Cinema sense condicions.
Bona nit, ja som aquí, un dimarts més a Cinema sense condicions,
el programa que us ofereix informació sobre el cinema,
sobre les coses que han estrenat, sobre les coses que vindran,
sobre les coses que creiem que val la pena recomanar.
I avui, com sempre, amb un nou convidat, en Pepe Méndez.
Pepe Méndez és un graduat superior de mitjans audiovisuals,
realitzador i productor de curtmetratges,
amb Vicenç Escriabà, per exemple,
director d'un documental, un docudrama,
que es deia Tot l'anyor de demà, sobre la biografia,
de Joan Salvat Papaseit, professor de cinema de MAP,
col·laborador crític de programes nexes de Com Ràdio,
i moltes coses més.
Ara, per exemple, ens deia que jo no ho sabia,
que feies, a més a més, un programa de ràdio, no?
Pepe?
Sí, sí, faig un programa de ràdio, també de cinema,
molt local.
Molt local.
Això també és local, eh?
Això també és local, és de sàdios d'esbert local.
És la gràcia.
Joan, sembla que vinguis corrents i tot.
Sí, perquè venia corrents.
Venen corrents, venen corrents.
Venim corrents, venim corrents.
És que hi havia un col·lapse de circulació a la plaça de Sants
i ens hem trucat amb problemes per arribar a l'hora.
De debò, eh?
Ho sento, eh?
Ja em tranquil·litzaré.
Bé, com sempre, presentem l'equip.
Com sempre, Pepe, fem dos parts del programa.
Una primera part, que parlem de les estrenes, del que hem vist, del que aconsellem, del que considerem que val la pena que vegin els nostres oïdors o no.
I una segona part, que en aquest cas estarà dedicada a la teva persona, que seria, doncs, parlar del convidat, del tema que el convidat proposa.
Com sempre, l'equip el formem, doncs, en Carme Nebot, que està aquí a la dreta.
Bona nit, Carme.
Hola, bona nit.
En Joan Sardà, que està a continuació.
Bona nit, Joan.
Hola, bona nit.
En Pep Armengol, que està a continuació també.
Hola, bona nit.
Bona nit, Pep.
Hola, bona nit.
I, darrere als vidres, el control, que controla tot, ens escolta, etcètera, en Pol Digler.
Venim de map, eh?
Directament.
Jo vaig sortir de map, eh?
Sí?
O sigui, que...
Sí, sí, sí.
Molt bé.
Ah, molt bé.
Després parlarem.
Després parlarem.
Però jo no t'ho vaig tenir, tu.
Dos visions.
No t'ho vaig tenir d'alumne.
No, jo vaig acabar fa uns cinc anys.
No, no.
Llavors, no, no?
A lo millor, el meu fill sí que ho vas tenir.
Aquí?
Ah, el teu fill.
El meu fill.
Però com es diu?
Noel.
No, el Noel era per realització, jo feia producció.
Però sí, sí, sí que el conec, sí.
Molt bé.
Doncs, bueno, fetes les presentacions, ja podem.
Estem com a casa.
Estem com a casa.
Estem com a casa.
Ja ho veieu.
Ja podem continuar.
Ja podem començar a parlar de les pel·lícules que més o menys...
Hi ha algú que vol començar a parlar de la pel·lícula que ha vist?
Ah, si voleu.
Jo he vist dues pel·lícules.
Bueno.
He vist Tres cares.
Sí.
De la Jafar Panahi.
I El silenci de los otros, que la vaig veure ahir,
i que encara estic ara tocada.
Tres cares.
L'heu vist els altres?
Sí.
Sí, tothom l'ha vist?
Sí, sí, sí.
A veure, jo que quan vau parlar del Jafar Panahi,
l'última pel·lícula que havia fet, que era la del taxi,
que no me'n recordo ben bé com es diu,
dins del taxi...
Taxi t'eren.
Taxi t'eren.
Taxi t'eren.
Exacte.
A mi no m'havia agradat gaire.
L'havia trobat poc consistent,
i que malgrat d'intentar fer-ho dins d'un taxi,
i amb la càmera posada,
i amb una situació molt difícil,
jo creia que podia haver tret més partit.
Bé, llavors vaig anar a veure aquesta,
no sabem ben bé què trobaria,
i aquesta és una pel·lícula magnífica,
m'ha semblat a mi.
És una pel·lícula que,
com sabeu i com ja vau comentar, imagino,
aquest director està amb arres d'un municiliari
o una cosa d'aquesta mena,
no pot fer cine durant 20 anys,
però ja veieu el que passa,
que sí que en fa.
va tenir problemes polítics
i amb les seves produccions,
i per tant és sorprenent
que hagi pogut fer aquesta pel·lícula,
que sí que està rodada amb exteriors,
i que per tant ha sortit de casa seva,
no sé pas com,
però ha hagut pogut sortir.
És una pel·lícula,
al començament és molt trepidant,
sorprenentment trepidant,
per el seu tipus de pel·lícules.
Ell i una actriu,
Benahad Harafari,
que s'interpreten ells dos a si mateixos,
estan anant en un cotxe
i estan parlant sobre
un vídeo que han rebut
sobre una nena
que se suïcida
o que suggereix
que se suïcida,
perquè a casa seva
no la deixen ser actriu,
perquè li han donat
una beca
i el poble on se viu
és un poble
molt
bueno,
molt
atrasat,
no sé si diria atrasat,
però en tot cas...
molt conservador,
molt conservador,
amb elles tradicionals.
Sí,
tradicionals
que en deu haver una pila
per tot l'Iran
i per tota aquesta zona.
Bé,
el començament és molt bo,
trobava que era molt suggerent
i molt bo.
I després,
de fet,
és un movie road,
perquè,
de fet,
van,
tota la pel·lícula,
van ells dos,
el
Jafat Palahi
i el Ben Jafari,
l'actriu,
una gran actriu
que té molta fama
i que és molt important,
que ha quedat molt tocada
amb el...
amb el que la nana
li ha convidat.
I llavors,
van en un lloc
terrible,
bueno,
terrible no,
és bonic
i la càmera
és boníssima,
boníssima,
va descrivint
aquell món
amb gent del país
que mostren
la seva
primarietat.
Per més,
que estan al món,
perquè la canalla
que surt de l'escola
està contentíssim
i li fan
tota una rebuda
com si fos una gran...
bueno,
és una gran actriu.
I simultàniament
no volen
que aquesta nena
sigui actriu
perquè
el seu funcionament
no...
no està
amb aquestes regles
de...
de viure.
La pel·lícula
està molt bé,
està molt bé
inscrits
tots els...
tots els...
el tipus
de personatges
que coneixen allà
que deuen ser
del propi país
que això
ell ja ho fa
i de la pròpia zona
i mostra
unes...
uns comportaments
especials,
masclistes
i...
i...
i dominadors
i tradicionals
on...
on no sé
per quina escletxa
entra
el món futur
o el món real
que existeix
al mateix Iran, eh?
