Cinema sense condicions.
Gràcies.
Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern, Cinema Sense Condicions. Allà diuen que Cinema Sense Condicions és allà on el cinema es fa ràdio. Maco, això. Sí. Bueno. Qui ho ha dit, això, per cert?
Bueno, ho ha dit un interessat. Un interessat. Està bé. Molt bé. Bona tarda. Estem al mes de desembre. Això vol dir que s'acosten festes. I quan s'acosten festes tenim la mainada per casa, perquè estan de festa. La joventut també té festa dels col·legis i universitats.
I llavors fa fred al carrer i si no anem a esquiar perquè la neu està una mica lluny de Barcelona...
Què ens queda? Quedar-nos a casa, que sempre és un rotllo, o bé anar al cine. I llavors avui, tenint en compte tot això, parlarem una mica d'algunes propostes que a criteri nostre val la pena recomanar per passar una bona estona calentets al cinema. Però abans d'això, anem a veure qui estem avui aquí i estem els habituals. Jan Hernández, bona tarda, Jan. Bona tarda. Bona tarda.
El de sempre, t'ho has de preguntar, no te'n pots escapar, com ha anat la setmana? La setmana ha anat prou bé, tret de dimarts passat que ho acabem de parlar del Barça, tenen una altra oportunitat ara, perquè em vagi la setmana, però bé, tret de futbolístic, prou bé, i mira, ara amb la pel·lícula que ha sonat, la banda sonora, he de dir que vaig veure la pel·lícula de Frankenstein, que ha sortit a Netflix nova, i també em va agradar molt. Ah, molt bé, ho celebro, coincideixes amb nosaltres.
I com que va ambientat amb el tema aquest de la pel·lícula que ara parlareu Molt bé, molt bé Em agrada molt Moltes gràcies pel teu comentari perquè moltes vegades ho comentem amb l'Anastasi Bona tarda, Anastasi Bona tarda, bona tarda Com ha anat la setmana també? Ha anat bé, bé, bé, com sempre, més o menys Els i baixos Molt bé Doncs deia que moltes vegades comentem amb tu
que ens agrada conèixer l'opinió de gent que sigui d'una altra generació diferent de la nostra, perquè a vegades nosaltres podem estar afavorits pel coneixement que tenim de tants anys i anys de veure cinema,
Però, per una altra banda, també pot ser que tinguem la mangança de la pulsació de l'actualitat. De la gent més jove. De la resposta de la gent més jove. De gent actual que pot ser que parteixi d'uns criteris diferents a l'hora de valorar-ho. Llavors, la coincidència amb el que nosaltres ens assemblem, per exemple, el cas de Frankenstein,
una gran pel·lícula, doncs és satisfactòria perquè veiem que quan hi ha qualitat el tema generacional es pot superar molt més bé que quan...
I la cosa va més justa en què llavors s'han de tindre en compte altres circumstàncies, altres valors. Sí, els interessos que cada generació té, i de fet nosaltres també teníem interessos diferents dels nostres pares. Sí, sí, és veritat. Però és veritat això que dius, que el nivell de qualitat de les coses sí que d'alguna manera marco una mica un... igual a més les coses, perquè una cosa bona sempre és apreciada per tothom en general.
Si no és bona i molt complexa. Si és bona i molt complicada, potser a vegades et complica la vida la gent que no té tantes ganes de pensar tant, que no necessàriament són els joves. La gent que no té ganes de pensar tant a vegades són també de la nostra... Sí, i tant. I potser... I potser n'hi ha més. És el que anava a dir. Potser encara n'hi ha més. Perquè, a veure, hi ha molta gent que de 16 per avall no vota. I, en canvi, ja veiem els governs de...
around the world, que hi ha, no? I els que voten... Efectivament. Bé, però no ens posem tristos abans de començar. I anem a posar nom a aquesta esplèndida partitura que ha donat inici al programa, que és un tros de la banda sonora de Dràcula,
A Tale Love, un conte d'amor, que és una pel·lícula d'aquest any estrenada el 24 de novembre i la música està composada per Danny Elfman. Danny Elfman és un compositor...
que està acreditat amb més de 150 bandes sonores. És un home altament productiu i si teniu oportunitat de passar-vos per YouTube i posar banda sonora de Dràcula de Luc Besson, veureu que realment aquí va fer un treball extraordinari.
Bé, i ja m'ha nomenat el director, Luc Besson, que també és el guionista. Luc Besson ja feia temps que acarronava el fet de traslladar Dràcula al cinema. I la novel·la de Bram Stoker...
de 1897, una novel·la gòtica que té més de 100 pel·lícules fetes basades en ella. Per tant, ha estat agafada des de molts punts diferents de vista. En aquest cas, jo crec que va començar a jugar el partit amb un hàndicap, l'Igberson.
I és que aquí tenim el Dràcula de Coppola, que és de 1992, i després tenim de l'any passat el Nosferatu de Robert Egers, 2024, que són dues pel·lícules de referència...
N'hi ha més, perquè també tenim el Nosferatu de Werner Herzog, que és extraordinària. Ah, sí, i tant. I altres, ja dic, si parlem de Terence Fisher, hi ha totes les que va fer amb la Hammer,
Amb el Christopher Lee, també un tema agafat, des d'una manera diferent, segurament. Sí. Segur. Però, clar, si ens centrem en intentar superar, per exemple...
el Dràcula de Coppola és molt difícil. Jo crec que sí. És molt difícil perquè ell va fer una obra en la que va copsar, jo diria, la major part de punts de vista i coses i essències que se li poden treure a l'obra original. Sí, segurament. I, a més a més, ho va fer amb uns actors que estaven en estat de gràcia. Sí.
I tot això es va ajuntar i van crear una obra mestra que aquí l'hem tingut com a clàssic de la setmana, la vam analitzar fa un parell o tres d'anys.
Bé, doncs què passa? Doncs que amb aquests condicionants, si veieu la pel·lícula, veureu que té una arrencada fabulosa, des del meu punt de vista, extraordinària, la pel·lícula a nivell de música, a nivell d'imatge, la reproducció de combats al principi,
pot equilibrar-se per mi amb el Dràcula de Coppola, que és dir molt. Ara bé, quan passem de la meitat de la pel·lícula, jo vaig trobar que hi havia una caiguda notòria, una dispersió, una recreació, que clar, està molt ben feta, perquè tenim aquí un vestuari que podria anar perfectament als Oscars d'aquest any. Ja, ja.
