Música
Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanar Cultural, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern.
Estamos de paso. Sí, de paso.
Aunque, como sucede también en este programa, no sabemos si durante una hora, una hora y cuarto, o una hora y media, o incluso menos.
No sabemos de cuánto tiempo disponemos, ni en las ondas, ni en nuestra bendita vida.
Pero pasamos. Está claro que pasamos. Porque, como diría el poeta, lo nuestro es pasar. Pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar.
¿Qué? Ni con poesía resulta fácil de aceptar, ¿verdad? Ni con Machado, ni con el libro de ciencias naturales.
Y mira que introducen a tiempo este concepto. Nacer, crecer, reproducirse y...
Cualquier niño sabe cómo acaba esta vida en cuatro fases.
Y aunque te saltas la tercera, e incluso la segunda, la última etapa de esta aventura, llega seguro aunque tú no la esperes.
Como solía decir mi amigo Edu, mi compañero de viaje y mi hermano, todos viajamos en un bus sin conocer la parada en la que debemos bajarnos,
mientras esperamos a que el conductor nos avise cuando llegue el momento.
Por eso algunos hacen de lo inevitable realidad un deseo voluntario, y como ya vimos en alguna empanada del pasado confinado,
y sobre todo escuchamos, hay quien prefiere vivir rápido, morir joven y dejar un bonito cadáver.
Resulta evidente que cada uno lo lleva como puede.
Hay quien retrasa su suerte jugando al ajedrez con la muerte, al son de una conversación importante sobre el silencio de Dios,
mientras Allen confiesa no tenerle miedo a la misma, aunque preferiría no estar allí cuando eso ocurra.
¿Solemnidad o humor?
Y erotismo.
En boca de mi padre, ante la impacable voracidad del tiempo, el erotismo debe compensar nuestras expectativas vitales.
Solemnidad, humor, erotismo...
Yo no lo tengo muy claro, pero en Empanada nos caracterizamos por la esperanza de que es la cultura quien nos puede ayudar.
Y preparando este programa, dicha apuesta aún ha adquirido un sentido mayor.
Porque hoy es el día de Sherlock, de Sherlock Holmes.
Y aunque Conan Doyle tan solo lo sacó a pasear durante 40 años, hasta los últimos relatos de 1927,
nadie duda de la salud de Sherlock.
Sherlock sigue viviendo en nuestra memoria colectiva como nadie lo ha hecho hasta ahora.
Y es que una de las gracias de la cultura y sus muestras creativas es que te permite vivir en la posteridad de un modo sorprendente,
como el amor, la admiración y el respeto.
Lo que muere es la materia, mientras que las ideas, los sentimientos, pueden vivir eternamente.
Sherlock vive, como vive en mi pensamiento uno de sus fieles admiradores.
Vivencia tras vivencia, relato a relato, día tras día.
Porque al olvido, la auténtica muerte, le toca seguir esperando.
¡Precioso, Adriano!
Pero me has de explicar dos cosas.
Un, explícame això de tu un para y l'erotismo, primer.
Erotismo.
Eso es muy largo.
Eso nos da para una empanada de esas que digo que nunca sabemos cómo acaban.
Eso da para mucho.
De hecho, lo voy a poner en contexto.
Porque solo he hablado de la última idea, que es esa idea o ese tiempo implacable, voraz, que se lo come todo.
Y que al final el erotismo está al otro lado para compensarlo.
Pero realmente la frase es aún, bueno, la idea o la reflexión es mucho más nilista.
Tiene ese punto hedonista al final, como un día hablamos, ¿verdad?
Pero es mucho más dura.
De hecho, dice, en esta vida donde venimos a perderlo todo, primero perdemos la inocencia.
Lo confirmo.
Luego perdemos a los seres queridos.
Lo confirmo también, desgraciadamente.
Y finalmente perdemos lo único que realmente nos pertenece.
La virginidad.
También.
Pero eso es bueno.
Y eso creo que va un poquito antes.
Pues así, en esta vida, entre la implacable voracidad del tiempo, el erotismo, que nosotros lo cambiamos y ponemos la cultura, debe compensar nuestras expectativas vitales.
Pero, ¿llavors parlarem de erotismo de Sherlock o cómo anirá eso?
El Sherlock más sexy.
¿Quién es el Sherlock más sexy?
Hi ha tot un joc de Sherlock i queerbaiting.
Seguramente Jesús Franco, si fes alguna peli...
Cada cop surt més el Jesús Franco.
Algun dia farem un especial, crec.
Hay un especial ahí, inminente, en paralelo al de Sherlock.
De hecho, ¿por qué hablamos de Sherlock?
¿No, oye?
¿Es muy interesante?
¿O no?
¿Qué?
Me está mirando Berrán, veo redes sociales, ¿no?
Vale, vale, por favor.
Volia fer la segona pregunta, era, ¿em deixes fer esas sociales?
Sí, plau, sí, plau.
Doncs recordem, molt ràpid, tenim YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L, Instagram, Empanada Cultural, i tots els podcasts els trobareu a SoundCloud.
I ara sí, Adriano, ja està, ja estic content.
Bueno, simplemente que, claro, ¿de dónde viene todo esto? ¿Por qué Sherlock hoy, no?
¿Por qué Sherlock?
Hemos estado recuperando algunas de las peticiones que nos llegaron para ese gran aniversario, hace unos meses, y hubo una muy especial.
Una muy especial que nos invitaba. ¿A qué, Ferran? Bueno, ¿y a qué, Pol?
Hola, companys d'Empanada Cultural. Aquí l'Edu, des del barri de Gràcia, Barcelona.
Jo voldria llençar una proposta.
Com a oient, m'agradaria sentir algun programa monogràfic on pugueu construir entre les vostres diferents seccions tota una anàlisi.
És a dir, per exemple, sobre la trajectòria d'algun personatge com Batman.
La relació que va tenir a enfocar una nova onada de còmics d'aquest personatge i la posterior influència que s'ha tingut a l'hora d'abordar el mateix al cinema.
Com s'ha anat passant d'aquell Batman pop i televisiu al de les pel·lícules de Nolan, per exemple.
No sé, això mateix també es podria fer des de la vessant literària cap al cinema i la televisió amb un personatge com Sherlock Holmes, també.
Tienso la proposta, esperant que us interessi i us agradi la idea i aviam si algun dia es materialitza.
Por supuesto, Edu. Siempre presente, siempre en las ondas. Donde quiera que nos estés escuchando, espero que disfrutes este programa especial de Sherlock porque lleva tu nombre.
Y no sé a vosotros, pero a mí, ya en el aniversario de Empanada, cuando escuchamos todos aquellos áudios, la propuesta de Edu me pareció interesantísima.
Sí, sí, sí, Pol, no me mires así. Puede que más la de Sherlock que la de Batman.
No sé, tu que tiraves más por Batman, ¿no?
Jo crec que haurien de fer els dos algun dia, ¿no? Batman haurien de portar, segur.
De fet, ho hem de dir. Aquest programa cauran el cap de setmana posterior o anterior a...
No, no, és just, crec que és el dia de Batman, crec que és aquest... Bueno, no ho sé, és ara.
És que realmente sí, és que realmente, Ferran, és a ser lo cierto, esta petición...
Però sempre anem a contracorrer, per anar a coltraran, ens coneixeu...
No, no, el dia de ser lo que farem Batman.
No, no, no os preocupéis, porque aquí hay doble excusa. De hecho, como bien decías, Ferran, tenemos el Batman Day o el día de Batman que fue el 19 de septiembre.
Esto es propuesta de DC Comics, ¿no? En el fondo, esto es como una especie de...
Sí, bueno, no, és quan neix el personatge, em sembla que és quan es va estrenar el còmic, el Detective Comics 39.
O sea, que todos estos friquis disfrazados están...
De fet, l'any passat, ja ho hem comentat algun cop, va fer 75, ¿no?
I tu i jo vam anar a gravar el dia aquí a Barcelona, que per ser el plano final del vídeo és del Pol.
És nostre, l'oficial.
Sí, firmado, firmado.
Però sí, cada any és l'any de Batman. Igual que cada any és l'any de Sherlock.
Bueno, no, i ara Sherlock, sí, evidentment, torna i torna i torna, però ara ha tornat, ¿no?
I ara ha tornat en forma d'una peli que, no sé, jo no l'he vist.
Estamos hablando de Enola Holmes, que es estrenó en Netflix el 23 de septiembre.
Sí, correcto.
I nos demuestra que teníamos excusas para hacer los dos programas.
Sí.
El de Batman o el de Sherlock.
Però, bueno, la balanza se ha desequilibrado para un lado.
Jo no he tenido nada que ver, ¿eh?
No, de fet, si vols comentem molt ràpid la película.
Sí, ¿qué os parece? Exacto, ¿qué os ha parecido Enola? L'havéis visto, ¿no?
Tu has vist alguna cosa, Adriana? ¿Has vist el tráiler? ¿Has vist alguna història?
Sí, yo he visto el tráiler.
I a partir d'aquí ja no t'he interessat, suposo.
Exacto, he dicho no.
Next.
Aviam, la pel·lícula, realment, tu i jo, Ferran, sí que l'hem vist, no?
Tu l'has acabat.
Jo he de dir que no l'he acabat entre, o sigui, part, interès, o sigui, desinterès,
però a part perquè em semblava de dir, bueno, és una d'aquestes, no et dic pèrdua de temps,
però sí que és una forma potser més vanila, no?
Més normaleta de veure un personatge que, a més, és un personatge,
alguns diuen que és inventat, un que existió, és aquesta història de la germana.
Sí, sí, totalment inventat.
Enola Holmes és la hermana pequeña de Shea de Holmes.
Però després sí que hi ha històries, hi ha novel·la,
de fet és una pel·lícula que adapta a una novel·la,
llavors hauríem d'anar a la novel·la a criticar,
però sí que és veritat que és una pel·lícula que crec que s'utilitza,
entre moltes altres coses, no?, per també justificar certes postures actuals.
Aquesta pel·lícula fa 20 anys no existiria, no?
Totalment.
Cosa que funciona, o sigui, pot funcionar pels temes que parla,
però crec que hem comentat molts cops que tractar temes d'actualitat forçadament i amb calçador,
hòstia, jo crec que resta més que suma.
Diguem-ho clarament, és una pel·lícula protagonitzada per la suposada germana petita
que tracta sobre el feminisme.
De fet, el gran misteri de la pel·lícula és el vot de la enmienda de la reforma
que s'havia de fer a la Gran Bretanya pel vot femení, el sufragisme, bàsicament.
Ho protagonitza una dona, el paper de la dona té un...
Respon al signe dels nostres temps.
Això és molt positiu, en el fons, no?
El tema és que, i això ho comentàvem, la pel·lícula té un to infantil marcadíssim.
Marcadíssim. És a dir, és una pel·lícula clarament dirigida als nets a nivell formal,
per les bromes, el slapstick i tal.
Però, en canvi, té aquesta contradicció de la temàtica, és bastant adulta,
perquè no és només que hi hagi el tema sufragisme, sinó terrorisme d'estat,
perquè també inclou, cosa que és molt habitual en pel·lícules,
més que en novel·les de Sherlock, d'aquesta mena d'atemptat contra el Parlament,
o atemptat contra els llocs.
Exacte. Llavors, és una pel·lícula que queda una mica en terreny de ningú,
s'ha de dir que no és un desastre total, als nens els hi pot funcionar molt bé
i, al final, es tracta de tornar a portar aquest personatge, Sherlock Holmes, a la palestra,
encara que sigui a través de la...
Home, i a nivell tènic, està el director aquest, no?,
que em sembla que és el que estava també amb el projecte de Fleabag.
Sí, bé, els creadors de Fleabag tenen algun paper, ara no me'l facis recordar exactament,
perquè directament hi ha trencaments de quarta paret, com haurem vist amb la Fleabag.
El que passa és que jo trobo que és molt recent Fleabag,
en el sentit d'aquest format també que hem vist molt recentment a House of Cards,
és aquest... no es diu Mutis, no sé com es diu, no?,
el parlar directament a càmera com si tot es congelés i el personatge parla a càmera directament.
Què passa? Que aquí, jo fins on vaig veure, vaig veure quasi tota la pel·lícula,
però el que passa és que crec que abusa molts cops.
A Fleabag està molt bé.
A Fleabag és l'exemple perfecte.
Perfecte. Però aquí em sembla que abusa,
sí que és veritat que està molt encarat a alguna cosa més infantil o juvenil,
que em sembla bé que es facin arribar aquestes idees també a un públic,
però crec que em donava la sensació que hi havia molts moments
que perdia la força que podia haver tingut la història
per centrar-se massa en ser el políticament correcte,
el social justice warrior, que es porta ara, tot ha de ser així.
Llavors, clar, hi havia moments que dius,
al final estic absorbint, intento absorbir tant aquesta tesi,
en comptes de la història, que em queda petjat d'un fil.
De fet, també tot això ja neix a les novel·les, com has dit.
No sé si allò de mirar a càmera...
M'imagino que les novel·les estan narrades en primera persona, per començar,
perquè l'Enola és un personatge inventat,
i ho redacta ella, són les seves memòries, no?,
com a germana de Sherlock.
I els llibres aquests són de la Nancy Springer,
que té una vida bastant prototípica de feminista de primera onada, podríem dir.
és una dona que té 70 anys, ara.
Aquestes novel·les són de 2006, em sembla, si no m'equivoco.
I, clar, ella era una dona de casa que de sobte va dir
«estic farta d'això i vull escriure».
Clar, té aquest àmbit reaccionari de feminisme de primera onada,
molt necessari, per altra banda.
Però, clar, i aquí a Adriana em sembla que hi ha un tema bastant interessant
que tractarem al llarg del dia,
que és que aquesta dona va escriure...
No el programa, eh, del dia, perquè el Ferranlla és una marató de 24 hores, eh, Holmes?
Hi ha una cosa, perquè no hem vingut a parlar de no la Holmes,
però sí que hi ha una cosa que li va passar a aquesta dona amb les novel·les
a l'hora d'escriure basant-se en el personatge de Sherlock Holmes
que destacarem bastant el dia d'avui.
Bueno, perquè en el fons és el que hem anat veient tota aquesta setmana
que hem vist un munt de pel·lícules de Sherlock Holmes
i és que la obra ja ha superat l'origen, el personatge inicial
i ja se ha ido estableciendo un diàlogo entre realidad y ficción
que ha provocado que Sherlock no sea un único Sherlock, no?
Sherlock's hay muchos.
És de todos.
Sí, y de hecho es cierto, eh, solo les pertenecen a los herederos de Conan Doyle
las obras que están enmarcadas entre el 23 y el 27.
Todo lo demás es de dominio público.
¿Y qué pasa? Que del 23 al 27 es precisamente cuando Sherlock adquiere un rol,
el Sherlock original de las novelas, un punto más emocional, ¿no?
Deja de ser tan racional y tan máquina para ser también un poquito más humano, ¿no?
Y esto se debe precisamente a que Doyle perdió en la misma guerra, en la Primera Guerra Mundial,
a su hijo mayor, al heredero, por así decirlo, y a su hermano, a un hermano que tenía que fue brigadier
y ambos murieron en la guerra. Entonces, de algún modo, al volver a las novelas en el 23,
él lo que hace es intentar imprimir un poco más de emoción por el momento que está viviendo
y también porque estaba un poco agotado también, ¿no?, de esa frialdad de Sherlock.
Claro, esto parece ser que lo han utilizado muy bien en las novelas
para hablar de un Sherlock mucho más cercano a las mujeres, más empático con su hermana pequeña.
La cosa es que el Sherlock que veus a la pel·lícula és molt jove
y, llavors, té una empatía cap a la germana que no t'esperes del Sherlock adult que coneixem,
però que es contradiu o entra en conflicte amb aquest Sherlock tan sensible de l'època final
que encara no han tratat el domini públic.
Y que, de hecho, por eso, los herederos de Doyle han tenido algunos pleitos con Nancy Springer
y con todo el equipo, ¿no?, de esta película, de Nola Holmes.
