No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
Cinema sense condicions.
¿Qué tipo de persona es usted? Una persona...
Normal. ¿Y qué es una persona normal? Es aquella que tiene un trabajo, una casa, una pareja, aficiones, vida social, vida familiar... ¡Feliz Navidad! Y que es feliz. ¿Y usted cree que cumple todos esos requisitos? Todos. Claramente.
Bon capvespre a tothom, bona nit.
Estem aquí tots plegats, al darrere dels vidres, controlant les coses, l'equip tècnic, etcètera, el Francesc Aguilar. Has dit bon vespre? Bon cap vespre, bon cap vespre. Molt bé, molt bé, molt bé. El vespre comença quan ja és fosc. És igual. De fet, està plovent avui. Tenim tot això mullat i jo no sabria dir-te si avui és un bon cap vespre o és un... És un molt bon cap vespre. Per fi plou, per fi plou, després de tants mesos. No ho sé, no ho sé.
Aquí a la taula estem amb en Jaume Vidal, Aitor Cruz i en Joan Morros, que us parla també. I, com sempre, intentarem fer tres pasos. Avui tenim un problema i és que a última hora el xicot responsable del teatre, que és molt bo i que vindrà més endavant,
Li ha sortit un problema familiar amb la seva mare, que l'ha hospitalitzada avui, i ens ha dit a última hora que no podia venir. Per tant, improvisarem una mica el tema del teatre. El farem nosaltres, però no passa res. I ell quan torni ja donarà la seva visió de com ho veu, de com ho volia enfocar, etcètera. Carme Navot avui no podia venir. Carme Navot avui no podia venir perquè té una altra activitat. Ja sabeu que el tercer, el 17 de març, de cada mes no pot no haver.
però tenim Aitor, que és actor, que sap de teatre, que sap de cinema...
d'una pel·lícula que jo després d'escoltar en el Jaume, que vol parlar també d'una pel·lícula que he vist aquest matí, us voldria parlar, que és Requisitos para ser una persona normal. Heu sentit el tràiler i ara estem sentint la música de Camins a Cils Maria, que és de la pel·lícula que després parlarà el Jaume, que té molt a veure amb el tema d'avui, que és el cinema i el teatre.
Jo he vist bastantes pel·lícules últimament. Avui faríem de dues maneres tres parts. Una part que parlaríem de les pel·lícules noves que hem vist. Una segona que intentaria introduir el tema del teatre i el cinema.
I una tercera part, que jo volia que hi hagi 3 o 4 pel·lícules que juguen amb el tema de teatre i cine, per poder veure diversos enfocs del tema. Independentment del que més endavant, quan vingui el David Torres, que és el que és especialista en teatre, ens pugui oferir com a home de teatre. Jo no soc de teatre, soc més de cinema.
i per tant m'interessaria molt saber com ho veu ell des del món de vista teatral. Per tant, donem el peu que el Jaume ens expliqui la pel·lícula que ha vist. Encantado, encantat d'estar aquí amb vosaltres, amb uns mestres, amb el Jaume Abidal, que està aquí com un déu sobretot, Panoramas de Cinema, però mai el veig... Bueno, no se t'acostuma haver d'entrar al micro i per a mi, doncs, estic desitjant passar a estar-hi com vosaltres.
i parlar de teatre i cine perquè, com diu francès, soc actor, tinc la meva vertida d'artista, molt marcada des de l'Instituto i, bé, sí, tinc les coses que he de dir sobre el teatre i el cine. T'has apodinat de fer-ho. Gràcies. Podries començar per dir quines són les obres que has interpretat a teatre, per exemple? Unes quantes, unes quantes. Doncs mira, vaig fer de scrunch amb 15 anys,
a l'escola per funció de final de curs i ens va agradar tant a nosaltres i al públic que es va solidificar sola la companyia després d'aquella obra i vam passar l'Oliver Twist que feia de Feijin, ja sabeu qui és Feijin.
I després vam fer un homenatge a Bob Foss, que tocàvem una mica més al ball. I aquí feia de Billy Flynn, que era el personatge de Richard, que era a Chicago.
Alhora feia el presentador de Cabaret, que era una mezcla de les dos històries. Després vaig fer un de Romeo, ni Romeo ni Julieta. Són les quatre obres en què he participat en la companyia Picasso. Hem tingut la gran notícia que es comença a fer el bachillerat artístic en interpretació, música i dansa.
Es una gran noticia porque está en Torre Baró y nadie lo hubiera dicho. En gran parte es gracias a la compañía, a la trayectoria que lleva 13 años. Aún siguen, ahora están con Patala Cola, otra gran obra. Molt bofós, segona meva opinió, Patala Cola. Francès l'ha vist, la vas veure als gallecs. Pots parlar tu més de l'obra. He estat a altres companyies però com diu Francès no...
No es que no nos lo acabemos, pero son tres o cuatro personajes más. A pel·lícules no, per això no n'has fet. A pel·lícules no, no he fet cap protagonista ni res d'això, he fet intervencions. A la pel·lícula aquesta de Sils, o Viatge a Sils Maria, hi ha una qüestió que és molt interessant, que és en definitiva preparar una representació.
la mentalitat que es necessita. Perquè és clar, el que sempre s'ha dit, i arreu de la pel·lícula aquesta que es va estrenar ara, d'aquesta noia que... No és el camí de torre a casa, és l'altre. No me'n recordaré del títol, però és una pel·lícula d'una xicota que fa de intèrprete a més a més.
és d'això, ella és realitzadora i arran d'aquesta pel·lícula, ara intentant forçar a veure si me'n recordo del títol, em desorienta. És igual, el que sí que és interessant és, en la pel·lícula aquesta de Sils Maria, que tu també l'has vist, és la preparació d'una pel·lícula, perquè la diferència entre una...
Ah, sí, no, és Ablart, home. Ablart és ara que ha vingut a la memòria. Ablart és una pel·lícula que intenta ser al mateix temps. Ja sé que el teatre això es relativitza, no? L'has pogut veure, Ablart, també? No, encara no, aquesta no. Però Ablart intenten fer una cosa que sigui seguida com si fos el teatre. La dificultat de memoritzar tota una representació
A mi sí que sempre m'ha sobtat, probablement perquè sempre he estat molt lligat amb el cinema. Molt lligat, vull dir que sempre m'ha interessat molt més el cinema. I llavors aquesta diferència que hi ha, i que aquest xicot és un xicot, el que he fet a l'art, la pel·lícula... L'horistrell. Això, l'horistrell, exacte. Doncs el que pretén és allò, tot seguit, com el teatre, en definitiva, comença la pel·lícula i acaba
amb un assaig enorme de preparació però no hi ha interrupcions. Un pla sequència únic. D'una hora i mitja. Igual que la soga amb la pel·lícula de Hitchcock. Jo penso que per aquí podem trobar un punt que ens lliga amb tot això que volem parlar. La diferència entre teatre i cinema, evidentment. Que sobretot quan parlem d'aquesta pel·lícula de Seals Maria
que parla de teatre i la vida, perquè vida ho és tot el que representa. És que és diferent veure teatre a veure cinema. Al teatre, al espectador i al cinema també, però sempre busques el fallo. Com a espectador sempre sin querer busques el fallo.
y ver hablar o ver una obra de teatro que no cortan y dices, aquí si se equivoca va a fastidiar todo lo que viene después. En ese sentido yo la vi como una obra de teatro. La vimos en Málaga que estreno el festival y me encantó, me alucinó.
