Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert, ràdio d'Esbert.
Cinema sense condicions.
Bona nit. Ja som aquí una altra vegada, una altra setmana, cinema sense condicions...
Avui amb la presència del Jaume, de l'Andreu, del Joan i del Francesc. Molt bona nit. Bona nit. Hola, hola, hola. Com sempre, farem tres parts. La primera part faríem quines han estat les pel·lícules que hem vist o les que podem explicar que s'estrenen el divendres d'aquesta setmana o de l'altra. Jo he vist Django, esclar. Ah, doncs llavors ja parlarem... Ja ho anuncio. Començaràs per explicar-nos què t'ha semblat el Django. D'acord. Després, el Francesc ens farà una explicació...
sobre un director que a ell li agrada molt, que és el Atome Collán. Sí. I finalment avui tenim, com passa una vegada al mes, el nostre company Andreu, que ens parlarà de Shakespeare al cinema, eh?
Aleshores, comencem directament per allò del Django, ja que tu dius que l'has vista i què t'ha semblat? I abans que acabi el programa hem d'escollir la pel·lícula del mes. Ja Carme ens ha donat una pista i ens ha deixat una mica lliures. Vull dir que jo penso que està força clar, que una de les dues és difícil de veure ja.
i l'altre, en canvi, a part de ser d'un director clàssic, a part que el Joan ja la va proposar fa temps i al final s'acaba normalment fent el que el Joan diu. Llavors, suposo que acabarem parlant la setmana vinent de Haneke i d'Amour. És el més lògic, em sembla, en aquest cas, i Carme ens ha donat permís, que no ho fem... Per el nostre conte. Exacte. Que vam dir que li tocava a ella. Podem proposar això, la Haneke, Amour, que està nominada als Òscars per interpretació...
com a pel·lícula i com a millor director. Per tant, és una cosa bastant excepcional. Doncs mira, igual que... Digues, digues. No, però faria gràcia saber què en penses de Django, què t'ha semblat... Abans de comentar la meva opinió, ja que de vegades llegint crítiques i coses que estan escrites en la premsa, ara m'agradaria introduir un element una mica diferent i escoltar, abans de començar el comentari, la opinió o la crònica o...
o la reflexió sobre Django d'un company nostre, Albert Rodríguez, del cinema des del galliner, i després a partir d'aquí en parlem. És un tall que dura dos minutets. No hi ha problema. Va quedar molt millor quan el vam sentir en directe, i aquí queda una miqueta enllaunat, però vaja, en qualsevol cas queda força clar tot el que diu.
La cita de fan absolut del western clàssic, del western, de l'espagueti western, o sigui, agafa, fa tot un recorregut. Jo crec que des dels que han abordat el western més clàssic des del seu país fins al que podria ser inclús Japó, no?, el que ha fet Kurosawa, redactant coses. El desperit d'aquesta èpica, tot això ho acaba englobant en un còctel explosiu que és Django. I Trentino aconsegueix que no hi hagi realment una diferència ètnica.
entre els bons i els dolents o sigui, hi ha gent perversa a tot arreu, o sigui, simplement hi ha humans que tenen
mala llet, tenen una porta amb mala vida, els agrada fer mal, gent que li agrada torturar, i és igual de quin país, de quines races, i no importa això. I aconsegueix aquesta ambiguïtat. I Tarantino crec que la lliçó que intenta donar, i espero que se li entengui bé, és que és igual de quin color tens la pell. O sigui, tu pots ser una persona de bon esperit, una persona que vol ajudar els altres, una persona que simplement vol fer mal, vol venjar-se de... Ves a saber què...
torturant i fent mal a la resta. I no importa d'on vinguis i de quin color sigui la teva pell. Jo crec que en el fons Tarantino aprofita, no sé si conscientment o inconscientment, perquè aquest personatge que resulta que és alemany, culte, profundament emocional, que empatitza amb el patiment dels altres i que pateix ell la tortura que reben...
i que intenta ajudar a la seva manera, treballant dins del sistema. Igual que feia aquell personatge de Malditos Bastardos, però a la inversa, no? I es deixava portar pel sistema fins que ja no li convenia i deia, pues ara aquests ja no m'interessen. Crec que serveix per redimir un estigma futur. A Malditos Bastardos agafava el nazi, i jo crec que amb aquesta pel·lícula tant d'agafar que el personatge que ajuda, que és conscient, que és sensible, que sigui alemany, és molt simbòlic. I a part que sigui...
el que narra el conte, la mitologia. Converteix també Django Unchainet en una espècie de conte de fades. El príncep blau, aquell moment, que Django va de blau, és com, jo crec que és la pincellada, és el príncep blau del meu conte macabre.
La qualitat de so. Ja havíem avisat que no era massa bona, però ja diem que s'ha sentit, s'ha entès bé... S'ha pogut entendre, sí. Tot el que dèiem, malgrat aquest soroll de fons. Bé, he posat aquest tall perquè l'altre dia ens va agradar molt el que va comentar el galliner Radio Cornellà Albert i jo vaig poder veure la pel·lícula ahir. La veritat és que em va semblar tot el que diu l'Albert i potser una miqueta més, fins i tot, no? És una pel·lícula clàssica d'un director...
que fins ara s'ha considerat un bandarra, diguéssim, del cinema, i que aquí ha volgut fer un clàssic, ha volgut fer un clàssic iconoclasta, encara així, trencant motlles, vull dir, ell no s'adapta a seguir les normes que li marca cap mena d'escola, va a la seva, d'alguna manera, però sí que està clar que fa aquest homenatge que Albert deia, i a més a més sublimant una sèrie de qüestions i...
i destacant aquesta característica de crear mites, però al mateix temps els propis mites fer-los humans. És com una mena de...
d'espiral o de cercle concèntric amb un altre que va creant amb l'espectador una emoció, una intriga, una intensitat. I això sí, m'imagino que és tot el contrari del que vas dir tu l'altre dia, Joan. Jo no sé per què cada vegada diferim més tu i jo. Hem de trobar-hi una explicació. No, ja hem de trobar l'explicació. Jo comparant-la amb Maritos Bastardos, m'agradava més Maritos Bastardos, però...
entenc que, per exemple, a mi la mitja pel·lícula em sembla molt aconseguida, a tu la primera part de la pel·lícula em sembla molt aconseguida. Una cosa que l'altre dia no vaig destacar i després pensant, mira, ho havies d'haver dit perquè és una cosa que et va agradar,
és el sentit de l'humor que té en molts moments. Hi ha molts moments que la cosa no sembla que vagi de conya i en canvi rius perquè crea unes situacions i em sembla que això és típic d'ell, és a dir, no crec que hi hagi ningú que, per la ficció és un exemple claríssim, que estàs en una situació que diries aquí no riuries i en canvi acabes rient perquè el tio fa una proposta tan divertida en el fons, encara que sigui contracorrent, que acabes rient.
