This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Sentiu, és la sintonia del Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats.
Prepareu-vos a escoltar les interessants entrevistes
i les curiositats d'aquí i d'arreu.
Fem ràdio amable, parlollent tranquil i culturalment curiós.
Benvinguts, convidat i amanitat.
Benvolguts, viatges, història.
Ben trobats, cultura.
Tot això ho escoltareu en els Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats, aquí, a Ràdio d'Esbert.
Fem's Twist Contest.
Now, let's meet our first contestants here this evening.
Young lady, what is your name?
Mrs. Mia Wallace.
And how about your fellow here?
Mrs. Mia Wallace.
All right, let's see what you can do.
Take your wave!
It was a teenage wedding and the old folks wished him well.
You could see that Pierre did truly love the mademoiselle.
And now the young monsieur and mademoiselle have rung the chapel bell.
C'est la vie, c'est the old folks.
It goes to show you never can tell.
They furnished off an apartment with a two-room robot sale.
The cooler radar was crammed with TV dinners and ginger ale.
But when Pierre found work, the little money coming worked out well.
C'est la vie, c'est the old folks.
It goes to show you never can tell.
They had a high-five phone, oh boy, did he let it blast.
Seven hundred little records, all rock, rhythm and jazz.
But when the sun went down, the rapid tempo of the music fell.
C'est la vie, c'est the old folks.
It goes to show you never can tell.
They bought a souped-up chitney, was a cherry red 53.
Drove it down to Orleans to celebrate the anniversary.
It was there where Pierre was waiting to, the lovely mademoiselle.
C'est la vie, c'est the old folks.
It goes to show you never can tell.
They had a teenage wedding and the old folks wished them to be.
They had a teenage wedding and the old folks wished them to be.
Well, you could see that Pierre didn't truly love the mademoiselle.
And now the young mature and mademoiselle...
Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio Desvern.
Una setmana més a Cinema Sense Condicions.
Avui, 29 d'octubre, que ja per aquí, als voltants de l'emissora,
ja es comença a respirar una mica l'ambient de Tots Sants i la castanyada
i després també d'algunes coses ja d'un regust una mica més americà i tal.
Bé, doncs avui nosaltres hem optat per posar com a pel·lícula clàssic de la setmana
Pulp Fiction de Quentin Tarantino.
La segona pel·lícula de Tarantino, ell es va iniciar amb el món del cinema amb Reservoir Dogs,
que també és una pel·lícula molt interessant, per ser la primera ja apuntada de maneres al noi,
però la veritat és que aquesta, bueno, ara en parlarem de forma més extensa,
però amb aquesta va tocar el cel.
En primer lloc, bona tarda, Jan, què tal, com ha anat?
Bona tarda.
Bona setmana o què?
Molt bona setmana.
Al marge de temes esportius, que no hi entrarem.
No cal.
No, no cal.
Però bé, bé, bé, bona setmana.
Molt bé.
Al marge de l'esport.
I res, de tema de cinema, només el diumenge vaig tenir temps.
Sí.
I vaig tornar a repetir una pel·li, ja que estava plovent, que era El dia de maanyana,
i ja l'he vist uns quants cops per culpa al meu pare, que en això, la meteorologia i tot això li agrada,
però em va venir molt de gust i feia temps que no la veia, i sí, sí.
I què tal?
Bé, a mi...
Et segueix convencent?
Sí, sí, no, tot això m'ha enganxat molt al meu pare,
les catastrofes o que s'acabi el món, coses així, m'agrada, m'agrada.
A vegades el punt aquest que tenen...
Has vist Melancòlia?
No.
És un altre...
És un altre...
Un altre registre.
Tot i ser també una mica el mateix, eh?
És una...
Bueno, la temàtica és aquesta, no?
La temàtica és la mateixa.
Doncs sí, sí, doncs m'agraden bastant aquestes pel·lis, sí.
S'acosta a algú cap a la Terra que...
Que acabarà amb ella.
Acabarà amb ella.
Clarament, en aquell cas.
Afortunadament acaba avançant la pel·lícula que la Terra.
Sí.
Però, sí, si tens oportunitat de veure-la...
Sí, que és interessant.
És una pel·lícula bona, eh?
Sí, és interessant.
Melancòli.
I tant, me l'apunto.
Molt bé.
Anastasi, bona tarda.
Bona tarda.
Com ha anat la setmana?
Mentre no s'acabi el món, hem d'anar tibant una setmana darrere l'altra.
Sí, sí.
Anant deixant que passin i que passin el màxim de coses interessants dintre la setmana.
A vegades són interessants, a vegades són difícils de gestionar i tot s'ha de gestionar.
Tant el bo com el dolent.
Per tant, endavant.
Les anxes.
Estem aquí, exacte, i només hi ha una direcció.
Endavant.
Molt bé, doncs, bueno, ja ho hem comentat, la pel·lícula d'avui és Pulp Fiction.
És una pel·lícula que just aquest any compleix el 30 aniversari.
És de 1994.
Aquesta pel·lícula és molt personal.
El guió, perquè es feia una idea, és un guió original que va guanyar l'Òscar, el millor guió original.
La pel·lícula va guanyar la Palma d'Or, va ser presentada a Kant i va guanyar la Palma d'Or.
I, a més a més, com a producció, també va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula.
A part d'aquests tres premis, va tindre 40 premis més amb diferents festivals i certamens.
Això dona una idea que estem davant d'un producte important.
I no solament ja important pel fet cinematogràfic, sinó també important pel que és la història del cinema,
perquè jo diria que marca un abans i un després d'alguna forma de veure i tractar el cinema, el thriller concretament.
Aquí el Tarantino ha explicat moltes vegades que ell, per veure la pel·lícula, es va inspirar amb el cinema que ell havia vist i li agradava
i també amb les lectures de jove que ell havia cultivat i li agradaven.
I llavors, amb tot això, va fer com una pasta i aquesta pasta és la que serveix en la pel·lícula, no?
O sigui, serveix una mica com element per fer la pel·lícula.
De fet, la Palp Ficció comença amb una pantalla en negre sobre la que surt escrit.
Palp. Número 1. Massa de matèria tova, humida i informe.
2. Revista o llibre que conté material sensacionalista, característicament imprès en paper vast, no refinat.
És a dir, ens situa en el material que ha donat origen al que veurem, no?
I el que veurem es podria explicar d'una forma molt extensa, però vosaltres teniu que veure la pel·lícula si no l'heu vist.
I si l'heu vist, us recomano que hi torneu perquè serà gaudir-ne de nou, perquè la pel·lícula sempre et dona motius que t'inspiren
i després, sobretot, està atrevessada absolutament per una música dels anys 60 meravellosa.
Doncs, anem a explicar-la d'una forma sintetitzada.
La pel·lícula barreja amb bellugança aleatòriament amb el temps, és a dir, que no és un temps continu,
una història de dos gànsters de poca monta, la dona d'un mafiós molt perillós,
un boxejador fracassat i la seva nòvia,
i una parella de tracadors maldestres d'allò que dius, ui, que poc que en sabeu de...
I ja està. I amb aquests elements, amb aquests elements, ui, ui, amb aquests elements
i amb una fitxa artística que és la següent.
John Travolta, recuperat pel cinema d'una forma impressionant, perquè el paper al bord, eh, la veritat,
representant el paper de Vincent Vega.
