This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Fins demà!
Prepareu els pitets, que aquí comença l'embaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanar Punturat, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriana Calero, Carles Martínez, a Ràdio Desperm.
Fins demà!
Gran premio del jurado para Hero, del director iraní Asfar Farhadi.
Mejor guión y premio Fipresi para Drive My Car, del japonés Ryusuke Hamabuchi.
Premio del jurado para Memoria, del tailandés Apichaptong Berasetakul.
Y en el formato más breve, palma de oro para el cortometraje hongkongés All the Crows in the Wall, de la directora Jitang.
Y esto que ocurrió en Cannes ha pasado en Venecia, en la Berlinale, en Sitges y en San Sebastián.
No sucede cada año, ni en cada certamen por igual, pero aun cuando resulta evidente que no existen fronteras para el cine de calidad,
algo acontece en Asia que nos invita a seguir expectantes, mes a mes, de su producción cinematográfica.
A este respecto, afortunados somos aquellos que vivimos en la ciudad condal.
Porque gracias al Asian Film Festival Barcelona, no es necesario viajar ni a Asia, ni a Cannes,
ni obsesionarse con los cambios de estreno en el calendario.
Cada año podemos disfrutar de la mejor cinematografía asiática
y ver tanto las películas que han tenido un previo recorrido triunfal,
como aquellas obras hasta el momento desconocidas.
Y no por eso menos interesantes.
Y este año, en su novena edición, el festival ha vuelto a hacer de lo impensable lo posible.
Compactar en 12 días la reciente creación fílmica del continente más extenso y pobrado del planeta.
Consiguiendo con ello un sólido retrato de su compleja y variada realidad sociocultural.
Así como lo describe Menene Gras, la directora del festival,
el Asian Film Fest es un mosaico de narrativas locales
que permite descubrir al espectador lugares, paisajes e identidades como ningún otro medio de comunicación.
Pero mola, mola, eh? Mola la frase de Menene.
No, tío, que et veig molt flachat tornant una altra cosa a parlar de l'Asian, nen,
i avui hem de parlar del terror molins.
Ah, avui no és día de l'Asian, tío.
Avui és terror molins, tío.
Hombre, no, que després de Sitges, què toca al calendari?
Asian, collons.
I molins.
Bueno, puede que sea verdad.
Alla paz.
I en el fondo, si lo piensas, Pol, la reflexión de Menene, yo creo que te sirve a ti también, eh?
Un mosaico de narrativas locales.
Hombre.
Descubrir paisajes e identidades como ningún otro medio de comunicación.
Toyo, ellos, muy de festival, ¿no? Muy de certamen.
Sí.
Porque en el fondo, aquí, aquí, Pol, amigo mío, estamos los dos buscando la singularidad.
Tú en Molins, con el género, y yo en Barcelona, con la multiculturalidad.
Por una vez, eh? Por una vez, los dos estamos en igualdad.
En esta empanada que hoy, más que cultural, es sobre todo cinematográfica.
Qué raro, eh?
Así que hoy toca Molins, y toca Asian, Festival de Tardó, Candiriem, y mucho cine.
Mucho cine en general, como siempre, en la empanada cultural.
CINEMA
Qué lírico se ha vuelto del Molins, ¿eh?
Aquí és quan t'ho aplaudeix, perquè diu, Molins presenta.
Sí?
Ah, però això és la mítica, tio.
De sempre, collons.
Sí, sí, sí.
Jo no sabia que era tan líric, tio, el Molins.
A veure, cada any hi ha un espot diferent.
De fet, aquest any el dirigeix Dani Noblom, que és un col·lega, de fet.
Sí.
I és ell qui dirigeix normalment les performances que es fan a les 12 hores, de la marató de 12 hores,
però avui li ha tocat, bueno, avui, aquest any li ha tocat a ell fer a l'espot, cada puta mare.
I, bueno, què he de dir?
I passa el rock, després, el psicodèlic.
Bueno, és que avui, clar, què passa?
Que cada any Terror Molins es centra en una temàtica.
L'any passat va ser el mític Ecoterror, no?, que ens en recordarem perquè el Carles va fer una part...
Parece que hi ha un llibre, no?, por ahí.
El llibre d'Ecoterror, no?, i, a més, coincidia bastant bé, no?, amb un any que era Ecoterror...
Ecoterri...
Ecoterrible!
Ecoterrible!
Ecoterrible, vamos, pandèmicamente ecoterrible.
A més, penseu una cosa, 2020 va ser una edició totalment online del Terror Molins,
però és que aquest any ha sigut ja presencial i s'ha notat molt, a més,
que ja poden entrar el 100% de la gent a les sales,
però és que, a sobre, han mantingut el tema online.
O sigui, també han volgut fer aquesta dualitat de presencial online.
No vol dir que tinguin el mateix, no hi havia res repetit, eh?
O sigui, tu podies anar a tot el presencial i a casa,
si et donava encara a les retines per seguir mirant coses, podies entrar a l'online...
¿Cómo has vivido, tu, esto del 100% en las salas, tío?
Una passada.
¿En serio?
També et dic una cosa, també et dic una cosa.
M'agobiava fins a ser...
A mi m'ha cabreado, eh?
A mi m'agobiava una miqueta, però també és veritat
que no estem parlant de...
És una sala amb molta gent, però les de la Pen i del Terros Molins,
però no estem parlant d'aquestes sales de centenars i centenars de persones.
O sigui, ja no te lo digo tanto por el miedo o la hipocondria pandémica,
sino joder, porque cuando te has acostumbrado a vivir tus películas
con una butaquita delante y atrás vacía.
Y dos a tus lados, sobre todo me importan las de los lados y la de delante.
Para dejar la chaqueta y el...
Sí, exacto.
Y de repente, evidentemente aquí estás sentent...
Et dic una cosa, et dic una cosa.
El que sí que he agraït és que els urinaris de paret,
que això és una cosa que ja us ho vaig preguntar,
el BCN Film Fest,
doncs aquí s'ha repetit que estaven separats.
O sigui, a això jo ho agraeixo.
Nadie te la mira mentre meas.
Exacte.
Que putada.
Ni jo puc mirar.
Sí, sí.
Bueno, hauria de fer una angulació bastant sospitosa i creepy.
Però bueno, tornem a això.
2021, presencial i online.
Per fi hi ha presencial,
i la veritat, ho he gaudit,
però crec que cap any ja no tan han contingut,
sinó amb la festa que respirava.
Yo creo que es porque tenías mucho tiempo para dedicarle al Molins, carón.
Moltes ganes, tío, moltes ganes, la veritat.
Has estado a tope.
Sí, sí, sí.
I aquest any, com hem dit, l'any passat va ser a l'Ecoterror,
i aquest any s'entrada en la temàtica de la contracultura, no?
La contracultura, que és un terme que...
Bueno, mira, abans d'explicar-ho jo,
que ho expliqui Javier Roeda,
que és un dels entrevistats que vam fer,
que és ni més ni menys que el director del Festival del Terror de Molins,
i que ens explica què és això de la contracultura.
Bueno, la contracultura es defineix, diguem-ne,
en termes generalistes,
com tota aquella cultura,
però que no és cultura, diguem-ne,
com totes aquelles accions, moviments,
persones que estan creant,
dins d'una societat,
al marge del que seria la cultura oficial d'aquella societat.
Aquí entran moviments contestataris,
revolucionaris,
l'alliberament, etc.
Vull dir, gent que està sempre als marges,
creant els marges,
i fora dels canals,
que originalment estan habilitats per aquella societat,
o per aquell sistema,
perquè es puguin veure, no?
Nosaltres som contracultura, no?
Ja, és el que t'hi va dir,
què passa quan la contracultura se volve cultura?
És a dir,
això és com en Broadway,
l'off of Broadway, no?
Estava en l'off Broadway,
però al final...
No, no, clar,
la contracultura no vol dir no cultura,
o acultura,
o anticultura,
bueno,
podria ser una mica anticultura,
però forma part,
òbviament,
de la veu,
del poble,
sobretot, no?
De fet,
ell,
durant l'entrevista,
inclús el Javier Roeda ens comentava
del tema del grafiti, no?
Que també,
com aquest,
és l'art contracultural per excel·lència,
no?
