Cinema sense condicions
Hola, molt bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern,
aquí una setmana més, Cinema sense condicions,
amb l'equip habitual del programa, format per Jan Hernández.
Bona tarda, Jan.
Què tal? Com va la cosa?
Bé, amb molta pressa aquesta tarda amunt i avall, però moré.
Bé, però la pressió és bona.
Exacte.
Fixa't tu el resultat que li està donant últimament la pressió al Barça, per exemple.
Exacte.
I quan et surt et sents millor i tot.
I tant.
És que pots.
Molt bé.
Anastasi, bona tarda.
Bona tarda, bona tarda, Pep.
Què tal? Com anant la setmana?
Bé, bé. Una setmana normaleta, vull dir, agitadeta,
perquè la meva vida és agitada en general.
Content per algunes coses, descontent per algunes altres,
però en general bé.
Bé, doncs escolta, benvinguts.
El que us parla, Pep Armengol, avui iniciem el programa d'una manera diferent.
Ja sabeu vosaltres que normalment hi ha una peça o una composició musical
que ens dona pas a l'entrada, diguéssim, al que és el clàssic de la setmana,
però de tant en tant els agrada regirar una mica les coses i aquesta vegada l'amic Anastasi va tindre una idea per mi molt interessant
i és que vam anar a veure els dos una pel·lícula que està de rigorosa estrena.
Es va estrenar el divendres, el dia que fos el divendres.
El divendres 8 o divendres 9?
No, el 18 o 17.
Ai, perdó, el 18 o 19 o 17.
Bé, el divendres passat.
El divendres passat vam anar al Verdi i al sortir...
La vam veure ahir.
La vam veure ahir, sí.
De fet, tu l'havies vista...
Jo l'havia vist dues vegades, ja, sí.
Correcte.
Bé, llavors se li va córrer la idea de dir,
escolta, i per què no fem una cosa que no hem fet mai encara?
i és anar a agafar un racó tranquil,
fins allà un poc tranquil, un racó a Gràcia,
perquè vam anar als Verdi, que és allà on la fan,
bé, és un dels cinemes que la fan,
i efectivament vam trobar allà al bar La Virreina,
permeteu-me la Falca, perquè són uns amics els de La Virreina,
i vam trobar un lloc adient i llavors ens vam col·locar
l'Anastasi, que és un tècnic de primera,
va col·locar el sistema de gravació en els dos mòbils.
Ben col·locats.
Ben col·locats.
I nosaltres vam agafar una tònica amb gel i llimona
i vam començar a introduir-nos en Centaures de la nit,
que aquest és el títol, una mica misteriós,
però molt adient, quan veieu la pel·lícula,
ho podreu comprovar,
de l'última pel·lícula, el 2024, de Marc Reixa,
que precisament la va presentar en primícia i estrena mundial,
i estrena de totes les estrenes al Festival de Sitges de l'any passat,
i fins ara no ha tingut, diguéssim,
la seva inauguració amb els circuits comercials.
De moment, no.
Molt bé.
Dit això, doncs, us passem el tall de veu d'uns 37 minuts
amb la conversa amb nosaltres.
Volies afegir?
Sí, no, afegir una cosa,
malgrat la propaganda que m'ha fet com a sonidista el Pep,
les limitacions d'un telèfon són les que té,
i per tant sí que hi havia força gent ahir a la Virreina,
com és costum,
i el so està molt contaminat de so de gent parlant, bàsicament.
Els més greus ja els he tret,
diguem els sons que hi havia d'una màquina de cafè,
d'aquelles que s'engega per escalfar,
l'escalfador aquell de tasses, que és terrible,
això ho hem eliminat,
i llavors a partir d'aquí us sentireu sempre una mica sorollós,
no és el típic so de ràdio que se sent perfecte i net.
Però crec que el document com a tal val la pena
i que si hagués tingut una mica més de temps
t'hagués aplicat el filtre de l'intel·ligència artificial
que em tregués aquest so de fons,
però no m'ha donat temps.
Per tant, crec que haureu de...
I si no, en tot cas, vosaltres teniu la paraula,
vosaltres jutgeu.
Si us ha agradat, no cal que digueu res,
però si no us ha agradat,
ja sabeu que teniu la web de Ràdio d'Esvern
a la vostra disposició
per dir les opinions que sorgeixin.
Molt bé.
Endavant, doncs, Jan.
Surs, eh?
De veure una pel·lícula de sexe?
Sí.
Tinc un comportament...
Mira, per exemple,
tu saps perfectament
que hem demanat una tònica amb gel i timona.
Sí, sí senyor.
Doncs bé, l'enportem
i agafo el got i em poso a veure
i anar inclinant, anar inclinant
i no em havia d'anar compte
que la tònica estava plena
a dintre de l'enporta.
O sigui que no hi havia tònica en el got.
No hi havia tònica en el got.
Malament, anem a dir.
No, no, però tens raó amb això,
perquè pensa que jo, de jove,
de molt jove,
quan anava al cine,
sortia...
Això ens ha passat a molts, suposa.
Sortia, més o menys convençut,
depenia de la pel·lícula,
que jo era el protagonista,
que jo, en el carrer,
quan sortia del cinema,
em comportava com el protagonista.
És a dir, em imatitzava.
Ho han fet tots, això?
Sí, jo també ho he fet.
Però t'haig de dir una cosa.
Si era l'Endeló,
millor que s'hi fos un altre.
No, no, no.
En el meu cas,
estem parlant d'infància i adolescència.
Estem parlant de fins als 16, 17, 18 anys.
No, no tant.
Jo parlaria fins als 14.
Ah, no, jo era molt innocent.
A mi, amb les pel·lícules d'Hèrcules
i d'Ursos,
no entrem en aquest tema.
Els pèblums.
Sí, sí, sí.
Jo, si veia la pel·lícula el diumenge,
allà al poble,
doncs a la tarda del dilluns,
al sortir de col·legi,
que estava pel·les afores del poble
i fins a casa,
tenia un comportament
tirant cap a ursos o Hèrcules,
però de poca monta, naturalment.
És això, exactament això.
No, el tulipán...
Tulipán...
Tulipán negro.
Tulipán negro.
Sí.
Clar, el telon, per mi,
el tulipán negro,
era el meu ídol.
O sigui, jo no tenia dubte
que a mi m'agradaven les senyores,
però a mi el tulipán negro
era una cosa espectacular.
Tinc una anècdota que és real
i l'he recordat tota la vida
de tulipán negro.
i és que les noies
allà al col·legi,
l'escola nacional,
amb una banda hi anaven les noies
i a l'altra els nois.
