Cinema sense condicions.
Ringo, dove vai? Sempre tu lo sai. Notti senza amore troverei. Gente senza volto, strade senza fine.
Bé, amb aquesta música... Em sembla que és Daniel Morricone, no? No, no exactament, Joan. És una música del tema que parlem avui, de l'Espaghetti Western, però és una altra. No és del Sergio Leone ni d'allò, però com que Andreu...
ha de venir aquí una miqueta a parlar-nos de l'Espagetti Western, doncs, bueno, tenim aquí preparada tota una llista de temes d'aquest gènere, que podem anar sentint al llarg del programa, i tot i que no parlem tota l'estona d'això, però ens pot donar una miqueta un fons musical. La música sonava molt bé, eh? És maca, és maca. Jo no la recordava, no sé de quina pel·lícula correspon. Doncs de Ringo. Això que deien Ringo... I cantat en italià, clar. Clar, Espagetti Western. Exacte, mira, mira.
Molt bé, molt bé, molt guapo. Jo ho he pensat perquè té tanta força que sembla de l'Ennio Morricone. Sí, m'imagino que igual que el Sergio Leone, després en parlarem, tot i que no va ser l'iniciador de l'Espaghetti Western ni molt menys, però sí que va ser el que li va donar... I el descobridor de l'Ennio Morricone. Es pot dir que el Sergio Leone, que eren amics d'infantesa, va ser el que va llançar l'Ennio Morricone a la fama amb les seves pel·lícules.
Doncs per això, així que com ell no va ser el descobridor, però sí que li va donar una volta completa, Enimo Ricone tampoc no va ser el que va iniciar, el que va començar a fer música per Spaghetti Western, però és el que veritablement ha quedat com a referència absoluta per algunes cosetes que també aniran caient per aquí i anirem sentint.
Bueno, doncs saludem els nostres oïdors. Avui estem aquí en Francesc, Aguilar, darrere dels vidres, hi ha el control. El Jaume, que és el capità aquí del barco, doncs aquí al costat meu. O sigui que sóc el que m'haig de quedar sis en sorra, vols dir? Exactament, exactament. Tu t'has de quedar fins al final. Bueno, quedem les rates, potser, també, eh? No pensis, eh? No quedaré sol, vaja.
En Andreu Ferran, que vindrà d'aquí una mica, i en Joan Morros, que és qui us estava parlant en aquest moment. Sí, senyor. De fet, avui tenim previst, com estava ja anunciant el Francesc, fer les tres coses de sempre. Primer, parlar de les pel·lícules que més o menys hem vist.
Una segona part, doncs, podríem parlar del Sergio Leone, que és un senyor que, com sabeu, va fer l'Espagetti Western, i l'Andreu ens parlarà específicament de l'Espagetti Western. Aleshores, comencem per les pel·lícules que heu vist. Tu, Jaume, què has vist, per exemple?
Mira, jo el que em vaig quedar ahir a Bocavedat va ser amb aquesta pel·lícula de l'últim rei d'Escòcia, que passaven ahir per la segona cadena de la televisió. Duríssima, eh? Duríssima. Molt, molt dura. És una pel·lícula d'aquelles que dius, ostres, no et pots quedar de cap manera indiferent, no?
Recordeu que està inspirat amb el doctor, bàsicament el protagonista, no és que sigui el doctor, però hi ha un metge, que és el doctor personal d'Idi Amin, que va ser un senyor que a Uganda va fer de tot i molt en quant a violència, en quant a sotmetre a tots els que tenien el seu entorn i al poble en general a una dictadura absoluta.
Bé, la pel·lícula comença que és com una mena de retrat amable del que és aquest senyor, aïllament.
i de mica en mica, i a més a més tenim també el projecte d'aquest metge, i de mica en mica anem descobrint que darrere de tota aquesta amabilitat, d'aquesta empatia, fins i tot m'atreviria a dir, doncs el que es va sortint, el que va sortint, és tots els mals que en definitiva tenen totes les persones, en primer lloc, que no maduren. Jo penso que això...
O sigui, que aquest és un valor que d'una manera molt natural llueix en el film, que no maduren, fins i tot el propi metge, oi? Que fins que no se n'adona de tot el que hi ha, vull dir, no reacciona d'una manera molt clara. I evidentment la pel·lícula acaba anant a parar en una situació de solució, si voleu,
però que en definitiva et queden totes les empremtes d'aquesta violència que ha existit i existeix en aquests països que no han començat ni el desenvolupament, sinó que tot és l'admiració a la divinitat, que en definitiva tenen...
Com a icona i totes les altres coses, res a veure amb el que cal i amb el que nosaltres, malgrat tot, sí que estem acostumats ja, eh? Malgrat tot, vull dir, malgrat tot el que ens està passant, no? Doncs sí que estem acostumats a que tot vagi en una situació, si més no, prou vàlida.
Jo no he vist la pel·lícula, però sí que em recorda, és a dir, quan parlem moltes vegades d'aquests països subdesenvolupats, jo vaig estar, per exemple, vivint dos mesos a Buenos Aires, fa bastants anys, i em va sorprendre descobrir que en aquell moment estaven arribant a la democràcia i la diferència que hi havia per els raons de l'economia era tan gran que coses que aquí no es donaven, allà es donaven per la pròpia pobresa. És a dir, i llavors en aquests països pobres, pobres, pobres, no parlo ja d'Argentina, sinó de països com el que tu esmentaves, que jo no he vist la pel·lícula,
La mateixa pobresa genera una mena de corrupció, és a dir, els líders són corruptes, hi ha unes castes que exploten descaradament a les classes baixes, a les classes pobres, i llavors la cosa és gairebé molt invivible i molt diferent de la nostra societat. És a dir, nosaltres tenim una classe mitja que en definitiva amortissa les contradiccions, aquests països no les tenen i llavors poden passar qualsevol cosa, és a dir, les...
les coses són horroroses o horribles o horripilants, és a dir, molt fortes. Jo penso que sí, agafem tot el que acabes de dir i fas una anàlisi de cadascuna de les situacions que has fet, la veritat és que és per entendre moltes coses que ens passen, i tant que sí. I a vegades el problema... Bé, a vegades no, el que està clar és que aquí, amb tota aquesta tranquil·litat en la qual vivim, malgrat la crisi,
que això vol dir que genera a molts ciutadans no acostumats una situació crítica, doncs, malgrat això, la situació és prou vàlida, com jo esmentava, el que passa és que això no treu que hi hagi situacions de corrupció que, francament, caldrà fer un pas més, no sé quan ni com...
un pas més perquè tot això desapareixi del mapa natural, de la convivència com cal, amb els drets humans com cal i tot això.
hem de recordar de totes maneres, s'ha dit moltes vegades i penso que més o menys tothom ho té en la ment, però que tota aquesta situació que hi ha en els països africans concretament prové de les repercussions que tenia el colonialisme, vull dir, de la manera com de França, de Gran Bretanya, d'Espanya, de Portugal, vull dir, de com es van repartir els diferents països i com quan van marxar d'allà perquè era insostenible, perquè ja no s'hi sortia a compte,
Llavors, simplement van fer un quadriculat allà, van fer un tiralínies, van dir d'aquí a qui va aquest país, d'aquí a qui va l'altre, llavors van trencar completament les zones de les diferents ètnies, els diferents pobles, i llavors allò va ser i continua sent amb bona part el que deia vosaltres, campi qui pugui.
