.
Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada,
el gran festí, l'abacanal radiofònica, aquí comença Empanada Cultural,
un programa cuinat per...
Nuestro querido y también odiado Haywood Allen,
Woody para todos los públicos, siempre nos lo ha recordado.
La vida puede ser una comedia o una tragedia,
tan solo depende de la mirada de su protagonista,
y en una película, del director que la dirija.
Y así Allen compone en sus guiones lo que verbalizan sus personajes,
pero asimismo demuestra lo que escribe,
y entre tanta carcajada nos enseña algunas veces
que hay otra manera de afrontar la vida,
y la creación cinematográfica, claro está.
Por eso en su filmografía destacan Manhattan, Bananas, Zellig o Annie Hall,
pero hay espacio para interiores, Septiembre y Otra Mujer,
o las más recientes Matchpoint y Cassandra's Dream.
Hay tragedia y hay comedia, y casi siempre las dos a la vez.
Comedia dramática que le llaman, o comedia y tragedia alternadas,
como en la genial y no tan conocida Melinda y Melinda,
que se llama dos veces, porque dos veces se cuenta la misma historia,
la de Melinda, la trágica y la cómica,
la que ustedes pretendan ver.
Porque la vida, queridos amigos, es principalmente eso,
una tragedia y una comedia, un drama,
ante el cual podemos llorar o reír,
o las dos cosas a la vez, como mi querida mujer.
Los elementos dramáticos están ahí para quien se quiera servir,
pero no se engañen, ni la risa ni el llanto los cambian.
Son tan solo un vehículo para la reflexión, jamás el fin.
Y la reflexión debería hacernos mejores personas, ¿no?
¿Pero qué prefieren hacer ahora, ante semejante ilusión?
¿Llorar o reír?
Visto lo visto, lo mejor será llorar,
aunque muchos pensarán que lo adecuado es reír,
por culpa de esa confusión tan generalizada de que riendo se es más feliz.
¿Pero se puede ser feliz frente a esta realidad que nos acontece?
¿En el transcurso de un año,
que hará de los almanaques del futuro todo un bestseller?
Yo diría que feliz, feliz, solo si se es muy ignorante.
Pero si lo que quieren es reír, rían,
y confían en mis compañeros que hoy vienen a hablar de comedia.
Rían, porque total, la risa no es un fin,
sino el camino para entender, tomando distancia,
y tal vez algún día ser ciudadanos modélicos,
que ya no tendrán ni de qué reír, ni de qué llorar,
porque estarán muertos.
Rían, y a poder ser, háganlo más con Alan que con Will Ferrell.
No va a ver, Adri, pero es que Will Ferrell es el protagonista de Melinda y Melinda.
Ven lo que les decía, siempre es mucho mejor llorar.
Así uno no se equivoca.
Veig, Adriano, que has tingut una mala semana, ¿no?
No, no, yo, yo.
Que va, hombre.
No, se ha de dir que tens tota la raó en cuanto a que la comedia sí es buida,
no té gaire sentido.
I, de fet, com és aquella frase, Pol, de...
Más vale reír que llorar.
No, no, la frase aquella...
No és, más vale pedir, ¿no?
Que robar.
Que això també se podria durar.
No, aquella frase de drama, és a dir, drama més temps igual a comèdia.
No, exacte.
Bueno, al final, una tragèdia grega era la...
No, la tragèdia era la mescla entre comèdia i drama, ¿no?
Exacto, exacto.
I ara, tirando más de Alan, tenemos esa pel·lícula buenísima, ¿no?
Poderosa Frodita, que juega un poco con esa reflexión.
Jo a Alan fa molt de temps que li he perdut la pista en el sentit comèdia, eh, sinceramente.
Sí, porque de hecho es verdad que hoy he tirado de Alan para introducir esta reflexión sobre la comedia
y posiblemente el último Alan es muy autocomplaciente.
Yo creo que desde Blue Jasmine ya...
Sí, exacto.
Y yo estoy totalmente de acuerdo contigo.
La última pel·li, que es una comedia claramente, pero es incisiva, muy mordaz,
y que te deja ese sabor amargo de boca cuando te enfrentas al personaje en delirio total, ¿no?, en el banco.
Hostia, es posiblemente sí, la última mejor comedia de Alan.
Doncs aquí estem, com ha dit l'Adrià.
Intentarem fer-vos riure una micona, perquè venim d'uns sitges que ha sigut interessant,
però un tan trist, que ha sigut una mica drama,
tot i que el Pol no ho podeu pensar el mateix perquè...
No, no, no.
I la setmana que ve és la setmana de tots sants,
Halloween, i abans de fer plorar o fer por...
I no els sants innocents, que ja sí que reuríem, eh?
Sí.
Tots sants, a seques.
I doncs el tema aquest, que aquesta setmana la idea és intentar fer riure una micona al personal,
intentar-ho, una altra cosa és que ho aconseguirem,
perquè una altra cosa que també es diu de comedia, que és més difícil que el drama.
Sí, és mucho más.
De hecho, cuando piensas en pelis buenas comedias, suele haber pocas.
Bueno, y ahora me pongo muy tontín, pero en el fondo es verdad, ¿no?
Cuando piensas en géneros que han dado grandes obras,
está claro que el musical no es uno de ellos,
y la comedia muchas veces peca de lo mismo, ¿no?
Se dice, ah, buenas comedias no hay tantas.
Cuando al fondo sí, hay muchísimas,
pero hay tantas que, de alguna manera, como eclipsen, ¿no?
Es decir, todas estas películas,
que además son películas quizás de las que nos vais a hablar, ¿no?
¿Són auténticas comedias o son...?
Ara veurem la profunditat de les comedias.
Abans de passar el menú del dia, recordem les xarxes socials,
tenim YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural,
Twitter, Empanada Cultura, sense L, Instagram, Empanada Cultural,
i tots els podcasts els trobareu a SoundCloud.
Vinga, avancem al menú del dia.
Menú del dia.
Què deies, Adriano?
No, no, no, exacto, que estoy como muy ansioso de ver
por qué vía, qué vía vais a tomar para hablarnos de la comedia, ¿no?
Porque creo que empiezas tú, Pol.
Sí, sí, començo jo el primer plat, ja és fort, ¿eh?
El primer plat està una mica passat,
perquè fa 40 anys d'aquest plat,
però celebrem els 40 anys de l'inici d'una gran saga de comèdies,
diguéssim, que és Aterriza como puedas.
Airplane, comèdia de la madura, per edat,
però no seria profunda, no?
No, no, clar, per això, aquí podríem fer una reflexió,
si voleu, després, de la profunditat que tenen les paròdies,
que al final són aquest gènere de subgènere,
com voleu dir, que és les Spoof Movies.
Ja en parlarem, ja.
Doncs jo després vindré amb una gran sèrie,
o almenys per mi, que és IT Crowd.
Grandíssima.
Los informáticos, que tampoc diríem que és profunda, Adriano,
així que...
No, no, no, avui ens has volgut destrossar la paradeta, saps?
He venido a boicotear.
Ja ho he hecho.
Como ya os imagináis, sobre todo, para poder decir,
no, veis, finalmente yo sí voy a hablar de una coemedia real
que se llama O'Boy, o como Ferran...
Pues es un drama, pues es un drama.
No, no es un drama, es una comedia,
pero como hemos dicho al principio en esta reflexión inicial,
el vehículo da igual, ¿no?
Lo importante es llegar, a dónde llamamos a llegar.
Entonces, dius que aportarás a aquesta película...
O'Boy, que de hecho, creo, Ferran,
que tú, buscándola, has dado con otros títulos, ¿no?
El nom es A Coffee in Berlin.
Sí, ¿qué?
Un café en Berlín.
I, claro, a l'hora de buscarla es complicat,
perquè està filmant, ¿no?
Jo estava buscant la Barbie.
Que voleu dir que queda descafeinat.
Total, pero muy descafeinat.
De hecho, un café en Berlín da la sensación de esto, ¿no?
De que estamos ante una comedia de estas facilonas,
que te deja un buen sabor de boca,
con un cafecito hipster en un café de Berlín.
Y, de hecho, si veis la película,
veréis que nunca se puede tomar un café en esa película.