Samuel Jackson, el paper de Jules. Aquests serien els dos gànsters de poca monta que hem dit.
La Uma Thurman, extraordinària també, amb el nom, amb el paper de Mia.
Mia és la dona d'un gànster notablement perillós.
Herbert Keitel, en el paper del senyor Lobo, que és un home que arregla problemes.
Tim Roth, que seria Punkin, que és un dels de la parella maldestres,
que està secundat, ella és Amanda Plummer.
Després hi ha Bruce Willis, amb el paper de Buig, que seria el boxejador fracassat.
I Maria de Madeiros, que seria Fabián, que seria la seva nòvia.
Després hi ha altres personatges secundaris,
però el Marcelus Wallace, que pivota tot al voltant d'ell, que és el gran mafiós.
Aquest està interpretat per Bing Reims.
Després també hi ha la Rosana Arquet, Christopher Walken,
i el mateix Quentin Tarantino, que es reserve un paper bastant divertit,
d'un tio que, clar, està patint perquè li han muntat un pastís allà
i està esperant que vingui la seva dona,
i la dona a ell li fa molt respecte perquè quan vegi allò no el suportarà.
Pastís sanguinolent, eh?
Sí.
Sanguinolent, que no sembli un pastís de veritat, ara, saps?
Sanguinolent total, o sigui, un mort, vaja, li posen un mort a casa.
Molt bé. És a dir, amb això crec que us he fet una introducció al tema,
et passo la paraula perquè sé que tu també has gaudit molt d'aquesta pel·lícula
i m'has comentat que tenies coses anotades per dir.
Compartir totalment amb tu aquestes primeres informacions i també sensacions.
El primer que em passa amb aquest home, amb el Tarantino,
amb tota la filmografia que he fet,
sent algun de les pel·lícules per mi més interessants o menys
a nivell lliada d'interès pel tema,
perquè interès cinematogràfic jo penso que totes en tenen i molt.
per mi la sèrie del Kill Bill...
Kill Bill.
Kill Bill, per mi, no m'interessa tant la temàtica.
Ja he vist molt cinema de lluita, realment, de veritat,
dels que la feien, de veritat,
tant xinesos com coreans com japonesos,
i ja havia vist moltes coses meravelloses en aquest tipus de cinema,
i jo crec que ell juga simplement a copiar, en aquest cas,
com fa moltes vegades amb altres coses.
Però aquí per mi se li notava una mica massa.
Però, bueno...
Potser també s'està posant molt en el terreny del còmic, eh?
Sí, sí.
Bueno, ell al seu cítric també circula a vegades en aquest terreny,
i aquí clarament el Deep Pulp ja està dient de què estem parlant.
La pasta de paper, perquè finalment aquí hauríem de treure el Deep Pulp per pasta de paper.
Pasta de paper, sí.
Que després pot ser el paper elaborant millor o pitjor,
i així tenim llibres com aquest teu que tens aquí,
que té un paper finet i tal,
com les revistes que sortien, el tipus de llibres que sortien,
amb aquest tipus d'animacions i de dibuixos,
que realment tenien un paper bast perquè no s'elaborava tant.
A mi el que em sorpèn sempre amb totes les pel·lícules Tarantino
és la seva, jo crec, com traspuen la seva intel·ligència.
És un tio hiperintel·ligent, n'estic convençut d'això.
No sé quin d'allò té, quin IQ té, que es diu,
quin indesintel·ligència té,
però realment ha de ser molt alt.
O sigui, és un tio molt intel·ligent,
és un tio molt llest, que les dues coses són compatibles, òbviament,
i és un tio amb una molt bona visió, penso, global de la jugada.
I llavors això és tan important per a algú que, a més a més de fer art,
vol ser autor, que és el que finalment ell aconsegueix en aquesta pel·lícula,
com en totes les altres, pràcticament,
que per mi ell és una mica el paradigma de tot això,
en la història del cinema i en agut gent amb aquesta visió.
I diria Wells, per dir el primer,
i tan nostrat i tan amic del nostre amic de la filmoteca.
Esteve Riemau.
Esteve Riemau.
Però Wells seria un altre exemple.
És a dir, que estem parlant d'una figura realment molt forta,
vull dir que emergeix enmig d'aquesta dècada dels 90,
amb una força i amb una claredat d'idees,
que realment ja hi havia molts grans pel·lícules,
i n'hi haurà,
però molta gent considera que aquesta pel·lícula en concret,
Pulp Fiction,
és una de les millors pel·lícules,
algú diu la millor pel·lícula de la dècada dels 90.
Jo no m'atreviria potser a dir tant,
però sí una de les millors pel·lícules d'aquest tipus de cinema,
dels que s'havien fet i les que es faran després.
Jo, de lo que és el camp del thriller,
no tindria gaire dubtes.
No tindria gaire dubtes.
La pel·lícula en general és un altre tema.
Sí, perquè, home, esclar,
hauries de baixar i mirar què feia Bertolucci,
què feia Berman,
què feia Houston,
i llavors ja se complica la vida.
I més a més es parla també d'una cosa
que evidentment no...
És el tema que es considera una de les primeres pel·lícules
postmodernistes del cinema,
és a dir, el postmodernisme del cinema cinematogràfic, diguem, no?
I això també, bueno, li dona un pes.
A mi el pes per això que li dona
és l'estructura tan peculiar que té aquesta pel·lícula.
Aquesta estructura,
que més aquí podríem discutir una cosa
que ens porta també en un terreny especulatiu
a nivell de què és el muntatge,
què és el guió,
on acaba una cosa,
on comença l'altra.
Fins aquí ho podem saber.
Ell innova,
ell innova.
Però innova més en el guió?
Se surt del registre clàssic
del cinema de l'edat d'or americana,
del thriller,
i llavors comença a introduir variacions.
Sí que és veritat
que amb Reservar Docs,
per exemple,
es veia bastant
que partia molt del Kubrick
de Killer.
De Killer, sí.
Partia molt d'allí.
Però aquí no,
aquí ja és molt més personal.
Una altra cosa molt personal.
I en tot cas aquí,
podríem dir,
sense equivocar-nos,
que està transitant
des del cinema de Hawks
fins arribar a Godard.
Sí, també té elements,
en Godardian.
Fa una volta impressionant.
Jo crec que sí,
i realment això és clar,
i això ve d'això,
ve d'una ment lúcida
que, ostres,
en cada moment troba la manera
de tocar una temàtica diferent,
i en aquest sentit recordaria Kubrick,
saps que Kubrick cada pel·lícula
la feia en funció d'una temàtica
que no tenia res a veure amb l'anterior,
sinó que cada vegada obria
una línia determinada,
i aquest home ho fa
en moments amb uns terrenys
més de tocar de peus a terra.
O sigui, Kubrick potser volava més,
però ell toca més de peus a terra
amb històries que en principi
són històries possibles
i plausibles.
Aquí el Vil està en el límit,
però la majoria sí.
I això fa una...
A mi l'estructura
és el que em té fascinat.
Aquest fa un cinema
de qualitat popular
i Kubrick tenia una pretensió,
que no era pretensió,
sinó que ho aconseguia,
intel·lectual.
O sigui, anava en aquest sentit
de més volada.
