Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Però què passaria si fossim conscients de tot això?
Què passaria si tot es repetís però tinguéssim el coneixement de què està passant?
És a dir, què passaria si poguéssim tornar a començar i fer-ho tot d'una altra manera?
En tota l'experiència de les nostres espatlles, cortits pels cops i esculpits pel coneixement.
És a dir, la repetició com a evolució.
Avui, a Empanada Cultural, canviem el paradigma clàssic.
El que et mata et fa més fort.
Bé, i després d'aquesta falla verbal...
rossant aquí el Garthi Superstar.
Comencem!
Comença la tercera empanada d'aquesta temporada.
Menuda al dia.
Bueno, què tal, què tal?
Bueno, avui inaudito.
Estem tots físicament.
Quatre mosqueteros.
És molt fort.
És molt fort.
Gràcies, Vistatria Lluixca.
Vistat Póngiclà.
Què passa?
Bueno, jo us ho faig a través del vidre.
Jo us ho faig a través del vidre, que avui estic aquí dintre.
Bon dia, bon dia, Carles.
Ben tornat de la jungla.
Gràcies.
Ets morenet, eh?
Ets morenet i amb tots els òrgans.
Bueno, no ho sabem tots.
Sí, no, no, us podeu estar tranquils que he tornat.
Estic sano i estalvio, com ho dius, però...
No, no, s'ha quedat allà, però sempre pot tornar.
Bé, bé, bé.
Això és bona senyal.
Bueno, Ferran, aquest cop ens hem intercanviat.
Estàs al darrere de tot, al darrere dels vidres, al darrere dels controls.
Espero no liar-la, no?
I Adriano, ben tornat.
I confirmo que ets una persona aliena al Carles, perquè és el primer que et fa.
Querem de la maneta, eh, de vegades?
Sí, sí, de la maneta.
Doncs, què ens porteu avui, aviam?
Bueno, aviam, Muñeca Rusa és una mica com un...
Parece que un neón, no?
Muñeca Rusa, la sèrie del momento, sí del momento,
però jo crec que ho està patant fort, està generant tota mena de...
de versions, de discussions.
Jo, avui, em centraré en unes arrels, unes arrels mitològiques,
unes arrels filosòfiques, en relació amb Muñeca Rusa.
Molt bé.
Molt, Adriano.
A la sèrie del cine.
Tu què faràs?
Doncs jo, preneu atenció, parlaré de la Sagrada Família.
Sí, sí, sí, com ho sentiu, eh?
Toma, ja.
M'agrada, m'agrada.
Per molts motius.
Uou, ja ho veurem, aviam.
Per molts motius, perquè, en el fons, és una peça d'art monumental,
moltes vegades desconeguda pel local, i, en canvi, la patina, la patina.
Bueno, sortirà la vena guia turística de la realitat.
I si parlem d'amor, evidentment, estem parlant d'amor,
parlar de Sagrada Família té molt de sentit.
No només hi ha per l'amor de Jesús, Muñeca Rusa...
L'amor de Gaudí...
Ui, que comença l'artuliano, eh?
Sí, sí, i, molt important, l'amor de la ciutat, eh?
Entenem això.
Vale, ara que venen a l'accions, perfecte.
Parlan.
Què ens portes?
Doncs, si el Carles no m'agasta el tema, en principi parlaré de Muñeca Rusa.
No, no, jo no m'agasto res.
Jo parlaré de Muñeca Rusa.
És que és complicat, a vegades...
El Carles, en veritat, parlarà del tema de la terra torna al cinema, però...
Però la Muñeca Rusa ho podem parlar a tots.
Això és una mica com una espècie de regal, com uns regals de Nadal,
que llavors els va sobrir una mica, una miqueta, una miqueta...
Poquet, poquet, poquet.
No els veiem encara.
No els veiem encara, aquí hi ha molt material.
Ja, però tu t'estàs apoderant de tots els regals...
Però és que jo soc el nen petit que vol obrir el regal, ja.
El vol obrir.
Doncs jo vull obrir, perdona, Ferran.
Avui faré una mica de grinch i tallaré tot això.
Gràcies.
O sigui que, Ferran, què parlaràs tu avui?
De la Muñeca Rusa.
Parlaríem de la sèrie Muñeca Rusa.
Jo vinc amb bastanta cosa que xar-me, sobretot.
Molt bé.
Aquest és l'esperit.
I jo, personalment, parlaré de videojocs.
Avui sí que també em poso el barret i el mando a la mà i parlo de videojocs
i d'uns videojocs que és la mort personificada amb beat,
que és From Software.
Toma ja.
Així que a veure què surt.
I res, doncs, nois, fotem-li, no? Comencem.
Fotem-li davant.
Cultura.
Toma ja.
Guau.
Femazo.
Al saco.
Al saco.
Bueno, chicos, seguimos hablando de cultura, evidentemente de muerte también, pero me gustaría
partir de la última reflexión después, ¿no? Aquello que te mata te hace más fuerte.
Es cierto que en el eterno retorno hay una posibilidad, algo parecido a una muerte como trampolín, como proyección, pero esto os lo dejo a vosotros, prefiero que hableis de muñeca rusa, de los videojuegos y de algunos elementos cinematográficos muy importantes.
Y me centraré en esta idea, lo que te mata te hace más fuerte.
¿Dónde lo hemos visto esto? ¿O dónde lo seguimos viendo? En el arte. Continuamente. ¿Por qué? ¿Cuántos artistas que han buscado la notoriedad en vida no la han conseguido en vida y la han encontrado tras la muerte?
¿En el caso de Jean Vigo, no? ¿En el caso del cine?
Por ejemplo, ciertamente desconocido. Quizás algunos de nuestros oyentes no saben quién es Jean Vigo, pero Jean Vigo continúa vivo después en la obra de Truffaut y sigue vivo en muchos cineastas franceses.
Pero podemos hablar de alguien mucho más clásico. Alguien mucho más clásico y conocido por todos.
¿De aquí?
Van Gogh.
Por ejemplo. Aún vivo y muy famoso. Lo tenemos ahora en el Port Bell de Barcelona.
¿No? Presencialmente, evidentemente.
Sí.
Ah, vale, vale.
Está poniendo un café, ¿eh?
Y está intentando pintar una mica.
Está buscando la orella.
Sí, capando la orella.
El pelo rojo anda suelto.
Imagínate, está Meeting Bang Bang, la exposición interactiva, que está hasta el 2 de junio, la recomiendo, es muy interesante.
Ah, muy bien.
Pero, por ejemplo, ¿hace cuánto que hemos visto una película de Bang Bang?
Que hace nada.
Sí.
Hace nada. Una que partía de sus acuarelas hace un par de años.
Es verdad.
Y la última de Julian Snavel.
Sí.
Julian Snavel.
William Dafoe.
William Dafoe.
Exacto. De hecho, parece ser que de esta película es lo que ha quedado en la retina de todo espectador, ¿eh?
William Dafoe. La peli parece ser que flojea un poco, yo no la he visto, no os puedo contar.
Pero William Dafoe.
Bueno, no te al Oscar, ojo, ¿eh?
Dafoe.
Sí, sí, sí.
Quina película que ha sido un biopic no val los Oscars.
Entonces tenemos este artista, ¿no? Este artista maldito, que no encuentra la fama hasta después de muerto, unos años bastantes, pero venga pa' caseta, ¿no?
A mí me gusta siempre acercar esta realidad.
De, de, de.
¿Por qué no hablamos de Gaudí?
¿Por qué no?
Ya hemos mencionado que hablaremos de la cara de la familia.
Gaudí.
Ostras.
Gaudí.
Gaudí, sí, señor, Gaudí.
Aviam, aviam.
Podríamos decir también Gaudí.
Gaudí.
Porque el señor Antoni Gaudí y Cornet, en el fondo, hoy en día es mencionado como Gaudí.
Porque Gaudí, ¿eh? Ya no es simplemente un arquitecto, es simplemente un artista, no, es una marca.
Es la marca de Barcelona.
Marca Barcelona.
La marca Gaudí.
Pero en el fondo, todos los que hayáis estudiado un poquitito la obra de Gaudí, sabréis que se encontró con muchísimos problemas en vida.
No fue tan maldito como Van Gogh, pero sí bastante incomprendido.
¿Y cómo se pasa de ser un hombre incomprendido a ser una marca?
Evidentemente con talento, es evidente, pero sobre todo también gracias a la muerte.
De nuevo, la muerte como trampolín, la muerte como proyección.
Y si hablamos de Gaudí y hablamos de la Sagrada Familia, hablamos de religión.
Totalmente.
¿Y de quién tendríamos que hablar si hablamos de religión en la Sagrada Familia?
De Jesús.
Ya sé que suena duro, pero hay que ningunearlo.
Hay que empezar a trasladarlo a una realidad mucho más mundana.
Y en el fondo, Jesús también le debe, en parte, a su fama, a la muerte.
