Cinema sense condicions.
Fins demà!
Molt bona tarda, un dimarts més de 8 a 9 del vespre a la vostra ràdio, a Ràdio d'Esvern, per parlar de cinema. Cinema sense condicions, a més a més, no un cinema qualsevol, amb Rosa Maria Alcalá.
La tenim aquí ja, com sempre, amb ganes de xerrar. Espera a veure si t'obrim el micròfon correcte. A veure, torna-hi. Ara sí. Hola, bona tarda. Ara una miqueta millor. Vinga. Amb aquesta sintonia fantàstica amb Carme Nabot, que està acabant de preparar-se i que de seguida la tindrem aquí dient-nos alguna cosa. I amb Joan Morros. Bona tarda. A tu sí que se't sent bé, eh? Ah, sí? Perfecte, perfecte.
A veure, ara tenim a la Carme també aquí. De moment som els que estem. Els que no estem, doncs el Jaume Vidal, que avui no podrà venir, que també som, però no és tant, David Montaner i Xesco Ramos, cadascú dedicat a una qüestió de la seva vida particular. I el control, Francesc Aguilar. Molt bé, sí senyora, no me'n recordava. No te'n recordaves a tu mateix. No me'n recordava que hi havia algú al control. És veritat. Sort d'això. Al control...
El control, per dir-ho d'alguna manera, eh? Vull dir, tampoc és que controlem massa, eh? Com a mínim, el que es diu no controla ningú, eh? Ho sabeu, això? Ja ho sabem, ja. Som conscients. Home, no ens deixem, intentem no deixar. Doncs ara, quan ens anàvem reunint aquí a l'emissora, dèiem, ui, quant de temps, no? Quant de temps fa que no estàvem per aquí? Sí, perquè han passat dues setmanes, entre una de festa i l'altra que no ens puguem venir, i ja van, doncs... És veritat. I ràpidament el temps...
Jo encara no tinc molt clar si a Rosa Maria se la sent massa bé. Vosaltres la sentiu bé? Nosaltres sí, clar. No gaire, no. Jo diria que no se't sent massa bé, no?
Canvia de micro, si pots... A mi em sentiu, al dalt? Sí. A veure, aquest home, aquest... Molt millor, molt millor. Deu-hi-do, era el micro. Aquest perfecte, sí. Era el micro. Era el micro. Era del control o del micro? D'acord, d'acord. Doncs vinga, comenceu per parlar. Diu que ha vist això. Doncs vinga, començo jo? Sí, començas tu. Mira, és una pel·lícula... L'he trobat molt interessant. Com se diu, com se diu? Mira, el títol. Quatre noms de dona. Que és Marta, Marcimei, Marlène. És aquesta pel·lícula que és el debut en el cine...
d'un director, crec que relativament jove, si és americana, es diu Sam Durkin, ha guanyat un dels premis al festival d'aquest any de Sondans, de cinema independent, això ja diu molt també. Ell es veu que ja havia fet alguns curs, que ja han tingut èxit i tal, havia actuat també com a productor amb alguna producció cinematogràfica,
Però com a director és el debut. I Déu-n'hi-do és una pel·lícula que trobo que li ha quedat molt avistosa des del punt de vista que la trobo rodona. És una pel·lícula molt interessant perquè la història... Res, només faig una breu ressenya, no explicaré ni molt menys l'argument, però és una noia que acaba de sortir, o sigui, fuig, se'n va, d'una granja,
una granja que estava mitja abandonada, allà al nord de l'estat de Nova York, o sigui, no havia marxat tampoc massa lluny, i aquella granja, la que l'estan habitant ara és una secta. Així de clar. I ella hi pertany? Ella, bueno, la vam captar. La vam captar, és una noia que ve a tenir llum, li posa entre 16 i 18 anys. Quan ella fuig d'allà, deu tenir uns 17, 18 anys segurament. Eh?
Vull dir que la van captar justament a l'edat més sensible. Ja es veu, no?, que busquen gent, noies, sobretot, que hi ha certes dificultats afectives, amb una família una mica desestructurada, els pares que havien mort, que no sé què...
Sí, i veus que realment les noies que van arribant allà una miqueta van complir aquest perfil. Segurament. Però la pel·lícula és interessant perquè comença quan ella marxa d'aquesta granja. Llavors no es recrea amb tot el que ella ja viu. Sí que va apareixent vivències que ella ha tingut durant aquests dos anys, que déu-n'hi-do en dos anys, el que et dona temps, suposo, allà d'absorbir i de viure allà.
És un món molt peculiar, eh? Sí, sí, sí, és molt peculiar, no? I vull dir que no és en plan... A veure... No es recrea amb els detalls sinistres, no? Que també es veuen, eh? Perquè no és ideal, ni molt menys, no? Els dirigents de la secta, aquell senyor,
sí que intenta fer-lo veure com ideal, no?, han format una família, aquí tu també tens un lloc de treball, no un lloc de treball, una posició, no?, dins d'aquesta família, no?, i és un substitutor a aquesta família que ella careix, no?, que no té, d'acord? Llavors, ella fuig d'allà,
I llavors comença tot en el present. La pel·lícula està narrada en el present. Llavors, aquesta noia, com viurà a partir d'ara? Com viurà el seu present? Tenint en compte tot el que ha viscut, perquè a més, hi ha moments forts. Ja us dic que no és banal. No és suau. No és suau ni ant, perquè d'aquella secta dius com viuen, com es guanyen la vida, perquè plantant quatre cols que no arriben ni a créixer, així no poden sobreviure, no?, aquella gent. I a mica a mica vas veient com...
realment estan subsistint, que viuen al marge de la llei i el que calgui. Per això us dic que és dureta des d'aquest punt de vista, però molt realista i no es recrea tampoc amb escenes massa morboses. Senyalo just perquè tu com a espectadora entenguis
O et facis càrrec d'aquesta situació. Aquests personatges quin és ell? És que ella... Totes, totes. És que l'evolució que fa va sent totes. Aquesta noia es diu Marta, a la realitat, en el món real es diu Marta. Quan va estar a la secta li van posar Marcimei.
En canvi, quan algú truca a la granja i ella ha d'agafar el telèfon, s'ha de fer passar per un altre marlent. Vull dir, al final, imagineu quin embolic pot tenir aquesta persona al seu cap. D'identitats. Aquesta noia d'identitats, efectivament, no? De qui és ella, què és el que ha viscut, una forma de viure és correcta allà, dins d'aquell recinte, en canvi, fora, la societat normal, no?
Per exemple, no pots anar amb un riu, que hi ha famílies, que hi ha nens petits, i tu no pots menjar-te a nua. És el que li diu la seva germana. Per exemple, ella està acostumada a fer-ho. I la visió en general de la pel·lícula, al final, és positiva o de fet? A veure, buf, buf, deixa un interrogant, perquè és un final d'aquests que a mi m'agraden, que no és un final tancat. Ho pots interpretar des de diferents punts de vista, d'acord? Perquè ja us dic, jo ho vaig entendre així, que era el present...
