Música
Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Cultural, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern.
Hola, benvinguts a l'ASMR d'Empanada Cultural.
És a dir, l'associació silenciosa, de màquina i rabes.
Raves, pels que saben idiomes.
Des de la nostra associació, us proposem un pla de xoc.
Una forma de pal·liar aquest buit que ens ha deixat sis mesos sense festa.
Sales tancades.
Barres nocturnes buides.
O pistes de ball sense suor, ni altres components.
Avui no heu vingut a relaxar-vos.
Ni a calmar-vos.
Us deleitarem amb una bona dosi de festa.
Deixeu davant del tetxai i agafeu el cubata.
O combinat, si sou puristes catalans.
Deixeu-vos de macrobiòtics i agafeu un bon tall de bacallà.
Accepteu a la vostra vida, a Jimo i a Xana.
Prepareu-vos per una bona ruta, per la música electrònica.
Perquè hi ha alguna cosa més plaent que un cap de setmana de festa.
Un pont.
I quan diem pont, ens referim, òbviament, al nostrat pont aeri.
Avui volarem lliures.
Deixeu-vos per una bona ruta, per una bona ruta.
de fer un pont d'aquests.
Revivint la infància, directament.
Sí, sí, oi que sí.
I l'adolescència.
És que, des que Carles és un veterano de guerra,
des que és un jubileta que se mueve con bastones i apenas oye...
Jo m'acorda en la ESO...
Ya te está jugando una mala pasada tu pasado electrónico,
tus fiestas de tecno.
Ya te estás quedando sordo totalmente.
Avui anem amb molt, molt...
És que ho sé, molt de ritme.
He escoltat totes les coses que hem portat tots
i avui és un bon programa per escoltar mentre feu joc.
Y eso que yo venía con el chay, ¿eh?
Yo no te he hecho caso, pero hasta aquí.
Hasta aquí.
Vamos a dejar el café a un lado.
Por favor, Ferran.
Doncs fem, com sempre...
Unísión de Rocks.
Sí, anem-hi, avancem, que per xarxes socials...
Fem un remember de xarxes socials.
Un remember.
Un remember.
Ostres, que bona, tio.
És que no pararíem de tirar músiques avui,
si haguéssim de dir-les totes, eh?
Doncs tenim xarxes socials, ja sabeu.
YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural,
Twitter, Empanada Cultura, sense L,
Instagram, Empanada Cultural,
i trobareu tots els podcasts a SoundCloud.
Avui no me faltan separados, eh?
No, hay que volver al vídeo.
Que nos vean hacer el payaso bailando...
En las poses.
Haciendo el...
En modo la burra.
Con las manos.
Y claro, tenemos dos aquí.
El de pan y...
El de pan y...
El de pan y eri.
Claro, está esta opción, Ponaeri.
Y los billetes.
El winchester, ¿no?
Pero está la opción la burra.
Que no sé vosotros si erais consumidores de la burra.
Creo que era 8TV, ¿no?
Ah!
Muy TV.
Vale.
Que se dedicaban a emitir por las noches de los viernes
un programa de electrónica donde se podía asistir
y la penya bailaba.
Sí, sí, és veritat.
Era el Soul Train.
El Soul Train és el català.
El Soul Train és el català.
Del Mollet.
Que ella me pilló mayor, en el sentido que, bueno, mayor,
jo sí, ha sigut un xavalín.
A 6, 8TV és el 2000.
Pero la penya que asistía eran adolescentes,
claramente, que se intentaban lucir con sus bailes hipitrónicos.
Exacto.
Doncs avui tenim un programa molt, molt, molt, molt mogut, ja ho hem dit.
i, de fet, això afectarà a totes les coses que sonaran en aquest programa.
Menú del dia.
La flauteta, la flauteta.
Ojo, encara no.
Lo que està claro
és que si algú pensava que era un guatemalteco de la Plaza Cataluña
con la fuente...
Con el cóndor passa.
No, no.
Es más de lo mismo.
Es más de chasis, tío.
Chasis, chasis.
Fly in the wind of love.
Doncs avui, jo començaré.
Avui sí que porto secció.
Y porto una cosa que no es...
Bueno, sí, sí que es bastant psicotrónica, ¿no?
RuPaul Drag Race.
¡Toma!
Y, bueno, ya...
Yo creo que ya está, ¿no?
Ya está.
Si ya sabíeu qué es, ya se veó la tralla.
Menú y sección acabada.
Música y más cosas.
Adriano, ¿qué nos portan?
Pues yo hice de breve, pero en el menú.
Que nadie se confíe.
Que nadie se confíe.
Gracias.
Porque en mi sección os traigo cine por partida doble.
Si vamos a hablar de fiesta, hagámoslo con propiedad.
Y os traigo dos peles.
Y no la fiesta del cine, ¿eh?
Sí, sí, aquí, fiesta en el cine.
Fiesta en el cine, con Tecno y con el Paul hablándote así.
Avui hem de dir que con castiga fónica, como podeu escoltar ahora mateix, no faig sección.
Primer cop a la historia de empanada que no faig sección.
Puedes ir entrando, pero puedes ir entrando así en mis secciones.
Exacto.
Entonces, las dos pelis que hablaba.
Berlín Colling y la leyenda de Frankie Wilde.
Del DJ Frankie Wilde.
También conocida como It's All Gone Pitong.
Películón.
Pero yo os explicaré por qué.
Esta doble realidad.
Bueno, ya lo sabemos en el fondo.
Y acabaremos con el...
Porque lo traducimos todo.
Y acabaremos después.
Y sí, sí, con esto acabamos con...
Y nos vamos a carlas.
Jo, más breve aún.
Jo, Chicago House.
Un dels gèneres o subgèneres, com li vulgueu dir.
Com li vulgueu dir, clau de la música electrònica.
Història del Chicago House.
Oh yeah.
Té molt bona pinta, doncs.
Con Robocop.
Sí, con Robocop.
Prepareu...
Està por ahí, misma época, años 80s, los 80s buenos.
La decadencia que planteaba Robocop tiene su origen en esa electrónica.
Está metida ahí...
Ya lo veremos.
Ya lo veremos.
Doncs nois, vinga, braços amunt.
De fet, perdoneu, eh, perdoneu.
És que hi haurà una meca de huiple.
Agafeu-vos bé el coll, eh, perquè ara fem un canvi una miqueta raro.
Ja ho veureu.
Cultura.
Jo ho he avisat, eh.
Xa, sí, és cultura, no?
Xa, sí, és cultura.
Que entraria ara a Escòrpia o...
No, el tema és que, clar, no sabia com definir RuPaul, si seria una mena de programa de televisió,
per tant, una sèrie, però he decidit, què coi, és cultura.
Jo estic convençut que és cultura.
Me gustaría portar un comentari que l'oigente agraecerà.
Has dicho, no sé com mencionar RuPaul, y claro, le estás diciendo esto a Paul,
y a mí me está empezando a explotar la cabeza.
Ah, sí, sí, de Pols.
Porque, exacto, vamos, de Pol, P-O-L, ¿no?
A RuPaul.
A RuPaul.
I després tu amb...
Sí, sí, ja llegaremos, ja llegaremos.
I després tu em portes uns quants.
I amb música de Master and Commander, eh, aquesta cançó que estava sonant.
Doncs anem-hi, perquè això...
Està clar que és el Master, eh, RuPaul, ja ho veurem.
I el Commander, també.
I el Commander, vamos, bueno, en fi.
Comencem, vinga, va, ara sí, en sèrio, RuPaul.
Senyoretes, deixeu la masculinitat tòxica a la guixeta.
Apreteu-vos la cardolla entre les cuixes i atreviu-vos a descobrir una part de vosaltres que ni sabíeu que existia.
Avui us porto a un món de perruques i brillantons, l'excusa perfecta per moure les mamelles.
Avui us porto a l'únic, l'inigualable, inimitable RuPaul Drag Race.
També és electrònica, depèn com ho miris, eh.
I tant.
Sí, però t'invita a ir poniendo los morritos de lao a lao, eh.
Bueno, la passarela, el catwalk que es marca en aquests moments de la pública.
Metxero luminoso, eh.
Ja veieu que comencem la festa por todo lo alto.
Amb aquest és el tema, de fet, entrada, ja ho deies tu, Pol, de RuPaul en el seu concurs, no?
No patiu, Adrià, no, perquè entenc que molts no tindran ni la més mínima idea de què estem parlant o de qui estem parlant.
Cosa que m'estranya, perquè RuPaul és conegudíssim.
Acabo de leer Las Reinas del Drac, por ahí, no te he escuchado mencionarlo, así que ya estoy un poco encaminado.
És que, com que aquí ha arribat molt tard lo de Sant Jordi, que l'hem celebrat molt més tard, ara encara el sabem més tard amb la Rosa i el Drac.
El Drac.
Hòstia, que dolent, clions, tio.
És que se ha mort, Pol.
De fet, abans em pregunto, no sé qui m'ha sempre preguntat, quin seria el teu nom de Drac?
Jo vaig dir Paf.
Paf.
El Drac Màgic.
I el xiste no va a tarrer gairebé.
Sisplau, sisplau, sisplau.
Va, dava més al xàssic.
Fem uns jocs florals, eh? Queda pendiente una empanada de jocs florals.
Però, bueno, igualment que intentarem donar dades per a qui no conegui, estranyament, a RuPaul, també parlarem de les misèries,
perquè la gent que el coneix sap que no és només un simple concurs de Drac, no?
O sea, ¿es un concurso de Drac Queens?
És un concurs, és un concurs com un reality show.
És un God Talent, sí, de Drac Queens, perfecto.
I és que jo he d'admetre que, a més, li he donat fa poc aquesta oportunitat a la sèrie,
perquè em costava, inicialment, amb les meus dejes de masculinitat tòxica,
d'acceptar veure un programa així i, ostres, si m'he enganxat, us puc...
Parlaves de ti, vale, vale.
Sí, sí, sí.
Va, va, no et fustiguis.
I, de fet, el millor que podríem fer per començar a explicar una miqueta què és tot això,
per qui no ho sàpiga, és parlar, precisament, de què és, exactament, el Drac.
M'encanta.
Sí, sí, sí, that walk.
O sigui, que a mi pagoné a té.
Saps?