De nuevo.
Exactamente.
Y lo encontramos en toda la religión.
Lo encontramos en el arte, pero en la religión.
¿Cuántos mártires?
¿Son mártires?
Sí, sí.
El primer gran zombie, ¿no?
De la historia.
Exacto.
¡Bum!
Pero es cierto, en el fondo es cierto.
Bueno, pero centrémonos un poquitito en la Sagrada Familia, porque me gustaría saber
qué sabéis vosotros de la Sagrada Familia.
Como os he dicho en la introducción, me apetece hablar de ello porque es una pieza de arte
monumental, muchas veces desconocida al local.
Y en cambio, lo que nos quedamos es con ese drama que vivimos los locales en Barcelona,
con esa gentrificación continua.
Es masiva.
Exacto.
Entonces, al menos entender el porqué.
¿Cómo?
Entender el porqué.
¿Qué sabéis vosotros?
Por ejemplo, yo hoy he decidido traerme un amiguete de Badalona.
Os presento a Iona.
¿Qué pasa, Pipo?
¿Cómo está aquí la gente?
¿En Deber?
¿En Deber?
Exacto.
¿Cómo estáis, Iona?
Muy bien.
¿Aquí qué tal?
¿Cómo estáis?
Me gustaría partir de esta idea, ¿no?
De qué percibe el local en la Sagrada Familia.
Estuviste hace poco allí, ¿verdad?
Sí.
Pues mira, yo soy de Badalona, ¿vale?
Estabais chavalitos del barrio, ahí jugaba fútbol.
Sí, sí, pero cuéntanos un poquitito tu experiencia en la Sagrada.
Bueno, pues yo he decidido un poco, pues, oye, con los suegros y la cari, ¿sabes?
Pasar por Barcelona y ver un poco qué se cuece por ahí.
¿Y qué se cuece?
Bueno, yo la Sagrada, pues, hostia, yo la vi ahí toda imponente, esa pedazo de construcción.
¿Lo es?
La peña ahí sacando el teléfono, haciendo fotos, a un nota que le robaron.
¿Qué entendiste?
¿Qué entendiste?
¿Quién es esa Sagrada Familia?
Pues a mí, a ver, a mí me parece, o sea, como que una construcción bonita.
O sea, lo que sería bonita.
Bonita, bonita, bonita, bonita.
Bonita.
Bonita, bonita.
Muy bonita.
Pero algo más o...
Sí, claro que sí.
Por ejemplo, cuéntame, ¿quién es esta Familia Sagrada que todos tenemos que conocer?
Pues lo que sería, pues, el daddy, la parienta y el bebé en seco este, ¿sabes?
Ahí todo muy bonito, ¿sabes?
Todo muy precioso.
Bueno, como podéis ver, toda familia sagrada, ¿no?
Toda familia.
Muy sagrado, loco, muy sagrado.
Bueno, Joana, muchas gracias por tu aportación, ¿eh?
Te volveremos a llamar, no te preocupes.
Un beso aquí a toda la familia de Badalona que me está escuchando.
Para dar un beso a mi abuela, a mi tío, a mi padre.
Porque, como habéis podido comprobar, el local, evidentemente, Joana no representa todo el local,
pero el local es bastante ignorante de lo que significa, en el fondo, la Sagrada Familia.
Cuando decimos Sagrada Familia, de fondo hablamos del templo expiatorio de la Sagrada Familia, ¿no?
Una gran basílica que pretende borrar nuestras culpas, purificarnos.
De nuevo, esta idea del eterno retorno como muerte que nos proyecta hacia un futuro mejor, como posibilidad, ¿no?
De alguna manera, la Sagrada Familia también está detenida en el tiempo.
Vive continuamente esa vida y muerte de Jesús, ¿no?
De hecho, lo que está construido ya son las dos fachadas.
Y una habla del nacimiento de Jesús y otra habla de la muerte.
Por lo tanto, en esa construcción eterna, aquí no hablaríamos de eterno retorno, sino de eterna construcción,
el día a día nos sigue presentando a la vida de Jesús y su muerte.
De nuevo, una muerte que le catapulta.
Pero, la Sagrada Familia, en el fondo, y con esto vamos a entrar en el simbolismo que tiene,
no la podemos desglosar aquí en cinco minutos, es imposible,
pero simplemente recordaros que la Sagrada Familia no es ni la Santísima Trinidad,
ni hablamos de los lazos de sangre de Jesús, María y José.
Porque, como decían algunos amigos míos, padres hay muchos, madres solo hay una, ¿no?
Cuando penséis en la Sagrada Familia, no penséis en José.
Pobre José, lo olvidaron.
Ni en la Santísima Trinidad.
Padre y su Espíritu Santo.
No, no, no.
La Sagrada Familia es la familia religiosa de Jesús.
La familia religiosa de Jesús.
¿Y quién es esa familia religiosa?
Son sus colegas de profesión, son como nosotros.
En el fondo, la familia religiosa de Jesús es Jesús, sus doce apóstoles,
los cuatro evangelistas que tenían el encargo de desarrollar el gran evangelio,
dos de ellos, por cierto.
El séquito, ¿no?
El séquito.
El séquito.
Y claro, no podemos pensar en la Sagrada Familia.
El feligrés.
La cru.
El feligrés.
No, realmente.
No exactamente.
El grupo, el séquito de Jesús, que tenía una función,
que es no solo apoyar al Salvador, sino continuar su mensaje.
Por eso el evangelio.
Y claro, no puedes pensar en Jesús sin María.
En este caso lo tenemos claro.
Por lo tanto, también forma parte de Jesús.
Sin José, por eso.
Sí, desgraciadamente sí.
Al menos bajo el concepto de Gaudí.
Sabemos que Gaudí nunca se casó, ¿no?
Es decir, era una persona...
Y esto también es algo, un hilo vehicular en toda esta fama que llega tras la muerte.
Una entrega previa, una entrega desmedida, totalmente loca,
hacia su obra y su gran pasión.
Lo hemos visto en Van Gogh, en Vigo, lo hemos visto en Gaudí.
Yo me imagino a Gaudí, ¿no?
Pensando en bucle, en la idea de Sagrada Familia.
Es una idea también repetitiva en eso.
Totalmente, totalmente, bueno, de alguna manera, por eso también es al final una especie de santo en el mundo del arte, ¿no?
El gran artista.
Entonces volvemos a la Sagrada Familia.
Dieciocho personas, no sé si habéis hecho el recuento, dieciocho personas.
Por eso la Sagrada Familia tiene tantas torres.
No sé si habéis empezado a contar torres.
Antes hablábamos de que la Sagrada Familia estaba atrapada en el tiempo, nacimiento y vida.
¿Sabéis una cosa?
La fachada del nacimiento, que no la vio acabar Gaudí, por cierto.
Gaudí solo vio acabar una única torre.
Pero si os habéis acercado veréis que tiene cuatro torres y cuatro en cada fachada.
Quizás sabéis que la gloria tiene que llegar.
Pensad en las fachadas como libros de piedra, como una Biblia de piedra.
Mientras en el nacimiento tenemos los diferentes momentos de la vida de Jesús, en la pasión tenemos su muerte y resurrección.
Y por lo tanto una nos habla de la vida, del flujo de la vida, y la otra nos habla de la muerte.
Y la gloria llega.
La gloria llega con los grandes momentos de la vida de Jesús, pero esto aún habrá que esperar.
¿Hasta cuándo?
Hasta el 2026.
De unido.
Hasta el 2026 os vais a tener que aguantar esas dos grúas.
Y ya veremos si es posible concluirla en el 2026, porque necesitábamos una excusa.
¿Sabéis por qué se acabará en el 2026?
¿O debería?
Porque Gaudí, de nuevo la muerte, murió en el 1926.
Ay, otra vez.
De seguir viviendo en esa eterna construcción, pero no más de 100 años.
Cásquetas.
Así que esperemos que en el 2026 podamos ver a la Sagrada Familia acabada.
Y me gustaría acabar con una pequeña reflexión, porque mientras la fachada del nacimiento habla de ese nacimiento, parece miel, arena cayendo, ¿no?
De alguna manera, lo que tenemos allí en lo alto de la entrada es un gran abeto, ¿no?
Una representación de la naturaleza.
Al otro lado, tenemos la muerte.
Tenemos la rigidez.
Un totalmente angulosa y dramática, evidentemente, fue Subirax quien concluyó esa fachada, no solo siguiendo las ideas de Gaudí, sino aportando su estilo.
Pero es que ya Gaudí pretendía hacer algo que ofreciera un terror especial, ¿no?
Un terror que, por ejemplo, veremos también en Muñeca Rusa.
Sí.
Y él decía, puede que alguien encuentre esta fachada demasiado extravagante, pero yo quería que llegase a dar miedo.
Y para conseguirlo, no escatimaré en el claro oscuro los elementos salientes y los vaciados.
