logo

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Benvinguts, convidat i amanitat.
Benvolguts, viatges, història.
Bentrobat, cultura.
Tot això ho escoltareu en el Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats, aquí, a Ràdio d'Esbert.
Cinema sense condicions.
Fins demà!
Hola, bona tarda.
Un dimarts més amb vosaltres a Ràdio d'Esbert, cinema sense condicions, per parlar-vos d'això, de cinema i de fer-ho sense això, sense cap condició.
Dedicant-nos el que ens agrada, bàsicament, i el que ens sembla recomanable per la nostra audiència.
Avui hem obert el programa amb un tema musical de la banda sonora de la pel·lícula que tenim avui com a clàssic de la setmana,
una pel·lícula escollida pel nostre amic Anastasi Rinos.
Es tracta de Profundo Carmesí, una pel·lícula mexicana de 1996, dirigida per Arturo Ripstein.
La música que hem sentit per obrir aquest espai estava interpretada, o millor dic composada, pel compositor David Mansfield.
David Mansfield és un notable autor de bandes sonores, i entre moltes n'hi ha una que és inolvidable, que és la de Heaven's Gate, de Michael Chimino de 1980.
I dins d'ella hi ha un tema que porta per títol Heaven's Gate Waltz, el Waltz de Heaven's Gate, que és una meravella.
Us recomano, en realitat, això està editat en CD, i és, ja dic, un disc extraordinari per la seva qualitat.
Bé, abans d'entrar en matèria, primer saludem aquí els companys que fem avui la emissió.
Jan, bona tarda, com anem?
Què tal, bona tarda? Bé.
Què tal la setmana?
Molt bé, la setmana.
Sí?
Ha sigut ràpida, aquesta.
Tens raó.
No sé, jo, la veritat és que cada vegada... Anastasi, bona tarda.
Per cert, bona tarda, sí.
Ha anat també ràpid, també, no?
Molt ràpida, però és que la vida ja va molt ràpida a la nostra, jo penso, a part de la setmana.
No sé, alguna cosa...
L'accelerador aquell de partícules deu tindre alguna cosa a veure, o no sé.
Sí, hi ha alguna cosa que no lliga aquí.
Tu, allò de la química i la física ho portes bé?
Soc més de biologia.
De biologia.
Bé, també la biologia...
Bé, ja és això.
Té molt a parlar, també, eh?
Sí, sí.
Home, algun dia podem fer algun programa que tingui com a centre la biologia?
Sí.
Agafes una pel·liculeta que t'hagi agradat com a biòleg...
Exacte.
Per què no, per què no.
Ja ho parlarem, això, fora d'antena, eh? Perquè no sàpiga la gent res abans de començar.
Hi havia El secreto de Reus Gamma sobre les Margarites, de Newman, que era una pel·lícula que connectava una mica amb això.
Sí, però no sé per què em sembla que ella aquesta no l'ha vist.
Li queda molt lluny.
Seria més aviat pel Carles?
Sí.
Correcte.
Dic el Carles perquè també el tenim aquí.
També el tenim aquí davant.
Molt bé. Bueno, ara sí, entrem ja en matèria. I entrar en matèria vol dir parlar de qui és Arturo Ripstein, el director.
Ripstein és un director que va néixer a Ciutat de Mèxic, a veure, em sembla que jo ho tenia per aquí...
Sí.
El 13 de novembre, mira, ja farà anys, de 1943, té 80 anys i a punt de fer-ne 81.
és fill del productor de cinema Alfredo Ripstein Jr.
i la seva conjuga, és important, es diu Paz García Diego.
És una guionista que ha col·laborat amb ell en 14 o 15 pel·lícules.
I, bueno, porten ja una llarga trajectòria els dos junts.
Permet que faci una aportació perquè parles del pare.
Pensem que a vegades això que diem de la gent que vol fer cinema en el nostre país, i a tots els països en general, no?
L'afició pel cinema, sabem que és una afició creixent des de fa 30 anys cap aquí,
que ha anat pujant i pujant i pujant, i que cada vegada hi ha més gent que vol fer cinema.
I sempre és important anar a escoles o tirar-se a la piscina i anar directament a equips de rodatge
i aprendre l'ofici i fer-lo, però hi ha una cosa importantíssima en aquest món del cinema.
Si vols fer cinema, sobretot com a director, que és el que era el Ripstein, que és tenir un pare.
Tenir un pare amb amistats i que fos productor. El seu pare era productor.
El seu pare era Alfredo Ripstein, que era un productor molt important.
I que des de molt jove, per tant, ell va tenir molt contacte amb el món d'aquesta indústria,
i el pare li va pagar la primera pel·lícula.
És a dir, que en aquest cas va tenir l'ajuda aquesta, que sempre és important de tenir-la en compte.
1965, Tiempo de morir.
Tiempo de morir, la servietat mòbrica, pagada pel seu papa,
que després aquest home, evidentment, s'independitza i fa un cinema magnífic.
Però és important saber això, perquè molta gent, aquest factor, diguem,
de l'herència econòmica és important.
Hi ha una altra cosa que també suposo que va tindre influència el seu pare,
i és que, perquè es feu una idea, els 15 anys, el director d'Arturo Ripstein,
va estar el rodatge de Nazarín de Buñuel.
I uns anys després va estar d'ajudant de direcció,
encara que no sortia als crèdits, de L'Àngel Exterminador, Poca broma.
Una pel·lícula que l'hem tingut aquí com a clàssic de la setmana fa uns anys,
perquè considerem que de l'època mexicana,
que és una època molt productiva de Buñuel,
L'Àngel Exterminador sobressurt com una obra mestra indiscutible.
I tant, i tant, i tant.
Sí, i va arribar a ser d'ajudant d'ajudant d'alguna altra pel·lícula.
Ara no et sabria dir, perquè no he buscat per aquí,
he anat més pel camí d'intentar explicar aquesta enorme pel·lícula que tenim davant,
però realment sí que va fer d'ajudant amb alguna altra pel·lícula.
Bé, això està clar, perquè la que hem parlat, com la seva òpera Prima,
és Tiempo de morir de 1965, que, compte,
aquesta pel·lícula està basada en un guió escrit per Gabriel García Márquez,
i l'adaptació cinematogràfica és de Carlos Fuentes.
O sigui, dos patoms intel·lectuals reconegudes mundialment,
les va tindre Riefstein amb la seva primera pel·lícula.
Molt important, això.
Això és extraordinari.
Però sí que segurament es va continuar fent treballs per forjar-se com a cineasta,
perquè la següent no em consta a mi fins a 1973.
Passem vuit anys.
Després parlarem de la seva filmografia.
Sí, sí, sí.
Però bé, una mica amb aquestes quatre dades ja ens posem...
També tinc aquí un resum dels reconeixements que he tingut,
que he tingut, ha guanyat dues vegades el Premi Festival de Sant Sebastià Conxador,
i després, el 1997, li van donar a Mèxic el Premi Nacional de Belles Arts
i l'Ariel de Oro per tot el seu trajecte cinematogràfic.
Sí, sí.
Vull dir, ha tingut reconeixements de diferents llocs, eh?
Bé, m'agradaria que ens posessis tu una mica en el camí.
En el camí.
Per exemple, hem parlat abans del compositor, David Mansfield,
però aquí tenim, em sembla que tu tens una història per ampliar fins i tot,
a nivell personal, amb el director de fotografia.
Amb el Guillermo Granillo, sí senyor.
Guillermo Granillo és un director de fotografia amb una trajectòria tramabunda,
i ara aquí davant tinc tot el seu trajecte vital pel món dels cinemos
i la seva filmografia, però perquè ens fem una mica una idea
per on van les coses, és un home que no he agafat tota,
he agafat una part, i això sí que haig de recórrer els papers, lògicament,
he agafat una part solament, perquè tinguem una referència una mica
des del 96, que fa Profundo Carmesí, fins al dia d'avui,
ha fet una que també deu ser mexicana,
cilantro i perejil, reclusorio,
la tarda de un matrimoni de classe mèdia,
l'Evangelio de les Maravilles,
el coronel no tiene quien l'escriva,
una altra referència, diguem-ne,
allò, camino a casa...
Bueno, aquestes dues,
l'Evangelio de les Maravilles i el coronel no tiene quien l'escriva,
les va fer, són dirigides per Arturo Ripstein.
Per Ripstein també, sí, sí,
ell amb el Ripstein té bàsicament el seu vincle potser més important.
Correcte.
Després, La perdició,
Així és la vida,
La perdició de los hombres,
Torrente 2, Missión en Barbella,
el 2001.
Que curiosa.
Sí, sí, sí.
I aquí veig que em falta una gran llista d'ell,
amb no sé per què,
hem desaparegut alguns títols.
Bé, jo, l'anècdota personal,
que no és anècdota,
sinó que realment aquest director de foto,
amb tot el que hi ha anat veient d'ell,
i ara aquests dies també he volgut veure alguna cosa,
encara que fos trossets de pel·lícula,
per veure com fotografiava aquest home,
té una fotografia molt mexicana,
és a dir, té una fotografia, et diria,
que marca molt el seu origen.
És una foto molt...
Un to naturalista.
Un to naturalista per un cantó,
però més aviat cru,
a l'avellament la pel·lícula que estem tractant avui,
absolutament cru,
amb altres no és tan cru,
però conserva sempre aquest gust
pel contrast intern molt fort de llums,
pel color que domini de cop un color molt,
és a dir, quasi diria el modo variàstones,
aquests vermells que de cop apareixen a Profundo Carmesí,
també són amb altres pel·lícules,
és a dir, una mica una línia que ell ja li agrada,
o sigui, en Profundo Carmesí crec que està en el territori
que ell s'hi troba més bé.
A mi hi ha un plano que em sembla que no l'oblidaré mai,
he de confessar que és la primera vegada
que veia Profundo Carmesí,
no l'havia vist,
però hi ha un pla que se m'ha quedat a la retina
i em sembla que l'hi tindré temps,
que és el pla final de la pel·lícula
amb els dos protagonistes
amb una xarca,
amb una mena de petita...
Amb un toll d'aigua,
però amb un toll d'aigua,
el que has dit tu,
que reflecteix el blau del cel,
un blau intens,
és impressionant.
És impressionant.
Per això em recorda,
també va treballar el d'allò,
que aquí no em surt en aquesta llista,
i també he fet una pel·lícula amb el Ray Gadas,
també el gran director,
el Carles Ray Gadas,
també el gran Illo.
Jo el 2006 vaig ser una pel·lícula amb ell,
deu anys més tard d'aquesta,
jo vaig muntar una pel·lícula
de l'Antonio Chavarries,
director català,
que ara més o menys s'ha retirat,
però que acaba de fer una pel·lícula,
ell deia que estava retirat
i acaba de fer aquesta pel·lícula,
