Tell the world that there's no way to love
Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanar Cultural, un programa cuinat per Pol Dígler, per Ram Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern.
Perdoni, ha demanat vostè elefanta?
Sí, sí, gràcies.
I aquesta reacció, de què va aquest tio?
Què passa, que no em puc demanar algú sense alcohol a una nit o què?
Bé, ara, a més, deu pensar que sóc un pringat.
Tothom aquí fent els seus covatilles i jo aquí com un idiota sol.
Pensar que ho coneixeré algú, i és que a més ja no es fa això de sortir sol i tornar acompanyat.
Aquesta merda de l'època que vivim, és que...
Mira, mira, mira aquestes dues d'allà.
Fuà, fuà, la morena.
Bé, que segur que com a persona també val molt la pena, perquè no voldria ser jo un babós.
Jo sóc un aliat, sóc un aliat.
Bé, això només...
Bé, això que quedi per mi, eh?
Perquè això de ser aliat i dir-ho és com una mica de...
Neciteu l'ajuda dels tios, no?
O sigui, ser un aliat, això de...
O sigui, i pensar això també deu ser una mica masclista, no?
Bé, en fi, i si anés allà, què?
Què els diria?
O sigui, ni de conya m'atreviria a anar allà a parlar-li.
A més, mai sé si és millor això de parlar dels meus temes, no?
Fer-me l'expert i tal, o deixar que parlin i escoltar.
Bé, això ja els mola, no?
A les dones, això de...
Hòstia, hòstia, hòstia, que ara em miren.
Arribuen de mi o amb mi?
Hòstia, hòstia, la morena, la morena.
Està venint.
Ves somrient.
Es deu pensar que sóc retreçat, no?
Bé, retreçat no, eh, que això no es pot dir, això no, no, no.
No, no, no, ni pensar, perquè això és un monòleg interior
i tampoc ho pot pensar.
Persona? Persona amb lleu retras cognitiu.
Ah, sí, millor.
Estic tan fora d'aquestes nomenclatures d'ara, tio.
Què faig, què faig, que està venint, que està venint.
Li dono uns petons, li dono la mà, li dono un petó a la mà,
un petó al colze, dos petons potser és bastant masclista, no?
I a més ara que potser no està ni vacunada,
que no passaria res, eh, perquè hi ha llibertat per tothom i tal.
No sé si seran aquestes que diuen,
és que ens he plantat xips i tal,
que aquí s'ha de fer, vull dir, tothom,
ara amb tot això dels polítics, jo com la religió, eh,
o sigui, agnòstic fins que no em confirmin ni m'ho neguin res i tal, eh.
Però, sigui com sigui, hòstia, necessito el teu contacte,
però no vull ser una desesperat que això és de febles
i a les ties no els agrada.
Bueno, ja hi torno, hòstia, feminisme, feminisme, hòstia.
Ah, ah, hola.
Hola.
Merda, és un tio.
Bé, que no vull despreciar el moviment LSDVI, eh.
Que difícil és viure el segle XXI.
Ahí vamos, ahí vamos con esa percussión latina.
Con ese Latin Jazz que poco a poco va a ir asomando, eh, que sí, Uri.
Y sobre todo, vamos, con esa gran serie de la cual acabo de hablar hace tres segundos en la agenda, ¿no?
No, en la agenda no, en el menú del día.
¿Qué serie es?
Es Doctor Portuondo.
Auténtico delirio, delirio divertido, también ciertamente dramático,
muy interesante, sin lugar a dudas.
Venía diciendo hace muy poquito que, exacto,
es la primera serie producida por Filmin, distribuida por ellos también.
Una serie muy breve, seis capítulos, 25 minutos.
Filmin original.
Exacto.
Con el neón.
Y esperemos que sigan, ¿eh?
Porque por el resultado que ha dado esta serie, de unido, de unido.
Ojalá sigan en esa línea, y yo creo que aquí Paul con sus contactos quizás nos lo podrá confirmar en breve.
Pero es lo que os comentaba, serie de seis capítulos, 25 minutos, muy fáciles de ver,
pero no tan fáciles de digerir, por todo lo que realmente aportan, ¿eh?
Porque, como comentábamos, ya la podéis ver en la aplicación desde octubre,
y es además, y es además la última aportación de Carlo Padial.
Que, bueno, aquí me parece que tú lo conocías bastante, ¿no?
Totalmente, sí.
De buena mano, de un cafetico, ¿no?
Bueno, no tanto, pero no tanto.
Sitges 2012, mi loco Erasmus.
Vale.
Es que, claro, Padial es un tío muy conocido en el mundo del post-tumor,
del que luego seguramente Carlos nos podrá aportar algo más.
Yo no lo conocía, sí que había oído nombrar su nombre, pero no había visto nada de él.
Y, ya os lo digo, aparte de humorista, director y escritor, es otro neurótico de pro.
Y un chaladito de estos simpáticos que últimamente se deja ver en Leitmotiv, por cierto.
Ah, se deja ver muchísimo.
Ahora que acaba, ¿no?
Claro, ahora que está también muy vinculado a Berto Romero, a toda esta peña.
Bueno, es toda la gente.
Que ya no es post-humor, que es el humor más, bueno, es el humor más clásico, ¿no?
Bueno, depende de que haya hecho Berto, sí que es, porque cuando van a hacer algo muy gordo, era post-humor.
Exacto, ahí lo aclaramos.
Dirección Padial, con algo muy gordo, Berto Romero, ¿no? Interpretándola.
De hecho, me recuerdo un programa en el que llevaron a Padial muy al principio, en el 2017.
Y, coño, el Buenafuente lo presentó como si fuera un tío de carreteras secundarias que finalmente llegaba a la nacional.
Y, hostia, el comentario estaba, bueno, estaba bien calzado en el momento, pero por otro lado era como diciendo, el post-humor está en un entorno de carretera secundaria, el humor que hacemos nosotros, el humor más mainstream.
Por eso no hablaba tanto de Berto Romero, sino de Buenafuente.
Esa es la carretera nacional.
Bueno, ya veremos, ¿no? Porque si tenemos tiempo comentaremos un poquitito más algunas películas que ha hecho y sobre todo cortometrajes y locuras para bengamonjas, etcétera, etcétera.
Pero vamos al auténtico protagonista del día de hoy, al menos de la sección de Cineseries, que es nuestro querido doctor Juan Antonio Portuondo Espinosa.