És a dir, que hi ha una injustícia però que prové d'una situació històrica molt bèstia i que ningú no s'ha preocupat d'intentar. L'únic país que se n'ha sortit amb moltes dificultats, de moment diria jo, és Sud-àfrica segurament, que ha arribat a un punt de concòrdia a través de tot el que sabem, no? D'un mandala, que per cert està en punt de sortir una pel·lícula sobre la seva vida, Nelson Mandela, mandala no, Nelson Mandela, ja s'ha fet alguna, com Invictus per exemple,
però la veritat és que sempre hem de tenir en compte una miqueta això. Jo d'aquesta pel·lícula sempre recordo, perquè em va quedar completament gravat, de l'últim Rei d'Escòcia, que comentàveu, l'escena final. L'escena final no és de la pel·lícula ja, és una fotografia del real...
I Diamín, del dictador real. A mi em va posar la carn de gallina, els pèls de punta. Em va fer més por aquella escena, no sé per què, del rostre d'aquell home que la resta de barbaritats que es veu a la pel·lícula, que al cap i a la fi no deixa de ser una ficció, una recreació de la realitat. Aquell rostre que en principi no destilava res especialment terrible, més aviat una certa amabilitat, si la recordes, Jaume...
doncs, no sé, et fa agafar una mena de terror, una mena de pavor sabent el que hi ha allà dintre d'aquell home i que no és fàcil de veritablement arribar al punt de saber interpretar-ho, de saber veure-ho, sinó que
s'ha desenvolupat al llarg dels anys i al llarg d'una carrera, veritablement, és fereïdora, que, bueno, vaig oblidar-me completament del Forrest Whitaker, que és el protagonista, que és el que interpreta l'allò, de tot el que l'home fa per esforçar-se, per donar el paper, i vaig dir, uf... Bé, allò, és fereïdora. No, vas dir que t'esforcis perquè la veritable imatge és aquest rei. Sí, sí, sí, la veritable imatge del terror. Sí, aquí estaríem posant en qüestió, doncs, la pròpia representació de les coses.
Sí, jo el que crec és que... O sigui, el que tu acabes de dir és bàsic, també, no? Jo crec que nosaltres tenim un creixendo, podríem dir, no? Vull dir que va augmentant el que és la realitat i no pas tota aquella part que és més... O sigui, és molt amable i fins i tot jo diria no pas criaturera, sinó crec que correspondria una adolescència. I dic això perquè cap al final...
Hi ha una seqüència que una de les coses que diu el mateix dictador diu és que tu has vingut aquí a jugar amb els negritos que som nosaltres, com si això, com si la vida fos un joc. I això no és un joc, això és una realitat. I al cap i a la fi després, quan ja gairebé acaba la pel·lícula abans d'aquesta imatge que tu acabes de dir...
Llavors ell li diu al propi dictador, diu, és veritat, ets com una criatura, no? Vull dir que, en definitiva, no has superat el que és natural amb les criatures que no entenen d'altra cosa que resoldre les coses amb la contundència i el poder que genera la pròpia, fins i tot, gairebé nadons, no? Vull dir, els primers anys de la nostra vida.
Bé, tot això encara que sigui molt fàcil i segur que psicològicament qualsevol psicòleg diria... Però no deixa de tenir un sentit en el film i penso que encara que sigui molt elemental és per tenir-ho present.
Doncs ja que hem fet així una mica el salt enrere amb pel·lícules de fa unes temporades, jo, si voleu, faig un salt encara més enrere a una pel·lícula que vaig veure d'aquests directors que són imprescindibles, però que de vegades ens oblidem una mica d'ells, és normal, no?, perquè hi ha tantes estrenes i tantes coses...
Però ens adonem de la grandesa i de la capacitat narrativa d'uns directors com ara el Luis Buñuel, que bé, que estem acostumats a dir meravelles, però que veien una pel·lícula com una que es diu El, una pel·lícula protagonitzada per aquest actor mexicà, el de Córdoba. Ara no recordo el nom de Pila, però ara buscaré de seguida mentre en parlem. Arturo de Córdoba, em sembla. Arturo. No, Arturo no.
Arturo de Córdoba, ja ho dius bé. Sí, sí, sí, ho has dit perfectament. Doncs la veritat és que et quedes impressionat. Vull dir, per la capacitat d'un director d'agafar una història que ja està novel·lada, que ja està feta, la Mercedes Pinto, una escritora canària.
i agafar els plans perfectes, agafar la simbologia del que vol explicar en cada escena, d'anar dient-li a l'espectador una miqueta abans del que passarà, doncs el que ha de passar perquè t'ho està ensenyant d'alguna manera o d'una altra. Però amb el temps just, ni allò per fer-ho previsible, ni per fer-ho avorrit, sinó per tenir-te completament agafat a la pantalla, a les actuacions de dos actors...
que no sé si són grans actors o no, però que estan dirigits d'una manera mil·limètrica, que no es poden sortir en cap moment del que el director vol que expressin, i una història veritablement terrible, no molt llunyana a altres històries que hem vist de casos patològics, de malaltia mental, veritablement, perquè el que ens reflecteix
Aquesta pel·lícula, que es diu així, com hem dit ara, El, simplement amb el pronom personal, la tercera persona, ens pinta un personatge aparentment normal, admirat per tothom. Bé, com sempre, al cap i a la fi, el Bunyol acaba fent un bon seguidor dels preceptes de la Iglesia...
i de la família, i de les propietats privades, i de les possessions, i de tot, però que té un desequilibri. Bé, al cap i a la fi utilitza Buñuel per fer una miqueta el desembre, per criticar la classe mitjana, per criticar la burgesia, per criticar l'església, però d'una manera tan dissimulada, tan... no sé...
intel·ligent. Sí, vull dir, sense que t'anadonis d'alguna manera. Perquè clar, tot és tan maco. Hi ha una escena que jo admiro especialment, perquè tot està ambientat, una bona part de la pel·lícula, no tota, està ambientada en una casa d'aquestes grans, pairals, no?, en una menció que el protagonista, el personatge que interpreta l'Arturo de Córdoba, que ara en deia, el Francisco Galván,
doncs és un luxe el seu pare l'havia dissenyat no era arquitecte però sí que havia donat les idees perquè es dissenyés tal com era tothom que entrava quedava impressionat una mena d'obra modernista de gaudir per entendre'ns
Hi ha un moment, que és el moment en què la noia, la dona de la que ell s'ha infatuat completament, s'ha enamorat de manera boja, que és una actriu argentina que es diu Delia Garcés. En el moment que comença a parlar amb ella, perquè ha fet una mena de combinació, perquè ella vagi amb el que està compromès, que és un amic seu, i llavors els convida a la casa per mirar de parlar amb ella, de conquistar-la, perquè està convençut que és l'amor de la seva vida,
en el moment que comença a parlar per primera vegada se sent un soroll i el soroll és el seu criat que està trastejant amb un traster precisament llavors la càmera entra dintre d'aquest traster i aquest traster no és una altra cosa que la ment desordenada d'aquest home
Ja t'està dient, a partir d'ara, prepara't perquè tot aquest ordre que veiem per fora, tota aquesta meravella d'arquitectura, doncs en realitat amaga tot això que està aquí tancat en aquell lloc i això és el que veritablement ha d'anar sortint perquè és el que té aquest home a dins.