Jo dic perquè vaig veure la seva entrevista que li vam fer, que li va explicar que van fer-ho amb quatre tomes, o sigui, van fer dos, diria, amb la primera versió d'allò, i després un cas definitiu, i es va quedar amb l'última de les quatre tomes que han fet de tot l'espectacle sencer, i llavors al final de la pel·lícula, si no'n recordeu, jo dic perquè la vaig veure també ahir, vaig veure ahir aquesta que vull parlar, que és la requisitos per ser una persona normal, i després vaig veure a blar, o sigui, a la tarda em vaig veure en dos pel·lícules.
Aquesta volia dir jo, però que no lligava, no, era a parlar-la. I resulta que al final, no se'n recordeu, ha intercalat amb els títols de crèdit, tot quan ells encara no van vestits, sinó que estan fent el primer assaig, tot allò que surten, les escenes que tu has vist ja vestits, i de veritat, quan ells estan assajant.
A mi em va semblar que era interessant, però a veure, com que jo les vaig veure seguides i vaig poder indirectament comparar a Blar i amb requisitos per ser una persona normal, en el fons me'n dono compte que és millor, crec jo, requisitos per ser una persona normal que Blar. Blar té la originalitat d'aquesta que deies tu, de la seqüència d'una hora i mitja pràcticament,
però fora d'això hi ha moments que funcionen perquè van fer moltes improvisacions, els actors els van donar el que havien de dir més o menys però no estava concretat i ells improvisaven i llavors van aprofitar les improvisacions.
Mentre que d'aquí el que notes és que hi ha un guió molt elaborat, molt treballat, els actors estan seleccionats pels papers exactes i aleshores jo crec que en el fons en el fons inclús el que diu s'assembla perquè intenten tant una com l'altra reflectir el moment actual que està passant la gent que té 30 anys. És a dir, la Leticia de Boera té 30 anys, ella es troba que no té feina, es troba que les coses no són fàcils, que no té casa per viure, que no té parella... Però té una màquina per filmar, curiosament.
Bé, això passa amb l'ablar, eh? Jo dic que el president de l'ERA té una manera de firmar, perquè ell explica el cas aquest, en alguna mesura. I la veritat és que... jo després, si voleu, en parlar, però primer es presenta a tu el que vulguis dir. No, no, no. Està molt bé, perquè precisament, ja que hem entrat en això del teatre, ja tenim temps de parlar d'això. Jo el dissabte vaig estar veient una obra representada a Sant Boi, i que parlava de la dificultat que tenen, o sigui, parlàvem de mediació.
i l'obra la representen unes persones que tenen una problemàtica mental. Ells estan organitzats, el grup es diu Imagina, i aprenen a fer una representació molt senzilla, d'un veïnatge, d'un senyor que a les 11 de la nit es posa a parlar per telèfon, per no exagerar la nota, i desperta amb un altre que té el son molt obert.
El que és més interessant d'aquesta obra de teatre no és pas la història que explica, que és molt senzilla i que lògicament pertany en el món de la mediació i com es pot arreglar un tema d'aquest, que aquest senyor deixi de trucar a aquesta hora tan tard i que no desperti l'altre, sinó que el que és més interessant és que llavors feien Teatre Fòrum. O sigui, en definitiva,
Arriba un punt que ja està presentat la problemàtica i llavors diu i ara què opineu de tot això? Jo crec que estava com una mica preparat allò, però si no ho estava va quedar de cony. En mig de l'obra. En mig de l'obra, sí. Al mig o quan ja s'acaba l'obra o en definitiva
quan s'ha presentat el nus del problema, que això és el que és més interessant. I llavors, com qualsevol obra clàssica, cal donar-li una sortida a allò que planteja. Les pel·lícules gairebé totes donen una sortida. Probablement sí, els no, però és igual. Sí, perquè aquí hi ha més preguntes, ja en parlarem després.
El que va ser més interessant és que hi havia dues actrius que van sortir a l'escenari i van continuar la representació substituint dues de les que hi havia allà amb la il·lusió d'en definitiva donar una sortida sense que allò estés previst d'una manera matemàtica, sinó que aquelles, en teoria, improvisaven.
Em va semblar que si era improvisat estava molt bé. I si no, millor, no? I si no, era millor, encara perquè semblava que estava improvisat. O sigui que això jo crec que s'escau perfectament també en un dia com el que tu has vingut aquí i que parlarem de teatre i cinema. Això no es pot fer amb cinema, això sí que no.
Cinema és una altra cosa. Per exemple, i ara entrem a la pel·lícula, Seals. Seals sí que és una pel·lícula que, més que plantejar resolucions, planteja preguntes. A veure, jo preferiria, quasi abans de començar a parlar de Seals, fer-ho una mica més estructurada, i com que tinc una mica la presentació d'això,
Deixeu-me que en tot cas, si voleu, parlo una mica del que jo havia pensat sobre requisitos per a ser una persona normal, i després doncs expliqueu si hi ha alguna altra pel·lícula que voleu comentar o el que vulgueu, i quan entrem al tema del teatre, doncs ja donaré peu a que puguem parlar d'aquestes i d'altres pel·lícules també. I tu també parlaràs perquè també l'has vist. Exactament. Llavors, jo voldria parlar, com us he dit, d'aquesta pel·lícula, de Leticia Dolera,
La vaig veure ahir i només sabia, al moment d'entrar al cine, que havia estat primer al Festival de Màlaga, com a millor guió, novell, com a millor fotografia i com a millor muntatge. Però haig de dir que poques vegades recordo una primera pel·lícula d'una òpera prima, tan rodona, tan exquisita, tan sensible i tan divertida.
i ben conduïda com és això d'aquest requisitos per a ser una persona normal. Crec que aquesta pel·lícula serà una de les millors pel·lícules que es veuran aquest any i per tant per això jo la proposaria com a ser considerada la comèdia espanyola de l'any, que no sé si ho serà però jo proposaria que ho fos,
i de qualsevol nacionalitat, i ho serà perquè és simple i plenament rodona, tot funciona crec, és tendres, romàntica sense ser cursi, té personatges rics i un guió des del punt de vista ple de matisos, i que és capaç de portar-te de la mà durant tot el viatge fins al final de la pel·lícula. Repeteixo, no sé si arribarà a ser la comèdia de l'any, com a mi m'agradaria, però des del punt de vista crec que hauria de ser-ho.
