Bona nit
Bona nit
Bona nit
De la magnífica escritora Virginia Woolf, quien supo verbalizar en apenas una línea una realidad sabida por muchos y provocada por unos cuantos más.
Corrió el 24 de octubre de 1929 y tras una serie de conferencias que la autora había desarrollado tan solo un año antes, en la Universidad de Cambridge, su ensayo Una habitación propia veía la luz.
Y en dicha publicación la escritora apuntaba ideas como la que origina este texto.
Woolf, conocedora de su tiempo y de las limitaciones que las mujeres escritoras enfrentaban en una tradición literaria dominada exclusivamente por hombres, se preguntaba qué necesitaban ellas para escribir buenas novelas.
Y con el título de la obra, ya ofrecía una respuesta total. Una habitación propia, que decía. O lo que viene a ser lo mismo, independencia económica y personal.
Woolf veía como las mujeres habían sido apartadas de la escritura debido a su progresa relativa, y sabía que la libertad financiera a sí mismo les traería la libertad para escribir.
Como mínimo para empezar. Por aquel entonces, las mujeres ya podían votar, al menos en su Inglaterra natal, pero aún quedaba un largo camino por recorrer.
¿Y ahora? ¿Queda mucho?
Que la escritora más vendida de las últimas décadas, Joan Rowling, se viera obligada por sus primeros editores a llamarse J.K. Rowling, a finales de los 90, parecía responder a mi pregunta.
Pero las estadísticas más recientes confirman nuestra sospecha. De los 55.500 títulos registrados en 2018, sólo el 32% fueron de autoría femenina.
En cifras, ellos presentaron 34.183 obras, y ellas 17.801. Una diferencia total de casi 20.000 obras.
De la calidad de las mismas, hablamos como siempre, enseguida.
Porque hoy aprovechamos que en Saint-Juice estamos de novembra literari para serviros la empanada más literaria de todas.
Y como este año llega a su novena edición, dedicado a la literatura en femenino, nuestras tres voces habituales no serán ni mucho menos las únicas.
Buah, ¿eh?
Buen día.
Aquí en Purchas, es de cuento de Navidad, Oswagat.
Yo estaba pensando, entre anuncio de perfume y también un rollito banda sonora japonesa.
Pero, en el fondo, esta canción que estamos escuchando y que nos acompaña es una de las miles revisiones de Rischta, de Max Rischta, del compositor alemán, sobre arte, cultura, teatro.
De hecho, esto es una visión suya de la obra de Virginia Woolf.
Un día nos vendrá el advocat de Rischta y nos dirá, eh, eh, eh, eh, por favor, eh, queremos comisión de esto.
Entonces aquí ya anirem a una otra rádio, ya está, anirem fent salterones.
Sí, exacto.
Pero bueno, ¿y cuáles son esas voces que apuntaba yo hace escasos minutos?
Bueno, las trobamos, ahora lo veremos, ¿no?
Aquí hay tres voces masculinas que deberían sentirse muy culpables del tema de hoy, porque además, bueno, pero no solo por ser hombres, hombres caucásicos, blancos, del primer mundo.
Los privilegiados, los privilegiados.
No, vinga, va, avancem amb el programa d'avui, que tindré una clau femenina, que quedi clar.
Com podem veure amb la quota del programa de tios.
Intentarem fer-ho el millor possible, això queda clar.
Recordem, xarxes socials, Facebook, Empanada Cultural, Instagram, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L.
i al Mixcloud aviat tindrem altres mitjans de streaming, diguéssim.
Encara estem decidint, mirant, comparant.
Perquè tenim moltes ofertes, quan s'ha trobat a Spotify, clar.
I ara és quan decimos, por favor, que l'oigente llame y opine.
Estamos abiertos a nuevas propuestas.
Estamos en directo.
Mixcloud, Empanada Cultural, trobareu tots els podcasts.
I bueno, avancem.
Menú del dia
Què, Pol?
Que em sembla que aquestes veus que jo parlava, no?
Perquè està molt clar quines són les tres veus habituals.
Però quina és la veu que ens acompanyarà avui?
Avui aprofitarem, justament que has comentat,
que és a Sant Just d'Esvern, el 9è novembre literari,
per portar una de les participants,
i a part escriptora de renom,
que és Maite Carranza, la qual hem pogut entrevistar.
Hòstia, genial.
Molt interessant.
De fet, això de 9è novembre literari em recorda...
Ja és prou literari.
9-9-N, no?
Ui, ui, ui, ui.
Entrem ja...
No, no, no, no es compliquem més la vida.
Avui ja tenim una emperada al forn.
Exacte.
No es compliquem.
És terreno pantanoso, avui.
O sigui, no fotem més pa.
No, no, és que...
Jo crec que pacarem de precavuts, avui, em sembla.
No, tranquilos, que jo, como siempre,
respondo fiel a mi religión,
hablaré de cine,
pero hablaré de una adaptación literaria,
La vida invisible de Eurídice Guzmau,
que así se llama tanto la novela
escrita por la periodista
y escritora brasileña Marta Batalla,
como la adaptación que hace de ella
su compatriota Karim Anul.
Molt bé.
I tu, Ferran, què ets portat?
Mira, jo, seguint, com diu l'Adriana,
amb la meva religió, que són els videojocs,
avui faré un apunt crític sobre ella.
Parlaré del Gaming Ladies,
que, lamentablement, segueix sent una necessitat.
com una necessitat.
Ja ho veureu, ja ho veureu.
Gaming Ladies, que sona com un terme...
Gaming Ladies.
Pot ser un terme com molt pejoratiu.
Ah, de Gaming Ladies.
Exacte.
Pot semblar un terme molt pejoratiu,
però com moltes coses que han fet
els moviments feministes i tal,
és apropiar-se,
igualment va fer-ho la gent de color,
apropiar-se de les paraules
i de les expressions per reivindicar...
Per empoderar-se elles mateixes.
Llavors, això, ja ho veureu,
perquè avui el tema és d'orillo, eh?
Per mi, almenys personalment...
Bueno, és que amb els videojocs,
no sé jo quin...
Ja ho veureu.
Doncs avancem, no?
Vale, continuem.
Llibres.
Ole.
Que m'agrada.
Doncs, bueno, com us acabem de dir,
vam poder entrevistar Amai de Carranza.
De fet, vam fer la primera versió de Radio Mòbil,
no, Ferran, no?
Sí, sí, vam anar tu i jo.
Potser ho he vist per xarxes,
però vam agafar tots els micros així que tenim...
De Colorines.
De Colorines.
La bandera de Bolívia, més a menys em sembla que és...
Molt de revís actualitat.
Exacte.
I vam anar a casa de Amai de Carranza,
que viu a Sant Feliu de Llobregat,
un poble veí de Sant Just d'Esvern,
però avui sí que ens centrem gairebé per primer cop
en una cosa que passa a Sant Just d'Esvern,
que és el que has comentat a l'editorial, Adriana.
El 9er novembre literari.
9er novembre literari.
Llavors, hem aprofitat per entrevistar la Maite Carranza
no només com a participant d'aquesta...
De fet, la setmana que ve participa una tal rodona,
entre altres artistes.
Queda una setmaneta, no, de fet, del novembre literari?
Sí, queda...
S'està acabant ja, sí, sí, sí.
Hi ha tres o quatre events que ens queden.
Sí, sí, crec que sí.
I qui és, no, Maite Carranza?
Perquè, clar, hem dit que és escriptora,
però en realitat és també bastant polifacètica
en el sentit que també ha escrit molt de guió,
ha treballat per teles com TV3 o Telecinco.
O sigui, ha fet guions com ara Poblenou.
Pel·lícules, també.
Sí, però sèries tan emblemàtiques
que tots coneixem, com Poblenou,
on hi s'ha de poder.
A part que té la tira de premis.
De fet, vam tenir l'oportunitat
de gravar-li un vídeo, no, tu i jo, Ferran.
I aquesta seva té tot de premis, també.
Bueno, el típic, no?