Hi ha una recreació d'ambients extraordinària. Si mirem també l'elecció de decorats i de llocs per filmar, també són fantàstics. La pel·lícula, a partir d'aquí, és una versió bastant lliure en la que els personatges habituals de Dràcula
Els hi canvia Luc Besson, els hi canvia el rol, i llavors el noi Jonathan Harper, que se'n va a veure Dràcula als carpatos, allà que ja estava amb el seu castellet,
va per oferir-li una mansió... O sigui, és un agent immobiliari. I se'm va oferir una mansió a Londres. Bé, doncs aquí Londres no existeix, aquí existeix París, no existeix l'agent immobiliari, aquí estem parlant amb un capellà... Sí, canvien rols, canvien personatges... Canvien molts personatges.
Llavors això té la seva cosa bona, té la seva cosa que pot inquietar una mica l'espectador, perquè està esperant veure l'equivalent per conèixer la història precisament, i amb això no s'hi trobem. Bé, llavors, dir-vos que, malgrat tot, jo crec que és una pel·lícula
molt escaient per aquestes festes. És una pel·lícula que dura dues hores i nou minuts, vull dir que tampoc és allò que diguis, no se'n farà pesada? No, en absolut. Segurament. Perquè, a més a més, ja dic, té tota una sèrie d'ingredients estètics i també tècnics que la fan... Atractiva. Atractiva. Jo parlo per boca d'allò, perquè no l'he vist, si no diria més coses. Ah, ah.
No, no l'he vista, no l'he vista. Jo ja veia poc cinema fa poc i ara n'estic veient menys perquè la feina em té absolutament col·lapsat, diguem. Però, bueno, que penso a recuperar-me, eh? Vull dir, perquè realment m'envejo la teva situació, de veritat. A mi poder anar...
Tu ja saps que també tinc que mossegar bastanta sorra. Segur que veus coses que no, però Déu-n'hi-do, a mi m'agradaria molt tornar a recuperar aquesta i convido a tothom que ho recuperi, però jo no soc un exemple. Realment, jo estic molt davant de les plataformes i amb la feina, sobretot la feina que em té excessivament ocupat d'una de la meva ja avançada edat. Però bueno, hauria de mudar-me.
Molt bé, doncs, escolteu, fins aquí el comentari sobre Dràcula i no ens agrada posar notes perquè no som professors de res, però el que sí que podem dir és que per nosaltres està dins del que és...
una recomanació amb unes certes garanties d'èxit. Després vosaltres teniu l'última paraula. Aquest any ja estem molt a prop d'acabar la sèrie que correspon a hivern, almenys amb aquesta tardor a hivern, però l'any que ve mirarem de parlar amb la direcció a veure si podem aconseguir
que hi hagi un feedback, que ens pugueu deixar en algun lloc les vostres opinions, si esteu d'acord o en contra dels comentaris i també si voleu fer aportacions que sempre seran ben rebudes, tant si són per bé com per mal, perquè tot això...
entenem que l'únic que pot aconseguir és millorar-nos. I és el que voldríem. Això va ser una idea que vas comentar fa uns dies i a mi em va semblar una molt bona idea. Ara falta que la pràctica sigui factible. A veure si ho podem aconseguir. És un programa que potser amb altres continguts també s'hi presten, però aquest nostre jo penso que tal com està anant jo penso que estaria bé. A veure, nosaltres el que hem estat pensant, sense parlar amb la direcció, però...
és que el que és difícil, perquè es convertiria en un safraig una mica impressionant, és actuar en directe. Però sí que buscaríem que hi hagués una bústia per deixar opinions. I això sí que és una cosa que la podríem treballar,
des de fora i donar resposta o comentar amb el programa següent perquè hi hagi això, aquesta possibilitat de tindre una relació entre els que ens escolten i nosaltres. Bé, dit això, seguim amb recomanacions de pel·lícules per aquestes festes.
Bé, tenim una pel·lícula que es diu Bogònia, és una pel·lícula que està presentada al Festival de Can. Aquesta pel·lícula és de Yorgos Lántimos. Yorgos Lántimos és una pel·lícula que porta la bandera en aquest cas. Bé, ell és grec, naturalment, encara que un nom ja s'adivina.
Però ha de guanyar-se la vida allà on pot perquè l'Àntimos té un cinema poc corrent. Un cinema d'aquell que és combatiu, però no combatiu amb la primera línia de combat, sinó que és un cinema que s'aparta de la correcció moltes vegades.
I llavors això el fa anar cap al cinema independent, i dintre del cinema independent encara és ell més independent que els altres. Què passa amb això? De vegades ens dona unes pel·lícules que freguen els màxims qualificatius. En general, hi ha una cosa que la dic de molt pocs directors, però m'atreviria...
després de veure Bogònia a dir-ho de l'Àntimos, i és que per mi és d'aquells tios que no sap fer pel·lícules dolentes. És a dir, tu pots estar més d'acord i sortir més o més satisfet de la proposta que et fa ell,
Però el que no surts és indiferent. I a més a més, el que sí que fa és que mentre vas cap a casa i durant uns dies estàs pensant, veient imatges que et van passant per la ment i estàs pensant en el contingut de la proposta d'ell.
Bé, Bogònia, què són? Doncs mira, si haguéssim de dir les sinopsis, són dues línies i la podríem resoldre així. Dos obres conspiranoics segresten a la poderosa presidenta d'una gran companyia farmacèutica convençuts que es tracta en realitat d'un extraterrestre que té com a objectiu haver vingut a destruir el planeta.
Déu-n'hi-do. Hòstia, com a punt de partida... Molt típic d'ell, partida, pots de partida, que a vegades semblen impossibles de resoldre, perquè realment ho resol i ve a vegades, em nota. Llavors, per posar-vos en situació i refrescar-vos la memòria, si és que en el meu cas caldria, he mirat unes sis o set de les últimes pel·lícules i tenim...
Títols com Langosta, El sacrificio d'un ciervo sagrado. Fins a Langosta, ell va fer un cinema que, a part de ser un cinema, diguéssim, minoritari i un cinema marginal, era un cinema de baix pressupost.
A partir del sacrificio del cergo sagrado... I produït, bàsicament, a Grècia. I produït a Grècia. Canino, Alps, tot això es pot dir... Tot Alps, aquestes propostes... Camino són... Molt bé. Interessant. Canino, per cert, que també tenia la seva amiga, eh? Sí, i tant. Molt bé. Doncs aquí tenim... Jo he agafat l'angosta...
