar al sèptimo cielo,
ni perquè sigui clàssic,
hem de dir que ja no val.
No, hi ha multitud de coses diferents.
Nosaltres ens continua agradant el cine de l'osso,
per exemple, per posar un exemple,
i, clar, o ens pot agradar el Rossellini,
jo què sé, i són uns clàssics.
O no agradar-nos, senzillament,
o algunes de les seves pel·lícules,
senzillament no agradar-nos.
Hauríem d'analitzar aquestes filmografies,
a veure quina segueix una...
Jo no tenia aquesta intenció.
Només tenia la intenció de dir que,
com a espectador...
En el futur del programa,
cinema sense condicions,
temes possibles d'enfocar-ho.
Ah, d'acord, molt bé.
D'enfocar-ho.
Molt bé.
Sí, perquè moltes de les pel·lícules
que hem analitzat en els últims anys,
jo penso que anaven per aquí,
quan de vegades no ens hem acabat d'entendre,
perquè dèiem no, però aquesta pel·lícula sí.
Ah, no és entendre, és posar d'acord,
que no passa res.
No, no, però és entendre,
és a dir, és entendre si la narrativa,
potser, de la pel·lícula,
és el que ens està impedint,
que la pel·lícula ens sentim identificats
i llavors la defensem o no.
De vegades potser és això,
són els elements que les estan confeccionant.
D'acord.
Ho dic perquè és un criteri interessant.
Si nosaltres som capaços d'analitzar
per què una pel·lícula ens agrada
perquè entra dintre dels paràmetres
que nosaltres, com a espectadors,
acceptem i tenim assimilats,
llavors ja podem donar una informació a l'oient
exactament de per què estem defensant una pel·lícula.
En canvi, si estem dient m'agrada o no m'agrada,
però no li estem dient per què,
és molt diferent.
La diferència, a pesar de tot,
jo he de dir entre mandarines i Corn Island,
que estan les dues ubicades en un lloc semblant,
jo trio mandarines.
Per què?
Perquè és més, i dic el per què,
perquè és més complexa d'història,
perquè la història t'enganxa,
perquè la història contraposa elements humans
molt diferents que, per la raó que sigui,
entren en conflicte,
i el conflicte és sempre creatiu de sentiments,
de postures diferents,
i amb personatges molt, molt diferents.
És diferent el personatge,
el fuster, el magrant, el fuster,
que acull els dos militars,
inclús el que fa,
els que es té, cultiva el camp.
Són personatges amb més angles.
En canvi,
a la pel·lícula de Corn Island,
és l'avi i la nena,
i és, en aquest aspecte,
l'avi és més dens,
perquè ell físicament dona molt,
el personatge més en si,
però té poca,
té poca
descripció afegida
del que està passant,
del que està sentint,
del que et pot transmetre.
I aquestes són les raons,
perquè si jo comparo aquestes dues,
aquestes dues en particular,
que són les dues que he dit,
jo me'n quedo amb una
i jo me'n quedo amb l'altra.
Jo crec que ja ho hem deixat prou clar
i ho hem explicat a tota la teva manera
i jo a la meva,
i crec que a l'oigència
s'ha fet una idea prou clara.
A veure, l'Alba, que què ha vist?
Sí, jo no sé si...
Bueno, sí, sí, és veritat,
l'Alba havia vist una pel·lícula
que tu també havies vist feia temps
i jo encara no.
Sí, m'ho ha dit, sí, sí.
I estaria molt bé.
Sí, que la comente.
Ai, ai, ai, ai, a veure què ha passat.
Alba.
No et sento.
A veure, tornem-hi.
No, no et sento.
Doncs no, eh?
Doncs posa'm.
A veure, no, no, som-hi, som-hi,
d'una altra vegada.
Hola?
Ara, ara.
Sí, em sentiu?
Sí, sí, era qüestió d'anar provant.
Exacte.
Avui no volen que se'm senti.
Ja et sentim, ja et sentim, no pateixi.
Ara sí, ara.
A veure, què ens expliques?
Doncs ja he vist la teoria del todo,
que és la pel·lícula que està basada
en la biografia de Stephen Hawking.
Sí, sí, sí.
I bueno, l'heu vist de vosaltres?
La Carme, sí.
L'has vist?
Sí.
I què et va semblar?
Bueno, explica-ho,
després jo et comento, si vols, no fora que...
Però deixa'm, Alba, que faci la mateixa pregunta que la Carme.
Per què vas decidir veure aquesta pel·lícula?
Per què la vaig decidir?
Sí.
Bueno, perquè estava amb un amic
que tenia moltes ganes de veure-la
i jo estava molt estresada amb els exàmens
i em va insistir, em va insistir
i em va semblar...
Doncs aquest home sempre m'ha semblat molt interessant.
