A l'escoltes Ràdio Desvent, sintonitzes Ràdio Desvent, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio Desvent, 98.1. Ràdio Desvent, 98.1. Ràdio Desvent, 98.1.
Cinema sense condicions.
Bona nit, ja som aquí un dimarts més, avui 29 d'octubre del 2013, disposats a parlar-vos d'una pel·lícula que és la pel·lícula del mes, a pie de pàgina, i d'un director, del Christophe Keulowski, si és que tenim temps, suposo que sí, i també de les possibles pel·lícules que haguéssim pogut veure.
Jo, per exemple, us puc parlar d'una que estrena el dijous d'aquesta setmana. Aquesta setmana anticipen l'estrena perquè el dia divendres és festa. Exacte. I aleshores us puc parlar de l'última pel·lícula, el David Tueva. Però igual també de coses vosaltres que heu vist i per tant podem començar a tocar-me aquest vídeo. Hola, bona nit a tothom. No he pogut veure coses. L'última que he vist, que és la que parlem aquesta nit, que és Pie de Pàgina,
a aquesta pel·lícula d'Israel i no he pogut anar al cine aquests dies. I tu, Jaume, has vist alguna cosa?
El Jaume encara està... Està arribant, està arribant. Està incorporant-se al programa. Està arribant. I ara d'aquí a uns segundets... Digues què has vist. L'avió ha arribat en retras. Això de agafar avions és un problema. Hauríem d'anar amb patinet. He vist la vida de... La vida? La vida d'Edel. Ah, la vida d'Edel. La posen bé, no? Aquesta la posen molt bé.
La crítica està d'acord. La deixa pels núvols. Pels núvols. No sé si n'hi ha per tant. Què és això de la vida d'Abel? Ara que ja esteu tots presentats, excepte el tècnic. És francesa aquesta pel·lícula? No, i el francès Aguilar, que està darrere dels vidres, a control de tot.
Ah, bueno. I sense ell no podíem fer el programa. Però de tot, de tot, de tot, eh? De tot, eh? Vull dir, vaja, fins i tot dels pensaments. Exactament. Endevino els pensaments del Joan últimament, eh? Ja sé que parlarà d'una cosa o d'una altra abans que la faci. Però bueno, per... Per influència del meu fill. Per una prova, exacte, per prova al programa anterior. Per influència del meu fill.
Doncs aquesta pel·lícula és una pel·lícula francesa, no? Sí, francesa. És francesa. D'un autor donací. Exacte. Pugen aquest tipus d'autors a França, veig. Va guanyar el festival de... Va guanyar el festival de Cants, va a l'òpera... Per alguna cosa.
Sí, sí, no, no, vull dir, doncs... I tota la crítica l'ha deixat pels nois. I la temàtica és una relació lèsbica entre dues noies, no? Entre dues noies joves, i bueno, és a dir... No ho sé, explica, Jaume, què t'ha semblat tu? La temàtica és la història de mort entre dues dones, però el que és més interessant és que aquesta història de mort està ubicada de manera que explica tot l'entorn que...
que hi ha tant d'ella i tant d'una paret com de l'altra exactament i la diferència que hi ha entre un ambient i l'altre i lògicament això hi ha un plantejament de diferents classes i aquesta ADN que moltes vegades nosaltres no sabem identificar a nivell de contingut
que en definitiva fa que hi hagi persones que estan absolutament convençudes que han de tenir el privilegi de i d'altres que com que no el tenen aquest privilegi no se'l poden ni plantejar. I la pel·lícula està explicada, tot i que la història de mort predomina...
i evidentment és probablement el més bonic que té la pel·lícula perquè destaca aquestes virtuts que tenim els humans, que en definitiva és que podem viure una història de mort absoluta i que això ens portarà en un camp de deliri fins i tot per viure aquesta història,
I llavors els incondicionants, en tot cas, és perquè no la viu tothom, aquesta història. A vegades és precisament perquè, com elles dues, no fan exactament el mateix que fan elles. Diem-ne que la persona que es presenta en el camp de la persona privilegiada, al camp de la xicota privilegiada, allà no caldrà dissimular res. En canvi, quan anem a parar en l'altra part, allà s'ha de dissimular tot.
En fi, hi ha tot un munt d'aspectes. Jo penso que amb això ja en tenim prou per situar-la i el goig que m'ha fet a mi. Això està claríssim. Recorda una mica el Kieslowski, no? Això que esteu dient? No l'he vista a la pel·lícula, eh? Sí, parteixes de la base des del punt de vista moral, sí, però jo crec que aquí va més enllà. Jo crec que s'acosta més a Fassbinder que no pas a Kieslowski. Més enllà i molt proper a Fassbinder. I d'estètica també...
L'estètica... A veure... Això s'ha de pensar, no hi havia pensat? Jo feia referència aquí a Slopsky perquè és el director del que parlarem després i per anar enllaçant i pel que deies semblava del mateix grau de profunditat.
Jo crec que... A mi potser m'agrada més... No sé, jo hi havia vist dos pel·lícules, aquesta és la tercera pel·lícula que veig del mateix director. No, n'hi he vist nunca, és mentida, perquè la segona no l'havia vist. La primera era l'Esquiva, que va d'un agent que, com que ell és tunasí, doncs, bueno...
Intenta barrejar a París la gent que ve d'un origen a la gent que una altra. Aquí també, com dius molt bé tu, també barreja les classes socials. Una de les noies representa aquesta classe social, l'altra, i l'altra és de classe social mitja o baixa. I aleshores això, com deia molt bé el Jaume... Mitja estable. Estable, sí. Equilibrada, també, val a dir-ho. Llavors això comporta una sèrie, com deia ell, de raonaments diferents per part d'una o per part de l'altra.
La primera pel·lícula d'ella és l'Esquiva i és una pel·lícula que ja es va fer famós, aquest director, jo la vaig veure quasi per casualitat a París quan la van estrenar i va ser un èxit bastant important a França.
La segona, que és Cuscús, no l'he vista, i diuen que està bé, i aquesta és la que l'ha llançat, diríem, perquè ha guanyat el premi del Festival de Cants, com que la pel·lícula té un tema, diríem, no és que sigui pornogràfica, però sí que és una cosa, doncs, les escenes eròtiques són molt explícites, són molt clares, molt contundents i bastant fortes, tot i que és veritat que en el fons el que predomina és la història d'amor més que les escenes lèsbiques, doncs ha tingut un cert ressò. I suposo que és una pel·lícula que la gent veurà.
Jo, potser des meu punt de vista, com que l'havien parlat tan bé i l'havien deixat tan bé, potser em vaig anar amb l'expectativa que seria una cosa meravellosa i em vaig trobar una pel·lícula digna, una pel·lícula ben feta, una pel·lícula guapa i que ja les dues estan molt bé com les dues escrius, però potser perquè em havia acabat o ja pressuposat que seria una meravella, no la vaig trobar tan meravella.
