Fins demà!
Fins demà!
A Ràdio d'Esvern!
Neix a la segona meitat del segle XX, per definir aquells directors de cinema que s'atrevien a córrer riscos, que aportaven coses noves a la conversa, a diferència d'aquells que seguien unes pautes preestablertes i replicaven sistemes institucionalitzats.
Però al llarg dels anys, inclús el concepte peça d'autor sembla haver mutat, o podríem dir pervertit.
El que fa un temps es considerava l'outsider, el que vadejava el sistema, ara a vegades sembla haver esdevingut sistema.
En definitiva, pot ser el nou mainstream.
Ho veiem en cinema amb el ja cliché blanc i negre o composició simètrica de plans, o els videojocs amb tants i tants indis que defugen de l'anomenat sistema AAA, però que s'acaben assemblant tant entre ells.
Podríem pensar que en un moment actual on els mitjans i coneixements per poder produir una creació, sigui de la disciplina que sigui, són més accessibles i democratitzats que mai, tothom que es disposi a crear podria esdevenir autor.
En un món on tothom crea, i ho crea com vol, tothom és autor.
No sembla tan simple, oi?
Parlarem de tot això i molt més amb els nostres col·laboradors habituals, en Pol Dígler.
Hola, hola, hola.
Avui tenim al ben tornat Adriano Calero.
Molt bones, o no he vingut.
No he vingut, no he vingut.
I jo mateix, Ferran Pujol.
Hem de dir que avui el Carles Martínez, el que va presentar la setmana passada, no és amb nosaltres.
De fet, no sabem on és, només que ens ha arribat una cinta amb una gravació seva.
No sabem què ha fet aquesta setmana, simplement ens ha enviat un àudio.
De fet, només has escoltat tu.
Bueno, jo l'he començat a escoltar, però he dit, ja ho veurem durant el programa.
Sí, sí, perquè jo encara tinc dubte si l'Adriano és el Carles o no, perquè jo crec que són les mateixes...
Anem a veure, anem a veure si sóc una empanada al cap del Carles o tinc vida pròpia.
Vinga, esteu preparats per aquesta segona empanada de la temporada?
Doncs vinga, endavant amb el menú del dia.
Ràpidament, companys, què veurem avui a Empanada Cultural?
Bé, de fet, a mi m'agradaria portar aquestes preguntes que has fet i cap a l'àmbit cinematogràfic,
intentar respondre abans de tot i, evidentment, després anar caminant poquet a poquet cap al dà,
a aquest festival de cinema d'autor.
Doncs, per part meva, us porto el nou llibre, que és el segon llibre, que escriu Lucía Bascaren,
que jo em pensava que era Bascaren, però, bueno, vaig anar escoltant entrevistes i al final és Bascaren,
que és Cuerpos Malditos.
Com us hem dit, el Carles ens aporta una gravació misteriosa
i, per la meva part, en tema de videojocs,
bàsicament parlarem de la història de l'autoria en el món dels videojocs
i farem un repàs dels autors més reconeguts del sistema triplà,
és a dir, els jocs de gran pressupost,
i també els títols indie més destacats pels seus autors.
Molt bé, nanos, doncs comencem sense pausa, però sense presa.
Vinga, Adriano, tu primer.
Cinema
Oh, bona, bona.
Molt bé, Ferran.
Continuem amb cinema i ho fem parlant de cinema d'autor.
De fet, com hem dit al principi, tu ja has plantejat algunes preguntes
que són molt adients per l'àmbit cinematogràfic,
però, en comptes de començar a ficar pregunta rere pregunta,
què us sembla si intentem respondre?
La millor manera, en comptes de teoritzar,
és anar-se cap a un autor, un autor referencial com és Robert Bresson.
Robert Bresson, de fet, va marxar als anys 80,
després de sis dècades fent cinema,
però en sis dècades només va fer 14 pel·lícules.
De fet, 13 pel·lícules i un curtmetratge.
I a part d'aquelles grans obres, també ens ha deixat un llibre d'autoajuda, no?
Diríem que és un llibre d'autoajuda per tota aquella persona
que vulgui fer cinema i que ho vulgui fer des de la perspectiva de l'autor.
Tranquils, que em poso poètic al principi,
però anirem a agafar un torn molt més informal.
De quin llibre estem parlant?
De Notas sobre el cinematógrafo, o Notas sobre el cinematógrafo.
Aquest cineasta, en Robert Bresson,
concebia el cinema des d'una perspectiva molt diferent.
I concebia el cinema com una mena de discurs que tenia tres escriptures.
De fet, per què no parlem d'una de les seves reflexions,
que es diu De dos muertes i tres nacimientos,
i a partir d'aquesta reflexió tan poètica
intentem entendre una miqueta més què vol dir ser autor.
I diu així,
Mi film nace primero en mi cabeza.
Mueren el papel, lo resucitan las personas vivas
y los objetos reales que utilizo,
que mueren en el celuloide,
pero que colocados en cierto orden
y proyectados sobre una pantalla
se reaniman como flores en el agua.
En resum estem parlant de tres...
Sona molt poètic, ¿verdad, Ferran?
Ho pots resumir i s'anir final?
Ferran, en el fort, estem parlant de tres escriptures.
Tota persona que es vulgui considerar un autor
crec que ha d'assumir aquestes tres escriptures
que formen part del procés cinematogràfic.
L'escriptura de guió,
l'escriptura de guió tècnic o direcció
i finalment el muntatge.
Però clar, com hem dit,
14 pel·lis en 5 dècades.
Ai, perdó, 14 pel·lis en 6 dècades.
Un altre autor, per exemple, que us ve al cap, segur,
està li cobrit, una miqueta més comercial.
No per la seva intenció,
sinó per les seves capacitats.
Què va fer?
16 pel·lícules, en dos curmetratges,
en quantes dècades?
En 5.
Clar, fer bolleria industrial...
Un moment d'on de...
Fer bolleria industrial
sempre és molt més fàcil
que fer pastisseria artesanal.
És veritat?
Sí, sí.
I clar, si ens hem de plantejar sempre el cinema
dominant aquest control de tres escriptures,
potser, doncs, no farem cinema.
Podem parlar d'aquest cinema
més industrial
també com un cinema d'autor?
És a dir,
precisament un discurs artístic
que es benagloria
de tindre aquella connexió
entre la pintura, la música,
l'escriptura, la interpretació...
Podem parlar d'una única autoria?
És just, això?
De fet, ara estem escoltant encara
una peça musical
que és una meravella, no?
Tothom que...
Posa-la, puja-la.
Tothom que estigui una miqueta posadet
amb el cinema japonès
ha relacionat aquesta cançó
amb Brother de Takeshi Kitano.
I Takeshi Kitano, ningú no dubta,
que és un gran autor.
Però, clar, molt autor
però no farà la seva música, també, no?
En el fons,
de qui estem parlant
és de Yoehi Saishi.
I Yoehi Saishi
i Kitano han col·laborat molt,
però és que Yoehi Saishi
també ha col·laborat molt
amb Hayao Miyazaki,
un altre gran autor.
Porco Rosso,
la princesa Mononoke,
mi vecino Totoro...
En el fons,
podem parlar d'un autor,
per què?
Ja que parlàvem de música,
perquè m'agrada veure el cinema
com una suma de talents, no?
Una suma de talents
que va sota el paraigües del director.
Una mena de director d'orquestra
que guia els seus músics
per un camí determinat,
en una direcció determinada.
I és així com sorgeix l'actoria, eh?
Amb una intuïcció,
un estil,
una temàtica,
un llenguatge cronqueret
que repeteix pel·lícula
rere pel·lícula.
I, bueno,
hem parlat de Kitano,
estem parlant també de...
Miyazaki,
de autor.
Exacte,
de Miyazaki.
Però qui tenim a casa, eh?
Qui tenim a casa
i poquet a poquet
ens anem a apropar amb el D.
Perquè el D,
que és un festival de cinema d'autor
i que s'ha acompanyat aquest any
de Valeria Bruny-Tadeschi,
de Hong Sansú,
de Ben Wheatley,
de Laf Díaz,
Saeming Lian,
Carlos Reigadas,
Odiar,
Honoré,
Garrel,
un munt d'autors, no?
De fet,
si us heu adonat,
molts d'aquests noms són asiàtics,
no sé si ho sabeu,
una curiositat,
el Festival del Dà sorgeix
perquè precisament el BAF
no acaba funcionant.
Us en recordeu del BAF?
Sí, sí, sí.
Barcelona,
Asia Food Festival, sí.
Me'n recordo perfectament
com quan va acabar el BAF
estàvem que moríem,
deprimits.