A mi em sembla que la pel·lícula li sobra per mi, és el que vaig dir l'altre dia. És a dir, per mi li sobra una hora, potser. Vull dir, penso que en una hora i mitja s'ha pogut explicar perfectament. No m'agrada el final com acaba, de la forma que la redoneix. Però, en canvi, aviam, es nota que és un tio que fa cine, que li agrada, que, doncs... Ja vaig dir l'altre dia que no estava tan treballant per mi com a Dios Bastardo. I tot el que vaig dir, Bastardo és molt superior en això. I que, en el fons, algunes coses s'assemblen, no? I també passa que
A mi l'actor que més m'agrada, és a dir, el que trobo que ho fa de pel·lícula és l'alemà, com es diu, el...
el que fa de principi de la pel·lícula, el que fa... com no em se diu? Sí, ara no em surt a mi. És igual, és el que se recompensa. Sí senyor, el de Maltidos Bastardos, que també sortia al principi que feia de general alemany, aquest senyor Obró, és a dir, que és tan perfecte, vull dir, tot ho fa... I el que diu també el d'Albert en alguna mesura estaria d'acord, en que clar, perquè redimeix aquest personatge, perquè aquest personatge que aparentment és dolent, doncs acaba fent unes coses que no el fan tan dolent, no? Això també estaria d'acord.
Ara, jo potser és perquè la comparava molt, o la vaig comparar molt amb Aidos Bastardos, però, bueno, és a dir, no... És opinable... Però si pensem una mica a la història del western, diguéssim, no? Perquè, clar, és que és un western crepuscular, d'alguna manera, vull dir, hi ha elements de San Pekinpa per aquí, està clar que també l'espaquetti western, com destaca Albert, el Sergio Leone, però tractat d'una manera molt peculiar, molt... molt tarantinesca, no? I, a més a més, amb la música, hi ha un moment, per exemple, veritablement màgic, en el que sona una música italiana...
en què hem de presentar la Brunilda, el personatge que ella ha demanat que la portin a la seva habitació, la cambra, tothom pensa que vol aprofitar-se d'ella perquè parla alemany i perquè té ganes de gresca, però l'espectador sap que no, que és una cosa diferent. Llavors, tot el muntatge, tota l'expectativa que es crea amb tothom, la manera com està rodada, penso que és veritablement de director clàssic. Jo penso que no veure això, no voler veure-ho,
És una característica curiosa perquè Tarantino ho té, vull dir, ell veu dels clàssics, sap tractar-ho d'una manera puntillosa, ho respecta fil per randa, el que passa és que, clar, no està escrita cap escola determinada i quan ha de trencar una norma doncs la trenca completament i s'ho carrega tot.
Vull dir, en un moment determinat et sorprèn. Jo estic d'acord amb tu, li agrada jugar. Juga constantment i proposa coses que altra gent no li agrada. Està dient que ha jugat amb tu també, eh? Sí, completament. Amb tots nosaltres. Però, Francesc, fixa't que jo no dic això que estàs dient tu que estigui en desacord, sinó que jo el que li critico és que la pel·lícula és massa llarga, el que li critico és que al final trobo que no està del tot ben resolt, per mi, des del meu punt de vista...
Però en canvi, Irit, em sembla que t'ho vas dir l'altre dia, que em sembla que està molt ben dirigida, molt ben interpretada, que la música està molt bé, molt ben triats... Jo voldria destacar una cosa. Jo penso que la pel·lícula té com a mínim tres finals, no? El primer d'ells és quan dispara contra el príncep, per dir-ho d'una manera, contra l'amo. Penso que allà es podria acabar perfectament, perquè això ho hem vist i penso que en la vida això és vàlid. En el moment que tenim la icona...
desfeta tot el que és l'exèrcit no té comandament, i allà podria acabar-ho perfectament. Jo estic d'acord. Llavors, més cap allà, tot el que representa, crec jo, ja és un dir...
I aquell que està en una banda sempre estarà en una banda, amb aquell final tan... A l'estil... Clar, però ja t'havien ensenyat, Jaume, i Joan, que l'heu vist, i Andreu quan la veigis, ja t'havien ensenyat abans que en realitat aquell príncep que tu dius, el personatge del DiCaprio, en realitat és un títere, és una antitella en les mans de l'altre.
que és el veritable, a veure, quan veus l'escena en la qual veus el Samuel L. Jackson, el que li va dient tot el que... Amb la seva copa de whisky allà, esperant que li vingui l'altre per dir-li el que ha de fer, tu t'adones en realitat com han anat les coses i el que destaca, Albert.
Vaja, és el que vol dir el Tarantino, i per això el comentari aquest que no hi ha... Que la pel·lícula té diferents, o pot tenir diferents interpretacions, només faltaria, és la riquesa aquesta, no? No, no, hi ha d'altres que no entenen, només té una línia i no hi ha res més. Jo entenc una cosa, que en el personatge del que dius tu que governa la situació...
És un personatge que té un punt, també, d'abundat, per dir-ho ja, que has destacat abans que no hi ha bons ni dolents, que és quan li van fer aquella destrossa del cos i llavors és quan diu, home no, diu, això és el futur, tu. Encara que jo no hi estigui d'acord, això és el futur.
Jo ho veig així, home, i el treu d'allà, home, i li proporciona 24 milles d'avantatge. Aquesta no és la interpretació que dona a la pel·lícula. I tant. No, home, tot al contrari, ell l'envia a l'infern perquè pateixi tota la vida. Això és el que... El que passa és que l'altre se'n sap en sortir. Això és el que passa a la pel·lícula.
Voldria destacar una altra cosa, bé, aquesta és la teva, que no és la meva, evidentment, jo ho veig diferent, això. Possibles interpretacions. Sí, jo el que voldria destacar és també la facilitat i el goig en què et presenta tot l'esclat de violència...
que encara que sigui en pocs moments, en aquells moments sintonitzes perfectament amb Sitges i tot el que ell s'hi entrega. S'hi entrega amb tota l'ànima. És un San Pekinpa aquí, és una lectura directa de Grupo Salvaje. Sí, però saps què passa? Saps què passa? I aquí jo hi veig una diferència, amb San Pekinpa.
Jo crec que aquí ell gaudeix de fer-ho això, en definitiva està per la festa que això representa, i inventa, no hi ha dubte, la modernitat en què tracta aquest tema amb trossos de cos i de sang que salta i tot, doncs estèticament és molt visible, no ho puc negar, això no, clar, només faltaria que no em fes por a ell això, no?
Però el sang Pequimpa jo penso que acabava donant-te una valoració de la inutilitat de la violència. Llavors te la recreava precisament perquè...
la de fugir, si és com a cosa natural. I el Tarantino això no ho fa de cap manera, per mi. No, no, el Tarantino és una miqueta al final de la pel·lícula, és com el cuerpo. Vull dir, que et quedes bé perquè un personatge ha aconseguit fer una rebenja completa. Home, això que et quedis bé. Jo em vaig quedar de monarilla. No s'estic d'acord amb l'Albert, que va dir, al final no m'agrada. No sé exactament el per què ben bé, perquè no ho recordo ara, el per què. A mi tampoc m'agrada al final. A mi no m'agrada al final. Tampoc.
No, perquè no el trobo que és massa. Clar, però és que tota la part final és gratuïta, es veu venir, tot el que com acabarà, acabarà massa bé, més a més, perquè acaba massa bé.