Bé, em sembla
una bona pel·lícula
en aquest...
no sé...
sí, sí, sí,
m'han parlat
l'Anna Quins
m'ha agradat
i jo la vam recomanar
i de fet
bueno, sorprenen moltes coses
la pel·lícula
jo penso que el paisatge
la descripció que hi ha
doncs dels personatges
la mateixa actriu
que és una actriu
que es va fer famosa
efectivament
fent una sede televisiva
a l'Iran
doncs
a més al començament
té una personalitat
molt acusada
té una personalitat
molt acusada
i té un físic
extraordinari
té una mirada
que captiva
sí, sí, sí
és veritat
molt, molt
per tant
jo seria una primera cosa
que em sembla
que valoraria
pels nostres oïdors
que si volen anar
a veure una pel·lícula
interessant, etc
vagin a veure
tres cares
perquè és una pel·lícula
iraní
que, bueno
que dóna
diferent
de tot el que poden trobar
a la cartellera
en aquest moment
Pep o Joan
voleu dir alguna cosa
voleu
sí
jo volia parlar
d'una pel·lícula
que és una mica
una raresa
o sigui
acabem de parlar
ara d'una pel·lícula
iraní
doncs ara toca
una peruana
és una pel·lícula
que vam poder veure
la setmana passada
vam poder parlar
amb els seus directors
un noi jove
de 31 anys
i mira que
del Perú
no arriba quasi res
no arriba
tant cosa
doncs aquesta pel·lícula
es diu
Guinyaypacha
que traduït
de l'Aimara
seria aproximadament
Eternitat
és una pel·lícula
que està rodada
a més de 5.000 metres
bueno allà hi ha tantes coses
els Sanders
a 5.000 metres
i té algunes peculiaritats
perquè
els nostres oients
es facin una idea
li vam preguntar
al director
quines eren
les seves referències
cinematogràfiques
a l'hora de posar-se
a fer el primer llarg
i ens va parlar
de
Yasuhiro Ozu
de John Ford
extrems
de Soheima Mura
de Rossellini
i després
de Tarkowski
en quant a Tarkowski
i després
va dir que
respecte al color
que emprava
el color natural
fet
amb els llums
d'oli
pensava
en els quadros
de Rembrandt
dic això
perquè dona una mica
una idea
de la textura
que mantén
absolutament
tota la pel·lícula
és cert
és una textura
la veritat
també
sòbria
és a dir
és un passatge
espectacular
però en canvi
està fet
en una mesura
que no distregui
l'espectador
de cara
a veure
els nevados
que és com li diuen
a les muntanyes
que estan permanentment
amb neu
sinó que
el que importa
allà és la història
llavors
la història
està presentada
una hora i mitja
aproximadament
amb 96
plans
sense
moviment de càmera
són planos fixes
ah
curiós
són dos actors
en realitat
el que participa allà
són
dos actors
peruans
cinc corders
sí
cinc corders
una llama
un gos
és veritat
i esporòdicament
atravesa també
per allà
un nau de presa
que
anuncia
és a dir
aquí
el que
estem
un condor
o què?
no, no és un condor
no, he dit
de presa
és carronyer
sí
anuncia
l'amor
llavors
bueno
tot el que hi ha
que són
accidents
o sigui
les penyes
i això
tenen noms
o sigui
estan
perquè
l'escriu que és la cultura
humanitzats
estan humanitzats
sí
és una mica
una visió
la cosmovisió
andina
que tenen
o sigui
ells tenen
una religió
i viuen
molt d'acord
amb tots aquests
preceptes
és una història actual
per això
però és una història actual
sí, sí, sí
absolutament actual
sí, sí, sí
ella ens va explicar
al director
que ell
quan va néixer
per unes ceres
50 anys
la van traslladar
i va estar vivint
en la temporada
i ell va quedar
amb el record
de quan
havia viut amb els seus avis
el record
de fer una pel·lícula
descrivint tot allò
que ella ha viscut
de petit
en la zona
l'origen del guió
o sigui
la història
és una
mena
de condensar
el temps
en un període
on podem veure
el treball del camp
la recollida
de
de
de
de la collita
la recollida
de la llenya
per fer foc
o sigui
el que guarden
de
de l'època
de l'estiu
per l'època
nevada
per poder subsistir
sobretot
moltes escenes
d'intimitat
que no són res més
que la forma
de bellugar-se
cuinar
menjar
dormir
tot ja
dintre
d'una
psicomotricitat
mermada
perquè tenim
més de 80 anys
els dos
i llavors
hi ha
dos punts
que els lliguen
amb el que podríem dir
el món exterior
un
és
l'esperança
que és l'eitmotiv
de la
de la història
estem
esperant
o pensant
que algun dia
tornarà el seu fill
i si torna el seu fill
serà la seva salvació
i l'altra
que
és
molt més
prosaica
és senzillament
que s'estan acabant
els llumins
i ella li diu
a ell
tendràs que
baixar al poble
a comprar-ne
i no pot
caram
és
una pel·lícula
d'una
sensibilitat
extraordinària
i minimalista
minimalista
etnica
perquè reflexa
em plau
recomanar
perquè
no estem acostumats
a veure
cinema d'aquest tipus
fet amb una
honestedat
absoluta
ara venint
ho comentàvem
amb el nostre convidat
amb el Pepe
el director
és director
guionista
tot
i director
de fotografia
és a dir
que la pel·lícula
és
molt
personal
molt personal
jo trobo que
els guïdors
ja hem de dir
que no és una cosa
absolutament comercial
és una cosa
que ha d'anar a veure
una pel·lícula disposada
en aquests termes
és una pel·lícula ètnica
molt ben feta
molt ben realitzada
molt honesta
però no és una pel·lícula
que diguis
oh ens ho passarem
no perquè
més llavors
a mi
em va deixar una mica
tocada
en el sentit
que era una gent
vella gran
que veus que s'està
com anant
acabant
i llavors
aquest trance
no és mal agradable
i jo potser
no tenia un dia
molt adequat per això
i no vaig sortir molt content
però no perquè la pel·lícula no m'agrada
és que penso que estic d'acord
amb el Pep
en què té
tots aquests elements
que ella ha puntualitzat
estic totalment d'acord
a més a més d'això
comença la pel·lícula sobre
amb una ofrena
que és molt freqüent
a la patxa mama
a la mare terra
en la que
igual que
durant
tot el desenvolupament
de la pel·lícula
surten
les fulles de coca
element indispensable
també
per poder-se
mantenir
en forma
és d'aquelles alçades
aquelles alçades
que us a terra
jo li vaig
si em permeteu
jo li vaig preguntar
si ell havia pensat
o havia tingut
condicionaments
per fer una pel·lícula
més comercial
perquè era evident
que era una pel·lícula excel·lent
però no era una pel·lícula
evidentment
no era una pel·lícula comercial
massiva
d'agència
i llavors
ell em va dir
que precisament
l'havia fet comercial
ell havia pensat
en la comercialitat
el que passa
és que
ell mai pensava
que aquesta pel·lícula
sortiria de Perú
jo la vaig fer
per Perú
pels meus
pels meus
no, no
vaig fer una pel·lícula
pels meus
i sorprenentment
la pel·lícula
ha agradat
però és molt curiós
perquè te recordaràs
que jo li vaig preguntar
com ha sigut rebut a Lima
escolta
tota la gent jove
encantats amb la pel·lícula
és veritat
un èxit
això que a Lima
és realment
un altre món
del món
dels Andes
home
i clar
no té res a veure
amb el que estem parlant
jo ahir
puc parlar d'una altra pel·lícula
si voleu
ahir
vaig anar a veure
una pel·lícula recomanada
una pel·lícula
que havia llegit
que tenia molt interès
i que diversos crítics
me l'havien deixat molt bé
i vaig anar-hi
sense saber-ne massa cosa
de què anava la pel·lícula
haig de confessar
que em va agradar molt
i ara anirem desenvolupant
com es diu?
