Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1.
cinema sense condicions Bona nit
amics del cinema sense condicions. Aquí estem, com tots els dimarts, disposats a parlar de cinema i compartir aquesta tertúlia amb tots vosaltres. En Jaume, en Joan, que acaba d'entrar, en Francesc i jo mateixa, Carme. Hola. Bona nit a tothom. Joan, últimament, arriba justet sempre, eh? Calculat. No sap ni què estem parlant. Arribar justet és arribar.
És veritat. Què tal? Molt bé. Ara millor, ara millor que s'arriba. Ja podem començar a parlar també de passis de premsa, de pel·lícules per la setmana vinent... Sí, n'estrenen una demà, n'estrenen una demà, que el Jaume ja ha vist, el Jaume la va deixar molt bé, jo la vaig veure... Si no t'apropes el micro, ningú no et sentirà. Ningú no em sentirà. Dic que demà n'estrenen una, que el Jaume la va recomanar, o vam parlar d'ella més aviat bé, eh...
i jo voldria comentar-la, perquè és una pel·lícula, bueno, és una pel·lícula no massa freqüent.
Jo estic per incorrents i encara... Doncs diguem, diguem, mentre recupera... Què vols dir, això, de la massa? Jo havia vist avui, i no sé si algú de vosaltres l'ha vist, el capital del Costa Gabres. Jo no l'he vist. Mira que vaig estar a punt, però al final va caure la vida de Pi. També la puc comentar una mica. Sí, l'has vist? Sí, sí, sí. I bé, en el segon, en la segona partit del programa, Fasbinder,
i posteriorment parlem de dues actrius molt conegudes que són la Kate Winsley i la Cristina Scott Thomas
Encara que tampoc hi ha tanta cosa que dir, però en qualsevol cas parlarem de l'actoratge dels actors anglesos que tenen un prestigi i una escola molt bona. El Fast Vinders es marcarà molt avui, a veure. Sí? Doncs perfecte. Jo no pudeu parlar massa del Fast Vinders perquè repassant, a més, he vist que continc fresca una pel·lícula.
que és el matrimoni de Maria Brown. Totes les altres, la veritat és que et deixarem tota carta blanca que vulguis parlar. Tot el que vulguis parlar. T'escoltarem atentament. I el francès també, pel que sabem. Doncs vinga, estrenes, avançaments, el que vulgueu.
A veure, és una pel·lícula, és l'última pel·lícula del Costa Gabres. Costa Gabres és un home, és un director de 80 anys, m'imagino, o d'aquesta... 70 i pico, sí. 70 i pico, llargs. És un home que ha fet molts tipus de cimres, sempre compromès, és un home d'esquerres, compromès amb l'esquerra. I aquesta pel·lícula, doncs, és...
com diu el nom, el Capital, que fa al·lusió al llibre del Marx, però no és això. I una novel·la. És una novel·la. De fet, és una novel·la, però jo crec que ell li ha volgut posar el títol amb la intenció que això tingui aquest sentit dual. Per tant, per això ho destaco. Sí, sí. De fet, està basada en una novel·la
I, a veure, la pel·lícula té una... Deia que no sé si té més de 70 seguríssim i a prop dels 80, però és una pel·lícula extraordinàriament dinàmica. És una pel·lícula fresca, és una pel·lícula d'una càmera molt bona, d'uns entorns molt ben jugats, perquè és una pel·lícula que vol destacar la globalitat del món financer i això ho aconsegueix.
Constantino Gabres, ara que preguntes l'edat, va néixer el 13 de febrer del 1933. Per tant, està a punt de complir 80 anys. Ja anava per aquí. Tot i així, és una pel·lícula de gran vitalitat. Malgrat això, cada vegada estem trobant directors grans. Home, els Taviani mateix, Canfidara... Tenen 80 anys. Tenen 80 anys. O més els dos. Bé, aquesta és una pel·lícula que...
pretén fer, és una pel·lícula francesa, té un discurs, un discurs claríssim i que tothom entén, quasi és un discurs didàctic. Massa. Massa. Jo ara dic les coses positives, després dir les negatives. Les positives és que és un discurs que posa de manifest el que significa en aquest món la globalització financera que està al servei de molt pocs exprimint la majoria.
o un gruix importantíssim de la societat. I és el que ve a dir. De fet, és una història d'una persona que treballa a un executiu que, per una raó fortuïtes, acaba sent president.
I aquest actor és el... no me'n recordo. Gat Admalek. Sí, és un nom. És que ell és de Casablanca i d'extracció jueva, és aquest noi. Havia fet el sopar dels idiotes, aquest noi. Jo no l'hi he vista, però... I a Midnight Paris també surt aquest noi. Sí, té un paper petit. Sí.
Bé, jo després comento la interpretació. Aquest personatge es veu ascendit com a president fortuitament i es mou en aquest món financer de tot el món, perquè aquí està Miami, a Nova York, a París, a Londres, i això sí que ho posa de manifest.
El que fa és una especulació financera amb la línia d'acomiadar una gran quantitat de personal que permet un guany important de diner. Aquest és el centre del discurs.
El pelotazo, vaja, que en deien, no?, d'això. Bueno, el pelotazo no sempre... Bueno, perquè el que fa és acomiadar gent. I, de fet, ho vas amb el discurs del Mao, que també tiene su gracia, no? Sí, amb el model. Bé, això és el que passa amb la pel·lícula i què trobo jo amb la pel·lícula? El meu modo de veure són...
posats a mirar pel·lícules que tenen aquest tipus d'objectius de plasmar què és el que significa el món financer en l'actualitat, perquè si en l'actualitat, en comptes de tenir les guerres clàssiques, tenim salvetjades de tipus financer. No podem dir que no mori gent, però sí que hem morts de gent, o almenys s'ho passa molt malament una gran multitud de gent.
Aquest discurs està dintre de pel·lícules que jo crec millor que aquesta, que són El Fraude, per exemple, i Margin Call. Per mi Margin Call, que és les últimes 24 hores de Lehman Brothers, és una pel·lícula molt més ben aconseguida que aquesta, perquè la trama és molt bona, el guió és boníssim i la interpretació...
és molt superior però de lluny és que inclús el Jeremy Ayros que surt molt poquet que és el gran cervell de l'operació ho broda amb unes quantes seqüències aquí aquest fa una interpretació anodina el meu modo de veure fa una cara molt semblant durant tota la pel·lícula
perquè és una pel·lícula que intenta ser una mica satírica però tampoc ho acaba d'aconseguir i després el guió ja el trobo molt fluix perquè a part del discurs, que és un discurs que s'entén, un discurs que comparteix la majoria dels ciutadans,
el discurs es compra, però la pel·lícula jo no la compraria tant. Estaria però potser aquest discurs del que fa el Michael Moore amb els seus documentals, per exemple, per entendre'ns. Sí, però el Michael Moore, de fet, fa un documental. O sigui, la diferència entre el Michael Moore que fa un documental i aquest que fa una pel·lícula és que aquí el guió se li escapa. Per exemple, aquest moviment histèric constant del personatge el trobes buit.
ja ho ha de ser una mica de buit però no fins a tal punt perquè aquestes operacions no es fan amb la pura i absoluta banalitat s'hi juguen al cervell allà dintre i no tens aquesta sensació tens una sensació d'un joc una cosa jucosa però que banal, excessivament banal sí que és banal en el sentit que reben en aquest aspecte és banal però no de com ho viuen els propis personatges
Inclús l'afer que ell té amb una top model, una prostituta de luxe, no se'l creu ningú, aquella història. No és creïble tot allò.
