Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Que lírico se ha vuelto del Molins, eh?
Ah!
Aquí és quan tothom aplaudeix, perquè diu, Molins presenta!
Sí?
Sí!
Això és la mítica, tio!
De sempre!
Collons!
Jo no sabia que era tan líric, tio, el Molins.
A veure, cada any hi ha un espot diferent.
any el dirigeix Dani Noblom, que és un
col·lega, de fet, i
és ell qui dirigeix normalment les performances
que es fan a les 12 hores, de la marató de 12 hores,
però avui li ha tocat, bueno, avui, aquest any
li ha tocat a ell fer l'espot, cada puta mare,
i, bueno, què diria?
I passa el rock, després, el psicodèlic?
Bueno, és que avui, clar,
què passa? Que cada any, Terror Molins
es centra en una temàtica.
L'any passat va ser el mític
ecoterror, no?, que ens recordarem
perquè el Carles va fer una part,
un capítol del llibre, el llibre
d'ecoterror, no?, i
a més, coincidia bastant bé, no?,
amb un any que era ecoterror...
ecoterri... ecoterrible!
Ecoterrible! Ecoterrible, vamos,
pandèmicamente ecoterrible. A més,
penseu una cosa, 2020 va ser
una edició totalment
online del Terror Molins, però és que aquest any
ha sigut ja presencial, i s'ha notat
molt, a més que ja poden entrar el 100%
de la gent a les sales, però és que
a sobre han mantingut el tema online,
o sigui, també han volgut fer aquesta dualitat
de presencial online. No vol dir que tinguin
el mateix, no hi havia res repetit, eh?
O sigui, tu podies anar a tot el presencial
i a casa, o sigui, tu anava
encara a les retines per seguir mirant coses,
podies entrar a l'online...
¿Cómo has vivido, tu, esto del 100%
en las salas, tío?
Una passada.
¿En serio?
També et dic una cosa,
també et dic una cosa, m'agobiava fins a ser...
A mi m'ha cabreado, eh?
A mi m'agobiava una miqueta, però
també és veritat que no estem parlant de...
És una sala amb molta gent, però
les d'allà de la Pen i del Terror Molins,
però no estem parlant d'aquestes sales
de centenars i centenars de persones...
Però ja no te lo digo tanto
por el miedo o la hipocondria pandémica,
sino joder, porque cuando te has acostumbrado
a vivir tus películas
con una butaquita delante y atrás vacía
y dos a tus lados, sobre todo
me importan las de los lados y la de delante.
Dejar la chaqueta i el...
Sí, exacto, tío.
Y de repente, evidentemente, aquí estás en...
Et dic una cosa, et dic una cosa.
El que sí que he agraït és
que als orinaris de paret,
que això és una cosa que ja us ho vaig preguntar
al BFN Film Fest,
doncs aquí s'ha repetit que estaven separats.
O sigui, a això jo ho agraeixo.
Nadie te la mira mentre meas.
Exacte.
Que putada, ja si jo puc mirar.
Sí, sí, ja.
Bueno, hauria de fer una angulació
bastant sospitosa i creepy.
Però bueno, tornem a això.
2021, presencial i online.
Per fi hi ha presencial,
i la veritat, ho he gaudit,
però com...
Crec que cap any ja no te n'han contingut,
sinó amb la festa que respira la veritat.
Però jo crec que és perquè tenies
mucho tiempo para dedicar-ne al Molins, caron.
Moltes ganes, tio, moltes ganes, de veritat.
Això estava a tope.
Sí, sí, sí.
I aquest any, com hem dit,
l'any passat va ser a l'Ecoterror,
i aquest any s'entrada en la temàtica
de la contracultura, no?
La contracultura, que és un terme que...
Bueno, mira, abans d'explicar-ho jo,
que ho expliqui Javier Roeda,
que és un dels entrevistats que vam fer,
que és ni més ni menys
que el director del Festival del Terror de Molins,
i que ens explica què és això de la contracultura.
Bueno, la contracultura es defineix,
diguem-ne, en termes generalistes,
com tota aquella cultura,
però que no és cultura, diguem-ne,
com totes aquelles accions, moviments,
persones que estan creant,
diguem-ne, una societat,
al marge del que seria
la cultura oficial d'aquella societat.
Aquí entran moviments contestataris,
revolucionaris, l'alliberament, etcètera, no?
Vull dir, gent que està sempre als marges,
creant els marges
i fora dels canals
que originalment estan
habilitats per aquella societat
o per aquell sistema
perquè es puguin veure, no?
Nosaltres som contracultura, no?
Ja, és el que t'hi va dir, tío.
Què passa quan la contracultura
se vuelve cultura, no?
És a dir, això és com en Broadway,
l'off-off-Broadway, no?
Estava en l'off-Broadway,
però al final...
No, no, clar, la contracultura
no vol dir no cultura
o acultura o anticultura,
bueno, podria ser una mica anticultura,
però forma part, òbviament,
de la veu, del poble, sobretot, no?
Que és...
De fet, ell, durant l'entrevista,
inclús el Javier Roeda
ens comentava del tema del grafiti, no?
Que també com aquest és l'art
contracultural per excel·lència, no?
Per dir-ho així.
A no ser que vagi a veure
a Banksy
a les exposicions de Barcelona
i sortir per la GIF Shop,
que això és el més curiós de tot plegat.
Però, bueno,
centrem-nos en això, no?
Contracultura.
De fet, comentàvem abans
que l'any passat vam fer aquest llibre
amb diferents autors, no?,
de capítols.
Parlant de l'Eco Terror,
aquest any no s'ha fet un llibre
sinó s'ha fet un fancine,
que a més és un format
que aquí comentem bastant empanada, no?,
dins del tema del còmic,
i, hòstia, molt curiós
que es pogués arribar a fer un fancine
amb tot un popurri
de no només la temàtica d'aquest any,
sinó de totes aquestes edicions,
perquè era un popurri
que podria entrar,
o sigui, no només en el fancine,
sinó en aquesta cobertura
del Terror Molins 2021,
que era, si parlem de contracultura,
parlem de fancine,
però també parlem
d'una pel·lícula contracultural
com era Arrebato, de Zulueta, no?
Que la vam veure junts,
precisament a l'estiu,
te'n recordes, tio?
Oh, és veritat,
jo dic, on l'he vist, aquesta?
Clar, clar, clar.
A les gandules.
A les gandules.
No, ens va agradar molt,
d'aquella pel·li,
però era Déu-n'hi-do, eh?
Però era Déu-n'hi-do.
Després,
l'espot que ja hem comentat,
també un homenatge total
a Arrebato de Zulueta,
i després també
aquesta secció
que ens portarà més endavant
el Carles,
que no està disponible,
està indispuesto
por el cine,
però ens enviarà un àudio
que parlarà de Portavella,
no?
De Pere Portavella.
De Pere Portavella.
Que també com aquest representant català,
no?
De la contracultura.
Llavors...
Hòstia, l'estic veient
que un desjurat, tio,
és el David Pareja,
que l'estic veient ara
una sèrie de Filmin
que es diu
Doctor Portuondo.
Molt interessant.
És la primera sèrie
feta per Filmin, no?
Exacte,
produïda per Filmin, no?
Sí, sí, sí.
I és un petit tio,
David Pareja,
que no...
De fet, si segueixes passant,
veuràs a Fermín Muguruza.
També?
Ha estat...
El cantante,
compositor vasco, no?
Que també n'ha dirigit,
de hecho,
té una animació
bastant interessant, eh?
Buah, boníssima.
El de Belsa,
com es deia,
el de Negra,
sí, que era l'animació,
sí, sí, sí.
Però, bueno,
ja us dic,
el tema contracultura
l'han tocat
des de molts punts de vista,
però és que aquest any
ha sigut un any de rècords,
de rècords totals,
o sigui,
estem dient,
rècords d'espectadors,
tant presencial com online,
estem dient, també,
que és 40 edicions,
que no 40 anys,
40 edicions,
perquè em fa gràcia
que li vaig dir a l'entrevista,
sí,
perquè els 40 anys,
perquè és l'edició XL,
diu,
el 40 aniversari,
diu,
no,
són 40 edicions,
perquè dels anys 90
es van parar,
uns 8 anys
es van parar
i es van tornar a arrencar,
que és la rebuntada
que va fer Sitges.