I com que tots els xistes, és ben sabut,
que no tenen tres, sinó quatre parts,
se suposa,
tindrem també un audio que ens ha metat el Carles.
Hòstia, claro, sí.
I al final del programa el podrem escoltar.
Doncs, nois, avancem i comencem
amb la part que el Pol ens porta avui.
Cinema
No és tiburon, eh?
Nois, no us espanteu.
Avui estem de celebració
d'una gran efemèrida.
No parlem dels 30 anys de Groo Is In The Heart,
aquella cançó que algun cop ha sonat per aquí.
Ja té 30 anys.
30 anys.
Sí, va sonar, però...
30 anys?
30 anys.
30, 30.
I per què jo la recordo a l'FTV del 2000?
Hòstia, nen, doncs no sé.
Fes-t'ho mirar.
Bueno, 2000.
Ah, bueno, clar, Fabi, no, no.
No estem parlant dels 30 anys d'aquesta cançó,
ni dels 25 anys de la gran estrena del Dia de la Bèstia,
del nostre estimat company de la Iglesia,
ni dels 90 tacos que té ja l'Àngela Lansbury...
Toma ja.
...de ser inscrita a un crim,
tot i que després recuperarem una gran figura d'inspector
en aquesta secció.
Però no, avui us portem algun molt més absurd.
Avui celebrem els 40 anys d'aquest,
això que està sonant de fons,
que és Airplane,
és a dir,
aterriza como puedas.
I és que no només celebrem la pel·li,
sinó el que portarem també és que celebrem aquests Zaz,
que què vol dir Zaz,
el trio Zaz.
Són aquests tres directors barra guionistes
que van ser David Zucker,
Jim Abrams i Jerry Zucker.
Són els dos Jarman Zucker i Abrams,
no l'Abrams que...
No el JJ Abrams.
Era una J.
Era Jim Abrams.
No és que després de tot això diguessin
Hòstia,
ens grava molt bé.
Estem un clon.
I estàs en J.J.
I fem Star Wars i tot a la ple.
Us dic,
òbviament,
ho porto perquè soc fan total d'aquesta saga.
Dic saga quan en realitat són tot de pel·lis
dins del mateix estil de pel·lícules,
que són aquestes Spoof Movies,
aquestes paròdies gegantines.
O Roscoff té molt...
La teva filmografia, no,
o Roscoff no.
Tot té molt de hackers i d'Abrams,
totalment.
És un trio que es va iniciar
al principi de tot
no en el cinema,
sinó en el teatre.
Van crear la Kentucky Fried Theater.
Ja comencen amb els títols.
I va triomfar molt en el seu moment
en quant a les obres de terra que feien
i ho van passar el 1977
a una pel·lícula que era
The Kentucky Fried Movie.
I a partir d'aquí van dir
Hòstia,
és una pel·lícula sketch,
està més o menys funcionant en cinemes,
doncs anem a fer alguna cosa més gran.
Anem a fer la primera gran pel·lícula
que és
Amb perdó de Mel Brooks
i amb perdó del Carles,
perquè si no se meixa la iogular,
com podem veure en el xat del WhatsApp.
Mel Brooks sí que és veritat,
ja havien fet,
i abans hi havia moltes paròdies així,
no?
Mel Brooks,
el joder de Frankenstein
havia fet milions.
Però,
en el cas dels Tucker
i d'Abrams
havien fet
aquesta primera gran pel·li
que van firmar
sota el nom de
Aterrizio Como Puedes
en Espanya,
Airplane,
el rest del món
com acostuma a passar,
i el 1980
va firmar aquesta pel·lícula
que anava d'aquesta,
aquest mena,
és que al final
els sinóvis són el de menys,
perquè al final són sketchos,
són gags,
però bé,
de què va aquesta pel·lícula?
Aterrizio Como Puedes
és durant un vol
entre Los Ángeles i Chicago,
dos pilots
queden absolutament caos,
i la meitat de l'avió
per menjar peix,
amb mal estat,
queden caos,
i el nostre prota,
un ex-pilot
d'aquests de combat,
de cazes,
haurà a salvar-los
a tots i a ell mateix.
Entremig també hi ha
una història d'amor,
com es deia
aquella pel·lícula
de l'Almodóvar,
les amantes parajeros,
doncs això,
però impressionant bien.
Sí, claro,
perquè és una comèdia
però involuntària,
segurament.
Bueno,
era una comèdia,
era metacomèdia,
perquè era una comèdia,
però no ho era,
era tan dolenta
que era una comèdia
involuntària de la comèdia,
llavors era una cosa
molt xunga.
Era una merda.
Era una merda,
bàsicament,
a l'aire.
Una merda voladora.
Una merda voladora.
Què ha passat?
Terrizio Como Puedes
va ser la primera gran,
tot i que va tenir dos parts,
però va ser la primera
que va arrencar
aquesta saga de pel·lis,
d'aquestes Spoof Movies
que veurem després,
no?
I què passa?
Que va encetar aquest gènere
que ja l'havia encetat,
doncs sí,
Mel Brooks
i altres directors,
però aquí
els gags eren
ja veurem que a mi m'ha costat molt
extreure gags,
escenes,
perquè combinen
els jocs de paraules,
els dobles sentits,
però sobretot humor
molt visual.
Humor que passa
en primer terme,
en segon,
en tercer,
en quart,
en cinque terme.
Seria una cosa
bastant bèstia.
I ells com a trio
va ser bastant prolífic
en aquest tema de paròdies.
En aquest cas,
Terrizio Como Puedes
parodiava una pel·lícula
del 57
que era
Suspense,
tres punts suspensius,
hora cero.
De fet,
a la paròdia,
com a primera que vam fer
van dir,
ojo,
que potser si perjudem
venen al darrere nostre
i van dir,
doncs comprem els drets
per si acaso.
I van comprar els drets,
sí, sí, sí.
Però bueno,
entrem-hi en matèria
i escoltem alguns gags
d'aquest
Aterrizio Como Puedes.
¿Nervioso?
Sí.
¿Es la primera vez?
No,
he estado nervioso
muchas veces.
Hay que llevar a esa mujer
a un hospital.
¿A un hospital?
¿Qué es, doctor?
Un gran edificio
lleno de enfermos
y a veces no hay camas.
Orden General,
suspendan el servicio
de comidas
en todos los vuelos
que salgan de Los Ángeles.
Diga a todo el personal
que permanezca en sus puestos.
Será una noche larga.
Un poco de café, Johnny.
No, gracias.
Comandante,
¿no deberíamos entender
ya los reflectores?
No.
Eso es lo que esperan
que hagamos.
Elegí mal día
para dejar de fumar.
Escogí el peor día
para dejar de beber.
Escogí un mal día
para dejar los tranquilizantes.
Elegí un mal día
para dejar de oler pegamento.
Aquests gags,
aquests gags repetitius,
no?
És que estén absurds.
És molt absurds.
Clar,
és el que jugaven
era justament això,
jocs de paraules,
el metallenguatge total.
I a més,
és una cosa
que vaig llegir
ara fa uns dies
quan investigava
sobre aquest trio,
no?
Deien,
és que quan va triomfar
tant aquesta pel·lícula,
ens van demanar
automàticament
fer la segona
i van dir,
pues que ja hem escutat
tots els gags
sobre avions,
sobre vols.
era una única obra de teatro
o era una sèrie
d'obres de teatro
que havien ido...
No,
l'obra de teatre
era el Kentucky,
això era una pel·lícula
a part que van fer
el guió els tres.
Això un dia
estàvem veient la pel·lícula.
Sí, sí,
però entenc que tot això
també ve d'allà,
no?
O sigui,
que estan recuperant
una miqueta bromes
que potser tenien,
no?
I és,
per ho direm,
que, bueno,
una pel·lícula,
en aquest cas,
per ho direm
tot el món
dels avions,
però sí que és veritat
que després,
potser en pel·lis més endavant
sí que per ho direm
coses molt més
sketchos de teatre,
no?
Però aquí de moment
és això que dèiem,
bueno,
escolta,
que esgotarem ja
tot el tema
a aeroports i això.
Heu escoltat,
jo soc molt defensor,
el Ferran potser no tant,
però jo soc molt defensor
del doblaig espanyol
perquè trobo que
costa molt traduir
gags i sota jocs de paraules
de l'anglès
perds un parell de gags,
un dels que perds
és una cosa
que repeteix molts cops
Michael Scott
a The Office
que és
and don't call me Shirley,
no?