I llavors tot allò, no sé, no m'agrada. És com ja deixar vi. Ja estic perquè no l'haguessis vist, Andreu, perquè em sembla que estaria més empetat, més dos a dos. Perquè m'ha semblat. No, no, no. Jo confesso, ja sabeu, que la primera vegada que vaig veure una pel·lícula del Tarantino, que semblava ser Pulp Fiction, jo la primera vegada que vaig veure no em va agradar. I l'he vista tres o quatre vegades perquè la segona vegada em va entusiasmar i la vaig tornar a veure perquè em segueix entusiasmat.
Validors Bastardos, ens sembla que també l'he vist dues vegades, i segueixo pensant que és una gran pel·lícula, és a dir, per tant, jo el considero... Llavors aquesta vas a tornar a veure una altra vegada i... Bueno, potser sí, potser sí, no? Aquell camí... A lo millor tens raó. Però en aquesta, no l'heu trobat massa llarga? És a dir, no us va passar que era massa llarga? No, perquè té tres finals, vull dir, és el que jo t'estic dient, vull dir, en el moment que tu ho veus...
O sigui, agafes aquesta valoració i ja està. La primera ja et val, el primer tirant ja et val. A veure, quan puja aquell home en el cavall, traient la d'allò i agafa el cavall de les crins o dels cabells, no? I veus que és un...
veritable salvatge que ha viscut per això. Vull dir que tota la seva vida és un supervivent i que és capaç de volar i de fer una mica el que vulgui. D'alguna forma és el que diu l'Albert aquí en el comentari, crear un personatge mític. És a dir, no només la Bronilda del conte que li explica al seu amic alemany, doncs és un mite. Ell mateix és un mite a la pel·lícula. Aquesta és la diferència, per exemple...
de la mitificació que fa el senyor Tarantino comparada amb la que fa Stanley Kubrick, encara que no va governar tota la pel·lícula, amb Espartac. Jo crec que em quedo amb aquella tota la vida, perquè allà no tens perquè sintonitzar amb el salvatge per ser realment una alternativa al que existeix. No hi ha dubte que tota la pel·lícula sí que parla que l'existència aquesta de la maldat i de...
i del virtuosisme en la qual podem arribar a ser uns privilegiats, el cas del Dicarpio és un exemple claríssim, doncs és producte també d'una superioritat no racional, això està clar. Evidentment això només es pot superar amb racionalitat, crec jo, que és la que d'una manera clara l'Espartac ho plantejava i crec que el senyor Kubrick ho plantegen a les seves pel·lícules.
rebutjant el que no i tal i divertiment, res allà penso que són coses tan diferents estem parlant ja d'anar buscant pèls jo crec que Espartaco és una meravellosa pel·lícula és una cosa extraordinària és una cosa que costa molt de repetir una cosa d'aquella profunditat d'aquella mateixa senzillesa i una pel·lícula tan ben aconseguida i tan ben lograda
I aquesta, per mi, no és la millor pel·lícula del Tarantino. Penso que és una pel·lícula que es pot veure, però per mi, pel meu gust... Jo penso que sí. En el sentit que ell diu, tal com l'agafa i l'analitza i la valora, no hi ha dubte que aquesta és la més rodona.
Sí, ell ja domina d'alguna forma l'ofici i llavors fa una miqueta el que vol amb la narrativa i fa anar cap aquí, cap allà. Hi ha una cosa que no he entès. No sé si sabeu que hi ha una polèmica. S'està embarallant el Mike Lee, el de... Spike Lee. Spike Lee. Li ha dit que ell és racista. No sé si sabeu que hi ha una polèmica per aquesta pel·lícula. I llavors no he entès molt bé per què li diu. No, jo crec que la crítica ha sigut més aviat que no reflexa adequadament la...
el caràcter de la població negra. Afroamericana. I ell l'acusa d'això, que no reflecteix adequadament. A veure... De totes maneres, l'Espai Lee és un director... Jo penso, el que deia abans, que el Tarantino juga i que la seva intenció tampoc no és reflectir amb fidelitat... Res en particular...
Clar, juga, juga, però... Juga a fer bon cinema. Aquí està. Juga, però et fa reflexionar. A veure, jo ho comparo amb una pel·lícula que no he vist, però que, a més a més, em sap greu dir-ho, però no penso veure, que és l'última de la Spielberg, la de Lincoln. En aquesta pel·lícula sí que tindrem veritablement una mostra del que és manipular la història, però fer-te-la passar, a més a més, per real.
Clar, si tu tan assabentes, aquest dissabte passat vaig tenir ocasió de parlar amb l'Albert Sánchez Pinyol, perquè va venir allà als multicines, la Bailet, per presentar el Bosch com a guionista que és de la pel·lícula, i juntament amb el productor, el Ramon Vidal, i clar, amb dues pinzellades em va...
Bueno, em va fer veure una miqueta el que jo ja pensava, d'acord, em va anar bé en aquell cas, no ho puc negar, però explicava que Lincoln, per exemple, està documentat, i ell és una persona que es documenta molt bé, que era maltractat per la dona, per exemple. Jo vaig buscar una miqueta més i hi ha moltes proves que era homosexual, que havia tingut moltes relacions amb homes, Abraham Lincoln.
Després, la qüestió és que no té més importància, si voleu, però està clar que la pel·lícula de Spielberg no es mostrarà en cap moment. Després, a més a més, la seva reflexió, la de l'Albert Sánchez Pinyol, que és una miqueta, ja dic, més documental que la meva, és que Lincoln no abugava en contra de l'esclavitud.
Als Estats Units sembla ser que van comprar l'estat de l'Iberia, que ara no estic segur si encara existeix, però em sembla que sí, l'Àfrica, van comprar una parcel·la, un territori enorme que va configurar un país a algun altre estat d'Àfrica per portar cap allà tota la població negra per confinar-los allà de nou. I el primer que van fer allà, la quantitat de persones que van portar, va ser esclavitzar.
els indígenes que hi havia perquè eren el que havien après. Tot això és el que no reflectirà mai una pel·lícula com la de Spielberg, perquè és una pel·lícula en què t'expliquen un conte. En canvi, el Tarantino el que fa és posar-nos davant d'una sèrie de coses que poden ser més o més juganeres, poden ser més o menys...
increïbles de creure. Però que tenen una capacitat per fer-te això, fins i tot perquè un director com l'Spaigli es reboti i a partir d'aquí puguis pensar què t'està dient, clar, si li molesta l'Spaigli això serà perquè precisament no es decanta pel que ell voldria que es decantés, perquè està en aquesta línia molt prima i molt difícil d'aconseguir d'equanimitat entre uns i d'altres. No hi ha, com deia Albert amb aquest comentari, per això he volgut posar-ho, no hi ha bons ni dolents aquí. Hi ha algunes persones que prenen unes decisions a la vida...
o que es troben en una situació afavorida o desfavorida i a partir d'aquí miren de fer la seva vida el millor que poden. Jo crec que això, la confrontació entre aquests nivells diferents de vida, la confrontació entre aquests personatges, amb això Tarantino és únic. Vull dir, malgrat que després és veritat que juga, és veritat que ens fa donar-hi voltes al cap i que de vegades pugui semblar que es pui del missatge. I segurament no solament juga, sinó que ho provoca. O sigui, d'alguna mesura, jo penso que ell...