Pero veremos que los herederos de Holmes han tenido muchísimos problemas con todo el mundo, ¿eh?
Sí, sí, sí.
Claro, estamos hablando de la obra más adaptada.
Es decir, los récords mundiales, ¿no?, el récord Guinness,
continuamente van nombrando a Sherlock como el personaje de película más adaptado.
Tenemos a 70 actores, ahora deben ser muchos más, interpretando más de 200 obras.
Y a partir de ahí es imposible, de alguna manera, crear un único discurso.
¿Pero qué os parece si nos vamos al origen?
Nos vamos a ese Sherlock que, de alguna manera, es el Sherlock clásico.
Y, además, si vamos al origen, lo importante es entender no solo el origen del personaje,
sino el origen de nuestra experiencia con el personaje.
Uy, uy, uy.
Sí, me voy a poner un pelín egoísta ahora y muchos oyentes lo entenderán.
Por favor, Ferran.
Así es, chicos, Sherlock Hound, el Sherlock sabueso.
Y aunque el juego de palabras mola bastante,
No sé vosotros, pero me ha hecho mucha gracia.
Sí, sí, es morbo, es morbo.
Todos aquellos que recordáis la serie…
Es lo mateix que el D'Artagnan.
Exacto, D'Artagnan, D'Artagnan.
Pero, ciertamente, esta serie se llamó solo así en Inglaterra.
Aquí la conocimos desde el primer momento.
Sherlock Holmes.
Y tiene bastante sentido, porque por mucho que le llamen Sherlock sabueso,
precisamente Sherlock no era un perro, sino que era un zorro.
Era un zorro antropomórfico.
Pero bueno, zorros o perros, la serie para mí era la hostia.
Estamos hablando de una coproducción italiana y japonesa con Hayao Miyazaki en la dirección.
Sí, de fet, anava a dir que aquest autobús que has parlat,
que t'espera, que et porta per la vida, era molt Miyazaki,
pero no ho he volgut treure.
Bueno, es que al final, claro, aquí de repente coinciden dos realidades superpotentes,
como es Miyazaki y todo su mundo, todo su imaginario, con el imaginario de Sherlock.
Pero como era precisamente una coproducción, y aquí esto es positivo,
había más presupuesto de lo normal.
Por lo tanto, la calidad técnica se nota.
Y claro, ahora me diréis, hostia, pues yo vi el capítulo ayer y no es para tanto.
Obvio, no es para tanto para los años 80, o sea, para el 2021, pero para los años 80...
No estic d'acord, jo crec que sí.
Sigue siendo potente, ¿verdad?
És que està al nivell de pel·lícules.
És que he pensat que Hayao gastaba más de la cuenta
y hacía unos 10.000 dibujos por capítulo.
És que se nota.
Es decir, estamos hablando de 10.000 dibujos cada 24 minutos.
No fan animacions a tres frames, que es diu, es fan animacions més contínues.
Bueno, i estem deixant de banda això que està sonant,
la música, que feia temps que no escoltava,
la música podria estar sonant al marula.
Una noche loca.
No, pensad que està...
Y esto és otra de les gràcies de la coproducció,
porque realmente la melodía original, la japonesa,
és molt més ñoña, és instrumental.
I aquí, en cantidad de mangas,
se partió de la melodía italiana.
Totalment.
El italo-disco.
Per això sí, con el doblaje espanyol.
Ese és un grup a lo parchís que se llamaba Nins.
Nins.
Exacto.
Nins de nens, eh?
Sí, nins de nens.
Nins de nens.
Nins de nens.
Hablaban en castellano, pero eran de Barcelona.
Bueno, entre que la serie era cada día más cara,
o cada capítulo más cara,
y que hubo algún problemilla, como hablábamos antes,
con los herederos de Conan Doyle,
again, la producción de la serie se vio detenida
durante casi un par de años.
Estamos hablando de que Miyazaki estaba en el proyecto
en el 81 y el 82,
se para dos años hasta el 84,
y claro, cuando vuelven a recuperar el proyecto,
Miyazaki ya está liado con Nausicaa y el estudio Ghibli.
Así que él solo se encargó de esos seis capítulos
que había rodado al principio,
que después reordenaron, eh?
Después no es que si vemos los seis primeros
vemos a Miyazaki y después no.
Miyazaki está ordenado y, gracias a eso también,
de alguna manera, el alma de Miyazaki
planea sobre todo el proyecto.
Porque, por ejemplo, ¿no?
Vamos a buscar detalles muy Miyazaki.
Están las míticas escenas de acción y persecuciones
que él ya había trabajado en Lupin.
y, bueno, también, por ejemplo,
los diseños estos imposibles que le encantan, ¿no?
Diseños aeronáuticos tan característicos de su cine.
Muy steampunk, por otro lado, sí.
Es el típico reflejo de ese amor que tiene Hayao
por los ingenios voladores,
pero con ese punto futurista
y a la vez totalmente clásico, ¿no?
Yo, de hecho, siempre digo así, medio en cachondeo,
que el Sherlock de Guy Ritchie,
que yo no sé si hoy tendremos tiempo para él,
tiene su origen, no en las novelas,
en Miyazaki, en Hayao.
Hay algo muy a Ritchie ahí.
Pero me suena que tú vas a mencionar
en algún momento a Guy Ritchie
y Sherlock, que da para mucho.
Así que sigamos, acabemos con Hayao,
pero, por favor, Ferran, antes de acabar,
déjame volver a escuchar esa risa,
esa inolvidable risa del profesor Moriarty,
porque sí, es de las pocas veces
que el doblaje castellano ha aportado muchísimo.
¿Le ha gustado la broma, inspector?
Adiós, adiós, inspector.
Es que todo eso, ¿eh?
Porque yo al Adriano, de quan en quan,
le puso el guió, jeje, jiji.
I Val va a dir, no, no,
es que eso sortirá de debò.
Es brutal.
Es lo que se llama una risa educativa, ¿no?
Que, por cierto, sona,
yo juraría que es el doblador original
del Homer Simpson, aquí a España.
Diría que la veu es el mateixa, ¿eh?
Pero bueno, putzana.
No, realmente muy potente
el equipo de doblaje,
es que hace poco me volví a ir
un par de capítulos, ¿eh?
En fin, si queréis recuperar esta joya
de la animación ochentera,
o muy actual en el fondo,
la tenéis completa en Amazon Prime.
Y si os parece bien,
ahora sí, por favor, Ferran,
por favor, Paul,
volvamos al origen,
pero a ese origen literario,
el origen del padre de Sherlock,
por así decirlo.
¡Ay, mate!
Ya.
Bueno, ya es curioso, ¿eh?
Ya es curioso que molts dels autors anglesos
més célebres, en realitat,
no surtin pas del cor de l'imperi,
és a dir, no són bretons de la Bretanya,
diguéssim.
Oscar Wilde era irlandès, de Dublín.
Roald Dahl, galès.
George Orwell va néixer a la Índia.
¡Hostias!
¡Qué dios!
I sobretot...
Era un colono.
Sí, clar, clar, de l'imperi.
Però el que ens interessa avui
és l'escosès
Arthur Ignatius Conan Doyle.
Nascut a Edimburc el 22 de maig de 1859
en una família d'il·lustradors i caricaturistes,
Doyle sempre va dir
que la seva passió per l'escriptura
li veia en realitat de sa mare,
que era una gran narradora
i lectora apassionada.
Fem un salt el 76,
on ingressa a la Facultat de Medicina
de la Universitat d'Edimburc
i coneix el metge forense Joseph Bell,
que té impressionants dots de deducció,
que l'acabarien inspirant
en cert personatge
que Doyle acabaria creant.
És en aquesta època
que ja comença a escriure
relats d'aventura en el seu temps lliure.
A l'acabar la carrera,
Doyle intenta treballar de metge,
però no té gaire èxit,
així que es centra més aviat en escriure.
El 1885 es casa amb Lewis Hawkins,
amb qui tindrà dos fills,
i és aquí
quan les seves creacions
veuen l'aparició
d'un personatge
que el durà la fama.
El 87
publica Estudia en Escarlata,
la primera de les aparicions
del detectiu més famós del món,
Sherlock Holmes.
Llavors anem a 1893,
on ja s'ha mudat a Londres
amb la família,
i Doyle decideix
posar fi al personatge,
ja que tot i ser
el que més exil li ha portat,
no el considera
un personatge interessant,
i a més
li impedeix escriure
altres relats
i novel·les
que li venen més de gust.
O sea, que estamos hablando
que desde el 87,
que publica Estudio en Escarlata,
hasta el 93,
el tío se mantiene ahí
como padre de Holmes.
Pero se cansa,
a los seis años.
A los seis años,
así, ya te digo,
porta 23.
Espero que con empanada
tengamos más paciencia.
Ya lo veremos, ya lo veremos.
Más paciencia
y tanto éxito que va.
Us diré una cosa,
ara que deies
això que s'ha mudat a Londres,
jo vaig estar a on...
Al museu.
No, a la casa.
On vivia, no?
Si tu pots estar a la casa,
a la casa,
que està sobre un pub irlandès.
És un pub irlandès,
un pub.
Bona combinació.
Que a més has de pujar
per unes escales
que està allà com...
És un lloc
amb unes escales
superestretes
i jo recordo pujar
i dic,
no pot ser aquí?
No pot ser aquí?
Pujaré i hi haurà
el típic salón.
És que no era un superrico,
tot i que tenia bastantes...
Bueno, és el que t'anava a preguntar.
Té pinta per la seva trajectòria
i la seva biografia
que era un tio de bona família, no?
Bueno, de bona família
no et creguis.
De fet, van tenir
un problema d'alcoholisme
amb el pare
i es van haver de...
No era pobre,
no era un arrossegat,
no era...
No era...
No era Mark Twain
amb el seu...
Com es deia el nen?
És igual.
Oliver Twist.
Sí, Oliver Twist.
Doncs, com dèiem,
amb el relat número 26
del personatge,
anomenat el problema final,
Sherlock mor
a mans de Moriarty
i Doyle, per fi,
pot dedicar-se
a fer una altra cosa.
O...
Això és el que ell va creure.
El problema final, eh?
Això em sona a Himmler.
Sí, sí.
Bueno.
Va tenir, doncs,
que els editors
i la família,
però sobretot els seguidors
del personatge,
li van fer una pressió brutal
perquè fes tornar el personatge,
amb cartes
i fins i tot amenaces de mort.
Així que,
quasi 10 anys després,
reprèn el personatge.
En total,
va acabar escrivint
34 obres més del detectiu.
I va acabar veient
com el personatge
definia la seva carrera,
cosa que a ell
mai li va acabar de fer el pes.
Cal recordar,
per això,
que Doyle va escriure,
entre altres,
novel·les i tractats històrics
com la Gran Guerra dels Boers,
que li van significar
el títol de Sir,
el 1902.
I l'altra gran obra
que s'ha de recordar d'ell
és la saga
del professor Challenger,
on s'inclou la conegudíssima
novel·la El món perdut.
O sigui,
estàs dient que no és
Ser,
Ser,
anglès,
per Sherlock,
sinó per una altra novel·la.
Perquè va fer una mena
de tractat sobre les guerres
històriques dels Boers.
Hòstia,
que perdónia, sí.
Quella tela.
Un altre detall,
força desconegut,
de Conan Doyle,
és la seva afició a l'espiritisme.
De fet,
moltes novel·les inicials
seves ja tractaven
temes fantasmagòrics,
molt de moda,
per altra banda,
la Londres del segle XIX.
I diferents successos
de la seva vida,
com la mort de la seva
primera dona,
la mort del seu fill,
com ha dit l'Adriano
a la Primera Guerra Mundial,
i sobretot
les seves segones núpcies
amb la seva gran amiga
i mèdium,
Jen Elizabeth Lick.
Això és com a Corto Milenio,
que en realitat
a Londres hi havia tot de boira
i que no veies bé
les siluetes,
i digui,
és un fantasma.
I potser era
el tendero del lago.
De fet,
existeix molta rumorologia
sobre Arthur Conan Doyle
que s'hi acaba o no
ingressant,
si realment va ingressar
a la francmasoneria.
De fet,
hi ha diversos elements
clar que per teories
de la conspiració
la millor
és la del policia
i grafòleg sabadellent
Jesús Delgado,
que va sacsejar el món
a l'afirmar el 2015
que havia pogut deduir
definitivament
qui s'amagava
darrere del misteriós
Jack el Destripador.
Sí, senyors,
ni més ni menys
que el nostre estimat
Sir Arthur Conan Doyle.
Toma!
Però què diu que toma?
Per favor!
Dóna tret a això, aquest tio.
Ell ho ha investigat
i que aquesta és la conclusió.
El Jesús Delgado,
además este me suena,
no será el mismo
que escribió
sobre el origen catalán
de Colón.
És el mateix.
De Colón, sí.
És terraplanista també.
No, jo vaig estar treballant
a la productora
que va a fer el documental.
A ver,
jo, de hecho,
llegué a fer una ruta
como guía
para guías
de Barcelona.
Desmitiendo o desmitiendo.
No, no,
todo lo contrario.
Y, hostia,
evidentemente había detalles
y se estaban basando
en hechos,
pero bueno,
de ahí ahora
a romper
el gran argumento
que nos ha presentado
nuestro imperio.
Sí.
Que era un italiano
afincado aquí.
Es como Da Vinci.
Después pasa por Portugal.
Exacto.
Sí, al final
el machembrat
que tenim
d'orígens històrics.
Pero me parece
que hemos llegado
podríamos seguir hablando,
¿no?
No, no.
Podríamos seguir hablando
muchísimo.
La vida de Conan Doyle
es interesantísima.
Obviamente han fet
las pinzalladas
porque estas cosas
se lo tocan.
Sí, porque después
está ese punto
ocultista, ¿no?
Claro,
cosas que arriba
que se ven en sus obras
también, ¿no?
Que realmente el tío
estaba obsesionado
con el más allá
y mantenía conversaciones
precisamente con su hermano
y con su hijo mayor, ¿no?
Pero sí es cierto
que es importante el padre
pero como hemos comentado
en algún momento
el hijo ya vuela libre,
vuela solo.
Y de hecho
es importante también
entender que
obviamente que Sherlock
ha sido interpretado
y adaptado
de muchas maneras
porque es que el propio Sherlock
en esos 40 años
en los que estuvo
en manos de su padre
Conan Doyle
también mutó,
como hemos visto.
Pasó a ser un pelín
más sensible
en la última etapa.
pero a mí me gustaría
mantenerme
en esta realidad
más clásica
del Sherlock
de las novelas
y ver cómo aparece
en las primeras adaptaciones
cinematográficas
cuánto hay aún
de esa conexión
porque muchos
de los aspectos
que siempre se le atribuyen
a Sherlock
como son la pipa
o esta gorra de cazador
¿cómo es que se llama, Ferran?
Es el Dirk Stalker
que es el cazador de ciervos.
Es una gorra
de cazador de cazador.
Es una gorra
y además es una gorra
que la mires por donde la mires
tiene la misma forma, ¿no?
Sí, y té las urelleras
al costado
que normalmente van plagadas
cap a uno.
Tiene un punto como de ambigüedad
que no sabes si viene y va
porque...
No, no, exacto.
No como aquella foto
que se ha filtrat del rey
del rey a Meryl
que tiene la gorra
cap al rato.
Que aquel claramente se en va.
Que sabes exactamente
que se va, exacto.
Muy bien dicho, tío.
Exacto.
O sea, se puso de moda
la gorra de cazador
la capa esta, ¿no?
Esa capa así
tan victoriana
invernés
que además es muy detectives
que después ha evolucionado
para ser esa gabardina mítica
de Humphrey Bogart, ¿no?
Y en el fondo esto
todo el mundo lo atribuye a la novela
pero no es de la novela.
Son de las ilustraciones
porque claro, las novelas
llegan a ser novelas
pero primero pasan
siendo relatos
de este...