es diu
la noche de 12 años
la noche de 12 años
té com a referent
una durada
això
això dura dues hores
no, no
la noche de 12 años
ara explicarem
perquè és una nit
que dura 12 anys
sí, sí
ja ho entenc
té com a referent
té com a referent
el José Mujica
el Pepe Mujica
que com sabeu
va ser president de l'Uruguay
del 2010 al 2015
i que es va fer famós
en el seu moment
quan era president
per ser el president
més pobre del món
tenia un sou
suposo que ho sabeu
de 12.000 dòlars
mensuals
no, jo no ho sé
jo no ho sé
i el 90% del seu sou
el dedicava a obres de caritat
la pel·lícula
o ell
millor dit
més que la pel·lícula
ell
que després
jo l'he vist
aquests dies
arrel de l'impacte
que em va fer la pel·lícula
ahir
he obert tots els vídeos
i he vist que a Youtube
hi havia entrevistes amb ell
i he vist coses
i he vist que hi havia l'èbola
jo per exemple
havia fet una entrevista
que jo no me'n recordava
a Salvados
i he vist moltes més coses
i també he descobert
que és un senyor
d'estil molt humil
ah si jo sí que la vejo
ara aquesta entrevista
un senyor senzill
un senyor senzill
molt senzill
és agricultor
i de fet
quan ha deixat de ser president
ha tornat
amb el tractor
a anar a aconseguir
conreant
les seves petites terres
que té
i
va ser famós
o es va fer famós
a nivell internacional
per l'interès
que despertava
les propostes que feia
en primer lloc
la legalització
del matrimoni
a persones
del mateix sexe
la despenalització
de l'avortament
la legalització
del consum
de cànnabis
i la seva producció
controlada
i
l'acceptació
de víctimes
d'aguantant-ho
en aquella època
era una cosa
que se'n parlava
i ell va ser primer
que va dir
que vinguin aquí
ara
fa pocs dies
que s'ha estrenat
la pel·lícula
la fan en diversos cines
no la fan només en un lloc
sinó que la fan
en diversos llocs
arriba
La noche de 12 años
el seu director
és l'Álvaro
Brechner
que és un director
i guianista
uruguayès
més conegut
sobretot
a mi em va encantar
em va agradar moltíssim
la seva primera pel·lícula
l'òpera prima d'ell
que es diu
Mal dia per a pescar
que és una
és una pel·lícula
basada en un conte
del
Juan Carlos Donetti
que es deia
Jacobo
i l'Otro
que era la seva
òpera prima
i que va de
mentre veníem
començava a explicar
doncs que d'un
excampió mundial
de lluita lliure
que s'embarca
amb una llarga gira
d'exhibicions
per diferents pobles
de Sud-amèrica
ell i el seu representant
el seu representant
el seu empresari
diríem
que és el Gary Piqué
que és un actor català
que ho fa molt bé
per cert
la pel·lícula
ho fa extraordinàment bé
en una producció
d'Espanya i Uruguai
i que li organitza
aquest Gary Piqué
aquest
perquè és l'actor
però l'empresari
li organitza
els diferents
esdeveniments
que va fent
a diversos pobles
molt premiada
va ser una pel·lícula
òpera prima
però molt premiada
amb diversos premis
a diversos festivals
va participar
i molt valorada
per moltíssima gent
jo aquesta tarda
mirant informació
he vist que
l'IMDB
la base de dades
li posava un 7
però la pel·lícula
que vull comentar
que és la que
ens ha estrenat
aquests dies
i la que m'havien recomanat
i realment
confesso
que també la podem recomanar
als nostres oïdors
és La noche de 12 años
La noche de 12 años
és una pel·lícula
que ens situa
el 1973
a Uruguai
sota la dictadura militar
i veiem
ja a l'inici
de la pel·lícula
com nou presos
tupamaros
suposo que sabeu
que el tupamaros
era el moviment
de lliberació nacional
que va tenir
una etapa
d'actuació
com a guerrilla urbana
de l'esquerra radical
molt radical
i va actuar
allà
entre els 60
i a principis
dels 70
aproximadament
que és quan els agafen
amb ells
i la història
diu una nit
per entendre
quan comença la pel·lícula
nou d'aquests tupamaros
tots ells
són trets
de la seva cella
en una operació militar
secreta
amb un ordre
que la pel·lícula
explica
que s'explica
que és que
l'ordre era
como no pudimos
matarles
se les diu
a ells mateixos
vamos a volverlos
locos
en realitat
és un xantatge
és una amenaça
de mort
perquè
se'ls diu
que tindran
la mort immediata
si la seva organització
fa algun acte exterior
que amenaci
la seguretat
de les forces armades
que estan en el poder
en aquell moment
la pel·li és extraordinària
de debò
val la pena veure-la
ben feta
ben muntada
ben dirigida
ben interpretada
i mostra
agafa tres d'aquests presos
d'aquests nou
que s'han escapat
d'agafa tres
però són els tres principals
entre ells hi ha
el que serà
posteriorment
president
de l'Uruguay
i
es mostra
tota la pel·lícula
potser de vista de la pega
que dura massa
és massa llarga
dura dues hores
i amb una hora i mitja
hagués sigut rodona
descriu aquests 12 anys
des de la perspectiva
diríem intimista
des de la perspectiva
de com ho viuen ells
aquests 12 anys
en què se'ls reclueix
se'ls aïlla
se'ls acaputxa
se'ls tortura
amb condicions
infrahumanes
i corporadores
perquè
passen gana
o passen fam
o passen
va
un dels personatges
és el José Mujica
el Pepe Mujica
que he dit
fa el començament
que entre el 10
i el 2010
i el 2015
serà president
de l'Uruguay
l'altre
està interpretat
per l'Antonio de la Torre
que ho fa molt bé
potser no és la seva
millor interpretació
però és un gran actor
i es posa la pell
del personatge
el va arribar a conèixer
bé
aquest senyor és viu
no està mort
vull dir
és gran
però és viu
l'entrevista
de l'Évole
que tenia 80 anys
o una cosa
però un cervell
claríssim
l'altre
recordo perfectament
aquesta entrevista
l'altre dels tres
és un senyor
que es diu
Mauricio Rosenkopf
que és un famós