que tu recordaves més el d'allò,
de la monja,
de la monja...
La...
Van estar fa tres mesos o quatre.
El convento?
No, el convento no, no, no.
Però era algo así, eh?
Sí, l'abadessa.
L'abadessa, l'abadessa, l'abadessa.
L'abadessa.
Bé, el director aquest em va cridar
per muntar una pel·lícula,
la pel·lícula es deia
Les vides de Célia,
era una pel·lícula amb una dualitat
del personatge,
però es deia les vides i no la vida,
perquè era com una mena de dualitat,
el personatge es veia a si mateixa,
tal,
i això ens portava a una història,
un thriller profund,
un thriller realment,
en un thriller,
i el Granillo,
el Xavier es va voler
al Granillo com a director de fotografia.
Per què?
Perquè havia vist unes pel·lícules
del Granillo,
que no és cap d'aquestes
que he citat aquí,
en què ell també porta la càmera,
a part de ser director de fotografia,
a vegades el director de fotografia
porta la càmera,
i a vegades no.
En aquest cas,
el Granillo,
sempre que pot,
la porta.
En el cas de la pel·lícula d'avui,
la càmera és una càmera
molt tranquil·la,
la càmera està muntada
sobre traveling,
va munir avall,
va fent passejos,
una càmera que no es mou gaire,
es mou molt,
però no es mou molt,
diguem-ne,
en el sentit
que la veiem moure's molt,
sinó que estan allà fent coses,
però en canvi,
ell havia vist unes pel·lícules
del Guillermo Granillo,
en les que la càmera anava boja,
és a dir,
anava d'un cantó a l'altre
tota l'estona buscant,
com si no sapigués ben bé,
com si no tingués marcat
què havia d'enquadrar.
I així ho feia,
i a cada presa,
més a més,
ho feia diferent,
amb la qual cosa,
el muntatge d'aquella pel·lícula
va ser una bogeria.
Però en canvi,
amb el Guillermo
vam tenir molt bona relació,
primera,
perquè li vaig dir
que deu anys abans
havia vist la pel·lícula
i em havia encantat
la pel·lícula,
la foto i tot,
i a partir d'aquí
me'n recordo molt
d'uns dinars
que ens fèiem,
o a vegades uns berenars
a mitja tarda,
amb ell i part de l'equip,
al Prat de Llobregat,
que és on s'havia rodat la pel·lícula,
en aquella rambla
que tenen allà el Prat,
tan estupenda,
a uns bocates
i unes coses estupendes.
Bé,
i realment és un personatge
molt vitalista,
molt...
I ara està
i realment vinculat
a un cinema
ja molt hollywoodià,
és a dir,
ja comença a estar reclamat
per Hollywood
i fer coses interessants.
Per tant,
aquest és un personatge
que sí que m'agradaria dir
que aporta molt,
n'estic convençut
que aporta molt
en aquesta pel·lícula,
tot i que, evidentment,
tothom aporta molt
perquè la mateixa guionista,
l'Alice García Diego,
que des que va començar
a col·laborar amb ell
no ha deixat de col·laborar mai,
crec que deu tenir
un pes bastant important
en aquesta...
en aquesta...
aquest duo...
Jo crec que sí.
Penso que ha de ser molt important
perquè no han deixat de fer...
Sí, perquè jo estic segur
que ell descarrega molt
per la confiança
amb la seva capacitat
com a guionista,
descarrega molt amb ella
i llavors...
Tinc la sensació
que a vegades no pots equivocar.
La primera sorpresa a mi
de la pel·lícula,
tot i més,
va ser que al mirar
a la pàgina de consulta habitual
de l'agenda cinèmica
que és l'IMDB,
que és la pàgina habitual de consulta.
Clar, el títol surt,
el títol Profundo Carmesí
perquè treballo en la versió espanyola
i poso al costat la traducció anglesa.
Clar, Profundo Carmesí
és Deep Crimson.
Crimson.
Recordem alguna cosa de Crimson?
Tu recordes coses
que es diguessin Crimson?
Home, hi ha una banda de rock.
King Crimson.
King Crimson.
I va veure Crimson i dic,
ostres,
Crimson és Carmesí en anglès.
Jo no havia mai averiguat
que Crimson es deia...
És com deien Carmesí.
Per tant,
King Crimson volia dir
el rei Carmesí.
El rei...
Bé,
una anècdota,
però que em va semblar curiós
és que de cop descobria
a partir d'una pel·lícula
que aquell conjunt
en realitat es deia
doncs això,
el rei de color Carmesí.
La pel·lícula,
si et sembla,
explica'm una miqueta
de què va.
Jo penso que la pel·lícula...
Vols començar tu una mica
amb el...
Home, jo tenia...
Tu tenies una magnífica sinopsi,
em sembla.
Bueno, una sinopsi
que, en fi,
és un recorregut
per el que veureu si...
Per cert,
que la podeu trobar
a Filmin.
Sí.
Si s'atreviu a veure-la,
es trobareu
que està rodada
en una època
que representa
Mèxic de 1949.
Un espanyol
no és menor
aquest detall
No, no és gens menor.
Perquè hi ha molta ironia
fins i tot
anti-espanyola
Sí.
I dintre d'Espanya
contraposant Andalusia
amb el nord d'Espanya
Bueno...
Hi ha unes frases magnifiques
en aquest sentit
que després...
Ja ho comentaràs tu
que segurament...
Hi ha alguna frase
molt interessant.
Llavors,
aquest espanyol
es diu Nicolás Estrella
i és un personatge
interpretat
fantàsticament
per un actor
molt bo
que va néixer a Madrid
però
és més mexicà
que espanyol
que es diu
Daniel Jiménez Cacho.
Que l'hem vist molt
en moltes pel·lícules.
L'hem vist en moltes pel·lícules.
Per exemple,
jo recordo
Zama
de Lucrecia Martel
i el recordo
també
a la Cordillera
de Santiago Mitre
que és una pel·lícula
també interessant
no al nivell de Zama
que per mi
Zama
és una pel·lícula
que
si no arribi
a obrir
amb mestres
se li fa
de molt poc.
Aquesta nostra
Déu-n'hi-do avui.
Esperarem
uns quants anys
per portar-la
com a clàssica.
Sí,
perquè sigui prou antiga.
Una cosa que et vull afegir
Arotol Bulkin
del Villalonga
Arotol Bulkin
també la va fer
ell
també era un dels protes
a Arotol Bulkin
al Jiménez Cacho
i tant i tant
i també
de la pel·lícula
que he citat abans
o sigui
a part d'emportar-se
de Mèxic
l'Antoni Chavarries
a emportar-se
el director de foto
es va portar també
al Jiménez Cacho
i era el dolent
de la pel·lícula
és més
espòiler
era el que finalment
era l'assassí.
No, la veritat
és que és un actor
que està bastant buscat
pels directors bons
i una prova d'això
és que si Lucrecia Martel
l'agafe per Cezama
és que tenia bones referències.
Per una altra banda
està
o sigui
aquest personatge
que dèiem
l'espanyol
és un timador
del 3 al 4
de Gigolo també
per si és poc
lo de timador
i coneix
una de les víctimes
que ha tingut
perquè se'ns dona a entendre
que ell treballa així
aquesta víctima
es diu
Coral Fabre
que està
també
interpretada
per Regina Orozco
una actriu mexicana
aquesta sí
que sobretot
és coneguda
i ha fet
moltíssimes pel·lícules
a Mèxic.
Bueno
Coral Fabre
s'enamora
tan desesperadament
d'ell
que és capaç
d'abandonar
a l'hospici
els seus dos fills menors
perseguir-lo
i
col·laborar
a tot el que sigui
la vida
a tot el que sigui
i per tota la vida
que no sap on es fica
però ja ho sabrem d'aquí una estona
davant d'aquesta mostra
d'amor suprem
que per altra part
no deixa de ser
un brot
d'escalfament
malaltís
prellongat
en el temps
farà que Nicolás
reconsideri
enviar-la a Pastafang
i d'aquí
en sortirà
una mena
de Bonnie and Cly
que en lloc de saltar bancs
netegen
entre cometes
la cartera
i els valors
de senyores divorciades
o vídues
de mitjana edat
i de situació econòmica
acomodada
que era el destí inicial
de la Coral
també
de convertir-se en això
és que la Coral
quan ells se'n dona compte
que ella no té un duro
òbviament
Nial li deixa d'interessar
aquest tema
diguéssim que
Déu els ajunta
exacte
exacte
aquestes activitats
no solen acabar bé
i tant ells
com la parella americana
que encarnen
es veurà
com una manera
d'una manera
progressiva
com entren
en una espiral
de robatoris
i d'anys
que
acaben
amb l'assassinat
múltiples assassinats
i això els durà
una mort miserable
no sense haver deixat
pel camí
un rastre terrible
de víctimes
aquest seria
una mica el resum
una mica
la sinopsi
afegir-t'hi
per dir
el que no has dit
perquè és una sinopsi
evident
que aquesta història
també va ser explicada
quatre anys més tard
perdona
havia estat explicada
uns quants anys abans
uns vint i pico d'anys abans
l'any 1970
havia estat explicada
en una pel·lícula
que es va dir
Los assassinos de la luna de miel
aquesta pel·lícula
que té un argument
molt similar
o sigui
penso que Ripstein
va arribar
va anar més lluny
en el tema
de l'esquerrositat
però el tema
és bàsicament el mateix
originalment
l'havia dirigit
ni més ni menys
que Martínez Corsese
però us deia l'anècdota
que Martínez Corsese
al cap d'unes setmanes
de rodatge
crec que fins i tot
una setmana
de rodatge
rodava d'una manera
que el productor
no hi estava
d'acord
i el substitueix
per un altre director
que no conec de res
que es diu
Donald Falkman
aquest també
finalment
també és substituït
per un tercer director
un tard
Leonard Castle
i finalment
la pel·lícula queda
una mica
doncs aquesta barreja
de directors
provoca una pel·lícula
una mica confusa
però que no deixa
de ser una pel·lícula
que va ser també emblemàtica
és clar
explicava un tema
molt morbós
perquè el que sí té
aquest tema
és que està carregat
de morbo
i queda
per tant
quan ell al 96
fa aquesta pel·lícula
Ripstein
coneix aquesta pel·lícula
americana
però realment
no la segueix
en absolut
és a dir
segueix
el que és la temàtica
també són dos
una parella estafadora
que es dediquen
a estafar
gent que té necessitat
d'amor
i comprensió
i els fan creure
que el tenen
i llavors
quan tenen la víctima
ja preparada
el li foten
detecten
que té diners
com els té
i com li poden fotre
i els hi foten
i aquest és el principi
i després
les han de matar
moltes vegades
la majoria
de les vegades
les maten
en el cas americà
també
bueno
val a dir
que jo tinc notat
que està basada
la història
en una història real
d'una parella
d'assassins
en sèrie
que es deia
ell Raimon Fernández
i ella Marta Beck
que van cometre
els seus crims
als Estats Units
a la dècada dels 40
tu comences
pel inici
que és cert
és aquest
l'inici
és una història real
de la història real
30 anys més tard
es fa la pel·lícula americana
escolta
el que em xoca d'això
és que ara fa dos anys
precisament
va fer un western
l'escorsese
que es deia
Los Asassinos de la Luna
i la Luna