I com això contínuament, fent-te metàfores, referències, els petits moviments de càmera, perquè són molt suaus, són d'una expressivitat increïble. És que jo ja veieu que estic creativat, estic impressionat d'haver vist una petita joia com aquesta. Ens passen pèl·lcules així, que són autèntiques joies, que són obres mestres, et passa, les tornes a reveure i et segueix movent les entranyes. És a dir, a una mesura et tornes a estar commogut pel que t'estan explicant.
Jo no l'havia vist mai, és la primera vegada, jo no som molt aficionat a tornar-les a veure, però a partir d'ara la tinc com altres de Buñuel, com a referència, com a l'Àngeles Terminador o altres d'aquest estil, que marquen un tempo, un ritme, conceptualment són potentíssimes i que li pots anar traient referències al que era l'època, a l'actualitat, a la lluita de classes, a tot el que vulguis. Allà està col·locat veritablement...
I bé, és una història que alguna persona, comentant, perquè aquesta era una pel·lícula de la que parlarem en el programa de cinema de Radio Samboi aquest divendres, i llavors una persona que comentava, no, aquesta no és una pel·lícula sobre maltractaments, perquè jo quan encara no l'havia vist, perquè deia aquest comentarista, el Xavier Sánchez Querra, que és un amic ja que està molt relacionat amb els programes que fem en diferents espais.
Comentava això. I Xavier, mira-te-la bé, perquè aquesta pel·lícula és una pel·lícula sobre maltractaments, però a la bèstia, directa. És a dir, comença amb maltractaments psicològics, però acaba amb maltractaments físics i hi ha veritablement de tot. És una salvatxada per tot, de la manera com està feta, tot. Doncs convidem els oïdors a que la vegin. Tot i que a vegades passa que, com que molts oïdors no estan acostumats a agafar els DVDs i veure'ls a la casa,
Potser per això valia la pena destacar que el divendres d'aquesta setmana estrenen una pel·lícula que sí que poden veure al cinema. Jo voldria destacar-la perquè em sembla que serà la pel·lícula estrella a partir de la propera setmana. És una autèntica obra d'art japonesa i que s'estrena aquest divendres i que es titula Una família de Tòquio.
Ara, abans de començar a parlar, com que havíem de triar quina podia ser la pel·lícula del mes, jo crec que en principi és una pel·lícula que pel tema, per la dimensió, per la fórmula que té, sobretot pel contingut, es presta realment a ser pel·lícula del mes, doncs, bueno, podríem dir que no comentarem massa coses per no xafar, doncs, la possible debat que poguéssim fer la setmana propera.
l'agafem com a pel·lícula del mes, perquè tothom que vulgui veure-la a més a més, que s'estanarà el divendres, com tu dius. Llavors el pugui el dimarts ja haver-ne vist i puguis sentir els nostres comentaris, participar-hi, etc. Jo crec que és una pel·lícula honesta, senzilla, amb un tema universal.
molt ben interpretada, si alguna cosa que destaca és la interpretació, els actors japonesos que no coneixia de res en absolut, doncs m'han sorprès d'una forma brutal. Pel propi director de la pel·lícula, perquè és un senyor que fa com 60 anys que fa pel·lícules, és un senyor que em sembla que té 80 i escaig d'anys en aquest moment, deu ser la seva seixantena pel·lícula, etc. I aquí no n'ha arribat pràcticament cap, excepte les dues o tres últimes.
i per tant és un personatge a descobrir, és un personatge desconegut i d'una qualitat extraordinària perquè és realista i perquè a la vegada té un contingut d'aquells que et deixa pòsit. Per tant, per totes aquestes raons, perquè penso que és una pel·lícula que s'ho mereix, és una pel·lícula que té fons, és una pel·lícula que la gent en pot parlar i en pot discutir i a més a més és commovadora, en alguns moments et toca a la fibra sensible, també s'ha de dir
que clar, els hiponers s'han posat de moda últimament també com els americans ha fet remakes. Però em sembla més justificat en aquest cas perquè és un remake d'un famós clàssic del cinema universal. Deixa'm dir, deixa'm dir. Tokyo Monogatari. Sí senyor, sí senyor. És a Los cuentos de Tokyo, de l'Ozu, que passa per ser, per alguns crítics, la millor pel·lícula de la història del cinema mundial. És a dir, una de les pel·lícules, un clàssic d'aquells... Jo no l'he vista.
I a més a més em va passar una cosa. A la filmoteca. Em va passar una cosa i és, vaig sortir del cine i al sortir del cine la mateixa productora ens va regalar tots els assistents a la preestrena la còpia de l'any 53 de Cuentos de Tòquio. I vaig arribar a casa tan emocionat per la pel·lícula com m'havia agradat aquesta que us estic recomanant en aquest moment que vaig dir, no la vegis, no la miris perquè llavors...
voldràs comparar, i et quedarà l'esprit aquest que t'ha quedat tan intens, amb ganes de tornar-la a veure, és a dir, jo estic segur que abans del dimarts la tornaré a veure per poder, doncs, tenir fresques les coses que he vist. Però mira, l'altre també, el que seria interessant és per dimarts fins i tot que poguéssim fer una miqueta de comparació. Jo tinc també una proposta, és bona,
Jo no descarto veure també la de Yasuhirov. Jo no estic segur que la vegi. Però en qualsevol cas, el sortir del cine, que va ser quan he conegut una noia que ha fundat una revista, aquesta noia es diu Anna Martínez Medina,
I aquesta noia ha fundat una revista que es diu Quines Tocat, i Quines Tocat vol ser una finestra, diu en la seva presentació, vol ser una finestra com a revista digital per les produccions catalanes i el talent català, com per tots aquells esdeveniments relacionats amb el cinema que tingui lloc a Catalunya.
A aquesta noia li va sortir la conversa que podia venir a la ràdio, doncs ella també va dir que estava disposada a venir. No vam concretar si podia ser el dimarts que ve o el dimarts de l'altra setmana, per tant intentarem parlar amb ella i que vingui per explicar-nos què pretén amb aquesta fundació d'aquesta nova revista.