De ahí el título, ¿no? Doctor Portuondo.
¿Quién era este buen hombre? Un cubano exiliado en Barcelona desde finales de los 60, que lamentablemente nos dejó, nos dejó también aquí en Barcelona, en el año 2005.
Y es, sin lugar a dudas, una de las figuras más importantes de la psicología moderna, ¿no?
Una eminencia en psicología clínica, psicopatología, psicodiagnóstico, psicoterapia, psicoanálisis, el test de Rochard, ¿no? Lo de las manchitas.
Vamos, el doctor perfecto para un programa de empanados neuróticos como el que hoy traemos, que no solo le ha dado este título, ¿no?
Que os comentaba, a la serie, sino que además ha nutrido a Padial.
Si analizas un poquitito la última parte de la obra de Padial, no solo le ha nutrido para hacer esta serie, sino que le ha nutrido de historias y reflexiones que le han dado para mucho más.
Porque Padial acaba de estrenar esta serie, pero no nos engañemos, ya era un libro. Era Doctor Portuondo, un libro, por cierto, de Blackie Books.
De Blackie Books, que nos habló en su día, Bea, y que de hecho, volviendo a Buenafuente, porque estaba viendo entrevistas en las que aparecía Padial,
él mismo también se encargó de, no sé si es que pillaba sobre bajo mano, pero Buenafuente hizo como una presentación de Blackie Books muy a lo grande.
De fet, Blackie Books, jo crec que en gran part s'estan especialitzant en publicar post-humor.
O sigui, no especialitzant, però que tenen molts autors.
Jo crec que el Noguer, tots aquests, quan han publicat els seus llibres, eren Blackie Books.
A mí lo que me flipan son las portadas.
De Blackie Books, no, sí.
Siguen siendo muy cookies, en la línea de lo que nos habló.
O sea, que tenemos libro, Doctor Portuondo, tenemos serie, Doctor Portuondo, que es de lo que realmente hablaremos hoy.
Pero además, tenemos unos vídeos en YouTube, unas entrevistas grabadas por el mismo Padial, con Portuondo aún vivo,
expresando toda su, en el fondo, todo su bagaje, experiencia, sabiduría, diversión, ¿no?
Porque a esos niveles de inteligencia y conocimiento siempre hay un punto de delirio.
Yo así también, antes no sé si lo he mencionado en un momento, pero hostia, así veo a mis padres también,
con esa sabiduría que muchas veces está cercano al Touch.
Y del mismo Portuondo, en todo, en la serie, en el libro, lo deja muy claro.
La mediocridad es aburrida, es la normal, ¿no? La normalidad es aburrida.
El delirio, la neurosis, eso es muy interesante. Eso es muchísimo más interesante y provechoso.
Un apunte, ¿eh? Tú estás hablando de Portuondo, que le dio terapia, hizo terapia a tus padres, hay algo de...
No, no, terapia no, ¿eh?
Profe, profesor.
Profesor, profesor.
Profesor de mis padres.
Vale, vale, pues perdón, me había confundido.
Pero esas clases, en el fondo, eran terapia.
Date cuenta, es decir, hay algo biográfico en la sección que traes hoy,
y yo creo que, evidentemente, hay algo de biográfico...
Salen los créditos de la serie.
En Carlos Padial haciendo esa serie respecto a lo que había hecho.
Exacto.
Hay algo realmente autobiográfico.
Dejemos la parte, muy guay que lo recuerdes, pero vamos a dejar la parte marujeo para el final de la sección
y veamos por qué Padial realmente ha sacado tanto provecho de este tío.
Pues que, porque Padial necesitaba terapia, él sí necesitaba terapia, y la necesitaba muy jovencito,
y yo creo que la sigue necesitando, pero la tuvo, y la tuvo con Portuondo durante unos cinco años
a principios del siglo, ¿no? O sea, del 2000 al 2005 aproximadamente, hasta que Portuondo murió.
Y sí que es cierto que él iba allí a hacer terapia, pero al final, de la misma manera que he dicho en un momento,
las clases con Portuondo se podían convertir en terapia, estoy convencido que la propia terapia
era también una gran enseñanza, era también una gran clase, ¿no?
De hecho, el mismo Padial lo explica así.
Dice, desde pequeño soy un neurótico, sentía vergüenza de existir, miedo a la muerte, angustia oceánica.
Eso es muy Woody Allen.
Y solo tenía ocho años, ¿eh? Mi única esperanza era el Dr. Portuondo,
un psicoanalista cubano exiliado en Barcelona que gritaba a sus pacientes,
juraba en nombre de Freud y bebía whisky Johnny Walker.
Es la persona más asombrosa que he conocido en mi vida, también la más sabia, la más imprevisible y la más divertida.
Y claro, siendo Portuondo tan grande, yo creo que es que Padial se obsesionó con él,
de hecho queda claro en la serie, eso es lo que realmente nos cuenta allí, en la serie Dr.Pontuondo.
Nos habla de esa obsesión, una obsesión que le llevaba incluso a querer impresionar a su propio psicólogo
con más neurosis y sobre todo el aprendizaje que ya ha dejado muy claro que realmente supuso esta terapia.
Así que, ¿qué os parece si vamos a escuchar el tráiler?
Que esta vez no hará falta ningún traductor porque creo que todos lo entenderemos.
Aparte que no me interesa nada de lo que le digo.
Tu definición de la vida.
Es como que no consigo acceder.
¿Está claro que pasas de mí?
No, no pasó de ti.
Es verdad, nunca te había visto así.
Estela, es que quiero que me cure este tío.
Las historias que tienen el resto de pacientes son increíbles.
Hay zofílicos, o sea, hay coprófagos.
Es que nadie habla compulsivamente de su terapeuta.
Es que es muy raro.
Soy un narcisista edípico, de manual, con fijación fálica y un inhibicionista también.
Te lo cuento para que veas lo neurótico que puedo llegar a estar.
Estás jodido.
¡Esteban!
Entenderte, vivir autoanalizándote, proparte por dentro.
Si tu análisis te cura, pero cuanto más consciente eres, más sufre.
Esa es la gran paradoja psicoanalítica.
¡Qué grande, eh!
Cuanto más consciente eres, más sufres.
La gran paradoja psicoanalítica.
Mucha razón este tío.
De hecho, echándolo un vistazo al libro y sobre todo complementándolo con la serie,
está plagada de frases lapidarias que realmente son no solo divertidas,
sino auténticas pozos de sabiduría.