Bueno...
L'estic fent el real, no?
Sí, el real.
Doncs per les seves teories,
pel seu pensament,
pels seus estudis.
de la física quàntica,
de l'univers,
de la teoria del temps i tot això.
I llavors vaig dir-ho,
doncs sí, sí, sí,
sabeu una mica més d'ell i tant.
I llavors la vam posar,
la vam llorar a l'Apple TV
i vam veure que era una biografia
de Stephen Hawking
que començava des que ella va a la universitat,
no sé si era a Cambridge o Oxford,
perquè he anat a les dues.
Sembla que comença a Oxford
i després a Cambridge, em sembla.
Sí, em sembla.
I, bueno, que ja es veu que és un geni,
que és el millor de la classe
i coneix una noia que és Jane,
Jane Wilde.
I llavors,
doncs,
poc després ja li detecten la malaltia,
que és una mena d'esclerosi.
que és una degenerativa.
Sí, degenerativa, sí.
Molt una hora.
I llavors,
a partir d'aquí,
és que clar,
no ho vull explicar
el final de la pel·lícula,
perquè,
per la gent que no l'hagi vist,
però, bueno,
va passant,
es va fent gran,
va fent diverses teories,
va estudiant més coses
i destaca molt la pel·lícula
la seva part sentimental,
amb la seva dona,
el que li passa amb els fills,
i amb la dona que al final...
Tenen tres fills, eh?
Tenen tres fills,
ja un i dos.
Sí, sí.
En el moment que els amics li diuen,
doncs tu,
tan malament no estàs, no?
I és això.
I a mi,
em va sobtar molt perquè
s'explica molt clarament
quan...
O sigui,
la part sentimental,
jo pensava que era molt més
de la seva part dels estudis d'ell,
com havia creat tot això,
com havia...
Però no, no.
És molt més sentimental,
la pel·lícula, de fet.
i llavors,
la part quan ella s'enamora
de la persona
qui els està ajudant,
perquè clar,
ell necessita ajudar
24 hores.
Perquè ella
va amb una coral
a cantar,
una mica per...
Bé, perquè li agrada la música
i perquè necessita
una altra...
O sigui,
algú que la llibri...
activitat a la seva vida.
I llavors coneix el director del cor.
El director, sí, sí, sí.
Clar, i llavors,
ell al principi,
el que és,
el qui seria Stephen Hawking,
que és James Marsh,
no, perdó,
he equivocat,
James Marsh és el director.
Sí.
Eddie,
es diu.
Eddie Redmayne,
que va guanyar l'Òscar.
Va guanyar l'Òscar,
perquè és que fa
un papa.
Uf,
increïble.
És una pel·lícula,
si em deixes fer
d'aquest comentari,
que és una pel·lícula
que
el personatge és ell,
però la protagonista
és ella.
Exacte.
Sí, sí, sí.
Ell és el personatge
il·luminador
de la pel·lícula,
però la pel·lícula
està descrita des d'ella,
constantment, no?
Sí, sí, sí.
Per això,
per això tracta molt més
la part sentimental
que no pas l'altra.
I jo no sé,
perquè jo,
quan la vaig posar a mirar-la,
pensava que s'allà era en revés.
Ah.
Però no, no.
I llavors es veu com ella,
clar,
necessita aquesta ajuda d'ell.
Al principi,
Stephen,
diu que no necessiten ajuda,
que són una família normal,
però al final,
clar,
veu que ella està ja
molt estressada
i molt d'això,
i li diu que sí,
que accepta ajuda
de segones persones.
I llavors,
li demana
al director de la Coral
que els hi veu ajudar.
I clar,
s'enamoren,
doncs és,
s'acaben enamorant,
i això,
i al final la parella
es trenca.
I a mi em sobta
que sí,
que un personatge
tan famós,
no?,
ell ha explicat això
perquè ho ha explicat ell,
la seva biografia,
com ha passat,
com la seva dona,
a partir de la seva infermetat,
doncs l'ha deixat d'estimar,
i ella es va tornar a caçar
amb la que va començar a ser
la seva cuidadora,
després.
Sí, sí, sí.
I, bueno,
jo sobretot destacar...
De la qual s'ha divorciat.
De la qual s'ha divorciat,
també, sí, sí, sí.
Destacar,
a mi,
em va semblar
que no deixaven tancada
la pel·lícula.
Això que dèiem ara
del cicle,
no?,
per mi no es va tancar.
Per mi,
no sé,
al final m'hagués esperat més
parlar una mica més d'ell,
que es veu una mica més
en la seva vida fins ara,
els llibres que ha tret,
fan una visió
de l'escaparat
del primer llibre que treu.
Sí.
Però, bueno,
a mi em va agradar,
sobretot,
com ha actuat el protagonista,
que ho fa súper bé.