El terme Drac apareix citat i documentat de forma explícita per primer cop a la dècada de 1870,
en referència a la roba que utilitzaven els actors homes per interpretar rols femenins,
perquè recordem que durant molts anys ha estat prohibit que les dones actuessin,
així que sí, durant molts anys, Julieta tenia penis, d'acord?
Però, bueno, el seu origen real en realitat és tot un misteri,
perquè hi ha gent que assegura fins i tot que es tracta d'un acrònim que vol dir
Dressed as a girl, o sigui, vestit com una noia.
Uuuh, que bona.
Eticològicament, si mirem Drac, la paraula Drac vol dir diverses coses,
arrossegar, drenar, arreplegar, fins i tot,
i això ens pot portar a pensar que el terme Drac Queens és un insult,
és a dir, com la reina d'estar per casa, la reina de les rampoines o dels parracs,
los harapos en castellà.
Com allò del punk, que són els que reben per darrere de les presons.
És veritat.
No la sabia.
Però, bueno, com acostuma a passar molts grups de minories que utilitzen,
s'apropien del llenguatge per defensar-se,
i se l'han fet molt seu a l'expressió Drac,
fins al punt que és la paraula de la que se senten més orgullosos.
I, a més, aquí ara fa falta fer una explicació sobre etimologia queer,
o sigui, etimologia de la dissidència, diguéssim, sexual o d'identitat de gènere,
ja que molt sovint les paraules Drac, Travesti o Trans s'utilitzen indistintament
i no, no volen dir el mateix en absolut.
De fet, el terme Travesti, o més ben dit Transvestit,
va associat al rol de gènere de qui l'exerceix.
Rol de gènere.
Tot i que no té per què ser necessàriament amb la identitat de gènere.
Es tracta d'una persona d'un sexe determinat,
que es vesteix per gust, comoditat, forma d'expressió,
o fins i tot identificació amb la roba que normalment s'associa al sexe contrari.
En canvi, el terme Trans engloba en realitat dos termes,
transgènere i transsexual.
I sí que implica de forma molt més activa la identitat de gènere.
Operació.
No, ja no només l'operació, sinó com se senten.
Perquè tu pots ser transvestit i considerar-te un home,
però que t'agrada transvestir-te,
però si tu ets transgènere és que et sents del gènere contrari
o un dels diversos gènes que poden existir,
perquè també hi ha els genders fluids i tot això.
Tampoc vull entrar a absolutament tots.
Està bé, Adriano, perquè sempre parlem de Radio 3 i de tot això,
però, joder, aquí, InfoKa, tío, tenim una...
No, no, esto és, vamos,
podríem anar a dir que l'informació increïble.
Lo único que yo quería aportar en relación a esto
es que el término trans, al final,
evidentemente que nos recuerda a toda esta realidad que estás presentando,
pero cuántas veces lo he mencionado aquí
para hablar de los géneros cinematográficos,
esa idea de que quizás me lo he sacado de la manga yo,
pero sí que veo un transgénero en la realidad del género cinematográfico.
Exacto, la paraula trans vol dir transició.
De fet, una persona transgènere és la que directament no accepta
el seu gènere biològic de naixement
i decideix emprendre una transició,
d'aquí el terme trans,
cap al sexe que amb qui s'hi queda mal que s'hi identifica,
mitjançant cirurgies, tractaments biològics i químics.
I un cop ha finalitzat aquesta transició,
llavors sí que podem parlar d'una persona transsexual.
Ja et dic, no entraré en més detalls
perquè hi ha dones transsexuals o homes transsexuals
que no els agrada que els recordin que ho siguin
i en canvi hi ha altres que ho agafen com a bandera.
Us en recordeu de la part del monòleg del Riqui Gervé,
que era amb el tema del Bruce Jenner
i Catelyn Jenner.
Ah, perdona, ho dius?
No, no, no, perquè jo m'estic recordant escrivint això
ja no només d'aquest, sinó del Caladria.
Jo m'he recordat molt més, molt més, molt més,
de David Chappell.
Ese sí que és un gran.
I m'he recordat del cotxe que avançava
amb un abecedari complet
hacia un lloc impossible.
Clar, el tema és que s'havia de fer aquesta aclaració
i ara podem tornar al drac, eh?
Perquè al tractar-se més d'un acte d'expressió artística
i sovint és més puntual que no contínua i definitiva,
de fet un drac acostuma a tenir la seva identitat com a persona
i la seva identitat com a alter ego drac.
Entendrem que no fa falta ser ni un transvestit
ni un transgènere, ni tan sols ser gay per ser drac.
Es tracta de jugar amb la identitat de gènere
als seus rols i fer un espectacle.
Un Batman llevado a lo sexual, no?
És que el Batman, els superherois,
el món drac té una fixació cap al món dels superherois
molt marcada i no és casualitat.
No es tracta, doncs, d'un tipus d'identitat de gènere.
El drac ha de quedar molt clar això, si us plau,
quedem-nos amb això, eh?
Però lamentablement la cultura drac s'ha vist sempre molt mal interpretada,
jutjada i perseguida per tot el gruix de la societat.
Totalment.
Que sempre s'ha mostrat molt intolerant cap a aquesta diferència
i tan presumptuosa del que és ser normal o no.
Fins i tot el món gai, més mainstream,
ha tingut recels sovint contra el món drac.
Inclús quan el 1969 va haver-hi la famosa radada del club de Stonewall,
que és on es va iniciar tot el moviment LGTBI als Estats Units.
Quan hi va haver-hi les marxes després per reclamar aquests drets,
molts gais, molts queers, no volien deixar els dracs participar-hi
i que poguessin expressar-se el micròfon a l'altaveu públic.
Hi ha un documental boníssim a Netflix sobre això, que us el recomano,
que es diu Marxa Pi...
Ai, ara no l'estic apuntat aquí.
Que és la història d'una drag queen que va morir el 92,
però aquesta havia estat a la radada,
no va poder participar al meeting que van fer
durant després les manifestacions d'Estonwall,
i és molt interessant.
Està bé que recomanis aquest documental que toca tot el tema d'Estonwall,
perquè hi ha una pel·li que jo crec que no fa cap justícia,
que la va fer Roland Emmerich, el de 2012 el dia de maanyana,
i que es diu així Stonewall,
i és estrepitosament dolenta.
O sigui, està bé que donem la bona recomanació.
Fixa't si és dolenta, que ni la recordava,
i no la vaig tenir gens en compte per això.
Fora, fora.
I ei, escolta, que abans l'àvem de normalitat.
Jo soc un dels primers que m'agradaria parlar de normalitat
com si fos un simple fet estadístic,
no un fet ètic o moral.
Però cal ser conscients,
que malauradament es jutja el diferent,
el dissident, a la normal com a immoral.
És una llàstima, però és així.
I vaja, em sembla que ens hem posat una mica profuns,
i estàvem de festa, en veritat, avui.
Ens hem posat en un jardí, veig, eh?
No, no, bueno, sí.
Però ja va bé, així, anant alternant els tons
i els ritmes corporals.
Però tornem-hi, que estàvem a una festa
i havíem de parlar de Rúpol.
Vamós!
Bueno, llavors, qui és Rúpol?
That bitch, qui és Rúpol?
Check it out, check it out.
Nascut com a Rúpol Andrés Charles,
el 17 de novembre dels 60 a San Diego, California,
es tracta del drag queen més popular del món,
almenys pel que fa al món mainstream.
Perquè ja et dic, segurament,
si parlés amb el món drag queen et diran,
home...
Bueno, ese es un vendido, ese es un vendido.
Ai, ai.
És el sugar hill, saps?
Vindria a ser respecte al rap, no?
Sí, exacte.
És la cara visible del drag.
Doncs Rúpol, amb 15 anys,
es muda a Atlanta amb la seva germana,
on entra a xous de passarel·la,
muntar bandes underground
i participa en pel·lícules com a actor i director.
És a dir, que ell també consta com a director.
Però no és fins a la dècada dels 80
que es trasllada a Nova York
i comença a prosperar la seva carrera com a model drag.
participa com a actor a videoclips de bandes com B-52
o B-52,
amb el Red Red Wine.
No és el videoclip on surt,
però bueno,
la cançó coneguda d'aquest grup.
Però U-B, U-B-52, eh?
Ah, sí, perdó, U-B.
Sí, sí, sí, se m'ha borrat, és veritat.
U-B-52,
que és el nom del bombardero,
de fet, és, però vaja.
I forma part, Rúpol,
de l'escena nocturna de clubs
com el mític Copacabana,
on fa de showman o showwoman.
La veritat és que a Rúpol
li dóna bastant igual,
perquè al Rúpol sempre ha dit
una frase que m'encanta,
que és
You can call me he,
you can call me she,
you can call me Rick Regis,
or you can call me Kati Lee.
I don't care as long as you call me.
Toma.
D'acord?
Per qui no ho hagi entès,
digue'm ella,
digue'm ell,
em pots dir com vulguis
mentre em truquis.
És espectacular.
Aquella cançó de la Blondie, no?
De call me.
Esto lo decía mi padre,
que hablen bien o que hablen mal,
pero que hablen de mí.
Exacte.
Ja als 90,
Rúpol torna al món de la música,
aquest cop amb el Generat Dance,
i ho rebenta a nivell mundial.
El seu àlbum de Supermodel,
el 1993,
puja a les llistes d'èxit
ja el 96,
aconsegueix el seu primer programa
de televisió
amb el The Rúpol Show.
Hòstia,
que ese Rúpol
viene del año 96.
Sí, sí.
Con razón,
tiene 10 temporadas.
No, no, no,
però això és el The Rúpol Show,
que és un xou d'entrevistes.
No és el mateix programa, eh?
És l'embrion, seguramente.
Bueno,
és on projecta
la imatge
de porta en veu
del món drac,
per dir-ho en dir.
Aquest programa
està a VH1
i és on entrevista
gent de la talla
de Diana Ross,
Cher,
Olivia Newton-John,
Cindy Lauper,
de fet ja veieu
que tots són icones
del món gay
i del món drac.
I són icones
de les tofes
que porta,
de les tofes
que arriba a portar
Rúpol en el seu xou.
I muy 80's,
ya vamos allanando el terreno.
Home, és que el Rúpol...
Laca.
Aquell programa
devia ser un núvol de laca.
Si tiraves,
si t'ensenies un cigarro
explotava el plató.