Una, por ejemplo, dice Carla, y te la digo a ti.
Visualiza tus metas.
Carla, visualiza tus metas.
Y objetivos.
¿Los ves?
¿Los veo?
¿Sí?
¿Los veo?
Los tengo presentes.
Pues ahora sigue comiendo doritos.
Bueno, claro, los títulos de los capítulos son muy lapidarios, ¿no?
Él aprovecha todas estas reflexiones en forma de frases lapidarias
y se las lleva muchas veces a los títulos.
De hecho, hay un título que es claramente una frase de Portugondo
que yo he oído muchas veces en casa, que es
Cuando la bestia ruge, la razón tiembla.
Y esta ya no es tan divertida, ¿no?
Esta es como mucho más serena y potente, ¿no?
O yo te miraré con tus ojos y tú me mirarás con los míos.
El nombre del capítulo sea esto.
De hecho, no, hay un título que es
Si tu hijo tiene problemas para concentrarse y se distrae fácilmente,
a lo mejor yo soy tu hijo.
O Confía en ti.
Lo único que te impide conseguir tus sueños son 15 años de malas decisiones.
Es el primer cop que veo una serie, o sea, feta aquí, a España,
que es lo más semblante a lo que hemos visto siempre en Woody Allen, ¿eh?
Realmente.
Sí.
O sea, lo han calado muy...
Pero yo tenía por de eso.
Yo tenía por de verlo en Woody Allen en catalán.
Y algo que me gusta mucho de la serie es que aprovecha el concepto clásico de diván, ¿no?
De diván, de terapia en la que el paciente habla y no se siente comprendido,
que esto es muy Woody Allen, que no le escuchan porque no hay respuesta.
Y aquí está utilizada esa idea en la forma contraria, ¿no?
Por un lado, el propio Badial dice, era tan interesante Portuondo,
y él sabía que lo era, que muchas veces era él quien se sentaba en el diván,
porque era mucho más provechoso lo que él tenía que decir que lo que yo tenía que contar, ¿no?
Pero además de eso, sí que hay un punto donde la implicación de Portuondo va mucho más allá.
Es decir, si hay un silencio, es porque igual lo que le está dando son migajas reflexivas.
Y cuando sale el auténtico delirio, ahí estará Portuondo para ofrecerte la verdad, ¿no?
En forma de broma, como hemos dicho, con estos doritos que nos aterrizan,
que de alguna manera no pierdas tus objetivos.
¿Es cierto? O sea, la gracia no está solo en los doritos.
No, no, sigue visualizando tus metas, pero sigue comiendo doritos.
¿Sabes? O sea, sigue pisando sobre los pies, ¿no? Sobre la tierra.
Todo esto es un método Portuondo, ¿eh?
Sí.
Es algo de heterodoxia, pero muy personal.
Hostia, y es muy grande que Padial lo haya rescatado,
porque al final Portuondo es un tío que siendo tal eminencia,
cuando tú buscas su obra, sí que la encontrarás en blogs de psicología
y evidentemente como fundó el mismo Centro Internacional de Psicología
y impartía clases y terapia, pues, hostia, acabarás abordándolo, ¿no?
Pero sí que es cierto que se desconoce a un nivel que es injusto siendo tan grande, ¿no?
Siendo tan grande.
Pero volvamos a la serie, porque los que habéis visto el tráiler,
los que habéis escuchado el tráiler, igual no lo tenéis tan claro.
Los que lo habéis visto, sin lugar a dudas.
¿Quién ha aparecido? Hostia, gran tándem actoral.
Por un lado, la veteranía, Jorge Perruguerría.
Es un tío que, claro, igual no lo recordamos, pues esto,
ahora que deberá tener unos 50-60 años, lo recordamos más joven,
en Fresa y Chocolate.
No sé si se acuerda.
Es una pelicuana mítica.
Hostia, no la he visto.
O incluso en las de Che.
Él la portó también, ¿no?
Tiene una actuación en las películas de Soderbergh.
Ah, vale, que salía el Benicio del Toro, ¿no?
Ahí el prota haciendo de Che es Benicio del Toro,
pero hay un elenco actoral increíble y él es uno de ellos.
Jorge Perruguerría es un auténtico monstruo de la interpretación
y he de decir que mi familia ha dado el visto bueno
de cómo él aborda Portuondo.
Cómo realmente él aborda Portuondo,
porque sí que es cierto que el Portuondo que vemos
en todo momento en televisión es un tío de cierta imponencia física,
no solo mental.
No hay fotpo, tío.
Sí, sí.
Y esto de...
Es un titán.
Claro, porque al final, ¿de qué va el argumento, no?
Se ha podido entender por el tráiler,
pero aquí el actor protagonista, que es Nacho Sánchez,
haciendo de Padial, que se parece un montón.
Lo clava, lo borda.
Yo también era otro tío que desconocía.
He buscado información sobre él,
veo que aparecen dos películas recientes,
como son 17 y El arte de volver, de Pedro Collazos,
que son películas que han dado que hablar.
Pero, hostia, viéndolo como Carlo Padial,
como paciente de este gran Portuondo, es increíble.
De hecho, el mismo Padial lo dice.
Hace una versión más convincente de mí
de la que pueda hacer yo mismo.
Esto es muy Padial.
Esto es muy póstumos, ¿no?
Bueno, esa yo tengo que grosso más de
usted me recuerda a usted.
Tiene este punto marxiano, ¿no?
Totalmente.
Pero lo que se estaba contando, ¿no?
Es como Padial, en forma de Nacho Sánchez,
o en forma de actor, ¿no?
Lo que está haciendo continuamente
es intentar impresionar a su terapeuta,
a la vez que intenta aprender
y sanar su neurosis, ¿no?
Y en esa ambición de sorprenderle
es donde digo que la versión familiar
ha confirmado que realmente era así
porque era un tío que imponía.
O sea, lo que me dice, sobre todo mi madre,
era que el Portuondo real era un tío
que imponía muchísimo desde lo físico
y desde lo mental.
Aunque a ella siempre la trató como una reina
porque mi madre en esa época estaba embarazada de mí.
Hostia, qué bueno.
Estaba embarazada de mí
cuando estudiaba para Portuondo
y de hecho la llamaba mamá Osa
y la trataba con mucho cariño.
Pero era un tío que tanto podía ser
muy atento y muy afectivo
como muy agresivo.