Més volada,
però en el fons,
en el fons,
el que aconsegueix un i l'altre
és similar,
perquè els taquillatges
d'algunes pel·lícules del Kubrick
realment són alts
i funcionen molt bé,
i la pel·lícula,
li podíem dir pel·lícula d'autor,
i en aquest cas,
concretament,
la pel·lícula que ens ocupa,
no he mirat exactament
el box office
que va fer,
o sigui,
la taquilla que va fer
en el moment
als Estats Units,
en concret,
jo crec que
ha d'haver sigut
una de les pel·lícules
més rentables
de les que s'han fet últimament.
I en canvi,
es parla de cinema d'autor,
és a dir,
és un autor,
és un veritable autor,
la manera d'enfrontar la història,
jo enfronto una història.
I després també,
és un tio
que parteix
claríssimament
dels pressupostos
del cinema independent americà,
és a dir,
que no estem allà
edulcorant
els escenaris
i el vestuari,
no, no,
estem dintre
d'una línia canyera,
eh?
Canyera,
canyera en quant estil?
O que hagi costat allò,
no ho sé,
perquè té...
8 milions de dòlars.
De l'any 94.
Déu-n'hi-do.
Del 94.
Déu-n'hi-do.
No era un pressupost baix.
No,
mitjà comença a ser alt,
per l'època.
Sí,
per l'època.
Ara imagina com s'ha disparat ara
que estem parlant
de coses 5 i 6
i 8 vegades més altes.
Bueno,
ara estaríem parlant
de 50 com a mínim.
De 50.
Sí,
el quadre d'actors que té
hi ha solament això.
A mi,
hi ha una...
A mi el que més meravella
és això,
i com a muntador,
et sembla meravell
aquest punt meravella.
Em plantejo la gran pregunta.
A quin paper,
l'altre dia dèiem
amb el Profundo Carmesí,
pel fet que estava rodada
tot en planos seqüència,
que avui en seguirem parlant
si dóna temps al final
a l'aula,
aula número 2.
Home,
no,
tres, tres.
Bueno,
perquè de fet hi va haver una zero.
I va haver la zero,
però jo...
I el pilot,
diguem.
Vaig pensar,
l'hi poso 1
perquè serà més fàcil de comptar.
Doncs aquesta és la tres.
Sí, sí.
Llavors,
que realment allà parlàvem
d'una...
una pel·lícula
clarament...
Perdona,
he perdut.
Profundo Carmesí
perquè la cito jo ara.
Ah, sí,
el tema del guió.
De lo fàcil que era
muntar Profundo Carmesí.
Però és clar,
una pel·lícula rodada,
un plan rodada a l'altre,
plan o seqüència,
només calia al final
vigilar una mica
en aquell muntatge
i al final el moment de l'execució
i ja està.
Talla i enganxa i vinga.
Talla i enganxa i vinga.
No és del tot cert,
però va per aquí.
En aquest cas,
en el muntador,
li arriba,
en el muntador
que li donarem nom,
en aquest cas,
que és el...
Sí,
Sali Menck.
El Sali Menckes,
sí,
el Sali Menckes.
Aquest home o dona,
perquè Sali ara...
Sí, sí,
és dona.
És dona,
és dona.
Aquesta dona
m'agradaria molt parlar amb ella
perquè m'agradaria molt saber
la seva feina exactament
a la pel·lícula
quina va ser.
Perquè n'estic molt convençut...
No,
però tu volia preguntar abans
i no t'ho preguntar abans.
Ah, sí?
Fins a quin punt
el guió inicial,
original de la pel·lícula,
contemplava ja
aquests salts temporals
tan peculiars que fa?
Aquestes anades enredent
allà endavant.
O és una cosa
que sorgeix...
Jo tinc la resposta intuïtiva.
Jo tinc el guió aquí.
Tu tens el guió.
Aquest llibre és el guió.
Però pot ser guió de muntatge.
Pot ser el guió que sorgeix...
Però, clar, és el que em anava a dir.
A la millor a mi m'enganya.
Clar, ens enganya.
Hi ha una cosa aquí, Clara.
El guió és de Quentin Tarantino.
Sí.
Però té molt a dir
amb aquest guió
el Roger Every.
Every, sí, senyor.
I llavors, clar,
aquí a la millor
ells van estar treballant
i al final van fer
el que se'n diu
el guió definitiu.
El guió definitiu.
I, clar,
a millor prèviament
hi va haver
un muntatge d'essenes aquí.
Sí.
A explicar ara
ja de passada
ja que ho dius
per introduir una mini aula
aquí
que és que
els guions
allà s'escriuen
evidentment hi ha
diverses escritures de guió
el primer, el segon, el tercer, el tercer, el quart.
Es va refinant,
es va canviant
seqüències, es canviant de lloc
totes les pel·lícules americanes
i ara aquí també, òbviament.
Però allà
es fa un sistema
que és que
segons sigui
la primera escritura
el full és blanc
o el full és groc
o el full és blau
o el full és verd
o el full és rosa
és a dir, hi ha tots els colors
de manera que
quan tu veus un guió acabat
que és el definitiu
és un guió multicolor
o sigui que vas
passant fulls
i cada full és de diferent color.
El que sí que puc dir
és que
amb el llibre aquest del guió
que l'he llegit tot
gairebé
gairebé a cada pàgina
si no cada pàgina
cada dues pàgines
hi ha una nota
a peu de pàgina
en què fa una
una cotació
sobre
un punt
o dos
d'aquelles pàgines
dient
això
a la versió definitiva
es va suprimir
o això
això
va ser
completat
amb tal
és a dir
que no és
no és definitiu
està bé
està bé
aquí
sí, a mi
home, a mi m'agrada
perquè
vol dir que
encara que et sembli
que és definitiu
no ho és mai
no ho és mai
sempre hi ha
el que roda
que allò és el definitiu
això està clar
i per tant
aquesta pel·lícula
l'únic que em dona la pista
que jo crec que sí
que va ser escrita
molt aproximadament
com està muntada
és perquè
determinades maneres
d'entrar
a la seqüència
que vindrà
o de sortir
de la seqüència
de la que sortim
estan tan ben jugades
és el punt tan clar
que dius
és que aquí
ha d'acabar la seqüència
i acaben allí
i quan comença
dius
i comencen aquí
i una cosa
t'has fixat
que això és un retorn
al cinema clàssic
que és
hi ha set
fossos
amb negre
llargs
i després al mig
hi ha d'altres
que després en parlarem
d'això també
a part de les fosses negres
llargues que hi ha
que són quasi
com el que avui en dia
s'ha posat més de moda
que és aquesta
ja no són fosses
sinó que són negres
sense fosses
és a dir
de cop
pam
hi ha un negre
que apareix al mig
però no és l'imatge
que es va d'isolent a negre
i surt de negre
sinó que
pum
un negre
aquí no
aquí són fosses
com tu dius
molt bé
quan diem un negre
que surt al mig
volem dir
pantalla negra
exacte
perquè en realitat
de negres
en surten ballos
a la pel·lícula
però no
no ens volem posar
amb ningú
el color negre
com a color
d'opacitat total
no veus res
després també n'hi ha d'altres
al mig de negres
que són negres
són el que es diuen