Embarcar-se, si tu rumies una mica com és la pel·lícula, com està presentada, com funciona, embarcar-se en un projecte d'aquesta mena, jo crec que no és gens senzill, sobretot per l'estil que té la pel·lícula, i calia reunir un equip de personatges molt peculiars que encaixessin en el to i encaixessin en la història. Crec que l'aldice Dolera ho ha aconseguit a la perfecció, amb un extraordinari treball de muntatge,
amb uns actors esplèndids, la mateixa Letícia està meravellosa des del meu punt de vista, però també la Sílvia Munn, que li fa de mare, el Manuel Gurke, que es va tenir a engreixar no sé quants quilos per poder fer personatge d'home gras i no era gras i ell es va engreixar per fer el personatge. I es tornaria a engreixar per fer la segona part, va dir. Va dir-ho, no? Sí, a la sala de pensament. I està esplèndid, també està esplèndid. I el Germà, que té síndrome de Down, que és un dels personatges importants del film.
que és una pel·lícula, des del meu punt de vista, ingeniosa, fresca, molt fresca, agradable, tendre, original, perquè no t'esperes que les coses vagin... Encara que hi hagi, en alguna mesura, com que és una comèdia, diríem, a l'estil indi-americà, que saps que al final com acabarà, acabarà bé, ha d'acabar bé d'alguna manera, en el fons no t'has forçat cap de les coses que van succeint.
Per tant, jo la recomano, és una cinta, des d'un punt de vista sumament original, en lo visual, els actors parlant davant de càmera, hi ha un moment, suposo que tu recordaràs els jocs que es fan amb els rètols per assenyalar coses que van passant, hi ha una mena, és una odra a la diferència, ella no vol ser normal, oia, en principi vol ser normal, però se'n dóna en compte que si és normal s'equivoca, per tant hi ha un cant, diríem, a la llibertat, a ser fidel a un mateix,
i ser fidel en la mesura de tot allò que surt de la norma, a les coses senzilles que hi ha a la vida. En definitiva, jo crec, i acabo, una pel·lícula absolutament meravellosa, amb una delicadesa exquisida que fa pensar que la directora haurem de seguir a prop, perquè si ha estat capaç de fer en el seu primer llarg metratx una cosa tan aconseguida com aquesta, qui sap què serà capaç de fer en el futur.
Crec que no val la pena dir més coses de la pel·lícula. Prefereixo que no et passis que tu hi ha algun comentari a la FEMI, sinó que passem a un altre dels temes. Hi ha alguna cosa que vulguis dir? De acuerdo que están merecidos esos tres premios, las trepidnagas.
que hablar no se llevo ninguna. Yo la daba por ganador a hablar, pero sí que es cierto que no está tan trabajado, quizás, cada sector, tan meticulosamente como en requisitos, que sigues redonda, y con el tiempo la clavó. Igual si dura 10 minutos más, igual no es otra cosa. Pero el tiempo supo acabarla muy bien y nada. Jo a hablar, com que a les veres dues vas poder comparar, crec que en el fons en el fons toquen el mateix tema, que és el moment actual que està vivint la gent jove,
però mentre a parlar que juga amb els millors actors del cine espanyol actual, és a dir, surt tot els més bons que hi pugui haver, doncs el guió no està per mi prou elaborat. És més obert. És més obert, és tot més improvisat, és original, vull dir té coses originals, però per mi no té la profundària que en el fons s'ha cregut. Aquesta aparentment és una comèdia superficial i si analitzes el que t'està dient, t'està dient coses bastant serioses.
Requisitos es ópera prima, no tendría tant recursos como hablar y hablar es puro talento, hay mezclados, se juntan grandes productores con un gran director y con un reparto alucinante y la verdad que es una gozada, hablar es emoción pura en estado vivo, una hora y media que es que la sientes, lloras, ries y eso lo consiguen.
Pero igual no es una película de premio, es una película de gozarla y requisitos sí que en ese sentido es escuela. Quina diferència creus que hi ha entre una pelicula de premio, com dius, i una de bona? A quina pregunta? Aquesta és pregunta de premio. Si ho acabes de dir hem d'aprofundir sobre allò que es diu.
Le tendría que preguntar a David Tomàs que es de Premio. Suposo que això, el treball que hi ha darrere, tota l'elaboració, la professionalitat, tot i que el talent i la professionalitat d'hablar és evident, però en aquest sentit que és més oberta i tal,
Però a veure, no t'ho sabria definir exactament, però hi ha un cinema de premi i un altre que és... Més que de premi, jo diria que Mentre es Blar és una pel·lícula que té una coreografia tècnica molt superior, perquè per fer allò es necessita un equip molt professionalitzat en el món del cine.
l'altre és més senzilla, és una història més d'allò, el que passa és que jo tinc la sensació que mentre una hi ha escenes improvisades que funcionen molt bé en el cas de Blar i altres que no aporten tant, en canvi en el cas de requisitos per a una persona normal tot està al mateix nivell, tot està molt elaborat, tot està molt mesurat i aleshores resulta que al final tot arriba molt més que no pas la de Blar. És la sensació que jo tinc. Si no, quan surts dius, ostres,
El cacau d'abeura. Te la vas menjant mica en mica, com si fos... te aspectes, coloca aquí la càmera encima i venga, el planito. I parece que no está haciendo gran cosa, pero al final es lo que dices, es redonda. Es lo que ella quiere hacer, con la música que ella quiere, los colores que ella quiere.
No cae en los clichés tanto como te esperas. Es como hacer una cosa muy única.
Penso que ella ha obert un camí nou en alguna mesura i que per això seria molt interessant veure què farà en el futur seguint aquesta línia que ha començat amb aquesta pel·lícula. Jo n'havia requisit tot. Quan es va estrenar ja tenia moltes ganes d'anar-hi i encara no he trobat el moment per fer-ho. Però sí que vaig veure a parlar també amb el propi editor a la mateixa sala allà al cinema de Màlaga. Com es diu el cinema de l'Albéniz? Exacte. I ajuntament amb altra gent que estàvem allà seguint el festival.
però pel que estàs dient tu, sobretot Joan, pel que comentes, jo crec que són incomparables. Requisitos és una pel·lícula que agafa un tema molt concret, que és el tema dels tòpics. El tema de com mirem els altres a través d'unes exigències socials
aquests motlles de vegades ens condicionen de tal forma que ens coaccionen i ens deixen fet caldo i tirat pel terra i que sorti d'aquests condicionaments el que veritablement ens fa, com tu mateix has dit, ens fa alliberar-nos, ser persones veritablement i ser nosaltres mateixos. En hablar también te das cuenta de que no hay nadie normal. Entonces, ¿cuáles son los requisitos?