Como muy agresivo y de...
Bueno, esto, ¿no?
Hay una frase en un momento que dice
deja de comer mierda, ¿no?
Deja de comer mierda.
Enano.
Pero enano no físico, no.
Sino enano mental, enano moral.
Y cuando echa a los pacientes que tiene
que los echa casi a patadas, ¿no?
De la consulta.
A la gente, ahora tampoco podría hacer spoils
porque para el final ya ella es convenza también,
a decir, soy un enano,
pero psicológico, ¿no?
Como es que me digo, un enano...
Soy un enano...
Un enano mental.
Un enano mental, ¿no?
Sí que es cierto que eso llegaba
a muchos de sus pacientes o alumnos,
en este caso yo puedo hablar de alumnos,
a querer impresionarle.
A querer impresionarle de una manera
en la que muchas veces
pues no estaba ligada
a tener que presentar más neurosis,
sino a demostrar que había adquirido
realmente ese conocimiento, ¿no?
Pero poniendo a un lado, ¿no?
La figura de Portuondo,
esta figura tan enorme
y tan necesaria en el fondo,
incluso para el siglo XXI,
lo que estábamos comentando
en base a la serie, ¿no?
Que aparte de ese tándem actoral
de Nacho Sánchez y Jorge Perugorria,
hay un elenco de secundarios
increíble que van pasando por allí.
Algunos mejores, otros peores, ¿no?
Tenemos...
¿A quién tenemos por ahí?
A Berto Romero.
A Berto Romero.
Papelón, que ha de divertidísimo.
El Pareja ho fan molt bé.
David Pareja, exacto.
Perquè ell fa molt el personatge
que sempre fa...
que fan aquests tàndems amb el Botet,
que tenen sobretot curs.
No sé si els has vist, però...
No todo a Phil Fest.
No, no, no, però són...
Exacte.
Són curs que jo els he anat veient
cada any al Fantós Frick de Cerdanyola,
que són tipus...
Suena fatal i tiene eco.
Aquest és boníssim.
Això és un post-humor.
És un imperdible, esto.
És un post-humor total.
O sea, es lo mal hecho,
hacer gala de lo macho,
pero hay una poética casi.
I després, l'últim,
l'últim, no me recuerdo el nom,
però el vaig veure aquest estiu
al Fantós Frick,
que és el Pareja que està
en una webcam...
O sigui, és una imatge de webcam,
és una seqüència,
que està fent aquests típics filtres
que es va formant la imatge
i va fent...
I apareix el Botet dient
Tio, que tu novia acaba de tenir
en un accident i ha muert o no sé què.
I el tio es fa de plorar
i llavors l'abrassa
i mentre l'abrassa
el Botet va fent les cares.
Veu que està fent allò
i fa...
Esto.
Esto es muy Don Pepe Popi
de Vermut,
que era un poco esa idea
del post-humor
que Jordi Costa reflexionó
sobre el tema.
Se han puesto muy cachondos
aquí mis copies.
Lo estáis viendo.
Lo estáis viendo, ¿no?
Porque sí que es cierto
que Padial bebe de todo
de todo este humor
que no solo lo ha liderado él.
De hecho, tú me hablaste
de una suerte de productora,
que eran los pioneros
del siglo XXI.
Sí, totalmente.
Y allí están vinculados
cineastas de renombre
como Vermut,
que ha derivado
en otro tipo de cine.
También el Padial.
Os digo que aquí en esta serie
ya no está haciendo lo mismo.
Incluso a nivel de factura,
¿no?
Me hablabais de cómo
estos cortos
hacen una oda a lo cutre
y lo aprovechan
desde la reflexión
y la inteligencia.
Pero en lo formal,
esto es una serie
que aunque no tiene
una factura muy elevada,
está muy bien.
Sabe aprovechar muchísimo
los interiores.
Al final es una serie
que si ocurre en algún lugar
es precisamente en terapia
y no solo terapia individual,
sino terapia grupal.
Le encanta estaría a terapia
y le encantaba por tu hondo.
También puedo confirmar esto.
Le encantaba por tu hondo
la terapia grupal
porque la abordaba
casi como una suerte de teatro
donde cada uno podía
interpretar roles
y a partir de ahí
trabajar, ¿no?
Trabajar todo.
Desde la hipnosis,
o sea,
con métodos de hipnosis
hasta trabajar la esquizofrenia.
Hostia.
Y de hecho,
y esto sí que no aparece
en la serie
ni por ningún lugar,
pero él,
según me han contado,
parece decir
que defendía
el idioma esquizofrenés.
A un esquizofrénico
hay que hablarle
como un esquizofrénico.
Solo así lo puede salvar, ¿no?
Es carisma,
es puro carisma.
Sí, este tío era...
O sea,
te he de decir una cosa.
He conocido a muchas personas
en mi vida
y quién va a decir que no
en base a su padre,
pero hostia,
mi padre tiene un mogollón
de carisma.
Y parece ser,
por lo que he oído,
que mi padre ante él
chapó, ¿sabes?
O sea,
era como...
Se sacaba el sombrero.
Era puro respeto.
De hecho,
os voy a decir una cosa.
He buscado a...
a Portuondo en Wikipedia.
No lo he encontrado.
Hostia.
¿Y sabéis quién he encontrado
buscando a Portuondo?
A tu padre.
A Fernando Calero de la Pava.
Qué grande.
Es decir,
la mención que se hace
de Portuondo
es a través de mi padre,
que es muy potente.
Editado hace una hora
por Adriana.
Por Adriana.
No, no, no.
Porque van saliendo
los programas.
Hay una empanada cultural
donde salió...
Algún día...
¿De qué era?
Que le dedicamos
a una editorial, creo.
Editorial erótica.
Esto, esto, esto.
Muy interesante.
Recuperando lo que has dicho
del personaje de secundarios,
a mí me sorprendió muchísimo
Adri descubrir a Lil Moss,
que es un poco
como el trapero amable
de la escena.
Una escena donde
básicamente hay música oscura
de drogas,
de oye tú puta, tal.
De repente aparece
ese chico gordito
con la sonrisa siempre puesta,
que es Lil Moss,
y que en la serie
aparece siempre
jugando a la play
con otro colega
y no dice nada
y está ahí como
en el fondo de la habitación
donde están
los compañeros de piso
del chico,
del protagonista
de la serie.