fosses naturals
segona mini
d'allò
mini píndola
informativa
fosses naturals
vol dir
quan un element
s'interposa
davant de la càmera
una porta
que es tanca
completament
davant de la càmera
de l'objectiu
o una persona
passa
i s'atura
davant de la càmera
tapa
o el camera
fa un fragment
i arriba una columna
i aquella columna
tapa
això es diuen
fosses a negre
naturals
perquè realment
hi arribes
d'una manera natural
no és una fossa
que has aplicat
un efecte
sinó que realment
en la posta en escena
hi ha un moment
que ens n'anem
aquest negre
la pel·lícula
per tant n'hi ha més
però les que dius tu
són les de veritat
que són aplicades
sobre la pel·lícula
les altres són reals
tens molta raó
estem dintre
d'aula de cinema
sí perquè és que
ara ho fondrem tot
ara ja tot serà el mateix
ara i això ja
no s'ho cregui
serà una pal ficció
no s'ho cregui
particular
per tant
el que sí també
és meravellós
de la pel·lícula
és que no pots parlar
que són relats
independents
no
sinó
que són realment
sis relats diferenciats
que tenen el seu títol
que a vegades apareix
en pantalla
la primera vegada
d'allò no
però les altres 4 o 5
sí que apareixen
però estan lligats
i estan lligats
però estan lligats
amb una lògica
relativa
perquè no estan ordenats
cronològicament
pensem que aquí
es produeix
la primera resurrecció
d'un personatge
i un actor
que és Vincent Vega
John Travolta
que nosaltres
el seguim
com a viu
durant un bon
recorregut
de la pel·lícula
fins que descobrim
que el personatge
va morir abans
és a dir
efectivament
però l'ordre del muntatge
fa
que tu hagis pogut tenir
Travolta
fins més tard
però després
te'l maten
però veus
en cap moment
a l'espectador
es queda despistat aquí
no
això té una gran habilitat
això
això és
de tindre
un tractament
del llenguatge cinematogràfic
extraordinari
i unes idees molt clares
al respecte
jo he intentat
en dues pel·lícules
fer això
no per tant
amb influïts
o no
perquè el director
no ho va dir
en tot cas
una era
a les coses
del Joan Joan
i l'altra era
una pel·lícula
d'un altre company
del Garay
del Jesús Garay
bé
les dues
es van muntar
primer
acronològicament
les dues
van acabar
muntades
cronològicament
perquè vam veure
que el que ens sortia
no vam aconseguir
que tingués
una certa coherència
que hi guanyéssim res
respecte al muntatge
cronològic
per tant
aquí no hi guanyéssim res
aquí la pel·lícula
és tan hàbil
que tot i ser
cronològica
desordenada
aparentment
i tal
quan en cap moment
t'estàs perdent
hi ha dintre
d'un dels capítols
que és el del
de Lloriador
és que
aquí anava jo
tot el problema ve
que ell
que hi ha una tradició familiar
que ja veureu aquí
és molt divertida
per ser aquesta escena
és la que protagonista
el Christopher Walker
però clar
ell
que és el nen
que el Christopher Walker
li dona
el famós rellotge
que va passant
des del Basavi
fins a ell
ell aquest rellotge
quan té que fer
l'escapada
definitiva
se l'oblida
però aquest rellotge
ell té que tornar
a buscar-lo
com sigui
i llavors
nosaltres sabem
que com que
li ha fet una marranada
al gran jefe
i al gran jefe
quan li fan una marranada
envia
a uns sicares
que arreglen el tema
entre cometes
nosaltres
pensem
igual que el Bruce Willis
que ai Déu meu
el que em trobaré aquí
perquè ell el que ha fet
ha sigut una malifeta
dalt del ring
li han marcat
una sala
en la que ha de perdre
i ell no perd
i fa una altra cosa
i llavors
en el moment
que veiem
el Travolta
ja diem
clar
o sigui
allò internament
com a actor
com a espectador
dius
clar
és que és lògic
ha vingut a arreglar el tema
arreglar l'assumpte
però el més impressionant
d'aquest capítol
de la part 4
el rellotge d'or
primer
és la més llarga
dura 47 minuts
des de totes les parts
les parts van amb un
creixendo curiós
perquè comença
la presentació
és el cartell
que dius tu
exactament
el restaurant
l'atracament
són 4 minuts i mig
el Vincent
i el Jules
que fan una feina
que és la primera part
de la feina
de liquidar
a 4 tios
que hi ha en una habitació
14 minuts
el Vega i la dona
de Marcelo Suález
és llarga
perquè és la presentació
de personatges
com el
d'allò
el Vincent Vega
John Travolta
ha de conèixer
la Mia
Uma Thurman
tot aquest
d'allò
què passa
en aquella nit
terrible
coses terribles
però bueno
41 minuts
el rellotge d'or
és 47 minuts
és la més llarga
i a més a més
passa que hi ha dintre
això que acabaves de dir tu
veiem un nen
no sabem on situar-lo
aquell nen
perquè l'història
del nen
la tele
és una tele antiga
dius
sembla que sigui antic
però tampoc massa
quan tornes
fa un pas
que no és evident
no és evident
que el
que el d'allò
que el
ja ho diré
que el Willy
sigui el nen
però
més o menys
ho imagines
dius
ha de ser el Willy
i el nom
és Butch
si no t'has quedat
amb el nom
pot costar
una mica més tard
però hi arribes
hi arribes
he passat 30 anys
allà
és a dir
que dintre del bloc
aquest
passen 30 anys
i tornes endavant
i tornes enrere
i la situació
amb Bonnie
que és la
la penúltima
seqüència
que és la de 21 minuts
i la resolució
i 18 minuts
és a dir
que la pel·lícula
jo no sé
temporalment
no és massa
el gruix
evidentment
està entre la 3
i la 4
que són aquests
41 i 47 minuts
de pel·lícula
estem en 88 minuts
de pel·lícula
que li donen
tota l'entitat
però el bèstia
és això
que aquesta
endavant
provoca
que un personatge
ressusciti
de cop
puguem dir
que com si ressuscités
per què no són
els flashbacks clàssics
flashbacks clàssics
és el que passava
a Zero Bardocks
a Zero Bardocks
sí que hi havia
alguns flashbacks clàssics
què passó
passó esto
i llavors te'n vas enrere
i veus que allí va passar
no sé més quantos
però aquí no
aquí és tot el bloc
que juga amb ell
per tant
jo crec que això
pràcticament
és molt difícil
que surti a muntatge
ha de sortir
del guió
del guió original
i fer un altre efecte positiu
el desenllaç
de la pel·lícula
pot permetre's
el luxe
d'acabar-la bé
és a dir
que tot i de desgràcia
el desenllaç
és rodó
això també
home
a veure
li van donar l'Òscar
el guió
perquè és que és un guió
d'aquells
per emmarcar
vull dir
aquí
s'ha publicat
a Espanya
amb una edició
tu ho has dit
de paper
és un win-win