Jo trobo que té masses trossos que no són creïbles. Alguna cosa ingeniosa, sí. Hi ha alguns flashs, que per exemple ell està pensant reaccions, que això és un ullet que fa Costa Gaves a l'espectador, que té una certa gràcia, perquè hi ha alguns moments en què la càmera et mostra un flash,
que correspon a una acció exclusivament pensada i no viscuda, però és la reacció. Ara li clavaria una plantofada, aquesta persona que tinc al davant, i es veu que li clava la plantofada. Això està fet amb una certa gràcia i amb un to satíric.
Això té una certa gràcia perquè ho fa diverses vegades, i el meu mot de veure ho fa al final de la pel·lícula. Al final és una mica això. Jo diria que coincideixo plenament amb el que diu ella. A més a més, es podria dir que coincidim amb el que va dir la crítica, perquè aquesta pel·lícula va presentar en concurs, en el festival de Sant Sebastià l'últim, i no va guanyar cap premi, i penso que, en realitat, aviam, és veritat que el tema, que vol pintar un món tèrbol i sense escrúpols,
que té adeu per diners i el capitalisme com la seva religió, això està bé, és interessant i en alguna mesura suposo que diríem que és un pel·lícula actual, perquè mostra com es mouen les altres esferes la gent. Però el que coincideix amb ella, i penso que coincidia tota la crítica que estic esmentant, és que el guió era fluixet, era bastant fluixet. Per tant, no era cap obra mestra. Comparades amb altres pel·lícules del Costa Gabres, no tenia...
Una pel·lícula que passarà sense pena ni glòria, el tema és interessant, el que vulgui una mica treballar o aproximar-se... I està didàcticament expressat. És simplista, una mica simplista. Exacte, és una mica de manual. I clar, quan una pel·lícula és de manual, la complexitat enriqueix sempre. I per tant, tan dolents i tan absolutament inocus amb el seu funcionament... Home, això és una mica...
Fàcil. Jo la volia comparar, deixeu-me aquesta... Perquè és que ahir nit, que em vaig quedar fins a les 3, vaig veure la de l'hermana Olmi, L'arbre de los suecos. Quina gran, quina gran pel·lícula. Jo la vaig començar a veure i dura 3 hores. Ho dic per si algú l'ha vista, perquè quina grandíssima pel·lícula.
L'hermana Olmi també té 80 anys, jo crec que tots aquests són de la mateixa. Me'n recordo molt de la primera pel·lícula d'ell, que és l'Empleo, no sé si la recordeu. No. Una pel·lícula que la va rodar amb la seva nòvia d'aquell moment, una pel·lícula en blanc i negre que durava una hora i mitja i que la van presentar a molts festivals i va guanyar molts premis.
i després aquesta que va arribar bastant més tard però aquest senyor és un senyor interessant i aleshores jo me'n recordo més de l'Empleo l'Empleo és una pel·lícula extraordinària si algú la pot recuperar jo no la recordo, no sé si l'he vista també seva la de l'agenda del Sant Bebedó si no recordo jo la comento ara perquè ahir que jo havia vist el cap de setmana havia vist El Capital i ahir vaig veure L'àrbol de los suecos
Aquesta pel·lícula és una pel·lícula que dura tres hores. Està posada a finals del XIX, abans de la gran revolució industrial italiana. Passa on té ell l'hermana Olmi, que és de la Lombardia. I passa amb una zona rural que hi ha una masia que és d'algun propietari important i això és una petita zona on viuen
diverses cases que són com parcers de l'amo i que viuen allà de manera molt precària, amb unes famílies molt numeroses i rendeixen al propietari els dos terços del que guanya, que és el que estava assignat en aquell moment.
Per què m'hi va fer pensar? Mira, aquesta era la classe absolutament oprimida de finals del XIX, que després es transformaria en la industrial, però aquesta era la prèvia. Aquesta era una gent que el personatge... Hi ha diverses famílies i és una crònica de com viuen aquest tipus de famílies en un món rural de finals del XIX. Extraordinàriament ben feta.
està ben dibuixada, ben descrita, en un tempo que és el mateix tempo que el del món agrari del moment. I una anècdota, que és la causa del títol, és que un nen d'una de les cases, el capellà, diu que vagi a estudiar.
o que vagi a l'escola, no estudiar a l'escola, puro i duro, perquè els altres ni això. I aquest nen ha d'anar lluny i al seu pare se li trenca un esclop i el seu pare agafa un arbre i fa un faun de l'arbre ni fa un esclopet o uns esclops perquè el nano pugui anar a escola. Quan el...
el propietari se n'adona que ha agafat allò els fan fora i aquesta és hi ha altres històries moltes més però la causa del títol és aquesta doncs jo pensava quina diferència tan abismal entre el Capital i aquest món en el fons el Capital és una pel·lícula feta segurament a les últimes hores d'aquest senyor de Costa Gàbres les últimes pel·lícules que està fent
Té aquests actors que està posat de moda, perquè és còmic a França, aquest el gat Alme, que fa comèdia i és la primera vegada que li fan fer una pel·lícula seriosa. Jo el vaig veure en una entrevista que, per cert, em va sorprendre, que parla perfectament el castellà, que va fer referències al Jorge Semprún i sobretot a Liv Montan i la seva dona, la Simone Senoret, perquè era molt amic del Jorge Semprún i del Simone Senoret.
i quan estava parlant d'ells dos, tant de Jorge Semprún com de la seva monsenyora i el seu marit em va semblar que els notava faltar sobretot a la Jorge Semprún ell va donar a entendre que venia de Grècia va conèixer el Jorge Semprún i ell diu que li devia molt a la Jorge Semprún i això ho destacava amb un castellà perfecte que jo no sabia que parlava tan bé el castellà
i que em va semblar molt interessant. Però és veritat que la pel·lícula... De tot un incís, ell és un home, és jueu, descendèixer jueu de Casablanca, va anar al liceu francès, i és un home de formació mundial, no és un home de formació del nord d'Àfrica estricta, és un home de cap, més a veritat, ampli.
I això que és curiós, perquè no ha sortit, i simplement assenyalar-ho i passem ja a una altra pel·lícula, que surten alguns actors també, per exemple, surt aquest, que és còmic, de França, molt famós al públic francès, i el Gabriel Birner, és el Sospechosos Habituales, i el de Muerte entre las Flores, que també té un paper, i en canvi no acaba de lluir. No llueix ningú allà. És un actor molt bo, i en canvi no acaba de donar-li la força que penso que podria tenir.