Però hi havia vegades
quan fèiem excursions al camp
amb una font que hi havia
el naixement de l'aigua
era a 5 km de poble o això,
doncs llavors ens barrejàvem.
I parlàvem normalment
de la pel·lícula
que havíem vist l'últim cap de setmana.
Sí, sí.
I quan van estrenar tulipán negro
me'n recordo que una de les noies
va dir
és que
este alén de l'hom
té unes piernes tan bonites
i a mi sempre em va quedar
perquè vaig pensar
un tio, unes cames boniques.
O sigui, jo no ho entenia, saps?
Sí, sí, sí.
Però clar, tampoc no tenia ningú
a qui preguntar-li.
Pot ser un senyor
tenir unes cames boniques?
Perquè si arribo a casa i dic
un senyor
pot tenir unes cames boniques
encara hem fotut un plat allò
de passa i vés a estudiar.
En aquest cas, què?
Perquè ara acabem de sortir de veure
els centaures de la nit.
Centaures de la nit
de Marc Reixa.
I hem dit
anem a gravar, just sortim
i diguem una mica el que pensem
i ho gravem.
És el que estem fent.
Sí, sí.
I un dia d'aquests
parlarem, si podem,
amb el Marc Reixa
i llavors ell que ens expliqui
el museu.
Que també la seva pel·lícula.
La seva pel·lícula.
La nostra pel·lícula,
però la teva,
segurament és una diferent.
Tu l'has vist tres vegades?
Sí.
Tres vegades.
Sí.
I amb res,
amb un temps rècord, eh?
Amb un temps rècord.
Amb un promís,
a vegades,
cada dos dies...
Amb una setmana.
Amb una setmana,
cada dos dies
has vist la pel·lícula.
Jo no,
jo l'he vist ara mateix
una sola vegada,
surto per tant amb calent.
i amb una sola vegada
i amb calent.
Jo crec que em costa molt.
Per on et tiraries?
A mi em costa
opinar sobre aquesta pel·lícula.
No sé per què.
Primer,
perquè tu m'havies preparat molt.
Tu, a la pel·lícula,
et va interessar molt.
I m'ho hies dit.
I més pas creusament
que et va interessar,
però que m'interessaria també a mi,
perquè ens comencem
a conèixer una mica.
Sí.
I m'ha interessat.
M'ha sorprès
que m'interessés
potser menys del que tu
em vas...
per dir.
O sigui,
o sigui,
t'interessarà...
No sé si m'ha t'interessarà.
Més i una pel·lícula
ets de veure.
I efectivament,
és una pel·lícula que ets de veure.
I és una pel·lícula
que hem de veure
perquè realment,
veient aquesta pel·lícula,
trenca una mica la norma.
Perquè el normal
és que aquesta pel·lícula,
malauradament,
per la productora
i pel propi Marc,
duri,
doncs,
relativament poc en els cines
i per culpa una mica
que tenim aquesta cosa
que no...
Bueno,
no estem acostumats
a veure un determinat tipus de cinèbre.
És una pel·lícula
que jo crec que està
condemnada,
malauradament,
a ser d'una distribució
difícil.
Difícil.
Perquè,
per començar,
és sorprenent.
és una pel·lícula
en blanc i negre.
És una pel·lícula
que està feta...
Em sembla que
han invertit...
us va començar
a parlar d'ella
el 2020.
És a dir,
que estaríem parlant
de cinc anys.
No és un part
d'aquells que
la començo avui,
la rodo
amb dos mesos,
i tiro i ja està,
la muntem...
la muntem amb dos mesos més...
Netflix ens espera
per estrenar.
No és el tema.
I tampoc crec que sigui
la forma de treballar
per la seva filmografia.
Aquesta és la decena pel·lícula
ja,
vull dir que té...
Ja estem 1991
fins aquí,
som 25 anys
fent cinema,
que a més a més
ha fet 8 o 10
curtmetratges,
vull dir que...
Exacte,
en total,
entre les 10 pel·lícules...
El Marc Reixa
té una història.
I sempre
les seves pel·lícules
han oscil·lat
amb aquesta franja
de ser pel·lícules d'autoria,
pel·lícules molt personals,
i aquesta no se parte d'aquí.
No.
I pel·lícules que
conren una mica
el misteri,
convoquen també
una mica
l'espectador
a sortir-se
de lo quotidià
i entrar una mica
en un terreny,
en aquest cas
seria un terreny espiritual.
Sí,
de l'ànima humana.
Sí.
Entreny tant
a penetrar l'ànima humana.
Sí.
O sigui,
la pel·lícules,
i amb això
puc dir alguna cosa,
però no crec que
desvelli especialment
res
pel futur
no hi ha necessites.
pel futur
espectador.
Sí.
És una vírgula
que per mi
està,
estic articulada
en diferents nivells.
I un dels que
amb els tres visionats
més he acabat
captant
és que hi ha
tres moments
intensos
i a més a més
tres moments
de profunditat
que un està
dedicat
al pare Abad
de Poblet.
Sí.
L'altre està dedicat
a la
a la Joana.
Sí.
La Joana.
La que està
protagonitzada
per la Montse Germán.
La Montse Germán,
sí.
I en tercer lloc
i els dic
per ordre
d'aparició
dintre de l'aplícola
sí.
està dedicat
al protagonista
que inevitablement
és
l'Àlex
que és el personatge
que
interpreta
el Lluís.
en Lluís
Soler.
Soler.
Lluís Soler.
Impegable, eh,
per ser Lluís Soler.
Impegable.
Sí, clar,
aquesta pel·lícula
a més té
diferents
registres interpretatius
que és el que
aprofito aquí
per dir
que pot ser
la cosa
que a mi
em costa
una que m'he
d'acceptar
però
la diferència
de registres interpretatius
està en aquest cas
en general
totalment
justificada
perquè la presència
de gent
que són
pràcticament
amateurs
està justificadíssima
perquè a més a més
d'amateurs
som sex
i per tant
el ser sex
és necessari
i per tant
dintre d'això
estan prou bé
tots.