famós
periodista
i escriptor uruguayà
que ha fet diverses coses
famoses
aquí potser no ha arribat
però allà és molt conegut
i el tercer
el tercer
és un que es diu
Eleuterio Fernández
Iudobro
que va ser
ells els treuen
el 85
després d'aquests
dos anys
de presó
i estan uns anys
que estan
suposo
actuant
o anant
refent la vida
i començant a actuar
en la seva vida política
fins que arriba un moment
que entren a la política
i aquest senyor
del 2011
al 2016
arriba a ser
ministre de defensa
de l'Uruguai
i mora
sent ministre
de defensa
de l'Uruguai
els dos últims
tant el
Mauricio Rosenkopf
com l'Euterio Fernández
Iudoro
aquest que ha dit
que va ser
ministre de defensa
sortits de la presó
escriuen
unes memòries
unes memòries
que es diuen
Memòries del Calabozo
són tres volums
tres tomos
i relaten
detalladament
els 12 anys
de reclusió
seva
personal
el que ells van viure
allà dintre
i el director
l'Àlvaro
aquest
s'ha
basat
en tota aquesta documentació
per escriure
el seu guió
lògicament basat
en uns fets
que s'han viscut
que no s'inventa ell
sinó que són coses
que estan reflectides
en aquest document
crec que
és important
dir pels nostres oïdors
perquè jo penso
que és una pel·lícula
recomanable
però que tampoc vull
que s'emportin sorpreses
que no és una pel·lícula
que és una pel·lícula
que renunci
en certa mesura
a un discurs
ideològic
que gira al voltant
de la ideologia
que ens expliqui
el que pensen
no
és una pel·lícula
que centra
en les seves vivències
personals
el que ells viuen
allà dintre
com a persones
com a sers humans
i per tant
reflectint
la complexa experiència
entre víctimes
i victimaris
fins i tot
amb vetes d'humor
és un moment de mirada
en què hi ha conya
i tot
i que per tant
tot i que estan vivint
no es dramatitza
o sigui
per allò cruenta
que és la situació
no és allò de dir
hòstia
que ens estan tocant aquí
no no
s'intenta ser molt moderat
amb els plantejaments
que tu vagis entrant
i arribes a entrar
més o menys
amb el que estan vivint
i entens perfectament
que tu
en la seva situació
viuries coses
segurament
molt semblants
és per tant
vivim tota l'estona
la seva experiència humana
com a persones
vivim el seu maltracte
i el seu rejulament
com una experiència
sensible
i personal
com ho vivien
com ho recorden
què és el que enyoren
què és el que somien
a les nits
amb què pensen
etc.
i això està molt ben lligat
molt ben muntat
és a dir
es fa amè
es fa atractiu
es fa molt interessant
i ara que
per tant
jo penso que
de dues maneres
tot plegat
té un caràcter universal
com el que li passaria
deia ja o fa un moment
a qualsevol persona
que es trobés
en aquesta situació
i penso que està molt bé
que veiem
aquesta pel·lícula
quan l'extrema dreta
està apareixent
a Europa
i a Espanya
també
doncs és un advertiment
del que
li podria passar segurament
a qualsevol persona
en aquestes circumstàncies
en fi
és una brillant pel·lícula
jo crec
realitzada
dirigida
muntada
i interpretada
molt ben interpretada
els tres actors
no ho he dit
en semano
el Torre
és el que fa
de José Mujica
el Chino Darín
és el que fa
el Mauricio Rosendorf
que a mi no m'agrada
el Chino Darín massa
i en canvi
en aquesta pel·lícula
haig de reconèixer
no puc negar-ho
que està molt bé
en el personatge
però l'Àngel
també ho feia molt bé
l'Àngel
a mi també em va agradar
doncs aquí encara està millor
jo penso
vaig trobar
que aquella pel·lícula
que
que els papers
home
no eren fàcils
ell
concretament
el Chino Darín
ho fa molt bé
doncs aquí
i a l'últim
que no me'n recordo
com es diu ara
que és un
uruguellà
un actor uruguellà
també ho fa
és a dir
els tres estan brillants
és a dir
una pel·lícula
repeteixo
només té la crítica
que ja heu dit
en un moment
que és massa llarga
dues o dues hores
i dues hores
de silencis
de renúncies
de privació
de les unitats bàsiques
amb prou feines alimentats
clar
això
potser
quant cop ho has vist
ja diverses vegades
doncs no cal repetir-ho
o allargar-ho
necessàriament
que potser em penso
que és una mica excessiu
però
fora d'això
per totes les altres coses
que està desmentant
és una pel·lícula
francament recomanable
dels que estan fent
en aquest moment
a Barcelona
ho tindrem en compte
i he vist
ha entrat també
a IMDB
i he vist
que li posaven un 8
no vol dir res
això
ja sabeu
que aquestes coses
no
no
no
jo a vegades
em trobo
una sorpresa
sí
simplement ho dic
perquè ha anat així
perquè ho he trobat
aquesta tarda
buscant
i clar
li hem posat
un 7
a l'altre
i he vist
que hi havia un 8
és fàcil manipular
aquestes notes
sí
és fàcil
i això s'ha de tenir
en compte
sí
però no és una pel·lícula
que no és una pel·lícula
americana
llavors normalment
és més fàcil
en aquestes
i IMDB
és una pel·lícula
normalment
doncs defensa
no sé si ho heu notat
o no
defensa les pel·lícules
plogues als Estats Units
i les que no estan
plogues als Estats Units
per exemple
les europees
no sempre els hi posa
la mateixa classificació
que les pel·lícules
perquè no les entenen
segurament
vinga
una altra pel·lícula
què més heu vist
jo
jo també porto
una de dues hores
que jo crec
que l'ha dividit
a la gent
aquestes dues hores
poden ser eternes
o poden ser
meravelloses
avui més
i per tu han sigut
i per tu han sigut
ostres
crec que encara
l'estic peint
perquè hi havia
molts moments
que pensava
ostres
estem davant d'allò
que diuen
Instant Cult
allò de que de cop
és una pel·lícula
que surt i dius
això és un culte
de culte instantani
diguéssim
però
difícil
potser qui l'heu vist
que és Mandy
no
sabeu quina és?