Hi ha gent que diu, per exemple, una altra llegia crítica sobre la pel·lícula, que, clar, una obra mestra, perquè hi ha algun que l'ha catalogat d'obra mestra, jo penso que una obra mestra, i estic d'acord amb el que feia aquesta suggerència, és quan el temps, és a dir, el temps és el que decideix si una pel·lícula s'aguanta com una obra literària, és a dir, és el temps el que fa que les noves generacions que la vegin la valoren o no la valoren, la consideren una obra mestra o no, i en definitiva quan es catapulta aquesta, hi ha gent que diu que és una obra mestra,
i jo no tinc la sensació que a la llarga, perquè jo tinc la sensació, però clar, tampoc tinc la certesa que sigui així, perquè la vaig veure un dia... No tens visió de futur. I no sé què passarà en el futur. No l'has vist amb el teu fill, encara. Encara no l'he vist amb el meu fill. Llavors, això, clar, no dona una visió completa. Exactament, tu ho has encertat. Però no és això, sinó que el que... Aquesta no la pot veure amb el seu fill. No, per molt que ell s'ho proposi. Fins que sigui molt més gran.
Per una qüestió d'ADN, també, eh? Vull dir, que quedi clar, perquè, esclar, això seria... Probablement sí que estaria bé, ja que hem estat d'acord amb el que tu acabes de dir, que el que predomina és la història de mort i no pas la noesa de la relació sexual entre elles dues.
Estaria bé, potser, a l'edat del teu fill, que pogués saber que això xisteixi d'una manera natural, si és que es pot valorar com a natural, que aquí estaríem amb l'altre punt, no? Bernat, prepara. Que diria perfectament amb el que acaba de dir ell si això s'assembla a Kierlowski. Kierlowski no farà mai o no... No, jo penso que és diferent. No podria fer de cap manera una exposició d'aquesta manera.
En quant a contestant el que tu dius, si aquesta és una pel·lícula que s'assembla... Ah, la de l'estètica. A l'estètica. Jo pensava que te n'havies oblidat de la pregunta. No, no, no, no se m'obliden les coses. Del Fassbinder. Sí. Jo crec que Fassbinder era una persona que, més que poesia, el que feia era prosa, no? O sigui, ell li interessava explicar històries
que en definitiva lligaven amb la moral que dominava i tal, i mirava de destacar a partir d'aquesta prosa tot un seguit de trets que a nosaltres ens pugui colpejar. I jo crec que clarificant-los, aquí jo penso que va més cap a la poesia...
Tot i que potser no té un punt de trobada amb el Pasolini, però crec que estaria més proper a un concepte poètic on s'hi barregen tot un munt de coses i no està tan interessat el realitzador per destacar totes aquestes constants que probablement són negatives i que Fasbinder ens ho va fer d'una manera...
Insisteixo, d'una manera destacant la narrativa, la prosa i tal. En canvi, aquí hi ha moltes coses perquè quan... I explicaré per què. Perquè quan vaig sortir del cinema amb el company que anava, a ell no li va agradar, igual que a tu. Diu, no, al cap i a la fi això és una història de mort. Llavors jo vaig dir, o vaig fer, exactament la mateixa sintonia que he fet avui, no?
I automàticament va dir, caram, quin raonament, no? Vull dir, això no vol dir que hi estigués d'acord, sinó que quin raonament que li has tret tu a una història que jo d'entrada no li he vist res més que una història d'amor. I llavors, doncs, bueno, a partir d'aquí, doncs, eh, contestada. Clar, que diries, és una història d'amor. Crec que ja dic, va més aviat cap a Pasolini, que no pas al senyor Fazbinder, que per l'altre costat, a mi m'hi va fer pensar de seguida amb el Fazbinder, eh, perquè, esclar...
El Fassbinder era un home que jo penso que va posar molts punts sobre les is dels aspectes magnífics de determinades, sobretot relacions, entre persones, i ell li va treure aquest encant, aquesta mena de meravella, no?
I aquí crec que hi ha aproximadament el mateix, no? Perquè, esclar, i què és el que genera això al canvi a la fi? Què és el que passa en la pel·lícula? Que això deixa marques que no són les més bones per viure molts anys, perquè tot allò et condicionarà d'una manera negativa. Lògicament, els desenganys són dolts, no són alegries, no? Uh-huh.
Jo només li vaig trobar un punt que li discutiria. Un prou. Sí, més que un prou, un punt. Un punt de discussió, que estan excessivament en festes. Jo crec que el treball era molt interessant, no? El treball és molt interessant per mi a la vida. Llavors, que sempre anem a parar en la festa, que si hem de fer no sé què i celebrar-ho i una festa... Segurament és més cinematogràfic, eh?
Exacte, és més cinematogràfic, però allà és precisament... I defineix una mica també com és l'artista, la pintora, és a dir, jo penso que... Sí, però és precisament anar a les festes on per mi s'igualeix molt tot el discurs de la pel·lícula.
és un punt, eh, només. No és un prop. En tot cas, és un punt. Jo, és una pel·lícula que m'agradaria a veure si és cert que a la llarga es converteix en una obra mestra. Tinc els meus dubtes i tinc la sensació que és possible. Penso que serà una pel·lícula exitosa. Com ho has plantejat, és impossible que ho veiem. Ni tu ni jo, eh?
no patiu quan la veiem la Carme i jo ja us ho direm si és obremestre o no no cal esperar més Carme tenim un criteri objectiu i ben establert de totes maneres el que dieu de la part aquesta gairebé pornogràfica m'està recordant una mica tot i que no sé si la pel·lícula té alguna cosa a veure o no
amb la pel·lícula del Julio Medem pornogràfica se l'he arribat a acusar una mica i hi ha aquesta polèmica va passar una cosa similar a la del Julio Medem amb la d'Habitació en Roma i era una pel·lícula que quan la veies veritablement no tenia res de pornogràfic veies a les dues actrius
pràcticament tota l'estona despullades i fins i tot en escenes que tenien un alt voltatge, allò que es diu de vegades eròtic, però en el fons era una radiografia de dues persones que estaven relacionant-se d'una manera determinada i explorant la vida de cadascuna. Segurament, per ser honestos, aquesta és més ambiciosa que la del Julio Medem. Jo penso que hi ha més coses, inclús, com dèiem,
amb l'altra no hi havia a fons una història d'amor, sinó que hi havia una vivència determinada, dues persones estaven a Roma i hi havia una sèrie de coses, i en canvi aquí sí que hi ha la pretensió d'explicar l'evolució de la nena, de la més jove, que comença que té 15 o 16 anys i acaba que en deu tenir 19, 20 o 21. Aleshores, aquesta evolució està més ben plasmada, em sembla, en aquesta pel·lícula, i en aquest sentit la trobo com més ambiciosa, tot i que, i tampoc les escenes que són eròtiques, o que són, diríem, doncs,
són crues però que en el fons les entens i estan ben justificades des del punt de vista de la història d'amor. És a dir, com que és una història d'amor entre elles dues, doncs bé, elles manifesten el que senten i això està ben expressat. Penso que això està bé. M'agrada el títol aquest que té en anglès, la pel·lícula que, d'alguna manera, curiosament, ho relaciona amb una de les pel·lícules del Kieslowski, ara que feia una referència, que és el blau, la traducció de l'anglès, és el color més càlid. Blue is the world més càlid.
colors, no? I també qui és l'Obski, dintre de la seva trilogia, doncs té una de les tres parts, és el blau, no? Sí, senyor. A mi dos maneres, confesso així, primalment per d'allò, que a mi el que l'Obski m'atrau més que aquest senyor, és a dir, no sé per què, és a dir, exactament no s'hauria dit la raó, però el trobo segurament més poètic i el trobo més... és diferent, és un enfocament diferent, és a dir, però a mi, en el fons, si hagués de triar entre una pel·lícula d'una i de l'altra, jo em penso que triaria el que tu has de parlar, el que és l'Obski.