Algun rasca
algun actor
per mi,
alguna actriu
en veritat
però
rasca una mica
per tant
és que està
al nivell
del soler
és molt difícil
si està
al nivell
del soler
aquesta contundència
quasi
orson-wellsiana
que té
perquè a mi
no parla
per aquest cantor
és que la pel·lícula
en el moment
en què entrem
a l'església
de Poblet
estem entrant
a campanades
amb...
campanades
amb igen
evidentment
de manera directa
sí, sí
però
sens dubte
sí
com a mínim
el referent visual
i a més a més
hi ha una altra cosa
a nivell cinematogràfic
aquelles escenes
a dintre
estan fetes
amb petits
travelings
i moviments
de cambra
i sempre
amb contrapicat
sempre amb contrapicat
que és una eina
que utilitza
molt
quals
sí senyora
els contrapicats
jo penso
marquen molt
aquesta pel·lícula
igual que jo crec
que la pel·lícula
està molt marcada
i és una pregunta
fer-li
en el marc
pregunta incòmoda
però que aquell
que és un home intel·ligent
i he vist
que se n'estan sortint
molt bé
amb entrevistes
d'un general
se li ha de preguntar
jo li preguntaria
un director
de fotografia
amb la potència
que té aquest director
de fotografia
fins a quin punt
ha dominat
fins i tot
amb ell
en el moment
ja no solament
de la llum
que hi posa
o la llum
que hi posa
o els rebots
de llum
que fa
més que llum
que n'hi ha
hi ha també
pantalles reflectores
sinó
amb l'enquadrament
perquè els enquadraments
tenen una uniformitat
de tractament
que no identifico
com el típic
del marc
i tinc la sensació
que hi ha una autoria
també
molt lícita
per part del director
de fotografia
en el tema
dels enquadraments
del suggerir
enquadraments
maria que el marc
contestés
això
perquè això
li dona
molta força
també
a la pel·lícula
i tant
i tant
per mi
la fotografia
i
l'encert
de fer
la pel·lícula
en blanc i negre
perquè jo crec
que la visita
amb un estil
de Poblet
no oblidem
que la pel·lícula
com he dit
té diferents nivells
de lectura
però
el més elemental
potser
que és el
i què explica
la pel·lícula?
la pel·lícula
explica la història
d'un home
que es vol
retrobar
amb el seu passat
ella ha tingut
tres amants
que de tant en tant
van sortint
sempre juntes
parlant-li
i dirixint-li
i reconstruint
una mica
el seu passat
sense gairebé
interactuar
però
que ens dona
una referència
d'un home
per dir-ho així
fameller
que a més a més
amb la conductora
de l'autobús
que és la Jana
la Joana
amb ella també
queda clar
que ha tingut
o té
una història
que probablement
es mantén
correcte
i
per una altra banda
hi ha la introducció
d'un fotògraf
de Solové
que en principi
la història
o sigui
el fet
és històric
després de la guerra civil
es va produir
una
reactivació
del que
quedava
del museu
perquè
del museu
del monestir
que havia estat
saquejat
diverses vegades
però bé
van vindre
primer uns monjos
italians
quatre
i després
van vindre
tres eslovens
i a partir d'aquí
el Mar Retxa
construeix
una història
de si
els eslovens
en realitat
portaven
una relíquia
bla bla bla
és que el càsting
és impecable
aquests que tenen
una mica de paper
i els que no tenen paper
cada cara
és un mapa
tremendo
d'una personalitat
determinada
el sexe
ja tenen unes cares
peculiar
és que en aquest cas
cada un té
cada un és un mapa
és un mapa
i en el cas
de l'Isidio Terra
ells no s'imaginen
la millor
o sigui
no sé
perquè són
persones molt sensibles
i en realitat
si per dir-ho
entre cometes
veuen
jo crec que veuen
més del que veiem
nosaltres
segurament
i llavors
per acabar
de concretar
el que és
en principi
l'argument
l'Àlex
aquest que es vol
retrobar
en el seu passat
què fa?
doncs agafa
la seva amiga
que té
una tartrana
estem parlant
sempre dels anys 60
dels anys 60
la parella
està sentada
els 60
i munta
un mini autocar
per portar-los
d'excursió
un dia
a Poblet
amb una institutriz
que és
un altre personatge
que ho fa la Munça
el Ganyit
que no té
desperdici
la mestra
és la persona
que té la correcció
exacerbada
d'una institutriu
exacerbada
també
és un personatge
portat al límit
no és normal
potser és això
potser és això
perquè no
deixem-ho en aquest punt
potser és això
la resta
per a mi
estan impecables
és que realment
la pel·lícula
hi ha una cosa
que hauria
diverses coses
i crec
això és una cosa
també
per preguntar-li
a la rege
o si la tinguéssim
a l'estudi
també
a la Munça Germán
jo crec
que és la segona pel·lícula
que fan ells dos
i per mi
amb aquesta
a part d'aquest
el principal
personatge femení
la Munça
a part d'això
jo crec que entre ella
i el Marc
hi ha
una comunió
una comunitació
molt bona
i diria que ell
li dona un personatge
i uns enquadres
que la fan
fan el personatge
i amb ella
molt agraïda
molt agraïda
molt
home
nosaltres que estem acostumats
la gent que està acostumada
a veure la novel·la
del migdia
i veure la Munça Germán
fent el personatge
de la novel·la
que la novel·la
jo molta gent la critica
jo la novel·la
la novel·la
com a format
com a format
aquesta novel·la
de TV3
ostres
aviam
mira't les altres
els altres canals
quin tipus de novel·les
pròpies de producció
pròpia fan
i no sé fins a quin punt
hauríem de dir
senyors
aquí tenim el valor
de fer una novel·la
connectada amb la realitat
del dia
del dia a dia
no del segle XVIII
o del segle XIX
com a
televisió espanyola
cada vegada que l'engego
hi ha una cosa
del segle XIX
o de finals del XIX
fins i fins del XX
i que més o menys funciona
ara
evidentment aquí notes una cosa
les novel·les com es roden
a la velocitat que es roden
i com els actors
són una mica maquinetes
que han de respondre immediatament
i tal
a la diferència
com a actoral
i tu cada dia
no pots estar
igual
i pot haver dies
que et faci mal
amb qui sal
i et provoqui
una mica
d'incomunitat
i que no puguis estar bé
sempre
està al rodatge
hi ha sèrie
sí
però també
fins i tot
que a les sèries
hi ha vist passar coses
i la gent
ara s'en donen
contra
i a vegades no
errors de diàleg
que colen
que els ha dit
segur notes
que els ha dit malament
però segueixen
aquí no
aquí la Montse
està
amb un personatge
que se'l creu
que se l'ha creat
totalment
se l'ha fet seu
hòstia
veus un canvi
de manera de registre
de com està
en la sèrie
aquí veig jo
la compenetració