El sacrifici d'un ciervo sagrado. Aquí ja comença a tindre una finançació perquè ja ha agafat una solvència i una part del capital que sempre té voluntat de risc ja hi va apostar per ell. Aquesta pel·lícula ja, tècnicament, ja és un salt important.
La favorita no parlem. La favorita és una pel·lícula, em van parlar aquí, jo recordo. Tot el que he citat l'he vist tot i la favorita et diria que a mi em va... És una pel·lícula extraordinària del tractament històric de l'Anglaterra del segle XVI i XVII. I els passejos infinit que es fan de viatge constantment donant voltes al mateix lloc. És una pel·lícula enormement fascinant.
una pel·lícula en la que ens va obrir la possibilitat, l'Àntimos, de dir, bueno, compte que aquest home ha canviat el registre i des d'una crítica social evident de les altres pel·lícules, una mica feta amb l'estil aquest de gent com, per exemple, el director austríac...
Ah, sí. Ah, bueno, no el teníem previst. Sabem perfectament qui és, però sí, l'Rubon Blanc. Sí. I moltes altres, evidentment, el direm. El direm d'aquí uns moments. Bueno, sí, quan el trobem us el diré. Sortirà, sortirà.
Però és que realment... Sí, és un estil de cine que fa... El fa poca gent, aquest tipus de cine. Seidel, Seidel, l'estiu. Ah, Seidel. Seidel. Doncs si veieu o repasseu alguna pel·lícula de Seidel, anava per aquí la cosa. I el Fer la favorita...
Doncs, a veure, com a cronistes de cinema van dir, bueno, aquí hi ha sobre un espectre que no sabem què pot passar, no res. El que pot passar és que, després de la favorita, va fer el que fins ara per mi és la seva obra mestra, que és Pobres Criatures. Pobres Criatures, que també va ser. Bueno, Pobres Criatures és un monument. Sí. O sigui, allà està tota l'essència i brillantor del cinema de l'Àntimos. Sí.
A partir d'aquí dius, bueno, i ara què farà? Doncs fa kind of kindness, que no arriba al nivell de poor things. Però Déu-n'hi-do. Però Déu-n'hi-do. Mantén el nivell. I amb aquesta, si parlem de Bogònia, us he de dir que per mi...
És una pel·lícula tan rodona, és una pel·lícula que deixa coses obertes naturalment, perquè és agosserada, està dintre del terreny de, en podríem dir, un cinema del futur,
però molt anclat en problemes del present. I després, l'Àntimos té aquesta cosa que és radical amb les seves propostes i no s'amaga
que ell tira unes quantes sagetes i sempre el destinatari és el poder. I dintre del poder, el poder més absurd com és el que està dominant ara bona part del planeta. Sí, sí.
D'aquí ve que la seva pel·lícula, que per cert, hi ha dues coses que no poden quedar fora del comentari, està feta en tàndem amb la seva companya des de fa anys, l'actriu Emma Stone, que és productora de la pel·lícula,
I que fa una interpretació monumental. És que és monumental. És molt especial, Emma. És molt especial. I és una actriu que li pots demanar una mica com el Robert De Niro de quan estava per la meitat de la seva carrera. Els moments brillants del Robert De Niro.
Et feia, és igual, qualsevol paper, i si s'havia d'engreixar 30 quilos per fer un boxejador, doncs te'l feia i tant. Sí, sí, impressionant. I ella, doncs, bueno, no farem espòiler del que fa aquí, però hi ha molt poques actrius, potser Charlotte Rampling seria una d'elles que per moments va fregar aquesta plenitud, que ho puguin fer, no? Sí.
I, junt amb ella, compte que Jess Plemons és un actor que ja l'hem vist altres vegades, però jo crec que aquí la seva interpretació...
que a més a més per mi, clar, ella és la productora i llavors els cartells comencen amb Emma Stone. Per mi ella és l'actor principal de la pel·lícula. Fa un treball... Jo crec que ha d'apuntar a l'Òscar amb garanties de guanyar-lo.
I no és un home que hagi fet massa cinema, no? No, no. Tu sobretot que ho has vist... No, però és un tio que les altres dues pel·lícules he vist són també papers que no són corrents, eh? Ja, ja, ja. Potser per físic, que és un físic especial el que té ell? No, no us he fet el tema. És que no el veig gaire. El físic se'n va una mica per aquells actors americans...
Una mica el Johnny Depp, però més alt, seria una mica amb aquest tipus d'actor, no? Sí, sí. Un tio una mica estripat, també, com els dos protagonistes, per exemple, de la pel·lícula de Charles Manscoen. Sí.
el gran Lebowski, doncs estaria una mica... Aquest tipus de personatge, aquests tripats, és la paraula. Ja ens entenem. En fi, una pel·lícula divertida, corrosiva, tràgica, dramàtica, però en tot moment lligada a la realitat.
d'un món caret de valors com la gent que viu en una mena de bombolla que la illa de l'entorn. Això ho llegeixo perquè ho he posat i m'ha agradat i ho diré llegint-ho. Hi ha coses menys textuals que reinterpretar-les és pitjor. Molt bé. Fins aquí el Bogònia.
I ara, per últim, perquè en tenia dos més, però em sembla que no hem d'anar. En tot cas, dir-vos que sentimental value, o valor sentimental, Noruega 2025, de Joachim Trier, és una que us vull comentar. I després, tenia per comentar-vos també Siempre es invierno, de David Trueva, que em sembla que en vam parlar una mica de passada. Acabem parlar de passada. Van parlar de passada.
Però és que ara hi ha una novetat, i jo sempre, conseqüent amb el que hi ha, Siempre es invierno, és una pel·lícula del 2025 de David Trueba, amb David Verdaguer, Isabel Renold i Amaya Salamanca,
I és una novel·la en què el David troba, que és un mentider compulsiu, però dels simpàtics, va dir que ell no mai, perquè sempre li dona per fer novel·les, i que mai ell adaptaria una novel·la. Tu ho vaig sentir directament. Posem aquesta, adapta Blitz, i a més a més no solament l'adapta, sinó que pel que he pogut llegir por ahí,
Hi havia gent que la volia adaptar i es va negar a donar els drets perquè la volia fer ell. I al final la va fer. Bé, ja que estic posat en aquesta, comento aquesta i després ja comentaré. No sé què t'ha semblat. Jo no l'he vist tampoc, però sí que he sentit opinions de gent al voltant meu. Bé, en general, el que podreu llegir
amb revistes de cinema i el que podreu haver llegit en diaris, en general em sembla que són bones crítiques. Sí, és així. En el cas meu, jo he de dir que és una pel·lícula que si l'he posat aquí és perquè no en sap greu que entengueu que la recomano per veure-la.