Sí,
la veritat.
Des del principi
es va veient com al principi
més flux a l'enfermetat,
després creix
i ho fa molt,
molt bé.
I, bueno,
la desesperació d'ella també,
això.
Però això,
jo crec que és una pel·lícula
que tenia un molt bon argument
i potser no n'han sabut
aprofitar,
per mi.
Ja.
La meva sensació
és que no n'han tret
prou partit.
Ja.
A veure,
és una pel·lícula
que
l'han fet,
l'han fet important
als actors,
específicament
el que fa
el Stephen Hawking.
Per tant,
és una pel·lícula
que el personatge,
que és el Stephen Hawking,
és molt
suggerent,
perquè
té un gruix
com a
perquè científics
importants
i
que han fet coses
molt importants.
N'hi ha molts,
però
amb aquesta història
tan
particular,
tan particular,
d'aquestes no n'hi ha tant.
fixa't que l'altre
que s'ha fet
és la del
Nash,
la del...
em sembla que fa poc
que mor
aquest,
no ho sé.
No ho sé.
Bé,
que era un
matemàtic
que tenia esquizofrènia
i llavors
que la seva història personal
també era una història
molt
complicada.
Llavors,
aquests dos,
tan...
complicada
perquè va passar
amb un sanatori
tancat
i coses molt complicades.
Per tant,
sí que entenc
que si es tria
com un biòpic
o una cosa
semblant a això,
aquests dos personatges
dintre dels grans científics,
tant matemàtics
i geofísics
actuals,
són molt...
molt diferents
de tots els altres
que són gent més normal,
per dir-ho.
Sí.
I fixa't que són
les dues pel·lícules
que s'han...
que s'han...
que s'han fet.
Aquest,
inclús,
més perquè
ell mateix
s'ha autopublicitat
amb molta...
amb molta potència,
no?
Més que el Nash,
que és més discret
allà en si mateix,
no?
Heu parlat d'una
més meravellosa,
doncs,
en el moment
aquest que ha sortit,
perquè el John Nash
precisament
és el que protagonitza
la pel·lícula
d'una més meravellosa
amb el Russell Crow.
Russell Crow.
Que també ho feia molt bé
perquè era...
Jo penso que sí.
Perquè el Russell Crow
jo crec que és un gran...
Un que ha sobreactuat
diu molta gent,
però bueno,
dintre del que és el personatge...
Però és que el personatge
era molt difícil, eh?
Sí, sí.
Un personatge tan estrany
amb aquesta malaltia mental
tan torturadora
i tan difícil de convivència,
que és el que la descriu,
però alhora tan creativa
i tan capaç de descobrir...
Aquest sí que és un premi Nobel,
que el Hawking no és premi Nobel, eh?
Vaja, home...
Bueno, no, no,
és una curiositat,
però vull dir que
sembla molt més difícil
de ser-ho un home
com el Nash
amb una problemàtica
tan dura, tan dura
com és
la malaltia mental...
Esquizofrènia, no?
És el que té el...
El Nash,
en canvi,
el Hawking,
en principi,
l'ela de tots els degeneratius
que són
Parkinson i l'Alzheimer
és el que no invalida el cervell,
que és el més dur de passar
perquè realment
el malalt
que se sent
que es degenera
la seva mobilitat,
la seva...
Tot el seu cos,
en canvi,
el seu cervell funciona,
continua funcionant.
O sigui,
de tots els degeneratius
és
molt, molt invalidant,
però el cervell,
com ell ha demostrat,
es manté
actiu
i vital
i creatiu.
En canvi,
amb el Nash,
que també es feia més difícil
de pensar això,
perquè a més,
o sigui,
perquè el tipus de medicació
que porten
aquest tipus de malalties
són
molt invalidants.
Anaríem a entrar una altra vegada
amb el dilema
i amb la discussió
de la relació
entre la malaltia mental
i la creativitat.
No,
la creativitat
és una altra cosa,
però aquesta no la invalida,
però
el tipus de medicacions
els que estan submesos
a temporades,
eh,
tampoc sempre,
però a temporades
aquest tipus de malalts
ho fa més difícil.
Per tant,
era un home
amb una gran potència creativa,
imagino.
Vist així,
tal com ho dius,
m'agrada fer
com un resum,
no?
És a dir,
ja no hi ha
de l'Stiphen Hawking,
que ho ha explicat molt bé
l'Alba,
i ho has matisat tu també,
que també l'has vist la pel·lícula,
la teoria del todo,
sinó d'aquesta altra,
de John Nash
i de tots aquests
genis,
com els Van Goghs
que envisen
el logo del Pelo Rojo,
quin títol més desastros
que li van posar
aquí a la pel·lícula.
No la vaig veure jo.