Que al final, quan ets reconegut,
doncs, hi porta molts anys, també.
I potser molts espectadors recorden llibres.
L'havia llegit algun llibre a ell
perquè és una prolífica autora infantil.
Sí, i juvenil.
Sí, sí.
Bueno, del Baixell de Vapor, no?
Que és aquella...
Exacte.
Sí, sí.
Hòstia, segur que n'he llegit algun llibre a ell.
Home, segur, segur, segur.
Llavors, arran de la seva participació
en el novembre literari,
doncs, el que vam fer és preguntar-li
de què va aquest esdeveniment, no?
I què vol impulsar com a proposta?
Hi ha llibres exposats, com per Sant Jordi,
i bé, doncs, també s'està fent a Barcelona,
al Nadal, al voltant del Nadal,
que la gent s'acostumi a regalar llibres.
A més a més de regalar altres objectes,
doncs, que la lectura també sigui
una possible compra per Nadal.
I, a més, aquest any, justament,
que dèiem, no?, és la novena edició,
reivindica i homenatge a aquestes veus femenines
de literatura contemporània.
Tu has estat parlant molt, no?,
a l'editorial sobre, justament,
d'aquestes veus, a vegades silenciades, no?,
i ella també té una proposta, no?,
de què vol dir, o sigui, què es vol aconseguir amb això, no?,
com es tracta el gènere des d'un esdeveniment així,
o inclús des de l'art en general,
perquè ella també fa incís, inclús a ella mateixa,
com ha tractat els rols, tant masculins com femenins,
en les seves obres.
És una perspectiva de gènere,
és a dir, a vegades pot ser més combativa,
o denunciar,
però, simplement, pel fet d'escriure,
i escriure des de les teves pròpies experiències personals,
estàs donant una visió del món
passada per la criba de ser una dona,
és a dir, és una dificultat afegida
o és una perspectiva determinada.
Només per això ja n'hi ha prou,
no cal tampoc haver incidit en temàtiques,
però jo en els últims anys sí que puc dir
que, de forma casual,
perquè no ha estat tampoc una estratègia meditada
i que hagi perseguit un objectiu,
sinó que sempre procuro escriure
d'aquells temes que em preocupen
o que em motiven o que em criden l'atenció.
I he passat d'una forma natural
per diversos temes que en ells mateixos són complexos
i que toquen directament a la condició femenina.
un d'ells ha estat els abusos sexuals infantils,
que també afecta els homes,
perquè també, com tots sabeu,
els abusadors no distingeixen a vegades dels sexes,
però es pateixen normalment els abusos sexuals,
més les noies que els nois.
I la meva protagonista també era una noia.
Després he passat també per la mutilació genital femenina,
amb una novel·la per a adults,
i aquest és un tema molt delicat i compromès,
i també, diguéssim, en els últims llibres que he publicat,
doncs d'alguna forma ha sorgit alguna crítica,
alguna perspectiva de gènere que m'ha motivat
i he donat més importància de la que estava prevista,
perquè en una novel·la recent, Safari, per exemple,
que és una aventura infantil,
hi ha tota una declaració de principis contra el masclisme,
tant entre els ximpanzers com els humans,
o sigui, els antropòlegs,
i aquí hi ha un paral·lelisme que va sorgir de forma natural.
I en una novel·la que no té res a veure tampoc ni amb feminismes
ni amb la condició de la dona,
també vaig crear un personatge femení
que va anar adquirint un protagonisme,
una entitat que va, ell la mateixa,
va cridar pel clam aquest,
un clam que les noies d'avui dia a vegades no entenen,
de ser una dona del segle XIX,
era realment caminar per la vida
amb un pes afegit de limitacions
que mai podrien córrer en les mateixes condicions que un home.
No, és que a més ens ha destacat molt
justament els papers femenins que ha escrit,
però també hi ha aquest tema
que potser per un artista és més fàcil,
òbviament, emolar el teu propi gènere
que no a la inversa.
Però què passa, no?
Llavors, quan intentes crear un personatge masculí
i sobretot amb el tema de...
Aquesta paraula que hem escoltat molt últimament
que és la identificació, no?
Quan t'hi identifiques amb un altre, no?
No sé si ho teniu en ment, no?
El tema de...
Sí, jo m'hi identifico com a...
Com t'hi projectes.
Sí, no?
Llavors, com de difícil o com d'arriscat,
inclús, pot ser interpretar o recrear el gènere invers, no?
Des de la circumstància de ser dona,
doncs a mi em resulta molt més fàcil
ficar-me dintre de la pell d'un protagonista femení
que no pas masculí.
però els escriptors i les escriptores hem de practicar el travestisme.
Igual que, doncs, han fet tots els escriptors homes
que s'han ficat a la pell de dones.
Jo recordo aquella frase que a mi em va colpir
i que deia, i vaig llegir perquè no el vaig sentir de primera mà,
que quan Flaubert va ser acusat, doncs,
per haver escrit un llibre tan polèmic com Madame Bovary,
i li preguntaven qui és Madame Bovary
perquè volien acusar-la per adulteri,
ell es va aixecar molt digna i va dir
Madame Bovary, c'est moi.
I per què? Doncs perquè ell era Madame Bovary.
En realitat, ell s'havia ficat a la pell d'una dona,
doncs, adultera,
i ho va viure amb la mateixa intensitat que si fos una dona.
I ho va fer molt bé, molt bé.
Igual que Tolstoi amb Anna Karenina
o, doncs, el Clarín, doncs, amb la regenta.
Per tant, no està abatat aquesta mirada
des d'un altre gènere a la condició de l'altre gènere.
Jo, quan m'he intentat travestir amb home,
sempre he pensat, ho he fet malament,
i després ho he preguntat, és així, sí, sí.
Per tant, no som tan diferents.
Claro, esto es súper interesante, en el fondo,
porque, además, ya estaba apuntado, ¿no?
También, por ejemplo, en la editorial,
cuando hablábamos de cómo J.K. Rowling
se acaba llamando así,
i, de hecho, es conocida por todos con esa identidad,
en vez de John Rowling, que es un hombre auténtico,
simplemente porque los editores de la década de los 90
aún veían muy difícil que ella, siendo mujer,
pudiera ser bien recibida entre el público juvenil.
Público juvenil que asumo que...
Especialmente masculino.
Sí, que al final és la saga Harry Potter,
que era a quien iba dirigida.
Bueno, i si tirem enrere i en àmbit local,
amb Rafa Eixó Català, tenim a Víctor Català, justament, ¿no?
Sí, bueno, però aquest no és que es dirigeix al públic juvenil,
sinó directament a l'home, ¿no?
Sí, claro, desde la idea del pseudónimo,
que te tiene que trasladar a una realidad
que sea bien vista por los otros, ¿no?
Pues si eres mujer, una realidad masculina
que pueda ser vista por el público masculino,
o simplemente en el anonimato, como decíamos, ¿no?
Que, claro, te pones a reflexionar y dices,
¿quién está detrás de todas esas grandes obras literarias anónimas
como pueden ser Lazarillo de Tormes?
Siempre asumimos que es un hombre, ¿no?
¿Y por qué?
Exacto.
¿Por qué?
Porque en esa idea de travestismo,
que apuntaba Carranza, perfectamente,
Lazarillo podía ser una mujer.
Clar, clar, clar.
Bueno, i mira, ja que continuem amb el tema del travestisme,
ella, el nou llibre que ha tret fa relativament poc,
que és La Leda al Drac,
que tu també has tingut ocasió de llegir una mica per sobre...
Estic amb ell, exacto.
Sí, estàs amb ell, ¿no?
Doncs aquí, clar, tornem a veure aquesta figura de l'artista travestit,
diguéssim, que és ella interpretant un personatge
que crec que coneixem tots, que és Antoni Gaudí,
a més que ens toca bastant de prop aquí.
Bueno, un conocido muy desconocido, ¿no?
Es aquello, o un desconocido muy conocido, ¿no?
Aquí està, aquí està.
Clar, perquè ella, el personatge, ja ens el planteja com a...