Todo lo que resulte en el más tétrico efecto.
Es más, estoy dispuesto a sacrificar la propia construcción, a romper arcos o a cortar columnas, con tal de dar una idea de cómo es de cruento el sacrificio.
Importante el sacrificio como proyección, ¿no?
Pero lo que él no sabía es que a la Sagrada Familia llegan 4 millones y medio de visitantes anualmente.
12.000 personas al día.
12.000 personas que hacen posible que la Sagrada continúe, porque dejan unos 50 millones de euros al año.
Y es gracias a eso que la Sagrada se construye.
Pero mientras en un lado son los que favorecen la construcción de la basílica, por el otro lado son los que contribuyen a la despersonificación del barrio.
Y de alguna manera eso es el auténtico terror.
A Maixotía también se anem a Muñeca Rusa o a Mil Ficcions.
Exacto.
¿Por qué? ¿Dónde nos porta eso? Una idea de paradoxa.
¿Sí? De paradoxa.
Pues entonces, lo dejamos aquí, Carles, y continúas tú después.
Me parece genial.
Bueno, déu ni do, déu ni do.
Tela.
Quina lliçó.
Bueno, Carles, tens el llistó bastant al, ¿eh?
Pero...
Venga, va, que anem a que el Carles vay.
Cinema
Doncs reprenc la línia cultural d'empanada d'ingredients en aquesta empanada que estem avui fabricant i creant entre tots una mica.
Hem edificat, ja, els fonaments.
Però a mínim això sí que està, eh?
S'ha de dir una cosa, eh?
Digues, digues.
De moment tot va malament.
No, no, no, he passat mal. De moment tot va malament.
De moment tot va molt bé, nois.
Molt bé en aquest diumenge, que no se sap si és un dissabte o un diumenge, però bueno, tant se val.
En qualsevol cas, jo m'he quedat una mica amb, hòstia, Adri, meravellós tot el que has explicat.
O sigui, m'ha semblat molt potent com has arribat a desgranar tot això.
Però ara mateix jo no puc parar de pensar en aquest bigoti, aquest bigoti d'en senyor Pol que ens ha dit que porta.
M'he mogut les patilles i me les he portat al bigoti.
Una migració capil·lera.
En qualsevol cas, jo vull començar la meva secció parlant de l'incorregible del bigoti, del bigoti frondós com aquest que porta al Pol.
Vull començar la meva secció parlant d'un enfant terrible, d'un alemany obsessionat per la cara més fosca del sexe.
Vull començar la secció parlant d'un referent de generacions i generacions de pensadors que s'han exprimit les neurones com si haguessin passat per una liquadora filosòfica.
Una persona que ha sabut combinar l'Eros i el Thanatos sense enganxar-se als dits.
De qui estic parlant?
Hitler.
Estàs molt a prop, però no.
Pol, de qui estic parlant és de Friedrich Wilhelm Nietzsche.
I aquí vol vellona, sabe aquí, vol tecnam, vol vellona.
Venga, home, que hay que animar esa mañanica, chicos.
No, no, no.
En Jona ha tornat?
En Jona estava per la porta i ja ha tornat.
És que, a veure, jo crec que és complicat perquè tenim moltes coses a dir.
És molt dents, realment, el que tu he de tornar.
És una parada.
Però, hòstia, intentem donar-hi una mica d'humor i de bogeria.
És una mica de manera.
Aviam, Nietzsche.
Què passa, Nietzsche?
Nietzsche absorbeix una bona part de la concepció cíclica.
Tornem a aquesta idea.
Perdona, a què has dit que estem parlant?
De Friedrich Wilhelm Nietzsche.
Ahí estamos, parlande.
És que el parlande dóna gust.
Dóna gust tenir un tècnic...
No com el Pol, no com el Pol.
Fins de puta.
Aviam, no, sentrem-nos, sentrem-nos.
Bava, és que ara ja comença la tralladura.
Nietzsche absorbeix una bona part de la concepció cíclica...
No, anem a fotre-li canya.
De la concepció cíclica del temps, eh, tornem a aquesta idea,
de repetició que comentava l'Àdri,
que anem desgranant durant el programa,
per reformular-la d'una manera original.
La idea de l'etern retorn,
que això sempre ho atribuïm a Nietzsche.
Però, nois, nois, nois, no ens precipitem.
No comencem la casa per la teulada, eh?
Avui ens centrem en la misèria muñeca russa,
en moltes altres coses que graviten,
graviten en torn a aquesta idea d'etern retorn,
de cicle, de repetició.
En el cas de muñeca russa,
una paradoxa temporal, un bucle...
Ferran, insisteixo, no vull avançar res,
només diré que la seva protagonista,
per cert, fantàstica Natasha Lione,
brutal, quina pedazzo d'actriu,
és una meravella, quin caràcter,
quina personalitat.
Dirigeix, guionitza i actua
en aquesta sèrie de muñeca russa.
Ell interpreta Nadia, una persona que viu
i reviu constantment la nit del seu aniversari.
M'encanta perquè estic veient a l'altra banda,
estic veient el Ferran, que en som de noves.
No, no, som de noves.
És que sabeu què passa que...
Aviam, per exemple, amb Nietzsche.
Va, què té a veure amb Nietzsche?
Què té a veure amb Nietzsche?
Aviam, Nietzsche...
El que passa és que ho tinc una mica a ordenar,
jo la putada és que m'ho veig d'una manera...
He venido a hablar de mi libro!
He venido a hablar de mi libro, chico.
En mi orden, eh?
No, Nietzsche, és a dir, com us dic,
hi ha aquesta parcíclica,
però si no t'importa, Adri,
abans de centrar-me a Nietzsche,
que el tocarem,
vull defensar una mica,
és a dir,
perquè he començat a parlar de muñeca russa
i em perdó destripar una mica la part del Ferran,
però és que per mi és important
perquè si no, no aconsegueixo arribar a bon port.
Foli, foli.
És a dir, com deia aquesta idea
de reviure la mateixa nit d'aniversari,
descobrir noves coses en cada nit,
és una mica el que ens passa a nosaltres com a espectadors?
És a dir, nosaltres Aristòtil va crear
una sèrie de trames...
Si et sembla bé, Carles, posaré música.
Us anem a Aristòtil, ara?
Ja veureu, ja veureu.
Ha donat peu a molts tipus d'històries
de formes molt diferents,
llavors nosaltres com a espectadors,
si m'agrada que posis aquesta música,
per què estic dient això?
Perquè, és a dir,
d'aquests esquemes aristotèlics
ha sorgit tot,
i sempre tornem a tot una mica,
ho revivim.
Llavors nosaltres com a espectadors
podríem parlar
que també som una mica espectadors en bucle,
espectadors que tendim a la repetició,
som espectadors que ens agrada,
que ens expliquin històries
i ens les tornin a explicar,
i ens les torni a explicar.
Molt d'acord.
Històries cinematogràfiques,
però també històries mitològiques.
Sí, anem a buscar aquestes arrels,
i gràcies Ferran per posar aquesta lira
que també ens remet una mica,
una Grècia clàssica.
Mitologia, anem a centrar-nos una mica.
Ai, ai, te quiero ver.
Els mites, què són els mites?
Són models materns que sobreviuen,
que s'actualitzen fins al dia d'avui,
fins a la nostra actualitat.
El mite de Prometeu, per exemple,
és Frankenstein, de Mary Shelley.
El mite de la caverna de Plató,
què és?
Matrix, no?
Podem trobar Matrix,
hi ha tantes altres ficcions.
Vale?
Mita d'Hèrcules,
Ulisses.
Hòstia,
el podem veure en Robert Downey Jr.,
Chris Evans,
Tom Cruise,
si voleu,
herois solars.
Sí, home, sí.
Sí, sí, sí.
Superherois,
tot això,
què està passant?
Els mites segueixen molt presents.
I en el cas que ens ocupa,
sí,
aquesta muñeca russa
que viu encadenada en un cicle,
hi ha una repetició constant,
hi ha una repetició constant,
que jo crec que remet al mite de Sísif.
Sísif,
qui era Sísif?
El tema que es terroca és com cauen.
Sísif és un personatge que...
El Sísifo.
El Sísifo,
el loco,
¿quién es el Sísifo?
El Sísifo.
El Jona,
que va dir el Jona,
que el Jona,
el Jona,
el Jona,
el Jona,
que escúchame,
que no estereotipemos,
que no estereotipemos,
que no estereotipemos,
que no estereotipemos,
que no estereotipemos,
que no estereotipemos,
que no estereotipemos.
I el Jona,
que jo va d'arcanya cultural,
que vaix a flipar.