Vale,
es van aprofitar,
no?,
si en el fons
de Sitges
se lo ve tot,
són uns copiones,
però,
però,
són 40 edicions
i em van dir,
clar,
en dos anys
fan els 50 anys,
ja,
50 anys,
20 edicions,
no?,
48,
perdona,
no,
42 edicions,
50 anys,
això dintre de dos anys,
però,
llavors,
què són aquestes,
40 edicions,
20 anys de curs,
que es diu ràpid,
eh?,
però 20 anys
que estan competint curs
amb premis
com els Mélies,
per exemple,
o sigui,
són dels que entreguen
Mélies a l'Europa,
si parlàvem
de l'assistència,
més de 6.000 assistents,
o sigui,
flipa,
amb una setmana de festival
com és el Molins,
amb una sala
que tampoc és allò
gegantina,
imagina't,
6.000 assistents,
record d'entrenes
més de l'11%
respecte al 2019,
imagina't,
això està molt bé,
això sí que és un número
molt interessant,
tio,
el Baran millora,
inclús parlant
d'èpoques prèvies
a pandèmies,
Sí, sí,
i s'ha notat,
89 films
entre documentals,
llargmetratges,
curtmetratges,
20 estrenes,
que això també era
molt interessant,
o sigui,
de cop et presentaven
de,
doncs aquest curt que veureu
és estrena,
alguns mundial,
algunes espanyola,
pel·lícules també
d'estrena,
o sigui,
superbé,
moltes òperes Primes,
que això també és
molt interessant de veure
ja,
i això també és
llargmetratge,
però molt interessants,
moltes,
que després parlarem
perquè són superinteressants,
220 professionals,
és el que em deies
també de jurats,
com això no,
però 220 professionals
que han participat
en activitats paral·lels
que han fet,
80 convidats,
de fet,
un dels que vam entrevistar,
un americà,
o sigui,
ja la gent es comença
a moure ja,
es comença a moure,
l'any passat
vas entrevistar
un tio de Sud-Àfrica,
precisament,
bueno,
però l'any,
tio,
bueno,
però què vols dir,
que estava presenciada
en aquesta vegada,
l'americà,
sí,
sí,
l'americà estava allà,
per això,
de fet va ser molt curiós,
va deixar propina,
jo un americà
només m'interessa,
però l'americà
va ser molt curiós,
perquè jo,
entre peli i peli,
no,
entre bloc i bloc de curts,
estava fent jo
allà la cervesa
i el bocata,
allà fora,
del Terror Molins,
que habiliten
totes unes barres i això,
llavors va ser com,
ell es va apropar,
em diu,
que està lliure la cadira,
i jo,
sí,
sí,
agafa la,
i el tio s'asseu.
Així en català, eh?
Vull dir,
en català de Lleida.
No, no, no,
però em va dir això,
i es va seure,
i em va començar a preguntar,
en blan,
ah,
i tu què,
vens aquí d'assistent?
I jo,
llavors vaig ser com el Superman,
vaig obrir-me la jaqueta,
que feia molt de fred,
i vaig dir,
pues soy premsa,
quién eres tú?
Llavors,
a partir d'aquí vam començar a xerrar
i al final va dir,
no,
sóc el director d'un curt,
que de fet és per mi
dels millors que s'han projectat,
i vam poder-li fer una entrevista.
No, no,
va ser,
és aquesta màgia familiar
que crea el Terror Molins.
A nivell entrevistes
t'he vist molt fort,
no sé quantes ens portaràs al programa,
però hem anat penjant.
Farem extracte de les quatre que hem fet.
Sí, sí, sí.
Llavors,
bueno,
ja que parlàvem del noi aquest
que ens ha vingut a parlar,
de l'America,
doncs ens ha explicat
què és per ell
el Terror Molins.
Molt bé.
It's really a joy to be here
because I don't think there's any place
in the world
that has the type of enthusiasm
for horror, sci-fi films
as Spain does.
And this is something
that I had heard about
for years,
you know,
obviously there's cities
which is the famous one,
but what I've discovered
in coming here
is that it's infectious,
it's everywhere.
That's just like love of the genre,
you really see it
in the audience
and I don't know,
I think it was the best screening
I've ever had in my film.
Vale.
The screener in my head.
El tio,
traduïm,
el tio el que diu és,
de fet em va explicar
que el seu,
que el productor del cur
i distribuidor i tal
li van dir que
que si el movia
per a un lloc d'Europa
i sobre tota Espanya
que l'enviés al Terror Molins.
Que havia de ser aquí.
Que havia de ser aquí.
Diu,
sí que és veritat que Sitges
és el que té molt
de renom internacional,
però que Molins
és la puresa del Terror
i com es viu,
perquè recordem que Sitges
és de cinema fantàstic,
no?
Fantàstic,
sense ficció,
terror.
El Terror
era una paraula
que sortia
al nom del Festival de Sitges
i que va deixar de sortir
i una miqueta
com el que has dit
d'anar i tornar,
vas deixar de sortir,
va tornar
i finalment
m'han dit,
mira, escolta,
apostem per un festival
més de caire internacional
que tingui la fantasia,
en el fons com a paraigües,
no?
Perquè el terror
la pots ficar una mica
dintre d'aquest concepte
de fantasia
i ja deixem el Molins
perquè haig de dir,
tio,
no és per res,
eh?
Jo me l'estimo molt
i sobretot me l'estimo molt
pel que els portes aquí,
tio,
a la ràdio,
però francament
vaig veure
que la selecció oficial
era precisament
un 20%
del que es veia a Sitges.
Totes les pel·lícules
de la selecció oficial
de Molins
havien passat per Sitges.
No tot,
no tot,
no perquè hi havia estrenes.
Bueno, Adriano,
ja te amaran tus abogados
porque ahora nos van a meter
una quedadilla.
Molins ja van a encontrar.
Presumptamente
estaven en sección oficial.
A Vierrueda.
No, no,
però de fet
el que deia això
al director aquest
que no hem dit el nom
Daniel Byers,
que era el director
de Pen Umbra
del curtmetratge,
el que explica és això,
no?,
que al final
Teron Molins
és aquest referent
també internacional
i que, bueno,
que ja ho va viure.
De fet,
es va estallar uns dies
i va viure bastant
tot el tema
de com el públic...
Sí, sí,
i a més que ja et dic
és que es notava molt
que veníem d'un any online
i allà hi havia
moltes ganes,
eh, i positades.
Però, bueno,
entrem en el que seria
el palmarès molt per sobre,
o sigui,
intentem fer una mica
d'anar-hi
en què
s'ha cocido.
S'ha cocido,
és els pel·lis de Sitges.
Sí,
i crec que la primera,
que ja la deus conèixer una mica,
que és Indie Earth,
no?,
aquesta pel·lícula
que ha guanyat el Teron Molins.
Va guanyar?
Val,
no ho sabia,
no ho sabia a nivell palmarès.
o sigui,
millor pel·lícula Indie Earth
de Ben Wheatley,
no?
Exacte.
Bueno,
perquè tu sí que ja l'havies vist
anteriorment,
però...
No, no,
haig de dir,
fora bromes,
hòstia,
que allò que parlava el Bions,
aquest de...
com d'aquesta comunitat
que es va creant
al voltant dels festivals,
ja sigui asiàtic,
ja sigui terror,
ja sigui Sitges fantàstiques,
sí que és molt certa.
I, bueno,
tu mateix has portat un exemple
que és el fet de fotre
una entrevista així
quan t'estàs putant
una birra
de la manera més espontània.
I a nivell de Ben Wheatley
i d'Indie Earth,
hòstia,
què t'has de dir?
Que és una puta bogeria,
que és una pel·li
que està molt bé.
Finalment,
la penya que conegui
una mica aquest director,
el Ben Wheatley,
doncs és un tio
que sempre fa apostes dures.
M'estàs liant,
ja estic parlant en català,
m'acabó la puta.