Sempre l'hem tingut com una persona molt quasi recta, mística,
clarical i tot,
i aquí te la planteja amb un Antoni Gaudí que és molt jove,
el qual té un enamorament amb una anarquista,
i que, a part,
tot el seu ambient al voltant,
forma més part gairebé de l'anticlarical,
per dir-ho així, de l'època,
que no de com el coneixem ara justament.
Llavors, fins a quin punt,
això que està, justament com deies,
que gairebé bastant invisible,
aquest arrel del personatge,
fins a quin punt aquesta realitat i ficció,
doncs xoquen, no?
Ficcionar la vida d'un personatge tan conegut com Gaudí
ja va ser un agosarament,
i aleshores, a més a més, un home,
i a més a més, diguéssim,
en un període que se'n sap molt poc d'ell,
perquè és quan tenia 16 anys,
era l'any 1868,
vivia a Reus,
de fet, Gaudí comença a ser biografiat i conegut
quan ja resideix a Barcelona,
i comença amb la seva feina d'arquitecte.
Però tampoc he llegit gaire sobre,
precisament, aquest període concret,
que sí que ha passat de puntetes,
que és la primera república espanyola,
i també catalana, no?
La primera república d'aquest país,
i l'experiència revolucionària del 68,
que va ser un setembre,
a més a més, molt meteorològicament romàntic,
perquè va ser un dia,
el 30 de setembre,
es va dir la setembrina,
va aixecar-se el dia negre, negre,
i va ennegrir-se, van ennegrir-se,
i aleshores, cap a les 8 del vespre,
va caure una pedregada
que va deixar tot el baix camp absolutament blanc
sobre la sang que hi havia,
que això és tenir, diguéssim,
una revolució i netejar-la,
és purificació,
sembla que si ho hagués pensat l'Spilberg
no li hauria sortit millor,
i això és cert, està documentat.
No, no, és que és supercinematogràfic,
antes de que mencionara el nombre d'Spilberg,
jo ja estava visualizando esa realidad,
no, blanquecina,
però tintada por la sangre,
i Déu-n'hi-do.
Home, mira, si parlem de cine i de sang,
si ens entréssim, per exemple, amb Tarantino,
les ucronies que presenta ell,
per exemple, Malditos Bastardos,
que es carregarà un Hitler que tots sabem
com va acabar, i no era així,
en aquest cas, molt més,
òbviament, arraigat aquí,
però costa de creure a vegades
personatges com Antoni Gaudí,
el que hem comentat,
que poden tenir unes arrels més
tan, tan diferents.
De fet, parlant amb ella,
queda molt clar que ella s'ha documentat moltíssim
i ha buscat aquells punts
a partir d'una certesa,
o certesa bastant comprovada,
perquè la noia que s'enamora,
Papeta Moreu,
va existir, és a dir,
és una cosa que s'ha desvetllat
fa relativament poc,
que Gaudí va tenir un amor d'estiu,
podríem dir, amb aquesta persona,
que era realment una anarquista
sindicalista d'aquella època,
i el seu millor amic
realment va ser Eduard Toda,
de joventut,
que era l'arqueòleg...
Egiptòleg.
Sí, el primer egiptòleg català,
i inclús espanyol, diria,
i que formava part de cooperatives...
És clar, era una època de segona...
La primera república...
Primera?
Sí, primera república, no?
Ella ha mencionat la primera república.
Sí, la primera república.
La segona ja...
Era una època molt convulsa,
i pot sobtar molt pensar que Gaudí,
aquest Gaudí que tots veiem vell,
urany o no,
inclús així com molt...
massa conservador,
podríem dir,
perquè ell formava part d'aquestes esferes,
no era tan difícil,
potser, extrapolar-ho.
Bueno, perquè en Gaudí també s'observa
lo que se llama en cine el arco temporal.
El Gaudí que nos queda para la posteridad
al margen de su arte, evidentemente.
Esa és otra reflexió que també daria
para otro programa,
sobre el hecho de que realmente
una persona que haya producido un arte,
ya sea un arte plástico
o simplemente cultural, cinematográfico,
realmente tiene que ser obligatoriamente interesante
a los ojos de los demás,
al comprendimiento de los demás como persona,
porque la figura de Gaudí
es una figura que es como plastelina,
se ha estudiado en mil direcciones,
un poco en base a que,
como su arte es tan...
Sí, tan expresiva.
...expressiva, ¿no?
Y su arte es tan especial,
intentamos proyectar esa...
esa diferencia también en su persona.
Y de alguna manera,
eso ha provocado muchas veces
la caricatura de l'artista, ¿no?
Pero en cuanto a artistas,
si també ens centrem en l'artista català,
és molt diferent amb la figura
que ha sigut, per exemple, la Dalí.
Dalí ha sigut,
jo crec que a la vegada,
un personatge i un artista...
Perquè ell ho ha buscat.
S'ho va fer ell mateix.
Clar, clar, clar,
perquè em refereixo
que Antoni Gaudí...
Això ens ho comentava ahir,
justament,
que per cert,
penjarem l'entrevista sencera...
Sí, sí, sí.
Quan vam fer la Malta arriba,
aquest cop penjarem la...
Aquest cop són 40 minuts,
no una hora, 40 minuts,
però sí que és veritat
que ens comentava
que justament amb toda,
que tenien una mena de pacte,
també,
de reconstruir...
El monestir de Poblet.
i que em refereixo
que ell...
El que ens deia ell
era que Antoni Gaudí
era més l'ombra de toda.
És a dir,
al final,
el personatge,
el showman,
per dir-ho així,
era l'altre.
Llavors, clar,
quan entres en una història,
el que dius tu,
que està tan invisibilitzat,
però buscat o no,
perquè al final també,
jo crec que hi ha una part buscada.
Una persona
que està tan vinculada
a potser un misticisme
o a una religió,
tampoc vols que surtin
uns draps bruts de
ei,
aquest tio
estava associat amb...
Però potser són...
a veure amb les modes del moment,
no?,
perquè en un cert moment
ha interessat molt
que Gaudí tingui aquesta obra de misteri,
perquè és el que diu l'Adriano.
La seva obra és tan...
No incomprensible,
però sí que...
Ostres,
quina mena de geni pertorbat,
podríem dir, no?
I, de fet,
li vam arribar a preguntar,
no sé si el tall ha passat a la selecció,
però li vam dir...
Aquest rotllo de...
És una manera de justificar
aquesta mena de misticisme introspectiu,
aquesta història que tu expliques, no?
És a dir,
què li passó a Gaudí de joven
per arribar a ser...
És com a Darth Vader
llego a ser Darth Vader, no?
Saps?
Les precueles.
Sí, sí.
No, però clar,
justament,
el que sí que li vam preguntar
i que sí que el corte final apareix,
és que si justament
l'actor
tolera aquest xoque
entre ficció i realitat.
Això ja ho hem passat.
Jo crec que,
més ben,
la necessita.
O sigui,
en el fons,
el lector,
ja no només en el medi literari,
eh?
El lector,
el oyente,
l'espectador,
sempre acaba necessitant
esa dinàmica exagerada,
no?
Esa dinàmica exagerada.
En el fons,
si nos encontráramos
que Gaudí era un personaje
muy simple,
muy sencillo,
nos defraudaría,
no?
Ya nos gusta
que su arte,
de alguna manera,
vaya vinculado
a una personalidad
totalmente crazy.
Però respecte a això
que deia el Pol,
li vam preguntar
fins a quin punt pots
tirar
la imaginació,
no?
S'accepta,
s'accepta,
i la gent té curiositat
per dir
que és veritat
i que no ho és.
Perquè qualsevol cosa
és possible.
És a dir,
que el Gaudí
que tots coneixem,
doncs,
ens diuen,
de sobte,
després de molts anys
de no parlar-ne,
que va tenir,
doncs,
un enamorament,
doncs,
quan tenia 20 i tants anys
d'una noia
que era anarquista.
A més a més.
i que era,
diguéssim,
un cap verd,
no?