al final
perquè dius
guanyen els dolents
guanyen els bons
l'història acaba bé
malgrat
totes les desgràcies
que has vist
i tortures
i gent que mora
de manera terrible
i tot el que vulguis
jo diria que
hi ha
violència
i redempció
i redempció
i llavors aquí
aquí estaríem ja
una mica
amb el territori
que pèquim
sí
com sigui
o algunes pel·lícules
vull dir
probablement
probablement
Pequim Pà
el havia vist
bastant bé
el Quentin Tarantino
segur
que és un cine
que li devia interessar
dels 70
segur
després aquesta cosa
del Tarantino
ai
del
del
ja ho diré
sí
del Tarantino
perdona
en que utilitza
aquest recurs
dels diàlegs
no connectats
amb el que està passant
és a dir
ells estan parlant
això és molt bo
això és molt bo
i a més a més
introdueix un element
de naturalitat
absoluta
és a dir
tu ho estàs veient
i dius
és que esclar
aquests tios
igual que jo
me'n vaig a fer un ingrés
al banc
bueno ara parlo
pensant en quan jo
anava a fer ingressos
al banc
per la meva empresa
ara això són
transferències
és bitons
i hòsties
sí
bueno
però
hi va haver un moment
s'ho creureu
nens i nenes
que ens escolteu
que
de
de la liquidació
que es feia
al cap del dia
l'endemà
sortia disparat
de l'empresa
un que anava a fer
l'ingrés al banc
l'ingrés al banc
bueno
doncs
mentre anaves a fer
l'ingrés al banc
podies anar a fer
un tallat pel camí
i
i parlar
amb el del Bar
un moment
en el que li podies dir
escolta el Barça
i tal
bueno
doncs aquests
aquestes petites
se'n van
a matar
a quatre tios
i tranquil·lament
un està parlant
li diu
escolta
tu saps
el que li va passar
l'altre dia
amb aquell tio
per fer-li un massatge
als peus
a la dona de Marcelus
home
però tu què em dius
a la dona de Marcelus
li va fer
escolta
que era un massatge
als peus
jo li feia
a la meva mare
diu
me'ls faries a mi
i el tio mirant-se
com dient
cuidado
cuidado
no et pasis
bueno
en fi
no fem allò
que es diu
no fem maricorà
després
hi ha els recursos
hi ha els recursos
a parlar de la Bíblia
eh
tu
tu
tu conoces
Bíblia
sí
conoces
Ezequiel
sí
pues dime
el 55
versículo 4
què dice
sí
sí
i se l'inventa
i pam pam pam
naturalment
se l'inventa
no hi ha res
escrit a la Bíblia
però ell se l'inventa
no
més
aquí ens porta a parlar
dels actors
esclar
és que
mira que el veig
jo en aquest cas
en el
ja ho diré
els noms
sempre em costen molt
el
Travolta
no
el company
el company
d'altra volta
el Jules
el Jules
Samuel Jackson
el Samuel Jackson
el veig molt
ara he vist amb els anys
en la seva època
hòstia
un personatge que em va
colpir fins i tot
físicament
és una presència
impressionant
l'hem vist després més tard
més gran
i encara en té més potser
aquí en el perigo
se'l veu més jovenet
d'alguna manera
però noi
quina presència
verbal que té
com parla
quina veu que té
i el gest
el gest
el gest
ballura una mà
com dient
però
ni mira el tio
amb la mà
fa un gest
i aquell tio ja sap
que el cuerpo
no es pot moure
ni un mil·límetre
o s'ha de moure
molt ràpid
no i el mateix
Travolta
el mateix Travolta
està immens
jo penso que té un plano
que aquí connecto jo
amb el que deies tu
de Godard
quan hi ha l'acomiada
quan s'acomiada
de l'Huma Thurman
sí
que evidentment
hi ha hagut
una tensió sexual
no materialitzada
perquè és impossible
que no n'hi hagués
perquè amb el Huma Thurman
era impossible
pràcticament
que no hi hagués
una tensió sexual
sí perquè ella
també la provoca
ella també la provoca
doncs com s'acaba això
s'acaba que després
de la nit terrible que passa
que ara no ho explicarem
i que passen coses
tan greus
com que tothom
està a punt de morir
s'ha de veure
s'ha de veure
doncs l'acomiadament
d'ells dos
en aquella mena
de passadís
que condueix
cap a dintre la casa
que encara és exterior
com ella se'n va
i com ens quedem
amb la cara d'ell
en primeríssim primer pla
llençant-li un petó
amb la mà
amb la mà
i els llavis
no, o sigui
impulsant-lo
impulsant-lo
amb els llavis
exacte
és Godard
és Godard
i és molt maco
és molt maco
és abut de sufl
és abut de sufl
exacte
és abut de sufl
i això li dona un lirisme
que de cop
és inesperat
perquè després d'aquella nit terrible
l'últim que t'esperaries
però l'acaba
d'aquesta manera
tan elegant
tan maca
vaja
per mi
per cert
que la pel·lícula
no està
mereixeria
tota la filmografia
de Tarantino
estar a Filmin
però no hi està
com tu saps
està a Netflix
és més
n'hi ha molt poca
i n'hi ha molt poca
n'hi ha molt poca
o sigui
no, és que de fet
a Filmin
hi ha dues coses
que són connectades
amb el món de Tarantino
però no són pel·lícules
en canvi
Netflix sí que està
aquesta pel·lícula
així
Tarantino està a Netflix
sí, sí
tu l'has vista
perquè la tenies
no, jo la tinc
en una edició especial
que té un disc
amb tres hores
d'afegits
d'afegits
interessant
per cert
ja que has comentat
allò de la filmografia
sí
i com que no és
gaire llarga
sí, no, no
tira, tira
val la perna
comentar-la
i que la tingueu en compte
o sigui
ell
fa la seva
òpera Prima
el 1992
a veure
Tarantino va néixer
el 27
de març
del 63
o sigui
té 61 anys
llavors
als 30 anys
va fer la primera pel·lícula
Reservadox
que n'hem parlat abans
és un thriller
que suposo
que molts
l'haureu vist
perquè
la veritat
és que
s'ha passat molt
per la tele
TCM
el passa
jo diria
cada dos o tres mesos
el passa
el 1994
fa per mi
la seva obra mestra
que és
Malficion
i ha fet pel·lícules bones
ara veureu
el 1997
fa
Jackie Brown
que
és
una pel·lícula
curiosa
sí
està sempre
està
en un territori
diferent
sí
una mica
experimental
però és una pel·lícula
que
val la pena
de veure
interessant
el 2003
va fer
Kill Bill 1
i el 2004
Kill Bill 2
que després
s'han passat sempre
pràcticament
com dos volums
d'una mateixa pel·lícula
aquesta
és una pel·lícula d'arts marcials
i com tu has dit
molt bé abans
segurament
les autèntiques arts marcials
la superen
però sí que és veritat
sí que és veritat
que ell
en recupera
la Uma Thurman
i la Uma Thurman
fa
un real
tour de force
amb aquesta pel·lícula
perquè de pràcticament morta
ressorgeix
amb una venjança terrible
tremenda
tremenda
i molt ben feta
i és ben lluitada
perquè realment
va haver de prendre lluita
una pel·lícula també
