...monstres dels nostres malsons més sonats,
o fins i tot personatges que, passats pels sedes de certs autors
de qualsevol de les nostres disciplines habituals aquí a Empanada Cultural,
ens han donat icones tan cinematogràfiques, literàries, de dibuixos o de videojocs.
Avui a Empanada, entonem els spooky scary skeletons per passar-ho de por
i convidar-vos a gaudir del nostre especial de Halloween.
Hola!
Hola!
Què tal?
Hola, nois! Com anem aquí?
Molt terrorífic, això, eh?
Avui pot ser molt divertit, alhora que molt acollonant, tot això, eh?
Bueno, és que en el fons van de la mà, no?
Vinga, jo crec que el terror, en el fons, la gent que ho consumeix,
el que està buscant, sobretot ja que no tenim la pell tan fina,
és a dir...
Emocions, emocions.
Potser al principi amb Charles Lawton, l'altre dia que parlàvem, no?,
el bien i el mal, la gent era la primera vegada que s'enfrontava un psicòpata
i s'espantava, però avui en dia ja siguin psicòpates, bojos, jòquers...
Fa molta gràcia, això dels jòquers, eh?
Sí.
Perquè jo encara no he vist la peli, però...
Però sabeu com li diuen? Jo, que era...
El guassó, el guassó.
Va, vosaltres aneu avançats amb això, jo no, jo no.
Vaig entrar l'altre dia i va a córrer una broma que era com ho traduïm a Espanya,
que era el risas.
El risas.
El risitas, ¿sabes?
No hi havia un risitas?
Hi havia molta gent americana i sudamericana que deia...
Però vaya mierda, esto, los españoles, siempre con los títulos.
Bueno, clar, però és que el guassón, el chistoso, el bromista, no?
Además, esto es algo que sigue, que sigue en la tele, así sea en forma de payaso,
que me parece que hoy, Ferran, nos vas a hablar un poquito, pero espera, déjame que diga esto.
Sale en forma de payaso, pero sale en forma de político.
También, es decir, la idea del...
Y no es que den miedo, no es que den miedo, porque en el fondo hacen reír,
pero después viendo el resultado de los secuaces que tienen, ¿no?,
para defender su poder, todos estos gozos, ¿eh?
Entonces, eso sí, ya que asusta un poquitito más, ¿eh?
No sé si sabéis por dónde...
Ah, sí, els pallassos serán sempre nostres.
Exacte, exacte.
Xarxes socials, com sempre, Facebook Empanada Cultural,
Instagram Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura, sense L,
i Mixcloud Empanada Cultural.
Vinga, anem a fer el menú del dia, que avui...
Anem a fer-lo, anem a cuinar.
Anem a cuinar.
Les castañes.
Menú del dia.
No hablemos, déjalo.
Me encanta, me encanta.
Venga, Adriano.
Estoy en vallana, estoy en vallana aquí, ¿eh?
O es Halloween, o es Halloween.
Claro que sí, tío.
Bueno, es Halloween, es el día dels morts, el día dels difunts,
y tot això ja ho hem deixat, ¿no?, Alfonso, que ho has comentat tu ara, Ferran.
¿De què os voy a hablar hoy?
¿De què os voy a hablar hoy?
Pues si lo acabo de decir, ¿no?
Vamos a hablar de muertos.
Y que conste que no voy a hablar de Franco, ¿eh?
Que este está más vivo, el cabrón.
No, no, no.
Yo voy a hablar de los muertos en el cine.
Veremos cómo la ficción ha intentado explicar muchas veces este tránsito misterioso entre la vida y la muerte.
Y lo haré a partir de una película asiática que se llama The Long Walk.
Mira, si arribem a fer l'agenda, parlarem d'un joc que s'estrena, ¿no?, que parla justament de la mort i del ciclisme de la mort.
Sí, i de cómo nos ata todo esto a todos juntos.
Mira, jo, precisament parlant de videojocs, us porto Blasphemous.
Ja no sé si dir Jodorowsky Blasphemous...
En principi, Blasphemous.
Blasphemous, ¿no?
Però, clar, si fos que és espanyol, és Blasphemous.
Blasphemous.
Bé, és un videojoc espanyol que mescla cristianisme i terror que a vegades van massa de la mà, eh?
Molt bé.
I mira, jo, per acabar, ja ho ha mig introduït l'Adriano, avui parlarem de si els pallassos són amics o enemics.
Perquè, si hem sortit aquest Halloween, haureu vist molt pallasso, molt joker, precisament.
Però no només joker, també hem vist...
I, bueno, ja ho comentarem.
Molt pallasso en general.
Sí, pallasso, de fet, està plena de pallasso.
Pallasso a tot arreu.
Amb tragi i corbata, també, eh?
Doncs vinga, Adriano, anem amb la teva secció.
Cinema.
Molt bé, doncs, ho estàvem comentant, no?
Com el cinema tracta l'amor moltes vegades no només com a vehicle pel terror, que és molt evident, no?
Sino també de manera didàctica.
Què està passant, Adriano, en català?
És molt terrorífic, tot això.
El català.
El meu terror és en català.
Va, vinga, no, pues volvamos a mi realitat.
Però esta manera didàctica a vegades resulta quasi terapèutica.
I, precisament, estos dies, que, com has comentat molt bé, Ferran, que ens preceden,
el interès por la muerte parece otra vez estar ahí en el front line.
Nos hemos ido aproximando a películas terroríficas, es evidente,
pero también nos hemos aproximado a la muerte con disfraces, con rituales, festividades,
con una determinada astronomía, con una celebración específica para cada momento.
Con el balcóning.
También, también.
La muerte cerquita siempre.
Pero a mí me hace gracia esto que ya has ido comentando, ¿no?
De cómo el 1 de noviembre se ha ampliado y ya no es el 1 de noviembre.
Ahora es el 31 de octubre, el 1 de noviembre y el 2 también.
No sales de una celebración que ya estás en otra.
Y ahí sí que no hay quien trabaje, vamos.
¿Cómo puedes empezar el...?
Empezamos el jueves, ¿no?
Jueves noche.
Sí, sí.
Empezas con los disfraces, la calabaza, el trucotrato.
Y a las horas ya estás con los panellets.
Viernes, panellets, castañas, boniatos.
Y venga, y visitas al cemeterio.
Y ya después, el sábado, depende cómo, acabas maquillándote de calavera.
Sombra aquí, sombra allá.
Mientras montas un altar en casa, con flores, otras ofrendas.
Eso si no te da por vestirte antes de Alexander McQueen y llevar todos estos minicráneos por todo el cuerpo.
Pero que ya no es Alexander McQueen, que ahora es las camisas bravas de modernete hipster catalán.
Bueno, calavedras en todos lados.
Y entonces, sí, sí, lo has comentado, Ferran, y lo tenemos todos presentes.
Diréis, pero la nuestra, nuestra, solo es la castañada.
Y más o menos es cierto.
Porque, por ejemplo, Halloween es una fiesta de origen celta que se origina en Europa.
Y que va a Estados Unidos y ahora ha vuelto.
En el fondo, ¿de dónde viene?
¿De dónde viene esta, esta, aquel machambrat candelian avance, no?
¿De dónde viene esta mezcla de tanta festividad apostando por la muerte desde diferentes perspectivas?
¿Quién tiene la culpa de todo esto?
Pues está claro, ¿no?
La estupidez humana.
Sí, como siempre.
No, va.
Hay un poco de eso, es evidente.
No nos vamos a engañar.
Yo me suscribo a eso, tienes razón.
No nos vamos a engañar.
Está ese consumismo impuesto a cualquier precio en un mundo que en sí es como un gran sistema de mercado, ¿no?
Hay unos que tienen tantas ganas de salir a celebrar que parecen no darse cuenta, pero ahí está.
Eso pasa.
La estupidez humana está ahí, es evidente.
Pero la culpa, y me parece que es un tema muy importante en este programa,
la culpa, la culpa de verdad la tiene el cine, amigos míos.
La tiene el cine, sí, sí, sí, sí.
Porque incluso yo, que soy, he de reconocerlo, un ignorante de, por ejemplo, la saga Halloween,
soy consciente de que ha hecho mucho daño.
Porque, hosti, Halloween, ¿de qué año es?
¿La primera?
¿De la año?
80.
No, antes, 78, ¿eh?
Sí, claro, porque un señor se documenta, ¿eh?
Es del año 1978.
La documentación de 60 y algo.
John Carperton, John Carperton, ofrece esta primera película en el año 1978.
Y diría que a día de hoy ya han salido 11 pelis.
Sí, pero no todas suyas.
No, obvio, obvio, no.
Ojalá.
Ojalá fueran todas suyas.