Jo voldria parlar-vos d'aquesta pel·lícula que ja ens va comentar una mica per sobre el Jaume, que em va sorprendre i em va, diríem, es diu Operació E i l'estrenen de mà. Està dirigida per un xicot francès, que es veu que té també alguna part de la seva família d'origen espanyol, que es diu Miguel Courtois,
Jo només l'he vist amb ell Una pel·lícula que vosaltres l'heu vist també Que es diu El Lobo Que estava centrada en l'ETA I que estava protagonitzada per l'Eduardo Noriega No sé si algú l'ha vist No, no, és coneguda És una pel·lícula interessant I és la pel·lícula que he vist Que pinta més bé tot el tema de l'ETA
Llavors la pel·lícula aquesta es centra en el FARC, que són les Fuerces Armades Revolucionàries Colombianes, que fa 48 anys que estan a la guerrilla, és a dir, una mena de... com si fos la ETA, és a dir, que una gent que viu a la selva, que sobreviu a aquests 48 anys, etcètera, etcètera, que ha tingut quatre processos de pau, un en el 64, un altre el 84, un altre el 99 i un altre el 2012, és a dir, ara, aquest any... Ara, on en té ara, estan reunits, estan a Cuba, em sembla... Que hi ha 600.000 morts...
assassinats, que a més a més entre gent que sent civils i gent militar, que hi ha nens soldats, en la pel·lícula hi ha un moment que ja me'n recordarà que queda perfectament clar com els agafen, hi ha 14.000 nens que són arrencats de les seves famílies que s'han convertit en soldats així, per les bones.
Al mateix temps hi ha 4 milions, que és una xifra no descartable, d'aquelles es diuen desplaçats, que serien refugiats. Colòmbia, de fet, ocupa el setè lloc mundial en el nombre de refugiats. I és degut a això, degut a aquests moviments que hi ha dintre de Colòmbia, obliga que la gent se'n vagi i fugi per evitar el perill. La guerrilla aquesta, la guerrilla del FARC, està finançada...
amb expropiacions, segrestos i la franja de la pel·lícula és un segrest precisament
I una cosa també bastant curiosa, que jo desconeixia quan vaig veure la pel·lícula, amb el narcotràfic. És a dir, ells viuen, en certa mesura, del tràfic de cocaïna que venen inclús... I que ve de Bolívia. Travessa Perú... I ells entenen. Els datos que jo he vist per sobre és que a Colòmbia subministra en aquest moment el 80% de tota la cocaïna que es consumeix als Estats Units. Eh...
Però totes aquestes dades apareixen a la pel·lícula o un se l'informar per... Bueno, no és que es diguin explícitament, no es diuen explícitament. No es diuen. Això ho he mirat jo. Però sí que està connectat una mica amb la pel·lícula per entendre-les. És a dir, jo penso que sabent tot això pots entendre millor moltes de les coses que passen a la pel·lícula. No, ho dic perquè potser a la pel·lícula, o això de vegades acostuma a passar, pot haver un tractament potser una mica idealista, no?, del lluitador, no? En canvi, tu estàs donant una visió més materialista, no?, més...
que és una gent no necessàriament neta, sinó que té les mans brutes per la droga. Expliquem diverses coses. El personatge principal, o el film explica un cas real, és a dir, hi ha molts casos de segrets que duren 13 anys, per exemple, hi ha una senyora que és una abogada, que és el personatge que surt indirectament a la pel·lícula, que va estar 7 anys segrestada.
És una noia que es diu Clara Rojas, que això sí que s'anomena la pel·lícula, que era advocada colombiana i que, repeteixo, va estar 7 anys en Camp Tiberi. I el paper, que és el Luis Tossar, és el centre de la pel·lícula, el paper d'un simple i desconegut pagès, que és el Luis Tossar, que va intervenir per casualitat en el cas...
ja que Clara Rojas va ser segrestada per l'Esfarc i va tenir enmig de la selva un nen que es veu que era, doncs, el pare era un dels... Això anava a dir jo, vull dir que ja pràcticament fas vida de segrestada, no? Miga broma, ho dic, no? Ella va quedar embarassada i va tenir un nen, doncs, allà a la selva. Jo recordo... Quina és aquesta, la Betancourt? No, la Betancourt és de la mateixa època, però no és el cas... Aquesta també va estar molts anys, eh? El que explica la pel·lícula és l'altra, que són de la mateixa època, eh?
Que van sortir les dues juntes. Les dues juntes, sí, senyora. I fa poc, eh? No fa pas massa. Sí, no fa massa. Bé, resulta que en un moment determinat la guerrilla presència al part d'aquesta noia, li arrebata el nen i la dona en el crisanto, que és el Luis Tossar, això és real, això ho va passar d'aquesta manera, perquè en un rodatge l'home aquest estava al costat del Luis Tossar ajudant-lo a fer coses que és les que ell havia viscut.
li donen el llistossal al nen, amb aquest modest agricultor que vivia a la jungla també i que vivia amb la seva dona molt jove i amb cinc nanos, i, atenció, li obliguen a que s'en faci càrrec sota pena de mort. És a dir, que si li passa qualsevol cosa al nen, s'està jugant la pell.
Llavors, el pagès i la seva família se'n donen compte que el nano està fatal, que està molt malament, que està molt fotut, i decideixen... Llavors ja no ho explico més, perquè si no acabaríem... És que vas amb el que havia d'explicar-lo, eh? No vull explicar més coses. Llavors resulta que el nano està tan fotut que decideixen portar-lo a un hospital a algun lloc, la guerrilla no els hi deixa, i així es compliquen les coses. Hem d'anar a parar la civilització. Si hi ha alguna cosa que sorprèn, que impressiona de la pel·lícula, és la descripció d'aquest món.
És a dir, segurament hi ha algun fall, alguna errada o alguna cosa que potser està mal solucionada en el guió, igual que passava potser en el cas del Costa Gabres, però aquesta penso que és una pel·lícula més interessant. Però les penalitats que passen a la família...
que es troba en el mig entre la guerrilla i el govern, i totes les visituds que parla són realment impressionants. I aquest món que es descriu, el relat és tan fort, tan espectacular, que l'espectador queda alterat, és a dir, acabes la pel·lícula i gairebé confús, no saps realment què és el que és sorprès que un món com el que pinta el film pugui existir i que passin les coses que passen.
Però no ens conta que és real, o sigui, encara que hi hagi algun fallo per entendre's de guió... No has exagerat, vaja. No has exagerat, i et creus que allò és real. Però tan dur, tan dur, que a mi em va fer pensar, i no sé si m'allargo massa ara, jo vaig estar dos mesos a l'Argentina, a Buenos Aires, i pensant-me, quan vaig anar-hi, vaig anar a l'època de la Fontsín, pensant que allò era, va arribar a la democràcia, anar allà igual que era aquí, i em pensava que més o menys seria una cosa semblant.