Perquè és una pel·lícula que té al·licions. És a dir, però jo he llegit el llibre, aquesta és la cosa que em fa tornar sobre ella, i us puc assegurar que el llibre és molt millor que la pel·lícula. En aquest cas, el propi director es traeix a si mateix. Com a adaptador es traeix bastant. I llavors fa coses, si llegiu el llibre, veureu que aquest any...
com ha quedat ben acreditat a Cinema Sense Condicions, estem celebrant el 125 aniversari del naixement de Luis Buñuel. Doncs bé, ell, que és un home cult i que sap molt i tal, no se li ha escapat això. I què ha fet? Doncs veureu que l'obra aquesta, Sempre és d'Invierno, que així és com l'ha titulat,
transcorre amb 12 mesos de l'any i hi ha una tirada llarga amb el primer mes i després que és el gener i després ja ve febrer, març, abril, maig fins a desembre i torna a acabar el gener bé, doncs quan arriba el mes d'abril naturalment això no ho va recordar en el moment en què va fer la novel·la la novel·la no parla de res
I el tio agafa i treu, com aquell que no vol la cosa, i sense que vingui a res, la tamborrada del divendres sant a Calanda, al davant de la casa del Buñuel. Tamborrada és nostra. Com dirien, por ahí, manda coones. Sí, sí, sí.
Vull dir que és l'oportunisme del troba. Hi ha directors que tenen aquest punt, a vegades. I després fa una sessió de maquillatge amb alguns comentaris ocorrents, perquè ell és molt ocorrent.
I llavors juga una mica el budialenisme, amb l'acudit curt i tal, i li dona aquest paper al seu homònim, el David Verdaguer, perquè... I clar, el David Verdaguer, amb el seu posat adaptat aquí al personatge, crec jo bastant ben adaptat, dona el vego. Per això dic que
La pel·lícula pot agafar i pot enganxar a la gent. És molt possible. En el meu cas... Bueno, a tu t'ha agradat força per això. Eh? T'ha agradat força pel que veig. No, a veure... Tens unes pegues, però... Sí, jo... A veure, la trobo una pel·lícula d'aquelles que es pot veure, però si després baixo a comentar-la, el resum d'ella no me la crec en bona part. Però reconec que tècnicament està molt ben feta. Sí.
ell sap molt bé la història i per tant la condueix i la porta cap a lo que li interessa com a director de cinema i fent una pel·lícula en el moment actual llavors hi ha algunes referències per això se salta una mica el guió entre cometes tècnic que seria la novel·la i agafa i va posant va contextualitzant amb l'actualitat bé
El resum d'això és que, escolta, és una vèrgola que es deixa veure bé, tot i que, en bona part, no m'ha convençut els tics que ell posa com a allò volent epatar l'espectador. No m'acabo d'entrar jo per aquí.
Però la recomano perquè entenc que és una pel·lícula distreta, que parla dels amors entre una certa joventut, entenent-la per 40 anys ja, i una certa maduresa, entenent-la per 60, que és el cos de la pel·lícula. I després ja, com també a les pel·lícules de Woody Allen, la novieta jove el deixa...
En fi, després hi ha un retorn. Jo diria que en el tema del sexe, les feministes no podran quedar massa contentes amb troba. Tot i que ell en fot una de cal i una d'arena. Sí.
Però tot i això, jo penso que se li nota una mica la cosa. Sí, ara, fins aquí, sempre en invierno, de David Rueva.
I ara ens anem amb una que es titula Valor sentimental, sentimental balí, que és una pel·lícula que va ser presentada a Kant de Joachim Trier, ja ho he dit, del 2025, de Noruega. És una pel·lícula que té com a sinopsi el fet de presentar dues germanes, Nora i Agnès, que es retroben amb el seu pare, Gustav,
Ell és un home que ha estat un director de cinema de renom. No ha tingut una vida massa dedicada, ni massa ni poc gairebé, a les seves dues filles. Una s'ha casat i té l'Agnès una vida, diguéssim, corrent.
amb el seu marit, el seu fill, etc. L'altre, Nora, és actriu, ha tingut una vida més independent i també potser més crítica amb el pare. El pare la crida, s'ajunten els tres i els diu que t'he fet un guió i que voldria que la protagonista fos Nora, la que és actriu. Ella immediatament diu que ni de conya,
I el pare llavors té una actitud de rebequeria i agafa, com que és un director considerat, agafa una actriu emergent de Hollywood, està interpretada per Elle Fanning,
I això crearà situacions de conflicte a partir d'aquí amb el pare i les dues filles. I la nouvinguda, que és l'estrella aquesta de Hollywood que ha fitxat ell.
Joaquim Trier és un director que cotitza l'Alça i que ja té títols que l'avalen, com per exemple l'últim que s'ha vist la tutoria del 2024, La pitjor persona del món del 2021, que va ser molt celebrada aquesta pel·lícula també. Una que és Oslo 31 d'agost, que és una pel·lícula de denúncia,
I, sobretot, Telma, jo recordo Telma, perquè és un obli que em va agradar força, del 2017. Llavors, vull dir que estem davant d'un director que, per entendre'ns, és, podríem dir, de l'escola vermagniana, barnissada per la part més vermagniana de Woody Allen. I amb això ja ens situem. Sí, sí.
Per tant, és un cinema d'autor, cinema nòrdic, amb tots els tics típics, és a dir, d'una exposició perfectíssima, amb una fotografia i una música que està col·locada quan toca i quan no toca hi ha silencis llargs,
És a dir, es veu molt a gust. I les interpretacions, bueno, són actors que potser no us diran gran cosa. He citat Elle Fanning, perquè és l'actriu americana que ja coneixem, però hi ha un actriu que també va intervindre amb la pitjor persona del món, que es diu Renat Reinsbe. Aquesta actriu és extraordinària. És extraordinària.