entre director
i actriu
i que hi ha un director
dedicat absolutament a ella
i és que
aquest és un tema
i després
jo tenia una altra cosa
per comentar-te
que hi ha el tòpic
de dissenver
d'aquest tipus de pel·lícules
la paraula
la paraula que surt
immediatament
el que no l'ha vist
fins i tot
diu
una mica una pel·lícula
pel que veig
el pòstere
una mica surrealista
bueno aviam
surrealisme
és una paraula
molt utilitzada
i a vegades
inclús
excessivament utilitzada
jo el que sí
la veig
els diàlegs
que són diàlegs
del propi
del propi director
del Marreig
és que ara
hi ha paraules
que
per l'excés d'ús
es banalitzen
es banalitzen
el seu contingut
polièdric
orgànic
feixisme
democràcia
també
aquestes també
què passa
que jo sí
que li he trobat
una cosa
i havíem sent
que estàs d'acord
on t'ho he dit abans
el trobo
de diàlegs
i jo t'ho dic
amb coneixement
de causa
molt bruciades
o sigui
hi ha moments
d'aquesta pel·lícula
sense textos
de bruixa
textos
t'ho dic
perquè
jo he conegut
no he conegut
per ser part d'això
no
he muntat
una pel·lícula
en concret
i conec
brossa
d'altres coses
gràcies a un amic meu
que és el Manel Cusó
i
m'ha fet conèixer
brossa
i aquesta pel·lícula
em recorda
moments de diàleg
d'una pel·lícula
del Manel
que es diu
Entreacte
i que els diàlegs
en tot el contingut
és brucià
és brucià
i hi ha moments
que dic
ostres
m'han ressonat
sentir determinats diàlegs
que entren
en aquest terreny
de l'absurd
però profund
aquesta profunditat
com en els temps
un grau d'absurd
jo amb la qüestió
aquesta del surrealisme
estic molt a veure amb tu
perquè
ho he sentit a dir
amb algú por ahí
i potser
hasta
ho ha comentat
algú
dels que treballa
en la pel·lícula
és possible
pot ser
però per mi
jo veig
li dóna més importància
una sèrie
que aquesta seria
una altra capa
que tindria la pel·lícula
i és a dir
bé
des del moment
en què
es concebeix
i això ens ho aclararia
el Marc naturalment
que és el pare
de la criatura
segur
s'ho pregunto
trope
es concebeix
com una pel·lícula
totalment amb l'alli negre
i l'exterior
amb els merlets
de tota la muralla
aquella
infinita
no no hi ha imatges
però això és
o la vinya
o els terrenys al costat
els arbres
i llavors
el que deia abans
és que una de les capes
que té també
és la de referències
a un determinat cinema
que probablement
perquè no hem parlat
encara amb ell
això ja ho diré
però probablement
és un cinema
que li agrada a ell
he parlat ja de Wells
però cap al final
de la pel·lícula
hi ha dues escenes
la del corp
no direm
el que fa
i la de quatre persones
que estan a dintre d'una fossa
o tres persones
que estan a dintre d'una fossa
que això
és un homenatge
a Pasolini
claríssim
absolutament
perquè a la hora
Pasolini
Pasolini
o això
o fins i tot
en totes
amb l'altre
que estem més nostre
més d'aquí
aniríem a Cuerda
però Cuerda
el Cuerda
en un sentit
més lúdic
el Cuerda era còmic
en aquest cas
perquè m'han recordat
també coses de Cuerda
i Bunyuel
i Bunyuel
hi ha el moment
dos o tres moments
com corals
que et porten
a Viridiana
i també
a los olvidados
i també
això són casualitats
són casualitats
no
hi ha res casual
en aquest món
però
hi ha els moments
que ells estan
acarixant
amb les mans
el sexo fan
les escultures
i toquen
i molt
a més
són claus
molt bonics
normalment
tocant una
a l'altra
hi ha dos
que toquen
a l'hora
em m'han recordat
a mi
sempre que hi ha
una escultura
més que la xia
que també
o l'aix d'or
l'aix d'or
en centaures de la nit
és que
dintre el context
té sentit
té sentit
en el tema
a mi el que m'aprenen
són els homenales
que diuen
bueno vale
venga
totalment
un altre
no no
té sentit
dintre
de l'argumentari
de la pel·ligua
totalment
totalment
és tota la raó
a mi la pel·li
així com hi ha coses
que potser
m'esperava
o sigui
m'esperava més emoció
que l'he tingut
d'estones
però
m'esperava potser
més estona
d'emoció visual
d'emoció
quasi carnal
de la pel·lícula
que la tinc
amb coses
molt concretes
a mi per exemple
aquesta cosa
jo li diria
el ploure sobremollat
ploure sobremollat
tothom entén
el que vol dir
hi ha una font encesa
i de cop
està plovent
de mala manera
i hòstia
està plovent
sobre una cosa
i està mullada
en aquí
el que m'agrada molt
aquest concepte amb llum
il·lumina sobre
la llum natural
és a dir
aquest director
de fotografia
posa llum afegida
sobre la llum
de dia
ja no de nit
de dia
i llavors la posa
normalment
alguna vegada
amb aparato
de llum
i a vegades
ho fa
d'una manera
molt explícita
amb pantalles
que les pantalles
tenen aquesta llum crua
que s'hi fixa
les canes
reben de vegades
un pantallas
que en una altra pel·lícula
diries
és lleig
en aquí no
perquè
és una mena
elevació
eleva el nivell
de l'actura
de la pel·lícula
automàticament
ja no és la llum
ben posada
no no
és que és una llum
impossible
que estàs d'acord amb mi
bueno l'altre dia
vaig estar
a la presentació
de la pel·lícula
que hi havia el Marc
i hi havia bona part
també
de l'equip
que passa que
només vam poder
parlar flaixos
perquè
naturalment
allà hi havia
300 persones
i les havien de repartir
però vaig tenir l'oportunitat
de saludar
l'Eva Balinyo
i el cavall
de so de l'Eva Balinyo
sobretot amb l'aigua
i en moments puntuals
els efectes de so
de pedra
d'animals
i això
és extraordinari
diria que sí
tinc una romba a això
no tant amb els diàlegs
amb els diàlegs
hi ha moments
que
bueno i això és molt especialista
és l'addicció també
sí
es mengen alguna
llavors
a l'hora de mesclar nois
això és una cosa
que jo detecto
en les mescles actuals
hi ha una mena
de manca d'objectivitat
tu has de saber
si realment
allò s'entendrà o no
jo crec que el propi
clar
el propi director
m'ho trobes
com que sap perfectament
el que diu
perquè ha escrit el diàleg
la rodada
i la muntada
el muntador
lògicament
sap perfectament
el que hi ha
però després
quan el públic ho veu
jo m'he perdut
una sèrie cosa
no moltes
però hi ha algunes
que dius
hòstia veus
és això
i no és tan un problema
del so de la Balinyo
el so de la Balinyo
quan les coses
filtra conveniament
i s'ha de barrejar
amb tot l'altre paquet
de coses que hi ha
la música
els efectes
que hi ha d'ús
tu meravellosos
i tal