A part de reflectir aquesta situació i donar-te una solució, el que fa és un recorregut ideològic. Per mi, tal com vaig viure la pel·lícula, hi ha una codificació on el tema seria el que el director vol explicar-nos com a opció ideològica personal. A mesura que anem veient el que li passen els personatges, els temes socials, les qüestions laborals, els maltractaments laborals d'una persona contra una altra,
Les arbitrarietats del propi treballador en contra d'aquest empleat. La manera com un personatge en un moment determinat defensa el seu germà per sobre de tot, malgrat que ha comès també una altra arbitrarietat davant d'una altra persona. Està molt bé la Melania Olivares que el fa això. És un destaca molt això.
Si us fixeu, aquí hi ha una progressió. Hi ha una progressió en la qual al començament els personatges estan, sobretot el personatge del Raül Arevaló, tota la pel·lícula està desestabilitzat. Vull dir, en cap moment troba el seu moment perquè s'està deixant portar per una emoció, per una cosa que no correspon a res. Vull dir, t'has deixat portar per un anunci, per una persona que t'està fent moure cap a una banda, cap a una altra.
i en canvi a partir d'aquest personatge van passant tot una sèrie de coses en la qual anem veient personatges que es van situant i cada vegades estan més situats. I per què estan més situats? Perquè tenen més clar també, una miqueta igual que requisitos, a la vida, el que volen aconseguir i el que volen defensar aquest personatge de la germana, com es diu l'actriu?
En la escena final es fa una defensa del teatre, de la paraula, de la relació entre l'espectador i el text, més que els actors, fins i tot el text i la manera de llegir-los,
d'un plantejament que va fins i tot més enllà de les ideologies. És la cultura el que compta. Més que tot el que hem vist al començament, més que deixar-te portar per la publicitat, més que deixar-te portar pels problemes que pots tenir personalment, laboralment,
és el fet de gaudir el que deia Aitor al començament, posar-te davant del públic, escriure un text, saber interpretar aquest text, pintar, expressar-te a tu mateix a través de la pintura, el cinema. Jo crec que Joaquín Condistrell fa una cosa molt forta.
i que poques persones, però aquesta pel·lícula crec que s'ha deixat anar. Li havia fet moltes altres coses, però eren moltes d'elles comèdies o versions de comèdies fins i tot clàssiques, com L'Isis Tratar, per exemple. Era una crítica molt política, amb tots els actors a favor seu, sin no sé què.
Sin vergüenza. Sin vergüenza. Sin vergüenza. Sin vergüenza. Sin vergüenza. Sin vergüenza. Sin vergüenza. Sin vergüenza. Sin vergüenza. Sin vergüenza. Sin vergüenza.
que ens pot despistar una miqueta, els arbres no ens poden deixar veure el bosc, potser ens deixem fascinar per aquest format de la pel·lícula i no veiem que té aquests rarafons
Jo penso que molt potent la progressió que fa i la defensa del teatre, de la paraula, de la interpretació, els dos actors que interpreten el text del començament, que sembla un missatge bíblic al començament i després va derivant a un missatge completament obert.
entusiastant quan el que és el món de la cultura, el que és el món de compartir, de donar-te, d'escoltar, de gaudir, jo crec que és un missatge veritablement potentíssim. El que passa és que jo estic d'acord, penso que són dues pel·lícules interessants. Completament diferents, però que tenen coses en comú. El que passa és que també s'haurien d'haver adonat amb compte que igual que, per exemple, aquella de... aquella pel·lícula que anava, com es deia, ara ja no em sortirà el nom, del...
és igual. Jo el que vull dir és que mentre tenim la sensació que la millor cosa d'aquestes és molt costosa de punt de vista tècnic, de punt de vista econòmic és molt barata. Si tu has de filmar només en dos dies la pel·lícula i fas una hora i mitja al dematí o la nit o quan sigui i acabes i et surt baratíssim perquè els actors els pagues i t'ha sortit superbarato la pel·lícula. Això no té res a veure amb el mèrit i amb el que s'explica. Des del punt de vista que la millor
Tot això que està fet, es veu molt bé la idea de com ho acaba de fer el Hitchcock, acabament de molt bé la Sogra dient que havia fet un pla únic, una pla sequència, però en realitat, a lo millor, és una mica, no sé si m'explico, és a dir, té altres motivacions més bàsiques o més importants. Home, la Sogra i tant que té altres coses. No, home, la Sogra sí, referia ara en aquest cas, que si pots fer una pel·lícula que surtin quatre xavos i doncs resulta que això, des del punt de vista econòmic, funciona, és a dir,
Mentre el que s'hagués de fer d'una altra manera, com la veritat, és representar més car, més planos, més temps, més dies i clar de rodatge. Per tant, no sé, és a dir, jo tinc la sensació, és una sensació personal, és a dir que el mateix tema, el mateix actors, fet en la forma més clàssica, hauria tingut més força a la pel·lícula.
El cinema, com sabem, és una tècnica basada en la reproducció d'imatges en moviment que va néixer, tothom ho sap, amb l'invent del cinematògraf per part dels germans Lumière el 1895. Si bé al principi només suposava la captació d'imatges al natural, com si fos un documental,
De seguida la cinematografia va evolucionar cap a la narració d'històries mitjançant l'utilització de guions i de processos tècnics com el muntatge, que permetien rodar escenes en diferents moments i després reordenar-les en funció de com volia el director.
Amb la incorporació d'elements agafats del teatre, el cinema va aconseguir ser considerat cap al 1911 el setè art. Hi ha un manifest famós del Giotto Canudo del 1911 en què defensa que el cinema s'ha convertit en el setè art del món contemporani.
Aquesta estreta relació de teatre i cine encara es va acuditzar més a partir de 1927 amb l'aparició del sonor. És a dir, els diàlegs, el diàlegs i sobretot també la música. De manera que es podia dir que el cinema és un art multidisciplinari, molt complet, on es barreja la fotografia, que és la dreva de la pintura, i que pretén narrar històries com la literatura.
i que estan parentades al teatre perquè utilitza personatges, utilitza actors, utilitza diàlegs i utilitza la música. Però els especialistes destaquen que té algunes diferències importants amb el teatre, algunes de les quals hi ha autèntiques troballes estètiques pel cine. Una és que no es presenta en un sol escenari, com t'obliguen a alguna mesura al teatre, sinó que pots utilitzar tot el planeta per entendre'n, pots utilitzar qualsevol escenari,
Té un arma, jo penso, molt eficaç, que desgraciadament no té el cinema, no té el teatre. Sí, però com tu deies, mentre més escenaris, més cara és la pel·lícula. Depèn si te'n recordes tu, aquell amic que va venir, a vegades, simplement, canviant d'exposició al mateix lloc, canvies i fas veure que estàs en un altre lloc i estàs al mateix lloc. Els sets, els estudis,
No et pensis que ho roden tot allà. El que passa és que construeix una casa on hi ha l'habitació del centre, el menjador i tal, i tots allà mateix ara van al menjador, ara van allà i en un sol moment ho roden tot. Per tant, no és que sigui tan car. El que és important és que hi ha planos d'espais diferents. Un és el menjador, l'altre és la cuina, l'altre és el dormitori i l'altre és el jardí, si cal que hi hagi un jardí que pot ser allà o pot ser el de l'estudi mateix a fora.