Perquè havia recorregut
mig món,
doncs,
amb vaixells
i havia tingut una filla
i havia ballat
en cabarets
i era una dona,
doncs,
xelebrada
i molt impulsiva.
I, clar,
has de col·locar això
a la vida del Gaudí.
Llavors,
si això és veritat,
però no se n'havia parlat,
doncs,
també pot ser veritat
que als 16 anys
s'enamorés
i no passés d'aquí,
no?
Clar, clar,
és que,
al final passen,
no?,
aquestes coses.
Sembla que el salseo
és l'artista.
I sí que ens va comentar
Arranda,
de l'Aleda del Drac,
aquest llibre que ha tret nou,
que fa poc va estar present
a la Fira de Frankfurt,
que potser és una de les
mundialment més conegudes,
no?,
quant a Fira Literària.
De fet,
és de les més estimades
per la literatura catalana.
Aquí està.
Clar,
ella sempre escriu en català?
Maite Carnaza?
No.
En general,
no,
no sempre,
però sí que és veritat
que tira bastant.
Per exemple,
l'Aleda del Drac és...
Bueno,
però té traduccions també,
és a dir,
ella sempre...
Això sí que crec que sí,
que en general sí que ha traduït
els dos idiomes.
Sí,
no,
no,
clar,
de fet,
jo diria que molta novel·la infantil
sí que la fa directament en castell,
potser és per un tema.
Jo no sé si ella escriu en català
i després s'ho tradueix allà mateixa.
Això,
mira,
no ho hem arribat a preguntar-li,
però vaja.
Sí, sí,
no,
però el que deies tu justament
que a nivell internacional
la literatura catalana
sí que s'ha apreciat molt
i sobretot
aquesta Fira de Frankfurt
que ella ens deia
que havia assistit
diferents anys,
també ha assistit
a molts altres festivals,
però concretament
la Fira de Frankfurt
vinculava molt
aquesta estima
a la literatura catalana.
Això a Frankfurt
va ser un abans
i un després
de la literatura catalana.
Certament
va ser el 2007,
Catalunya va ser
la cultura convidada,
va haver-hi un desplegament,
era abans de la crisi,
allà va arribar
a mitja Catalunya,
entre ells i jo també,
i aleshores doncs...
Va ser l'any
de Quim Monzó,
potser,
el pregó.
Sí,
el pregó era del Quim Monzó,
sí,
genial,
un pregó magnífic,
molt divertit.
I aquella,
diguéssim,
abans i després
és perquè
els alemanys
es van enamorar
de la literatura catalana
i jo vaig tenir la sort
que en aquells moments
tenia traduït
una trilogia
que havia sortit
feia molt poc
i es va
popularitzar molt
i vaig fer moltes gires
per Alemanya
i sobretot
era aquest retorn
i dir,
home,
si als alemanys
els sembla bé,
potser és que està bé
perquè sempre tenim
des d'aquest país nostre petit
i la nostra llengua
que només parlen 6 milions,
un punt de complex
d'inferioritat
i això va servir
per dignificar
la literatura
en general
i per
fer-nos veure
que
certament
som apreciats
a la resta d'Europa
si som capaços
de vendre-ho bé
i sempre que he anat
a fires
hi ha molta curiositat
per la cultura catalana
per la nostra literatura
i m'han tractat molt bé
no tinc cap queixa
a més
Maite Carranza
justament
ara estem dient
de l'Alea Eldra
que potser
potser sí que igualment
que està destinat
a un públic també juvenil
també és un públic
també adult
però ella
sobretot
és una reconeguda escriptora
més
jo crec que
en camp infantil juvenil
i llavors
el que sí que li vam preguntar
és justament
com a escriptora
com encaixa
aquest tipus de públic
com escriu
de cara a infantil
juvenil
o adult
quan m'adreço
a un públic adult
és el que menys em costa
perquè
el que sé
amb certesa
és que tot allò
que jo digui
les digressions que faci
les experimentacions
que em permeti
serà comprès
per tant
no em tallo gens
en canvi
quan escric per joves
o per nens
penso
no
això
Maite has de ser conscient
que els joves
estan acostumats
a no llegir més enllà
d'un capítol
de 10 pàgines
si estàs escrivint per adults
pots escriure de 200
i sense punts
a part
com fan alguns
i apa
si no els agrada
que es fotin
però clar
si no
els joves
si no tens present
que els joves
actualment
que són multitasking
que han perdut
la capacitat d'atenció
i que
diguéssim
els has
en certa manera
d'enganyar
perquè acabin un llibre
i que tinguin ganes
d'acabar-lo
tu has de
manegar molt millor
els adults
que els fotin
m'ha agradat això
m'ha agradat
jo em pregunto
com seran els adults
del futur
que són aquests joves
que necessiten
tanta immediatesa
i quan estava sentint
com
no
quan estava escoltant
d'alguna manera
com plantejava
la projecció
cap a l'adult
cap al bon adult
i cap al bon jove
jo m'estava imaginant
una mena de Hitchcock
us en recordeu
quan Hitchcock deia
que ell rodava
les escenes
les seqüències
d'assassinats
com si fossin
seqüències d'amor
i que rodava
les escenes d'amor
com si fossin d'assassinats
no ho sabia
no
passió i crimen
sí
però moltes vegades
partint de la contraposició
és quan arribes millor
ah
interessat
sí
reflexions així
i abans que parlàvem
d'aquest bilingüisme cultural
d'aquest bilingüisme
que tant ens representa
m'estava
m'estava recordant
que fa molt poquet
a Joan Margarit
sí
li han donat
el Premi Toleda
i quan ell
el Premi Planeta
no
les lletres
espanyoles
de la cadena
hay premios Cervantes
perdonad
premios Cervantes
premios Cervantes
i
si el Premi Planeta
és precisament
el Cercas
que li han donat
amb Terra Alta
que és una novel·la
que la protagonitza
és la seva part
de Terra Baixa
sí
bueno
de fet
parla de
que ve el procés
que ve el procés
exacte
parla d'un mosso d'esquadra
el protagonista
és un mosso d'esquadra
però bueno
temes a part
el que volia dir
és que en Joan Margarit
l'altre dia
quan agraïa el Premi
ell sempre deia
que el seu art
sortia
de la part més orgànica
i per tant
com a català no parlant
ell
sempre escrivia en català
però sí que és cert
que intentava buscar
la realitat
d'aquests poemes
sempre en castellà
i cada vegada
també havia sorgit
en un poema
que directament
el pensava
l'ideava en castellà
la poesia
jo crec que ja és un altre nivell
en quant a la interpretació
la traducció
el joc del llenguatge
el joc del llenguatge
clar
això ja
encara requereix més
però al final
llenguatge i pensament
van de la mà
i tu no hi penses
si no tens aquell llenguatge
al final és com allò
llegir Murakami
traduït
aquestes coses que passen
a vegades
i Murakami és un bon exemple
ara que el treguis
d'aquesta idea
de transvestisme
perquè ell
sempre ha escrit
els seus personatges
són ell
tens la sensació
que el personatge
totalment
és un reflexe
de la seva realitat
i després
quan va sorgir
amb no sé quina novel·la
ara no recordo
em sembla que és
UQ84
que allà jugava
amb dos personatges
un masculí
i un femení
i s'anava transvestint
de manera que anava
alternant els capítols
protagònics de cadascú
i ja per acabar
amb l'entrevista
de Maite Carranza
que podeu trobar
després penjarem
Amics Cloud
doncs li vam preguntar
ja que també havia treballat
com hem dit al principi
amb guions de televisió
li vam preguntar
quina és la millor experiència
que va tenir
una va ser
El Poble Nou
perquè va ser
una novetat
va ser l'estrena
i com que era una estrena