has de saber
que la veu
ha de sobressortir
sempre una mica
perquè si no
no s'entendem
és una crítica
que no faig
tampoc
aquest mescaló
que també sé
que és una persona
de l'equip habitual
del Marc
i és aquest punt
hòstia
una mica de falta
d'objectivitat
una altra cosa
que també
valoro molt
positivament
és
l'arranjament
i la composició
del Marc
Perra
sí
absolutament
hi ha
té moments
preciosos
a més és molt diversa
la música
no hi ha un sort
una sola línia
d'estilística
no no no
no és allò
de dir
és estil
és morricone
de vegades trenca
trenca
trenca
i se'n va
com si
encetés
un camí diferent
que després torna
a un altre camí
més pausat
sí
temes més lírics
amb el tema
que parlàvem abans
del surrealisme
per exemple
ja sí que hi ha un moment
aquell de l'acordeonista
amb ix del camp
de la vinya
sí que sorprèn
i està molt ben posat
m'ha recordat
clar, això no vol dir
que el Retxo
ho hagi copiat
tots tenim un bagatge
diguem
d'imatges al cap
i aquest bagatge
a l'hora de rodar
ens condiciona
però segurament
és impossible
ara anem a copiar
no
és que ho tenim
tot en el bagatge
m'ha recordat
la pel·lícula islandesa
islandesa
d'aquella dona
que feia explotar
torres
ah sí
recordes
la presència dels músics
al mig de les situacions
més impensables
però és que aquí
està molt bé
perquè a més a més
no t'ho esperes
en aquell moment
en aquell moment musical
allà al mig
per tant
està molt bé situat
no és una crítica
en absolut
i amb els personatges
també hi ha algo
de l'ambient
la mujer de la montaña
de Lázaro Felice
sí
la mujer de la montaña
perdona
el que t'he tallat
dic que hi ha algo
amb el comportament
dels personatges
que recorda
a Lázaro Felice
de Alice Rubella
sí senyor
no
o sigui
m'ha agradat la pel·lícula
esclar que m'ha agradat
és impossible
aquesta pel·lícula
si tens una menta
una mica oberta
diguem la mirada
i la tenim tu i jo
la tenim provadament
t'ha d'agradar
t'ha d'interessar
t'ha d'fascinar
fer totes coses
potser simplement
esperava més
saps quina escena
m'ha entusiasmat
i pensat
veus
això
m'agradaria tornar
a aquest punt d'elevació
que et provoca
quan el tot
se'l enfila
es posen a ballar
dintre de l'església
és molt bo
aquell ball
inesperadíssim
en pla general
i després te'n vas a baix
i els veus de cara
hòstia
aquell moment
la música que sona
ells fent aquells gestos
és d'una bellesa
i d'una
si hagués durat
5 minuts més
cap problema
encara el cine ha segut
ara Biala
és que
no per què
segurament la pel·lícula
d'altarna
una cosa plalta
i per tant
el Marc sap molt bé
el que es fa
i diu
ara una mica d'això
després una mica d'allò
però jo això ho enyora
una mica la pel·lícula
jo crec que
si no és
deliberat
ha aconseguit
una cosa
el Marc
i és que és una pel·lícula
que no t'arrastra
cap a casa
amb el cor aquell
satisfet de dir
oh
quina cosa més poètica
oh
quina cosa més
fantàstica
tens raó
no
et deixa
algo d'inquietud
com si alguna cosa
no es hagués tancat
però
és que potser
és pretesa això
pot ser
fins i tot
hi ha un moment
en la pel·lícula
però això
és una visió meva
no que la gent
la vagi a veure
sense cap prejudici
perquè és un espòiler
d'una cosa
que a mi m'ha passat
jo he arribat a pensar
la segona vegada
que trobem sota l'olivera
en l'àlex
que ja l'hem vist
una vegada
al principi
que tot el que hem vist
que és tòpic
i típic
això que diré ara
que tot el que hem vist
en la pel·lícula
fins i tot
que és el final
és una imaginació
una imaginació
igual que ho són
les dones aquestes
que el venen a retrobar
a les seves ex
el cas de les dones
és claríssim
igual que això
és una imaginació
que no estiguéssim
tots siguéssim
d'una mena d'escalde
és claríssim
però no és
un flashback a lús
no
té un sentit
dintre de la pel·lícula
perquè
amb aquest monestir
i amb aquest viatge
entre cometes
aquest viatge
pot passar de tot
i tant
és molt orgànic
que diríem abans
que no ho diríem
però és molt orgànic
perquè és veritat
quan una cosa cola
d'ormena natural
per estranya que sigui
és que és molt orgànic
que si no
dius
hosti
quin pegote
que hi ha aquí
ara
i no
no és un pegote
i després
hi ha coses divertides
que jo
et tira cap a
Fellini
o cap a Buñuel
com és
el primer moment
en què
entren
al monestir
sí
entren tots
tal com van
els secs
amb un braç
a l'ombro
sí senyor
i amb fileres
així
van ordenats
seguint una línia
recta
i sense
és com un camp de mines
si no
segueixen la línia
del davant
efectivament
segueixen la línia
i
curiosament
hi ha un encrevament
amb una sèrie
de monjos
invidents
que van igual
sí senyor
amb unes monjos
al final
que controlen
i al davant
i al davant
sí senyor
és maco
ja he vist que reaccionaves
aquestes mini reaccions
que es tenen
al cine
a vegades
no és un riure
ho trobo
allò
ostres
està bé
està bé
la pel·lícula està plena d'aquest tipus de coses
de detalls
és molt
la pel·lícula realment apreciable
la pel·lícula s'ha
penso que s'ha de veure
és una pena que la pel·lícula
si no es veu gaire
seria una pena
i això no és l'única
veiem que les pel·lícules que fan
sentir aquest sentiment
de dir quina pena
és aquesta pel·lícula
la veuran
4 gats
ve a ser com una finca portuguesa
però
té un altre títol
té un altre títol
és extraordinària
una quinta
una quinta portuguesa
una quinta portuguesa
potser que s'ha de tindar més sort
no ho sé
home jo crec que sí
perquè també
clar la pel·lícula és més dolça
que és amb colors
és una història d'amor
que aquesta
aquesta també ho és
també és una història d'amor
i tant si és una història d'amor
és de l'únic que no vull fer
espoil
però
hi ha una història d'amor aquí
molt farta
i és i és i tant
jo aquí
em sento
amb avantatge
sobretot
per ser el tercer visioner
estic segur
i ja et dic una cosa
és la típica pel·lícula
que amb cada visioner
li vas descobrint coses
això vol dir molt
això agraeix molt
o sigui no
en cap moment t'avorreixes
al contrari
vas posant el gancho
a coses que ja havies
captat
i ja tenies
assumides
i poses la mirada
sobre alguna cosa
que deies
aquí jo tenia un dubte
ara ja no el tinc
sí senyor
això és absolutament cert
i jo és una mania que tinc
que és que no m'agrada
veure les coses immediatament
per què?