En realitat es diu
Last for Life,
és a dir,
Passió per Viure,
el logo del Pelo Rojo,
ala.
No la vaig veure,
per això,
la del Van Gogh,
jo.
Doncs molt recomanable,
eh?
Kirk Douglas fa també
algun d'aquelles interpretacions...
Al·lícula és un gran d'aquesta.
Al·lícula és un gran d'aquesta.
Al·lícula.
Mira,
comparació a Kirk Douglas,
Rachel Klob,
no estaria malament.
Però el que volia dir
era que llavors estaríem
en el fet
que no sé si estaria
establert del tot o no,
eh?
Ni molt menys.
però que aquesta característica
de desequilibri mental
fa que la persona tingui,
a part de la capacitat cerebral,
cerebral que ja tingui de per si,
genèticament o per formació,
com vulguem dir-li,
però aquesta capacitat de divergència
que fa falta per ser creatiu,
per descobrir coses noves,
és a dir,
de desviar-se del que són
els camins habituals
per on ja més o menys tots
anem passant,
que és per aprendre
el que ja està establert,
els teoremes de Pitágoras,
de Tales i companyia,
per exemple,
matemàticament parlant,
llavors potser la malaltia mental
sí que provoca
que tinguis aquesta capacitat
d'admirar les coses
d'una manera diferent
i la medicació,
tal com tu has dit,
el que faria seria
apaivagar o...
No ho sé,
però clar,
això sí que no ho conec.
Això sí que no ho conec.
Bueno, però és una mica
el que ha quedat
com a conclusió,
per això he volgut dir-ho.
Bueno, deixem-ho aquí
i com que el Jaume
finalment sembla
que no podrà venir,
bueno, ja sabem
que al Jaume
li surten de vegades
temes que no pot
deixar de fer.
I tu no has vist cap pel·lícula?
Sí, sí,
jo vaig anar a veure
El fenòmena,
que no sé
si després comentarem
una miqueta.
Vaig anar a veure una
que no és d'actualitat,
ni molt menys,
però que la feien
amb un cinema
que sí que és de molt actualitat
i que val molt la pena recomanar,
que és el cinema
fenòmena,
que si sabeu una miqueta
la història,
doncs és aquest cinema
que el Nacho Cerdà
fa ja uns anys
va posar en marxa
per recuperar sobretot
clàssics
d'aquests nostàlgics
dels anys 80.
No sé,
té
totes les pel·lícules
de l'Spielberg,
que és una filmografia
i una dinàmica
que a mi no
em fa sentir
especialment còmoda.
Sempre pensant
que l'Spielberg
a mi m'encanta sempre,
però bé.
Vaig estar d'acord
amb el Sergi Pérez
perquè amb alguns
ell ho va defensar
totalment.
L'Spielberg
continua pensant.
Bé,
però el que volia dir
és que el que va fer
el Nacho Cerdà
que va ser recuperar
tots aquests clàssics
d'Spielberg
i de molta gent més,
sobretot,
ja dic,
dels anys 80,
un cert cinema
nostàlgic,
de gent que necessitava
recuperar aquells clàssics
per tornar a sentir
com una emoció.
A més a més,
en el cinema
l'habitual
era xisclar
i era cridar
quan veies una escena
que tothom reconeixia
i que això es feia
Participar
de la festa
del cinema.
De la història.
Sí, sí, sí.
De la història
i de l'estètica
i de la fotografia
i de tot.
De tot, de tot.
Dels detalls
de la pel·lícula.
Doncs això es feia
en els cinemes
Urgell de Barcelona
amb una sala enorme
que ja sabeu
que no sé si
hi cabien mil persones
o així.
Una barbaritat,
de les més grans
que hi havia
però que ja va tancar.