que no té res a veure
que no té res a veure
no té res a veure
perquè aquí
el que està reivindicant
és el paper
de la dona índia
la dona índia
i el poble índi
i el poble índia
sí, sí, sí
cert
però va recuperar
va recuperar
pel que va ser el títol
li devia fer il·lusió
ja que no va fer la pel·lícula
penso que és l'única vegada
que Scorsese
ha estat acomiadat
d'un rodatge
i d'altres coses
perquè cada vegada
que ha muntat
a partir d'aquí
una producció
s'han assegurat molt
que allò
seria una producció interessant
i d'ell
per tant
no
ah, oblidava una cosa
jo que he sigut muntador
dic que també el muntador
és una persona notable
en aquesta pel·lícula
m'imagina
anar rescatant coses
el Castanedo
és un home
amb una trajectòria brutal
perquè ja és
un home una miqueta
més gran
que estudi inicialment
a França
a l'IDEC
la famosa IDEC francesa
on algun company meus
també han estudiat
allà
l'Institut dels Arts
Autos d'Etudes
IDEC
entre el 65 i el 67
és una miqueta abans
que aquests companys meus
que hi van anar més aviat
a partir dels 71
dels 73
i allà estudia
com a director de foto
no com a director
que és el que anaven
els meus amics
sinó com a director de foto
i fa quantitat de pel·lícules
moltes realment
de tipus local
és a dir
que es passen totes
allà a Mèxic
i es proveixen a Mèxic
però és un tio
amb una trajectòria
molt llarga
o sigui
que és un muntador
que deu tenir
molta
que deu ser
un molt bon muntador
no he vist cap altra pel·lícula d'ell
en aquesta
dir
i després ja m'extendré
en aquest tema
que el muntador
el paper del muntador
d'aquesta pel·lícula
no és precisament
una pel·lícula difícil
de muntar
és una pel·lícula
molt fàcil de muntar
després
m'extendré més
en aquest assunto
per què és molt fàcil?
perquè la pel·lícula
però és una història lineal
no, no
i que no hi ha en planos
és a dir
en planos-seqüència
correcte
i està fet en planos-seqüència
en planos-seqüència
és a dir
quan tothom sap
que Berlanga
per exemple
té la fama
que rodava les pel·lícules
en planos-seqüència
hi ha aquells famosos planos d'ell
en què comença
amb un cantó
d'un carrer
l'anem seguint
anem trobant
personatges nous
i acaben ficant
al final del poble
a la pasta de toros
o el que sigui
o la pasta de toros
i ha durat set minuts
i allò és un planos-seqüència
que vol dir
un plano en què no hi ha hagut tall
és a dir
que s'ha donat en continuïtat
aquesta pel·lícula
no he comptat
el nombre de planos que hi ha
però excepte
una seqüència
i un petit trampa
que fa en un moment determinat
no hi ha més que
dos moments de planos
que no siguin planos-seqüència
després parlarem
m'extendré
en una secció
de moment farem això
un simple punt del tema
per què?
doncs per tant
el muntador té ben poca feina
perquè ha d'anar
si segueix el guió
seqüència 1
la coral està en l'habitació
ni lee la carta
que no sé què
i després
seqüència 2
el plano d'ell que arriba
són seqüències
cada plano
són planos
de dos o tres minuts
a vegades més
que simplement
és enganxar-lo
un darrere l'altre
no és tan senzill
perquè s'ha d'eixir
el punt que talla
però
és molt més simple
per tant és una pel·lícula
que no
no seria just
donar-li l'Òscar de muntatge
en aquesta pel·lícula
perquè no
per bé que estigui la pel·lícula
entenc
després ens extendrem
hi ha un detall
una curiositat
i és que
aquesta pel·lícula
he trobat
la dada
curiosa
però que una mica
és per situar-vos
en què no és una pel·lícula
qualsevol
és una pel·lícula
després en parlem més
a l'entrar
sobretot
tu Anastasi
amb el contingut
de la pel·lícula
és una pel·lícula
molt dura