Per dir-ho així,
a no ser que vagi a veure Banksy
a les exposicions de Barcelona
i sortir per la GIF Shop,
que això és el més curiós de tot plegat.
Però, bueno,
centrem-nos en això,
no?
Contracultura,
de fet,
comentàvem abans que l'any passat
vam fer aquest llibre
amb diferents autors,
no?,
de capítols,
parlant de l'Eco Terror,
aquest any no s'ha fet un llibre
sinó que s'ha fet un fancine,
que a més és un format
que aquí comentem bastant empanada,
no?,
dins del tema del còmic,
i, hòstia,
molt curiós que es pogués arribar
a fer un fancine
amb tot un popurri
de no només la temàtica d'aquest any,
sinó de totes aquestes edicions,
perquè era un popurri
que podria entrar,
o sigui,
no només en el fancine,
sinó en aquesta cobertura
del Terror Molins 2021,
que era,
si parlem de contracultura,
parlem de fancine,
però també parlem
d'una pel·lícula contracultural
com era Arrebato,
de Zulueta, no?
Que la vam veure junts,
precisament, a l'estiu,
te'n recordes, tio?
Oh, és veritat,
jo dic,
on l'he vist, aquesta?
Clar, clar, clar.
A les gandules del TV.
No, ens va agradar molt,
d'aquella pel·lícula.
Però era Déu-n'hi-do, eh?
Però era Déu-n'hi-do.
Després,
a l'espot que ja hem comentat,
també un homenatge total
a Arrebato de Zulueta,
i després també
aquesta secció
que ens portarà més endavant
el Carles,
que no està disponible,
està indispuesto
por el cine,
però ens enviarà un àudio
que parlarà de Portavella,
no?
De Pere Portavella.
De Pere Portavella.
Que també com aquest representant català,
no?
De la contracultura.
Llavors...
Hòstia, l'estic veient
que un t'has jurat, tio,
és el David Pareja,
molt interessant.
És la primera sèrie
feta per Filmin, no?
Exacte,
produïda per Filmin, no?
Sí, sí, sí.
I és un actiu,
David Pareja, que no...
De fet, si segueixes passant,
veuràs a Fermín Muguruza.
També?
Hòstia,
el cantante,
compositor vasco, no?
Hombre.
Que també ha dirigido,
de hecho,
tiene una animación
bastante interesante.
Buah, buenísima.
El de Belsa,
com es deia,
el de Negra,
sí, que era l'animació,
sí, sí, sí.
Però bueno,
ja us dic,
el tema contracultura
l'han tocat
des de molts punts de vista,
però és que aquest any
ha sigut un any de rècords,
de rècords totals.
O sigui,
estem dient,
rècords d'espectadors,
tant presencial com online,
estem dient també
que és 40 edicions,
que no 40 anys,
40 edicions,
perquè em fa gràcia
que li vaig dir a l'entrevista,
sí,
perquè els 40 anys,
perquè és l'edició XL,
diu,
el 40 d'aniversari,
diu,
no,
són 40 edicions,
perquè dels anys 90
es van parar,
uns 8 anys es van parar,
i després van t'ho arrencar,
que és la rebuntada
que va fer Sitges.
Vale,
vale,
es van aprofitar,
no?
Si en el fons de Sitges
se lo debe todo,
tenen molins.
Són uns copiones.
Però,
però,
40 edicions,
em van dir,
clar,
en dos anys fan les 50 anys.
Però què passa?
Fan els 50 anys.
Ja,
50 anys,
20 edicions,
no?
No,
48.
48,
perdona.
No,
42 edicions,
50 anys.
Vale.
Això,
dintre de dos anys,
eh?
Però,
llavors,
què són aquestes?
40 edicions,
20 anys de curs,
que es diu ràpid,
com els Melies,
per exemple.
O sigui,
són dels que entreguen
Melies a l'Europa.
Si parlàvem
de l'assistència,
més de 6.000 assistents,
o sigui,
flipa,
eh?
Amb una setmana de festival
com és el Moulins,
amb una sala
que tampoc és allò,
gegantina,
imagina't,
6.000 assistents,
recorden transversions,
més de l'11%
respecte al 2019.
Això està bé.
Imagina't,
flipa.
Això sí que és un número
molt interessant,
tio.
Sí,
el Baren millora,
inclús parlant d'èpoques
prèvies a pandèmies.
Sí,
i s'ha notat, eh?
89 films,
entre documentals,
llargmetratges,
curtmetratges,
20 estrenes,
que això també era
molt interessant,
o sigui,
de cop et presentaven
de,
doncs,
aquest curt que veureu
és estrena,
alguns mundial,
alguna és espanyola,
pel·lícules també
d'estrena,
o sigui,
superbé.
Moltes operes primes,
que això també és
molt interessant de veure,
ja,
i això serveixen els festivals,
no,
en el fons?
Sí,
però molt interessants,
moltes,
que després parlarem,
perquè són superinteressants.
220 professionals,
és el que em deies també,
com això no,
però 220 professionals
que han participat
en activitats paràllides
que han fet,
80 convidats,
de fet,
un dels que vam entrevistar,
un americà,
o sigui,
ja la gent es comença a moure,
ja, tio.
És un internacional,
però bueno,
l'any passat vas entrevistar
un tio de Sud-Àfrica,
precisament...
Bueno,
però online, tio.
Bueno,
però què vols dir?
Que estava presenciada
en aquesta vegada,
l'americà, no?
Sí, sí,
a l'americà estava allà,
per això,
de fet va ser molt curiós,
perquè...
Va deixar propina?
Jo un americà
i el Bocata,
allà fora,
del Terror Molins,
que habiliten
totes unes barres i això,
llavors va ser com...
Ell es va apropar,
em diu,
que està lliure la cadira,
i jo,
sí, sí, agafa la...
I el tio se seu.
Així en català, eh?
Però així en català de Lleida.
No, no, no,
però em va dir això
i es va seure
i em va començar a preguntar,
en plan,
ah, i tu què?
Vens aquí d'assistent?
I jo,
pues...
Llavors vaig ser com el Superman,
vaig obrir amb la jaqueta,
que feia molt de fred,
i vaig dir,
pues soy prensa.
¿Quién eres tú?
Llavors,
a partir d'aquí
vam començar a xerrar
i al final va dir,
no,
soc el director d'un curt,
que de fet és per mi
dels millors que s'han projectat
i vam poder-li fer una entrevista.
No, no,
va ser...
És aquesta màgia familiar
que crea el Terror Molins.
A nivell entrevistes
t'he vist molt fort.
No sé quantes ens portaràs
al programa,
però hem anat penjant.
Farem extracte
de les quatre que hem fet.
Sí, sí, sí.
Interessant.
Llavors,
bueno,
ja que parlàvem del noi aquest
que ens ha vingut a parlar,
de l'Amèrica,
doncs ens ha explicat
que és per ell
el Terror Molins.
Molt bé.
It's really a joy to be here
because I don't think
there's any place
in the world
that has the type of enthusiasm
for horror,
sci-fi, films
as Spain does.
And this is something
that I had heard about
for years,
you know,
obviously there's Titches,
which is the famous one,
but what I have discovered
in coming here
is that it's
infectious,
it's everywhere.
That's just like
love of the genre,
you really see it
in the audience
and I
I don't know,
I think it was
the best screening
I've ever had
in my film.
Vale.
Screening in my...
Vale,
el tio,
traduïm,
el tio el que diu és,
de fet em va explicar
que el productor del cur
i distribuïdor i tal
li van dir
que si el movia
per algun lloc d'Europa
i sobretot a Espanya
que l'enviés
al Terror Molins.
Que havia de ser aquí.
Que havia de ser aquí.
Diu,
sí que és veritat
que Cacitges
és el que té molt
de renom internacional
però que Molins
és la puresa del terror
i com es viu,
perquè recordem que Cacitges
és de cinema fantàstic,
no,
fantàstic,
sinc a ficció,
terror.