és que captiva des del moment 1 que està a la pel·lícula. És la que fa d'actriu dintre de la pel·lícula. I després tenim l'altra filla, que és molt bona també, que es diu Inga Its Daughter Lillers.
que, clar, aquesta ja suposo que és més coneguda pel públic danès i noruec, però no tant aquí. I ell sí que és conegut perquè ha fet sèries com és Estelan Skarsgård, que ha fet... Sona molt aquest conegut, ja sé que més, ja sé que el veig la cara. És un home, efectivament, molt característic i que quan veieu la pel·lícula d'hòstia, aquest tio el conec. Hem vist moltes sèries també. Bé,
Valor sentimental, aquesta, us la poso en un lloc preferent, dintre de les preferències. I, després, dir de passada, que l'última que em quedava, que no em puc estendre amb el comentari perquè no et vull prendre espai a tu, és Ciudad sin sueño. Ciudad sin sueño és un documental de Guillermo Galó, eh?
un home director de Madrid que ha fet curts metratges i un altre llarg metratge com a mínim. És un documental extraordinari rodat a la Canyada Real de l'Extraràdio de Madrid i que ens presenta una família d'aixaterrers que viuen de la ferralla, no? Sí, sí. I com...
el progrés, entre cometes a vegades, fa que es vagi estant en capellà i el xabolisme el vulguin treure i agafen i llavors comencin a oferir-los uns pisos d'aquests que són tots homologats, que no saps quin és el teu pis, si no... Tots iguals. Perquè són exactament iguals. I llavors la lluita que hi ha perquè ells, tota la família...
agafant des de la iaia fins a la mare, fins a la germana,
passant pel pare i tal, no volen canviar. No se senten a gust entre quatre parets. I sí, ja ho veuen, que allà hi ha llum. I a vegades a la xabola no en tenen. Que allà hi ha calefacció i uns radiadors. I allà, moltes vegades, han de fer el foc a terra i escalfar-se. És una pel·lícula extraordinària. I no en puc, naturalment, tot és... Aquesta te la recomano a tu. Sí, estic molt content.
perquè, o sigui, es diu Ciudad sin sueño. És un títol curiós, no? Però és un títol que, quan vegeu la pel·lícula, veureu que és molt escaient a la realitat que ens estan presentant. Hi ha un dels actors, tots són no professionals, naturalment,
I això li dona una força i un vigor a la pel·lícula extraordinària i una impressió de realisme que sempre sembla que estiguis veient i en canvi no. En canvi, a veure, aquí hi ha un muntatge i hi ha un treball de guió però no el notes. Està bé, està bé.
Vull ressaltar el treball d'Antonio Fernández Eubarre amb el paper de Toni, que és el paper de protagonista, un noi de 17 anys, perquè em sembla extraordinari. Un tipus que ha sabut posar-se dintre del paper
i que transmet moltíssim. Molt bé. Recordeu, Ciudad Sin Nombre. El director, Ciudad Sin Nombre. Sí, és Guillermo Galoe. Sin sueño m'has dit, eh? Perdó, Ciudad Sin Sueño. Vale. De Guillermo Galoe. De Guillermo Galoe. Vale, m'ho apunto.
Tot això que hem parlat ho podeu trobar a les pantalles de diferents cinemes de Catalunya entre ara i els propers 15 dies. Després hi ha la cosa que canviarà molt a la cartellera. Molt bé, et passo la paraula... Estic quasi en ronquera perquè no he parlat. Planteja'ns. Una pregunta, Pep. Podíem arribar a fer un espòiler del que serà la setmana que ve?
Sí. Perquè em serviria per introduir el tema. Sí, sí. Tenim... A veure, és una... No, no, és una previsió. És una previsió. Pots no passar i tot depèn del destí, no? Del destí, però... La nostra intenció és gravar una conversa amb el director Isaac Illa Cuesta i amb la directora Elena...
Molina, que són a la vegada els directors de la pel·lícula Flores per Antonio. Una pel·lícula sobre Antonio Flores.
I és una pel·lícula documental i això fa que... Obre una mica la porta. El programa d'avui que estem preparats, l'Anastasi, precisament ens ensenyarà, segurament ens ajudarà a distingir llenguatges. El llenguatge fílmic d'una pel·lícula. O definir-los, com a mínim.
d'una pel·lícula convencional, una història a l'ús, i un documental.
Em anava bé el tema de l'Isaqui, perquè precisament l'Isaqui, que hagués seguit pràcticament tota la carrera, tinc alguna carència, però, i després el conèixer a través teu, encara més interès. A mi Segundo Premi és una pel·lícula que em va agradar molt, ja em havia agradat de les primeres, el Kraven versus Kraven. És un home que, si mires tot el que ha fet, hi ha documental, n'hi ha força, també hi ha ficció. La leyenda del tiempo té molt a veure, per exemple, amb aquesta. Ah, d'acord.
Llavors, què passa? Que en l'Issaki és igual que faci documental que faci ficció. És Isaac i la cuesta. És a dir, hi ha una mena de pes específic com autor, com autor que és, que també tenen altres autors, que és igual que sigui documental que sigui una ficció, perquè finalment... De fet, jo diria que ell ens emmetria que no hi ha cap diferència. Que no hi ha cap diferència. I, de fet, faria molt bé de fer-ho perquè segurament té tota la raó. El que passa és que...
Fem nosaltres des de fora la diferència. Jo que l'he viscut des de dintre, el procés de coneixement, els mecanismes de com es munta una pel·lícula de llarg metratge, de ficció, o una pel·lícula, com s'ha de dir, de llarg metratge, documental. Això de dir, pel·lícules solament són les de ficció, les altres són documentals. No.
l'armetratge de ficció i l'armetratge documental. Perquè, si no, comencem a entrar en terrenys difícils. Per exemple, la confusió, el reportatge. Molta gent diu el reportatge aquest... Un reportatge és una altra cosa. Ho hem dit altres vegades. I per què es parla a la tele? Perquè a la tele...
teòricament té l'obligació de transmetre unes realitats que estan passant, cadascú, evidentment, amb el seu filtre. Perquè una televisió de dretes, per ser molt clar, lògicament posarà el filtre de dretes i definirà la mateixa notícia, però donant-li el sesgo, que diuen els castellans, de dereixes. I, en canvi, la televisió d'aquí nostre, més de Catalunya, esquerres relatives, però les de més esquerres, a Wyoming, li donarà un altre tipus de tractament a la mateixa notícia. Correcte.