Llavors el Nacho Cerdà
es va buscar
una miqueta la vida
i va hipotecar
pràcticament
la seva vida
perquè ell
és director de cinema
havia fet pel·lícula
bueno, havia fet
una sèrie
de curtmetratges
que es diu
la trilogia
de la mort
de la muerte
que un dia
hauríem de recuperar
i fins i tot
parlar amb ell
perquè és accessible
l'altre dia
el dissabte
estava allà
en el cinema
vull dir que
no seria difícil
contactar amb ell
i també va fer
una pel·lícula
que es diu
Els abandonats
d'Abandon
que no l'he vista
però que
bueno, tinc ganes de veure
i que faria gràcia
però el que va decidir
és una mica
deixar de fer cinema
com a director
perquè l'altre dia
és un tema força complicat
d'anar tirant
i comercialment
d'on guanyar-se la vida
i va decidir
dedicar-se especialment
al tema
de la distribució
llavors va muntar
un cinema
que va consistir
en agafar
els cinemes Nàpols
allà al carrer
Sant Antoni Maria Claret
molt a prop
de l'Hospital de Sant Pau
els va renovar
absolutament
només per això
val la pena anar al cinema
per veure com ha deixat
la sala
que toma
una sala enorme
gran
i les pantalles són
una pantalla
resolució d'aquestes
sí, sí, sí
amb les últimes innovacions
de so ambiental
que em sembla que es diu
no, el Dolby
ja està una miqueta
fins i tot ja d'allò
em sembla que es diu
Atmos
una cosa així
és allò que ja t'envolta
completament
i reps tot el
això és el so
el so ambiental
per picar-te completament
a la pel·lícula
i a més a més
l'estètica
la manera com ho ha organitzat
tot
és veritablement
és més bonic
per això
que simplement
ja només pel fet
de recomanar
aquesta sala
perquè ha deixat
una sola sala
el cinema
en Nàpols era
ah té una sola sala
només una sala
per això és un espai
gran, ampli
mil persones
potser no hi caben
però més de 500
segur
més de 500
segur
vull dir una sala
més a més còmoda
molt àmplia
molt maca
molt recomanable
i el que fa és això
és recuperar sobretot
pel·lícules clàssiques
i a més a més
ha agafat
la programació
que el Diego López
que és el director
de la secció
del Brigadón
de Sitges
de fa un parell
o tres d'anys
i que feia
des del 2005
em sembla
l'espai Garcilaso
d'una biblioteca
de Barcelona
doncs els dissabtes
una vegada cada mes
a través del seu projecte
el Buque Maldito
que és una revista
un magasin
una publicació
que sobretot
es dedica al tema
de sèrie B
de sèrie Z
tot el que vulgueu
cinema més underground
més estrany
res a veure
amb el cinema d'autor
ni amb el cinema comercial
el cinema que
de vegades
no saps ni per on agafar-ho
directament
però ell es coneix
fil per randa
tots els directors
de tots els països del món
que fan un cinema
allò
que de vegades
repeteixo
no saps com agafar-ho
però el que fa
el que feia
amb aquest cicle
de projeccions
del Buque Maldito
era projectar
clàssics
clàssics
d'aquest tipus
de cinema
entre cometes
de sèrie B
i portar protagonistes
que encara fossin vius
clar
actors
directors
i en aquest cas
el que ha fet
és associar-se
amb el Nacho Cerdà
i portar
aquestes projeccions
del Buque Maldito
al fenòmeno
allà
al carrer
Sant Antoni
Maria Claret
llavors
com que aquest dissabte
no tenia jo
programa de Cornellà
del Galliné
doncs vaig poder anar-hi
i passaven
la pel·lícula
No profanar
El sueño de los muertos
ni idea
del Jorge
no Jorge
Jordi Grau
que és
tot un clàssic
oi que sí
ara amb aquest nom
que té pel·lícules
com
Ceremonia sangrienta
que seria
l'altra pel·lícula
que sembla ser
que jo encara no he vist
de quin any és aquest
del No profanar
del 74
és a dir
finals del franquisme
i això té molta importància
el fet que estigui ambientada
o que estigui rodada
en aquesta època
té una altra també
dintre d'aquesta dinàmia
que és la trastienda
una mena de trilogia
del terror
podríem dir
d'aquest director
pràcticament clàssica
són aquestes tres
que estan fetes
en seqüència
secuencialment
Ceremonia sangrienta
No profanar
el sueño de los muertos
i la trastienda
llavors a més a més
l'home que té
no sé
jo diria que
més de 80 anys
doncs va venir també allà
i això va ser una cosa
veritadament maca
perquè ell viu a Madrid
i va néixer el 1930
per tant
doncs té més de 80 anys
85 anys
i bueno
a més a més
tampoc es trobava molt bé
però bueno
mentalment
ara que diem
d'això
de Stephen Hawking
se'n recorda de tot
a part aquesta pel·lícula
de No profanar
el sueño de los muertos
es veu que ha fet
centenars de sessions
així
amb la seva presència
arreu de
de l'estat espanyol
i jo m'imagino
que també
en altres països
llavors està molt acostumat
i la va comentar
primer
primer semblava que la presentació
no acabaria
perquè començava a parlar
jo una persona també
gran
que li començava a donar voltes
a les coses
i dius
bueno no
però ho va fer molt mesurat
llavors van veure la pel·lícula
i després li va fer
la gent preguntes
van
la veritat és que
tens
sentiments
perquè clar
amb aquest títol
No profanar el sueño de los muertos
en principi
un què pensa
una pel·lícula
de muertos
amb una pel·lícula
d'aquestes
de terror
de por
efectivament és això
efectivament és una pel·lícula
de terror
d'agore
de vísceres
de zombies
que arrenquen vísceres
a la gent
però té una estètica
i té uns detalls
que la converteixen
en alguna cosa
que et provoca
ganes de saber més
i que veus
que hi ha veritablement
un autor
darrere d'aquesta pel·lícula
una persona preocupada
per tots els fets
també hi ha una cosa curiosa
que tu crec
Carme
et farà gràcia especialment
que surt
com un dels protagonistes