Al cap de molts anys
va sortir el Dà
i tots coneixíem
que un dels seus organitzadors
era del BAF.
Clar,
és per això
que el cinema asiàtic
continua sortint,
ja sigui com a autor
o ja sigui com en el passat
en forma de BAF.
Llavors,
tornem a casa,
tornem a casa,
aquí tenim,
perquè clar,
han passat tots aquests noms,
però a mi m'agradaria
parlar del nom
que ha tancat el Dà,
en Carlos Marqués,
Carlos Marqués Mercè,
un autor,
sense cap dubte,
un autor que de moment
porta tres pel·lícules de ficció,
sí que és veritat
que ha fet una TV Movie,
també ha fet un parell
de documentals
i com no pot ser
d'una altra manera,
per poder ser un autor
es comença
amb els curtmetratges.
Llavors,
ara que estem parlant del Dà,
que mencionem el tema
curtmetratge
i que mencionem
el tema
de Carlos Marqués,
què us sembla
si parlem una mica
d'aquesta nova autoria catalana?
Una nova autoria catalana
que ha sorgit
i que es veu molt clarament
quan el Festival del Dà,
en comptes
de premiar aquests noms
que he dit,
es dedica
a parlar
de la nostra casa,
no?
A casa que tenim,
Albert Serra,
Isaac i la Cuesta,
però no formaria part
d'aquesta nova autoria catalana.
Quan parlem
d'una nova autoria catalana,
per exemple,
Ferran,
estiu 1993,
Carles Simón,
ara està rodant
el cas.
Julia Is,
per exemple.
Julia Is,
que de fet és una actriu,
però que va decidir també,
perquè aquesta nova autoria catalana
sembla com una mena
de novel·l bac.
estem en un moment a casa...
Parola en mallores,
eh?
Sí, sí,
no, no,
podem parlar de nova autoria catalana.
Us dic noms,
Carles Simón,
Marc Coll,
amb tres dies amb la família,
matar el padre,
Neus Ballús,
que de fet,
l'altra dia que parlàvem
del Barcelona Film Festival,
va presentar allà
Staff Only,
però havia fet la plaga,
i Helena Trapé,
les distàncies,
guanyadora a Màlaga
de l'any passat.
I a part de,
perdona,
a part de ser catalans,
quina característica
poden tenir?
Home,
el costumbrisme,
no?
Aquest costumbrisme és...
Bueno,
en el fons hi ha una búsqueda
de la intimitat,
no?
Hi ha cada vegada
que us una...
Que també pot sonar una mica,
com deies al principi,
a cliché, no?
Sí,
que sembla que hi hagi
una intenció molt clara.
Per això,
no només hem d'abraçar
aquell cinema intimista
com cinema d'autor,
hem de veure tot allò
que hem plantejat
des de bon principi.
Hi ha una autoria
en les tres escriptures,
hi ha un estil que repeteix,
hi ha unes temàtiques
que es busquen,
que estan en relació
amb aquell estil,
amb aquell llenguatge cinematogràfic,
i jo crec que sí,
del Carles,
d'en Carles Marqués.
Aquest senyor ha passat
per Rotterdam,
ha triomfat a Màlaga,
com l'Arena Atrapé l'any passat.
De fet,
tots dos han guanyat
en diferents anys
millor,
eh?
Viznaga de Oro
per millor pel·lícula,
Viznaga de Plata
per millor director.
I per què?
Perquè ha fet una pel·lícula
que es diu
Los días que vendran.
Una pel·lícula
que segeix l'embaràs
de la Maria Rodríguez,
que de fet és actriu
i parella
de David Rodríguez.
Ai, David Verdaguer,
perdó,
David Verdaguer sabeu
que és com un actor fetitxe
del Carles Marqués.
Ah, exacte,
el senyor del bigoti.
El senyor del bigoti.
I, en el fons,
el que fa és seguir
el seu procés d'embaràs.
Una curiositat.
En David Verdaguer
estava rodant la pel·lícula,
que segurament heu vist,
Tierra firme,
la segona ficció
d'en Carles Marqués.
I de sobte rep la notícia
que la seva parella,
actriu Maria Rodríguez,
està embarçada.
Llavors,
el Carlos Marqués
li dona uns dies de vacances,
però li dona un ordre
o una suggerència,
però que s'ha convertit
a seguir l'embaràs
de la Maria Rodríguez
i fer una pel·lícula
de ficció, en el fons,
partint d'un document real,
però fer una pel·lícula
de ficció
a partir d'aquella realitat.
Perquè, en el fons,
no estem davant
d'un reality show, eh?
No estem veient
una pel·lícula
que sigui un reality show.
Estem veient una pel·lícula
que aprofita
aquella sensació,
aquella situació
d'embaràs
per construir un discurs.
I quin discurs
té el Carles Marqués?
L'estil,
queda molt clar,
és un estil directe,
quasi domèstic,
de badà,
que busca allò impúdic,
estar molt a prop
dels personatges,
dels actors, en el fons,
però finalment
dels personatges,
i ho podem veure
en les altres seves pel·lícules.
Tenim la primera,
10.000 quilòmetres,
que en el fons
parla d'aquella intimitat,
però de com la intimitat
moltes vegades
estableix una dificultat
d'entendre l'altre,
el circunstancial
de l'amor.
Què és el circunstancial
en aquell moment?
Que aquella parella
està a 10.000 quilòmetres
de distància,
i per tant és molt difícil
entendre l'altre.
De fet, hi ha una frase
que ell ofereix
que a mi m'encanta,
que va dir
nos inventamos el amor
para perpetuar la especie.
I en el fons
es pot veure
amb el seu cinema.
Tierra firme
de què parla?
Opiniens trobades.
En el fons,
hijo sí, hijo no.
I finalment,
amb los días que vendran,
sí, tenim un embaràs,
i ara està molt de moda dir
estem embarassats,
però qui està embarassat?
No fotem.
Està embarassada ella.
Llavors, com pots entendre
l'altre
si la teva realitat
és molt diferent,
tot i que compartiu
un camí conjunt?
Sí, sí.
Home, jo crec que el seu cine
té una marca
totalment d'autor
i ja no sigui
per temàtiques
i a part d'actors,
que també el David
parla que repeteix molt,
però és una passada aquest tio.
Se li ha a seguir la pista
molt...
És molt potent.
De fet,
acabo d'escoltar
que li agrada molt
la ciència-ficció.
Quan hem parlat
de perpetuar l'espècie,
això ja us estava convidant
directament
a pensar en un discurs
molt més filosòfic.
I de fet,
potser,
com que ara ha tingut
com a referència
en aquesta pel·lícula,
des del Linklater,
per la qüestió
del pas dels temps,
fins l'àlien,
fins l'àlien,
per la por
del ser interior.
Bé,
en parlarem més endavant.
Aprofitarem la tertúlia
per continuar
amb aquests autors
que hem mencionat al d'A
i sobretot
m'agradaria parlar
d'una cineasta
que arriba amb força,
que no estàvem
amb el grup
de la nova autoria,
però que arriba amb molta força
amb els curtmetratges,
Irene Muray.
D'acord.
De fet,
tenim les seves paraules.
Sí, sí,
hem aconseguit parlar amb ella,
general Adriana,
un interessant repàs
i atents per això,
perquè dius que tens
coses interessants
a plantejar-nos després
a l'agenda
i a la tertúlia.
Ho farem,
ho farem.
D'acord,
doncs ara podríem
seguir endavant
amb en Paul Diggler
que ens porta
una proposta literària.
Llibres.
Em fa especial gràcia
fer aquesta secció
amb aquesta música de fons,
perquè sí que,
ja sé que és la que sonarà
cada setmana,
però és que
el llibre d'avui,
justament,
cero.
Cero.
Això sembla
acordes i desacuerdos.
Acordes i desacuerdos.
A mi em sembla brutal.
A mi m'encanta el Jinxí.
M'encanta.
No, no,
m'encanta el Jinxí swing
i de fet és molt...
És gairebé que podríem
estar parlant una hora
de Woody Allen,
però avui parlarem
d'alguna cosa
molt dràstica.
De fet,
és el nou llibre
de Lucía Bascaran
que...
El tenim aquí, eh?
El tenim aquí,
els he portat els dos.
De fet,
he portat el primer,
que és partir així,
molt bé,
així m'agrada Ferran,
els efectes de so,
sisplau,
que no em faltin.
Doncs,
és el segon llibre,
el primer va ser
Partir
i va sortir fa uns anys
i ara fa res,
fa una setmana
que va sortir
el de Cuerpos Malditos.
Em va estranyar
que sortís
quasi una setmana
després de Sant Jordi,
però suposo
que aquí ja són coses
d'editorials o així.