I haig de dir que aquesta noia, com que vam sortir de veure aquesta pel·lícula, em deia que ella havia vist l'altra i, per tant, si ve el primer dimarts, serà motiu perquè també opini... Jo no la vull veure en principi, però fareixo... I quina comparació feia? Ella et deia alguna cosa? Si la tenia més fresca? Ella diu que la tenia molt fresca, que feia un mes que l'havia vista, i va dir-me que potser ella preferia la versió antiga.
més que la versió moderna. Però com que jo encara estava empapat per les imatges, perquè clar, la moderna, l'altre és del 53, amb blanc i negre. No, blanc i negre no. No és blanc i negre? No, no, no. És un color intens i brillant. Sí, sí, sorprèn, perquè estem acostumats a les pel·lícules japoneses d'aquesta època, que són en blanc i negre, com les d'Aikiru, que parlàvem la setmana. No, no, això és un color brillant a tota metge. Sí, sí, molt sorprenent. Ah, bueno, no ho sabia, això. Sí, sí, sí.
i em va dir que a ella li havia agradat més l'altre sobretot pel tema del llenguatge cinematogràfic però que la història era la mateixa i jo comentant i vegegint coses he entès que l'han enriquit en alguna mesura perquè jo entenc que els clàssics com per exemple passa amb el Hamlet, qualsevol obra de Shakespeare que els teatres les repeteixen quan són obres clàssiques, obres mestres obres que sempre pots trobar alguna cosa que t'aporta alguna cosa nova
i entenc que aquesta pel·lícula, com que està carregada de contingut, carregada de sentiment, carregada de valors, doncs em sembla que és una pel·lícula superinteressant, entenc que l'hagin fet un remei. Per tant, sabent que és amb color, potser em convidaria més a veure-la. Vinga, perfecte. Sortint del cine, em vaig dir mateix que de moment no la veuria fins que no hagués tornat a veure...
una altra vegada la pel·lícula aquesta. Doncs vinga, seria fantàstic que vingués aquesta persona que deies, Anna Martínez, perquè, a més a més, per la setmana vinent, per coses que tampoc nosaltres, de vegades, controlem de tot, doncs no havíem posat tema, simplement havíem posat pel·lícula del mes i ja la tenim, que és aquesta que tu dius, La família de Tòquio, i seria fantàstic que vingués ella i llavors li preguntaríem també, doncs, pel que és el tema de fer una revista i com s'organitza això. Molt bé.
i el tema dels col·laboradors. Estic mirant, per cert, la pàgina web de la revista, que és molt senzilleta, però un disseny molt atractiu, i el Facebook, que sabeu que ara una cosa no pot anar sense l'altra, i repassant, repassant, bé, et parla de moltes coses, de l'Alternativa, que és el festival aquest de cinema independent que es va inaugurar fa uns dies i que ara està en marxa aquests dies a Barcelona, i entre d'altres coses et parla, vull dir, la veritat és que està molt activa la cosa, hi ha moltes entrades en el Facebook,
Et parla d'una pel·lícula que vaig veure el dissabte, que és Qui em mató a bambi. Perquè aquesta pel·lícula té una part de producció catalana i endevino que aquesta revista, Quinet oscat, va molt en aquesta línia a cinema de producció català. I què et va semblar?
Doncs sorprenent, perquè per ser una pel·lícula que en principi, pel que veus en el tràiler i perquè tothom en parla i pels actors que apareixen, recordem el Quim Gutiérrez, el Julián Villagran, la Clara Lago, Ernesto Alterio, doncs semblaria una comèdia purament esbojarrada, sense gaire transcendència.
doncs és una miqueta més peculiar i més imprevisible del que t'esperes. És una comèdia negra, molt negra, molt bàrbara, en algun moment hi ha coses que t'esfereixen, i en aquest sentit, doncs bé, s'apropa ja no tant al gènere de comèdia intrascendent,
sinó que s'aproparia més una miqueta al que seria, més o menys, la comèdia, aquesta nova comèdia americana, amb la que podien entrar aquí dins moltes històries. S'acorda en Las Vegas, una cosa d'aquestes? Per exemple, per exemple. Sí, o moltes altres. Virgen a los 40, tot aquest cúmul de directors i de productors que estan renovant la comèdia dels Estats Units. Doncs aquí jo crec que aquesta pel·lícula va per aquest camí. És a dir, no volen fer una comèdia...
a l'espanyola, com sempre, ni especialment costumista, com a tu no t'agraden gaire, Joan, ha quedat clar per les últimes que has vist i que no t'han fet una gràcia especial, i aquesta jo crec que vol establir unes bases una mica diferents, vull dir, se't queda el somriure congelat, eh?, en més d'una escena que dius, vols riure, però és que és una miqueta tan bèstia el que t'està explicant,
Jo abans de veure-la la comparava o pensava pel que havia llegit que potser anava una miqueta pel camí de Fargo, dels germans Coen. I no està tan allunyat, tot i que no parlar del mateix temàticament no té res a veure, però la dinàmica i la manera d'establir la relació entre els personatges...
Tots són personatges veritablement perdedors. Vull dir, fora de qualsevol possibilitat d'establir un vincle emocional sa i equilibrat entre ells. Veritablement, la crítica pel que fa a la lluita de classes, també, que abans en parlàvem en relació a Buñuel, doncs és demoledora. Vull dir, les repercussions de la situació econòmica actual queden reflectides. En clau de comèdia, vull dir, en cap moment es fa una referència directa. Això està molt ben tramat.
I, entre altres coses, perquè jo vaig anar a veure aquesta pel·lícula perquè em va cridar molt l'atenció que està dirigida per Santi Amodeo, que és el director, agafeu-vos, de Cabeza de Perro. Una pel·lícula que no té res a veure amb això, que és una pel·lícula pràcticament existencialista sobre un cas més o menys real d'una persona interpretada pel Juan José Ballesta, per aquest noi que l'hem anat veient créixer en el cinema, i que aquí fa un paper el més comedit i el més precís de tota la seva filmografia,
amb el paper d'un noi que té una discapacitat mental que no sabem ben bé de què prové, segurament d'una mancança de matèria gris, d'algun problema físic, simplement, que el cervell el té desenvolupat d'alguna manera.
Però aprofita el Santi Amodeo per fer això, una crònica de la societat actual i de la manera com establir una sèrie de criteris, que aquests han de ser els vàlids, i com aquest noi els va trencant d'alguna manera i va fent una vida, tot i la seva mancança, més vàlida que la de la majoria de nosaltres, per dir-ho així, no?
Una vida rica, matisos, i de recerca, i de buscant, i d'intentar situar-se. Llavors, dic, Santi Amodeo, cabeza de perro. Qui em mata bambi? No m'encaixava, no m'encaixava. Vaig a veure-la. I, veritablement, té el seu punt de coherència, eh? Vull dir, tot i ser un gènere completament diferent, també l'havia fet, i aquesta tinc moltes ganes de veure-la, després d'haver vist aquestes dues astronautes. No sé si l'heu vist, un dels dos, però també tinc moltes ganes per veure, per seguir una mica la filmografia d'aquest home. Que jo sàpigues el tercer...
I bé, d'aquests noms, Santi Amodeo, que ens hem d'apuntar perquè... I parlant de somriure congelada, ja que estem, doncs també podem parlar de la pel·lícula del Woody Allen, que passa exactament el mateix. També en una manera molt diferent. Doncs sorprenent, sorprenent, perquè el Woody Allen no saps mai per on et sortirà. Vull dir, tant pot fer una comèdia sensible, una comèdia esbojarrada...
L'última pel·lícula que havia fet, que no va tenir molt favor de la crítica ni del públic, potser, que a mi em va agradar molt, tot s'ha de dir, que era aquella ambientada a Roma, jo la vaig trobar deliciosa i molt interessant. Jo crec que també tenia una part de crítica social, àcida, dels medis de comunicació, de la manera com ens relacionem entre nosaltres...
doncs a mi em va agradar molt, però era comèdia. Era comèdia a la italiana, feta per Budial, eh? Ja està. Sí, senyor. Això no. Doncs això, bé, és una altra història. Seria més aviat una mena de tràgicomèdia a la manera de delites i faltes que hi ha un company d'un altre programa, que ara ni me'n recordo del programa, que comentava... No, que ens ho va comentar la setmana passada...