jo no
jo em pensava
que estaves parlant
de lo que és
con de Silver Lake
no
encara no l'hi he vist
el teu comentari
podria servir
el tanto
aquella dura
dues hores i vint
el tanto
perquè també
ve de Sitges
i de fet Mandy
està protagonitzada
per Nicolas Cage
que és qui va ser
així com
el gran convidat
de Sitges
i Mandy
es va endur
a millor direcció
i amb raó
perquè
Mandy
és
hòstia
és que
és difícil de descriure
perquè
a mi
quan la veia
Pep
em recordava
Revenge
que és la que em va recomanar
però bona
diguéssim
aviam Revenge
en quant a
el que diu el títol
és una història
o sigui
Mandy
és una història
de venjança
total
però una venjança
otxentera
o sigui
mescla moltes coses
que potser ara diries
hòstia
és el que està de moda
però
però és com si t'agafessin
Drive
la que veus aquí
no Drive
i te la portessin
al terreny
des d'Evil Dead
aquest
aquest cine
80s
90s
gore
però també
molt experimental
amb tocs de comèdia negra
llavors
què estem parlant
jo per mi
és un linch
això mateix
Mandy
o sigui
és una història
bastant experimental
de fet jugar molt
amb el tema psicotròpic
de les drogues
perquè
aviam
intento reorganitzar
la història
per no fer spoilers
perquè
és una mica
enrebaçada
però a priori
és un personatge
que és el
Nicolas Cage
que es diu Red
que viu
feliçment
amb la seva dona
i bàsicament
una
mentre ella passeja
pel bosc
una secta
la
bueno
es fixa en ella
sobretot el líder
es fixa en ella
que passa en una furgoneta
i bueno
es paranoia amb ella
i diu
doncs l'heu d'anar a caçar
i la porteu aquí
i que estigui aquí
amb nosaltres
a la comuna
llavors a partir d'aquí
ja
no vull dir res més
perquè realment
el director
que és
Panos Cosmatos
que jo el que he vist
és que és la segona pel·lícula
fa una història
que barreja
a part
com milions de referències
dels 80
sobretot
però moltíssimes
però ben fetes
no un pupurri
i realment
home
com per guanyar direcció
Sitges
també val a dir
i
comptant que Nicolas Cage
és el protagonista
que ja el sabem
de grans pel·lis
de comercials
llavors aquesta pel·lícula
em fa molta gràcia
que l'hagin agafat
justament a ell
com a protagonista
perquè
ostres
una història
potser tan alternativa
tan experimental
de fet estic mirant
a Film Infinity
i els gèneres
que descriuen
surrealisme
inclús aquí
jo vaig pensar
hòstia
que estic veient
la llum
és molt de neo
vermell
tot
la fotografia
el guió
la música
del Johans Johansson
a més
ja l'havia fet abans
suposo
perquè va morir
el Fabré
el compositor
no sé
és una pel·li
recomanable
però no sé
si es gaudirà
perquè realment
és molt estrany
és com veure
videoart
pràcticament
és una cosa
que podries veure
a l'exèntric
llavors és molt curiosa
o sigui realment
és molt curiosa
escolta Pol
no et perdis
el que és
com de Silver Lake
perquè està
en aquesta línia
però
on es pot veure?
d'on l'estrat
em sembla
d'on l'estrat
no, d'on l'estrat
no, d'on l'estrat
no, no, no, aquesta la tinc pendent
la tinc pendent
de fet la passaven
crec que la passaven
a Molins de Rei
crec, eh
al festival
i no vaig poder anar
crec
i Mandy també
i al final la vaig llorar
l'estan passant al Melies
i jo ho recomano
perquè realment
és una pel·lícula
aquesta de Mandy
molt, molt densa
i molt completa
en quant a
en quant a
simbolisme
hi ha molt de simbolisme
hi ha molt de metàfora
jo ho recomano
el
bueno, coneixeu el Carles Martínez
que algun cop l'he portat aquí
que ell és crític
i
i escriu una guai
que es diu el cine de Hollywood
i va fer una crítica
com a dia de Sitges
perquè
clar, com que la van passar allà
i avui l'he llegit
perquè
quan li parlava de Mandy
i li deia
hòstia
això ho hem de quedar
i parlar d'aquesta pel·lícula
i
i m'ha dit
llegeix-te
a veure què et sembla
el que vaig fer
i em sembla espectacular
a on ho va posar
ell
bueno, ell escriu a una web
que es diu
elcinehollywood.com
i és una
si allà
segurament si busques Mandy
a un buscador
ja et sortirà
però
hi ha altres
perquè ell també comentava
la de Halloween
la nova
i això
però
en l'apartat de Mandy
hòstia
realment
hi ha ell que juga molt
també a buscar
coses bastant més ocultes
de potser el que es veu
normalment
és molt interessant
aquesta crítica
però
jo com a pel·lícula
ja us dic
recomanable
sobretot
si
si us
va la marxa
en el sentit
de coses estranyes
o sigui
de veure
cine
bastant
bastant alternatiu
molt bé
molt bé
molt bé
què més
Joan
tens alguna cosa?
a veure
s'ha començat aquí
per cinema iranià
després
el Perú
Uruguai
jo vaig directament
al Vulto
i parlo de
Bohemian Rhapsody
que és la pel·lícula
que vol veure tothom
i que tothom
va veure
i em parlo
molt breument
i que li posen
molt bona nota
també
em parlo
molt breument
per dir
que és
un biopic
típic
d'un personatge
que
vol aconseguir
un objectiu
i que al final
l'aconsegueix
en aquest cas
la qüestió
és reunir
una altra vegada
el grup
per fer un concert
de beneficència
la pel·lícula
està produïda
per dos
dels antics membres
del grup Queen
amb això
ja ho diu tot
vull dir que
és un biopic
autoritzat
i que doncs
juga les cartes
de l'emoció
per
atrapar
el públic
és a dir
que no
no hi ha
res de nou
i també
hi ha un altre
biopic
que és
a la sombra
de Kennedy
que explica
doncs
la
trajectòria
del president
Johnson
als Estats Units
des que jura
el càrrec
de president
després
de l'assassinat
de John F. Kennedy
fins a
l'aprovació
de la llei
de drets civils
llavors
aquí
vull dir
queda molt
marcat
el temps
és històric
per no ficar-se
en temes
com Vietnam
per exemple
que queden
a part
i tot això
per dir que
els biopics
no deixen de ser
una construcció
a posteriori
que
bueno
deixa
i aquesta és americana
la pel·lícula
aquesta és americana
és dirigida
del Rob Reiner
i Bohemian Rhapsody
està dirigida
del Brian Singer
que sembla ser
que al final
no va
no va acabar ell
no va acabar ell
perquè
la qüestió
del concert
no la va filmar
i sembla que
fins i tot
volia deixar
de firmar-ho
etcètera
però vull dir
bueno
són coses
pel gran públic
que deixen
unes històries
que
no sé
vull dir
si la gent
es convenç
per l'emoció
doncs està bé
però que si
hi apliques
una mica
de racionalització
doncs
la cosa
no va gaire amunt
bueno
amb tot això
ens sembla que hem parlat tots
falta el convidat
no
tens temps
ja he parlat ja
no home
però vull dir
que ara toca el teu temps
o sigui