també molt dura
d'imatges
és molt dura
també de contingut verbal
a Mèxic
aquesta pel·lícula
quan es va estrenar
es va estrenar
amb una censura
amb uns talls
de 15 minuts
i
el més curiós
és que fins al 2018
no s'ha pogut passar
la versió original
va ser espacial
suposo que devia ser
remasteritzada

van aprofitar
per remasteritzar
van aprofitar
i ell va posar
al final li va afegir
25 minuts
perquè entre
ell va acabar posant
el montatge del director
per entendre
ell va afegir-hi
els 15 soments
que li havien tallat
i va allargar coses
fins que allargar-les
respecte al matratge
que hem vist nosaltres
aquí el matratge
que hem vist
és de 110
110
però es va passar
85
ah m'imagines
esclar
i es va reduir
i ell en el 110
li va sumar
25 minuts
per tant 135
dos hores
dos hores 15
és la durada
que ell va deixar
en aquest màster nou
que es va fer
efectivament el 2000
dius el 2018
18
exacte


és una pel·lícula
que és d'una duresa extrema
i ara per si vols
fem una mica de cata
llegeixo
algunes de les notes
que he anat fent
a pie de

és que és molt interessant
perquè
hi ha
hi ha algunes
ja veureu

tu em sembla
que abans has fet
una referència
que podria ser
perfectament
el guió
signat
per
per Rafael Azcona
per Rafael Azcona
que va sigut
perquè no ho sàpiga
Rafael Azcona
ha sigut el gran guionista
del cinema espanyol
que sobretot
desenvolupa la seva carrera
entre els anys 40 avançats
fins als
fins que va morir
pràcticament
perquè estava fent pel·lícules
amb companys meus
de l'ESCAC
amb el
com s'ha de dir aquest noi
bueno
una primera pel·lícula
precisament d'un director
d'una persona
que va sortir de l'ESCAC
li va fer ell el guió
a més a més
i aquest home
per tant
fins als anys 2005
2006
encara feia de guionista
però és clar
és Berlanga
Bardem
a Saura
és a dir
ha fet de guionista
del millor cinema
espanyol
i francès
també va col·laborar
amb guions franceses
doncs si hi ha molt
Azcona aquí
i ho veiem
els que hem vist pel·lícules
suficients
de Berlanga
sobretot
detectem en el diàleg
aquesta cosa
de l'humor permanent
dintre de la situació
més tràgica
és a dir
tenim unes situacions
d'una duresa
d'una cruesa
d'una tragèdia terrible
i de cop surten
unes frases
que et fan riure
dius
ostres
perquè són tan
humor negre
total

sarcasme
sarcasme
o bé
estan tan a contra
en contra
del que s'està veient
que està fent gràcia
llavors clar
primer
el
el pla inicial
això no va en aquesta línia
però després
quan parli del tema
que m'agradaria parlar
parlaré del pla inicial
com un exemple clar
del que avui
l'he parlat
vull dir que em clau
ara una mica hermètica
però més endavant
ho veurem
primer aquest canvi
d'idioma
del catxo
que està constantment
del canvi d'accent
com està constantment
canviant
del mexicà
que és el que inicialment
es presenta a la víctima
sí clar
per lligar
per lligar
amb el tema
que en aquest cas
la víctima primera
és la coral
però que quan ja
es comencen a entendre
que allò
no acabarà en parella
sinó que han de muntar-se
una estratègia
ja comença
a veure's l'estratègia
que seguiran
ell canvia automàticament
l'accent espanyol
o sigui té una habilitat
sí sí
es constitueixen
sense papers
en una societat criminal
i a més
és que com ell parla
quan parla el castellà
a vegades
en general
crea com una mena
de personatge
sembla del segle XVI
o sigui
veu una mica
dels diàlegs
de Cervantes
una mica
i altres autors
del segle d'oro espanyol
o sigui té unes frases
rimbombants
es dona una pompositat
una pompositat
absolutament
llavors a partir d'aquí
en trauria
algunes conclusions
per exemple
per minutatge
el minut 26
no
el minut 26
marco simplement
que la pel·lícula
és el punt
en què fa el gir
que després de presentar
personatges
de presentar la situació
en què ens trobarem
a partir d'aquí
comença el gir ja
de la pel·lícula
cap al to fosc
que ja s'instal·larà
fins al final

