Cinema sense condicions
Bona nit. Avui a les 8, els dimarts, com sempre, a Cinema sense condicions.
Per parlar-vos de cinema, del que ens agrada, del que ens ha agradat, del que us aconsellem,
del que potser no us aconselleríem, però també en parlem.
Del que hem vist i de les darreres, o no tant darreres, perquè n'hi ha algunes que fa molt temps que en parlem
i encara tenim moltes coses a dir, doncs de totes això us en parlarem.
Bona nit, Pepa Armengol. Molt bona nit.
Bona nit, Andrea, que sortosament ha arribat avui tot de problemes, però l'Andrea és molt resistent
i arriba al lloc. Benvinguda, Andrea.
Hola, bona nit.
I avui tenim com a convidat l'Ignasi Julià, que és crític de La Vanguardia Online, em sembla, no?
Digital.
Sí, digital.
Que ens ha en un munt de cine, és un enamorat del cine, això és ben segur.
Mai se sap a prop de res, això no descobrim quasi res.
Però ell, dels que, tot i poder dir aquesta frase com la podem dir molts, amb ell és menys veritat,
perquè sí que sap un munt de cinema.
I per nosaltres, per la casa, és un referent, eh?
I un plaer sempre tindre't aquí.
Sí, és veritat.
Bé, tot això que diem és veritat.
Ens agrada dir-ho i t'ho diem.
Molt bé.
Ella ens ha proposat parlar de la càmera dins del cine.
I què fa la càmera, què pot fer i com la tracta.
I com la pot tractar.
De fet, de la càmera en moviment.
En moviment, per suposat.
El moviment de la càmera.
El moviment de la càmera que explica el moviment d'alguna cosa.
El moviment de la càmera pot suggerir un munt de coses.
Pots suggerir la història sencera.
Però tot això, diguem-ne, una mica errat, evidentment, del 1917 del Sant Mendes,
que em consta, no, per el que em diu, que ja l'heu xerrat a la serenitat.
No massa, eh, per això.
Amb un parell de programes s'ha parlat d'ella.
Sí, però amb l'esquema que tu ens el parlaràs, no específicament.
N'hem parlat si ens ha agradat, si no ens ha agradat, el per què, el com i el quan.
Però em sembla que tu li postarem el suc.
I t'ho agrairem.
Bé, farem el possible.
Molt bé.
Encara que, de fet, el 1917 seria l'excusa.
Ja, ho entenc, ja ho entenc.
Diguem-ne, per reflexionar sobre...
Sobre...
Algunes coses molt interessants que s'estan fent amb la càmera en moviment actualment, no?
Hi ha unes quantes pel·lícules, no solament la de Mendes...
No solament la soga.
No solament la soga, exactament.
Que és la que tots ens sabem, però cap més.
Vull dir, més que res, reflexionar-hi una miqueta.
Sí, sí.
Vull dir, clar, tampoc farem ara una tesi aquí, no?
No.
No, però...
Però és interessant.
És un tema que...
És oportú.
És oportú fer-ho ara, arrel d'aquesta pel·lícula.
Sí, que cadascú dirà el que li ha semblat i vist.
Bé, doncs comencem amb les que hem vist.
Jo volia comentar les dues que...
He arribat a la conclusió que què està passant?
Que tots els seniors del cinema s'han dedicat a fer les seves grans obres.
Bé, no sé si grans, però obres, en tot cas.
Bé, jo, les dues darreres que he vist és la del Polanski i la del Clinisme.
Bé, doncs us les comento, inclús he pensat que juntes,
perquè són dues pel·lícules completament diferents,
és per això que les comento juntes.
La pel·lícula del Polanski és L'oficial i l'espia
i la pel·lícula del Clinisme és Richard Jewell.
A veure, són les dues basades en fets reals.
Una el 1894 i l'altra el 1996,
però basades en fets reals.
Per tant, tenen aquesta coincidència, almenys en aquest aspecte.
Després, la pel·lícula del Polanski és una pel·lícula freda,
és una pel·lícula històrica de la que està als llibres d'història
i que ha quedat als llibres d'història,
perquè és el cas d'Areyfus,
que després una mica ho comento.
I, en canvi, la pel·lícula del Clinisme
és una pel·lícula d'un heroi actual
que aconsegueix sortir de l'anonimat
i anar a aquesta fama pobra,
aquesta fama curta,
aquesta fama que dura el que dura,
i a la pel·lícula es veu que li dura poc,
o li dura molt, en el fons,
però són un héroe popular
enfront d'un héroe militar i heroic,
o el contrari,
depèn de l'òptica en què et miris la pel·lícula.
A mi les dues m'han agradat.
La pel·lícula del Polanski
és una pel·lícula, al meu mod de veure,
ben estructurada,
que si saps el que va passar
i no et perds allà al mig,
està ben explicat.
Està explicat des del personatge,
des de l'oficial,
perquè és l'oficial i l'espia,
de l'oficial que va defensar
el Drifus,
que era un militar
un militar francès,
però jueu,
i per tant va posar de manifest
la problemàtica antisemita
del 1894,
i va posar de manifest
la situació militar
d'un poder tan important
com és França,
en relació al seu comportament,
en relació a la foscor,
a la foscor dels coneixements
i de les culpabilitats amagades.
El Caix de Frús
després és conegut
perquè el Sola fa el Jaquís,
més escriptors
parlen del tema,
perquè és un militar
que està acusat
de col·laborar
amb els alemanys
i és una falsedat
que finalment,
com que està a la història,
no descobreixo res.
Amb moltes dificultats
i amb molts anys
de problemàtiques,
es posa de manifest
el que sembla que ha passat.
La història està ben explicada,
ben narrada
i amb una gran expressió
del que era
el món militar
i el món jurídic
de l'època.
S'ha de tenir en compte
que aquesta pel·lícula
passa
el 1494
que el 1914
el 1894
el 1914
ja s'hi cou allà
una situació
de gran dificultat
i que apareix
la gran guerra,
aquesta de la que parla
el 1917
que ens parlarem
que parlarem després.
Està ben vist
el gran enfrontament
ideològics
de l'esquerra
i la dreta
i com funcionen
i el món militar
i el món jurídic.
Està extremament ben vist.
La pel·lícula
del Cliris
bueno,
he de dir
que el Polanski
té 87 anys,
no?
86-87.
Té una edat important.
Una edat important
i jo sempre penso
que aquesta gent
es posa darrere la càmera
fent una cosa
d'una gran potència.