Neones.
Doncs passen als 90
i mitja dècada
dels 2000
i aquí sí que Adriano
arribem
a on tu estaves parlant,
que és el reality show
de Rúpol,
Drag Race.
Clar,
s'inspira
en l'època daurada
dels realities
com Gran Hermano
o l'aprendit
del nostre estimat
Donald Trump
i clar,
ella decideix
fer aquest programa
i el 2009,
el febrer,
s'estrena.
El concurs en si
no difereix gaire
de les normes
que acostumem a veure
a qualsevol reality.
Varis concursants
que passen un procés
de càsting massiu,
que això és...
el programa comença
abans del programa
perquè hi ha tots
aquestes trucades de càsting.
Com tots aquests
programes de talento,
no?
i cada setmana llavors
quan el concurs ha començat
es planteja reptes
i desafios
i es desfila
amb els dissenys
i models
i maquillatges
que s'hagin fet
les pròpies trans
en base...
Perdó,
trans vestides,
no,
dracs.
Aquí hem de ser curosos
amb això, eh?
Ai, ai.
Dracs, dracs.
I els jutges
decideixen
qui marxa cap a casa
i qui continua.
I així fins que
queden uns finalistes,
es celebra una gala,
tot molt típic.
Però clar,
la factura
d'aquest programa
en comparació
a altres
és espectacular.
seia només per això
a nivell de muntatge
televisiu,
a nivell sonor,
a dir, bueno,
els mateixos dracs
participants
tenen un nivell altíssim
i...
Bueno, són artistes,
al final
és l'artista
que puja a l'escenari
i que prèviament
s'ha fet,
s'ha treballat el número,
s'ha treballat la roba,
clar,
jo me lo guiso,
jo me lo como.
Bueno,
pero tiene algo también
de la propia exageración
que implica
la vestimenta de drac.
Sí,
però s'ha de fer bé, Adriano.
Ese barroquismo
trasladado
al lenguaje cinematográfico
o al lenguaje visual.
Sí, perquè ara
acostumen a fer molts reptes
televisius d'actuació,
de fet,
forma part del drac
no és només
perquè hi ha tota una sèrie
de títols de concursants,
hi ha concursants
que són les page and girls
que diuen
que són les xiques de passarela
que bàsicament
volen semblar
una dona guapa.
Té moltes horas, eh, ahí.
No, però és que les page and girls
són inclús
les supermodels normals
també són page and girls,
són les noies
que es dediquen
a fer passarela
i per tant
portar bé un vestit
a ser molt maques.
Després hi ha
les comedy dracs,
una mirada,
una cierta mirada.
No, però sí que és veritat
que és el tipus de programa
que engloba
com moltes proves,
no?,
com les 12 proves d'estel
més o menys.
Doncs vindria a ser de
tant has de fer passarela
però també has de fer
el monòleg
o el spot de tele
paròdic
venent una crema
jo què sé,
d'orelles
o sigui,
sempre hi ha
miniproves
que sempre
algú destacarà més
a un o a l'altre
o a de cosir
o a de cantar
o no sé què,
però sempre
hi ha aquest component
superhumorístic.
I el ritme
pel que entenc
va de la mà.
És altíssim,
de fet,
si tu mires a la superfície
del programa
veurem que les participants
entren en les més
que estereotipades
baralles de reïnones
a crits,
crítiques,
però que en realitat
es respira un aire
d'autoconsciència
que abans ho parlàvem
abans de començar
on ells saben
que aquesta és la imatge
que té dels dracs
diuen
esto es lo que quereix
i lo que busqueix
lo vais a tener
dos tafes.
O sigui,
és exageradíssim,
és divertidíssim,
és l'esperpèn
i el quich
i tot el que vulgueu
està allà.
Però de sobte
tot vira cap a lo personal
i lo educatiu,
és a dir,
perquè dintre del programa
també de sobte
et llancen la història
d'Eston Wall
o et llancen la història
d'algun drac en concret
i funciona a la perfecció.
Rupol ha aconseguit dur
un món tan malentès
i sovint
prejutjat com el del drac
a la primera plana
de cultura televisiva,
ja ho has dit, Adriano,
totes temporades
spin-offs per tot el món
i amb índex audiència
altíssims, eh?
Però, clar,
llavors què passa?
Que en veritat
hi ha molta gent
que el que diu
és que Rupol
ha convertit el drac
en mainstream
i que això
no és el drac de debò.
Així que potser
que entrem a parlar ja
de les coses
que se li poden criticar
a aquest programa.
Perquè efectivament
no tot és purpurina
el que brilla aquí
i ja us he dit
això que traiem
a les controvèrsies
que n'han sigut bastantes, eh?
Tampoc en parlaria
de les dues principals.
I és que una comunitat
tan combativa i alerta
com és la queer
amb els milers
de fronts oberts que tenen
entre les diferents lletres
de l'abassadari
que deia el nostre amic
la Xapel
doncs sempre hi ha hagut
problemes d'acceptació
de compenetració
i tal, no?
I els milers de matisos, no?
que té tota aquesta comunitat
doncs
Rupol es converteix
en una mena de jugarnaut
que es miraran
en lupa.
Acusen el programa
com dèiem
de vendre's el capitalisme
de potenciar l'espectacle
que li proporciona
tants dòlars
al seu imperi
perquè Rupol
té un imperi
i que en realitat
no està fent cap gest
per lluitar contra
l'acceptació del món queer
ja no del drac
sinó en general
del món queer
que utilitza
l'extravagància
del món drac
per fer-se ric
bàsicament
i que
encara que maquille
aquesta exposició
com a element necessari
per visibilitat
el col·lectiu
en realitat
no fa cap favor
més enllà
de perpetuar
l'estereotip
de la reïnona
que tenim la gent
cisgènere
que em costa molt mal
sempre m'ha gustat molt dir
cisgènere
que som la gent
que ens identifiquem
amb el nostre gènere
i amb el nostre sexe
jo crec personalment
que en aquest cas
ens trobem amb el típic i clar exemple
de fer la guerra
o la revolució
que és allò de
jo considero
potser per la meva posició cisgènere
que això és molt necessari
perquè ja us dic
jo no
em costava molt acceptar
veure aquestes coses
i ho has de començar
d'alguna manera
i
des de fora
sembla bastant extrem
també és veritat
que després hi haurà
tota una escena
underground drag
que no té res a veure amb això
i que potser és més extrema
però considero
que és la millor aproximació
que es pot fer
per començar a normalitzar
tot aquest discurs
totalment
però el que no es pot obviar
i aquesta sí que és la polèmica
de la que m'agradaria parlar
és la que es va generar
el 2016
quan Rupol
contestant a un tuit
sobre si acceptaria
transgèneres o transsexuals
al programa
va dir que no
que ell creia
que un cop començaves
a modificar el teu cos
per semblar-te més a una dona
el transformisme
desapareixia
i no ho veia bé
però jo recordo
que va entrar
aquí està el tema
va entrar algun cop
aquí està el tema
de Rupol
sempre ha tingut
nois
són fans del programa
el poll
a mi em va sorprendre
parlar amb ell
que se n'ha vist
més que jo
lo que nos estamos perdiendo
però fa molt de temps
no l'ho he tingut tan claro
és que d'això fa molts anys
doncs el tema és que
a Rupol
sempre han participat
homes gays
i de sobte
va aparèixer
temporada 6
temporada 7
una participant
durant el programa
va dir
jo estic en procés
soc transgènere
vull ser dona
físicament
la van acceptar
va acabar expulsada
la setmana següent
no per això
però
no por ser negra
han tingut
aplausos
han tingut
diversos participants
que després del programa
han fet la transició
clar
va haver-hi molta controvèrsia
per aquestes paraules
la comunitat més activa
se li va tirar a sobre
i li van fer notar
la hipocresia
del discurs inclusiu
que practica el programa
enfront a les declaracions
que va fer
i les normes
que normalment té el concurs
de fet
aquesta mena de transfòbia
no era nova
ja en temporades anteriors
se li havia fet notar
que el programa
utilitzava expressions
com
xemail
i bromes sobre trans
que podien ser molt ofensives
cap a certs sectors
de l'LGTBI
i que hi ha certes actituds
de Rupol
que no eren del tot adequades
al final
el 2018
dos anys després
això s'ha de dir
Rupol es va disculpat
matent que encara
està en els seus
quasi 60 anys
en aprenentatge
i que ser part
del moviment queer
no t'assegura
ser més obertament
però jo crec
que la farida
segueix un xic oberta
i tots miren el programa
amb la sella arquejada
i amb certa desconfiança
té un punt descartes
no
solo sé que no sé nada
estoy en los 60
ja és el segon programa
que dius
descartes drag
però
el tanto
perquè tu veus el programa
inclús ara
i tu el veus
ella
i flipes
jo
quan vaig saber
l'art que tenia
vaig dir
per edat
per edat
tu veus
és una persona
però és que francament
Ferran
ja de por sí
el planteamiento
de este programa
és contradictorio
en su esencia
altra cosa és que
te puedas divertir
que a la vez que
te diviertes
també aprendes
que haya algo
de inclusió
en ese planteamiento
però quan tu estàs
fent un examen
o una valoració
que lo que pretende
és quedarse
con la mejor opció
de esa realidad
el que estàs fent
no és incluir
el que estàs fent
en sí
un concurso
no és inclusivo
benvingut al món capitalista
claro
pero entonces és patètica
esa doble realidad
no ho és
perquè és un tema
d'exposició
i esto
lo que me lleva
no es a criticar
un reality show
de drags
esto me lleva
a criticar
todo reality show
yo no consumo
absolutamente
ni un reality show
y no considero
que eso pueda ser
un documento
digno
ni de ser visto
ni de ser comentado
pero sí
de ser reído
jo donaria peu
a que realment
la gent ho tastés
que tastés
3-4 programes
perquè veies
una mica el rollo
jo diria
que t'acabis una temporada
perquè millora molt allà
però
el que jo vull que us quedeu
és amb el positivisme
que al final
el concurs és el de menys
perquè òbviament
és l'excusa capitalista
perquè és el format
que sap que funcionen
i no et pens
la varietat de dracs
que guanya cada any
no hi ha un model exacte
ser drac
és el que vulguis
el tema és
que el facis funcionar
i tal
però bé
fem una cosa
tots aquí hem d'aprendre molt
i em sembla que tenim festa per rato
així que tornem a la festa
d'acord?