A mi em passa totalment al revés. No sé ben bé per què, només sé que el Kieloski és una persona de conceptes que la culpa existeix i llavors això a mi sempre m'ha rebotat, no? I probablement deu ser això. I en canvi aquest penso que això no ho contempla de cap manera i llavors hi seria més a fi. Ja, ja.
I un és polà i l'altre francès, o de cultura francesa. Sí, és de cultura francesa, tot i que sí, d'origen... Les hòptiques són molt diferents. M'agradaria puntualitzar una cosa, perquè d'aquesta del Mèdre jo me'n recordo molt bé. Jo el que crec és que aquella sí que és una pel·lícula que gairebé va a parar la pornografia, perquè en definitiva parla de l'accés, o sigui, no parla pas de l'afinitat entre elles dues i el que això...
pot provocar com a experiència de vida i, conseqüentment, experiència positiva i enriquidora. Si no, allà més aviat ho fa des de la distància aquella de dir bé, escolta, això també ha de ser natural. I llavors aquí és on les coses es posen una mica dures
A més a més, aquelles dues noies les vesteix d'una volada cultural molt alta, cosa que aquí existeix aquest contrast també entre les diferents classes socials, com arribem assumint uns valors i en canvi d'altres no hi tenen cap mena d'accés, que no és que sàpiga una més que l'altra o que tingui una visió més rica del món, que això també es preocupa de...
de destacar-ho, sinó que el que fa és que ha adquirit uns coneixements, perquè ha anat a l'escola segur més brillants, i lògicament aquests coneixements la convencen amb ella, que sap més que l'altre, que, per exemple, quan anomena, li pregunta per Picasso, o li pregunta per un pintor i només sap dir Picasso...
Està bé de la manera que ho diuen, no insisteix més en això. En canvi, aquell altre és tot el contrari. A mi una cosa que també m'agrada, potser el que més m'agrada de la pel·lícula, és que de la forma que van les coses al principi, després tens una mena de, no xasco, que te'n dones compte que t'has equivocat. És a dir, tens la sensació que la noia que és la més lliure, la més tal, en el fons actuarà d'una forma absolutament lliure. És la privilegiada.
I en el fons actua, al final de tot, d'una forma que, com si fos una parella normal i corrent entre un home i una dona, en la que quan un fa una infidelitat l'altre no l'hi perdona. Llavors això, que la noia les vistes al principi, que estava lliure, que era capaç de fer qualsevol cosa, resulta que en aquesta moralitat actua d'una forma completament convencional. Llavors això em va sorprendre, em va sorprendre perquè no...
en principi no encaixava amb el que jo m'havia imaginat en les primeres seqüències de la pel·lícula. És el que més em va agradar de tot. En definitiva, el que diuen els pares de l'altra noia, la meva joveneta, que diu, però per poder ser un artista has de tenir algú que et recolzi. I, clar, la pel·lícula acaba d'anar a parar en aquest punt...
amb tota la discussió que vulguis, però al cap i a la fi no és un home, sinó que és una dona, però bé, vull dir, veieu-la perquè jo penso... Aquesta sí que és una pel·lícula, encara que l'expliquis de pe a pa, que s'ha de gaudir en la seva visió i en tota la seva amplada. Jo penso que tot està molt bé posat. Exacte. Tres hores de durada, eh? Ah, tres hores. Tres hores de durada. Però la pel·lícula del mes és la de Pie de Pàgina o la vida d'Abel? Perquè, a veure...
no està clar jo us puc parlar molt ràpidament de la pel·lícula que se n'anirà el dijous que és aquesta de Vivir es fàcil con los ojos cerrados
que és la darrera pel·lícula del David Trueba, que s'estrena aquest dijous. Segueixo pensant, des del meu punt de vista personal, que el millor que ha fet fins ara el Trueba segueix sent els soldats de Salamina. Jo he vist també Bienvenidos a casa, que l'ha fet posteriorment, i ara últimament que va fer Madrid, 1987, i recordo també que ell és un senyor que havia treballat molt amb el seu germà fent els guions de diverses pel·lícules. Havia treballat coses que no tenia conscient en el moment que vaig començar a pensar sobre aquesta pel·lícula,
que havia fet el guió amb el Carles Bosch a Balseros, aquella famosa pel·lícula que té premiada als Estats Units, i que també va ser amb el Rafael Azcona, guionista de La niña de tus ojos, que per mi és una de les millors pel·lícules del seu germà, del Trueva. Del Fernando Trueva? Del Fernando Trueva, és una de les pel·lícules per mi més guapes del Fernando Trueva.
Aquesta es diu Vivir l'esfàcil con los ojos cerrados i crec, desgraciadament, perquè és un senyor que, com que me l'estimo molt, per sobretot a Barcelona de Salamina, perquè crec, des del punt de vista, havia llegit també la novel·la i l'havia comparat, que ell i l'escriptor l'havien enriquit i la pel·lícula estava per mi més amb el Cercas i ha fet la novel·la, que va ser d'una manera exitosa. I quan van fer la pel·lícula la van millorar, jo crec que estava molt millor la pel·lícula que no pas la novel·la,
Aquí, desgraciadament, la cosa no acaba de funcionar i dubto que sigui una pel·lícula que tingui un cert èxit, un cert ressò. Ens situa la pel·lícula 1966. El Javier Càmera, gran actor, tots ho sabem, interpreta un professor de primària que utilitza les cançons dels Beatles per ensenyar anglès als seus alumnes del Bacete.
Llavors, quan sap que el seu ídol, el John Lennon, està rodant a Almeria una pel·lícula, decideix trasllar-s'hi i conèixer-la, perquè és la seva màxima obsessió, la màxima cosa que pot fer en aquesta vida. El John Lennon va rodar una pel·lícula a Almeria? Es veu que sí, quan va rodar una pel·lícula a Almeria. I que no sé si va ser exitosa o no, però la va rodant allà, és veritat, això és per cert. Bé, bé, bé. I aleshores s'inicia una mena de road movie
en la que s'hi va afegint, a més a més d'ell, s'hi va afegint dos personatges, bàsicament. Un és un nano d'uns 16 anys, que és el nano de Panegra, que aquí, per cert, no està del tot aprofitat, tot aquell és un nano que ho fa bé. Panegra ho fa perfecte, i en canvi aquí no està acabat d'aprofitar, però penso que és un problema de guió, no és un problema d'ell, d'interpretació, que fuig de casa seva perquè el seu pare és un franquista i el nano, doncs,
critica o no està d'acord amb el que el seu pare i la seva mare o del seu pare li proposa o no li fan fer i una noia de 21 anys que és la Natàlia de Molina que també sembla escapar d'alguna cosa que al principi no s'explica i més endavant queda clar què és el que li passa a aquesta noia la pel·lícula és una pel·lícula amable que busca la rialla còmplice de l'espectador mitjançant una certa franquesa perquè les coses s'expliquen d'una forma directa
però que resulta matossera en quant a que, vaja, ho fa tot una mica, com es diria en castellà, broxa gorda. És a dir, tot són sortides una mica gracioses però que no tenen punta de gràcia, coses que intenten... El Javier Càmera s'esforça, jo penso moltíssim, perquè és un gran actor, en resoldre el personatge, el personatge no li acaba de funcionar i penso que no t'acaba d'omplir.