És un tio que es hizo
bastante famoso
en el 2012
con turistas,
una pareja d'ingleses
que salien ahí
i acababan matant a alguien
i la liaven muchísimo.
A nivell sinopsis,
no sé si quieres...
No, no,
bueno,
és que és bastant curiosa.
És una pel·lícula
que,
a part que té certs girs,
alguns li certs
i alguns narratius,
però al final
és com una investigació.
A mi em va recordar
inclús aquests
d'Aniquilation,
aquestes...
O sigui,
són pel·lícules...
O sigui,
parlem que la guanyadora
justament toca el tema
de l'ecoterror.
O sigui,
és una pel·lícula
que podia haver estat
perfectament l'any passat
i guanyar,
no?
I Indeer
el que fa és
aquesta mena d'investigadors
que van en la recerca...
És que, clar,
és que no vull desvetllar
massa cosa...
Bueno,
però simplement
és una parella
que s'ajunta,
no és una parella
de sentiments,
sinó professionals,
són dos científics,
uno que llega
en plena pandèmia
a un centro
que està en pleno campo,
i entonces
los dos deciden salir
para recuperar
a una doctora
que han perdido,
de vista
y de la cual
hace mucho tiempo
que no saben.
Una doctora
que dejó el centro
de investigación,
por así decirlo,
precisamente para
un proyecto
muy determinado
y ha desaparecido.
Ha desaparecido,
entonces alguien
que estaba vinculado
a ella
llega a este centro,
que es un hombre
en este caso,
y los dos,
una profesional,
una investigadora
y el chico
que acaba de llegar,
salen,
migran a través
de ese campo
en pleno contexto
pandémico,
pero al final
se supone
que si están en el campo
nada les va a pasar,
salen a buscar
a la doctora
y Ben Wheatley
se acaba de poner
cada cosa
en su sitio.
i els personatges
són...
Però ja estava la pista,
eh,
lo de l'ecoterror.
Sí,
l'ecoterror total.
Per cert,
ja per tancar
aquesta pel·lícula,
però la doctora
la que busquen
és la d'Adulmateria,
aquella sèrie
que vam portar
sobre la indústria
porno
i aquí jo crec que també
fa un paper
molt interessant.
És molt bona actitud.
Aquesta es diu
Hayley Screers,
si no m'equivoco.
És una tia
que s'ho curra
moltíssim
i que de hecho
és la sèrie
aquesta que has comentat,
no?,
Adulmateria,
joder,
és supercreïble el personatge.
Quan la ves aquí
d'investigadora
també és molt creïble
i d'alguna manera
la locura
és transitoria.
Està molt bé
perquè els personatges
estan molt ben construïts
a Indie Earth
i realment val la pena
veure el procés
que fa cada personatge
i sobretot
dins d'aquesta bogeria
que s'acaba muntant el director.
Però mira,
ja que parlem
del tema de les actuacions
ens anem a
Coming Home in the Dark
que és una pel·lícula
que guanya
no només a direcció,
merescudíssim,
guió,
que també és molt merescut,
però també a millor actriu.
Hòstia,
a millor actriu?
Sí, sí, sí,
s'ha dut a millor actriu.
Llavors és una pel·lícula,
aquesta també la vals
arribar a veure.
Aquí jo trobo
que és una pel·lícula
d'aquestes que et fot
els pèls de punta.
És un terror
personal psicològic,
no és,
hi ha de monstros,
en Indie Earth
hi ha un punt
de lo desconocido,
d'aquella por
de què està passant,
és la terra,
hi ha forces...
Però també hi ha un...
Sí, sí, clar,
hi ha també el tema...
Un representante
d'esa tierra
que parece malinterpretarla,
no?
Sí, sí, sí.
Tiene ese punto
casi profético.
Però és un tarado.
Exacte, és un tarado.
En Coming Home
tenemos unos cuantos.
Aquí tenim uns tarados,
però és d'aquelles pel·lícules
que té Sergir
com perquè...
¿Quién és el malo?
No, jo crec que
tampoc descobriríem
mucho, Paul,
si dijéramos clarament
que al final
estos tarados,
com es presentant
en la pel·lí inicialment
com tarados,
tindran la excusa
de un pasat traumàtic
que ens vincula
además a la pederastria,
al abuso
també de la violència
en centros infantils,
no?
Sí, sí.
De chavales huèrfanos
o que han tenido...
Sí, sí.
Bàsicament és una pel·lícula
que centra molt en...
És una mena
road movie,
per dir-ho així,
d'un segrest
d'una parella
de pares,
no?
Diguéssim,
d'uns 50,
60,
i el segrest
en dues persones
al voltant dels 30,
30 i alguna cosa,
i llavors és com
es va desgranant
a partir de diàlegs,
pràcticament tot,
per això el tema del guió,
no?
El premi,
llavors és els quatre personatges
com van interactuant
i com van desgranant
tot aquest suquet,
no?
i ja us dic
que t'agafa.
És molt potent.
És molt potent,
no només la direcció
sinó els enquadres,
penseu que hi ha molt
de moment de cotxe,
de parades i tot,
però és que està tot
molt ben construït
i sobretot és això,
et manté la tensió,
hòstia,
jo feia temps
que no estava
amb aquella tensió
de thriller,
no?
Però ahí estoy,
o sea,
me parece que ella
sí que hace un papel
muy interesante,
pero si alguien destaca,
no?
En la interpretación
es este Daniel Gillis
como Mandrake,
que es,
d'alguna manera,
no?
Hay un tándem
de tarados,
pero en el fondo
uno de ellos
es el que lleva
la voz cantante
i además aprovecha
también para
hacer una pequeña
reflexión racial,
lo entenderéis
si veis la película
i hòstia,
sí,
al final hay muchas
muy buenas intenciones
en este thriller
psicológico
aparente
porque intenta
reflexionar,
como decíamos,
sobre el abuso
del poder
en ciertas escuelas
o,
o,
sí,
o centros de reclusión
y también
con el tema racial
y evidentemente
tiene sentido
que eso lo hagan
en Nueva Zelanda.
Es una ópera prima,
si no me equivoco,
de un tal James Ashcroft
y es una película
neozelandesa
que eso ya de por sí
ya tiene...
de fet sortirán
unes quantes
óperas primes
y esta,
yo de veridad
que como ópera prima
nos sembra espectacular
y a más es crua,
crua,
a l'inici
es muy cruel.
A mí me sobran
algunos,
bueno,
no facis
si veis la película,
no,
algunos,
no,
pero a mí me sobran
algunas revistaciones
del pasado
que buscan contrastar
con el look.
El tema flashbacks
potser hay momentos
que dic
que el guió
está tan ben parido
que no te cal.
que no te cal.
Se nota
la típica inseguridad
de director inicial
que dice
hóstia,
vamos a dejarlo
explicadito,
pero no se da cuenta
de que ya tiene un material
tan potente
que lo único que hace
cuando mete esos flashbacks
es cagarla un pelín.
Es una peli
de nota muy alta
que para mí
baja un poco
con esos flashbacks.
Mira,
i parlant de baixar nota
y de cagarla un pelín,
vamos a cagarla
un pelón.
Un pelón,
un mogollón.
Un mogollón.
Vale,
jo crec que ya has llegit
el guió.
Me voy.
Vale,
anirem saltejant
a lo que es el palmarés,
pero es que hi ha
millor fotografía
que se l'ha endut
The Medium.
The Medium
es una película
que aquesta sí
que sé segur
que va passar per Sitges
perquè és una de les
que es venia molt bé.
És una película
que la van vendre
com la pel·lícula
terror de l'any
sinó de la dècada.
La pel·lícula
més terrorífica,
la pel·lícula
més anada,
olla,
i jo pensava
uau,
fals documental sobre,
a més una pel·lícula
d'on era,
d'Indonés?
Tailandesa.
Tailandesa.
Insultante.
Una pel·lícula
fals documental
en el que se'n diu
el metraje encontrado
fan footage
sobre
rituals,
sobre
exorcismes,
sobre possessiós,
sobre tot això,
i la van dir,
clar,
espectacular.