El terror
era una paraula
que sortia
al nom del festival
de Cicis
i que va deixar de sortir
i una miqueta
com el que has dit
d'anar i tornar
vas deixar de sortir
i va tornar
i finalment
m'han dit
mira,
escolta,
apostem per un festival
més de caire internacional
que tingui la fantasia
en el fons
com a paraigües,
no?
perquè el terror
la pots ficar
una mica dintre
d'aquest concepte
de fantasia
i ja deixem el Molins
perquè haig de dir,
tio,
no és per res,
jo me l'estimo molt
i sobretot me l'estimo molt
per el que els portes
aquí, tio,
a la ràdio
però francament
vaig veure que la selecció oficial
era precisament
o sigui,
un 20%
del que es veia a Cicis
no,
no tant,
totes les pel·lícules
de la selecció oficial
de Molins
havien passat per Cicis
no,
no tot,
no tot,
no perquè hi havia estrenes
bueno,
Adriano,
ja t'he...
que ja te amaran tus abogados
porque ahora nos van a meter
una quena ella
Molins ya va en contra nuestra
presumptamente
estaban en sección oficial
no,
no,
no,
però de fet
el que deia això
el director aquest
que no hem dit el nom
Daniel Byers
Byers
que era el director
de penumbra
del curtmetratge
el que explica és això
que al final
Teron Molins
és aquest referent
també internacional
i que
ja ho va viure
de fet es va estar
ja uns dies
i va viure
bastant tot el tema
de com
de com el públic
és per borr
sí, sí
i a més que ja et dic
és que es notava molt
que veníem d'un any online
i allà hi havia moltes ganes
d'ipositades
però bueno
entrem en el que seria
el palmarès
molt per sobre
o sigui
intentem fer
fer una mica
d'anar avall
en què
què s'ha cocido
i crec que la primera
que ja la deus conèixer
una mica
que és
In the Earth
aquesta pel·lícula
que ha guanyat
el Teron Molins
va guanyar
no ho sabia
no sabia
ni el palmarès
o sigui
millor pel·lícula
In the Earth
de Ben Whitley
exacte
bé
perquè tu sí que ja
l'havies vist
anteriorment
però
haig de dir
fora bromes
hòstia
que allò que parlava
el Bions
aquest
d'aquesta comunitat
que es va creant
al voltant dels festivals
ja sigui asiàtic
ja sigui terror
ja sigui sitges fantàstiques
sí que és molt certa
i bueno
tu mateix has portat
un exemple
que és
el fet de fotre
una entrevista així
quan t'estàs
fotent una birra
de la manera més espontània
i a nivell
de Ben Whitley
i d'In the Earth
hòstia
què t'has de dir
que és una puta bogeria
que és una pel·li que està molt bé
finalment
la penya que conegui una mica
aquest director
el Ben Whitley
és un tio que sempre fa apostes dures
m'estàs liant
ja estic parlant en català
m'acabó la puta
és un tio que s'hi hizo bastante famoso
en el 2012
de con turistas
una pareja d'ingleses
que salien ahí
i acabaven matant a algú
i la liaven moltíssim
a nivell sinopsis
no sé si quieres
no no
bueno
és que és bastant curiosa
és una pel·lícula
que a part de que té certs girs
alguns li certs
i alguns narratius
però és una
al final és com una investigació
a mi em va recordar
inclús aquests
d'Annihilation
aquestes
o sigui són pel·lícules
o sigui
parlem que la guanyadora
justament toca el tema
de l'ecoterror
de nuevo
o sigui
és una pel·lícula
que podia haver estat perfectament
l'any passat i guanyar
i Indiert el que fa
és aquesta mena d'investigadors
que van en la recerca
és que clar
és que no vull desvetllar
massa cosa
bueno
però simplement
és una parella
que s'ajunta
no és una parella
de sentiments
sinó professional
són dos científics
uno que llega
en plena pandèmia
a un centro
que està en pleno campo
i entonces
los dos deciden salir
para recuperar
a una doctora
que han perdido
que han perdido de vista
i de la cual
hace mucho tiempo
que no saben
una doctora
que dejó el centro
de investigación
por así decirlo
precisamente
para un proyecto
muy determinado
i ha desaparecido
ha desaparecido
entonces
alguien que estava
vinculado a ella
llega a este centro
que és un hombre
en este caso
i els dos
una profesional
una investigadora
i el chico
que acaba de llegar
salen
migran
a través de ese campo
en pleno contexto pandèmico
però al final
se supone
que si estan en el campo
nada les va a pasar
salen a buscar
a la doctora
i Ben Whitley
se acaba de poner
cada cosa
en su sitio
i els personatges
però ja has dado la pista
el ecoterror
que se va en contra
per cert
ja per tancar
aquesta pel·lícula
però és
la doctora
la que busquen
és la de
Adult Material
exacto
aquella sèrie
que vam portar
sobre la industria
porno
i aquí
jo crec que també
fa un paper
molt interessant
és molt bonic
aquest es diu
Hayley Screers
si no m'equivoco
és una tia
que s'ho curra
moltíssim
i que de hecho
és la sèrie
que has comentat
Adult Material
joder
és super creïble
el personatge
quan la ves aquí
d'investigadora
també és molt creïble
i d'alguna manera
la locura
és transitoria
està molt bé
perquè els personatges
estan molt ben construïts
a Indie Earth
i realment val la pena
veure
el procés
que fa cap personatge
i sobretot dins
d'aquesta bogeria
que s'acaba muntant
el director
però mira
ja que parlem
del tema de les actuacions
ens anem a
Coming Home in the Dark
que és una pel·lícula
que guanya
no només a direcció
merescutíssim
guió
que també és molt merescut
però també a millor actriu
hòstia
a millor actriu
sí
sí sí sí
sentit a millor actriu
llavors és una pel·lícula
aquesta també la vals
també l'arriba a veure
aquí
jo trobo
que és una pel·lícula
d'aquestes
que et fot els pèls de punta
és un terror
personal psicològic
no és
hi ha de monstros
en Indie Earth
de lo desconocido
d'aquella poda
que està passant
és la terra
però també hi ha un
sí sí clar
hi ha també el tema
un representant
de esa terra
que parece
malinterpretarla
en ese punt
casi profètico
és un tarado
exacte
és un tarado
en Coming Home
tenim uns tarados
però és d'aquelles pel·lículas
que té ser gir
com per
qui és el malo
jo crec que
tampoc descobriríem
molt molt
si dijéramos clarament
que al final
estos tarados
como se presentan
en la pel·li
inicialmente
como tarados
tienen la excusa
de un pasado traumático
que nos vincula
además
a la pederastría
al abuso
también
de la violencia
en centros
centros
infantiles
de chavales
huérfanos
o que han tenido
bàsicament
és una pel·lícula
que es centra
molt en
és una mena
de road movie
per dir-ho així
d'un segrest
d'una parella
de pares
diguéssim
d'uns 50-60
i el segrest
en dos
persones
al voltant
dels 30
30 i algo
i llavors
és com
es va desgranant
a partir de diàlegs
pràcticament tot
per això el tema del guió
no?
el premi
llavors és
els quatre personatges
com van interactuant
i com van desgranant
tot aquest
aquest suquet
no?