Juga des del meu punt de vista excessivament amb algunes realitats típiques dels anys 60 i sobretot amb els tòpics i la nostàlgia dels espanyols que van viure aquella època i li falta per mi una història que sigui emotiva de debò, que te la creguis.
Aleshores, malament, el Tolèva no té habilitat per barrejar tons i traces i queda simplement amb una mena de gran pintura així, a colors, a brotxa gorda, que no t'aporta massa cosa. Sé que va participar en el festival de Sant Sebastià, però ja també va passar sense pena ni glòria.
les trenen el dijous i, tot i que és veritat que el Javier Càmera intenta, igual que els altres nanos, intenten suplir, intenten omplir el que no hi ha, doncs, bueno, jo crec que no funciona perquè el personatge que interpreta el Javier Càmera en concret és un personatge cutre, o massa cutre, és un personatge massa naïf i, en alguna mesura, massa bona persona que no te l'acabes de creure. Per tant, ho sento, però no crec que sigui... Ho sentim pel David Troeba. Pel David Troeba.
Surt de dos maneres curiós perquè al principi de la pel·lícula, cosa que em va sorprendre, surt la seva filla, perquè aquell ja estava casat, suposo que ho sabeu, amb l'Ariadna Gil, surt també la seva dona, fent aquesta família franquista, i això més o menys està ben plasmat, i una de les nenes que surten allà és la seva filla,
em sembla que es diu Natàlia Tueva però bueno, fora d'això no hi ha més coses a dir, la pel·lícula no crec que sigui que passi cap cosa sense pena de dir, vaja, es trena el dijous jo n'he vistes més però no sé si val la pena parlar-ne és a dir no ho sé, sincerament, teniu més coses a parlar-ne? Tu has vist alguna cosa francès?
Jo he vist la que tenia de deures Últimament, sobretot, faig programes de cinema Jo penso que la pel·lícula que ens ha tocat Que ens va convidar la Carme Penso que és una gran pel·lícula Una pel·lícula que té molt de tema Per tant, si voler, tu l'has vista? La pàgina Comencem a parlar d'aquesta I si faltés temps, com hem de parlar de Kajlowski O d'altres coses que s'han estrenat
Jo no vull parlar-ne perquè no són massa bones cap de les coses que he vist. Llavors, per començar a carregar-me les pel·lícules, no sé si val la pena. Per tant, si hi ha més temps, ho posem. Una mica l'expliquem, no? Pie de pàgina és una pel·lícula d'un director d'Israel que es diu Josep Cedar. Ell ha fet el director i el guió.
I és un director que va néixer a New York, però als sis anys la família es va traslladar a Jerusalem i va estudiar i va fer tota la seva formació.
amb clau jueva. I, per tant, té unes temàtiques, almenys les temàtiques que he vist que ha fet. Jo només li he vist aquesta pel·lícula. És que em sembla que no has estrenat cap més que aquesta. Jo sí que em vaig mirar les altres que havia fet, que una d'elles que es diu...
El tema, de què anava el tema. Exacte, el tema perquè eren uns assentaments i vull dir amb això que és que la temàtica d'aquest autor està lligada al país on està vivint i a les problemàtiques que allà sorgeixen. Aquesta és una problemàtica en principi situada en el món acadèmic
I Beaumont, em sembla que es diu aquesta... Beaumont, sí. Beaumont, sí, perquè és un assentament i és la història, em sembla... Però em va cridar l'atenció que l'altra temàtica que aquest director s'hi havia fixat és una temàtica d'un sol... Típicament jueva. Exacte, i a més amb unes condicions molt específiques que només estan visquent ells fa una pila d'anys, no? Clar, clar.
Bé, en aquest aspecte fa aquest cine. Com a director, amb independència de les temàtiques, que ja les hem, ara explicarem la d'aquesta, és un director, almenys en aquesta pel·lícula, ric de forma i de manera d'explicar la història. Després té alguns problemes amb el guió i algunes coses que podem parlar.
però globalment explica la història amb una riquesa i amb una força especialment contundent, perquè és la història d'una... és un professor especialitzat en el Talmud i el seu fill també, i acaba ser l'enfrontament
que acaba sorgint degut a que a un d'ells se li otorga el Premi Jerusalem, que és el màxim premi, el que tota persona de la cultura important de...
Premi Israel Israel que tota persona que viu a Israel pretén arribar-hi és el grandíssim do cultural que pot arribar-li i aquesta és una mica la base de la història aquesta
Ja està. Llavors, els actors a mi, sobretot pare i fill, van ser magnífics. Extraordinaris. Magnífics. Jo crec que és una pel·lícula que segurament et convida a veure-la més d'una vegada, perquè en el fons a mi m'han sorprès moltes coses de la pel·lícula. Trobo una pel·lícula realment bastant més profunda del que pot semblar a primera vista, per mi, des del meu punt de vista.
És una tragèdia amb una aparència de comèdia, que suposo que la música també ajuda a donar-li aquest to més o menys de comèdia, i que sobretot té un conflicte sòlid, un conflicte on cada personatge té les seves motivacions, no hi ha clars bons ni clars dolents, i si tu mires des del punt de vista de cada un dels personatges, cada un dels personatges té arguments sòlids per defensar, diríem, la seva tessitura.
Aleshores, això és típic de la tragèdia, és a dir, la tragèdia greca, quan són dos senyors, tant un com l'altre, això és inevitablement acabar amb un conflicte d'una gran dimensió. Jo penso que aquí la pel·lícula planteja, tampoc planteja preguntes o respostes, sinó simplement llença les preguntes i convida en alguna mesura l'espectador a que decideixi si es decanta per una banda o per una altra o com interpreta el que se li ha suggerit.
Jo crec que s'ha de veure més d'una vegada. Per mi és un guió notable. Val la pena dir que aquí he arribat un any més tard, perquè aquesta pel·lícula va guanyar... No excel·lent, no? Com deia Carme. Notable. No, no, no. Excel·lent. D'acord, d'acord. Excel·lent. Jo crec que té alguns punts en què es diversifica i que no te'ls acaba d'explicar bé, com la relació del pare amb aquell altre... Amb el seu...
amb la dona amb la dona que no és la seva dona l'altra dona que és una col·laboradora o una persona de la universitat allà no està explicat i per tant si no està explicat està mal sugerit això seria Pegues que posaria però no la vull treure aquí és per això que he dit que hi ha algunes coses jo trobo que el millor una de les coses més bones és el guió el guió va guanyar el premi l'any passat al festival de cants com a millor guió
Però, a més a més, va ser nominada la pel·lícula millor Òscar de film estranger de l'any passat. El que passa és que, com passa en moltes coses, aquesta no està darrere una productora important i, per tant, arriba un any més tard i, a més, amb un cine, que és el Bolitx, en aquest moment, l'estan fent i, en canvi, penso que és una de les millors pel·lícules que segurament estan fent en aquest moment a Barcelona. I anava als Òscars, no? Estava nominada, però no la va nom a final. Estava nominada per no parlar no parla anglesa.