Quan li pregunten
a Shirley,
are you Shirley?
Estàs segura?
Estàs segura?
Sí,
i només hi ha més Shirley.
No,
però s'ha de dir
que el doblaig
fa molt d'esforç
en veure'l.
Jo el problema
que vaig tenir
perquè ahir la vaig revisionar
és la qualitat
del doblaig.
Jo veia
del que vam parlar
de com es grava el soc aquí,
que hi ha molts silencis
d'ambient,
perquè és el que has dit,
hi ha molts acudits ambientals
de coses
que estan passant de fons
inclús sonorament
que en el doblaig
no es reflexen.
I a mitja pel·lícula
vaig passar a anglès
i ho vaig agrair
perquè m'ha costat bastant menys.
Però també us diré una cosa,
el 2020
m'ha sortit
de que,
bueno,
coronavirus
ho haurà plaçat,
espero,
que és
hi ha una mena
de nova pel·lícula
que no és nova
sinó una refeta
que es diu
Airplane Mode,
o sigui,
modo avión,
feta per Jake
i Logan Paul.
Ui,
i jo he vist el trailer
i és molt sungu.
Espera, espera un moment,
espera un moment.
Això que existeix
em sembla ja
com una mena de teaser.
Hi ha un teaser?
És una pel·lícula real.
Sí, sí, sí.
Perquè, bueno,
els germans
són dos youtubers
lamentables
que donen aquest mal llom.
Aquest mal nom
que tu sempre dius
que té a YouTube
són aquests dos païos,
val, Adrià, no?
Molt xungo.
No, no,
oblida-ho.
Però no, no,
això potser un dia
ho ficarem
amb el pòster de promoció
és molt similar.
Sí,
que té com una abraçada,
com un avió que abraça.
Què passa?
Això triomfa molt
i és el 1984
que es trenen
en una gran pel·lia culta
que és
Top Secret.
Souvenirs,
novedades,
artículos de coñas.
Rococo,
presenta a este amigo
nuestro sombre.
Aquí,
Olalá,
Selaví,
Can Can,
Parabris
i Turigel.
I allí,
Croissant,
Soufflé,
Creperi
i Café Olé.
Cap Feu Olé,
però...
Hi ha milions de gags
Top Secret,
de fet,
té moltíssims gags
i recordeu el de la vaca
que es posen,
que és el cartell,
aquella vaca
que es posen
amb les botes
per infiltrar-se
en l'enemic.
Recordo el de la lupa,
no?
El de la lupa,
exacte.
El de la lupa
que vam comentar l'altre dia
amb el Peter Cushing,
que en realitat
està intentant...
El tio que parla,
no sé si era suec o així,
el que parla,
és per anar cap enrere.
I tota la escena
va cap enrere.
O sigui,
és un Ténet anticipado.
Exacte, exacte.
És que Ténet...
Bueno,
és que Ténet
coge de Top Secret.
No,
però en aquest cas
era
Val Kilmer,
que pel que he llegit,
crec que era la seva primera pel·li.
Que era molt xova,
Val Kilmer.
Es nota, es nota.
Aparoidava
totes aquestes pel·lis
de la Segona Guerra Mundial.
Era ell un americà
que...
D'espionatge,
no?
Sí,
de la Segona Guerra.
A més,
aparoidava Elvis.
Ell mateix cantava les cançons,
perquè és una pel·lícula musical,
també.
i, a més,
ja et dic,
o sigui,
plena de gags,
plena...
Ai, ai, ai,
que estem aquí.
No sé si has escoltat el títol.
Estan boicoteando.
No,
és que estem gravant,
no sé si és el títol,
és que estem gravant això
quan comença el Barça-Madrid,
perquè som uns genis.
Ah, molt bé.
Molt bé.
Bueno,
anem fent,
tira, tira.
Aquí sí que sortirien gags.
Això sí que és una comèdia.
Llavors,
després d'aquest,
també,
èxit total
de Top Secret,
arriba el 1988
una nova saga,
que és
Police Squad.
Jo, de veritat,
aquesta cançó,
per mi,
és la banda sonada
de la meva vida.
Jo sí que és de caminar
constantment amb una música,
és de conduir,
és aquesta cançó.
O sigui,
aquesta cançó...
Gaspatx Edition
de l'any que ve,
oi?
Sí,
sisplau.
O sigui,
aquesta cançó,
bueno,
no us l'hauré protegit,
però...
Bueno,
estem parlant
de Naked Gun,
és a dir,
agarra-lo com ho podes,
però prèviament,
un dels Thacker,
el David,
David Thacker,
havia fet una sèrie
per televisió
que es deia Police Squad,
llavors ells va triomfar
una merda,
però van dir,
hòstia,
però les pel·lis,
no la tele,
les pel·lis estan triomfant,
les que estem fent,
doncs passem-ho.
I quan la van passar a cine,
va triomfar
i van fer,
de fet,
tres pel·lis.
Què va passar?
Perquè va fracassar
aquesta sèrie en televisió,
que van ser pocs capítols.
Sí,
sis capítols,
no?
Havíem dit.
Sí,
però mira,
sis capítols.
Perquè a Amèrica,
la tele,
si això,
van fer inclús una enquesta
que va fracassar
i és que no,
els espectadors
no podien entendre
l'humor
en capes,
és a dir,
que hi hagués
l'humor en diàleg,
l'humor en primer terme,
l'humor en segon terme,
es saturaven.
A part de,
suposo,
també pel tamany
de les televisiós,
inclús,
potser la qualitat
de la imatge
no ajudava a entendre
la xista de la construcció.
Però va fracassar
absolutament per això.
Per exemple,
hi havia un gag,
a mi m'han,
és un gag,
hi ha molts gags,
destacables,
però a la sèrie
hi havia un
que està en una gasolinera
i li diu,
llenem-me-lo.
I mentre estan parlant
en primer terme,
i estan parlant
i estan fent conyes,
doncs de segon terme
estan posant
gent a ser carregant
el cotxe
d'una taula de surf
o no sé què.
Clar,
tot això,
a Estats Units
es veu que s'aturaven
i que va fracassar
absolutament.
És film-y-up,
em sembla que és un obstant.
I aquí ja,
però aquí estamos hablando
de que ya tiraban
del pedazo d'actores
de Leslie Nielsen.
De Leslie Nielsen,
però aterriza
i ja sortia,
la primera ja sortia així,
gran.
Sí, sí, sí.
Pasa que aquí ja
és protagónico.
Aquí és el protagonista.
Aquí és...
Tanto de la serie
como de las pelis
que vendrán después,
¿no?
Sí, sí, sí.
Escoltem alguns gags,
por favor.
Esa no és forma de morir.
Sí, tienes razón.
Un paracaídas que no se abre,
eso sí és forma de morir.
Quedar atrapado
en el engranaje
de una máquina.
Que un lapón
te muerda en los huevos,
así és como yo quisiera morir.
Wilma, te lo prometo,
sea quien sea el que hizo esto,
nadie en todo el cuerpo
descansará un solo minuto
hasta que esté entre rejas.
Sí, vamos.
Venga, vamos, chicos.
I després d'això
ja el 1991
és quan hi ha aquesta
sissió del trio Zaz.
No entraria dins
d'aquest aterre
como poder
de 40 años
que estem celebrando,
però és una gran
que és una paròdia
de Top Gun, Rambo,
o totes aquestes també de guerra,
que és Hot Shots
amb un charri xin
absolutament bestial.
Me cago en la mar.
Pues no se me ha volado la gorra,
que den la vuelta enseguida.
Pero, señor,
tenemos una misión.
Cierto, sí,
la recogeremos a la vuelta,
pero fíjese bien
dónde ha caído.
Lance a Rabinovich
en una balsa
y que reme en círculo
hasta que volvamos.
Tardaremos días.
Pues que se lleve víveres,
hombre,
que se lleve víveres.
Sé que en este momento
me odia,
pero quisiera que aceptara esto.
Es lo único
que he podido ahorrar
en estos últimos diez años.
No es gran cosa
a 2.500.
Ojalá pudiera darle más.