El Carlos Padial
interpretado por Nacho Sánchez
que es verdad
que menciona siempre
como en su casa
hay dos tíos
jugando todo el puto día
a la consola
y uno de ellos
que no tiene
ni una línea de diálogo
es precisamente
este trapero
que suena
un tío que hace trap,
¿no?
Lil Moss,
que yo no lo conozco.
El trapero amable.
Pero sí que es cierto
que es un personaje
que pasa totalmente
de soslayo,
pero está ahí, ¿no?
Aportando seguramente
y construyendo
ese concepto familiar
que tiene al final
esta onda del post-humor
y del humor español al final, ¿no?
La Estela
en flipa,
aquest personatge.
¿Quién es la Estela?
La nòvia.
Ah, no, no, vale.
La que le dice en el tráiler
no he conocido a nadie
tan obsesionado
por su terapeuta.
A part de la relació
entre ells dos
que és demencial,
però ella
com a personatge,
com a actriu,
jo no la coneixia
i he al·lucinat
amb aquesta actriu, tio.
O sigui,
m'ha encantat el personatge.
I sobretot que pel final
que pel final
tu, Carles,
no ho has vist
perquè pel final
hi ha una escena,
bueno,
unas cuantas
que van seguidas,
tú sabes quién ha dit, Adriano,
pero allá
ella ya es
brutal.
No, realmente
es una serie
que sabe aprovechar
muy bien
a los personajes,
a los actores
que hay detrás,
también lo que os decía,
sabe aprovechar
muy bien
esta suerte
de interiores
para llevarse
a veces al delirio,
pero a un delirio
no creíble,
porque al final
lo que está construyendo
aquí también Padial
es un recuerdo
hacia su experiencia
en la cual entiendo
que él era
cuando más neurótico
estaba
y cuando más
la presentación
necesitaba
y al final
las paredes
de ese espacio
acaban siendo
como unas paredes mentales
y es una serie
que parece que está
solo en la línea
de la comedia,
vira el drama
y vira el suspense,
la banda sonora
aunque ahora es muy festiva,
hostia,
en muchos momentos
la banda sonora
que por cierto
la firma Javier Rodero,
un compositor,
está muy en la línea
de una música ambiental
a veces
y casi terrorífica
muy propia del suspense,
¿no?
¿Por qué?
Porque al final
hay un suspense
en la neurosis
y en la evolución
que tendrá
el protagonista
de nuestra serie
y sobre todo
del trabajo
que allí se hace,
¿no?
Un trabajo
que es interesante saber
que continuó
tras la muerte
de Portuondo,
es decir,
el Centro Internacional
de Psicología
continúa evidentemente
con profesionales,
pero parece ser
que los que estaban
viviendo la terapia
en compañía
de Padial
en la época,
a principio del 2000,
siguieron reuniéndose
y haciendo terapias grupales,
¿no?
Terapias grupales
que eran auténticas
orgías de conocimiento.
En una escena
de los primeros capítulos
identifico
algunos personajes
que salen
de la serie
Da Suiza
de los Vengamonjas.
Vale.
Hostia,
y me hizo mucha gracia
verlos, ¿no?
Que es algo
que yo creo
que también conecta
con esa idea
del post-tumor
que estábamos apuntando.
Los Vengamonjas
han trabajado mucho
y de repente dices,
hostia,
ese personaje
súper neurótico
que aparece
en esas reuniones grupales
que comentas,
¡pam!
Lo he visto
en la serie de YouTube
de La Suiza.
Claro,
eso que tiene Padial
que sabe recurrir
y sabe darles espacio
a todos ellos.
Padial dirigió
a los Vengamonjas,
también lo hizo
de hecho hasta La Cuesta.
Yo no sabía
quizá que La Cuesta
había dirigido
un corto
de los Vengamonjas.
Bermud también, ¿no?
Y al final entiendo
que son contactos
y joder,
que al final
es producción nacional, ¿no?
Muy interesante.
Yo voy a acabar
diciendo simplemente esto,
¿no?
Que es una serie
que ofrece
todas esas realidades
de géneros
pero sobre todo
también tiene
mucho provecho
intelectual,
frases que nos van a servir
de muchísima ayuda.
De hecho,
le hice en un momento,
¿no?
Que te explicaré
algo muy sencillo
que tardarás años
en comprender
y está claro
que Padial ha seguido
tirando del hilo
y ojalá
no se mueva,
es decir,
siga con un pie
en esa realidad
tan surrealista
y tan delirante
del post-humor
pero también sepa
hacer productos
un poquitito
más accesibles, ¿no?
Y son accesibles
en la medida
que no solo tienes
que ser un tío
que te guste lo absurdo
y que estés ahí
comiendo ganchitos
delirando
frente a la tele, ¿no?
Porque ya te digo
es una serie
que entra y sale
muchas veces
desde la esquizofrenia
hasta la cosa
más lírica
y más poética, ¿no?
Una curiosidad.
Tú y yo
tenemos un vínculo
muy especial
con Sitges.
Carlo Padial
lo tiene también
a un nivel
que cuando lo descubrí
flipe.
Y es que Carlo Padial
se declaró
a su amor
Desiree de Fez,
la crítica de cine
Desiree de Fez
en Sitges.
¿Pero es su pareja?
Es su pareja actual.
Ah, Desiree de Fez.
Desiree de Fez,
la crítica
que ahora sacó el libro
de Reina del Grito.
Sí, sí, sí.
Una crack
de la crítica
cinematográfica.
Una pareja
súper brutal, ¿no?
El director
y la crítica
y la escritora
y ¡boom!
Y que se declare
él en Sitges, ¿no?
Muy potente.
Y nosotros también
hemos expresado
mucho amor.
Os aclararé
a Padial en breve.
Con un único carnet.
Tú y yo vamos después.
No, yo si pudiera
me declararía
por tu hondo igual.
Volvería a vivir
ciertas experiencias
que me ha permitido
la serie
y que me permiten
los cuentos de casa,
¿no?
Por así decirlo.
Pero ahí lo dejamos.
Ahí lo dejamos
y de hecho
me gustaría acabar
de manera musical
porque creo que la música
también aporta muchísimo
en esta serie.
Va desde el hip hopete
así más rítmico
como lo que estamos escuchando
a un ambient
que ya he mencionado, ¿no?
Que lidera ahí Rodero.
Y hay una canción
en especial
que creo que representa
muy bien
la neurosis,
el bucle,
el vacío
y la existencia
en el fondo.