i no hi havia cap prèvia
no hi havia cap comparativa
i ens donaven carta blanca
va ser
doncs una catarsi col·lectiva
de dir
podem fer-ho
i sobretot
quan
la descoberta
que això va ser
meravellós
de que
la sèrie
va agradar
i allòs
te n'adonaves
que estaves
vivint
una experiència
exitosa
diguéssim
primigenia
perquè no s'havia fet mai
i que produïa vertigen
produïa vertigen
perquè dèiem
bueno
però
això com acabarà
és a dir
serem capaços
d'acabar-ho bé
i de continuar
diguéssim
amb aquest bon peu
la fama
arribava
poble nou
m'encantava
com que vam fer l'espacial
l'espacial navidad
TV3
hòstia que en Ferran
en sap molt d'això
perdona
de poble nou
en saps més tu
em sembla
per generacions
potser sí
potser sí
bueno
el que us hem dit
trobareu tota l'entrevista
penjada
i des d'aquí
agraïm a la mateixa
que la setmana que ve
la tenim aquí a Sant Just
a la taula rodona
és veritat
sí sí
moltes gràcies eh Maite
de debò
un plaer escoltar-te'n
Cinema
olé
olé
y olé
a més
a més baladica
a Adriano
viven una
una camisa
vengo
vengo de fadista
vengo de fadista
no, no
francamente
es que
yo estaba pensando
¿qué os parece
si dejamos que la fadista
Amalia Rodríguez
nos vaya
nos vaya tocando el alma
con su voz dramática
pero sí que es cierto
que podemos hacerlo
en un segundo plano
y yo sigo
sigo o empiezo
a hablar
de esa película
que ya he apuntado
al principio
La vida invisible
de Uri
dice Guzmau
pero
pero qué canción
también
por otro lado
qué voz
qué voz
curiosamente
siento como
una especie
de predilección
por el fado
y en concreto
por esta canción
extraña forma
de vida
extraña forma
de vida
que veremos
como aparece
en la película
que he mencionado
y aparece
con un sentido
muy claro
porque de alguna manera
las mujeres
se han visto obligadas
algunas aún
a llevar esta
extraña forma
de vida
y que conste
que no hay ningún
tipo de juicio
en ello
Dios me libre
a mí el juicio
que me gustaría
exponer hoy
es sobre esta película
que mencionaba
la de la vida
invisible
de Uri
dice Guzmau
voy a hablar
de ella como
la vida invisible
que si no
se hace muy extenso
la acaban de estrenar
está en nuestras salas
desde el viernes
y muy curioso
elegida como representante
de Brasil
para los próximos
Oscar
premios Oscar
por cierto
2020
qué viejos
suena
no no
fa mucha pollo
2020
seguramente
no haremos un especial
haremos un especial
aquí
en la casa
cap d'any
hem de quedar
tots
a casa
d'algú
y no hay
res más
si voleu
porten alcohol
pero rádio
bueno
veremos
qué tal
le va
en los premios
Oscar
lo que sí sabemos
es qué tal
le ha ido
a la vida
invisible
premiada
en la semana
internacional
de cine
de Valladolid
a Seminzi
en el festival
de Mar de Plata
La vida invisible
de Eurídice
Guzmau
es una película
brasileña
otra película
brasileña
que pasa por Cannes
y también triunfa
se lleva el premio
a mejor película
en la sección
en la que competía
una cierta mirada
y digo otra
porque ya tuvimos
la oportunidad
de hablar aquí
de Bacurao
durante nuestro especial
de Sitges
y quizás recordáis
como os expliqué
que se había llevado
no solo muchísimos
premios en Sitges
sino el premio
del jurado
de la selección
oficial de Cannes
Bacurao
es la que deía
o a Malcarlas
del Pobla
exacto
Bacurao
después de haber triunfado
también en varios
festivales
se podía
intuir
seguro que hay
grandes defensores
de que Bacurao
sea la representación
de Brasil
en los Oscars
pero claro
es mucho más
arriesgada
desde una perspectiva
formal
y también en esa idea
de una perspectiva
más académica
exacto
es mucho más formal
y más académica
la vida invisible
de la que os vengo
a hablar hoy
a España
ya hay un problema
que es que
este me envían
al Almodóvar
que es tan
tanín al que
han podido tener
un altre cop
tú
y está muy bien
que Almodóvar
haya abierto
las puertas
de todo el cine
español
porque no le vamos
a quitar ese mérito
en el fondo
no te quedan
es Almodóvar
pero no ahora
décadas pasadas
pero me imagino
que es una cosa
parecida a lo que
debe pasar en Brasil
sin saberlo
porque no desconec
la realidad brasileña
en aquel sentido
cinematográfica
pero cuando Almeirelles
no paraba de anar
constantemente
a los Oscars
pues potser
la gente allá
también
estoy totalmente
de acuerdo
con el comentario
de Paul
en el sentido
de que Almodóvar
ya abrió las puertas
dejamos que otros sigan
y total
lo que pasa
que Dolor y Gloria
está vista
como la gran película
crepuscular
bueno no sé
es decir
creo que en esto
no coincidimos
ninguno de los tres
porque a mí no me dijo
pues mi funifa
jens
pero bueno
volvamos a Brasil
volvamos a la vida invisible
yo tampoco es que sea
un experto
en el mundo cinematográfico
brasileño
pero puedo
atreverme a decir
que Brasil
está muy fuerte
y en ese sentido
Cannes es referencial
la película
que hoy nos ocupa
premios aparte
es una película
que retrata
en profundidad
la vida de la mujer
del río
del río de Janeiro
de los años 50
de hecho de dos mujeres
Guida
y Eurídice
son dos hermanas
recién llegadas
a la edad adulta
una tiene
si no me equivoco
18 años
y la otra 20
se llevan solo
dos añitos de diferencia
y las dos han crecido
en el seno
de una familia
carioca
pero de origen portugués
de comerciantes portugueses
y como os podéis imaginar
años 50
portugueses
muy conservadores
pero mucho
y ante la represión
la unión
esa es la idea
la unión hace la fuerza
y de este modo
mientras Guida
tiene en su hermana pequeña
una fiel confidente
de sus aventuras románticas
Eurídice
que es la que da honor
al título de la película
encuentra en la valentía
de la hermana
que es súper enérgica
el valor
el atrevimiento
para seguir luchando
por un sueño
que tiene desde
desde el principio
que es
convertirse en pianista
profesional
y vosotros
que creéis
porque tampoco
es una película
súper extensa
que tiene varios giros
y muy buenas elipsis
no os quiero descubrir
mucho más
de lo que ya he planteado
en cuanto al argumento
pero que creéis
esa represión
contrapuesta
con la unión
de las hermanas
conseguirá
conseguirá
creéis que conseguirá
convertirse
en pianista profesional
o se verá
más bien obligada
a llevar
una vida
a ver
es un drama
esta película
y estamos hablando
de patriarcado
también has tempranado Oscar
que Oscar a veces
fa que decir
de buen final
me gusta
me gusta que planteéis
estas dos posibles respuestas
dejémoslo ahí
dejémoslo ahí
y a ver si con eso
también provocamos
al oyente
para que vaya a ver
la película
yo solo quiero recordaros
esto
que estamos hablando
del patriarcado
que la canción
una extraña forma de vida
ya apuntaba
una dirección muy clara
y esa extraña forma de vida
pues a veces es
la vida invisible
no solo de Urice
la vida invisible
de las mujeres
en un mundo
tristemente masculino
en los años 50
quiero decir
bueno y a día de hoy
no sé hasta qué punto
es decir
la realidad que plantea
la película
no es ni mucho menos
una realidad
que podamos trasladar
a la actualidad
oye ¿es eso Adriano?