Sí, sí, sí. Era una pel·lícula israelí i, per tant, nominada com a millor pel·lícula estrangera. Sí, sí. A mi hi ha dues escenes que em semblen memorables. Una és la primera, quan li estan donant el primer premi que donen el fill i la càmera es queda amb el rostre del pare. Del pare.
Tot allò, vas veient tot el que està dient i veus en alguna mesura els gelos, l'enveja, la rancúnia, la molèstia que li suposa amb el pare, doncs, tenir que viure aquella escena en alguna mesura. No és ben bé rancúnia, diria en allò, perquè tu no acabes de descobrir, està molt ben fet, perquè tu no acabes de descobrir, ho veus després en tota la pel·lícula, però en aquella imatge tu veus que allà... Hi ha un problema. Exacte.
I el problema, després, quan tu el descobreixes, veus que està molt ben explicat amb el tipus de mirada i el tipus d'aspecte que està mantenint mentre tu sents en bof la veu del fill i està molt ben feta. Hi ha un moviment de càmera molt subtil perquè primer els dos estan enquadrats, llavors el fill marxa a fer el seu discurs i la càmera es queda molt a poc a poc
Un superprimer pla, eh? Un superprimer pla. Però en realitat és per destacar que ens fixem en el pare quan en realitat el que està parlant és el fill. Però ens hem de fixar en el que està dient el fill. Clar, per entendre l'elecció del pare. I llavors en aquella escena explica una cosa que no deixa de tenir la seva gràcia.
que és que quan ell li diuen docent, és a dir, ell li obliga, tots som conscients quan estem a l'escena que tot el que estàs explicant és mentida. Perquè en realitat el que ell, el fill, està intentant deixar bé el pare, en realitat tots sabem, i al final ho veiem també, perquè hi ha un moment que el mateix fill ho diu,
que allò li va obligar al seu fill a posar la paraula de docent. És que és una barreja. El fill li han donat un premi i, com fan tots els premiats, ha de fer alguna cosa... Un premi, perdona, i l'han acceptat com a membre de l'Acadèmia de Ciències. Cosa que el pare no està. Que no hi ha estat mai. I és una cosa molt important.
I llavors ell se sent, i està bé això, amb l'obligació de fer un pròleg o un final una mica distendit, explicant alguna anècdota personal de proximitat, de no alliament del gran científic i del gran personatge que ell és. I llavors se'n va a quan ell era petit i explica que quan va anar a l'escola li van demanar que posés...
la professió del seu pare i quan ell arriba a casa i demana al seu pare què és el que és, allà està la història perquè el nano vol escriure alguna cosa important i el pare l'obliga finalment perquè ell vol...
vol escriure investigador o filòleg o alguna cosa contundent i el pare li obliga finalment a escriure docent i això està explicat en clau d'humor amb molta gràcia la manera en què ho explica el fill perquè el fill és un seductor cosa que el pare, en contrast, és un autista és un autista
està explicat amb un clau d'humor amb un home que sap dirigir-se a un gran públic i sap tocar el punt exacte amb el Tom que ho ha de fer.
Però la realitat és que és la clau de la història. Ell acaba escrivint docent, que no ho vol escriure, que l'ofèn i que l'humilia davant dels seus companys. Encara que ho diguem tota la clau d'humor del món. Que no sabem tampoc per què aquesta paraula és tan pejorativa. Això és una de les coses que tampoc s'acaba d'entendre bé. El fet de ser docent tampoc sembla que sigui tan insultant. Mira, això seria com a qui dirien... Total és un mestre, saps? Aquí moltes... Això...
No trobo tan dolent. No sé quina mena de cultura... Home, aquí a Espanya hi havia una manera d'entendre cobre menys que un mestre Tites o... Home, no era una frase que es podia...
posar en situació de menys preu el que la pronunciava en relació a un mestre. Per exemple, això sense anar massa lluny, jo crec que en els últims anys això s'ha revaloritzat o s'ha...
no sé ara tampoc què dir-te, però diria que sí que hi havia un cert menyspreu en segons quines professions. Sí, tens raó, perquè es considerava com símbol de pobresa. O de poca categoria. Exacte. El que passa és que a la vegada aquest tema està introduït
per fer-te veure d'una forma subtil, que en realitat ell, amb el seu fill, l'Uli, en sembla que es diu, amb el seu fill, repeteix la mateixa història. Perquè en un moment determinat li obliga el fill a fer la sala activitat, quan la dona li diu, no l'obliguis, o sigui, no...
I, en definitiva, després de fer la solidaritat, la nana no sap què fer i està posament desorientat. Llavors, per allò és un conflicte. És a dir, ell, com a persona, acaba repetint el mateix esquema que ell està criticant d'alguna mesura en el seu pare. I no se'n dona ni compte. No se'n dona ni compte.
Per exemple, això de guió, el conflicte, perquè és un pare, un fill i un net, com sigui així, el conflicte entre el pare i el fill, que són fill i net, no està massa ben explicat a la pel·lícula.
No, perquè està dit de passada. I això és el que jo li trobava de pega. Així és com el conflicte entre ells dos, el conflicte central dels dos acadèmics, aquest està magníficament explicat. En canvi, quan la pel·lícula vol fer-nos veure que repeteix la problemàtica, primer no la repeteix del tot i després està mal explicat. Aquest seria una pega que jo...
li posaria la pel·lícula. Però és una pega marginal, eh? Però amb tot és una cosa que te la suggereix. És a dir, no està dit explícitament, però està suggerint que ell inconscientment està repetint el mateix que li ha fet el seu pare. Per mi la pel·lícula té segurament una escena memorable que penso que té una riquesa brutal, que és quan criden al fill i el fan anar a una petita habitació del Ministeri d'Educació...
i on ja en tot el tribunal està congregat allà i aleshores allò em sembla que la pel·lícula és el que segurament destaca més o el que està més ben aconseguit perquè allà es poden demanir fes una sèrie de problemes és a dir...
què és el que ha de fer ell, què és el que fa el senyor que té el president del tribunal, per què ha reaccionat d'aquella manera, i també la manipulació que pot suposar aquest tribunal per fer donar premis o no d'otorgar-los. La mateixa forma que es mostra aquest Ministeri d'Educació, on de fet la sala és petitíssima, el passadís, no es pot ni... És que és claustrofòbic, allò, eh?