Veure aquesta noia des del present que ella intenta construir, a veure ara quin és el seu lloc a la societat, a la família, sobretot a la família. Ella en cap moment explica l'experiència que ha tingut. La germana amb qui es va viure no li ha explicat res. I llavors vas veient com aquest passat li va venint, amb sonis, amb por i tot això.
I després dius, bueno, i quin futur li espera amb aquesta noia? Com ha d'afrontar ara aquest futur? Quin serà el seu lloc? Ja dic, per formar ja una família, per formar part de la societat, clar, no té cap formació tampoc a nivell de feina ni laboral ni res, no? Bé, doncs és molt interessant aquesta reflexió. I també com aquestes pors o aquestes somnis que ella té encara amb el somni, jo he dit, encara li estan afectant en el present...
És molt intel·ligent el joc que fa també amb l'espectador perquè hi ha moments que tu com a espectador no saps si és que realment aquesta noia està recordant aquells moments que va viure allà en aquesta granja o si realment és cert, és real. Aquests moments o aquells personatges estan ara a la seva vida també, no? És interessant, no? Perquè et fa, ja et dic, és com si tu com a espectador fos una càmera que estàs allà i estàs veient...
tant l'exterior, les eseres que estan passant en aquell moment, com el que passa dins el seu cap, dins la seva ment. I llavors dius, bueno, amb el que ha viscut, amb el present que té, a veure, aquesta noia et fa escàrrec realment de lo difícil que ho té ara. I de la família fins i tot, com la pot ajudar? Com la pot ajudar? Que és un marron que se't presenta. La crítica és l'únic que sabia, la crítica la deixa molt bé. Tu la recomanes.
Home, jo sí que la recomano, sí, sí. A mi m'està recordant aquesta pel·lícula que estàs explicant a dues altres que, com que quan les vaig veure em van semblar tan interessants, tot i que... Bueno, de fet, a tres, mira, perquè llavors seria... Sabeu que últimament he agafat el costum d'agafar una pel·lícula i... Comparar-la molt bé. Comparar-la amb dos o tres, no?, per veure què us sembla, no?, allò. Molt bé. Quina sensació provoca? Doncs ara tinc tres, en comptes de dos. Ah, clar. Per una van, el sense nom, no?, que seria la pel·lícula que parla de sectes, del Jaume Balaguero. Sí, sí.
barrejada amb palíndroms, si us en recordeu, aquella història de tot Solon, en la qual un mateix... Perquè estaves parlant que aquí hi ha una persona que, d'alguna manera, ha d'interpretar per necessitats del lloc on està ficat diferents personatges. Allà, en aquella pel·lícula, és molt curiós, perquè és un sol personatge interpretat per moltes actrius diferents. Llavors, no hi ha manera d'escapar-se del que t'està explicant tot Solon. Vull dir, si no t'identifiques amb una, t'identifiques amb l'altra. És veritablement...
inimaginable. Com es diu, aquesta pel·lícula? Palíndroms. Sabeu que un palíndrom és una cosa que es llegeix igual d'una banda cap a una altra, doncs l'autor ja comença a fer bromes. Que simètric. Exacte. I l'altra pel·lícula és una pel·lícula italiana que no és molt coneguda, a veure si algun oient o algun de vosaltres la coneixeu, que es diu Respiro. No sé ni quin és el director. Però és una pel·lícula en la qual passa una miqueta el que tu estaves dient. És una noia que simplement viu en un ambient rural...
I ella té unes ganes de viure molt grans, unes ganes d'expressar amb el seu cos i amb la seva ment la seva vida de manera lliure. I d'una manera molt subtil, jo per això de vegades recomano aquesta pel·lícula per parlar de la violència de gènere i per parlar de la violència...
en contra de la dona o de qualsevol persona, però d'una manera molt subtil. No quan ja la violència està alerta... No, la psicològica... Sí, no, exacte, l'origen de la violència. Perquè en aquesta noia, aparentment, no li fan res, però en canvi no la deixen. No la deixen en cap moment fer res del que ella voldria fer. Per això, quan parlaves de banyar-se, per exemple, doncs a aquesta noia li agrada en un moment determinat d'espullar-se i ser lliure i expressar-se lliurement sense que això comporti res pervers ni res malsat, ni molt menys, com a mínim, a la visió d'un espectador...
mínimament normal, no?, com podem ser nosaltres. I, en canvi, doncs, els que ho veuen això ho consideren com una cosa pecaminosa, com una cosa... Clar, també depèn del context i dels ambients en què es mou les nenes. Perquè, clar, sí, als Estats Units, que poden passar... Bueno, Nova York, perquè és una excepció, però normalment són
extraordinàriament conservadors. Sí. I, per tant, coses... Sorprenentment... Això és Itàlia, eh? Aquesta pel·lícula on està ambientada, la que tu has... Al nord de l'estat de Nova York, Nova York és un estat, de fet. Sí, sí, sí. Doncs al nord. Sí, sí, vull dir, no han marxat gaire lluny. I sembla ser que està una mica inspirada amb la secta aquella del Mason... No sé què, Mason. La secta aquella que...
Sí, no, no, a veure, ja us dic que és la concep... Home, clar, és que... Ja ho dic, no és que no vull explicar... Jo crec que encara està la presó. Sí, sí, és que fins i tot, bueno, el fet de banyar-se'n un, per exemple, és un exemple, no? Però la concepció del sexe en si, també, no? El practicar sexe, el perquè, si és en comú, si no és en comú...
Clar, allà tot això també es veu, no? Ja dic, amb els fleixos aquests cap enrere que ella fa, doncs, quan somia a les nits o quan té una mica de barreja del que és el moment present i del que ella ha viscut, no? I ja dic, i actes una mica violents, també, en aquest sentit, també, i en el sentit, també, de cap a la vida humana, fins i tot, eh? Per això val la pena. És que penso que val la pena anar-lo d'escubint a mesura que vas mirant la pel·li. Fem una pel·lícula d'escubint, així tu fes la teva, va.
A veure, jo he vist Alps. Algú l'ha vista? No, tinc moltes ganes. Havies vist l'anterior del mateix director? No, Canino, no. A veure, és una pel·lícula incòmoda. Primer punt. És una pel·lícula de... El director es diu... És grega, és l'Antinos, Georgios Lantimos. Diuen que és el Michael Haneke de Grècia, per entendre'n.
Un altre tipus de sordides, això és veritat, però sòrdida, sí. Sòrdida, incòmoda, et costa d'entrar, però és atraient, malgrat això. Que és el que tenen un bon director. Si fa una cosa rara, estranya, i que no hi pots entrar de cap manera, però la fa bé, tu sí que perceps que la fa bé. Això és el que passa amb aquesta pel·lícula. La història és una història...
sorprenent, per dir-ho suau. És un grup de gent que es diuen els noms dels pics dels Alps, per això es diu Alps, perquè un es diu Montblanc, l'altre Monterrosso... Ah, molt bé, volies saber per què es deia així la pel·lícula, perfecte. Ells, els pertanyents al grup, el cap es diu Montblanc, però cadascú d'ells és el nom d'un pic. Llavors, la història, i ells
De fet, la protagonista, ella és infermera d'un hospital, però la seva feina per la qual guanyen diners extres és que es dediquen a suplantar a un mort, a una persona que ha mort, fan el paper de la persona que ha mort. Però això, dit així, que podria semblar...