A diario.
¿No?
De este diario que comentábamos
que es The Strand.
The Strand.
The Strand que creo que además
también aparece en la serie
de la que nos hablarás, ¿no?
De Sherlock.
Entonces, en estos relatos
siempre había un ilustrador
que de hecho es muy gracioso
porque ahora os voy a hablar
de dos personas muy importantes
en la obra de Sherlock
que se encargan de esta adaptación
por así decirlo.
Partimos de Conan Doyle
que nos vas presentar muy bien, Ferran
y de ahí nos vemos como Paget
sin de Paget
o sin de Paget...
Es claramente un...
Paget.
Sí, Paget no.
Paget, Paget.
Este claramente un apellido
d'origen francés, ¿no?
Paget.
Paget.
I William Gillette.
Es muy bojo, es que tenemos
en Paget y yo en Gillette.
Y en Paget, ¿qué hay en Paget?
El dopón y el dopón.
Es el tintín.
Exacto.
Bueno, Paget era un ilustrador
y es quien se encargó
de ir acompañando
esos relatos de Conan Doyle
con la imagen que él creía
que tendría Sherlock Holmes.
Estamos hablando
de unos 356 dibujos
que ilustró
en 37 historias cortas
de Holmes
y es él
quien se encarga
de meter esta capa
esta pipa
y evidentemente el sombrero.
Y por el otro lado
tenemos a Gillette, ¿no?
A William Gillette
que es el actor por excelencia
o como mínimo
el primer actor.
Pero no estamos hablando
del cine, aún es muy pronto.
Estamos hablando
del teatro.
Del teatro.
Y él es quien realmente
acuñó temas tan importantes
como la frase
Elemental
Mi querido amigo, ¿no?
Maidita las novelas, exacto.
Exacto.
Nunca lo dijo.
Sí que es cierto
que después hay un diálogo
y como Conan Doyle
recupera de nuevo al personaje
y empieza a utilizar...
Exacto.
Así que la versión
original oficial es
Elemental
Mi querido amigo.
O no, no, no.
Es Elemental
y él sobir
le dice
Mi querido amigo
a Watson
pero no son dos frases
que has dicho injustices.
Porque siempre lo que ha arribado
al temps
a la imagen
de Watson.
Exacto,
el imaginario es...
Elementary.
Elementary.
Sí, viene por ahí.
De hecho,
nos comentarás, ¿no?
Una serie también, Ferran,
que adopta...
Una serie americana
que es la Elemental
pero no nos avancemos.
No, lo importante
es que quede claro
como Conan Doyle
es el padre
pero después hay unos tutores
que son Gillette y Paget.
El pueblo en sí mismo
acepta el personaje
y también lo muta
Conan lo recupera
y ya introduce
todos estos elementos.
¿Y con qué damos?
Con un Holmes clásico
que tiene muchos tics
algunos los hemos comentado ya
y otros
¿qué tal, Ferran,
si nos los comentas tú?
Millor agafem potser
un repàs
de qui és el Sherlock
prototípic
abans de continuar.
Doncs el Sherlock
que ens presenta
Conan Doyle
és un detectiu privat
alt, prim,
amb gran intel·ligència
d'escomunar
l'habilitat
de raonament deductiu
solitari i excèntric
sense cap interès
en la correcció social
tot i que domina
l'art del polite
i l'interessa.
És habilidós
amb el violí
i la boxa.
expert apicultor
i és un mestre
de la disfressa.
El boxeo
se lo quedó riche.
No, però és que
és que és molt important
que Holmes pugui lluitar
perquè, clar,
s'hi trobarà sovint.
Un tío
que aunque tiene
mucho de coco
y mucho de razón
también tiene cierto físico.
Clar, perquè és que si no
simplement li fots una
i s'acabó.
Bueno, tiene Watson.
Ja veieu que és un figura,
doncs li hauríem
de treure algun defecte.
Diguem, clar,
que Sherlock
era cocaine o man.
Però només quan s'avorria.
Estava justificado.
Perquè només
és que no li arriben
casos interessants.
Llavors, al segle XIX
què has de fer?
O drogues
o arrels assassinats.
Bueno, podria haver sigut
alcohòlic.
Mira, el tio
li ha donat la cocaïna.
Sherlock sempre va acompanyat
del seu fidel soci d'aventures,
el doctor John Watson,
que és un metge cirurgià
veterà de la Segona Guerra
anglo-afgana.
De cos rús,
bigot i profund
i no abandona mai
l'obra del detectiu.
Watson és la contrapartida
de Holmes.
És amable,
preocupat sempre
per el que diran
i tot és una persona
més intel·ligent de la mitja.
Es veu àmpliament
superat per l'ament
del seu soci
que l'utilitza
com a paret de ping-pong,
com a paret de frontón
a l'hora de fer
els seus raonaments lògics.
Però és que a més
hem de dir
que el paper més important
de John Watson
és el de cronista
de les obres de Sherlock.
De fet,
la gran majoria
de novel·les i relats
d'Arthur Conan Doyle
sobre el detectiu,
segons ell mateix afirma,
i així es reflexa
en l'estil narratiu
de les mateixes novel·les
no són més que l'obra
de Watson
que aquest redacte
li fa arribar a Doyle
com si Doyle
simplement actués
de gent literària
del doctor.
En total...
Era el juglar, no?
Sí.
Era el que cantava
les gestes del seu company.
En total,
hi ha quatre novel·les
completes,
cinc reculls del 56
o 58,
depèn a qui li preguntis,
relats curts de Sherlock,
que formen el que es coneix
com el canon
Holmasyar,
és a dir,
les novel·les
escrites per Arthur Conan Doyle.
Aquestes no van ser escrites
en ordre cronològic
en quant a la biografia
del personatge,
així que a vegades
hi ha incongruències
entre elles,
però anem a destacar
els punts clau,
d'acord?
Que s'han de tenir clares
a l'hora de saber
quin és el Sherlock bàsic.
Primer,
viu al 221B
de Baker Street,
això ho sabem tots,
representat
per la senyora Hudson.
Dos,
Sherlock no té
amors coneguts,
però sí que hi ha una dona,
Irene Adler,
a la que admira
per la seva astúcia.
De fet,
ell l'anomena
la dona.
La mujer.
Però no amb connotacions d'amor,
almenys no les novel·les.
Esa mujer.
Hay admiraciones.
té família.
De fet,
té un germà gran,
que és el Mycroft,
que l'igual amb intel·ligència
i fins i tot
és superior
en quant a ell.
Però no li gusten
aquests joiecits,
no?
No, però no.
De fet,
és bastant de classe alta,
no?
Es belluga entre polítics,
els serveis secrets.
Uber-bitànic, no?
Exacte.
Després,
el seu gran enemic,
professor James Moriarty,
l'anomenat,
bueno,
James no se sap,
això és un nom
que se li ha donat
per la hot.
Professor Moriarty.
És el Moriarty.
L'anomenat
Napoleó del crim,
que és bàsicament
el reflexe obscur de Sherlock.
És igual d'intel·ligent que ell,
però les seves inclinacions
són més perverses.
I per últim,
el que ha de clar
és que Sherlock mor
i torna.
I aquest lapse de temps...
Que dèiem, no?
Exacte.
Sherlock mor,
perquè,
quan ell diu,
estàs per les narices.
I després es veu obligat
a tornar-lo,
doncs aquest espai de temps,
que són tres anys
en la ficció narrativa,
se l'anomena
el gran hiat,
el gran hiato,
el gran buit.
És com el Thanos,
no?
Quan fas xasquido,
no?
Com se li diu allò?
Té un nom.
Blimp.
Bueno.
Sí,
és igual.
El tema és que aquests tres anys
han sigut or
per als creadors
de la ficció
basada en Sherlock,
perquè, clar,
ningú sap què va fer Sherlock
durant aquell temps.
L'Espera Escorando,
ell també va aprofitar
aquest espai
per seguir escrivint novel·les d'ell.
Però vaja.
Sí,
realment això,
Ferran,
en el fons
és un punt de partida
excel·lent
per a totes aquestes adaptacions
de caire serial
que anirem veient.
Totalment.
Que, de fet,
si us sembla bé,
passem al cinema,
passem a aquestes adaptacions
cinematogràfiques
i, de fet,
el primer que veiem
és que, sí,
són pel·lícules,
però, clarament,
responen a una idea
de serial, no?
Jo trobo que tenim
un serial històric,
molt, molt històric,
literari
i cinematogràfic
i, en el fons,
tota aquesta anada
i tornada
que tu mateix has dit,
que de vegades
no queda clar
amb els detalls,
provoca també
que les mateixes pel·lícules
siguin una miqueta caòtiques.
Si tu el que vols
és, no?,
si tu el que vols
és tindre una biografia
cronològica
i lineal
de Sherlock.
Això no funciona així.
I, por otro lado,
a nivel creativo
també és muy potente.
Ara, ara,
és que se'm feia súper raro
un discurs en català
perfectament
durant més de dos minuts.
Puedo, puedo, puedo.
L'Adrià no el parla
a la intimitat.
Exacto,
con Aznar.
Bueno,
hablemos
de esas primeras pel·lícules
que, como os decía,
sí,
són adaptaciones sonoras
porque podríamos estar
hablando del mudo,
que hay grandes joyas
del mudo también,
pero no acabaríamos nunca.
Vayámonos al sonoro,
vayámonos al sonoro.
Y como os decía,
se fueron haciendo
varias películas del sonoro,
pero si hay un primer Sherlock
de carácter histórico
que todo el mundo recuerda,
es el actor británico
Arthur Warner,
quien fue el primer actor
en interpretar a Sherlock,
no la primera vez,
sino que lo interpretó
en cinco ocasiones seguidas.
Estamos hablando
de cinco películas
que se produjeron
en los estudios
de Londres Twickenham
entre los años 1931
y 1937.
Y claro que,
como habíamos comentado,
habían aparecido
otros Sherlock de índole
distinta,
pero,
o como nos recordaba Ferran,
con ese aspecto clásico,
pero para mí
y precisamente para
Vincent Starrer,
que fue un crítico
muy importante de la época,
no hubo mejor Sherlock Holmes
que Arthur Warner
para ser visto y escuchado,
él decía,
en nuestro tiempo,
yo evidentemente digo,
en su tiempo.
Me hace mucha gracia
porque, claro,
él también es consciente
y esto nota
que es un gran crítico,
que de alguna manera
él ya asumía
que era el mejor Sherlock
de su época.
Sí, claro.
Consciente de que quizás
nosotros en el futuro
preferiríamos a Cumberbatch.
O sea,
es como preferir
a un James Bond diferent,
¿no?
Que cada época
té el seu y siempre...
Está claro,
porque cada Sherlock
en su sitio,
cada Sherlock en su época.
O su Spiderman,
¿no, Ferran?
Bueno,
Spiderman de Apen,
como miréis es cada año...
A este año es mejor este.
Depende de los derechos.
Veréis ahora que
Warner acaba
haciendo películas
casi a la vez
que otro gran actor
que es Bassett Ratbone,
que es precisamente
el que todo el mundo
recuerda como el Sherlock,
¿no?
Pero a mí,
Warner,
me pareció súper interesante.
He visto las cinco películas
que se trabajaron
en los años 30,
tienen cierta magia
porque hay muy poco presupuesto
y tienen ese puntito
casi de fotografía expresionista
donde esa ambigüedad moral
en la que se mueve
no Sherlock a nivel personal
pero sí en el entorno
en el que investiga
está muy bien reflejada
a través de la fotografía.
A mí me parece maravilloso.
Y por otro lado,
Warner además
encaja muy bien
en esta descripción
que tú hacías
que si os parece bien
recuperemos la novela
donde de algún modo
se supone que es Watson
quien define
o quien describe
a Sherlock
y dice así,
su estatura sobrepasaba
los seis pies
que para los que no nos movamos
en pies y en millas
es un metro ochenta y tres
aproximadamente.
Yo mido seis pies.
Tú mides seis.
Pues era un poquito más alto
o como mínimo más alto
que un ocho.
Pero no me parezco
nada más a ser lógico.
Bueno, claro,
porque al otro lado
era extraordinariamente enjuto
y eso provocaba
de algún modo
que se viera
de una manera muy estilizada.
Producía la impresión
de ser aún más alto
gracias a esa combinación
de delgadez y altura.
Tenía la mirada aguda
y penetrante
y su nariz
fina y aguileña
daba al conjunto
de sus facciones
un aire de viveza
y de resolución.
Estas son palabras
de Conan Doyle
o de Watson,
depende de lo que ustedes
quieran creer.
Así era Wendner,
pero ¿sabéis qué?
También,
¿también qué era?
Era calvo.
Bueno, no del todo,
asomaba ya una...
De fe, Sherlock
es una combinación de dos.
Meus seis peus,
la calva del Adriano
y el nas del teo.
Exactamente.
Ya lo tenemos.
Tenemos un Sherlock aquí total.
De hecho, es así,
por eso en una de las producciones
que él hizo,
en la tercera en concreto,
le pusieron un postizo
y le cambiaron
al Watson que tenía al lado
y que siempre le acompañaba,
que era Ian Fleming,
por uno mucho más joven.
De esa manera,
él podía resultar
un pelín más joven.
Pero no el Ian Fleming
escritor de James Bond, ¿eh?
No, no, no.
Oh, mira,
aquí una gran empanada.
Sí, sí, sí,
no, no,
y muy bien,
porque yo buscaba
información de Ian Fleming
y no lo curacía.
La cuestión...
¿Veis?
No me hagáis otra vez,
por favor,
hablar en catalán, ¿eh?
Mantengamos este bilingüismo
propio de nuestra tierra.
Ya sabéis qué pasa
con estas cosas, ¿no?
Lo de siempre,
pero en los años 30.
Actores que debían parecer
un poquito más jóvenes
para contactar
pues con un público más joven
y seguramente
con el deseo
del público femenino
y masculino también,
¿por qué no?
Y es que en cierto modo
no estaban equivocados.
Estamos hablando
de un Warner
que a mí me encaja totalmente
en la descripción de Sherlock
y en su manera de actuar
es potentísimo
pero es un tío
que nació en el 1875.
Es decir,
cuando hace su primer Sherlock
en el 31
tiene 56 años.
Es que ha nacido antes
de que exista Sherlock.
Imagínate,
cuando hace su último Sherlock
en el 37
tiene 62.
Cuando yo era joven,
Sherlock.
Un pelín grande, ¿no?
Y claro,
seguramente...
Por eso seguramente
el tío
no es el más recordado
de la época.
Si vosotros buscáis
o preguntáis
quién era el Sherlock
de la época
es Basil Ratbone.
No sé si os suena
este tío,
¿ací, Paul?
Sí, por la rata.
Ah, es que...
¡Exacto!
Muy bien, tío.
Claro, o sea,
por un lado tenemos a...
Es que te casas
un rafarens, Adriano.
Sí, te veo potente,
te veo potente.
Está claro que, a ver,
por un lado tenemos
a este actor
nacido en Sudáfrica
de origen inglés
que le coligió
el relevo a Warner
en el año 1939
y este sí
que rodó una saga.
Este tío rodó
14 películas
como Sherlock Holmes.
Y después te van
a Harry Potter, ¿sabes?
Esta es la clara demostración
de que era un serial,
¿no?
Y de que a la arena
hacían estas películas
como bollería industrial.
Estamos hablando
del año 39
al 46.
14 pelis.
Basil Radboud,
¿junto a quién?
Junto al mismo,
en este caso no era
Ian Fleming,
era Nigel Bruce,
el mismo Watson.
Era un tándem
que se mantuvo
durante 14 películas
y no solo películas.
No sé si habéis tenido
la oportunidad
de escuchar otros podcasts
aparte de Empanada Cultural.
No, no, yo solo he visto.
Pero os podría presentar
un podcast muy interesante.
Por favor, Ferran.
No es un entierro, ¿eh?
And now I'm sure
Dr. Watson's expecting us,
so let's go in
and join him.