Però és que el Cliris
vos en farà 90
ara al maig
i s'ha posat
darrere la càmera
explicar una història
que va passar
el 1996
a les Olimpiades
d'Alhanta
que hi va haver
un atemptat
i és la història
d'un personatge anònim
que és un guàrdia
de seguretat
un guàrdia de seguretat
amb un cap particular
perquè és un cap
que adora les armes
li agrada
és un rígid
però que el seu món
és el món
i defensa
defensa
la seva pàtria
bàsicament
és el que això
al Cliris
també li agrada
la seva pàtria
per tant
és un gran patriota
que
quan detecta
una motxilla
que finalment
és una bomba
salva
una pila de vides
però la història
és de tal manera
que quan ajuntes
el periodisme
i la policia
és un focus
de
una manera
de funcionar
la societat
que
el periodisme
necessita titulars
i la policia
necessita èxits
i aquesta
barreja
pot ser malvada
que és el que passa
en aquesta pel·lícula
per resumir-ho
les dues
m'han agradat
la una
és una pel·lícula
freda
que fa pensar
i fa reflexionar
amb la història
com esdevé
jo afegiria
que és una pel·lícula
de terror
quina?
la de l'espia
l'oficial
i l'espia
quasi
per dir una cosa
molt
a veure
Polanski
ell sempre parla
de
la ment
que està
com
presonera
és a dir
es veu que
el trauma
que va patir
quan de petit
el gueto
de Caracòbia
ell és fill de jueus
i la seva mare
Muriaus
que em sembla
i el pare
també va estar
aquesta cosa
asfixiant
la transmet
a totes les pel·lícules
és evident que tant
l'oficial
com l'espia
és a dir
d'això
és el que
és el seu deure
tots dos
de fet
acaben
en el mateix
paquet
d'un aparell
que els esclat
l'espia
l'esclat
però el que fa més por
de tot
el que fa més por
de tot
jo crec que en certa mesura
amb el món
d'ara
s'entén
ho podem
esportar
claríssimament
és que de vegades
aquests poders
fàctics
el poder de l'Estat
realment fa por
fa por
perquè
esclar
no deixen de ser
uns homes
els que
maneguen
les cordes
d'aquest
estat
i en conseqüència
unes cordes
rigidíssimes
potentment
que es pretenen
ser les bones
les subjectives
però jo crec que
i la salva patria
aquestes alçades
és evident que de vegades
aquesta concepció
trontolla
en el cas del Polanski
l'has vist a tu també
jo l'he vist també
i el que m'agradaria
ressaltar
d'ella
hi ha diverses coses
hi ha una música
d'Alexander Desplat
que per mi
és extraordinària
sempre
hi ha una interpretació
vaig trobar magnífica
ja al començament
de Jean Di Jardin
extraordinària
fantàstica
més que el Dreifuss
i després
hi ha una cosa
per mi
que és molt interessant
quan es toquen
temes històrics
basats en fes reals
és a dir
què fem
amb aquest tema
el reproduïm
o el que fem
és aprofitar-lo
per treure'n conseqüències
actuals
efectivament
és evident
que Polanski
té un problema
porta allò que se'n diu
l'agua
somolino
i llavors
és evident
però li agrada el tema
i aprofita per repartir
que ell és innocent
i que Amèrica
i que Amèrica
l'està tractant
molt malament
naturalment
però hi ha una altra cosa
bueno
aclarim-ho
nosaltres estem vivint
a casa nostra
estem vivint
a casa nostra
un
Catalunya
versus Espanya
fa un any
teníem aquí
l'element
independentista
proponent
un
hem de sortir
al carrer
perquè si tots
sortim al carrer
això no ho atrolaran
perquè
les urnes
ens apoyen
i tal
reacció de l'aparell d'estat
que és molt fort
com es veu a la pel·lícula
també
com és sempre
em vaig a judicialitzar-ho tot
i
amb això
han anul·lat
tota protesta del carrer
i
a més a més
estan destrossant
a poc a poc
els
els bimens
de la gent
de
de tipus
no ho podrem
aconseguir
ens fotem
contra el mur
això ja veiem
que no va enlloc
etcètera
etcètera
és una mica
també
el que es treu
de
de Polanski
perquè
sí sí
evidentment
és a dir
hi ha uns
status quo
que ha arribat
un determinat moment
no els pots
discutir
no
i
quan s'arriba
no sé si els pots discutir
però no hi pots lluitar
bueno
perquè esclar
evidentment
tens les de perdre
però alhora
el que la pel·lícula reflecteix
que evidentment
amb altres pel·lícules
com la de Kubrick
mateix
de Cenderos de Glòria
també es veu perfectament
allà també s'està reflectint
que és l'arbitri
dels que detenten el poder
també
això és el que fa por
perquè
en definitiva
perquè
contra aquest arbitri
no pots
i aquest arbitri
potser no és just
i moltes vegades
com en el cas
de Cenderos de Glòria
els oficials
són
absolutament
cruels
i descarnats
perquè es cullen
tres soldats
a ells no els importa res
per les vidres de ningú
exactament
i aleshores
la sensació
que efectivament
això és així
quan s'arriba
a determinats estrats
és el que fa
que el material
sigui terrorífic
en la pel·lícula
del Polanski
en la pel·lícula
del Polanski
de fet
quan surt
el problema
que hi ha
una comunicació
amb el poder alemany
amb l'ambaixada
de fet
troben uns papers
i hi ha
un analista
un grafòleg
però
quan
trien ja
literalment
el del Dreyfus
que és
el d'origen
jueu
és jueu
per tant
no solament
això
sinó que
l'estat
com a tal
tria
ja el camí
d'inici
el problema
se li planteja
però
el camí
el tria
i per tant
el tria
amb una
selecció
que la selecció
ja és poder
per tant
en el fons
ell
està sentenciat
des del principi
necessiten
necessiten
el que es diu
això en castellà
que en diuen
un xiv expiatòrio
però el trien
perquè se'n va
sobre el jueu
doncs fa voló
vinga
bloquem la troca
Sí, perquè ja és un context
perquè en realitat
en realitat
ells
els oficials
el que no volen