De hecho, últimamente parece que está muy presente otra vez en la saga.
Ha vuelto, sí.
Desde la escritura y lo que leí, lo último que leí en relación a la saga es que está
en camino Halloween Kills, que no las dirigirá él, ¿eh?
Pero sí las ha escrito él.
Halloween Kills y Halloween Ends.
Se ha cansado.
Esto de Halloween Ends parece ya, es pitorreo, ¿no?
Cachondeito.
Cachondeito el tío, ¿sabes?
Estaríamos hablando de 13 películas.
Si finalmente se cumple el tema, estaríamos hablando de 13 películas.
Eso por un lado.
Ah, por cierto, tanto que hablamos de Halloween, Halloween, Halloween, Halloween.
¿Sabemos qué quiere decir Halloween?
Yo sí, pero explícalo.
Porque yo me he enterado en esa documentación.
¿Tú lo sabes, Polo, o no?
No, no, pero es que Alfaro podría hacer todos los programas en sol.
Nosotros parlem, pero él ya está chimpando.
Lo sé todo.
La cara, la cara.
De hecho, un día vendrá él, solo.
Solo y vendrá un diálogo con él mismo.
Sabes que acabará pasando.
Algún día acabará pasando.
Bueno, pues Halloween, en el fondo, es All Hallows Eve.
El día de todos los santos.
All Hallows Eve.
Hallows es una, o sea, uno que es un, vamos, un políglota.
Te habla inglés, como que te habla andalú.
Hallows, en el fondo, es santos.
No lo habría dicho.
En el fondo, no tenía ni idea, porque es una palabra, me parece, más bien en desuso.
Sames existe, en inglés, sames.
Pero la palabra así más tradicional o ancestral es Hallows.
Entonces es All Hallows Eve, que lo que viene a decir es la víspera de todos los santos.
Y esto ya, tot manchambradet, tot ben compactat, Halloween.
Pues eso es, a Halloween, a Halloween coge y le sumas, a estos días de Halloween y visionados de películas terroríferes,
súmale el visionado de Coco, de Pixar.
Y ahí sí que nuestro imaginario colectivo hace boom, pierde todas las fronteras.
Y acabamos con una calabaza en la cabeza, el truco trato, pero cantando rancheras.
Eso, eso.
Había que ponerlo.
Bravo, bravo, creo que ya lo hemos recordado suficiente.
Yo he de decir, no he venido a llorar, eh, Adrián.
No, no, yo he de decir que además Coco es una de las películas de Pixar que menos me gusta, eh.
Y ahí seguramente tendríamos en discusión con algunas...
Podría estar de acuerdo en las que menos me gusta gustándome mucho.
Pero es, o sea, a nivel, a ver, el imaginario que ofrece, la adaptación de esta realidad que comentábamos del día de discusión...
Pero es una de las películas más obvias, quizás.
Muy ñoña.
Es una de las más obvias, exacto.
Muy tramposa en su final, pero bueno.
Pixar tiene esta fama y en esta es donde más se le nota desde el minuto uno, sí.
Claro, pero bueno, esto es para otro día, para otro día.
Porque, ¿a dónde nos lleva todo esto?
En este plan de globalización donde todo está tan mezcladito en esta bendita tierra.
Además, esta globalización nos está sentando de maravilla.
¿A dónde nos lleva?
Pues a buscar la diferencia, ¿no?
A buscar la diferencia porque al final, al menos desde este meridiano hacia el oeste, lo que vamos a encontrar es muy similar.
¿Y hacia dónde tenemos que ir si queremos encontrar la diferencia?
Ey, y no nos equivoquemos, que yendo hacia el este también podemos encontrar mucho topicazo.
Pero sí que es cierto que aún hay realidades, más en dirección hacia Asia, donde podemos encontrar la diferencia.
Y es allí donde yo quiero llegar hoy, ¿eh?
Porque el de la película que os quiero hablar, ya os lo he dicho, es The Long Walk.
Es una película de Laos, Laos, ok.
Y es una película dirigida precisamente por una mujer, una directora, que también es laosiana.
Matido, eso sí, criada a medio camino entre Laos y Los Ángeles.
Y eso también le ha dado la posibilidad de tener una mirada quizás más limpia, más pura, sobre Laos, que conoce muy bien.
Bueno, cuando os digo The Long Walk, no os confundáis con The Long Walk, La larga marcha de Stephen King.
Es que me sonaba de eso.
No tiene nada que ver, ¿no?
Absolutamente nada que ver.
La muerte también está presente en esa novela de Stephen King.
De hecho, además, me suena que está ahora en negociaciones para adaptarse al cine.
Pero no es una expresión, The Long Walk.
Bueno, sí, claro.
Sí, The Long Walk es como el gran camino, ¿no?
El largo camino.
Sí, la larga travesía.
Sí, ¿no?
Y es como también una metáfora de la mateixa vida, ¿no?, en el fons.
De hecho, es lo de Moisés, creo que también, o sea, la travesía del desierto.
Lo que nosotros diré, cuando se dice, esto ha sido una travesía del desierto.
Cuarenta años, ¿no?
Sí, cuando se habla de una cosa que ha tardado mucho en llegar o cuando...
Se decía del Barça cuando no ganaba títulos.
La gran apoteosis, ¿no?
La travesía del desert es esta.
Claro, en inglés, me parece que se utiliza que es The Long Walk.
The Long Walk.
O cuando no mojas, cuando no mojas desde que empiezas la uesta que acabas, ¿sabes?
Esto me ha gustado.
Bueno, pero entonces, para que no os confundáis, os doy el título original y lo retenéis.
Por mi fanchark, así se llama, que estuve buscando a ver si realmente la traducción era The Long Walk.
Bueno, parecido, no.
Sí, en el fondo está titulada en inglés como The Long Walk.
Y todo y que el Festival de Cine Asiático, por cierto, el Asian Film Festival, ¿no?,
organizado por Casa Asia, ya ha empezado, empezó este jueves pasado.
No es una película que hayamos podido ver ahí.
Es una película asiática, pero no está en el haber del festival.
Ya hablaremos del festival que nos puede ofrecer porque sigue, ¿eh?
Sigue en marcha y, de hecho, sigue hasta la siguiente semana, creo que acaba el domingo que viene, justo en una...
Y el premio, porque en Sitges se llevó un premio, fue precisamente en la sección Noves Visions, ¿eh?
Noves Visions, donde el premio no solo lleva la película, sino que se lo lleva Matido, ¿no?, la directora.
Parece que las cosas están cambiando, ¿no?
Un pequeño inciso aquí, porque el otro día hablábamos de Céline Sciamma, de la directora francesa,
y de su retrato de una mujer en llamas, que ganó el premio a mejor guión en Cannes,
y que nos ofrecía un interesante análisis de, entre otras cosas, ¿eh?, del destino de la mujer.
Mencioné, no hace tanto, cuando hablábamos de Sitges, como el mejor guión en Sitges también se lo había llevado
otra directora por su película, Judy and Punch, que no estaba tan mal, pero ni mucho menos es comparable a la de Céline Sciamma.
Y The Long Walk, ¿eh?
The Long Walk es una película que triunfa en Sitges, pero que... ¿qué es lo que nos ofrece, no?
¿Qué es aquello que nos obliga, de alguna manera, a hablar hoy de The Long Walk, aparte de la muerte, no?
Apuntábamos al principio del programa que muchas veces es el cine, ¿no?, que intenta reflexionar sobre ese tránsito de la vida y de la muerte,
y eso está en la película, de hecho, de ahí la razón del título, ¿no?, este largo caminar,
que hemos comentado, pero también el interés recae en esta compleja historia de fantasmas que nos ofrece,
donde el protagonista, un señor cercano a la vejez, no vamos a decir que es un viejo,
pero, vamos, debe rondar los 70 años, sobre todo por el porte que tiene, sentimos esa vejez, ese cansancio,
los surcos de la piel, es increíble, ¿no?, la interpretación de un actor de nombre impronunciable,
no os voy a decir nombres para no caer en el ridículo.
Mateo Macrone.
No, no, no, no, no. Piensad que Laos comparte mucho con Tailandia, con Camboya, y lo hace también en su lengua, ¿no?
Entonces los nombres tiran cosas, ya os lo he imaginado, clave wifi, muchas consonantes y pocas vocales.
Este actor que, por cierto, trabajó con ella en la película anterior también, ¿eh?
Pero, ¿qué pasa con este señor cercano a la vejez?
Pues es una especie de brujo que puede comunicarse con los muertos, lo hace literalmente, ¿eh?
Los muertos tienen presencia en su película, no en forma de fantasmas que, que, que translúcidos que vienen y van, no, no, no.
Parecen personas de carne y hueso.