l'Alfred Kennedy
segurament et sona
i que ens va explicar
el Jorge Grau
perquè li van preguntar
que com va ser
que aquest actor
que havia fet
tantes pel·lícules clàssiques
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
quan ja es va retirar
una mica de la feina
d'actor allà a Hollywood
es tenia una
una escola de
de cinema
no de cinema no perdó
una escola de teatre
per nens i això
el
el
era un personatge
al i així
primer
i així
no
no
no
no
no
em sembla que
estàs pensant
en un altre
si el veiessis diries
bueno
el reconeixes segur
segur
segur
bueno el veus allà
la veritat és que et sorprim molt
bueno
però la qüestió és que deia això
que de tant en tant
doncs venia a Europa
a fer algun projecte
i es va decidir
a venir aquí
bueno
les anètodes que explicava
eren molt interessants
però el que vull destacar
és que
la pel·lícula
està dintre
d'una època molt concreta
que és això
el final del franquisme
i ja
intenta també
reflectir això
amb alguns detalls
intenta
fer que l'espectador
no només vegi una història de terror
sinó que els zombis
tinguin
un
un sentit molt determinat
i donar-los un caire
molt particular
és a dir
al començament de la pel·lícula
per exemple
hi ha una escena
que és sorprenent
i que un dels espectadors
li va preguntar
que hi ha una
en el moment en què
ja està la trama
més o menys plantejada
bueno
veus una persona
que agafa una sèrie
d'antiguitats
d'una botiga
que és una botiga
d'això
d'antiguitats
allà a Londres
a Manchester
llavors tanca
per anar-se de vacances
agafa la seva moto
i llavors
veiem el tràfic
veiem el trànsit
com ell va a la seva moto
i llavors
es posa el semàfor
en verd
perquè la gent passi
i hi ha una noia
que està esperant
el moment en què
el semàfor
es posa en vermell
per despullar-se
tot el vestit
i passar
això és com una petita cosa
que passa al començament
de la pel·lícula
i dius
per què?
però llavors
ens ho explicava
perquè clar
el que li interessava
és ensenyar
la reacció
de la gent
que va conduir
a l'autocar
que va conduir
a l'autobús
o d'allò
és d'indiferència
és a dir
d'alguna forma
es relaciona
els zombies
que veien després
amb la gent
com en una època industrial
en una època capitalista
també és indiferent a tot
passa
en realitat
veu una dona despullada
i diu
bueno
tampoc no
això és difícil
dels 74
però en aquella època
en aquella època
ell ens explicava
i és veritat
que hi havia aquest aire
hi havia molt
molt el fenomen aquest
que ell l'anomenava
destriquing
que era com d'això
que la gent es despullava
algunes vegades
feia aquesta mena de performance
per cridar l'atenció
per demanar aquesta llibertat
d'allò
llavors ell ho va voler expressar
llavors relacionava
la manera com la gent
en una ciutat
conduïa
com d'allò
amb el que després
veiem del zombie
llavors aquí
hi ha alguna trama
que fa que la pel·lícula
tingui més substància
i més interès
la veritat és que va ser
d'agradar
molt maco
el fet de veure la pel·lícula
de tenir-lo a ell allà
una persona molt gran
però molt lúcida
que recordava perfectament
els noms
que t'explicava les anècdotes
allargant-les molt
avança de concentrar molt
amb el que deia
però no perdia el fil
sinó que és que
havia de buscar una mica
havia de tenir la pausa
va ser evidentment maco
vull dir
jo penso que
aquest tipus de coses
s'ha de buscar
s'ha de buscar
s'ha de buscar
perquè llavors fa que el cinema
també tingui
més importància
i vegis
les persones que han fet això
i com la seva lluita
una de les coses
també interessants
és que hi havia algú
que li va preguntar
i per què et vas dedicar
o vas deixar
el cinema d'aquest gènere
cinema de gènere
cinema de terror
per fer altre tipus
de gènere
i ell explicava
una cosa
que era molt interessant
que és que
en l'època
doncs tampoc
estava especialment
ben vist això
i si ell volia ser
un director
més o menys
ben considerat
i entrar dintre
de la divisió
deia ell
d'actors
de directors importants
no sé
com Carlos Saura
la veritat és que
torno a dir
si veieu la pel·lícula
està impecablement
ben rodada
amb la seva fotografia
amb el seu guió
amb el seu argument
el que passa és que
té aquesta característica
de ser una pel·lícula
de gènere
i de terror
però la veritat és que
et deixa parat
de com està
ben parida
i ben considerada
llavors ell comentava
això
que el cinema de gènere
en aquella època
i jo no sé
fins a quin punt
això continua passant
doncs no estava
especialment ben vist
llavors si ell volia
continuar guanyant-se la vida
si volia aconseguir
que els productors
li donessin diners
i els recolzessin
havia de fer un altre
tipus de cinema
i això em sembla
que és un agravi comparatiu
que llavors existia
i em fa la impressió
que continua existint
és a dir
hi ha gent que
intenta explicar coses
a través d'un cinema
de gènere
i troba molt complicat
llavors ha de fer
ho dic perquè
últimament he estat
veient algunes pel·lícules
no sé
espanyoles
de comèdies
i estan com totes
molt relacionades
no sé
us diré uns títols
a veure si podeu dir-me
la relació que tenen
entre elles
fa no gaire
aquest cap de setmana
ha estat veient una pel·lícula
es diu Amigos
la pel·lícula amb l'Ernesto Alterio
que és el més conegut de tots
i dos actors més
que ara mateix
no recordo el nom
que són uns amics
que durant
tota la seva infància
quatre amics
havien estat motivats
per un d'ells
a fer tota mena d'apostes
a apostar tot
i en un moment determinat
aquest que havia estat
sempre motivant-los
això
l'has vist tu?