eso es terreno pantano
ya lo sé
pero no
francamente
lo hemos visto también
en Retrato de una mujer en llamas
seguiremos hablando
de la película
más adelante si queréis
por además
sí sí
ya en conexión
al final esta mirada
al pasado
nos hace hablar
de una realidad injusta
del presente
pero que precisamente
es mucho más dramática
y exagerada en el pasado
y partiendo de esos discursos
mucho más intensos
no se ayuda a entender
el presente
pero por suerte
creo que el presente
juega en muchas ligas
diferentes
a ver
cuando me estabais respondiendo
a la pregunta
también me gustaría apuntaros
que la película
sabe mantener la intriga
sobre esta posibilidad
por mucho drama
por mucha crítica
del patriarcado que haya
la película
navega
entre el melodrama
y de ahí
que oigamos continuamente
a Oridice
que no desiste en su empeño
ni en su práctica
la oímos tocar a Chopin
pero también la oímos tocar
a Edward Grieg
que en estos momentos
nos acompaña
y ansamos con ella
evidentemente
que llegue el gran día
que llegue ese gran día
pero
por algún motivo
estamos hablando
de la película hoy mismo
ese día
si llega o no llega
si tiene que llegar
llega a modo de denuncia
a ritmo melodramático
en un metraje fílmico
que ya os aviso
ya os aviso
ya os advierto
puede asustar
estamos hablando de
139 minutos de película
140 minutos de película
2 horas 20 casi
exacto
y ahora es cuando os digo
que lo bueno empieza
a partir de las 2 horas
no no
un anticlima
no no no
para nada
no es cierto
es una broma
si no os preocupéis
la de Scorsese
ahora que dura 3 horas
y 4
pero en la misma línea
son dos películas
totalmente intereses
pero no no
pero en la misma línea
o sea
siendo películas de metraje
exagerado
son dos pelis
que te tienen ahí
que incluso sientes
de oh si ya se ha acabado
a ver
pues es bueno señal
siempre que
que te guste estar sentadito
es decir
que la butaca
en la que te has sentado
se acomoda
y que seas un amante
del producto audiovisual
evidentemente
pero
yo os invito
a no preocuparos
porque el director
el director es Karim Ainú
os he hablado de él
al menos en la presentación
de la peli
bueno cuando hablábamos
en el menú
Karim Ainú
no sé si os suena
pero es un director
de cine brasileño
más bien vanguardista
os suena o no
no no
igual os doy un par de títulos
y lo recordáis
pero bueno
que sepáis así
en plan resumen
que es un director brasileño
de mediana edad
que actualmente vive en Berlín
allí donde se cuece
la vanguardia
pero que ya en el año 1989
a finales de los 80
estaba involucrado
en lo que se llamaba
la nueva escena
del cine independiente americano
o sea estaba en Estados Unidos
trabajando
para grandes directores
como Todd Haynes
por ejemplo
el director de Karol
y le hacía ayudante de dirección
no solo a él
sino a otros cineastas
y cuando ya
cuando empieza a crear
cuando empieza él
a pensar en su propio cine
pues ofrece
ofrece documentales
cortometraje
como Sims
costuras
del año 93
y siendo un cineasta
hombre
es un cineasta
que siempre ha estado
preocupado
por la realidad
de la mujer
de hecho
de eso
nos habla un poquitito
costuras
y él tira
y para poder
tener un discurso
no tan pantanoso
como quizás el nuestro
él tira precisamente
de su bagaje
en la infancia
donde fue criado
por toda una serie
de mujeres
de carácter muy fuerte
pensar que con ese
nombre y apellido
él tiene ascendencia
argelina
y bueno
yo también veo
como un cuadro
en el Brasil
de hace 50 años
porque tiene 53 años
el director
con todas
estas mujeres fuertes
sacándola adelante
en un país
que es difícil
evidentemente
yo tuve la oportunidad
de conocerlo
con el abismo plateado
o abismo plateado
una película
bastante especial
que proyectaron
en el DAP
para el 2014
más o menos
pero es un cineasta
que sobre todo
se dio a conocer
con su primer largometraje
que se llama
Madame Sata
Madame Sata
habla de un personaje
es como un biopic
de un personaje
homosexual
de los años 30
que existió
que estuvo vinculado
al mundo de la música
pero que también
fue un gamincillo
es una persona
de la cultura popular
de Brasil
y la película
tiene un lenguaje
cinematográfico
y unas propuestas
que ya en su inicio
de alguna manera
le abren las puertas
de la fama
pero volvamos
a la vida invisible
que posiblemente
después de haber comentado
todas estas pelis
es su aportación
más formal
Ainú
aún así
ha sabido dotar
al clásico
folletín
si exageramos
de un lenguaje
cinematográfico
que defiende
a su vez
un discurso
de modernidad
oye y además
poca broma
con los
con los melodramas
porque ya de por sí
pueden gustar
y gustar mucho
y engancharnos
no sé si a todos
pero francamente
que sería del cine
sin Douglas Erk
yo os comentaba
más bien
y quedémonos
con ese look
cinematográfico
con ese pulso
fílmico
que te atrapa
desde el primer momento
hay cierto grano
cierto ruido
en la imagen
colores súper saturados
precisamente nos está
hablando de la intensidad
y la confusión
de esa sociedad
y hace una construcción
impecable
de la época
eso no se le puede negar
pero es que además
el director
es muy inteligente
de quien se ha rodeado
pues de una directora
de fotografía espléndida
estamos hablando
de Hélène Louvard
directora de fotografía
francesa
que ha trabajado
para Wim Wenders
para Gnès Varda
para Claire Denis
para Christophe Honoré
y que curiosamente
es colaboradora habitual
de nuestro querido
Marc Recha
del cineasta catalán
y también
de Alice Rochbacher
de la cual
creo que hemos hablado
en alguna ocasión
sobre todo
debido a Lázaro Felic
es decir
ha trabajado tanto
para Recha
como para Alice Rochbacher
la cineasta italiana
de manera habitual
y ya se nota
la fotografía
sí
es potentísimo
por eso os digo
que imaginar
todos estos elementos
en un melodrama
bastante clásico
en cuanto a concepto
pero no en cuanto
a puesta visual
y es que ya
nos lo cuenta
desde el principio
es decir
por si había alguna duda
cuando lees la sinopsis
y ves el metraje
de 140 minutos
en ese sentido
Karim
te ubica
en la primera secuencia
de una manera
bastante abstracta
tienes a las dos protagonistas
a las dos hermanas
a Oridice
que es Karol Duarte
y Guida
que se llama
Julia Stockler
dos actrices
bastante jóvenes
brasileñas
pero con muchísimo potencial
y se nota en la película
y las cienes unidas
en un momento
una de ellas
decide marcharse
están frente al mar
y en un momento
de ellos
una
da a entender
que se marcha
la otra
tarda un poco más
se queda a revuelo
y cuando intenta
encontrar a su hermana
no la encuentra
y toda la secuencia
inicial es así
es súper abstracta
en un entorno tropical
un paisaje
típico de la jungla
del lugar
y hay una idea
de búsqueda
evidentemente
es simbólico
nos está hablando
de la búsqueda
de la mujer
ya sea entre ellas
como hermanas
que sería la parte
más literal
pero también
la búsqueda
de la mujer
en la sociedad
y buscar
y encontrar
un nuevo destino
que esto es algo
que conecta perfectamente
con la película
que hablábamos
con el retardo
de una mujer en llamas
si aquí
son dos hermanas
ahí tenemos
que eran dos amantes
pero ahí hay esa idea
de búsqueda
de necesidad
de entender a la otra
y sobre todo
de partir
de personajes
muy diferentes
que pueden estar
en una conexión
o que pueden apostar
por la sororidad
tan necesaria
pero que
en todo momento
entiendes
que son realidades
que son representantes
del género femenino
muy muy muy
muy diferentes
y eso es algo
que además
no solo lo conecto
yo como espectador
está conectado
seguramente
de manera casual
porque el mito
de Orfeo
que en el retrato
de una mujer en llamas
molita la sana
que esta escena también
exacto
ocupa una secuencia
bastante importante
donde están
las dos protagonistas
de una mujer en llamas
y la criada también
la tercera protagonista
femenina
comentando el porqué
porqué Orfeo se gira
porqué Orfeo se gira
y pierde
¿a quién pierde?
a Orídice
su gran amada
es Orídice
que es el nombre
de la protagonista
de la película
de la que os hablaba
y también de la novela
de Marta Batalla
todo cuadra
en esta gran empanada
y yo ya para acabar
no sé si
¿cómo estamos de tiempo?
justitos
¿estamos justitos?