Aleshores què passa? Que hi ha un altre element molt important que té el cine, que no té el teatre, que té altres coses que no té el cine, és a dir, que no té el teatre que és el primer pla. És a dir, una cosa que aporta moltíssim en el cine és que tu pots enfocar la cara d'una persona i només amb un somriure, amb un gest o una mirada t'està dient el mateix que el millor en teatre es veu obligat, perquè et senti l'últim espectador, l'última fila, a dir-ho en veu alta.
i per tant són llenguatges evidentment diferents. Però és evident que s'assemblen força, que tenen molts punts en comú, i que això permet que moltes obres de teatre fossin trasllades a la gran pantalla,
i en els últims anys fins i tot el contrari, és a dir passar algunes pel·lícules famoses en el món del teatre. Jo tenia intenció, per començar ja a debatre sobre el tema, parlar de tres pel·lícules que il·lustra una mica aquest cas. Un és la senyoreta Júlia, que l'han passat ara fa poc, de l'August Stinsberg dirigida per Leif Ullmann amb el Jessica Stiney i el Colin Farrell,
L'altre és una jornada particular que l'estan fent en el món del teatre en aquest moment i que prové del món del cine. Una pel·lícula de l'editori d'escola que feia el Marcelo Mastroiany i la Sofia Loren, encara l'estan fent al teatre o l'han fet fa poc al teatre, jo l'he vist al teatre deu fer un mes aproximadament.
I una tercera pel·lícula, perquè és un cas diferent, que jo he agafat per agafar-ne alguna, la Horia Manna, del Horton Foote, perquè no m'imaginava, quan m'ho vaig adonar, que era una obra de teatre que la Lillian Hellman, una famosa guionista de Hollywood, va transformar en una pel·lícula. Per tant, per què he triat aquestes tres pel·lícules? Perquè són tres exemples diferents de coses que poden passar en la relació cine-teatre. La primera, que penso que és un exemple negatiu,
L'Elif Ulman s'equivoca quan adapta mil·límetre a mil·litre, és a dir, exactament el mateix que estiguéssim representant en un escenari l'obra famosa de l'Stringberg, amb uns actors que estan meravellosos, però l'obra, com que no té l'estil cinematòric i no té l'estil teatral, no encaixa amb el que està veient l'espectador, i per tant és una obra fracassada. La segona, que seria la Haurea Humana, és tot el contrari, és a dir, a partir d'una obra de teatre que segurament es menjava la meitat del que surt a l'obra,
La Lilian Helman va escriure tot una sèrie de coses que si tu penses que allò és cine és perquè s'ha incorporat una acció, uns personatges, uns esdeveniments, uns escenaris que no hi era en obra de teatre i per tant allò s'ha retransformat la mateixa idea, la mateixa història amb una cosa realment cinematogràfica.
I la tercera deia al revés, la influència que pot tenir també al revés. Una particular jo la vaig veure al cine en el seu moment i ara l'acaben d'estrenar com una obra de teatre en el qual hi ha elements que són del cine però que evidentment és una obra claríssimament teatral en què els actors es mostren, representen el que representava al cine el Marcelo Mastroianni i la Sofia Loren.
Aquest seria un element que seria veure i l'altre seria parlar d'aquelles pel·lícules que són aquelles pel·lícules que toquen el tema dels actors dintre del món quan s'està construint una pel·lícula o una obra de teatre. Seria el cas de Blar, de Viaje de Cils Maria,
Seria el cas de Birman, que ja va passar fa dies, Eva el desnudo, o el crepúsculo de los dioses, que en definitiva fa el mateix, la mateixa reflexió que estem parlant en aquest moment, o fins i tot si anem més lluny, dos setmanes en una altra ciutat, o Cautivos de Mar amb el Quirodugos, que també fa una reflexió sobre el món de l'art i el món dels actors i què els passa a aquests actors que estan treballant a Hollywood.
Per tant, jo penso que hi ha moltes pel·lícules que es podrien parlar que reflecteixen aquesta mena de simbiosis entre cinema i teatre i teatre i cinema. La Duda, que l'han feta també a Barcelona amb teatre i l'han feta amb la Meryl Streep al cine. Agost, que la feia la Meryl Streep al cine i la Anna Lizaran la feia al teatre.
Incendis, que l'han fet també suposo que tots coneixeu. Cabaret, que abans en parlava ell. Incendis, la de Julio Manrique, potser? Sí senyor, la Julio Manrique i la d'aquí, com es diu? Carol López no, no? No la Carol López, ella era la que feia... Ah, Cristina Genevart, la seva dona. No, no. La que feia ara una jornada particular.
S'havia tingut molt èxit al Romea. Van prorrogar i van restrenar. L'han fet amb cine. L'Eni és igualment una obra de teatre passada al cine.
L'Hení me l'han recomanat, no sé si tu, francès, fa poc. Últimament hem vist una pel·lícula que no sabíem que era obra de teatre, que és Diplomacie, que era una obra de teatre passada al cine. Clar, aquí hi ha un problema.
que és el següent, que és el problema del fons i la forma. Per valorar una pel·lícula, jo suposo que un vol dir una cosa, una idea, la vol retransmetre i llavors utilitza una forma per mostrar aquella idea. Què passa? Que el llenguatge cinematogràfic i el llenguatge teatral són diferents.
i si un no sap, diríem, una cosa que ve del món del teatre, no sap transformar-ho en el llenguatge cinematogràfic, es perd pel camí. Què és el que li passa? Per això jo criticava aquesta obra de la senyorita Júlia perquè està seguint l'obra que era molt bona, en teatre, però que com a cine no funciona. Això jo crec que és el que li ha passat a Carlos López, almenys amb Germanes. No l'he vist a l'obra. La vam fer a cinema.
Amb Last Chance no la van adaptar, però era molt cinematogràfica. Va fer germanes i la va passar a cinema.
y al teatro era un ritmazo, buenísima, no te dejaba ningú. Y en el cine como que perdía... No, ahora la que fue exactamente fue Boss, versión original subtitulada, que la presento en el llibre. Es del Cesc Gai. Esta es la que en el cine perdió para mí el ritmo completamente, esta magia que conseguía... En el teatro. En el teatro con la mezcla de escenarios, que había muchos en el llibre en poco espacio, con luz, nieve, tal, una cocina mezcló...