vinga anem
endavant
cinema

però sí que hablo
de aquesta inclusió
exclusió
i en cierto modo
també ens traiem
una festa
que no se olvida
de nadie
ni de les persones
que lidien
amb alguna problemàtica
intelectual
ni de aquells
que tienen
cierta discapacitat
sensorial
i que conste
que no hablo
de los bailarines
desbocados
en las pistas
de baile
que esos siempre
han estado
bienvenidos
de cualquier modo
sino de los propios
DJs
ya que más de uno
a lo largo de su carrera
ha acabado
perdiendo el norte
lo diríamos así
y hoy
concretamente
en esta sección
conoceremos a dos
uno en Berlín
y otro en Ibiza
uno alemán
y otro british
uno ficticio
y otro real
pero eso sí
y ojo al dato
mi querido Paul
los dos se llaman
Paul
con más vocales que tú
pero Paul
o sea que hemos pasado
de un Paul
a un RuPaul
y ahora a
Paul Kay
y Paul Kalbrenner
no me digáis
que no os suenan
estos dos tipos
hombre
esto es Maroon 5
los noms
sonan molt
Maroon 5
bueno ya lo estáis escuchando
al menos a uno de los dos
a Paul Kalbrenner
este que está sonando
es precisamente
el DJ berlinés
pero como ya os he dicho
uno de los dos
o sea uno
es un DJ ficticio
pero en cambio
es un actor
bastante conocido
Paul Kay
de quien luego hablaremos
y el otro
que ya os decía
quien está sonando ahora mismo
es un DJ de esos que sí
que facturan unos cuantos millones de euros al año
y lleva unos cuantos años animando al personal ya
desde el 99 concretamente
1999
evidentemente no ganaría esos millones en el 99
pero a partir del 2008 más o menos
que es cuando grabo esta película
de la que os voy a hablar
Berlin Calling
sí
empezó a ganar mucho más dinero
alemán
de Leipzig
al sur de Berlín
pero afincado en Berlín
y esto nos descubre
que en cierto modo
lo que tenemos aquí son
más que a dos DJs
tenemos a dos actores
por un lado el comediante
un tío muy curtido
¿no?
Paul Kay
no sé si lo sabéis
pero hasta ahora
tiene un total
de unos 127 papeles
este es el british
muy heavy
y de hecho no es un actor
después lo comentaremos
pero no es un actor tan conocido
que va surtin
pinzalladas
aquí hemos hablado de él
por Afterlife
pero en el fondo
no es un tío de esos
que digas
hostia
sí Paul Kay
en cambio
mira toda su
todo su historial
127 temas
aquí estamos hablando
de que en el 2004
no llevaba 127
porque estaba
estaba más o menos
en la mitad de su carrera
e interpreta a Frankie Wilde
por un lado tenemos
a este actor
y por el otro lado
¿qué tenemos?
pues a un DJ legendario
que en el fondo
ha labrado toda su carrera
en el mundo de la música
pero que tuvo
este pequeño cameo
cinematográfico
en el año 2008
haciendo de DJ Icarus
en la película
Berlin Calling
pero vamos por partes
vamos por partes
porque con tanto DJ
haciendo de actor
o actores haciendo de DJ
es muy fácil liarse
así que vamos a ir
a las pelis
que es lo realmente interesante
Berlin Calling
y la leyenda del DJ Frankie Wilde
y sobre todo
a los lugares
que hay detrás
de estos títulos
porque he empezado hablando
de estos dos polls
pero en el fondo aquí
lo importante son las pelis
y los paraísos festivaleros
que también aparecen retratados
estoy hablando de Berlín
y de Ibiza
y yo no sé vosotros
pero yo no he conocido
lugares más fiesteros en mi vida
que precisamente
Ibiza o Berlín
dice lo a Gaspar Noé
que es su segunda y tercera casa
esto sí que no tenía ni idea
Berlín es
bueno el tío
es un gran conegut
de amante del tecno
y a Clímax
es va a veure
molt clar
l'última peli
que va guanyar Sitges
está inspirada
en aquella discoteca
crec que és de Berlín
aquella que és
tu passes tu no
a l'azard
és a Berlín
sí sí sí
cómo se llama
Bergen
Bergen
pues está inspirada
porque a mí es con que
té una ala
es un joc gigantí
y té una ala
que es
para sadomasoquismo
si no recuerdo malament
un rollo
bueno es realmente
un antro en el que
te puedes perder
durante días
no durante horas
como en cualquier discoteca
sino durante días
yo ya os lo he dicho
como un razmataz
pero a lo macro
porque también te puedes perder
en la raz
es decir
estamos hablando
de una antigua
de una antigua
fábrica textil
reconvertida
tras la caída del muro
pues en discoteca
es un lugar
donde te pierdes
entras un
cuando tú quieras
un viernes
a las 8 de la noche
y puedes salir
perfectamente
un domingo
por la mañana
por eso os decía
que realmente
mi experiencia
me lleva a pensar
que los dos lugares
más perversos
más locos
y donde la fiesta
es más amplia
son claramente
estos dos sitios
clarísimo
Ibiza
o Berlín
y al final
no nos engañemos
la fiesta se puede vivir
en cualquier lugar del mundo
consigues un espacio
lo llenas de gente
de alcohol
de comida
de música
de las sustancias
que quieras
y ya tienes una fiesta
aquí en la conchinchina
pero al final
aquello que define
la fiesta en sí misma
para mí no está
en el ranchito
que puedas crear
en un lugar o en otro
sino en la actitud
de los protagonistas
en el tono
de los protagonistas
de los fisteros
me refiero
en el tono
y en el cómo se exponen
a ser vistos
no nos engañemos
ese nuevo enfoque
de la rutina
intentamos olvidar
ese día
rutinario
y trabajador
y lo llenamos
de libertad
de transgresión
de originalidad
y sobre todo
la posibilidad
de saltar
de ranchito
en ranchito
sin dar mucho
a la nota
sin llamar la atención
cuando cruzas la calle
por tus pintas
o por tu estado etílico
no sé si me estáis
entendiendo
pero os voy a poner
un ejemplo
los nórdicos
estos nórdicos
daneses
noruegos
vamos a crear
un estereotipo
o al menos
ya lo tenemos creado
en plan elegantes
tíos que llegan aquí
yo cuando trabajaba
en los hoteles
lo puedo confesar
que los he visto
llegar con una elegancia
aplastante
y al cabo de las horas
o de los días
encontrarme con unos tíos
ya ya ya
pero de dónde
cuño han salido
estos hombres
con unos ubertrolls
claro
¿por qué?
porque está claro
que después de comer
en su día a día vacacional
pues que se plantea
bueno
seguían con las botellas de vino
seguían bebiendo
y claro
no se metían
en ninguna discoteca
sino que seguían
de bar en bar
o también de museo en museo
es decir
no renunciaban
a su vida de turista
pero de una manera
muy relajada
y muy etílica
¿y qué pasa?
claro
seguramente para ellos
Barcelona es ese lugar
de libertad
es ese lugar
con mejor clima
con mejores precios
donde venir a liberarse
nuestra casa es su ranchito
yo creo
yo creo
y nuestro ranchito
es Berlín e Ibiza
yo de alguna manera
no concibo
la ciudad de Barcelona
como ese sitio
donde puedes cruzar la calle
sin ser mal interpretado
por ir hasta las cejas
de alcohol
o de otra sustancia
y en cambio
no es que hable de mí
hablo de un amigo
pero en Ibiza
puedes hacerlo perfectamente
y aquí ha hagut
un Barcelona 92
que diguéssim
va voler calmar las cosas
ahí como que
no pero Barcelona
lo normal
abans del 92
a Barcelona
no era normal
anar borratxo
lo normal
es anar sangrant
amb un puñal
que va a estar
y ahora
se ha concentrat
total raval
exacto
un violadriano
pero bueno
pero como va a ser ahora
el raval
si en antaño
era el barrio chino
señores
pero bueno
como os decía
para mí
yo no sé si Barna
es ese paraíso
para los fiesteros extranjeros
pero puedo decir
que lo han sido
para mí
de hecho
yo tengo otra anécdota
pero esta sí
muy personal
en Ibiza
en el año que transcurre
la peli de Paul Kay
precisamente
porque la peli de Paul Kay
o de Frankie Wilde
es del año 2004
y bueno
ya veis como se llama
en el fondo
la película
It's all gone
piton
ese es el título
original en inglés
que en el fondo
es un juego de palabras
It's all gone
es como ya se ha ido
pero en el fondo
quiere decir
se ha acabado
lo has perdido
lo has perdido
y piton
dicho rápido
es como wrong
It's all gone wrong
como que todo ha acabado mal
It's all gone wrong
todo ha acabado mal
y por qué utiliza la idea
de piton
porque piton
es un personaje
que también aparece en la película
que es un DJ muy conocido
british
que de hecho ha creado
DJ de radio
sí exacto
ha labrado toda su carrera
y su fama
gracias a la radio
como nosotros
y por qué menciono
este título
con tanto detalle
porque
el It's all gone
se ha acabado
el momento se ha acabado
he de confesar
que estando en Ibiza
años atrás
muchos años atrás
2004
me quedé totalmente frito
estábamos igual
a 20 horas de fiesta ya
estábamos el viernes
por la noche
un horario muy convencional
pero cuando ya era el sábado
por la tarde
aproximadamente las 7
me quedé frito
en una de las hamacas
del Bora Bora
para los que no os conozcan
el Bora Bora
es el típico
discoteca lounge
de la playita
after de tarde
exacto
y la idea era continuar
los fines de semana
eran eternos
eran un único día
entonces se acercó
un colega mío
que me vio dormido
y me dijo
Adri, Adri
hombre por favor
pero levanta a ti tío
que se va a acabar
claro
ese se va a acabar
se metió en mi cabeza
de una manera
casi onírica
porque yo estaba
totalmente dormido
y entonces me levanto
pero de golpe
en un operato
es épico
exacto
me levanto en plan
nosferatu
y me quedo totalmente
absorto
repitiendo la palabra
bueno la expresión
se ha acabado
se va a acabar
se ha acabado
porque creedme
hijos míos
hay una idea
de que estás viviendo
tal sueño
ese sueño de Ibiza
y sabes que se va a acabar
porque la fiesta
llega
la fiesta es fiesta
en tanto que se acaba
y entonces me parece
que sabe muy bien
recoger ya
todas estas ideas
mezcladas con el protagonismo
de Pitón
que aparece en la película
en un único título
It's all gone Pitón
m'agrada molt
porque esta anécdota
la he escoltat
tants cops
pero nunca a la rádio
nunca a la rádio
nunca a la rádio
porque mai
que siempre ya
como un matís nou
exacto
m'encanta
m'encanta que l'hagi
connectat amb aquesta peli
a més
és una peli
que jo vaig viure
molt intensament
els primers anys
de carrera
la veia
igual
cinc cops al mes
y
hòstia
yo le tengo
un aprecio
y de hecho
vamos a entrar en la película
un poquito más
porque el título
evidentemente
no lo es todo
el título te ofrece un discurso
una realidad
¿qué es lo que pasa
en It's all gone Pitón?
el título ya nos está hablando
de esta decadencia
que siempre llega
y sobre todo
si se trata de la fiesta
el bajón siempre está ahí
esperándote
y el bajón de la fama también
porque es de eso
de la caída en picado
de Frankie Wilde
por alguna razón
la película en español
se llama
La leyenda del DJ Frankie Wilde
que es el personaje de ficción
a quien interpreta Paul Kaye
pero
¿quién es Frankie Wilde?
o mejor aún
¿cómo suena Frankie Wilde?