El nostre convidat, el Sergi. Sí, el Sergi. Allò ens va dir que estic molt d'acord amb el que vau dir la setmana passada. Veritablement és una dissecció allò quirúrgica d'una altra vegada, de la lluita de classes. Avui sembla que sigui gaire bé el tema.
però jo crec que en aquest cas el Woody Allen es decanta clarament, fa un discurs social i es decideix completament per afavorir, a part de tot el que tu vas dir la setmana passada, les referències a la seva vida íntima, a la relació amb la Mia Farrow, que hi són, està clar que hi són d'una manera o d'una altra, però sobretot jo crec que ell, entre dues maneres de viure, es decanta per una clarament, es decanta per la manera sana, espontània, d'una classe no especialment afavorida per l'economia...
però que té, com a mínim, l'autenticitat de si s'ha de plorar perquè s'ha de plorar, perquè has d'intentar recuperar la parella, doncs plora't. I això no és una vergonya. I si aconsegueixes recuperar-la, doncs bé. I si no, doncs mira, vas fent. La veritat és que el contrast entre les dues germanes, la Kate Blanchett, que és la Vivian Lady, diguéssim, moderna, no? Com dèieu la setmana passada, seguint la línia del tramvia anomenat desig, traduint, doncs mira, ja ho traduïm.
i la germana, que no me'n recordo el nom de l'actriu, doncs és descaradíssim decantat cap a la germana, entre cometes, pobra, per dir-ho així. Vull dir, és que està claríssim. És que ridiculitza i, a més a més, és que quan penses tot el personatge, que, bueno, no ho dic perquè si algú veu la pel·lícula li mataria ara una descoberta al final, que és per què ha passat el que ha passat, llavors et cau tan malament la Creed Langeet que li agafes odi, eh?
Sí, no, no, és difícil, eh? Agafar-li simpatia, eh? I s'ha de dir, i també ho vau destacar, que ho fa tan bé, vull dir, escena darrere escena, és que no saps per on sortirà, però és que la va clavant una darrere l'altra, darrere l'altra, eh? Quan parla per telèfon i que està esperant que la truquin i llavors ella fa veure que està parlant amb algú...
i es recomposa una miqueta i torna a parlar i comença a fer la seva dissertació de ficció per convèncer l'altra persona. És impressionant, és impressionant el que fa aquesta dona. S'ha de dir, eh? Una cosa és el personatge, que és detestable, i una altra cosa és l'actriu, que és inconmensurable. Però, mira, ara donarem la benvinguda amb aquesta música que teníem ja preparada, que ja hem començat a sentir, eh? Abans. Abans. Doncs el nostre amic Andreu Ferran
Abans, també, que preguntaves, Joan, de quina era la música, la primera que sentíem, la de Ringo, era de Bruno Nicolai, que tinc aquí la informació, i la que hem sentit després de Carlos Sabina, vull dir, hi ha una sèrie de compositors que, a part de Lenio Morricone, també han fet música a l'Espaghetti Western. Ens ha arribat aquí... Bona nit, bona nit. Bona nit.
Molt benvingut de nou, Andreu. Ja hem dit que arribaries més tard, però no sabíem que tant. Per causes totalment alienes, la meva voluntat. Sí, sí, això diuen tots. Estava aquí d'esprit, el meu cos no hi era, però...
Nosaltres també teníem present. Ja estàs totalment aquí, amb esprit i cos, i llavors disposats també a sentir les teves dissertacions o la teva reflexió sobre els espaguetis westerns. No et deixem ni que respiris. Què podeu fer? Començar per primera part? Sergio Leone o l'espagueti western? Home, cronològicament i fins i tot jo diria que emocionalment és normal, bueno, fins i tot anar compaginant-los, però l'espagueti western va abans que Sergio Leone...
Va abans i després. Jo crec que hauríem de fer allò un machimbrado, no? Que es diu. Vinga, doncs. I de cop apareixerà el Sergio Leone i ho trastocarà tot. Evidentment, evidentment. L'espagueti western és un gènere que jo sempre he reivindicat una mica perquè penso que és molt interessant de cara a...
a veure el que ha passat amb el fenomen del western. Perquè el western va arribar, va ser un gènere molt potent en el cine i hi ha molt bons directors de cine que es van sentir atrets per fer una pel·lícula.
N'hi ha moltíssims ara no val la pena citar-los tots perquè n'hi ha molts i a més han fet unes pel·lícules excel·lents amb uns continguts i unes temàtiques molt interessants des del racisme al pacifisme a la lluita contra la natura a la superació de l'home en fi podríem allargar-nos molt però el que és interessant
Des del meu punt de vista és que aquest gènere cap als anys finals dels 50-60 va patir una crisi. I vam començar a ser un gènere que potser no va en aquell moment atraure l'atenció ni del públic ni dels que feien cine.
Excepte Europa, que a Europa va haver-hi com una mena de revifada en la qual el gènere va patir com una mena de reinterpretació. I sembla ser que tot neix arrel d'algunes pel·lícules que es van fer a Nord-Amèrica, com per exemple Veracruz, en les quals el gènere...
d'alguna manera patia una transformació. Els personatges ja no eren tots molt bons i altres molt dolents, molt dolents, sinó que... No que eren humans per primera vegada, no eren arquetips. Sí, i a més a més hi havia una certa...
Com ho diríem? Els personatges eren cínics, eren fins i tot traïdors, i tot et cria un cert to canallesc i brut. I sembla ser que aquest tipus d'enfoc van començar a agradar, van començar a treure l'atenció,
I tant aquí a Espanya com a Itàlia, el públic no es va desentendre del gènere western. Al contrari, va haver-hi com una revifada i un interès molt gran. És que no hem d'oblidar, perdona, Andreu, que el western tradicional és el gènere per antonomàcia dels Estats Units. És el que defineix una mica la seva idiosincràsia com a poble, fins i tot. I per ell és la legenda...
és la seva manera d'explicar la seva història i d'alguna forma és tot. Llavors, tocar, que com tu dius molt bé Veracruz segurament, doncs és la pel·lícula que comença i el Sergi Leone la tenia com a referència, doncs comença a tocar aquests models, doncs això comença efectivament a... A fer mal a la ciutat americana. Sí, sí. Els americans ho rebutgen, en canvi a Europa no. A Europa no.
Jo penso que, a més a més, el western, tot i que es veu com un gènere molt local, centrat en la història americana de la conquesta de l'oest americà, etcètera, jo en realitat veig que em tinc...
i veig moltes connexions, per exemple, amb les pel·lícules japoneses sobre samurais, amb les pel·lícules espanyoles sobre bandolers. I és que em dóna la sensació que totes elles juguen amb la idea aquesta de la persona que està en un mitjà molt agressiu, amb poca civilització,
enfrontant-se amb uns senyors poderosos que intenten engrandir el seu poder. Molt tractant el poble i aquest poble es revela. I al mateix temps hi ha el tema de la natura entremig, una natura que és molt present, que és molt potent, també, i que juguen tots ells amb aquesta història. Jo penso que a tots ens atreu molt aquesta temàtica.