Partir va començar
la seva aventura
com a primera novel·la
més extensa,
perquè ella sí que havia fet
articles i això,
però ella com a novel·la
la Partir era la primera,
però ara estem parlant
de Cuerpos Malditos,
que inclús és una mica
més curt que Partir,
però ja estem parlant
que està publicant
en Planeta.
Bé,
ha fet una fracció
de Planeta,
però no deixa de ser Planeta,
vull dir que aquí
el Sal ha sigut
bastant bèstia.
Llavors,
què ens trobem
a Cuerpos Malditos?
Ella,
per qui hagi llegit Partir
i no a Cuerpos Malditos,
ella sempre tendeix
a fer bastant,
entre cometes,
dramatisme,
dramaquinisme,
no?
Una mica telenovelesc,
potser?
Telenovelesc?
Sí,
o sigui,
no és tant,
no és tant telenovelesc,
però sí que és veritat
que agafa,
li diuen molts cops,
li pregunten molts cops,
sembla que agafis la veu
d'una generació
més millennial,
més d'aquests problemes,
no?
Quins problemes tracta?
Dos que riques,
no?
Sí,
una mica,
los que riques,
però des d'un punt de vista
molt,
molt,
molt,
que per mi
ho identifico
inclús amb la generació Bid,
i aquí jo crec que tothom,
tots vosaltres coneixeu qui és,
no?
No?
És el corrent,
generació Bid,
però,
però,
en aquest sentit,
és perquè té una escriptura
molt directa,
molt crua,
molt visceral,
i val molt la pena,
i val molt la pena,
i val molt la pena,
perquè realment,
estem parlant d'una autora
que a més és espanyola,
és del País Basc,
que realment,
és,
o sigui,
és allò de pensar que
quotàniament compartir espai,
no?
temporal,
amb gent així,
doncs,
hòstia,
per mi és molt,
molt interessant.
Llavors,
de què va?
Cuervos Malditos,
jo crec que agafa molt més dramatisme
que a partir,
des del punt de vista de,
bueno,
de fet,
d'on parteix la història.
I amb la premissa,
per el que veig aquí.
La premissa,
que és la història d'Alicia,
que és una noia bastant jove,
que des del minut 1,
doncs,
ja t'ho plantegen
que ha perdut la seva parella.
S'ha mort el seu nòvio,
i a partir d'aquí,
és quan comença tot un viatge
d'aquest punt,
que viu envoltada sempre de pena,
però potser no és només pena seva interna,
sinó que és la pena
que li transmeten als altres,
no?
O sigui,
és tota la gent que la troba pel carrer,
hòstia,
pobrecita.
De fet,
hi ha una cosa que es repeteix bastant
en el llibre,
que és pobrecita niña,
no?
Que sempre és com aquesta condescendència brutal.
Sí, de condescendència.
Brutal.
I ella sempre ho viu
com a alguna cosa molt negatiu,
però des del punt de vista de la societat.
O sigui,
ella hi ha un punt
que diu,
bueno,
i si jo en algun moment vull passar pàgina,
això se m'ha d'acusar per passar pàgina,
llavors ella sempre el que fa
és jugar amb els límits,
amb els tabús.
A partir,
ja ho feia,
però és que aquí jo crec que se li ha anat
en el bon sentit,
se li ha anat molt de les mans
en el qual els tabús.
Estem parlant de que
tracta temes,
per exemple,
la mare l'abandona,
a la filla,
però quan és molt petita.
Llavors sempre hi ha aquest component maternal,
quan la família hauria de ser
en moments així,
que hauria d'estar sobre teu
i t'hauria d'ajudar,
la seva família està desestructurada,
no?
El següent.
Llavors sempre és aquest punt
com de que
la família ja és
un niu
de,
de,
bueno,
no dic de merda,
però de misèria total,
no?
Sense fer,
tampoc espòiler,
això també ho podríem parlar un dia,
el tema dels llibres i els espòilers,
perquè ella...
Exacte.
No us pot parlar d'espòiler amb un llibre.
La meva teoria
ha sempre sigut
una sèrie
el dia següent
la pots destrossar.
Una pel·lícula
et dóna-li una setmana,
un llibre mai.
Un llibre mai.
Un llibre és llegeix-te'l.
No, no, no,
aquí veia...
Vale, dius, dius, dius, Adriano.
Ràpidament, ràpidament.
Que el que fa sempre
per no tindre aquest input
de curiositat,
encara que sigui un thriller,
agafa l'últim capítol
i se'l llegeix.
Això ho fa sempre.
Sembla una molt mala pràctica.
I després comença a llegeix.
No, perquè en el fons
el viatge que tu adquireixes
amb un discurs literari
no està amb el final,
no està amb...
Això és molt típic, no?
El camí no està
a la cima de la muntanya,
està amb el camí, no?
Fem una cosa, Adriano,
deixem aquestes converses
per més endavant.
I la literatura funciona així.
Anem a deixar això
per més endavant.
Continua, Pol.
Aquí ve, perquè
a una entrevista
que vaig escoltar a la Lucía,
que li vam fer a Radio 3,
ell explicava pràcticament
tot el llibre.
I era increïble,
perquè hi pensava,
però si a més ets tu, l'autora.
I dic, vale,
perquè molts cops
jo crec que es concebeix
que a la literatura
és el camí,
no el final.
I de fet, aquests llibres,
com Partir,
o sobretot,
Corpus Malditos,
és una reflexió.
Ella el que fa és una tesi.
I com a tesi,
de fet,
durant el llibre
hi ha molts peus de pàgina
que expliquen teories filosòfiques
o psicològiques
de gent experta, diguéssim,
i va fent acotacions
però és d'un punt de vista
de tesi.
O sigui, ella,
a mi el que m'agrada
com a autor
que estem portant aquí,
és que sempre
parla dels temes
que vol parlar ella
però des d'un punt de vista
de tesi total.
O sigui,
la història va avançant.
I aquesta tesi,
perdona que et pregunti,
un poc,
aquesta tesi es repeteix
en relació amb Partir?
Jo crec que es repeteix bastant
perquè segueix fent
el tema de,
per exemple,
els fantasmes del passat.
Al final,
les temàtiques total
del llibre,
dels dos llibres,
és la recerca del jo.
I ella el que fa servir molt
és la recerca del jo,
no només psicològicament,
sinó sobretot físicament,
sexualment.
Ella tracta molt,
molt, molt
els temes sexualment.
I una cosa
que em sembla
molt interessant
i ella,
a Corpus Malditos,
ho fa a saco,
que és el tema
del que ella
anomena la performance.
És a dir,
tots els humans
actuem.
I tots els humans
actuem no només
per nosaltres mateixos,
sinó actuem
de cara a la societat.
Llavors,
des d'un punt de vista
molt cru,
ella ho explica,
que ella desgrana
com actuem,
per exemple,
al llit,
com actuem amb amics,
com actuem amb la parella
i ella té aquest punt
que jo crec que és una reflexió
bastant d'autoconsciència
mil·lenni,
el que ho podríem dir.
Ben vist.
Perquè és el món actual
de les xarxes socials,
és el món actual
d'estar constantment
a l'aparador.
Suposo que el llibre
està ambientat
en una època
purament actual.
Bastant actual.
De fet,
estaves descrivint
la Lucía Bascaran
i estava pensant
en la Irene Moray,
perquè les temàtiques,
tot i el discurs,
és molt difícil.
Mira,
doncs apunta't
a aquesta comparació
perquè ho tindrem
a la tertúlia.
Alguna cosa més,
Pol?
Sí,
i volia fer una...
O sigui,
dos recomanacions
en el sentit
de si us agrada
aquest tipus de literatura.
Dos salts.
Un,
en la comèdia,
que és un monòleg
que podeu trobar a Netflix,
de fet,
que és d'un monologuista
que es diu Bob Urham.
Ah,
t'estàs parlant de Happy.
De Happy,
exacte.
Un monòleg que es diu Happy,
que és una passada
perquè a més,
juga molt també
en aquest punt.
La Lucía no entra tant
en el tema de les convencions socials
dins de les xarxes socials,
de Facebook,
Instagram o el que sigui,
sinó ho fa més
terrenal,
no virtual,
però Bob Urham
entra molt
en el tema
de com ens comportem
virtualment,
no?
Llavors,
ell el que fa
és una paròdia brutal,
a més musical,
sobre aquest tema.
I jo us ho recomano molt
perquè el tema
performance
i de l'autoconsciència,
al final,
la Lucía ho agafa més
potser des del dramatisme
i allò ho agafa
des de la comèdia.