Em vaig trobar que els telèfons no funcionaven, que els metros s'espatllaven, que, bueno, que hi havia una... És a dir, que estava en un país subdesenvolupat. I llavors, de cop i volta, em vaig adonar que jo vivia... que era un privilegiat, que vivíem al primer món i que tenia unes avantatges que allà no existien. I, clar, aquí no és que no existeixin les de Buenos Aires, és que estem en llum. Però, escolta, si has llegit el Barques Llosa...
quan fa novel·les amb la que entren el Sendero Luminoso que era el Perú que era el mateix perquè té el mateix és duríssim les novel·les que ara no recordo però n'hi havia algunes és que és
duríssim quan el Vargas Llosa descriu... La guerra del fin del mundo, per exemple. Vull dir que no sé com és aquesta pel·lícula, però les novel·les del Vargas Llosa posen la pell de gallina quan l'estàs llegint. Jo crec que és una pel·lícula digna de veure. De totes maneres, dedueixo, Joan, que no has vist La vendedora de roses. És una pel·lícula colombiana de César Gaviria, si no recordo malament, que ja et fa entendre que allò és un altre món. És un altre món, absolutament. La manera com viuen els nens...
Els protagonistes de la pel·lícula són nens que viuen al carrer i els han agafat per això. A més a més, saps que poc temps després d'haver rodat la pel·lícula algun va morir per alguna redada o per alguna situació de consum d'estupefaents. Doncs mira, fas bé de dir-ho perquè també n'ha ganes de veure-la, perquè com que a més m'ha vist aquesta, em va deixar alterat, em va deixar tocat, perquè és una pel·lícula que diu, caram, escolta, això existeix, però veies que existia, que era real, eh? I l'altra cosa ben digna de destacar és que el listossar
Està brillantíssim. És que és molt bo. Es nota que s'ha pres el to... Diu que es va dedicar a veure pel·lícules de Colòmbia per agafar l'accent i tot el primer tros que ella està parlant parla exactament com parlen els colombians. És a dir, ha agafat el Deja i, bueno, és a dir, és una pel·lícula digna, és a dir, una experiència digna. Jaume, tu l'has vista, Jaume? Sí, tu què te'n dius? Sí, em va parlar, ja ho ha dit ell i em vaig parlar. I la vaig deixar, doncs, en el seu lloc. Merda.
Sí, sí, és molt interessant, molt, molt. Jo l'únic que vaig destacar en el seu moment, quan la va comentar Jaume, encara no l'he vist la pel·lícula, perquè encara no s'ha estrenat, i jo no tinc aquesta possibilitat que teniu vosaltres, però és el fet de comentar-ho amb una persona colombiana, no?, i posar una cara de dir, bueno, sí, però allà està bé, no?, de parlar sempre de coses que són les més polèmiques, no?, d'un país que és el meu, aquesta noia ho deia així, no?,
que ella sap que hi ha molta cosa més. I això em fa pensar en un petit detall, però que té la seva significància en la pel·lícula de la vida de Pi, que és la que jo vaig veure aquest dissabte, si no recordo malament, en la que destaca una part del paisatge de la Índia que estem acostumats a veure a les grans ciutats, també amb la misèria i amb les dificultats. I aquest paisatge del sud de la Índia, una ciutat que es diu Kerala, que és com una mena de França, una mena de Marsella, diguéssim, doncs és preciós, és un...
paisatge magnífic, i em fa pensar això que tu dius, que també es podia de vegades destacar de països que normalment es destaca la part més negra, més sòrdida,
Doncs coses com aquesta, no? Vull dir, La Vida de Pi, per exemple, no ens ensenya tota aquesta part més negra, sinó la part una mica més brillant. I, veritablement, val la pena, no? Perquè dius, veus, això també existeix en un país tan enorme com la Índia, doncs hi ha de tot, no? I també existeix aquesta part. I, bueno, ja que estic comentant, la veritat és que La Vida de Pi és una pel·lícula que ara em preguntava, Carme, però la poden anar a veure nens. És una pel·lícula feta per nens. El que passa és que pot tenir el seu punt de duresa i la narració també és difícil de seguir segons com, no?
perquè hi ha un autor que està buscant una història, llavors el protagonista li explica, va fent tota l'estona passos cap enrere, flashbacks, i es deixa veure bé, té moments en què l'acció gairebé s'atura, i això té el seu mèrit en una pel·lícula que vol ser comercial, com és aquesta,
i tot plegat l'esforç d'infografia val la pena també veure els animals com estan recreats i a més a més té una una qüestió un detall que per mi la fa especialment interessant i és que
Després que t'han explicat tota la història, hi ha un punt en què et fan dubtar, d'alguna manera, de tot el que has vist fins aquell moment. I fins i tot el que durant la pel·lícula t'han semblat errors de ràcord, coses que no acabaven d'encaixar, llavors acabes pensant que no, que està fet a propòsit. I és molt interessant aquest joc, no? Llavors, la recomano en aquest sentit, una pel·lícula... La crítica l'ha deixat bé, eh? L'has vist en tres dimensions, no? Sí, sí, sí. Estava a l'hora en què jo vaig poder veure, jo no em nego a veure les pel·lícules així...
La veritat és que té una certa gràcia, eh? La profunditat de camp que dona, la manera com està gravada, està prou bé. No dius, mira, doncs aquí no hi ha cap mena d'efecte, sinó que es nota que està gravat expressament pel 3D i, bueno, també et dona una certa riquesa de plantejament i d'això que et dic, de profunditat a la imatge, no? Bé, bé, bé, una pel·lícula recomanable, la veritat, d'aquest gran director, diria jo, que és Anne Lee, no? Cada vegada que fa una pel·lícula, doncs ens sorprèn. Sí, sí, cal mirar-lo, sí.
I té fama que a nivell d'imatge és un senyor que se'n surten... Perquè fa pel·lícules completament diferents, eh? És a dir, entre una pel·lícula d'un estil i una altra, és a dir, si et penses sentir o sensibilitat, o aquella de, com es deia, aquella d'acabambulant, com es deia allò... Drac i Tigre i Tigre... No té res a veure. No té res a veure. No té res a veure una cosa amb l'altra. Broken Mountain... De fet, Antigui Dragon va fer una cosa tan sorprenent, jo trobava, perquè...