Frankie was definitely
one of the best
he had his very sort of
own style
his very own momentum
with the crowd
I don't think
that anyone else
did it his way
he's a showman
as much as he is
a musician
he controls the crowd
musically and
and physically
well he was actually
a ball natural
behind a turn
there was no doubt
about that
I was quite jealous
of that really
because you know
I always had to try
a little bit harder
well it's clear
that the audience
will have understood
if much
a two of the three
of the three
of the three DJs
that hablan
las mandiburas
se van blandas
because
desgraciadamente
well
desgraciadamente
no
igual suerte
para él
el tercer DJ
que habéis oído
es Cal Cox
el famoso Cal Cox
que es de donde
de Manchester
y todos sabemos
el acento
que corre por Manchester
los que acabamos de escuchar
son tres DJs
muy famosos
como son Cal Cox
o por ejemplo
Paul Van Dyck
que ha iniciado
esta especie
de retrato
de Frankie Wilde
pero no son los únicos
no son los únicos
e incluso algunos
ya no solo lo recuerdan
sino que le dan las gracias
y lamentan muchísimo
su desaparición
thank you
you are
my god
my inspiration
my everything
he's on a different level
now
with how he listens
to records
how he plays the records
and I think
he's very special
because no other DJ
can do that
I don't really know
what he was doing
whether he was
honing his talents
in another direction
but
he just disappeared
from the scene
completely
it was really depressing
I mean he's probably
down in South America
still hanging out
probably trying to
snow up one of the countries
or I don't know
he's just
I like to think
he's still out there
I like to think
he's still out there
me gusta pensar
que aún está por ahí
a mesa que te sentan
british
que era muy
es muy grande
y eso es mucho
de la fiesta
de esas fiestas pasadas
de hostia
que aún te lo imaginas
de fiesta
pues al compañero
o al colega
de aún está
de fiesta
este tío es LOL Hammonds
que acabamos de escuchar
un DJ que claro
ahora ya
es que muchos de estos tíos
que aparecen aquí
en el año 2004
ya tienen 40 tacos
en esa época
y ahora cuando los buscas
ya están en la cincera
son amigos de RuPaul
exacto
ahora no me digas
que son de aquests
que ahora buscas a YouTube
y los últimos vídeos
que han penjado
son aquellos vídeos
tipo
de la ruta del bacalao
que te dicen
bueno
he dejado la droga
hasta tú estás hablando
al pastis
amaldando discontrols
hablando de algo importante
que ha sabido también
reinventarse
dentro del mundo
de la música
LOL Hammonds
es un productor musical
ya no solo actúa
como DJ
en las típicas discotecas
de Ibiza
pero es interesante
que un tío así
de esa fama
hemos oído al principio
la DJ dándole las gracias
diciendo que era un dios
el siguiente que hablaba
era Tiesto
Tiesto pensad
que sigue siendo
aún hoy en día
con sus arros también
es el referente
el segundo DJ
que más pasta cobra
y estamos hablando
de gente que factura
unos 20, 30, 40 millones
de euros al año
es increíble
Adagio for Spring
Adagio for Spring
por ejemplo
temazo eh
Tiesto
hasta estar remuntant
a fa anys eh
y de hecho
no son precisamente
los DJs que más me gustan
pero sí que eran unos DJs
que representaban muy bien
la escena de Ibiza
en esos años
y es así como empieza
la película
no penséis que estamos
llegando al final
ni mucho menos
es más bien
esta presentación
de un DJ en la cima
una múltiple presentación
porque son todos estos
compañeros de
de profesión
que nos hablan
de Frankie Wilde
como un dios de la música
que de repente
acabó por desaparecer
y dejad que os digo una cosa
para mí
el inicio de película
es magistral
a los pocos minutos
a los pocos minutos
de peli ya estás
en plan
hosti quiero saber más
de este tío
¿no?
además con esa sensación
de que me están tomando
el pelo claramente
porque hay siempre
una comicidad
como intermitente
en la peli
pero aún así
te quedas
y vosotros
¿qué creéis?
¿realmente existió
Frankie Wilde?
¿tú sabes que no?
¿tú sabes que no?
¿estás aguz?
claro que no
porque yo
tengo un 10 años
de mi vida
abocados a la música
electrónica
y estuve
cuando vi la peli
investigando
no me salen los archivos
buscar Frankie Wilde
y dice no
y con un colega
lo decíamos
¿existe o no existe?
¿existe o no existe?
es como al balero
no existe
pero que esa peli
para los que no dominan
de música electrónica
les meten un gol
por la escuadra
porque viendo a ti esto
viendo a esto
te lo puedes llegar a creer
no nos engañemos
al final es claramente
una película paródica
que lo que hace
es recoger una realidad
preexistente
es decir
¿de quién estamos hablando?
para empezar
porque la dirección
recae en el canadiense
Michael Doce
que hacía aquí
su segunda peli
que le gusta mucho
trabajar con esta idea
de comedias
parodias
y sobre todo musicales
y es lo que os decía
recrea aquí
esa realidad ibizenca
preexistente
juega con ella
y lo hace de un modo
que destila tanto verdad
como delirio por igual
y el que ha vivido Ibiza
sabe que eso es cierto
al menos el que ha vivido
la Ibiza de la diestra
evidentemente
es lo que ya hablábamos
el día de One Suppona Time
la verdad y la verdad
exacto
claro porque yo
vaig anar al hivern
y yo es
el desierto
el ghost town
Walking Dead
se puede vivir
un sueño de Ibiza
playero
virgen
aislado del mundanal ruido
se puede
pero hostia
mejor que te vayas a Formentera
porque la fiesta en Ibiza
se lo acaba comiendo todo
o también más pasta
de Formentera
bueno no
depende
bueno depende de tu estilo de vida
pero como aquí estamos
para la fiesta
Formentera lo dejamos a un lado
y seguimos con Ibiza
porque si hay otro elemento
que también hace que la peli
sea puro delirio
es Paul Kay
hemos hablado de él
bastante al principio
¿por qué me suena Adriano?
bueno pues porque
de hecho te suena
y es precisamente
uno de los personajes
de Afterlife
de la serie que trajimos aquí
de Ricky Gervais
que no te funcionaba
según tú
si algo le fallaba a la serie
era el psicólogo
era precisamente
el psicólogo
Paul Kay
hace de psicólogo
en la serie de Afterlife
y es de alguna manera
como un kick-cut
dentro de la propia serie
porque aunque juega
con un humor muy duro
y muy ácido
sí que es cierto
que lo del psicólogo
ya es puro delirio
es un histrionismo máximo
y de alguna manera
yo tengo la sensación
que Ricky Gervais
lo pilló y le dijo
es la continuación
del personaje
sí porque ya veis
una miqueta
del documental
película
porque bueno
me he quedado de miches
y es que es al to
es al matisto
exacto
o sea si Ricky Gervais
sabe jugar con el melodrama
en esta
en la leyenda
de Frankie Wilde
todo es el tono
de la secuencia
del psicólogo
y de alguna manera
le podrías decir
tú imagínate
que fuiste DJ en un día
pero ahora te estás
dedicando a la psicología
pues claramente tienes
a Frankie Wilde
a Paul Kay
o a quien tú quieras
yo de Paul Kay
quería añadir
que él en sí
es como un animal escénico
es una especie
de bollada por sí
desde que es petit
y en unas fotos
que aparece
una en blanc y negra
fent el símbol
de fuck off
to fuck off for double
que es amb els dos dits
fent así
y al dos
amb las pintas
de punkarra
y aquest tío
sobre todo
¿ya va de punky?
pero yo no he visto
imágenes de joven
el tío iba de punky
pero sobre todo
el personaje clave
más gran perro
y alocado
se lo ha ganado
en el programa de MTV
de Mike Stratter
que es su alter ego
y está
está como una chota
o sea el tío
y un capítulo
porque os lo resumeixo
molt
es posa en una especie
de bola
d'aquestas transparents
es fica dins
y dentro
pues la droga
l'alcohol y tal
y es como
¿qué os follen?