Y es gracias a estos, a estos muertos, sobre todo, principalmente a uno, que puede viajar de su presente al pasado.
¿Con qué intención?
Con la intención de cambiar su propio destino.
Y lo hace numerosas veces, ¿eh?
Viaja continuamente de su presente al pasado para encontrarse con su propio yo, un niño 50 años más joven que él.
El motivo, pues lo podéis imaginar, ¿no?
Impedir, impedir su propio destino, impedir en este caso que su padre les abandone y que su madre muera tan joven como realmente murió, dejándole a él solo en vida.
Evidentemente esto lo hace por el niño, que aún tiene un futuro, porque la verdad que la vida del señor mayor ya es irreversible.
Pero ya os lo imagináis, ¿no?
Jugar a ser Dios es muy peligroso.
Sí.
Y, y aunque viaja en el tiempo impelido por los buenos deseos, ya sabéis que el camino hacia el infierno está lleno de buenas intenciones.
Y es en esa dirección en la que va, ¿eh?
No os descubro más.
Has hecho bingo, ¿eh?
El resto, sí, sí.
La tercera vez que dices esa frase aquí.
Pero me encanta.
Si no, no.
Me encanta.
Y la diremos más.
Sí.
La diremos más.
El resto toca averiguarlo con el propio visionado.
Pero hay aquí uno de los grandes aciertos de la película, ¿no?
Este montaje que nos ofrece, que no es un montaje lineal, alterna continuamente escenas del protagonista en su realidad presente y en su infancia pasada.
Hay una especie de montaje alterno entre estas dos realidades.
Conectada, como os he dicho, de esos viajes en el tiempo a través de la muerte.
Y os decía, ¿no?
En un primer momento es la figura inseparable de una fantasma, de una muerte, que está conectada a ambos tiempos, al pasado y al presente.
Es una bella mujer que vaga por los alrededores y que no dice absolutamente ni una sola palabra en toda la película, pero que comparte el protagonismo tanto con el señor mayor como con el niño, ¿no?
Y este montaje, aparentemente caótico, que en muchos momentos te hace, vamos, intentar decir qué está pasando a mi alrededor, te exige una concentración total como espectador.
Pero es interesante cómo, gracias a esa lectura, tú vas montando la historia como si fuera un puzzle.
Y a mí me parece la representación más adecuada para la complejidad que tiene el tiempo en sí mismo, ¿no?
Un tiempo que muchas veces es equivocadamente representado como una línea, una línea temporal, es mucho más asequible verlo así.
Pero realmente a mí me gusta ver el tiempo como una E mayúscula, donde si hay una línea de tiempo, hay varias en el fondo.
Presidente pasa de futuro entremezclado.
Una E mayúscula o, yo os diría, o una cebolla, ¿no? Que tiene capas y que contínuamente, una especie de popusca que se va abriendo contínuamente.
O lo de Tony Stark, ¿no? Que veían, ¿no? Volvemos a los Vengadores, ¿no? Que fan la idea que hay en game de que el temps es...
Com un símbol així com d'infinit, torsat.
En anglès es diu un fús, em sembla que és... Bueno, sí, un...
La idea del infinito, estoy visualizando el infinito, estoy visualizando el infinito, pero un infinito en tres dimensiones, ¿no?
Y torsido, ¿no? Y torsido.
Exacto, este ocho, girau.
Vale, vale, vale. Vamos a buscarlo y lo hemos radiofónico.
Esto lo tenemos que poner en Instagram, ¿no? Y así...
¿Por qué no en Twitter?
Porque el Twitter es la palabra, y lo que no puede la palabra, ¿a dónde va? Hacia la imagen, ¿no?
Y, bueno, volvamos al montaje, porque es gracias a ese montaje que Matido nos recuerda, con una crudésica así didáctica, la causalidad de nuestras acciones.
No la casualidad, ¿eh? La causalidad.
La relación causa-efecto tiene tanta importancia como la propia muerte, y, en consecuencia, un mensaje muy claro.
Nuestra obligación como seres humanos es aceptar lo inevitable.
¿Y qué es aquello que no se puede evitar?
Pues está más que claro, ¿no? La muerte, la muerte.
Y la muerte, como os decía, gira alrededor de la película continuamente, acompaña al protagonista literalmente, con esas mujeres que os mencionaba, que son mujeres fantasmas que vagan a su alrededor, y que continuamente nos cuestionamos el porqué, pero es algo que tenemos que ir descubriendo poco a poco, a cuenta gotas.
D'alguna manera también es metafórica ese planteamiento, ¿no?
La muerte nos cuestiona, nos cuestiona continuamente.
Què s'assembla més la idea de mort que ofereix a Ghost Story o a Llero 3?
Perquè pel que m'estàs dient és molt Llero 3, però que ets viatges, no?
Osti, bo que m'hagis preguntat això, perquè totes dues pel·lis les he vist i sé de què estàs parlant, no?
Totes dues són molt líriques, si te n'adones, no?
I aquí la pel·lícula té un punt tan de gènere, tan fantàstic, que és difícil vincular Llero 3, per exemple, amb aquesta pel·li, perquè tu què veus amb l'amor d'aquestes pel·lícules?
No, però un, el Ghost Story seria més aquest viatge quasi transcendental de l'ànima, no?
Quan mor a altres èpoques, però Llero 3 també m'ha recordat, a part de les presències que no parlen, és molt aquesta mena quasi de fantasma que és el record, no?
I de les presències de la noia amb el noi.
Vale, doncs en aquest sentit jo crec que s'assemblaria molt més a Llero 3, no?
El que passa que és interessant que hagis plantejat aquestes dues pel·lis, perquè en el fons aquí el punt de vista no està des de l'amor.
Hi ha alguna cosa, a Ghost Story, que encara que la protagonista finalment és la Roni Mare, no?
Roni Mare, sí.
Hi ha alguna cosa que aquell amor també té alguna cosa a dir, no?
És a dir, és com si l'amor del collons, del Casa i Àflex, encara perdura amb la presència de la Roni Mare.
Perquè hi ha l'amor.
Exacte.
En les dues, de fet. A Llero 3 també.
Sí, però a Llero 3 sembla que la mateixa amor hagi de dir, o sigui, no hagi de dir res.
És com que la perspectiva és molt més terrenal, no?
Vale, vale.
I aquí, en aquesta pel·lícula, com que juga molt amb aquest gènere fantàstic, ens quedem amb el mateix.
És a dir, l'amor com a manera de matisar el personatge.
El personatge principal, aquest senyor gran, senyor o nen petit, d'alguna manera està explitat, està molt ben descrit, precisament arrel de l'amor de l'entorn, de la gent que li acompanya.
Però, precisament, l'amor no parla. L'amor no diu res. L'amor està allà.
És una presència.
Exacte.
Està com una presència que ell vol evitar.
No, no, és que ara volia comentar-vos que estàveu parlant de la mort i l'amor, no?
I jo no he vist les pel·lícules que heu comentat, però sí que Interstellar té un punt molt de això també.
Interstellar, el pare marxa a fer un viatge a l'espai i se'l dona per perdut barra mort, i la filla parla sempre de que veu un fantasma, però ja des de petita.
Des de molt petita, que després descobreixes que el fantasma aquest és el pare, que ha viatjat en el temps i la interdimensionalitat, que interactua amb la filla sense comunicar-se directament amb ella.
Amb la teoria de cordes, literal.
Exacte, exacte.
Però bueno, no vull dir que jo no m'esperava que aquesta pel·lícula que estàs comentant avui, Adriano, tractés del final del viatge en el temps i al final de jo, tu, abuelo, soy una miqueta, no?
Ja, jo tenia miedo que quan us parlaré d'aquesta pel·lícula empezarais a visualitzar el Trunks, sabéis, volviendo el pasado e intentando cambiar.
Y hay algo de todo esto, ¿no?
Hay esa necesidad de querer cambiar tu destino, pero al final, en esa intención de cambiar el destino, como os decía, juegas a ser Dios
y de alguna manera te buscas tu propia culpa, ¿no? Estás construyendo tu propia culpa de manera muy inconsciente.
Y ya para acabar, algo que me pareció también muy interesante de la peli es la mirada a Laos, ¿no?
Precisamente al inicio os hablaba de esa búsqueda de lo diferente.
Y, oye, al final, uno piensa, en la capital encontraré lo mismo que en cualquier otra capital del mundo, ¿no?
No estamos hablando de Bangkok, pero Vientiane, evidentemente, es otro referente del siglo XXI.
Lo interesante es salir de Vientiane y ver como en cuestión de, nada, de muy pocos kilómetros, la realidad de Laos se vuelve exclusivamente rural.
Entonces, esa realidad rural ya no parece una realidad del siglo XXI.