I per acabar,
us recomano un còmic
molt costumbrista
des del punt de vista
inclús existencial
i el seguir,
el perseguir un personatge
que és un còmic
que es diu
La Joven Francesc.
D'acord,
Pol,
potser aquesta secció
l'hauríem d'acabar
de dir literatura en general,
no tant llibres o còmics,
no?
Perquè en veritat
tot això s'entrecreua bastant.
Sobretot,
no us perdeu el llibre
de la Lucía Bascarán,
jo de fet me l'emportaré,
Pol,
si no t'importa...
Ui, ui,
hi ha cua.
Ja comença.
Ui,
escolta,
a veure si t'hauràs de tornar
el que t'he deixat aquest matí.
Doncs molt bé,
em sembla que ha arribat l'hora
de saber què li ha passat a en Carles,
perquè la veritat
és que no en sabem res.
Ell va dir dilluns passat,
me'n vaig,
llavors ja tornarem
amb alguna historieta.
A veure què ens ha enviat.
Hola, nois.
Què tal?
Bona tarda.
Oh, millor encara.
Bon dia,
bona tarda.
M'imagino que estareu
a taulats
a Ràdio d'Esvern
de bon matí.
Però aquí,
aquí la veritat
és que s'està fent fosc
i fot, fot,
fot una mica de rasc allà.
Aviam,
el primer de tot,
què estic fotent aquí?
Us preguntareu
què està passant.
La veritat
és que us puc explicar
ben poca cosa.
No parles
de poder,
podria dir-ho.
El problema és que
no sé on colla estic ara.
aviam,
perquè us feu una mica la idea.
Aviam si us puc posar en situació.
Un segon, eh?
Un moment.
Val, val, aviam.
Aviam.
Mira, fa dos dies
vaig sortir de Port Harcourt,
està aquí,
el mapa,
que vindria a ser la ciutat
que està més al sud
de Nigèria, eh?
La idea era
endinsar-me
la reserva d'Oraxi,
val,
que això és el National Forest
que hi ha
a la zona del delta
de Guinea,
a dos dies a peu
des de Port Harcourt,
perquè us feu la idea,
però crec que m'he equivocat.
Val,
no he vist cap indicació
de cap tipus,
o sigui,
el més probable
és que estic en algun punt
de la desembocadura,
però no sé exactament quin.
El que no sé
és si estic caminant
en direcció mar
o estic enfilant cap amunt,
és a dir,
cap al centre de Nigèria.
En qualsevol cas,
jo no me'n vaig d'aquí
fins que no el vegin.
I el vegi a qui us preguntareu?
Bé,
doncs,
aquest és el motiu
del meu viatge.
Porto setmanes
voltant per Àfrica
per parlar,
per conèixer
el doctor
Wombosi.
Recordeu aquest nom,
doctor Wombosi.
D'acord?
Qui és el doctor Wombosi?
Bé,
l'última persona
que el va veure
és una dona de 60 anys
que vaig conèixer
a Port Harcourt,
precisament,
i em va dir
que viu amagat
en aquesta reserva,
eh?
O en crec
que estaria ara,
que és la reserva...
Espera,
espera un moment.
Hòstia,
espera, espera,
espera un moment, eh?
Què és allà?
Què collons és?
Guà!
Hòstia!
Guà!
És enorme!
Merda, merda, merda!
Un segon, nois.
Un moment, eh?
Merda, merda!
Hòstia!
No, no, no,
un moment, no, no!
Merda!
Merda, merda, merda, merda, merda, merda, merda!
Guà!
Guà!
Joder,
quin susto!
Guà!
Guà, era gegant!
Guà!
No, guà,
és que, no,
és que no us ho perdeu.
Estava caminant,
parlàvem vosaltres,
estava caminant,
mirant al terra,
de sobte,
aixec el car
i veig davant meu...
Però,
espera un moment,
espera un moment,
espera un moment,
però què coi passa ara?
Però què...
Merda, merda, merda,
s'està apropant,
s'està apropant,
no sé què és i s'està apropant.
No, no, no, no, no, no, no, no, no.
Ah!
No, no, no, no, no, no.
Ok, ok, ok, ok,
walking ship,
no problem,
no farty hunter,
no pilot,
no enemy.
Ok, so,
welcome to Nigeria.
Welcome to Nigeria,
my friend.
Wait, wait, wait,
where are you running?
What way are you running?
Like this,
like a man, man.
Explain this,
or I'll kill you
with my vapors.
I saw animals,
a lot of so much animals,
they just pop up
in front of me.
I mean,
that's Jumanji.
You have a big Jumanji
here in Nigeria.
Oh, no,
I understand.
It's understand.
Ok, ok, ok, ok.
You are so far from home,
my friend.
So far from home.
So tell me,
what are you doing here?
Well, I'm looking
for Dr. Wombosi.
Really?
You are Dr. Wombosi?
Yes.
Oh, so you are
a very lucky guy,
my friend.
You are a very lucky guy,
my friend.
Why?
Why am...
Why am I a lucky guy?
Because I am
Dr. Mama Duba Wombosi.
What?
Yes.
Are you Dr. Wombosi?
Yes.
The real Dr. Wombosi?
Yes.
The only Dr. Wombosi?
Yes.
Oh, I have found it.
I have found it.
I have found it.
I have found it.
I have found it.
I have found it.
I have found it.
No, I have it.
I have it right before.
Dr. Wombosi.
I have it.
I have it right before.
Well, look,
I'm sorry I'm going to send you
the info.
detallada.
Però, bueno,
ara que hi penso,
abans de tancar la gravació
aprofito per preguntar-li
alguna cosa del programa.
Aviam, aviam, aviam.
Avui estem a primers de maig,
o sigui que si la memòria
no em falla,
li dedicàveu el programa
a la figura de l'autor,
crec.
Va,
y feme unas preguntas.
Sorry, Dr. Wombosi,
it's a real big honor,
it's a real big honor
to meet in person.
Thank you, thank you,
thank you,
Mr. Machinas,
thank you very much.
I have many things
to talk with you,
many, many, many,
but before that,
it will be a pleasure
for my radio team and I
to ask you a little question.
Una patita pregunta
para vostè.
Es para un programa de radio,
es para un programa de radio,
en mi país,
you know,
radio program.
No, no, no, no, no,
hazme, hazme Mr. Machinas.
Okay, okay,
so here we go.
I would like to ask you about,
listen this carefully,
the author model,
what is necessary
to be an author nowadays.
Què és necessari
per ser un autor avui en dia?
Well, what is an author?
Yes, an author,
a person that have
a personal way of expression
through cards such as movies,
literature, theater,
even comic books.
Una persona que té
com una línia molt concreta
d'expressió,
de pensament,
a través del cinema,
les arts,
el teatre,
els comics,
i tot.
I understand,
I understand.
What do you want to mean,
my friend?
Well, for me,
an author
is a person
that do
what he really
wants to do in life.
I mean,
it's a person
that never gives up,
that fights
to achieve his own goals.
He might have problems,
he might have depressions,
he might think
that all his work
is bullshit
and is true
and he's a crazy,
ah!
But,
an author
is still fighting
to achieve his goals.
I mean,
he definitely think
that an author
is a person
who uses art
as a tool
to discover
who really is,
my friend.
pel doctor Wombosi,
un autor
és una persona
que realment
fa el que desitja
fer a la vida,
que mai es rendeix,
evidentment,
li sorgeixen obstacles
i hi ha moments
en què ho veu tot negre,
com si no hi hagués sortida,
ens ha passat a tots,
però la diferència
és que l'autor
segueix lluitant
i lluitant
i lluitant
i lluitant
per aconseguir
el que vol.
I ha acabat una frase,
penso que és molt reveladora
pel programa
d'aquesta setmana,
que diu així,
autor és aquella persona
que utilitza l'art
com a eina
per descobrir
qui és en realitat.
So,
un autor
que para vostè
sigui important,
un autor
que és important
per te,
por favor.
Si ho hagis
de escolher,
diria,
diria,
diria,
diria,
Charlie Chaplin.
Chaplin?
Hostia,
no m'ho esperava això.
Recordo
mirar-me
la foto
en la capital
de Nigeria
quan era un petit
jo.
La lluita
de la lluita,
la lluita,
la lluita,
la lluita,
la lluita...
Oh,
és una gran
massa,
mi amigo.
I només
necesitava una
mujer
i una camera
i és
prou,
mi amigo.
What a genius,
what a big author
and he was
so,
so,
so funny.
I remember him
with that mustache
and that hat.
It was so funny,
so,
so funny,
Mr. Chaplin
with that jet.
Ja ho ganyeu,
nois?