Oh,
Jopper,
eres un encantador
con los tres millones
que acabo de ganar
en la loto.
Te aceptaré
estos 2.500
y me los pondiré
en sombreros.
Son ustedes
unos muchachos
estupendos
y cuando les miro
me digo
lo que yo daría
por tener 20 años menos
y ser mujer.
Sí,
perquè aquests
aquests jocs,
no,
finals i tal,
però sí que és veritat
que Hot Shots
per mi és del millor
que han fet,
del millor,
i a més aquest Charlie Cine
que jo crec que funciona
molt bé,
o sigui,
el fetitxe
que aquell era el dueto
l'és inicio
amb jo i Bridges,
el pare de Jeff Bridges,
que sempre sortien aquí
el que sortia
el de
onda que se m'ha volat
a la gorra
era el Lloyd Bridges
també.
Però és que
Charlie Cine
jo trobo que té
un porte
en comèdia
sèria,
o sigui,
allò de
tu estàs actuant
tota l'estona sèrio
però el que estàs dient
és una bajanada total
i Charlie Cine
se lleva la palma
absolutament.
Hot Shots
té dos parts,
les dues
per no dir
igual de bones,
o sigui,
aquella escena mitjana
de la gallina
mitraleta,
dels punys
banyados
en tòpings
per fer la lluita,
està planíssima
de...
si us agraden les paròdies
mireu aquestes pelis
perquè realment
és una passada.
Després sí que és veritat
que ja van entrar
a fer molt més tard
aquestes paròdies
com Mafia,
que era una paròdia
a mi m'agrada molt.
A tu t'agrada molt Ferran?
A mi m'agrada molt.
És molt bona
aquesta paròdia
des de Padrino
a Bofelas
i després
és una cosa
que em va sorprendre.
Jo em pensava
que les d'Scary Movie
eren seves
perquè és molt
el seu rotllo
però entren
a fer Scary Movie
3 i 4
i la 4
us diré jo
que és per mi
la meva preferida
que és
òbviament
en Charlie Sheen
que paròdia
La guerra dels mundos
parien totes aquestes pelis
i hi havia un gag
que era boníssim
m'ha vingut al cap
que era Charlie Sheen
amb la noia
que és la típica noia
que surt d'aquestes pelis
que surt corrents
perquè ha pujat a casa
sentia un soroll
i veu el nen aquell
de la maldició
que el veu de cop
surt corrents
i topa amb el Charlie Sheen
al carrer
i diu
he vist una cara
i el Charlie Sheen
super sèrio
però tenia nariz
sí
entonces sí que era una cara
tenemos que irnos
realment
us dic de veritat
són pelis
que ja s'han deixat a fer
per alguna estranya raó
que no el logro comprender
però s'han deixat a fer
però us animo
a revisar-les
a mi m'encantaria
fer una marató total
o sigui
algun dia
podríem fer
una marató total
però sí
sempre va bé
i referent total
en el meu cas
referent totalíssim
jo he de dir
que realment
de totes aquestes pelis
que has comentat
les que més me atraparon
quizás por la edat
perquè al final
quan lleguen
a tu vida
les pelis
te de coincidir
també amb
jo què sé
tenia igual
10, 11, 12 añitos
les de atrápalo
agárralo
agárralo
realment no
que aquí eren
estaban traducidas
o sea
agárralo como puedas
agárralo como puedas
dos y medio
y después agárralo como puedas
treinta y tres y un tercio
que son las que
las que he entendido
que deriven de esa serie
Police Scott
sí
y Police Scott
és aquesta sèrie
que es va cancelar
en pocs episodis
però val molt la pena
si la busqueu
que la trobareu segur
val molt la pena
protagonista
Leslie Nielsen
bueno
una bogeria
però bogeria
absoluta
que després potser
inclús et diré
que les pelis
al ser cinematogràfiques
es van reduir
en algunes coses
però la sitcom
és
que tenia menys mala hòstia
menys mala hòstia
no sé si és mala hòstia
després veurem ara
que entres tu
Ferran a parlar
a ITC
també hi havia aquest humor
una mica negre
a vegades
sí
perquè una cosa
que potser s'ha perdut
és aquesta mala bava
amb la correcció política
sí
perquè a Airplane
tu que la vas tornar a veure
ahir
de tercera com ho podes
hi havia alguna broma
de coses
racistes
racistes
pedo
sí
també
ostres
sí
oye
has estado
nunca en un baño turco
o del aborto
¿no?
¿quieres que abortes?
bueno
que ahorrar
recumarem
a saco
a saco
¿y què se ha hecho
de él
ese tío?
bueno
murió
la última
la seva última
película
es Spanish
no sé si es Spanish
movie
pero es una comedia
española
la comentamos aquí
precisamente
porque era
dirección de
Ruiz de Caldera
que era el tío
que está detrás
de malnacidos
inauguración en Sitges
y que precisamente
es su inicio
en el mundo del cine
¿eh?
Spanish movie
pues mira tío
pues se cargó
a los news
series
ai
l'escurso negra
avui que estem de comèdies
jo us vull portar
el que tot segur
tot segur
hem mamat
hem vist
en el nostre passat televisiu
almenys aquí a Catalunya
que són les comèdies
de situació britànica
vaja
les sitcoms britàniques
o millor dit
les britcoms
toma ya
sí sí
tenen nom propi
i és que aquí ja ho dic
hem mamat
Hotel Folti
Alo Alo
Sí Ministre
Els joves
Salut i Peles
A dalt i a baix
L'escurso negra
Mister Bean
el Dan Roig
i moltes més
si us fixeu
he esmentat
les més clàssiques
aquelles que defineixen
ja no només
la graella dels inicis
de TV3
sinó el mateix estil
i que inspiraria
la producció pròpia
de comèdies
a la televisió catalana
i és que els catalans
per alguna raó
ens agrada
mirallar-nos
amb l'humor anglès
com si per proximitat
se'ns hagués d'enganxar
una mica de classe
elegància
i intel·ligència
però bueno
podríem posar un dubte
hi ha hagut grans comèdies
catalanes
tot s'ha de dir
però anem a les britàniques
sí que és cert
que hi ha hagut
moltes més comèdies
vingudes d'Anglaterra
més enllà d'aquests clàssics
i tot i que no han aconseguit
aquest nivell
d'influència social
de les nombrades abans
jo vull rescatar
doncs precisament
una de les meves preferides
alguns ja hauran reconegut la careta
però per als que no
això es tracta d'IT Crowd
no és un error de l'obriador
sona així
sona així
o com es va traduir aquí
els informàtics
IT Crowd
els informàtics
és una sèrie de Channel 4
que originalment va tenir
quatre temporades
de 2006 a 2010
i un episodi extra
el 2013
bastant dolent
tot s'ha de dir
creada per
Graham Linehan
i protagonitzada per
ojo que els noms són difícils
Chris O'Dowd
Richard Ayoade
i Katherine Parkinson
bueno pues no era tot difícil
ens mostra les desventures
de l'equip de suport informàtic
de la Reinhon Industries
una macrocorporació
al vell mig
de la City de Londres
de la que no sabem
realment mai
a què es dedica
és un decant recurrents
de la sèrie
és esta empresa
hemos ganado tanto
però no et diuen mai
en què
és aquest tema
l'equip informàtic
està aïllat
al sub-sub-sub-sub-sub-sub-sotan
bàsicament
de l'edifici
com repudiats
per la resta de llupis
que hi treballen
i només contacten
amb ells
quan necessiten
que els arreglin
algun problema
amb els ordinadors
i com per venjar-se
de l'ostracisme
al que estan sotmesos
i de pas
fer una mena de burla
als coneixements informàtics
de l'usuari mitjà
sempre donen
la mateixa solució
amb vagància
a més és que
ara hem vingut al cap
no sé si veu arribar a veure
segur que sí
Little Britain
sí
és una miqueta anterior
aquesta
però sí
doncs que també
tenia molt humor negra
tenien una frase
molt recurrent
que hi havia un personatge
que era
que era
sempre hi havia un personatge
que era una senyora
bueno era un home disfressat
era una funcionària
sí sí sí
era una funcionària
que tant te la podies trobar
a rebent
o sigui
com anant a una agència
de viatges
com no sé què
sempre demanaves
i diuen
no és que jo vull anar
a tal lloc
i a més sense mirar
et mirava a la cara
el teclat
la resposta era la mateixa
capítol
és no
és que l'humor informàtic
hi té una gran presència
ja que tant el Roy d'Odout
o el Moss d'Aloat
són uns autèntics nerds
però autèntics
és a dir
realment els escriptors
saben del que parlen
ja sigui un robot
desactivador de bombes
que funciona amb Windows
i per tant
segur que falla
o riures estúpids entre ells
perquè algú no sap diferenciar
que la RAM
també és memòria
és un xister molt d'informàtics
Adrià
no facis aquesta cara
tot gira en torn
a com els ordinadors
que tant els agraden
els permeten guanyar-se la vida
i evitar interaccions socials
que se'ls farien
certament incòmodes
fins i tot
si hi ha un incendi
a l'oficina
com creieu
que reacciona
en Moss
subject
fire
dear sir stroke madam
I'm writing to inform you
of a fire
no
no
that's too formal
fire
exclamation mark
fire
exclamation mark
help me
exclamation mark
looking forward
to hearing from you
all the best
Maurice Moss
ja sabeu
ja sabeu
que als britànics
els encanta això
d'enfotre-se'n
de les minúcies
i petites
i absurdes
complicacions
de la modernitat
en la que estem submesos
per què enviar un mail
en comptes de trucar per telèfon
ell perquè se sent incòmode
però és que al final
diuen
és que em va respondre
abans a un mail
que potser m'agafaran el telèfon
això Adriano
es la teva experiencia
de hecho
cuando estaba
ya con la primera broma
no
con la primera broma
que
bueno
con el primer corte
que has puesto
yo ya estaba sintiendo
como esta serie
llegaba a mi vida
a tu proximidad
intenta llamar a Orange
con un problema técnico
y seguramente
una de las primeras
preguntas
respuestas
ha intentado
exacto
ha probado usted
bueno
como era
lo estás haciendo mal
no?