perquè a la meva feina
sí que tinc
l'obligació de fer-ho
si jo acabo de fer una cosa
muntar una pel·lícula
una escena
i sempre tendeixo
deixar una mica de temps
però una mica de temps
vol dir
un parell d'hores
i a la tarda
el torno a mirar
i dic que
aquesta obligació
de veure-ho
fa que quan veig cine
a l'Ie
m'agradi
distanciar-la
després
hi ha una cosa
que a mi m'agrada molt
del bon cinema
del bon cinema
que a mi m'agrada
és com per exemple
el cinema de Barber
tu veus
el sèptimo senyor
i un personatge
per petit que sigui
té
un inici
i un final
un personatge secundari
inici
desenvolupament
final
personatge principal
inici
tota una trajectòria
i en arts
tots els arts dramàtics
i en paral·lels
efectivament
amb aquesta pel·lícula
de
de
Retxa
passa igualment
el mateix
tu mira qualsevol
d'ells
fins i tot
els secs
que l'únic que sabem
d'alguns
és el seu nom
tenen
la seva espurna
i
i tenen
els seus primers plans
al començament
i al final
els donen
els seus primers plans
a l'acabar
sí senyor
això és maco
i això és molt important
i al mig els has vist
també
i tenen moments
tenen una personalitat
no són figurants
no
no són figurants
atenció
exacte
és molt important
és molt diferent
i tant
i tant
és molt diferent
i podien haver-ho estat
depèn de com es tracti
depèn molt
de petites coses
de petits detalls
si haguessin pogut ser personatges rosa
com es troben moltes vegades en pel·lícules
que no tenen solt ni compte
entren, passen, desapareixen
sí senyor
i ningú més entre ells
hi ha una cosa molt concreta
que
el confessor
que amb el primer visionat
no em vaig adonar
sí
i hi ha un moment
en què surten
un sec
i la Joana
de dintre d'un confessionari
en el que està clar
que allà dintre
hi ha hagut sexe
sí
però
jo no em havia adonat
de
de quin era
el detonant
d'això
doncs sí
hi ha un moment
en què estan tocant
les figures
amb les mans
i el personatge aquest
està ajudant
l'eslovac
que està
vol
fer fotografiar
de prop
les figures
i això
i va ella
i quan van baixar
l'eslovac
que es havia
emparrat allà
amb les tombes
dels reis
de la corona
de Catalunya
i Ara
es troben
les seves mans
la d'ell
amb la d'ell
i llavors
hi ha com una
mirada fugissera
i està
això
és oficient
però
és que a la vida
això és així també
i ho sabem tots
hi ha un espurna
que és
el que desencadena
o sigui
ells dos
ja saben
que hi ha una atracció
sí
al tema que ja hi era
a veure
això
no he fixat
el detonant
i he vist les mans
i tal
però no els he interpretat
com a detonant
del que després
oi tant
segur que
no per això
et dic que
clar
amb aquest sentit
o mal visionat
per això serveix
dos i tres visionats
però a veure
això serveix
amb una pel·lícula
que tingui
que tingui coses
sí que sí
que fots un segon
visionat de Torrente
i és per fotre's
un tret al cap
és una mica igual
sí
és per agafar
una pel·lícula
extrem
però és que hi ha
moltes alegres
no la tornaria a veure
no la tornaria a veure
no mereixen
en canvi
aquesta
és que
també et dic una cosa
això
si me'n recordo
el dia que tinguem
el Marc
l'he dit
hòstia
és que has tingut
aquesta gràcia
amb el títol
perquè
jo estava pensant
que
a qualsevol
història del cinema
centaures de la nit
anirà sempre
just al davant
de centaures del desiert
perquè un és d'ell
i l'altre és de l'altre
no, no
i a més a més
a part que és un títol adequat
és adequat
un cantor és una gent
que cavalca en les ombres
i és preciós
però
hòstia
tenen aquesta força
que estan veient
i et dic una cosa
et dic una cosa
encara que només sigui pel títol
com homenatge
a Forn
per a mi també en serveix
perquè l'última pel·lícula de Forn
per exemple
Saber Wim
és una pel·lícula
amb la que
mira
aquesta un dia
la podem fer
com a clàssics
Saber Wim
Saber Wim
és una pel·lícula
en què
tots els personatges
les set dones
tenen una intervenció coral
i totes tenen el seu final
o sigui
el John Ford
els va donant
el seu moment
a cadascuna d'elles
en aquest sentit també
és una cosa
tan allunyada
però
tan dintre de l'estiu
jo
per mi sincerament
em sembla
una gran pel·lícula
de marenguatge
de veritat
que sí
una última cosa
jo quan vaig a veure el pòster
jo vaig a veure un petit
i per la pantalla de l'ordinador
petit
perquè no era el meu
era un company
és a dir
Plàcido
no hi havia haver l'any
és a dir Plàcido
per què?