Go in, go in, go in.
Ah, there you are,
Mr. Bartell.
Good evening, doctor.
Good evening.
Well, doctor,
all ready for tonight's
new Sherlock Holmes adventure?
Yes, Mr. Bartell.
Es, con este tono
a mí es que no me entraba.
Es curioso como
este tándem,
el de Nigel Bruce
con Russell,
ahí con Basil Radbohn,
está considerado
el gran tándem
clásico de Sherlock.
Pero yo ya solo
oyendo este acento
tan americano,
tan geringo,
no me entra.
Es aquest tipus d'accent
que te els imaginas
amb un puro a la boca
parlant,
però que no se lo deixen anar.
Aquest era en Watson.
I sí,
y tenía esa corporalidad
necesaria
y esa actitud
como más física.
No lo dejaban
tan de tonto
como otras películas
es decir,
empatizabas con Watson
porque de algún modo
el espectador es Watson.
Exactamente.
Es el surrogate.
Pero, joder,
no sé,
a mí Wunder me gusta
por ese rollo british
que en el fondo
Basil era british.
Ya os he dicho
que era un
sudafricano
de origen british
que acabó triunfando
tanto en el teatro
londinese
como neoyorquino.
Pero claro,
y me ha gustado
esto que has comentado,
¿no, Paul?
Que, hosti,
es que Basil
es Basil
y no solo es el Basil
de Sherlock Holmes clásico,
es el nombre
que le meten
al ratoncito,
¿cómo se llamaba
esa película?
Policías y ratones,
¿no?
En el castellano
sí,
era el superdetective.
No,
The Great Mouse Detective.
Exacto.
Película de los 80.
Muy bien.
Ahí está,
ahí está.
De hecho,
es parte de la banda sonora
de The Great Mouse Detective,
una película de los 80
que recuperaba
la idea
de Holmes
y presentaba
un ratón detective
que,
por cierto,
he oído
que quieren hacer
ahora un live action
¿de qué?
¿de ratones?
De esta,
de esta,
de policías y ratones.
Bueno,
de que no,
de que no quieren.
Exacto,
Wolfed a tot.
Quiere competir con cats,
¿no?
En los Ratsi.
A ver,
está claro que esto
era un homenaje,
¿no?
Pero es gracioso leer
como Basil Radbond
siempre recordaba
su labor en el teatro.
En plan,
hey,
sí,
sí,
me encantó ser Sherlock,
pero ¿os acordáis
de cuando hice
de Romeo?
Y todo el mundo no.
Y que era bueno,
¿eh?
Y todo el mundo no.
Y que era bueno,
no,
no,
tú eres Sherlock.
Además,
imaginaros que el tío,
otra de las declaraciones
que he leído es que
cuando hizo The Hound of Baskervilles,
él para él fue su mejor
representación de Sherlock.
¿Sabéis de qué película
estoy hablando?
¿La primera?
Exacto.
De estas 14 pelis que hizo,
la primera es la del perro
de los Baskervilles
y el tío dijo así,
dice,
la primera imagen fue,
por así decirlo,
un negativo del que
simplemente continué,
produciendo un sinfín de positivos
de la misma fotografía.
Esto es una queja
a la vez que un autoalabo,
¿no?
En plan,
lo hice también la primera
que no hay que cambiar nada
y todas las pelis.
Pero es que tiene que ser difícil,
¿eh?
Repetir y repetir y repetir
y pensad que además
las dos primeras pelis
de estas 14 que comentábamos
están producidas
por la 20th Century Fox,
tenían grandes presupuestos,
estaban ambientadas
en la época vitoriana
que representan las novelas,
pero es que cuando ya le ven
el tirón comercial,
lo que hacen es que,
bueno,
otra vez problemillas con,
en este caso no con los herederos,
directamente con Conan Doyle,
la 20th Century Fox
pierde los derechos
y entonces es la universal
quien acaba negociando
con Conan Doyle
y produce las 12 siguientes.
Y en este caso
no produce pelis
de gran presupuesto
dentro de la época victoriana,
todo lo contrario.
Tiran más
de la sensibilidad de la época
que era la Segunda Guerra Mundial
y lo que hacen
es una producción
más de tipo serie B
con presupuestos
bastante bajitos,
¿eh?
Pero está claro
que al público
les gustaron muchísimo
porque si siguieron
haciendo esto del 39,
a la vez que hacían
estos podcasts,
220 programas de radio,
¿eh?
Hostia,
han empolcado a mí,
¿eh?
Ojalá.
Ojalá.
Si es por minuto.
No,
y por otro lado,
parece ser que en los años 90
esta obra de Holmes clásica
estaba totalmente dañada,
¿no?
Típico,
¿qué pasa con los negativos?
Sí.
Se había degenerado
con el tiempo
y ¿sabéis qué?
El archivo de cine
y de televisión de Ucla
restauró la serie,
pero la pasta
no la tenían toda ellos,
¿eh?
Obviamente la Ucla
metió mucho dinero,
pero ¿sabéis quién financió
el resto?
Por un lado tenemos
a Warner Bros,
coherente,
y este es muy interesante,
Hugh Hefner.
¡Qué guau!
Sí.
Home,
cada escuter
té los gustos que té,
¿no?
Pechos voluminosos
y Sherlock,
que eran parte de su vida.
Ella,
el Sherlock que anaba
amb la capa
y ella anaba
amb el batín.
Exacto.
Pero bueno,
sigamos
y encaminémonos ya
hacia el moderno Sherlock Holmes,
a ese Sherlock Holmes
que de alguna manera
nos descubrirá Ferran,
porque si hay una novela
de Conan Doyle
que te permite entender
esa transición
del clásico al moderno
en Sherlock,
es la multiadaptada historia
de El perro de los Baskerville,
que ya he comentado,
que fue la primera,
¿no?,
en la que participó
Basil Radbohn.
Es la historia más adaptada
de Sherlock con un total
de 24 adaptaciones cinematográficas.
Pots triar
como los Kellogg's
al súper.
Sí,
y de algún modo
puedes ir a la de Basil Radbohn,
que es bastante clasicota,
¿no?
Como digo yo,
es un cine como muy aséptico,
sí que hay cierta producción,
pero esos claroscuros
que son necesarios
en la película,
ese grano que igual,
por ejemplo,
tenían las películas british,
o que,
como ahora veremos,
ese color,
esa saturación
que tenían las pelis
de la Hammer,
no las encuentras
en las de Basil Radbohn.
Para mí,
de hecho,
la mejor representación
de esta,
el perro de los Baskerville,
es la producción
del año 1959
que hizo la Hammer Films.
Pero un dato importante,
pensad que desde el año 46,
que es la última peli
de Basil Radbohn,
con este tándem
con Nigel Bruce,
a la siguiente peli
en pantalla grande,
estamos hablando
precisamente de esta,
del 1959.
se tiran 13 años
sin hacer pelis
de Sherlock,
algo impensable,
pero es que tenéis
que entender
qué estaba pasando,
la televisión,
la aparición
y el auge
de la televisión.
Entonces,
todos esos proyectos
holmesianos
iban para la tele,
pero ahí aparece
la Hammer,
todo el mundo
conoce la Hammer,
¿no?
Al menos de aquí
está claro,
no sé si los oyentes
están muy al día
de la Hammer,
pero son estos estudios
ingleses
que sobre todo
han sido muy famosos
por las cintas
de género terrorífico
y fantástico,
esto ya me hace
oler Sitges
a la vuelta de la esquina.
Bueno,
Frankenstein,
vampiros,
todo lo que pudís
imaginar de monstruos,
ahí estaban ellos.
Y monstruos en color,
¿no?
La Hammer es la primera
que empieza a tirar
de estos monstruos
y hacen la primera película
de Sherlock
en color también.
Llega esa modernidad.
No es la modernidad
que realmente
imprime la Hammer,
pero sí que es
un detallo importante.
El color de la película
El perro de los Baskerville
en el año 1959.
Os pongo un poquitito
en contexto
para que entendáis
quién la dirige.
Estamos hablando
de Terence Fisher,
que es el director
estrella de la Hammer.
Venía de hacer además
dos peliculones
para esa misma productora,
¿no?
Para la Hammer,
como son
La maldición de Frankenstein,
1957 y Drácula,
en 1950.
Películas fundacionales
de la Hammer.
Exacto, exacto.
O sea,
estaban en ese momento
álgido
y era sin duda
el más indicado
de la época
para sacar partido
a los elementos
fantásticos y terroríficos
que tiene esa novela original.
Después lo veremos.
Pensad que repiten,
además con un elenco
actoral acojonante,
que es Peter Cushing
por un lado
y Christopher Lee.
Es decir,
Cushing...
Son los musos
totales de Hammer.
Es que para mí
Sherlock Holmes,
potser es que es això,
yo Sherlock Holmes
que conec
y primer es el Peter Cash.
En los 59 estabas ahí...
No, porque seguramente
has tirado de la Hammer,
¿no?
Sí, seguramente.
Y claro,
y eso te ha hecho llegar a...
Y es verdad que al final
es como nos relacionamos
con la obra, ¿no?
Por eso yo he sacado
lo de Hayao.
Pues Cushing
venía de ser
el doctor Frankenstein,
pasa a ser
el profesor Van Helsing
y finalmente Sherlock.
Es el Sherlock
que dicen muchos
que fue el mejor Sherlock
de la historia.
No lo sé.
Y por otro lado
tenemos a Christopher Lee
que viene de ser
la criatura de Frankenstein,
después el conde Drácula
y aquí no es que haga
de Watson,
hace de Henry Baskerville.
Así que con la Hammer
todo queda en familia.
Pensad que hasta
el castillo de Baskerville
que aparecía
en la película de Drácula
es el que se utiliza
aquí como el castillo
de Baskerville.
Es decir,
ahorrar costes.
Reciclamos.
Pero a la imagen
de este reciclaje
de la Hammer
yo considero que
sin lugar a dudas
es una de las mejores
adaptaciones
y he visto unas cuantas
estos días,
pero os diré por qué.
En el fondo
pensad que esta obra
de Conan Doyle
es la que mejor mezcla
dos géneros.
No solo tenemos
lo detectivesto,
policiaco
que también representa
a Sherlock
con esa deducción lógica
y el hudu noid,
sino que aquí además
tenemos el terror
y el misterio
extraído de la tradición
gótica inglesa.
Y así,
en la peli de la Hammer
lo que vemos es
como lo sobrenatural,
lo inexplicable,
todo eso horrendo
está representado
en ese ambiente
de pantanos,
ciénagas,
yermos,
páramos solitarios,
mansiones aisladas
como podría ser
la de Drácula
hecha Baskerville
y todo eso mezclado
en la coctelera
junto a la lógica racional
de un muy buen Holmes
que como tú has dicho
es el mejor.
De fet,
el Holmes de la Hammer
acaba enfrentant-se
als monstres de la Hammer.
Exacto.
És a dir,
Hammer
fica la seva firma
moderna en aquell moment
de Holmes,
sí,
es lógico,
tiene sus,
perquè el llibre
dels Baskerville
té un component
d'horror victorià
però que acaba racional
perquè al final
el Holmes de Doyle
sempre vol ser racional
i explicar-ho tot,
però la Hammer
diu,
no,
nuestro sello es el terror
y a esto le vamos a añadir.
És que jo crec
que van sortir còmics
que no hi hagi
però que recordo
de veure les portades
i és això,
portades de fantasia
de Holmes
contra la criatura del pantano
o saps?
Era tot com...
Después hay estos híbridos
locos,
no en el caso terrorífico
pero sí que existe
con Freud,
de hecho han mezclado
y ahora hay una serie
potentísima
que se llama
Bien Ablot
que realmente no tiran
ni de Freud
ni de Sherlock
pero está el alma
de estos dos personajes
en la pareja de detectives
que investigan
un doctor y un detective.
Bien Ablot.
Bien Ablot, vale.
Sí, sí.
Volvamos a Fisher
y a Cushing,
a Terence Fisher
y a Peter Cushing
porque todo
y su buena labor,
director y actor,
la peli no triunfó
entre aquella
y no pudieron hacer
lo que se suele hacer
con Sherlock
que era repetir y repetir.
Cushing volvería
a interpretar al personaje
en el ámbito televisivo
pero sin dejar...
Y también en una comedia.
¿Sí?
¿En cuál?
Hot Shot.
Hòstia.
És que fa de Sherlock
amb la lupa
que es treu
la lupa de l'ull
i segueix tan il·lugiant.
Quan estan...
Que fan escandinau, no?
Era...
Bueno, fa com de Norueca
o no sé què
i és que...
Aquí molt que van a la biblioteca
que per fer veure
que és un tio
com rotllo nòrdic
no s'entén...
O sigui, ho subtitula
no s'entén com parla
però en realitat
estan parlant al revés
i tot va marxar enrere
i és una frase en anglès
però al revés.
Si és que la que hizo Nolan
ja estava en...
En Hot Shot, per favor.
He anat un altre cop, no.
No, sí.
No, però no recordeu
que quan paguen llibres
i els va col·locant
a Marchant Reels
va tirant
i els col·loco perfectament
a la llibreria.
Hòstia, no me acuerdo muy bien.
És que ara mismo
tengo un...
Una empanada...
Yo soy el expert
en estas películas.
Sí, eso sí.
Si llamo malamente.
Aterraza como puedas.
Si llamo malamente.
¿Cómo que malamente, por favor?
Uy, después os portaré una palico.
Ya sortirá.
Acabemos con la Hammer
porque en el fondo
Fisher sí que intentó
seguir esta especie de saga
y volvió a hacer una película.
Cushing nos repitió con él.
En este caso,
¿sabéis quién pasa a ser Holmes?
Christopher Lee.
Christopher Lee
que había sido
el Baskerville
de la primera de la Hammer
en la segunda
de Terence Fisher
hace de detective.
Pero es que
pensad que
este tío
solo le faltó hacer de Watson
porque después en los 70
hizo de Mycroft Holmes.
Estoy hablando de Christopher Lee.
La hizo en una adaptación
muy moderna
que es la de Billy Wilder
que no entraría
en este clasicismo.
De hecho, no entraría
en este programa
pero ahí la recomendamos
porque es bastante interesante.
Y ya para acabar
ni Christopher Lee
ni Peter Cushing
ni desgraciadamente Warner
que como ya he dejado de entender
a mí me gustó muchísimo.
Si hay un rival
para Basil Radboud
para hacerse con este título
del mejor Sherlock Holmes
tendría que discutir
con Ferran sobre Cushing
pero está claro
que uno de los mejores
Sherlock Holmes
es el televisivo
Jeremy Brett.
Pero aquí ya nos vamos
al año 80
al año 84
es curioso ver
como de esa modernidad
incipiente
que aparece con la Hammer
nos tenemos que ir
a los 80
para volver a un clasicismo.
Pero un momento Adriano
un momento
tú sabes que Carlas
que no estaba hoy aquí
no piensa eso.
¿Cómo que es Sherlock?
No, no, no.
Carlas piensa que es Keaton.
¿Cómo que Keaton?
Michael Keaton
también he hecho de Sherlock.
Michael Keaton.
¿Pero aquí estamos locos o qué?
Buster Keaton.
Buster Keaton
¿Tiene un Sherlock?
En la primera escena
de la pel·lícula
Sherlock Junior
estrenada l'any 1924
Buster Keaton
llegeix un manual
per aprendre a ser detectiu.
La seva feina
consisteix a projectar
pel·lícules
en un cinema
de Califòrnia
i a mantenir
ben net el local.
Però sota aquesta escafandra
s'amaga
un esperit aventurer.
Un esperit
hàbit de misteris.
Dit d'una altra manera
el primer gran Holmes
de la història
del cinema
no és ben bé
el Holmes
que tots i totes
tenim en ment.
És un Holmes
que està aprenent
a ser Holmes.
És un cinema
que estava aprenent
a ser cinema.
Que es descobria
a si mateix.