esto ya es el sepe
esto ya es otra realidad
Orange
según son medianamente educados
los del sepe
ya es otra historia
per exemple
a l'univers d'Haiticraut
si necessites
una ambulància
més val
que tinguis
bona memòria
o paper
i llapis
per apuntar
From today
dialing 999
won't get you
the emergency services
remember the new number
0118
999
8819
911
725
It's easy to remember
0118
999
8819
911
725
3
O sigui
és canviar
el 911
sí sí
el 060
diguéssim aquí
per un número
impossible
impossible
i 3
però per fer un al final
sí
però per fer el jingle
o sigui
tampoc falta
la mala llet britànica
bé bé bé
perdó
ara ja no es considera mala llet
sinó amb mal gust
no?
exacte
no sé jo
si gags com la baralla èpica
entre el misogin
nou cap de l'empresa
i la seva nova parella
que resulta que extrosexual
on atrevesen parets
escriptoris
vidres
i on acaben hòstia fina
davant de tota una sala
de conferències plena
es podria fer avui
sense incendiar Twitter
bé
menteixo
sí que ho sé
perquè resulta que aquest mes
i després de molts anys
de crítiques
cap a aquest episodi
l'han retirat
San Elford ha decidit
que no
aquest episodi
no complirà els estàndares
de bon gust actual
i l'han retirat
sí sí
també s'ha de dir
que suma els motius
d'aquesta decisió
l'actitud del propi creador
d'en Graham Lindhan
que ha tingut sempre
comentaris molt d'expectius
cap a la comunitat trans
i que aquest mateix estiu
ja va ser eliminat de Twitter
precisament per aquest tema
però en aquella època
encara s'atrevien amb tot
és el que deies abans
amb Top Gun
ja fos la menstruació
la paraula pedòfil
o en un dels meus gats preferits
fer-se passar
per discapacitat
perquè t'han pillat
pixant
al lavabo
de Minus Vàlids
però és que a més
aquest capítol
que és boníssim
tot aquest episodi
aquest episodi
fa a mi és dels millors
perquè comença
que van a veure un musical
que es diu
gay musical
i la frase és
no fa falta que ho diguin
tots els musicals són gais
que van a partir
d'una cita
que té la gent
que diu
no, no, jo no soc gay
però si llegeixes
les gèries d'aquesta revista
i vas a veure musicals
hi ha un moment
boníssim
però és que
ara he recordat això
però és boníssim
només per l'expressió
que és
se l'emporten a ell
en cadira de rodes
i entre
saps el típic
a la típica furgoneta
que s'emporten
els minús valis
que és
amb una plataforma
que va a 0,3 per hora
pujant
i se l'emporten
i ell
somrient a tothom
en plan
tothom el va desprendre
amb la mà
adéu
és com si fos
el titànic
adiós
que vaya muy bien
i ell així
amb una cara
però el gag
no s'acaba aquí
si no tornen a baixar
que l'han de tornar
a baixar
perquè deuen
ei espera
que un grup de minús
valis gais
que han vingut
a veure el musical
se'n van amb tu
i a poder pujar
és boníssim
però controvèssies a part
la sèrie té una intenció
molt clara
de voler fer riure
i poca cosa més
s'utilitza una mica
d'humor negre
però jo no diria pas
que sigui punyent
ni molt menys
els seus protagonistes
per tant
els personatges
amb qui ens identificarem
som directament uns losers
i sempre són ells
els que acaben malament
així que tampoc crec
que haguem de llegir
els seus comportaments
com desitjables
o els que hem de tenir
si alguna cosa
podem extreure
d'IT Crowd
és el que fa
que en realitat
ja feia els joves
30 anys abans
que és trencar una mica
el tòpic
que les sitcoms
les protagonitzen
personatges habituals
i típics del dia a dia
i posa més el foco
en els descartats
en els menys prets
tampoc diré
que sigui un alegat
a la diferència
ni a l'extranyesa
però sí que utilitza
molt bé
la carta de riures
de l'habitual
i del mainstream
en comptes de posar
la diana de l'acudit
al nerd
i al diferent
com molts cops
ha passat a la comèdia
de fet
l'any següent
del seu debut
també va debutar
la molt més famosa
Big Bang Theory
on també s'utilitza
a suposats nerds
però precisament
la direcció
és l'oposada
aquí és la seva raresa
la que forma part
del nucli del xiste
exacte
no va ser un èxit
la sèrie d'IT Crowd
no va ser un èxit
a l'arrenca
de fet
ha sigut una sèrie
que ha guanyat fama
de culte
al llarg dels anys
i fins i tot
es va intentar tenir
un remake americà
on el mateix
I.O.8
repetint d'amors
però tenim a Roy
el fa el Joel McHale
que és el de Community
i bé
el pilot
circula online
i si el veieu
entendreu
perquè mai havíeu sentit
parlar d'aquest remake
jo el que sé
és que
m'he deixat molts gags
com t'ha passat a tu
m'he deixat molts gags
boníssims fora
en aquest ràpid repàs
que no fa justícia
ni de lluny
a una de les sèries
que més sovint
em trobo citant
és a dir
moltes frases
que utilitzo el meu dia a dia
són d'aquesta sèrie
i una de les sèries
que més recomano
així que Adriana
de debò
No, no, de hecho
de hecho
hoy tengo un día complicado
pero en el fondo
esta serie me está entrando bien
me está entrando muy bien
y me están dando muchas ganas
de verla
¿Dónde la podría ver?
Exacte
si voleu veure IT Crowd
que sapigueu
que la podeu trobar completa
a Netflix
i que les seves temporades
són curtes
com sol passar
amb les sèries britàniques
són uns 6 episodis
per temporada
i 20 minutets
cada episodio
així que facilet
i quantes temporades
has dit?
4 temporades
i un espacial
¿D'acord?
Doncs a Netflix
no sé si han tret a Netflix
l'episódio aquí a España
que tot és probable
i si no
ja te'l faré arribar Adriano
Genial
De hecho
és una sèrie
que realmente
va muy bien
no tanto para la película
de la que us quiero hablar hoy
que ya lo he comentado
o voy
sino el motivo
por el cual
voy a acabar hablando
de Ovoy
es otra película
que vi esta semana
que está ciertamente relacionada
con algunas de las bromas
que has puesto
¿Pero qué os parece
si primero
para acabar
con ese tono dramático
que también propone Ovoy
escuchamos a Carles
¿Qué has escuchado?