llavors
hi ha un moment
seguit aquest moment
diguem
del minut 26
en què ja veiem
que això va de thriller
i que va de thriller fosc
hi ha un moment
de potser
malamac
l'únic moment
d'emoció sincera
que hi ha a la pel·lícula
perdó
que m'estic quedant
sense veure avui
és el moment
en què
el Nicolàs
abraça el final
de l'escena
quan ja decideixen
ser parella
i funcionar a partir d'aquí
d'aquesta manera
que decideixen funcionar
o sigui
units
diguem

units per la
units
diguem
per aquest destí
implacable
que ells mateixos
s'han marcat
que és
destí d'assassins
doncs
hi ha una abraçada
que es fan
que és
immensament
emocional
és a dir
per mi
és un moment
que m'emociona molt
dic ostres
ara què hi fa això
aquí al mig
però et quedes tan sorprès
que t'emociona molt
i acaba
dient ella
una frase
que diu
nadie antes
me había amado
tanto
tal
segueix la frase llarga
és a dir
ella en aquesta abraçada
és l'únic moment
que hi ha hagut
de sinceritat
d'ella
però també d'ell
ell també aquí
ha reaccionat
i l'ha abraçada
molt fort
un bar de carretera
que es diu
Íntimo
el presenta
una altra possible víctima
que diu
que el confon
amb ell
li veu aquest accent
i tal
espanyol
marvellós
perquè en aquest cas
va d'espanyol
i diu
el fa fill
d'Andalusia
diu
vostè deve ser
d'Andalusia
diu
no no
soy un espanyol
de Huesca
si passem
d'Andalusia
a Huesca
i afegeix
del nord a senyora
gente seria
poca conya
sí senyor
és en aquest
bar
en aquest espai
el bar íntimo
un minut 36
de pel·lícula
10 minuts més tard
que abans
veiem l'únic tall
que es fa dintre
de l'espai
la pla seqüència
vol dir que passa
en el mateix espai
escènic
encara que ens hi belluguem
amunt i avall
estem dintre
de la zona
de la barra
i tal
hi ha un moment
que perquè es produeix
un ball
que ell es posa a ballar
amb la noia
i tal
hi ha un moment
que desapareixen
com de quadre
i hem de tornar
a veure la coral
i aquí sí que hi ha
un tall
i passem a veure
la coral que està
al costat de la barra
amb una tauleta
i tal
és l'únic moment
de tall
clar també
el primer que ens trobem
ens trobem un altre
al final
que ara et diré
quin és
que ja l'has de fix
frases dites
frases dites
en el bar
primer
la dona
indica
que l'Osmaldo
que és el seu marit
se muera
ser rica
a partir d'aquí
s'activa ràpidament
el seu mecanisme
ja saben
que se rariga
quan mori l'Osmaldo
però llavors
a partir d'aquí
hi ha la cosa
que la volen
emmetxinar
llavors
de fet
no es posen ni d'acord
sinó que és la
la coral que prepara
en la copa
agafa la iniciativa
la iniciativa
se'n va directa
a una mena de
matarrates
i li font matarrates
i directament
li dona la copa
i ella veu
i lo bèstia del tema
és que quan la dona
ja comença a acusar
els símptomes
i està a punt
de treure-ho tot
sobretot
no vomite
no vomite
si vomita
treurà el verí
és terrible aquest moment
hòstia
no vomite
va quedar absolutament
i llavors
quan la deixen
hi ha mig morta
pràcticament morta
en una mena de banc
del carrer
d'una estació
no sap ben bé on és
ell s'ha adonat
que havia deixat
la gabardina
sí perquè ella està
molt en compte
que no perdi
el rigor mortis
exacte
que la sentin
de seguint
d'una manera
és terrible
és terrible
la pel·lícula
és terrible
exacte
perquè si no
no hi haurà manera
de tornar-la
a la normalitat
llavors
ell quan l'han deixada
sobre el banc
veu que la gabardina
seva està
a sota el cos
diu
mi gabardina
està quasi nova
i va recuperar-la
o sigui
ni la decència
de deixar la gabardina
la retira
o bé més endavant
això seria
l'humor negre
l'humor negríssim
aquest
dir que
el problema
del Nicolàs
és que ell
ja ho veureu
porta un perroquí
i aquest perroquí
és el seu íntim secret
és a dir
endavant de ningú
es treu
i per cap circumstància
el perroquí
i en aquest cas
en un moment determinat
que se'l treu
ara no recordo en quin moment
és això
li diu

davant d'ella
davant de la seva
inclús davant de la coral
ell no es treu
el d'allò
sempre
està posant-se
el ben posat
perquè no es noti
que el porta
és la seva identitat
sense el perroquí
és com Sanson
després de pelar-lo
a més no solament
és que sigui calp
sinó que hi ha
unes ferides
al cap
es va fer una ferida
sembla ser
he llegit en algun lloc
alguna cosa
que a la pel·lícula
penso que no s'explica
que va ser un accident
que va tenir
i que va provocar
aquestes ferides
no ens ho expliquen enlloc
en la pel·lícula
això
i llavors
quan es veu
en un moment determinat
sense perruca
diu
no ves que soy un mico
un mico
i és el moment
que ella llavors
decideix
amb els seus propis
cabells d'ella
mateix
tallar-se'ls
perquè té una llarga
melena
i fer-li construir-li
una nova perruca
amb els seus cabells
més moderna
és una perruca
més a la francesa
que s'assembli
que s'assembli
a Charles Boyer
que aquí és l'origen
d'aquella
estava realment enamorada
i li va semblar
que aquest tio
que veia en la foto
que es deia
aquest
el noi aquest
que no és com se deia
el Nicolàs
s'assemblava a Charles Boyer
li va semblar
li va semblar
s'assembla amb res
però ell
l'havia idealitzat
i el va col·locant allí
i llavors
més endavant
a la pel·lícula
ens trobem el personatge
de la Marisa Paredes
la famosa Marisa Paredes
que està molt bé
impecable
construeix un personatge
rodó
la Irene Gallardo
que fa de la Irene Gallardo
amb un final
amb un final bestial
apoteós
realment
és una escena
aquesta
la construcció
el personatge d'ella
és estupendo
ella sí és espanyola
per tant
ella aquí
es fa a l'espanyol
també amb ella
i li diu
en un moment determinat
uno nace
con el Quijote dentro
un moment que ella
li fa un elogi
del comportament
que té galant
amb ella
uno nace
con el Quijote dentro
i en un moment
que ella fa una referència
diu
de on dius usted
i ella diu
de Cantimpalo
i ell diu
excelente chorizos
sí, sí, sí
em va semblar
això realment
és azcona pur
no t'ho esperes
en una pel·lícula mexicana
això
no, no, no
Cantimpalo
excelente chorizos
està parlant d'Espanya
és un referent espanyol
però a mi és que em va semblar
que em connectava absolutament
amb l'escopeta nacional
per entendre'ho
sí, sí, sí
estava veient l'escopeta nacional
després
amiga de l'amiga
perdoneu
hi ha molta anècdota
i no sé si
l'amiga de la Marisa Paredes
una tal Irene
una dona d'origen jueu
sí, bé
la Marisa és Imelda
Imelda
no, Irene
Irene Gallardo
sí?
ah?
jo diria que és Imelda
vaig donar-ho
mentre anava veient la pel·lícula
potser no
potser és Imelda
l'amiga l'Irene
exacte, l'Irene
ella diu que ella és atea
i anarquista
una dona que mai faries
la dona que és atea i anarquista
però com que estàs escoltant
tot el que li han explicat
a la Marisa Paredes
la pel·lícula que li estan explicant
i que no me creo nada
i diu set vegades
les creo, les creo
les creo, les creo
set vegades
volguen dir
no us crec
de res
o sigui
les creo
la negació absoluta
és set vegades
la filmació
és que la pel·lícula
s'ha de veure
amb tranquil·litat
amb tranquil·litat
per gaudir-la
el casament
en aquella mena
de l'home
perdut al mig del desert
de Sonora
o del nord
de la frontera mexicana
és a dir
estar en lloc
és un lloc
com si fos els Monegros
una petita
petita colina
i allà dalt
on se mentiria
i es munta l'escena
del fals casament
allà dalt
davant d'una tomba
amb una imatge
que després tindrà un paper
rellevant a la pel·lícula
una imatge religiosa
que planta
allà a terra
no?
diu
la boda no va
però si lo hicimos
rigorosamente
en el cemeterio
rigorosamente
mai millor dit
i ella diu
però
quan està arribant
la parella
es va pujant
i tal
però hòstia
esto es un triste
cerro pelón
diu
no hi ha
ni una planta
bueno
és que no acabaria
el
diu
quan estan a punt
d'entregar-se
la gallardo
està a punt d'entregar-se
en el nicolás
en el llit d'amor
per primera vegada
li diu
que esclar
ja està sempre
el tema religiós al cap
és una una profundament religiosa
diu
deja que el vi
no se derrame
en mi cal
cantar de los cantares
versículo 23
fantàstic
ja
només la cita
de cantar de los cantares
ja vol dir molt
saps?