és remenar
el cuït de la qüestió
que és
aquests papers
com nassos
és igual
ho volen tapar
i busquen
qualsevol culpable
sense esforçar-se
gaire
el fàcil
el fàcil
però
amb una
amb una
amb una
direcció
el fàcil
però sempre
amb direcció
perquè sempre
hi ha
no és el mateix
que és el que deia
ara
ho volen tapar
perquè si no
es descobreixen
ells mateixos
a més a més
curiosament
a vegades
utilitzen recursos
molt elementals
o sigui
ni tan sols
de nivell
universitari
ni de primària
com ara
per exemple
estem veient
aquí a Espanya
que
un dels Jordis
diu
no
tu no pots sortir
perquè
no tens arrepentiment
vas dir
ho tornarem a fer
això és greu
llavors
està claríssim
que estem jutjant
els pensaments
ja
és greu
és greu
ahí queda això
pel que fa
a la pel·lícula
del clonismo
que també
em trec el barret
perquè una persona
de 90 anys
tenir
l'esperit
la il·lusió
i arribar al final
xapó
llavors
aquest personatge
en canvi
així és com
està ple tot
de dignitats
que s'enfonsen
i que van i venen
perquè el mateix
Picard
que és
el que el fan
el personatge
que descobreix
la
fortuitament
perquè ell
no té cap
interès
pel tema
però és un home
íntegre
exacte
la diferència
és la integritat
és un militar
íntegre
d'escola
però íntegre
és a dir
èticament
és un home
perquè ell
no té
cap simpatia
però el que la seva
integritat
no li permet
és la mentida
la falsetat
la falsetat
sí
sí
doncs
anava a comentar
la del
Clint Eastwood
perquè
l'advocat
que finalment
el defensa
aquí els grans
dos poders
que estan
implicats
en anar
a enfonsar
un nano
bueno
el protagonista
de la pel·lícula
que és un
és un guàrdia
de seguretat
que té aspiracions
a arribar a policia
que no hi ha aconseguit
arribar
etcètera
de fet
l'advocat
que el defensa
és l'home
que creu
en ell
o sigui
hi ha una
no té res a veure
les dues pel·lícules
però hi ha un tipus
de personatge
amb una
i amb l'altra
que busca
la veritat
que
en la pel·lícula
del Clint Eastwood
el periodisme
i les grans
portades
i les grans
teles
busquen
el reclam
de la població
i el diner
en el fons
perquè
es mouen
això és
el seu
raó de ser
i la policia
utilitza
el que sigui
si la línia
d'acció
li convé
i aquell
personatge
li és un personatge
útil
en aquell moment
i aquestes
dues
aquesta
aquesta forma
de combinar-se
dos poders
tan potents
de la societat americana
o la societat actual
nostra
en general
està molt ben vist
en aquesta pel·lícula
perquè ell
és absolutament
el dèbil
absolutament
el fàcil
de
de destrossar
de culpar
del culpar
i llavors
surt un advocat
que
que sembla
que
no sap
si va-hi
ben
però
que ell
sí que
li veu
el punt
en aquell
personatge
que
li
sugereix
que
pot lluitar
per ell
jo
de tota manera
no sé
què penseu
en el
clignisgut
a mi no és
santo de mitjana
m'incomoda
una mica
però
jo li reconec
que a 90 anys
un xapó
però de la mateixa manera
que per exemple
la pel·lícula de Polanski
podem extrapolar
és a dir
que del cas concret
podem treure
conclusions
molt elevades
per la història
perquè és la història
perquè és la història
i permet reflexionar
entorn al poder
i entorn
en definitiva
el que és
de vegades
el manegament
dels temes
Polanski
sempre té un gruix
en canvi
el cas de
clignisgut
clignisgut
té un aspecte
que és atractiu
que és que
sempre parla
de l'individu
que és víctima
que tothom
el culpa
i que d'alguna manera
ell
totes les seves pel·lícules
ho encaixa
i tira endavant
i aguanta
però des de
milions dòlars baby
és també
però
és a dir
són drames
que de vegades
són molt punyents
però
curiosament
no sé si en penseu
però a mi em costa
extreure
sobretot de les últimes
de les que últimament
està fent
com el tirador
per exemple
i tal
no pots extreure
conclusions
molt elevades
és a dir
són històries
on es parla
d'heroïcitat
on es parla
d'estoïcisme
on es parla
d'uns valors
d'uns valors
amb els que ell creu
de tragèdia interna
o sigui
del valor de l'home
perquè clar
és un republicà
individualista
totalment individualista
no enganya ningú
però clar
és a dir
per tant
enganya
tot són drames
tot són drames
diguem-ne
en certa mesura
a curta distància
no permeten
en el fons
Ignasi
ell no critica
Estats Units
és American Stars
com a sistema
sempre és la cosa
més concreta
i més a curta distància
jo inclús et diria
la pel·lícula
del Polanski
et fa pensar
reflexionar
inclús tornar-te
a mirar la història
com va anar exactament
i la pel·lícula
del Clint Eastwood
et podria fer plorar
però són dues coses
que no tenen res a veure
el cine les duen
les dues
el cine promou
les dues
però aquests directors
trien
coses diferents
indiscutiblement
a veure
que són materials
que són
de veure
són estils
diferents
però completament
diferents
no sé
però diferents
és que a més
últimament
hi ha hagut
l'anterior
aquella que es deia
el tren
la dels nois
aquells
que es van llençar
sobre el terrorista
en el tren
no la recordo
no la recordo
no la veig
l'evito tan com puc
jo vaig veure
que no em va agradar
aquella sali
té un tuff
sí
escolta
és a dir
el fechito
ja està
té un tuff
que de vegades
és difícil de digerir
tu diguis jo
sempre em sap
que ve
escolta
si ve del cine
de Donald Siegel
Donald Siegel
era un gran artesan
home i tant
i tant
però home
en pel·ligues
molt interessants
i ell
va agafar
la vena
contra
sí
sí
però com que ja ho sabem
aquest problema
de vegades també passa
per exemple
amb John Ford
no?