Això es veu molt clar
en la que probablement
és la seqüència
més emblemàtica
d'aquesta obra mestra
de les vanguardies
de l'etapa muda.
Keaton es queda adormit
dins la sala de projecció.
De sobte
el seu cos
es desdobla
en una mena de
jo oníric
que baixa al pati
de butaques
i penetra
dins la gran pantalla.
Un cop dins
Keaton
ja no és un projeccionista
avorrit
de Califòrnia
que intenta
convertir-se en detectiu.
No, no.
La pantalla
l'ha convertit
en una altra cosa.
En allò
que tant anhela.
En Sherlock Holmes.
o millor encara
el somni
l'ha convertit
en mite
però no exactament
en el mite
que tots i totes
tenim al cap.
L'objectiu
és el de sempre
un robatori
un intent d'assassinat.
En Sherlock
contra el mal
però aquest
és un Sherlock
a contravent.
No perd ni un minut
interrogant
a possibles culpables
seguint pistes falses
o trepitjant-li
els talons
a algun assassí.
Al contrari
aquest és un Sherlock
que ha pujat sobre
l'escenari
per córrer.
Sí, sí
tal com sona.
per córrer.
És un Sherlock
atlètic
una excusa
pel gag
per a la comèdia
slapstick
o millor encara
per a la comèdia
atlètica
cinètica
emborratxada
d'aquell ritme
trepidant
que impregnava
Hollywood
durant les primeres
dècades
del segle XX.
En el fons
no és estrany
que aquesta anàrquica
adaptació
de l'enginyós
investigador
de Baker Street
contingui escenes
on directament
sembla que estiguem
llegint a Conan Doyle
des de la vagoneta
d'una muntanya russa.
El que importa
no és traduir
les pàgines
de l'original
sinó celebrar
la joia de viure
amb un bon xut
d'adrenalina.
La clau
està en el muntatge
en l'esplèndida artesania
de l'operador de càmera
Elgin Leslie
en la precisió
de les coreografies
dissenyades
i executades
per Keaton
sense talls
sense interrupcions.
Ho veiem
en una motocicleta
que es porta
sense conductor
amb barreres movibles
que serveixen
d'ascensor
en un cotxe
que navega
pel riu.
Ho veiem
en un detectiu
que cau de cul
que travessa parets
com si es tractés
d'un dibuix animat.
En definitiva
parlem d'un Sherlock
de la pantomima
de la patacada
que no necessita
cap doctor Watson
només vol provocar
la rialla
a través de l'equívoc
del truc visual
i nosaltres
els espectadors
acabem fent el mateix
que aquell Keaton
en mig endur miscat
que es desdoblava
en una sala de projecció.
Somiar
imaginar
descobrir un món acrobàtic
excessiu
que no té temps
per digerir paràgrafs.
Sherlock Junior
de Buster Keaton
és tot això
un Holmes
que neix modern
atabalat
per la forma
alliberat de codis
i normes narratives
i en aquesta època
de puristes
i fanàtics
que tracten
llibres i còmics
com si fossin
escriptures sagrades
i observen amb recel
tota nova adaptació
que hi ha més sincer
que hi ha més honest
més immortal
que l'anti Sherlock Holmes
de Buster Keaton.
jo tinc dos apunts
a fer
el respecte
del que portem
i del que
de l'adepta
i del que
de l'amor també
però des del Carles
primer
Ferran
no era
hotshots
era
top secret
perdona
sí
top secret
top secret
i segon
estic escoltant
que el Carles
està dient
que si el millor
Sherlock
a més aquest de l'eslapstick
i de la pantomima
és Buster Keaton
no
tots sabem que és
Will Ferris
me caixin
estem parlant
estem parlant
de la pel·lícula
mira us explicaré
estem parlant
de Holmes
and Watson
una pel·lícula
de fa dos anys
de fa dos anys
d'un Coen
que no és
de los hermanos Coen
diria
o potser és el tercer
en discòrdia
si los Coen
han hecho esto
han fet una pel·lícula
paròdica
mira us diré
com ha anat
querida audiència
com que sempre
expliquem interioritats
doncs expliquem
quan estàvem parlant
de fer aquest programa
jo realment
aquesta setmana
tenia molt poc temps
per veure
alguna cosa referent
a Sherlock Holmes
perquè jo és un personatge
que no domino el tot
llavors vaig dir
doncs anem a film
a Finiti
la nostra web de referència
està claríssim
vaig anar a veure
i vaig dir
temàtica Sherlock Holmes
llavors ja la llista
els primers
doncs
òbviament
de Fisher
de Bill Wilder
de no sé què
i vaig dir
hòstia
són pel·lículons
però quina trio
i vaig dir
fem el que jo faria
com a Buen
no cinéfilo
sinó cinéfago
lo que se traga a tot
llavors vaig ordenar
ascendente
des del punt de vista
de nota
i vaig anar
a la pitjor nota
de totes
vaig anar a la pitjor nota
i em vaig trobar
amb aquesta gran pel·lícula
Holmes and Watson
que tenia
mira ho tinc aquí al davant
un 3 amb 2
un 3 amb 2
i quina té
la de
y no es sobre 5
que la gente lo sabe
no no es sobre 10
i la de Madrid
està per allà
crec que és el top 5
del Garci
el pique de Sherlock Holmes
estava entre la del Garci
però vaig dir
jo crec que m'ho passaré millor
para que la penya lo entienda
hay una obra
de Garci
bastante reciente
intentando adaptar
¿no?
a Madrid
perquè vaig estar llegint
crítiques
quan havia decidido
dir
què faig
cap a Will Ferren
o vaig cap a Garci
hòstia
estic allà
perquè em sembla
com una balança
bastant equilibrada
i vaig començar
a llegir crítiques
i vaig dir
hòstia
el Garci
és aquella
que li diuen
la comedia involuntaria
o sigui
a un punt
que li diuen
que és una pel·li
però que la veritat
que és una cosa
com molt obra magna
és famosa per ser la pel·lícula
de las subvenciones
aquella pel·lícula
que es va fer només
pel tema de les subvencions
o això
diu a les males llengües
ah pues mira
sí que él tuvo que pagar
porque si no había un determinado número de
necessitava un número d'entrades
a la gent
que la anés a veure
no hi anaven
i ell va comprar
i ell va comprar
les entrades de cinema
per justificar
he llegado
a los 2.000 espectadores mínimos
para cobrar la subvención
però es veu que no és el primer cop
que ho fa
però bueno
continua Pol
sí
veus aquí no estem parlant
de subvencions
Holmes and Watson
aquesta pel·lícula
del 2018
es va fer sense subvencions
i amb una cara dura
brutal
però jo
em pensava que anava a veure
una pel·lícula
de l'estil
cine malamente
com el que porto
i la recomiendas
no lo peor de todo
jo sincerament
sincerament
i justament que parlàvem
d'aquest estil
de spoof movies
i de slapstick
d'aquestes
de hot shots
de Terració Coma Puedes
és una pel·lícula
que a veure
és una pel·lícula
com tots sabem
com actua el Will Ferrell
el podríem veure
des de Zoolander
jo sóc molt fan de Will Ferrell
us dic una cosa
si us agrada
pel·lis com Zoolander
i això
t'esteula
t'esteula
no no
simplement
simplement us dic
perquè jo
anava amb la predisposició
de ser un nyap
ser un merdot
d'aquests
considerats
i és entretingut
és entretingut
i sobretot
una cosa
és una pel·lícula
que òbviament
parteix
que és una paròdia
del món
no només de ser
és un insult
no no
Ferran
Ferran
però és que tu t'agrada
amb la història
este pol
tío
13 crítiques
negatives
professionales
perquè encara no he posat
la meva
jo o sigui
la balança
4 premios
sí
però sí que és veritat
que hi ha molts
hi ha molts gags
que s'aguanten molt bé
i Ferran
tu que l'has vist
hi ha un música
al final
que a mi
que vaig al·lucinar
la pantomima
la pantomima
vull dir òbviament
és una comèdia
que no us espereu
veure
però us espereu veure
de los ratzis
no de los Oscars
és que os diga una cosa
jo quan vi el cartel
d'esta pel·li
pensava que
el Will Ferrell
com no me tomó
para nada
en serio
este tío
han hecho una pel·li
donde él es Watson
y Holmes
a la vez
i jo me estaba partiendo
perquè és que son
muy parecidos
que aquell any
que va a fer
mi hermana
i jo
que era el mateix
claro
és que el John Riley
este aquí
lo veo que tiene
un puntito
Will Ferrell
total
el John Israele
es un actor
però si ojo
que també surt
Hugh Laurie
que és el Doctor House
que fa el germà
el germà de Holmes
que són tan intel·ligents
que quan es parlen
es miren els ulls
i comencen a fer
com telequinesis
és que és una paròdia
és una paròdia molt boja
de les penes
i no la recomiendas
i no la recomiendas
como cine malamente
la recomiendas
como una buena adaptación
como joya en cubierta
és un híbrid
és un diamante en bruto
no, però és un híbrid
és aquell moment
que tu diràs
hòstia puta
i altres moments
que diràs
bueno, està bé
per condensar
els típics tòpics
de Sherlock Holmes
i de veritat
us ho dic
és una pel·lícula
sempre les bones paròdies
el que fan
és extreure
els prototips
els estereotips
i tot
de les grans figures
aquí us dic
que
si voleu saber
amb profunditat
malament
coses de
Conan Doyle
de Sherlock
i això
no us escucheixen
penada
mirat Holmes
en Watson
ja veig que el Ferran
trebrà aquests 5 minuts
sí, aquests minuts
n'hi ha en fora
bé, de hecho
me parece que
ahora lo interesante
sería ver
si esa modernidad
ha llegado
no solo en forma
de
de paròdia
si esa modernidad
de Holmes
ha llegado
al siglo XXI
doncs sí
seria bo veure-ho
perquè jo
no estic gens d'acord
amb el que
acaba de dir el Pol
però vaja
m'agrada molt aquest piano
perquè podria ser
de Ponaeri
ens ara
podria anar
molt cap a por
és que el suïdor
on llega ara
doncs l'Adriano
ens ha portat
aquest Sherlock
més clàssic
aquest que s'estableix
la imatge
arquetípica
que després
el Pol
s'ha dedicat
a destrossar
la pel·lícula
de Holmes
jo i Cohen
i en Carles
de fet
ens ha portat
el primer Sherlock
modern
en quant a que
no és el Sherlock
però vaja
és muy curioso
ver
como para
estábamos en los 50
no en el 59
perfectamente
podríamos haber llegado
ya a los 60
pero para ir hacia
la modernidad
no hemos tenido
que continuar
hacia los 80
no
hemos vuelto
a los 20 y pico
porque esta película
que nos comentaba
que nos comentaba
Carles
es del año
es del año
26
de fet
es la primera
adaptació cinematográfica
o de las primeras
claro
es que en el mundo
había mucha vanguardia
y es inevitable
por el discurso
que teníamos
pero a vegades
la modernitat
vol dir moltes coses
i jo vull fixar-me
com s'ha modernitzat
encara més
i per què modernitza un mite
a qui va dirigida
aquesta actualització
doncs probablement
els que no coneixen
el personatge
els que no l'han vist
part dels seus
eyegeists
i cada generació
inevitablement
pot ser susceptible
de requerir
una reintroducció
i a més
de forma propera
a les seves sensibilitats
Sherlock i el seu arquetip
mai han deixat
de formar part
de l'imaginari col·lectiu
és cert
però ha tingut èpoques
on la seva figura
ha tingut més o menys
rellevància
en el momentum popular
per exemple
la pel·lícula
de Amblin
del jove Sherlock Holmes
de 1985
on la mà imparant
dels que governaven
el cinema
d'aquella època
Spielbergs
Columbus
Zemeckis
porten el personatge
cap a la infantesa
en búsqueda
d'una emotivitat
i humanització
molt típica
i molt trillada
dels 80
i millor en aquest cas
que aquesta
adaptació
al món juvenil
de Nora Holmes
evidentment
de fet
és curiós
perquè és una pel·lícula
que sent dels 80
on el tema
dels ratings
d'edats
no estaven tan considerats
és una pel·lícula
bastant violenta
i bastant de por
a mi
una pel·lícula
de les primeres coses
que jo vaig veure
de Sherlock Holmes
i jo la segueixo
recomanant
o sigui que
després de Peter Cushing
el millor Sherlock Holmes
és el jove
perquè sí que és veritat
que la pel·lícula serveix
com a introducció
per la canalla
dels tropos
detectives cus
i sobretot ocultistes
però no tant
cap als personatges
de Conan Doyle
de fet
la pel·lícula
no va aconseguir
fer revifar
l'esperit Holmes
ja a les grans masses
si mirem en canvi
els films protagonitzats
per Robert Downey Jr
i dirigits per Guy Ritchie
el 2009 i el 2011
veurem que impera més
l'acció i la narració frenètica
la modernització
aquí es dona
per l'estil
de fet
estem en aquesta època
on l'acció
d'efectes especials
ho ha guanyat tot
tot aquest estil
de lluita
que fan a la Guy Ritchie
és a la Guy Ritchie
aquest de calcular
el tio quan està fent boxa
és el que paròdia
la pel·lícula
que tu has vist
quan pensen
i comencen això
és el que està paròdia
és molt bo
però Ferran
em refereixo
això
entre cometes
ho inventa Guy Ritchie
no
l'invita a callar a millaçac
i ja te l'he dit
és que el Sherlock
sempre tingut
a les llibres
tenia aquest pensament
s'enfrontava a algú
deia vale
li veig les costelles
exposades
però és una persona
que deu passar
uns tants quilos
si li dono el cop
no li faré mal
això ja existeix als llibres
el que passa
que amb la modernització
tècnica
de les pel·lícules
jo dic això
fa uns angles
és que este es un detalle
muy importante
que creo que nos permite
analizar
el clasicismo
de la modernidad
porque es precisamente
lo que va cambiando
la manera d'afrontar
el llenguatge
que esto lo vas a desarrollar
creo en la serie
de la BBC
porque es realmente
donde acaba tomando
un camino muy diferente
sí de fet
ja ens hem avançat
gràcies Adrià
perquè el que en podem centrar
avui és més aviat
en la modernització
amb totes les letres
agafem un personatge
que ha nascut
i ha viscut a cavall
entre el segle XIX i el XX
i el fem operar
com si hagués d'existir
a la nostra realitat
del segle XXI
amb tots els canvis logístics
socials
tecnològics
que això suposa
això ho veiem
adaptacions inspirades
en Sherlock
com podria ser House
que ja n'ha sortit per aquí
House
és una adaptació
de Sherlock
o en versions més directes
com l'americana
Elementary
que també ha sortit abans
on Holmes
ha sigut enviat
als Estats Units
per rehabilitar-se
de les seves addiccions
i Watson
és una dona
interpretada per Lucy Liu
però vaja
en realitat
aquí ja ho hem dit
el que volem parlar-vos avui
és del Sherlock
de la BBC
de Benedict Cumberbatch
i Martin Freeman
i és que aquesta sèrie
estrenada el 2010
a la BBC
amb 4 temporades
amb 12 episodis
més un especial
ha significat
sens dubte
el retorn del detectiu
i el reenamorament
de la gent amb el personatge
creada per Stephen Mofat
i Marc Gatis
coneguts a la televisió britànica
per la seva modernització
d'un altre gran personatge
com és Doctor Who
fan precisament
el que comentaven
agafen el detectiu privat
brillant
i el col·loquen
a els nostres temps
de fet
Mofat i Gatis
estaven bastant farts
de veure com la reverència
mostrada cap al personatge
clàssic
amb les imposicions
i limitacions
de l'època victoriana
feia que la gent
s'alienés
que l'espectador
se sentís alienat
i a més forçaven
a crear trames
cada cop més paranormals
això que dèiem
de la Hammer
que cada cop s'enfrontava
això ja els hi molestava
perquè al final
arriba un punt
que és
i això atraia
una miqueta
l'esperit original
de Conan Doyle
que volia presentar
un personatge modern
amb una visió empírica
i saludable del món
fugint dels dogmes
i tabús de cada època
al segle XIX
Sherlock Holmes
destaca
sobre els seus contemporanis
perquè està més educat
i a més
no està tan pendent
dels puritanismes
de la seva època
que tant els encurseten
és capaç de trobar
la solució racional
dels fets
perquè als altres
tot els sembla màgia
i ell diu
no, no
aquí hi ha una explicació
la superstició
que és producte
de la ignorància
exacte
però clar
el segle XX
on aquesta ignorància
suposadament
s'ha de superar
sembla que destaca més
per ser un dels pocs humans
que es fixa en les coses
i les reté
mentre que els altres
ens hem deixat portar
per la voràgina
i la frenesia
que és la modernitat
no és millor
que els altres
per fixar-se
en el que els altres
no saben
sinó per fixar-se
en els que els altres
ens hem deixat de fixar
o de saber
pot arribar la solució
perquè és capaç
de fer connexions
amb molta més facilitat
que els altres
això fa que Sherlock
segueix sent
aquesta persona
aparentment excèntrica
i
aviam
sembla pertorbada
tampoc ens enganyem
el que passa
que a diferència
del segle XIX
que es considerava
que era el seu caràcter
simplement és que és així
ara té fins i tot
un nom clínic
en aquest segle XXI
i és que el Sherlock
de Cumberbatch
ratlla fins i tot
l'Asperger
o com ell mateix diu
el corregia
els que l'acusen
de psicòpata
és realment
un sociòpata
altament funcional
i aquí ja veiem
jo he dit lo mismo
exacte
totalment
és com allò de dir
lleu retras cognitiu
per no dir
ets un imbècil
clar perquè
un sociòpata
o un psicòpata
tanto da
però lo gracioso
de la expresión
es altamente funcional
és a dir
lo importante
de la psicopatía
no es ser un psicòpata
es aparentar
no serlo
exacte
i ell ho és
i aquí de fet
ja apareix
una gran diferència
entre el Sherlock
clàssic
i el Sherlock
modern
que és la justificació
i l'empatia
del personatge
en el victorià no necessitàvem saber
no necessitàvem una justificació
de per què és com és
s'entén que és el preu a pagar
per tenir una ment tan privilegiada
i activa
que els seus exabruptes
i impaciències
responen a la necessitat
d'estar al 100% mentalment
no?