i ja us dic
que t'agafa
és molt potent
és molt potent
no només la direcció
sinó els enquadres
penseu que hi ha
molt de moment
de cotxe
de parades
i tot
però és que
està tot molt ben construït
i sobretot
és això
et manté la tensió
hòstia
jo feia temps
que no estava
amb aquella tensió
de thriller
però ahí estoy
o sea
me parece que ella
sí que hace un papel
muy interesante
pero si alguien
destaca
en la interpretación
es este Daniel Gillis
como Mandrake
que es
d'alguna manera
hay un tándem
de tarados
de verdugos
pero en el fondo
uno de ellos
es el que lleva
la voz cantante
y además aprovecha
también para
hacer una pequeña
reflexión racial
lo entenderéis
si veis la película
y hostia
sí
al final hay
muy buenas
intenciones
en este thriller
psicológico
aparente
porque
intenta reflexionar
como decíamos
sobre el abuso
del poder
en ciertas
escuelas
o
centros de reclusión
y también
con el tema racial
y evidentemente
tiene sentido
que eso lo hagan
en Nueva Zelanda
es una ópera prima
si no me equivoco
de un tal
James Ashcroft
y es una película
neozelandesa
que eso ya
de por sí
ya tiene
de fet
sortiran
unes quantes
óperas primes
y esta
yo de veridad
que como ópera prima
nos llama espectacular
y a més
es cruel
a l'inici
es muy cruel
a mi me sobran
algunos
bueno
no facis
si veis la película
no
pero me sobran
algunas revistaciones
del pasado
que buscan
contrastar
con el look
el tema flashbacks
potser hay momentos
que el guió
está tan bien parido
que no te cal
se nota
la típica inseguridad
de director inicial
que dice
hostia
vamos a dejarlo
explicadito
pero no se da cuenta
de que ya tiene
un material tan potente
que lo único que hace
cuando mete esos flashbacks
es cagarla un pelín
es una peli
de nota muy alta
que para mi
baja un poco
con esos flashbacks
mira
i parlant de
baixar nota
y de cagarla un pelín
vamos a cagarla
un pelón
un pelón
un mogollón
un mogollón
vale
jo crec que ya has llegit
el guió
me voy
vale
anirem saltejant
a lo que es el palmarès
pero es que
hi ha
millor fotografía
que se l'ha endut
The Medium
The Medium
es una película
que aquesta sí
que sé segur
que va passar per Sitges
porque es una de las
que es venia
molt bé
es una película
que la van vendre
com la película
terror de l'any
sinó de la dècada
la película
més terrorífica
la película
més anada
i jo pensava
uau
fals documental
sobre
a més una película
d'on era
d'Indonés
tailandesa
insultante
una película
fals documental
el que se'n diu
el metraje encontrado
fa un footage
sobre
sobre
rituals
sobre
exorcismes
sobre possessió
sobre tot això
i la van dir
clar
espectacular
jo no t'escarto
que tinc una foto
interessant
però és que
és una proposta
que
la veritat
potser
és del
pitjor que vi
a Molins
de lo pitjor que vi
a l'any
en lugar de dudas
este año
yo mira
yo respeto mucho
el cine
e incluso cuando está
fallando
pienso
no no
no te duermas
tío
porque igual
ahora está la clave
en la siguiente secuencia
o en el final
es una peli que no
i va cap a vall
i va cap a vall
empieza medianamente bien
sí
perquè el plantejament
és interessant
però a partir d'aquí
el plantejament
és que li estan fent
una mena de vídeo
documental
a la dona
a una gurú
exacte
a una gurú
una mena xaman
i llavors t'explica
les seves vivències
de com va
aquesta mena de déu
li va entrar a dins
i ella és una mena
portadora
de la paraula
d'aquest déu
és com un
perquè al final
són imágenes santes
també
en aquesta cultura asiàtica
i està molt correcte
això
si tu a l'inici
te'l creus perfectament
però a mesura
que va avançant
l'esperpento
se dispara
apareix
paròs malactivity
per moments
apareixen
mil referents
però no referents
referents malfets
i a més
hi ha els últims
potser 20-30 minuts
perquè la peli
no és curta
els últims 20-30 minuts
és un espectáculo
circense
de gente bailando
a cámara
pràcticament
de possessió
maquillado de zombies
però en el fond
en el fond
és una peli
que si te la venden
como comedia
funciona mucho mejor
és a dir
si a mí me preparas
para decirme
te voy a cambiar
es decir
tú estás esperando
algo que vaya
más fuerte
más intenso
y que explique
un poco
algunos de los hechos
tan confusos
que estamos viendo
a nivel argumental
y lo que nos encontramos
es que va
hacia ese delirio
esperpéntico
que tú mencionas
que la única opción
que tienes
como espectador
es o sobarte
o descommonarte
va a ser molt bestia
¿dónde está Paul
aquí también
la cagada
y por qué
la han vendido
también
porque está detrás
Nahon Jin
Nahon Jin
es un director
coreano
que es el puto amo
que tiene
The Yellow Sea
The Chaser
y The Willing
y The Willing
era su tercera película
es un tío
de pocas películas
pero cada una
obra maestra
The Willing
es una película
que tocaba
con ese imaginario
y con toda esa cultura
enfrentada
a los espíritus
tan propia de Asia
pero en este caso
en Corea
y se le nota
que es un tío
que tiene un amor
y una fijación
por este tema
seguramente
en el argumento inicial
de The Medium
vio algo interesante
y ha producido la peli
y eso le ha dado
un nombre internacional
porque aunque no te suenen
a Hong Jin
en el campo del cine asiático
es como top ten
entonces The Medium
tiene ese peso
en el fondo
y ese equivoco
pues ya os digo
que bueno
potser sí que
fotografía
yo creo que
que hayan otras
fotografías
mejores
pero que
estén un palmarés
oficial de Medium
porque lo que hace bien
a nivel fotografía
es integrar
las imágenes documentales
con la faixa ficción
pero por eso la primera parte
esto la primera parte
estoy de acuerdo
pero un metrach encontrado
y aquí ya me pongo purista
del género de metrach encontrado
es un género que costa
molt de fer
B
no costa molt de fer
porque es súper barat
y súper fácil
pero costa de fer B
¿per qué?
porque la cámara
la porta algú
y si
si aquest algú
de cop veu
posaciones
y veu monstruos
que le vienen
cap a él
l'últim que fará
es quedar-se
gravant
no me digas
llavors
al The Medium
es que hay
plano contra plano
y eso
es impensable
pero es simplemente
eso
y además la peli
es un ñap
llavors
passem a la sección
porque si no
nos vamos de tiempo
sección
esto es sección oficial
pues una sección
paralela
que es
Being Different
que también
tiene premis
Masking
Fresh Hole
no sé com es pronuncia
pero es una película
rara de cojones
porque por eso
es diu
la sección
Being Different
rara de cojones
con la cual
el director
sense conèixer
me'n vaig anar
a fer gintònics
la primera nit
y nos vamos a estar
parlant toda la nit
y al final
em diuen
no, no
si es que yo
presento aquí
una peli
un tío austríac
no me extraña
que haya esa comunidad
cervecitas
gintònics
sí, sí
y es una película
molt rara
es una película
pràcticament
grabada
en Point of View
en primera persona
no en primera persona
sinó
són imatges
tu sempre estàs escoltant
el protagonista
que és ell mateix
a més
el director
però no el veus mai
la cara
no l'hi veus mai
perquè sempre està
tocant coses
està com al seu sota
està tocatejant
està fent
llavors
la sinopsi vindria a ser
que aquest tio
des de molt petit
però s'accentuat
sent més adult
té un so
té un so constant
en el seu cap
com un rotllo
que passa
quan sales d'una disco
o quan salíem
d'una disco
llavors
ell comença a investigar
perquè no li troben remei
i comença a investigar
i comença
i és tota la pel·li
és un deliri
és allò que se'n diu
un tour de force
o sigui
és una pel·lícula
que o l'aguantes
o te vas
perquè és
tot
no, no, no
però no és tan frenètica
sinó
és diàleg
és diàleg
és diàleg
intern
amb ell
llavors comença a investigar
i comença a veure
que hi ha objectes
que si estan dins l'habitació
fan més o menys soroll
modulen el so
i us intenta combinar objectes
combina de tot
però tot això
òbviament
amb tintes de gènere
que no diré
perquè
se li invad molt l'olla
a aquesta pel·li
Podria ser la continuació
de 3
No, no, no
de
coño, tio
la de
Metal Sound
Sound of Metal
Hòstia, doncs mira
podria ser
Podria ser la continuació
en comptes d'acceptar-lo
el tio s'estressa
No, no
el tio escolta
però sempre escolta
amb aquest
white noise
diguéssim
aquest so
estàtic
de fons
i com el va treballant
i com el va treballant
que un white noise
li ajudava a dormir a mi hijo
doncs mira
que es posa aquesta pel·li
pel·lícula austríaca
sí, sí, sí
Déu-n'hi-do
i el director
és un person
increïble
i no és òpera Prima
no és òpera Prima
i llors ja
anem a una de les últimes
que comentarem
que és
Under Gods
que és també
una entrevista
que vam fer
al director
Chino Moya
que és un director
que a més
òpera Prima
però és que a més
és un tio
que ve principalment
del videoclip
i de l'esport publicitari
un tio
que ha fincat a Madrid
treballant
en agències de publicitat
i es nota molt
que ve de la videoclip
i dels esports
perquè
em pareix una pel·li
que jo de veritat
em vaig quedar
bastant embobat
és una pel·lícula
d'aquestes
tipus matriosca
de nines russes
és a dir
comença amb una història
post-apocalíptica
del qual dos personatges
estan parlant entre ells
un li explica una història
i aquesta història
es representa
aquesta història
hi ha altra gent
que s'expliquen històries
i vas entrant
vas entrant
la multiplicitat visual
sí
llavors és una cosa
molt de literatura
d'entrar en històries
però és que cada història
té un sentit
és a dir
cada història
hi ha com una mena
de personatge externo
una mena d'intrus
a una família
a un grup d'amics
o algo
que et desestabilitza tot
és una pel·lícula
a vegades amb terror
a vegades sobretot
sobretot en comèdia negra
juga molt a l'esperpento
juga molt a lo
a lo raro
juga molt a lo videoclip
no
d'aquesta estètica
l'art és molt xulo
d'aquesta pel·lícula
aquestes van dur
a millor guió
però es podria haver dut
molts més premis
perquè realment
és una pel·lícula
d'aquestes
que costa veure
propostes bastant diferents
i aquesta ho és
i quan el vam entrevistar
ens va explicar
sobretot
i acaba guanyant millor guió
li vam preguntar
no hòstia
i aquest guió
doncs surt
i ens va contestar
que crec que això
ve de bastant lluny
des del dia
que empecé a escribir
el guió
fins al dia
que ens confirmaron
que ens dava el dinero
pasaron tres años
tres años
que incluyó
pues la escritura
del guión
que fue bastante larga
conocer a una productora
que se metiese en esto
y empezar pues a desarrollar
el guión juntos
y preparar
y bueno
y empezar a afinar
un poco el pitch
de la película
Tres anys, eh?