Y aparece, precisamente, un viaje al pasado.
Y ahí es donde yo creo que Matido se vuelve a lucir.
Porque, ¿cómo decide representar esa gran contradicción de futuro, presente o pasado?
Precisamente lo hace dibujando un presente en la película que parece el pasado,
porque, como os decía, se mueve continuamente la realidad rural de Laos, pero que, en verdad, es el futuro.
No es que te lo explique de manera literal, pero hay un momento que cuando el señor va a comprar,
en vez de pagar con monedas, tira de un chip que tiene inserto en la piel.
Y ahí aparece una especie de momento Mad Max, ¿no?
No, In Time, ¿no? El Justin Timberlake.
Sí, que tienen al Brass.
Claro, pero todo el contexto es muy Mad Max, es muy apocalíptico.
Y, de repente, tiene este elemento de futuro.
Y es una manera que tiene Matido, a mi parecer, de construir la gran contradicción en la que vive Laos.
La que vive el mundo, pero, sobre todo, países como Laos.
D'acorda, pues venga, avancem a la sección del polo.
Ya que parlem de culpa, vamos con la culpa.
Videojocs
Entrem en terreny terrorífic i de culpa.
De fet, avui, és que podríem parlar també de Medieval, perquè Medieval és un joc estrenat, el remake, el van estrenar, rastrenar, diguéssim, a Play 4, que també és, òbviament, molt terrorífico en el seu sentit, d'esqueletos i de sabentiris.
Però, bueno, avui portem Blasphemous, que Blasphemous és un videojoc de Game Kitchen, que és una companyia espanyola.
És una companyia espanyola de Sevilla, que ja havia fet prèviament un joc abans que es deia The Last Door, que és una aventura gràfica bastant, com es diu, o sigui, bastant pixelat, que és allò que es diu Sprite.
Bueno, sí, bueno, els Sprite són els personatges dibuixats en píxel, al final és pixel art i que generes Sprite, però, bueno, sí, pixel art.
Pixel art, no?
És que m'agrada això, eh? Perdona que t'interrompi, Pol, però pixel art.
Pixel art.
Pixel art.
Axel art.
Axel art.
Però quan dius això, que et dius, que quan presentes a la imatge d'aquests personatges estan pixelats?
Estan hechos a punts, a punts.
A punts, bueno, de fet, és com també originalment eren els videojocs, que ara és una nova onada, es podria dir,
que als jocs independents, a les companyies independents, que no perquè sigui més fàcil de fer...
No, de fet, és molt més complicat ser un dissenyador d'esprites en píxel que no fer dibuixos.
Perquè has de tenir una capacitat d'abstracció, també.
O sigui, tu has de poder entendre el que veus, perquè encara el pixel que fa és desdibuixat.
Estic veient imatges aquí, no?
Sí, si us he portat el...
És molt interessant, després ho comentarem, però l'art book, diguéssim, del videojoc, 200 pàgines, que és increïble.
Ho puc confirmar, eh? Perquè estic veient res, eh?
10% del que és aquell llibre, i és acollonant. És molt potent.
Doncs van crear un Kickstarter, un micromecenatge per internet, i el van poder estrenar al setembre.
O sigui, és de rabiosa actualitat, eh?
És la que ja parla ser que també...
Que m'encanta, m'encanta.
La muletilla.
Sí que és veritat que el joc és més estilitzat que The Last Door, que havien fet ells prèviament,
i The Last Door era més una aventura gràfica d'aquestes gairebé de Poit and Click, que hem comentat alguns cops.
Aquest cop, Blasphemous, jo crec que és un videojoc molt més...
Aquell estil que li dèiem Metroidvania, no?
Que és aquesta mescla d'aquest joc.
Exploració, acció, i sobretot guanyar habilitats, poder...
I molt backtracking, molt tornar a llocs del mapa que antigament no podies obrir perquè has aconseguit una habilitat,
que ara et permet obrir aquella port.
Que angulo parlant te que eres, eh, Ferran?
Sí, sí.
Aquí tenim el Pol, que és allò, apuntant al català, no?
Els nens.
Amb el jaminador.
Backpacking.
Backtracking, sí, perdó.
Backtracking vol dir tornar enrere.
És a dir, una part del joc que ja has jugat que has de tornar perquè no has pogut obrir una porta o arribar a un salt.
Jo he estat jugant al Pol amb aquest joc i hi havia moments de, en sèrio, m'he de tragar totalment molt backtracking, no?
Hem de tornar a...
Que hi ha bons backtracking i mal backtracking.
Hi ha jocs que ho fan això per ampliar la seva durada i en aquest cas no.
En aquest cas el joc està ple de contingut i val la pena aquest dragón.
Val molt la pena.
I a més és una cosa que ens toca bastant de prop perquè a centre gairebé et diria la Setmana Santa,
tot i que estem a Halloween, però és un joc que podríem portar a Setmana Santa.
Però a part que és relativament nou, perquè fa un mes i pico que va sortir,
és que, clar, la Setmana Santa és terrorífica.
Molt terrorífica.
Però és que no només a Setmana Santa, sinó que el pròpia catolicisme més extrem que aquí,
l'hem viscut molt, sobretot a Andalusia, recordem, ells són sevillans.
Ells han fet una ingesta de tota la tradició que ells sí que l'han viscut en sus pieles, no?
I l'han aplicat al videojoc.
Bé, ara ho comentarem, però és terrorífica el videojoc.
inclús la música, la música que estem escoltant, després en posarem una altra de música,
però és que es basa molt també en les marxes, en els cops de les marxes de Setmana Santa de les processons, per exemple.
Tot l'ideari, l'imaginari que han fet, a part de terrorífic, és que és molt especial,
perquè pròpiament els espanyols podem relacionar-nos amb aquest videojoc i dir
hòstia, això és la mezquita de Còrdoba, hòstia, això és...
I això surt en el videojoc.
O sigui, hi ha molts espais, hi ha molts personatges, molt relacionats, òbviament, amb la religió,
però és que, imagineu per un americà.
Un americà, em refereixo, inclús allà, als capirotes, perquè el nostre personatge...
El cucux clan.
Clar, el poden relacionar amb el cucux clan.
Me'n recordo que ho vam comentar quan Midsommar, no?
La mirada a l'Otredà, a la diferència, clar, nosaltres estem acostumats a veure aquesta iconografia religiosa catòlica
tan inquisitiva, perquè al final ve de molt d'aquí, no?
Aquesta...
I els americans, bueno, no només els americans, tot el món anglosaxó,
quan va fugir cap al protestantisme, fugia d'aquí, fugia d'Espanya, dels papes espanyols.
És a dir, hem de vigilar una miqueta, perquè nosaltres tenim un potencial de fet terror
a base de la nostra iconografia que pocs altres llocs poden tenir.
M'agradaria veure un dia una pel·lícula ambientada amb el catolicisme més català, no?
Amb la Muraneta, potser seria una mica racista tot un pagat, però va ser.
No, però aquí també és on radica la diferència.
Tu mateix l'has dit, no? L'està dic vosaltres.
És una pel·lícula hecha por ser villan...
Ai, perdona, un videojuego hecho...
Tu barriendo pa casa, sempre, sempre.
És un videojuego hecho por ser villanos que hablan d'una realitat que ells conecen,
no com Midsommar.
Exacte.
Ah, bona, bona, bona.
Però a més, clar, per nosaltres és familiar, però jo, per exemple, segueixo un youtuber
que es diu Maizimú, que és un americà, bueno, americà, medi oriental, crec,
però americà, i que sempre està en plan, what the fuck?
En plan, clar, perquè hi ha molts personatges, hi ha molts jefes,
inclús hi ha espais que són com un imaginari que per nosaltres inclús podria ser bastant lògic,
tot i que també et transmet aquest terror, aquesta cosa tan estranya,
però clar, el joc es centra justament en la culpa,
en quasi l'automutilació, l'autoflagelació.
I és aquí on està aquest terror, no? Entenc?
És el terror d'aquests tu mateix.
Abans t'ho ensenyava, no, Adriano, quan estàvem mirant el Larbuc,
que la pròpia arma que tu tens, l'espasa,
que la treus d'una verge,
és que a més ja l'inci és com molt radical també,
és una espasa que la pròpia empunyadura de l'arma té pinxos,
com de los pinxos de Jesús, no?
Sí, sí, sí.
És a dir, ja, de l'entrada, ja...
Sí, en el mànec, no?
En el mànec de la mateixa espasa,
què vol dir? Que tu, a cada cop que fas...
T'estàs fent mal.
T'estàs fent mal.
Això també és molt metafòric i quasi filosòfic, no?