estem a escoltar-te
perquè ell
ens ha comunicat
que volia comentar
el fet
un fet
realment que és veritat
que és insòlit
que és que
en aquest moment
s'estan passant
als cinemes
molts més documentals
que mai
mai
s'havia produït
el fet
que hi haguessin
ja ens ho diràs tu
la xifra
doncs
tants documentals
passant
a Barcelona
com ara
efectivament
no no
a mi
m'ha semblat
interessant
el documental
perquè
clar
és un fenomen
pràcticament nou
perquè
abans els documentals
es veien a la televisió
que eren
sabien de veure
els documentals
amb l'excepció
d'algun documental
que es convidaven els amics
i es veia
a casa
o a un cinema
però
en aquell moment
és que
abans
vos deia
abans d'arribar
hi ha
com a
140
festivals
de cinema
documental
a tot el món
140 festivals
a l'any
o sigui
són molts
són molts
sí
i
em semblava
interessant
perquè
clar
ara
a principis de novembre
hi ha hagut
un documental
inèdit
a Barcelona
s'ha acabat
perquè va acabar
el 2
o el 4
de novembre
i
van passar
doncs
m'ha parell
que eren
50 i escaig
de pel·lícules
documentals
sí que eren
documentals
relacionades
amb música
però
és igual
són documentals
i
resulta que
passaves
per allà
per els
arribaus
que eren
i a la filmateca
també es feien
i algun altre cine
i
donava la volta
a la coa
per les entrades
per entrar
a la pel·lícula
o sigui
no és que
el fet
que hi hagi un festival
no és que
hi hagi un festival
perquè
hi van quatre persones
no
perquè hi ha gent
perquè té interès
llavors
a Espanya n'hi ha
molt de festivals
llavors
aquí
he vist la cartellera
avui també
us ho deia
en aquells moments
doncs clar
a Barcelona
hi ha
a la cartellera
hi ha
set festivals
perdona
set pel·lícules
que s'estan fent documentals
set pel·lícules documentals
en relació
a la ficció
que es produeix tant
i tal
és moltíssim
és moltíssim
hi ha
El silencio de otros
sí que és aquesta
que vaig veure ahir
que la fan
El bolitxe
El bolitxe
i el yelmo
també
El misteri del padre Pío
aquesta és espanyola
també
que la fan
al Sarrià
El mayor regalo
Espanya també
la Georgina Sisquella
sí sí
la fan
al bolitxe
Maria Baicales
ha pensat que ja no es feia
la fan al Texas
encara la fan
encara la fan
està moltíssim
temps
aquesta és raríssim
això
pintant el jardí moderno
de Monet
de Reina Unit
que la fan
al Verdi
i
Quinquis Stars
Juan Antonio Vicente
Córdova
Córdova
Córdova
que
m'aparegui també
o la fan
al Girona
o al
no me'n recordo
ara
o sigui
set documentals
que estan
en el
en Casa de la Llera
en Casa de la Llera
això
tenint en compte
que bueno
hi ha hagut
pel·lícules
ara
el Michael Moore
que ja no la fan
aquesta
11-9
sí sí
trambla
en fi
fan
que no
no paren
lo de los documentals
bé
la
Nexvarda
que feia
també ha fet
Caras de Duares
no sé si està
encara
crec que no
no l'he vista
però la setmana passada
m'aparegui que la feia
bueno
per mi és un cas
que jo crec que
es pot parlar d'ell
i
i bueno
i comentar-lo
en realitat
el nasciment
del cine
és documental
o sigui
bueno
és
un reportatge
que és
un cosí en germà
del documental
un reportatge
la sortida
dels obreros
de la fàbrica
del Lumière
a l'arribada
del tren
de l'estació
en Lumière
o sigui
en principi
és
un reportatge
documental
es va sofisticant
en principi
el reportatge
però
es va sofisticant
i
comença
el muntatge
sobretot
quan surt
el Melliers
que el Melliers
es posa ja
a fer
al cap
de molt pocs temps
el Melliers
comença
a fer pel·lícules
ja
d'espectacular
i
bueno
i ja comença
el muntatge
i en el muntatge
sí que comença
a haver
ja
documentals
es fa el documental
el que era
en l'inici
del
del reportatge
entra
entre el documental
perquè en realitat
el documental
amb el reportatge
el que hi ha
és que
hi ha un senyor
que manipula
que munta
i que
manipula
per bé
o per malament
però manipula
d'alguna manera
i fa
aquelles imatges
que agafa
doncs
els fa
els modela
els moldea
el que ell vol dir
en realitat
tot el que troba
doncs
ho fica allà
és el muntatge
en realitat
la revolució
del documental
ve
en principi
la primera gran revolució
del documental
ve
quan
el
1917
bueno
1917-19
en Lenin
pues
monopoliza
el que és
el cine
el cine
de la revolució
i
allà
surten
els
els grans
muntadors
del documental
els creadors
del documental
Kuletschow
Pudokin
Bertó
que són
realment
els pares
bueno
i l'existent
que bueno
no és que faci
exactament documental
també en fa
però
sobretot
el que fa
és
revolucionar
tot
amb el muntatge
això és el documental
fins
aquell temps
després surten
per fer una mica
d'història
del documental
després
entre guerres
és això
dels russos
i
després
ja
acabat
la segona guerra
mundial
sí que
es torna a retomar
a tot el món
o tot Europa
pràcticament
el documental
perquè el que es volen
és
d'alguna manera
reflectir
i aquí
hi ha
l'escola
de documentalistes
britànics
que
que dura
fins al 50
el 50
pràcticament
desapareix
final del 50
60
70
80
és documental
no es veuen
desapareixen els documentals
un agafa els diaris
d'aquella època
o el cartell
veurà que no hi ha documentals
perquè no
no es fan
clar
en aquell moment
com està
la cartellera
com està
la situació
del documental
que té una gran
acceptació
doncs
què passa
a Espanya
hi ha hagut
algun
bueno
jo crec que
el millor documentalista
que hi ha hagut aquí
que ha fet documental
per mi
és en Basilio Martín Patino
ja
d'Espanya
que va fer una sèrie
de documentals
magnífic
i va
i clar
va
després d'una guerra
sí
perquè cançons
però després d'una guerra
va ser un èxit
un èxit brutal
tot d'Espanya
brutal
i era un documental
però després
té un documental
que és magnífic
que és
Caridíssimos Verdugos
que no sé si l'heu vist
que és soberbia
portes al cel
Caridíssimos Verdugos
bueno
a lo millor
l'ha potenciat molt
en Michael Moore
també el documental
l'ha potenciat
han sortit
les crítiques
de Michael Moore
gent molt crítica
i molt
França
l'Anna
es va tot
i alguns
a Itàlia
també n'hi ha
alguns
i bueno
o sigui
en aquell moment
doncs
ens trobem
en una
situació
del documental
què passa
que
jo crec que
molt
bojant
que jo crec
que és
perquè
penso
no
primer
perquè es fa
molt de documental
perquè són
els mitjans
són accessibles
a la gent
o sigui
qualsevol
bueno
qualsevol
que té
una mica
de mitjans
pot fer
un documental
pràcticament
en solitari
i un bon documental
sí que costa
un espèler
i costa
un temps
però