així és en Sherlock
però
i per això el Sherlock
fa el que fa
sembla que diguin
la gent que l'envolta
i quan resol un cas
doncs
aplaudiments
i reconeixement
com a un heroi
mentre que la sèrie actual
de la que estem parlant
de BBC
ambientada
en aquest món nostre
on els mètodes
de trobar informació
són accessibles
internet
i a més a tot moment
el seu caràcter
respon més
a un egoisme
i impaciència
a patològics
fent necessària
una explicació
dels seus defectes
com a humà
per justificar-los
i tenir així
l'opció d'empatitzar
perquè clar
en el món actual
quina raó tens
per ser com ets
ets un imbècil
directament o què?
així doncs
tenim una sèrie
on la psique
del nostre personatge
té molt de pes
i això fa que la resta
de personatges
també s'hagin d'apropar
a aquest nou estàndard
el Watson de Freeman
la veritat és que
no dista gaire
de tots els llibres
ja que allà era
el cor emocional
dels relats
amb els seus comentaris
d'home comú
i a la sèrie també ho és
de fet actualitzen
els seus orígens
a l'última guerra
d'Afganistan
que ja és curiós
és un muy potente
pot ser la primera guerra
angloafgana
la segona
o la del...
claro porque las novelas
representa que él viene
de la guerra con Afganistan
del 1880
y todo ese
de hecho ese carácter
así tan sensiblón
o tan emocional
está provocado un poco
por los traumas
que vivió en esa guerra
no serà al revés
que a Anglaterra
intenta fer guerra constant
per a veure si surten
noves coses
exacto
hombre por favor
hay una tercera guerra
con Afganistan
però el que
sens dubte
es veu bastant alterat
i almenys
en la meva opinió personal
molt millorat
és el quasi excel·lent Moriarty
interpretat
per el sempre meravellós
Andrew Scott
os han recordat
aquí tenemos
el cura de Fleabag
Andrew Scott
el tío
que era secrestar
aparentemente
de Facebook
en aquel capítulo
de Black Mirror
estamos en un actorazo
el llibre
sabem que
Moriarty
no apareix tant
de fet
només apareix un llibre
com a tal
el del problema final
mentre que la sèrie
s'aprofita
la idea aquesta
ja popular
que Moriarty
és l'arxenemic
que això és una cosa
que s'ha anat creant
després amb aquestes
actualitzacions
i adaptacions
del personatge
per crear una amenaça
constant cap a Holmes
és un professor
que sempre va un pas
per davant
considero que el Moriarty
de la BBC
convertit en una mena
d'assessor del crim
professional
de la mateixa manera
que Sherlock
és un assessor de la llei
funciona de forma
molt més creïble
i més orgànica
que les representacions
anteriors
com els seus crims
són força de
Juan Blanc
en ple segle XXI
amb tecnologia informàtica
i telecomunicacions
al seu abast
el Moriarty
d'Andrew Scott
sembla imparable
i és capaç
de tenir relació
amb tots els casos
del detectiu
de forma més o menys
directa
i aquesta és precisament
la raó
per la que he dit
quasi excel·lent
ja que el fet
d'estar darrere
de tots els casos
que es veuen a la sèrie
com a instigador
o com a perpetrador
funcionaria
les mil meravelles
per crear aquesta
coesió argumental
si no fos
perquè l'última temporada
almenys fins ara
la quarta
jo estic a la tercera
són quatre temporades
ja us dic
que l'última temporada
decideixen fer aparèixer
un personatge
que ho esguerra tot
però tranquil Adrián
que no lleguem
tot i que fa
tres anys
que es va fer
aquesta temporada
és curioso
com Sherlock
en el fons
és una obra
que tu mateix me l'has comentat
que en su origen
en el 2010
esta Sherlock
de la BBC
no impacta
en el mercado audiovisual
impacta
a certs actors
però va ser arran
no sé si et sabria dir
que és arran
d'aparèixer
als Estats Units
que llavors
salta més a la palestra
però és veritat
que aquí a TV3
va comprar els drets
gairebé en simultànic
a la BBC
i no la va veure
ni Cristo
i la van retirar
això passa
la BBC
o com es diuen
el Channel 4
aquests així
fan bastanta sèrie
que és molt potent
però quan ens arriba
potser ja porten
tres temporades
i ens arriba
d'una altra mà
d'altra mano
sí exacte
lo gracioso
que estabas comentando
en relación
a Andrew Scott
y el Moriart
y este de la BBC
es que a mí
en algunos momentos
me recuerda a Joker
o sea tiene algo de Joker
perquè és un
igual que Sherlock
han justificat
aquesta
aquesta psicopatia
no psicopatia
sinó el fet
que pugui ser una mica
espérgica
altament funcional
sí que és veritat
que té punts d'espérgica
tot i que
potser la comunitat
científica aquí
vindria
un moment
que Sherlock
no és espérgica
directament
Moriarty
és un psicòpata
és un psicòpata
totalment
un psicòpata
tot i que és
altament funcional
però clar
en una direcció
totalment contrària
com deia Adrià
no fa tres anys
va així que tranquil
que no desballaré gaire
de quin personatge
em refereixo
tot i que me'n moro de ganes
ja que aquesta quarta temporada
és la que va fer
que parlés
l'amor incondicional
perquè jo tenia
amor incondicional
per aquesta sèrie
i m'agradaria poder explicar-me
però no
no ho faré Adrià
amb ganes de quedar-me
en el capítol especial
que és l'último
de la tercera temporada
i que m'he encantat
Només dir
que l'aparició
d'aquest personatge
significa la denigració
del potencial
que Moriarty
havia acumulat
en les antideus temporades
i fa fins i tot
certa vergonya aliena
que els creadors
semblin tan convençuts
que han fet una generalitat
perquè tu estàs veient
la temporada
i es nota
que s'agraden a si mateix
i està cerrada ja
o sigui la quarta
és l'última segur
teòricament
sí s'ha parlat
d'una cinquena
però clar
estem parlant
de fa tres anys
i el Benedict Converbe
que ara és
un Doctor Strange
ho té una mica difícil
de tornar a fer-ho
de fet tornem
als creadors
Moffat i Gatis
hòstia perdona eh Ferran
però és que
Moffat i Gatis
Gilet i Piget
i com eren los otros
el Brunson and Benson
exacte
m'encanten estos tàndems
però tornem
i tornem a Moffat i Gatis
que per cert Gatis
aquest és el que interpreta
Mycroft a la sèrie
és un dels creadors
hòstia no ho sabia
de fet es nota
que es dona línies
a si mateix a vegades
perquè Mycroft a la sèrie
és un dels grans
doncs aquests creadors
si bé les seves intencions
inicials de modernització
del personatge
eren pures
inclús per criticar
la reverència
aquesta que dèiem
el classicisme
doncs van acabar parint
un dels xerlocks
més adequats
pels temps que corren
a mesura que abans
la sèrie
el que veiem en realitat
són les seves grapes
i els seus egos
per tot arreu
si veus altres obres
d'am 2
a nivell guió
sobretot
ja es detecten
certs patrons
que si bé funcionen
a priori
amb xerlock
acaben convertint
la seva fórmula
en previsible
i fins i tot
manipuladora
hipoconesta
esto lo confirmo
yo estoy muy de acuerdo
con lo que dices
siento que es una serie
muy manipulada
i és que el misteri
aquest gran eix central
de les novel·les detectivesques
òbviament forma part
del cor de qualsevol obra
de Sherlock Holmes
o són novel·les
de misteri
el problema
és que en un misteri
un misteri ha de ser resolt
però no només pel personatge
sinó per l'espectador
o el lector
o l'oient de ràdio
forma part del joc
el que s'entra
quan es crea
una obra de detectius
claro
i esto tiene relación
con lo que comentabas
de las pelis
de Guy Ritchie
y Paul
en el fondo
claro
en el primer Sherlock
bueno en el literario
es evidente
porque tienes mucho más tiempo
para ir entrando
en la situación
y acabar empatizando
con el Holmes
o con sus descubrimientos
después en la adaptación
de las películas
se parte del silencio
y de la observación
y esos detalles
que él está valorando
se te van disponiendo
como espectador
para que tú vayas entrando
un poco en la sintonía
de ese final desenlace
claro
después Guy Ritchie
sabe utilizar muy bien
su discurso
esta manera de pausa
su discurso cinematográfico
que aquí también comentamos
con la película
de Gentleman
que todo el mundo conoce
es ese tiempo dilatado
ese tiempo pausado
con mil perspectivas visuales
que nos hace entrar
en todo lo que se está moviendo
en ese específico momento
claro
eso funciona muy bien
para Sherlock
porque cómo entender
la capacidad analítica
de Sherlock
si no es con un tiempo dilatado
es que es poden criticar
molt les pel·lícules de Ritchie
però des d'aquest punt de vista
del misteri
està molt bé
perquè ell utilitza
el seu llenguatge
per deixar clara
aquestes claus
el fet de
el que necessites
per poder resoldre
un misteri
és informació
i la sèrie
precisament
la sèrie
és víctima
del seu propi artifici
on el muntatge
o la omissió
deliberada de elements
durant el devenir
de l'episodi
deixa l'espectador
sense informació crucial
per poder dexifrar
l'anigma
junt amb els personatges
però resulta que
en Sherlock
més endavant
sí que s'havia fixat
en aquella carta
al paraigüer
del rebador
de la casa de la víctima
on les inicials
apuntaven directament
als sospitós
quina llàstima
que l'edició
i la realització
del director
ens amagués
aquest detall
a nosaltres
te lo cuenten ja
que ell dius
ah vale
a mi em fa gràcia
que m'ha recordat
en Hola Holmes
te recordes aquell moment
que ella
va recordant
aquella mini reunió
que té sa mare
i comença a veure
els detalls
però fins i tot
està millor fet aquí
que la sèrie
això és com
us en recordeu
en les pel·lis aquestes
dels 90-80
que diu
amplia-me la foto
i amplia
i és amb el píxel perfecte
doncs aquí és el mateix
una miqueta sí
però
ella de cop
troba sa mare
que està
a una mena de
col·lectiu
d'altres dones
que estan
preparant alguna història
en plan
secretisme
ocultisme
i ella
en aquell
fugaz
moment
fa una repassada
tot
saps
fa allò
memòria fotogràfica
però que mentalment
també pot ampliar
aquell plànol
però amplia
el plànol
amplia un plànol
sobre una taula
l'amplia
fins al punt
de poder arribar
a llegir
l'alma
cervelló
del mapa
però per exemple
en aquest plànol
que dius
es veu una criada negra
que tu quan has vist
el plànol general
diguéssim orgànic
no t'hi has fixat
però hi era
i això a la sèrie de Sherlock
és un exemple
que li he donat
a l'Adriano abans
hi ha un moment
que ell detecta
que una dona
portava una maleta
que no es veu enlloc
perquè té unes esquitxades
de gotes
d'aigua
a la mitja
a la pantorrilla
el tema és que tu
com a espectador
no t'ho han ensenyat
t'ho diu el Sherlock
i un cop t'ho ha dit
t'ensenya en el plànol
i dius
no és veritat
no hi era
a mi és que me recuerda
los guiones estos
de Mateo Gil
después dirigidos
por Amenábar
donde
no es que tú
estabas crionizado
te moriste en el año 80
i te enteras de esto
tu ets un detractor
d'aprendre
bueno
jo odio que me tomen
el pelo a ese nivel
es decir
está claro que el cine
está hecho
para que me manipulin
y para que disfrute
como me manipulan
pero en Sherlock
como estaba comentando
Fernan
creo que se juega mal
con esa superioridad
del personaje
en relación a l'espectador
clar
és que tampoc ajuda
precisament
al procés
quasi sobrehumà mental
que té Holmes
que té un discurs
que gira 180 graus
diverses vegades
durant la deducció
o fins i tot
analitza dades
que no importen
de la mateixa manera
que les solucions
llavors no saps bé
en què t'has de fixar
clar que això també és veritat
que podria justificar-se
dient que així
és com et sents
com el Watson
al seu costat
en plan
uah va tan ràpid
però clar
el problema
és que quan analitzes
l'episodi
i dius
hòstia l'episodi
ha sigut més intel·ligent
que jo
tu te n'adones
que sobretot
ha sigut gràcies
que t'han ocultat informació
i que te l'han tirat
a la cara
tota l'hora
amb el que en realitat
no és que tu siguis
un inepte de pensament
i això
jo crec que només
podem fer culpables
s'ha de pàtina
d'intel·ligència
el que en realitat
és un truc de màgia
o un trilarisme narratiu
és el que criticàveu
de Nolan
és que és totalment així
acostumen a fer girs
que prometen
un gran pay off
en futurs episodis
però que sovint
acaben resolent
off screen
o directament
amb una broma lleugera
com per exemple
la mort i resurrecció
de Sherlock
es tracta com una broma
de fet
no donen ni el temps
perquè tu penses
que les novel·les
Sherlock mort
i van passar 3 anys
a la ficció
però a la realitat
la gent va haver d'esperar
10 anys
a saber que havia passat
i tampoc sabien si ho sabrien
en canvi la sèrie
no és que s'esperin
a la següent temporada
d'aquí dos anys
no no
l'episodi acaba amb Sherlock mort
i l'escena abans dels crèdits
és Sherlock viu
no estàs donant
confiar
no et creus a l'espectador
creus que l'espectador
és idiota
bueno y lo que demuestra
que también
el espectador del siglo XXI
parece que está
esperando precisamente
lo que hablábamos con Nolan
ya que lo ha sacado
que me compliquen la vida
que me hagan parecer tonto
y aun así disfrutarlo
me da la sensación
de que el espectador
hoy en día
es mucho más manipulable
y busca ese artificio
que también está un poco
provocado por el gran
artificio en el que vivimos
¿no?