Es un cambio de actitud
sí, por favor
i anem a escoltar el Carles
Com
Una nena està trista
perquè el cable
del seu punxadiscos
s'ha perdit en dos
No pateixis, no pateixis
li diu el pare
somrient
Jo t'ho arreglo
Amb una mà
agafa l'extrem del cable
trencat
i amb l'altra
apunta l'endoll
amb dos dits
fins que
La sang raja
pel nas del pare
mentre li surt
un del cap
però el més important
és que l'aparell
ja funciona
La música s'escolta
La nena somriu
Somriu com si fos
la cosa més natural
del món
Somriu
com si fos feliç
Estem parlant de la portada
de Schmilko
el disc que va treure
l'any 2009
la banda de rock alternatiu
Wilco
liderada pel compositor
i vocalista
Jeff Tweedy
Un disc on
curiosament
el grup toca
una cançó
titulada
Happiness
La tristesa
canta Jeff Tweedy
no és res
i la felicitat
depèn de qui culpis
és com si Wilco
ens estigués dient
que la felicitat
sempre va condicionada
sempre està sopeditada
a una altra cosa
com un pacte tenebrós
però fixat
amb cert esperança
amb cert optimisme
amb ganes de riure
i de somriure
Bé, arribats a aquest punt
podríem pensar perfectament
en aquella Happiness
de Todd Solons
una pel·lícula
sobre la família
que també posava
el dit a la llaga
de les convencions
de tot allò
que assumim
que donem per segur
però sobretot
parlem de la portada
de Schmilko
parlem de l'art
del dibuixant
Joan Cornellà
parlem d'una nena
que va escoltant
el seu tocadiscos
despreocupada
davant un món
que sangra
que es crema
que treu fum
del cap
aquest és l'art
de Joan Cornellà
un caricaturista
nascut a Barcelona
que durant els darrers anys
ha adquirit renom
a través d'internet
com un artista
de la provocació
que fuig
de la fama convencional
de les presentacions
en directe
de les entrevistes
cara a cara
i ho fa
per submergir-nos
en les vinyetes
d'un humor brut
àcid
despietat
que juga
amb colors pastel
i una sèrie
d'estrambòtics
personatges pintats a mà
per invocar
tota la distorsió trash
del seu bagatge cultural
dels 70
i traslladar-lo
a la nostra època
al món que ens envolta
a tot allò que coneixem
i donem percebut
però sobretot
Joan Cornellà
ens parla
amb el seu art
de l'estupidesa
l'estupidesa
que portem a dins
ara i sempre
la seva etapa creativa
a jueves
de New York Times
i els seus dos treballs
més coneguts
que són
Zonzo i Mox Nox
són tota una declaració
d'intencions
però afirmar
que l'humor
d'aquestes pàgines
és políticament incorrecte
seria quedar-se
bastant curt
el seu
és un art
de l'humor violent
psicòpata
underground
una farsa visual
en format d'episodis breus
una col·lecció
de tires còmiques
tan afilada
com un ganivet de carnisser
parlem d'imatges
que van
des d'una dona occidental
en biquini
fent-se un selfie
amb un bebè femèlic
de l'Àfrica
que porta els braços
fins a la imatge
d'un home que somriu
i precisament
li falta això
els dos braços
però res no li impedeix
vestir una samarreta
on posa
free hacks
sí, sí
tal com ho sentiu
abraçades absurdes
impossibles
per a qui vulgui degustar-les
i si us sembla
deixem aquí els exemples
no té gaire sentit
descriure les vinyetes
de Joan Cornellà
les heu de veure
amb els vostres ulls
el seu art
és el més semblant
a la versió cínica
i gamberra
d'Snupi
dissenyada
per un becket
encucat
lisèrgic
passat de volta
Joan Cornellà
és en definitiva
un antídot
contra el bon gust
contra l'ortodoxia
aquelles normes invisibles
respectades per tothom
que el director
Jean Renoir
posava en evidència
a la pel·lícula
La regla del juego
que tractava sobre
la hipocresia
d'una societat francesa
sempre pendent
del que diran
del que pensaran
i amb una segona guerra mundial
a punt d'esclatar
Cornellà també busca
assenyalar la hipocresia
i a vegades sembla
que parli d'un món
el nostre
que també està
a punt d'esclatar
però a diferència
de Renoir
ell no busca
la subtilesa
ni busca
el diàleg incisiu
prefereix
la dinamita
En la línia
Destroyer
de l'Ultra Show
de Miguel Noguera
del Teca Jouk
de Johnny Ryan
o de la sèrie
Ardash Balak
de l'artista indi
Priech Trivedi
la caricatura
de Joan Cornellà
és com una dracera
que serveix
per escapar
de la normalitat
la nova i l'antiga
tant se val
parlem de destruir
les convencions
i fugir de la rutina
d'un artista
que ens convida
a veure el món
amb mirada terrorista
per adonar-nos
que darrere la publicitat
la política
les bones costums
s'amaga una felicitat
postissa
així que estimats oients
no us ho penseu
dues vegades
l'empenada us convida
a descobrir
i redescobrir
l'art de Joan Cornellà
busqueu per internet
és un humor
que apunta
la realitat amb el dit
que ens recorda
que darrere una imatge
d'alegria
s'amaga la pitjor barbària
que darrere una nena ballant
hi ha un pare
que somriu entre flames
així vince en diari
així de postmodern
així de Cornellà
ja ho deia Wilco
la felicitat
depèn de qui és el culpable
grande Carles
grande
de hecho
siempre me planteo
una dificultat
a veces en rádio
intentar hablar
de alguien como
Joan Cornellà
o incluso de las películas
que planteabas
porque es cierto
Paul
que has traído
pues toda una serie
de gags
que funcionan
pero que evidentemente
funcionan mucho mejor
cuando estás
ante la película
y estás jugando
en esa liga
que quizás decías
que los americanos
no se habían sabido mover
pero que considero
que es interesante
porque igual el gag
la bromita escrita
tiene un 30% de gracia
pero hostia
lo completas
con lo visual
y al final
el discurso
es mucho más potente
que si no
queda como una broma
malilla o sencilla
i Joan Cornellà
en aquel caso

esas dos capas
lo más profundo
y lo más involuntario
frente a lo que uno
pretende ser
se unen
en las vinyetas
de Joan Cornellà
de fet
abans que comentàvem
si s'està perdent
a la comedia
aquesta mala baba
aquesta mena
és curiós
com últimament
estem veient
en còmics
que has portat tu
o a Joan Cornellà
que és un exemple
continu
d'on menys
potser es nota
la censura
tot i que sempre
els hi preguntes
els autors
que portem de còmic
o sigui
si s'han notat censura
o tal
mira un altre gol
del Barça
deu ser
després ja veurem
el resultat
la censura
potser en el còmic
encara està menys
present
dos
tres gols
del Barça
un altre cop
però bueno
perdona
que la censura
potser en el món
del còmic
no he dit que no hi sigui
però que on més
on veus més atreviment
potser perquè és
menys
mainstream
sona molt malament
dit així
el còmic
que no el cinema
o les sèries
potser encara hi ha
aquest esperit
transgressor
molt més intacte
a veure
dins del que és
underground
perquè vulguis o no
Joan Cornellà
sobretot perquè
ell ha tirat sempre
després ha fet en paper
però ha tirat molt
com altres autors
han tirat d'aquest
còmic digital
tires còmiques
o sigui requadres
quatre vinyetes
i ja està
i jo crec que també
això ha portat
molta llibertat
des del panel
síndicate també
que és
o aquella guai
que hem comentat
algun cop
que és on tu publiques
i la gent paga el que vol
i això
també s'han trobat
moltes coses
però un altre cop
aquest tipus d'humor
que és molt complicat
transmetre
o sigui
us animem
tothom el coneix
òbviament Joan Cornellà
però
no us diria
giulo
però això
lo positivo
finalmente es eso
que al menos lo conocemos
que un tipo de humor
que uno a veces duda
de cómo ha llegado
a esos niveles
ya no solo de calidad
sino de difusión
dices
hòstia
esto es posible
sí
menos mal
es que en aquest món
de xarxes socials
i d'ironia present
jo crec que Joan Cornellà
és potser de les coses
que més retuits
o més ripos
s'ha fet
perquè segur que
fins i tot a ta mare
bueno jo no ho faria
però no li retuitegeu
a vostra mare
una vinyeta del Cornellà
bueno pero sí que es cierto
que esa visión
quizás a veces
crítica
sobre cómo la realidad
se ha acabado reduciendo
pues a un emoticono
y esto
siempre es criticable
en el caso de Joan Cornellà
funciona
porque hay
implícito
tanto significado
en una única imagen
como en un kanji
a nivel lingüístico
en un kanji chino
o japonés
mira jo afegeixo
una nova referència
de les que ha dit el Carles
si us agrada
aquí hi ha text
però si us agrada
el còmic xungo
d'humor hipernegre
que a més
l'han perseguit
per tot arreu de Twitter
bueno
si el busqueu
veureu els fils de Twitter
i va fer un llibre
bueno un còmic
que va aglutinar
totes bromes de Twitter
amb els conseqüents
també
missatges de puta pena
però qui és Paul?