Así que vamos
con esa canción
y de ahí pasamos
a nuestro amigo
Carlas
y su Munch,
Munch,
el grito.
¿Cómo no ser feliz
teniendo tus caricias?
Y ese dulce néctar
que tiene tu pelo
Si soy feliz
sabiendo que me miras
Y de esa brisa
que mueve tu pelo
Pero si un día te vas
se acaba todo para mí
y se acaba todo
bueno,
si no se acercas
parole кон Directivo
oanda
al fin
para mí
y
se acercan
a
Me ha flipado
ese bucle en el que estaba entrando
la canción
y que representa claramente el tema de este programa
esa neurosis
torno al català
me agrada
a la secció d'avui parlem
del crit d'Eduard Munch
del norueg Skrik
però abans crec que és important
donar 5 cèntims
ni 6 ni 7 ni 8
5 ni 2 ni 3
és important donar 5 cèntims
sobre un moviment on trobem aquesta obra
que és l'expressionisme
un conjunt d'èpoques d'estils que tenen com a denominador
comú el fet que l'artista
aconsegueix transmetre les seves emocions a l'espectador
i això en termes de percepció
té a veure amb un concepte molt clar
que és la distorsió
de la mirada
clar
el tema d'aquest programa
com hem dit
neurosi
no encaixa perfectament
entenem per neurosi
una malaltia que neix fruit d'una emoció
que nosaltres gestionem malament
i que afecta també
a la percepció
l'expressionisme
precisament
pretén comunicar
aquestes emocions
a través de la imatge
a través de l'expressió
a través de la creació artística
però avui no parlarem del moviment en general
perquè estaríem fins de març
sinó d'un context històric
geogràfic concret
que és
atenció
l'expressionisme
alemany
pensava que ibas a dir
el...
Hitler
no, no, no
el tecnonazi aquel de Nietzsche
com era aquella
el tecnonazi
el famós tecno
de Nietzsche
el tecnoviking
aquella movida que tenia Ferran
que sempre la colaba
algo de Nietzsche
pero en modo tecno
tecno-Nietz
hostia, sí, sí
no, en aquest cas
com hem dit
com hem dit al inici
del programa
arrels, arquetips
anem a buscar una mica
el punt de partida
possiblement d'aquesta neurosi
sí que és veritat
que es pot agafar
des de molts punts
proposem la de l'expressionisme
alemany
amb aquesta música
que està sonant
una música atonal
d'Arnold Schoenberg
que és perfecta
per acompanyar la secció
perquè és una música
molt innovadora
molt heterodoxa també
com una mica
com les teràpies
del Porto Bondo
i és una música
que ja posant els punts
sobre les is
és una música
dodecafònica
no hi ha una distinció
cromàtica
entre les notes
què vol dir això?
què vol dir?
que no hi ha una distinció
cromàtica
entre les notes
totes sonen
com una mica
en el mateix punt
amb el mateix color
evidentment
també és perfecte
ja ho aviso ara
per acompanyar
les persecucions
és el Tommy Jerry
si us sona també
serà pel Tommy Jerry
però bé
parlem de l'expressionisme
alemany
com una època
de canvis
una època
d'avantguàrdia
d'experimentació
però què passa
en aquesta Alemanya
expressionista
que bàsicament
comprèn
des de finals del 19
fins a l'arribada
justament
de Hitler
al poder
l'any 33
1933
és una època
on l'artista
no vol apropar-se
a la realitat
ni a la seva complexitat
ni a la seva exactitud
sinó que vol
trencar-la
i distorsionar-la
parlem d'una Alemanya
industrial
dinàmica
accelerada
la metròpolis
de Fritz Lang
és una alegoria
perfecta
en aquest sentit
però també parlem
d'una Alemanya
rígida
autoritària
angoixant
que va apagar
els plats trencats
de la primera guerra mundial
llavors
fem un favor
oblideu-vos
de les platges
tranquil·les
de Sorolla
que vam portar
al programa
dels dinars
sobre la gespa
de Manet
que ja en parlarem
tot això fora
i penseu en l'artista
és tot fora
penseu en l'artista
com un tio
o una tia
que necessita
plasmar
els seus fantasmes
amb imatges
que pinta el món
com si fos
un teatre
clar
en cine
es veu claríssim
pensem
en imatges
que aniran sortint
durant la secció
com per exemple
el Nosferatu de Murnau
on es veu
aquesta espècie
de fantasia
geomètrica
tenim una por
però que està
com quasi
tancada
en un espai
de línies
de quadrats
de rombos
de hecho
no serà
de Murnau
cuando hablabas
de expresionismo
alemán
ostia
es que al final
cuando hablamos
de expresionismo
muchas veces
casi siempre
estamos hablando
de expresionismo
alemán
todo y que tenga
su origen
porque realmente
fueron los alemanes
quienes realmente
elevaron el estilo
a un nivel
de poder
y de expresión
valga la redundancia
muy potente
y de hecho
es también
el precursor
del cine negro
en el fondo
exactamente
todo el cine negro
que se acaba haciendo
en Estados Unidos
y después
Nosferatu
en realidad
portaba la gabardina
de Humphrey Bogart
que es el precursor
del
desde la perspectiva
huyeron
huyeron
de ese nazismo
voy a estirar el hilo
pero piénsalo
al final
un Humphrey Bogart
es un tío muerto
es un tío que está muerto
está muerto en vida
y chupa mucho whisky
y Nosferatu
va por ahí
esta es una muy buena reflexión
es decir
la llum y las sombras
del cinema negra
del noir
que le dañan los francesos
aquest cinema negra
de Hollywood
veu
de aquestas formas
distorsionadas
i trencades
de l'expressionisme alemany
i molts d'ells van fugir
molts d'aquests directors grans
de Hollywood
van fugir
de la realitat
d'Alemanya
hi ha una pel·lícula
molt clara
de l'expressionisme alemany
que anticipa això
que és el testament
del doctor
Mabuse
de Fritz Lang
anticipa aquesta idea
de l'imperi del crim
en el que s'estava a punt
de convertir
Alemanya
i veiem
aquesta espècie de doctor
també és un doctor
però aquest que és molt paranoic
amb el cervell
que se li veu tot al cervell
i té una veu
com superaguda
com molt esquizofrènica
a un nivell
quasi com sonor
i parla d'aquest imperi del crim
és que me pone cachondo
ara soc jo
el que me pongo cachondo
és que cuando menciona
doctor Mabuse
i habla de este tono
creo que es de las primeras veces
en el cine
que alguien utiliza
el sonido
en esa dirección
perquè al final
en el cine
todo el mundo
cuando hablaba
hablaba igual
o si no cantaban
porque había que cantar mucho
Uri
ens pots llençar
la intro de cinema
perquè ja veig
que per sempre més
sempre torneu
no
en qualsevol cas
està molt bé
que ho comentis