No, nois,
on volia arribar
és que Sísifo
és un personatge mitològic
que per tota una sèrie
de decisions
que ha pres en la vida
d'assassinat,
de mentida,
d'avarícia,
nada a carregar
amb una roca
a l'infern,
quan cau a l'infern,
cau a l'Hades,
pujant per una muntanya
una roca
i quan cau,
quan aquesta roca cau,
sí,
gràcies, Ferran,
l'ha de tornar a pujar
i hi ha una idea
de bucle,
de repetició,
per tant,
sí,
que jo crec que està molt present
en la sèrie
de muñeca russa.
Llavors,
anem una mica
per feina, nois,
perquè aquest és un ingredient
de la meva constel·lació,
de la meva empanada,
d'aquesta empanada cultural
on hi estem posant ingredients,
un ingredient micrològic,
però anem
en aquest Nietzsche,
Adrià,
que tu ja tenies ganes
de sentir, no?
Nosaltres...
Has dit Nietzsche?
Yes!
Here we go!
Here we go!
Here we go!
Here we go!
Vale, nois,
nosaltres, eh,
som espectadors contemporanis,
som uns gulafres, eh,
uns gulafres de festivals,
tenim aquesta idea
de repetició,
no podem parar
de veure capítols de sèries
i d'engullir programacions
de festivals.
Cinefagos.
Cinefagos,
exactament.
Llavors,
sí,
si seria una mica
l'aperitiu
que estic proposant
en aquesta secció meva,
què passa amb Nietzsche?
Nietzsche parteix
d'alguna cosa molt interessant
que és,
mira, nois,
si hem de remuntar-nos
molt als orígens,
jo penso que
la idea cíclica
en un origen
és bona.
Per què?
Perquè parteix
de la idea agrícola,
sí?
Els aliments
que ens dona el camp,
la idea de les estacions,
la roda del temps,
el pas de les estacions,
això genera vida,
això genera valor.
Llavors,
Nietzsche diu,
la Terra és sentit
i el superhome
és el sentit de la Terra.
Per tant,
funda aquí
un nou imperatiu
categòric
que és
la repetició
no només
és un valor natural,
sinó que és una elecció,
és un vici,
és un vici,
eh?
Hi ha una idea
molt bèstia,
Nietzsche,
per què?
Perquè ell parla
d'entregar-se eternament
al que fem,
però què passa
amb les persones
que no gaudeixen
fent el que fan,
amb els frustrats?
Clar,
Nietzsche els descarta
i dius,
hòstia,
això no pot ser,
això no pot ser.
indignes.
Clar,
és molt xungu això,
no?
Llavors,
ell entén
la vida
com una idea,
no com una idea,
sinó com una força,
però amb aquest criteri
de selecció
que és tan xungu,
sí?
Llavors,
Nietzsche...
Nietzsche,
ok, ok, ok.
Nietzsche té una part pessimista,
parla d'una crisi occident
que crec que ha sabut
tancar molt bé
la seva secció,
no?
Parlar d'aquesta crisi
de la religió,
Nietzsche d'alguna manera
anticipava, Adri,
aquesta crisi
de la religió
que estem vivint.
Aquest era el punt d'inflexió,
exacte,
i jo crec que,
per exemple,
la idea del sacerdot
com a símbol,
com a gran exponent
de la feblesa,
perquè ell critica
que la idea
de positivisme
i feblesa
van juntes,
això ho critica.
Nietzsche realment
dona una idea
molt xunga
també pel moment
en què viu
i tot el que passa,
no?
Llavors,
jo penso que està present
en aquesta idea
de repetició,
d'acord?
Què més podem dir?
Què més podem dir
sobre
aquesta idea de repetició
a nivell cultural?
hem parlat de mites,
hem parlat també
d'una part més filosòfica,
com us he explicat.
M'has robat una sèrie.
T'he robat una sèrie
en sorris...
Parla'm de cinema,
si és clar.
Anem a parlar de cinema
perquè m'estic enrotllant
com una cotorra.
per parlar de cinema,
nois,
us diré que,
hòstia,
hi ha una mica
una idea de corser,
penso,
en aquesta idea
de bucle,
que tu veus una història
en la que està una mica
com encorsetada
en aquesta idea
de repetició,
és difícil
realment
aportar
alguna cosa
un ou,
llavors per això
són casos,
penso,
molt comptats,
parlarem de Chris Marker,
de la GT,
de mil coses,
jo he fet una tria
de dues pel·lícules
que penso
que il·lustren bé
aquesta part
de la repetició,
o sigui,
per una banda,
una de terror,
per l'altra banda,
una de comèdia,
comèdia romàtica.
La primera,
El morir la noche,
Dead of Night,
producció britànica
del 1945.
Producció anglesa,
de direcció coral,
en la que,
imagineu-vos,
un home arriba amb cotxe
a una casa ubicada
en pleca d'un trianglès,
hi ha un grup de persones
que ell sembla que coneix,
que té la sensació
que li sonen d'algú,
de Jaubí,
llavors cada un explica
una història de terror,
tot ens portarà
a un final
en el que tornem
al mateix punt d'inici,
és a dir,
hem vist unes històries
molt esgarrifoses
i al final de tot
ens donem compte
que tot torna
al mateix punt,
que és aquest mateix senyor
que té aquesta sensació
de Jaubí
tornant a aquesta casa
de la campiña anglesa,
tornant-se a trobar un trobo.
És molt xungo,
jo no he de mal,
som molt bèstia.
Segon exemple,
segon exemple,
és que,
compailleu,
som molt salts,
una constel·lació
que estic fent aquí.
Segon exemple,
comèdia,
quina comèdia romàntica,
molt important,
ja als anys 80,
que parli d'un bucle,
que sigui una repetició,
bueno,
de fer la base de...
El dia de la marmota,
el dia de la marmota.
Havien de la marmota,
que és el dia de la marmota,
que marca el dia en què s'acaba l'hivern, eh?
I amb aquest
I got you babe,
de Sonia and Cher,
que és aquesta cançó en la que Bill Murray
s'aixeca cada dia,
i cada dia,
i cada dia,
com un sísif postmodern,
com un sísif contemporani,
no pot escapar d'aquest dia de la marmota.
Un dia de la marmota,
per cert,
que marca el dia en què s'acaba l'hivern, eh?
Un canvi d'estació,
justament,
donar-vos a compte, eh?
Però no és un canvi d'estació positiu
que ens dona aliments,
sinó que és un canvi d'estació
que ell es ve obligat a viure,
i a reviure,
i a reviure.
Quin martiri,
quin sofriment.
Aviam,
jo penso que és una...
És un...
Vaig a tancar,
nois,
ja m'estic enrotllant com una parcià.
No, no,
però és interessant el que estàs dient,
perquè ens porta de nou cap a la sèrie.
Ho veieu, no, nois?
Que està tot lligat.
El dia de la marmota,
il·lado,
il·lado.
Sí, sí,
Nietzsche,
hòstia,
jo he fet una constel·lació una mica caótica,
això és una mica un taco.
Bueno,
això és una parada.
Això és una parada cultural.
Exactament.
Un taco que van caient pels costats.
La cardolla que m'has fotut aquí, xaval.
El problema,
ja per acabar,
és que hi ha una idea de conte moral,
sí,
de que ell realment,
és a dir,
en aquesta pel·lícula,
ell el que no pot aconseguir
és Andy McDowell,
la mort d'Andy McDowell.
Primer,
se les vol lligar totes,
quan veu que,
en aquest dia a la marmota que es repeteix,
es suïcida,
és a dir,
fa mil i una,
i el gran conflicte de la pel·lícula
és que no pot aconseguir
la mort d'una d'elles,
no?
Era Reagan,
era Thatcher,
que és una mica aquests anys 80
on es cou la pel·lícula,
i hi ha una idea
de querer aconseguir-lo todo,
no?
Aquesta pel·lícula també,
d'alguna manera,
es podria llegir
des d'aquest punt de vista econòmic,
corporativista.
En qualsevol cas,
jo crec que al final hi ha una idea
de Happy End,
ell i ella,
juntos,
s'acaba el dia a la marmota,
penso que hi ha una idea,
com ho dic,
una idea una mica conservadora
de l'amor,
de què volem a la vida,
que tindria aquesta pel·li
de El dia a la marmota
de Harold Ramis.
Molt bona,
penso,
un guió collonut,
divertit,
però,
hòstia,
és una comèdia
que no escapa de ser comèdia
i que és una mica conservadora,
no?
I aquí ve,
aquí ve potser
el canvi,
va perfecte per tu,
Ferran,
perquè crec que una de les paraules
que més sentirem
és el tema moral,
no?
Sí,
si voleu passem ja
a tema sèries,
d'acord?
Sèries
Bé,
amb el permís del Carles,
que m'està tot,
perdoneu,
no calibrat el temps,
no calibrat el temps,
el que estem a escoltar
ara és Gora,
és Gora Gerab,
de Harry Nilsson,
que el Carles sí
que ens pot dir
alguna coseta més
d'aquest artista,
almenys m'has comentat abans,
ara no,
ah,
vale,
molt bé,
sí que puc,
aviam,
és a dir,
si Bill Murray
s'aixecava amb aquest
I got you,
I got you babe,
no?