I cobren per això. Vull dir que és un negoci. Però, perdona, Carme, i amb quina finalitat suplanten la personalitat? Mira, és que això és part de la sordidesa. La sordidesa consisteix en que la persona, no sé, uns pares se'ls ha mort una filla a l'hospital, i per tant, i ella els fa la proposta. Volen que sigui la seva filla. Ostres, és original, si més no és original. Surprenent, però...
Junts amb això, els diu, és tant el dia, i els primers tres dies és gratis. I després, tant el mes, i els fa les quotes. Ostres! És així, però... Tot es compra i tot es vende. Exacte, té aquest aire. I després, tot és dur, perquè els diferents personatges que fa...
Són uns personatges que hi ha un punt de violència interna en tots ells i per raons diferents. Són quatre, em sembla que són quatre, la filla, la filla d'un matrimoni, la filla d'un senyor gran, l'amant d'un venedor d'una botiga de làmperes... Bé, fa...
que ja és raro. Les imatges són... Té molt bona càmera, en el sentit que els enquadres et fan entrar dintre d'aquesta història, perquè quan comences a veure la pel·lícula, com que no saps de què va, estàs pensant a què sortia, però ja li veus de seguida que et ficarà en un món en què un no s'hi vol ficar mai i que, a més a més, és excessivament estrany
Com per sotmetre's a la història on sí. Però ell guanya com a cineasta. Guanya. És a dir, em fa una pel·lícula ben feta. Ja, ja, ja. I la noia... Canino a l'anterior l'ha deixat molt bé. Jo no l'he vista ni una i l'altra. Jo no l'he vista. El que passa és que has de saber que vas a veure un cine que t'has de mantenir com a espectador, eh?
no és aquell cine que t'has d'identificar perquè és fatal. És un cine d'espectador i que el Haneke, jo trobo, també passa. El Haneke o ets espectador o... T'ho passes moltament. T'ho passes fatal. Fa poc han passat la Pianista, no sé si la vau veure que la van fer a TV2. Fa poc, jo la vaig tornar a veure.
vaig tornar a pensar t'has de quedar fora has de fer un esforç per quedar-te fora i veure la història analitzar-la i a veure realment que la construcció és excel·lent la construcció que em fa però tu fora aquests són cines que tu has de ser necessàriament espectador i des d'espectador pots analitzar que això està molt ben construït
estranyament lligat però el guió malgrat tot està ben fet i després és una història que no la pots passar fàcilment la interpretació és molt bona sobretot les dues noies perquè hi ha una noia que és una ballarina que és una que fa dansa gimnàstica de dansa les dues noies jo crec que fan excel·lent
Els homes jo crec més fluix, a distància, però elles dues molt i molt bé. Molt bé. Per tant, què dic d'aquesta pel·lícula? Home, que és un bon cine, que es pot veure, però que s'ha de saber que és una pel·lícula molt dura, que no et pots deixar anar i que té un punt de críptica. Té un punt de críptica. Jo pensava, home, que el cine grec
estigui fent això no m'estranya en part, perquè és un món, tot ell, desesperançat, eh? Extraordinadament desesperançat. Bueno, el que passa és que el que està passant a Grècia és molt desesperançat. No, per això que jo ho lligava, perquè realment tots, inclús tots, excepte el final, que hi ha un moment que la noia aquesta que balla fa una dansa, que hi ha un punt de lluminositat al final...
tot l'altre és d'un tipus de foscor molt premeditada, molt ben enquadrada, i que és per sotmetre't a la seva història. Però tot l'hospital és trist,
Les cases, inclús són una casa que és de gent d'un cert nivell, però també és allò que no t'hi pots trobar bé de cap manera. És una pel·lícula, per això dic que l'adjectiu que primer em va sortir era d'incòmode, perquè no estàs còmode en cap moment. Per què creus que ho fa això, el director? Jo crec que ho faig perquè el tipus d'història... Jo diria que vol interpel·lar-te.
Llavors, el director que decideix que t'interpel·la t'allunya d'entrada i una mica et fa mal. Perquè una altra cosa és el director que pretén fer-se amic teu. Llavors, o col·legi, o còmplice, és diferent el tipus... Clar, el cine del còmplice és un cine que tu arribes...
per la raó que sigui còmplics amb el protagonista, còmplics amb l'història o còmplics amb l'antiprotagonista, és igual, però tu arribes. Clar, el cine interpel·lador és un cine que et vol fer mal, eh? Et vol fer mal. Crec. I a partir d'aquí suposo que... I per això aquest cine té jo, eh? Fer-te pensar, ensenyar-te alguna cosa... Sí, clar, sí, sí, sí, per suposat.
Si és que continues, perquè potser després de fer-te mal potser la reacció espontània és allunyar-te i dir, no oblido d'això, depèn de la persona. Clar, té aquest risc aquest tipus de directors. Aquest tipus de directors, si t'agrada el cine, això es pot fer bé i es pot fer un bodrio, evidentment. Es pot fer un xurro que no hi ha qui l'aguanti. O es pot fer ben fet. Ell ho ha fet bé.
Però això vol dir, vosaltres creieu que aquest tipus de directors, tipus Haneke o aquest senyor, demana de l'espectador un cert masoquisme? Masoquisme no. Jo no crec que... Masoquisme... Home, la història en si té un punt de torturadora. Però que tampoc és el mateix que masoquisme. Estic pensant en escenes de les pel·lícules de Haneke i totes tenen un component...
A veure, escolta'm, si tu vas a veure... La primera famosa d'ell, el Haneke, va fer molt d'impacte. La més coneguda és Funny Games. Funny Games. És terrible, perquè a més l'esquema inicial és...
és celestial i després tu et quedes allà... No pots aixecar de terra. Sí, per tant, són pel·lícules incòmodes que t'interpel·len i et fan mal, jo crec. No és ben bé masoquisme, jo diria, la posició d'aquests directors. No ho puc saber perquè no he parlat amb ell i no sé què dir-ne. El director seria el sàdic, diguéssim. L'espectador seria el masoquista. Jo crec que veu el món amb aquest prisma.
Veu el món... Antropològic, no? Jo crec que les òptiques dels directors són molt variants. Per això, als que ens agrada el cine, et pot agradar això i et pot agradar el capre. Però perquè arribes a la conclusió que són òptiques diferents i tu tens també una posició diferent de l'òptica. Amb el capre, tu entres dintre, te la fas teva i tu passes bé.
I aquí no te la fas teva, o sí, depèn, però t'interpel·la. El que passa que en general sí que és veritat que el cinema americà tendeix més, diríem, a la diversió, al divertiment, i en canvi l'òptica europea, quan un senyor...
es vol fer un nom i un prestigi, etcètera, moltes vegades recorre aquest tipus d'històries i d'arguments que no són tan comercials com els altres, però que entre un cert amiat tipus de crítics i de públic té la seva allància. No solament perquè els crítics el deixin bé o malament, que mira, al final...