Tres anys
i després
si escolteu
l'entrevista sencera
a YouTube
explica també
el tema
de les subvencions
aquest tio
a part que té
la tira de premis
de allò
Lions
de cant
d'espots publicitaris
el tio
un guió
superben parit
els actors
estan on point
allò
estan super
entre el lloc
una pel·lícula
de parlar anglesa
coproduïda
en cinc països
crec que eren
del qual Espanya
ni subvencions
no va rebre res
però a la que va marxar fora
li van començar
a pleure diners
per tot arreu
De hecho es un tio
que veo que la producción
d'Undergots
no solo el título
es inglés
sino que es que
la producción es inglesa
es del Regne Unit
Sí, sí, sí
o sea
al Regne Unit
perquè de fet
té el fons
allò de BFI
saps?
Lo único que tiene este tío
al menos en Film Affinity
a nivel producción española
es un viaje
al mar muerto
que entiendo que es un documental
Sí, però aquesta és la primera pel·li
això sí que ens ho va assegurar
que era la primera
i ja et dic que
es nota que
a més em va explicar
que no té formació
com a tal de cinema
sinó que el tio
fent callo
de videoclips
i d'anar rodant
anar rodant
el tio
i veus la pel·lícula
us recomano
que si la veieu
la deja muy bien
de hecho los críticos
la ponen muy arriba
és una passada
jo vaig quedar-me
todo loco
ha pasado por Molins ahora
pero ya venía
del British Independent Film Awards
donde estaba nominado
con mejor diseño de producción
és una passada
i ya se ve
que es un tio curtido
en el campo visual
que ha sabido trasladarlo
al cine
i està molt ben parit
i aquí sí que no
no le teme el pulso
allò que deies
de hòstia
com a primera pel·li
que potser t'allargui
és una pel·li
que està molt ben medida
i quan t'estàs gairebé
avorrint d'una història
òbviament et salta la següent
i les interrelaciona
que això també és molt interessant
perquè cada una
és gairebé una època
comencem amb una mena
de món post-apocalíptic
i anem entrant
a altres èpoques
o sigui
és una cosa
és una xulada
llavors
així com a menció espacial
The Sadness
que s'endú
a dins de Bloody Madness
actor i efectes espacials
The Sadness
és una pel·lícula
loquíssima
gore
a més no poder
és niàtica
hi havia ni solars
de l'Àsia
superloca
però molt molt boja
i després també
si parlem de curs
va guanyar un curt metratge
que és
Sweet Mary
Where Did You Go
un curt
que jo crec que tots els
que estàvem allà veient
ho vam dir
que cojones
o sigui
quan va passar aquest curt
era una espècie
entre Midsommar
tant quant a representació artística
però era una anada d'olla
no sé si era russa
però
no sé si era russa
o australiana
o sigui
no me'n recordo
però era una anada d'olla
d'aquestes
de dir
què acabo de veure
a més pràcticament
sense diàleg
que et representan
dues èpoques diferents
una mena de maledicció
amb representació
quasi divina
és que l'heu de veure
o sigui
si el veieu
si el trobeu
Miquel
que la trots
rús
el Sweet Mary
Where Did You Go
doncs
hòstia
aquests russos
que fan a vegades
anades d'olla
llavors
el Terror Molins
ja amb això
ja a casa
hi acabaríem
hi ha una presència espanyola
de llargs
bastant important
una
comencem a parlar
molt dolenta
o sigui
jo us dic en sèrio
jo feia temps
que no posava una nota tan baixa
a Film Infinity
però és que a part
feia temps
que jo que anava
anàvem la B
anàvem l'Edgar
l'Edgar va marxar al cine
l'Edgar va arribar al punt
de dir
és que ya no hace ni gracia
o sigui
ya me voy
que és
y todos arderan
i todos arderan
és
us ho dic de veritat
a mi em sap greu
terrum bolits
però
jo per mi
és de les pitjors pel·lícules
que he vist
o sigui
perquè m'entengueu
s'assembla molt
a 30 monedes
de la iglesia
aquella sèrie
que vam comentar
i tal
agafeu 30 monedes
que és el mateix
en un pueblo
de Cuenca
jo què sé
és com que
leones
por cierto
un pueblo leones
leones
bueno
és com si
allà
s'hagués de gestar
una mena d'apocalipsis
perquè hi ha
una arribada
d'una nena
barra enana
i
bueno
i terribles conseqüències
és que
no vull dir res
perquè és que
ni la mireu
perquè és una pel·lícula
que és
agafes el 30 monedes
agafes el pitjor dels capítols
i li fas pel·li
vale
llavors
és
esperpento
no lo següent
estem parlant
que també
a més repite
com a 30 monedes
Macarena Gómez
que Macarena Gómez
aquí
l'única direcció
d'actors
que li han donat
és
tu tira
tu rompes
haciendo de Macarena Gómez
a ver
ella lo hace bien
es una actriz
que me suele gustar mucho
pero sí que es cierto
és que surt
bastanta gent
rotllo famoseta
i de veritat
que és un esperpento
és que
no salva res
tio
de fet comença molt bé
a l'inici
és molt potent
però
després es va torçant
i torçant
i els diàlegs
són de broma
els diàlegs
són de
que no l'ha dit
ja ho sé
que l'ha matado
saps aquest rollo
aquests diàlegs
és que
bueno
jo no l'he visto
mira
aquesta seria una bona
per tendent
per cine malament
bueno
jo crec que
competiria
amb The Medium
que no ens falte
que no ens falte
el tema
però
jo és una pel·lícula
que no he visto
i estant en el festival
de Sitges
donde també apareció
i todos arderan
salieron
bueno
i ja lo comentó
el otro dia Carles
el número de pel·lículas
espanyoles
que realmente
estaven saliendo
y que al menos
el Sitges
les estaba dando salida
y alguien
bueno
podríamos decirlo
tu amigo Diego
nos dijo
hostia
la que si tenéis que ver
tío
es una pel·lícula española
y a él
Carles lo imita
mucho mejor
pero
y nos dijo
que pel·lícula española
era la que le había impresionado
y todos arderan
entonces yo
no es un género
en el que pueda entrar
mirando el Film Affinity
no veo que tenga
grandes puntuaciones
y el tío
el director
David Hebrero
venía de una producción
anterior americana
que tampoco es que haya dado
yo os digo una cosa
que se va a Dulcinea
yo no consumiría
más megabytes
de YouTube
parlant d'això
o sea
sinceramente
es una pel·lícula
que surts emprenyat
¿sí?