Quan Spike Lee diu això és perquè l'ha provocat. Això ja està bé. És que si no, clar, veiem una pel·lícula i ens quedem indiferents. Ara veurem la de l'Spielberg i la vaig a veure i dirà, oh, és un sant aquest senyor Lincoln. A mi, Francesc, però amb això coincidim, confesso que em passa el mateix amb el Lincoln perquè no em ve de gust veure-la. I no em ve de gust veure-la perquè tota la gent que l'ha vista, que és molta, jo aquest matí he anat al Cine Verdi a veure una pel·lícula, que l'estrenen el divendres,
I tota la gent em parla que és lenta, que és avorrida, que no té emoció. Això m'ho ha dit tothom. És a dir, jo l'ho he vist, per tant no sé si és veritat, però no m'estanyaria que fos veritat. Hi ha una pel·lícula de l'Steve Spielberg que tracta precisament de la injustícia que representa portar la roça negra a Nord-Amèrica, no? Amistat. Amistat. Doncs que jo crec que és una de les coses bones que ha fet aquest senyor. El que passa és que també va ser molt avorrida, és el que dius tu.
A veure, jo penso que probablement segur que ha obviat totes aquestes constants que tu acabes de dir, el senyor Spielberg, no? Però mira, se m'acut i he sintonitzat per un moment amb el senyor Villalobos quan va estar aquí en el nostre programa, un crític de cinema reconegut i tal, i va dir que el senyor Clint Eastwood doncs era un frau total, no?
Doncs què vols que et digui? El senyor Clint Eastwood el trobo una persona que ens ha portat un munt de coses molt interessants a nivell de cinema. I jo tampoc m'atreviria a dir que és un frau, sincerament. Clar, és que, a veure... Últimament una miqueta més, eh?
Sí, bueno, ja ho sé, que tu al final has acabat dient que això no va enlloc. Precisament, és probablement la millor que té, que és aquella del riu Misty River, no?, que és una de les bones, bones que té. Després, tampoc l'altra la vaig trobar gairebé, que és aquella del segrest i tot allò, aquella també em va sorprendre, no pas positivament. Llavors, a prova mà, tu, vull dir, que el Misty River, sobretot...
i l'he tornat a veure i ell ho ressaltava aquí que per allò és un frau total què vols que et digui? jo crec que hem de saber situar-nos d'una manera amb tot el respecte per allò que està molt bé i llavors el que també hem d'aprendre crec jo a respectar és aquella opinió que tu et fas contrastar-la amb altres sense ànim de contrastar-la d'una manera a veure qui és el que té més raó que aquesta és una de les virtuts
constants que tenim en el cinema del senyor Tarantino, un vol enganyar l'altre sempre, amb la seva perrafernàlia
amb la paraula i tot això, que t'acabes fartant de tanta paraula, perquè és que no avances allà, tot és un engany, allò. No hi ha una... Sí, però per una bona causa, eh? Sí, sí, això sempre. Com a mínim en aquest cas, com a mínim en el cas de Django, ja aviso als estuts espectadors...
No, no, bé, no, no, la veritat, no. El que estava pensant és que una pel·lícula com El Bosch, de la que ara feia una miqueta de referència, no està tan lluny del cinema del Tarantino. És una combinació molt curiosa entre cinema mig documental o de reflex social d'una època molt concreta, en aquell cas de la Guerra Civil, i amb un element fantàstic, que podríem dir també que estem jugant amb allò, que estem jugant.
Però ja ho explica, el personatge de Tom Seismur està llegint la Guerra dels Mons en un moment determinat i l'hi explica a la protagonista, li diu, és que aquí t'estan parlant de la invasió dels marcians, però en realitat t'estan parlant de l'imperialisme, de la manera com l'imperialisme ha passat per sobre dels ciutadans i arribarà un moment en el qual ens podem revoltar això i llavors podem arribar a ser marcians, podem donar-hi la volta a qualsevol cosa. I la resposta que té ella, frase d'Albert Sánchez Pinyoli, increïble, li diu, no sé si t'has adonat,
però aquí l'únic marcià ets tu perquè vens aquí d'Estats Units a salvar-nos de no sé què i estàs aquí en aquesta casa amb els teus soldats és una gran pel·lícula i jo la comparo una miqueta amb Django i amb el Tarantino són pel·lícules que et fan molt de goig i que després no et deixen indiferent i et fan pensar ja sigui d'una manera o d'una altra però et donen molts motius En l'últim cas i tu durant l'estona que hem parlat ho has deixat clar que aquesta és la meva impressió
I aquesta impressió que tu tens, i la teva, i la teva, i la meva, doncs són les impressions que hem de saber aportar davant d'una obra d'art. Vull dir, si estiguis o no d'acord.
I llavors és com utilitzem nosaltres aquest mitjà que tenim i que ens proporcionen per alimentar, doncs, de contingut la nostra quotidianitat i la de molts altres. Mitja hora dedicada a Django, eh? Bueno, Sumer és així, és una gran pel·lícula. Li hem fet el sonor. Jo aquest matí he vist una primera pel·lícula dirigida pel Dustin Hoffman,
no sabia ni què dirigir ni què havia dirigit és una comèdia senzilla i és la primera no ho havia fet, això està clar no es va que havia col·laborat en algun moment amb una pel·lícula amb un altre director però ell no havia dirigit la pel·lícula i aquesta és la primera que dirigeix aleshores és una cosa completament diferent del que està comentant fins ara perquè és una comèdia senzilla amable, britànica, no americana i que produïda per la BBC i que té tot l'aire d'una cosa que intenta ser més fina més selecta, més...
més, no sé, més clàssic en alguna mesura aquesta pel·lícula va ser presentada a l'últim festival de Sant Sebastià per tancar, diríem, el festival
i és un film, torna també al tema de la tercera edat, no sé si és que en aquest moment, com que ja queda molta gent gran que deu anar també al cine, doncs cada dia fan més pel·lícules de la tercera edat. Aquesta també es trasllada a una residència de la tercera edat que alberga, de fet, amb una menció determinada, una èlit del món de la música i sobretot de l'òpera, i la residència, que és la història que explica la pel·lícula, la residència necessita fons per continuar allotjant els seus habitants,
i continuar sent aquest paradís musical d'aquesta dourada d'aquesta gent que està tota jubilada. Llavors, amb aquesta finalitat, celebren cada any una mena de festa o de concert, en honor, diríem, que fan coincidir amb l'aniversari del naixement del Giuseppe Verdi, i llavors busquen una actuació que sigui espectacular, que garanteixi la màxima assistència de públic i també la màxima recaptació.