no ho sé
perquè ara
en Plàcido hi ha un vehicle també
que és aquella mena de
com es diu
allò que porta el càsser
que els deien
que per anar-me un i avall
anaven amb la
el tricicle
el tricicle
el tricicle motoritzat
aquí hi ha un senyor
un car
tipus furgoneta
tipus furgoneta
això que a vegades
es repartien gelats
gelats i coses d'aquestes petites
en aquest cas
no sé si és el vehicle
no és el vehicle
és tota l'aire que té
i llavors m'ha fet molta gràcia
l'escena que deies tu abans
que es veu aquella gent
dintre d'una mena
de tombes
que s'han excavat
ells mateixos
diu aquests són
els que els bancs
els han deixat
arruïnats
que era Plàcido
una persecució
d'algú
per arruïnar-lo
les lletres famoses
de canvi
segur que
quan senti això
el Marc dirà
hòstia
no hi havia pensat mai
segur que això
no li ha
però mira
aquestes grans
són coses
que
si ens posem
bueno
tu t'hi hauràs sentit
a vegades
en pel·lícules
i tant
o en documentals
en els que has treballat
que
és una mica
com la lectura
et poses a escriure
i no hi ha dubte
que
a través
del que et va sorgint
que estàs sortint
ressonàncies
de coses
que has llegit
evidentment
és així
inevitable
ningú li dirà
aquest escriptor
tots són fills
d'Homer
i
de Shakespeare
i de Cervantes
i a menys
que no escrigues
una frase textualment
idèntica
d'una altra obra
ningú et dirà res
el que passa
és que el cinema
té aquesta cosa
que és imatge
i el ser imatge
és tan fàcil
d'identificar-la
i de comparar-la
i de dir
oh és igual
que aquella
clar
en aquest sentit
hi ha un altre
en certs de Marc Reixer
i és que no hi ha cap pel·lícula
que s'assembla a centaures de la nit
no
certament no
o sigui
amb aquest punt
el que vegi
s'entrada la nit
no podrà dir
ah sí
no no no
a mi m'ha recordat
no s'assembla
amb res
però mentre estava
veient de
recordem coses puntuals
el cant dels ocells
si alguna cosa té
és del cant dels ocells
però no té
no és el tema
del blanc i negre
no és el tema
del tipus de llum
que es pot assemblar
no és el tema
no
és el tema
de la
aparent innocència
en la que els personatges
s'expressen
hi ha una innocència
i després hi ha una cosa
també
una cosa molt primària
una concepció
de pel·lícula
que està feta
al marge
això també
això absolutament
les dues són pel·lícules
fetes al marge
amb un risc
calculat o no
però jo estic segur
que el Marc sap
que aquesta pel·lícula
si estés en marge
al col·liceum
no estaria
tres mesos
al col·liceum
ni de conya
però
ell ho accepta
i té
la honra
de dir
no no
jo
malgrat tot
la faig
perquè sento això
i el cos
em demana
fer això
i el que tu diu
l'equip
d'actoral
està amb ell
se li nota
que està amb ell
però
a mort
perquè
es van viure
a la història
segur
estupenda
molt bé
deixem aquí
i
només podem acabar
dient-vos una cosa
no deixeu d'anar
a veure
Centaures de la nit
i després en parlem
sí senyor
molt bé
molt bé amics
doncs fins aquí
la conversa que vam tindre
entre
l'Anastàcia Rinos
i jo
a prop
de la pel·lícula
Centaures de la nit
ara
abans de donar pas
una mica
fent-ho a la inversa
de sempre
el motiu musical
en aquest cas
no serà
una peça concreta
sinó que
és un fragment
de tres minuts
del making of
com es va anar
construint
la música
la banda sonora
la banda sonora
i que és
quins eren els interessos
de Marc Reixa
combinats
tant amb el director
de l'orquestra
com amb el compositor
Marc Parrot
de la partitura
com un músic
algun músic surt
també
algun instrumentista
algun instrumentista
sí perquè heu vist la imatge
doncs aquí no veurem imatge
i abans d'això
volia fer una referència
personal
per amistat
veureu que un
dels
12 secs
o 13
que surten
és l'Eugeni
l'Eugeni
l'actor
és Euseni Sánchez
un bon amic meu
i volia fer referència
que
vam estar comentant
i ho hem comentat
amb l'Anastasi
fora d'antena
que per cert
té una presència
important
molt
visualment
és un home
que t'arrastra
t'arrastra
és evident
que és per la seva peculiaritat
de la cara que té
perquè és una cara
convexa
té una part de convexa
té aquestes coses
aquestes cares del sexe
que van més enllà
que tinguin els ulls
més oberts
més tancats
és tota la cara
que té una forma determinada
però ell especialment
se t'hi em va la mirada
és una cosa molt cura
és curiós
perquè quan vam sortir
del visionat
de la pel·lícula
vaig parlar amb el Marc
i li vaig dir
mira
estava ara
amb l'Eugènia
que som amics
i tal
diu
cuidat amb l'Eugènia
que és un crac
molt bé
doncs
anem
per
els tres minuts
musicals
谢谢
Més que res és una qüestió de trobar el so que es vol
perquè tot és molt textural, és molt mínima el tot.
A vegades tenim notes llargues i jo anirem modulant una mica el tema de si volem un creixent o disminuent.
Tècnicament és el mateix que totes les pel·lícules que fem amb Márquez.
Intentem que la sonoritat de les pel·lícules tingui una certa alma.
És una pel·lícula que volem que fins i tot els cegos puguin estar motivats amb la sonoritat que hi ha.
És un dia molt especial perquè per primera vegada sentirem una mica la sonoritat,
que no sigui tot el que és el treball que es fa amb midi i tot el que són les maquetes.
Aquest és quan tota la música agafa una volada molt alta i a partir d'aquí tot comença a prendre cos.
L'aposta en aquest cas és una mica peculiar, però bé justificada per la voluntat de reflectir la tempesta emocional per la qual està passant el protagonista.
i això era realment el repte, com subratllar aquests sentiments tan oposats entre la nostàlgia i el record de moments feliços,
entre un moment que té un desenllaç tràgic, com fer viure amb la música la motivitat d'aquest personatge.
Pensem en l'amor com a solució de tots els problemes, però ningú no es vol mollir.
Ara ha començat a sonar bé, realment.
Sí, un segon, un segon.
Llavors què t'agradaria que fos? Més expressiu? Més romàntic?
És una mica més de sentiment, però romàntic en aquest sentit.
Més romàntic en aquest sentit.
Més romàntic en aquest sentit.
Més romàntic en aquest sentit.
Perdoneu, que he entrat aquí en plena.
Estava dient que això era molt hitchcock, aquest final.
Doncs, fins aquí, aquest tall, ja suposo que s'heu quedat amb ganes d'una mica més, eh?
Sí.
Bueno, però s'ha d'anar a veure la pel·lícula, ja està.
Exactament.
La tenim, afortunadament, es pot veure a diversos cinemes.
Sí.
I val la pena, francament.
El Verdi és un d'ells, i el Girona també, segurament, no?
El Girona.
No ho sé exactament, ara el Girona.
Va, el miraríem.
Tota seguretat, amb tota seguretat, el Verdi.
Voleu, vol que...
Sí.
Perfecte.
Ara canviarem de terç, i ens en anem, perquè a Ràdio d'Esvern hem estat presents
amb algunes pel·lícules del Festival, DOCS, DOCS Festival de Barcelona Internacional.
És un festival que s'ha convertit ja en un festival de referència del cinema documental,
que té la direcció i va ser fundat per Joan González, que el vam tindre aquí ja fa uns anys,
parlant de la programació.
I aquest any compta amb la codirecció artística i com a cap de programació de Maria Colomer.
Més de 40 pel·lícules s'han pogut veure, a part de curs, en els cinemes Renoir,
al CCCB, al Fenòmena Filmoteca de Catalunya, a la Casa Montjuïc i una també a l'Espai Texas.
Tot això es va produir entre el 8 i el 18 de maig, o sigui, la setmana passada, del dissabte,
10 dies enrere, de la 8 a la 18.