que com hem dit
introdueix
en moments determinats
dibuixos
sense cap tipus de problema
animació
el 2007
fa
dit
dit
prof
que
aquest
és una pel·lícula
que està dirigida
a mitges
amb el Robert Rodríguez
i és el que se'n diu
Slasher
un cinema
que
bueno
és una mica
particular
una mica
fiqui
sí
allò per amics
pels amics
ara m'haigut fer una pel·lícula
pels amigues
que s'ho passin bé
i tal
el 2009
ja torna
a lo que és la matèria
amb
Maltitos Bastardos
és una pel·lícula
de la segona guerra mundial
l'època dels nazis
el 2012
Django Desencadenado
que aquí
estem
al western
i el Django Desencadenado
és una pel·lícula d'aquelles
per la tarda del diumenge
i bueno
si fumes
fums un puro
i un whisky
i si no fots només el whisky
fums el whisky
i ja està
i si no
bueno
també pot anar bé
amb un xalat
l'octava pel·lícula d'ell
feta el 2015
només es podria dir
d'una manera
los odiosos
ocho
sí
tornem una altra vegada
al tríler
una pel·lícula
molt bona
també
molt
és que jo no sabia
tampoc deslindar
entre aquesta
i el Maltos Bastardos
estan les dues
en un nivell de nou
en un nivell molt alt
de nou
em va l'únic
al final
em va
una mica
molestar una mica
massa d'excés
de violència
de final
o sigui
no de violència
de fets
de fets terraborosos
com la noia penjada
al final de la diga
és a dir
però
excepte això
que més tothom
ho vivia estupendentament
no vaig veure
en el d'allò
sí
perquè la gent
ja està instal·lada
això és
tarantinià
exacte
exacte
em va fer una mica
però la pel·lícula
en general
és també
una altra
meravella
de construcció
i la seva
última pel·lícula
fins ara
és la novena
del 2019
i es diu
On's Upon a Time
in Hollywood
era Sonabeth in Hollywood
bé
aquesta pel·lícula
bona part de la crítica
s'ha l'ha carregat
amb la gent
no va tindre
massa pronunciament
és una pel·lícula
que retracta
entre altres coses
la vida
d'un
doblador
d'aquests
no
un especialista
especialista
un especialista
i està situada
reprodueix
d'alguna manera
a la família Manson
fent l'atac
a la dona
del Polanski
del Polanski
a la Charontait
a la Charontait
bé
tu t'has avançat
i has dit
que per tu et sembla bona
jo us diré que per mi
és una de les millors pel·lícules
de
Quentin Tarantino
potser sí
la trobo extraordinària
amb els actors també brillant
a alt nivell
i tant
i retratant
i la història
i la història
i l'atmòsfera
és que
trasllada
aquells anys
60
que els hem vist molt
però en canvi
te la torna a refer davant teu
i es va refer en una època
que la coneixes
perquè la coneixes
però que en canvi
te la fa d'una manera
tarantiniana
és a dir
t'aporta
jo recordo
l'escena aquella dels hippies
per exemple
quan viu en el campament
allò és que no té pèrdua
aquell tio que controla
tot el que
des de la casseta aquella
és un món
és que
crea mons
crea atmosferes
amb vulnerabilitat
i coherència
amb l'història
que està explicant
perquè dius
estem explicant Hollywood
i tal
i de cop et fica
clar perquè va passar
en aquell moment
l'assassinat
de la Charontait
i tots els seus companys
però bueno
és que entra en la història
perfectament
no és que entri
amb calçador
i no ho entra bé
mira jo he trobat
sincerament
no és una frase meva
però
la vull dir
perquè em sembla
que
aplicada a Pulp Fiction
queda molt bé
la pel·lícula
és un calaix
de sastre
de relats de crims
que es relacionen
entre ells
és que és la definició
de la pel·lícula
estem parlant ara
de Pulp Fiction
de Pulp Fiction
sí, correcte
és un calaix
de sastre
és allò de
a veure què tinc jo
aquí
dels teveus
que llegia
quan era jove
pam
però amb una ordenació
per fora
home
hi ha un treball
queda també de dir
déus ex-màquina
però és que és així
que fa que
tot allò
agafi una coherència
perquè si no
l'espectador
simplement
amb tiros
i assassinats
un darrere l'altre
tampoc es diverteix
hi ha d'haver una coherència
interna
i en aquesta pel·lícula
hi és
després
a veure
a nivell
de la història
del cinema
estarem tots d'acord
que s'ha convertit
amb una pel·lícula
de culte
absolutament
esclar
sí
de les que més
totes
de les d'ell
tots els directors
que han sorgit
a partir d'aquell moment
han sorgit
vull dir
no que hagin nascut
sinó que
s'han posat
a dirigir
o a fer cinema
a partir llavors
hi ha un abans
i un després
claríssim
de
pel ficció
segur
i pensar que és una pel·lícula
tan important
tan important
que té frases
que han passat
hi ha pel·lícules
cada cop et quedes
amb una frase
la teguem
el títol
del luz de gas
és un títol
està plena
aquesta està plena
de frases
evidentment
no nos comamos
punts suspensius
és potser el que
s'ha popularitzat més
però és que n'està
ple, ple, ple
aquesta és la que diu
el senyor Lobo
el senyor Lobo
els hi diu
en moment que l'estan
elogiant massa
de lo bé que ho fa tot
bueno, bueno
vamos a comer
no ens animem massa
deixem-ho aquí
deixem-ho aquest punt
per ser horari infantil
i llavors
clar
i les seqüències
més icòniques
potser seria
la del Vincent
i la Mia
ballant
el ball
que has posat tu abans
i allò és
aquest tipus de seqüències
sí que el cinema
té seqüències memorables
hi ha el 2001
amb l'os que pica
no sé què
però aquesta és una seqüència
aparentment
inocua
aquesta és una seqüència
que te l'emportes
cap a casa
que l'emportes cap a casa
o sigui t'agradaria tenir
la posada en un quadre
i que cada dia
es reprodueix
que no és una tele
amb un quadre
i allà es reprodueix
que es portava un botó
aquells que es van posar de moda
que hi havia fotos
que anaven passant
una darrere de l'altra
però és la pel·lícula
aquest tros
i que a més a més
estàs veient aquella
Uma Thurman
seductora
que li agrada ballar
que vol guanyar
i que per tant
està donant
a més a més
dintre del ball
l'està seduint
i ell
es deixa anar
tot el que sap
perquè bueno
si veieu la pel·lícula
veureu que
quan arriben a casa
ell
li diu a ella
que se'n va al bany
i en realitat
no té que fer res al bany
l'únic que fa al bany
és mirar-se
el mirall
i tot el rato
s'està dient
tu ara
quiet
sèrio
i assatge
el que li dirà
li diràs
bona nit
jo me'n vaig
fins demà
que descanses
i després
no, no
això no
i llavors
i assatge
una altra frase
i fins a tres
no?