A mi m'agradaria posar en aquest punt la pel·lícula Horitzons de Grandesa, que ara precisament la vam passar aquesta setmana, no l'he vista aquesta vegada, però que a més a més, aquesta és una pel·lícula que per mi té una facultat extraordinària, gairebé transforma la història en un fet bíblic, vull dir, el pare que ejecuta el seu propi fill...
Llavors, allà sí que hi ha o conspiració de silenci, no?, també, o després aquella altra conspiració de silenci seria una, però aquella llança trencada, una pel·lícula amb Spencer Tracy, amb els seus dos fills, que també té una constat bíblica, no?,
Jo penso que allà és on precisament el western deixa de tenir aquest encant que tu deies, perquè és clar, és que barregen coses que dius, ei, què passa aquí ara, que és que hem d'estudiar la Bíblia a partir de la pel·lícula aquesta o què, no? I llavors ve quan hi ha un desencís, perquè tot era molt més simple, els bons, els dolents, això que deies tu, no?
I aquí a Europa jo penso que es va entomar això i es va dir, no, anem-ho enfocar des d'un punt de vista més canallesc, més brut, i a més a més anem-hi a posar dosis de violència. Home, més brut que això que t'acabo d'esventar més aviat, no, eh? Sí, sí, sí, però fins i tot jo em referia potser més... Entre bons i dolents, o sigui, en lloc de ser bons i dolents...
Un oest més cutre, per dir-ho així, més agresta, més brut, més deixat, no? Uns aspectes d'uns herois que dius que quan veus l'heroi dius no sé si és el bo o el dolent, no ho tinc massa clar, no? Perquè té un aspecte que té la marinera.
Jo penso que aquest enfoc va tenir èxit i aquí es van començar a fer pel·lícules i a Itàlia, a Chinecità, es van fer moltes pel·lícules d'espagueti western, aquí a Espanya, Almeria, bueno, chorizo western li deien aquí.
Això no ho havia sentit mai. Però això també és una... Aquí a Espanya també se'n van fer moltes. I aquí a Catalunya, si no recordo malament, cap aquí al Baix Llobregat, hi havia uns estudis. Esplugues eren. Esplugues, oi? Esplugues. Aquí al costat, doncs? Aquí al costat hi havia també uns estudis que alguna pel·lícula es veu que es va fer sobre espai. No, no, forces, forces. Preparat a córrer, eh? Sí, oi? Aquelles bones bones.
Hi havia de tot. Com us podeu imaginar, hi havia pel·lícules molt bones, hi havia pel·lícules molt dolentes. Aquestes, com deiu, que regalaven amb la preestrena de la pel·lícula aquesta, aquesta que deies tu que regalaven el Tokyo Go, no? Aquestes no cal que les regalin perquè jo no, no, ja te la pots quedar. No la vull ningú, no la vull ningú.
Sí, llavors, jo penso que una de les renovacions que va tenir a part de la temàtica aquesta, clar, hi havia pel·lícules molt interessants des d'un punt de vista del guió, hi havia pel·lícules que es podrien obviar més aviat,
Però de totes maneres, totes elles van tenir un força seguiment pel públic europeu, pel públic d'aquí, i van despertar l'interès, i això és el més interessant, penso jo, dels directors americans. Això ha passat uns anys, perquè aquesta època de l'espagueti western va durar entre els 60 i els 70. A partir dels 70 va entrar en decliu
I el western es va tornar a revifar anys més tard i, de fet, aquesta nova revifada del western que es va experimentar cap als finals dels anys 80 bevia bastant, paradòxicament, del que va ser l'espagueti western. Perquè aquelles pel·lícules que es van començar a fer, sobretot el Clint Eastwood,
amb el genet pàl·lit, les pel·lícules que es van fer com Silverado... De fet, tenien, prenien moltes coses d'aquell espagueti western que s'havia desenvolupat aquí a Europa. Molts actors, bons actors nord-americans, van participar en pel·lícules... Sí, sí, és que el que semblava de la sensació és que es volia mantenir, com si fos un americà, és dir, els actors generen americans, la visió era, lògicament, d'un western americà i tal...
Es volia mantenir aquesta ficció, diríem, i clar, es van agafar... Bueno, El Climismo s'estrena fent pel·lícules aquí. Exacte. No s'estrena als Estats Units, s'estrena fent pel·lícules amb els Tregio Leone. Sí, estava agafant una sèrie televisiva, estava agafant una certa fama, però sí, sí. Van participar actors entre els actors nord-americans o del...
doncs el Charles Bronson, el James Coburn, el Clint Eastwood, l'Henry Fonda, vull dir que hi ha una llista d'actors que estan força bé. I després actors d'aquí, com per exemple en Franco Nero, també va participar, bons actors, el Fernando Rey o el Francisco Raval van fer pel·lícules d'Espagueti Western. La llista és força llarga.
I ja no parlem de l'última pel·lícula del Tarantino, de Django, que precisament estem sentint la música. Estem sentint la banda sonora de Django, l'último killer, que és una pel·lícula d'Espagueti Western, així es diu, Django, l'último killer. Aquí havíem de petar, perquè realment el Quentin Tarantino fa un homenatge a l'Espagueti Western amb una pel·lícula... L'homenatge. L'homenatge, perquè incorpora no tan sols una història que és...
espagueti western total, una estètica que també ho és, sinó la música. I això està molt bé que hagis posat la música, Francesc, perquè una de les coses que van caracteritzar també l'espagueti western va ser la música. I aquí hi ha un compositor, Lenio Morricone, que va fer bandes sonores mítiques, en aquest sentit.
Sí, però encara no hem sentit cap de l'Ennio Morricone, ara estem sentint música del Roberto Pregadio, vull dir, abans hem parlat del Carlos Sabina, del Bruno Nicolai, és a dir, que abans ho comentàvem al començar el programa amb el Joan i el Jaume, que així com el Sergio Leone no és l'iniciador de l'Espagueti Western, ni molt menys, ell va entrar...
quan es va acabar la moda dels Peplum, també així a Almeria, que van venir tots els estudis de Hollywood per intentar fer pel·lícules barates i que els fossin rentables, i el Sergio Leone va entrar allà i va participar en moltes de les pel·lícules d'aquest estil, de Peplum, va ser com a ajudant de direcció de pel·lícules com ara aquesta famosa de les quàdrigues,
el Kuobadis, el Ben-Hur, que fins i tot té una anècdota curiosa que sembla ser que el Giorgio Leone presumia, s'adjudicava, que aquesta escena l'havia rodat, l'havia dirigit ell, quan en realitat és fals completament i està demostrat que per res, exacte, però llavors ell havia estat i havia après, de fet, bona part del seu ofici d'aquesta manera, però el que volia dir és que així com el Giorgio Leone no va iniciar el western, l'Enny Monricone tampoc no van iniciar
la música de l'espagueti western. El que sí que vam fer tots dos, junts, i amb una relació indissoluble i d'una potència impressionant, va ser renovar completament l'espagueti western, agafant la referència del western clàssic americà, agafant també la referència de l'espagueti western que s'havia fet a Europa, a Itàlia, a Espanya, com tu deies molt bé, Andreu, però desposseint-lo de tota intel·lectualitat, per una banda,
que això a l'espagueti western ja s'havia fet d'alguna manera, però a més a més fent-lo més lúdic encara del que s'havia fet mai. I amb una relació entre la música i les imatges impressionant. El Sergio Leone sembla ser, que això m'ha sorprès molt, jo no ho sabia, sabia que ho havien fet altres directors amb altres compositors, però no aquests dos.