Jo no t'escarto
que tinc una foto
interessant,
però és que
és una proposta
que,
la veritat,
potser,
és del pitjor
que he vist a Molins.
Del pitjor que he vist
a l'any.
En lugar de dudas,
este año.
Yo, mira,
yo respeto mucho el cine
e incluso cuando está fallando
pienso
no, no,
no te duermas,
tío,
porque igual ahora
está la clave
en la siguiente secuencia
o en el final
es una pel·li que no.
I va cap a vall.
I va cap a vall.
Empieza medianamente bien.
Sí.
perquè el plantejament
és interessant,
però a partir d'aquí,
o sigui,
el plantejament
és que li estan fent
una mena de vídeo documental
a la dona.
A una gurú.
Exacte,
a una gurú.
Una mena xaman,
no,
que està,
i llavors t'explica
les seves vivències
de com va aquesta mena de déu
li va entrar a dins
i ella és una mena
portadora de la paraula
d'aquest déu,
bueno,
és com un...
Sí,
perquè al final
són imàgenes santes,
també,
en aquesta cultura asiàtica.
I està molt currat,
això,
o sigui,
tu a l'inici
te'l creus perfectament,
però a mesura
que va avançant,
l'esperpento
se dispara,
apareix paraules malactivity
per moments,
apareixen mil referents,
però no referents,
referents mal fets.
I a més,
els últims potser
20-30 minuts,
perquè la peli no és curta,
els últims 20-30 minuts
és un espectacle circense
de gent de bailando
a càmera pràcticament
de possessió.
Maquillado de zombis.
Però en el fondo
és una peli
que si te la venden
como comedia
funciona mucho mejor.
És a dir,
si a mi me preparas
per decirme
te voy a cambiar,
és a dir,
tú estás esperando
algo que vaya más,
más fuerte,
más intenso
y que explique un poco
algunos de los hechos
tan confusos
que estamos viendo
a nivel argumental
y lo que nos encontramos
es que va hacia ese delirio
esperpéntico
que tú mencionas
que la única opción
que tienes como espectador
es o sobarte
o descomandarte.
Va a ser molt bestia.
¿Dónde está Paul aquí
también la cagada
y por qué la han vendido
tan bien?
Porque está detrás
Nahon-jin.
Nahon-jin
es un director coreano
que es el puto amo,
que tiene The Yellow Sea,
The Chaser...
A Chaser sí.
Y The Willing.
Y The Willing
era su tercera película.
Es un tío de pocas películas
pero cada una
o no obra maestra.
The Willing
es una película
que tocaba
con ese imaginario
y con toda esa cultura
enfrentada a los espíritus
tan propia de Asia
pero en este caso
en Corea
y se le nota
que es un tío
que tiene un amor
y una fijación
por este tema.
Entonces,
seguramente
en el argumento inicial
de The Medium
vio algo interesante
y ha producido la peli
y eso le ha dado
un nombre internacional.
Porque aunque no te suene
Nahon-jin
en el campo del cine asiático
es como top ten.
¿no?
Entonces, The Medium
tiene ese peso
en el fondo
y ese equivoco.
Pues ya os digo
que, bueno,
potser sí que fotografía
yo creo que hayan
otras fotografías mejores
pero que estigui
un palmarés oficial de Medium
em sembla bastante...
Porque lo que hace bien es
a nivel fotografía
es integrar
las imágenes documentales
con la parte de esa ficción.
Sí, pero eso es la primera parte.
Eso es la primera parte
que estoy d'acord
pero un metrach encontrado
y aquí ya me pongo
purista del género
de metrach encontrado
es un género
que costa molt de fer
B.
No costa molt de fer
porque es súper barat
y súper fàcil
pero costa de fer B
¿per qué?
Porque la cámara
la porta algú
y si aquest algú
veu possessión
i veu monstruos
que li vienen cap a ell
l'últim que farà
és quedar-se gravant.
No me digas.
Llavors,
a The Medium
és que hay plano contra plano
i això
és impensable, tio.
És simplement això
i a més la peli
és un nyap.
Llavors,
passem a la següent
perquè si no
nos vamos de tiempo.
Secció,
això,
secció oficial
una secció paralela
que es Being Different
que també té premis.
Masking
Fresh Hole
no sé com es pronuncia això.
Horror.
Però és una pel·lícula
rara de cojones
perquè per això es diu
la secció Being Different
rara de cojones
amb el qual el director
sense conèixer-me
em vaig anar a fer
gintònics la primera nit
i ens vam estar parlant
tota la nit
i al final em diu
no, no,
si és que jo presento
aquí una pel·li
un tio austríac.
No, m'estrany
que hi ha
esa comunidad
i no, no, no, no.
Cervetites
i tònics.
Sí, sí, sí,
la copes
i és una pel·lícula
molt rara,
és una pel·lícula
pràcticament gravada
amb point of view,
no,
amb primera persona,
no primera persona
sinó
són imatges
tu sempre estàs
escoltant el protagonista
que és ell mateix
a més, el director
però no el veus mai
la cara,
no l'hi veus mai
perquè sempre està
com tocant coses
està com al seu sota
està tocatejant
està fent...
Llavors és
la sinopsi vindria a ser
que aquest tio
des de molt petit
però sota
s'accentuat
sent més adult
té un so
té un so constant
en el seu cap
com un...
com un rotllo...
Què te pasa
quan salís d'una disco,
no?
Exacte.
O quan salíem
a una disco.
Llavors ell comença
a investigar
perquè no li troben remei
i comença
a investigar i comença
i és tota la peli
és un deliri
és allò que se'n diu
un tour de force
o sigui
és una pel·lícula
que o l'aguantes
o te vas
perquè és tot...
no, no, no
però no és tan frenètica
sinó és diàleg
és diàleg
és diàleg intern
amb ell
sí, perquè llavors
comença a investigar
i comença a veure
que hi ha objectes
que si estan dins l'habitació
fan més o menys soroll
modulen el so
llavors intenta combinar objectes
combina de tot
però tot això
òbviament
amb tintes de gènere
que no diré
perquè
l'olla aquesta pel·li
podria ser la continuació
de...
de tres
no, no, no
de...
coño, tio
la de Metal Sound
Sound of Metal
hòstia, pues mira
podria ser
podria ser la continuació
en vez de aceptarlo
el tio s'estresa
el tio escolta
però sempre escolta
amb aquest
white noise
diguéssim
aquest so
estàtic
de fons
i com el va treballant
i com el va treballant
un white noise
li ajudava a dormir
a mi hijo
pues mira
que es posa aquesta pel·li
pel·lícula austríaca
no?
sí, sí, sí
este tio
déu-n'hi-do
i el director
és un person
increïble
no, no, no
i ors ja
anem a una
de les últimes
que comentarem
que és
Under Gods
que és també
una entrevista
que vam fer
al director
Chino Moya
que és un director
que a més
òpera prima
però és que a més
és un tio
que ve principalment
del videoclip
i de l'esport publicitari
un tio
que ha fincat a Madrid
treballa en agències
de publicitat
i es nota molt
que ve de la videoclip
i dels espots
perquè
pareix una pel·li
que jo de veritat
em vaig quedar bastant embobat
és una pel·lícula
d'aquestes
tipomatriosca
de nines russes
saps?