¿estamos fatal de tiempo o no?
no, bueno
hasta en minuto 46
vamos a acabar
de manera breve
bueno, no
mira, os lo dejo
y a mí me gustaba
acabar de la misma manera
que he empezado
con Virginia Woolf
si nos da tiempo
os leeré
un pequeño párrafo
que ella escribió
sobre
la doble realidad
de la mujer
tenemos que volver
a recuperar esto
la época
bueno, en Virginia Woolf
hablamos del principio
del siglo XX
esta doble realidad
de la mujer
en la vida real
y en el arte
como en el arte
podía ser una musa
súper respetada
y en la mujer
era una mujer maltratada
¿no?
un personaje maltratado
lo vamos a dejar ahí
y lo leemos después
de la publicidad
y damos paso
a la siguiente sección
la de Ferran
us he de posar antecedents
a Gaming Ladies
què és Gaming Ladies?
es tracta d'un event iniciat
a Barcelona el 2017
on la periodista de videojocs
Blissy
que és l'àlies de Twitter
de Marina Amores
junt amb un grup de dones
treballadores del sector
i amb la col·laboració
del gegant de la indústria
King
els creadors del Candy Crush
sí
volen crear un espai segur
per a les dones
i amb entrada exclusiva
i això és el que és important
del gènere femení
i es diu Gaming Ladies
Gaming Ladies
és un lloc on parlar
dels reptes del sector
en quant a visibilitat de gènere
representació
i sobretot
on poder exposar
sense sostres de vidre
les seves opinions
i per què van tenir
la necessitat
de crear un event així
doncs permeteu-me
que us llegeixi
uns quants tuits
i posts de fòrum
perquè ho pugueu entendre
és el basteixo
esto no és un civí
de ei guapa
no
esto és un tuit
anònim
pero que seguramente
será tan grotesco
como el comentario
que acabo de hacer
pues aquí va la cosa
el tema és
anònim
perquè ja no existeix
el nom d'aquesta persona
a Foro Cotxes
anava a dir
anònim
Foro Cotxes
anava a dir anònim
potser és una dona
i ara dir Foro Cotxes
ja no
ja seguro que no
torname
anònim
a Foro Cotxes
diu
malfolladas
que piden igualdad
y son las primeras
en ser excluyentes
ui que mal vamos
que mal vamos
bilis27601500
a twitter
diu
te pegaba tal pollazo
entre ceja y ceja
que te quitaba
la tontería feminista
al momento
bueno pero se llama bilis
este tío
ya se nota que la saca
por la boca
hola soy Sergio
barra baja
a twitter
diu
adheriéndome la polla
al muslo
con esparadrapo
para colarme
en el gaming ladies
sabéis que estos cabrones
son los que nos dejan
en una situación
siempre de desvetada
sí pero es que
i encara us pregunteu
per què
havia d'existir
una ben així
no no
yo no me lo pregunto
de hecho te iba a decir
antes de que leyeras
estos tuits
digo no me puedo imaginar
otro mundo más difícil
que el gaming
para la mujer
en el fondo
pero
es que es això
la comunitat gamer
té moltes coses bones
i des de la nostra finestra
setmanal aquí
empanada cultural
jo personalment
em vaig proposar
oferir una visió
del sector
dels videojocs
que pogués atreure
aquells menys abasats
del tema
però de la mateixa manera
que us ressalto
normalment les virtuts
no puc amagar
les seves febleses
el masclisme inherent
a la nostra societat
ha arribat a quotes màximes
al món virtual
on l'anonimat
i la falsa sensació
de modernitat
ha legitimat
la misogínia
i la lluita de sexes
el més trist
per mi personalment
i per
jo crec que és el més trist
és veure les noves generacions
repetir de forma
horrorosa
els mateixos estereotips
que els nostres predecessors
però aquest cop
sense l'excusa
de la ignorància
ni la tradició
com si pel fet
de ser tecnològics
i per tant avançats
ens convertíssim
directament en
sers moderns
i per tant
res del que fem
o pensem
pot ser retrógrat
aquests masclistes
homòfobs i racistes
se senten segurs
i no volen entendre
per què hi ha altres
que no se'n senten
raons per
tenir aquesta necessitat
d'espais segurs
les dones
en tenen
i moltes
des de les més subtils
com veure com la indústria
del videojoc
ha perpetuat
i malauradament
exagerat
els estàndards de bellesa
i sexualització
a través del disseny
de personatges
o com sovint
veuen limitades
les seves opcions
d'accés a feines
del sector
a les que es pressuposen
predominàriament
femenines
administració
disseny visual
o relacions públiques
i no tant
en llocs
com de codificació
direcció
o producció
i els avenits
generalistes
aquests espais segurs
no s'hi troben
ja que en un sector
que encara pressuposa
que el jugador mitjà
és l'home blanc
i heterosexual
aquests homes
se senten
no només segurs
sinó protegits
i demanden
les seves opcions
menyspreant les alternatives
perquè estem farts
de sentir notícies d'agressions
tant físiques
com verbals
o sexuals
o denigrants
en aquests events
la reivindicació feminista
en el sector dels videojocs
té molts fronts oberts
i per a Herculea
que pugui semblar la lluita
hauríem de fer tots
el possible
per aconseguir la victòria
fa uns anys
el 2014
va esclatar
el que es coneix
com el Gamersgate
la controvertida acció
de ciberassetjament
contra Zoe Quinn
que era una desenvolupadora
de videojocs
tot s'inicia
perquè l'ex parella
de Quinn
després de la ruptura
va acusar-la
falsament
d'enllitar-se
amb el periodista
de videojocs
Nathan Grayson
per aconseguir
bones crítiques
del seu nou joc
d'aquí en va sortir
una campanya
de difamació
amenaces
i doxing
que doxing
vol dir
filtrat informació privada
per part de gent anònima
2700 llocs web
com 4chan
Reddit
contra Zoe
i la resta de noies
de tot plegat
es va sortir de mare
que el 4chan
seria com
el forocotxes
internacional
sí
els defensors de Zoe
també van ser assetjats
els crítics
amagaven les seves postures
clarament ultramasclistes
amb excuses
sobre la ètica periodística
ells deien que tot això
no anava sobre
masclista o feminisme
sinó que és una persona
no una dona
és una persona
que s'ha ido
con un periodista
per assecar
bones revius
no va de machismo
ja
segur
però vaja
a dia d'avui
el Gamergate
es recorda
com el moment
en què la cultura
del videojoc
va perdre
definitivament
la careta
i el bàndol
més retrógrat
va marcar
paquet
mai millor dit
mentre que el bàndol
progressista
va entendre
que quedava
molta feina
per fer
per no allargar-me
gaire més
ja que tot
es torna
bastant enrevesat
en el Gamergate
us recomano
simplement
al canal de Youtube
o fins i tot
als blocs personals
d'Anita Sarkisian
activista que també
va resultar víctima
durant el Gamergate
i que ens parla
de la problemàtica
imatge de la dona
tant en la cultura general
però específicament
als videojocs
però tornant al tema
amb què obria la secció
d'avui
el Gaming Ladies
us imagineu
com va acabar
tot plegat Adriano?
Pues sí
però és un tipo
de pregunta
como la que he hecho
¿os imaginais
a Euridice
finalmente
como pianista
profesional?