Adri
la part més muda
que estava desapareixent
i la part sonora
llavors
està clar
que en aquesta època
de l'expressionisme alemany
l'artista
prefereix ser gòtic
que clàssic
hi ha un tractat
de Wörringer
que explica molt bé
tot això
l'essència
de l'esperit gòtic
i és una època
aquest expressionisme alemany
on Goyal, Bosco, Van Gogh
estan de moda
són tios que trencaven
amb el llenguatge
i que estaven de moda
apareix una nova
degeneració
d'artistes germànics
Otto Dix
George Gross
la colla del November Group
que recuperàvem
el concepte
de la revolució
de novembre
d'Alemanya
i d'altres
que no són alemanys
com és el cas
d'Edward Munch
que és pintor noruec
anirem sentint
és a dir
anirem sentint
tota aquesta música
que us estava comentant
de Schoenberg
que també és expressionista
i que va molt bé
per acompanyar la secció
en qualsevol cas
ja ens situem en Munch
pioner
pioner de l'expressionisme alemany
que apareix
odiat i estimat
al mateix temps
a l'expo de Berlín
del 1892
és un escàndol
el que mostra
amb els seus quadres
distorsionats
i anys més tard
serà inclús insultat
pel propi Hitler
que dirà
que és un art malaltís
el de Munch
però també
sorgeix un sector
europeu
que admira
admira Munch
profundament
hi ha un quadre
que m'agradaria
que tinguéssim ara tots present
que és
amor i dolor
de Munch
un quadre on veiem
una noia
de cabells llargs
i vermells
que està abraçant
un home
i li dona un petó
al clatell
com si li estigués
xuclant la sang
és fàcil
recuperar
el que acabes de dir
fa un moment
Adri
aquesta idea
de la fem fatal
del cinema negre
de Hollywood
es veuria
potser anticipada
en aquesta mena
de vampiresa
que està
xuclant-li
la sang
o li està donant
un petó
no s'acaba
de veure ben bé
però en qualsevol cas
sí que hi ha
alguna cosa
anterior
que podria
anticipar
aquesta espècie
de maldat sensual
de la dona
el tio aquest
que està així
aixegut
sembla
el malo
de l'última
de Toy Story
saps el nino
el nino
saps el nino
que té un rollo
de històries
para no dormir
és molt potente
aquesta obra
pictòrica
menys mal
jo no la conocía
però Amor y dolor
podria ser un título
d'Almodóvar
menys mal
no lo és
i és una obra
de Munch
molt potente
doncs sí que és veritat
que la fem fatal
podria estar anticipada
en això
hi ha una complexitat
molt gran
en la fem fatal
un humanisme
una tragedia
però en qualsevol cas
des del punt de vista visual
crec que és interessant
tot això desemboca
en què?
en l'obra capital
l'obra mestra
de Munch
que ens porta
en aquesta secció
que és el crit
Scring
hi ha quatre versions
d'aquesta obra
la que mostrem
està pintada amb oli
sobre cartró
es pot veure
a la galeria municipal
d'Oslo
agafeu el metro
a mi mateix
després de la pau
i té un sentit tràgic
de la vida
que absorbeix
del simbolisme
del post-impressionisme
que vam de dir
que Van Gogh
estava de moda
doncs evidentment
els post-impressionismes
com Cezanne
Van Gogh
mateix
Gauguin
estan molt presents
en això
i els temes clau
que diguéssim
destila
el crit
que són
representats
d'una manera
molt impactant
i sintètica
la por
penseu que la germana
de Laura
que va estar
internada
per trastorns
bipolars
la germana
de Munch
que es deia Laura
va estar internada
per trastorns bipolar
la mare i l'àvia
van morir de tuberculosi
ell tenia una salut
molt dèbil
que jo crec que es veu reflectida
en aquesta obra
i per tant
la por
impregna
tot el conjunt
una frase
recuperem
que deia el mateix
Munch
arran d'aquesta obra
i d'altres
que deia
enfermedad, morta i locura
fueron
los ángeles negros
que velaron mi cama
o sigui
doneu-vos compte
del drama
i també
evidentment
de la neurosi
que desprèn
una obra
com aquesta
l'altre tema
és la solitud
veieu aquí
aquesta figura
que està
una figura
andrògina
espectral
desesperada
en una clara solitud
s'ha detingut
sobre un pont
i crida en silenci
presonera
d'una angoixa
que no la deixa
descansar
i darrere de seu
l'estan ignorant
hi ha uns individus
que passen
d'aquesta presència
fixeu-vos també
en les impressions
els colors irreals
que maneja
el quadre
hi ha un ús violent
de la perspectiva
aquesta diagonal
que talla
el quadre
inclús podrien recordar
aquestes notes violentes
de Schoenberg
contrasta molt
amb aquesta espècie
d'ondulacions
del personatge
i del paisatge
que veiem
darrere
és a dir
diagonal
fixa
recta
ondulacions
la persona
la persona
és la que està ondulada
no està rígida
sinó que està
quasi en un estat
de nàusea
constant
i com deia
en aquest horitzó
en aquest paisatge
que bàsicament
està representat
en el cel
i l'aigua
hi ha uns ritmes
que organitzen
els elements
en una espècie
de coreografia
orgànica
i deformada
realment
és que és potentíssim
no, jo estava aquí
callant
para que tú
puedas portar
toda
obviamente
porque realmente
es una obra
que ya lo decía
bien Hitler
en el fondo
es mala estisa
pero una frase
que se tiene que decir
más
Hitler tenía razón
al menos en esto
home
la contrier
dijo esto
because
I understand
I understand
Hitler
hasta en parla
que es un tío
que van a una
academia d'art
Hitler
algo tendría que decir
molt grande
Paul
a més
va a sortir
escaldadíssim
Hitler
va acabar
molt indignat
es malaltís
o no es malaltís
es súper malaltís
en un moment
has dit
que Hitler
había dit
que era malaltís
a la obra
o como mínima
al expresionisme alemany
y esto es muy cierto
cuando tú ves esto
realmente
acabas enfermando
es decir
acabas empatizando
de tal manera
y no sé si la empatía
sería el término
a utilizar
pero sí que es cierto
que la propia obra
acaba cazándote
desde su propia neurosis
es decir
la expresión
que ha conseguido Moong
a través de lo pictórico
hace que no solo
sea contemplado
sino que realmente
salga como una gran película
es decir
aquí ya no necesito
este es un tío
que no necesitaba
ni mucho menos
al séptimo arte
porque desde esa
obra plana
que no lo es para nada
en el fondo
la composición
hace que sea
pura agua y delirio
hostia
es que te quedas
muy impresionado
aunque sea el expresionismo
realmente
es un expresionismo
que impresiona
impresionable
joder
¿cómo se origina això?