és a dir
comença amb una història
post-apocalíptica
del qual dos personatges
estan parlant entre ells
un li explica una història
i aquesta història
es representa
aquesta història
hi ha altra gent
que s'expliquen històries
i vas entrant
vas entrant
la multiplicitat visual
llavors és una cosa
molt de literatura
d'entrar en històries
però és que cada història
té un sentit
és a dir
cada història
hi ha com una mena
de personatge externo
una mena d'intrus
a una família
a un grup d'amics
o alguna cosa
que et desestabilitza tot
és una pel·lícula
a vegades en terror
a vegades sobretot
en comèdia negra
juga molt
a l'esperpento
juga molt
a lo
a lo raro
juga molt
a lo videoclip
no?
d'aquesta estètica
l'art és molt xulo
d'aquesta pel·lícula
aquesta es va endur
a millor guió
però es podria haver endut
molts més premis
perquè realment
és una pel·lícula
d'aquestes
que costa veure
propostes bastant diferents
i aquesta ho és
i quan el vam entrevistar
ens va explicar
sobretot
i acaba guanyant
millor guió
li vam preguntar
no, hòstia
i aquest guió
doncs surt
i ens va contestar
que crec que això
ve de bastant lluny
des del dia
que empecé a escribir
el guió
hasta el dia
que nos confirmaron
que nos daban
el dinero
pasaron tres años
tres años
que incluyó
la escritura
del guió
que fue bastante larga
conocer a una productora
que se metiese en esto
y empezar
a desarrollar
el guió
juntos
y preparar
y bueno
y empezar
a afinar
un poco
el pitch
de la película
tres años
tres años
y después
si escoltar
l'entrevista
sencera
a youtube
explica también
el tema
de las subvenciones
aquest tio
a part que
té la tira
de premis
de allo
Lions
de Cannes
de spots
publicitaris
el tio
un guió
super ben parit
els actors
estan on point
estan super
en lloc
una pel·lícula
de parlar anglesa
coproduïda
en cinc països
crec que eren
del qual
Espanya
ni subvenciones
no va rebre res
però a la que
va marxar fora
li van començar
a ploure
diners
per tot arreu
de hecho es un tio
que veo
que la producción
d'Andergoats
no solo
el título
es inglés
sino que es
que la producción
es inglesa
es del Regno Unido
sí sí sí
o sigui
el Regno Unit
perquè de fet
té el fons
allò de BFI
saps
lo único que tiene
este tio
al menos
en Film Affinity
a nivel
producción española
es un viaje
al mar muerto
que entiendo
que es un documental
sí
però aquesta
és la primera pel·li
això sí que
ens ho va assegurar
que era la primera
i ja et dic
que es nota
que a més
em va explicar
que no té formació
com a tal de cinema
sinó que el tio
fent callo
de videoclips
i d'anar rodant
anar rodant
el tio
i veus la pel·lícula
us recomano
que si la veieu
la dejan muy bien
de hecho los críticos
la ponen muy arriba
és una passada
jo vaig quedar-me
todo loco
ha pasado por Molins
ahora
pero ya venía
del British Independent Film Awards
donde estaba nominado
con mejor diseño
de producción
es una passada
y ya se ve
que es un tio curtido
en el campo visual
que ha sabido trasladarlo
al cine
i aquí sí que no
no le teme el pulso
allò que deies
de hòstia
com a primera pel·li
que potser t'allargui
no no
és una pel·li
que està molt ben medida
i quan t'estàs gairebé
avorrint d'una història
òbviament et salta la següent
i les interrelaciona
que això també és molt interessant
perquè cada una
és gairebé una època
o sigui comencem
amb una mena de món
post-apocalíptic
i anem entrant
a altres èpoques
o sigui és una cosa
és una xulada
llavors
així com a menció especial
The Sadness
és una pel·lícula
loquíssima
gore
a més no poder
és diàntica
hi havia una xulada d'Àsia
superloca
però molt molt boja
i després també
si parlem de curs
va guanyar un curt metratge
que és
Sweet Mary
Where Did You Go
un curt
que jo crec que tots els que estàvem
allà veient
ho vam dir
que cojones
o sigui quan va passar aquest curt
era una espècie
entre
midsòmer
en quant a
representació artística
però era una anada d'olla
no sé si era russa
però
no sé si era russa
o australiana
o si ara no me'n recordo
però era una anada d'olla
d'aquestes
de dir
què acabo de veure
a més pràcticament
sense diàleg
que representant
dues èpoques diferents
una mena de maledicció
amb representació
quasi divina
és que l'heu de veure
o sigui
si el veieu
si el trobeu
Miquel
Catrotzli
rus
el Sweet Mary
Where Did You Go
doncs hòstia
aquests russos
que fan a vegades
anades d'olla
llavors
el terror molins
ja amb això ja acabaríem
hi ha una presència espanyola
de llargs
bastant important
una
comencem per la
molt dolenta
o sigui
jo us dic en sèrio
jo feia temps
que no posava una nota tan baixa
a Film Infinity
però és que a part
feia temps
que jo que anava
anava amb la B
anava amb l'Edgar
l'Edgar va marxar al cine
l'Edgar va arribar al punt
de dir
és que ya no hace ni gracia
o sigui
ya me voy
que és
y todos arderan
y todos arderan
us ho dic de veritat
a mi em sap greu
terremolitzis
però
jo per mi
és de les pitjors
pel·lícules que he vist
o sigui
perquè m'entengueu
s'assembla molt
a 30 monedes
de la iglesia
aquella sèrie
que vam comentar
i tal
agafeu 30 monedes
que és el mateix
en un pueblo
de Cuenca
jo que sé
pues es com que
leonés
por cierto
pueblo leonés
ah leonés
bueno
pues que
és com si
allà
s'hagués de gestar
una mena d'apocalipsis
perquè hi ha
una arribada
d'una nena
barra enana
i
bueno
i terribles conseqüències
és que
no vull dir res
perquè és que
ni la mireu
perquè és una pel·lícula
que és
agafes el 30 monedes
agafes el pitjor dels capítols
i li fas pel·li
val
llavors
és esperpento
no lo següent
estem parlant
que també
a més repite
com a 30 monedes
Macarena Gómez
que Macarena Gómez
aquí
la única direcció
d'actors
que li han donat
és
tu tira
tu rompes
haciéndote Macarena Gómez
a veure
ella lo hace bien
és una actriz
que me suele gustar mucho
però sí que es cierto
és que surt
bastanta gent
rotllo famoseta
i de veritat
que és un esperpento
és que
no salva res
de fet
comença molt bé
a l'inici
és molt potent
però
després es va torçant
i torçant
i els diàlegs són de broma
els diàlegs són de
que no l'havia
l'ha matat
ja ho sé que l'ha matat
saps aquest rotllo
aquests diàlegs
és que
bueno
jo no l'he visto
mira aquesta seria una bona
per tant d'ent
per cine malament
no l'he matat
de medium
que no nos falte
que no l'he matat
el tema
pero
yo es una película
que no he visto
y estando en el festival
de Sitges
donde también apareció
y todos arderán
salieron
bueno
y ya lo comentó
el otro día
Carlas
el número de películas
españolas que realmente
estaban saliendo
y que al menos
el Sitges
les estaba dando salida
y alguien
bueno
podríamos decirlo
tu amigo Diego
nos dijo
hostia
la que si tenéis que ver
tío
es una película española
y a él
Carlas lo invita mucho mejor
pero
y nos dijo
que película española
era la que le había impresionado
y todos arderán
entonces yo
no es un género
en el que pueda entrar
mirando el film Affinity
no veo que tenga
grandes puntuaciones
y el tío
el director
David Hebrero
venía de una producción
anterior americana
que tampoco es que haya
dado
que se llama Dulcinea
que tampoco había aplausos
yo no consumiría
más megabytes
de YouTube
parlant d'això
o sea sinceramente
es una película
que surts emprenyat
¿sí?
sí
a més al final
es de traca
pero bueno
y nos movemos a la última
que esta es la última
entrevista que vamos a hacer
que es
el Senyos de La Passajera
o sea
el Raúl Cerezo
y el Fernando
González Gómez
si no recuerdo mal
y es una de estas películas
que también
es verdad
va a pasar por Sitges
pero es una película
de estas
de la España
a cañir
amb tocs de género
pero es una cosa
que es veu que
a ellos
han molestat
molestat
que veuen
que la gente
fa algunos spoilers
cosa que no farem aquí
es
o sea
rotllo internet
y eso
es una película
una road movie
de
BlaBlaCars
¿vale?