sí
clar
però perquè
tot el tema
patriòtic
i de la indiscutible
vull dir que
Estats Units
en dona molts d'aquestes
dels Estats Units
i dels valors
sí allò de
American First
però
sí exacte
és això
el que passa és que
clar
John Ford té una de sal
i l'època
té autèntiques obres mestres
sí
costa molt
és un altre món
és un altre món
bé
tot i així
m'agradaria parlar
d'alguna pel·lícula
molt bé
t'escoltem
aquest matí
he vist una pel·lícula
que es diu
Reina de Corazones
és una pel·lícula
danesa
d'una directora
danesa
de 42 anys
d'origen egipci
es diu
May el Tuki
Tukli
aquesta directora
ha fet
una sèrie
i
dues pel·lícules
més
tres en realitat
però una no es va arribar a estrenar
com es diu la pel·lícula aquesta
que no l'he enganxat
Reina de Corazones
ah sí
és del 2019
llavors
va fer
algo en que creer
que és
un capítol
d'una sèrie
de televisió
dels mateixos
que van fer
Borgen
una sèrie
que hem parlat
perquè va tindre
molt èxit
una sèrie danesa
també
i llavors va fer
una altra pel·lícula
l'Ajuntament
de Copenhague
correcte
llavors el 2015
va fer
Long History Short
una larga
història
corta
i ja dic
el 2009
n'hi ha una altra
que no
per mi
és desconeguda
en aquest cas
concret
i referint-me ja
amb aquesta
és una pel·lícula
que m'ha semblat
molt interessant
curiosament
parteix
d'alguna manera
d'un llibre
tan
innocent
com malèfic
com és
Alicia en el País
de les Meravelles
de Lewis Carroll
llavors
és curiós
perquè
el llibre
de Lewis Carroll
s'obre
amb un text
en què
Alicia diu
que divertit
seria sortir
d'entre la gent
que es passeja
de cap per avall
els antipàtics
en penso que són
la pel·lícula aquesta
de Reina de Corazones
comença també
amb unes imatges
d'uns arbres
frondosos
estem
la càmera està dirigida
cap a la copa
dels arbres
i estan cap per avall
fins que
la càmera
acaba
posant-se
arran de terra
a un nivell
ja
normalitzat
o sigui que
per aquí
ja hi ha un punt
el títol
Reina de Corazones
tenim un personatge
dins d'Alicia
en el País
de les Meravelles
que és
la Reina de Cors
o la Reina Roja
i després també
hi ha un altre personatge
que és
el sombrerer Boig
en diferents punts
de la pel·lícula
ella per exemple
hi ha un moment
en què
la protagonista
es mira
el mirall
com examinant-s'hi
dient
bueno
estàs bé
com
interrogant el mirall
dient
aquí una
encara està viva
encara està bé
cosa que també
la Reina de Cors
dins de
l'obra de Carro
també feia
i després
hi ha una referència
en aquell moment
aquí és un matrimoni
que
ell està separat
de la primera
boda
o sigui
del primer matrimoni
té un fill
de 19 anys
que
els hi ve cap a ell
estem dintre
el cos
d'una família
burguès
burguèsa
d'alt standing
que viuen
en una casa
de disseny
a les afores
dintre del bosc
i al costat
d'un llac
i tenen
dos filles
bessones
de 10 anys
ell també
és un físic
de categoria
que
viatja molt
perquè
van donar conferències
a l'estranger
etc
i ella
és
una advocada
que té
un gabinet
d'advocats
d'altocopete
dintre
de la ciutat
el fill
que té
de l'anterior
matrimoni
que té
19 anys
ve cap a casa
i
el que era
una base d'oli
segons ens diuen
les imatges
de l'inici
de la pel·lícula
queda alterat
una mica
per aquesta presència
el fill
en realitat
ve perquè
l'ex dona
li diu
a ell
mira jo te l'envio
si vols
te'l quedes aquí
i carregues tu
amb ell
un temps
perquè jo he carregat
19 anys
i si no el vols
jo el fote
amb una institució
amb una institució
perquè
no
deu ser 17 anys
perquè
encara no té
la majoria d'edat
diu
jo el fote
amb una institució
un col·legi
d'aquests
que estigui
internat
i ja està
ja me'n despreocupo
perquè
està creant
alguns problemes
bueno
arriba el noi
en principi
la cosa
més o menys
funciona
sobretot
les nenes
es diverteixen molt
amb ell
tenen com un xarmer
gran
que probablement
els fa gràcia
tindel
i tal
però
la dona
comença a experimentar
un canvi
no sé si hormonal
es podria dir
una mica com allò
de bueno
estic cap a la cinquantena
i tants
i a veure
què passa aquí
o sigui
el que moltes vegades
ho veiem
en cinema
amb l'home
que s'enamora
de la jove
i tal
aquí
la madrastra
té un sentiment
que va més enllà
de la pressa
i l'estima
pel nou vingut
i a partir d'aquí
hi ha un desencadenament
de circumstàncies
que és
el nucli interessant
de la pel·lícula
perquè
a més a més
hi ha uns girs
de guió
molt forts
molt contundents
perquè
bueno
no sé si
val la pena
desvelleu
jo a veure
d'entrada
recomano
a tothom
aquesta pel·lícula
perquè és una pel·lícula
adulta
per adults
i d'un contingut
que fa pensar
perquè fa pensar
sobre
una mica
els sentiments
personals
de l'individu
en aquest cas
de la dona
un individu adult
un individu cult
però un individu
que està
també
amb una dualitat
podríem dir
que té
una mica
com un
una forma
de comportament
bipolar
en el que
per una banda
hi ha
la família
la sacrosanta
família
que s'ha de mantindre
amb aparències
amb tal
perquè
clar
allà
ells tenen relació
amb l'altra societat
de la ciutat
etc
llavors
allò
s'ha de mantindre
com sigui
però per una altra banda
no descarta
en el moment
en què el marit
està per exemple
un cap de setmana
fent unes conferències
a l'estranger
doncs
no descarta
l'atençament
amb
amb el
amb el fill
del matrimoni
del seu marit
i
això és el que
crea
una
una tensió
interna
dintre la pel·lícula
però també
amb l'espectador
li dona
l'oportunitat
de veure aquesta ambivalència
que és una mica
jo crec
el que la directora
ha buscat
com a referència
amb la
suposada
innocència
malèfica
del llibre
de Lewis Carroll
llavors
i segurament
també
no sé
a mi
jo no l'he vista
i no
ara estava mirant aquí
la temàtica
que tu acabes d'explicar
però
posada
al moment actual
diria
que és una proposta
que amb el món masculí
ja s'ha donat
moltes vegades
i amb el món feminí
s'ha donat
menys cops
i per tant
és una proposta
paral·lela
a 50.000 històries
amb el món masculí
d'aquesta
mateixa situació
és molt interessant
també
perquè a més a més
la pel·lícula
que
deixa
la dona
la protagonista
en una
en una posició
davant
del públic
si és que
la té que jutjar
difícil
perquè difícilment
la pot absorbre
el seu comportament
i en canvi
és una directora
la que fa aquesta
explicació
segur que només
podria ser una directora
però
a la vegada
crea també
aquelles reserves
mentals
de dir
bueno
a veure
estudiem això
agafem-ho
amb tranquil·litat
i que cadascú
jo crec que
és d'aquelles vegades
en què
allò que
es diu
moltes vegades
és com un
que cadascú
no tome
sus
apreciaciones
les seves conclusions
jo crec que
en aquesta pel·lícula
si hi ha
un subtítol
a fer
és que
cadascú
l'agafi
per allà