yo me quedo aquí dentro
y que le den al mundo
vale entonces veo
que sigue un poco
con el mismo
porque no nos vamos a engañar
Frankie Wilde
es un tío hasta las cejas de droga
durante toda la película
durante toda la película
entonces de alguna manera
sigue coqueteando con eso
porque Enrique Gervé
en sí que no se ve
que sea un psicólogo
más que teñido por las drogas
está teñido por el alcohol
pero tengo la sensación
de que esto
de que Paul Kaye
traslada a la interpretación
un poco
lo que se mueve en su vida
que es la locura
em sembla que es un actor
que es duves a molt
en ser faltón
en ser extrem
y a mí
em va molestar
Enrique Gervé
tot i que puc entendre
lo que dius
de aquestes parèntesis
pero en canvi
en la parte del documental
es que funciona
funciona
de hecho
lo único que encuentro a faltar
en el falso documental
es un poco el tema
de que haya unos secundarios
más enriquecedores
sobre la trama
Finsonevis
yo es la dona inicial
y ya no sé si
hay un problema
de secundarios
después hay muchísimos detalles
que no os voy a descubrir
está claro que es
un paneo
sobre la isla de Ibiza
desde la discoteca Amnesia
hasta el acantilado
frente a Esvedrà
tienes desde
la música electrónica
hasta el flamenco
que le ayudará
también a encontrar
un poco el sentido
no os descubro
argumentalmente
que le pasa a Frankie
igual en la película
pero yo considero
y voy a ser mucho más breve
con Berlín Colling
que podríamos ir acabando
con Frankie Wilde
y entrar con Paul Calbrenna
porque no nos engañemos
si hablamos de un cine
que recuerde la fiesta
y la fiesta electrónica
como tal
y sobre todo
desde una perspectiva musical
es Berlín Colling
y en este caso
Paul Calbrenna
no solo protagoniza la peli
sino que compone
su banda sonora
y eso es
como te pillaba el vuelo
totalmente
lo que eleva la película
a un nivel
donde Frankie Wilde
jamás llegará
por mucho que se rodee
de Tiestos
y de Loll Hammonds
es precisamente
gracias a Paul Calbrenna
la hemos vivido
esta canción
la hemos vivido de fiesta
claro
es que esto es Sky and Sun
todo un lema
dentro de la música electrónica
bastante soft
porque no nos vamos a engañar
es tranquilo
si Paul Calbrenna
es un tío más de tecno
pero aquí se junta
con su hermano
Fritz Calbrenna
de nuevo volvemos a tirar
de la vida real
que también hemos visto
y componen
exacto
componen
esta gran banda sonora
aunque solo colaboran
en este tema
porque Fritz Calbrenna
es precisamente
quien canta
el resto es instrumental
el resto es tecno
compuesto por Paul Calbrenna
y que encontramos
en esta peli
en Berlin Calling
voy a tirar un poco
también de experiencias
porque a la hora de la verdad
yo
oye estás abuelo cebolleta
bueno porque es que
la fiesta y yo
hemos sido buenos amigos
hemos sido buenos amigos
la cuestión cual es
que Berlín es una ciudad
que yo ya conocía
pero que redescubrí
desde una perspectiva
festivalera
y sobre todo
de la electrónica
y lo hice también
en cierto modo
gracias a esta película
la pude ver en cines
allí
es una peli del año 2008
en un primer momento
me pasó un poco como a Carlas
cuando vería a Frankie Wild
que no sabía
ni quién era Paul Calbrenna
ni si el tío que interpretaba
al DJ Icarus
de la película
era un DJ real
o no lo era
pero nos cuenta
o sea
la película nos cuesta
la historia
pues precisamente
de un DJ
que vive entre ciudad y ciudad
entre festival y festival
y que para mantener
ese ritmo de composición
y de espectáculo
acaba tirando de mucha droga
la presentación
de ese contexto
totalmente drogadictico
en el fondo
no empata con Frankie Wild
no hay esa idea
de delirio
o de comedia
que hay un puntito
más dramático
y más de autobiografía
en ese sentido
claro
a la hora de la verdad
Paul Calbrenna
está claro que también
ha metido
experiencia
exacto
toda la carne en el asador
pero sí que es cierto
que es una peli
que se mueve más
en la moraleja
que se mueve más
con esa moralina
de un DJ
que se pierde
y tiene que encontrar
el camino
para volver a crear
y es el arte
precisamente
es también como
darle el valor
a la composición tecno
de una creación real
es decir
no solo el DJ
que vive de fiesta en fiesta
y que tenemos una imagen
bastante peyorativa
de él a nivel social
sino el artista
el creador
Paul Calbrenna
DJ existencial
y lo es
en el fondo
a la hora de la verdad
porque tú mismo has dicho
que un día te vino
al Palau San Jordi
a hacer una sesión
de una hora y media
entonces
Paul Calbrenna
no nos engañemos
es precisamente
ese tipo de DJ
que nos puede contar
una historia loca
una historia de drogas
porque seguramente
lo tiene en su pasado
pero también nos puede contar
una idea
una historia de superación
de volver a encontrar
el camino
gracias al arte
y lo hace además
representando la ciudad
de Berlín en su música
porque no es solo
que nos pueda llevar
no es solo que nos pueda llevar
a esa fantasía
de amor
como la que nos estábamos
escuchando con Fritz
y Paul
sino que nos lleva a Berlín
a su metro
por ejemplo
como estamos escuchando ahora
este es un sonido
en Berlín tenéis dos metros
el U-Bahn y el S-Bahn
y es como hablar
del metro
y de los ferrocarrils catalans
es como si cogieran
una de las melodías
o sintonías
de los ferrocarrils cantarán
para crearte una composición
electrónica
que es lo que estamos escuchando
esto chicos
es muy Kraftwerk
porque tiene una canción
Kraftwerk
grupo clave
de música electrónica
alemán
y tiene una canción
que es Autobahn
que es la autopista
y ellos juegan
con la idea
de esa modernidad
urbanita
llamarle a una canción
de tecno
Autobahn
y me parece genial
hay ahí un vínculo
con Caldred
todos los que
picoteamos un poco
con la creación
sabemos claramente
que uno de donde tira
es de su propia experiencia
de su propia experiencia
yo os recomiendo
claramente las dos películas
sobre todo
si tenéis ganas
de fiesta y diversión
pero lo que está claro
es que uno
os va a llamar
por un viaje
de musicalidad
y de tecno perfecto
como es la de
Berlín Conning
y Paul Cabernard
y la otra
por un delirio
en la isla de Ibiza
podéis elegir
en tanto que personajes
ciudades
fiestas
y electrónica
o música en general
d'acord
doncs
anem a la secció
del Carles
vinga anem
música
pues está
muy bien
Adri
que fueras comentando
todo esto
porque
yo me voy más
al house
es decir
ahora estamos
pero seguimos
con música
seguimos con música
electrónica
música electrónica
pero es interesante
porque tú hablas
de Berlín
Berlín para mí
es tresor
es la capital
una de las capitales
del tecno
junto con Detroit
hay ese vínculo
que lo une
la música electrónica
lo une los fiesteros
lo une el ambiente
claver
y yo en cambio
estoy ahí
voy a hablar de algo
que está por ahí
que es fiesta
pero me voy a Chicago
me voy al Chicago House
estamos hablando de
paso al catalán
un otro cop
porque yo ya sabía
que estamos hablando
de los 100 tits o dos
d'época
con los
amb els distintius
de Roland
de Yamaha
seguim parlant
de música repetitiva
accelerada nocturna
pero aquest cop
una mica
el tecno estaría
uns 140-150
beats per minut
el house
estaría en el 120-130
beats per minut
a prox
és a dir
us estic parlant
a grans trets
en qualsevol cas
us estic parlant
del house
de tot aquest flow
aquest flavor afro
que té
de Chicago
és un dels primers
grans fenòmens
de música electrònica
que hi ha
i com a tot
gènere
o corrent
sigui de l'àmbit cultural
que sigui
sempre hi ha una gran cançó
o millor encara
un gran temazo
chicos
en qualsevol cas
escoltem el tema
més popular
el més remixat
del Chicago House
l'himne discotequero
per excel·lència
del Chicago House
oh yeah
you've lost in house
music
is where I'm gonna be
ai
ai
ai
ai
com mola eh
dice ai
és una mica
late disco eh
no és aquest
ara entrarem
perquè has donat
un concepte clau
que recuperarem
d'aquí una estona
estem escoltant
el Move Your Body
de Marshall Jefferson
eh
de Tracks Record
del 1986
dime Adry
dime
80s
no no
que això no
que això és 80s
exacte
aquests 80s
Marshall Jefferson
The Father of the Chicago House
la veu és de Curtis McLean
un colega seu
és una cançó
que us sonarà
d'alguna nit de festa
o inclús de quan jugàveu
al GTA San Andreas
i amb el CJ
sintonitzàveu l'emissora
SFU Air
mentre anàveu
a donar un tom
amb el cotxe
és igual
si a una emissió
o senzillament
us estàveu passejant
cosa que en el GTA
és molt comú
a pillar el cotxe
i anar a fer un pomperià
els tirotejos
exactament
amb els nens
i evidentment
també pot ser que ho soni
pel documental
Paris is Burning
que parla justament
de societats de gais
i de drag queens
ves Adriana
com todo a la vuelta
todo a la vuelta
todo está conectado
chicos
el estrión de la avenida
también
en el fondo
podria estar
en qualsevol cas
aquest documental
també es deixa sonar
en aquestes festes
de Nova York
que muntaven els gais
i les drag queens
aquest Move Your Body
però espereu
espereu
escoltem una altra
trenca pistes
imprescindible
del Chicago House
del 1900
és molt tontos
mira com va subiendo
no s'acaba
és com un cotxe
una carretera
sabes
esos videojuegos
de la maquinita
una carretera
que mai s'acaba
un horitzó
I need your love
I need your love
y lo voy a buscar
y no consigo llegar a mí
pero lo necesito
lo necesito
como este house
ho has dit mitja en conya
però és que és veritat
que la música
de molts videojocs
com l'Outrun
està basada
en el Chicago House
ah
ahí la fa
doncs tenim aquest
your love
de Frankie Knuckles
i Marshall Jefferson
era el father
del Chicago House
Frankie Knuckles
és el godfather
del Chicago House
també de la Tracks Records
exacte
són cançons creades
ei
quatre duros
sintetitzadors
pagats a terminis
per artistes
que escolta
que eren uns enamorats
del ritme
que tenien la seva feina
llavors feien això
quan podien
i arrodonim
nois
arrodonim aquest tastet
hi ha molts temes
ja anirem escoltant
però arrodonim
aquest tastet
de Chicago House
per ser Chicago
la famosa
Ciudad del Viento
amb un tema
que de alguna manera
completa
que Trident House
0
més popular
a escala internacional
té un puto chilling
eh
me encanta
tot això
escúchate
escúchate
jo ja estic
dandolo todo
jo ja estic bailando
aquí
en medio del programa
a punt ràpid
sobre aquest tema
que estem sentint
aquest punt chill
però és que hi ha una carga
transcendent molt heavy
ara us diré per què
estem escoltant
el Can You Feel It
de Larry Heard
conegut també
com Mr. Fingers
una espècie
de tractat musical
dedicat al house
eh
almenys ho interpreto així
per què dic això?
perquè està basat
en una gravació
d'un tal DJ Chuck Roberts
i conté una força espiritual
una transcendència
que no trobes
en cap altra cançó
del Chicago House
ja que sembla pronunciat
per un pastor
d'Església afroamericana
eh
veieu aquest farmor
d'aquest home
és un sermó
és un sermó
i totes les senyores
amb l'espans
i la Upi Wolbert de fons
exacte
és a dir
estem parlant
de la transcendència
de la festa
el MC
mestre de cerimònies
eh
és a dir
ja no tenim una banda
de rockeros
que la gent va veure
no no no no
ara
una mica
el feligrés
el gran pastor
de la nit
de la festa
qui és?