Cada matí,
doncs,
la protagonista
de la muñeca rosa,
Nadia,
interpretada a part,
com es diu la noia?
Natasha Lyon,
Aquesta,
gran trio,
bé,
comencem,
el primer que vull explicar,
bueno,
hem estat parlant una miqueta,
llavors de fet ho has explicat tu,
que és una noia
que cada dia
està revivint constantment
la mateixa nit,
que bàsicament
és la nit del seu aniversari,
ella mor d'alguna circumstància
i torna a aparèixer
al mateix lloc,
això és la premissa
de la sèrie,
aquesta cançó,
no?
Sí,
aquesta sèrie,
a veure,
aviso per qui pugui estar escoltant
que farem espòilers,
tot i així,
és una sèrie que va sortir
l'1 de febrer d'aquest any.
Netflix,
per cert,
eh?
Sí, Netflix,
perquè això no ho hem dit.
Produïda,
barra dirigida,
creada per Natasha Lyon,
que és la protagonista,
Amy Poehler,
que algú sonarà
per Parts and Recreations,
i Leslie Headland,
que sincerament no sé qui és,
però bueno,
és la tercera en discòrdia,
és igual,
passem.
El tema és que
ella està revivint
costant el dia del seu aniversari,
per tant,
podríem dir que
està revivint un dia feliç.
Aparentment.
Aparentment.
I després,
més endavant,
ens trobem amb un altre personatge
que també li passa el mateix.
Està revivint el dia
que el deixa de ser parella.
Aparentment,
un mal dia.
Bé,
el tema és,
i com deia al principi,
jo pretenc criticar-la una mica,
no tant per aquesta premissa,
que és certa,
sinó per com tracta
el concepte de Terretor,
que parlava el Pol.
És veritat
que per crear una ficció narrativa
necessites poder trencar
amb el concepte Terretor,
perquè Terretor,
al final,
tu ja deies,
la serb que es mossega la cua.
Clar,
al final,
com sempre deies,
Gotum Hander,
o algo així,
y Gotum Hander en la mitologia
nòrbica.
Al passar que era un youtuber.
Sí, també.
Bueno, clar,
ho deixes com a final obert,
com a la pel·lícula
que has mencionat
des d'anys 40,
Carles.
Sí,
Aquesta és la gran corcè
que deia el Carles,
que al final,
si tu estàs fent un Terretor,
només pot ser irònic,
només que facis el que facis
tornaràs.
També és el concepte
del fato,
del destino
que tenen les mitologies,
les fàbules mitològiques.
Un fàtum tràgic.
Saps?
El Sissip,
que li cau la pedra,
la pilota,
sí,
de futbol.
Sí,
la pilota.
Sí,
sí.
Total,
el tema és aquest,
que la sèrie no segueix
aquest concepte de Terretor normal,
vol trencar-lo.
El meu problema amb la sèrie
és com el trenca,
però permeteu-me,
abans,
parlar d'això,
que hi ha dos personatges
i els dos tenen una manera
molt diferent d'afrontar el bucle.
Ella,
que aparentment està vivint
un dia feliç,
que és el seu aniversari,
en veritat,
no vol repetir el bucle.
Ella vol trencar-lo
perquè,
en veritat,
no és tan feliç
amb el seu aniversari.
De fet,
està en una festa d'aniversari
superficial,
plena de drogues,
on tot és bastant
rocambolesc,
podríem dir.
També parla de les addiccions,
no?
Exacte.
De fet,
aquesta cançó parla de les addiccions.
Sí,
en canvi,
ell vol reviure el seu dia,
tot i que sigui el dia
que el deixa la seva parella,
precisament per això,
perquè sap que la seva parella
el deixarà...
Per aprendre els errors,
no,
a vegades,
potser també.
Per veure què passa.
En veritat,
ell,
que està vivint un dia de merda,
que és el dia que el deixa la seva parella,
ell no fa res,
ell intenta mantenir-lo sempre igual.
Per què?
Perquè sap que així
tornarà cada dia a veure-la.
És molt llinyant,
això que estàs plantejant.
Aquesta,
la veritat,
és totalment llinyant.
El tema és,
i aquí,
ara ja parlem del meu programa
amb la sèrie,
i us deixaré entre vosaltres,
que també l'heu vista,
el meu problema és
amb per què existeix aquest bucle.
És que dóna la sensació
que hi ha una intencionalitat
de l'univers darrere de tot això.
A mi em treu bastant de polleguera,
el que em deies,
Paul, abans,
parlem de moralitat,
perquè el fet és,
per què hi ha d'haver-hi
una intencionalitat de l'univers?
És a dir,
sembla que l'univers estigui
dient-li als protagonistes
heu de fer una cosa bé,
o diferent de com l'heu fet,
perquè fins ara ho fèieu malament.
Bé,
ja hi ha un sistema moral establert,
i aquest és el meu gran problema
amb la sèrie,
sobretot com acaba,
i aquí entrem ja
en territori total de spoilers,
si no l'heu vist,
sintonitzeu
la ràdio Sant Joan d'Espí,
paixeu-vos un altre podcast,
el que sigui,
d'acord?
El tema és aquest,
que el sistema de la sèrie
acaba amb una mena de moralitat,
es podrà discutir,
i ara ho farem,
si no més endavant.
Bé,
la tertúlia potser,
oi?
Sí,
sí.
El tema és...
No estic d'acord,
però mentira,
tia.
D'acord,
doncs aquest tema
em preocupa una mica,
perquè al final
ella viu una vida bastant lliure,
i resulta que l'univers
li està dient,
no, no,
és que has de fer una cosa
en concret,
i això et lligarà
amb poder acabar.
I per desllançar
ja un últim tema,
ja us dic,
no,
ja que el Carles m'ha robat
la temàtica de la sèrie,
que ho has fet molt bé,
per cert,
jo només vull comentar cosetes
per deixar-les aquí,
sigui per ara o per la tertúlia,
al final,
no?
Perquè al final,
si busqueu a YouTube,
si busqueu a webs,
a blogs,
trobareu que hi ha interpretacions
del final.
Sí, vale,
jo no he buscat res,
però perquè volia esperar
aquí a parlar-ho.
Jo parlàvem abans d'entrar
sobre Òstiles,
al final significa
que ara viuran feliços
o que han mort,
però clar,
en veritat han renascut
com a ser,
no sé,
com a una nova mentalitat.
O potser s'han rendit
d'alguna forma
i ja ho accepten com a tant.
Jo veig un cerro de la vida,
una celebració de la vida.
Clar,
però això és l'última seqüència.
Sí,
l'última,
l'última.
L'última seqüència
és com una gran celebració.
Sí,
recordem com acaba,
recordem com acaba,
que és ella,
demana perdó,
aquí li ha de demanar perdó,
i es troba,
exacte,
es troba
amb un grup de mendigos,
podríem dir,
d'indigents,
que estan celebrant
una mena de carnaval,
una mena de...
Bueno,
amb el Polp dèiem,
sembla una desfiliada
de los muertos.
A mi recordava molt
aquell joc,
el Green Fandango,
aquell final de...
I ella s'hi suma,
i és més,
l'últim fotograma
és ella cridant un yeah,
a càmera,
aixecant una antorxa,
no?
És com,
clar,
el tema és,
si vols ser molt positivista
diries,
ostres,
això és ella
com liderant el canvi
de la buena gente del mundo,
que és com,
per favor,
que no sigui això,
i m'agrada més
la interpretació
que,
no,
no,
metafòricament,
el seu personatge
que ha sigut fins ara
en aquest punt de la seva vida
ha mort,
i ella era,
ara ella,
amb una nova llum a la mà,
avançarà més endavant.
És una mort filosòfica
i un reneixer,
també filosòfic,
més metafòric.
És totalment cert,
perquè en el fons,
no sé si ho heu llegit,
la idea d'aquesta sèrie
és que tingui tres temporades,
per tant,
si realment ella ha mort,
si ella realment ha mort,
o ells han mort,
no hi podria veure.
Ostres,
aquí és un problema,
clar,
perquè en el fons
entenem que aquesta sèrie,
més que una sèrie,
ha de veure que sigui de seguit,
per poder-ne entendre
i per poder arribar
a fer aquestes reflexions.
Però al final també
a mi m'agrada
perquè com una bona obra
planteja moltes lectures,
no?
Però ara que m'has dit això,
hòstia,
a mi em trenca,
ara no m'agrada que segueixi,
però per què seguir aquesta sèrie?
A mi em sembla un fallo,
personalment em sembla un fallo.
Però anem a veure
en quin camí segueix.
Jo tinc ganes
que tornin a explicar-me més coses
que poden seguir portant molt més.