La programació d'aquest any s'ha centrat en mostrar testimonis de tragèdies humanes,
injustícies polítiques, Palestina, Sudan, Ucraïna, Georgia, Iran,
els països indígenes d'Amèrica del Nord, els iugs de l'Amèrica del Sur,
les tribus de l'Amazònia, en fi, un cinema, com podeu veure, d'un tall compromès,
un tall que posa l'accent amb la denúncia.
Hi ha una visió global que es va repetint, tot i que són produccions molt diverses, de diversos països,
però hi ha una visió innovadora en el llenguatge i també una visió transversal de continguts i mirades.
Dit això, la pel·lícula que va guanyar el primer premi va ser La memòria de les mariposes, de Tatiana Fuentes Sadowski.
És una pel·lícula peruana que recull, és en blanc i negre, tota la pel·lícula,
recull unes imatges trobades de 1911 d'una tribu d'indis que va ser massacrada.
En aquell moment era pel tema del cautxo, igual que després hi ha vingut la tala per fer els cultius, etcètera,
i altres per trobar minerals per ús cosmètic també, plantes...
En fi, ja sabeu que hi ha hagut diferents expolis.
Tot això llavors està vist amb una mirada també actual, referenciada amb les imatges trobades d'arxiu.
És una pel·lícula de denúncia, no és una pel·lícula fàcil, perquè està parlada tant amb quechua com amb el...
No sé com dir, no idioma, sinó la forma que tenen els indis, en aquest cas, de prop d'Iquitos.
Són unes tribus que pràcticament estan abandonades i han desenvolupat un tipus de llenguatge particular difícil de copsar, no?
Però com que la directora és feruana i coneix molt bé el tema, s'ha informat i llavors ens serveix una pel·lícula amb unes imatges que són poètiques en extrem i a la vegada d'una duresa formal important.
A part d'aquesta pel·lícula, hi ha altres pel·lícules de les que us podem parlar, que són interessants, com per exemple va tindre molt èxit la inauguració, es va fer amb una pel·lícula documental sobre Leni Riefenstahl.
Aquesta, com sabeu, és la directora de la pel·lícula base de propaganda nazi, El triomf de la voluntat, que va utilitzar tot el gabinet Hitler ià per difondre tot el pensament d'aquests innombrables.
A continuació, hi ha també una altra pel·lícula que... Ah, bé, aquesta està dirigida per Andrés Bail.
És una pel·lícula de nacionalitat d'Alemanya, Riefenstahl.
Però una altra vegada tenim un documental dirigit per Sally Jacobson i Tuva Bjorn, que es diu Un Animal.
Aquesta pel·lícula està narrada per Isabel Rossellini i és una pel·lícula curiosa i també curiosa i, a la vegada, desigual.
O sigui, hi ha, des del meu punt de vista, moments afortunats que es conviden amb altres que són una mica més previsibles.
Es tracta, sobretot, de la relació entre els humans i els altres animals, per citar textualment a la directora.
Bé, una altra pel·lícula està dirigida per Masi J. Drigas, que es diu Trains, de Polònia.
Aquesta pel·lícula és un documental que agafa la construcció, o sigui, com a motiu inicial,
la construcció de les primeres màquines de vapor per mostrar, a través de l'evolució dels trens, dels diferents trens,
també els diferents aconteixements de la primera part del segle XX.
Així, tenim moments d'eufòria i alegria, com van ser als anys XX, després de la Primera Guerra.
Després tenim els moments de la Gran Depressió dels 30 i tenim també els inicis del feixisme
i, sobretot, les conseqüències del feixisme, com van ser als camps de concentració.
En fi, tot el que fa referència al patiment i a la mort de 6 milions de jueus, com ja sabeu, amb aquests camps d'extermini.
I, per dir-ne una altra, és un documental de David Franz i Jesse Short Ball.
Aquest és un documental dels Estats Units i es titula Free Leonard Peltier.
Aquest documental està fet aquest any, és del 2025,
i és important ressaltar el fet que sigui el 2025 perquè ens narra, per fi,
al final d'una tortura continuada que ha durat 50 anys menys d'un mes,
de la figura de Leonard Peltier.
Leonard Peltier és un mecànic de cotxes i de catxarros,
de la tribu índia dels Sioux, concretament els Lakota,
que va tindre la desgràcia de trobar-se...
Bé, ell es va afiliar, per convenciment,
i després de veure el maltractament que feia l'Estat amb els índies de la seva reserva,
es va afiliar al moviment d'independència dels índies americans, IAM.
Llavors va tindre la mala sort d'estar a Pany Raig,
que és dintre del districte d'Oglala,
i allà es va produir un enfrontament entre índies de la reserva
i un escamot de l'FBI.
Van morir dos índies i van morir també dos policies de l'FBI.
Llavors a l'Estat americà va posar-se al cap la idea
que tenia que fer un escarment
i, per tant, va trobar un cap de turc amb la persona de Leonard Peltier.
Va muntar tota una sèrie de proves,
aquesta sèrie de proves el van portar a ser jutjat d'una forma ràpida.
Ja coneixem aquí també judicis d'aquests manipulats.
No és una cosa nova,
per això la pel·lícula exceleix el que és l'anècdota americana
per anar més lluny i convertir-se en el motiu universal.
Ara, per exemple, em recordo del cas francès.
Em parles de...?
El cas del Amanyat,
aquell en què ara no em recordo.
T'ho recordes?
No, si no t'ho diria immediatament per treure't del barat.
Una pel·lícula francesa que parla d'un cas real, diguem?
No, no, sí, un cas que es va donar a França
que va ser molt comentat
i fins i tot hi va haver el gran autor intel·lectual
que va fer una carta pronunciant-se...
Jo acuso...
Jo acuso, jo acuso.
Ah, no, el cas, sí, home, el cas famós del militar...
Efectivament.
...que va ser jutjat i que hi ha una pel·lícula interessant...
Igual també, igual també amb un...
Perdoneu-me, segueix.
Vale.
Ho busco.
Doncs, en fi, a la història s'han donat molts casos d'aquests.
Aquí, i et deia al començar el comentari
que era molt important per mi que estigui feta ara,
en el 2025,
perquè precisament Joe Biden,
el penúltim president dels Estats Units,
abans que agafés el comandament,
l'actual president,
va agafar i va conmutar la pena
de tenir dues cadenes perpètues
més set anys de presó
per arrés domiciliari
a partir dels 82 anys ja de Leonard Pertier.
Així ha acabat la història.
I així ho tenim que deixar nosaltres
fins la setmana que ve.
Moltes gràcies, amics,
i fins la setmana que ve.
Adéu.
Adéu.