Hi ha un tipus d'obra, tant novel·la com teatre, és igual, escolta'm, tu pots anar a veure...
un xèspir i pots trobar-te mucho ruido y pocas noces que és divertida i tu t'hi sents bé i pots anar a veure un Macbeth que també t'interpel·la és a dir la posició de l'espectador és llavors diferent què és el que el fa gran? Home, perquè els textos són meravellosos en qualsevol cas i perquè el text
els personatges són de carn i ossos, i llavors és això el que ho fa gran. Jo crec que amb el cine passa alguna cosa semblant, perquè aquesta pel·lícula feta podria ser un nyap, podria ser un nyap, eh? No, jo el que estava pensant és una miqueta, amb una altra pel·lícula que jo no la vaig veure, que és Caranxo, aquella del protagonista del Ricardo Darín, una miqueta perquè m'has fet pensar, no?, amb el tema aquest original de dir, em guanyo la vida...
A veure, em guanyo la vida. És una forma de tenir uns diners extres, no? Que és una miqueta, és molt sui generis, no? Dius, home, suplantar a una persona, eh? Una miqueta per omplir aquest buit afectiu i aquesta història, no? I en canvi, el caranxo era aquest advocat, no? Que es guanya la vida muntant pleits contra...
si no m'equivoco, contra el propi govern, quan hi havia hagut algun accident, que són situacions extremes, també, de duresa de la societat, de duresa econòmica, de miseria, fins i tot. Sí, sí, jo trobo que està molt encertat el que estàs dient. El que passa és que potser hi ha un moment que, com que abusava tant o carregava tant les tintes, la part final jo penso que sortia de mare, és a dir, penso que sí, no era creïble.
Però tota la part primera... Aquesta pel·lícula, res no és creïble, eh, fàcilment. També t'ho dic, eh? O és molt difícilment creïble. Creïble no n'és. Ja, però ja que estem parlant d'aquesta... Per exemple, el Haneke, la pianista, és creïble. Aquesta és en la que jo pensava abans. És creïble. És incòmode, t'ho fa passar malament, no t'identifiques mai amb allò...
Tot el que vols, però tot és creïble i tot està ben fet. Això no n'és de creïble. Però Caranxo és creïble fins als últims quart d'hora, 20 minuts. Tot l'altre, perquè és molt fort, es fa com creïble. El que passa és que arriba un moment que, com que vol ja tocar tant a l'espectador, arriba un moment que ja et veus que és exagerat, que no t'ho creus. Però, en general, la pel·lícula no està mal feta. És d'un director interessant. Em sembla que és ideal, ara que estem parlant amb aquests termes, de pel·lícules creïbles o no creïbles, que...
Bueno, pregunta a Joan, que abans m'has dit que m'havies fet cas
Hi havies anat a veure... Ah, què has vist? Ja t'ho diré. Take Shelter. Doncs, bueno, estem aquí, eh? Amb això, amb aquella història... Què tal el Take Shelter des de l'òptica del Joan? A veure, jo he vist Take Shelter, és un drama familiar, no sé si l'ho heu vist també vosaltres, és un drama psicològic. No, no, jo tinc de ressenya i tinc... Sí, és a vegades surrealista, el qual a mi, doncs, ja em distància una mica de l'obra, té terror,
I té fins i tot ciència-ficció i un drama apocalíptic. Surrealista, perdona, en quin moment? És una forma de dir-ho. Potser més que res tot el tema aquest de la tempesta que vindrà i tot allò em va semblar que estava fet amb un to de drama apocalíptic. Si vols canviar la paraula surrealista per drama, apocalíptic és igual. Però seria en el terreny de la ciència-ficció, més aviat. Jo em vaig quedar amb ganes, honestament, perquè la vaig veure amb ganes de saber per què t'havia agradat tant,
que m'expliquessis... És a dir, és una pel·lícula que en el fons planteja el tema, o li planteja a l'espectador el tema d'estar boig aquest senyor que veiem, aquest senyor que és un constructor, un senyor de la construcció, un parari, o percep alguna cosa que els altres no poden percebre. És a dir, jo penso que aquesta dinàmica és la que fa que la pel·lícula tingui continuïtat. I una cosa que està lograda, jo crec que és una cosa que està lograda, és, diríem, la intriga. Estàs realment pendent del que passarà perquè estàs invers dintre d'aquest dilema, no?
Ara, el que passa és que, en el fons, és un treball sobre l'esquizofrènia, i representa que la seva mare, la mare d'aquest xicot, està internada, o és una senyora que té esquizofrènia des de molts anys, i ell té por que li passi el mateix amb ell, llavors ell va veure el metge, comença a anar de tal, llavors arriba un moment que jo, per exemple, al final me'l deixa obert, és un final obert,
Però, a veure, jo ara recomanaria que ja l'has vist i per donar una miqueta pistes de com jo la vaig veure en el moment d'anar-hi al cinema. A part de tot això que comentes ara, de la tempesta, de la part apocalíptica, pensa en un moment amb el que t'estan parlant en bona part del metratge de la pel·lícula. A part d'aquest tema, que jo penso que està molt ben introduït, perquè tu primer estàs veient la tempesta i després te n'adones, quan ell comença a sentir trons
i veus que el seu company de feina no el sent, t'adones que això segurament és una cosa que només sent ell. Però fins aquell moment ho havies fet teu perquè ho havies vist com a objectiu. Llavors trobo que està molt ben tractat aquest punt. Però fixa't de què parla molt la pel·lícula contínuament, que ell està en perill de quedar-se amb atur, que han de fer una operació a la seva nena petita, la nena de la parella, i tornen unes dificultats enormes fins que aconsegueixen un contacte.
Arriba un moment en què ell es queda sense feina. Ella li dona una bufetada per quedar-se sense feina. Es gasta tots els calés que té amb la... El despatxen. No, no, em recorda que el despatxen de la feina. El despatxen de la feina, però en realitat ell ja s'ha compromès amb tots els diners que tenia a fer aquella mena, com es diu, un refugi. De refugi subterrani. Un refugi subterrani, perquè té por d'aquella tempesta. Però el fan fora perquè el cap... El fan fora per les coses que fa, vull dir, doncs, després...