Perquè quan veus una espasa, veus aquesta creu,
que en el fons apela a la creu de jocrist,
de fet, pels cristians, l'espasa amb aquelles creuades que fotien
i es carregaven en tothom,
en el fons era una manera de portar l'amor de Jesús.
És molt contradictori, no?
Però si a la vegada que estàs portant l'amor de Jesús en modo de muerte
tu t'estàs fent mal,
llavors la metàfora de matar
i que cada vegada que mates et mates una mica tu mateix
és molt més potent, no?
És molt potent.
De fet, ja només quan entreu en el joc,
el botó start, diguéssim,
o sigui, el que seria iniciar aventura,
es diu peregrinación.
O sigui, tu has d'acceptar aquest viatge,
aquest de long walk, segurament,
perquè realment és molt de long walk.
És un long walk de patiment, no?
Sí, és que a més el nostre personatge es diu el penitent.
El penitent.
El penitent.
Que vindria a ser com l'únic supervivient d'una massacre.
És que la història és una mica,
després la comentarem,
és una mica difícil, eh?
És d'aquests lores molt críptics.
Lores com a història.
Idensos.
Idensos.
Idensos de collons.
I és l'únic supervivient d'aquesta massacre,
d'una fraternitat que es diu del lament mut,
que traduir un català és una mica estrany,
però és del lament mut.
El lamento mudo, no?
I, bueno, a més,
justament relacionat amb la teva pel·lícula,
que el nostre personatge mai parla.
Mai.
Bueno, suposo relacionat amb la fraternitat, no?
Però, llavors,
en aquest poble que es diu Custòdia,
amb B baixa,
la U, no?
Que és una mica aquest espanyol antiguo, no?
Ha caigut una maledicció
que el que passa és que estàs atrapat
en un cicle de penitència de mort
i de ressurrecció constant.
Ho sona, això?
La repetició, no?
La gent que està escoltant...
Això que ho diu és pel primer programa que escolta nostre,
estarà flipant.
Sí, clar, la gent pensarà,
ah, vale, la repetició pel bum-bum-bum-bum
que hi ha en aquesta cançó, no?
No, estem parlant de
Frederick Wilhelm Nietzsche.
Bé, pels qui no us en recordeu,
vam parlar allà en un programa
de l'aterra torn, no?, de Nietzsche
i que concretament en uns jocs
que vam portar també,
que eren els de From Software,
de la companyia From Software,
de Dark Souls, Bloodborne, Sekiro,
que sempre jugaven amb aquesta forma de cíclic, no?
De que a tu la mort,
com s'entén en els videojocs,
que això potser canviarà el paradigma,
això ho parlarem, no?, Ferran,
del Deaths Trading del Kojima.
Sí, després de l'agenda,
ja l'estem avançant, per ser cas.
Però que et diu que canviarà, no?,
el paradigma de la mort en el videojoc?
Sí, bé, clar, els jocs tenen molt
el fail state, que es diu,
l'estado de fallar, que és un joc,
pots equivocar-te o encertar, no?,
el fail state habitual dels jocs
és la mort, i molts jocs
el justifiquen de moltes maneres,
siguin un cicle aterrator constant,
ets una encarnació del teu propi personatge
evolucionat, o simplement,
i aquest és un dels jocs
que més m'agrada d'Assassin's Creed,
fan que és una desconnexió del sistema,
perquè tot el joc és una simulació
dels teus records, i diu,
clar, tu has mort aquí,
però en realitat el recuerdo és falso,
tu nunca mories.
O el priso a Persia,
el priso a Persia que tu quan mories
deia, no, no, no, no pasó així,
i diu, bueno,
els jocs tenen maneres...
Mateo Hill y abre los ojos,
no, no, esto no era como lo creíais vosotros.
Els jocs estan buscant maneres
de justificar sempre
lo que són les coses que es diuen gaming,
o massa de videojoc,
que és com tenir vides o no,
o perquè tu,
hi ha coses que puedes hacer o no,
i hi ha moltes maneres de fer-ho,
i el Koji m'ha dit,
és que ens estem desviant una mica
massa de les Femus,
però el Koji m'ha dit que la manera
de plantejar-se com mor o no
el teu personatge durant el joc
estarà justificat dintre de la trama.
Però bé, res.
No, és, pot ser molt interessant,
això segurament ho portarem
també relacionat amb la mort,
aquest joc,
el Death Stranding,
de fet es diu.
Sí, el Death Stranding.
Llavors, reprenent una mica
aquest cíclic, no,
aquesta mort cíclica,
és que tu, el teu personatge,
el que has de fer és intentar
alliberar aquest món, no, teu,
d'aquesta maledicció
i arribar així a l'arrel,
que abans també ho comentàvem,
el tema dels arrels,
el tema de l'arrel
de la nostra angoixa.
O sigui, saber per què ens passa això, no?
O sigui, és una mena d'anagnòrisi, no,
aquella paraula, no,
tan feta servir aquí jo, no?
L'anagnòrisi de conèixer-te a tu mateix,
és a dir, arribar al centre,
al nucli de la teva essència
i tot com s'arriba?
A partir de la culpa.
De la culpa, no?
Que és, de fet, és això el que dèiem,
ja només l'empunyadora de l'arma
ja et fa mal
i aquesta culpa,
a més l'arma es diu
mea culpa.
O sigui, és que ja és tot,
és que és una gran meta.
Sí, blanco i amb botella, no?
Clar, ja ho entenc.
Què passa?
Que cada cop que mors,
o sigui, que morim en el joc,
perds un fragment de culpa
i tu l'has de recuperar.
Això no és bo, no?
En el fons.
Clar.
Jo el que pensaria és,
hòstia, si estàs perdent
i perds la culpa,
és positiu, no?
Aquí està, aquí està.
És curiós que per guanyar el joc
hagis de ser el màxim culpable de tots.
O sigui, hi ha un punt com de...
que la redempció passa per la culpa.
Perquè en el fons som fills de la culpa, nosaltres, no?
Potser la religió sembla que l'hem oblidada, no?
La nostra generació, com a mínim.
Però a l'hora de la veritat,
encara són fills de la culpa.
Potser no dintre del marc de la religió,
però amb un marc social,
tot es mou en relació a la culpa, no?
I moltes vegades aquests jocs de por
i aquestes tensions
i aquesta manera també de manipular.
Però, vull dir, manipular del polític al ciutadà
o manipular del núvia a la núvia.
Vull dir, i com es manipula sempre?
A partir de la por i de la culpa.
I això és una cosa de la que, d'alguna manera,
hem d'aconseguir escapar.
És molt cristiana.
Amb aquest joc, no, no?
Amb aquest joc, no, no, no.
Aquí, no.
I a més, és que justament la iconografia
que persegueix el videojoc és molt currada.
Ja ho hem comentat, eh?
El tema, sobretot, molt de la mà santa
i no només la mà santa,
sinó aquest cristianisme,
aquest cristianisme tan extrem, no?
Que, de fet, el nostre personatge, el Penitent,
ja el veiem com un nezzaret,
amb un capirot.
Sí, això és una de les coses que he vist,
que m'ha semblat acollonat, no?
Sí, sí.
I molt original, no?
Al fons, el personatge porta el típic conu, no?
Sí, sí, sí.
De Ku Klux Klan, en el fons, no?
De Ku Klux Klan.
Sí, sí, sí, sí.
Però, a la vegada, va vestit com un mercenari.
Sí, és com un mercenari amb un capirotxo, aquí.
És molt bé.
I amb un espasa que es diu Mea Culpa.
És que tot, tot, tot, tot.
A més, clar, també trobem personatges que es flagelen,
ens trobem botafumeiros,
que no es golpeen.
Sí, és molt divertit.
És molt divertit.
Els altars aquests com d'església,
que són bàsicament els checkpoints
on podem descansar, no?
fer un refil, no?
Omplir aquestes ampolles de bilis.
És que, clar, això és una cosa molt estranya.
I los besadores de llagas, no?
Sí, és que està ple.
És que...
Tots els personatges tenen noms relacionats amb alguna cosa.
Però és bastant fiel a la realidad de la època, entiendo, no?
És a dir...
Tots els personatges, de fet...
Per això us dic, si teniu oportunitat,
no només de jugar al joc,
òbviament, quan compreu el joc,
compreu joc, si us plau...
Quan compreu el joc,
compreu també, per 4 o 5 euros més,
eren l'art.
O sigui, el document.
Sí, sí, el llibre d'art.
El llibre d'art.
I és increïble les històries,
les combinacions que han fet de...
No només d'aquesta, per dir-ho així, mitologia,
sinó que també han combinat...
És a dir, inclús hi ha un personatge que li diuen
que és una mescla entre una història
d'aquestes també terrorífiques cristianes
amb el Noguera, amb el còmic.