Això és la publicitat. Això és el reportatge. Quina diferència entre el reportatge? Fem una primera. Molt tranquil·lament anirem entrant al tema perquè el proper dia tindrem aquí una persona que no permetrà que parléssim del tema aquest, sinó que hi parlarem perquè és un documental el que ha fet i per tant també seguirem parlant del documental. Però jo ja no obriré la porta del documental fins passat, en tot cas, festes que si ens escau seguirien parlant del tema. Però en principi la idea és aquesta. La diferència entre el documental
El matratge documental, o curtmetratge documental, o el matratge que sigui documental i un reportatge és que en el llargmetratge, curtmetratge documental, hi ha una mirada concreta, una mirada d'un autor, hi ha una autoria. Hi ha un voler veure una determinada cosa i abordar-la des d'una perspectiva personal.
Un punt de vista. És un punt de vista, exactament. Cosa que l'altre, sí, és periodístic, però també té un punt de vista, però és un punt de vista periodístic, és informatiu. L'altre és tot. Per tant, en un documental hi poden moure's tantes emocions, sensacions, sentiments, el que sigui, com es poden moure en una pel·lícula de ficció. Absolutament igual.
Llavors jo, el tema, esclar, jo no havia conegut el món documental fins que no vaig començar a muntar el primer documental l'any 2001, fins allí sí que havia fet petits escarceus amb coses molt de militància, quasi, de l'època que es militava en aquest país, sí que en allò havia entrat en petites coses curtes, que, bueno, eren més reportatges també, perquè no era tant un punt de vista, era la necessitat d'explicar que allò estava passant en aquest país, el cinema militant...
No era tant un cinema documental en general, sinó que era un cinema de dir, això està passant, i anem a fora... Sí, era una mica Portavella. Exacte, anem a fora i ensenyem-ho. Llavors, la funció era portar-lo a les televisions de fora perquè es vegi que aquí, als carrers, la gent, la policia perseguia la gent pel carrer pel sol fet de manifestar-se, o coses com el Pere Portavella, en el seu moment també havia promocionat... El sopar, per exemple. El sopar, per exemple, d'anunciar... Una denunciada. Una denunciada concreta.
és a dir que sí que jo havia fet cosetes però en realitat el cinema documental el descobreixo molt tard llavors esclar em trobo amb aquesta tessitura quina és la diferència realment que per altra banda la gent no té gens clara perquè la gent quan parla documental tampoc n'hem vistants de documentals però en realitat pensem una cosa el cinema comença a ser un cinema documental és a dir l'entrada del tren a l'estació és un cinema documental sí perquè és un document és un document com a mínim és un document d'una entrada de l'arribada del tren d'un fet
O la sortida dels treballadors i treballadors de la fàbrica. Tot això. En canvi, ja no és el mateix rinyen un cafè, per exemple, del nostre excels director... Bueno, també hi ha rinyen un cafè, n'hi ha diverses. Del Xamón. Del Xamón, per exemple. Allí hi ha una argumentació. Allí hi ha una aposta en escena. Allí hi ha... Tu te sents aquí, el 261, entra aquest enquadre, es piquen, es barallen i us aixequeu tots i es comenceu a apagar.
Això, hi ha una aposta en escena. Però és que el cinema es divideix entre, al principi, entre Lumière i Melier. I Melier, que són els dos. I Xomón estaria amb la línia Melier. Més amb Melier, exacte. L'has dit molt clar. Lumière és això, és una mica el reflex de la realitat i, en canvi, Melier és el poeta. És el poeta que...
fa vula, pot anar la lluna i efectivament això segueix la línia tot i que té alguna cosa també d'incurció en el món de la realitat però d'alguna manera no i llavors aquesta cosa de realitat i ficció fan que algunes persones pensen d'acord, documental, el que vegi en un documental és veritat
I el que veig a les pel·lícules, diuen les pel·lícules de ficció, ja sé que no és veritat. Sé que d'alguna manera és una argumentació que algú s'ha inventat a partir d'un guió, s'ha rodat i estic veient això una mica quan llegeixo una novel·la, sé que allò no és veritat, sinó que és una novel·la. Bé, doncs això no està tan clar.
Hi ha una persona que l'he citat alguna vegada en aquest programa i alguna vegada, que és el Lorenzo Soler, el Lorenzo Soler, home d'origen en Gallec, que va venir a parar aquí, home molt lluitador, que va viure aquest tipus de cinema i el va fer de lluita, però molt hi ha, no el simple cinema de lluita sutil que regrava les manifestacions, sinó feia també una lectura del tema, és a dir, té uns materials excel·lents...
que són de la gent arribant a l'estació de França, els obrers que arribaven als anys 50, i que tiraven la maleta per la finestra per baixar més ràpid i saltaven, després i tot alguns, per la finestra, perquè havien tocat territori on pensaven que totes les esperances que ells tenien de sobreviure estaven depositades en aquella terra de Barcelona. I després van descobrir que no era tan fàcil. Llorenç deia sempre una cosa que li he dit alguna vegada, que és que hi ha més ficció
en molts dels documentals i molta més realitat en moltes de les pel·lícules que es fan. És a dir, són gèneres que es creuen. Llavors, definir què tema és la veritat és molt relatiu. Són propostes que tenen les dues molt d'una pulsió creativa. L'home que vol fer o la persona que vol fer un documental i diu, vaig a fer un documental sobre això, és perquè d'entrada aquell tema el motiva. I per tant, a partir d'allí,
tibarà d'aquell assunto, tindrà l'obligació, com que connectarà amb una certa realitat, a la certa realitat, no tota, la que ell vol, decideix quina realitat vol veure, connectarà amb una gent determinada que l'ajudaran a caminar pel camí que ell vol caminar. No es cull els que l'ajudaran a caminar per un altre camí. Ell vol veure la versió que ell vol fer. Per tant, també hi ha un càsting, diguem, fet també a partir de la necessitat que el mateix crea. Tu veus, bienvenido, Mr. Marshall. Sí.
la veus ara i la pots veure perfectament com un documental. També, també. Clar, perquè reflecteix un moment molt concret, històric, van passar unes coses que són reals, a més a més. O paisa de Rossellini, o Roma Gita Berta. Totalment, totalment. Dius, entre això i un documental tampoc hi ha tanta diferència. Una cosa que és interessant, també, el que acabes de dir, perquè estan dintre de quasi d'un gènere intermig,
que seria el docuficció, és a dir, aquest documental que té elements ficcionals a dintre, o la ficció que té elements documentals a dintre, és a dir, el ficció docu o el docuficció. I aquestes que dius tu són pel·lícules que, com que viuen molt a prop de la realitat que està passant, que ells estan explicant, perquè està passant i l'estan explicant, o sigui, Roma xita aperta, està feta que pràcticament està...
està passant. Contemporània. Contemporània tot amb els fets. Què vol dir? Que, esclar, és indissoluble una cosa de l'altra. En canvi, hi ha tota una creació, evidentment, al voltant d'això, de ficció total, que és l'aquella mare, no és una mare real, és una actriu que fa de mare. Però poden conviure perfectament. Per això deia allò de l'Isaqui, perquè l'Isaqui té aquesta facilitat en fer-ho tot natural. I amb això també. Perquè quan tu veus la pel·lícula O la noche... La del...