En cap moment hi ha l'anàlisi de si ell té un moment determinat, un desequilibri que potser es podria tractar. Ara sí que es planteja, tu t'ho planteges perquè te'n dones compte que ell s'ho planteges. Però com a bogeria, no, no, però tots ho veuen com a bogeria, no com una qüestió que potser es podria tractar.
i millorar o mirar a donar-li un sentit, sinó estigmaritzat completament, com si estiguéssim a l'edat mitjana. I a part, quan parla ell amb la seva mare, si te'n recordes també, la seva mare li explica el que li va passar a l'època que li van començar a sortir aquells trastorns, que era una època d'estrès per ella extraordinari. El marit l'havia deixat, havia hagut de guanyar-se la vida com podia, de criar els fills. Vull dir, tota la pel·lícula ens està parlant de situacions familiars, socials,
d'una tensió extraordinària. Ens estan donant a entendre, que jo no sé si clínicament això és cert o no, però em sembla molt lluable que es faci en una pel·lícula, ens estan donant a entendre com sorgeixen moltes vegades els trastorns. No ja individuals, sinó col·lectius, moltes vegades. Això podia estar bé. Jo inclús he llegit un moment després de la pel·lícula un comentari d'un metge
I el metge deia, que suposo que ser psiquiatre, no ho sé, que ell deia que li semblava que com es reflecteix, diríem, l'esquizofrènia estava molt ben fet, excepte en el final. És a dir, ell considerava que al final destrossava una mica...
tota la història que s'havia portat fins a aquest moment. Perquè hi ha una altra qüestió. Bé, ell deia, parlo del que deia aquest xicot. A mi el que em passa és que entenc que hi hagi aquest allò, que entenc que té un crime, entenc que té coses curioses i tal, però a mi no m'acaba de dir res. O sigui, és una pel·lícula que en el fons... Perquè hi ha una altra cosa, Joan.
És que aquesta pel·lícula, amb tot això que t'està parlant, aquest punt apocalíptic que podríem veure i aquest final paradoxal, que veritablement no saps si aquella persona és un visionari o què és, en realitat, si fixes una miqueta en com ha anat tota la pel·lícula, com a mínim com jo la vaig viure, doncs hi ha un caire metafòric en tot el que t'explica. I en realitat el que t'està parlant és del mateix que parlava Inside Jobs, per exemple, aquesta pel·lícula, o del que parlaven altres pel·lícules que parlen sobre la crisi. La tempesta...
és una imatge, i ara ho dic perquè tothom que vulgui anar a veure-la la miri d'aquesta manera a veure què us sembla. La tempesta no és més que una imatge alegòrica
de la crisi econòmica brutal en què estan submergits tots els personatges en què estem submergits tots. Però això és una interpretació tan lliure que pot haver-hi millors d'interpretacions. Seria lliure si no fos que durant tota la pel·lícula t'estan parlant d'aquest aspecte social, de l'operació de la filla, de la manca de seguretat social, de la manca de garanties... No, però és que ell fa coses... Jo no he vist la pel·lícula encara, però ara ja una mica sentim-vos parlar i ja tinc la ressenya i tinc molt d'interès també,
Jo sí que ja ho estava pensant, no?, quan ja esteu parlant d'aquesta tempesta i de tot això. O tu, Joan, que diies, és que a mi això no em diu res. A veure, pensem una cosa. Hi ha un... un volum de població que sí que està patint aquests trastorns de tipus mental. Ja... Sí. T'ho dic amb coneixement de causa. Mira, ja... Em penso que era un de quatre cada quatre persones, o sigui, un 25% de la població... Això en temps normals, eh? En temps normals, vull dir, si algun temps és normal, eh?
Són estudis amb xifres estadístiques i comprovadíssimes. Hi ha un 25% de la població que o ha patit o durant la seva vida patirà algun trastorn de tipus mental. És veritat que la depressió és el més habitual, però també n'hi ha més coses. I també és cert ara... Sí, home, per suposat, jo no vull fer... No, en absolut...
Home, Déu-n'hi-do, una depressió no tractada, Déu-n'hi-do. Que li diguin a les vontries de melancolia. Melancolia parla de depressió, eh? Jo el que sí que vull fer un esmen és que precisament aquests dies, i jo a la premsa sí que ho he llegit fa poc, un parell de setmanes, hi havia un article, no me'n recordo, és un psiquiatre director del Servei de Salut Mental, no me'n recordo ara si era de Marturell o de Sant Joan de Déu,
una carta dels lectors ni tan sols tenia un espai propi ho havia d'enviar com a carta del lector i llavors on explicava i donava un toc d'atenció que a les consultes de psiquiatria estava augmentant moltíssim el volum de persones que estan arribant el que passa és que hi ha una part de la societat que encara no veiem això i existeix i està aquí i
A veure, i que aquestes persones, i a més amb totes les retallades que s'estan produint a nivell de protecció de salut i de psicosocial... Però això, la pel·lícula és molt americana. No, jo ho deia una miqueta en comparació amb això. Tot això surt a la pel·lícula. Que això és veritat, eh? Jo penso que és una interpretació. Que això és veritat, eh? I que el risc de suïcidi, que s'està augmentant el número de suïcidis, igual que a Itàlia, igual que a Grècia. Sí, jo estic d'acord amb això. Però una cosa és que el que passa a la pel·lícula, el meu deminat, és que ell...
creu que s'està tornant boig, que creu que té l'esquizofrènia com la seva mare. I, de fet, ell va veure el metge i, de fet, va veure la seva mare perquè la seva mare li expliqui com va patir i com va notar que era esquizofrènica. I, aleshores, clar, no és el mateix. Una cosa és que tu estiguis en una tempesta i que estiguis allò i que tu t'afecti i que tal, i l'altra cosa és el comportament que fa, que ell és obsessiu... El mateix en una altra època. Vull dir, la situació d'estrès en dues èpoques...
Ell mateix no ho reflecteix, això, clarament, perquè és un actor prou hieràtic, diguéssim, com per no fer gestos exagerats. Però tot el que li està passant, l'atenció que comporta... A mi, sincerament, jo entenc que és una lectura possible. Tot això es veu. Però jo entenc que jo no la vaig fer perquè en cap moment em va sugerir la pel·lícula això.
Clar, aquí entra ja en joc les apreciacions personals, el que sempre diem, no? En el cinema és això... No vas com una taula rasa. Vas amb les teves experiències i vas amb la teva... Si el director hagués volgut fer un paral·lelisme en algun moment determinat sobre l'economia, tenia molts elements, moltes maneres de donar-ho a entendre. Encara en moments es dona a entendre. El que jo sí que diria... Bé, jo no l'he vista, per tant, ni no jutjo...
El que sí que hi ha moltes pel·lícules en aquest moment amb molts... amb diferents estils que utilitzen el tema de la por. El tema de la por... la por irracional sobre alguna cosa incontrolable. Perquè jo, a veure...
Tant por és fer vampiros com fer... Hi ha en aquest moment, jo crec, moltes manifestacions artístiques que, en cine en particular, que utilitzen el tema de la por messiànica. Suposo que sabeu... I això sí que m'ho crec, però això no és segur que estigui relacionat amb la crisi. Primera, història. A veure, no ens deixem tampoc
La crisi és una crisi bàsicament europea. Brasil estarà bé malament i està peor. Però no té crisi. Austràlia no en té. Estats Units... La crisi no és mundial. És a dir, no ens pensem que som el llumbrigo del món. No som el llumbrigo del món. Som, d'altres homes, la zona del món més protegida que està en viés de desprotegir-se. Això sí que és veritat.