I a sobre l'han de treure una cadira de fora i hi ha una seta d'aigua que no funciona. Per tant, en el fons hi ha una mena de crítica a l'Estat en quant que no valora les coses i això està dit també d'una forma subtil. Subtil i amb un punt de sarcasme perquè ja hi ha un humor àcid boníssim. Un humor àcid perquè el president del tribunal està en ater conflicte amb el seu pare perquè va tirar per terra...
l'obra titànica que ell s'havia tirat 30 anys elaborant. I, per tant, és una lluita acadèmica cinc quartel. I Espones ha de manifestar allà. I està molt bé, perquè a més són uns primers planos de tots ells, de tots els que estan... Tots ho fan molt bé, eh? És a dir, el mateix que fa de Gosman, sembla que és el senyor... El president. El president ho fa perfecte, és a dir, ho fa... vull dir, té...
Doncs està molt bé. Jo estava esperant a sentir-vos perquè, la veritat, em sembla que no havia acabat de lligar totes les escenes. L'havia vist fa poquet. És una pel·lícula per veure més d'una vegada, eh? Bé, o per parlar-la, com ara estem fent, també. És que a mi em costa una mica veure una pel·lícula més d'una vegada. Sí, a mi també. I tenia ganes de sentir-vos i de deixar-vos parlar i ara ja més o menys he acabat lligant. La veritat és que estic molt content per això perquè era la meva pretensió, no?
Perquè per mi la pel·lícula tenia uns moments molt brillants, aquest de l'habitació, per exemple, no està gens malament, el que destacaves al començament també. Hi ha una sèrie d'escenes que, bueno, estaven com a mínim resoltes d'una manera, a vegades potser una mica pretensiosa, en el sentit de voler ser com molt moderna, i que tampoc de vegades calia en una pel·lícula com aquesta. Però és veritat que com a mínim tenia aquestes ínfoles d'intentar ser una pel·lícula de molts estils,
Però no acabava d'agafar gaire bé el sentit de la pel·lícula ni l'argument o el tema més aviat, no?, què volia explicar-nos. I ara amb el que esteu dient ho entenc una mica millor. Jo havia interpretat, bé, més o menys de la meva manera, el fet de, bé, no interpretar, sinó que és una cosa que es veu, no?, la dicotomia que hi ha en la pel·lícula i el que es destaca molt entre el que és la investigació científica, com es diu allà, tot i que sigui filològica, però científica al cap i a la fi...
amb una metodologia profunda, sistemàtica, duríssima, perquè està tota la vida investigant uns textos, mirant el detall, i això ho revaloritza per mi d'una manera també brillant en aquella escena en què ell se n'adona
de tota la trama que hi havia darrere d'aquest premi que li estaven donant però ho descobreix ell això que acabes de fer és un espòiler a mi no em molesta, jo no ho volia dir però ho has dit tu no passa res en aquest aspecte és el moment que queda més clar el tipus de personatge que és el pare perquè el pare descobreix la problemàtica que hi ha dintre per no dir més coses ell ho ha descobert amb una paraula
exacte, ho ha descobert amb el seu propi mètode perquè el mètode que ell usa li serveix per descobrir on està la problemàtica el suspens aquí està ben jugat està molt ben jugat és una pel·lícula de suspens és com un thriller particular
manté la situació i allà tu defineixes el tipus de personatge humà que està dintre d'aquell cap és allà on tu te n'adones absolutament perquè l'escena final amb la cara d'ell
com a un primer pla entrant és tremendament dura. Sí, sí, perquè estàs esperant que la pel·lícula continuï i pensant què passarà ara. Veritablement no pot passar res, si us fixeu. Jo arribo a aquesta conclusió. No pot passar res perquè tot està... Ella accepta el premi sabent que no l'hi han concedit a ell.
Però tot està tan tancat, no?
la seva soberbia és tan superior a qualsevol altra cosa que el fa mantenir la posició en què està, malgrat això. I d'altra banda, la posició del fill, que és molt més complexa, jo em preguntava...
Quines són les raons de fons per les quals accepta aquest tipus de situació? I jo no sé si esteu d'acord amb vosaltres. Hi ha un moment a la pel·lícula que el fill està amb la seva dona, que està al llit, i no sé de què estan parlant, però hi ha un moment... La dona li diu que és un covard. Exacte, que ell li diu, no em series infidel. I li diu, perquè no te'n seria. Diu, no, no ho series, no ho series...
D'una manera com normal. I la diu, per què penses que no ho seria? No, perquè en el fons ets covard. Allò que està passat de Transquilló, vull dir que només és una frase, sí que usa la pel·lícula per mostrar-te, en definitiva, el meu modo de veure, la raó per la qual ell no lluita finalment, eh?
Sí, però no està del tot agafat de resquillada. No, no, en el sentit que ja s'ha fet alguna referència anterior i segurament hi ha una crítica que no sé si la mateixa societat israeli està preparada per acceptar. No estic segur perquè no la conec prou, la societat, però sí que és veritat que es fa una referència al fet que...
Com si es tractés d'un western gairebé, es parla de la masculinitat amb la que es considerava l'hebreu clàssic i de la manera com s'havia transformat i la feminitat. Vull dir que hi ha un discurs, en el fons, d'un masclisme molt fort i d'una exigència cap a la persona que també pot justificar.
La veritat és que la complexitat que s'introdueix en aquest sentit en el personatge del fill és molt interessant. Perquè, per una banda, el veus com un personatge noble, al cap i a la fi. Noble, perdedor. És una forma de perdedor brillant, seductor i molt més amable al món que el seu propi pare. Jo no estic de tot d'acord amb això que sigui perdedor. Jo vaig fixar justament en aquesta escena que tu dius que és veritat que li diu covard. Sí.
Però el problema per mi és que després, al llarg de la pel·lícula, no està sustentat per cap altra cosa. Només hi ha aquella paraula que li diu la dona i no tens cap moment que puguis veure que ella és covard. Li diu covard, li diu covard. Però jo m'agradaria que fos generós. M'agradaria que fos el gran. Jo el que veig és que una cosa que hi ha, una discussió entre pare i fill,
és que mentre el pare el veus com un ressentit, com un senyor egoista, i a la vegada el veus com insegur, és a dir, totes les coses que fa, quan li donen el premi, en el fons ell no es creu que és la gent que se'l mereixi, i que es torna ressentit perquè critica tothom,
És un tipus de venitós, obsessiu i intransigent fins al paroxisme d'aquells que no acceptaria que una coma no estigués en el seu lloc i faria capaç perquè la coma estigués en el seu lloc. Està molt bé quan li fan l'entrevista a la periodista. Allò és boníssim, perquè també el perfila. Però llavors te'n dones compte que ell no té cap escrúpol i es carrega la feina del seu fill, perquè el seu fill en alguna mesura és menys autista que ell,
és més divulgador, és més llançat i molt més brillant. Quan dieu autista... Perquè és un home molt tancat amb el seu món i al món extern no li importa. I només li importa el seu món, el seu estudi i el seu treball que està fent. I la relació amb el...
amb el món exterior no li interessa per res. Ni amb el fill ni amb la seva dona. O sigui, amb tothom, llavors d'ell marca un esquema que passa de tot i només li interessa i està concentrat en el seu... Que segurament és una cosa... En la seva feina, no? En la seva feina. Segurament és una cosa que amb determinats investigadors es deu produir. És a dir, que penso que això no està forçat. És a dir, jo tinc la sensació que hi ha molta gent, allò que diuen, és un savi despistat, que aquell senyor està tan concentrat en la seva investigació i en el seu estudi
que tot allò del voltant prescindeix, no li interessa. Llavors què passa? Que són unes persones molt difícils de conviure, perquè és clar, si tot el dia estan només fent lo seu i no parlen ni amb la dona, ni parlen amb els fills, ni parlen amb ningú i passen de tot i desapareixen i no saps què fan. I en canvi el fill... Però que això sigui autisme... Bueno, és una forma de dir-ho, eh? No, no, no.