Jo abans buscava una pel·lícula com a exemple. I en el cine, amb més recursos, no perdiu tot a mi. Sés Gai em va agradar molt, últimament, o si l'heu vist, una pistola en cada mà, no? Sí. Que és que, de diversos actors, que també és un recurs molt original, però que sobres molt original per rons econòmiques, perquè tu tens molt barato agafar dos actors,
fer rodar aquella escena en un sol dia i estar dos mesos sense fer res i tornar a agafar dos actors més quan els lliurem i tornar-los a ajuntar i després muntar tota la pedra com si fos una continuïtat. Però en realitat no ha estat rodada d'aquesta manera i per tant, una pistola en cada mano del Cesc Gai, que és el marit de la Carlota aquesta que dius tu. De Carlos López? Sí, és el seu marit.
Es diu que Vos va ser idea d'ella, que el va convèncer amb ell per fer la història. La teva dona li va demanar que la fes amb si i va ser una mena de pacte familiar entre ells dos.
Jo penso que els guions més bons del Cesc Gai costumen ser quan els fa amb el seu amic, com es diu, un xicot que és de Girona i que es troben en un bar i es fan el guió i després ell acaba d'escriure, que és el més interessant. A mi no em va desagradar, jo no havia vist l'obra de teatre, confesso, però a mi, versió en original em va semblar bé, me sembla una pel·lícula curiosa, interessant,
i en certa mesura original, tenia elements originals. Jo no he vist el teatre. També vam fer una cosa molt original, com dius. Vam rodar-la amb el set. Feien les escenes i després continuaven sortint del set. Sí que és veritat que era una altra història. Jo no em va desagradar tot. No és la millor d'ell. Jo penso que a Sergi Gai m'agrada molt més una pistola en cada mano o per exemple les primeres que va fer a la primera època.
però considero que és una pel·lícula digna, considero d'ell d'una pel·lícula digna. Sí, lo que es que yo, a mí, Carlos López en teatro es pura magia, a mí me enamora desde la primera obra y bueno, pues supongo que ahí entra lo personal y en el cine venía muy en lo alto de ver sus obras de teatro, que es muy grande. Jo no... No, en aquí està bé perquè quan hi ha un actriu que juga molt bé amb el seu marit, que el seu marit la dirigeix,
Jo penso que a vegades se'n surten coses molt guapes. Quan el soldador es deixa a la mina, el va dirigir el director, va dirigir la seva dona, jo penso que li va treure el millor de la seva dona. Crec que això es nota en molts moments, que hi ha una simbiosi, que s'entenen i hi ha moltes coses que està fent en aquest moment aquesta parella que penso que sí que poden ser interessants en el futur.
Jo crec que dels millors, en cine i allà en teatre. Jo he posat aquests exemples, però aneu dient, perquè estic dient moltes pel·lícules, és a dir, El método és una altra roba de teatre, i després ha passat al cine. Aquesta sí que em va agradar. És el Jordi Galceran, en teatre, i en cine es va convertir en el Marcelo Piñer i no va fer la pel·lícula, van canviar una mica.
A tu t'agrada més el teatre o el cine? Fins i tot el cine. El teatre em va semblar més tòpica i al cine van ajadir uns quants personatges. Em sembla que eren 4 més o 5. I em va agradar com la van transformar una mica. M'ha agradat això. Més tòpica, sí senyor. El teatre era com més tòpica.
No, és veritat. Són paraules que defineixen. I és veritat, la primera metodologia de teatre, jo me'n recordo que vaig anar amb una colla, el Francesc també, i més de dos van agafar un cabretge amb aquella obra i tenien raó, també, perquè és el que deies tu. Era molt tòpica i tots els psiquiatres o tots els psicòlegs són iguals.
o estan igual de venuts. I va funcionar dos o tres temporades o quatre. Potser pels tòpics també. És el públic el que vol també. Per això que em penso que has donat la paraula exacta. I en canvi el cinema sí que és veritat que és bastant més complexa i juga a altres... en definitiva és més complexa. O sigui, salva els tòpics, per dir-ho d'una manera, o si no tots, una bona part d'ells.
Estan tramessent les inquietuds de cada personatge, cada personalitat. Estan molt ben construïts. Analitza la situació i no agafa com a excusa la situació per fer riure l'espectador de manera salvatge i sense tenir cap mena de consideració de les professions de la gent que allà està involucrada.
són les persones, que és el que cal d'una manera clara. Jo diria que de totes maneres estem treballant amb tres registres diferents. El Joan ha introduït dos i ara, amb el que comentàveu Aitor i tu Jaume del Mètode Grunholm i el Mètode en Pel·lícula, introduiríem un tercer. El primer seria el registre de parlar de les diferències que hi ha formalment entre el cinema i el teatre i la capacitat que té cadascú amb el seu llenguatge particular
que moltes vegades estan més assimilats del que pensem, perquè en teatre ara, amb les possibilitats que et dona la scenografia, canvi d'escenaris, moviment de diferents tramolles, la il·luminació s'aconsegueix perquè també està aprenent del cinema, inevitablement, doncs està aconseguint molts efectes, tot i que és veritat que el primer pla i moltes qüestions del llenguatge cinematogràfic i el muntatge no es poden fer, però es pot jugar, fins i tot es pot fer un muntatge que pot...
ser equivalent al que seria el cinematogràfic, es pot jugar molt amb això. L'altra temàtica o l'altre aspecte que s'està treballant és el tema de quan es parla en una pel·lícula de teatre, es parla de teatre directament d'actors, de la manera com es relacionen entre ells, que això també es pot fer a l'inrevés, es pot fer en teatre, no se m'ocorre cap exemple perquè tampoc
El que diu Edra, versió original subtitulada en teatre, és això? És els actors que... No, tu dius que facin com que estan al cinema. Exacte, que sigui al teatre parlant del cinema. No sé si hi ha tantes pel·lícules o si hi ha pel·lícules que parlin de... Bueno, obres de teatre, perdó, que parlin d'això. Però seria la simbiosi, no?, una mica. Seria agafar arguments teatrals,
La pel·lícula d'Estaïn Daurat l'he vista en cinema i en teatre i funciona pràcticament igual. Però això seria agafar el mateix argument o la mateixa història i treballar-la igual que també podem llegir-la en novel·la o en obra de teatre o en un telefilm. Seria tenir la mateixa història feta en diferents formats.
Espérate, Francesc, que igual s'estan apuntant algun guionista que un dramaturgo teatral, la idea de... Yo no he visto ninguna obra que estrene así como en un rodaje. En alguna mesura, tenint en compte que Menes al Teatre ja ve de la Grècia antiga, i per tant té un rodatge molt gran i que hi ha hagut milers i milers d'obres de teatre que han fet moltes coses.
i que al mateix temps hi ha hagut una evolució. Jo me'n recordo que la primera vegada que vaig veure 6 personatges en busca d'autor del Pirandelo vaig al·lucinar. Jo era jove, estava a Madrid, i recordo que en unes vacances que vam estar vam entrar al teatre. I clar, aquella història que era això mateix, és a dir, era, si l'heu vist a algú o no l'heu vist en el teatre,
és la història dels actors que fan l'obra i a la vegada els actors que viuen la seva vida personal i estan barrejades les dues històries. La dels actors, el que estan intentant representar i el que els està passant a cada actor en relació amb els companys, amb els amics, amb la família, etc. Jo ho vaig al·lucinar perquè mai havia vist fins al Pirandelo mai havia vist una obra que barrejés d'aquesta manera les dues coses. Però clar, això ha anat evolucionant, és a dir que...