Això sí que és veritat. Però... Però és que això no és el tema de la pel·lícula. El tema de la pel·lícula juga, per mi, és a dir, des del punt de vista meu, és que a mi m'agradaria que potser hi hagués això, o jo hagués vist això, o se m'apuntés això. Ara t'he de donar una altra dada, eh? Jo tinc aquí la ressenya, sí que parla d'unes notes del director, i a veure, sí que parla, a veure, que nosaltres estem fent una miqueta clar la interpretació que cadascú pot fer, i com tu, com espectador, com ho pots relacionar amb el teu bagatge, no?
A veure, el director que diu, per exemple, diu que ell estava passant per un bon moment personal, però en canvi sí que sentia aquella por, una miqueta, el que tu deies, Carme, una comenciànica i relacional, que forma part de l'ésser humà, forma part de la vida. Des del moment que estàs viu...
tens por de perdre aquella vida. I després s'explica que des del moment que ella comença a tenir coses, per exemple, es veu que feia por que s'havia casat, que ella tenia una feina i tal, clar, llavors diu, és quan em va començar la por de dir, ostres, por a perdre això que estima. Una miqueta és una por existencial. Jo crec que és millor que vegis la pel·lícula i després opinis una mica perquè, clar, el que digui ell, vull dir, no sé... Ah, vale, vale, no, però el que ell deia perquè estàvem comentant... No, però és que no em serveix de massa perquè...
No sé, el senyor Hanecker explica unes coses també quan veu la pel·lícula i jo a vegades no l'hi veig, o a vegades sí. Jo he de confessar. Joan, però ho deia perquè tu em comentaves, i tant, que així que pugui veure la pel·lícula, no? Però perquè tu comentaves que, clar, que no sabem realment què és el que volia dir el director. Jo he portat aquí, llavors, una miqueta la idea d'ell. I que sí que estàvem passant també problemes econòmics, també. Una cosa, una cosa. Però bueno, que no deixa de ser cadascú el que... Una cosa és el que ell volgués dir, altra cosa és el que diu.
Per tant, tu pots tenir la intenció, com a escritor, com a director de cine, de tenir unes intencions, però el que no vol dir que estiguin lucrades, que no estiguin...
plasmades, que no estiguin dites. Llavors, per tant, doncs, bueno... Si la veieu la pel·lícula i li trobeu aquestes coses, doncs encantat. És a dir, no... Però, vull dir, sense veure la pel·lícula em sembla una mica... Una mica... Jo, honestament, aviam, està ben feta, no m'agraden els actors, eh? Confesso que la... Qui són els actors? No sé qui són. És la Jessica, com es diu aquella, la...
La Jessica Chastain. Qui és aquesta noia? Aquesta noia és la que feia l'àrbol de la vida i que feia també la deuda. Allà ho fa bé, l'àrbol de la vida. I, en canvi, jo crec que és una noia que s'ha posat de moda i jo tinc la sensació, és una sensació absolutament subjectiva, que aquesta noia no té futur. Així com, per exemple, jo he vist fa molt poc, amb el meu nano, que per ser-ne vaig quedar supersorplès, Los Vengadores.
que és una cosa produïda pels Marvel. És en 3D, no? No, no, és normal. No està en 3D. La pots veure en un format o en un altre. Ah, jo l'he llegit. Totes aquestes d'ara es poden veure. Resulta que te'n dones compte que els actors estan brillants. És a dir, hi ha el Samuel J. Jackson, l'Escarlett Johansson, que jo no tenia per una bona actriu, i és una actorassa. El Mac Ruffalo, el Robert Nowet... És a dir, tots són bons actors que, a més a més,
Està una pel·lícula produïda de diversió, d'acció. El meu nano, em va posar una cosa i vaig demanar el meu nano. El nano surt del cine i em diu, pa, vau tornar a veure. I vau tornar a entrar. No, no. No m'ho havia dit mai. No m'ho havia dit mai. Però l'altra cosa encara més important, això vol dir que els americans, això entenc el barret, són uns genis venents,
És que com que resulta que tots són... Han reunit quatre herois, superherois d'aquests, el Capitán Amèrica, el Hulk, el Thor i l'Iron Man, i a tots els fan treballar. I clar, el Manu surt del cine i em diu... I la Bédua Negra, també. Qui? I la Bédua Negra, que és la Scarlett Johansson.
Doncs la meva dona, també. Però ho fa perfecte la Jackson, eh? Quin gravillet, eh? Surt el de cine, el meu nàmer i em diu, escolta, em vull documentar sobre aquests herois. Imagina't. Que vol dir que els Marvel han aconseguit vendre el producte, no solament la pel·lícula, sinó els seus còmics. Joan, a tu t'està passant una cosa. Amb l'arba de la vida et va canviar la manera de veure el cinema. Però el teu fill també te l'està canviant. Sí?
No ho sé, per què? Bueno, i això és bo, no? Què queda dolent? A veure, jo el que vull dir és que per exemple, aquesta pel·lícula està bé, és una pel·lícula ben feta, segurament és la millor que han fet amb aquest tipus.
Potser és massa llarga, dura dues hores i vint minuts i potser en dues hores n'hi havia més que suficient. Però la pel·lícula funciona. És una pel·lícula avui llegit a La Vanguardia. L'heu vista, vosaltres? Mai més, eh? Ja no em convencen mai més per anar a veure una pel·lícula d'aquesta. Per favor.
Però bueno, que si hagués anat amb el meu fill segur que m'hauria agradat. I llavors et canviarà l'òptica de les coses, cosa que és bona sempre. No ho despreciïs perquè segurament...
En qualsevol cas, mentre els sectors, per exemple, tots aquests, els veig que tenen futur, jo no veig... I per què veus aquesta noia que no? No sé, és una sensació que tinc que no la veig ni atractiva, ni que tingui gràcia treballant, ni que tingui futur. I em puc equivocar, és a dir, em puc equivocar. Ja veurem...
Què passa realment, eh? Guaita, qui ha vingut? Guaita, la sorpresa ja. Jessica Chastain. Aquesta, perdona, és la que sortia... A l'arbre de la vida. A l'arbre de la vida, però també, a part... A la deuda. A la deuda. Bé, doncs, Take the Shelter, que encara no t'he acabat d'explicar, el paper que té les vacances, que és el que viuen en un moment determinat de la pel·lícula, concretament, té també un altre caràcter claríssim.