És una llicència poètica, però està bé destacar que literalment... No, ja sé que tu llavors estaves pensant... No, no, no, ho deia com a perfil del personatge. És el perfil en el sentit que viu en un món tancat que és el seu, exclusivament seu.
A mi el que em sembla que està més aconseguit de la pel·lícula és que com que cada personatge, si te l'analitzes del seu punt de vista, el veus coherent, és a dir, a mi em sembla que el fill publica molt més que el pare, quan hi ha un moment hi ha una escena que és molt guapa, que ell li està escrivint l'informe i em sembla que l'altre està fent l'entrevista amb la periodista o no sé què,
Tant d'uns compte que l'altre va tatxant frases perquè no encaixen amb el seu pare. Però el vol reforçar, a la vegada. Però va traient les coses que més o menys el puguin molestar o que no són veritat. Llavors, ell és un senyor molt més productiu. I a més, una altra cosa que també queda clara en la pel·lícula és que mentre el pare està ficat en la tradició
amb el sistema d'allò, però en el fons no aporta res nou, perquè sempre està pendent de trobar la solució. El fill és molt més arriscat i, en definitiva, per això ha publicat molt més. I és la raó per la qual la societat el valora més, el fill que el pare. L'estic passant molt bé, ho he de dir, més bé ara que veient la pel·lícula, parlant d'ella. No, no, sincerament, perquè m'agrada molt la polèmica i això ho dic abans de fer una defensa del pare, perquè també tinc ganes de fer una defensa del pare. És que tots són defensables.
El problema és que... Però ara us l'estàveu carregant de manera sistemàtica. Ho he dit per això. Com les tragèdies greques que deia abans, que si cada personatge és coherent amb el seu, te'n dones compte que el conflicte és inevitable i que si... Ho deia al principi. Si tu analitzes el que fa el pare, el veus coherent i veus que l'entens que ho estigui fent allò. Però si analitzes també la forma de treballar el fill, te'n dones compte que és també coherent. I per tant, el conflicte està servint perquè és realista i
No, no, però jo em refereixo a que vosaltres ara us estàveu decantant pel fill i jo ara vull decantar-me pel pare. No, no, jo tampoc m'he decantat pel fill perquè en el fill també li veia, malgrat tot això que és positiu i tal, no tan enlairat com a ser el gran generós que ho fa exclusivament per si és una veritat. Jo crec que no. O sigui, que allà hi ha un conflicte pare-fill i que està ras d'humanitat i prou.
és que el fill, en realitat, jo crec que, com molta gent de la pel·lícula, hi ha només un moment, que és l'escena aquella d'estar dintre d'aquella habitació petitona del Ministeri d'Educació, en què es destaca també, bueno, es destaca el que tu deies també, Joan, els pocs recursos, al cap i a la fi, que es destinen a l'educació, que sembla ser que és una cosa universal, no és una cosa només que tinguem aquí al voltant nostre, doncs, efectivament,
En aquell moment sí que hi ha una defensa aferrissada del pare. El que passa és que després en l'escena que tu dius també del moment en què ha d'escriure el Parlament, veritablement veus que en realitat és una cosa per ell forçada. No la té com una cosa natural. Així com l'havia fet molt bé, després l'ha de matisar molt.
I en el fons... Però l'ha de matisar molt perquè s'està intentant adaptar a com és el pare. Ell ho diria d'una manera, però s'ha adonat que hi ha determinades expressions... No, no, no al pare. No a la forma com és el pare, sinó a la forma com la gent vol sentir que és el pare.
El pare, en realitat, i vull arribar a la defensa acérrima del pare, que encara no ha arribat en aquest programa, doncs el pare és l'investigador aferrissat que arriba fins al límit, fins a buscar la paraula on ningú no la troba, que s'està a 30 anys.
intentar buscar les diferències entre la tradició talmudica que s'havia fet servir fins al moment i la que es feia servir anteriorment. Llavors arriba una persona, que és el Grossman aquest, que ho desmunta tot això... Perquè ho troba. Ho troba per casualitat, llavors ho publica. Llavors... Es converteix en enemics.
però es converteix en enemic perquè aquella persona, i en el fons el fill és en part també còmplice d'això, sense que ho reconegui en cap moment, però en el moment de l'explicació aquella jo crec que sí que queda clar, és còmplice del fet que s'està intentant tancar, amagar tot el que havia fet el pare, que és el que veritablement té mèrit com a investigació científica. No ho sé, jo crec que no entenc. Jo ho veig així. Jo crec que és una investigació passada de moda. A mi em passa una
cosa amb la pel·lícula. És la feina, això és el que destacava el Jaume Valle. És la feina en comparació a la festa, perquè la festa és publicar, és que tothom et digui que bé que ho has fet, que et considerin dintre d'una acadèmia. Jo tens raó, però jo crec que la seva investigació, crec que la pel·lícula transmet que la forma d'investigar del pare té un punt de... De modè.
La potència de la sistemàtica, la potència de fer-ho bé, però un punt de no creativa a base que l'important és justament la sistemàtica. Això seria així si no hi hagués l'escena... Això és el que es veu, eh? No, no, això seria així si no fos per l'escena, que ja hem comentat abans, en la que es demostra la utilitat i la potència del seu mètode. Perquè amb una sola paraula i amb totes les seves fonts d'informació aconsegueix...
A esbrinar la veritat. Això és veritat. Però li dono la volta d'una altra manera. És a dir, jo quan vaig fer la pel·lícula, al principi de la pel·lícula, tinc la sensació que el Grossman és un fill de puta, per a totes les presidències que molesta. Perquè, en definitiva, li fa una gran putada. És el president, a més a més, del tribunal.