Un any o una notte. Un any o una notte vaig fer l'experiència de veure primer el documental que s'havia fet, un documental francès interessant, molt interessant, per altra banda et diré, i després vaig veure la pel·lícula d'Isaqui. I en el meu cap ha quedat la barreja una mica de les dues, perquè són pel·lícules que tot i ser un documental, l'altre no,
tenen una textura, perquè la pròpia realitat que tenen endavant és la mateixa, i per tant això, tot i que per fotografiar-la d'una hora o d'una altra, però no deixa de ser la mateixa textura d'aquell París, d'aquella nit, que té uns colors determinats, la nit, els daurats del local, l'espai... És un moment... La policia, els llums blaves... Tot això és comú a les dues pel·lícules.
Les dues són d'una gran sensibilitat. És que quasi m'entraria a parlar d'aquestes dues, però m'encadaria. Té una gran sensibilitat. Què passa? Que en el meu cap s'ha format una unitat. Ara sí que recordo les coses més potents de la particular Isaki en quant a ficció i també recordo les coses més potents de l'altre com a documental. Un personatge meravellós que surt al final, que ha perdut la seva dona en una... És l'amo d'un restaurant dels que van ser afectats la mateixa nit, que van entrar allà a disparar de la manera... abans d'arribar en el Bataclan.
I allí van matar la seva dona, que era la mestressa, diguem, del restaurant també, i com al final de l'apricol el recupera i fa que aquell home expliqui, en el mateix espai on van passar els fets, expliqui els fets. Això és potentíssim. I ara l'apricol està aquí. Té planos que no oblidarem mai. Aquella parella caminant amb el daurat d'aquella capa que posen a la gent que està passant un accident, caminant pel pont aquell meravellós... Però el que m'ha quedat sempre és l'ambient,
que hi ha unes partícules que cauen com si fos trossos de la explosió. És que és això una mica la sensació, que no saps què és, però és una mica com quan hi ha una explosió botànica, no? Et queda gravat això. Va directe al cervell.
Els llenguatges són els mateixos, és a dir, un documental utilitza exactament el mateix que hem estat parlant durant aquests programes que hem parlat d'aula de cinema, està utilitzant el llenguatge cinematogràfic. Per tant, no hi ha diferència. Jo quan em van enfrontar... Fins ara ensenyaràs... Fins al curs estava ensenyant muntatge cinematogràfic als meus alumnes. Després vas fer màster de muntatge, també.
Però de cop van inventar assignatura de documental. Van inventar. Van dir, a partir d'ara les caques donarà documental. Molt bé. I tu, Anastasi, dones muntatge documental. I vas dir, però si és el mateix? Si és que el muntatge no canvia. Canvia el que expliquem com ho expliquem. Però el muntatge en si, el llenguatge cinematogràfic, és comú. No podem de cop inventar un llenguatge especial pel documental.
I això és absolutament cert, però també és cert que aquests mitjans diferents que sorgeixen de cop agafen un pes, com el documental, en què han agafat un pes el documental, la producció mundial de documentals és immensa. Què vol dir? Que també sempre generen una cosa molt positiva, que és que generen nova manera d'explicar les coses. El llenguatge no canvia, però sí que són revolucionaris en moltes coses. És a dir,
Es pot ser més revolucionari fent un documental, moltes vegades, en quarta llenguatge, que no passa en fi. I després, que dintre el que és el documental, estaràs d'acord amb mi, que hi ha moltes diferències. Perquè, per exemple, hi ha el documental aquell en què hi ha una veu en off que va conduint. Sí, clàssic. Hi ha l'altre en què hi ha un personatge
involucrat dintre de la història, que és vivament el fil conductor, també. Hi ha altres en què el mateix passa de forma col·lectiva. És a dir, gent que va interpretant-se a si mateix o gent que
diu en veu a Moff el que ha viscut i les imatges ho reflecteixen més o menys. Dintre del documental hi ha molta forma diversa. Hi ha molts gèneres. Dintre del documental també hi ha gèneres. Hi ha documental thriller, i la prova és que n'estem veient uns quants. Hi ha documental, fins i tot, divertits. Hi ha documentals comèdia, pràcticament n'hi ha alguns.
Hi ha documentals que simplement són del món dels animals. Aquest és un altre gènere de documental que n'hem vist un munt i que tothom deia... I tant, i tant. Tothom deia, no, jo en la 2 veo els documentals d'animals. Després de que veien altres coses. El Rodríguez de la Fuente. Però, en principi, el documental d'animals és tot un gènere. I tot un gènere que a més té una inèrcia de muntatge molt diferent de les de les pel·lícules. Tu, en plano de la sabana, el pots aguantar dos minuts i mig veient la sabana, fent un petit recorregut, la càmera es belluga una mica...
i estàs explicant dos minuts i mig i amb una simple veu, una ofes sobre i una música. I, a canvi, un plànum, cine, ficció, ostres, pocs plànums poden durar dos minuts i mig. Mira, m'alegra que diguis això, perquè hi ha un documental que a mi hi ha un animal en el món mundial que em fascina, que és el Leopardo de las Nieves. Ah, sí, cal que et documentar el meravell.
I ja, bueno, el documental aquest, que tu el comences a veure, i clar, jo el que tinc ganes és de veure el Leopardo. I el cabron té una hora i vint abans d'ensenyar-te el Leopardo, perquè compte, amic, que és que el difícil...