sí
a més al final
les de traca
però bueno
i ens movem
a l'última
que aquesta
és l'última entrevista
que vam fer
que és
els senyors
de La Passajera
és a dir
el Raúl Cerezo
i el Fernando
González Gómez
si no recordo malament
i és una d'aquestes pel·lícules
que també
és veritat
va passar per Sitges
però és una pel·lícula
d'estes
de l'Espanya
Canyí
amb tocs de gènere
però
és una cosa
que es veu
que ells
s'han molestat
malestat
que veuen
que la gent
fa alguns
spòilers
cosa que no farem aquí
o internet i això
és una pel·lícula
una road movie
de BlaBlaCars
la història
és bastant
recambulesca
però millor
que ho expliquen
els mateixos
d'on va sortir
aquesta idea
Pues esto viene
de un BlaBlaCars
que iba yo camino
de Sitges
i va conduciendo
con mi socio
de León
de I's Life Pictures
y se montó una señora
de 91 años
bueno pues
tuvimos unos kilómetros
muy amenos
y divertidos con ella
una persona
que era encantadora
y dejó de serlo
en un kilómetro
donde se montó
otro pasajero
en el BlaBlaCars
que era un hombre
de raza negra
y la mujer
era una persona
muy racista
y de repente
empezó poco a poco
y kilómetro a kilómetro
a convertirse
en un monstruo
muy muy complicado
soltaba pullas
soltaba frases
entre dientes
sin dientes
nosotros
pues le comentábamos
pero que dice señora
ella seguía
y seguía
estaba ya poseída
por su idioma racista
hubo un punto
con mi socio
donde
con el León
donde dijimos
oye
porque no paramos
en una gasolinera
nos bajamos
como a tomar algo
montamos los tres
y la dejamos ahí
y cuando ya estaba
todo muy urdido
nos miramos
y dijimos
estas situaciones
no se viven
porque no la dejamos
en el coche
y a ver qué pasa
como decían
en el final
de la cosa
entonces
como que dijimos
venga
vamos a observar
vamos a hablar
y oye
y si aquí hay una película
imagínate
un BlaBlaCar
donde todo se empieza
a torcer
donde tal
además
que nunca se habían hecho
pelis de BlaBlaCar
y menos de género
y nada
y de ahí salió la película
yo a estos tíos
los escuché
precisamente
yendo a Sitges
durante el festival
porque estaban
haciendo una entrevista
porque también
pasaron por Sitges
evidentemente
y me acuerdo
que me interesó
la película en cuestión
pues bueno
toca un género
que ya sabes
que no me mata
pero les escuché
precisamente
comentar lo que acaban
de comentar aquí
y me pareció
súper interesante
el planteamiento
vam venir a presentar
la película
allà del Terror Molins
que és
clar
jo no havia escoltat
res d'aquesta pel·lícula
sí que havia vist el tràiler
però feia temps
i realment
és una pel·lícula
efectiva
és a dir
per la gent
que li molen
aquest tipus de pel·li
que és una pel·li
d'aquestes
allò
sin pretensiones
sonen passables
en la pel·li o no?
tota l'estona
que grande
tota l'estona
són passables
perquè l'únic
spoiler que diré
és a la furgoneta
on condueix
i el conductor
como el conductor
es el que pone la música
el caset
no es pot sortir
llavors el caset
l'únic que està posat
de caset
és un caset
de passables
llavors
tota la pel·lícula
imagineu
tot això
con género
només diré que
de fet
la venen així
és un rotllo
inspirant-se
en cine carpenter
i es nota bastant
Raúl Cerezo
i Fernando González Gómez
estos dos tios
exacte
que ya están haciendo
viejos
o en el punto de estrenar
la siguiente película
viejos
sí, sí, sí
ho van comentar
de que estan
de fet
mentre estaven fent l'entrevista
els van arribar
els efectes visuals fets
o sigui
que estan allà
llavors
com a curiositat
la passajera
que és esta España
cañí
con passodobles
i a més en gènere
casualment
però sense ser buscat
el Terron Molins
ha projectat
a més dos curs
fora de competició
justament
allò que fan
d'un curt
i després una pel·li
és a dir
de taloner al curt
que era
OPER i Últim Aventador
dos curtmetratges
sobre o Toreros
o sobre l'Espanya Cañí
com passodobles
òbviament
llavors va ser molt curiós
veure aquestes tres produccions
en tres dies diferents
com passodobles
incluïda
i res
el que comentem
podeu trobar
totes aquestes quatre entrevistes
que hem fet
al nostre YouTube
i per molts anys més
de Molins
esperem
per l'ancial
sobretot
per a esa
bueno no sé
m'has dit
42
programes
que cumplirán
42 ediciones
que cumplirán
cuando hayan
hecho 50 años
de aniversario
Exacto
Cinema
Así es
seguramente lo recordarás
eh Paul
con esta preciosa voz
de cantante
no no
no
empezamos
esta sección
de cine
de nuevo
más cine
más cine
nos va a salir
por las orejas
el cine
empanada cultural
se acaba de dir
más cine
yo creo
empanada cinematográfica
si no
y esta canción
que nos acompaña
es la canción
titulada
Home
Dream
que quizá ya os suene
tú aquí has hablado
de Amaral
porque se te acaba
de ir la olla
estás muy concentrado
con Molins
pero es que esta canción
ya ha sonado
en el programa
Uriol no lo sabe
porque estamos hablando
de hace dos años
tenemos historia ya
eh tío
podemos hablar del 2019
de anécdotas del 2019
e incluso anécdotas anteriores
pero no
yo me centro en esta canción
que sonó
y que si sonó
fue precisamente
porque teníamos una película
de animación
si
vas bien
vas bien
vale
y un animal
no
no
ah no
no
pero las golondrinas
si
vale
pero las golondrinas
se las llaman yo
las golondrinas de Kabul
les sigo un tel de Kabul
es porque es una película francesa
aunque tenga esta
esta banda sonora
de hecho
de una cantante tunecina
nos hablaba de Kabul
de Afganistán
es una película súper recomendable
no sé si lo recordáis
como nos planteaba
una historia de amor
en el año 1998
a través de la animación
en acuarela
en un Kabul
destrozado
y ocupado por los talibanes
¿no?
en el 98
como veremos
no es que haya evolucionado
mucho más
porque la película
que hoy os traigo
que como decía en la agenda
es un documental
¿no?
es un documental
que se llama
My Childhood
My Country
¿no?
mi infancia
mi país
20 años sin Afganistán
y como dice el título
evidentemente
nos va a cubrir
20 años de Afganistán
por eso volvemos a Kabul
y no solo a Kabul
a otras ciudades
de ese entorno
y hostia
impactante
¿no?
evidentemente cambiamos registro
no tiene este tono lírico
que tenía
Les Gironders de Kabul
pero sí
ese tono
trágico
al final ¿no?
aunque la película
no lo pretende
no es que la cámara
esté imprimiendo continuamente
el drama
porque el drama
ya está ahí
y el drama
se supone
que no debía estar
vamos a ser un poquito
más claros
la película empieza
justo después
del bombardeo
que hicieron
los taraos
de los talibanes
en una zona noroeste
de Kabul
que lo hicieron
para cargarse
los budas de Bamiyan
no sé si te suena
cuando veamos el trailer
saldrán las imágenes
y bueno
lo entenderemos todos
mucho mejor
pero estamos hablando
de unas obras
arquitectónicas
se podría decir
de hace más de 1500 años
es decir
unos budas
tallados en la piedra
de un tamaño
vamos
mayúsculo
que claro
cuando llegó la ocupación talibán
y cuando estaban
un poquitito calientes
los señores
decidieron cargárselos
porque al final
toda escultura
y toda abria de arte
que presente
un individuo
o una persona
al final
si no es
dentro de un carácter religioso
está provocando
según ellos
la idolatración
entonces no, no, no
aquí no se puede idolatrar
a dos budas
de hace más de 1500 años
en piedra
entonces ¿qué hicieron?