on cregui convenient
molt bé
així
ens la mirarem
és un material
sí
és un material
interessant
interessant
estèticament
també
és d'una factura
impecable
la interpretació
de la protagonista
que es diu
Trine Dirkholm
és
d'aquelles
que
hi ha un recital
que no les coneixem
perquè hi ha
tot un va i bé
de registres
i tots estan dominats
i a veure
amb algunes escenes
molt agoserades
que no solem veure
en cine
i ho deixo aquí
per això
ja he dit abans
Subraillat
que és una pel·lícula
adulta
i per adults
molt bé
doncs ens la mirarem
interessant
la recomano
sí sí
alguna cosa més
tens
per suggerir-nos
sí
mira
n'hi ha una
que
se n'està parlant
molt
ara
perquè
sembla que
li volen donar
com l'entrada
del 2020
espanyola
d'una gran pel·lícula
que
que bueno
que pot ser
un
se pot parlar
tot l'any
es tracta
d'Adur
ah sí
sí sí
bueno
Adur
és una pel·lícula
esta cartellera
esta
esta circuita
sembla que es de
Salvador Calvo
sí sí
no ho he vist
jo tampoc l'he vist
però
jo tampoc puc opinar
però
bé
a mi em va semblar
una pel·lícula
és una pel·lícula
que està
basada
en tres
tres fets
divergents
que conflueixen
o
una mica
allò
que
aquelles trampes
digui jo
que jo si vull acabar fent confluir
acabo fent confluir
no
i per mi
aquest és el problema
de la pel·lícula
és a dir
la pel·lícula té una història
que és la d'Adur
Adur és un nen
de sis anys
cameronès
que
amb
deu minuts de pel·lícula
ja
li maten la mare
se li mor la germana
i ell queda
embarrancat
per Mauritània
cap camí d'Espanya
és la història
dels africans
de tota la banda
que vol
arribar a Europa
molt bé
aquesta història
com
per si sola
per mi
és suficientment potent
i la pel·lícula
està molt ben feta
o sigui
una cosa
no exclou l'altra
i jo
si alguna cosa
li veig
és allò que
a vegades es diu
està jugant al bòquer
i diu
tu què tal
tinc un exceso de juego
doncs aquí diria
que hi ha
un excés
d'informació
home
darrerament
s'ha d'emetre
que el cinema espanyol
està fent
un material interessant
s'ha d'emetre
és que
està molt ben feta
però
aquesta és la història
que per mi
és la que hauria de ser
la pel·lícula
i a més a més
porta el títol
però clar
tres històries
el que vol dir
que pel director
les tres històries
és l'obreta
perquè
mira Carme
és que
el tema
està
la següent història
és
clar
hi ha unes imatges
boníssimes
i una seqüència
que deu durar
uns dos minuts
colpidora
que és
una arribada
d'immigrants
via mar a Melilla
pujada
cap a
les tanques
aquelles que hi ha
metàl·liques
que n'hi ha
una de seguretat
i una altra
i tres guàrdies civils
allà
per intentar controlar
tot allò
que és una marea humana
bueno
d'aquí
d'aquí
d'aquí
hi ha
la conseqüència
la conseqüència
amb el rifi
rafa
diguem
que
és mort un immigrant
i això
genera un judici
i aquí tenim
la defensora
de l'immigrant
i dels trets humans
i tal
i la defensora
de la guàrdia civil
amb el cuerpo
que només faltaria
amb tot lo que fan
i lo democràtics
que són
perquè Espanya
i l'absolució
naturalment
dels guàrdies civils
però
les dubtes
diu
un dels tres guàrdies civils
que pensa
que a la millor
no estem fent
tot lo que
deuríem fer
i jo no sé
si en realitat
tu el vas empènyer
o no
perquè ell caigués
o sigui
amb la guàrdia civil
bueno també
o sigui
imagina't tu
si això no és
una altra pel·lícula
i després
tenim una altra
que és
l'Anna Castillo
que és
la filla
és la de l'Olivo
la nena de l'Olivo
bueno
que s'ha fet
i altres
és una actriu
joveneta
em sembla que
hem començat
a TV3
amb el programa infantil
però jo
la recordava
de l'Olivo
i
home
té intervencions
interessants
a Oro
per exemple
amb el paper
també molt bo
sí
sí
sí
després
no sé què
en casa
d'una madre
te recordes
aquella
vuelta
a
a la casa
d'una madre
sí
ara mateix
el títol
exacte
o l'habitación
de casa
de la madre
o algo així
bueno
clar
no recordo
en fi
ella
és la
la filla
Viaje al cuarto
d'una madre
Viaje al cuarto
d'una madre
molt bé
gràcies
sí
aquesta va tindre
un cert pronunciament
l'any passat
així Viaje al cuarto
d'una madre
doncs
ella
ella
és la
la filla
de Luis Tosar
i Luis Tosar
és un home
segons ens enterem
amb els datos
que ens donen
dintre de la pel·lícula
que és un defraudador
d'Hisenda
que surt
s'escapa
de la justícia espanyola
i se'n va
cap a Camerún
i allà
munta
com una espècie
d'ONG
per la defensa
de l'aniquilació
de
d'elefants
per
per
per
per obtindre
el tràfic
que hi ha
encara
d'Igorri
bueno
la nena
arriba allà
exactament
ella
no
no
suporta
el seu pare
no li interessa
per res
àfrica
ni conèixer
aquella cultura
ni res
però
arriba allà
no sé
si és que la mare
també li dóna una patata
això no queda clar
però arriba allà
llavors
estan tot el rato
picats
fins a la fi
que hi haurà
un retrobament
bueno
és claríssimament
una altra història
una altra pel·lícula
ara
que el paper
impecable
que fa tot el rato
el Lluís Tossard
i fins i tot
un moment
en què surt
no res
cinc minuts
la Nora Navas
que fa d'infermera
també
que està
ajutant
molt bon intriu
també
també
el seu moment
la pel·lícula
es que ho té tot
per ser
una gran pel·lícula
però ja et dic
jo crec que
l'excés
de guió
l'excés de guió
li fa mal
des del meu punt de vista
ara és una pel·lícula
que efectivament
la recomano
perquè em sembla
que és una pel·lícula
interessant de veure
i està molt ben feta
també
i a més a més
compte
amb moments
extraordinàriament
colpidors
o sigui
l'odissea
d'aquell pobre nen
és un paradigma
d'aquests milions
perquè al final
les donen dades
i parlen
amb els últims anys
75 milions
de desplaçaments
des dels refugiats
vull dir que
és terrible
i d'ells
la meitat
són infants
i això
fa posar
la pell de gallina
per això dic
el món
és apocalíptic
sí
efectivament
ho ha estat sempre
tens raó
l'Ignasi
que
les pel·lículas espanyoles
últimament
déu-n'hi-do
i aquest Salvador Calvo
doncs veurem
hi ha molt de realitzador
relativament nou
però
que evidentment
acompanyat
doncs
de
home
de gent
super consolidada
com l'Almodó
Bernou
jo no sóc
gens ni mica
al Moduborià
i haig d'admetre
que Dolor i Glòria
no jo tampoc
però amb Dolor i Glòria
m'he reconciliat
amb ell
sí
i tracta uns temes
sembla una obertura
tracta uns temes
que a mi
moltes vegades
no m'interessen
sincerament
però
però bueno
una pel·lícula
està
ben feta
ben reflectida
ho has de dir
ho has de dir
llàstima
que em sembla
que els Òscars
paràsitos
l'hi farà
sí
i en els Gòria
per exemple
Dolor i Glòria
és una grandiosa
pel·lícula
si vols
però home
és que s'ho endu tot
i els Gòries
menors
la de Mentre
Duré la Guerra
que trobo
que és una altra
pel·lícula
d'una solidesa
immensa
no?