Fantàstica
aportació
la que ens ha fet
el doctor Wambosi
per al programa
d'aquesta setmana.
Malauradament
ho hem de deixar aquí.
Doctor Wambosi,
thanks for sharing
your point of view
with my radio team.
Now let's have
this conversation
without electronic devices.
Want to say
something else
to our audience?
Alguna cosa més
para nuestra audiencia?
Yes,
I send kisses,
a lot of kisses
to all of you.
I hope you meet
someday.
If you come to Nigeria,
you will be my guest.
You will be my guest
and I will cook for you.
Especially if you are women.
If you are women,
I have a big surprise
to you.
You're going to enjoy it.
Bueno, bueno,
thanks for everything.
And you don't have
to shave your private parts.
Enough,
enough,
Dr. Wambosi,
thank you very much.
Why are European
women removed the hill?
Why do they do this?
I don't understand.
You look like little children.
If you come to Africa,
you don't need to do this
to your pussy.
Vale, vale, vale,
nois, nois,
que se m'està desmadrant això.
Adeu-siau,
ens veiem a la tornada.
Us envio una forta abraçada
des de Nigèria.
I seguim,
seguim posant ingredients
en aquesta empanada cultural.
A.
Uau.
Déu-n'hi-do.
jo sé que el Carles
ha pirat,
però no sé,
sabrem si tornarà.
Clar,
que és l'ha de preguntar,
Carles.
I com tornarà?
Potser l'ha piradet,
també, eh?
Carles,
si ens estàs escoltant,
envia un missatge
dient que estàs bé,
sisplau,
perquè el doctor
no ha acabat d'entendre
que és expert aquest home,
perquè sí,
podríem dir que Chaplin
és un autor, no?
Però bé,
continuem endavant.
És l'autor.
De fet,
si busquem la imatge del cinema,
sí,
podríem dir que és l'abatarda.
L'abatarda del cinema.
A Japó, on sigui,
on sigui,
Charlotte és la imatge del cinema.
I si us sembla
que em dispenseu ara,
em tocaria a mi parlar
de videojocs.
Videojocs.
Bé,
doncs us vinc a parlar
de l'autoria
en el món dels videojocs.
De fet,
m'agradaria començar
pel principi
i cap als anys 50-60
els videojocs,
com a tal,
no es reconeixien
als creadors
ni als programadors.
De fet,
no hi havia títols de crèdit
i és curiós
com a Warren Robinette
va haver de colar
el seu nom
com un easter egg
a l'Adventure
de l'Atari 2600.
Va ser el primer autor
que va dir
escolta,
jo vull que el meu nom
estigui aquí.
i ho va posar
com un easter egg.
Però tot així,
ja et dic,
els videojocs al principi
no tenien aquest reconeixement.
Es veien com un producte
simplement
com podria ser
una hamburguesa.
No tenien més valor
que això.
No és més endavant,
ja a l'època
de la Nintendo original,
la NES,
que apareixen
o es comencen
a reconèixer
els autors com a tal.
I el primer
del que us vull parlar
és en Shigeru Miyamoto.
Home,
això sí,
això ho reconeixeu.
Ho conec fins i jo i tot.
Doncs Shigeru Miyamoto,
creador de Donkey Kong,
d'on va sorgir Mario.
Aquí estem escoltant
el tema original
del Super Mario Bros.
I també l'ideòleg
de Zelda.
Ell,
com a creador,
ell tenia les idees,
ella portava
les idees
i,
sobretot,
ell utilitza
la mecànica de joc
com a missatge.
És a dir,
la manera de jugar
el joc
és la seva manera.
Tu saps que un joc
és de Miyamoto
o l'ha ideat
en base
a la seva mecànica.
És un joc
que es juga,
si és un plat de formes
com el Mario
a la perfecció,
té unes...
És a dir,
el Mario original,
a dia d'avui,
encara és un dels jocs
que millor es controla
de la història.
I després també aporta,
en el cas del Zelda,
per exemple,
una gran experiència
personal.
I aquell basa el Zelda
en el tema
de la seva,
quan era jove,
i la investigació
de coves
i de caminar
per altres.
Aquesta és una mena
d'autor.
Passem al següent,
Pol?
Bé,
això és el Doom,
el Doom original.
John Romero
i John Carmack
bastant inseparables,
els dos.
John Romero
diuen que era més
qui va tenir la idea,
John Carmack
era el geni programador.
I és interessant saber
que això
és important
quan aquests dos creadors,
perquè són autors.
John Romero
bàsicament aporten...
És que fins i tot
ho porta el cognom,
sembla.
Sèrie B.
Sèrie B.
És a dir,
és la sèrie B dels jocs.
El Doom
no vol explicar-te una història.
Et vol dir,
això serà violència pura
i el nostre cello
d'identitat
és la violència
i a part
el ressorgir tecnològic.
És a dir,
la intenció seva
sempre és
nosaltres farem el joc
que ens doni la gana
i tindrem un domini
tecnològic
del moment
increïble.
Podem passar al següent,
Pol?
Si us plau.
Se'ns farà una mica.
Bé,
això és
Musical Metal Gear
per parlar-vos
de Hideo Kojima
que podríem parlar...
Ja en vam parlar
del programa passat.
És el director
wannabe.
Ell sempre ha volgut ser
director de cinema
i al final
sembla que ho està
aconseguint
a través dels jocs.
A costa dels jugadors
fins que miren la pantalla.
Però un joc de Kojima
sempre és reconeixible
per les seves trames
que acostumen
a ser bastant
sociopolítiques.
S'ha de dir
que sempre li agrada molt.
Molt dens, molt dens.
Sí, a part
sempre té girs de guió
i li agrada molt
i el tema que té
també és això,
la densitat narrativa.
Però bé,
sempre és un tio
molt seriós.
Se'l coneixen per jocs
com Snatcher,
Pol Eisenhauts
o la saga,
sobretot,
Metal Gear.
Bé, aquí tenim
Ron Gilbert
de LucasArts,
això que està sonant
és Monkey Island.
Clar, aquest
vull parlar de l'humor
perquè hi ha molts creadors,
molts autors
que utilitzen l'humor
com a senya d'identitat
i jo crec
que en el món dels videojocs
un dels que més
van destacar amb això
van ser les aventures
cràfiques de LucasArts.
Ron Gilbert en concret,
clar,
ell va ser un dels creadors
de Maniac Mansion,
Monkey Island,
de Saman Max,
de molts videojocs
que utilitzen l'humor
com a senya d'identitat
i a mi em sembla
una gran elecció
com a autor
perquè tal,
al final l'humor
és molt subjectiu,
tot és molt subjectiu
però l'humor
pot ser molt subjectiu
però que de forma
tan consistent
com van ser ells dos
no trobaria
una altra saga
que arribi a fer-ho
de la mateixa manera.
I ja l'últim creador
és el Fumito Ueda.
Volia parlar
de Fumito Ueda
que és el creador
del ICO,
Shadow of the Colossus
i l'últim joc
és el Last Guardian
que bàsicament
també són molt reconeixibles
però ell fa la poesia
feta a videojocs.
Els seus jocs
són contemplatius,
són lents,
de fet acostumen a ser
jocs de mecàriques
molt senzilles
i que disfruten més
pel que veus,
pel que sents
que no pel que fas
o el que el joc
acaba desenvolupant
com a història.
És quasi una experiència...
Sí, no, no,
jo sempre recomano
que qui no hagi
jugat mai a un videojoc
el primer joc...
Sí, sí,
bueno, és bastant
perquè són jocs
molt ambientals.
Sí, sí, sí.
ICO jo recordo
que era...
Jo sempre recomano
que si algú no ha jugat
mai a un videojoc
que comenci jugant
al Shadow of the Colossus
i entendrà
perquè hi ha tanta jocs.
Prec nota,
perquè ja sabeu
que jo sóc un gran videojocs.
A part que és un joc
relativament senzill
en què qualsevol persona
pot jugar-lo,
és un joc
que et fa entendre
perfectament
perquè hi ha tanta gent
que se'ns cau la bava
veient un videojoc.
Vinga,
ara vull passar
a parlar ràpidament
dels indis.
Aquesta cançó
és Oxenfree,
que és un dels meus jocs
preferits indis,
però no parlarem
en concret d'Oxenfree,
sinó que vull fer
un repàs ràpid
dels indis més destacables
perquè, clar,
els indis,
això vol dir
jocs independents,
acostumen
a tenir
un gran pes
en quant al seu autor
i creador.
Un dels primers indis
que la gent va poder reconèixer
és Minecraft.
No és un joc
que jo hagi disfrutat
excessivament,
també perquè el vaig pillar
ara,
el va crear Marcus Pearson
i és això.