Aleshores, l'arribada a la residència, abans que sí que es produeixi aquest concert, l'arribada a la residència de la Maggie Smith, actriu sobradament coneguda, que fa el paper d'una figura de l'òpera que havia arribat al nivell més alt, diríem, de la música, desencadena problemes i desencadena enveges,
sobretot entre quatre membres que es troben allà que volen repetir ells havien fet famosos aquests quatre per un quartet que havien fet en alguna ocasió i que era una cosa superfamosa i aleshores els problemes que els hi porta és com els de més per enveges o pel que sigui els hi deixen o no els hi deixen fer i com tot el que passa no explicarà el que ve a continuació perquè potser millor que veieu la pel·lícula en qualsevol cas és una pel·lícula feta per grans actors la Maggie Smith que té aquí 78 anys i que està convincent com sempre
El Tom Cornell, que no sé si no us recordeu, en aquest moment he vist que té 75 anys, i és el senyor de... el corredor de la soledad... no, la soledad del corredor de fons, no us recordeu, de la pel·lícula, o Rei i Pàtria, o Doctor Zhivago, que feia diversos papers. Sí, Zhivago. I el Bill A. Cornell, que es feia d'últim... jo no l'he vist, aquesta, l'últim emperador, no, l'últim samurai, Fido, etcètera, etcètera.
Llavors, els actors estan molt bé, estan molt brillants, però sí que s'hauria de dir que el to general de la pel·lícula és una pel·lícula, diríem, amable, amb l'espectador, no vol ser, no té grans pretensions, no pretén ser ni una obra mestra. No és com amor, vaja. No té pretensions en aquest sentit, i segurament és amable i és simpàtica i et cau bé i t'ho passes bé i surts content del cine, tot i que topa un tema de la presencialitat de gent que té problemes, etcètera, perquè gràcies a la posada en escena, que penso que l'Ultim Haman ho fa francament bé,
a la seva correcció formal, al seu argument, que és senzill i efectiu, i que sintonisa amb les emocions de l'espectador. Com les polseres vermelles, vaja. No l'he vista a l'última tongada, la que van començar el dilluns de la setmana passada, em sembla, però em sembla que van a aquesta línia. Per tant, les interpretacions són properes, són agradables, conviden a la rialla, i tot això ho fa...
jo diria que és una pel·lícula que es nota que és britànica no és americana no sé si recordeu haver vist allò de l'exòtic Hotel Marigold no sé si en vam parlar en el seu moment no, sabem de què va i la vas comentar-me també aniria en aquesta línia d'aquestes pel·lícules de la tercera edat i segurament també és una pel·lícula que els que siguin a mans de l'òpera com que la música està molt present i tots ells estan assajant constantment allà a la residència i estan tocant músiques i cantant, etc. però si pot resultar molt atractiva
Però no es podria dir més coses d'això. Ara, el Dustin Hovind penso que per ser la seva primera pel·lícula se'n surt prou bé. Perfecte. Vinga, anem pel tema. No, anem per l'Etor Egoian. Ràpidament, sí, una miqueta parlar d'aquest director perquè després... Espera, espera, que té una... No, no, no, era justament mencionar que això que havíem de fer... Coneixes l'Etor Egoian una miqueta? I he vist alguna pel·lícula d'ell
I hi ha una que em va colpir molt, que em sembla que es deia...
Un vello por venir o... Dulce por venir. Dulce por venir. Dulce por venir. Dulce por venir, que va ser una pel·lícula que em va acopsar moltíssim. És la que et queda gravada en foc. Sí. És de les seves últimes. La veritat és que des del 2008, que no en fa pel·lícules, m'imagino 2009, vaja, que és Chloe, l'última que no he vist. I jo diria que li deu costar una mica trobar canals de distribució per un cinema...
que no és gens compliant, que és més aviat arriscat, és d'una ferocitat independentista, en el sentit cinematogràfic, no en un altre, que consti d'independència, vaja, de no escriure... Tu ja comences a tenir problemes amb la internet.
No val això, eh? Sí, bueno, no, no és que ho tingui, no, al contrari No en tinc, no en tinc No, en aquest cas independentisme no volia dir sinó independència Se me n'ha anat una miqueta Bé, algun significat tindrà sempre, no, aquestes coses Potser ja ho trobarem I sempre ha estat un director que ha analitzat, diria jo La característica humana que ens fa ser més vulnerables als sentiments de qualsevol mena
ja sigui el sentiment de pèrdua, per ells sempre la mort està present, en el dos per vindre està clar, perquè al cap i a la fi és la reflexió que fa tota una comunitat després que hi ha hagut un accident d'autobús i que ha mort tota una classe, una classe d'una escola, d'una comunitat rural, i tot el que es produeix a partir d'aquí, de l'assegurança, de qui ho ha de cobrar, de qui és el culpable, de mirar, de buscar qui és el responsable d'allò,
I la conclusió, no sé, tu que l'has vist fa poc... Home, jo comentàvem abans que les pel·lícules interessants són les que moltes vegades tenen diferents lectures. A mi, el personatge que més em va... Bé, hi ha dos personatges que t'impliquen molt emocionalment. Un és la conductora de l'autobús, que sobreviu a l'accident. I després l'altre personatge molt colpidor és l'advocat.
que es dedica a anar per les diferents famílies per mirar de fer un grup de clients i poder presentar una reclamació judicial per aconseguir una evidença i llavors la relació entre l'advocat i la seva filla perquè entremig de tota aquesta història va sorgint la història de la relació entre l'advocat i la seva filla i aquest contrast entre els fills perduts
perquè en realitat hi ha uns fills petits perduts que en mor a l'accident, i la filla l'advocada, que també és una filla perduda, és una filla gran però que acaba addicta a les drogues i amb una vida estrossada, i el paper del pare també amb aquesta filla que ha perdut, doncs aquest contrast, això que deies tu que...
Aquest cine sense concessions que planteja els dubtes, les emocions humanes, les relacions d'una manera molt descarnada i sense jugar amb el maniqueïsme de bons i dolents, sinó dient, ostres, la vida ens porta a aquestes situacions. I reaccionem d'una manera diferent però entremig amb moltes emocions humanes. I abans d'arrascar i de qualificar la gent, has de
has d'entendre la seva posició. I aquesta segurament és la seva pel·lícula més comercial o més accessible, podríem dir. Si veieu qualsevol de les altres, unes pel·lícules que tenen per noms Family Vivint, per exemple, que és un noi completament obsessionat per gravar-ho tot en vídeo i després també s'obsessiona per treure la seva via de l'asil i com això va reflectint a la pel·lícula. Una altra història que es diu... Ara no me'n recordaré del nom que se li dona...
en versió Speaking Parts és el nom original que seria o faria referència a les
a les parts d'una pel·lícula que es fan, bueno, que un actor, ja sigui un secundari o simplement una persona que han agafat per fer un petit papel, doncs té parts parlades o no en té. Llavors hi ha un personatge obsessionat, una noia que treballa en un hotel, obsessionat per un noi que va trobant per casualitat en diferents pel·lícules i que mai no li toca cap part parlada, diguéssim, no? A partir d'aquí, doncs es coneixen la relació que s'estableix entre elles, tota una investigació sobre això, sobre la...
la soledat, sobre la dificultat per apropar-nos una amb una altra. Clar, s'hauria de tenir en compte en aquest sentit que l'Ato Megoyan és un director d'una procedència molt peculiar, és armenic, viu al Canadà però va néixer al Cairo. Vull dir que jo crec que tot això amb ell el provoca una mena de desubicació també, especial, en el planeta on vivim tots i ell en particular. I arriba un moment en què fa una pel·lícula que és Ararat, que si no l'heu vista doncs és el que...