sí, sí
queda
que no sap
com abordar-ho
i bueno
ella quan surt
li diu una cosa
molt concreta
que ara no direm
i que no direm
molt bé
no ho sé
dic molt bé
deixem
no, no, no
realment
aquest
ho diguem sempre
ha de veure
i m'he dit
aquesta vegada
és fàcil de veure
està en Netflix
està en Netflix
i no sé si està
en algun més lloc
jo penso que no
que somment està en Netflix
i val la pena
molt de veure
també és una pel·lícula
que si seguiu TCM
TCM
també la pot programar
de tant en tant
la programen
vull dir que
la veureu també
cert
bé
ara
ens queda un quart d'hora
sí
i jo volia dir
una cosa
abans que entrés
en l'aula
del cinema
i és
parlar
d'una pel·lícula
espanyola
bueno
americana
però feta
per un espanyol
que és
l'habitación
del lado
de
el nostre
Pedro
Almodóbal
el nostre Pedro
val
aquesta pel·lícula
com sabreu
molts
o tots
va guanyar
recentment
la palma
la palma
al Lleó d'Or
de Venècia
al Festival de Venècia
és la segona vegada
que un espanyol
guanya
el Lleó d'Or
tot
i que
com que és la
23ena pel·lícula
d'Almodóbal
i fins ara
hi havia anat
diverses vegades
i no havia
rascat res
em sembla
que va ser
el 2018
o 2019
li van donar
un Lleó d'Or
honorífic
per la seva
carrera
o per la seva
trajectòria
aquí no
aquí
ja li han donat
directament
a la pel·lícula
tot
i que es va
filtrar
que
l'escortini
va ser
molt ajustat
és a dir
no va
anar
avassallant
amb
els vots
del jurat
del jurat
almenys
per una altra banda
hi ha una anècdota
que
la van fer córrer
suposo que jo
interessadament
els Almodóbal
perquè recordeu
que les produccions
de Pedro Almodóbal
són d'Agustín
Almodóbal
llavors
tot ho queda
en casa
i van fer córrer
i suposo
que és cert
perquè ningú ha dit
el contrari
dels que hi eren
que
es van estar
17 minuts
el públic
d'en Peus
aplaudint
bé
això és molt
per una pel·lícula
ara
jo us diré una cosa
aquesta pel·lícula
del Modóbal
agafa
com a late motive
per
crear-se
fer-se
i discorre
una pel·lícula
impressionant
per mi
que és
Dublinesses
es va titular
aquí a Espanya
The Death
els morts
que
en realitat
era un llibre
una narració curta
de Jane Joyce
que va portar
al cine
el
John Houston
bé
jo us dic una cosa
si
la pel·lícula
del Modóbal
es van estar
17 minuts
aplaudint
si s'hagués passat
a continuació
o abans
la
la de
Dublinesses
de John Houston
haurien d'estar
aplaudint
encara ara
és cert
perquè li dóna
50 vegades
quina meravella
la pel·lícula
li dóna 50 vegades
feta per una persona
moribunda
pràcticament
perquè estava
sí
estava entubat
estava entubat
segut en una cadira
de rodes
el John Houston
és un nou propòstum
de fet
ell es va morir
abans de que s'estrenés
en fi
sobre aquesta pel·lícula
hi ha que dir
alguna cosa més
és a dir
no és una pel·lícula dolenta
comencem per aquí
és una pel·lícula
que està ben feta
és una pel·lícula
sèria
de Almodóbal
dic-ho de sèria
perquè ja sabem
que Almodóbal
de vegades té una certa tendència
a l'ofrívol
per dir-ho així
no
aquí està contingut
el tema
és la mort
Almodóbal
em sembla que té
més de 70 anys
és del club
diguéssim
i per a l'obús
ja comença
a tindre
alguna inquietud
sobre el tema
de passar
a la posteritat
i tal
i llavors
aquesta pel·lícula
i tenint en compte
que s'admiralla
amb la de John Houston
podria ser
que estàs feta
una mica
pensant
amb la posteritat
no
llavors
ell
va fitxar aquí
a dos grans actrius
Tilda Swinton
i
com es diu l'altre
sí
sempre m'ha passat
amb ella
sempre dic
van i a la calla 42
perquè és la pel·lícula
que em queda
no, no
a veure
Julián
Julián
Julián
Julián
Julián
Julián
Julián
Julián
Julián
Julián
Bé
Tilda Swinton
fa el paper
de Marta
Marta
és una
reportera
gràfica
de guerra
que
s'havia diagnosticat
un càncer
en fase terminal
quasi un càncer
cèrvix
segons diu ella mateixa
i llavors
li estan fent
uns tractaments
innovadors
que no tenen
cap garantia
de sortir bé
i no sortin bé
Ingrid
és la Julián
Mur
és una
amiga
d'ella
que hem tingut
una amistat
molt profunda
fa molt temps
i es retroben
perquè
l'Ingrid
és una escriptora
de fama
i està presentant
el seu terrat llibre
i una amiga
comú
de les dues
li diu
a la
a l'escriptora
diu
escolta
t'has enterat
que la Marta
té aquest problema
i a partir d'aquí
es troben
i la pel·lícula
entra
amb l'explicació
d'una amistat
profunda
i de com
una amistat
pot ajudar
en situacions
complicades
i tal
fins aquí
la voluntat
de la pel·lícula
està bé
a partir d'aquí
dir-vos
que
és un
almodóvar
des del meu punt de vista
pretensiós
egòlatra
que
està
sense
no pot
per l'obús
evitar
tornar sempre
a les coses
que a ell
li interessen
que és
sense que vingui
a compte
que la pel·lícula
es pot explicar
perfectament
sense això
aquí
es parla
de
l'extrema dreta
es parla
del canvi
climàtic
es parla
de
o sigui
surten
hi ha tres flashbacks
que tots tres
són
prescindibles
i
no solament
no aporten
gran cosa
llevat de l'últim
els dos primers
no aporten res
sinó que
a més a més
el que fan
és
enterbolir
la dinàmica
d'un guió
que
marxava molt bé
perquè la pel·lícula
té una arrencada
els deu primers minuts
fantàstica
i després
clar
hi ha una cosa
per la que
tot
i que ja veieu
que
més aviat
me la carrego
perquè
jo si tinc que dir
no m'agrada mai
posar notes
però
per entendre'ns
jo per mi
és una pel·lícula
d'uns sis
i t'ho pensava
que anaves a dir això
jo no l'he vist
per tant no puc
ara
això sí
la recomano
anar a veure
perquè
la interpretació
de la Julian Moore
i la interpretació
de la Tilda Swinton
segur que estan més
sobrepassen
tot el que
pugui fer
a més a més
estic convençut
d'una cosa
aquestes dues interpretacions
a mi em dóna la impressió
que hi va haver un moment
de la pel·lícula
en què li van dir
a Almodóvar
oi
vete a tomar un cafè
que aquesta escena
ja ens la fotrem nosaltres
difícil dir
Almodóvar això
però potser sí
però en sembla que sí
en sembla que sí
pot ser
i ell
d'alguna forma
ho ha reconegut
perquè hi ha una entrevista
amb la que diu
hi va haver un moment
que la Julian Moore
m'ha dit
escolta Pedro
a mi
és que me preferiria
dir-ho d'una altra manera
això
escolta
d'alguna manera
reconeixer el que et dic jo
sí
però almenys en algun moment
però dir
cosa que mai
escolta
ho deixo aquí
la recomano
perquè crec que té
valors suficients
com per veure-la
però a la vegada
dic que
estem dintre de l'univers
del Modóvar
i allà cadascú
el que sigui el Modóvar
ja
disfrutarà
i el que no
doncs
veurà
com des del principi
perquè ell va començar
treballant a la telefònica
surten telèfonos
a la seva pel·lícula
bueno
aquí no surten telèfonos
surten mòbils
que és el mateix
que són telèfons mòbils
que són telèfons
molt bé
estem a
aula de cinema
a l'Anastasi Rinos
molt bé
bé
l'altre dia parlava una mica
jo tenia un capellà
que em donava classes de llatí
i sempre començava
per donar la següent classe
repetint
tota la classe anterior
no és el que faré jo
però ell tenia
una habilitat tremenda
en colar tot el temari
de l'anterior classe
dintre de la següent
sí recordar una mica
que a propòsit
de Profundo Carme
sí
que en el 99%
del seu metratge
està fet en plans
seqüència
vam entrar en aquest terreny
de parlar que era
un pla seqüència
que era el muntatge intern
en què no ens movem
d'un espai
la càmera no talla
no talla mai l'acció
fins que
es pot moure
entre un espai i un altre
però sense tallar l'acció
tot passava
amb unitat de temps
i d'espai
que es diu
i hi havia diversos exemples
en aquest sentit
que podíem referenciar
bé
a partir d'aquí
o a cap d'uns dies
vaig veure que TV3
hi havia un programa
per cert
jo penso que bo
excel·lent
fins i tot en algun moment
que és aquesta rememoració
del
aquest
40 aniversari
del 30 minuts
penso que el 40 aniversari
del 30 minuts
va ser un bon programa
de televisió
de televisió
estem parlant de cinema
i això és de televisió
i en ells va parlar
de pla no seqüència
també
en el moment que
van preguntar
el pla no seqüència
i un realitzador
ho va explicar
bé
venim per tant
d'aquest tema
del pla seqüència
el pla seqüència
caldria explicar
que quan una càmera
no talla
quan la càmera
no talla acció
i evidentment
els actors
saben el que han de fer
hi ha hagut
un guió
lògicament
s'han preparat
els personatges
i hi ha un espai
i han assajat
fins i tot
això es l'idoni
en aquell espai
per fer aquell plano
s'establir
una certa
posta en escena
interna
del que passarà
allà
quan un ha de tallar
amb diferents planos
o té fins i tot
diverses càmeres
rodant el mateix
òbviament
allò va passant
i les càmeres
van rodant alhora
des de diferents punts
de vista
el tema
o no
sistema pobre
la càmera roda primer
un pla general
del tema
de tota l'acció
general vol dir
més obert
en què es veu
l'acció complerta
Sota
vull fer una pregunta
perquè ara
se m'ha ocorregut
si jo estic fent
un pla seqüència
però estic rodant
l'escena
amb quatre càmeres
tres és el més normal
o tres càmeres
i de la primera
primera càmera
passo
el que fa la segona
i de la segona
passo el que fa la tercera
segueix sent un pla
seqüència?