Sí
doncs mira
jo sí que ho desvalaré
perquè
com a mínim Adriano
avui ens ha preguntat
a nosaltres
no s'ha preguntat
ell mateix
doncs mira
davant de tot
l'assetjament
que van patir
per part d'aquells
homes que no
tenien la necessitat
d'un avent exclusiu
King
la gran companyia
va fer-se enrere
del patrocini
i l'avent
va haver de ser cancel·lat
hòstia
s'acaba-ho
però tot i així
Maria Amores
la Blisi
que us hem comentat abans
no se va rendir
i reformulant el format
ha seguit fent
trobades
conferències
i sí
fins i tot
events mixtos
on seguir denunciant
ajudant
i sobretot
normalitzant
el paper de la dona
a la indústria
la dels videojocs
que necessita
reflexionar
profundament
però és que a més
ja
seguint amb aquesta reflexió
que justament dius ara
jo recordo
quan vam anar
a la conferència
que vam fer
com una mena
a taula rodona
a tres
que era el Caixa Fòrum
amb el Nacho Vigalondo
i la noia
que ara no me recordo
exactament del nom
perquè era una desenvolupadora
de videojocs
que curioso
no te acords
el nom de la mujer
no no no
és que tenia un
és que el nom
ara sí que no me recordo
però Vigalondo
perquè el coneixia
Vigalondo
Vigalondo està detrás
ara d'una sèrie
que va a aparecer
en Netflix
la de El Vecino
que és un superhéroe
que interpreta
Quim Gutiérrez
no has vist
el trailer?
no
no
però Vigalondo
està molt relacionat
amb els videojocs
moltíssim
llavors
vam fer una conferència
Isabel Tallos
Isabel Tallos
que a més ella
sí que es dedicava
a fer un desenvolupament
de personatges
o d'armes
o algo així
a Warhammer
a Warhammer
llavors
a aquesta taula rodona
diguéssim
al moderador
totes les preguntes
dedicades al Vigalondo
eren a part de cine
la seva influència
amb els videojocs
l'experiència juvenil
i tot
i cap a ella
totes les preguntes
eren
com te sientes
com mujer
en el sector
és percara
i ella
hi va haver un moment
és que va ser molt patètic
ells dos
perfectes
perquè a més al final
van passar
del presentador
i es van posar
a parlar de videojocs
però ella mateixa
li va dir
és que
estic fins als nassos
que em convidin
pràcticament
per ser dona
no per ser una desenvolupadora
de fet
ara que has dit
el Nacho Vigalondo
fa poc
va haver hagut
la presentació
del Death Stranding
i a Madrid
Callao
es va fer la presentació
amb diferents personatges
entre ells
Nacho Vigalondo
tot homes
periodistes
dissenyadors
gent que no té res
en el moment
de videojocs
com directors de cinema
i la Blissi
va fer un tuit
de
curiós
perquè sí que
no s'inviten
a sitios
on necessiten
aquesta quota
no s'inviten
per quota
no s'inviten
per mèrit
així que
potser
no fer
la quinta
egèsima
mesa
sincuna mujer
i
empezar a entender
perquè són necessaris
sitios seguros
perquè
no és un tema
que els faci poc
a les violi
no es tracta d'això
senyors
es tracta de
si no ens escolteu
el que farem
és escoltar-nos
nosaltres mateixes
com a mínim
això
és poder donar veu
de hecho
és un dels temes
que en el ámbito
cinematogràfico
es notat
moltíssim
per això
quan parlava
no és que no quiera
ser crítico
amb mi societat
actual
que l'ho soy
moltíssim
i en cuanto
al gènere
molt més
sino que és
que almenos
en el ámbito
cinematogràfico
en el ámbito
cultural
cinematogràfico
sí que ha habido
una evolució
i se està notando
como
bueno
lo mencionaba
estas dos películas
que he comentado
ganadoras en Cannes
però és que
hace nada
por ejemplo
tuve la oportunitat
de ver
la de
Si dios existe
su nombre
Petruña
que és una película
de Macedonia
que està
como finalista
en los premios Lux
sabéis estos premios
que propone
el Parlamento Europeo
son tres películas
de hecho
las que han llegado
a ser finalistas
una és la
la de Macedonia
otra és
El Reino
de Sorogoyen
y la tercera és una película
coproducció danésa
noruega
no recuerdo el nombre
però estan ahí
de hecho
la película danésa
la programarán
esta semana
en la Filmoteca
que os parece
si con esta idea
de Filmoteca
con esta idea
de futuro
hablamos un poquitito
de la agenda
te lo iba a proponer
Adriano
¡Que nos da tiempo!
¿Qué es Kou?
Bueno Adriano
¿Qué es Kou?
para que estive ahí
en la agenda
y son 300 pelis
de cinema
¿Os acordáis
de que el que sumaba
en vertical
los miserables
la vida invisible
bueno
de hecho
los miserables
y la vida invisible
de la cual os he hablado
22 de noviembre
se estrenaron
y ahí siguen
y que siguen
por mucho más
lo curioso es
lo que tiene que llegar
el irlandés
por ejemplo
que es una película
que llegó en cines
se estrena el 27 de noviembre
en Netflix
por fin la veré
por fin
la podréis ver
aquellos que no saléis
del sofá
y de la mantita de casa
como otra película
hay varias películas
ahora que voy a mencionar
que son estrenos
del 22 de noviembre
es decir
del viernes pasado
pero que por ejemplo
se podrán ver en Netflix
a partir de la semana que viene
o la siguiente
una es el irlandés
como ya os he dicho
otra es
j'ai perdu mon corps
muy mal traducida
como
¿dónde está mi cuerpo?
colega
el colega lo metemos nosotros
historia de un matrimonio
de Noah Baumbach
en la que aparece
en el Adam Driver
y
se me olvida
Scarlett Johansson
pero es un estreno
del 6 de diciembre
aunque desde el 22
ya está en cines
El tiempo contigo
Weathering with you
película de animación
La odisea de los giles
película argentina
o La hija de un ladrón
que es la película
que hace coincidir
padre e hija
Este es el 29 de noviembre
Mira, després respecte a videojocs
ja que parlarem d'això
aquest cap de setmana que ve
el següent
és el Nice Barcelona
que és l'antiga Games World
el del 28 al 1 de desembre
aneu-hi si podeu
Jo crec que és interessant
propostes així
hauríem de buscar
propostes més específiques
jo també ho diria
Bé, i en qüestió de còmic
justament també hi ha
una fira
que és el O Còmic
a Can Fabra
a Barcelona
i ja si ens posem
en tema
jo crec que et diria
cultura, internet
els memes
que tant t'agraden Adriano
el dissabte
el CSSB
i el meme
memefest
el memefest
que també
li dediquen
aquesta mena
de cultura
de comèdia
internet
Bé
i que no ens oblidem
que continua
el novembre literari
Sí, sí
i encara hi ha
tres events
Adriano
a la de Maite Carranza
¿Tú creus que en un minut
et dona per fer aquesta
cita de Virginia Woolf?
Bueno, no, pero podemos
hacer aquello
d'ir silenciándome, ¿no?
Así, el tío pesado
este que se cae ya, ¿no?
Fundido negro
Es como hasta noticias
que la cámara se'n va
i ells se'n parla
Pues mira, fem una cosa
jo apago el micro
del Pol
i meu
i tu vas fent, ¿vale?
Vale, simplemente
que me parece
que és una reflexió
molt interesante
de Virginia Woolf
i ella decía
que no siendo historiador
no era historiadora
quizá uno podría
ir un poco más lejos
i decir que las mujeres
han ardido como faros
en las obras
de todos los poetas
desde el principio
de los tiempos
En realidad, si la mujer
no hubiera existido
más que en las obras
escritas por los hombres
se la imaginaría uno
como una persona
importantísima
polifacética
heroína y mezquina
espléndida y sórdida
infinitamente hermosa
y horrible a más no poder
tan grande como el hombre
más según algunos
Pero esta es la mujer
de la literatura
En la realidad
la encerraban bajo llave
le pegaban
y la zarandeaban
en la habitación
De todo esto
emerge un ser
muy extraño
mixto
En el terreno
de la imaginación
tiene la mayor importancia
En la práctica
es totalmente insignificante
Reina en la poesía
de punta a punta
del libro
En la historia
casi no aparece
En la literatura
domina la vida
de reyes y conquistadoras
De hecho
era la esclava
de cualquier joven
cuyos padres
le ponían a la fuerza
un anillo en el dedo
Algunas de las palabras
más inspiradas
de los pensamientos
más profundos
salen en la literatura
de sus labios
de la mujer
En la vida real
sabía apenas leer
apenas escribir
y era propiedad
de su marido
La capital
me
y
la
¡Champ thoughts
La capital
Gràcies.