Es pot considerar, no sé, l'Oto 8 i mig de Fellini per a aquest director. És la pel·lícula clàssica, contundent, on barreja la història de la seva pàtria, del seu origen natal de...
d'Armènia, t'explica la barbaritat que van fer en el seu moment els... Bueno, els que... No només els nazis, vaja. No, exacte, els responsables del poble armeni, va ser exterminat completament pels turcs i això no ho han reconegut mai. Llavors aquí hi ha una... Bueno, però quan parlem d'extermini estem parlant de gairebé dos milions de persones exterminades i negat rotundament i contínuament
per part de les autoritats turques. Llavors, d'alguna forma, aquest patiment que es veu amb aquesta pel·lícula jo crec que serveix per explicar tota la resta d'històries que ella ha fet anteriorment i les que va fent després, perquè investiga precisament això que dèiem. Investiga tot el que té a veure amb el fet de posar-te en una situació determinada, en un planeta, en una relació entre les persones que semblaria que estan clares, semblaria que hem de tenir una sèrie de topis que ens portin a relacionar-nos amb els altres.
I ell diu, home, no està tan clar. Potser el fet que una persona no visqui entre nosaltres i jo vagi a veure-la en el seu enterrament o tingui una pel·lícula seva, doncs ja em comporta una relació amb aquesta persona que abans, quan estava viva, no tenia. Sempre va fent aquest tipus de relacions que...
et provoca estranyesa però et fa pensar que està anant molt enllà de la naturalesa humana i et fa a tu mateix, si et deixes portar una miqueta, doncs estirar-te i créixer una mica com a persona. Eixamplar una mica la perspectiva que tenies fins aquell moment. Un director d'una profunditat molt gran i bé, i gràcies al que comentaves, Andreu, doncs, bueno, recomanar-ho. Molt interessant de veure, sí.
A més també sap fer-ho. Ho explica molt bé tot el que explica. I no juga, a més a més. I no juga. Això ja ho has espatllat. És que, noi... A més, el que passa amb el Tarantino que l'has comparat és que jo em plantejo que...
En el fons, en el fons, juga tot això, tot això, però en el fons a mi no m'aporta res. És a dir, hi ha pel·lícules, hi ha senyors que diràs, bueno, tal, bons, violents i tal, però el fet de jugar tant com deies tu, que a tu t'agrada, vull dir, bueno, cadascú té els seus gustos, eh, no ho diuen per criticar, sinó que el fet que es pugui interpretar de diverses maneres, que estigui al fil i que provoqui tothom, provoqui'm uns i els altres i tal,
A mi em pot semblar, potser des d'un punt de vista artístic, doncs molt original, però a mi no m'aporta res. És a dir, a mi no em fa ni pensar, a mi no em fa ni pensar... És possible, Joan, pel que et conec i això, que la Tome Goyán et passi el mateix. Per això dic que tenen filmografies molt diferents amb el Tarantino, però... La Tome Goyán no me'n recordo, no sé si n'hi he vist alguna, sincerament. Mira que em vaig dir que veiessis alguna per avui. No has fet el teu. No hi ha temps per tot, no hi ha temps per tot. Tenia set dies... Tenim el dia per fer el que volem.
Teníeu set dies, hauríeu pogut veure una cada dia. No ho farem més, no ho farem més. Ens perdones? No, no, gràcies, Andreu, que he pogut establir una miqueta de conversa. No, no, cap problema. No he pogut, jo. Fem el que podem. Ho sento. Doncs ja està, ja està presentat. Jo volia que tothom que sentís el programa tingués una mica de constància que existia aquest director i sempre que pugueu, doncs busqueu i ja veureu que us sorprendrà. Molt bé.
Jo, de tota manera, Joan, penso que és molt interessant que una persona, quan veu una pel·lícula i no li aporta res, ho manifesti. Això no hi ha cap dubte, no?
i esclar, llavors queda clar que aquella pel·lícula en tot cas deu tenir algun inconvenient si més no per persones que com tu que no entren en el joc i el joc hi és sempre malament aniríem si estiguéssim tots d'acord, llavors sí que seria avorridíssim potser seria fàcil llavors de crear una mecànica que no hi hauria aquests inconvenients que tenim ara, no? perquè esclar podríem passar el tema perquè així no se'ns acabarà el temps d'acord
Mira, connectant una mica amb tot això que parlàvem, perquè, clar, anem a buscar o ha sortit aquí històries i personatges profuns o més o menys que ens diuen coses o no ens diuen coses. Clar, avui jo havia escollit parlar de Shakespeare al cinema. Gairebé res. Gairebé res, sí, sí. No, la veritat és que quan hem començat a... Aviam, està claríssim que les pel·lícules més famoses o les més recents les tens molt clares i molt presents, però, clar,
et documentes una mica abans de preparar el programa,
I realment he quedat sorprès perquè jo crec que és l'autor teatral amb més presència al cinema. Segurament, el risc que m'equivoquis... No, no, jo he llegit aquesta tarda. Shakespeare figura com l'autor més vegades adaptat a la pantalla. Estic llegint un text que he llegit. 400 adaptacions d'obres de Shakespeare. Jo tinc 308 versiones més o menys fieles, 41 modernitzades i innumerables paròdies. Exacte.
Sí, sí, vull dir, és una passada. I llavors, clar, un es pregunta, bueno, i com és això? A part del fet que sigui l'autor anglosaxó més important, i clar, no oblidem que el cine... Està dominat pel món anglosaxó. Està dominat pel món anglosaxó. Però la veritat és que un, quan llegeix alguna o veu alguna obra de teatre de Shakespeare, realment t'adones que són històries molt profundes, amb personatges molt complexos. El que dèiem abans...
a vegades sense masses concessions, o sigui, els personatges moltes vegades no són ni bons ni dolents, sinó tot el contrari, i els personatges són complexos, i això... Són humans. Són humans, exacte, i això jo penso que li dona una profunditat i una riquesa i una connexió amb l'espectador que potser altres autors no ho aconsegueixen tant. I, bueno, i realment el que us deia, o sigui, ja en 1899 sembla ser que està datada la primera adaptació al cine 1899,
la primera adaptació al cine d'una obra de Shakespeare. I el curiós del cas és que quan mires una mica la documentació veus que la presència de Shakespeare és molt important al cinema, però que hi ha hagut èpoques.
perquè en el cinemut, durant l'època del cinemut, per exemple, va haver-hi moltíssimes adaptacions. Perdona, però ara que deies això, estic aquí fent recerca una miqueta, i sembla ser que aquesta pel·lícula del 1899 és King John, filmada per Sir Herbert Berbontree. Exacte, sí, sí. Tota una curiositat. A més a més, d'una obra de Shakespeare, que tampoc no és de les més...