pues lo reventaron
lo reventaron
pero lo reventaron
masivamente
con bombardeos
hasta con disparos
es decir
fueron allí a muerte
a destrozar todo aquello
y es curioso
porque después de eso
a dos meses
eso pasó a principio
del año del 2001
a los meses
el 11 de septiembre
esencialmente
los bombardeos
eran las torres gemelas
ah vale
bueno lo que venimos a decir
es que estos tíos
bombardean aquí y allí
o sea que no tienen
no tienen complejos
la película empieza
tras eso
tras la ocupación
que hizo
Estados Unidos
de Afganistán
seguramente
recibiendo
la propuesta de guerra
que creo que quedó clara
la propuesta de guerra
por Afganistán
entonces estos señores
los Estados Unidos
decidieron ubicarse
en Afganistán
nada
para que en cuatro días
arreglar aquí el conflicto
matar a Mil Laden
y salvar a ese país
salvar a ese país
que tiene
que tiene mucho
producto mineral también
y es interesante
estar ahí
casualmente
casualmente
pero la película
hace este seguimiento
de la historia
es muy interesante
esto lo aprendimos
todos en guión
si tú quieres hablar
del mundo
o de un entorno
en concreto
habla de un individuo
porque ese individuo
muchas veces puede ser ejemplar
y te puede permitir
es como lo que estoy haciendo yo
ahora con el festival asiático
hablar de una película
para intentar entender
el festival
hablar en este caso
de una persona
de un afganista
de una persona afganistán
para hablar de esa realidad
y el tío
el director en este caso
que es un crack
del documental
que se llama
Bill Kravsky
después hablaremos
si hay un poquito
de tiempo
sobre su obra
no Bill Cosby
no no
Bill
Phil
perdona
Kravsky
Phil Kravsky
es un tío
que lleva grabando documentales
vamos
hace más de 30 años
y que en este caso
él tenía pensado
grabar
precisamente
tras la ocupación
de Estados Unidos
en Afganistán
un poco el testimonio
de la situación del país
a través de un
lo dice en inglés
mail
él buscaba
un macho
sino un hombre
de Afganistán
que pudiera
retransmitir un poco
lo que estaba sucediendo
y él en una entrevista
le escuché
como decía
me encontré gente
que tenía grandes cosas
que contar
grandes anécdotas
muchas trágicas
pero que estaban
acabados
estaban agotados
es decir
no había acción en eso
tú no puedes empezar
un documental
si todo va a ser
una narración
en retrospectiva
a la vez que hay
una narración
en retrospectiva
queremos saber
qué está sucediendo
en este posible
nuevo Afganistán
entonces él lo que hace
al final es descartar
a todos los adultos
y se centra en un niño
un niño que en esa época
tiene 7-8 añitos
se llama Mir
Mir Husain
y es un niño
que precisamente
por culpa de la guerra
está viviendo
con su familia
en la zona
donde estaban
los budas de Bamillán
está viviendo en Bamillán
porque a través
de los bombardeos
acabaron provocando
cantidad de cuevas
de hecho ya había
muchas cuevas
en la época
pero con los bombardeos
aún quedaron más rincones
por ocupar
y esta gente
que salía
como refugiados
de sus propias ciudades
acabaron viviendo allí
entonces el documental
empieza con este niño
que juega
que en el fondo juega
o sea
que tú estás en un entorno
de guerra y de pobreza
porque al final
estas familias
han abandonado su hogar
para vivir en medio
de cuevas
donde ni siquiera
ya queda el arte
del pasado
porque se lo han cargado
pero en cambio
el niño juega
el niño está ahí
aún con esa realidad
de niño
de 7 añitos
que entiendo
que también interactuando
con la propia cámara
y con ese equipo
cinematográfico
que nunca vemos
pero que se hace evidente
que está presente
es un niño feliz
y esto es algo
que me impactó muchísimo
claro
porque tú estás dient
una historia
destructiva y triste
la cançó de Fons
tampoco es que sea
la alegría de la huerta
pero me estás dient
que en la banda cámara
hay un nen feliz
y también es un contrast
al principio de la peli
entonces es muy interesante
ir viendo
como a lo largo
de estos 20 años
hay un seguimiento del niño
el niño se vuelve chico
el chico se vuelve adulto
estamos ante una suerte
de boyhood
para que nos entendamos
pero no un boyhood
que en el fondo
boyhood trasladaba
la realidad a la ficción
aquí no
aquí es directamente
un documental
pero sí que es cierto
que la posibilidad
de ver un crecimiento real
en pantalla
de ver una evolución
y esa evolución
nos sirva en paralelo
de entender un país
porque veremos
como ese niño
después tiene unas intenciones
profesionales
que se puedan ver truncadas
por la falta de escuela
¿por qué no va a la escuela?
porque tiene que ayudar
a la familia
de hecho lo que vemos
ya al principio de la película
es un niño que tiene
dos padres
que parecen dos ancianos
y ni mucho menos
podemos aspirar
a saber la edad
pero nos queda bastante claro
que esos padres
no son tan ancianos
simplemente la vida
los ha desgastado
a un nivel increíble
y lo veremos en él
porque en 20 años
es decir pasa de los 7
a los 27
ya no vemos un chaval
de 27 años
vemos un tío
con dos niños
casado
y totalmente asentado
propio de la cultura
y del país en el que vive
pero también del desgaste
porque es un chaval
que al final
no consigue ir a la escuela
no consigue ser
un presidente
como él quería
él quería ser un político
un poderoso
al final
tenía una imagen
de futuro
y de hecho
es muy interesante
porque incluso
en muchos momentos
habla bien de Estados Unidos
cuando es un niño
dice que le gustan
los americanos
todo el pueblo
y eso es lo que te deja
entender el documental
creía que con la llegada
de los americanos
todo se iba a solucionar
y hostia
al final
esto lo dejo
para después del tráiler
al final
lo único que encontraron
es esta salida
cutre
y cobarde
y dejarlos
es un cambio de buchilla
sí exacto
totalmente
de hecho
¿qué os parece
si escuchamos el tráiler?
veremos esas imágenes
que os comentaba
de la explosión
de los budas de Mamiyan
y los que entendáis farsi
pues de puta madre
porque os vais a enterar
de todo
pero no os preocupéis
que hay muchas líneas
en inglés también
el taliban
es ahora
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
no os preocupéis
afganistan
afganistan
afganistan
today
holds
its
second presidential
election
since
the
u.s.
invasion
in
2001
american troops
training afghan
soldiers ambushed
by the taliban
32 civilians
died
as the u.s.
military said
it had conducted
air raids
a
a
suicide attack
near
the german embassy
80 people
so far
have been killed
La peli, en el fondo...
Bueno, ahora pasamos a escuchar a Asa Benet,
que es quien realmente es el compositor que firma la banda sonora de la película,
que no es que sea muy musical, pero ahí está.
Ya lo habéis visto en el trailer, si no lo habéis escuchado,
que realmente hay muchas líneas de diálogo diferentes que no son solo en Farsi,
sino que la película también tira de testimonios de políticos de la época
y de declaraciones algunas más aceptables que otras.
Y de hecho, si os dais cuenta, aunque el trailer también empieza con esa gran explosión,
que es en el fondo el punto de partida de la obra,
veremos cómo después esta familia puede acabar dejando las cuevas,
se empieza a buscar la vida.
Y de hecho es muy interesante cuando el modelo,
es decir, Mir, Mir Hussein, ese niño que ya no es niño,
ese adolescente que ya ha dejado las minas porque está cansado de ese entorno rural
y al final busca con su familia, su mujer y sus dos hijos,
ir a Kabul a buscarse un poco la vida
y ve que lo único que hay es pobreza en Kabul,
por mucho que esté Estados Unidos,
intentando evitar que los talibanes se sigan inmolando
y sigan provocando grandes explosiones.
Porque precisamente lo que hemos visto en el trailer,
y realmente como empieza la película,
es con un tiro de cámara subjetivo de alguien que va en bicicleta
y que está yendo hacia un bombardeo.
Acaban de matar a ciertas personas en un bombardeo,
donde de hecho han muerto muchos civiles,
como siempre suele pasar,
pero ¿quién está llegando a ese punto?
Los periodistas que quieren volver a cubrirlo.
Y nos enteramos de un segundo bombardeo.
Esto es muy típico de toda la historia.
Aquí pasó en el año 38
que en la plaza San Felipneri lo que hacían era tirar una bomba
a los italianos en la guerra civil
y cuando la peña se ocultaba en los bunkers
y acababan volviendo a salir en plan
ya se ha acabado, boom, volvían a bombardear.
Esa era la manera eficiente de que tus bombas
al final acabaran dando con bajas.
Esto es lo que intentan hacer allí
para cargarse a quién?
A los periodistas.
Los talibanes meten esas bombas
para cargarse a los periodistas.