l'he vist
ara sí
mort
ara ha vingut
ara ha vingut
què et va semblar
aquesta pel·lícula?
i quin record
o què et va quedar?
jo diré després
què vull
a mi em va quedar
el dir
no pot ser
al final de tot
quan ja s'està
massa
inversemblant
massa complicat
de
de pair
a veure si és la que jo crec
és això
que al final
és mentira tot
és
sí
bueno
sí
mentira
però acaba fent-se realitat
perquè acaben
atropellant
el que havia fet
tota la
bueno
és simplement això
un dels amics
i no et va agradar
tu
o com?
bueno
no
a veure
era una pel·lícula
que es pot veure perfectament
mentre dorms
ja es dirà del sofà
però jo el que us volia dir
relacionar-lo amb el que us estava comentant
del Jorge Grau
el Jordi Grau
que de fet és d'aquí de Barcelona
doncs era
la relació que té aquesta pel·lícula
amb ocho apellidos bascos
per exemple
a veure si em podeu dir
la relació que té
si no us la diré jo d'aquí un moment
amb
amb
el otro lado de la cama
són
aquestes dues
el otro lado de la cama
los dos lados de la cama
estan rodades
per l'Emilio Martínez Lázaro
la que ara se farà
la segona part
de ocho apellidos bascos
doncs
totes aquestes
i moltes altres
estan fetes
per un mateix equip
de persones
i estan produïdes
per una mateixa cadena
de televisió
Telecinco
d'acord?
que és una cadena
que quan tu investigues
una miqueta
i jo que vaig estar
no sé si us ho havia comentat
en el rodatge
allò
una mena de presentació
que es va fer
del rodatge
de la segona part
de ocho apellidos bascos
estava
el Basile
la persona
que és el capo
dels capos
de Mediaset
i de Telecinco
llavors a ell
li preguntaven
que si faria cinema
si no fos
perquè la llei
l'obliga a fer-ho
a invertir
una part dels diners
que guanyen les televisions
a fer cinema
i ell deia que no
és a dir
que el cinema
en realitat
és un efecte
secundari
és un dany col·lateral
d'aquestes cadenes
tant de Mediaset
perquè guanya molt més
de tot l'any
clar
ho ha de fer així
llavors
i aquestes cadenes
el que passa
és que
ho han fet prou bé
perquè han muntat
un equip de persones
per exemple
de les comèdies
d'Emilio Martínez Lázaro
que és un director
molt competent
de comèdies
guionistes
com el Borja Coveaga
que ha fet
la majoria
d'aquestes pel·lícules
l'altra banda
de la cama
participa
em sembla
recordar
la d'Amigos
també està ell
moltes pel·lícules
d'aquestes una mica
bandarres
amb barrillas
el Pagafantas
també
em sembla
que també és de Telecinco
doncs estan relacionades
amb això
llavors
d'alguna forma
el que volia dir
és que
els directors
i els guionistes
continuen ara
estan
mediatitzats
mai millor dit
i condicionats
per fer un tipus
de cinema
que ho fan
el millor possible
i que tot el seu enginy
i tota la seva capacitat creativa
la deixen aquí
Amigos
per exemple
els diàlegs
la reflexió
que es fa
sobre la manipulació
que fan els medis de comunicació
no està gens malament
no està gens malament
perquè hi ha uns guionistes
que volen reflectir això
el que passa
és que al mateix temps
hi ha una publicitat
de l'hermán
de tots els productes
de Telecinco
que pràcticament
produeix vergonya
vull dir
quan ho estàs veient
dius
però com és possible
que sigui tan descarat això
perquè en la pel·lícula
vols dir que utilitza
la pel·lícula
per fer propaganda
del seu propi negoci
és això el que estàs dient
com a part de l'element
de la pel·lícula
i està prou ben agafant
no no
és que no l'he vista
no l'he vista
sí, sí
llavors apareixen
els
bueno
els
com es diuen
els programes aquests
que
que fan safarets de tot