no
en absolut
estem fragmentant la informació
molt bé
no per això
anava per aquí
anava per aquí
anava per aquí
anava al cint
que tot això
es rodi d'una manera
i es rodi d'una altra
hi ha un teatret
que li diem al cinema
el teatret que es munta
de dir
què farem aquí
i mentre s'està muntant
les llups i tal
la gent comença
a fer l'acció
amb soroll
encara que sigui és igual
vam fent el teatret
per què?
perquè tothom ha de saber
què passaran allà
els que han de posar la llum
els del so
ha de saber
i per tant
la trajectòria
que seguiran els actors
i la càmera
o les càmeres
és important
llavors
quan és un pla seqüència
el que passa
és que
el que anomenem
muntatge
que vol dir
tallar d'un plano a l'altre
per elaborar
d'una manera determinada
aquella narració
d'aquell moment
de la pel·lícula
aquells tres minuts
de pel·lícula
o els expliquem
en pla seqüència
o els expliquem
en un altre tipus
de planificació
que després explicarem
com se diu
que és fragmentada
explicant en cada moment
el que interessa veure
són dos menys diferents
de muntar
llavors
el pla seqüència
té la peculiaritat
que s'ha de fer
el muntatge internament
és a dir
que el que està passant
la posta en escena
que passa davant de càmera
és el que és important
que aquell actor
de cop estigués segut
s'aixequi
el seguim
la càmera
el seguim
sense tallar sempre
això ens permet
veure que l'altra persona
que no havíem vist fins ara
està asseguda
en una altra cadira
se senten junts
se seuen junts
segueixen parlant
la càmera
s'allunya una mica
per ensenyar-nos una mica
tota l'habitació
ens tornem a apropar
tot això
és una dinàmica
tant de moviment
dels actors
com de la càmera
que es diu
que en aquest moment
el muntatge
que s'està produint
no és un muntatge extern
que és el que faria
el muntador
i el director
el decidir
passar d'un plan
o l'altre
sinó que és el muntatge
intern
i el que a França
es diu
la mise en scène
la posta amb escena
la posta amb escena
la posta amb escena
s'ha de produir igualment
si fragmentes l'escena
per això anava dient
abans jo
el que anava dient
evidentment
que tots els actors
han de saber igual
si roda pla general
si roda pla més proper
si roda gran primer pla
d'un
o gran primer pla
de l'altre
en qualsevol cas
la dinàmica global
ja se la saben
el que passa és que
estàs fragmentant
la informació
d'alguna manera
quan estem fent
el muntatge clàssic
que vol dir
ara vull que l'espectador
vegi això
i des d'aquest punt de vista
selecciono molt
el que vull que l'espectador
vegi en cada moment
l'estàs portant
de la maneta
d'alguna manera
ara vull que vegis
on estem
pla general
ara vull que veig
que en aquest pla
hi ha dos personatges
que potser no els havies vist
perquè estàs molt lluny
anem a apropar-nos
una mica més
camp
pla més curt
dels dos personatges
pla mig llarg
ara parla un
això em recorda
tal com m'ho expliques
estic veient
l'any passat
amb Marien Bat
l'escena del jardí
és molt neta
exacte
l'escena del jardí
totes les pel·lícules
estem veient
ara hem vist Tarantino aquesta
Tarantino no fa més
que l'ús d'una planificació
molt clàssica
pla i contrapla
teníem converses
i com que teníem
tantes converses
tan llargues
pla i contrapla
pla i contrapla
les pot fer de perfil
o els perfils frontals
però pla i contrapla
pot fer fins i tot
en algun cas
com fa el Tarantino
a l'escena del bar
que estàs veient
el buig de cara
i el jefe
el Wallace
està d'esquena
ai el Wallace
el
d'esquena
i el que veus
la tirita
la tirita
que porta tota la pel·lícula
i el buig està de fons
i desenfocat
però és un pla
contrapla
és a dir
és el clàssic
i per què?
perquè a cada moment
que estàs muntant
el Marcelus
el Marcelus
et decideixes
ara vull que l'espectador
vegi quina cara fa
aquest tio
i me'n vaig al plano d'aquest
ara veuro la reacció
en l'altre
i l'encert
hem decidit allà
allí on creus
que l'espectador
està demanant
que tallis
és a dir
fer exactament
el que tu penses
que l'espectador et demana
és el que fa que allò
la gent s'ho vagi menjant
amb patates
perquè l'estàs fent
allò que esperen
que passi
bé
aquest és una mica el dos
i llavors
en el primer muntatge
que és el muntatge
de pla seqüència
és el que diríem
el muntatge
sintètic
i en canvi
el muntatge fragmentat
és el muntatge analític
perquè és com si entréssim
en el senyor
i diéssim
vale
anem a planificar això
primer veurem això
després hi ha una anàlisi
d'això
de la situació
i és els dos tipus
de muntatge que hi ha
crec que m'està acabant el temps
sí
estem al 59
a més que tenim uns companys
tenim uns companys aquí ja
molt bé
ho deixem aquí
i continuem
la setmana que ve
el dia 5
un altre programa
bona nit
i ens veiem la setmana que ve
que tingueu una bona setmana
Fins demà!