No em pensava que fos aquest director, no m'ho creia que fos aquest director. I sí, sí, fa una cosa... Perquè estèticament és un preciosista, eh? Té uns gran, gran detallis amb totes les que fa, eh? I en canvi, no sé si voleu ja passar al Fassbinder, però seria una bona manera de passar, no? Fassbinder potser no té aquesta característica, no?, de...
treballar amb aquests formats diferents, pel·lícules d'acció, pel·lícules de caires diferents, si ara efectes especials, infografia, és un director més intimista, més, diguéssim, hereu d'alguna forma del melodrama clàssic, fins i tot, diria jo, de Hollywood. Només que amb una temàtica i amb un aprofundiment dels personatges molt diferent. Però vaja, la introducció és teva, Jaume. Jo penso que el senyor Fassbinder és un senyor clàssic avui,
que en la seva època era més rebel, per exemple, que els germans Tavian, i posem per cas, que aquí els hem esmentat. I jo crec que fins i tot és més rebel que el mateix Costa Graves, que també n'hem parlat avui, no? I m'explicaré. Jo crec que Costa Graves sempre ha estat un clàssic, o sigui, és un home que li ha agradat explicar històries
de la injustícia social vull dir, el que dieu l'avatar de la història o sigui, hi ha un munt de coses a la història que ell ha anat reflectint i no s'ha aturat en fer una crítica una versió personal del capital sinó que també el comunisme i també qualsevol altre tipus de dictadura jo crec que això és un bagatge cultural importantíssim que en aquests moments, com dius
doncs, veure el senyor Costa Graves, que és difícil, a 80 anys, crec jo, jo penso que només hi ha el senyor el portuguès, el... L'Oliveira. L'Oliveira. L'Oliveira, que realment... Sí, que realment aquest sí que et sorprèn. Li porta 20 i pico d'anys. Et sorprèn a cada pel·lícula, perquè és que, francament, és brillant, és un món i el sap explicar, no? Jo penso que segur que, tal com heu dit, el Costa Graves, doncs, bueno, s'ha quedat una mica en l'espai aquest
que en definitiva es va formar, es va fer, i la seva filmografia penso que sempre serà molt interessant.
jo crec que el senyor Fasvinder està en la línia de Pasolini curiosament tots dos es van sol·licidar això m'imagino que no té per què ser determinant aquest molt jove va morir molt jove sí, del Pasolini es parla d'assassinat moltes vegades Pasolini hi ha qui diu que va ser assassinat de fet hi ha assassinats que poden ser una combinació de molt de coses
El que sí que és cert és que tots dos van anar al límit del que era tolerable. O sigui, no explicaven històries que tinguessin a veure amb la injustícia social només, sinó que grataven, o sigui, aprofundien sobre la filosofia d'aquesta injustícia. I, esclar, això ja és més dur. Això, clar, ja et deixa així com una mica cada vegada que veies una pel·lícula d'ells, tant de Pasolini com del senyor
et desconcertava perquè veritablement allò no ho controlaves tu. Així com Costa Graves sí que ho controlaves. Podies estar-hi o no. És diferent perquè el Costa Graves és l'elegància francesa i aquest és un director alemany que té la duresa que mai mai el cine francès arriba a tenir. El tipus de...
d'imatges dures i fortes, el cine francès sempre té un punt de passar per sobre, a vegades delicat, a vegades suau i a vegades banal, i a vegades tota l'hora. A Europa, en els moments que aquests dos personatges existeixen, tant Passolini com Fassbinder,
i n'hi va haver d'altres, Slondorf i els senyors Lessinger, a mi m'encantaven aquesta gent, perquè el que feien era això, era aprofundir sobre la filosofia i, en definitiva, el que determinava que les coses fossin així d'injustes. Llavors, jo penso que el senyor Fassbinder, que sempre m'ha enamorat precisament per la incomprensió o per la meva manca de capacitat per interpretar tota la volada de la seva
de la seva filosofia, o sigui, o de la filosofia que provocava totes aquestes situacions amb un munt d'estratègies narratives que veuen de l'expressionisme alemany, evidentment ell és alemany, i també veuen del melodramatisme el senyor...
Ai, el Doble Cigar, que també era alemany, que s'escapa de l'Alemanya nazi i s'envaig a l'Amèrica. Però ja és americà, ja fa cine americà. Sí, però hi ha coses que tenen una semblança, i és perquè el senyor Doble Cigar, no hi ha dubte que explicava des del cinema, des de les constants nord-americanes, fins i tot Hollywood, no, amb el rock-at-son, la young women, i vaja, els millors actors que pugueu...
que pugueu recordar en aquests moments de l'època d'Aurada dels Estats Units però també gratava o sigui, era un home que aprofundia anava al fons del perquè i probablement mentre veies la pel·lícula t'enamorava la gent, women d'allò d'obsessió i fins i tot podies estar d'acord amb el Rick Hudson perquè tenia una lluita però quan acabava la pel·lícula analitzaves una mica i deies caram, aquí el que t'han explicat és que aquesta noia es va quedar
va morir i després i tal, perquè aquest xicot, que era un baliga-balaga, doncs anava amb la canoa, li va passar això i el pulmó de cert i tal. Enteneu el que vull dir, no? Entenem, entenem. Llavors jo crec que el senyor Fassbinder, homosexual, com el mateix Pasolini, és un home que el que fa precisament és explicar la homosexualitat, però no des de la reivindicació o des del romanticisme, fins i tot, perquè això també pot existir, no?,
sinó que ho fa des d'un aprofundiment de dir, compte, que això no és la solució de res, això en tot cas és una part que cal integrar, que cal respectar, però que de cap manera el fet de sintonitzar amb això i respectar-ho ja està, ja anem bé. No, hi ha un munt d'històries, de personatges, de situacions que francament els posava...
en evidència, com aquell pobre de todos los llamados alí, que bueno, que res, que com que era negre, loteria magra, amb l'Alemanya fins i tot post-feixista, però molt negre ho tenia, o bé el milionari, pisant la ley del más fuerte, aquell xicot que li toca la loteria, i sí que li toca, però aquella loteria se'n va parar a les mans de qualsevol dels espavilats rics de tants que n'hi ha pel món.
Bé, doncs, dit així, jo penso que el senyor Fasbinder, què va inventar? Doncs, amb un mateix quadre posava 24 colors diferents i tothom ho trobava natural, allò. Perquè això sí que ho podem comprovar, sobretot en Carell, però amb altres, amb Lili Barrell, és que...
aquell romanticisme que saps retratar quan veritablement estem en una guerra devastadora i que escoltem la cançó i diu, escolta, i això passava, eh? Vull dir, això era real com la vida mateixa. Clar, vull dir, és un aprofundir sobre aquesta vida, sobre aquestes
constants que són tan dures com els mentaves tu, però que paral·lelament ell també et feia el requisit. Escolta, hi ha qui t'explica històries com les que jo t'explico, el que passa és que jo t'hi faré pensar en aquestes històries i llavors no ho tindràs.
gens fàcil a partir del moment que aprofunditzis. No està molt lluny en aquest sentit de la filmografia de l'Iman Berman, per exemple, diria jo. Hi ha una cosa que... Perdona, encara hi ha una cosa que em queda, que s'ha parlat avui. Aquesta història que hem parlat avui de... És que ara no recordo, no era el capital, això, dels germans Taviani,
Els germans Taviani, jo els he seguit i a mi m'han agradat sempre una barbaritat. Però quina diferència hi ha entre els germans Taviani i el que t'expliquen i el que tenen interès en plasmar en, per exemple, el teorema del senyor Pasolini, no?