Sí.
O sigui, tenen un punt de creadors i creatius
que, hòstia, és increïble.
O sigui, el joc, de veritat, superrecomanable.
M'estan entrant ganes a mi, que no jugo videojocs.
M'acaba un DN.
I hi ha molts moments, també, autoreferencials,
ja que parlem d'això, que són sevillans.
Hi ha la Giralda o hi ha la Mezquita de Còrdoba.
Recordem aquella Mezquita de Còrdoba
que són aquelles ratllades
que tenen aquells arcs ratllats en vermell, en blanc.
És que és molt característic.
Quan arribes al lloc dius, hòstia, això...
No, a part que és un temple robat als musulmans.
Totalment.
O la culpa més, no?
Sí, sí.
És un joc que, a més, combina bastant aquest tema de la lògica, no?
D'aquests videojocs de...
Jo recordo, Ferran, que estàvem jugant
i que hi ha un moment que vam entrar a una habitació
que era...
Com accedeixo?
Hi ha una porta tancada
que tu veus que hi ha un objecte d'altra banda
i tu dius...
Però aquí no hi ha cap forma d'obrir això.
No hi ha cap botó.
I et vaig dir...
Mira, ja s'ha en el terra.
Ja s'ha en el terra.
I tu, i això és molt important,
hi ha un botó que tu pots,
si el mantens apretat, et talles.
O sigui, et fas mal.
Et fas mal.
I aquest mal et puja el fervor.
El fervor religiós.
O sigui, que el fervor és una barra
de la clàssica barra dels videojocs,
que és la barra de màgia o de barra d'habilitat.
Et puja quan et fas mal.
O sigui, baixa la vida però et puja el fervor.
És molt interessant això.
Clar, perquè la redenció la encontramos sempre con el dolor, no?
És algo que sí que, d'alguna manera,
nuestras sociedades actuales
se mantienen al margen ja, no?
La violència i el dolor
és una cosa que queremos hipotecar.
Però és interessant ver
com en esta època era todo lo contrario, no?
És precisament ese dolor que te libera.
Sí, sí.
I el que vam trobar en aquesta sala
que va dir el Ferran era
hòstia, fem això, tallem-nos la mà,
fem l'acció aquesta i es va obrir.
Clar, dius, és una lògica de videojoc
que hi ha molts moments així,
molts moments que són d'iconografia,
sobretot religiosa,
i que tu potser en algun moment
has trobat algun objecte que et serveix.
Has d'estar molt atent als detalls
perquè és un joc molt detallista.
Per exemple, aquesta porta que diu el Pol
és que tu veus que hi ha sang al terra
quan a la resta de portes que tu has vist
que s'obrien d'una altra manera
no hi havia sang al podio
i jo li vaig dir al Pol
prova de fer-te el tall
perquè aquí hi ha sang.
És una indicació típica.
En videojoc es diu munt lògic,
lògica lunar,
que és en plan
has de pensar com ho pensaria
un programador de videojuegos
i això forma part,
però està molt ben integrat.
Hòstia, m'estava recordant això tot,
no la història en si mateix,
però sí el to,
el to del videojoc
m'estava recordant una pel·li
i no aconseguia recordar el nom,
Mussaranyes.
Mussaranyes?
De la que surt aquella,
com es diu?
Sí, aquella,
l'actriu aquell del psiquiatre.
La Macarena Gómez.
La Macarena Gómez,
que és molt potent aquella tia,
sobretot en el terreny de la droga
o del terror, no?
Bueno, és que té la psiquiatre
que és difícil d'adaptar
a una altra realitat.
Doncs aquella pel·li parlava molt d'això,
de la culpa,
de la religió portada fins a la malaltia,
perquè aquesta tia es torna boja.
És a dir, és una religió tan malaltissa
que la mateixa culpa li porten
no al mal, no al dolor,
però sí a la bogeria.
Bé, generalment,
totes les crítiques o comentaris crítics
que es fan a la religió
acostumen a anar per aquí,
perquè Camino,
la mateixa particular de Camino
de la noia amb el càncer i tal,
que a més és la història real,
també té molt això de
no, no le vamos a dar el tratamiento,
porque nosotros pensamos
estar en la culpabilitat o no
la patrícia nena que té...
És el típic.
És el autèntico terror al final.
Exacte.
És que, de fet, el joc juga molt
amb...
Els teus enemics són gent
tan religiosa o més que tu.
Sí.
És a dir...
I el teu enemic, finalment,
ets tu.
I sempre et volen parar.
O sigui, els altres et volen parar
perquè tu estàs fent un camí
cap a una penitència,
per això és el tema de...
Cap a una salvació.
Sí, però a partir del màxim...
O sigui, has d'apartar
la resta de gent
perquè tu has de ser
el...
com més fervor.
Com més...
Llavors, sempre hi ha aquest joc
de...
Per acabar, has de fer...
Solo el penitente pasada.
És que és...
Clar.
És...
Màgico, no?
No és molt bé.
Però...
Prec nota.
Sí, sí.
A més, justament que parlem
de la mort, no?
Quan mors,
et surt un moment així
com en llatí que diu
exemplaris excomunicat...
excomunicationis.
No?
És com que Déu fora de Déu.
Vale.
La mort, no?
Que al final és
en aquests videojocs
que parlàvem abans
del From Software,
de Dark Souls i això,
que és el que deien de
you died, no?
Has mort, has muerto.
No?
Que a més,
cada vegada que et surt
és que a més et foten una...
S'ets foten aquells sons
i dius...
perquè són aquests jocs
de, buah, tornem a començar.
Tornem a començar.
I justament,
jo que he quedat referents
en quant a videojocs
en tenen diversos,
a part de Dark Souls,
Bloodborne,
tots aquests que hem dit,
Metroidvania,
aquests estils, no?
De Metroidvania.
A més, justament, no, Ferran,
surt nou Metroid.
El Metroid 4, sí, sí.
Metroid Prime,
4, perquè en Metroid
n'hi ha diversos,
però la línia Prime,
el 4,
que és molt esperat.
Molt esperat.
Té molt d'aquestes aventures
també així d'animació,
per dir-ho així,
com és Hollow Knight,
que també és un joc
d'aquests bastant difícils
i bastant fosc,
que a més, justament,
trauran una segona part
dintre de relativament poc.
Sí, no recordo.
A mi em recordava molt
aquest també Sprite,
que podríem dir,
de Metal Slug.
A més, tenen molts personatges
que s'assemblen molt a Metal Slug.
No, sobretot perquè tenen
una animació,
o sigui, fer Sprite és complicat,
però animar-los ves encara més
i el gran referent
sempre ha sigut Metal Slug
i aquest joc no es queda curt.
Sí, sí.
No, i a més,
inclús em recordava bastant
aquest estil contra.
Contra aquell videojoc
que era...
De Disparo, sí.
De Disparo,
o sigui, com el Rambo de...
Exacte, Rambo acorralado.
Però sí que té personatges,
inclús jefes,
que tenen molt aquests colors
així com més ocre
o daurats
o tons terra, no?
Que aquest joc
ho acompanya moltíssim.
Llavors, jo ja,
per acabar,
si sou fans,
sobretot d'aquesta companyia,
de From Software
i sobretot esteu esperant
Elden,
que no queda ni nada
perquè surti el nou joc
dels creadors de Dark Souls,
doncs jo crec que és un molt bon joc
que a més us portarà
bastantes hores de joc.
De debò, apunteu-lo.
Cultura.
Tu.
Sí, tu.
El que ha anat disfressat de joc
era aquest Halloween
creient-se molt original.
I tu també,
el que s'ha pintat la cara
de Pennywise.
Escolteu-me bé
tots dos.
No.
Així no.
Prou.
Perquè m'és igual
quin joker
hagueu triat,
sigui l'esquizofrènic
del més recent
Joaquim Fènix,
com el nihilista caòtic
de Ledger,
o el psicòpata de l'AMPA
de Jack Nicholson,
o inclús el simple
pallasso criminal
de César Romero.
I ui,
si has triat
el patètic gángster
de Jared Leto.
I el de Pennywise,
sigui l'actual
de Skarsgård
o el low cost
de Tim Curry.
També m'importa
on rava.
No feu por.
Ho sento.
He fracassat.
Mission not accomplished.
Feu pena.
I entenc l'impuls, eh?
Entenc que les modes
hi són per seguir-les,
però de debò
fa paneta.
per què us disfresseu
de pallasso
en el dia de Halloween?
Ho heu pensat, això?
Porque se quieren hacer
políticos, tío.
Que no es la que se sigue.
Que empiezan con esto
y después la política ya
se compran un traje
y se van con los DNG,
que en el fondo
son los de Ciudadanos.