doncs
s'han portat
els Gòries
allò
residuals
residuals i menors
no
això tampoc és just
jo odio els premis
de veritat
el que passa
que fan parlar
de cine
fan parlar
de cine
i sobretot
fan rodar
la indústria
i tot el que tu vulguis
però esclar
comences a analitzar
qui premien
i a qui no
això és evident
és a dir
en l'art
les coses
són molt difícils
de mesurar
evidentment
i es pot percebre
que realment
hi ha
una solidesa
una honestedat
o una potència
en l'obra feta
però clar
és que
si premies
tant amb un
i amb un altre
el deixes
només amb les escurrialles
doncs amb alguna cosa
fresa
però
després també hi ha
el 2019
hi ha
O que arde
que és una gran pel·lícula
sí
no l'he vista
jo tampoc l'he vista
us ho recomano
però també està
la pel·lícula
del Paco Cabeza
la d'Adiós
que també
és un producte sòlid
potent
deixem-nos que
posem
a la teva
anem a
a la teva
molt bé
a partir del 1917
que és una pel·lícula
del Sant Mendes
que això ja ho hem dit
exactament
un home bastant donat
els plans
seqüència
per cert
jo
m'ha suscitat
i al escriure
sobre la pel·lícula
m'ha suscitat
una reflexió
sobre
bé
una cosa
tan cinemàtica
tan pròpia
del cinema
com és
la càmera
en moviment
jo m'atreviria a dir
i a risc
que algú
se'm mengi
però
és a dir
és evident
que el muntatge
és una eina
extraordinària
del cinema
i és el que
doncs
dona
segurament
vida
i dona
trempera
diguem-ne
a tots els materials
que valen la pena
però
si hi ha alguna cosa
extraordinàriament
cinematogràfica
és justament
la càmera contínua
la càmera en moviment
això és el cinema
això és el que
i evidentment
Mendes
en 1917
el que està fent
és això
encara que sigui fals
perquè ens falseja
dues coses
ens fa
ens barreja
com un temps real
i un temps cinematogràfic
que no és veritat
que coincideixin
però ell
ens ho fa
perquè de fet
passen 24 hores
però en canvi
en dues hores
és com si passin 24
i a més a més
tot és continu
amb la qual cosa
clar
aquí hi ha alguna cosa
que no acabes
sí
sembla que s'hagin anat
a esmorzar una estona
és a dir
és una gran trampa
evidentment
és una pel·lícula
que és una gran trampa
però tens raó
és una enorme trampa
tens raó
de que la idea
de la càmera
movent-se
i és la idea
de l'observador
clar
és l'observador
clar
la càmera és l'úl
i l'úl és el cinema
exact
el cinema és l'úl
però és la pretensió eterna
d'estar dintre
d'un lloc
que tu
ni et vegin
i tu no existeixes
però la història sí
a veure
una de les coses
que
quan estudiava art
sempre es parlava
que el cinema
probablement és l'eina
que més
és capaç
de reflectir
l'art
en tota
la seva potència
a nivell
per exemple
de visitar
l'interior
d'una església
o d'un edifici
o una estàtua
perquè evidentment
una estàtua
no tens prou
a veure-la frontalment
necessites donar la volta
veure tota la volta
clar
el cinema
et permet això
et permet això
esclar que és
limitat
perquè sempre és
en funció
del punt de vista
on col·loques la càmera
però en tot cas
jo m'atreviria a dir
que la càmera
el moviment
és una de les coses
més cinemàtiques
que podem imaginar
i és una de les
possibilitats
del llenguatge cinematogràfic
més potent
m'atreviria a dir
aleshores
dit això
evidentment
hi ha diversos aspectes
a considerar
les pel·lícules
que pretenen ser
un pla seqüència
sencer
algunes d'elles
ho són
de fet
perquè jo ara
estic pensant
en Mike Figgis
Time Code
que és una pel·lícula
són quatre pantalles
que construeixen
al final en una
és temps real
i temps cinematogràfic
real
un exercici
absolutament impressionant
que no entenc
com no s'ha valorat
no s'ha valorat
prou
és una pel·lícula
extraordinària
imponent
però
que clar
que també exigeix
un esforç
per part de l'espectador
particular
i del 2000
vull dir que
és una pel·lícula
que ja té
el seu recorregut
lamentablement
per nosaltres
ja té un seu recorregut
sí
tenim que estar aquí
el 2020
dient-ho
quina pena
però bé
en tot cas
el primer que ens ve
és el pla
com a element
de moviment
inicial
el pla seqüència
no hi ha dubte
que és
el que tots
podem entendre
primerament
que és el fet
de la càmera
rodant una escena
la càmera es mou
els actors
es mouen
efectivament
la càmera va movent-se
en funció
doncs
de la dramatúrgia
i en conseqüència
la càmera
aconsegueix
absorbir-nos
perquè
em omple la seqüència
moltes vegades
i quan està ben fet
és això
no en som ni conscients
de l'exercici
que està fent
la càmera
en relació
als actors
i ara
per parlar
d'algú
relativament proper
a les terres
catalanes
terres catalanes
de països catalans
parlo d'en Berlanga
que tot i que era
castellano parlant
evidentment
era un dels mestres
dels pla seqüència
és a dir
l'escopeta nacional
per exemple
bueno
hi ha
hi ha moments
la pel·lícula
pot anar de cunyeta
o no
va de cunyeta
evidentment
i a més
és vitriòlica
en tots els sentits
però si hi ha alguna cosa
impressionant
en aquella pel·lícula
cito aquesta
com podríem citar altres
perquè de fet
en Berlanga
era un enamorat
del pla seqüència
hi ha exercicis
de moviment
dins de la casa
amb el desplegament
dels actors
que són
absolutament
magistrals
és llenguatge
cinematogràfic
100%
amb pura essència
i ara penso
també en Robert Allman
Ghost for Park
que per exemple
és una pel·lícula
bueno
en fi
senzillament
són pel·lícules
per caure
però abans
quan comentaves