A mi el Minecraft
em serveix bastant
per parlar de l'amor
de l'autor,
aquest concepte
que un cop l'obra
ha sigut publicada
passa amant
dels seus lectors,
dels seus espectadors,
dels jugadors.
I és un joc
que això
porta molts anys,
de fet encara
està evolucionant,
el creador ja no hi té gaire a veure,
però ell va tenir molt clar
que avui crea un joc senzill
que qualsevol persona
pugui jugar
i dur-hi per sempre.
Després,
us vull parlar
d'Stanley Parable,
que és un joc
del David Breden
que està fet,
mira,
té pocs recursos,
que això també es dona
molt amb els indis,
d'utilitzar recursos
molt barats,
utilitza el motor d'estim.
El motor d'estim
bàsicament són recursos
gràfics i de programació
d'una plataforma
de videojocs
que els té obert
i diu
si vols crear videojocs
utilitza el nostre motor
sense problema
i acaba fent una deconstrucció,
utilitza el d'Stanley Parable,
és que no us puc explicar res
perquè l'Stanley Parable
és un joc,
tu, Pol,
l'has jugat.
Sí, sí.
Bueno,
vam estar un dia jugant
a casa teva
amb tots els finals possibles.
És un joc,
bàsicament,
hi ha un...
Tu ets un bander esnat o què?
No.
Bueno,
tots els videojocs
tenen això.
Té un rotllo.
Però l'Stanley Parable,
bàsicament tu ets un home
que treballa cada dia
a la seva oficina,
cada dia vas a treballar,
cada dia fas el teu horari
i de sobte hi ha una narració
que et diu
però aquell dia
l'Stanley,
que ets tu,
va fer una altra cosa
i tu vas seguint
la veu en off
però com a videojoc
pots portar-li la contrària
i aquí és on el joc
es desenvolupa.
És un trencament
i una deconstrucció
dels videojocs.
I no torna a portar
el mateix punt d'inici
com fa a Bandersnatch?
Bueno,
sí que...
Però jugar molt.
Quan torna a portar
a l'inici...
Quan tornes al principi
ja només el principi
és diferent.
Sí.
No és un joc que,
com a mínim,
les hores que hi vam jugar
junts
va ser com
va ser com
de...
de d'anar descobrint
de dir
però quantes hores
puc seguir jugant a aquest joc
amb...
Quants finals hi havia,
més o menys?
Em sembla que eren
16 finals.
Ah, bueno,
encara em semblen pocs.
Però clar,
és que dintre de cada final...
És que els finals són els finals,
després hi ha les branques puntes.
Ah, vale, clar.
Les branques.
Però després,
hi ha últim joc d'indi
que vull parlar
que potser és el més famós
és l'Undertale
de Toby Fox
que és una deconstrucció
de l'RPG,
del joc de rol tradicional
que té un domini
del gènere.
És a dir,
és molt autoreferencial
és molt referencial
del gènere.
És un joc
que només pot ser
postmodern.
És un joc...
És a dir,
estem en una època
on tots els videojocs
d'autor
acostumen a ser
bastant postmoderns
que fan molta referència,
són molt cínics,
però aquest té un component
d'autenticitat.
Juga amb sistemes
que semblaven intrencables
com el sistema de moral
i a part utilitza
molt bé la nostàlgia.
Déu-n'hi-do.
I dit tot això,
què us sembla
si entrem ja
a la part de Tartulia?
Endinsem-nos-hi.
Som d'acollinut.
I, escolta,
vull veure Garrotades, eh?
Empanats Encarats.
Bé, nois,
doncs,
a mi m'agradaria,
ara que has parlat
de videojocs
i ja he dit
que jo sou un autèntic
ignorant,
fer una petita pregunta,
reflexió,
en el fons,
si ens adonem
de totes aquestes branques
culturals
que hem estat parlant,
d'aquesta gran empanada,
cinema i videojoc,
tot i que semblen
tan diferents,
els començo a trobar
que van a fins,
perquè, clar,
quan parlem de literatura,
quan parlem de música,
ja sigui,
encara que hi ha bandes
de músiques,
en el fons,
la literatura,
la música,
la pintura,
qualsevol artista,
des d'una perspectiva individual,
la pot portar a terme.
Però amb el cinema
i el videojoc
és impossible.
Hi ha una cosa
molt interessant
que vas dir tu,
Ferran,
la setmana passada,
que és,
jo crec que molta gent
que descarta els videojocs
com a una altra eina
d'explicar històries,
justament se n'està perdent
de moltes
i de molt bones,
perquè a més,
incorpora una cosa
que el cinema no té,
que és el tema de la interacció.
Exacte.
Bueno,
s'ha intentat,
amb el cinema
s'està intentant,
i de fet hem parlat
del cas de Bandersnats,
encara que sigui una...
No,
és curiós,
ja ràpid per això,
és veritat
que semblen com molt
cosins germans,
també perquè hi ha una manera
d'enfocar els videojocs
actualment
que és narrativa.
Hi ha jocs
que no pots jugar al Tetris,
no tens una història,
és una qüestió de jugar.
De fet,
tu has estat parlant
tota l'estona del llenguatge,
en el fons,
que vendria a ser també
en el cinema,
el llenguatge cinematogràfic
i la temàtica.
Hi ha un factor
que potser amb els videojocs
és una miqueta més puta,
que és el tema
de la temporalitat,
que en el cinema
ja es pot plantejar.
Evidentment,
si és un cinema
que només respon
amb els avanços tècnics,
doncs ja saps
que aquella pel·lícula morirà.
Sí.
Amb el videojoc,
com que depèn tant
dels avanços tècnics...
Ara que estem en un moment
en recuperació retro
de videojocs,
es parla molt
i hi ha un concepte
que és
este juego ha quedado viejo,
este juego le ha pasado mal el tiempo.
S'ha de tenir molt en compte,
això ho has dit molt clarament,
com els efectes digitals
al cinema
o com els efectes de cinema,
si tu només apostes
a la tecnologia del teu joc,
arribarà...
La tecnologia sempre millorarà.
Sempre millorarà.
Llavors,
sempre arribarà a un punt
que la teva pel·lícula,
el teu videojoc,
que en aquell moment
era com...
Ostres,
jo me'n recordo
quan vaig jugar al Metal Gear 2
el primer cop que vaig dir
és que és impossible
que facin millor que això.
Ja estem aquí jugant
l'Asto Fas
i el Red Dead Redemption.
Clar,
tothom ara està
amb el Red Dead Redemption 2.
Ostres,
és que com ho poden millorar,
això?
Ho millorarà
i de fet ho faran més divertit.
Ja parlarem algun dia
del meu problema
amb el Red Dead Redemption.
Bueno,
perquè el videojoc
té aquest punt episodic,
no?
També,
com les sèries de televisió.
No,
però...
Sí,
però jo qu'enganxar,
jo qu'enganxar.
Sí,
però parlàvem
de l'aspecte tècnic,
no?
El fet que,
clar,
el videojoc
que perdurarà
serà aquell
que et plantegi
algú més
que simplement
la tecnologia,
perquè sí,
tecnològicament
és impressionant,
però no t'aporta
res més des de joc
fins a temàtica
o narrativa
com una pel·lícula.
La pel·lícula pot ser...
Potser les pel·lícules
sobreviuen una miqueta més
a això
que en els videojocs,
eh?
Però bé,
tornem un altre cop
al tema de l'autoria.
Em sembla perfecte.
I em sembla, Adriano,
que havíem deixat penjada
una coseta, no?
Sí, clar,
perquè hem estat parlant
tota l'estona
de l'autoria al cinema,
una cosa ben bé
molt complicada,
però des de quin motor
es pot parlar
d'autoria
sense complexos?
Des del curtmetratge.
Perquè el curtmetratge
possibilita,
evidentment un aprenentatge
i una guanya d'experiència,
però a la vegada
possibilita
que aquells tres discursos,
aquelles tres escriptures
puguin ser dominades
amb molta més facilitat.
I clar,
parlaven de la Irene Moray,
de fet,
perquè hem parlat
del Carlos Marqués,
que va tancar
el Festival d'Eldà,
però és que la Irene Moray
no el va tancar
però el va guanyar.
El va guanyar
des de la perspectiva
de curtmetratge.
Va guanyar el premi
a millor curtmetratge.
De fet,
és el premi del públic
a curtmetratge
que bàsicament és el premi.
Gràcies a suc de cindria.
Sí,
perquè cada vegada més
el dà aposta per...
Has dit el curt és?
El curt és suc de cindria.
Ahà.