jo penso que ens allargaria molt
si llegis tot
perquè hi ha massa
hi ha massa cosa
és que constantment
estava prenent notes
amb la meva lletra
absolutament
que hi ha mateixa
indexifrable
i que he aconseguit
passar
passar net
amb grans esforços
però
una cosa interessant
saltant el tema
de les frases
és que al final
cap al final
de la pel·lícula
quan ja l'han detingut
a ell
i està a la comissaria
estan jugant
una partida
del dòmino
amb el comissari
i el comissari
i ell
estan jugant
el dòmino
i això
a mi em va recordar
perquè tota la pel·lícula
et porta en aquest terreny
en aquesta zona semàntica
a Berman
no
em va recordar
Viridiana
a més a més
però una escena
molt concreta
de Viridiana
que és que al final
allà fan el Tute
allà fan el Tute
el Bunyel
quan el Raval
diu
està jugant
amb la seva cosina
i diu
qui em va decidir
a mi que acabaria
jugant al mus
com mi primita
aquí no hi ha frase
però realment
la situació
és molt semblant
sembla realment
que hi hagi
i llavors
a partir d'aquí
a l'escena
de l'ejugació
sumaríssima
o sigui
judici sumaríssim
que no n'hi ha
i ejecució
tramabunda
la llei de fugues
en aquest cas
és un cas clar
de llei de fugues
veien-se
a fer allí
i nosaltres
estem aquí
i en algun moment
us dispararem
i us matarem
com dius tu
i cauen
morts a dintre
d'una mena
de llac
de toll
tremendo
i que queden allà
i la càmera
se'n van retirant
de la situació
i efectivament
veus el pejatge
reflectit a dalt
però és que
mentre ella camina
cap a la mort
que ho sap
diu
jo crec que és el dia
més feliç de mi vida
perquè
perquè

i ho entens
és que
realment
en aquell moment
ell és
absolutament d'ella
absolutament
perquè ell
ha estat vivint
contínuament
amb els gelos
que tenia
mentre ella
es anava lligant
a les víctimes
clar
ella estava treballant
clar
ella ha de suportar
els gelos
que li provoca
que ell veu
que està treballant
amb els seves víctimes
clar
això li provoca
contravent
ara ja no
ara ja és d'ell
ara sí
més a més
també marca
la profunda
el profund nihilisme
de la vida
d'aquesta dona
tota la vida
ha sigut una dona
que és infermera
però
ho fa ben bé
per fer-ho
fins i tot
es dedica una mica
a martiritzar els pacients
per distreure's una mica
és a dir
que realment
és una dona
que no ha tingut
una vida interessant
i potser
pots creure
que això
que el moment de la mort
és el moment més important
per ella
és una mica això
aquest és una mica
el resum
és l'estil caustic aquest
total
que impregna
tota la pel·lícula
jo vaig pensar
en Azcona
evidentment sempre
Bunyuel també
Berlanga també
Bardem menys
però també una mica
potser perquè també
Bardem va tenir guions
d'Azcona
el Saura en algun moment
el Lanzimos
el famós director grec
aquest
sobretot en una pel·lícula
que era Canino
que va ser de les primeres
de les primeres

i potser el compatriota seu
aquest que dèiem abans
el Carlos Reigada
que és Reigades
estaria també
que estaria en aquesta línia visual
i en aquesta línia de duresa
molt bé
aquest és una mica el tema
escolta
després tornarem amb això
amb l'espai
que et dediquem
setmanalment a tu
molt bé
però ara tenim aquí
per fer una breu referència
a l'actualitat
molt bé
perquè clar
hi ha molta actualitat
però
que hi hagi molta actualitat
no vol dir que tot el que hi ha
siguin coses
que a nosaltres
ens plaguïs recomanar
ja
coses que es poden recomanar
i que
algunes d'elles
no són fàcils
fàcils de veure
per exemple
hi ha una pel·lícula belga
que es titula
Luca
és una pel·lícula
del 2023
aquesta és una directora
que ha fet
és la sisena pel·lícula
que ha fet
i es diu
Jessica Woodward
és una noia
que en realitat
és de nacionalitat belga
doble
i nord-americana
té 53 anys
i ja dic
aquesta és la seva
sisena pel·lícula
aquesta noia
ha fet
aquesta directora
ha fet
sis pel·lícules
les cinc primeres són
l'emperador
descalç
del 2019
el rei dels belgues
una brígola
que va tindre
ja va tindre un recorregut
2016
la cinquena estació
del 2012
el tiplà
del 2009
i Càdac
del 2006
que és la seva
òpera Prima
totes aquestes
el tiplà
el rei dels belgues
són les que potser
han tingut
una mica més
de distribució
però estem parlant
d'una directora
que no és
no és
de
és un cinema d'autor
no és un cinema
que entri
fàcilment
i aquí
amb aquesta pel·lícula
Luca
res menys
s'ha posat
a adaptar
una de les que
personalment
és una
de les novel·les
més bones
que jo he llegit
de les que es van fer
al segle XX
estic parlant
de
El desierto de los tártaros
de Dinobusati
aquesta
aquesta novel·la
va ser portada
al cinema
malauradament
almenys
des del meu punt de vista
per un director
menor
italià
que es diu
Valerio Zorlini
ah sí
però
i amb música
d'enio morricona
poca conya
vull dir que
hi havia
hi havia
a la pastera
hi havia elements
molt bons
però la pasta
que va sortir
no va guallar
no
ha sortit
amb
el que és
la part actoral
Jacques Perrin
Max Boncido
Philippe Noaret
i Vittorio Gassman
vaja
estem parlant
d'un repertori
la pel·lícula
és
130 minuts
i
és una adaptació
que
no és bona
no és recomanable
i aquesta
en canvi
aquesta
l'altra
naturalment
és una pel·lícula
amb color
normal
ja veieu
un repartiment
que podria ser
d'una pel·lícula
d'aquelles
per estrenar-la
la pel·lícula
és dels 76
per estrenar-la
als novetats
perquè
amb aquest repartiment
donava per molt
doncs no
ni tant
va ser un fracàs
també va ser
no solament
a nivell de crítica
sinó també
de pública
no funcionava
en canvi
aquesta
és una
pel·lícula
que no sé
si heu llegit
la novel·la
si no l'he llegit
aquí
abans de recomanar-vos
la pel·lícula
us recomano
la novel·la
El deserto
de los tartaros
de Dino Busati
és un monument
més que pel contingut
que també
per la forma
en què està escrita
o sigui
és un plaer
veure
la construcció
lingüística
en què està feta
una delícia