El cine habla del teatro pero el teatro no habla del cine. El teatro es como inmortal.
En el fons, aquest exemple que hem posat d'una jornada particular, que es feia fins fa molt poc, a Barcelona i Gincala estan fent el teatre, es veu que han parat una estona, jo l'he vist, em va agradar molt, i la pel·lícula, o la pel·lícula de teatre, començava amb una escena inicial de la pel·lícula, en el cas que es veia la Sofia Loren passejant-se per la casa, després això s'apaga i apareixen els actors que substitueixen el que han vist a la madera.
Hi ha una mena de, diríem, des del punt de vista teatral, de contemplar cada vegada més algun element del cine, és a dir que això jo fins ara no ho havia vist. Jo fins ara no havia vist que es barrejés amb una obra de teatre que fos la versió teatral d'una pel·lícula, jo no ho havia vist. Una jornada particular no era teatral, era una reitora d'escola i més guionistes van escriure pel cine aquesta pel·lícula i ara l'han fet en teatre, però no hi havia una versió teatral prèvia.
Vol dir que ha sigut un guionista o un director de teatre que ha intentat adaptar aquesta història al teatre? Jo penso que oblidem una cosa que també és molt important. Jo penso que al cap i a la fi, fins ara, hem parlat bàsicament de tècnica, en definitiva, dels formats, fins i tot d'escriptura, de com hem arribat gairebé a comparar el cinema amb el teatre.
Però, al cap i a la fi, si fem una anàlisi, tot això és la representació de la vida. En definitiva, són diferents formes, però és la representació igual com pot ser la música, com pot ser la literatura. Un cop aclarit el tema ja d'aquestes diferències, i que com tu dius sí que probablement
El cinema sí que parla del teatre, però el teatre no parla de cinema. Però quan jo he esmentat l'estany d'aurat, sí que hi ha coses que ja es representen en un format i en l'altre. I el que dèiem fa una estona, el que és molt important és que els formats són diferents i lògicament el que cal és que realment el tipus d'escriptura
o de gramàtica, que té el teatre i el cinema, el que ha d'estar molt depurat perquè funcioni. Perquè en definitiva aquella representació aporti a l'espectador que està mirant uns continguts que veritablement l'obra són els que porten a la jornada particular, com a l'estany d'orat, com tantes i tantes altres coses.
Com, per exemple, la pel·lícula aquesta de viatge a Sils Maria. També és una manera d'entrar en el món del teatre. Hi ha una representació que feia aquesta noia. No em feu dir ara de què és... Ella representa que és una obra neutra, no? No, és una obra d'un autor que... La Juliet Minoig l'ha representat quan tenia 18 anys i és l'obra que la va fer famosa amb ella.
i aleshores, passat el temps, el mateix autor vol que ell es representi... en aquesta primera versió de l'obra, la Juliet Vinoix era 18 anys i ella provocava que la dona gran de l'obra se suïcidés.
i no li caia bé aquest personatge, mai l'havia volgut fer. Al mateix autor li demana a la Juliet Minoix que interpreti la dona gran i la que fa, diríem, hi ha tres personatges, tres dones, hi ha la Juliet Minoix, hi ha la Christian Stewart, que és la del
La que s'ha posat de moda en aquest moment, els últims temps... El crepúsculo, no? El crepúsculo, bàsicament. Són les dues actrius joves més populars. Probablement és l'única cosa que rasca una mica la pel·lícula, tot i que, si jo trobo que a aquesta noia li manca una certa... No, jo discrepo, jo discrepo. Li van donar el premi César per interpretació d'aquesta pel·lícula, que no l'ha guanyat ningú. Però ja hem dit que premis i obres, oi?
Jo personalment em va sorprendre, jo diria el contrari, que la Juliet Minoja està bé, però aquí la que destaca per mi, la Joë Grace Mol, que potser et refages d'aquesta, que és la més baixeta, la més joveneta també, a mi no m'agrada. Però en canvi la Kristen Stewart, que és aquesta que s'ha fet famosa amb Crepusclo, com deia ell, ha fet la cinc de protagonista del Crepusclo, i jo em pensava que era una actriu molt dolenta,
Jo crec que en aquest ho és, és a dir, tinc la sensació que demostra que no és un actriu superficial, que és un actriu de qualitat. Li van donar el Premi César per la interpretació d'aquesta pel·lícula i jo crec que destaca tots els comentaris que he sentit de gent que l'ha vist. És el paper més agraït que té l'obra. Això pot ser. Això és una altra cosa que hem de tenir en compte. Això pot ser, sí. Clar, perquè l'Avino Sanfonte amb un paper de transformació... Sí, senyor. Això és cert, això és cert. Com va dir Fotosart quan li van donar el Goya Power Cell de 211,
És que amb un bon bon és més fàcil. Això és veritat, això coincidiria, però que ella l'altre ho llueja. Podria no haver-ho sabut fer i en canvi penso que ho sap fer. També s'ha de fer. De tota manera, els problemes que tenen determinades actrius i actors, també penso que és habitual veure'ls amb segons quin tipus de paper és més planer, més horitzontal potser, no tant d'allò.
Esclar, en el moment que tu els veus amb una altra cosa, jo només salvaria amb un actor, que és el que va fer Megápolis, era allò de... sí, Megápolis em sembla que es deia. La de la Limusina, no? Cosmòpolis.
Allà potser sí, aquell que fa crepúsculo també. Ostres, tu... Però és que allà hi ha un contingut, tu. És que allà hi ha... Es transforma, no? Va, i tant. I a més a més, és que es transforma d'una manera. I més dirigit per un realitzador. És que com que avui hem parlat de tots els elements, penso que això és el que cal tenir molt en compte. Que les obres també estan aconseguides. Jo només he dit que potser rasquen. Només he dit que potser va passant així una mica.
Vull dir, m'ha entrat a la memòria en aquest moment, que comparat amb la Vinoj, que ha quedat clar que jo la tinc mitificada i tal, ella sí que treu un paper meravellós. Llavors, penso que una de les coses més bones a la vida d'un actor, i penso que això pot ser per tu molt interessant, i que precisament és del que parla aquesta pel·lícula, és de la manera que tu pots viure durant molts anys interpretant
i, evidentment, la pel·lícula parla d'uns principis, les influències i també les caducitats. En definitiva, una de les preguntes que ella no hauria de fer, la vinògena, la seva companya que la porta fins a arribar a la representació, però l'abandona mig camí, li planteja per què t'agrada més ella. Diu que aquest paper encara el podria fer, tot i que tingui 50 anys o més.