és Michael Perrinow
ah
que va fer el Perrinowmicon
amb una portada
que també és una bogeria
com un Necronomicon
és un còmic
que és allò de
si no t'ofendes
creuen unes persones
grande
oye
¿qué os parece
si con estas aportaciones
que hemos estado viendo hoy
nos vamos ya
a la comedia de verdad
claro
a la profunda
por favor
a Will Ferrell
de hecho incluso
voy a escuchar
mira mira
esto es lo que te quería decir
Ferran
por partida doble
oye
cinema
al mellor
al cinema a la mente
no
por un momento
vamos a dejar
que es ver
ya no hi ha ordra
ya no hi ha xantit
això és una comedia constante
puro caos
seguimos
seguimos con esa música
entramos en el humor jazz
no porque al final
date cuenta de una cosa
yo me planteaba
porque la película
de la que voy a hablar hoy
o voy
vuelve a tirar
de estas bandas sonoras
que evidentemente
remiten a Woody Allen
y de si obvio
es una musiquita facilona
que te entra muy bien
ya puede llover
en el exterior
que hacer sol
que siempre funciona
esta música
para acompañar
para crear ambiente
pero a la hora
de la verdad
también en un cine
que lo que te está mostrando
son realidades
miserables
¿no?
os acordáis de esa
también
aportación de Woody Allen
donde decía
que está lo horrible
y lo miserable
en la vida
la vida
solo se puede dividir
entre estos dos aspectos
ante un cine
que pretende esto
ya sea de una manera cómica
añadirle a esta música
genera cierta distancia
¿no?
es decir
al final
es también la sensación
y eso lo decía
¿no?
también al principio
como la comedia
muchas veces
no deja de ser
el drama
con distancia
con perspectiva
y entonces
en este caso
la música
yo creo que funciona
nos ayuda
y si
sale en Woody Allen
en O'Boy
y en muchísimas películas más
pero hoy hablamos de O'Boy
¿no?
además he de decir
como he comentado
en tu sección Ferran
que mi intención
no era hablar de O'Boy
yo iba a hablar
de una película
que también juega
un poco en la liga
de las
de las parodias
pero no una parodia
cinematográfica
sino
esas parodias
que hoy en día
pretenden
trasladarlos
la supuesta
anormalidad
que por fin
¿no?
aceptamos como
errónea
esa nueva anormalidad
que realmente
es mucho más normal
que esa anormalidad
que nos presentaban
anteriormente
¿no?
y entonces
si teníamos
a unos mafiosos
filmados por Tarantino
a cámara lenta
saliendo del bar
después de discutir
sobre propinas
Reservoir Dogs
ahora podemos encontrar
a todo un grupo
de discapacitados
ya sea de manera
química
o sea de manera mental
o de manera mecánica
en la misma realidad
¿no?
y esta es una película
que podríamos valorarla
como la versión alemana
de campeones
esta es la que querías hablar
exacto
The Goldfish
The Goldfish
es una película reciente
del cine alemán
que tuve la oportunidad
de ver en la filmoteca
esta semana
porque la filmoteca
está haciendo
bueno
estaba programando
una suerte de festival alemán
de cine actual
más bien del cine del 2019
y lo va a hacer
durante un par de semanas
después de la agenda
si tenemos tiempo
mencionaremos algunos títulos
y The Goldfish
es una gran película
pero sí que es cierto
que jugaba un poco más
en la liga de Paul
¿qué pasa con Goldfish?
que el protagonista
es Tom Schilling
y quizás ahora este nombre
os suena a eso
a alemán
Tom Schilling
es un tío
que lleva mucho tiempo
en la televisión alemana
en el teatro
de hecho hizo carrera
siendo muy joven
en el mundo del teatro
pero que la peta
con una película
que se llama
Oh Boy
Oh Boy
o Un Café en Berlí
de hecho
es una película
que triunfó muchísimo
en el año 2012
estamos hablando
de que ya
los Goya alemanes
en los premios
del cine alemán
se llevó actor
actor secundario
actor evidentemente
Tom Schilling
banda sonora
guión
ópera prima
dirección
es una peli
que pasó por aquí
cerquita
en el Festival Rex
de Tarragona
pero que en los premios
del cine europeo
se llevó el premio Discovery
o en el premio
en el Festival de Sofía
a mejor película
pero bueno
¿de qué va Oh Boy?
porque al final
¿por qué traer Oh Boy
una película del 2012?
porque siendo
una gran peli
y una peli muy premiada
tengo la sensación
de que ahora ha quedado
como en el olvido
¿no?
sí
la verdad
es decir
a mí cuando me la ha dit
y cuando he trobat
el nombre alternativo
digo
sí que me suena
el nombre alternativo
pero lo habría
yo no en tengo ni idea
así que ilustre
es mucho la pena
mira
os cuento de qué va el tema
es 24 horas
un día en la vida
de un individuo
en este caso
Nico
Tom Schilling
que es un joven berlinés
que es claramente un loser
no lo tenemos claro
desde el principio
pero vamos a ir viendo
en las primeras escenas
que todo le sale mal
¿no?
es un tipo que vaya
vaga por las calles de Berlín
lo de vagabundo
en este caso
vagamundo
le queda muy bien
y de hecho hay un momento
que hacen una broma
al respecto
y es un loser
también visto
desde la perspectiva convencional
es un loser
porque ha dejado
la carrera de derecho
como totalmente
enfrentándose al padre
es un tío también
que no consigue triunfar
en el amor
tiene una relación
pero parece que no va
a ningún lugar
ni siquiera se puede tomar un café
de hecho
hay una cosa
que se repite en la película
que es su intento
de tomar café
como algo también
entendido como ese momento
de paz
de reflexión
porque al final
el café tampoco es que sea
lo más adecuado
es un estimulante
pero no encuentra
ese momento de paz
para reflexionar
y proyectar su día
de una mejor manera
todo lo contrario
el efecto dominó
lo lleva siempre
a ir en la derrota
es una mica
como el apartamento
Billy Wilder
que siempre es
volan al apartamento
para ya estar en paz
y siempre ha pasado algo
lo que pasa es que
el apartamento
de Billy Wilder
que sí que tiene
la imagen del loser
es una peli
es una peli que al final
te deja ese buen sabor
de boca
donde todo es posible
es por activistas
exacto
aquí estamos ante
ese tipo de comedias
donde la línea
que ella ofrece
con el drama
es muy fina
de hecho
es una peli que quizás
al acabarla
empieza claramente
como una comedia
pero quizás al acabarla
la recordaréis
mucho más
como un drama
como os decía
al principio del programa
como esa comedia dramática
que nos tiene que hacer
reflexionar
¿sobre qué en este caso?
pues en la película de Voy
es claramente
sobre esa necesidad
que todo el mundo
espero
tenemos
de participar
de esta vida
pero que a veces
la propia vida
no nos permite
formar parte de ella
los planes no siempre
salen bien
para él
es imposible
formar parte
de esta sociedad
y es un tío
que lo intenta
y lo lucha
pero siempre
acaba obteniendo
la respuesta contraria
es una película
dirigida por
Jan Olegelster
que en el 2012
ofrecía su primer
primera peli
ahora
ha vuelto a aparecer
en las salas comerciales
con la profesora de piano
si os suena
pero esta sí que van a premis
así
totes dues
es un tío que va fort
desde el buen principio
al Jan Olegel
van a dir
hòstia
aquest tío
¿por qué?