Suc de cindria
ja repeteix alguns conceptes
que la Irene Moray
va establir
amb el seu primer curtmetratge,
Bat Lesbian.
De fet,
la Irene Moray
va estar vivint
un temps a Berlín
i va ser allà
on va gravar
el primer curtmetratge.
El seu segon,
el que acaba de guanyar,
parla d'una parella
que marxa,
que marxa
en aquell entorn rural
i, de fet,
també el que pretén
la directora
és establir
la seva mirada femenina
a partir de l'actriu.
De nou,
tenim totes aquelles directores,
aquella mirada femenina
que està nodrint
aquest nou cinema
i en aquest sentit
el que fa la Irene Moray
és intentar recuperar
la sexualitat
i intentar recuperar
una mirada possible
a la nova societat,
una normalització,
com hem dit abans
amb la Lucía Báscaran.
Totalment.
En el fons
el que vol
és redescobrir la dona,
redescobrir
i ho fa,
com tu has dit en un moment
o com ha dit el Carles,
ho fa a partir
de fer cinema.
El Pol, el Pol.
No, no,
de fet,
avui del Carles.
De fet,
ho vull dir
el doctor aquest.
El bombosi.
El bombosi.
El que diu bombosi
i en el fons
tots ho sabem
és que el cinema
de tot et permet
trobar-te tu mateix
i tinc les...
sensació que l'Irene Moray
ho fa a partir,
de fet,
de l'actriu
de Júlia Ist.
De fet,
hem pogut parlar,
no?,
amb l'Irene Moray
i hem pogut preguntar-li
quatre cosetes
sobre l'autoria
i tal
i lo fàcil o no
que resulta.
La primera cosa
que li vam preguntar
és, Adriano?
Bueno,
de fet,
vam estar a parlar
amb ella
i li vam preguntar
si realment
avui dia
els autors
tenien més oportunitats.
Per aquell puntet clitxer
que m'ha estat dient,
no?,
perquè ella busca
de la intimitat.
Hi ha més possibilitats?
Ai!
Què passa, Pol?
Se va escapar aquí.
Tenim la resposta
de la Irene,
em sembla?
Sí, sí.
Sí, l'escoltarem.
Doncs,
crec que avui en dia
encara és un esforç
titànic
aixecar una pel·lícula
d'autor a Espanya,
però, bueno,
crec que també
últimament,
no?,
molta gent jove
està destacant,
molts autors novells
ho estan fent
molt bé
i estan tenint
un reconeixement
internacional,
llavors espero que a poc a poc
els productors
vagin apostant
i confiant
en talent jove
i en aquest tipus
de pel·lícules.
Com penseu
d'aquesta reflexió?
Jo, de fet,
entenc que ella
tingui una mirada
punt positiu,
punt pessimista,
perquè en el fons
començar a fer cinemes
és molt complicat.
Clar, de fet,
et reflecteix
aquesta visió
que l'autor
sempre,
si ho enfoques
sempre des de l'autoria
sembla com més complicat,
no?
Qui confiarà en mi?
Per això deia al principi,
la reflexió inicial del programa
d'ara que sembla
més senzill,
perquè els recursos
estan més a l'abast,
potser l'autor
ja no té tant aquesta por
i li vam preguntar a la Irene...
I perquè hi ha molts festivals
que en el fons
estan donant possibilitats,
estan apostant
per aquesta gent.
Però, precisament,
la pregunta a la Irene
era en plan,
tu creus que
amb aquesta situació
eres més fàcil?
I ella sembla
que ens està dient,
home,
la seva experiència
li diu que segueix sent complicat.
Home,
sí que és allò
del mercantilisme,
d'oferta de mando,
o sigui,
també sí que és veritat
que hi ha molta gent,
o sigui,
és alhora,
hi ha molta gent
més possibilitat
que fa...
Sí,
però hi ha molta gent
que fa brometranges...
Però més gent fent-ho.
Però més gent fent-ho,
però alhora,
molts festivals,
però també quins festivals.
Llavors,
jo crec que aquí
és molta oferta
i molta demanda,
però en excés.
O sigui,
al final,
el cine digital
el que ha fet
és...
Sí,
la competència
està garantitzada,
és evident,
però jo diria
que sí hi ha
una miqueta més
de possibilitat.
Vale,
també li hem preguntat
quines són les avantatges,
perquè clar,
si tu ets autor,
en principi,
podries tractar
el que vulguis.
Li hem preguntat
quines són les avantatges
i les avantatges
de plantejar un projecte
des del punt de vista
de l'autor?
Crec que els inconvenients
són obvis,
no?
Potser la falta
de mitjans
o pressupost
per fer la pel·lícula
com tu la voldries fer
o la falta de...
que és més difícil
potser trobar
producció.
Però,
però bueno,
crec que els avantatges
és que
hi ha una mica més
de llibertat,
no?
A nivell
tan formal
com de contingut
per explicar
la pel·lícula
que vols explicar
des de la teva
perspectiva personal.
Bé,
insisteix de nou
amb el tema
que sí,
al final
tu pots fer una pel·lícula
amb baixa de recursos
però al final
necessitaràs recursos
depèn de quina història
vulguis explicar.
Mira,
jo no he vist
encara Soc de Síndria,
a Bat Lesbian sí
que l'he pogut veure
perquè està penjat a Pimeo
sense anar més lluny
i
les seves pel·lícules,
els seus curtmetratges
acostumen a ser molt íntims
però clar,
si ella fa una història
a Berlín
se'n va a Berlín
a rodar-la.
al final tampoc has de sacrificar
per molt que siguis
una persona de baix pressupost
no has de
no has de sacrificar
les teves intencionalitats
i això costa
vulguis o no.
Llavors tenir un recolzament
darrere sempre ajuda
però clar,
aconseguir aquest recolzament
sempre el complica.
Començar sempre és difícil
però de fet
tinc entès
que ella ha pogut fer
aquest segon projecte
i guanyar Soc de Síndria
gràcies
haver triomfat
amb Bat Lesbian.
S'acabat Lesbian
es van portar un premi
llavors aquell premi
és el que li ha permès
poder rodar.