No us fa por,
no us fa por,
aquí està,
no us fa por
que tirin
per el que ara es porta
tant de les antologies de sèrie.
Una altra sèrie
que potser és més senzilla
que hi ha hagut aquests últims anys,
que potser una mica
amb la mort,
també amb la redenció,
que és la de,
ai, m'hauràs d'ajudar,
Paul,
la de Hill House.
Ah, Hill House.
Recomaneu, eh?
Recomaneu aquesta sèrie de terror?
A mi té coses
que m'agraden molt.
Jo l'he deixat a mitja.
És una sèrie bastant al ús.
Sí, és bastant significativa.
La que sí,
l'he deixat a mitja.
Tenen una casa fantasma
on hi ha una sèrie de fantasmes,
solucionen el per què dels fantasmes
i la sèrie acaba clar
i et diuen
no, hi haurà segona temporada
de tu.
Com?
No, perquè és una antologia.
La temporada que ve
serà a una altra casa.
No us preocupa
que mullica russa
pugui ser
vamos a ver el bucle
de otras personas.
Sí, exacte, això.
Possiblement.
Perquè jo pensava
el mateix que has dit
amb Stranger Things.
O sigui, no sé si recordeu
com acaba Stranger Things
la temporada i dius
bueno, ja està, no?
Ja ho hem solucionat.
Però si no,
perquè ara no és uno
sinó 10.000,
com es diuen els dormamos aquells.
Dormamos.
Són espectadors en bucle, eh?
No podem escapar
de la nostra condició
de veure i reveure.
En el fons són això,
les sèries.
Mira, deixem aquest tema
que em sembla molt interessant
per la tertúlia.
Sí, jo crec que podrem avançar
que el Pol té bastant a dir,
em sembla de...
Bueno, ja intentaré ser
una mica curt.
Doncs vinga, va.
Videojocs.
Bueno, bueno,
m'ando a la mà.
M'ando el comandament a la mà
i avui a Videojocs
parlarem del que jo considero
que crec que és la companyia
més estimada i odiada
per ser iguals de Videojocs,
que és l'anomenar From Software.
Sí.
Són jocs,
que ara comentaré,
però són jocs
amb una bona jugabilitat,
una bona ambientació,
sobretot la música,
tot el que envolta el teu personatge,
diguéssim,
tota la música,
se't queda molt gravada,
molt gravada, molt gravada.
però té una explicació
per què se't queda gravada
i ara ho veurem.
Però aquesta música,
jo crec que en comptes
de posar-vos-la,
jo us posaré...
Bueno,
el Ferran en aquest cas avui
posarà el que jo crec
que escoltareu més
en qualsevol de les partides
dels seus jocs.
Ui.
no, no, no, no, no,
no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no.
nu, no, no, no, no, no, no, no.
I am so sick of this shit!
Oh fuck! What the fuck ain't come up here?
Oh no, no, oh my fucking god!
Quanta violència, quanta violència!
Fuck! Are you shitting me?
Oh god!
You're fucking kidding me!
Fuck!
Fuck this man!
Like this is fucking bullshit!
Fucking bullshit!
Esto en mi barrio es pelea, loco!
Hay mucha violencia aquí!
Que te vayas a comer jamón ya, tío!
Pírate!
Que te vaya!
Vale, vale, vale!
Esta me la punto, eh Ferri!
Aviam, doncs estem parlant de Front Software,
que és una companyia japonesa que des de fa uns
més o menys deu anys es va començar especialitzant en una mena de saga de videojocs
que es podrien considerar bastant impossibles,
bueno, ja heu vist les reaccions de la gent,
i són els anomenats Souls.
Ja la música, és que ja és...
Uf!
Aquesta música, correctament,
jo encara no l'havia escoltat la que havies posat,
però aquesta música és la del Dark Souls 1,
la última batalla...
El Gwyn!
El Gwyn!
El Gwyn, que és l'última batalla del joc!
El senyor de la ceniza!
Que tu t'esperes un combat super èpic,
és tu arch enemigo final,
i te'l trobes sol!
A més és un piano que toca sol!
És un piano que és una persona...
o sigui, la persona que toca el piano,
aquesta cançó toca sol!
No hi ha una orquestra!
És la soledat total!
I te'l trobes com, vale,
estic lluitant contra el...
Perquè tot va en jugador...
És una mica el rotllo jugador de tronos,
us he portat el llibre...
Ah, molt bé!
Que a més il·lustra molt el que passa en aquests jocs!
Judite, eh?
Judite, eh?
Qui és això?
Bé, és un llibre sobre la saga aquesta!
Però ja veiem un tro!
Un tro!
Un tro a la portada, no?
I al final tu et pots o no fer amb el tro, no?
Però, bàsicament, tu quan arribes a aquest final del Dark Souls 1
i et trobes aquest personatge que està derrotat!
Està sol!
Fet fa pena!
Clar, jo vull canviar-me per aquesta persona realment!
Llavors és un joc com molt melancòlic!
Però bueno, entrem a top amb això!
Fins la data d'avui han sortit diversos jocs
de lo que es diria Souls,
que seria el Demon's Souls, la trilogia de Dark Souls,
el Bloodborne i l'últim el Sekiro
que en realidad va sortir de fa dos mesos!
Sekiro!
Que també el teniu per aquí!
Bé, mira, puc fer l'efecte d'això, ok?
Com que t'agrada tant!
Ah, sí!
Uuuh!
Uuuh!
Let's play!
Te l'has deixat dir!
Sí, perquè evidentment estic jugant a muerte amb aquest joc!
I morint!
I morint!
Exacte, jugant i morint!
Ben vist!
Ben vist!
Ben vist!
El que serien els Souls, els Dark Souls, Demon's Souls,
estan més encarats a un món més medieval,
ja va a l'obscur, amb dracs espases,
bueno, el que potser ara mateix es consideraria joc de trots, no?, una mica!
Espada i brujeria!
Bastant!
Sí, sí, sí!
Bloodborne, té un canvi bastant de registre,
més tirant a Lovecraft, molt més gòtic tot!
El panic és el fet de la paranoia, també té molt a veure, no?
Sí, molt...
Hi ha un medidor, em sembla, d'insanity, no?, de salubrida mental.
Sí, sí, i això, però ho tenen bastant aquests jocs, tenen molts medis d'aquests,
i aquest component quasi de rol, no?, però és un rol molt senzill, també, és veritat, eh?
Podria ser aventura i terror?
Sí!
Bloodborne tenteix més el terror.
De fet, seria més...
Bueno, la saga Souls és terror, frustració i potser després aventura, no?
I suicidio!
I suicidio!
Sí, sí, sí!
El Seeterminador!
Que el que ho dic he sortit
fan un canvi bastant radical cap a una ambientació més japonesa feudal, no?
Llavors, es un tema que, bueno, que suposo que els toca més de prop...
És un joc preciós!
O sigui, visualment és una touring!
Sí, sí, Se fairly!
Però ha trencat moltes motlles, eh?
Dins d'ells mateixos de la saga que feien, però qui és l'atracció d'add if pels jocs?
Perquè m'he escoltat gent trencar mandos, trencars televisors, insultar!
no és uns biojocs
que potser tu passes massa bé
però el bo és la reiteració
de la mort, ja que avui que parlem tant de la mort
del reviure, aquests jocs és que tranquil·lament
pots morir 300-400 cops
tranquil·líssimament
per poder avançar una miqueta o per passar?
en general
però aquí hi aprens de tu
perquè en realitat tu pots anar morint però és que has d'aprendre
has d'aprendre de la teva mort, no aprendràs
dels cops sinó de les morts en aquest joc
i aquesta és la gràcia
I Sekiro jo crec que juga molt
amb la filosofia aquesta més oriental
de tot va al seu temps
i tu has d'anar avançant
no a passos de gegants sinó
tu has d'anar fent poquet a poquet
i aquest canvi és potser el que m'ha aixecat
més els jugadors que venien de les sagues
de Dark Souls, de Bloodborne
que potser el sistema de joc era més de
ataca, defensa, ataca, defensa
i roda com a molt
un costat per evitar els atacs
però en aquest cas és que és un món
és un món el Sekiro
és el que comentaves per resumir-ho molt fàcil
la diferència entre els Souls o Bloodborne i el Sekiro
és això que potser els controls dels Souls
eren més arcade
d'ataca, defensa
i el Sekiro és reactiu
mira com està col·locat l'altre
donen un pas més, respecte a Dark Souls
Sekiro dona un pas més
o no, és una altra direcció
és una altra direcció
que hi ha molta gent que s'ho ha pres molt bé
hi ha gent que s'ho ha pres més malament
i segurament la gent que s'ho ha pres més malament
és perquè està tan acostumada als controls
d'uns Dark Souls o un Bloodborne
que ha mort molt fàcilment
llavors tu el que has de comprendre
que al final
com entenem, per exemple, els samurais
o els xinobis
és que tot són estratègies
no és anar a matar
no és tenir
de fet aquest joc és el primer de tots a la saga
que tens la mateixa arma
o sigui, no canvies
no l'evoluciones
pots millorar l'ataca
pots millorar certes coses
però es centra sobretot en
tots partint per igual
o sigui, cada jugador parteix per igual
i el fàcil sagrat, no?