I està tan a dalt que no vol que ningú li faci ombra. Exactament. I el fill és còmplice d'això, en el fons. No, no, no. Jo penso que no. Perquè cada any ha presentat el premi pel seu fill, pel seu pare. Perquè sap que no li donaran. No, no, no. Això no està tan clar. Doncs és el que jo estic defensant. Defensa del pare. Jo el que crec és que a mesura que avança la pel·lícula,
Te'n vas donant compte que aquest Grossman potser no és tan mala persona com jo he imaginat. És la sensació que tinc jo, eh? I no és tan mala persona perquè en un moment determinat li diu tu no saps realment per què es li diu la pel·lícula a peu de pàgina. Perquè un gran científic li ha posat... Ells se n'en fotien, tots els científics importants se n'en fotien d'aquesta persona.
creient que era un perdedor i que mai arribaria a aconseguir res. Per això ell, tota la pel·lícula jo la veig com un senyor amb problemes d'inseguretat, és a dir, el veig insegur, el veig que no està fent realment el que ell creu, cosa que al fill no li passa, el fill és més segur. Però llavors, a més d'això, en un moment determinat queda clar que el senyor aquell que és un gran investigador, que ell s'ha fet famós perquè a peu de pàgina aquest gran investigador li va posar una nota dient «ets el meu alumne preferit i a més a més has trobat no sé què»,
resulta que això li van dir, ell ho explica, ho van dir en plan de caixondeo. Li van dir per contentar-lo, per donar-li peixet, perquè callés i perquè s'acontentés. Llavors resulta que tens la sensació que ell, el pare, no és conscient que s'ha de passar, que està en una època passada de forma d'investigació tradicional, clàssica, i en canvi el fill ha entrat en un món més modern de dir, bueno, tenim els elements, intentem buscar...
La resposta, la solució... Imaginem coses. No, no, no, són dos plantejaments diferents, eh? És a dir, i entenc que sigui discutible... Però el director deixa molt clar la seva visió en una escena que potser esteu oblidant, que és l'escena en què el Grossman... I que dius, què fa aquest home aquí? El que ens vol dir amb el Grossman, quan el veiem... No, no, quan el veiem remenant les escombraries directament, que és quan passa el pare per allà, després del començament...
ho està dient clarament, aquest home el que fa remenar la porqueria no fa res més de la seva vida va tenir una descoberta casual llavors d'això s'han aprofitat i aprofita per deixar de banda totes les altres coses però jo no tinc clar el que no tinc clar de la pel·lícula era hora que discutíssim una mica estàvem massa d'acord últimament jo no tinc clar que quan ell que tota la gent que és a dir, en el tribunal
No l'ha proposat el fill, no l'ha proposat el Grossman, sinó l'ha proposat un altre. I no tinc clar que tots ells són científics, encara que potser si és veritat que ja hagin arribat a ajudar, que no tinc clar que ells tinguin clar que en el fons el fill és més interessant o portarà més coses que el pare. És a dir, el pare en el fons ells tenen la sensació, crec, i això és el que quan arribes a fer la pel·lícula tens la sensació que per això
Ell, el Grossman, creu que el pare no se'l mereix. I ho creu honestament. No per pur oportunisme. Però és l'únic investigador nat i coherent i consistent de tota la colla que hi ha. Els altres, mira una altra escena en la qual...
El pare entra, la festa després, i tots estan allà parlant i no se sap de què parlen. Fins i tot se sent algun que diu, m'he perdut, no sé què estàs dient, perquè estan fent frases sueltes per aquí i per allà. És com la d'allò, la conxorxa de tots els ineptes que estan allà parlant. Però què fan? Hi ha una altra cena que parlen.
Una sentència molt significativa és quan el fill busca el pare i al final... Sí, és veritat. Al final, quan hi ha un moment determinat que el pare busca el fill i el troba reunit amb els seus amigatxos que estan tallant la noia aquella rosa que no se sap què significa, i que a mi em sembla que quan està al final on et fa l'entrega, aquella dona està més endavant i es gira la cara...
en realitat ella no s'acaba de creure que li hagin donat el premi amb ell. És a dir, que en el fons tots, inclús els amics d'ell, del pare, són conscients que potser... De que no pot ser. Si són 20 anys d'haver-se presentat i mai no li han donat i tota l'acadèmia està en contra d'ell, és que no pot ser. La gent que ho coneix està clar que no s'ho creu.
Em deixo dir com a final només, que el que sí que m'ha semblat... Sí, va, que tu has començat amb la pel·lícula, acaba-la tu, va. Com a significativa del món, el que sí que em va fer a mi pensar, descriu una història concreta, és tota una història especial de pare i fill ben descrita, però sí que em va fer pensar fins a quin punt
El món jueu descriu sempre obsessions i unes obsessions absolutament inflexibles. I el món acadèmic en general, que pensem que és un món epicur i de grans virtuts, però en realitat són enveges els que es mouen. Això seria el que és generalitzable, però el que és específic per ser jueu...
és justament la cosa obsessiva. I llavors, per això deia, ja no tenim temps, però comparar-ho amb les pel·lícules d'Arrel Jueva, com els Cohen, amb la pel·lícula Aquell, un hombre seriós, i algunes coses del Woody Allen, perquè hi ha una cosa que és constant, que és aquests perfils de personatges literalment obsessius.
I el pare és un personatge específicament d'aquest tipus de perfil que em va fer pensar que és més genèric, això, del que sembla en si mateix la pel·lícula. Doncs valgui aquesta conclusió de Carme, que també era el plantejament inicial per la qual va recomanar la pel·lícula, per recomanar-la, efectivament. I a més a més perquè l'heu de veure en uns cinemes als quals heu d'anar.
perquè són els bolits, no hi ha enlloc més jo diria que en el món que es passi versió original, substituda el català i que hi hagi un bar tan maco i amb gent tan amable que et serveixen les begudes i el menjar amb tanta afabilitat és molt agradable també
D'un minut, un minut perquè és l'Obski, si us sembla, que seria únicament dir que és un director del qual és difícil. Polac. Sí, Polac. Amb la trilogia, amb el trinomi d'Andrei Bagda i Roman Polanski, doncs serien els tres més coneguts i més internacionals dels cineastes polacs.
i que, efectivament, són més conegudes, sobretot, les seves últimes pel·lícules, el Decàleg, i després la doble vida de Verònica, i a més a més la trilogia, que és la que més es coneix. Es considera el Decàleg la millor de les seves pel·lícules.
I veritablement, de fet, el Jaume abans ja ha definit una mica tot, i si s'havia de fer alguna presentació l'ha fet ell abans, perquè ha acabat dient o ha arribat a dir que el que és l'Hoski estava especialment obsessionat o convençut que hi havia un sentiment de culpa i que això era real i que existia. És un director veritablement obsessionat pels temes de les constants catòliques, perquè venia d'aquest arrel,
Però sí que és veritat que també ho tractava tot amb una característica d'indagació cap a la individualitat i cap a la superació fins i tot d'aquesta culpabilitat que és meritori en una persona que prové d'aquestes arrel. És un director a descobrir. Es considera un dels grans directors autors dels finals del segle XX.
i algunes de les seves pel·lícules, el de Cala, per exemple, estan considerades de les millors pel·lícules de la història del cinema directament. Per tant, és un director que s'ha de veure i no podíem deixar de passar, ja que ho havíem proposat, doncs de comentar-ho perquè els oients, si no coneixen prou la seva obra, nosaltres mateixos igualment, doncs se l'apuntin i la vegin. Molt bé. Ràpidament, la setmana vinent. Joan, vinga, tu què tens aquí a apuntar? La setmana que ve ens toca... Elogi dels actors i les actius professionals. Que ho fa el Jaume. Jaume i Ventura Pons, que ho faràs tu, finalment. I Ventura Pons, que ho faré jo. Valé.
La setmana que ve seguim parlant. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir tots els programes que vulgueu. Fins la setmana vinent. Bona nit. Adéu.