és el MC
és el DJ
és el que està a la cabina
que la primera fiesta
és com un gran bautizo
exacto
muy grande Adriano
esa letra
aquesta letra
que diu
al principi hi havia en Jack
i en Jack tenia un ritme
i d'aquest ritme
va sorgir
el ritme
de tots els ritmes
i mentrestant
un dia tocant
agressivament
el seu punxadiscos
en Jack
va exclamar
let there be house
i la música house
va néixer
va néixer
perquè sembla el nom
de la pel·lícula Jack
de House that Jack Will
és que ho diu
salto de liebre
salto de liebre
però aquest discurs
aquest punt que dèiem
aquesta idea del líder
espiritual
carismàtic
a què us recorda?
a mi em recorda una cosa
molt concreta
aviam
però això és posterior
no?
sí
anterior
clar
perquè estem dient
aquest home
sí
però
d'aquest estem parlant
és a dir
és un remix
del mateix tema
que us he dit
aquest Can You Feel It
però
estem escoltant
a Martin Luther King
amb el seu
I Have a Dream
exacte
i no us ho perdeu
la caràtula
en el moment
en aquests anys 80
que va sortir
del tema de House
del Can You Feel It
a la portada
sortia la cara
de Martin Luther King
y a la I Have a Dream
el títol
llavors clar
i aquí estem parlant
reivindicació afroamericana
House
festa
nit
droga
però reivindicació afroamericana
perquè mis pols
perquè mis pols
eren blancos
de los vuestros no
son morenitos
sí
se ponen rubios
al menos el mío
pero son morenitos
i nois
un últim apunt
vosaltres sabeu que yo ballo
te bailo
ara poc
ara poc
ara poc
ara poc
perquè la cama la tinc fotuda
per als que no ho sapigueu
el cas és que hi ha una curiositat
que vull apuntar
molt breument
i és la idea del verb
to jack
del verb jacking
el verb jacking
és la idea de portar el ritme
dins el cos
és una eina clau
que es treballa en qualsevol formació
de dansa urbana
i que jo ho he amat molt
en formacions
aprenent dansa
i sobretot hip hop
i house
que també és una dansa el house
i aquesta expressió tan extesa
avui en dia
dins el món de la competició
de la dansa urbana
sorgeix precisament
de l'època del Chicago House
de temes com aquest
estan parlant d'aquest jack
jack
create the house
doncs això
li deien
a les festes
el jacking
era la idea
como de mover el cuerpo
moure el cos
el ritme de la música
i que això
Paul
a què ens recorda molt
a la música
funk
totalment
home això recorda
tornem al marula
exacte
un amistat
realment
el que me recuerda
és al Christopher Walken
que está sentado
i que comença a volar
però que no puede evitarlo
que llega un momento
que es como que
ui hostia
bueno és que això
és el que sempre diuen
tothom d'escriu
quan vas a una congregació
de gent de color
que dius
tu ven a una missa
ven a una missa
és que hi ha molts tons
de negres
i encara
llavors
vas a una missa
i et diuen
no podràs per aquest
i jo un cop hi vaig anar
i és una bogeria
és molt heavy
és una bogeria
és molt heavy
doncs aquest jacking
que us comentava
ve de temes com aquest
i d'altres que directament
temes de l'època
Chicago House
que es diuen
Jack your body
de Steve Harley
en qualsevol cas
jacking
és bàsicament
el que és
és l'evolució
de l'expressivitat
que es vivia
com et deia Pol
a través del fang
i també
de l'etapa disco
el disco ve abans
d'aquest Chicago House
tot aquests
70
estan plens de disco
als Estats Units
i se li nota
se li nota
exacte
hi ha un periodista
Simon Reynolds
que té un llibre
que està molt bé
que recomano
aquí a l'empanada cultural
que és Generation Ecstasy
Into the World of House Music
and Rave Culture
i que serveix
per entendre
el context polític
social
en què va aparèixer
el Chicago House
i on Reynolds
parla d'un abandonament
de la subjectivitat
i del fet
de deixar-se engrescar
pel beat
de les cançons
amb uns moviments
bastant més complexos
que els del disco
molt des de la dansa negra
perquè és que
és un tòpic
però és veritat
ho porten al cos
tot això
aquests ritmes
seguint la música
i parlem
d'uns ritmes
d'uns vais frenètics
perquè el House
com he dit
és més accelerat
que el disco
en qualsevol cas
partim del fet
hi ha una cosa aquí
que encara no he dit
que és el fet
que ho comentàvem ara
Adrià
a través de la teva secció
és a dir
no hi ha un coneixement
molt extès
de la música electrònica
menys encara
del Chicago House
llavors és important
donar una visió
de context
una mica
que s'alluny una mica
de lo que és la música
però ve molt al cas
molt molt al cas
escolteu això
perquè promet
el tema és
finals del 70
el record
del desastre
de la guerra
de Vietnam
encara està molt present
es respirava
un clima polític
i social
de violència
i descontent
i què passa?
que el 1979
hi ha un fet
que d'alguna manera
serveix
quasi com a termòmetre
per mesurar
la temperatura
d'aquest clima
70
de violència
de descontent
que es vivia
als Estats Units
i que afecta
en aquest cas
a la música
estic parlant
nois
de la Disco
Demolition Night
imagineu-vos
un partit
de la Major League
de bèisbol
entre els White Sox
de Chicago
i els Tigers
de Detroit
una promo
en forma de performance
per revifar
la temporada
dels White Sox
que per cert
estava fent una temporada
bastant dolenta
bueno els White Sox
en general
imagineu-vos
White Sox
White Sox
discos
ui ui
m'estic avançant
hi ha un fitxatge estrella
per a un partit
que és un tio
que parlava a la ràdio
d'allà a Chicago
que es deia Steve Dahl
un locutor radiofònic
amb un punt humorístic
que tenia un punt
com els americans
diuen
xoc-joc
què vol dir això?
doncs un comunicador
una mica troll
un DJ
i un locutor
amb aquest punt polèmic
tan al gust
de les audiències
nord-americanes
doncs el cas és que
en el seu programa
aquest Steve Dahl
va anunciar
perquè l'havien fitxat
per fer la promo
de la nova temporada
dels Sox
i no sac Sox
i què va passar?
que va anunciar
que va dir
escolteu mira
ullens
porteu el pròxim partit
dels White Sox
vinils de música disco
i els cremarem
els destruirem
allà mateix
enmig de l'estadi
la gent que porti
el camp
el dia del partit
vinils per cremar
aconseguirà
una entrada a mitat de preu
què us creieu
que va passar?
home
doncs que el camp
una bona hoguera
el camp es va omplir
el camp es va omplir
segur
o sigui
però de gom a gom
o sigui
les grades del Comisky Park
de Chicago
imagineu-vos tot ple
i l'estadi
però ojo
sisplau
visioneu-lo
o sigui el tio
així com
un baixet
amb la seva panxeta
i tot
melenas setenteres
ulleres de pasta
però el tio vestit
amb uniforme
i un casc militar
el micro a la mà
i cridant
al ritme
bueno
ara ho sentirem
bueno
és que anem a posar-ho
perquè és que
ho posem?
sí, sí
sisplau
la gent és varadíssima
que us podeu imaginar
o sigui
com una manada de lobos
en un teatre
poses una gallina
a l'escenari
bueno
el cas és que la gent
saps què m'ha recordat?
digues
no sé si us recordeu
quan vam fer el programa
de música
sí
que vam fer enllaunat
en la secció de disco
que vaig portar
vaig portar
el tall
del Duken Nuken
dient
oh
I hate disco
podríem llançar-ho
és que hi ha tota una part
d'Amèrica
que ha odiat el disco
sempre
i suposo que
perquè el contraposen
una miqueta
el que deuen passar
amb la nostra generació
i el trap
que és en plan
ens recorda
el que no hem fet
saps?