¿por qué?
exacte
¿por qué?
porque claro
es veían las referencias
de Jean-Luc Goddard
de Woody Allen
como ya os he dicho
más de una vegada
o Jim Jarmusch también
y en el fondo
aunque no tiene absolutamente
nada que ver
yo en todo momento
cuando estoy viendo la película
me acuerdo
de un tío
como Wong Kar Wai
y su pelín
de Mood for Love
donde se plantea
ese desencuentro continuo
de las personas
en lo emocional
y es algo que además
es curioso
porque ahora que vivimos
esta distancia emocional
un poco provocada
por la pandemia
es curioso ver
que en el 2012
en Berlín
evidentemente no había
una distancia impuesta
pero sí que existía
esa distancia emocional
también es cierto
que la idiosincrasia alemana
es bastante diferente
pero bueno
¿qué podemos rescatar
de esta película
que os invite a querer verla?
pues película en blanco y negro
pero no la concibáis
como la típica peli
de gafapastas
es una peli
que sabe jugar muchísimo
con el formato
y con el foco
en continuo
o sea
en continuo montaje interior
al plano
¿para qué?
para marcar esa distancia
del personaje
con su entorno
¿no?
hay un plano
para mí
una secuencia memorable
donde va con un colega
en el coche
y toda la ciudad
se proyecta sobre las lunas
es algo que hemos visto
evidentemente
pero que tiene
mucho potencial visual
y que nos hace entender
como este tío
está totalmente perdido
en su mundo urbano
en sus calles de Berlín
y junto a la música
y el formato
como decía
a la vez también
nos propone
no solo el realismo
sino también
ese tono fabulesco
ese tono
que nos tiene que invitar
a tomar distancia
sobre la vida
porque al final
uno acaba pensando
que tal vez esto sea un cuento
tal vez esto sea una fábula
¿no?
hay cine dentro del cine
hay teatro dentro del teatro
¿no?
esa idea del metacine
o del metateatro
¿por qué?
porque el personaje
que está en un continuo devenir
va a visitar
a unos amigos
que están en una obra de teatro
la lía evidentemente
porque allá donde va la lía
y no con la gracia de Woody Allen
¿no?
sino con la mala hostia
de los alumnos
o sea no es slapstick
no, no para nada
no, la acaba liando
en una situación casi dramática
de hecho el drama
acaba comiéndose la película
pero no pierde
esa reflexión
que también nos tiene que invitar
porque es más que una comedia
de chiste o de slapstick
obvio
es la pantomima
es directamente
al patatisma
el patos
¿no?
es la reflexión
sobre nuestra propia esencia
que en algunos momentos
encuentra en la risa
el instrumento adecuado
y en otros momentos
ya no es posible
es la dramedy
exacto
y hay otra cosa
para mí
que es
y con esto me gustaría acabar
pero hay otra cosa
en la película
que es realmente admirable
y es que todo
y ser una peli de jóvenes
porque el tío pues
representa que tiene
unos 20 largos
¿no?
unos 30 años
y se mueve en ese mundo
hipster berlinés
no estamos
ante la típica película
absurda
que rompe
¿no?
que de alguna manera
rompe la estadística
y no se preocupa
del mundo
que está
posterior a esa edad
joven
hay dos personajes
una señora mayor
en un momento determinado
cuando van a comprar droga
y en casa de los camellos
está la abuela
pero que la abuela
vive en su burbuja
y el protagonista
tiene un momento
de contacto con ella
y vale mucho la pena
la pela
y finalmente
ya que eso sí
es una maravilla
momento borracho de bar
momento borracho de bar
casi en la última secuencia
de la película
que por cierto
un borracho que se llama
Friedrich
y ahí también está
proyectado ese nihilismo
¿no?
de nuestro gran amigo
Nietzsche
Nietzsche
y esas dos secuencias
en las cuales
el protagonista
pues interactúa
con personas
evidentemente
de cierta edad
nos ofrecen
pues esto
una visión global
¿no?
del ciudadano
no tanto solo
como el joven
hostia
que está en un fracaso
continuo
sino como una sociedad
que se tiene que andar
de alguna manera
cuestionando
continuamente
incluso
hasta los 80 años
de este buen hombre
llamado Friedrich
yo os recomiendo
muchísimo que la veáis
aquellos que tengáis film
ya sabéis
no perdáis el tiempo
y los que no
creo que cerran
también hay posibilidades
¿no?
molt poquetes
molt poquetes
piratillas
ens quedan 4 minutets
passem a l'agenda
por favor
venga passem
¿qué es Kou?
tres minutets
a la diar
bueno en la liga
de lo que venía contando
¿no?
empezó este festival
de cine alemán
en la filmoteca
y continúa
durante toda la semana
hay títulos
como The Goldfish
que se vuelve a repetir
pero hay otras películas
muy interesantes
algo que me gustaría
comentar al respecto
es que no os penséis
que es un solo
cine alemán
porque al final
hablar de cine alemán
hoy en día
también es hablar
de todas las culturas
que Alemania
ha aceptado
entonces tenemos
un mestizo iraní
con alemán
turco alemán
japonés alemana
también
en la dirección
de muchas de las películas
y en otro ámbito
muy diferente
empieza el festival
de cine asiático
y empieza el jueves que viene
también ya sabéis
que durará
pues unos 10 días
y del cual creo
que podremos hablar
en dos semanas
muy bien
entonces también
se ha de decir
que se estrena
Hope Gap
que esta película
se ha estrenado ya
el 23
y el día 30
la semana que ve
se estrenará Emma
la película
esta de la
Emma Stone
no
Annie
Emma
también una Emma
pero os acordáis
que Emma era una película
de Pablo Larraín
la de las traperas
no es aquesta
no pero Emma
es con una M
de letra
y después
hay Emma
que creo que es
es rotllo d'epoca
sí
es d'epoca
pero es una miqueta
como la Coppola
con la
y después
a series
torna
de Mandalorian
temporada 2
a Disney Plus
i de videojocs
un que el Pola
ens va dir
que voldria jugar
que és Watch Dogs 3
Legion
s'estrena
jo no he jugat
Daniel
l'he vist jugar
em sembla interessant
perquè tractava del Brexit
el Brexit
el futur
és aquest
és la distopia
és aquell mític
allà saga
distòpica
que al final
és un hacker
i tant
doncs
fins aquí
el nostre especial
comèdia
ara el Faran
editarà
i posarà
risses enlatades
entre minuts
bàsico
no hem parlat
de lliures
de risses enlatades
bueno
el teu
IT Crowd
de fet
moltes sèries britàniques
també vaig a buscar
Mr. Bean
acostumen a tirar-ho
hi ha molts detectors
del riure
enllaunat
però deu tenir molt a veure
amb el que dius
de com ajudar el riure
a la televident
a reaccionar
sí
però després aquí
un canvi de paradigma
que un dia
estaria bé portar-ho
que és The Office
The Office
canvia la comèdia
absolutament
Òbviament
hem parlat
d'algunes comèdies
el Pol ha portat
aquests 40 aniversaris
de Teresa
com ho podes
jo us he portat
una de les meves preferides
IT Crowd
el Carles ens ha parlat
del Cornellà
que ja ho hem dit
aneu-lo a visitar
i l'Adrià
ens ha portat
una pel·lícula
i l'Adrià
ens ha portat
d'una pel·lícula
que també és veritat
el que comentes
Adrià
al final la comèdia
està on la vulguem trobar
perquè la vida
és un drama
que o rius o plou
que no vull estar
perquè jo me troncho de risa
al principio de la pel·li
ara
¿hacia dónde vamos?
Doncs saps on anem
a les xarxes socials
Youtube
Empanada Cultural
Facebook
Empanada Cultural
Twitter
Empanada Cultura
S.L
Instagram
Empanada Cultural
i tots els podcasts
els trobareu a Soundcloud
Nois, ens veiem la setmana que ve
especial
Halloween
Más?
那
Espasta
Eças
Espana
Nes...
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana
Espana