No, populars. King John, el rei Joan, no és de les més populars i més representades, però van escollir aquestes i llavors, realment, a l'època del cinemut se'n van fer moltes. Se'n poden trobar algunes en DVD per a aquells que esteu interessats en... Ostres, jo vull veure alguna pel·lícula de cinemut. És curiós, perquè Shakespeare té molts diàlegs, molts, molts diàlegs, i és curiós que es fessin tantes adaptacions al cinemut. Però, bueno, també és veritat que en l'època del cinemut
moltes vegades hi havia actors o hi havia fonògrafs que representaven moltes vegades els diàlegs, o sigui que això també no ho hem d'oblidar. Però ja es poden trobar, sembla ser, quatre pel·lícules de Shakespeare de l'època de Cinemood, Ricard III del 1911,
Una altra pel·lícula, que és La vida i la mort de Ricard III, nord-americana, en aquest cas, del 1912, Hamlet, que és alemana, del 1920, i Othello, el 1922, també alemana. Si un remena una mica les cases que venen pel·lícules... Pel·lícules ho trobaràs. Ho trobaràs alguna cosa.
Després, quan va arribar el cine sonor, la veritat és que, de sobte, l'interès de Shakespeare va baixar de manera important, però es van fer quatre pel·lícules entre 1928 i 1944, s'obre una nova època shakesperiana, per dir-ho així, que, tot i que només van ser quatre,
per tant, és una època shakespeariana molt poc productiva, però són pel·lícules molt conegudes, que a més s'han passat molt per la tele. La fiera filla d'Omada, el 1929, d'en Sam Taylor, amb el Douglas Fairbanks i la Mary Pickford, que realment, bueno, l'han vista... I és que és tot un clàssic, això? Sí, ho és. Ja ho estic d'acord. O sigui, jo l'he vista un munt de vegades i realment és una pel·lícula fresca, tot i que li han passat molts anys. Shakespeare també té
Aquesta característica. Passa el temps i perdura. I Shakespeare perdura. I després també Romeo i Julieta, el 1936, per en George Cukor. El vostre gust, també el 1936, per un director que no conec tant com el George Cukor, que és en Paul Zinner.
I després sembla ser que en aquesta pel·lícula, El vostre gust d'en Paul Ciner, hi va participar Laurence Olivier. I com a anècdota us comentaré que sembla ser que Laurence, després de fer aquesta pel·lícula, Laurence Olivier va declarar que el cine i Shakespeare eren incompatibles, que no podien anar les dues coses de la mà. Doncs després en va fer unes quantes, eh? Aquí està. De fet, una de les èpoques de més productivitat d'obres de Shakespeare en el cine va ser amb Laurence Olivier.
Després també es van fer una altra pel·lícula, Somni d'una nit d'estiu, del 1935, dirigida per dos directors, William Dieterle i Mac Reiner, que hi participaven l'Olivia Haviland, en James Cogney i en Mickey Rooney, que era molt jove però ja va participar en aquesta pel·lícula. I és una pel·lícula, és una comèdia, Somni d'una nit d'estiu,
que a més a més sembla ser que va tenir molta influència en tot el que és la... El Bergman en va fer una versió. Exacte, sí. Ha tingut molta influència en la representació d'aquesta obra d'en Shakespeare i la seva transposició al cinema. I després d'aquest parèntesi de poques pel·lícules de Shakespeare, l'any 1944, Lawrence Oliver dirigeix la seva primera pel·lícula
de Shakespeare, amb un clàssic que a mi m'agrada molt i justament l'he portat també en llibre, que és d'Enric Cinquet, que és una boníssima obra. A més a més hi ha una arenga a dins de l'obra que m'agrada molt la pel·lícula de Kenneth Branagh. Kenneth Branagh va fer aquesta pel·lícula, també la va dirigir. Una de les primeres d'ella, em sembla. Una de les primeres, també és curiós. Una de les primeres, eh?
Em sembla que és la primera. Hi ha un paral·lelisme entre Laurence Oliver i Kenneth Branagh, perquè Kenneth Branagh també va obrir una època de pel·lícules sobre obres de Shakespeare, molt interessant. Hi ha una arenga, que la podeu trobar al YouTube, a més, l'arenga de la batalla de Sant Crispín,
que és molt emocionant i, a més, és molt interessant. I si la podeu sentir, entreu dins el YouTube, poseu en red. Feta per l'Avance Olivia o pel Kenneth Branagh? A mi la del Kenneth Branagh m'agrada més. És que el Kenneth Branagh, a la mitja part, quan fa Hamlet, hi ha un final de la primera part de Hamlet, que és una cosa apoteòsica, és una arenga d'ell. Però la segona cosa et posa la cara de gallina. Sí, sí, sí. Realment el Kenneth Branagh ho va fer molt bé.
La curiositat és que aquesta primera pel·lícula de Laurence Oliver, Enric Cinqué, en realitat era una pel·lícula bastant propagandista, de propaganda. Sí, perquè era el 1944, faltava perquè invadissin Normandia. I Enric Cinqué, justament, és una obra de teatre que va sobre la invasió dels anglesos de França i les batalles que van tenir els anglesos contra els francesos al territori francès, amb la qual cosa
es va utilitzar aquesta pel·lícula com una pel·lícula de propaganda. Això ho ensenya. Llavors, el Lawrence Oliver va fer més pel·lícules, va fer Hamlet, posteriorment, Ricard III... O Telo, també hi ha una versió de Telo, no? A mi no em consta. Orson Welles. Orson Welles, d'alguna manera, també es va interessar molt per...
El que passa és que hi ha una diferència entre Lawrence Oliver i Orson Welles, perquè mentre que Lawrence Oliver es va situar molt entre el teatre i el cine, o sigui, adaptava les obres de Shakespeare al cine... Després de haver fet amb teatre moltes vegades. Però les respectava bastant, en canvi, l'Orson Welles les agafava i deia, no, jo vull fer una pel·lícula, jo no vull fer una obra de teatre. I abans agafava i reordenava els textos, ho posava al seu ordre, fins i tot algunes pel·lícules...
com per exemple Campanades a medianoche. Que és una barreja de dues obres. De quatre. De quatre obres. Amb la qual cosa, clar... És extraordinària. Jo la trobo que és d'elles que més m'agraden de l'Orson Welles. De fet, jo esperava arribar a l'Orson Welles per declarar-me fan absolut incondicional d'aquest home i del seu Macbeth, que trobo que va ser una obra que demostrava que era un geni.
perquè feia aquella pel·lícula en tres setmanes, amb els recursos que va disposar. Fitar una obra de teatre que havien fet abans. Exacte, vull dir... Els escenaris d'una altra obra. En quatre duros va fer una pel·lícula immensa. Jo ja que has esmentat perquè, no sé, penso que és bo que insistim. La diferència entre la...
diríem, el recolzament que va tenir el senyor... No, l'altre, el Branagh. I comparar-ho amb Orson Welles és que... I això és molt important. Jo estic d'acord amb això. Hi ha que valorar el director en el seu context. I l'Orson Welles, per fer Macbeth, ho va fer amb quatre duros. Per fer Otelo, que segurament és el que recordaràs, va trigar quatre anys.