però es poden
fer
els
la tecnologia
ha evolucionat
de tal forma
que es fan
molt documentals
perquè són
més econòmics
o poden ser
més econòmics
i es fan
com aquest
de la
lloriana
sisquella
per exemple
que són
documentals
econòmics
n'hi ha altres
que són cars
però
i la gent
té un gran interès
també
el públic
un gran interès
per
en principi
per descobrir
la realitat
del passat
i la realitat
del present
d'altres llocs
altres llocs
que no són
aquí
o sigui
altres llocs
és
l'interès
del públic
jo
crec que ve
ve per aquí
però
per el públic jove
i per la música
perquè
hi ha una cosa
que és que
la joventut
en aquell moment
és molt mitòmana
les persones
són mitòmans
però la joventut
és molt mitòmana
sobretot
amb els músics
amb els seus
herois
actors
directors
i sobretot
els músics
i aquí
s'han fet
una sèrie
de documents
aquest any
mateix
de músics
si la
Whitney
que si la
Maria
Baikal
és extraordinari
és extraordinari
una selecció
de material
boníssima
llavors
són personatges
que
sí
els coneixien
però
es volen
conèixer
la gent
té una inquietud
per conèixer
aquells personatges
o aquells fets
amb més
profunditat
més intensitat
escolta
venint
ens comentaves
la quantitat
de festivals
mundials
que hi ha
sobredocumental
digue-ho
perquè em sembla
que això
ja ho he dit
ah ho has dit
sí
170
140
140
140
faré un apunt
bé no el faré jo
sinó
com que estem
a l'era digital
tenim un missatge
del Francesc
que era
el tècnic
de sobretot
aquest programa
que comenta
aviam si
potser genera debat
Alice Guy
va inventar
la ficció
al cinema
abans
com a Elias
bueno
sembla
que ho van
inventar
al matí
tens
aquestes coses
passen
sempre
als descobriments
al matí
tens
trobava
un descobriment
a Alemanya
als Estats Units
bueno
perquè
Edison
també
era un
avançat
també ho va
patentar
i bueno
i les guerres
que va haver
després
als Estats Units
amb
Edison
i tots els que volien
fer cine
que li estaven
fent la competència
no?
hi va haver
guerres mafioses
no, no, no
està bé
que els oients
enviïn
preguntes
sí, sí
i bueno
però bueno
aquestes coses
passen
no?
paral·lelament
de l'Edison
sembla que volia
ja
volia
fer el cine
sonoritzat
ja
des del principi
estava investigant
en la sonoritat
o sigui
fer un cine sonor
i mentrestant
li van passant
per davant
a altres
que no eren
però
el Robert
Flaherty
estaria
també
entre els importants
i ara
a lo millor
és una xorrada
però
la influència
de la quantitat
de documentals
que van començar
a entrar
per la tele
i després
es van
posar
també
amb estrenes
de cinema
del comandant
costó
pot ser
que això
donés
un impuls
o no
de cara al públic
vull dir
l'assistència
a lo públic
a les sales
a veure documental
és possible
jo no sé si
el costó
bueno
el costó
va
va fer tot
per la televisió
no sé si
potser va
també
despertar
un interès
pel documental
és possible
si ens remuntam
al Rodríguez
però jo tinc la sensació
que pesa més
el tema
que fer un documental
és molt més econòmic
que fer una pel·lícula
per fer una pel·lícula
necessitar 140 persones
i per fer un documental
doncs
potser un 3 o 4
ho fas
i llavors
si tens un bon càmera
un equip més reduït
i llavors això
permet que
gent que no s'atreveix
o que no aconsegueix
finançació
per fer el seu projecte
que té
en canvi
potser fer un documental
doncs
en té més accés
aquí arriba
però ha de ser
alguna cosa
perquè la de la Calas
no és barata
no
no
un documental
pot ser cap
clar
no és
només
aquesta raó
i en canvi
ha tingut moltíssim
també és que si tens
un bon tema
i tens material
per fer-lo
llavors
escolta
perquè no ho facis
també suggerent
aquesta òptica
que és la d'un documental
que representa
que és
més
tocant més
a peus de terra
tocant més
a la realitat
i més més de fora
i com
que no és veritat
perquè
però com si fos
més
més influït
per
per
per
per
personatge
i només
mirant
el que passa
no
no crec que sigui
veritat
això
la
la no contaminació
de la visió
però
per a l'espectador
li pot semblar
eh
sí
tu vas veure
per exemple
ahir deies
a la notícia
ah clar
això és una altra cosa
clar
el silenci
el silenci
de otros
clar
és un documental
que aquest
clar
que és un documental
amb una intenció
específica
és de denúncia
és un documental
de denúncia
és
elaborat
amb sis o set anys
el material
de sis o set anys
per tant
és
molt treballat
molt treballat
produït pels Almodóvar
i per tant
doncs hi havia
financació darrere
que ho recolzava
aquesta noia
la
fotografia
és mateixa
que fotografia
però és perfecta
molt bona
perfecta
la fotografia
és extraordinària
i després
els
la primera
imatge
que hi ha
que és de
la senyora
gran
que està
amb una carretera
posant flors
a la tomba
a la suposada tomba
on creu
que està enterrada
la seva
bueno
enterrada no
llançada
allà
i que hi ha
una carretera
i que per tant
ha de saber
la seva mare
és una
és una imatge
extraordinària
aquella imatge
amb aquella senyora
comença ella
que s'està pentinant
o sigui que
és una manera
molt elaborada
d'entrar-hi
no és una pel·lícula
no és un documental
quan se vol
d'agafar la càmera
i prou
és un
molt molt elaborat
molt elaborat
amb un muntatge
extraordinari
amb una música
extraordinària
sí
també
una pel·lícula
molt rodona
per tant
són tots
del que va
és de
de tota
l'etapa
de
franquista
de
post
després
de la guerra
que van ser
morts
i durant la guerra
clar
llançats
a qualsevol
banda
i per tant
són tots els familiars
o alguns dels familiars
que han lluitat
perseverantment
perquè la perseverança
es nota
és un valor
extraordinari
és una resistència
a no defallir
que m'admira
perquè la senyora
aquesta
que durant
mentre es fa
aquesta pel·lícula
ella mor
abans d'acabar
la pel·lícula
estava mort
ella lluita
tota la seva vida
per trobar
la seva mare
per tant
és una perseverança
que només pots
capirar-la
i quedar-te petitet
mirant com
una vida
sencera
per una lluita
davant d'una
absoluta
absoluta
negació
dels fets
i de la seva
acceptació
i és un estat
que va fer
el 77
una llei
de la memòria
històrica
i de l'olvido
que com es pot demanar
algú que olvide
l'olvidar
és una opció
personal
que cap llei
d'aquest món
pot fer
que això
sigui realitat
i aquest
aquest documental
acaba dient-te
que tu pots fer
la llei d'amnistia
que creguis
que et convé
però la llei
de l'olvido
és una llei
antinatural
antinatural
ho deia perquè comentava