la historia
la historia
es bastante
rocambulesca
pero mejor
que lo expliquen
ellos mismos
de dónde
va a salir
esta idea
pues esto viene
de un BlaBlaCars
que iba yo camino
de Sitges
iba conduciendo
con mi socio
de León
de Aislai Spichers
y se montó una señora
de 91 años
bueno pues
tuvimos unos kilómetros
muy amenos
y divertidos con ella
una persona
que era encantadora
y dejó de serlo
en un kilómetro
donde se montó
otro pasajero
en el BlaBlaCars
que era un hombre
de raza negra
y la mujer
era una persona
muy racista
y de repente
empezó poco a poco
y kilómetro a kilómetro
a convertirse
en un monstruo
muy muy complicado
soltaba pullas
soltaba frases
entre dientes
sin dientes
nosotros
pues le comentábamos
pero que dice señora
ya seguía y seguía
estaba ya poseída
por
por su idioma racista
hubo un punto
con mi socio
donde
con el León
donde dijimos
oye
porque no paramos
en una gasolinera
nos bajamos como a tomar algo
montamos los tres
y la dejamos ahí
y cuando ya estaba
todo muy urdido
nos miramos
y dijimos
estas situaciones
no se viven
porque no la dejamos
en el coche
y a ver qué pasa
como decían
en el final
de la cosa
entonces
como que dijimos
venga
vamos a observar
vamos a hablar
y oye
y si aquí hay una película
imagínate
un Blalacar
donde todo se empieza
a torcer
donde tal
no sé qué
además
que nunca se habían hecho
pelis de Blalacar
y menos de género
y nada
y de ahí salió
la película
yo a estos tíos
los escuché
precisamente
yendo a Sitges
durante el festival
porque estaban haciendo una entrevista
porque también pasaron por Sitges
evidentemente
y me acuerdo que
me interesó
la película en cuestión
pues bueno
toca un género
que ya sabes
que no me mata
pero les escuché
precisamente
comentar lo que acaban
de comentar aquí
y me pareció
superinteresante
Sí, sí, sí
van venir a presentar
la película
allà
el Terror Molins
que és
que jo no havia escoltat
res d'aquesta pel·lícula
sí que havia vist el tràiler
però feia temps
i realment
és una pel·lícula
efectiva
és a dir
per la gent
que li molen
aquest tipus de pel·li
que és una pel·li
d'aquestes
allòs
sin pretensiones
¿Son pasodobles
en la pel·li o no?
tota l'estona
que gran
tota l'estona
són pasodobles
perquè l'únic
spoiler que diré
és a la furgoneta
on condueix
i el conductor
como el conductor
és el que pone la música
pues el caset
no es pot sortir
llavors el caset
l'únic que està posat
de caset
és un caset
de pasodobles
llavors
sí, sí
tota la pel·lícula
imagineu
tot això
pues con género
només diré que
de fet la venen així
és un rotllo
sense inspirança
en cine carpenter
i es nota bastant
Raúl Cerezo
i Fernando González Gómez
estos dos tios
que ja estan haciendo
o
viejos
o pronto de estrenar
la següent pel·lícula
viejos
sí, sí
ho van comentar
que estan
de fet
mentre estaven fent
l'entrevista
els van arribar
els efectes
visuals fets
o sigui
que estan allà
allà
llavors
com a curiositat
la passajera
que és esta España
canyí
con pasodobles
i a més en gènere
casualment
però sense ser buscat
el Terrorn Molins
ha projectat
a més dos curs
fora de competició
justament
allò que fan
d'un curt
i després una pel·li
és a dir
de taloner el curt
que era
OPER
i Última Vantador
dos curtmetratges
sobre
o Toreros
o sobre
l'Espanya Canyí
com pasodobles
òbviament
llavors va ser molt curiós
veure aquestes tres produccions
en tres dies diferents
com pasodobles
incluïda
i res
el que comentem
podeu trobar
totes aquestes quatre entrevistes
que hem fet
al nostre YouTube
i per molts anys més
de Molins
esperem
per l'ancial
sobretot
per a esa
bueno no sé
m'has dicho
42
programes
que cumplirán
42 edicions
que cumplirán
cuando hayan
hecho 50 años
de aniversario
exacto
Así es
seguramente lo recordarás
eh Paul
con esta preciosa voz
de
Amaral
cantante
no no
Emet Maluti
Empezamos esta sección
de cine de nuevo
más cine
más cine
nos va a salir por las orejas
el cine hoy
Empanada cultural
se acaba de decir
más cine
yo creo
Empanada cinematográfica
si no
y esta canción
que nos acompaña
es la canción
titulada
Home
Dream
que quizá ya os suene
tú aquí has hablado
de Amaral
porque se te acaba
de ir la olla
estás muy concentrado
con Molins aún
pero es que esta canción
ya ha sonado
en el programa
Uriol no lo sabe
porque estamos hablando
de hace dos años
tenemos historia ya
eh tío
podemos hablar del 2019
de anécdotas del 2019
e incluso
anécdotas anteriores
pero no
yo me centro
en esta canción
que sonó
y que si sonó
fue precisamente
porque teníamos
una película
¿de animación?
sí
¿vas bien?
¿vas bien?
vale
y un animal ¿no?
no
¿ah no?
no
eran las golondrinas
sí
vale
pero las golondrinas
no le llaman yo
las golondrinas de Kabul
les llegó un tel de Kabul
es porque es una película francesa
aunque tenga esta
esta banda sonora
de hecho de una cantante tunecina
nos hablaba de Kabul
de Afganistán
es una película súper recomendable
no sé si lo recordáis
¿no?
como nos planteaba una historia de amor
en el año 1998
a través de la animación en acuarela
en un Kabul destrozado
y ocupado por los talibanes
¿no?
en el 98
como veremos
no es que haya evolucionado
mucho más
porque la película
que hoy os traigo
que como decía en la agenda
es un documental
¿no?
es un documental
que se llama
My Childhood
My Country
¿no?
mi infancia
mi país
20 años sin Afganistán
y como dice el título
evidentemente
nos va a cubrir
20 años de Afganistán
por eso volvemos a Kabul
y no solo a Kabul
a otras ciudades
de ese entorno
y hostia
impactante ¿no?
evidentemente cambiamos registro
no tiene este tono lírico
que tenía Les Gironders de Kabul
pero sí
ese tono
trágico
al final ¿no?
aunque la película
no lo pretende
no es que la cámara
esté imprimiendo continuamente
el drama
porque el drama ya está ahí
y el drama se supone
que no debía estar
mira
vamos a ser un poquito
más claros
la película empieza
justo después
del bombardeo
que hicieron
los taraos
de los talibanes
en una zona noroeste
de Kabul
que lo hicieron
para cargarse
los budas de Bamiyan
no sé si te suena
cuando veamos el trailer
saldrán las imágenes
y bueno
lo entenderemos todos
mucho mejor
pero estamos hablando
de unas obras
arquitectónicas
se podría decir
de hace más de 1500 años
es decir
unos budas
tallados en la piedra
de un tamaño
vamos
mayúsculo
que claro
cuando llegó
la ocupación talibán
y cuando estaban
un poquitito calientes
los señores
decidieron cargárselos
porque al final
toda escultura
y toda abria de arte
que presente
un individuo
o una persona
al final
si no es
dentro de un carácter religioso
está provocando
según ellos
la idolatración
entonces no
no no
aquí no se puede idolatrar
a dos budas
de hace más de 1500 años
en piedra
entonces ¿qué hicieron?
pues los reventaron
los reventaron
pero los reventaron
masivamente
con bombardeos
hasta con disparos
es decir
fueron allí a muerte
con todo
a destrozar todo aquello
y es curioso
porque después de eso
a dos meses
eso pasó a principio del año
del 2001
a los meses
el 11 de septiembre
esencialmente
los bombardeos
de las torres gemelas
ah vale
bueno lo que venimos a decir
es que estos tíos
bombardean aquí y allí
o sea que no tienen
no tienen complejos
la película empieza
tras eso
tras la ocupación
que hizo
Estados Unidos
de Afganistán
seguramente ¿no?
recibiendo la
la propuesta de guerra
que creo que quedó clara ¿no?
la propuesta de guerra
por Afganistán
entonces estos señores
los Estados Unidos
decidieron ubicarse
en Afganistán
nada para que en cuatro días
arreglar aquí el conflicto
matar a Miladen
y salvar ese país
salvar ese país
que tiene
que tiene mucho
producto mineral también
y es interesante ¿no?
estar ahí
casualmente
casualmente exacto
pero
pero la película
hace este seguimiento
de la historia
es muy interesante ¿no?