I aquí és on jo veig que hi ha una diferència molt gran. El senyor Estavianis, com tu deies, ens volen explicar aquest món rural, totes aquestes dificultats, evidentment les víctimes pre-moltes coses, pre-tragèdies fins i tot,
Però el teorema del senyor Pasolini, per esmentar aquest, perquè gairebé totes les pel·lícules d'ell també tenien aquesta doble missió, era la impossibilitat de la felicitat, perquè la temptació ens domina i tal, i en teorema el que passa fa aparèixer amb una família que més o menys va fent,
i automàticament apareix un personatge que ho destrota tot. No sé si la recordarem, no? Allò sí que és com una mena de sentència de dir, escolta, no us penseu que amb la família ho tenim tot arreglat perquè és molt vulnerable per això, per això, perquè som individus, perquè tal i perquè qual. I en canvi els Taviani no. Els Taviani són unes persones que destaquen fins i tot, jo crec, tota aquesta poesia de contingut
que, veritablement, com tu deies, crec jo, almenys jo ho he agafat tal com ho has dit, que en el camp ho podem trobar fàcilment. En canvi, en la ciutat, això ens ha de costar molt bé. El Padre Padroni, per exemple, és una cosa formidable, el Padre Padroni Estadiani. Estem parlant, diria jo, amb el Fassbinder, com amb el Pasolini, com amb l'Iman Berman, que jo el col·locaria aquí dins, i...
molts altres directors, jo incluiria el Leo Caras, que la setmana passada va ser motiu de polèmica, amb el propi Holy Motors, per exemple, són directors que plantegen el cinema conceptual, diguéssim, que tu no has d'agafar una pel·lícula i el més important és la narració i el que li passa als personatges, sinó
el que es desprèn del que a aquests personatges els passa, d'alguna forma, no? I el que tu pots deduir de les imatges i el que pots aprendre, fins i tot com a discurs, eh?, del que està passant. En aquest sentit, el Costa Gabres està a prop d'això, tot i que segurament potser és una mica més panfletari, una mica més massa esbiaixat, no? Jo confesso que, per exemple, el himne m'agrada molt i gairebé, si no amb totes, la majoria de les pel·lícules hi acabo entrant o em toquen o em fan
Hi ha una pel·lícula que l'he vist milions de vegades, que és Fresas Salvajes, una pel·lícula que, bueno, és a dir... I en canvi em passa que amb el Fassbinder, que no el conec tant, però tampoc m'ha criat tanta l'atenció. Reconec que El matrimoni de Maria Brown, que potser és la més clàssica d'ell, suposo, no sé si esteu d'acord o no... És una de les més clàssic. A mi sí que m'arriba, és a dir, és una de les pel·lícules que la trobo que és una gran pel·lícula.
Però les altres, vull dir, n'he vist alguna, però ni me'n recordo. Per això no puc parlar-la perquè... Però les Llàgrimes de Petra Boncant t'agradarien també. És el melodrama... És que hi ha una cosa... Jo crec que només he vist la de Petra Boncant. I les altres no les... I si n'és a vistes, em passa una mica com el Joan, que no el recordo. O sigui, que no em devia...
així com el Pasolini puc agradar-me o no agradar-me o el que sigui però el tinc més al cap el Fasbinder no deu ser la meva sintonia a mi em costa el Fasbinder entenc que ja et dic que m'agraden molt com aquesta sobretot
que l'he vista diverses vegades, la tinc en subtitulada sense versió original, sense versió doblada, sinó en versió original, i la veritat és que és una pel·lícula, la trobo, rodona, perquè és una de poques de color, perquè sempre treballa en blanc i negre. Va treballar molt en blanc i negre, no, després no, carai, molt acuix, precisament el que destacava, que posava a dins el mateix pla i posava diferents colors...
que no tenia massa sentit, perquè allò era molt artificiós, però tenia aquell to de, no sé, de melodrama, d'exageració, de... És un home que jo aquest matí estava mirant coses per saber què havia de recordar-me'n i veig que ha escrit 47 guions.
i ha dirigit 43 pel·lícules sí, va fer molta feina perquè va morir molt jove i va morir a 37 o 38 anys i llavors dius, clar, tu n'has vist una lupa i això vol dir que era un senyor realment interessant jo confesso que l'hauria de descobrir perquè moltes de les coses que heu vist jo no les heu de començar per alguna pel·lícula jo us recomanaria que comencessi per tots ens anomenem a l'I
Una pel·lícula aparentment amable, senzilleta, però que té un aprofundiment allà amb les relacions humanes. Hi ha un trencament en un moment determinat que et deixa bocabadat. Aquesta és aquella d'una senyora gran que s'enamora d'un jove. D'un jove negre, guapo, alt, formós. I que els fills es posen en compte. I em sembla que està tan bé la llista. Ells jo crec que no arriben a tenir...
Em sembla que no arriba. No, no, ella té fills i els fills estan en contra d'ell. Jo recordo això, eh? Bé, no és de totes maneres... En tot cas, l'enviem més immediat a l'entorn d'ella, que és diferent, eh? Sí, sí, no, una pel·lícula ja diem. No la tinc massa al cap. Aquest és un problema que tenim. Hi ha un munt de canals avui, a nivell televisiu,
Tenim la filmoteca que també, de tant en tant, hi podem anar i allà sí que ho trobarem, això, no? Clar, clar. Malauradament, ni el Maldà ni el Melies s'han decidit sobre aquest tipus, o sigui, sobre aquestes constants fílmiques. No, però avui dia saps què passa, que vas a un videoclub, jo penso que avui dia encara el videoclub Instant és el que està més ben dotat i el que té... Ja, ja, el videoclub encara, que té molta cosa així. L'Instant té 25.000 pel·lícules, eh? Llavors...
El que no trobes allà no trobes enlloc, perquè és el que TV3 i aquestes que utilitzen, quan han de consultar alguna cosa, utilitzen aquest canal. Jo trobo que la tele també et dona bones sorpreses, perquè ahir a TV2, era TV2, sense anuncios ni res, era un plaer veure l'arbre de los toques, era un plaer.
Era tres hores, eh? Me'n vaig a dormir a les tres al final. A les quatre de la matinada, saps? Però una cosa magnífica, magnífica. Sí, vull dir que a vegades... Abans feien un cicle de cinema subtitulat, fa anys, no sé si us en recordeu a la 2, també així en hores intempestives i també era una meravella, eh? Gravar-ho o veure-ho en directe, però jo sobretot ho gravava.
Hi havia pel·lícules d'aquestes que parlem. Jo només us volia esmentar un petit detall d'aquesta pel·lícula de tots, ens anomenem Ali, que ja ho recordo molt bé, que és el moment, perquè tots els va molt bé a la parella, a la dona aquesta gran i al noi aquest negre, perfecte, fins que un moment determinat la dona li diu a l'altre.
Però mira que arribes a ser maco, que arribes a ser vell, formós. I a partir d'aquí comença el terrabastall. I diu, com pot ser? Quin sentit té? Si tot anava bé. Aquesta frase. A partir d'aquesta frase generalitzem el que ens vol dir el Fassbinder. Traiem una tesi del que és la naturalesa humana segons la seva visió pessimista. Però això qui ho diu? La dona o el negre? I el negre perquè... I perquè això no ho ha captat, diu. Jo tampoc ho capto. S'ha de veure. És que en el moment aquest és un concepte. És a dir, és el fet que...