la pel·lícula
ja dic
és dura
és críptica
està feta
en blanc i negre
molt ben interpretada
i ens
demostra
la situació
de
de la novel·la
que
bueno
ens presenta
una
situació
en la que tenim
un
no un imperi
una nació
que té
a l'altra banda
d'una barrera
que aquí
és de formigó
a la novel·la
li deien
a l'autre lado
de la empalizada

a l'altra banda
hi ha el nord
i al nord
hi ha l'enemic
i
està prohibit
pels soldats
que es passen
tota la vida
fent
instrucció
preparant-se
pel moment decisiu
d'anar
atacar
l'enemic
i mentrestant
es van morint
és que és curiós
perquè la instrucció
és molt severa
i molt dura
i els càstigs
són terribles
i llavors
la pel·lícula
reflecteix això
però ho reflecteix
amb un
hiperrealisme
que
clar
no
no és freqüent
això
en el cinema
estaríem parlant
d'una pel·lícula
una que per exemple
hem tingut aquí
com és
Col de Sac
de Roman Polanyi
doncs estaríem parlant
d'un cinési
d'aquest tipus
quina nacionalitat
té aquesta pel·lícula?
Belga
és belga
ho has dit

doncs fins aquí queda
el que volia dir
sobre Luca
llavors
hi ha una altra pel·lícula
que es diu
Salve Maria
és una pel·lícula
que ara
no en faré amics
i menys amigues
és de la Marc Coll
ah sí
la companya meva
de l'SCAC
molt bé
va ser professora
com jo anava
és una pel·lícula
en la que
hi ha
una
una història
d'empoderament
cosa bastant comú
entre les nostres directores
jo diria que
forma part
del que podríem dir
les filles
de Carles Simón
una mica
bueno
de fet aquesta
la Coll
potser podria ser
la germana
o la mare
la mare
fins i tot
la mare
la mare va començar
fent un cine
no tant
en la línia
que estàs dient ara
un cinema més interessant
en tot cas
la figura
de l'home
o del company
la parella
etcètera
no passa
no passa
de ser
un
un element
un element
orgànic
pel container
de rebuig
deixem-ho així
la pel·lícula
Salve Maria
i la directora
Marc Coll
dius te salve

llavors

hi ha una pel·lícula
però aquesta
necessitem
més temps
per tractar-la
en tot cas
el que us vull dir
perquè encara es pot
veure
en cinemes
i crec que val la pena
veure-la molt
en pantalla gran
però en parlarem
més detingudament
perquè per mi
és una pel·lícula
important
de les que se n'ha estrenat
aquest any
m'estic referint
a Megalòpolis
de Francis Ford Coppola
jo
us vull
donar
el toc d'atenció
que penso
que al marge
de les males crítiques
que he tingut
per un ampli sector
de la crítica
penso que
us he de dir
que és
segurament
l'última pel·lícula
important
no és perquè
m'ho sembli a mi
sinó que ho ha dit
el mateix Coppola
de la carrera
de Francis Ford Coppola
i això vol dir
que si ja l'ha fet
en aquest sentit
vol dir que la pel·lícula
té tota una sèrie
de continguts
que fan referència
al celema
de Coppola
i us diré una cosa
suposo que amb això
sí que tots
els que han criticat
aquesta pel·lícula
estarien d'acord
dir Coppola
vol dir
que estem parlant
d'un director
que està a l'alçada
de directors
com
Orson Welles
Stanley Kubrick
o Alfred Hitchcock
per només dir-ne tres
per anar a Àsia
al seu favor
per només dir-ne tres
que sense ells
i Coppola
la història del cine
no hi hauria
un historiador
que tingués nassos
d'escriure-la

en canvi és una pel·lícula
que hem sentit
tant tu com jo
i hem llegit
crítiques molt dolentes
hi ha dues persones
que m'han parlat molt bé
que ets tu
jo que em dosifico
molt les anades
al cinema
aquesta la vull veure
al cinema
i on ets tu
i l'altre és el meu amic
Manuel Cusó
que em va dir
Anastàcia
no em facis cas
és una gran pel·lícula
i és una cosa
celebro coincidida
amb el Manuel
absolutament
per tant m'heu convençut
entre els dos
el que l'haig de veure
després hi ha una altra pel·lícula
que estaria
una mica també
en aquesta tessitura
i és
Joker Folia D
home absolutament
amb ganes de veure-la tot als
Joker Folia D
és la segona part
de Joker
feta pel mateix director
Tot Phillips interpretada
pel mateix actor
Joaquim Fènix
escolteu
per mi és una pel·lícula
que supera la primera
extraordinària
a més a més
com a companya
de repartiment
està
la Lady Gaga
que fa un paper
sobri
d'aquells que
està molt per la feina
molt posada
amb el seu paper
us diran
sentireu
que és un musical
sí però no
la pel·lícula
es pot agafar
una mica
amb el seu aspecte
perquè la música
allibera personatges
i allibera consciències
etcètera
però
jo diria
que
va molt més enllà
i el text
és molt més important
que la música
tantes o més ganes
de veure-la
com la del cop
o la que has dit abans
molt bé
hi ha alguna pel·lícula més
però
en parlarem
la setmana que ve
ara
dir-vos una cosa
la setmana passada
vam iniciar
una
una sessió
podríem dir que allò
és un teaser
un avançament
però
avui
tenim ganes
de posar-li
nom
i cognoms

llavors
es tractaria
de
el que
aquí
per entendre'ns
i perquè ens entengueu
em diríem
l'aula de cinema
Anastasi Rinos
company Anastasi
t'ha tocat a tu
moltes gràcies
i
i com a definició
d'allò de
però de què
va anirà això
doncs això va
de conceptes fonamentals
del llenguatge cinematogràfic
que ens anirà desgranant
per capítols

el nostre company Anastasi
sense ordre ni concert
sense ordre ni concert
però
sempre
perquè
aprenguem
una mica més
de llegir
entre cometres
el cinema
exactament
endavant