demanava a Lenny Morricone que composés la música primer. Llavors, a partir de la música, rodaven les escenes, les escenes es rodaven sentint la música, perquè resulta que no es gravava el so en directe, sinó que es feia un doblatge. Això es veu que els que venien dels Estats Units, de Hollywood, no ho entenien, perquè allà sí que es rodava la música, es rodava el so en directe, diguéssim, quan s'estava fent, i aquí no. Llavors, aquí el que es feien era posar la música...
i anar rodant a mesura que s'escoltava. Amb la qual cosa, quan veus una pel·lícula d'Espagueti Western, clar, després es fa el dublatge, no és la música que se sent allà la que després sentim nosaltres. Els actors es movien d'acord amb aquesta música. I queda una implicació entre les dues coses impressionant. És veritat. Això és impressionant, sobretot quan hi ha un DVD de l'última pel·lícula que està considerada l'obra mestra del Sergio Leone, que és Era ser una vez en Amèrica,
Hi ha un parell, eh? Perquè l'altra de la que parlarem també hi ha dubte de quina és millor de les dues, perquè són les dues tel·les. Jo he llegit en algun moment que potser sí. Aquesta a mi, per mi, l'altra potser no la conec, eh? T'haig de confessar també que l'altra no sé si l'he vista. Hasta que llegó su hora. No, em sembla que no l'he vista. Títol horrible, que en realitat és Xera una volta i el West, eh? Era una C. És la Jane Fonda, no? És la Jane Fonda. La del Henry Fonda. Henry Fonda.
No l'he vist, aquesta. Jo no l'he vist, aquesta. Per tant, no puc opinar. Jo, en canvi, el que soc conscient, perquè ho vaig estudiar en algun moment, i sobretot perquè veient el DVD la informació extra que hi havia, la filla de l'Eleny Murray, l'Eleny Murray va morir als 60 anys, després d'uns diversos atacs de cor que va tenir per la baralla que es va produir entre ell i la Warner Brothers, quan la seva pel·lícula, que durava quasi 4 hores, que era en Amèrica,
li van massacrar, li van tallar una hora i li van canviar l'ordre, etc. I el tio va agafar una malaltia. Llavors va estar barallant-se constantment amb el jutge, o sigui fent judicis fins que al final es va guanyar i va poder, abans de morir, acabar la seva pel·lícula tal com ell la volia. Però va ser el trauma de la seva part final de la seva vida. I la filla, en aquest DVD de la pel·lícula, explica totes les coses que li van passar i és feridó.
Això ho havíem explicat alguna vegada, això que dius ara, però resulta que el trauma aquest i la relació amb l'estrena, amb la distribució als Estats Units, venia de més lluny. No havia començat amb aquesta pel·lícula, sinó que va començar ja des que ell va decidir fer...
El que va passar amb el Sergio Leone, i jo he agafat molta informació d'un article que recomano a tothom que llegeixi, que busqui internet, perquè es troba de seguida, de l'Emilio de Gorgot, que fa un article en dues parts parlant, la primera part del nen, el nen Sergio Leone, i la segona part de l'home. I ara us explico una mica en què consisteixen les dues parts, és molt fàcil d'entendre i és molt interessant.
Doncs el que et comenta és que ja des de la primera vegada que es va atrevir a fer i a trencar d'una manera tan salvatge com en aquesta pel·lícula que llegó a su hora als Estats Units, agafant un personatge com el Henry Fonda, que sempre havia fet papers de bo. Mai ningú l'havia agafat el Henry Fonda com un personatge. I aquí, a la primera escena de la pel·lícula, que hi ha una massacre salvatge,
d'una família i que surt el nen que és l'únic supervivent i va al Henry Fonda i quan diuen el seu nom li diuen ara que has dit el meu nom no pots sobreviure aquest nen i se'l carrega així comença la pel·lícula amb uns deu primers minuts que està considerada i hi ha part de la crítica cinematogràfica que
considera que aquests 10 minuts és potser la millor arrencada, abans que parlàvem de la millor pel·lícula com la del Ozu, doncs aquesta potser és la millor arrencada, una de les millors de la història del cinema. Vull dir, una cosa similar a la que després fa també el Tarantino amb la de Malaïts Bastards, que jo crec que fa també una referència, tot i que no és el mateix i després no vol explicar el mateix,
Però aquella primera escena que potser dura 20 minuts, que potser hauria pogut estallar una pel·lícula, de per si, de fet, és un curtmetratge, fa una referència a això, eh? Jo ho diria també, el Tarantino veu molt més del que pensem fins i tot de l'Espaghetti Western. Doncs, des d'aquesta primera pel·lícula de Sherlock Holmes, doncs, als Estats Units ja la cosa no va funcionar. Perquè, clar, va trastocar tant els esquemes que teníem que no van voler acceptar del tot el que estava proposant el Sergio Leone. Molt bé, molt bé. Això no ho sabia, eh? Jo no ho sabia.
I tot el que li va passar després, vull dir, un altre que va fer que jo, la veritat, o no he vist o no recordo d'haver vist una pel·lícula que es diu Agatxate, maldito, doncs tampoc va funcionar especialment bé i també ell mirava, es veu que no és una pel·lícula tan aconseguida, però que té coses molt interessants, doncs tampoc va funcionar especialment i després va venir la que tu dius, era ser una vez en Amèrica que li va passar tot això.
El que us deia que fa aquest article de l'Emilio de Gorgot és fer una distinció doble, una distinció de dues parts en la carrera. Per cert, una filmografia força escassa, és un director que no arriba a 10 pel·lícules, tenia molts més projectes però no els va poder portar a terme precisament per això, perquè no va aconseguir el favor de les productores ni de les distribuïdores.
I distingeix aquest article entre la primera part, que l'anomena el nen, perquè diu que aquesta trilogia del dòlar, que és la que comentàvem ara, la que comença per un grapat de dòlars, continua amb la mort tenia un preu i després el bo, el lleig i el dolent...
doncs és com la fascinació del director, del Sergio Leone, des de petit, d'anar jugant pels carrers de Roma, em sembla que ell era d'allà, doncs disparant, com si fos un pistoler, i llavors agafar i fer això en el cinema, passar-ho al cinema, la fascinació dels revòlvers, de la brutícia que deia ara Andreu amb la transformació que havia patit el western dels Estats Units aquí...
I en realitat el que feia amb aquestes tres pel·lícules era jugar, era un joc, no li donava més importància, però el que va aconseguir amb aquest joc era desposseir-ho de la importància cultural i intel·lectual que se li estava donant en altres llocs del món, als Estats Units, que ja en realitat havia fet que decaigués una mica l'interès pel western, i donar-li una forma, una forma que...
va fer reneixer el western perquè tenia una característica artística i formal que li permetia, a partir d'aquí, fer coses noves. Això és el que va fer en aquesta primera trilogia, però ell no es va quedar aquí. I també es comenta a l'article una cosa molt interessant, una distinció entre el que seria, que hem parlat més d'una vegada, entre l'artesà i l'artista, d'alguna manera, i el creador.