En el moment que ens quedem emmirallats per la bellesa d'alguna cosa, ens comencem a posar en una situació d'inferioritat. I tot funciona, de feblesa.
i tot comença a anar d'una altra manera diferent. És una idea tan potent la que té el Fassbinder per plasmar-la d'aquesta manera a la pel·lícula que costa assimilar-la. Jo reconec que costa assimilar-la per això. Us dono la pista perquè si la veieu us fixem a partir d'aquest moment perquè si no, no sabreu què ha passat. No passa res. No hi ha cap altra cosa que aquesta fascinació de la dona per aquest noi. La fascinació de la veïssa. Que podria ser amb o sense frase.
Sí, sí, podia ser una reflexió de...
de què ens passa davant de qualsevol objecte d'art, que diem, és tan maco, és tan d'allò, i en aquest moment nosaltres ja... Com si ho idealitzéssim. Una dependència. Exacte, ens crea una dependència que ja no ens permet donar llibertat a l'altra persona. Ja, pot ser, pot ser. Perfecte, doncs això és el que té el cinema de Fassbinder, a cada pel·lícula... Jo crec que aquesta, quan l'has comentat... Sí, però no la tinc... Recordo aquesta idea, això d'aquest noi i la senyora aquesta...
que és molt, ella és molt, bueno, molt gran, com si... Sí, sí, la diferència és de 50 anys, potser. Sí, jo que sé, una cosa desproporcionada. Vinga, anem per la tercera part, Joan, que ja tens ganes de parlar de la... És que tampoc hi ha tanta cosa a dir, és a dir... No, sí, sí, que hi ha ara, segur que sí. A veure, jo primer que m'ha interessat, a veure, perquè no era conscient que les dues actrius eren angleses,
M'he preocupat... Una una mica més afrancesada que l'altra. Bé, és que la Cristina Scott Thomas es va casar amb un metge francès i des de... Bé, és més que això. Als 19 anys ella volia, ella en anglesa, volia ser a criu, va començar amb una escola d'interpretació i la professora li va dir que ella mai seria un desastre que es dediqués a una altra cosa que no serviria. Va agafar tal cabreig que se'n va anar d'Anglaterra, se'n va anar a París,
i es va instal·lar des de llavors a París. Llavors, allà s'ha casat, treballa bàsicament amb el cine francès. De fet, té un aire molt francès, ella. No, jo anava a dir que, justament, revisant, doncs, ja sabeu, i això ho sabeu vosaltres millor que ningú, i també suposo molts dels oïdors que ens estan sentint en aquest moment, que hi ha una tradició teatral i també cinematogràfica anglesa molt potent que fa que els actors siguin molt brillants perquè tenen, bueno, això, hi ha un ambient determinat que permet que surtin aquestes coses, no?,
Com els jugadors de Cap Barça. Com el Barça que té la cantera. Jo anava abans, ho pensava, quan venia pensava, mira, un exemple és la cantera del Cap Barça, que resulta que hi ha tal ambient determinat que produeixen ells mateixos i no necessiten anar a buscar-ho. Però realment, el tipus d'actor anglès fa molts i molts anys que és l'actor que un, si un ho hagués de dir, la persona que no es passa interpretant, que no sobreinterpreta, que emmadeix
la mirada, que mereix la frase, que no es passa. Això ho té moltíssims, moltíssims actors anglesos. El Lawrence Olivier, el Kenneth Branagh, el Hawkins, que n'hi ha tantíssim. Les dones, curiosament, jo he descobert que no sabia que Elizabeth Taylor era anglesa.
de naixement, o sigui, però es veu que als 9-10 anys, com que el seu pare era nord-americà i estava a Londres i la seva mare en anglesa, doncs, bueno, va tenir tota la vida doble nacionalitat. Nosaltres ens hem pensat que és americana, però la deia d'origen... La Vivian Lee, una altra senyora, doncs, que ja sabeu que és el que l'he vint a ser llevó, doncs, del tramviallamada d'ODS, etcètera,
La Jean Simons, que fins als 21 anys va estar produint... Una cosa també curiosa que he vist és que molta d'aquesta gent, no sé per quina raó, comencen a fer cine o comencen a fer teatre o ballar, perquè són coses que es van repartint, quan tenen 7, 8, 9, 10 anys. I, per tant, quan arriben que en tenen 20 o 21, ja han fet la tira de coses. La Jean Simons fins als 21 anys està a Anglaterra i després va als Estats Units.
tot i que de tant en tant retorna a Anglaterra la Judy Hench, no cal dir-ho la Helen Mirren, la Vanessa Redgrave una altra que no sabia que era galesa és la Caterina Zeta-Jones que es veu que era cantant i ballarina des de petita i veia feta a Londres i moltes coses d'aquest estil
Però aquesta no té gens estil anglès, gens, gens, gens. No, no, és cert. Així és com la Vanessa Renglaff, totes aquestes que s'ha anomenat, la Judy Deny, per exemple, la Judy Deny, és que té tot l'estil. Sí senyora, sí senyora. La Maggie Smith, que me l'he deixada però que la tenim a la llista, sí senyora. La Rachel Wells, aquesta que últimament ha fet coses bastant maques. Bé, després arribem a la Christina Scott Thomas i la Kate Winsley.
La Kate Winsley és molt més anglesa d'estil. Sí, de tot, perquè... Bé, a mi la Kate Winsley trobo que és un... Incluso mirant les coses que han fet, tinc la sensació que mentre que... A mi m'agrada molt, suposo que és una qüestió física, m'atrau molt la dona de la Christina Scott Thomas com a dona, és a dir, com a personatge femení, no?
Però reconec, pensant una mica les coses que han fet una i l'altra, tinc la sensació que, en el fons, té més categoria. Jo crec que és més potent la Kate Winsley. O té més possibilitats de futur, encara, perquè, a més a més, és molt més jove, la Kate Winsley, que no pas la Christine Scott Thomas. La Christine Scott Thomas, jo recordo el paciente inglès, no sé si la recordeu... Sí, home, sí, li van donar l'Òscar per aquesta pel·lícula. Sí, que jo crec que és la primera vegada que la vaig veure, i vaig pensar que era una versió de la Marlene Dietrich...
posat al dia. Recordo que vaig pensar això. Té aquella cosa una mica hieràtica i una mica llunyana i una mica... Una seducció... Sí, exacte. Una seducció letal allunyada. Ella es va fer famosa... Sí, sí, això és veritat. Ella es va fer famosa amb l'una de gel del Polanski, perquè fins a aquest moment havia fet... Ella ha fet moltes 79 pel·lícules, eh?
fins ara, però es va fer quan ja portava 10 o 12 o 15 pel·lícules es va fer, diríem internacionalment coneguda quan va fer l'una de gel que és aquella del Polanski, que sortia la dona del Polanski i el Guc Gran i tots aquests bueno, després ha fet moltes coses, a quatre bodes i un funeral li van donar també un premi missió impossible i l'home que s'assurava a los cavallos, jo estic citant les que a mi em van agradar més perquè com que té tantes no es poden citar totes
Una que m'agrada molt, que no sé si la coneixeu, és una pel·lícula molt francesa, que ella interpreta també, fa un paper d'una senyora que surt de la presó i va parlar de la seva germana, que es diu Hace mucho que te quiero, no sé si algú l'ha vist. És una extraordinària pel·lícula que val la pena recuperar, perquè és molt interessant. I una també que li tinc una simpatia especial...