També una cosa
perquè anar acabant
sembla que jo ara
vulgui destrossar la sèrie
i no és exactament així
ja us he comentat al principi
que és una sèrie
que adoro
o almenys adorava
fins que va passar això
de la quarta temporada
i és que
invitaron a tu ex
jo puc entrar en un joc
trampós
si m'ho estic passant bé
de fet per això
sempre critico
i ho sé ben
tu saps que
i sé ben
el club de la lucha
que sempre dic
que no és una pel·lícula
algun dia ja en parlarem
perquè es tramposa
jo puc entrar en un joc
trampós
si m'ho estic passant bé
però si de sobte
fas un moviment
que posa
en un nou context
aquella diversió
i fins i tot
la menyscaba
doncs tenim un problema
i és que hi ha molt
a disfrutar
realment
a la sèrie de Sherlock
actors esplèndids
la veritat
diàlegs trepidants
frases molt citables
d'aquí fins a l'eternitat
l'ambientació està molt bé
l'actualització
és molt súplica
jo crec que la grandeza
d'aquesta sèrie
és l'actualització
el saber llevar
por ejemplo
cuestiones como lo que hablábamos
del Pedro de los Baskerville
que lo hemos visto en el clasicismo
lo hemos visto en la Hammer
y usted
y trasladarlo al siglo XXI
y que funciona
els telèfons mòbils
com utilitza
el que les novel·les
eren cartes
que tardaven dies
en arribar
allà
no poden fer això
i som molt conscients
que han d'utilitzar
la missatgeria instantània
crec que ho saben
de fet
no és la primera cosa
que ho fa
però sí que tothom
identifica Sherlock
com el punt
de com representar
un missatge de text
en pantalla
és per Sherlock
mira Ferran
a la pel·li de Will Ferrell
hi ha un moment
que es fan un selfie
amb una màquina
fotogràfica
aquestes antigues
amb un pal
i la reina d'Anglaterra
li diu
bueno
me mandaràs la foto
i diu
sí
en plan
sí sí
en una setmana
te llega
por caramba
la decisión de Paul
ha sido
hay tantas buenas pelis
que me voy a ver
la peor
i así de alguna manera
perquè sé
que no l'haureu vist
bueno
en definitiva
que jo almenys
crec que cal agrair
per part dels
que ens agraden
els misteris
els detectius
i sobretot
Sherlock Holmes
aquesta sèrie
ha fet resurgir
el momentum
de Sherlock
sobretot
és degut
a aquesta sèrie
ni a Elementary
ni a Nora Holmes
ni a Gaby Hitch
espera que no
la Holmes pot ser
que els nens
i sobretot les nenes
molt petites
guanyin interès
i això també
ho hauríem d'agrair
i escolta
si això fa que Sherlock Holmes
segueixi entre nosaltres
doncs jo encantat
sí
bueno nois
hem parlat massa ja
de Sherlock
de los Sherlock
però sí
una hora i mitja
però hem parlat molt
i hòstia
i no hem parlat
del gran detectiu
potser inclús
paral·lel
en el sentit d'importància
hem parlat
hem parlat molt
però hòstia
no hem parlat
del gran tibut
no
el gran homenatge
que ja existeix
un detectiu
que jo crec que
no necessita massa
d'ajudants
en el sentit de Watson
bueno
més enllà d'artil·ligis
l'inspector Gadget
i sobretot un cap de turc
allò adormidet
voleu-nos ahaiar
voleu-nos ahaiar
no no
però sí que ens apropem
a l'animació
ah bueno
el tio Conan no
clar que sí
el coneixeu no
Conan por Conan el bàrbaro
no
exacte
ara ho veurem
però bueno
recordeu
el tio Conan
recordeu com comença la cosa
prefereixo crec que no explicar-vos-ho
sinó que ho faci ell mateix
em dic Shinichi Kudo
vaig a l'institut
i soc un detectiu brillant
famós a tot el país
però un dia
uns delinqüents
em van donar un verí
i vaig passar a ser en Conan Edogawa
potser soc petit
però tinc una intel·ligència de 17 anys
no hi ha capador que em superi
i soluciono tots els casos
bueno bueno bueno
detectiu Conan
aquests que no té rival
ni té àvia
com hem pogut escoltar
a mi m'agrada molt
detectiu Conan
però no recordava
l'opelant
que és això de
tinc 17 anys
i ningú n'hi ha fet la ostra
i a més quan fa el canvi de veu
és com
vés-te'n a casa
a més li fotien moltes colleges
i dic que
menescudes
a veure nois
ja sabem
de què va
si no us explicaré
Conan
crec que tothom sap
a nosaltres evidentment no
però potser a l'oci
no no no
perquè em refereixo
és aquella història
d'aquell adolescent
ja ho ha dit
no súper detectiu
que en un moment
de fet el primer capítol
està en el part d'atraccions
ja ho he portat
el primer còmic
si ho voleu mirar
una mica
Adrià no
culturitza't
una miqueta
jo havia arribat
a veure detectiu Conan
però és el que li he comentat
al Pol abans
no podia amb el personatge
tan infantil
tot i ser molt llest
i molt deductiu
hòstia
el seu to de veu
ja
clar
sí sí sí
aquí ens va arribar en català
òbviament
per TV3
però que
estem parlant d'aquella història
d'aquell detectiu
juvenil
per dir-ho així
però que és un puto crac
que de cop
els homes de negre
l'agafen
li donen una mena de
una pastilla era
o un líquid
no crec que li fan
veure un líquid
crec que era alguna cosa així
i que a partir d'aquí
es fa petit
es fa petit
i el que passa
és que
què ensenyales Adrià
sí clar
clar clar
una viñeta
donde sale Sherlock Holmes
home Adrià
t'he donat un còmic
que la portada
crec que és més il·lustratiu
que la portada és directament
però la pipa no l'està fumant
i no treu fum
us recordo que
no estem gravant vídeos
per YouTube
no veus
tornem
no a veure
és la història d'això
es fa petit
i a partir d'aquí
ha de combinar
la seva vida
de detectiu
sent nen
i alhora
intentant perseguir
aquests homes de negre
per intentar revertir
aquest procés
i tornar a ser adult
a partir d'aquest punt
doncs
s'uneix
al Kogoro Mouri
al Kogoro Mouri
a l'Aran
a tot un seguit
de personatges
al Kogoro
que és aquest pare
de l'Aran
que és la seva millor amiga
diguéssim
quan era
era la seva parella
no de fet
bueno era una cosa
estaven a punt
era allò
sí
és que jo tenia
6 anys
6 anys
representa
que el cuerpo
s'ha fet petit
a 6 anys
en un cuerpo
de 6 años
el intelecto
de un niño
de un adolescente
de 17
pero realmente
su imagen
m'agrada molt
l'intel·lecto
de 17
quan nosaltres
estàvem als 17
érem uns filles
normales
doncs què passa
que llavors ha de fer
totes aquestes compaginacions
amb la seva vida
llavors utilitza la figura
aquest Kogoro Mouri
que és el que us deia
que és aquest personatge
a partir d'artilugis
com s'ha fet
aquell rellotge
que dispara
aquelles agulles
que dormen
i no pot anar
a la policia
i dir-li
jo sé lo que ha pasado
señor gente
i l'agrada fe
a través d'aquest personatge
és molt propi
de Sherlock Holmes
en el fons
aquí no l'hem comentat
però clar
sobre todo
en les noveles
i en les primeres
en les primeres
muestras cinematogràficas
Holmes
aún no té
ese liderazgo
i ese ego
de por exemple
de la serie de BBC
i clar
aún depende
de la fuerza
del orden
de Scooby Yard
també us diré una cosa
aquí segueix
l'ego està
perquè ja hem escoltat
cada díu Conan
tinc l'intel·lecte
però és que també té
una gran frase
que sempre diu
que potser hi ha
molts punts de vista
del cas
però només hi ha una veritat
això no ho diu
però jo la tinc jo
això és el que li falta
de coletilla
perquè realment
és el gran veritat
però és el gran tributo
perquè ara ho veurem
però també és veritat
que inclús és molt empanada
tot plegat
el detectiu Conan
hòstia
des del 94
còmics
sèrie d'animació
en català
pel·lis també doblades
en català
que ja ara parlarem
videojocs
que crec que no estan doblats
en català
però això vol dir
que ha agradat moltíssim aquí
hem dit abans
que encara continuen
tant els còmics
com la sèrie d'animació
sí, sí, sí
van per la 24-ena temporada
això és Monster 2
un mogollón
un mogollón
i ja de tot
o sigui ja us dic
una gran empanada
que us podríem fer
un esbeziador
que no farem
però bueno
sí, ja
és un detectiu
i em direu
hòstia
però no només el portem aquí
perquè és un detectiu
com Sherlock
no?
nois
jo hem fet una pregunta
no, no, no
ara
és que no hagués portat
la fletxa
és que nois
claro que si se llama Conan
és que nois
d'on ve
d'on ve del tio Conan
com et dius?
em dic així
vull dir que
què?
bé
em dic
Conan
em dic Conan
de Dogawa
Conan?
quin nom tan estrany
és que el meu pare
era un fan
d'en Conan Doyle
ah
aquí és on
entreu el meu
ah amigo
per aquí entra
però a la vez
però
por otro lado
aquesta és la raó
per la que el pots portar
Conan
exacta
jo sempre en pinces
no, porque está claro
que la estructura
ahora lo explicarás
pero la estructura
de detectivesca
que tiene esta serie
de animación
es claramente
fruto
o parte
de la obra original
de Conan Doyle
és molt graciós
aquest moment
perquè aquest moment
és el primer capítol
no, crec que és el segon capítol
que és quan
es troba ja de nen
entre el despatx
del Kogoros
i de la Ran
que és aquesta amiga nòvia
que té
i és quan el pilla
el pilla i li diu
hòstia, qui ets tu?
és allò
se veu allò típic
dels dibuixos
que miren a un cantó
i el primer que ella ja
no ho agafa
sempre me'n recordo
sempre me'n recordo
de Padre Família
que el pita de Griffin
i diu
soy pi, ten
i un grifo
i un grifo
però una pregunta
perquè és lo mateix
perquè claro
por otro lado
és a dir
hòstia, que nombre tan raro
Conan
ah vale
que viene de Conan Doyle
però por otro lado
en las series
de animaciones japoneses
tenemos varios Conan
o sea, bueno
el Conan de Hayao
sí, no
els japonès us tenen
una fixació
amb el personatge
per què?
per què que no amb Conan?
no Conan
primer perquè estan obsessionats
amb Richard Holmes
el personatge del detectiu
els hi encanta
però els hi encanta
el fet Edogawa
d'on ve la paraula Edogawa
però clar
Ogaawa
o Ogaawa
escolta això
hi ha una altra història
que és
qui és aquest Ogaawa?
o sigui, aquest Conan
Edogawa
no, Ogaawa no
això és Kimio
Edogawa
Edogawa
Edogawa
hi ha un altre atribut
exactament en el seu nom
que és
Rampo Edogawa
que qui és?
és el creador de
Kogoro Akechi
que és un detectiu
fictici japonès
que a més que és
el mateix nom que rep
aquí ja comencem
amb les curiositats
del detectiu Conan
i tots aquests grans tributs
no?