Llavors una vegada
va caçar el rol
una vegada
des del ritme
jo crec que aquesta nena
no pararà
jo crec que aquesta cineasta
jove ja no pararà
i en el fons
estem parlant d'autoria
perquè si veiem
tots els curs
s'estableixen
els mateixos punts de vista
i ja per acabar
amb la Irene
també clar
òbviament
això és una persona
relativament desconeguda
li hem preguntat
per la gent
que li pugui interessar
quins són els seus trets
diferencials
i ella ja detecta
alguna coseta
en el seu estil
personal com a autora
i bueno
jo crec que encara
estic construint
el meu propi llenguatge
crec que els meus dos curs
són molt diferents
a nivell estilístic
però que
que tenen coses en comú
i crec que en part
els dos són molt honestos
i sobretot
es centren
o prioritzen més
les emocions
que no pot ser
la forma
i res
jo també m'agrada
una mica
cada història
doncs
trobar un llenguatge
diferent
per explicar
la història
que vull explicar
òbviament
ella
ja ho diu
està començant
no no no
al final
s'està trobant
però sembla el mateix audio
en el fons
s'està trobant
i mira
aprofitant aquesta frase
s'està trobant
abans havíem lligat
una miqueta
la Lucía
Bascaran
Bascaran
amb la Irene
que és el tema aquest
de
a mi m'està venint al cap
la idea
que ho diria en anglès
self-entitled
estan els joves
d'avui en dia
bueno
m'incloque
que jo també soc un millennial
i l'autor
espera que sale
la vera d'autor
jo també soc un millennial
vull dir que els joves
d'avui en dia
estem com
molt convençuts
de qui som
i en veritat
no ho estem gens
i ens passem
tot el dia buscant
com comentava ara la Irene
que encara està buscant
el seu estil
i com tu comentaves
al llibre
que sempre hi ha
una búsqueda del jo
hi ha una recerca
que continua
en tots els discursos
artistes
hi ha una frase
que jo
em dóna voltes
i potser és un generador
d'alguna discussió
aquí
que és
jo crec que
l'autor té estil
però no tot estil
té autor
a vegades
o sigui
potser un autor
entre mi
entre mi
o sigui
jo veig que hi ha un estil
que el pots repetir
per exemple
en cinema
és un molt típic
és Wes Anderson
tu pots dir
això és molt Wes Anderson
però no perquè tu emulis
un estil
ets autor
però molts cops
l'autor
sí que té estil
és a dir
tu veus
inclús comentàvem
Michael Bay
és autor
o no és autor
clarament no és
clar
però tu veus
tu veus una marca
i dius
és que això és molt Michael Bay
en el moment que tu pots fer
un traspàs
això és molt Tarantino
això és molt Woody Allen
estem parlant només de cinema
vols dir ara el moment
en què s'hospitivitza
un estil
bueno
es podria dir així
però des d'un punt de vista
de molts cops
jo crec que l'autor
ja està oferint
potser per
què va primer
l'estil
o l'autoria
home
jo crec que evidentment
va sempre l'autoria
i aquella autoria
i aquella temàtica
respon
sí perquè
el contingut finalment
és el que inicia el discurs
després agafes
un llenguatge
ja sigui cinematogràfic
o literari
que permeti discursar
en aquella direcció
llavors clar
jo sí que estic molt a favor
d'aquells diàlegs temàtics
entre cineastes
però també
de totes les branques
de la cultura
aquella transversalitat cultural
que pots trobar
amb tots aquests discursos
però quan jo començo a veure
que aquell estil
molt concret
l'han copiat
perquè és que és com una copia
llavors
clar
sí que és cert
que l'autor té un estil
però aquell estil
no et permet ser un autor
de fet això és el que parlava
al principi
ja
t'acaba de fer rodó
el programa
d'ara que tothom pot parlar
això és molt interessant
ara que tothom pot parlar
ara m'ho he recordat
ara que tothom pot parlar
realment vol dir
que tothom sigui autor
clar al final
les experiències
de la gent
són contaminades
vivim en una societat
sempre estem molt contaminats
de fet
ara
potser tu volta
em recordaràs del nom
ha vingut al cap
aquella pel·lícula africana
ai ai
no no
sí sí
és que
es veu a Àfrica
un dia hauríem de fer
un especial
de coses que sorgeixen d'Àfrica
però no les conegudes
ah la d'acció aquella
aquella pel·lícula d'acció
que un tio d'un poble
va dir
jo vull ser director de cine
i faré la pel·lícula com sigui
i ostres
la pel·lícula
òbviament
des dels estàndards nostres
és molt dureta
però ei
què passa
aquest home
està molt influenciat
per pel·lícules d'acció
que ha vist
clar
per les coses que li agraden
clar
la meva cosa
amb això que deia
si l'estil té autor
o l'autor té estil
això són fórmules al final
una pel·lícula d'autor
i podríem parlar
de molts autors reconeguts
el mateix
has dit Anderson
o si voleu Kubrick
és un cop la teva firma
té èxit
es converteix en fórmula
els autors
s'autorepliquen constantment
hi ha molts pocs autors
aquest diàleg és interessant
i ho podem veure
en tots els àmbits
de fet
es puja en Passeig de Gràcia
i tens la pedrera
ara sembla que em marxi
i davant de la pedrera
no sé si us ho he fixat
hi ha un altre edifici
que hi emula
les aigües de la pedrera
perquè en el fons
la pedrera no té res a veure
amb la pedra
té a veure amb l'aigua
i davant tens Toyo Ito
un arquitecte japonès
que ha fet un edifici
que parla del mateix
des de perspectives molt diferents
aquí la temàtica és compartida
el diàleg està establert
però l'estil és molt diferent
jo crec que això és molt important
i això que has dit
això que has dit
és super important
és a dir
ara que precisament
les tecnologies ens permeten
a tots crear
d'alguna manera
sí, totalment
atarrem a aquest concepte de crear
directament a fotos d'Instagram
tothom fa la mateixa foto
quants vídeos hem vist penjats a Youtube
de dones amb gatets
o d'homes amb gatets
tothom fa la mateixa posse
davant de la càmera
és a dir
quan et dona més possibilitats
sembla que et tornis més repetitiu
de fet hi ha un filòsof coreà
molt molt pessimista
però que val la pena seguir
que és Byung-Chul Han
que ell és un tio
que aterra l'art
perquè primer parla de l'ésser humà
i si l'ésser humà
o l'art
és l'expressió de l'ésser humà
què fa aquest art
en el fons
en el moment
que tot és aromar
comença a ser una repetitió
de si mateix
i d'això d'on ve
en el fons
ell ho explica molt fàcilment
això ve des de la perspectiva
que nosaltres
com a éssers humà
som creadors
sí, però també som consumidors
i com a consumidor
què interessa
què interessa
que consumim tots
de manera molt original
i diferents productes
o que responem
a els mateixos interessos
de les grans firmes
marques poderoses
evidentment això
queda azara
i altres històries més
però tu pots aportar l'art
al final
el consumidor d'art
acaba siguent el mateix
i el productor d'art
potser també
llavors
és un tema molt delicat
sí, no, no
Adrià
és una llàstima
perquè ens estem començant
a quedar sense temps
queden 5 minutets de programa
i és un tema
molt interessant
i no descarto
tornar-lo a portar
perquè em sembla
que ens hem deixat
bastanta cosa fora
bé un idó
l'he dit en dues hores
o què?
sí, sí
haurem de demanar
un especial
ja només començar
escuta
ja vamos dos programes
i queremos
nada
unes mañanas
de Sant Just
dóna temps
l'agenda
sí, dóna temps
l'agenda
vinga, va
avancem cap a l'agenda
bona a veure
què és cou?
bé, l'agenda la farem
aquí molt ràpid
jo, per la meva part
de tema de videojocs
us vull parlar
seguint amb els indis
que el pròxim 31 de maig
surt per la Play 4
i la Switch
el format físic
del Hollow Knight
brutal
sí, sí
un Castlevania Indie
amb un estil gràfic
molt diferenciat
i em consta
perquè jo no l'he arribat
a jugar sencer
és una passada
que és un joc
també molt emocional
molt, molt
molt introspectiu
molt ambiental
molt, molt, molt
després també us vull parlar
del Rage 2
que és la seqüela
del suposat successor
del Doom
que va sortir allà
el 2011
de Bethesda
bàsicament és un shooter
de primera persona
Open World
i sortirà per PC
PlayStation 4
i Xbox One
el 14 de maig
i per últim
remarcar
que ha sortit
ahir
ahir al migdia
em sembla que va ser
a YouTube
a YouTube
gratis
ahir, perdó
divendres
sí, sí
però bueno
a YouTube
va sortir divendres
a YouTube
gratis
per tant
un documental
sobre com es va fer
l'últim God of War
jo l'he estat veient
no us el perdeu
ara bé
si no heu jugat al joc
no el mireu
i de fet no sé
què feu si no heu jugat al joc
molt bé
i de cinema
què tenim de cinema
doncs bueno
ja estan estrenades
aquestes pel·lícules
Peter Lu
de Mike Lay
ja que parlàvem d'autors
aquest senyor va presentar
el Barcelona Film Fest
i ara ja té la pel·lícula
en cartellera
de la India París
en un armari d'Ikea
de Ken Scott
un director no tan conegut
però adaptació
d'un llibre
de Roman Puertolas
tots dos
passat pel Barcelona Film Fest
i del dà
del dà que hem parlat
de Sisters Brothers
no us la perdeu
de Jackson Diar
increïble
imperdible
jo hi vaig avui
Vivir de prisa
a mar d'esperació
de Christophe Honoré
totes aquestes quatre pel·lícules
que us he mencionat
ja estan en cartell
però la setmana que ve
tenim dos
dos grans pel·lícules
una de fet
per mi una obra maestra
Sombra
de Sanguimú
torna
aquest home torna
i Un hombre fiel
de Luis Garrel
del fil de Garrel
que juga ser el seu pare
i no ho aconsegueix
i per part meva
doncs mira
relacionant amb la Lúcia Bascaran
ella presentarà
en persona
a la llibreria Caldés
el dilluns
a les 7.30 de la tarda
D'acord
doncs fins aquí l'agenda
fins aquí bàsicament
el programa
ens queden un parell
de minutets
si algú té alguna cosa
a comentar
hable a hora
o callé
per sempre
bàsicament
seria ja
per la setmana vinent
sí, sí
genial
algú
voleu comentar
alguna coseta
doncs molt bé
doncs fins aquí
hem arribat
avui hem estat parlant
d'autors
amb Adriano Calero
moltes gràcies
amb el Paul Diggler
i esperem que el Carles
estigui bé
i el Carles
i el Carles
i el Carles
esperen que estigui bé
doctor Buambosi
si no s'escucha
por favor
doncs nois
em sembla
que fins aquí
hem arribat aquesta setmana
ens veiem
el pròxim diumenge
ens escoltem
de fet
és que soy tan visual
ens veiem nosaltres
projectem imatges
quan parlem
ens veiem el pròxim diumenge
de 10 a 11
a Sant Just
Ràdio Sant Just
vinga
adeu
fins aviat
à la
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!