esto lo aprendimos todos
en guión
si tú quieres hablar del mundo
o de un entorno
en concreto
habla de un individuo
porque ese individuo
muchas veces puede ser ejemplar
y te puede permitir ¿no?
es como lo que estoy haciendo yo ahora
con el festival asiático
hablar de una película
para intentar entender el festival
hablar en este caso
de una persona
de un afganista
de una persona de Afganistán
para hablar de esa realidad
y el tío
el director en este caso
que es un crack
del documental
que se llama
Bill Kravsky
después hablaremos
si hay un poquito de tiempo
sobre su obra
no Bill Cosby ¿eh?
no no
Bill
Phil
perdona
Kravsky
Phil Kravsky
es un tío
que lleva grabando documentales
vamos
hace más de 30 años
y que en este caso
él tenía pensado
grabar
precisamente
tras la ocupación
de Estados Unidos
en Afganistán
un poco el testimonio
de la situación del país
a través de un
lo dice en inglés
¿no?
mail
él buscaba
un
un
un macho ¿no?
sino un hombre
de Afganistán
que pudiera retransmitir
un poco lo que estaba sucediendo
y él en una entrevista
le escuché como decía
me encontré gente
que tenía grandes cosas
que contar
grandes anécdotas
muchas trágicas
porque estaban acabados
estaban agotados
es decir
no había acción en eso
tú no puedes empezar un documental
si todo va a ser una narración
en retrospectiva
a la vez que hay una narración
en retrospectiva
queremos saber
qué está sucediendo
en este posible nuevo Afganistán
entonces él lo que hace
al final es descartar
a todos los adultos
y se centra en un niño
un niño que en esa época
tiene 7-8 añitos
se llama Mir
Mir Hussein
y es un niño
que precisamente
por culpa de la guerra
está viviendo
con su familia
en la zona
donde estaban
los budas de Bamillán
está viviendo en Bamillán
porque a través de los bombardeos
acabaron provocando
cantidad de cuevas
de hecho ya había muchas cuevas
en la época
pero con los bombardeos
aún quedaron más rincones
por ocupar
y esta gente que salía
como refugiados
de sus propias ciudades
acabaron viviendo allí
entonces el documental
empieza con este niño
que juega
que en el fondo juega
o sea
que tú estás en un entorno
de guerra y de pobreza
porque al final
estas familias
han abandonado su hogar
para vivir en medio de cuevas
donde ni siquiera ya queda
el arte del pasado
porque se lo han cargado
pero en cambio
el niño juega
el niño está ahí aún
con esa realidad de niño
de 7 añitos
que entiendo que también
interactuando con la propia cámara
y con ese equipo cinematográfico
que nunca vemos
pero que se hace evidente
que está presente
es un niño feliz
y esto es algo
que me impactó muchísimo
claro
porque tú estás dient
una historia
destructiva y triste
la cançó de Fons
tampoco es que sea
la alegría de la huerta
pero me estás dient
que en la banda cámara
hay un nen feliz
y también es un contrast
al principio de la peli
entonces es muy interesante
ir viendo como
a lo largo de estos 20 años
hay un seguimiento del niño
el niño se vuelve chico
el chico se vuelve adulto
estamos ante una suerte
de boyhood
¿vale?
para que nos entendamos
pero no un boyhood
que en el fondo
boyhood trasladaba
la realidad a la ficción
aquí no
aquí es directamente
un documental
pero sí que es cierto
que la posibilidad
de ver un crecimiento real
en pantalla
de ver una evolución
y esa evolución
nos sirva en paralelo
de entender un país
porque veremos
como ese niño
pues después tiene
unas intenciones profesionales
que se puedan ver truncadas
por la falta de escuela
¿por qué no va a la escuela?
porque tiene que ayudar
a la familia
de hecho lo que vemos
ya al principio de la película
es un niño que tiene
dos padres
que parecen dos ancianos
y ni mucho menos
podemos aspirar
a saber la edad
pero nos queda bastante claro
que esos padres
no son tan ancianos
simplemente la vida
los ha desgastado
a un nivel increíble
y lo veremos en él
porque en 20 años
es decir pasa de los 7
a los 27
ya no vemos un chaval
de 27 años
vemos un tío
con dos niños
casado
y totalmente asentado
propio de la cultura
y del país en el que vive
pero también del desgaste
porque es un chaval
que al final
no consigue ir a la escuela
no consigue ser
un presidente
como él quería
él quería ser un político
un poderoso
al final
tenía una imagen
de futuro
y de hecho
es muy interesante
porque incluso
en muchos momentos
habla bien de Estados Unidos
cuando es un niño
dice que le gustan
los americanos
todo el pueblo
y eso es lo que te deja
entender el documental
creía que con la llegada
de los americanos
todo iba a solucionar
y hostia
al final
esto lo dejo
para después del tráiler
al final
lo único que encontraron
es esta salida
cutre
y cobarde
y dejarlos
es un cambio de buchilla
sí exacto
totalmente
de hecho
que os parece
si escuchamos el tráiler
veremos esas imágenes
que os comentaba
de la explosión
de los budas de Mamiyan
y los que entendáis farsi
pues de puta madre
porque vais a enterar de todo
pero no os preocupéis
que hay muchas líneas
en inglés también
el taliban
es ahora
fuera de negocio
nos vamos a honor
esos compromisos
de reestructurar
afganistán
afganistán
afganistán
tiene la segunda
presidencial
elección
desde la invasión
en 2001
american troops
training afgan
soldiers
ambushed
by the taliban
32 civilians
died
as the
US military
said
it had
conducted
air raids
sampai
a
d
Sandra
руб
el
el
arm
son
afirmás
están
llaman
los
mestre
el
el
muerto
La peli, en el fondo, bueno,
ahora pasamos a escuchar a Asa Benet,
que es quien realmente es el compositor
que firma la banda sonora de la película,
que no es que sea muy musical, pero ahí está.
Ya lo habéis visto en el trailer,
o si no lo habéis escuchado,
que realmente hay muchas líneas de diálogo diferentes
que no son solo en Farsi,
sino que la película también tira
de testimonios de políticos de la época
y de declaraciones algunas más aceptables que otras.
Y de hecho, si os dais cuenta,
aunque el trailer también empieza con esa gran explosión,
que es en el fondo el punto de partida de la obra,
veremos cómo después esta familia
puede acabar dejando las cuevas,
se empieza a buscar la vida,
y de hecho es muy interesante cuando el modelo,
es decir, Mir, Mir Hussein,
ese niño que ya no es niño,
ese adolescente que ya ha dejado las minas
porque está cansado de ese entorno rural
y al final busca con su familia,
su mujer y sus dos hijos,
ir a Kabul a buscarse un poco la vida
y ve que lo único que hay es pobreza en Kabul,
por mucho que esté Estados Unidos,
intentando evitar que los talibanes
se sigan inmolando
y sigan provocando grandes explosiones,
porque precisamente lo que hemos visto en el trailer
y realmente como empieza la película
es con un tiro de cámara subjetivo
de alguien que va en bicicleta
y que está yendo hacia un bombardeo.
Acaban de matar a ciertas personas en un bombardeo,
donde de hecho han muerto muchos civiles,
como siempre suele pasar,
pero ¿quién está llegando a ese punto?
Los periodistas,
que quieren volver a cubrirlo.
Y nos enteramos de un segundo bombardeo.
Esto es muy típico de toda la historia.
Aquí pasó en el año 38
que en la plaza San Felip Neri
lo que hacían era tirar una bomba
a los italianos en la guerra civil
y cuando la peña se ocultaba en los bunkers
y acababan volviendo a salir en plan
ya se ha acabado,
¡boom!
Volvían a bombardear.
Esa era la manera eficiente
de que tus bombas al final
acabaran dando con bajas.
Esto es lo que intentan hacer allí
para cargarse a quién.
A los periodistas.
Los talibanes meten esas bombas
para cargarse a los periodistas.
Y es así como empieza realmente la película.
Es decir,
argumentalmente hablando,
tú piensas que en ese punto de partida
te deja con la intriga de
¿habrá muerto?