el de la figura
d'una escultura
per exemple
m'ha vingut a la memòria
l'arca russa
aquí volia arribar
aquí volia arribar
més tard
perquè
t'avances
diguem-ne
perquè
no
perquè
és que amb l'arca russa
que jo
l'he vist
diverses vegades
perquè la tinc
la sensació que tinc
és aquesta
que has dit tu
o sigui
allà poden sortir
2.000 persones
amb 90 minuts
però tu no et dones compte
que
allò
és un pla
secuència
l'arca russa
és senzillament
és hipnòtica
una immensa
obra mestre
sí
és impressionant
és una immensa
obra mestre
és una de les
grans
pel·lícules
m'atrevaria a dir
del segle
del segle XX
clar
perquè em sembla
que ja és
de finals
per altra banda
però és una
de les enormes
nosaltres
que ja portem
uns anys
amb l'ofici
el pla secuència
igual que tu
he citat
a Berlanga
jo
pensant
en què vindries
i parlaríem
d'això
he estat pensant
escolta
Teo Angelopoulos
té plano secuència
de 10 o 12 minuts
impressionants
la mirada
d'Ulisses
per exemple
i Miklos Jankso
sí
home
home
Miklos Jankso
ja era el paradigma
el cor del tirar
per exemple
el cor del tirar
és un exercici
absolutament
no no no
evidentment
home
però Jankso
és dels grans
és dels enormes
els desesperados
però que també
el tenim
el tenen molt
oblidat
està completament
oblidat
i els desesperados
mateix
i a més
Jankso s'atrevia
a filmar
amb
escop
amb pantalla
no sé si rodava
amb 70 mil·límetres
o amb 35
enamòrfic
però sigui com sigui
la pantalla
era
widescreen
widescreen
i fent uns moviments
i uns desplegaments
que són
hi ha actors
que entren
hi ha actors
que surten
sí sí
i allà
tot té un sentit
tremendo
tremendo
un dels
sí senyor
completament
trec el barret
perquè realment
és
és un dels
grans
parlava
de les seqüències
magnífics
el de
Patch of Evil
no?
o sigui el de
set de mal
com arrenca
que a mi m'agradaria
esbatar Robert Alman de nou
amb una pel·lícula
que és a dir
el Juego de Hollywood
que al principi
de la pel·lícula
és
un
no sé si és un actor
o un director
però que està buscant
algú
que l'ha de contractar
o que ell vol que el contracti
o alguna cosa així
i la pel·lícula
comença amb un pla
seqüència
i arriba un moment
que entra dins
del despatx
del productor
i li diu
se'n recorda vostè
se'n recorda vostè
de set de mal
no?
d'Orson Welles
aquell
trabling tan immens
que bo
i
el trabling
aquell pla seqüència
tan immens
i el
pla seqüència
perquè la pel·lícula
arrenca
amb aquesta
escena
el pla seqüència
que està fent
Robert Alman
és més bèstia
encara és més bèstia
que el de set de mal
però
reconeix implícitament
reconeix implícitament
un homenatge
al mestre
un homenatge
però ell
l'està superant
perquè
de fet
l'utilitza
per fer l'homenatge
el pla seqüència
de rang
del juego
de Hollywood
és immens
és tremendo
és una cosa
fora de sèrie
que en aquest sentit
hi ha una anècdota
molt bona
perquè a l'Orson Welles
li pregunten
escolti
com s'ho va fer
per fer aquest pla seqüència
de rang
de set de mal
és una cosa
extraordinària
i l'Orson Welles
es queda mirant
al periodista
i li diu
ah no
això no té cap mèrit
hi ha uns senyors
a Hollywood
que l'únic que fan
és pensar en això
amb com s'han de fer
els pla seqüències
és la seva feina
esclar
podríem citar
la soga
perquè també m'agradaria
citar-la després
perquè la soga
evidentment
som
set o vuit
pla seqüència
la soga
és una altra pel·lícula
de cinèfil
que
el públic en general
a més a més
aquí
va tindre una estrena
molt atormentada
també
al seu moment
no me'n recordo
bé
per el tema polític
després dels anys 80
Hicot
va
rescatar
perquè havien quedat
durant 20 anys
havien quedat
oblidades
vèrtigo
però què li passou
a Harry
la ventana indiscreta
que també
és una altra
que la ventana indiscreta
també té
parlant de moviments
de càmera
la càmera subjectiva
la càmera subjectiva
que és l'altre apartat
en el qual
evidentment
podem recordar
la famosa pel·lícula
de la mujer en el lago
la dama del lago
de Robert Montgomery
la dama de Lady in the Lake
de Robert Montgomery
que és increïble
perquè
aquí també
es barreja un altre element
clar
no tenim gaire temps
per desenvolupar
que és la qüestió
de la pressió
del món digital
perquè el món digital
evidentment
ha afavorit molt
justament
el moviment
truculent
de la càmera
no hi ha dubte
que Mendes
en 1917
evidentment
està utilitzant
l'última càmera digital
de reflex
ultra llogera
que els hi permetia
està
agafant la càmera
penjar-la
en un dron
sense que es noti
perquè
hi ha un moment
que el dron
hi ha un dron
que evidentment
firma quan
el soldat
cau
per la
caiguda d'aigua
la caiguda d'aigua
aquelles dades
però
o sigui
en realitat
el món digital
està accelerat
aquest procés
jo diria
que la càmera
es mou
moltíssim
actualment
i és perquè
clar
es pot fer trampa
el gran mèrit
del 1917
és que
evidentment
no és un únic
pla seqüència
ni borratxos
però
el muntador
l'empalme
com empalmar
un pla
amb l'altre
sense que es noti
i que sembli
que és continu
evidentment
això només es permet
amb un gran muntador
però
evidentment
amb una tecnologia digital
que en un altre moment
hauria estat
absolutament impossible
jo ho dic
perquè
Lady in the Lake
la dama del lago
evidentment
és una pel·lícula
que té un mèrit enorme
perquè clar
és càmera subjectiva
i que pràcticament
són plan seqüència
perquè és el personatge