també la teva arma
és la teva arma
bueno, és que hi ha molt de sacramento
en aquest joc
ara que deies això també
que és molt samurai
és una mica contradictori
perquè fas un samurai
quina és la via dels samurais?
quina és, Adri?
també era el samurai?
quina és?
què és?
quina és?
ho sé tu, nois
aquesta resposta la farem després
m'encanta
així de ser pensat
quina és la via dels samurais?
m'he quedat amb la intriga
la semà passada
que parlàvem del tema de l'autoria
aquests jocs
a mi em sembla molt
el tema del front software
també ha creat aquest punt
que dèiem allò
hòstia, això és molt Tarantino
hòstia, això és molt Wes Anderson
aquests jocs han creat
hòstia, això és molt Souls
en l'àmbit del videojoc
perquè ara han sortit jocs
com Hollow Knight
Celeste
o Cuphead
jocs que en realitat
són molt complicats
però ja tenen l'adjectiu
inclús de
hòstia, això és molt Souls
és que d'Arts Souls
era complicat
supercomplicat
és molt complicat
però llavors
parteixen d'un rol
molt, molt simple
perdona, Pol
Sekiro és més complicat
que d'Arts Souls?
és que
canvia tant
o sigui, canvia tant
res, res
no, no, no
canvia tant
és una bona pregunta
perquè aquí és on ha matat
molta gent
literalment i metafòricament
és a dir
els controls
no han canviat
és a dir
segueixen atacant
amb els mateixos botons
i això
però l'estratègia
ha canviat absolutament
i l'estratègia
ja no és
ataque, bloqueo
i com a molt
et dono una tombarella
per esquivar
aquí no tens tombarelles
aquí
el que es diuen
els invincibility frames
que es diuen
allò de
invincibility frames
o sigui
els fotogrames
que se't donen
quan fas una voltareta
diguéssim
a un cantó
se't dóna invencibilitat
en molts jocs
en aquest cas
no existeix
llavors clar
sempre
jugar amb això
ja és impossible
però la mort
és important
en aquests jocs
és molt important
és que
per això us preguntava
quina és la via del Samurai
que és morir
nanos
és morir
la via del Samurai
és per dir
l'objectiu
i s'ha acabat
aquí no hi haurà
però aquí és interessant
perquè a diferència
dels Dark Souls
i tots els d'abans
aquest joc
el que ha canviat
el paradigma també
de quan mors
tens com checkpoints
si tornes a
el que se'n diuen
les fogueres
en el Dark Souls
en el Sekiro
tens la possibilitat
de reviure
és a dir
en camp de batalla
et dóna la possibilitat
de reviure
allà mateix
allà mateix
però el reviure
té conseqüències
és a dir
tu has de fer
una estratègia
em toc
hauria de reviure ara
o em deixo morir
per no perdre
aquella possibilitat
de reviure
perquè
te l'has de guanyar
també aquest reviure
llavors
inclús quan perds
quan mors
mors definitivament
a part d'insults
i de tot el que puguin
perquè són jocs
molt complexos
petit parèntesi
només
ella ha dit
la mort
últim objectiu
del samurai
i la muerte
puntualitzo
digna
tenir una muerte digna
del samurai
per això hi havia
aquella metàpola
amb el bo xiraré
clar
tot això també hi ha
de manera
com dir-ho
molt subtil
però molt vella
i bueno
parlarem a la tertúlia
d'això
perquè m'agradaria
això també és molt preciós
Ferran
el que ens acaba
d'escriure a l'adrey
també és molt maco
he anat agafant
tota una sèrie de reflexions
que les vull
les vull
treure
totes
seguides
així que
continua
sisplau
bàsicament
per acabar
perquè si no
no ens donarà
temps de la tertúlia
Sekiro
sí que és
en aquest sentit
un canvi
de paradigma
dins de la pròpia
empresa
de Front Software
perquè realment
és un videojoc
molt complex
com els altres
o sigui
complex no
perquè són molt simples
però són molt complicats
en el sentit de
paradoxa
però no perdona
són jocs que no perdonen
aquí no hi ha
aquí mai
i aquí
el dimecres amb el Ferran
vam anar a una conferència
del Nacho Vigalondo
i de la
recordant
King Kong
sí
exacte
i de l'Isabel
talles
tallos
tallos
i què tal
hi va un moment
que ella
que és una dissenyadora
de videojocs
que està més centrada
en Warhammer
i tot això
em sembla que es diu
Evergreen
si no recordo malament
la companyia
era interessant
perquè ella parlava
de certs videojocs
que ella jugava
o ha jugat
o està jugant
que eren d'aquests
que dius
és que jo potser
vista en perspectiva
i jo no l'estic gaudint
gaudint des del punt de vista
de me lo pasó bien
ric
però
el fet de
potser els jocs
ja no estan tan centrats
en fer-t'ho passar bé
un entreteniment
pur i dur
sinó
joder
tota aquesta saga souls
per exemple
és la superació
t'està creant lo mismo
que Muñeca Rusa
el martirio
que te tiene que llevar
a una redención
que no es la victoria
però la repetició
de la mort
i que no avances
pràcticament mai
i quan ho fas
aquell éxtasi
que tens
en el videojoc
jo crec que és un canvi
que només han pogut fer ells
de fet
te'n recordes precisament
a Muñeca Rusa
que no ho he parlat això
Muñeca Rusa
ella és una programadora
exactament
perquè és molt adient
sí
però això és molt lateral
però
dona't que hi ha un moment
en una seqüència
que hi ha algú
que li critica
que els seus jocs
són molt difícils
i ella intenta jugar
i de fet
afirma
que és molt difícil
vull dir que
crec que és un detall
molt important de la sèrie
que en el fons
ella sigui programadora
i per tant
vincular
on hi ha
el gènere principal
on la mort
és un trampolí
és els videojocs
mira
ben vist
ha llegado Nietzsche
a deciros
que vamos para la tertúlia
no
perquè és bo
és bo
és bo
perquè connectem directament
amb la tertúlia
perquè seguim amb això
perquè jo ara
tinc cosa de dir
el tema d'aquest videojoc
amb Muñeca Rusa
us sembla bé
anem a la tertúlia
sisplau
empanats
empanats
empanats
nois
nois
ens queden 10 minutets
hem de fer l'agenda
però
fotem-li canya a la tertúlia
aviam
hòsties
jo el que tu
estàs comentant
de Muñeca Rusa
sí que és veritat
que hi ha aquesta part del videojoc
que jo crec que també li dona
una certa profunditat
al personatge
inclús tu
a la teva feina
estàs posant traves
també
a gent desconeguda
perquè
sí que ella
va veient durant la sèrie
que les traves
les posa
a la seva família
als seus amics
és com una persona
com molt
com el que seria
el Doctor House
que és un personatge
que no ton coneix
però trobo que
no només defineix el personatge
que ho fa
i ho fa molt bé
de fet jo crec que
un 50% de la qualitat
d'aquesta sèrie
és precisament ella
la Natasha Lyon
no només defineix
sinó que també
va construint un món
és a dir
jo que sóc un jona
dels videojocs
i que jo
quan puc ser
una mica entès
del tema cinematogràfic
i sèries
però quan arribo a aquella sèrie
i trobo que ella
és una programadora
de videojocs
ja em formula una pregunta
i evidentment
la resposta
immediata
que és que clar
o sigui
ninguna professió
més adient
pel món
ens estem endinsats
jo és tot el que volia parlar
de fet jo crec que és el que porta
de nou
és a dir
aquesta part que ella
és programadora
que on hi ha la repetició
escriu i reescriu codi
i d'alguna manera
entén el problema
que li està passant
de viure i reviure
cada dia
la mateixa nit d'aniversari
els mateixos dies
com la solució és
a través també
de reescriure
el que li està passant
i no ho veu que en això
ho està tractant
com si fos un videojoc
com si hagués de reescriure
el codi d'un videojoc
per solucionar
el problema vital
però a mi el que em costa
és
és la poca importància
al cap i a la fica
li donen
la sàvia passada
parlàvem de Bandersnatch
allà se li dona
molt més importància
però aquí és una anècdota
argumental
a Moniquea Rusa
és molt anecdòtic
que ella sigui programadora
bueno jo crec que
aviam
però molt enceptat
molt enceptat
és que si volem fer
el creuament aquest
amb els videojocs
precisament
una de les coses
que tenen els jocs
antigament
és que tu te'ls pots passar
des de fa molts anys
amb els jocs
que tenen diferents finals
que es diu
i l'acostum és dir-los
el final bueno
el final menos bueno
i tal
però el final
és el final
i tu sempre pots
tornar enrere
i passar-te d'una altra manera
a Moniquea Rusa