Però bueno.
Estem intentant
fer una mena
d'investigació
sobre per què
ens disfressem de pallasso.
Quina és la raó
que hi ha aquí darrere, no?
Aquesta figura
tragicòmica
que ens acompanya
a la cultura europea
des de fa ja uns quants segles,
sigui forma d'erlequí,
de bufó,
de mim
o de pallasso de micolor,
en realitat
té unes arrels
molt més antigues
del que ens pensem.
Ja a l'antic Egipte,
a prop del 2500 abans de Cris,
existien membres
de l'acord del faraó
que desenvolupaven
tasques d'entreteniment.
A la Xina,
1800 abans de Cris,
també hi consten
i a les comèdies
gregues i romanes
apareixen els,
a veure si ho dic bé,
de equelictes
o els fòssors,
que signifiquen
literalment
però el que nosaltres coneixem
com a pallasso
neix com una evolució natural
del bufó
de l'acord medieval
i de fet,
pallasso
és l'adaptació
del vocable italià
pagliazio,
literalment vol dir
home de palla
o ninot de palla.
Originalment,
utilitzats com a entreteniment
per als reis i senyors,
la seva tasca social
també consistia
en fer mofa i sàtira
de la societat del moment
i van esdeviner
personatges molt estimats
entre la població.
Amb l'arribada
dels ceres ambulants,
la figura del pallasso
s'associa
a la rutina humorística
d'un circ
que és per tots els públics
i baixa fort
bastant
el seu component
polític o social
per culpa dels de sempre,
dels nens.
Els nens
ho espatllen tot.
Sempre.
Oia Adriana.
No, de moment no.
Mi vida parece
seguir viento un poco.
Des de llavors
la seva figura
s'associa més
a la inociència
i la infantesa,
ja sabeu,
perruques exagerades,
nassos vermells,
flors a la solapa
amb sorpresa,
però des de la ramificació
del gènere,
de fet,
el gènere pallacil
podríem dir,
té una ramificació
molt extensa.
Clar que existeixen
per adults,
hi ha pallassos
que són per adults.
Els strippers, no?
Sí, sobretot.
I amb rutines
humorístiques
més carregades
de contingut,
però centrem-nos
en el pallasso
que ara nosaltres
considerem clàssic.
O sigui,
no tengo que tirar
del pallasso este
que se pone la nariz
delante de la Guardia Civil.
Tira del si quieres,
també.
Tira muy fuerte.
De la nariz, no?
Precisament
aquesta infantilització
ha permès
que els pallassos
hagin esdevingut
l'eina ideal
per crear traumas
entre la població.
Són la figura
perfecta
per acollonir
un nen,
o això
és el que creiem
els adults.
Perquè són
vàries les coses
que potencialment
poden crear
aquest efecte.
Qui hi ha
darrere d'aquest
nas vermell
i aquest maquillatge?
Són tan innocents
com semblen?
I ja que sovint
ens riem
del pallasso
i no amb el pallasso,
és possible
que amaguin
set de venjança?
Siguro.
Com la planta
carnívora
que trau la despreocupada
mosca
per acabar mostrant
al final
la seva
verdadera
naturalesa,
els adults
comencem a sospitar
dels pallasos
que de petits
veien com simples
idiotes
amb problemes
d'equilibri.
Gran exemple
el tenim
a It,
la novel·la
de Stephen King
que fa poc a més
ha estrenat
la segona part
del seu remake,
però els pallassos
malèvols
en tenim
a tot arreu
i no tots són
sets paranormals
multidimensionals
que han adoptat
una forma
que els permeti
engatusar el personal.
Des d'assassins
que es disfressaven
per accedir
a les seves víctimes
com era Pogo
el ter ego
de l'assassí real
John Wayne Gacy
passant pel pallasso
zombi
que camufla
el seu estat
de menjador
de cervells
a la pel·lícula
de Zombieland
fins a ninots
pallasso
que cobren vida
a Poltergeist.
Sembla que la por
als pallassos
coneguda com a
coulrofòbia
ha calat ben endins
de la societat
i fins i tot
ha passat per sobre
de la seva
tasca realment
tendra i engrescadora.
Però és clar,
sempre tenen
aquest element paranormal
o de bogeria
associada per fer-los
terrorífics.
Volem justificar
la nostra por
el que pot ser
un simple cas
d'enveja.
Perquè veiem una persona
que fa riure els altres
que sembla que viu
amb una calma
inèdita
a les nostres vides
desclaus del sistema
i que tot i caure-li
una pesa
de 55 tonelades
a sobre
somriu i continua
com si res hagués passat
i si plora
ho fa per ximpleries
que tan bon punt oblidi
tornarà a fer riure
i riure ell mateix.
I això no pot ser.
Deu haver-hi
alguna cosa malament
en aquestes persones
pensem.
Deuen amagar
alguna cosa, oi?
Doncs no.
Ja n'hi ha prou.
De debò,
els pallassos no han fet res
per ser tractats així.
I si em pregunteu
què va ser abans
si l'ou o la gallina
us diré que si un pallassos
torna un assassí
és culpa nostra.
És culpa de la nostra
por infundada
i dels prejudicis.
Així que ens ho mereixem.
Algun dia ens preguntarem
per què tot ens fa por.
Perdoneu.
Algun dia ens preguntarem
per què tot ens fa por.
Com és que no hi ha
ningú que ens faci riure
i oblidar la lleugravetat
del ser.
Segurament, molt aviat
ho pensarem.
Això ja que d'aquí una setmaneta
tornarem a tenir eleccions.
I llavors cantarem
el que cantava
un dels meus pallassos preferits.
Pallassos
que vengan
los pallassos
Sabina, no?
Sensibles, cariñosos
Sí, sí, sí.
Però no sé,
m'ha gustat este término
de culrofòbia.
No se le puede tener
culrofòbia al crasti, tío.
No, el crasti...
El crasti...
No, jo crec que ara
són els del circo soleil.
És l'evolució
il·lògica
de los pallassos.
D'on que us ve
això de culrofòbia?
M'he quedat patinant allà, eh?
Una aguda
com a culrofòbia.
Sí, la culrofòbia...
Sona molt raro, eh?
Jo no sabia que hi havia
una fòbia d'això.
Bueno, home...
Jo que sí, no.
No, i es passem a tertulia, eh?
De tot hi ha una fòbia, no?
Hòstia, avui podem fer tertulia.
No m'ho crec.
De què parlarem?
De la culrofòbia o no?
Parleu del que vulgueu.
Avui tenim temps.
Queden 10 minutets,
no arriba 9.
Doncs molt bé, mira,
jo hi ha alguna cosa
que hem mencionat
des de bon principi,
que era que el Festival
de Cinema Asiàtic
ja havia començat
des de dijous, no?
De dijous.
Parlarem, em sembla,
la setmana que ve,
perquè em sembla
que la setmana que ve tenim...
No trairàs Sitges
la setmana que ve?
Sí, també.
És un xiquelet que no s'acaba mai,
però tenim Noir.
Per fi.
I el Noir encara
continua a les nostres vides.
M'agrada això del Noir, no?
Més que un rol,
un gènere cinematogràfic
o literari,
és com una actitud, no?
És molt potent.
Ja veurem
com ho desgranarem
això del Noir
i segurament
us parlaré
d'una pel·lícula asiàtica,
també,
que la vam poder veure
a Sitges, no?
Aquest xiquelet
que mai s'acaba,
però jo us vull parlar
o com a mínim
que comentem una miqueta
si teniu previst
anar aquest festival.
No, no podré per feina.
Després se nota, eh?
Cuando hacemos
programa de terreno asiático,
programa de terreno asiático,
pero, bueno,
si no podéis ir al festival
e intentar rescatar una pel·lícula.
¿Y tú vas a jugar
a algún videojuego?
Sí, yo a Blas Femus.
Sí?
Ya lo tengo aquí, mira,
el libro de arte, me lo quedo.
Porque los puñales van y vuelven, eh?
Pero, en serio,
si no podéis ir al festival,
y que, de hecho,
no la van a volver a repetir,
aún así,
intentar ver Aika.
Aika.
Aika fue con la película
con la que, de alguna manera,
el festival dio el pistoletazo
de salida.
Realmente,
la inauguración
es el jueves que viene,
porque el fin de semana
donde está compactado
todo ese gran cine asiático
es el fin de semana que viene,
pero van soltando a cuenta gotas
a una gran película
y la primera,
que sobre todo reunió
a todo el personal,
cónsul de Kazajstán,
¿no?
Políticos
y toda una serie
de fauna payasística
o payasil,
como de Al-Farrán.
Payaseo.
Se pudo encontrar
en la gran presentación
del festival
en una película
que se llama Aika.