l'altre dia parlàvem d'un tema
avui parlem d'un altre tema
que no connecta amb el de l'altre dia
em vaig marcar en el que us explico
i a partir d'aquí
tornaré més endavant
a reconnectar
amb el qual l'altre dia vaig començar a explicar
però avui m'ha anat molt bé
la pel·lícula que hem vist
el Pep i jo
i que us hem recomanat ara fa una estona
recomanat amb totes les prevencions
per la seva intensitat
que és
el Profundo Carmesi
per què?
Profundo Carmesi
és una pel·lícula peculiar
en el sentit que no hi ha pel·lícules
a més tan llargues
que realment
bastant llarga
i hi ha la versió de 25 minuts més
no l'he vista
però em temo que segueix exactament igual
la mateixa tècnica
de plan o seqüència
perquè la pel·lícula està rodada
voluntàriament
és una voluntat d'inici
suposo del director
la vaig a rodar
en plan o seqüència
què vol dir primer
un plan o seqüència?
un plan o seqüència
és un pla
en el que
tot el que passa
passa en un espai
en el mateix espai
és a dir, no ens movem de l'espai
despatxo direcció
de la CIA
vale
doncs no ens movem d'aquest espai
o no ens movem d'habitación coral
dormitoria
eh?
interior noche
vale
i tota l'escena
tant de la primera de la CIA
com aquesta suposada de la coral
resulta que passen
en aquest únic espai
i per tant
la càmera
explicarà
tot el que passi
a l'espai
amb moviments
dels actors
dintre de l'espai
o les actrius
i amb moviments
simultanis
o no
de la càmera
és a dir
que aquí
no hi ha
durant la durada
d'aquest plano
que pugui durar
un minut
tres minuts
cinc minuts
vuit minuts
no hi haurà cap tall
és a temps real
eh?
temps real
sempre es movem en el món
el que dèiem l'altre dia
del teatre
fenomen realista
i la pel·lícula
i que el veiem
en temps real
i en canvi
la pel·lícula
que hi ha una manipulació
i sabem que allò
que estem veient
ha estat manipulat
i es va rodar
probablement a vegades
fa molts anys
per tant
en aquest cas
temps real
vol dir
que no percebem
durant el
si mirem atentament
amb ulls
evidentment
de persona
que hi entén
una mica
però amb els ulls
d'espectador
sense coneixements
també se n'adona
que allí
durant tot el transcurs
d'aquella acció
no hi ha hagut cap tall
ens movem
com si ens moguéssim
nosaltres
caminant per l'habitació
i el que fa la càmera
és adequar la mirada
a on està passant l'acció
per tant
s'hi apropa
s'allunya
en una de les seqüències
que volia comentar abans
que és la inicial
el que fa jugar
per no perdre
la protagonista
de vista mai
tot i que s'allunyi d'ella
és jugar
en els reflexes
de la protagonista
en els miralls
que estan col·locats
estratègicament
a l'habitació
per tant
si l'he perdut de vista
però m'interessa
no perdre-la gaire
tot i que m'està portant
per mantindre-la dintre del pla
encara que ens està explicant
molta cosa
el paisatge visual
sí que m'hi vaig fixar
amb això
la veiem a través d'un mirall
després la tornem a perdre
i us ara què farà
ah hi ha el mirall
que hi ha a l'armari
al final
ah l'armari també la veiem
i torna després enrere
i torna per un altre camí
que ens ensenya
els objectes de l'habitació
i seguim sentint
la veu d'ella
llegint la carta
i fins que la tornem
a recuperar al final
aquest viatge
que l'hem fet
l'hem fet
sense talls
dalt d'un
en aquest cas
un adòlic
que es diu
un travelling
que segueix
sob unes rodes
molt estable
i que pràcticament
sembla que volem
sobre l'habitació
aquest és un plano seqüència
plano seqüències
n'hi ha moltíssims
a la història del cinema
el que no és tan freqüent
és trobar una pel·lícula
construïda
en el 99,5%
com aquesta
en plano seqüència
és molt especial això
clar
què passa
que el deia abans
la mitja broma
de dir
no li haurien de donar
l'Òscar de Hollywood
en el muntador
d'aquesta pel·lícula
perquè ho ha tingut fàcil
perquè l'únic que ha hagut
de decidir
és en quin punt tallava
el final d'aquest plano
de la coral
quan acaba de llegir
la carta al final
d'aquest pla
en quin punt talla
per passar al següent
plano seqüència
que torna a ser
un plano molt llarg
en què arriba
veiem la porta
del carrer
que és opaca
diguem-ne
té esglasejada
el vidre
i veiem que darrere
del vidre apareix
una figura
que és la figura
del Nicolás

a partir d'aquí
seguim a Nicolás
i la trobada
d'ells dos
dintre l'habitació
i torna a ser
un altre plano
seqüència
en què la càmera
no para
de primer tirar enrere
després
encuadrar-nos els dos
després
ells dos
sobre un

en un sofà
van parlant
es desenvolupen
la conversa
és a dir
una altra
seqüència
i així
un darrere l'altre
fins a arribar
a la que deia
la seqüència d'abans
que és una seqüència
en què estan
en aquest
bar íntimo
de la carretera
bar de camioners
quasi de carretera
amb pretensions
és un model

llavors aquest bar
realment
es pot ajuntar-lo
perquè en allí sí
que no va
no va trobar la manera
de resoldre
potser hauria sigut
més artificiós
resoldre-ho
a base de dir
i ara moc la càmera
cap allà
perquè quan ell surti
d'aquest pas de ball
que està fent
perquè estava allà
en aquest cas
l'actor
estava allà
amb aquesta víctima
possible que tenen allà
i va preferir
que sortissin
se donessin de quadre
i talla
allí sí que hi ha
un muntatge
i talla
sobre la coral
que està
en una tauleta
d'on havia sortit
abans la parella
per començar a ballar
i després a partir d'aquí
plano seqüència aquest
el següent
el següent
fins a arribar
pràcticament
al final de la pel·lícula
el final de la pel·lícula
no era inevitable
però ella ha preferit
fer-ho així
perquè
a més a més
marca encara més
el dramatisme
de l'escena
que és l'escena
de l'afusellament
que aquí anem veient
els butxins
per un cantó
alternat amb el plano
de la parella
per l'altre cantó
que va caminant
ajuntant-se
aquest final
aquest final
és de Verdugo
de Berlanga
ha de ser així
perquè en pla
no seqüència
hauria tingut duresa
però així encara ho és més
perquè en aquest cas
el muntatge
apoia aquest pla
i contrapla
butxins
és A-B-A-B-A-B
butxins
víctimes
butxins
víctimes
butxins víctimes
frase de la noia
ha sigut el dia
més feliç de mi vida
butxins
que es preparen
víctimes
esperem el tret
d'un moment o altre
aguantem el plano
de les víctimes
una estona
fins que cauen
sobre aquest tolla
és terrible
en aquest cas
utilitza
el muntatge
aquest
que després explicaré
quin és l'un i com és l'altre
com es diuen
diguem aquests muntatges
però utilitza
el muntatge
més convencional
d'ara ensenyo una cosa
ara no ensenyo una altra
pla contra pla
que és potser
la cosa més elemental
perquè en aquest cas
no és elemental
es converteix en una
per la pel·lícula aquesta
encara que no sàpigues cinema
has percebut
que durant tota la pel·lícula
has estat veient
un tipus de llenguatge
cinematogràfic
que encara que no sàpigues
com es diu
per tu
pel que no hi entén
també té un sentit
home
si sempre passava tot
en una habitació
i passava
i no hi havia talls
i d'aquí detectes
que hi ha talls
ostres
per què?
perquè intensifica encara més
el valor
d'aquesta
dramàtica
d'aquesta escena
fantàstic
llavors com es diu això?

com es diu
segur que els americans
són molt aficionats
a explicar com es diuen les coses
i a vegades no
tindràs que sincretitzar-ho
perquè
ui res
analític sintètic
seguirem en aquest cas
el proper dia
un és el muntatge analític
el de
el de pla
i contrapla
explicant plans
la pel·lícula
i l'altre el sintètic
és el pla no seqüència
ja en parlarem més
la solució
la setmana que ve
exactament
molt bé
bona nit a tots
i fins la setmana que ve
no us diem la pel·lícula que hi haurà
perquè no tinc ni idea
jo tampoc
bona nit