el que jo em queixava
és que al final
aquest
clar nosaltres no
ara potser fan una segona temporada
i és ella mateixa
en plan no
el bucle continua
perquè l'universo
però com a Ferrer
no li gustava
que l'universo
tingués una intencionalitat
però si tornen a començar
el bucle amb ella
seria molt
molt mala decisió
jo no tinc tan clar
jo aquí
però al final
el que volia dir
és que els jocs
com a concepte de videojocs
que a Bandersnatch
està molt ben trobat
que no hi ha un final bo
a Bandersnatch
a Bandersnatch
la crítica que se li pot fer
és que et diuen
que tindràs molta elecció
i després no la tens
per mi això és un avantatge
que té Bandersnatch
perquè parla d'això
de la il·lusió de l'elecció
però és que Moniquea Rusa
també parla d'això
però des del punt de vista positiu
és compulsiva
ella no pot triar
ella l'única cosa
que pot fer per prosseguir
sigui metafòricament
o físicament
o no sé què
és fer el correcte
això és el que em mata
realment no és el correcte
és el correcte segons univers
no és el correcte moralment
no és el correcte moralment
no és així
jo no ho entenc així
o sigui com que no
és
no no és
però clar
tu perquè tu vols veure
des d'una perspectiva moral
i entenc que també
com que la base de la nostra cultura
és religiosa
entenc que també hi hagi
aquest perfuma de sèrie
però en el fons
ella el que fa
és un canvi de mirada
i una mirada introspectiva
i abans hem parlat
d'un detall molt important
que és conforme va avançant la sèrie
conforme el temps va acabant
el primer que desapareix
són objectes
però el primer que desapareix
són els miralls
de tots els personatges
per tant ells
es deixen de mirar
en si mateixos
jo crec que aquest és el canvi principal
i que evidentment
que té un caire moral
però a la vegada també
un caire social
un caire d'entendre
amb quina societat vivim
si partim de la societat
construida a partir de la religió
i d'aquesta cultura
vinculada a la religió
ara estem en una societat de consum
aquell consum
només ens projecta a nosaltres mateix
que és el que veiem
en un black mirror
quan la pantalla de l'ordinador
està en negre
ens veiem amb nosaltres mateixos
amb aquest to negre
això parlava de black mirror
i això ho veiem contínuament
llavors
clar que és necessari
si planteges una reflexió
que ja l'hem viscut
el dia de la marmota
anar cap a una conclusió
però això també em tronca molt
amb el que parlàvem l'altra vegada
que és l'autor
és a dir, jo quan plantejo
la segona temporada
no només vaig amb el camí
de l'amor
i de l'aten retorn
sinó que també
ella ja no és només la Nàdia
ella ja és una autora
de fet aquesta actriu
que haurien de tanta fama
a partir d'anys
que és una tia que ve de molt lluny
és una tia que s'ha canviat
la jaqueta
i ara ja és
m'estàs dient
que monica russa
és
me voy a redimir
d'haver hecho
American Pie
jo crec
no, no, no
no d'American Pie
de la seva vida
de fet parlem de la cançó
per què va escollir
aquesta cançó
we
no?
get up
get out
jo només vull dir
perquè en el fons
aquell tio
sabeu la coseta?
aviam, aviam
curiositat
aquell tio
el compositor de la cançó
la va pel mar
i la va pel mar de sobredosi
llavors és una cançó
molt adient
és una cançó molt adient
i parla d'això
dels accessos
llavors potser
que és una tia
que com parlàvem l'altre dia
ha d'utilitzar l'art
per trobar-se a si mateixa
aquí tenim l'autora
aquí tenim l'autora
no?
aquesta
és molt interessant
que s'ha de trobar a si mateixa
i ho fa a partir
d'elements reals
de fet tot el guió
parteix d'elements reals
dels tres creadors
i d'ella mateixa
i aquí en tronca
amb aquesta cançó
que és un tio
que la va a palmar
per sobredosi
un altre detall
és la cara B
aviam
recordeu-vos l'època
que escoltàvem cassets
la cara B
la primera cançó
de la cara B
és precisament
la cara amb la que comença
i tots sabem
que quan escoltàvem cassets
ens estàvem una miqueta obligats
a escoltar
com a mínim
les primeres cançons
de les dues cares
eren les que més escoltàvem
la cara A
és una cançó molt coneguda
del mateix títol
però la cara B
no tan coneguda
és precisament
la cançó que utilitza
i construeix el bucle
d'una manera perfecta
algú té alguna cosa més
d'algun altre tema
que no sigui muñeca russa
jo volia seguir
però només per trencar
la idea
la repetició de les sèries
sí, és a dir
jo crec
tornant amb muñeca russa
però per trencar
i seguir una mica
el que deies Ferran
el que no ja està d'acord
molt ràpid
que se'ns acaba el temps
no penso que sigui
una sèrie moralista
és a dir
on està el moralisme
és el moment
en què una dona
que no té contacte
amb la gent
decideix
passar una estona
amb un indigent
regalar-li coses
i finalment
celebrar la vida
d'una forma
absolutament despreocupada
amb uns indigents
que són reis
amb uns losers
que com a losers
que són
han aconseguit
una visió privilegiada
de la vida
i de les coses
que és la de celebrar
per celebrar
perquè sí
és una visió
diosnisíaca
aquí tornem a Nietzsche
estic absolutament en contra
a l'hora de dir
que és una sèrie moralista
és a dir
fa un moment
parlem de la por
que tenim
ai és que igual
la segona temporada
és que em trenca
el que
no, nois
és a dir
utilitzem
agafem
el que realment importa
a aquesta sèrie
que és la despreocupació
aquest punt dionisíac
i que en el fons
és un Nietzsche
que ja no és Nietzsche
perquè Nietzsche
tenia un criteri
de selecció
que discriminava
aquí no
aquí el criteri
és d'autosuperació
autosuperació
ella té uns traumes
amb la mare
ella es vol suïcidar
hòstia
anem a celebrar la vida
jo em quedo amb això
de Muñeca
l'urgia final
exacte
jo em quedo amb això
amb la visió privilegiada
de les coses
religió, Nietzsche, l'urgia final
anem a trencar
estereotípics i tabús
ara em poso aquí
una mica
en canvi
posa el bigoti
em poso el bigoti
de Hitler
i dic
hasta aquí
i de Nietzsche
de Hitler i de Nietzsche
i de Nietzsche
a l'hora
a la cella
ens dona una mica
de temps de fer
agenda
superràpida
què és cou?
vale
doncs
l'apartat de còmic
el dijous
va sortir
la primera
nova trilogia
de Thanos
que ja
hem parlat
algun dia
aquí
però
molt famosa
i és una nova interpretació
d'aquest personatge
el gran dolent de Marvel
i relacionat
hi ha una presentació
en fancine
que es diu
el guantehater
de l'infinito
el dissabte
de la setmana que ve
a les 12
a Espai 22
de Barcelona
i per acabar
la secció còmic
el Guterfest
un festival d'autoedició
a l'Hangar
de Barcelona
24-25 de maig
durant tot el dia
es fan mil espectacles
molt bé
ràpidament
sèries
aquesta matinada
imperdible
ineludible
final de Juego de Tronos
s'acaba per fi
s'acaba Juego de Tronos
s'ha acabat el eston
aquesta nit
de dimensi a dilluns
ho teniu
després
s'ha anunciat
Black Mirror
torna Black Mirror
5 de juny
genial
Antoni Maquí
i Miles Sirus
3 capítols
3 capítols
tornem al promata
de Cláss
també s'ha renovat
Rick and Morty
i Paquita Salas
tornarà el 28 de juny
m'encanta
Paquita Salas
molt bo
doncs
bueno cinema
sí va
podem-li
tenim que va estrenar
de fet
Can ja va en marxa
Jarmusch
Dead Don't Die
yes
tenim Chris Rock
que vol rebut
a la saga Sou
tenim Aladine
el 24 de maig
però sobretot
m'agradaria deixar-vos
amb una recomanació
una pel·lícula
que s'estrem
una pel·lícula molt humil
que tracta temes
de política
a Colòmbia
però que ens servirà
per parlar
de la nostra política
perquè la setmana que ve
tenim eleccions
si ens sembla
si enfoquem
aquest programet
en un carrer polític
llavors ho farem així
però ho farem així
però sisplau
aneu a veure
Mi Passión con David
Cine Girona
cada dia
a les 8 de la tarda
vindran després
convidats
com la Silvia Marçó
o el mateix director
Iván Zuluaga
no us ho perdeu
vinga
fins la setmana que ve
gos
el just a la fusta
parlem de tot el que passa
a Sant Just
hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anava amb ell
que fins ara mutis
400 pisos per vendre
sisplau