No sé si os suena.
No.
Un director que se llama
Sergei Dorzeboy.
¿No?
¿Sergei?
Dorzeboy.
¿Cómo lo pronunciaríamos esto?
Dorzeboy.
Por Dorzeboy no me viene nada.
Por Dorzeboy no me viene nada.
Seguro que suena una película
que se llamó Tulpán.
Tampoco me viene nada.
No, por Tulpán, ¿no?
Y por Tulipán, ¿sí?
No.
Tulpán es una peli
que ganó Cannes,
pero no ganó
la sección principal de Cannes,
sino que ganó
la sección Una cierta mirada,
que este año ha ganado el IBGE.
El señor.
El señor Albert Serra.
Bueno, de hecho,
le ha ganado
el premio del jurado
de La cierta mirada.
Aquí ganó
la mejor película
de Una cierta mirada.
Estamos hablando del 2008.
Y este tipo,
Serguei Dorzeboy,
que tiene toda su formación
como documentalista,
se vuelve a presentar en Cannes.
Lo hizo este año pasado.
¿Y sabéis quién ganó
a Mejor Actriz?
Pues su actriz protagonista.
Samal Yes...
Mira, esto también
es impronunciable.
Yesli Amova.
Yesli Amova.
Bueno, nada,
en plan muy, muy, muy breve
os digo.
Es una gran tertulia hoy, ¿eh?
Podéis hablar.
Yo os doy la bienvenida.
Os voy haciendo preguntitas.
¿A Adriano le sale
el cine por las orejas?
Nada, nada.
Es que esto es una maravilla
de peli,
porque nos muestra
una realidad
de una migrante...
En el fondo
es de Kirguizistán,
todo y que la producción
principal es Kazaka.
Cada vez te alejas más.
De lo que puedas
agarrar para entrar, ¿no?
¿Cine mongol lésbico?
No, no, no.
La peli es coproducción Kazaka,
Kazakastán,
con Kirguizistán, ¿vale?
Al final son dos países
en Asia, joder.
Siempre que pensamos en Asia
nos vamos a Corea,
a China o a Japón, ¿no?
Y entonces, ¿qué pasa?
Que hay muchas, muchas mujeres
y, bueno, en general
migrantes en Moscú.
Moscú se presenta
no solo para los rusos,
sino para toda esa realidad
del este
como la tierra
de oportunidades, ¿no?
El sueño americano
está en Moscú.
¿Sabes qué?
Pero claro, Moscú
en invierno está
a menos 20 grados.
A menos 20 grados bajo.
¿Sabes lo que podrías hacer?
Twitter.
¿Pones las recomendaciones
de todo esto?
No, no.
De ahí que hay que hablar.
De ahí que hay que hablar.
Y ahora, evidentemente,
se nos hace imposible.
pero de qué hay que hablar
porque es muy, muy, muy, muy potente.
Bueno, yo no tengo res a decir.
Yo pasaría agenda.
perquè avui tenim coses interessantes.
No, perquè tenim coses interessants
i estaria bé.
Clar que tens que dir.
Estem parlant de cinema asiàtic
i tots tres hem vist Parasite.
Parasite.
Ah, Parasite.
Llegó al final de tot.
Parasite.
En un pròleg molt llarg,
eh, per entrar a Parasite.
Parasite.
És que tus pròlegs
per arribar a Parasite...
Parlem de...
Tots tres hem vist Parasite.
Just avançadora
de millor pel·lícula, Can.
I tant, sí.
D'acord.
Bueno, jo no he vist altres
apartada la de Mujer en Llama.
És molt bona pel·lícula.
A veure, clar,
jo no ho diré
que és la més bona
per comparació,
però diré que és molt bona
per la sensació
que em va deixar.
No, no, és molt bona.
A mi se'm desinfla
una mica el final.
És a dir,
ja ho vaig comentar amb el Pol
quan vam anar a la sala
que hi ha un final
on m'agradaria
que hi hagués, diguéssim,
una mena d'epíl·leg
de la pel·lícula
que no hi fos.
M'agradaria més
que no fos tan explícit
el que desvela el film.
És que tampoc vull fer aquí
molt...
Clar, clar, que no fotem
amb els Toilets.
Però la construcció
d'aquesta pel·lícula
és impressionant.
El pas de gènere
que té de passar de comèdia
a una mena de pel·li
de robos invertida...
Però això és molt bon,
Junho, eh?
Sí.
Sí, sí, sí.
És un tio que sap jugar
molt amb el Gemma,
però a mi em recordava molt
a Shoplifters.
Sí, bueno...
No, però en moment,
la construcció d'una família
que fa el que sigui
pràcticament...
Distòpica, totalment, no?
Sí, que fa el que sigui
per pasta o per...
Per sobreviure.
Per sobreviure.
Bueno, d'aquí ve el nom,
Parasites, no, també?
De fet, és curiós
perquè no acabes de saber
quin punt de vista...
Això és el que jo
una de les critiques...
Per això, per això.
T'està criticant
els paràsits del sistema
o t'està criticant els...
A l'1%.
Clar, és que és molt estrany.
Bueno, los no ricos.
Clar, perquè en el fons
aquí està traduïda
com a Parasite
o Parasitos,
però en el fons
és Parasite.
Sí.
Parasito.
Sí.
El virus.
El que està parlant
és del virus,
de ser un paràsit.
I què és un paràsit
a la societat?
Aquell que treballa
12 hores
però que finalment
no tenen calés
per pagar el pis
o a l'1%
de la població mundial
que s'acomoda
gràcies a tots aquests
pobrets que treballem.
Recomanem Parasite
i ara sí,
ara sí,
passem agenda, d'acord?
Molt bé.
Què és cou?
Bueno, mira,
de fet,
continuant amb el tema
del terror, no?,
i del Halloween,
del 8 al 17 de novembre,
Terror Molins,
Festivalato que està aquí
al costat de Sant Just.
És el de les pantalles
al mig del bosc, aquest?
No, no, no,
tu estàs parlant
del Pantos Frick,
que això és a l'estiu,
ja arribarà, ja arribarà.
És una estona cruïssing, eh?
Bueno, doncs,
del 8 al 17,
Terror Molins,
i del 8 al 10,
el Fantàstic Granollers,
que també és un Festivalato
que val la pena.
Tenim ventajas
de viajar en tren
el 8 de novembre.
Hòstia,
també hi va suport Sitges,
també, eh?
I El Ollo,
la guanyadora de Sitges,
també el dia 8.
El joyo.
I veig, Paul,
que aquí m'has posat que...
Les 2 al 8 de novembre,
no, Ferran?
Sí, les 2 al 8 de novembre.
I veig, Paul,
que ens has posat aquí
que el Polo Wright Bar
a les 9 fan Ace Ventura.
Si voleu recuperar-la.
Una pel·lícula
que té el pitjor
xiste LGTBI-fòbic
com a final
i gran gir final de pel·lícula.
A mi és una pel·lícula
que m'agrada, eh?
Però vaja.
De sèries tenim
l'estrena de Matèria Oscura
a HBO, el 4,
i la segona temporada
de Dead of the Fucking World
que en vam parlar aquí
a Netflix
el 5 de novembre.
De videojocs
ha sortit un altre
justament de terror espanyol
que és Song of Horror
que té molt bona pinta.
El Red Dead Redemption
a PC
el dia 5 de novembre
i el joc
que portem ja
comentant una estoneta
que és Death Trading
a PlayStation 4
el 8 de novembre.
També al Saló del Manga
que de fet
no crec que trobeu
ni d'entrades ja
i vaja.
I Adriano,
què tenim?
No, no, m'encanta,
m'encanta, seguiu,
seguiu,
esteu amb aquesta musiqueta de fons.
Ja està bé d'entrar
i no arribarem.
I esteu parlant
i us aneu donant
cinema.
I aquell cop
una cosa de Sant Just
que comença
el novembre literari
i feminista
de Sant Just d'Esvern
tindrem Maite Carranza
Gemma Ruiz
Najat El El Chami
Maria Àngels Cabré
i molts més.
Moltes més.
Moltes més.
Sí, moltes més, exacte.
Em sembla que el presentador
és l'únic home allà.
Ja em sembla acollonut.
Deixem aquí
la setmana que ve
Noir, com hem dit,
hi ha eleccions
i estem d'acord
que pallassos, no?
Sí, molts, molts pallassos
a carrer disfressats
i a la tele també disfressats.
Pallassos
Que vengan
los pallassos
Sensibles, cariñosos
Sí, sí, chalados
Pallassos
Venid
Pallassos
Ja estamos
Aquí
La plaça Mireia
La plaça Mireia
és un programa
per parlar de tot
amb humor
Caballero
Diuà!
Gràcies!