la càmera
són els ulls del personatge
és Marlowe
el famós personatge
de Raymond Shadler
que va parlant
i va actuant
i de vegades
es veu ell reflectit
en els miralls
quan es mira en un mirall
ell apareix
hi ha un seguit
d'habilitats
molt importants
però evidentment
les forces enormes
pensem en les càmeres
de l'època
de l'any 47
que eren passades
i que clar
aconseguir
fer aquesta pel·lícula
en el seu moment
és absolutament
un prodigi
aquest tipus
de cine
aquest tipus de pel·lícula
sí que és d'aquelles
que dèiem
que fan avançar
el cinema
absolutament
perquè arriscan
Robert Montgomery
en aquest moment
obre un camí
que després el segueixen
amb més o menys fortuna
però el segueixen molts
absolutament
i això
fins a saltar
ja en el món digital
que també es pretén
omplir la seqüència
que evidentment
tampoc ho és
però
aquell disbarat
que es va veure
a Sitges
del rus aquest
l'Illia
Nashuller
que és com un deixeble
del timur
Beckman
Ben Dove
que també és un altre sonat
el de Guardianes
de la Noche
i pel·lícules d'aquestes
de terror
i de parides
d'aquestes
també és el director
de la nova pel·lícula
de Ben Hart
que també té
deixar la córrer
a nivell visual
no
em referia a
Hardcore Henry
que és una pel·lícula
rodada
amb
Stanmans
o sigui
gent especialitzada
en fer salts
i en fer disparat
i amb GoPros
és una pel·lícula
rodada
amb GoPros
suposo que amb
algun tipus d'estabilitzadors
perquè en l'època
que està rodada
no hi havia
els estabilitzadors
que les GoPros
tenen ara
però realment
que des del punt
de vista visual
la pel·lícula
argumentalment
és un disbarat
és un càibor
un home
que és un càibor
l'han matat
però ressuscita
és com Robocop
és agafar una mica
el tema de Robocop
i intenta venjar-se
dels que el van matar
ara
escolta una cosa
tu amb l'experiència
que tens
i la quantitat
de escena que has vist
no creus que últimament
i estic parlant
per exemple
alumnes de l'SCAG
o de la Pompeu
amb les seves
primeres pel·lícules
concretament
per exemple
La filla d'algú
n'hi ha altres
no fan
un abús
d'aquesta càmera
clatell
i tira
i tira
i tira
s'ha de saber
fer bé
és que
Mendes
Mendes
ho fa bé
clar
de Mendes
a veure
aquestos també
n'aprendran
sí
de Mendes
a mi m'agradaria
esmentar
la seqüència
inicial
del
com es deia
espectrum
o espectre
del
de James Bond
la seqüència inicial
que evidentment
també hi ha
cosa digital
de vermells
no
és absolutament palpable
però és des del punt de vista
de rang de pel·lícula
et clava directament
a la cadira
aquestes
és una cosa
aquestes pel·lícules
per ells
han de ser un exercici
tècnic
fabulós
absolutament
clar
el que tu esmentes
no et falta raó
perquè jo crec
que és una mica
el problema
d'alguns cineastes
que
confonen
la tècnica
com
l'objectiu
de la pel·lícula
és a dir
que no tenen res a dir
pràcticament
l'argument
abans parlàvem
d'en Bayona
i ara ens afossellaran
a tots dos
però
parlàvem d'en Bayona
que clar
Bayona
fa unes pel·lícules
que de posada
o sigui
la factura
de les seves pel·lícules
ningú
jo crec
que té
nassos
ni d'objectar-ho
vaja
vull dir
són pel·lícules impecables
però clar
la pregunta és
avancem
amb les seves pel·lícules
argumentalment
parlant
a nivell de continguts
o és una repetició
d'esquemes
que ja hem vist
300.000 vegades
en altres pel·lícules
aquest és el tema
i aleshores
esclar
quan resulta
que l'aspecte tècnic
passa per sobre
del de continguts
saps què passa
és que passa
que els directors
aquest tipus de directors
els embriaga
el tecnicisme
és una il·lusió
és una joguina constant
és una joguina constant
i nova
el més difícil
tot aviat
el cas d'en Bayona
no crec que sigui això
exactament
perquè és un home
que té una experiència
indiscutible
però
és com si
es conformés
amb un tipus
de continguts
estàndard
no
les podran ser
més o menys interessants
jo crec que ja
ell està
en una dinàmica
de dir
bueno
em situo
en number one
de popularitat mundial
sí, sí
no
indiscutiblement
anar a buscar
una acceptació
com Spielberg
amb el seu dia
exact
sí, efectivament
per clar
per exemple
Spielberg
sí que trenca
i és un home
que en determinats moments
fa impacte
no diria que
evidentment
totes les seves pel·lícules
però és un home
que impacta
bueno
haurem d'anar acabant
clar
ens hem quedat
sense fer una reflexió
sobre les pel·lícules
que són autèntics
quan seqüència
i les que no són
jo crec
autèntics
quan seqüència
pocs
l'arc russa
que tu has esmentat
que és una pel·lícula
que literalment
de sucorot
em fascina
és una pel·lícula fascina
però la pregunta
perquè passa per ser
una pel·lícula
autènticament
de pla seqüència
únic
autèntic
o sigui
de one shot
tota la pel·lícula
de la baix
és un pla seqüència
jo tinc els meus dubtes
sincerament
perquè és que
tu t'imagines
o sigui
aquesta pel·lícula
comença
a poc a poc
i acaba
amb una quantitat
de gent
amb els salons
del final
sí, sí
2.500 persones
és impressionant
tu imagina't
que falla alguna cosa
en aquest pla
que hem de començar
des del principi
de nou
jo no m'ho crec
sincerament
sincerament
jo crec que hi ha
alguna cosa
que passa és que
no té la digitalització
que utilitzen
Mendès
per 1917
ni molt menys
però jo crec
que no és un
one shot
que diuen
perquè estem
amb la seqüència
volia citar
autòria 22 de julio
aquesta
tampoc
delipob