És a dir, ell estava protegint-se, buscant un refugi per passar aquella tempesta, que ja he dit la interpretació que té aquesta tempesta per mi, jo crec que pel director, pel que ha llegit una miqueta Rosa Maria, també ho té, i pel que ha comentat Carme, doncs aquestes vacances tenen un sentit molt clar. Les vacances és allunyar-te, és a dir, fer-te creure que tu pots viure més enllà de les teves possibilitats. Això és el que significa les vacances en aquesta pel·lícula i és el que moltes vegades significa la vida de moltes persones.
ens hipotequem, fem vacances que no ens podem permetre, demanem crèdits per fer aquestes vacances, i això és el que li passa als personatges en aquesta pel·lícula, que es troben completament allunyats de la mínima seguretat que s'havien anat construint, fins i tot amb una bogeria. Però si es vol dir tot això, Francesc... No entenc per què dimonis ja tot el tema de l'esquizofrènia, és a dir, no l'entenc. No entenc per què dimonis... Jo crec que ja hem parlat molta estona, si us sembla, hauríem de fer una petita cosa. El tema...
que això l'entendria més fet per un director europeu que per un director americà per això aquesta pel·lícula és tan extraordinària perquè ho fa un director d'allà i ho fa amb aquestes claus és una pel·lícula que s'assembla molt a l'ambient i a l'opressió d'una pel·lícula com en l'habitació en aquella amb el Tom Wilkinson
de la qual hem parlat moltes vegades, i amb la Cici Espàsec, que és el simola, el fill, i la manera com comencen a sortir coses a partir d'allà. És una pel·lícula també americana. Vull dir que és molt curiós. Aquesta em va recordar no en la temàtica, però sí en la manera d'estar narrada.
D'aquesta pel·lícula, si us sembla, el lleugerem una miqueta. Aquesta tensió, que és la que d'aquí tan positiva, tan interessant. No, no, no. És una pel·lícula que dóna de si. I un cop l'hagin vist d'allà... Veieu-la, veieu-la. Exacte. Parlem del Robin Geridian, és el que us vull proposar. Ah, jo pensava que anava a parlar de l'amor. Ah, de l'amor. O parlem de l'amor. Jo tinc una altra, que és la Vilamalla, que és aquesta d'una pel·lícula d'una petita història...
del campament saurí de la sala occidental, que és el retrobament de dues germanes, una que ha viscut a Espanya durant 16 anys, des dels 10 anys fins als 26, i que es retorna i es mostra com es viu al camp dels refugiats
És una pel·lícula d'unes imatges bellíssimes, vull dir, el senyor aquest, jo no el coneixia de res, es diu Pedro, és espanyol, Pedro Pérez Rosado. Es veu que havia fet ja anteriorment, doncs, algunes pel·lícules, una que es diu Cuentos de la guerra saurí, del 200.000 quadre, però que jo no conec, i també ha fet diversos documentals sobre aquest tema.
I la veritat és que el que mostra la pel·lícula, que trobo molt interessant, és la dificultat de viure en un campament d'aquest tipus. Però això ho veus tan clarament, ho veus tan explícitament, que a més a més a aquest senyor li interessa el tema de la dona...
el tema de la immigració i el tema del poble saurí, i aleshores notes com això ho lliga amb una història petita, una història que no té... que de fet potser la gent ha criticat de la pel·lícula que no toca bàsicament el tema, diríem, de polític, que no toca la problemàtica del poble saurí. Però, en canvi, a través d'aquesta petita, diríem, història de dues germanes que es retroben, una que és paralítica i que està, doncs, en el camp de refugiats, i l'altra que ve de València...
i que es coneix, i es torna a relacionar, i torna a intentar sobreviure, bueno, amb un aire documental es fa super, super, per a mi, molt interessant. Bueno, jo crec que no, ja més o menys és el més important, ja us ho he dit. Jo tinc moltes ganes. I tu l'aconselles com se diu? Jo l'aconsello. Es diu Vilaya. Vilaya. Vilaya. Vilaya. Què vol dir província? És una província d'allà, sí. En Saharaui. Sí, sí. Bueno, doncs jo és que no sabia...
Carme, si volies parlar o no, que deies que tenies retallada la mort i que ja t'havies fet immortal, no sabies si volies anar per aquest camí o no. No em penso fer immortal perquè encara que vulgués no ho puc assolir fàcilment. No, que jo et comentava que quan havíem fet la reestructuració de temes em veies dir, em sobra un tema?
M'havia dit, trobem aquest tema. Ah, vols dir? Sí, i tant. Però, bueno, no passa res, jo puc parlar. No en soc conscient. Com de moltes altres coses, no en soc conscient. A veure, doncs el tema és sobre el tema de la mort al cinema. Jo, com que no he buscat masses coses, l'únic que he reflexionat perquè fem un petit debat entre nosaltres. I, per tant, se m'ha acudit al següent.
Amb quines òptiques podem veure el tema de la mort relacionat amb el cine? I a mi m'han sortit sis o set. Jo us les plantejo i les desenvolupeu amb la manera que creieu que el suggeriment que us faig... Dona lloc. Exacte. Llavors, de senzill a complicat, diria, per exemple...
el tema de la mort com la mort èpica d'un actor o una actriu, la mort real. Però que en el cine això té unes connotacions que són molt específiques perquè en fan dels actors uns déus molt específics. També passa amb els futbolistes, però semblant a això, jo crec que en més llarg termini.
I entenc això com la mort del James Dean, no és una mort qualsevol, és una mort molt peculiar, la mort de la Marilyn Monroe, del River Phoenix, per exemple, del Bruce Lee... Aquest tipus de morts són unes morts, diria, que pel fet de com és l'actor o l'actriu, tenen unes conseqüències quasi històriques
que no té altres tipus de... I sobretot de mitificació, no? Perquè són mites, perquè són mites. Passa igual amb cantants també, no? Exacte. El cantant de Nirvana, el Corcovén, i això, doncs, quan moren joves, no? Doncs passa això, no? Sobretot els que moren joves, perquè... Però això és bastant diferent, em sembla, que el que està plantejant a la primera part. O sigui, no veig el Nirvana tractat pel d'això, pel... com se diu aquell ara?
Sí, el director d'Elephant. Exacte, el Gus Van Sant. Penso que estàs parlant de l'amor de la persona, no d'un cantant o d'un mite, només. El mite va més enllà de les pròpies representacions cinematogràfiques. Sobretot per l'espectador. Per alguns espectadors, suposo. Jo m'imagino que quan vas, no sé, com a mínim vas madurant,
Tot el que és mitificació el te n'adones més que no pas quan ets jove. Llavors això és una cosa que penso que cal deixar-la ben posada. Quines altres? Si vols us les comento totes i llavors les que em semblen més suggerents hi entrem. La mort de directors...
Jo he pensat en el del Nicolas Rice perquè el Wim Wenders va fer el documental aquell i penso no hauria sigut fàcil de fer si no hauria sigut amb un director i un director de la talla del Nicolas Rice fixa't que és una cosa sorprenent perquè parla del final de la vida d'un director recollint la seva obra des d'una òptica de la mort en el fons perquè és l'acabament d'allò
L'altra és les diferents morts del cinema. Ha mort, va morir el cinema sonor, va morir... Ai, perdó, el cinema amut. Va morir el cinema en blanc i negre, va morir una part del cinema amb el naixement de la televisió, va morir una part del cinema amb el naixement dels DVDs,
i la seva forma de veure cine és una altra. Ara podem dir, com que normalment quan parlem d'això em dieu que no li veieu futur, però jo no n'he vist cap en tres dimensions, però en tot cas el cinema té moments en què es transforma i...
es transforma i deixa morir l'anterior, com va passar amb el cine mut. Ara el que mor és el cinema analògic, en aquest sentit. Fins i tot en un cinema vaig veure a Cerdanyola que posaven un anunci dient que ens ha donat grans moments a la nostra vida i li agraïm el cinema analògic. Ara tot ho tenim en cinema digital. Vaig quedar molt parat. Era com una necrològica. És una necrològica. Clar, perquè el cinema està lligat a la història
La història es transforma tecnològicament, humanament i sociològicament i, per tant, té morts d'aquesta mena que marquen etapes degudes exclusivament al canvi aquest, que és un tipus de mort. Això és el que sembla a mi. L'altre és... a la mort d'un tipus de cinema, de cinema actor. Per exemple... D'autor?