Va haver d'aturar diverses vegades el rodatge i anar-se a buscar pel·les, fent altres feines o dirigint altres pel·lícules perquè no tenia diners, clar. O interpretant-les. Interpretant-les, no? Vull dir que realment té molt de mèrit. També va fer Campanades a Medianoche, com us ho vaig comentar, i El mercader de Venècia. Aquesta és... Campanades és encisador. Sí, jo la trobo molt... Té un aura de màgica i tot, aquella pel·lícula.
que vaja, vull dir, no hi ha dolents allà, tots són bolls, molt bé, molt bé. I després no hem d'oblidar que mentrestant Shakespeare, vull dir, tot estem parlant de directors molt importants i d'adaptacions molt serioses, però no hi ha que oblidar també, per exemple, altres adaptacions, per exemple, m'ha fet molta gràcia trobar amb aquesta documentació que ha remenat, adaptacions fetes per part del cinema mexicà, per exemple, Romeo i Julieta, amb Cantifles,
pot ser interessant veure-la jo l'he amorrit jo he vist un parell o tres de coses aquest últim any i la versió mexicana de la Fiorezilla d'Omada que es titula El xarro i la dama podria ser molt interessant per a part d'aquestes anècdotes recordem també vam parlar a l'altre programa sobre Kira Kurosawa que també és un actor un director amant de Shakespeare i que va adaptar Macbeth i el rei Lear
A dues pel·lícules. Jo volia dir una cosa, de la fierecilla domada, que esmentaves, penso, que hi ha un inconvenient molt gran en aquell film, no? L'accés de masclisme a última d'allò.
Jo penso que això el Shakespeare no, eh? No, no, no, no. Shakespeare no. Volia destacar, perquè aquí també estan. Més que res, perquè quan va escriure Shakespeare no existia. Tot això del masculisme, del feminisme, ningú no ho plantejava. És que és curiós. Però és més respectuós que no pas posteriorment. Home, llavors es dius, la Fira de Cilla de Mada és un clàssic, perquè ho has esventat i tot, no? Però, clar, dius, sí, però això no. No, no, no. Això és una...
concessió o bé una... No, no, però jo el que volia dir és que no idealitzem el Shakespeare. No. Jo penso que no, vull dir que en l'època en què ell treballava i funcionava més aviat no es tenien en compte aquestes delicadeses que tenim en compte ara, no? Sí, sí. Vull dir, jo penso que ells anava una miqueta a sacó, vull dir, érem destralers, no? El Shakespeare agafava una obra i el que volia era criar l'atenció del públic al màxim possible.
no sé, era un director comercial però no recordo cap cosa que fos molt antifeminista contra les dones aviam jo estic d'acord amb el francès l'autor estava dins el seu context en aquella època no hi havia masclisme perquè les dones eren senzillament inferiors ara hi ha masclisme perquè ens han plantejat que els sexes són iguals però és que en aquella època ningú dubtava que no era així
Bé, realment són coses complicades. Sí que és veritat que la interpretació que puguem fer ara dels textos moltes vegades difereix de la interpretació que es feia, llavors això està claríssim. Però hi ha textos, hi ha reaccions i hi ha situacions que passen a la situació expirada mitja però que les podries posar.
passar amb una multinacional dels dies d'avui. Macbeth, per exemple, és una història que la pot situar en diferents contextos que l'essència és la mateixa. En aquest cas, la noche de verano aquesta que deies, m'encanta la versió que va fer el senyor Matt Berman. Els altres res, distància, eh? Allà sí que trobo...
que fa una... el que dèiem, no? El realitzador té la paella, home, i diu, vinga, agafem aquest context i a veure com...
allò fantàstic, en canvi... Sí, sí. Hi ha una mica, per no allargar-me massa i potser discutir més aspectes com els que estàvem tractant, després, posteriorment, s'han fet moltes, moltes pel·lícules, Romeo i Julieta, Franco Zefirelli, Hamlet... Jo aquí tinc que de Hamlet s'han fet set versions, de Romeo i Julieta cinc versions, i de Macbeth trentatrés.
Sí, sí, sí. És a dir, no... Hi ha hagut directors com el Roman Polanski, el Charlton Heston, que és un actor, però bueno, va fer els seus pinets com a director, també s'han apropat a Shakespeare, Scorsese, Al Pacino, Looking for Richard, que és un pseudodocumental també que gira al voltant d'una obra de Shakespeare, amb Peter Greenaway, bueno... I després hi ha algunes pel·lícules, com per dir alguna cosa, un exemple, Shakespeare in Love, que...
Estan inspirats, no són de Shakespeare, però és una altra cosa, això. És una altra cosa, sí. No es pot posar la mateixa. Després hi ha pel·lícules, com per exemple El rei lleó de Walt Disney, que en realitat és una obra de Shakespeare passada a una història de dibuixos anil·lents. Humblet, no? O, per exemple, una pel·lícula León en invierno, que gira sobre la vida de Ricardo Corazón. Que allò és Shakespeare. Clar, clar.
I després en Kenneth Branagh, com us deia, va revifar aquest gènere quan semblava que ja estava una mica mort, les obres de Shakespeare, i ha tingut una influència molt important. A mi la que m'ha commous més, segurament perquè és la que penso que està més elaborada des del punt de vista cinematogràfic, amb una estructura de llenguatge cinematogràfic més modern, és Hamlet.
És a dir, Hamlet és una pel·lícula que, amb la versió sencera, perquè hi havia dues versions, la versió curta que van passar en alguns cines i després la versió llarga que era quasi quatre hores, jo la vaig inclús seguir amb el llibre, amb el text. No falta ni una coma, és a dir, està íntegrament tot i exactament igual que en l'obra de teatre i el que sorprèn per mi, el que era meravellós, era...
el llenguatge que s'utilitza, barrejant amb la música, que és excel·lent, i una infinitat d'actors brillantíssims que fa venir, des de Charlton Heston, passant pel... no sé per què vulguis. Allà la tira de gent boníssima i tots a vegades fem papers secundaris. Sí, sí, sí.
Bé, jo trobo que a mi, modernament, des d'un punt de vista de llenguatge, per arribar a la gent amb la modernitat, vull dir, perquè a l'altre, possiblement per un espectador mig, li costa més d'entrar perquè és un llenguatge més anys 40, més anys 50, algunes coses. A mi em sembla que el Hamlet, per mi, del que he vist més potent, és el Hamlet del que n'he parlat.
Jo volia esmentar una que em va cridar molt l'atenció i, no sé, suposo que pràcticament ningú se'n recorda, però que crec que també li dona una autenticitat i una vigència a Shakespeare, a les obres de Shakespeare, impressionant. És una pel·lícula d'aquesta del grup de pel·lícules Dogma, no sé, la número 18 o la número 20, que es diu The King is Alive.
I són uns personatges que es perden en el desert, simplement. Llavors, amb una tempesta de sorra que dura tota la pel·lícula, decideixen, per sobreviure, assajar i interpretar entre ells el rei Lear. I això converteix el text també de Shakespeare i la manera com viuen els personatges...
amb una festa pels sentits i per l'oïda i els textos. Però és veritat, ens està acabant el temps. I s'ha acabat, això. És que ens has deixat i no t'hi saps. Déu, recordem per la setmana vinent. Ha sigut en Shakespeare. Faríem la perigua del mes, quedem així que faríem amor. I Jaume presentarà a John Ford. Molt bé, Jaume. Ah, sí, el John Ford. Imagina't tu. Està enamorat, eh? Aquest sí que...
Entusiasme. Vinga, doncs, sense la música del final. Si anem a sense condicions, puntmolespot.com per tornar a sentir aquest programa. Fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit.