Música
Prepareu els pitets que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanar Punturat, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adrià Nucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esperm.
Eva Braun i Adolf Hitler, Lucia Iriart i Augusto Pinochet, Helena i Nicolà Echauchescu,
tots ells van forjar matrimoni amb un futur ambiciós, però la fam els precedeix.
Es volien menjar el món, el seu propi món. Empresonant, destruint, assassinant, sense oblidar mai el somriure cínic davant la càmera quan tocava fer la foto.
Els protagonistes del programa d'avui no els cal somriure davant la càmera.
L'espiral de crims que cometen parla per si sola.
Un home i una dona coneixen el seu futur abans d'hora i emprenen una batalla contra el temps.
Un combat absurd que els projecta cap a un destí inevitable que els obliga a caure en l'error una vegada i una altra i una altra per demostrar-nos lo estúpids que som.
Macbeth, de William Shakespeare, tracta d'això.
És una obra de teatre sobre un desig que neix podrit, la crònica d'una morta anunciada, que converteix a l'heroi en monstre i a la reina en diable.
I tot per culpa d'una broma, la brometa que tres bruixes li fan a un general de l'exèrcit escocès advertint que en el futur serà rei.
En un primer instant, Macbeth pensa que el millor que pot fer és no fer res, esperar que la promesa es compleixi.
Però quan arriba a casa, la seva dona no pensa el mateix.
Per convertir-se en rei, s'ha de matar el rei.
Però quina ironia, també als amics, a les mares, als nens.
És llavors quan arriba l'ansietat, la conspiració, la paranoia, la mort.
I Macbeth, aquest herode és modern i tenebrós, es filtra dins l'imaginari col·lectiu com el que és, el regicida més famós de la literatura universal.
I també un motiu de profunda superstició.
Penseu que la llegenda que s'ha muntat al seu voltant és tan grossa que alguns teatres de Gran Bretanya han prohibit dir el seu nom.
Si l'has de citar, millor que utilitzis l'eufemisme, The Scottish Play, pel que poda passar.
I si apareix algun despistat o despistada a l'última hora, no us preocupeu, la Royal Shakespeare Company té un remei infal·lible.
A la seva web ho posa ben clar. Si vostè ha pronunciat l'obra innombrable, surti del teatre, doni tres voltes, escupi-me l'eixi i llavors ja pot trucar a la porta perquè el deixin entrar.
Avui a l'Empanada viurem al límit. Direm l'obra pel seu nom i qui sap, quan acabi el programa l'haurem pronunciat tantes vegades que potser ens trobem a tres bruixes a la sortida de Radio Fabra que ens miren fixament i diuen
Proビer en tràfia amb Macbeth,iem loads i del delphes d'àia deumollament i d' fines de guerra ieres diuen vos he crediti intention.
Vже considerably calmantöm la pena solleva de la meccanitates i the verlose dill my part i don't show the glory of our art.
Resumim, que vamos a morir todos.
Bravo!
Oye tío, pero a veure, realmente, si queréis dedicaros bis organized...
Las rosas...
Yo tengo que hacer un inciso. Si os queréis
dedicar a la interpretación, adelante
chicos, os animo...
Te quedas tú.
Para los paripés de cuarto de la ESO.
Con el ranchito de empanada.
En serio, darle caña porque hay madera.
Hay madera.
Y lo que yo no sabía es
esto de que no se puede pronunciar Macbeth
o Macbeth.
Yo siempre decía Macbeth, pero de verlas
en versión original, al final...
Macbeth o Macbeth.
Bueno, pero la cuestión es...
¿Por qué narices no se puede...? O sea, ¿realmente
ha generado tanto miedo...? El Simpson ya un gag
que creo que es això, que cada cop que diuen la paraula
li cau un rayo a dins d'una obra
de teatre. Ah, es veritat, es veritat, em sona això.
Crec que era en Macbeth. Es que el revuel,
o sea, genera un revuelo muy heavy. O sea, es una obra que...
que es lo que digo, la llegenda que s'ha
construït sobre això, ¿no? Y toda la superstición
que hay. Lo de la Royal Shakespeare...
Shakespeare... Shakespeare...
Company, perdó. Shakespeare.
Shakespeare. Shakespeare.
Are you killing swine?
Cesta... Bueno... Has de parlar així
amb aquests tantots de Britànic.
Avui estàs vuelto, eh? Avui... De fet, és que...
Bueno, no ho sabeu, però el Carles és doctor
en Hamlet... en Hamletmania,
o el que sigui. Macbethologia.
Macbethologia. Master en Macbethologia.
Macbethologia. En Macbethologia.
Editat, cullons. Edit Hamlet.
Sí, que és... Ojo, ojo, ojo.
Al oro, eh. No confonguem, eh. Programa de Macbeth.
De Macbeth. No de Hamlet.
Tanto Macbeth como Hamlet me suena que son las obras de Shakespeare
más adaptadas, ¿verdad? En el cine, al menos, como mínimo.
Y es cierto que las dos manejan un tono similar,
un miedo al error posterior al asesinato,
que eso suele estar por ahí,
pero evidentemente cada uno en su lugar.
Así que tiremos por Macbeth,
porque me suena que tenemos mucha, mucha, mucha chicha.
Vamos a ese... Agenda Menú, ¿no?
Agenda Menú del día, que nos encanta tener.
Y a ver qué depara este programa.
¡Vámonos!
Pues como no podía ser de otro modo,
en el programa especial de Macbeth hablaremos de Hamlet.
Hablaremos de la tela italiana.
Y un poquito de mucho ruido y pocas nueces.
Bueno, está claro. Hablaremos de Macbeth.
Yo hablaré de una película que se acaba de estrenar
que se llama The Tragedy of Macbeth,
o simplemente La tragedia de Macbeth, de Joel Coen.
Ya diremos por qué solo es Joel Coen y no los hermanos Coen.
Me acompaña Carlas aquí, me la he dicho, y Paul, evidentemente,
pero Carlas meterá mano en mi sección,
porque como decía, es un doctor especializado en Macbeth.
Pero ahora, más que de autor de lo que soy, un intruso,
un intruso de la sección de Adriano.
Y aportará algo al respecto sobre adaptaciones previas cinematográficas.
Exacto. Més o menys que pel minut 49,
per si voleu anar directament aquest minut,
entraré jo a parlar d'una obra de teatre.
A més, de fet, hem fet una entrevista a Míriam Marcet,
una de les actrius d'aquesta obra de teatre,
que no em devedereu quién es.
¿Míriam Marcet? ¿Es familia o no?
No, Macbeth Marcet.
Míriam Marcet, que és una de les protagonistes de l'obra Macbeth.
Però no és l'obra Macbeth que entendríeu
que és la típica, tòpica adaptació d'aquest clàssic,
sinó han fet una nada d'olla,
no aquí, malauradament, de moment, sinó a Madrid.
Però ja veureu que és una obra teatre
molt alternativa a la història principal.
És un Macbeth.
Però muerte hay, muerte hay seguro.
És un Macbeth.
És un Macbeth, ese chulo que castiga.
I tu, Carles, me parece que tú tienes encima sección propia, ¿no?
Más, más cosas, pero lo he intentado apretar.
Más o menos, a la hora 53.
Exacto.
¿De qué nos hablarás?
És una obra de Heinrich Fusley, ¿vale?
És a dir, tornem al romanticisme,
però per centrar-nos en una escena de l'obra de Shakespeare,
que se centra en un personatge,
i jo crec que és una imatge molt impactant,
que ens ajuda a embolcallar una mica aquest programa.
Vale, para cerrar,
o sea, empezamos con el tono arty del cine de Coen
y acabaremos con el arty de verdad, ¿no?
Del romanticismo.
Exacto.
Vale, pues vamos a ello, señores.
Esperem no que nos siguen artis los espectadores.
Artitos de nosotros, seguro.
No, no, xa mai.
Cinemac.
Cinemac.
Empezamos, empezamos con la épica, la épica musical que ya nos descubre que empezamos con cine, evidentemente, con un Macbeth de película, que es de rabiosa actualidad, joder, es que...
Ya ha salido el gordo, la frase.
Estamos con el clasicismo de... Estamos hablando de una obra de siglo XVI, ¿no?
De hecho, creo que se empieza a interpretar mucho antes que se publica en el 1606 y a partir del 1623 ya cae la primera publicación de esta tragedia de William Shakespeare.
Y, joder, siendo una obra de hace unos cuantos siglos, sigue dando, como hemos escuchado en este menú, obras de teatro diferentes y películas un tanto diferentes también.
En este caso, como os decía en el menú, The Tragedy of Macbeth o La Tragedia de Macbeth de Joel Coen.
Y sí, sí, habéis oído bien, solo Joel Coen. Es cierto que en otras películas, sobre todo del principio de su carrera, firmaba solo Joel Coen, pero estaba claro que el tándem creativo estaba allí.
Por un lado teníamos a Joel Coen en la parte más técnica, visual, y en la dirección de actores teníamos a Isaac Coen, el hermano mayor.
¿Y qué ha pasado con este buen hombre, con Isaac Coen? Que se ha cansado del cine, ya tiene suficiente, y ahora se quiere dedicar exclusivamente al teatro.
No a actuar, sino a dirigir teatro. Ha dejado el proyecto y a mí me hace gracia, ¿no?
Porque entonces, ¿qué hace Joel Coen? Dice, pues yo me voy a Shakespeare y me voy a una de las obras más adaptadas.
Más como una pataleta entre hermanos, ¿no?
Sí, sí, yo lo veo claramente.
Ah, que te vas al teatro, pues yo más.
Sería bueno en dos años que Ethan dice, pues ahora hago un Hamlet, pa' joder.
No, parece ser que Ethan ya sabía del proyecto de su hermano Joel y no le interesaba esto del Macbeth.
Si vas a hacer teatro, hazlo en un escenario teatral.
Pero no, Joel Coen parece que quiere decirle a su hermano, oye, tú recurre al cine, que si quieres hacer algo teatral en el cine, también puedes.
Y es que es así, es que ya veréis en mi explicación o en mi análisis sobre esta película de Tránsito de Macbeth,
cómo de alguna manera Joel Coen juega a las dos realidades, a esa realidad cinematográfica,
sobre todo en lo que es la puesta en escena, que para mí es, no diré de 10, pero muy potente.
Y en cambio la dirección de actores y la interpretación tira mucho más por lo teatral.
Y esto para mí es un pequeñito fallo.
Pero bueno, como veníamos comentando, estamos hablando de una de las obras más adaptadas.
Se sigue adaptando en el cine.
Estamos hablando de una obra que ya empezó adaptándose en el mudo y tiene ocho versiones diferentes.
Y en el camino ha ido dejando pequeñas joyitas comparables, creo, a la de Tránsito de Macbeth.
Pero como decíamos, aquí está este doctor, Macbethiano.
¡Dorto! ¡Dorto Macbeth!
Y él nos recordará exactamente las películas que sí vale la pena recordar.
En ese sentido, yo poco puedo aportar, pero vamos a lo que decíamos, a este Macbeth actual,
recién estrenado, una película recién estrenada, que eso sí, en breve ya solo se podrá ver en una aplicación,
que es la de Apple.
Es una película que se ha planteado desde el origen, sí, para las grandes plataformas.
Es curioso, ¿no?
Hostia, El Caballero Verde de David Lowery, otra obra épica en Amazon,
con una carga también visual muy potente, pero por otros derroteros totalmente diferentes
a los que ha elegido Joel Coen. Y Joel Coen con Apple, eso sí, y a 24.
De nuevo estamos ante ese sello fiable, ¿no? Por así decirlo.
Y aunque Carlas ya nos ha introducido muy bien la historia de Macbeth,
de hecho, en algún momento he pensado, hostia, ¿esto es el programa de radio de empanada?
¿O es que hemos pasado a Audible?
Audible, ¿no? Son cuentos radiofónicos.
No, pero simplemente...
Buena idea, ¿eh? Ahí lo dejamos, ¿eh?
Tenemos madera para eso, eso queda claro.
Y lo decimos nosotros por si nadie lo va a decir.
El tema es que, aunque no hace falta decir nada más sobre Macbeth,
un par de temas así, ¿de qué nos habla Macbeth, no?
Sobre todo nos habla de una historia de ambición, de ansia de poder desmedido.
Y como ha quedado muy claro, Macbeth es claramente el típico varón del medievo.
Estaríamos hablando, aunque la obra está escrita en el siglo XVII, principio del XVII,
es una obra que perfectamente tiene el contexto en el siglo XI, en plena edad media.
Y, hostia, y este buen hombre llamado Macbeth bien podría haber participado como personaje, ¿eh?
En cualquier episodio de Juego de Tronos.
Eso queda bastante claro.
Pero, ¿qué le pasa a este buen hombre?
Como tú decías, una profecía, una bruja, una o tres.
Yo ya no empiezo a tenerlo claro.
Tanto monta, monta tanto.
Después, los sabios consejos de su mujer, pero sobre todo, lo que queda claro en esta obra es
ese ego enfermizo al cual le coge el gusto, por así decirlo, al asesinato.
Y empieza a asesinar y a tapar la muerte con más muerte, y más muerte, y más muerte, y así hasta el delirio.
Todo esto, creo que a muchos os debe sonar familiar, pero es importante que lo tengamos muy en cuenta, muy en mente.
Porque yo, y esta es mi humilde opinión, creo que la obra de Joel Coen, esta película, de Trasido de Macbeth,
se disfruta mucho más si estás muy familiarizado con otras adaptaciones, ya sean cinematográficas o teatrales,
y sobre todo con la obra literaria, porque joder, con la obra, o sea, con el tono dialéctico, los diálogos...
Es muy dense. Yo te diré una cosa, no sabía que anabas a decir eso de...
Bueno, has d'estar estudioso del tema, jo Macbeth, sinceramente, no, tampoco el tinc super al cap,
i el que feia és a Wikipedia amb mà, això és veritat, a Wikipedia tens les parts tot desgranadíssimes,
o sigui, tens com un molt bon resum a Wikipedia, per dir-ho així, de l'argument, cada capítol, els temes que tracta,
i realment era com... era l'apuntador.
¿Sabes? Yo era l'apuntador.
Parece ser que es bastante fiable, o sea, bastante fiel en el sentido del texto,
o no tanto en la puesta en escena, que es muy libre, ¿no?
Y álogos.
Y súper vanguardista, pero sí que es cierto que se ha basado muchísimo en el texto,
y claro, si no lo tienes muy... si no estás muy familiarizado con él, bueno, yo he de confesarlo, ¿no?
O sea, al principio de la película estaba sentado en el cine junto a mi colega Carlas,
y no sabía por dónde llegaban las hostias.
O sea, estaba en un plan, en el rollo...
Y también es cierto que llegamos un pelín tarde, ¿no?
Nos despistamos también con la hora, eso ya provocó que esos dos minutillos que nos perdimos de película
nos dejara, a mí al menos, un poquito despistado, pero es lo que decía, ¿no?
De un ido con ese chorro de diálogos que apenas cesan,
y que te tienen leyendo más que disfrutando de la puesta en escena,
que como decía, es acojonante, ¿no?
Que como decía, es muy potente.
Y esto es lo que para mí acaba suponiendo un esfuerzo excesivo.
Es decir, o tienes el C2 de inglés, o tienes un nivel de inglés que te permite entender diálogos de Shakespeare
bastante fieles, interpretados, ¿no?, en el presente, o si no, no estás disfrutando la película,
sobre todo en la parte que más aporta que es el visual.
És que estem dient que hi ha una pomposidad lògica de l'obra, ¿no?,
però que tu, al veure-ho, és a dir, jo hi havia hagut ja crítiques,
crítiques vull dir, de gente, de pie, de gent que havia vist Macbeth, la Cohen,
i que deia, hòstia, mira que jo parlo aquesta llengua, eh?,
però l'he de tornar a veure amb subtítols.
I parlant dels subtítols, recordo que vam anar als Bolitx, a veure la pel·lícula,
que, per cert, llàstima que no s'hagi estrenat a més cinemes,
només l'han passat als Bolitx.
És que és un poco el pacto que hi havia pocos cines per poder passar a Apple.
Recordo un comentari d'una espectadora que deia,
oh, és que los subtítols muy mal, que és com, a ver,
però si, tu quan ja agafes per un llibre, no?, un llibre de Macbeth, sisplau,
i dius, anem a llegir les versions del llibre que s'han fet,
ja, o sigui, en una pàgina, això és un fragment de l'obra,
i tota la resta són anotacions de traductors que diuen,
yo estoy de acuerdo con este traductor, no estoy de acuerdo con estos,
o sea, realment quan vas a veure una pel·lícula en dos línies de subtítol,
difícilment pot transmetre i tradu el castellà tot el que és aquella obra.
I és que estem parlant de Shakespeare,
que en el fons és un tio que aportó muchísimos vocablos nuevos a la llengua inglesa,
entonces és evidente que és una obra d'estudio,
una obra súper adaptada,
d'on entraran miles d'opinions,
però crec que la que més o menys compartim aquí,
un poquito de manera més radical o menys radical,
és aquesta, no?,
d'on tenim una puesta en escena molt potente,
i una realitat en la direcció d'actores,
un poquito més teatral,
que posiblement a mi compañera Carla sí que le funcionó
i que a mí me dejó un poquitito,
però vamos a ir por partes,
vamos a ir por partes,
vamos a diferenciarlas,
i oye,
me voy a permitir el lujo de empezar con la que més me impactó,
que fue la visual,
perquè destacaria dos cuestions molt claras,
el formato,
estem parlant d'un formato quadrado,
l'acadèmic,
exacto,
un formato quadrado 1-1-33
y por otro lado,
lo que tenemos es un blanco y negro,
de esos blancos negros contrastados,
con muy pocos matices,
con esas sombras que se alargan al alba
y que realmente van construyendo unas sensaciones oníricas,
más bien pesadillescas
y es un gran retrato de lo que en el fondo está viviendo Macbeth,
está siempre al borde del abismo
por sus malas elecciones en el fondo,
pero él sí que es un personaje al borde del abismo.
Es interesante mencionar
que aquí Cohen se ha vuelto a juntar
con un dire de facto muy potente,
que es el francés Bruno del Bonel.
Del Bonel, ¿eh?
Del Bonel.
Del Bonel.
Es un tío con el que ya habían trabajado
los hermanos Cohen en Inside Leeuwin-Dewis,
a propósito de Leeuwin-Dewis,
con Oscar Isaac,
y en la balada de Buster Scratch,
que esta es una película que no vi,
que me parece que es de la plataforma Netflix.
Una cosa episodica,
un western episodico,
muy humor negro.
Muy guapas.
Interesante, ¿eh?
Muy interesante.
Ellos dos habían trabajado con este fotógrafo
en estas pelis,
pero bueno,
estamos hablando de Bruno del Bonel,
que se hace sobre todo famoso
con Jean-Pierre Junot,
Amélie,
o la de Largo Domingo de Noviazgo,
después ha hecho obras para Sokurov,
Alexander Sokurov,
como Fausto o Francofón,
y un par de películas recientes
de Tim Burton.
Es un tío que,
en lo que es la imagen
y en la puesta en escena,
y sobre todo la fotografía,
es muy conocido y bastante potente,
y como os decía,
yo creo que ha sido muy sabia la elección,
que no es nueva,
pero es muy sabia,
la de buscar un formato que oprima,
¿no?
Y un formato y un blanco y negro
que está más cercano,
en este caso,
a la época noir
o al expresionismo alemán,
que era su sabido precursor,
que no de un blanco y negro
de la actualidad, ¿no?
Yo creo que esa elección
ha sido muy sabia
y refleja toda la culpa
y ese horror en el que,
como os decía,
se mueve Macbeth, ¿no?
Por otro lado,
también os diría
que en la composición
todo es geometría, ¿no?
hay mucha arquitectura
en esta composición minimal,
sí que hay una abstracción
del espacio continuo
y eso se siente
en el visionado,
que es una peli muy medida,
claro,
ahí está lo artificioso,
a veces quizás
es excesivamente solemne
la peli, ¿no?
Es decir,
Jo també jugo
a l'escenari teatral,
és a dir,
el que és el castell
són parets infinites,
¿no?
Com si fossin
quasi això
que deies
d'expressivisme alemany,
que era aquesta mena
de palios
posats allà, ¿no?
Sí, sí,
aquesta idea geomètrica,
i aquesta tensió
que dius
entre la part teatral
de les interpretacions
i els espais
amb una part
molt cinematogràfica
que té a veure
amb les transicions
de plano
i amb la posada
en escena.
Però és que a la obra
ja le sobra
tensión dramática,
es decir,
estamos hablando
de una obra
a la que ja le sobra
tensión dramática.
O sea,
no me lo pongas
tan complicado.
Es decir,
podrías aligerar
en una de las dos decisiones
y no,
me has metido allí.
De hecho,
me hace mucha gracia
porque cuando tú lees
las pretensiones
que tenía Joel Cohn
ante la película,
él lo tenía clarísimo.
Dice,
desde el principio
no nos interesó
hacer una versión
realista de la obra.
Ok, vale,
no va a salir ese castillo
que mencionábamos,
¿no?
No quería un castillo,
un alquiler de castillo
para poderlo filmar
y que apareciera en su película.
Ya estaba hecha,
¿no?
La que comentaremos
Carsel del 2015.
Ya tiene algo
de ese realismo,
pero ya lo tocamos luego.
Estaba claro
que él se tendría
que desmarcar
de adaptaciones previas,
pero él me hace gracia
lo que dice.
Dice que su intención inicial
era hacer un Macbeth
para toda esa gente
que no quiere ver algo
de Shakespeare
o que tal vez
se siente intimidado por él.
Y yo digo,
joder,
pues vaya tela.
Ya te he intimido yo,
ya te he intimido yo,
¿no?
O sea,
Shakespeare,
no,
ya te he intimido yo.
Y no solo
por esta puesta en escena
tan potente
que ya os digo,
en sus momentos de lucidez
bien pueda recordar
al séptimo sello
o a persona de Bergman
o incluso al proceso
de nuestro querido Wells
de quien hablaremos,
¿no?
Sí,
el personaje de Catherine Hunter,
¿no?
Que hace de una de las brujas.
Yo creo que remite
a esto que acabas de decir
de este séptimo sello,
de esta muerte
del séptimo sello.
Claro,
Carlos aquí está anticipando
un personaje
que sí que vale muchísimo
la pena destacar,
pero yo creo que
lo podemos dejar
un poquitito para el final,
sobre todo para centrarnos
porque ¿quién narices
son Macbeth
y Lady Macbeth?
Todo esto que hemos hablado,
¿no?
Está puesta en escena
tan potente,
está claro que intimida,
pero está claro que también
de quién se ha rodeado
debería intimidar,
debería,
¿eh?
Y al loro
porque no estoy
del todo contento
con esta ficha artística.
Vamos a ver una cosa,
como ya se va acercado
también la hora
de poner este tráiler,
podemos matar
dos pájaros de un tiro.
Por un lado,
os dejo la oportunidad,
¿no?
de empezar a visualizar
Macbeth,
aquellos que no nos estéis
consumiendo fregando los platos
o en el coche
y para aquellos
que solo tiráis de audio,
pues mira,
tenéis la oportunidad
de intentar descubrir
a estos dos actores.
Pero eso sí,
los que estéis viendo
el programa
o los que simplemente
lo estéis escuchando,
disfrutar del diseño
de sonido
porque por otro lado
es otro de los aspectos
a destacar de este Macbeth,
¿no?
Pero,
por favor,
ridol
al tráiler.
al tráiler.
By the pricking of my thumbs something wicked this way comes.
My husband, king that shall be.
If we should fail.
We fail.
Didst thou not hear a noise?
We thought I heard a voice cry, sleep no more.
Forward!
Are you a man?
I am a bold one.
That dare look upon that which might uphold the devil.
I have no words. My voice is in my sword.
There is a Mark Bednick in that movie.
It's a Nick Mark Bednick motherfucker.
I am a great guy.
I am a great guy.
I am a great guy.
I am a great guy.
Oh, what a great guy is.
A ver, a ver, a ver.
Let's go for a little.
I am a man.
I am a man.
I am a man.
I am a woman.
Cause I am a miz.
I am the ending of páns in the entertain.
To proportions.
He has a great guy.
I am a great guy.
There is a guest
Thanks to Nathan Hunter,
who, say music.
Let me torch again.
Porque cuando la presenta, tras ciertas torsiones imposibles,
nos la presenta con una suerte de túnica que hoy llevas tú también, ¿no?
Un poco.
Es la oficial, Carlos.
Es la oficial, me la ha dejado.
He ido a Broadway y me ha dicho, oye, mira, está un poco sudada,
pero tira millas.
Y por un lado tenemos a esta actriz,
que no es tan conocida en el mundo del cine, pero de unido,
y lo que aporta, y yo creo que es otra de las cosas a destacar
de esta película, el Oscar está por ahí anunciado, ¿no?
Sí, sí, sí, así, ¿eh?
Pero por otro lado tenemos a Macbeth y Lady Macbeth.
Y no sé si os ha funcionado este dialoguito que habéis escuchado así
de manera episodica.
De hecho, el tráiler se porta bastante bien porque te va cortando diálogos.
Pero sí, sí, los que habéis oído son Francis McDormand y Denzel Washington.
Y como ha dicho aquí mi buen colega,
Coen tira de negros para la obra porque, oye, ¿por qué no?
También estoy de acuerdo, ¿por qué no?
Dato importante, había muchos negros en la época de muchos, ¿eh?
O sea, estaba llenecito, llenecito.
No te puede tomar en serio, ¿eh?
Estamos hablando muy en serio.
No, no, no.
Estaba, o sea, decir, en la época de Shakespeare había negro en el Reino Unido, ¿vale?
Bueno, no en Reino Unido como tal, en Inglaterra.
De hecho, un detalle, Otelo es otra obra de Shakespeare que habla…
Bueno, no es negro, ahora tampoco es aquí para entrar a según qué temas,
pero esa idea de la piel morena, del mestrecaje, de la multiculturalidad, de la multirrat.
Es un personaje negro.
No, no, ahora siempre que tocas estos temas parece…
Uri, no sé si ten soda, peus, a jardín.
No, no, no, no.
Es que siempre que tocas estos temas parece que te estás metiendo en un jardín,
exacto, como tú dices, chungo.
Para nada, para nada.
Ahora, sí que es cierto que muchas personas con las que has ido comentando
o comentarios que hay de oído, y yo, hostia, ¿pero cómo?
¿Pero Shakespeare? ¿Pero con negros? ¿Pero este qué coño es?
Pero Macbeth, mirad, o sea, lo de menos es esto.
Lectores de la ABC, estos comentarios lectores de la ABC.
Lo importante realmente es si Denzel Washington como actor da la talla para Macbeth,
o si Francis McDormand, que me parece una actriz increíble,
es un perfil adecuado para hacer de Lady Macbeth.
Porque mi opinión está un poco en contra de las decisiones de Joel Coen,
y que conste que aquí McDormand la hemos traído con Nomadland,
si no recuerdo más, es la única vez que la hemos traído,
y hostia, y quedó muy claro que nos alucina cómo actúa
y el trabajo que tiene a sus espaldas.
Pero no la veo de Lady Macbeth, y me suenan sus diálogos,
tanto los de ella como los de él, un poco de automatizados.
O sea, les veo ese rollito como de declinar la obra,
no como si estuvieran rodando una película con cortes y acción,
no, no, no, como si llevaran días representando la obra en un teatro victoriano,
y en el fondo estuvieran ya agotados de toda la chapa que tienen que repetir.
Hay algo de eso, hay algo de eso.
Y sí, se puede aprovechar ese cansancio para construir unos personajes
que, como bien ha dicho Coen, no son los míticos Macbeth y Lady Macbeth.
Él mismo lo ha dicho, estamos ante un Macbeth posmenopáusico.
Los Macbeth, sí, sí, es literal, los Macbeth son aquí una pareja mayor
que ya ha pasado la edad de tener hijos, dice Coen,
y por eso el tiempo, la mortalidad y el futuro son los temas
que de alguna manera afloran entre estos dos personajes.
Yo tengo un problema, exacto, con este arquetipo renovado,
es decir, con esta vejez latente en estos dos personajes,
pero sobre todo con una falta de credibilidad,
con una flojera en Macbeth acojonante.
O sea, a mí Denzel no me entra en ningún momento.
A mí me gustó, pero bueno, entiendo que hay disparidad.
Sí, sí.
Y sí que diré que en el caso de Macbeth,
el hecho de haber interpretado a Lady Macbeth
sobre las tarimas de teatros,
ya como que de algún modo eso que decías
de automatizar esos diálogos,
que se puede haber reflejado en la película.
Joder, mira que tiene fuerza, Macbeth en cantidad de papeles.
Yo creo que a los dos les falta fuerza
y mira que hay un horror latente continuo,
pero se expresa mucho mejor por lo visual
que no por las interpretaciones.
Y simplemente para ir acabando,
porque estas dos interpretaciones a mí todo el rato
me recordaban a un Macbeth anterior, muy reciente,
que es un Macbeth del 2015,
que como bien has comentado,
es el Macbeth de Justin Carsell, del australiano,
que ahí sí tiró con unos personajes.
Y lo que sí intentó todo,
y la poética de la puesta en escena
es hacer un Macbeth quizás más realista,
al menos en las interpretaciones
y en la evolución de ese drama que van viviendo.
Claro, él tiraba de Michael Fassbender
y de Marion Cotillard
y hostia, a mí me parecieron alucinantes las interpretaciones.
Mucho más orgánicas a peli.
En el fondo, aquí hay un error
al margen de las interpretaciones
que es haberla vuelto demasiado episodica.
Es decir, Cohen se nota que ha reescrito,
no ha reescrito, pero ha recortado muchas escenas
y entonces va creando vacíos de evolución
de la propia obra,
pero después cuando pilla una escena
mete toda la artillería.
Entonces, de repente, es como,
hostia, no me metas tan chachicha
en esas escenas
y quizás méteme escenas entremedio
que hagan fluir mejor la obra.
Pero bueno, no nos quedemos solo
en nuestra opinión personal.
Ir a ver esta película,
porque tiene muchas cosas muy interesantes,
muchísimo,
y las hemos comentado, ¿no?
Una de ellas es esta Catherine Hunter,
que anuncia a Oscar,
y que además no solo interpreta a una bruja,
ella es la bruja, las tres brujas,
es también un señor mayor
que aparecerá por ahí
y que nos habla un poco
de la veteranía
y de la mirada también del tiempo.
Al final hay...
Está bien que,
más que hablar de brujería
o de encanterio,
Carlas en la editorial ha hablado
de broma.
Hay una idea de broma,
de mal gusto.
Del destino.
Alien, sí, sí, de broma,
del destino,
que desde luego Macbeth no sabe entender
y Denzel no sabe defender.
Pero este es mi punto de vista.
Y como hay mucho Macbeth por delante,
vamos a pasar a obras
que de alguna manera preceden
este Macbeth de Coen.
Ya he mencionado una,
como es la de Justin Carshiel,
que a mí me ha parecido
una obra acojonante, ¿sabes?
Un detalle sobre esa que acabas de decir,
¿no?
El hecho de que en esa del 2015
Marion Cotillard y Michael Fassbender
están enterrando a un bebé al inicio.
Esto no aparecía en la obra de Shakespeare.
Y todo lo que viene a continuación,
esa espiral de violencia,
hay algo de síndrome postraumático,
de estrés postraumático.
Yo creo que esto conecta mucho
con ese realismo.
¿Pero qué realismo?
Que también está blanco y negro.
Buena aportación.
Con ese realismo que decías, Adri.
Y es cierto lo que comentas
porque está claro que todos estos Macbeth
van creando un discurso
que todos los directores siguientes
han tenido que ver y consumir
y tener muy en cuenta para su película.
Coen ha visto la de Justin Carsel
sin lugar a dudas.
Porque en este caso,
¿cómo matiza la imposibilidad de la fertilidad?
Lo matiza desde la edad, ¿no?
Además, no olvidemos que Coen
ha cumplido recientemente 67 años.
Entonces es muy normal
que se empiece a preocupar de estas cosas
y que el tío decide hacer un trío en escena, ¿no?
Porque date cuenta,
tú imagínate Denzel Washington
trabajando con su esposa Lady Macbeth
en la obra,
que a su vez es la esposa
del director de la obra
que están rodando.
Hostia, mucha telita, ¿eh?
Pero bueno,
dicho todo esto,
ilumínanos con estos Macbeth del pasado,
pero pasado, pasado.
No del 2015,
sino mucho tiempo atrás.
Anem a posar un tall
i entrem ja en aquest itinerari.
Troubles,
foils and trouble,
fire burn
and cold and bubble.
Pouring cow's blood
that has eaten her nine pharaoh.
Grease,
that's sweating from the murderers,
stupid.
Thrown to the flame.
Finger
of birth strangled, baby.
Ditch delivered
by a drap.
Make the cruel
thick
and slav
like a hellbroth
boiling and bubble.
Esto tiene pinta de los 40, ¿eh?
Exacto, ¿eh?
Exactamente.
Ana Badi,
es un personaje
de martes y 13, ¿eh?
Pebrerefector.
Aquestes veus escoceses,
hòstia,
aquestes veus escoceses
de l'obra original
que intenten reflectir-la, ¿no?
1948,
ja ho deia bé l'Àdri,
anys 40,
parlem del Macbeth,
d'Orson Welles,
un director molt marcat
per Shakespeare
que va començar
a interpretar obres
d'aquest autor
des de ben petit
i en plena gran depressió
va dirigir una obra de teatre
que es deia
Budo Macbeth
del 1936
que es va representar
en la Fayette Theatre
de Harlem
que comptava
amb un repartiment
100% format
per actors negres.
D'alguna manera
la peli de Coen
veu clarament
d'aquesta idea, ¿no?
De fet,
hi ha un homenatge sentit
a la versió de Wells, ¿no?
I ja aprofito per comentar,
era una obra de teatre
que traslladava
l'Escòcia feudal
que estàvem comentant
al Mar Carip,
a una haití
plena de màgia negra
i rituals vudú.
Exacto.
I de hecho,
creo que no se tituló así
pero que con el tiempo
se la acabó denominando
sí,
el vudú Macbeth,
la obra de Macbeth
porque remitía tanto
a esa esencia
que la gente
li puso su sobrenombre.
Exactament.
Parlem d'aquest Macbeth
de Wells,
una pel·lícula
amb una atmosfera
molt marcada,
submergida en la boida,
el vent,
la tempesta,
cosa que tradueix
aquesta nit espessa
de la que parlava
Shakespeare a l'obra,
però també és una pel·lícula
que aprofita molt bé
els pocs recursos
que té.
És a dir,
quedem molt lluny
d'aquell Ciutadacaine
on Wells era
la jove promesa
de Hollywood,
que tenia la RKO,
exactament,
tot aquell pes
aquí ja no hi és,
té molt menys pressupost,
parlem d'una pel·li
feta amb quatre duros
i rodats després,
el que Wells deia
un real quickie.
Ja se li havien dado cuenta
que estaba zumbado,
que era un genio,
però que para los negocios
quizás mejor no.
En aquesta època
era obert mòrbid,
ja encara no.
No, no,
molt bona punt.
No, no,
ho dic per...
Exactament.
Com escribí
la biografia de Wells,
per saber
quan era gordo o no.
Ell fa de Macbeth,
Jeanette Nolan,
en un dels seus primers
papers en cine
de Lady Macbeth
i la filla gran
del propi Wells,
Christopher Wells,
que té nom de tio,
volien que naixés tio,
un nen,
i la li nena
el van mantenir
el nom de tio.
Christopher Wells
fa de hereu de Macduff,
la resta són actors
i actrius
amb els que havia treballat
al teatre.
Què crida molt l'atenció
d'aquesta
Macbeth de Wells?
Doncs el disseny
de producció
i els decorats,
que com deia
són mínims.
També trobem
unes formes geomètriques
en un expresionisme
alemany.
Sí,
és que jo havia oído
Joel Cohn
va agafar molt d'aquí.
Dime,
Adri,
porque jo realment
no he visto
esta pel·lícula de Wells,
pero sí que havia oído
que la de Cohen
posiblemente
a la que más se asemeja
o con la que mejor dialogue
en base a Macbeth
del pasado
és la de Wells,
és la de Wells del 48.
Sí, sí.
Ese diàlogo està ahí
i ja està ahí
perquè, de hecho,
quan empieza la pel·lícula
de Cohen
tenim,
aparte de les,
no?,
de estos tres aves
sobrevolando,
lo que tenim
és una neblina continua
de la que aparecen los personajes.
Exactament,
exactament.
Com dic,
és una pel·lícula
molt d'audora
de la de Wells
de l'expressionisme
alemany.
Pensem en el Faust de Murnau,
en los nivellongos
de Fritz Lang,
aquesta estètica feudal
de l'Alemanya,
de la República de Weimar,
no?,
de Lang.
I imatges que em queden
molt,
una imatge que em queda
molt gravada,
no?
Wells ha genollat
en un fons fosc
i un raig de llum
que l'il·lumina
mentre ell recita
un diàleg
supersentit,
no?
amb els mínims elements
et transmet
la major profunditat
d'atmosfera,
val?
És a dir,
Wells aquí està treballant
la imatge
d'una forma quasi mental
i recuperem una frase
que l'Adri i jo tenim
en ment
d'un...
el que és l'autor
que va dir aquesta frase
pels estudis de cinema
que hem fet,
no?
Que André Besen,
el gran teòric de cinema
André Besen,
deia d'aquesta pel·li
del Macbeth de Wells
que és com una mena
de prehistòria
de la consciència
on cel i terra,
aigua i foc,
bé i mal,
encara no s'han diferenciat
nítidament.
Jo crec que això reflecteix
molt bé aquest primitivisme
de la pel·lícula
de Wells
que insisteixo,
parlem del Macbeth
més tenebrós,
més a contrallum
però també el que millor
ha sabut capturar
l'essència de Shakespeare.
És com si Wells
hagués arrencat
el fèmur
de l'obra original
i s'hagués fet un caldo.
Això dicen,
realment,
després d'aquesta menció
que he hecho yo
en un momento
sobre las ocho obras
de la etapa muda,
todo el mundo coincide
en que,
per hablar de Macbeth
des d'una perspectiva
cinematogràfica,
te vas a Wells.
És a dir,
el origen de Macbeth
tot i que podia haver
ja aparecido
en alguna historia previa
és Wells,
¿no?
¿Y de Wells
a dónde nos vamos?
¿A dónde nos vamos?
Pues nos vamos
a Kirakurozaba.
¡Guruzuta!
¡Como no soy yo!
¡Yes!
¡Como no soy yo!
Exactament, Adri.
¡Como no soy yo!
El nom original
de Trono de Sangre.
¡Como no soy yo!
¡Como no soy yo!
¡Como no soy yo!
¡Como no soy yo!
Será él, exacto.
¡Como no soy yo!
Eres tú, voy a ser tú.
¡La hantoria
¡Como no soy yo!
Es el título original
de Trono de Sangre.
Aquí no es diu Macbeth,
es diu Tró de Sang,
l'adaptació que va a fer
Kurosawa.
Podriem parlar
de la més original,
la més creativa
y también la més mestiza.
O sea,
me has dejado muy loco.
¿Trueno?
¿Trueno y trono
en catalán?
¿Es tró?
¡Hostia, es verdad!
Trón.
Trón.
Trón, hostia.
¿Trueno?
¡Búsquenlo, señores!
Llámenos, por favor.
Llámenos que estamos en directo.
M'han trabado el lapso.
Y si no Oriol.
Ahora podría aparecer
un anuncio de la...
Vamos a crear una aplicación
de palabras en catalán.
De la Taneu Barcelonés.
Continuemos.
Bueno, el tema es
¿qué podemos decir
de este Madbeth de Kurosawa?
Pues básicamente
que es muy mestiz.
¿Por qué?
Pues porque
Kurosawa era un chico
que era muy fan
de todo lo que es
la literatura,
la mitología occidental.
Penseu en los 7 samuráis
de Kurosawa,
claramente inspirados
en el western.
Doncs bé,
en el cas de Macbeth
trasllada l'Escòcia feudal
al Japó del segle XVI.
No tenim un Macbeth,
tenim un tal
Washizu,
interpretat per Toshiro Mifune,
un cavaller d'estètica samurai.
I Lady Macbeth
és Lady Asagi,
un personatge
que funciona
com una màscara.
Apareix amb la cara pàlida
i les selles pintades.
Pensem ràpidament.
Això remet
al teatre no.
Aquests personatges
d'indumentària teatral
de les tradicions de Japó.
Què passa amb les bruixes?
Ja no són tres.
Aquí no,
és una sola bruixa
i la trobem al bosc
com una mena d'esperit andrógin
que apareix de sobte
enmig del bosc
i recita poemes zen
mentre recull fil
amb una roda de fusta,
que és la roda
de la fortuna,
la roda del destí
que acabarà atrapant a Macbeth.
Aquí es veu clarament reflectit
en un objecte
tot el tema de l'amnastia.
Ellos tienen el Enzo
que normalmente lo veis
siempre en caligrafía
que és este trazado
a brocha gorda
sobre un círculo
que no acaba de cerrar
que és un poco la vida
i ells sempre recurren
continuamente
però bueno,
al final...
Si m'estàs dient que això
és lo de...
La roleta de la fortuna
dels migdies.
Del Hamaguchi, no.
Doncs va per ahí.
Dels migdies, tampoc.
La del...
Com era?
El de Històries per no dormir?
El de la...
No, da igual.
Coño, sí.
Estamos hablando
de las del Chicho y Bañez enredor.
Ah, sí.
No, no.
Esto no.
Esto no, por favor.
Però què podíem dir més
d'aquesta versió de Kurosawa?
Doncs que és superapassionada,
és a dir,
hi ha l'eròtica del poder
dels personatges de Shakespeare
es veu reflectida
d'una forma molt visual
i quan dic molt visual,
vigilem amb aquestes expressions.
Vull dir que realment
t'entra per la retina
d'una forma superviolenta.
Pensem, sobretot,
i ja per acabar amb aquesta versió,
en l'escena final
de Trono de Sangre
on Toshiro Mifune
en la pell de Macbeth
és acrivillat
pels seus propis soldats
amb fletxes que li van...
Gràcies, eh?
Li van disparar.
Li van disparar de veritat.
No hacemos spoilers en este programa.
Bueno, no hacemos spoilers
però ja sabemos que Macbeth...
A veure, sí que és verdad
que...
Estàs especificando
una nueva muerte para la Macbeth.
Però diguem que Macbeth,
aquest destí fatal
no el pot portar a l'altre lloc
que a la mort, no?
El cas és que li van llançar
fletxes de veritat
a Toshiro Mifune
en el rodatge
que se li clavaven a l'armadura.
Se llevava mal, eh?
Con Kurosawa,
todo el mundo lo sabe.
Se llevava un poquito mal.
Però jo us ho dic en sèrio,
és una de les escenes
més potents
sense agafar-me els dits
de la història del cine.
No, jo realment...
És molt potent.
Un apunt, eh?
En les fletxes veig que
hi ha algú que ha remès això
que es diu
Alette Baldwin, no?
Però l'ha evolucionado.
L'ha evolucionado.
L'ha evolucionado.
L'ha evolucionado.
L'ha evolucionado.
Estamos volviendo
al territorio Cohen, eh?
Un poco.
Yo como soy el típico tío
que no tiene ni puta idea
pero todo hablo de oídas,
sobre todo en Macbeth,
digo, ah, sí,
la de Wells me suena
que es la que más se parece
o que Cohen ha bebido
mucho de esa.
Ah, la de Kurosawa,
la obra maestra.
Todo el mundo dice
todo el salto tan radical,
¿no?
Que es adaptar Macbeth, eh?
Y no haciendo de japoneses
nobles británicos,
sino haciendo de los japoneses
lo que son,
o lo que eran,
samuráis, ¿no?
En esa época feudal.
Exacto.
Y haciéndolo con una brillantez
increíble,
con una maldad
en el personaje femenino
que no encontraremos
ni en el de Cohen
ni en el de Cotillard,
o sea, no.
Y sí que es verdad,
cuando veis
ese personaje femenino
genera una maldad, ¿no?
Visual.
Sí, es muy diabólica.
La de Wells...
Que no está en el resto.
La Janet Nolan de Wells,
es veu claramente.
Nota ahí la misogínia japonesa.
Sí,
y la Lady Asagi
de la de Trono de Sangre
és molt fantasmagòrica.
Hi ha una escena
on s'està intentant
rentar les mans
perquè encara veu sang,
la sang dels crims
que han comès, ¿no?
Hi ha una idea de bogeria
que es veu aquest personatge,
insisteixo,
tant d'aparença teatral
tradicional japonesa
que s'està rentant
les mans
futilment, ¿no?
I és una altra escena
molt potent
de Trono de Sangre.
A partir d'aquesta escena
tuya que comentes
al final també
aquí está la gracia
de Kurosawa, ¿no?
És a dir,
rodar las cosas
dentro de su contexto
conocido
pero siempre tirando
de esa inspiración
que tú comentabas
que la encontraba
más bien en Occidente, ¿no?
¿Y cuál es la última sorpresa?
¿Quién es la última?
¿Que nos tienes preparada?
Doncs yo diría que...
Ens anem al territori
Polanski.
Polanski, 70, ¿no?
Yes.
Què passa amb aquesta versió?
Podrem parlar
de la versió més explícita,
potser també a vegades
de la més criticada,
però en qualsevol cas
de la més gore,
la més visceral.
Dos actors
molt poc coneguts
internacionalment,
com són John Fitch
en el paper de Macbeth
i Francesca Anis
en el de Lady Macbeth,
però insisteixo,
és una pel·lícula
molt impactant
a través d'aquesta sang
i d'aquest gore.
Polanski va filmar
aquesta pel·lícula
als estudis Sheperton
i a diferents espais naturals
de Gran Bretanya
com Northumberland,
que per cert,
a l'obra original de Shakespeare
és un personatge
a Northumberland
i el món real
és una regió.
Fija-te tu, eh?
Fixi-hi-vos-te.
I què trobem aquí?
Doncs bé,
Polanski
ho faria
amb aquest Macbeth,
Macbeth,
i va dir Macbeth,
molta fisicitat,
molta sang,
val?
Hi ha una escena
on està enmig d'un sopar
i se li apareix
el fantasma de Banco,
és una escena
que es pot veure
a totes les altres adaptacions.
Ell ha matat
el seu amic
Banco
i de sobte
se'l troba
com un fantasma
en un sopar,
no?
i li agafa
un d'altabaix.
Doncs bé,
aquest Banco
de la versió
de Polanski
és monstruós,
està tot tacat de sang
i porta un falcó
al braç,
val?
És a dir,
doneu-vos fins a quin punt
l'imaginari
del cinema de terror
es veu filtrat
a través
de l'adaptació
de Polanski
en aquest Macbeth,
val?
Hi ha una mirada brutal,
una mirada salvatge
i no és casual
perquè penseu
que el director
de La Semilla del Diablo
no feia tant
de la tragèdia
de Sharon Tate,
que va ser brutalment
assassinada
a Beverly Hills
per la família Manson.
Llavors,
Polanski s'enfronta
a aquest Macbeth
amb tota aquella agonia
i amargor
de ser un vidu
que ha perdut
a la seva esposa
d'una forma brutal,
val?
Llavors,
el cine aquí
et diria
que és com un acte
de redempció
val?
de la realitat.
Sí que,
evidentment,
estem proposant,
la nostra interpretació,
però és molt interessant
veure com
una pel·lícula
tan violenta
podria arribar
a expressar
tota una violència
viscuda
en el món real.
El mateix Tarantino,
de fet,
també busca
aquesta espècie
de redempció,
podríem dir,
amb
Uns Upon a Time
en Hollywood,
però hi ha directament
et cambia la història,
serias,
benja d'aquesta història.
I metis un sello
mucho més comic,
o delirante,
por així dir-ho,
però està clar
que aquestes tres
obras que has mencionat
abordan a Macbeth
des de perspectivas
muy diferentes
y eso es lo que
las hace también
interesantes,
que son
suma una de la otra
y que,
por lo tanto,
si un día
tenéis ganas
de pasar todo el fin
de semana
repasando Macbeth,
pues oye,
cada una
os va a aportar
algo diferente,
complementaríamos
con las dos
que hemos mencionado
al principio,
bueno,
una l'hemos dedicado
mucho tiempo,
que es de Joel Cohen,
y la de Justin Kasse,
pero tú estás en plan,
no,
que quiero decir otra cosa,
fíjim usted,
la curiositat,
arribamos a la curiositat.
Sabeu quina gran empresa?
Perquè quan Polanski
volia fer aquesta peli
no va poder
convèncer les majors
de Hollywood
perquè li paguessin.
Sabeu quina gran empresa
finalment va pagar
la seva peli?
No mireu,
sisplau,
els guions.
Ni puta idea,
tío.
La Playboy.
La revista Playboy
va pagar
perquè hi havia un tal
Víctor Louns
dins de la Playboy
que li encantava
el cinema de Polanski
i va convèncer la directiva
perquè produís
el seu Macbeth.
És a dir,
amb raó,
aquest és el Macbeth
més explícit.
O sea,
que me puedo imaginar
portadas de Playboy
dentro de la película
també tenim estudios
de Polanski o no?
Seria épico.
El merchandising.
No,
com dic,
és molt explícita
però apareix al inici.
Playboy Productions.
Vale.
Sí,
Lady Muppers
són tan bones.
No són elles.
És una conejita.
Una conejita.
Grande,
per favor.
Vámonos al teatro.
Per favor.
Let's go.
Let's go.
Al teatro, va.
Teatro.
Pa, pa, pa.
Pa, pa.
Pa, pa, pa, pa.
Pa, pa, pa, pa.
Pa, pa, pa, pa, pa, pa, pa.
Bueno,
i amb aquests saltirons
que ens remeten
a un teatre
oblidat
i lluny,
esperem.
Doncs això,
avui a Empanada,
òbviament estem parlant de...
Què era?
És que ara me'n recordo.
Hamlet.
Era això.
Hamlet, Hamlet.
Estem amb Macbeth.
Macbeth.
Macbeth.
I com us havia promès,
quasi al minut 49
comencem a desgranar
el teatre.
El teatro.
perquè aquest cop
hem pogut parlar amb una actriu
Miriam Marcet, que de fet és una actriu
és coach, és profe
és una actriu a més tot terreny, ha fet de tot
Exclusiva, eh?
En exclusiva tenim
talls de veu perquè la vam poder entrevistar
i a més és una actriu amb la qual he
pogut treballar i realment és una passada
com a persona i com a actriu
I estem parlant d'una adaptació de Macbeth
de tota aquesta història que hem desgranat
que és
m'encanta quan Adriano
corregeix els meus guions
sobre la marxa mentre llegeixo
que vaig veient aquí el dret com ha canviat
He anat a buscar la Miriam Marcet
no la he vist interpretar
i la vull veure, i ara me n'adono
que clar, clar, clar
És mi actriz, a part de la Roser
Ara en un moment sortirà que Miriam Marcet
és actriu de Horrorscope
que és un curt del nostre amic Pol
Doncs és una adaptació
que estan fent a Madrid
és a dir, ara desgranarem una obra de teatre
que no es veu ni es viu
a Barcelona, però sí que és possible que arribi
perquè l'estan exportant
però la podeu veure ara mateix
a Madrid, a la Biblioteca del Soho
i és una adaptació de la mà de Víctor Conde i Amaya Galeote
amb Miquel García, Laura Barba, Jorge Cabrera
Ronel Gido i Miriam Marcet
Sí que algun d'aquests noms
crec que el de la Luna
es va variant
depèn de si pot o no
l'actriu, hi ha un altre actriu
però bé
També us dic
és la seva adaptació
perquè normal i a l'uso
aquesta obra no és
D'acord?
Jo he tingut l'oportunitat
no, malgratament
d'anar a Madrid a veure-ho
però sí que m'han passat
El Screener
us hem passat una càmera fixa
que podríem dir que és parecido a Coen
perquè al final és teatre gravat
però no és la mateixa experiència
òbviament
però entendreu per què
és bastant semblant
a el que seria l'experiència del teatre
perquè el format d'entrada
d'aquesta obra de teatre
és bastant especial
no és la típica escenari
actors actuant davant d'uns espectadors
sinó ja veurem després
que és un teatre
en el que tu vas a un despatx
i en aquest despatx
és on passa la màgia
De fet he anat a buscar
perquè jo aniré a Madrid
dintre de poc
i dic hòstia
a veure si tinc la sort
que encara hi és
que encara hi és l'obra
no sé fins quan arriba
l'obra
tens programació
ara mateix no ho sé
la veritat
però segueixen
ara estic segur
ara està
de fet hi ha anatràs
per aquest cap de setmana
però és molt maco
que diu
Macbeth
i les corones que surten
són del Burger King
T'he anticipat alguna cosa o què?
No, no, no
després ho comentarem
si vols això
perquè realment també
l'atretxo
que és molt mínim
també aboca a coses
molt interessants
que pot ser una relectura
de coses de Macbeth
però bueno
si parlem de Macbeth
parlem de clàssics
i una de les coses
que li vaig preguntar al principi
és
però com és que aquests
clàssics retornen sempre
llavors la seva frase va ser
és que els clàssics
són clàssics
perquè són actualitats
això és la gran llosa
la gran frase
però
però rabiosa o no?
de rabiosa
i ho veurem aquí
perquè
però ella em va comentar
aquesta mandra
que li fa
al públic
anar a veure clàssics
jo de dir
hòstia
per què ara torna a veure
potser
aquesta home de teatre
més farragosa
pomposa
aquests diàlegs
de Shakespeare
que sempre és com
uah
saps?
llavors
el primer teix que llancem
és que ella fa una reflexió
a aquesta mandra
i sobretot
d'aquesta actualitat nostra
que vivim
li tenim massa respecte
als clàssics
i llavors volem fer-los
d'una manera formal
intentant
no sabem per què
hi ha una cosa que no entenc
venerar un llenguatge
que ja no ens és proper
per tant intentant
posar com unes veus
i unes
no?
unes actituds
que no connecten
amb el públic
que no ens diuen res
però quan vas a llegir
el que diu el text
de veritat
és que
és aplicable
a tot ara mateix
vull dir
et podria dir
tants Macbeths
ara mateix
amb noms
i com noms
Macbeth és una història política
és una història política
d'ambició
d'amor
malentès
de poder
de la roda del poder
d'aquesta ambició
d'aquesta il·lusió
de pensar que pots canviar les coses
i un cop
estàs al poder
no?
te corrompen
te corrompes
te
la culpa
parla de tantes coses
Macbeth
si l'entens
si l'entens
perquè amigo mio
eh?
si tienes el C2
i l'es
la versión
corregida
jo recomano
el màster
en Macbeth
que l'ha fet a les garras
impartido por garras
exactament
és a dir
primer vaig anar com a alumne
i ara l'estic impartint
i queda clar
perquè la seva editorial
ella no ha parlat
amb la Míriam
però la seva editorial
ha entrat
amb noms
de dictadors
de polítics
no?
polítics
ja
ja
podríem seguir
òbviament
de fet
ella
ja es veu palès
però
és la seva obra
ella ja em va dir
Macbeth per mi
és el gran text
el seu text preferit
l'he interpretat
diversos cops
però clar
en aquest cop
no és la típica
tòpica interpretació
ja no només del seu personatge
sinó de l'obra en si
es diu Macbeth
l'obra de teatre
es diu Macbeth
però no
no us penseu
que és
la base
de tot el que hem estat
parlant fins ara
d'aquests capítols
de tot
llavors
ens va explicar una mica
aquesta sinopsi
de què va
el seu Macbeth
aviam
que és una bogeria
és una nit electoral
d'un partit
polític
que tots podem
reconèixer
o sigui
un cop comencem
a sentir noms
cognoms
està basat
en una campanya electoral
molt concreta
i comencen a sortir noms
no es diuen els cognoms
però
podem reconèixer
tota la classe
política social
i dic tota
llavors vam treballar
en base d'improvisacions
amb l'Híctor
i amb la Maia
la Maia porta
la part de cos
ella és una coreógrafa
brillant
que treballava molt
al CDN
i té molts projectes
companyia pròpia
i per una banda
treballàvem amb ella
la part més
física
que està molt
molt
molt
molt
present
i s'acaba convertint
en
protagonista
diguéssim
també de l'obra
i després
el Víctor
treballàvem coses més
d'improvisació
llavors ella anava
agafant idees
i així entre els dos
van
escriure
diguem-ne
el text es conserva
o sigui
es fa Macbeth
no és que no es faci Macbeth
ara entendreu
per què diu això
de no no
si es fa Macbeth
però principalment
ha comentat dues coses
moviment
improvisació
és una obra
d'entrada
és una de les eleccions
espanyoles
no hem matitzat
però són
una nit electoral
espanyola
mentre a un despatx
aquí a Desvelo
com és aquesta sala
Soho
per qui no la conegui
és una biblioteca
que s'emula perfectament
amb un despatx
de direcció de partit
és a dir
un despatx on veurem
la cap de premsa
l'assessora
la dona del president
el president
no?
i veiem
l'Espin Doctor
veiem aquesta nit electoral
però és que ja us dic
ara
els primers minuts
bé tota l'obra
però els primers minuts
és una bogeria
per què?
perquè tothom
està a la seva
imagina una nit electoral
pa pa
telèfons
fax
arriben cartes
arriben
McDonald's
i Burger King
les 3 hi és
les 3 hi és
vull dir
aquelles 3 que estan present
a l'obra de Macbeth
però és brutal
i és com a punt de partida
ja ho ha destacat bé la Míriam
però és que
hi ha un treball
de cos
de moviment
d'accions
és a dir
tothom està fent coses
depèn d'on estiguis situat
jo en aquest cas
com a càmera
que em van passar
diguéssim
una càmera fixa
per veure l'obra de teatre
i saber de què estic parlant
clar
jo actuava com un espectador
jo estic a una cantonada
d'aquesta obra
però la gent està envoltant
aquest despatx
és a dir
tu potser hi ha un moment
que a l'obra
se't planta al davant
un dels actors
que és l'assessor de no sé què
que està parlant per telèfon
i tu estàs dins d'aquest diàleg
però lluny
està parlant
el president
amb la seva dona
d'una altra cosa
Òbviament després hi ha tota l'obra de teatre
però
és circular
o sigui és com un ring
és com un ring
que està al mig
i d'alguna manera
la interacció amb l'espectador
és
imagineu-vos
aquest ritme
berlanguiano
que grande
imagineu-vos
escopeta nacional
que tots els personatges
però
tothom
és com parla a l'hora
però tu vas entenent
potser no el contingut
si estàs atent sí
però sobretot és el context
aquest context de bogeria
de poder
d'anar-se
usurpant
a poc a poc
això
i per què
el Macbeth
es fa
que deia la Míriam
perquè el Macbeth
és el Mac Goofy
recordem que és un Mac Goofy
Mac Guffin
Mac Guffin
que és
a més que comença
Mac
també
McDonald's
és estrany que hagin escollit Burger King
però
però
no
perquè
òbviament
fan ús de les corones
hi ha tota una crítica
també
amb moltes coses
de l'actualitat nostra
però
clar
el Mac Goofy
al final
és aquest objecte
o aquesta entitat
en aquest cas
és
l'obra física
de Macbeth
que entra en aquest despatx
i és el detonant
i és el que
curtcircuita tot
és a dir
en el moment que entra aquest llibre
que els envien
i ells
per passar l'estona
per dir-ho així
fan la conya
i van interpretant Macbeth
però per
per fer
saps
com per fer passar la nit
mentre van arriben els resultats
imagineu que al mig de l'obra
algú crida
Extremadura
caído
és com
va
i van obrir
i van abraçar
és tota una evolució
de temps real
d'aquestes eleccions
i com
òbviament va
cap a la bogeria
i cap al suc
sol
i cap al
cap al
cap al
aquest Macbeth
és el Macbuc
el Macguffin
és el Macbuc
és el Macbuc
tot és mac avui
bueno
dicen a mos de McDonald's
lo sabemos
la qüestió
és que
aquest Macbeth
com a llibre
entenc
és en si
aquest objecte
és com un incident inductor
és a dir
arriba
i d'alguna manera
oclusiona
el ritme frenètic
que ja estaves explicant
amb aquest tot polític
a mi m'ha agradat molt
quan has mencionat
Berlanga
perquè m'he imaginat
un Macbeth
fet per Berlanga
hòstia
amb la seva època
seria acollonant
Macbeth ibérico
aquesta realitat
i sí que és cert
que clar
hòstia
si tu agafes
tot allò
que d'alguna manera
nosaltres hem anat
mencionant
els valors
de Macbeth
o les reflexions
que hi ha darrere
Macbeth
perquè l'argument
finalment
és el de menys
entenc que ella
el que ha agafat
és això
ha agafat
el significat
de Macbeth
i se l'han portat
en un context
d'actualitat
sí
ella com a
any
però sí
realment
heu de pensar
que l'obra
d'aquesta
que estem comentant
de Macbeth
és un metateatre
de l'obra original
perquè
la primera capa
vindria a ser
aquesta nit electoral
però com que ells
estan interpretant
primer com un joc
els personatges
i cada un
té el seu personatge
de fet
Miriam
seria com una mena
de Lady Macbeth
però
i òbviament
el president del partit
és òbviament
és rei
llavors
durant tota l'obra
el metateatre aquest
els personatges
es mengen la persona
és a dir
cada actor
sí
a veure si m'explico
el president
deixa de ser
cada cop més president
per ser més rei
llavors aquests personatges
al principi
com un joc
acaben sent menjats
que això és molt Macbeth
perquè en el fons
la idea de ser rei
per Macbeth
s'acaben menjant
el personatge
i la persona
i tot el que hi ha darrere
jo volia comentar
que justament
una obra així
que canvia tant
o sigui
manté coses
però canviant-les
i adaptant-les
justament
la gràcia de ser
el que comentaves tu
abans Adri
de contrastar
aquest exercici de contrast
d'enfrontar-te a Macbeth
si no has vist
res anterior
no pots fer aquest exercici
de contrast
i després una altra cosa
de la pel·lícula de Joel Cohen
hi havia un final molt heavy
que vull apuntar
molt ràpidament
que tenia a veure
amb el fill de Banquo
Fleance
que es converteix
en uns ocells
hi havia una idea
molt interessant allà
que és
el camí de la violència
és un camí cíclic
si us hi fixeu
totes les adaptacions
que s'han anat fent
de Macbeth
en el cinema
i ara veiem aquí
de rabiosa actualitat
en el teatre
també hi ha aquesta idea
d'alguna cosa cíclica
que es va adaptant
i es va adaptant
com la violència de Macbeth
que s'anirà repetint
i s'anirà repetint
perquè els punyals
a l'esquena
i més si estem parlant
d'eleccions espanyoles
van que volen
de fet parlàvem
de l'entrevista
que per cert
la tindreu penjada
al nostre Youtube
anàvem parlant
de disc
hi ha inclús moments
que es reescriu sol
el guió
ells van adaptant
coses de l'actualitat
política espanyola
les van introduint
com improvisant
dins l'obra
o sigui
improvisació medida
perquè realment
tu veus allò
i és
dius
és que realment
la meva pregunta
també va ser
això està improvisat
hi ha molt improvisat
no
però es va improvisar
d'un inici
i es va reescriure tot
llavors al final
hi ha un treball
a curar l'actual
espectacular
i només per això
val molt la pena veure
llavors el que dèiem
com que
aquests personatges
són menjats
pels metapersonatges
dins de l'obra
doncs
però
aquests personatges
del despatxobal
que veiem
per dir-ho així
són creats
a partir de gent real
és a dir
ells es van basar
en figures
de la política espanyola real
i no estem parlant
de només figures
supervisibles
sinó
per exemple
en el seu cas
de Míriam
és aquesta mena
de Lady Mabeth
va ser una
una adaptació
d'una mena
crec que era
una figura política
aquestes tipus assessores
no me'n recordo
com jefe de gabinete
com un speed doctor
però sobretot
el més interessant
és una curiositat
que ens va explicar
que és
clar
estan a Madrid
esta gente
se puede pasar por ahí
el meu personatge
amb el que està basat
el meu personatge
va venir a veure la funció
i la Maria
que treballava
per aquest personatge
que també existeix
també va venir a veure la funció
i amics periodistes
ha vingut el Ramon Zin
ha vingut gent del PSOE
a veure'ns
i reconeixien
i jo no ho sabia
perquè no la conec
aquesta dona de res
és que
és que habla como tú
habla como tú
habla como tú
me hablaba igual
és como tú
i ella va venir a veure
i estava
estava
m'ha encantat
moltes gràcies
m'ha encantat
ella és una analista política
ara
és directora de Compol
és una tia
super super potent
és molt molt crac
molt crac
aquesta dona
no ho sé
ens va fer com molta il·lusió
no?
i ens va dir
no no
nosaltres ens pensàvem
que havíem exagerat
i em van dir
no no
és que la noche electoral
és així
és així
és esto que
és esto que estáis representant
m'he visto tan
i esta energia que tenim
este subidón que tenim
este
és lo que
o sea
és esto
me da la sensació
de que la crítica
o és que
los dejaban bien
¿cómo puede ser
que ese personaje político
no no no
per això
t'has d'imaginar un Polònia
vale
no estic dient
que sigui una obra còmica
obviamente
hi ha moments còmics
hi ha moments molt dramàtics
és una sàtira
al final com una sàtira
té de tot
llavors
imagineu el Polònia
hi ha cops que
que quan parles
amb el personatge real
com a actor
ho han fet moltes vegades
menys amb el
menys amb el de Vox
que no han volgut mai parlar
però que han volgut fer
aquest feedback
i tothom està molt encantat
al final
la política
té aquestes coses
i més en la política espanyola
que tot és
és un gran paripé
és un gran teatre
això
llavors
és molt curiós
després em va explicar més coses
d'aquestes reaccions
de gent del mundillo
de la política
però no se puede decir
di nombres
por favor
es lo que todo el mundo quiere
es lo que todo el mundo quiere
¿de quién narices estaba hablando este día?
bueno pues ya buscaré
perquè jo ara mateix
no la veritat
no estoy escondiendo información
no no no
no no
ens refiem de tu
però sí que és veritat
que ja que parlàvem
de la situació política espanyola
òbviament ens va portar
a parlar de la situació
del teatre
vam estar parlant de
per exemple
ella ha treballat molt
a Barcelona
la Míriam ha treballat
des de Riera
ha estat
o sigui
no Riero
com si fos ahir
bueno
em refereixo
a aquesta
aquesta
aquesta
aquesta tele catalana
ha treballat al teatre
ha treballat al cine
però
però clar
entre tot
òbviament
vam estar parlant
de la situació genèrica
per exemple
diferències entre Barcelona
i Madrid i tot
i bueno
va deixar anar
algunes cosetes
a Espanya en general
no hi ha indústria
ja comencem per aquí
sí
Espanya
Catalunya
no hi ha indústria
no
no hi ha una inversió
ni
en cultura potent
com perquè permeti
que
la indústria cultural
es desenvolupi
i tingui una força
com pot tenir
França
o com pot tenir
Anglaterra
o com pot tenir
Alemanya
llavors què passa
no hi ha tan pocs diners
tan poc diners
per la producció
llavors
acabem
aquí a Catalunya
acabem també fent
produccions que estan molt bé
però poden produir
tres
que està molt bé
que puguin produir
aquests tres
per favor
i que està molt bé
que treballi
qui treballa
està superbé
i jo me n'alegro
molt pels que poden treballar
però es fa molt difícil
treballar
i es fa molt difícil
treballar
per una banda
perquè no hi ha públic
prou
per poder dur a terme
produccions
professionals
perquè al final
produccions n'hi ha mil
quan un té ganes
de treballar
el que passa
que amb els recursos
que comptes
doncs dependrà
de la qualitat
d'aquell
al final
depèn de la qualitat
d'aquell producte
si jo
si a mi em pagues
un sou digne
jo puc ser professional
si no em pagues un sou digne
m'he de buscar la vida
d'una altra manera
i això que fa
va en detriment
del que jo després et puc oferir
per més bé que vulgui fer
sí eh
bueno això és evident
és evident però
clar
tots us sabem
que aquí no hi ha indústria
però no és que no hi hagi
indústria del teatre
és que en general
no hi ha indústria
de moltes qüestions
de fet no hi ha indústria
ni de la indústria
com a tal
perquè també s'ha perdut
podíem parlar
que aquella indústria
de Barcelona
per exemple
en el cas local
s'havia convertit
en una indústria turística
però també a poc a poc
ha anat desapareixent
perquè d'alguna manera
no hi ha un plantejament
de futur
en moltes de les qüestions
d'inversions econòmiques
i amb el món de l'art
sobretot a Barna
per exemple
sempre s'ha buscat
la mascarada
és a dir
tot allò que pugui funcionar
de cara a la galeria
per vendre
i potser
per tindre més
més penya
que ens vingui a Barcelona
a justificar
tot el boom immobiliari
del passat
i totes aquestes
crítiques reconvertides
en pisos d'Airbnb
però en el fons
mai ho han fet
des d'una perspectiva
quasi de business
que no seria dolent
és a dir
si fotessin
una mirada
vers el cinema
per exemple
com que la tenim a França
com que hi ha França
hòstia
allà
sí que es fa
molt de cinema
i de vegades
es fa un cinema de merda
però es fa suficient cinema
perquè tothom hi pugui treballar
per què?
perquè consideren un business
un business que pot generar calés
està més cuidat
i aquí estem amb l'altre
també ho vam parlar
d'obligament la pandèmia
ha tocat a tots els sectors
però el teatre
que és un acte físic
situacional
únic
o sigui
cada cop que ho intentes fer
és a dir
una peli
es roda
i es projecta
l'infinitat de cops
el teatre
clar
has d'estar allà
l'actor
has d'estar actiu
en el sentit de
Covid
no Covid
clar
hi ha moltes coses
hi ha molts condicionants
i més amb el Covid
llavors
vam parlar d'això
que inclús la situació actual
amb o sense Covid
a Espanya
és això
fuga de talents
o sigui
el que passa
en molts sectors
o sigui
inclús fora de l'art
en temes científics
o sigui
si no hi ha oportunitat
te la vas a buscar fora
fuga de talentos
a Burger King
a McDonald's
exacte
era el simple homenaje
d'obra
no
i vam estar
a veure
realment va haver-hi
tota aquesta crítica
durant 10-15 minuts
de
bueno
però una crítica
sustentada
o sigui
òbviament
ella
també hi ha una part
de
bueno
segueixo treballant
però
dintre del que cap
en quines condicions
i la gent
que es perd molt de talent
perquè hi ha gent
que podria explotar
aquest talent
i que no pot
perquè no hi ha espais
no hi ha apostes
per la nova creació
o sigui
realment
hi ha tot un discurs
que ja us dic
està allà
comprimit
a l'entrevista
però
després ho vam redirigir
una mica
en aquest sentit
el tema del talent
i com que ella
com a talentosa actriz
i com que sempre
amb les entrevistes
acabem sempre
amb aquest consell
que ens pugui donar
doncs va deixar anar
aquest consell
hi ha una cosa
quan ets jove
que et fas una idea
no tothom
però que et fas una idea
del que és la professió
que porta molt de brilli brilli
i molt de glamour
i aquesta professió
té de tot
menys glamour
el glamour
solo és quan vas a recoger
un premio
i porque te dejan
el vestido
no es lo creáis
xicas ni chicos
el glamour
és porque
vas a presentar
unos premios
i la pel·lícula
necessita vender
i entonces
te ponen toda
de arriba a abajo
monísima
i dius
hòstia
tu ho veus
i et creus
que és una realitat
que no és
és una feina
que has de treballar molt
o sigui
a no ser que tinguis
una sort
d'aquelles
que te toca
la loteria
és una feina
és una feina
és una feina
de picar pedra
i de treballar
molt amb un mateix
per poder entendre
la complexitat
dels personatges
amb els que treballaràs
per ser honest
perquè és un món
molt egoic
en tots els sentits
i d'altra banda
també és un món
que requereix molt de valor
perquè tu et puges
al dalt d'un escenari
i t'has d'obrir
per pujar-te
a dalt d'un escenari
i a mi em sembla
supervalent
no pareu de treballar
o sigui
no pareu de treballar
amb vosaltres
perquè al final
l'eina que nosaltres tenim
és el nostre cos
és la nostra veu
és com funciona
el nostre cervell
no deixeu de treballar
amb això
perquè al final
quan un no treballa
s'estanca
i per més talent
que tinguis
el talent sense feina
no serveix res
Molt potent
tota la reflexió
però em fa molta gràcia
perquè sí que he vist
sí que he vist
o sigui
estava escoltant-la
i deia
aquí és quan Paul
li ha dit
bueno
y para todos aquellos
que se quieren dedicar
al teatro
¿qué les dirías
desde la experiencia?
¿ha habido algo así
¿verdad?
te pillamos
no
però que és el consell
al final
sempre demanem aquest consell
però clar
ella també ha tocat
molts pals
i també
com tothom
els hi baixos
en el tema professional
de parons
de tot això
o sigui
estem a un
no hay contrato indefinido
per dir-ho així
llavors
sempre
hi ha aquesta roda
que no pot parar
però és que això
en qualsevol
jo també m'hi trobo
a l'hora de
inclús de fer curs
o produccions
en el moment que tu pares
aquesta roda
para per tu
llavors
al final
sempre és
jo llamo
tal
el contactes
tot això
a la que pares
hòstia
es para molt de cop
arrencar aquesta roda
és molt complicat
i el que diu ella
treballar amb un cos
és a dir
que és com
has anat durant anys
al gimnàs
deixes d'anar dos anys
i quan tornes
i vols estar al mateix nivell
no pots

ja s'ha de caràcter artístico

sí que si no
quasi identitària
per això
aquesta frase
aquesta paraula
que ha fet servir tant
és de ser honest
ser honest en tu mateix
al final
tu també has de saber
tu també t'has de conèixer
i això és el més complicat
de fet ella
m'anava dient
és que a dia d'avui
molts
crec que estem igual
encara coneixent-nos
què volem fer
què volem ser
com volem ser
bla bla bla
o sigui realment
bueno
que ara s'està pensando lo mismo
i s'està pensando
que quiero hacer
si la sección de arte
o no
perquè claro
jo soy cine
però a la vez
soy arte
muy quick
com deia
amb el callar
soy cine
soy arte
pero qué soy yo
pero soy
soy el
soy el
¿cómo le llamabas?
soy el
¿soy el
Emilio?
soy Bobosi
¿soy la bruja de Macbeth?
Aioke Lenswain
Sesta
jo fitxo
com perquè sigui
un nou personatge
vale sisplau
ben Cadrin Hattles
bueno
per acabar
esperem que puguin exportar
aquesta obra a teatre
la podem veure aquí a Barcelona
jo us dic que repetiré
perquè
també et quedes amb les ganes
d'estar allà
i de viure-ho en directe
i sobretot
t'agafar aquests detalls
que
que depèn d'on estiguis posat
agafes uns o altres
que és com una
una relectura
de la pròpia obra
por eso hay tres jueces
en los combates de boxeo
y casi siempre
a ver
siempre coinciden
pero muchas veces
ves resultados que dices
¿qué coño has visto tú?
¿qué combate veías?
cabrón
pero claro
entiendo que
depende de perspectiva que tengas
molaría un combate
con los jueces
tres brujas
tú morirás
me mola
bueno
doncs acabem ya el programa
aquests últims tres minuts que tens
Carles
ens anem
muy rápido
pero con música
con música de agenda
¿no?
ahora os vais a cagar
con la música
que va a sonar
sí
posalo como así
la palusita
art
cuitatino
bueno yo creo que
el organillo del gitano
de la esquina
ya han saltat
totes las alabes
de copyright
empezamos con Beethoven
a lo bestia
¿per qué?
pues para culminar
aquest itinerari
Macbeth
ya que está pujant
en aquest final
i proposem un quadre
que recupera una escena
concreta
de Macbeth
és una pintura
de Henrik Fusli
un rebel
del romanticisme
que estem escoltant
ara
ara seguirem
escoltant
aquesta música
de Beethoven
Fusli
ràpidament
finals del segle XVIII
ell no té
només un quadre
de Macbeth
en té molts
i nosaltres
proposem una pintura
que reflecteix
clarament
l'ansietat
dels personatges
de l'obra
més concretament
a Lady Macbeth
el quadre es diu
The Sleepwalking
Lady Macbeth
o sigui
aquest personatge
sonàmbul
en un oli sobrellens
del 1784
que és tal l'obre
i que pertany
a una època
ojo
on Shakespeare
l'havia palmat
feia dos segles
però seguia tenint
un èxit brutal
a Gran Bretanya
penseu en Shakespeare
com l'influencer
de la il·lustració
un poco
a més a més
el públic d'aquella època
va començar a interessar-se molt
per el terror
i la violència
quan anaven al teatre
preferien
un hotel o un Macbeth
que una comèdia
a lo mucho ruido
y pocas nueces
què passa amb aquest quadre?
penseu en ell
com un termòmetre
agafa la temperatura
dels gustos
el morbo
de la societat
previctoriana
amb una imatge
que trasllada
tot el terror
la irracionalitat
de Shakespeare
el gens
com diem
hi ha aquesta idea
clàssica
de la terribilitat
de Michelangelo
penseu en aquelles
escultures gegants
que sublimaven
el cos humà
i estaven dissenyades
per impactar l'espectador
aquí va una mica
en aquesta línia
i a quin moment
fa referència
a aquesta escena?
doncs quan
Macbeth i Lady Macbeth
han caigut
en una espiral
d'assassinats
tan bèstia
contra la corda
del rei Duncan
la situació
s'ha descontrolat tant
que Lady Macbeth
es passa
les nits
passejant
s'una àmbula
plena de remordiments
pel castell
de Dancing
i no pot dormir
està esgotada
i està en aquest deliri
constant
mentre
podeu veure
aquí a mà dreta
la criada
i el metge
certificen
que evidentment
aquesta tia
ha perdut
la raó
en un ama
porta una espelma
com diria
Carles Porta
per posar llum
a la foscor
però aquesta llum
no il·lumina res
no és símbol
del seny
ni de la clarividència
ja que la reina
ha caigut presonera
de les obsessions
que té
fixeu-vos
la força
de la mirada
aquests ulls
super oberts
que no parpalleixen
com els d'aquell quadre
de Pere Borrell
a mi m'ha recordat molt
a un quadre
de Pere Borrell
que es diu
Uyendo de la crítica
que salia un niño
que intentava escapar
del marco
a través de
la idea del trampantojo
de l'engany visual
jo crec que en aquest quadre
hi ha molt un diàleg
amb Uyendo de la crítica
de Borrell
yo tengo esa misma cara
cuando me la están guiando
los vecinos de arriba
de madrugada
de fiesta
y me levanto
no me levanto con un
candela
con una
con una vela
pero bueno
me levanto
con un cuchillo
podríamos decir
que es el cuchillo
y soy yo
en plan
hijos de puta
apagar la música
este de aquí
este
si que es verdad
un poco de
si os vais a cagar
si os vais a cagar
se van a dormir
si que hay un punto
de delirio
pero casi de delirio
festivo
porque además
la imagen
que si que es cierto
lo que comentabas
poniéndonos serio
que hay una idea
de trampantojo
por cuestiones de perspectiva
al final
la profundidad de campo
te deja un poco loco
porque tienes la sensación
de que ella
debería estar
llegando a un punto
donde los otros
se sienten
infraganti
los ha pillado infraganti
parecería
y no no
ellos simplemente
son testimonios
del delirio
te gusta esta imagen
de tener
otros componentes
en la composición
del cuadro
que sean
voy ayer
de la escena
que se está viviendo
esto lo admite mucho
a lo del otro día
muy grande
esa es la meta miradas
et diré una cosa
la perspectiva
dels ulls
és a dir
els ulls
com estan mirant
d'ells dos
sembla que
com que ella
està més avançada
sembla que
no l'estan mirant
a ella
sembla que
estic fincant
els ulls
cap amunt
oh dios mio
otra vez
esta señora
quieto
no lo oís
es lo que pasa
a l'obra
que hay un momento
que la criada
le dio al metge
que se está paseando
todas las noches
y de repente aparece
mira a ver
lo que te estaba contando
todas las noches
aquí deambulando
de lo que hemos hecho
lo que hemos hecho
i evidentment
aquesta idea
de destí fatal
que s'apodera
dels personatges
i no els deixa anar
els enfonsa
en la sang
no dormiré tranquil
sinó comparem
aquest quadre
no amb
l'Oyendo de la Crítica
que veiem
aquest nen
amb els ulls
que això és un petit detall
sinó
amb l'altre
que és el malson
també
d'aquest autor
que estem portant
avui empanada
Henrik Fusli
l'autor torna a pintar
el món dels somnis
i deia en una carta
que els somnis
són la regió
més inexplorada
de l'art
ahir lo dejó
estic parlant
d'un quadre
on tornem a trobar
l'interès de Fusli
per aquest món oníric
i com podeu veure
és un somni
que tampoc deixa
descansar aquesta dona
pintada amb una postura
absolutament
recargolada
manierista
que ens parla
dels misteris de la nit
recuperant el que deia
Sadri sobre Macbeth
com si fos un abisme
hi ha una idea
d'abisme nocturn
a sobre seu
molt ràpidament
trobem
un monstre
com molt malparit
aquest dimoniet
que està
a sobre seu
però fixeu-vos
que encara que estigui
en una pose de
i tu què mira
l'està dominant
d'una forma
quasi sexual
en el somni
i darrere
ojo
darrere a mà esquerra
el cavall
que deia
Cal Jung
que és el símbol
del sexe
i del dimoni
i de fet
parteix també
d'una
d'una mena
de cortina
que hi ha
que provoca
un ombra
i per tant
això també genera
una idea
d'hosti
del fuera de campo
què està sucediendo
com es projecta
el subconscient
allà
doncs ja ho veieu
parlem de Macbeth
de Lady Macbeth
o del que sigui
és parlar d'ansietats
de somnis
de malsons
i en definitiva
de la por
és interessant
que Fusli
que ens envaeix
té també aportacions
dintre del concepte
només Macbeth
com a personatge
o és sempre
Lady Macbeth
no té altres
de fet té una de les bruixes
té una altra
que veus a Macbeth
i Lady Macbeth
Macbeth està amb les dagues
en plan
què coño hago con esto
perquè acaben de matar
el rei Duncan
i ella està com
però ves allí
a llevar-les
què haces con esto
i el més interessant
és que estan representats
com si fossin fantasmes
esta parte
de lo doméstico
d'una relación
perquè al final
dadas les circunstancias
parece que tot ha de ser
com planteava també Miriam
en relació al teatro
molt pomposo
amb molt glamour
i podria ser també
que aquesta realitat
totalment monàrquica
apuntar en un ton
també molt glamuroso
de Macbeth i Lady Macbeth
però és tot el contrari
la obra de Macbeth
i Lady Macbeth
el que muestra
és sus miseries
i su esència
més humana
i més perversa
però sí que és cierto
que hi ha algo
en el personaje
de Lady Macbeth
interpretat per McDormand
que la fa
com molt més domèstica
que no té
ese punt de maldad
que possiblement
encontraríem
en la obra
de Kurosawa
sino que ella
sí que és com
té ese punt
maternal
de consejos
me ha hecho gracia
perquè decías
però què haces
ves allà a matarlo
hi ha un punt
así
casi de mamà
sobre Denzel
perquè Denzel
de alguna manera
és un nen
de hecho
lo vamos viendo
con una de les
trampes visuales
que propone Cohen
i la imagen
del nen
que apunta
a uno de los personajes
però para mí
sobre todo
apunta
de la esencia
infantil
y frágil
de este
egomaniaco
que acaba tapando
con asesinato
su propia fragilidad
Totalment
molt ben vist
Adri
molt ben vist
a més
una peli
de los Coen
que
que et mostro
que et mostro
uns personatges
ja adults
molt més adults
que ja d'entrada
el Fassbender
i la Cotillard
de la versió anterior
i que això també
els dona una visió
com més
no diré crepuscular
no utilitzaré l'adjectiu
però més
de més experiència
és veritat
l'he dit
doncs ja, balleu
repaso Macbeth
por delante
por detrás
por los costados
què más se puede decir
dadme por todos lados
por favor
viva Macbeth
venga chicos
fins la sauen
trubada
adiós