És una pel·lícula dirigida, que es diu Caprichos del destino, amb el Harrison Ford i ella, no sé si la coneixeu, del Signey Pollack, que va d'una parella que se'ls hi mor respectivament. Es presenta que és un home i una dona que no es coneixen de res, que les seves respectives parelles són amants i que moren en un accident d'aviació. Desitjant estimar del Kim Kidú, que és el mateix tema. Sí.
Sí, i llavors resulta que aquesta em fa gràcia perquè de la forma que el Harrison Ford, quan s'entera que la seva dona ha mort amb el seu amant i ell no sabia res de tot això, comença a investigar i comença a buscar qui és la dona d'aquest home. Llavors, es va aproximant i al final resulta que descobreix que és una distinta estructura. Llavors, crea una relació bastant curiosa, bastant maca. Perdona, volies dir d'algun car guai.
Bé, bé, bé, moltes de les pel·lícules que estàs dient no les heu vist. En Casa i Belami són les últimes que ha fet ara últimament. I aquella de la pesca del salmone. Jo no l'he vista, però tu vas comentar que estava molt bé. Ella ho fa molt bé. La pesca del salmone en Yemen. Sí, aquesta, aquesta.
I també una que parlen bé, que jo tampoc l'he vista, que és La llave de Sara, que és una que la van presentar com a clausura al festival de Sant Sebastià l'any que jo vaig estar-hi, i resulta que era una pel·lícula francesa molt rodona perquè barrejava el tema de la repressió francesa per part dels nazis amb una dona que es pensa que el seu marit no té res a veure amb tot això. I la que està en cartellera és en la casa que la fa. Ella és la dona del professor.
Però tinc la sensació, després de pensar una mica en tot això, que la Kate Winsley té més futur. És una persona que ha fet coses, per mi, més interessants. Es va descobrir amb sentit i sensibilitat, que parlàvem de Langley.
Jo crec que té una interpretació també molt bona. Amb el Titanic, sobretot. Titanic és la que la van comprar. Però abans de Titanic va rodar Hamlet. Just l'any abans. Ah, sí, sí. I jo feia d'Ofèlia, feia el personatge de Hamlet.
I jo trobo que el Hamlet aquell és tan bo, és tan extraordinari... És que jo no sé si una pel·lícula com Titanic, veritablement, ajuda. A donar-la a conèixer, sí, evidentment, però ajuda que la persona pugui defensar la seva categoria com a actriu, no ho estic tan segur. Sí, jo trobo que ho fa bé, eh? El que passa és que és un personatge que no té claroscurs, no té res. És molt simple, fresc...
enlluernador, però està bé. Una pel·lícula que jo us recomano, si no heu vist, perquè penso que és extraordinària, a part d'aquesta, seria Olvídate de mi.
No sé si algú l'ha vista. No recordo jo. Això és extraordinari. Això és una pel·lícula, com es diu el director? Michel Gondry. Michel Gondry és una pel·lícula... Ah, sí, sí, que és aquella que perla... Sí, sí, sí. La trobo una cosa... Sí, que es troben amb el tren, amb el metro, i ella porta... Sí, sí, que va... Ella porta aquells... I al final, tant no es conta que torna a començar la pel·lícula. Sí, torna a començar la pel·lícula, sí. Bueno, i en té moltes, eh? Ella va estat una temporada després... Ara, per què li diuen a aquesta pel·lícula? Olvídate de mi quan es diu Eternal Sunshine of the Spotless Mind.
Són coses inexplicables, absolutament. Què vol dir això? No, això és un vers d'un poema d'un autor anglès i que voldria dir l'eterna brillantor de la ment immaculada. La traducció és poètica completament i no té en principi... Però, clar, canviar-li el títol d'una manera tan salvatge, la veritat, és que
Jo quan l'has dit és que, oblidat de mi, pensava que era una comèdia, fixa't tu. Bueno, és mig comèdia. Té coses de comèdia. Sí, és veritat, però... I l'altre també treballa molt bé, com es diu, el que feia el xop de Truman, el... El Carrey. El Carrey, sí. El Carrey ho fa molt bé, els dos estan... Sí, sí, sí.
Es veu que va tenir un baixón després que em sembla que es va separar d'algun dels seus marits. Ell estava al San Vendes, no? Estava, ja no està. I a més a més va tenir problemes també, em sembla que va tenir una criatura i va buscar dedicar-se una temporada a la seva criatura i va haver un baixón a la seva carrera.
Fins que fa els últims anys, en el 2008, que ha tornat a fer una pujada espectacular amb The Reader, el lector. Sí, el lector. Ai, l'escriptor no és el lector, clar. Un dió salvaje. Un dió salvaje del Polanski. I llavors, amb tot això, ella l'ha mostrat novament, que és una extraordinària actriu. És a dir, una dona molt, molt bona. Que a més, quan està a pantalla, se'n porta la mirada. Diria que la diferència, una mica, entre les dues actrius,
Sembla com molt evident, no?, la Kate Winslet és més de cinema americà, una miqueta, no necessàriament comercial, la Kate Winslet. Home, si tot el que estan parlant és més aviat... No, el lector, per exemple... És molt europea, eh? És molt europea, gens americana.
Però es decanta més aviat cap a un tipus de cinema, vull dir, moltes de les coses que estem dient... I la del Gondry no sé cap allà. Hi ha unes quantes que no, és veritat, això teniu raó. Però, en canvi, si mires la filmografia de la Christine Scott Thomas, doncs es decanta més per un cinema francès, per un cinema europeu, per un cinema d'autor, fins i tot. L'altre, en canvi, busca un cinema una miqueta més. Crida, nec, el Michel Gondry... Jo suposo que moltes vegades això depèn de les ofertes que et fan. És a dir, si tu t'ofereixen una cosa, doncs te l'agafes o no...
perquè es veu que la Kate Lewis ens explica, quan li van oferir el Titanic, es va reunir amb la que fa sentir sensibilitat, com es diu, l'anglesa que era la parella del Kenneth Branagh. Bé, és igual. L'Emma Thompson. L'Emma Thompson li va demanar, tu creus que ho haig de fer això? I l'altre va dir, no, tu pots deixar escapar. Llavors, hem arribat alhora, em sembla, no? Sí, anem a sensecondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa i de què parlem la setmana vinent.
De quin director? La Voxa, el cinema, presentat per Carme. Ah, sí, la Voxa, el cinema, és veritat. I va, decidim el director, decidim el director... Per què no parlem de l'Eleny Reifenstall? Bé, intentaré preparar-me una miqueta, a veure si puc veure alguna cosa d'ella, sí. Doncs vinga, de l'Eleny Reifenstall. Som-hi, doncs ja ho tenim. Bona nit i bona setmana. Bona nit i bona setmana.
Fins demà!