D'alguna forma et veia explicar que el Sergio Leone va començar com un artesà, anava fent, però en canvi arriba un moment en què anava provant tantes coses i tenia tantes ganes d'innovar que ho va aconseguir i va convertir-se en un veritable creador. I això ho va aconseguir precisament amb aquesta que dèiem, amb el Henry Fonda, que tenia unes ganes terribles perquè era un dels seus actors preferits i l'admirava absolutament, i amb el Charles Bronson, que també el va voler agafar per la pel·lícula.
I a partir d'aquí comença la seva gran carrera com a creador cinematogràfic. I llavors ja deixa de banda l'espagueti western i el que fa és un western que pot utilitzar-ho per fer, com tu has dit, Joan, i com hem comentat moltes vegades, una pel·lícula com...
era ser una vez en América, que no és exactament la temàtica del western, però és que està feta com un western, i que llavors ell aprèn com si l'agafés directament dels clàssics, doncs a fer aquells moviments de càmera, a aturar les escenes d'aquella manera màgica, en la qual et quedes completament allò agafat pel que t'està explicant, que veritablement, bueno, és això, és el que anomenem normalment cinema clàssic, el que saben fer només algunes persones a la història del cinema, el que dèiem ara, l'Ozu, el...
El que parlàvem la setmana passada, el Curosaba, el Buñuel... I el Sergio Leone està aquí dins, està dintre d'aquests. És així. La primera part, per això, jo mai no ho havia acabat d'entendre, ara mirant-me una miqueta aquest article per comentar-ho, doncs he vist... Clar, sempre es parla del Sergio Leone, d'aquestes tres que són com pel·lícules... Bueno, però tampoc no et diuen res, efectivament. No estan fetes per dir res, cap de les tres. Estan fetes precisament pel contrari, per desposseir completament de tota transcendència el que és el western.
I una cosa molt curiosa i interessant també és que ell sempre havia dit al començament de la seva carrera que el paper de la dona el volia treure completament de les seves pel·lícules. I a les tres primeres, quan era nen, diguéssim Sergio Leone, efectivament fa papers estereotipats, no tenen més importància, i en canvi aquesta que diem que no va tenir gaire éxit als Estats Units, el Henry Fonda, el Charles Bronson, va agafar una Claudia Cardinale
i li va treure tot el suc imaginable d'aquesta dona, la seva bellesa, la seva potència física, però també la seva capacitat dramàtica i va fer un personatge complex, un personatge que era al mateix temps la dona desitjada i era la mare protectora i era tota la complexitat que se li pot donar a una pel·lícula.
Jo és que em quedaré curt per molt que et digui aquest article perquè et dona una quantitat de matisos impressionant. Em comprometo a veure, perquè és que m'has motivat, hasta que llegó su hora, perquè acabo de llegir ara mateix en el paper que portava, diu, tras esta trilogia parlant de les anteriors, diu, no deixa la temàtica del western i firma una de sus obres maestres, hasta que llegó su hora. Tinc ganes de veure-la.
I una cosa curiosa, ell tenia molts projectes per fer i el que més m'ha cridat l'atenció, i ara si no ho sabíeu també us crida l'atenció a vosaltres perquè és impressionant, és sorprenent saber que la primera persona que havia de dirigir la trilogia del Padrino era Sergio Leone. La Paramount, la Paramount Pictures, li va oferir a ell. El que passa és que per problemes de diferent índole al final no va acabar de fer.
Però, pensant una miqueta més en això, si us fixeu, El Padrino és la pel·lícula més atípica del Coppola. Com a mínim, a mi sempre m'ha passat això. No té altres pel·lícules del Coppola com aquesta. I si li donem una altra volta de rosca, gairebé semblaria que El Padrino té com una pàtina del cinema del Sergio Leone. Aquesta lentitud amb les escenes, aquesta expressivitat, aquesta capacitat per colpir-te de les imatges. Si pensem en altres pel·lícules del Coppola...
No són així. Llavors és com una volta curiosa, estranya, com si d'alguna manera sense haver fet la pel·lícula Sergio Leone, però hagués penetrat d'alguna manera amb el que el Coppola va fer. El Coppola va dir, ah, l'havia de fer el Sergio Leone, la faré jo, però vaig a mirar-me les pel·lícules d'aquest home i com si s'hagués empapat una mica d'això. No sé, una cosa molt curiosa, que se't vénen al cap de vegades. Podria ser, eh?
Perquè, a més, el Francis Ford Coppola és un director molt intel·ligent, o sigui, que sap molt bé orientar les seves pel·lícules cap on convé per la temàtica. I ara penso en Apocalipsis 9, també, que va saber fer perfectament una pel·lícula de guerra ambientada a la selva, amb una temàtica, a més, molt crua, no? I ho va saber fer al ritme de la pel·lícula, l'adequat, i no m'estranyaria que hagués vist algunes pel·lícules d'Espaghetti Westerns.
Doncs sí, sí, ha estat una reflexió, ha dit, venim cap aquí i he dit, a veure, un moment, el padrino, aquella escena famosa, no?, del Michael Corleone, no?, de l'Alpachino, allà a la porta de l'hospital, sense cap mena d'arma, impedint que entrin a rematar el seu pare, eh?, el Capone, el Capone, però bé, ja ens en tenim, el Vito Corleone, el capo, no?, de la família que està malferit allà a l'hospital...
impedint que entri ningú, simplement amb el posat, amb una escena que atura completament el tempo cinematogràfic, que et quedes dient, ara què pot passar aquí? Vull dir, sembla que estiguis allà, a les escales aquelles de l'hospital, com pot ser? I això és Sergio Leone. Vull dir, és que això ho hem vist, era ser una vez en Amèrica, ho hem vist a Txera una volta a Hill West, que no li dic hasta que llegó a su hora perquè ja em molesta dir-ho,
fins i tot quan maten el germà del Michael Corleone aquella escena que fins i tot hi ha un tros que és com a càmera lenta utilitza els recursos de l'espagueti western claríssimament doncs fixeu-vos en la conclusió que m'ha arribat en aquest programa sense condicions i el padrino espagueti western molt bé
No està malament. Si hem de parlar la setmana que ve, ha quedat clar que tenim una pel·lícula del mes que és una família de Tòquio i que segurament tindrem una convidada. Justament, també portava... He fet una mica de corresponsal del programa en el Saló d'un Manga. I us haig de dir que si vau veure les imatges per televisió us certifico que és veritat. Va ser un èxit complet.
i suposo que l'any que ve encara el dotaran de més espai i espero que algun dia s'animin a incloure una secció de cine japonès. Ja tracten el tema dels dibuixos animats i l'anime, però jo penso que valdria la pena que es fiquessin també amb el tema del cine. Doncs vinga, recomanació des d'aquí, d'Andreu Ferran, que fem el nostre, del programa. Se'ns està acabant el temps. cinemassensecondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent. Andreu, fins la propera.
Fins demà!