que la pel·lícula aquesta
està produïda
pels Almodó
que suposo que
estan també
al quite de la qüestió
i reforçaria
la teva idea
que en aquest moment
s'estan fent
molts documentals
els propis
Almodó
com a productors
proposen un documental
que val la pena
d'aconsellar
que val la pena de veure
perquè és molt potent
perquè clar
en el documental
sembla
que
trobem
més veritat
que en una pel·lícula
d'edicció
que això és discutible
cosa que és discutible
però que
però és discutible
però realment
sí que sembla
que pot ser
més veritat
hi ha una cosa
hi ha un exemple
que a mi em sembla
que és interessant
de comentar
a la Filmoteca
fa anys
perquè no parlo
potser d'ara
sinó de parlo
fa 20 anys
enrere
recordo
jo era professor
llavors
i recordo
que van fer un cicle
un cicle
de documentals
sobre la guerra civil espanyola
i era curiosíssim
era curiosíssim
com primer passaven
els documentals
de la república
i després passaven
els documentals
del Franco
utilitzant
les mateixes imatges
perquè eren
les que tenien
deien tot el contrari
per tant vol dir
que
el documental
permet
que hi hagi
realment
una manipulació
és a dir
el programa permet
que tu reordenis
les imatges
d'una altra manera
o una òptica
o una òptica
però permet
que tu puguis
canviar l'ordre
i canviant l'ordre
canvies els significats
en Lenin
la declaració
d'en Lenin
quan va triomfar
en el 17
18
la declaració
d'en Lenin
va dir
era que
de totes les arts
que hi havia
la prioritària
la més important
era el cinema
i amb això
i en Hitler
també
i en Hitler
també
va utilitzar
aquest tema
en Lenin
el documental
el que interessa
és el punt de vista
exacte
és l'òptica
amb la que ho fas
és la cosa
prioritària
de debò
i aleshores
jo penso
que el que hi ha
també
en aquest renaixement
del documental
dels últims anys
o les últimes dècades
és que
hi ha un esgotament
de la ficció
que la gent
ja
bueno
estem veient
en les pel·lícules
que estan sortint
ara
que els arguments
són sempre els mateixos
tractats
gairebé
de la mateixa manera
i que
la gent
espera alguna cosa més
jo abans
parlava
de pel·lícules
de ficció
sobre
el president
Johnson
o el Freddie Mercury
jo
m'interessa
molt més
qualsevol
documental
sobre aquests personatges
o sobre
qualsevol altre personatge
que no pas
una ficció
basada en fets reals
i això està claríssim
també penso
que el fet
que les sèries
són tan importants
vull dir
que mouen
tot
tot
tot
el cine actual
les sèries
el documental
no pot
agafar-se
fàcilment
amb el context
de sèries
i per tant
queda una escletxa
aquí
que està al cine
però cada cop més
hi ha sèries documentals
de fet Netflix
és el que està explotant més
i vam fer
Making a Murder
que és una sèrie
espectacular
d'assassinats
que després a Espanya
es va
no adaptar
però vam fer
el mateix format
que era
Muerte en León
no sé si el coneixeu
sobre l'assassinat
de l'Isabel Carrasco
del PP
i vam fer
una sèrie documental
i al final
això tampoc
no és nou
però ara mateix
cada cop més
jo com a mínim
estic veient
que hi ha moltíssimes
sèries documentals
però moltíssimes
i les miro
i les miro
i el que
hem parlat
parlàvem abans
o sigui
parlant dels documentals
però
pel·lícules
que són
pseudodocumentals
o sigui que
per exemple
La noia de 12 anys
que és la que hem parlat
de la pel·lícula
però
que és una ficció
però de la teva
Kennedy
les dues de Kennedy
que han fet
l'Edward Kennedy
al principi
i quan va morir
la noia aquella
la seva secretària
i ara aquesta
que
amb l'Indon Bay Johnson
que fa
o sigui
que també
podien ser documentals
és com si s'hagués posat
de moda
passada en un eixo real
la pel·lícula
que posen això
és com
que volen reforçar
la idea
que allò és veritat
que ha passat
que ha passat
sí, sí, sí
és veritat
és cert
però
home
l'Àngel mateix
representa
que t'agafa allò
i t'agafa
sobretot
és perquè penses
realment
aquest personatge
està a la presó
fa 40 i escaig d'anys
i té
i van tard
els 20 anys
i això va ser la seva vida
i això et colpeix
només de saber-ho
i sobretot
la joventut
clar
s'agafa més
en els documentals
més
mítics
de personatges
musicals
o herois
perquè
és la idealització
dels herois
i per ells
allò és un reflex
que volen ser
i també els interessa
no s'interessarà tant
joves, joves
no s'interessarà tant
la història
però
del passat
perquè són la dels pares
els interessarà
quan tinguin 50 anys
a la millor
però ara no
però sin embargo
sí que
estan molt interessats
pels personatges aquells
els herois
els que s'han sacrificat
els que han mort
per una semblada
si és igual
però era un cantant famós
o una cantant famosa
o era un personatge
triomfador
i la idealització
dels herois
clar
i després
hi ha una cosa
molt important
també
que no he dit
que reforça
aquesta afluència
de documentals
és que
clar
a les escoles
és més fàcil
fer
totes les escoles
que hi ha moltes escoles
de cinema
és més fàcil
fer un documental
i generalment
quan un vol fer
una pel·lícula
dius
bueno
no faré
una ficció
perquè encara no puc
però faré un documental
i comencen
per un documental
i poden ser documentals
de l'escà
o d'anar a qualsevol altra escola
molt potents
aquí
als Estats Units
igual
a Alemanya
o a qualsevol lloc
jo crec que
però que és un fenomen
increïble
que no
dius
els 60
jo no veia
cap documental
en el cinema
no n'hi havia
els 70
tampoc
i els 80
bueno
van fer un
fals documental
que era aquella
caníbal
no sé què
caníbal
holocausto caníbal
del Deodato
està sonant la música
sento
perquè s'està sonant
la música
de sintonia
que ens indica
que se'ns està esgotant
el temps
ens queda només un minut
que no arriba
i per tant
quasi que hauríem
m'ho sento
agrair molt
al Pepe Mendes
que ens hagi vingut avui
a explicar tot això
que ha estat molt interessant
per tant ja pots tornar
quan vulguis
a explicar
continuar explicant
el tema que vulguis
i avui presentar
que la setmana que ve
la setmana que ve
el dia
Eduard Amoru
i que ens parlarà
doncs ens parlarà
sobre el 80è aniversari
que vam celebrar
el mes passat
del comiat
de les brigades
internacionals
a Barcelona
doncs
fins la setmana que ve
per parlar
d'això
que ens ha explicat
el Pep
ell és el secretari
de Amical Brigades
doncs
la setmana que ve
bona nit a tothom
bona nit
i gràcies també
per convidar-me
molt bé
bona nit
i gràcies a tu
bona nit