que és
el personatge
aquesta mena d'investigador
que ell fa servir
com per donar veu
a les seves deduccions
que és un
és el típic detectiu
que és un desastre
però que es diu
Kogoro Mouri
llavors ja és un doble joc
entre Edogawa
entre Kogoro
o sigui aquí comencem
al final tenim
la realitat occidental
i la realitat nipona
sí, sí
però que l'obsessió
que tenen pel món
detectives
i Sherlock Holmes
per tant
amb Conan Doyle
és molt alta
això és cert
totalment
i si us porto
un detectiu Conan
és perquè realment
està plegat
és un fanficion
per dir-ho així
està plegat
plegadíssim
de curiositats
en respecte
o sigui
a la que investigues
una mica
de curiositats
de Detective Conan
surt de tot
el respecte
de Conan Doyle
i de Sherlock
per exemple
ja sense anar més lluny
la portada
del primer còmic
que us he portat
és literalment
és un niño de 6 años
fumando pipas
fumando pipas
exacte
com hauria de ser
és muy japonès
no però a l'hora
per exemple
quan tanca
cada capítol
de la sèrie
d'animació
surten els xavals
al final de tot
tots posats
que és allò
de la lliga
dels detectius
surten tots vestits
del detectiu
que era aquest
que comentàvem
amb la gorra
de cazador
amb el diestal
està ple
però és que a més
per exemple
els personatges
de la sèrie
viuen a Beika
que sabeu què és això
la pronunciació
japonesa
de Baker Street
Baker Street
clar
és que està ple
està ple
i després
aquest comentari
que deies tu
que el Conan
parla a partir del Cogoro
com aquest personatge
que també tenen
el que comentava
el que comentava
que no ha acabat
és que Sherlock
de alguna manera
en els seus primeros
ejemplos cinematogràficos
encara depèn
de l'estrade
el oficial
de Scott Lager
entonces
muchas veces
él provoca
con sus comentarios
que no sea
él quien descubre
los casos
sino que sea
el propio l'estrade
va guiando a l'estrade
perquè dé la solució
a la que él ha llegado
que és el que fa el Conan
exacte
i després
un altre personatge
que és la mare
de Conan
o sigui
de Yukiko Kudo
doncs està dibuixada
i animada
tant al còmic
com a l'animació
prenent de base
en la que és
la idea
d'Irene Adler
la mujer
exacte
llavors a més
és aquesta actriu
que surt sempre
sí perquè a més
la Irene Adler
dels llibres originals
era actriu
cantant d'òpera
i aquí fa el mateix
exacte
clar tot és un cúmulo
sí que és empanada
la gran empanada
és que inclús
la propa sèrie
fa referència
a una altra sèrie
d'animació
que és la que
hem estat parlant
de
de la de
Sherlock Holmes
perquè hi ha un personatge
que és Kaito Kid
que a més
aquí hi ha una altra sèrie
que també té el mateix creador
que per cert no hem dit
que és
Gosho Aoyama
Aoyama
que després té aquest
Kaito Kid
que és aquest
ladrón de guante blanco
mig
mig
mig
mig magó
mig
amb aquests barrets de copa
tota la roba
és la mateixa roba
amb capa blanca
i tot
que el Moriarty
de la sèrie d'animació
i sabéis que
esa ropa que lleva el Moriarty
esto sí que és muy empanada
aviam aviam
és Arsene Lupin
però l'original
el original
Arsene Lupin
que no viste como tal
que no és un kinky
con patillas
exacto
però la vestimenta original
del personaje
de Arsene Lupin
el gorro blanco
chupa blanco
con el
con las gafas
con el monóculo
ah bueno
el Kaito Kid
de fet porta monocla
o porta las ulleras
porta
hostia
yo crec que porta monocla
no no no
portes aquellas ulleras
que són allargadas
como de pitch
espera un moment
això ho hem de tenir
cuidado
perquè potser estan descrivint
al de Sailor Moon
al noi
al noi de Sailor Moon
que també porta
que traje blanc i ulleras
ojo no ens liem
però bueno
no no no
el con el
sombrero de copa
no no no
tens raó
és un monocla
però si és que el de les ulleras
així
és el Sailor Moon
més empenada
bueno
però és que ja la gran referència
és que la sisena peli
de detectiu Conan
penseu una cosa
que Conan la tira de pelis
de temporada
es té 24
posar pelis
imagineu
encara té 6 anys
el Conan
és clar
això també són
els típics tòpics
de les animacions
que el xaval
l'arran segueix
anant a l'institut
el mateix
el tempo no passa
és un tempo
detenido
però sí que és veritat
que hi ha una grandíssima referència
en aquesta pel·lícula
la sisena pel·lícula
que es diu
El fantasma
de Baker Street
anava a dir
Baskerville
hòstia
de Baker Street
és una pel·lícula de veritat
jo no l'havia vist fins ara
per preparar el programa
flipant
o sigui
a més combina una cosa
que és molt empenada
que és
ells van aprovar
a tastejar
en un gran esdeveniment
van a tastejar
un videojoc
en realitat virtual
per transportar-te
a diferents èpoques
i una d'aquestes èpoques
és Baker Street
és Baker Street
és l'època
per resoldre
qui és
Jack Lesbodalla
el destripador
però això arriba
bastant
o sigui
bastant tard
vull dir que
en el fons
m'estàs dient que és una sèrie
que comença el 94
i aquesta pel·lícula
la pel·lícula
ara mateix
m'ho d'ha mirat
ho busco
de quan era
però
realment
el que vol dir
és que no han tingut necessitat
de tirar del material
en tota la seva trajectòria
de tirar dels orígens
està ple de detalls
s'ha de dir que Conan
no és només
òbviament
ell central és Sherlock
però és que
em sembla que gairebé tots els episodis
almenys de la sèrie
comencen que ells van a fer
una cosa mundana
en plan
anem al parc d'atraccions
anem al supermercat
i sempre hi ha un crim
que això és la fletxa
la fletxa
és la senyora gran
que està allà
simplement mirant les obres
i algú cau de l'obra
de fet això és el que li diu
a l'altre inspector
sempre li està dient
al Kogoro
i a l'Arran
diu
no sé com és
però sempre que hi ha un crim
vosaltres esteu a prop
doncs mira
el 2002
la pel·lícula
que us estic dient
oh realitat virtual
el 2002
sí sí sí
i de veritat
us animo a buscar-la
perquè realment
és una passada
i a més la podeu trobar en català
online
o sigui
cap allà que aneu
i després
cap allà que aneu
no podem deixar
un altre gran referent
de banda
que és
la cafeteria
i ja no estem parlant
de Sherlock
la cafeteria
davant del despatx
on estan ells
sempre investigant
del Kogoro Moury
es diu
Hércules Poirot
hòstia
Hércules Poirot
Hércules Poirot
estem parlant ja
d'altres grans
com Agatha Christie
s'estrenarà
una
una Orian Express
aviat
Kenneth Branagh
Déu-n'hi-do
quantes portem
jo diria que Kenneth Branagh
ja n'ha fet una
Déu-n'hi-do
les referències aquí
perquè tenim
la Dogawa
com a Kogoro Akechi
el Conan
Hércules Poirot
o Hércules Poirot
Agatha Christie
no no
clar
aquí el creador
es té molt una infantil
es fa fer unes contes
nobles
agafant els típics
a més
no hi ha un
un estereotip
supermercat
sinó que
realment
funciona per si sol
detetiu Conan
no és aquell
aquell tribut
del qual necessites
saber
sí que és veritat
que la pel·lícula
de Baker Street
està ple de referències
de fet hi ha un moment
que arriben a Baker Street
pròpiament
per anar a buscar Sherlock
perquè els ajudi
i no hi és
no hi és perquè
és un
no sé si era un 30 de setembre
no sé què
i el propi Conan
diu
hòstia allò que soc un expert
i que m'encanta
i que llegi molt de Sherlock
diu
clar
aquell dia
estaven resolent
el perro de Básquer
és una
és una nada d'olla
de veritat
si sou fans
és un fab fiction
si sou fans de Sherlock
i inclús no heu vist mai
te diu Conan
aneu directament a la pel·lícula
perquè és
és l'hòstia
és l'hòstia
encara no tinc la si és més bona
aquesta o la de Will Ferrell
quina em recomana
jo faria un tàndem
jo faria una sessió
muerte por Kiki
però mira
ja que acabàvem parlant d'Agatha Christie
jo
sí que és veritat
que
és una sèrie
que
la del tio Conan
que
està dirigida a un públic
juvenil
no
allò
no infantil
però juvenil
però hòstia
si l'heu vist aquí
és una sèrie
inclús el còmic
jo recordo el còmic
és
és bastant adult
en el sentit de
no només temàticament
sinó que
la violència
sí que és veritat
que aquí ens arribava
la part d'animació
aquesta
sí
com podia passar
en bola de drac
aquí
ara
les morts de Conan
hi ha censura
no
és que a veure
al Japó
ja ho hem parlat
a diversos programes
d'empanada
la mort
i la violència
forma part de l'infant
sí
i inclús el sexe
però és veritat
que de Conan
la sèrie
jo com més recordo jo
són aquells ulls
parats dels morts
sempre
quan es veia el cadàver
era claríssimament un cadàver
no
o sigui
els cadàvers
podien estar
tacats de sang
però el moment de la mort
és a dir
per exemple
el primer capítol
tu el recordaràs
potser Ferran
que és el moment aquest
abans que sigui ja
ell
un infant
diguéssim
però que és
estan a una
un par d'atraccions
i li lliguen la corda
quan estan dins del vagó
com una muntanya russa
li lliguen el cap
en un túnel
a un dels tios
li lliguen
com una mena de
com es diu
com un ancle
de vaixell
i li arrenquen el cap
amb la velocitat del vagó
i es veu
un raig de sang
hi ha un raig de llum
en cotes de sang
llavors veus un
el snap
com si sortís
a la Tarantino
tot un
tot un humol de sang
però surt llum
i veient aquesta pel·li
de Baker Street
hi ha un moment
que és la punyalada
que és el senyor que ha mort
quan li treuen el ganivet
el ganivet
emet llum
en cotes de sang
això és censura
o això és així
originalment
clar
aquí
bueno
vulguis o no
és censura
vingui don vingui
però bueno
és una cosa
autocensura
decisió artística
o censura
però sí que és veritat
que ja us dic
és un tema
el gaudeix allò
tant joves com adults
però inclús
mireu si és
si és adult
que jo recordo
no sé si era l'any passat
o l'altre
que van estrenar
com a mi
amb l'última pel·li
que havien tret
cada any em sembla
que en troben una
doncs la de l'any passat
que era absolutament política
era una pel·li
d'un assassinat
com ho sempre
però que era
tot en base
a la política
de Japó
i com aquella
de Shingo Zilla
que la pel·lícula
és tot política japonesa
i llavors
això recordo
estar a la sessió
a la sessió matinal
d'un diumenge
veient aquesta pel·lícula
al cine
doblada en català
i veies
tots els nens allà
i abans de començar
la pel·lícula
pensava
és que clar
portar nens molt petits
a veure
de dir un Conan
ojo
però és que la pel·lícula
era totalment política
i tots els nens
els veies amb una cara
de no siga tant en re
on està el meu Conan
que xuta pilotes
super explosives
en los 17
o en los 6
no?
perquè clar
representa que
el intellecto
de uno de 17
però la imatge
de uno de 6
que les brometes
i el slapstick
funciona
perquè això
ho has dit ara
que no me'n recordava
el Conan
té allò
que xuta super fort
sí sí
té tot de gadgets
o sigui
el rotllo
inspector gadget
té molts gadgets
un és el de dormir
que su arma
no és una pistola
és xutar
una pelota de futbol
molt fort
poden ser qualsevol cosa
inclús jo què sé
imagineu
si hi ha un cap tallat
potser el xutarà també
deixeu-lo anar
el David Conan
i res
que jo és una sèrie
que sincerament
una sèrie
uns còmics
inclús uns videojocs
que recomano totalment
que sempre va bé
recuperar
i a sobre
que els tenim doblats
en català
que què volem dir més
i crec que siguen
ara en el 2020
van a presentar
no sé si la que estaves comentant
tu
just l'anterior
que tenia este caràcter
política
era la del 2019
però sí que és cert
es va estrena
fa relativament poc
no?
sí, sí, sí
ara tens la de Scarlett Bullet
que és la del 2020
és que cada any
treu una pel·lícula
així que la recomanes
jo també la recomano
home, tu també la recomano
perquè la teva infància
la teva infància
és Sherlock Hound
exacte
però la infància
de gent més
més de l'edat del vol
és Conan
no, no
i hay que darle a todo
i como lo he dicho
cada Sherlock en su sitio
doncs aquí hem arribat
¿qué es cou?
benvinguts al programa més llarg d'Empanada Colterrat
como me gusta
Sherlock Holmes
acabem amb agenda, nois
claro que sí
pero yo estaba dudando
apunto películas relacionadas
con Sherlock
para que la gente
haga los deberes
y esta es la agenda
que les imponemos
o no
o hablamos de realmente
los estrenos cinematográficos
a estas alturas de tiempo
ya me da igual
es una pregunta retórica
sí, exacto
yo me lo hice
y yo me lo como
no, realmente
vamos a hablar
de los estrenos
que están ya en cartel
porque por ejemplo
hay esta película
que tiene que
esta creo que
tiene que llegar
en una semana
que es la de Rifkin's Festival
una película de Woody Allen
un poquitillo floja
después tenemos
la ópera prima
de Viggo Mortensen
Falling
y oye
esto sí que me ha sorprendido
Abel Ferrara
ha llegado también
con un estreno
no sé si has visto
de qué os hablo
yo vaig escoltar
que
no ben bé
la sinopsi
pero que
traía una película
y Abel Ferrara
que la tinc al cap
com a
aquella película
de las violaciones
era la de Miss
el sé tío es un grande
siempre italiano
cine indie
tiene
la del entierro
que para mí es una maravilla
pero realmente
ahora viene con una película
que se llama
Tomaso
que narra la historia
de un artista estadounidense
que interpreta
William Dafoe
que en este caso
está viviendo en Europa
y bueno
a partir de ahí
ya os podéis imaginar
el mundo complejo
de Abel Ferrara
l'han dejado bastante bien
l'han dejado bastante bien
no sé si la setmana passada
ja vam dir
que s'ha estrenat
La mort de Guillem
la pel·lícula aquesta
de Carlos Marques
Marcet
que va ser el dia 25
esta es tan cartella
que la podéis ir a ver
és una pel·lícula que té bona pinta
que té molt bona pinta
doncs a nivell de sèries
el més important jo crec
que hem de destacar
és que aquest diumenge
aquest 27
s'estrena en els dos primers episodis
d'avui
que seran total
de Patria
a HBO
de Laito Gabilondo
que adapta aquesta novel·la
de Fernando Aramburu
i que va debutar
a On Adriano
a Sant Sebastián
hòstia és verda
ara es fa molts capítols
ara es fa molt més
no com
no com amb el
Binding Rem
que puso el tercer i el quarto
que puso el tercer i el quarto
i una cosa
que a mi m'ha pillat per sorpresa
perquè mira que m'agrada
que torna Fargo
la quarta temporada de Fargo
a Movistar
protagonitzada
per Chris Rock
i passarà a Kansas City
als anys 50
no he volgut saber més
perquè en Fargo
sempre prefereixo
que em pilli per sorpresa
i he trobat una curiositat
Adriano
que tu me'n recordo
que ens vas parlar
durant la pandèmia
d'aquella sèrie de zombis
al Japó feudal
Kingdom
sí exacte
doncs ara n'estrenen una
que no és exactament de zombis
passa durant la revolució francesa
on hi ha una mena d'infecció
que fa que els rics
comencin a matar els pobres
i els pobres els rics
com es diu això?
la revolució
el dia 1 d'octubre
igual que Fargo
que no ho he dit abans
Fargo a Movistar
el dia 1 d'octubre
i la revolució
a Netflix
a Netflix
a l'octubre
l'octubre
doncs abans
el dimecres 30 de setembre
torna un
bueno
torna
o sigui
hi ha allò
Baldur's Gate 3
i què vol dir això
d'early access?
que no és que torni
sinó que fan un early access
que és quan el joc no està acabat
pots començar a jugar-lo
així també detecten bugs
o és una versió limitada del joc
és com un beta
sí
de fet això van parlar-ne
o es va parlar
quan va haver-hi els Game Awards
de l'any passat
els que d'aquí
és veritat
tornaran
amb que l'Ariam Games
ha agafat la IP
aquesta de Baldur's Gate
que està dintre del món
de Dungeons & Dragons
i clar
encara l'estan optimitzant
serà per PC
i Stadia
que això
encara està viu
de fet Amazon ha anunciat
que ha de treure el seu propi
i es digui l'una
i el que està ben viu
és Crash Bandicoot
perquè Crash Bandicoot
que
bueno tu Adriano
el tens present aquest
sí no Crash Bandicoot
el quadro
el quadro
it's about time
no no
que si tens present la saga
Crash Bandicoot
és això tio
de Play 1
Sherlock
Sherlock
Sherlock
Sherlock
després t'ensenyarem
i segur que sí
ja et parlaré tots els jocs
divendres
divendres 2 d'octubre
Crash Bandicoot 4
per Playstation 4
Xbox One
i jo crec que aquí pot ser
a més venint d'aquesta
Insane Trilogy
que van fer
no no és que
han penjat ja
perquè els han donat
demos
review als youtubers
i té molt bona pinta
les mecàniques poques
que han afegit
han sigut llestos
i la veritat és que
té molt bona pinta
i hem arribat
com portem
a les dues hores
ens animem
i tirem uns pa les dues
ja d'aquí
un 43
si voleu no
perquè ja està sonant
ja està sonant
la cançó final
que avui és diferent
a veure
com es diu aquesta cançó
com creus que ens dirà
Sherlock Holmes
Watson
Conan Doyle
Wayne Ferrell
jo recordo ja
les xerxes socials
de fet ara arranca la cançó
Seriosamente
aunque muchos hayan hecho
el amor con esta canción
Sherlock es verge o no
aquest és un gran dubte
que sempre ha sortit
a veure que preguntar-la
a Mycroft
Sí
Mycroft és gay o no
perquè clar
hi ha tot aquest rotllo
de fet avui n'hem parlat
de moltes coses de Sherlock
perquè òbviament
ja ho heu vist
1 hora i 45
de programa
no no
Sherlock de pamutxo
però que no de empanada
no no
exacte
este programa
no s'explota
doncs recordo xarxes socials
molt ràpid
Youtube
empanada cultural
Facebook
empanada cultural
Twitter empanada cultura
sense L
Instagram empanada cultural
i aquests megapodcasts
d'hora 45
els trobareu a Soundcloud
Genial
i esta canción
por cierto
como se llama
Baker Street
ja ha sonat abans
aquest remix
jo l'ho he utilitzat
una micona
sí sí
però és sorprenent
perquè és una cosa
que he après
per aquest programa
aquesta cançó
es deia
Baker Street
i que és un homenatge
en té
sexi saxo
jo recordo estar a Londres
anant a buscar Baker Street
en plan
vull anar a Baker Street
primer
detall
última curiositat
no existia el 221B
de Baker Street
a l'època de Conan Doyle
l'han construït després
però és que el lloc
que ara es marca
com el 221B de Baker Street
és el 239
ho han canviat
no
és com que no coincideix
però ho van deixar aquí
i ja està
i vas
i que hi ha
un museu de Sherlock Holmes
però a l'època de Conan Doyle
allò era un descampau
aquí
tot això era
tot això era
m'imagino que per això
va dir aquest número
el tio
no molestaran a ningú
però després
quan va sorgir aquest número
evidentment
quan ja va sorgir
una casa allà
arribaven cartes
dels fans
que anaven demanant
necessito
de gent desesperada
necessito que encuentres
a mi abuela
que s'ha desaparegut
i era
doncs bé
ei
has sigut un fler
ara ens tocarà fer Batman
amb també aquesta allargada
ho tinc clar
doncs esperem que Edu
allà on estiguis
ho hagis disfrutat moltíssim
segur que sí
segur que sí
i nois
ens veiem la setmana que ve
i ja decidirem tema
perquè has parlat d'una pel·lícula
de Vigo Mortensen
que és una opera prima
d'un tio molt conegut
però clar
mai amb la direcció
doncs potser podríem parlar
i l'han deixat molt bé
podríem parlar de debuts
que us sembla
bueno
m'agrada
doncs ens veiem la setmana que ve
nois
adeu
adeu
a
Fins demà!