Evidentemente que no,
no es ningún spoiler,
ya está planteado así.
Pero es interesante ver eso
porque ¿quién iba
hacia esos bombardeos?
El protagonista,
Mirjou Sahin,
que ya es un periodista.
Es muy interesante ver la evolución
que hace.
Y esto se cuenta continuamente.
Es decir,
no es un gran spoiler
porque al final lo que interesa
no es ver
si argumentalmente
el niño acaba siendo presidente o no,
es evidente,
sino es ver el devenir
de las cuestiones.
Es decir,
como alguien que ha estado siempre
delante de la cámara
se ha estado familiarizando con ella,
ha aprendido también a ver el mundo,
eso conecta un poco
con lo que hablábamos al principio,
¿no?
Esa singularidad
muchas veces está en el mundo
a retratar,
pero a veces también está en la mirada,
¿no?
En esa persona que mira por el visor.
Es esa persona
a la que le puede dar
una dimensión diferente.
Y alguien que ha vivido la guerra
y que ha estado oculto en cuevas
como niño jugando
y hostia,
y que ha sido un protagonista
de una obra documental,
creo que tiene mucho también
que viene a contar después
detrás de la cámara,
¿no?
Y eso es lo que consigue,
como en Kabul
no acaba encontrando curro,
acaba trabajando como cámara.
Hostia.
Y claro,
los cámaras de Kabul,
pues sí,
algunos retransmiten
partidos de fútbol y tal,
porque el fútbol ahí
la seguimos petando,
pero también está
el tema político,
¿no?
Y entonces,
a fin de cuentas,
ver esta película
desde el confort de tu casa
es muy fácil,
pero en todo momento
no hay que olvidar
que todos aquellos
que están en la producción
de esta peli
como el propio modelo
están en un entorno de guerra
y que en cualquier momento
algo les podría suceder,
¿no?
Es sorprendente
que de alguna manera
la familia se mantenga
en el tiempo
en estos 20 años,
pero ya te digo,
es un subidón total
cuando empiezas a ver
el documental
a través de los ojos de él
porque muchas
de las imágenes
que se utilizan
son grabaciones suyas.
También te digo una cosa,
Miran,
ahora aquí la durada,
90 minutos,
hora y mitja,
es breu.
Hostia,
comprimirlo todo,
¿no?
En 90 minutos,
no sé cómo va de ritme
o cómo va de contingut.
Te voy a contar dos cosas.
Sí.
El proyecto inicial
de este director
que se ha notado
que me cuesta pronunciar,
Phil Grabsky,
Phil Grabsky,
este hombre ya,
como os decía,
trabaja para la BBC
hace mil años
y tiene de hecho
su propia productora,
es un tío que,
Seven Earth Productions,
es un tío que está detrás
de obras como guionista,
productor y director
desde In Search of Beethoven,
Escape from Luanda
y mucha obra también
últimamente
de carácter pictórico,
exacto,
de artistas.
O sea,
estoy ballando que ha fet
Cezanne,
ha fet Monet,
ha fet Da Vinci...
Y tiene un número
infinito de documentales,
pero es que realmente
este tío
ya fue a grabar
una película
que triunfó muchísimo
que es
The Boy Who Plays
on the Budas of Amillán,
el niño
que juega
en los Budas de Amillán.
Y es una película
del 2007
que ganó un premio,
el primer premio
de tiempo de historia
porque en el fondo
ya era una obra hecha.
Después vuelve
y en el 2011
se da cuenta
de que, hostia,
un año
que ha estado grabando
Amillán
no es suficiente,
hay una relación
que se ha establecido
en presencia
y después en la distancia
ya no se puede mantener
y de alguna manera
Phil necesita
volver a ser niño,
necesita volver a ver
Afganistán
a través de los ojos del niño
y sobre todo
saber qué ha pasado con Amillán.
Entonces vuelve
y graba una segunda película
que se llama
The Boy Meir,
2011.
O sea,
afecta una saga.
Sería la continuación.
Afecta una saga.
Claro,
pero realmente ahora
en esta última película
recupera muchas
de las imágenes del pasado
y le da un equilibrio
a todo el devenir.
No se centra solo
en la imagen del niño
sino que se centra
en toda su vida.
Y en este caso
ya no solo lo ha hecho
Phil Grabsky
sino que ha participado
alguien como es,
alguien que lo dejan
muy bien en todo momento
que es Shoaib Sharafi
que evidentemente
es una persona de Afganistán
que es un afgano
que es quien ha podido
permitir la evolución
de este documental.
Porque si Phil Grabsky
consiguió hacer esas obras
en aquellos años
viendo que la tensión
cada vez crecía de nuevo
se le hizo muy difícil
volver.
Entonces al final
¿quién ha estado grabando?
Esto es un tándem.
El director
en el extranjero
¿no?
En Europa
sobre todo en Londres
porque es inglés
con las productoras
y con todo lo necesario
para sacar un proyecto adelante
pero ¿quién estaba en Afganistán
arriesgándose junto a Mir?
El Shoaib Sharafi
que es alguien
al que le han aplaudido
la película
pero bueno
al final es su ópera prima.
Es un tío que
como os decía
ha realizado documentales
para la BBC
para Channel 4
es alguien que ha salido
a Afganistán
que ha estado trabajando
en Londres también
en Australia
pero que ahora
vuelve a estar ahí.
Es interesante imaginarse
todas estas personas
que nos han podido
permitir entender
un poco esa realidad
¿qué estará pasando con ellos?
¿qué estará pasando con ellos?
o con esas directoras
¿os acordáis que el año pasado
para el Asian
traímos una película
que ahora no recuerdo el nombre
de una directora
súper interesantísima
y hostia
¿qué estará pasando con ella?
¿podrá hacer cine aún?
difícilmente ¿no?
difícilmente
y nada
simplemente que intentéis verla
yo estoy convencido
que siendo una película
que la vimos
y me hace gracia
que hayas hecho de nuevo
este paralelismo
entre cine presencial
y cine online
porque Asian
también ha tirado por ahí
principalmente
ha forzado
la presencia
pero ha habido algunas pelis
en Filmin
y una de ellas
era precisamente esta
vale
pero ya no está ¿no?
suposo
no
ya la han quitado
pero habiendo pasado por Filmin
y por el Seminsi de Valladolid
es una película
que se ha proyectado
tres veces
en el festival de Valladolid
me da la sensación
de que es una peli
que pronto empezaremos a ver
y para temática
yo creo que es muy Filmin
exacto
joder
y que hace nada
estábamos viendo a los afganos
colgar de un avión
para intentar salir de allí
y ahora de alguna manera
bueno yo
como me he vuelto vulcanólogo
ya no estoy tan pendiente
pero joder
de fet es muy lo que deyes
de los periodistas
que van cuando la gente
marcha
de los llocs
que marcha corriente
y los periodistas
no van a cobrir
con el volcán
¿no?
tú veías todos los aviones
intentando evacuar a la gente
pero después todos los periodistas
los hoteles planísimos
porque claro
de hecho
es una pregunta
que le hicieron a Fil
en plan
hosti
te sentiste cómodo
dándole una profesión
que aparentemente
es una profesión muy loable
pero que pueda ser
tan peligrosa en Afganistán
porque de alguna manera
ellos son responsables
de que este niño
mierda y hombre
sea cámara
y aunque
de alguna manera
dices
hostia
pues que bien
la profesión
para él
y para su familia
a la hora de la verdad
también es muy arriesgada
¿no?
y también reflexionas
continuamente
sobre la mirada
de un cineasta
que al final
siempre vampiriza
un dramageno
para que nosotros
no lo hace con esa intención
estoy convencido
que Fil
lo que intenta es
hostia
que todos seamos conscientes
de lo que sucede
en el mundo
pero a la hora de la verdad
siempre hay una imagen
de alguien
que vampiriza
un contexto
para ofrecérselo
al contexto
como nosotros
que vampirizamos
Molins y ASEAN
para ofrecérselo
a nuestros empanados
lo exprimimos
lo exprimimos
muy bien
nos vemos
pues fins 22 semanas
adeux
la justa
el magasín matinal
de Radio d'Esvern