jo no he sigut mai
tan despreocupat
com la gent
que anava als clubs
en aquell moment
doncs ara
jo mai he sigut
un millennial d'aquests
que no es preocupen res més
que penjar vídeos a Tik Tok
i suposo que
hi ha tota una cultura blanca
principalment
als Estats Units
i més els White Sox
que m'imagino
que és en plan
recuperemos
lo que es de verda blanco
el rock
sí, claro
exacte
i tu imagina't
pancartes
de long life
to rock and roll
però aquí
del que estem parlant
i sobretot
el que vull destacar
és com aquest punt
de purga musical
aquest punt
d'intolerància
d'homofòbia generalitzada
perquè al final
ojo al disco
deia
això és música
per a gays
el rock és de machos
el disco és per a homosexuals
és a dir
vulguis o no
estava extès
una cosa que
encara perdura
avui en dia
però jo podria parlar
quasi d'un
huliganisme cultural
en aquest sentit
llavors
en aquest context
de rebuig
ara sí
apareix
aquest Chicago House
que sobretot
es desenvolupa
durant els 80
hi ha una energia
unes ganes
de passar-ho bé
unes arrels fang
una cultura DJ
i unes textures
electro
que venien de Nova York
aquest punt casero
de do it yourself
de música feta
a casa
però no ho neguem
és a dir
és una cosa
que sorgeix
com a raconada
com una mica
marginal
perquè és que la situació
era aquesta
aquesta música electrònica
que se vive
por la noche
això fora
aquest disco
això fora
llavors
el house
hem d'entendre
i sobretot
el Chicago House
que és l'original
que neix
de les cendres
d'aquest
d'aquest disco
neix de les cendres
de la fiebre
del sábado noche
neix de les cendres
pràcticament
dels pantalons a campanats
de John Travolta
i dels falsets
dels vigis
llavors
això és super important
per entendre una mica
el house
dit això
nois
vosaltres per entendreu
Chicago House
el més important
hem destacat tot això
però jo ja vaig una mica
als punts clau
que és
The Warehouse
The Warehouse és la discoteca
que d'alguna manera
va ajudar a popularitzar
el house
durant la década dels 80
diger resident
Frankie Nackles
que l'escoltàvem fa una estona
amb aquest Yorlov
aquest Yorlov
que estàvem escoltant
Music Box
era una altra
una altra discoteca
no el de Barcelona
és que aquí està el tema
el del famós Music Box
del carrer Beethoven
el nom
sorgeix d'allà
del Music Box
de Chicago
m'encanta que es diga
el carrer Beethoven
emisores
emisores
emisores com
la que dèiem del GTA
va existir una
que era pràcticament
la gent escoltava
l'emisora
com el CJ del GTA
es deia
WBMX
i allà escoltaves
tot el house
de l'època
i de DJs n'hi ha hagut
un fotiment
dit això nois
passem
jo et vull posar
sisplau
un tema estrella
que a mi mola molt
de house
i que jo crec
que també ajuda
a popularitzar
aquesta fama
del Chicago House
al llarg dels 80
así que
DJ
for Run on Dex
boníssim
Someday
Someday
de C.C. Rogers
brutal
por cierto
tema escrito
por Marshall Jefferson
el de la primera canción
de Move Your Body
pues aquí
lo escribe
en las letras
la gafa
y un altre tema
un altre tema
ya més
nurantas
que també ajuda
a popularitzar
precisamente aquel
que era un temazo
he acabat fins els collons
d'escoltar
el missioner aquest
tio
i ara
o sigui
bueno no no
endavant endavant
que volies
això de fons
tota l'estona d'abans
hi ha un altre
que també us sonarà molt
que és
va
ja dic el nom
Gypsy Woman
de Crystal Waters
just like you and me
but she's homeless
she's homeless
venga todos
vamos vamos
vamos
pues nois
aquests
aquests
aquests són una mica
els grans temes
de House
evidentment la cosa
ha anat evolucionant
què passa si dic
Lauren Garnier
bueno Lauren Garnier
Affects Twin
serien els que el House
l'han anat recuperant
des d'aquests anys 80
fins al present
amb una vessant
més tecno
amb una vessant
més dura
amb una vessant
més lisèrgica
i més dark
quizá más berlín
Adri
que seria
el Acid House
hacemos un paso
como horizontal
digamos
y en clubs
como
de Hacienda
de Manchester
allà és on aquest House
arriba a Europa
desembarca a Europa
i ho segueix patant
però tornem a Chicago
ja per acabar
nois
curiositats
vosaltres sabeu
que
mira si el Chicago House
va tenir popularitat
que hi ha carrers
a Chicago
que porten noms
dels DJs
Jefferson Street
Frankie Knuckles
inclús
l'alcalde
del 2005
que estava governant
en aquell moment
un tal Major Daly
va batejar el 10 d'agost
com el
House Unity Day
això no seria
per conciliar
les cases
que puguin pagar
a final de mes
i Carly Jefferson
potser és
de los fundadores
de la patria
i les pajas
en qualsevol cas
aquí el que hem de destacar
és aquest esperit
gregari
aquest esperit
festiu
de la música House
en aquest cas
com a valor ciutadà
però sota
de querernos mucho
penseu que el House
ve del moviment hippie
d'aquest disco
llavors ja
aquest punt
de quants llocs ve el House
al final
de tots
de su casa
no però
ho hem de tenir present
perquè al final
és discoteca
de la house
del mitos
la disco es viu a la discoteca
el house es viu a la discoteca
però sobretot sisplau
sisplau
tinguem en compte
això
i remetem
amb un tema
que per mi
té una nostàlgia pura
que és una cançó
que es diu
in the beginning
in the beginning
per cert
estrofa
de la cançó
que hem escoltat
abans
i on tornem a veure
amb uns quants anys
més a sobre
i amb uns quants quilos
més a sobre
aquests DJs
dels 80
al Chicago House
Hot Mix 5
Frankie Knuckles
Mr. Fingers
Chick Robbers
i és molt interessant
perquè
et veus
una escena
d'un judici
però al final
et veus
que estan jutjant
el house
és una situació
el videoclip
d'aquesta cançó
en estan jutjant
el house
i llavors veus
a tots aquests puretes
que a sota
és com
oye
esto es una fiesta
vamos a pasarlo bien
perquè el house
sempre ha estat això
ha estat un ritual
de la rauxa
i llavors
i llavors
i llavors
en el beginning
there was Jack
and Jack still has a groove
and from this groove
came the grooves
of all grooves
and while one day
viciously throwing down
on this box
Jack Bolder declared
let there be house
and house music was born
I am your singer
I am the creator
and this is my house
and in my
que es cou
i este tema
Carles
de Chicago
de que momento
de Chicago
no abramos ese meló
això és la música
que he posat avui
a l'agenda
perquè he pensat
seguim d'una l'erroda
lo veo que
es podria quedar
es el sonido
de Barcelona
de esos noruegos
borrachos
por la tarde
anem a l'agenda
sí va
dejamos la música a un lado
que bueno
nos acompañará siempre
pero
al menos en el cine
que hay esta semana
de hecho ya está en cartel
Pinocho
uno para todos
son dos películas
que mencionamos
a raíz de Barcelona
Phil Fest
no son una maravilla
pero son muy recomendables
por sus aportaciones
y me suena que
otro logo
que aparece por la carterera
es Terrence Malick
¿no Carlos?
Terrence Malick
exactamente
I'm Knight of Cubs
que yo sinceramente
desde To the Wonder
a mí el tío me agrada
pues la delgada línea roja
a mí me agrada
sus malas tierras
pero esa peli
desde To the Wonder
que el tío
empieza ahí
a perderse
imágenes
poesía
que no conectan
estem parlant de l'arbor de la vida
exactament
l'arbor de la vida
entra dins d'aquest cine
sincerament
és un cine filosòfic
mal fet
i aneu a veure
Night of Cubs
no solo lo dice
Carles
lo dice muchísima gente
pero para aquella gente
amantes del cine de Malick
que sepan
que ha vuelto a estrenar
o la gent que vulgui criticar-la
també
exacte
el que sí que hem de destacar
és que el 23 de setembre
s'estrena
no la destaquem
pel que la gent es pensarà
a Netflix
s'estrenarà
en Hola Holmes
i la destaquem
no tant perquè creguem
pista el tràiler
que serà una bona pel·lícula
o una bona aposta
ve de saber
ve de saber
sinó perquè
ho heu de saber
en principi
la setmana que ve
farem un especial
de Sherlock Holmes
que ens va demanar
un estimat oient del programa
bueno
de alguna manera
la sección de Carles
era una petición
pasada de Marcos
un otro de nuestros oyentes
y daremos paso a esto
lo que comentaba Ferran
en la petición de Edu
de cara al siguiente programa
con Sherlock Holmes
elemental
tope
i aprofitem
que estem en cinema
que torna a fer-se l'edició
i més en aquesta època
que ja sabem com va tot
del festival Fascurt
del Mas Nou
que és el del 24 al 26 de setembre
us animo
és una pena
que no es pugui fer
normalment es feia
en un entorno paradisíaco
plagil
i vida
aquest cop
bueno
és que és una cosa més
segueix sent gratuït
però bueno
òbviament amb reserves
i totes les històries
però bueno
val a dir que
sempre tornar als festivals físics
ja veurem sitges què passa
aviam
això ja és un altre meló
que no vull voler
otro melón
la palabra híbrido
va sonar mucho
doncs anem un moment
a videojocs
que destaquem un joc
un remake
que el 25 de setembre
sortirà el Mafia
Definitive Edition
a Playstation 4
i Xbox One
i PC
i val a dir
Ferran
que fa dos dies
estàvem xateando
all the night long
sí
perquè no és exactament agenda
però s'ha de dir
que s'ha presentat la nova Playstation 5
amb els seus preus
amb les seves dates
i els seus nous jocs
del 12 a Estats Units
Canadà a Japó
això no ho he entès
però
i el 19 a la resta del món
això és com tenen
es va estrenar a tot arreu
exacte
es va estrenar a tot arreu
menys Estats Units
i després més tard
12 i 19 de novembre
s'estrenarà
i 499 euros
i 399 la versió física
o la versió digital
Déu-n'hi
híbrido també
ja l'he dit
exacte
i si parlàvem de la Mercè
hi ha híbrido
que en lloc
una Mercè
que passa pel filtre virtual
de ceros i unos
i que una mica físic
però bueno, embotits
no embotits
però sí que és veritat
que les entrades volen
perquè les reserves
sí que han volat
jo he intentat
agafar alguna
alguna experiència
d'aquestes de la Mercè
i no
res
i seguint
amb el tema de la Mercè
òbviament
quan són aquestes festes
es fan les portes obertes
de molts, molts, molts museus
o centres així
per exemple
24 hores
d'obertes
el dijous 24
com el Palau Robert
Caixa Fòrum
el Pabelló Mies Van der Rohe
Museu de Disseny
Museu del Contemporani
l'Art Santa Mònica
o sigui, hi ha moltíssims
és com el Le Mans de los Museos
escolteu això de fort
la ruta de los museos
jo m'he quedado
con ganes d'escuchar-me
som de ella
Gypsy Woman
doncs
et prometo
que algun dia
te la tornaré a posar
però hem d'acabar
amb un tema zoo mític
aquest programa
de festa
que hem fet avui
ha sigut
trallero, trallero
putrum, putrum
gas, gas, gas
i vamonos pel por ahí
recordem molt ràpid
les xarxes socials
YouTube
Empanada Cultural
Facebook
Empanada Cultural
Peter
Empanada Cultura
sense L
Instagram
Empanada Cultural
i els podcast
els tovareu a SoundCloud
venga nois
putrum, putrum
no?
¡Vamos, vamos
que lo vamos!
¡Esta!
Yo, yo, yo, yo, yo, yo
DJ for Ram
Smile
Smile
Smile
See you on the street
and you walk on by
But I don't want
to waste my time
The one you say
Baby
Baby
Baby
I love you
Baby
I love you