D'autor, sí. Jo, per exemple, la Nobel Bach va morir. El neorealisme va morir. I no es pot fer... Es pot fer una pel·lícula com un Rossellini, però no es pot fer el neorealisme de l'època amb la qual la va fer Rossellini. I la Nobel Bach passa a algú semblant... Bé, ja l'ho... Clar, perquè és producte de l'època. Perquè és producte de l'època i llavors dona un context que crea un tipus de cinema...
que històricament s'acaba i s'acaba com a estil i com a temàtica i com a manera de fer cine. I com a mita? I com a mita en alguns casos, segurament, sí. En alguns casos, per això. Llavors ja veus que no és una cosa directa.
Sí, perquè el mite del cinema d'autor també va existir. Vull dir, fins i tot el John Ford el vam transformar en mite, en realitzador. I sí que és cert que és molt bo, però, esclar, comparat amb un Fellini o bé amb un Rossellini, fins i tot, com dius tu, penso que hi ha unes distàncies, sobretot, a un nivell ideològic, potser, o filosòfic,
No sabria diferenciar els dos conceptes. El que no mor mai, en qualsevol cas, és el cinema comercial, oi? Aquest està aquí per quedar-se. Aquest era massa fàcil. Això és com si em diguessis que el teatre no mor el teatre comercial. No, no, és que el teatre no és que sigui comercial, és que està pensat perquè algú l'escolti. I llavors, el cine no és que sigui comercial, és que està pensat perquè algú l'escolti quan... El vegi, perdona...
quan una cosa està pensada i està creada i existeix de per ser perquè un grup... La gent la vegi. La vegi, la contempli i està lligada al comerç. Si no la contempla és un fracàs, clar. Clar, està lligada a això. O sigui que el cine comercial jo no pot morir perquè... Comercialment, es depèn d'alguns casos, pot ser que sigui una pel·lícula boníssima i sigui comercial, i en alguns casos pot ser que sigui una pel·lícula boníssima i no sigui comercial. És a dir...
El que passa és que el fet que sigui comercial o no és una mica com les obres de la literatura. Hi ha alguna cosa que no saps per què funciona molt bé, molt bé, molt bé. Jo no entenc mai per què el Larson, per exemple, funciona tan bé, perquè considero que no té molta qualitat i, en canvi, et quedes meravellat perquè la gent l'ha llegit. Però jo considero que literàriament no té cap qualitat. Però llavors, el que jo entenc de com estàs plantejant el tema és que més de parlar, que jo pensava que era de la figura de la mort, de la manera com a personatge o com a fet...
Voleu que us digui que la veritat no me'n recordava de quin era el tema. Deixeu-me acabar alguns altres més, o millor encara entro amb els vostres. No, no, bueno, són moltes maneres. L'amor amb escena, perquè ara sí que vaig al cine, i llavors els sugeriments de l'amor, que pot ser, per exemple, los otros, és una manera de veure l'amor...
amb sugeriment, que no és el mateix que la mort... Clar, la fàcil és dir les morts massives. Les morts massives dels Werstens o dels Tarantinos o morts massives. Això al cine en dona constantment. Però les sugerents, com la de los otros, que en podeu pensar més, a mi és la primera que se me va córrer i per això vaig pensar... Hi ha més, hi ha més. Però és un tipus. Després, la mort...
sobre la mort mateixa. És a dir, les invasiones bàrbares o el tema del Sant Pedro, el tema en si ja és la mort. I llavors el tractament pot ser això, les invasiones bàrbares, que és, de fet, una història, o la història real del Sant Pedro, que és una vivència. Maledentro. Maledentro, exacte, no em sortia el títol.
que és una vivència, però el cine les agafa totes dues, perquè el cine té aquesta versatilitat, pot agafar coses molt i molt diferents. Després se m'havia acudit... La mort com... L'exemple era la de l'Angélica de l'Oliveira. La mort en un conte...
en el que la morta és el personatge. Perquè la història, no sé si la recordeu, no sé si l'heu vista. Sí, sí, sí. Fabulosa història. De fet, és un escriptor, em sembla que és un escriptor ell, o un estudiant, o un fotògraf, que ha d'anar amb una casa d'aquestes importants... A fer una fotografia. A fer una fotografia de la morta. I se n'enamora del somriure de la morta.
Vaig trobar que era d'una... Psicoanalítica. Psicoanalítica. Perquè així ciueixes. Perquè així entres en aquest camp. És que aquella pel·lícula és tremenda. Ara que l'has esmentat i t'ho dius tu també. A mi el que em passa és que... Ja has acabat? Ha donat una visió de l'amor molt més àmplia del que s'esperaven nosaltres. Ja feia la mort en el cine també. Però les altres també m'ha semblat
No, no, em sembla superoriginal, eh? Interessant. Jo et felicito perquè realment no se m'hagués ocorregut una llista tan extensa i tan amplia i tan exhaustiva... I tan variada. I tan variada les possibilitats que compareix la mort amb la relació al cinema. El que passa que jo vaig pensar, en el moment que tu vas dir el tema... És que jo no me'n recordava del tema. ...que tractaries una cosa com... Miri de 5.000 o, per exemple, o doncs...
Què sé jo, entens? És que aquesta, ara encara... Sí, ara estic aquí... Llavors, a mi el que... Jo considero que el tema de la mort és un dels temes clau. És un dels temes clau, un dels temes més importants del cine, de la literatura i del teatre. I aleshores jo crec que a l'entorn d'aquesta... Quan tu ets conscient que et pots morir, que et queden només un temps curt per viure, etcètera,
Bueno, plantejàs moltíssimes coses. Ara ens queda un minut de programa només. És una manera de morir també, no? Seguirem comentar això un altre dia. Doncs bé, la setmana vinent, Joan, mites del món actual en el cinema. Agafeu-vos, agafeu-vos. Cinemasensecondicions.blospot.com per tornar a sentir, com sempre, aquest fabulós i sense condicions programa de cinema a Ràdio Les Verdes. No hem parlat encara, Rosa Maria, de la pel·lícula
Tal cine a Utopia, aquest divendres, dia 11. Vinga, fem un patet. Nader i Simín, una separació. Molt bé, molt bé. A dos quarts d'onça en el casal de jove. Ja ho hem dit, com a mínim que quedi constància. Molt bé. Bona nit.
La ràdio de Sant Junts
Fins demà!