Y es así como empieza realmente la película.
Es decir, argumentalmente hablando,
tú piensas con ese punto de partida,
te deja con la intriga de ¿habrá muerto?
Evidentemente que no, no es ningún spoiler,
ya está planteado así.
Pero es interesante ver eso
porque ¿quién iba hacia esos bombardeos?
El protagonista, Mirjou Sahin,
que ya es un periodista.
Es muy interesante ver la evolución
que hace y esto se cuenta continuamente.
Es decir, no es un gran spoiler
porque al final lo que interesa
no es ver si argumentalmente
el niño acaba siendo presidente o no,
es evidente,
sino es ver el devenir de las cuestiones.
Y como alguien que ha estado siempre
delante de la cámara
se ha estado familiarizando con ella,
ha aprendido también a ver el mundo.
Esto conecta un poco
con lo que hablábamos al principio.
Esa singularidad muchas veces
está en el mundo a retratar,
pero a veces también está en la mirada,
en esa persona que mira por el visor.
Es esa persona
a la que le puede dar
una dimensión diferente.
Y alguien que ha vivido la guerra
y que ha estado oculto en cuevas
como niño jugando
y que ha sido un protagonista
de una obra documental,
creo que tiene mucho también
a contar después
detrás de la cámara.
Y eso es lo que consigue.
Como en Kabul
acaba encontrando curro,
acaba trabajando como cámara.
Y claro,
los cámaras de Kabul,
pues sí,
algunos retransmiten partidos de fútbol
y tal,
porque el fútbol ahí
la seguirá espetando.
pero también está
el tema político,
¿no?
Y entonces,
a fin de cuentas,
ver esta película
desde el confort de tu casa
es muy fácil,
pero en todo momento
no hay que olvidar
que todos aquellos
que están en la producción
de esta peli
como el propio modelo
están en un entorno de guerra
y que en cualquier momento
algo les podría suceder,
¿no?
Es sorprendente
que de alguna manera
la familia se mantenga
en el tiempo
en estos 20 años,
pero ya te digo,
es un subidón total
cuando empiezas a ver
el documental
a través de los ojos de él
porque muchas
de las imágenes
que se utilizan
son grabaciones suyas.
También digo una cosa,
Miran,
ahora aquí la durada,
90 minutos,
hora y mitja,
es breu.
Hostia,
comprimirlo todo,
¿no?
En 90 minutos,
no sé cómo va de ritme
o cómo va de continguts.
Te voy a contar dos cosas.
Sí.
El proyecto inicial
de este director
que se ha notado
que me cuesta pronunciar,
Phil Grabsky,
Phil Grabsky,
este hombre ya,
como os decía,
trabaja para la BBC
hace mil años
y tiene de hecho
su propia productora,
es un tío que
Seven Earth Productions,
es un tío que está
detrás de obras
como guionista,
productor y director
desde In Search of Beethoven,
Escape from Luanda
y mucha obra
también últimamente
de carácter pictórico,
exacto,
de artistas.
O sea,
es un tío que ha fet
Cezanne,
ha fet Monet,
ha fet Da Vinci...
Y tiene un número
infinito de documentales,
pero es que realmente
este tío
ya fue a grabar
una película
que triunfó muchísimo
que es
The Boy Who Plays
on the Booth
de su Famillán,
el niño
que juega
en Los Budas
de Famillán
y es una película
del 2007
que ganó un premio,
el primer premio
de Tiempo de Historia
porque en el fondo
ya era una obra hecha.
Después vuelve
y en el 2011
se da cuenta
de que hostia,
un año
que ha estado grabando
a Mir
no es suficiente,
hay una relación
que se ha establecido
en presencia
y después en la distancia
ya no se puede mantener
y de alguna manera
Phil
necesita volver a ese niño,
necesita volver a ver
a Afganistán
a través de los ojos del niño
y sobre todo
saber qué ha pasado con Mir.
Entonces vuelve y graba
una segunda película
que se llama
The Boy Mir,
2011.
Sería la continuación.
Claro,
pero realmente ahora
en esta última película
recupera muchas de las imágenes
del pasado
y le da un equilibrio
a todo el devenir.
No se centra solo
en la imagen del niño
sino que se centra
en toda su vida.
Y en este caso
ya no solo lo ha hecho
Phil Grafsky
sino que ha participado
alguien como es,
alguien que lo dejan
muy bien en todo momento
que es Shoaib Sharafi
que evidentemente
es una persona
de Afganistán
que es un afgano
que es quien ha podido
permitir la evolución
de este documental.
Porque si Phil Grafsky
consiguió hacer esas obras
en aquellos años
viendo que la tensión
cada vez crecía de nuevo
se le hizo muy difícil volver.
Entonces al final
¿quién ha estado grabando?
Esto es un tándem.
El director
en el extranjero
¿no?
En Europa
sobre todo en Londres
porque es inglés
con las productoras
y con todo lo necesario
para sacar un proyecto adelante
pero ¿quién estaba en Afganistán
arriesgándose
junto a Mir?
El Shoaib, ¿no?
Shoaib Sharafi
que es alguien
al que le han aplaudido
la película
pero bueno
al final es su ópera prima.
Es un tío que
como os decía
ha realizado documentales
para la BBC
para Channel 4
es alguien que ha salido
a Afganistán
que ha estado trabajando
en Londres también
en Australia
pero que ahora
vuelve a estar ahí.
Es interesante imaginarse
a todas estas personas
que nos han podido permitir
entender un poco
esa realidad
¿qué estará pasando con ellos?
¿qué estará pasando con ellos?
o con esas directoras
¿os acordáis que el año pasado
para el Asian
traímos una película
que ahora no recuerdo el nombre
de una directora
súper interesantísima
y hostia
¿qué estará pasando con ella?
¿podrá hacer cine aún?
difícilmente, ¿no?
difícilmente
y nada
simplemente que intentéis verla
yo estoy convencido
que siendo una película
que la vimos
y me hace gracia
que hayas hecho de nuevo
este paralelismo
entre cine presencial
y cine online
porque Asian también
ha tirado por ahí
principalmente
ha forzado
la presencia
pero ha habido algunas pelis
en Filmin
y una de ellas
era precisamente esta
vale
pero ya no está
¿no?
supongo
ya la han quitado
pero habiendo pasado
por Filmin
y por el Seminsi
de Valladolid
es una película
que se ha proyectado
tres veces
en el festival
de Valladolid
me da la sensación
de que es una peli
que pronto
empezaremos a ver
y partamática
yo creo que es
Small Filmin
exacto
joder
y que hace nada
estábamos viendo
a los afganos
colgar de un avión
para intentar salir de allí
y ahora
de alguna manera
bueno yo
como me he vuelto vulcanólogo
ya no estoy tan pendiente
pero joder
de fet es muy lo que deyes
de los periodistas
que van cuando la gente
marcha
de los llocs
que marcha corrent
si los periodistas
no van a cobrir
con el volcán
¿no?
también
tú veías todos los aviones
intentando evacuar
a la gente
pero después
todos los periodistas
los hoteles planísimos
porque claro
de hecho
esto es una pregunta
que le hicieron a Fil
en plan
hosti
te sentiste cómodo
dándole una profesión
que aparentemente
es una profesión muy loable
pero que pueda ser tan peligrosa
en Afganistán
porque de alguna manera
ellos son responsables
de que este niño
ya hombre
sea cámara
y aunque de alguna manera
dices hostia
pues que bien
la profesión
para él
y para su familia
a la hora de la verdad
también es muy arriesgada
¿no?
y también reflexionas
continuamente
sobre la mirada
de un cineasta
que al final
siempre vampiriza
un dramajeno
para que nosotros
no lo hace con esa intención
estoy convencido
que Fil
lo que intenta es
hostia
que todos seamos conscientes
de lo que sucede
en el mundo
pero a la hora de la verdad
siempre hay una imagen
de alguien
que vampiriza
un contexto
para ofrecérselo al contexto
como nosotros
que vampirizamos
molins y asian
para ofrecérselo
a nuestros empanados
exprimimos
exprimimos
muy bien
pues
hasta la próxima
adeus
LAS
La justa
El magazzín matinal
de Ràdio d'Esvern.
Cada matí posa't al dia
amb l'actualitat del nostre municipi.
Amb seccions de cultura,
història...