és pillar-lo i aquell tio porta amb un gel i un fred una quantitat de dies i nits esperant-lo i aquesta és la força no se'l perdeu aquest documental em sembla que està filmant no se'l perdeu perquè és una meravella val la pena estem rossant una mica el tema no m'entrarem pràcticament a fons avui ens queden 5 minuts
Però és una mica explicar això. Llavors, com un muntador ha d'abordar el muntatge d'un documental respecte a la ficció? Bé, bàsicament la diferència del documental i la ficció, també ho he dit alguna vegada, de cara al muntatge de la pel·lícula, sigui documental o sigui ficció,
és que el muntatge d'una pel·lícula de ficció et ve sempre acompanyat d'un guió. Són pocs els casos, hi ha evidentment casos en el món del cinema, en què s'ha rodat sense cap mena de guió i per tant el muntador quan arriba a muntar es troba que no hi ha guió, no hi ha paper on basar-se. En tot cas hi ha uns papers que són les referències que han fet del rodatge que li expliquen més o menys el que han rodat i per què serveix cada cosa. Però en realitat no hi ha un guió. El normal és que en cine de ficció hi hagi un guió. I el normal en el documental és que no.
El tanto, matitzable. Hi ha països en què els documentals, hi ha plataformes del món, per exemple Arte, jo dubto que doni la possibilitat de fer qualsevol producció firmada per Arte que no hi hagi un guió previ que ells hagin pogut llegir. Marca de la casa. Marca de la casa, hi ha una marca molt d'allò.
En aquests casos sí. Però si no, els documentals, i sobretot en el nostre país, que són més així àcrates en aquest sentit, realment la quantitat de documentals que jo he arribat a muntar, la majoria d'ells no tenien guió. No tenien guió. I quan he parlat amb altres companys, que sí que he parlat amb algú que el meu director, que parla en cadascú dels seus directors, el meu director sí que té una mica la base, doncs fa quatre coses i més o menys a partir d'allà una estructura. Els guions es fa en muntatge de documental. El guió, realment això ho han dit alguna vegada, es fa en el muntatge.
És cert que amb totes les pel·lícules del guió finalment es fan el muntatge, però ja parteixes d'una estructura, d'uns diàlegs, d'uns actors que tenen l'obligació de dir-los. El documental no, perquè d'entrada, com que no saps en què et trobaràs, si la història és molt oberta, et pots trobar en coses que siguin magnífiques i que mai les haguessis pogut guionitzar prèviament, perquè eren inimaginables que sorgissin.
el guió pràcticament l'hauries de fer posteriori i de fet es fa posteriori he comentat alguna vegada que amb el meu amic Pere Joan Ventura recentment desaparegut els guions es feien a vegades al mig del muntatge el muntatge durava 8 mesos en el mes 4 era el mes en què havíem fet coses i ja havíem muntat coses com a illes independents i llavors era el moment de dir hem vist per aquí, hem vist per això què et sembla per on d'allò? i començàvem a escriure i fèiem una estructura i després seguíem aquella estructura
per tenir la sensació de seguretat, perquè realment el guió havia sorgit en el muntatge mateix. Per tant, aquesta és una diferència. Hi ha d'haver una tesi en els dos casos, és a dir, la tesi és on vol anar la pel·lícula, tant la ficció, què ens vol explicar realment de fons. Sí, la història és la història, aquest noi s'anomeno d'aquesta noia i tal, però què vols explicar realment? El gelos, com deies tu abans, el tema dels gelos? O vols explicar el desig de matar?
per exemple, que pot sorgir també d'una relació d'aquest tipus, o vols explicar una immensa història d'amor que no es basa en res més que això, que aquest amor platònic, depèn molt, això és la tesi. Ara està, mentre et sentia parlar, pensava que In the Moon for Love podria ser perfectament un documental d'amor.
Sí, de fet, bàsicament quasi diria que ho és una mica. Més que una història? Sí, sí, sí. Un documental? Sí, sí. Sí, una història d'una... En aquest cas, però, a la font, la tesi és l'engany o la capacitat d'enganyar i el compromís en què et posa la infidelitat, d'alguna manera, no? Però, bueno, allò és la tesi. I la tesi la busques tant si fas un documental com si fas una pel·lícula de ficció, en els dos casos.
Però un documental dius, no, anirem allà a aquell poble i anirem i farem un rodatge de gent que ens expliquen de què va passar l'any 28 del segle passat i llavors a partir d'aquí no saps què sortirà. Però la tesi, tu tens una pulsió inicial que és que vols fer allò per alguna cosa.
Perquè tu internament sí que saps què vols explicar. I a partir d'aquí sorgeix un documental amb sentit. Quan no saps el que vols explicar i la tesi ha de sortir del muntatge, és molt més dur perquè realment no vas d'inventar-ho i, per altra banda, pots no arribar a bon fi. Perquè pots arribar a allò que hi vull perquè no hi ha tesi.
Seguiríem, perquè em sembla que això se'ns portarà molt llum, perquè avui tots just hem vorejat una mica el tema. Molt bé, però jo crec que és força interessant perquè cada vegada més, com tu has dit, el documental entra dintre de les graelles de programació de cinema i de televisió.
Amigues i amics, ens acomiadem fins la setmana que ve, serà el darrer programa de l'any, i mirarem a veure si tenim la sort de poder comptar amb la presència dels directors de Flores per Antonio, una pel·lícula dedicada a la vida d'Antonio Flores. Bona nit. Bona nit.
Des de Càritas Sant Just oferim un espai de trobada per conversar i compartir. Si et ve de gust una estona de companyia, vine al Cafè de les 3. Estarem tots els dimarts fins les 5 de la tarda, al carrer Bonavista, número 113. Càritas Sant Just. Us hi esperem. A Catalunya treballem en diverses mesures perquè tothom pugui disposar d'un habitatge.
Oferim ajuts perquè els joves puguin fer el pas. Construïm habitatges amb protecció perquè les famílies tinguin espai per créixer. I limitem els preus del lloguer per facilitar-hi l'accés. Perquè cada cop més persones ens puguem sentir a casa.
I can't pay anything.
Això és un autobús, tu. Això és un autobús. Sí, home. I tant. Això és un blues, tio. Com que un blues? Sí. Per què? Per què un blues? Just blues. Ah, just blues. Perfecte. Bona noix, bluesos del món mundial. Si avui és dimarts, això és just blues des de la sintonia de Ràdio d'Esvern.
Amb els sospitosos habituals, Jan, com estem? Com sempre. Com sempre bé. Com sempre que hi ha futbol, no? Exacte, ja toquen dos dimarts que jugo al Barça, però bé, no passa res. El Jan és com el Tete Montoliu, que per una banda escolta el programa i per una altra... No, escolta la banda. Escolta la banda.
Exacte. Emil Alonso, com estàs? Bona noix, David, Jan, i ja ho direm. Ja ho direm, perquè avui tenim un convidat molt especial, però abans d'això, escoltem aquest demàs.