tipus
sàlva-me
per dir-ho d'alguna manera
apareix el gran hermano
directament
vull dir
l'Ernesto Anterio
el col·loquen dintre de la casa
llavors ha d'estar
ja una temporada
per
com a part de l'intent
de guanyar l'aposta
llavors guanyar l'herència
aquella que ha deixat
l'amic aquest
que no parava d'apostar
fins i tot
el suposat llit de mort
llavors
fins a quin punt
els creadors
tenen capacitat
per fer cinema creatiu
i per fer el que
ells voldrien anar
desenvolupant
i fins a quin punt
doncs està
el cinema
molt mediatitzat
per això
amb Antena 3
passa igual
La Isla Mínima
que és una gran pel·lícula
és de la productora
d'Antena 3
vull dir que
però jo no compraria
aquestes dues coses
són dues coses diferents
però el que vull dir
és que de tant en tant
els hi surten grans pel·lícules
però
estan fetes
per un
primer per una obligació
legal
i després
per una mena d'inèrcia
també
de dir
doncs vinga
anem a fer això
perquè ho hem de fer
per una mena
però una obligació
al cap i a la fi
llavors
fins a quin punt
hi ha una llibertat creativa
que és el que jo em plantejo
veient aquestes pel·lícules
ui
acabo de mirar l'hora
se s'està acabant el timp
havíem de parlar avui
del Manuel Olibella
però és que havia de venir
el Jaume
per comentar-ho
tot i així
com que hem parlat
d'un director
que gran
aquest encara era més gran
no?
tu vies
no?
i havíem parlat
en el dia
en el moment
en què havia mort
també
i bueno
tenim pendent
jo crec que aquest estiu
podíem veure
algunes pel·lícules d'ell
igual que de Jorge Grau
jo ja proposo
aquest director
per tornar
i com que tenim
algú a
separa'ns
podem anar comunicant
les pel·lícules
que volem veure
o que veiem
si us sembla
tot i així
tu has vist
alguna pel·lícula
de l'Oliveira?
no
m'he informat
d'ell
és molt complicat
és molt complicat
bueno
ell ha fet pel·lícules
fins l'últim moment
sí
sí
jo l'última
que recordo
era
espera't
Bell de Jur
o Bell
com era?
no
Bell de Jur
no
això és del Buñuel
no
tu vols dir
un film falado?
no
no
espera't
bueno
aquí té
alba la filmografia
del Piccoli
que la feia el Piccoli
el Piccoli
i
és de les últimes
que ell ha fet
doncs ara
Oliveira
i el Michel Piccoli
no els relaciono
però segurament sí
sí
seguríssim
perquè jo aquesta
la recordo
d'haver-la dit
bueno
està clar
que ens hem de preparar
una miqueta més
el tema
i farem aquest estiu
encara ens queden
i la meravellosa
o la història
de la niña chica rúbia
aquesta la van comentar
el dia
que la teníem
una miqueta buirosa
però que ens havia impressionat
a tots
bueno
qualsevol cas
la setmana vinent
som un conte
del
Eixa de Quirós
no?
em sembla que sí
doncs preparem-nos
a aquest tema
per la temporada
vinent
i ara no em veni
al cap
un film falado
és una de les seves
meravelles
que és de les últimes
també
doncs mira
la setmana vinent
tornarà el Joan
del seu ostracisme
propi
i buscat
per ell mateix
Bell Tujú
ah mira
si semblava molt
a l'altre
és veritat
exacte
i la feia
el Michel Piccoli
sí sí
no hi ha res
com tenir aquí
l'ordinador preparat
i buscat
és meravellós
i és del 2006
o sigui que
doncs sí sí
sí sí
ja fa uns anys
però si
la mirarem de veure
perquè jugàvem
que se'ns acaba el temps
la setmana vinent
i ja jugàvem
ja en parlem
Carme
David Torres
home de teatre
vindrà amb el Joan Morros
i parlem de teatre i cinema
i la setmana vinent
ja direm
com acabarem la temporada
molt bé
Alba
Carme
seguim la setmana vinent
a rebeure
bona nit
Radio TASPERT
Durant avui.u
El poema
Radio TASPERT
Durant avui.u
Radio TASPERT