I llavors diu que no donaries la mesura que donarà ella. Per què? Perquè ella és d'aquest moment. Estem parlant del pas del temps d'envellir-se. En definitiva, com sintonitzem amb les coses que anem vivint i que la pròpia experiència pot ser un element negatiu. Tot això està tot aquí dins en aquesta pel·lícula. I això llueix d'una manera esplendorosa.
i bàsicament amb un desenvolupament final, que jo penso que trenca una mica el ritme del que és de bé clàssic, que quan s'introdueix la noia que interpretarà el paper que ella havia fet de jove a la mateixa obra i que en aquella noia llavors tu li pots copsar.
Tu ja no ets només espectador llavors, estàs molt ben assabentat durant el film o se t'han proporcionat un munt de preguntes la qual tu ja no ets una persona que no sap, sinó que sap molt bé que aquella noia és la que farà el que ella feia i ella s'adaptarà al paper de mare que és
és extraordinari el canvi que fa fins i tot a nivell físic i de la manera que necessita. Aquí estem una altra vegada amb una altra de les coses interessants. Com la vida ens proporciona, si som capaços de prendre-la, o sigui, en definitiva agafar-la, com ens proporciona el canvi a la fi, l'experiència, però que aquesta experiència també és el final. Saps allò que diuen tantes vegades
Diu, hem d'escoltar a les persones grans perquè són els avis, però la pel·lícula aquesta no és pas això. No, no, de veritat. Ostres, deixa una pregunta, no? És una bona pregunta, esclar que sí. L'altra cosa que ens hem deixat, però bueno, ja hem estat tocant una mica de tot, perquè ha sigut així una mica, és que tots els clàssics, que en alguna mesura, clàssics de teatre, com Arthur Miller,
com el William Inge, com Tennessee Williams, com Chespire, que ha sigut una cosa que ha sigut una riquesa immensa pel cine, perquè ha aprofitat moltíssimes grans pel·lícules que estan basades en les seves obres. Si penseu, per exemple, amb el Chespire, doncs què sé jo, Macbeth, Othello, Hamlet, Romeo i Julieta,
Campanades a Medianoche, que ara l'han celebrat amb l'Orson Welles. Està basada en dues obres del Césped. Si agafes el Tennessee William, tens la gata sobre The How Do They Think, El zoo de cristal, Un tranviat llamado Deseo, De repente el último verano... Hi ha una infinitat de pel·lícules extraordinàries de l'època més, segurament, clàssica, perquè estic ara fent un llistat de pel·lícules, però que arriben fins a l'actualitat, perquè, per exemple, del Hamlet o de l'Hotel o del Margaret, hi ha moltes versions per sí, no? Bueno, lo de Hamlet, de Kenneth Branagh,
És brutal, és extraordinari. Sí senyor, sí senyor. Jo l'he vista tres o quatre vegades, dura quatre hores i pico, i l'he agafat a més a més una de les vegades amb el llibre de la versió teatral del guió, i no hi falta ni una coma, i en canvi és un llenguatge cinematogràfic brutal, és a dir, quan tot el començament de la pel·lícula, que me la sé de memòria,
Tot el començament de la pel·lícula, que es va tot allò de terra, que el seu pare... des del punt de vista cinematogràfic és extraordinari. És que la vas escriure per teatre o per cine? És extraordinari. I així podríem seguir. En relació a Hamlet,
El Kenneth Branagh és d'una de les més importants, però em fascina especialment això que fa el Kenneth Branagh i que fan altres pel·lícules com una que precisament em va deixar Aitor Cruz Fanogaira de La Bajora, com Coriolanus, que també és una obra del Shakespeare.
Em fascina el fet d'agafar el text literalment i canviar completament el context. És a dir, destextualitzar completament la obra, com per exemple fa el Ralph Fins, com a director, també com a actor principal, com a Coriolanus, a la pel·lícula aquesta, que es diu així d'aquest nom.
És curiosíssim ara, és una pel·lícula estranya i difícil i mig surrealista, perquè clar, és intentar agafar el que t'explica el Shakespeare, passar-ho a una Roma actual on hi ha unes guerres com les actual, més que actual fins i tot futures, un possible enfrontament entre diferents castes que tenen el mateix nom que tenien a la obra original, però donant-li un significat diferent. Trobo experiments veritablement fascinants que es poden fer i que també es podien fer perfectament en teatre.
Rant, suposo que ho sabeu, és una pel·lícula basada en l'obra famosa del Shakespeare del rei Lear. És el rei Lear passada amb la versió, diríem, del Curosaba, que la canvia, etc. Però la història és el rei Lear del Shakespeare. I em sona que el rei León també li passa alguna cosa. Jo no ho sé, això. Família de Fernando León. Mucho de premio por aquí, por WhatsApp. Saludo, David. Podria ser.
Bueno, estem arribant al final del programa. Veig que ja sona la musiqueta que ens avisa que... Tenim encara un minut. L'he posat una mica abans. Jo he vist una altra cosa, no sé si val la pena parlar-ne, que es diu Lluny del brújit del món, lejos de un gran ruïdor, del Thomas Hardy, que és l'obra famosa del 1874, dirigida pel mateix de la caza i la celebració, que en vam parlar molt. Thomas Wintenberg. Thomas Wintenberg, que l'he vista també aquests dies, és a dir, abans d'ahir la vaig veure,
i que m'ha semblat una pel·lícula interessant. No és la millor d'ell, en absolut, penso que em quedaria amb la cafa en lloc d'aquesta, però el tio domina tant el tema de la direcció, que penso que és una pel·lícula a destacar. Hi ha tres actors que destaquen extraordinàriament, que són la Cara i Mulligan, el Maté i Schoenenberg, que jo no coneixia, és un actor belga que destaca moltíssim. Sí, surta l'Oxido Hierro, per exemple. Ho fa molt bé, molt bé. El noi aquest és enorme i forçut. Sí senyor, ho fa perfecte, és un belga que no coneixia.
i el Michael Sheen, que també ho fa perfecte. Sí, m'han dit això, que el Michael Sheen li dona una versatilitat al personatge. Sí, senyor, sí, senyor. En penso que és un bon actor, bona direcció, no és una pel·lícula meravellosa. Joan, acomiada't de la temporada, perquè ja no vens. La setmana vinent no tenim programa, ho hem de dir, però acabarem la temporada el dia 30, farem un resum de temporada. Potser truquem per telèfon, si vols, allà amb el teu refugi exterior.
Hem intentat fer una trucada i no hi ha hagut manera. Fins d'aquí a dues setmanes. Gràcies per venir.
Fiu-vos bé!