es decir
partiendo de una experiencia
de Moong
que podría ser més un rumor
que altra cosa
però bueno
anem a explicar-ho
estava passejant
amb dos col·legues
a les afores d'Oslo
quan de sobte
es va emocionar
davant d'una posta de sol
en un fiord
i deia que
tremolant d'angoixa
vaig sentir
el crit bast
infinit
de la natura
és ecoterror
és un quadre
d'ecoterror
clarament
és a dir
i aquí
evidentment
això et troncaria
si voleu
amb una visió romàntica
d'aquesta idea
de traslladar els sentiments
i les emocions
en un quadre
a través del que estàs veient
el paisatge
el caminant
entre els núvols
de Frederick
és això
el que passa
que aquí
t'ho està trencant
a un nivell formal
que flipes
però bueno
hem apuntat ja
diguéssim
les punts importants
d'acord
i jo crec que ja
podem tancar
aquesta secció
amb una curiositat
i una pregunta
la curiositat
és que aquest any
a l'inicis
el Museu Nacional
de Noruega
ha confirmat
que la frase borrosa
que gairebé no es veu
al fons
del quadre
la part superior
va ser escrita
pel propi Munch
sabeu què hi posa?
Hei Hitler
ojalà
ojalà
ojalà
aquesta pos la frase
lo que hi posa
es
solo pudo haber sido
pintado
por un hombre loco
como lo cuajáis
esto
o sea
esto es como
¿está confesando?
o sea
¿realmente creéis
que podría estar
confesando
que estaba
bueno
yo creo que
está aceptando
es la primera vez
que oigo la frase
porque de hecho
nunca la había oído
sobre el cuadro
sí sí
literalmente
pero joder
yo creo que es más bien
un tío que acepta
la locura
como parte
de la esencia humana
volviendo un poco
a la sección anterior
con Porto Hondo
es
hostia
la mediocridad
es aburrida
en tanto que no es real
al final el ser humano
está más cerca de la neurosis
y de aprender de ella
que de otra cosa
y es un poco
lo que aquí Munch nos ofrece
a mí me queda la duda
si hay algo de ironía
en esa frase
solo pudo haber sido pintada
por un hombre loco
pero bueno
yo creo que
tiene algo de Marx también
no sería de un club
que tuviera un socio como yo
parece un trampantojo
literario al final
más que visual
en cual cosa volcas
es una cosa
muy la vanguardia
muy la modernidad
i com hem dit
molt malaltissa
no?
total
i ja per acabar
quin famós personatge
dels 90
concurso
creieu que va
concurso
quin famós personatge
dels 90 va
va estar inspirat
en el crit
de Munch
solo en casa
el niño solo en casa
pista
película de terror
hòstia
ara és molt radiofònic
aquests
no no se vale mirar
pista
assassí
assassí en sèrie
y estamos hablando
de cine clásico
ah Scream
hòstia puta
el gos face
el gos face
de la saga Scream
està inspirat
ja hi ha allò que me sonava
el Munch
i amb això
doneu-vos a compte
que sempre que estem portant
obres d'art
a la secció
aquesta secció
d'emparada cultural
hòstia
sempre la cultura pop
et dóna't compte
fins a quin punt
acaba vampiritzant
aquest art
i el converteix
en objecte de consum
ui
i no parlem d'escarimoví
si us plau
no entiendo
por què se llama
empareada cultural
este programa
cuando se podría llamar
¿cómo sería?
Neurosis
Popcast
Popcast
Popcast
Neurótico Cultural
o Polcast
que és lo que tocaria ara
sí
toca Polcast
vinga
por favor
Entrem a
un rotllo
una mica distòpic
una mica distòpic
perquè normalment
ja hem portat bastant
de fet
vam fer programes
de distopies
i això
i normalment
hem portat aquestes distopies
que són potser
més tecnològiques
sí, sí
arreplega'l ja Adriano
distopies més tecnològiques
a vegades socials
a vegades polítiques
però aquest cop
Warren Ellis
que se m'omple la boca
el dir Warren Ellis
perquè és un autoràs
els que ho conegueu
ja sabeu de què va
però és que Warren Ellis
es planteja
ni més ni menys
que el 1997
una distopia periodística
Òbviament amb components
tecnològics
polítics, socials
però principalment
és periodista
llavors
estem parlant
que el 97
del 97 al 2002
es va fer una saga
de còmics
que es van anar publicant
que passaven
a una mena
de gran metròpoli
que vindria a ser
un New York serie
del futuro
d'un futur indeterminat
tot i que és
un segle XXIII
o sigui
ens anem aproximant
allò poquito a poco
poquito a poco
amb un protagonista
de nom
Spider Jerusalem
o sigui
em sembla
dels millors noms
és de Nobel
és molt trash
eh això
Spider Jerusalem
i
no podem estar parlant
d'un altre còmic
com és
Transmetropòlida
Yes
Darks
Home
un nom com
Spider Jerusalem
a més
amb la forma física
que té
tu que estàs
follejant Adriano
el personatge
és un personatge
estranyíssim
pelat de dalt a baix
però pelat pelat
i amb un tatuatge
de Spider
de un Spider
en el tarro
m'està dando ideas
de fet no us he portat
el primer número
però el primer número
el primer de tot
és que aquest tio
el rescaten
d'una cabina
cabina in the woods
la típica barraca
al mig del bosc
perquè el van a buscar
sabeu el còmic
que han fet
l'adaptació també
en peli de Polar
que la va interpretar
Max Nicholson
no el van a buscar
per o matar-lo
o perquè mati algú
perquè encara
allò típic tio retirat
que era un mestre
en su oficio
i el van anar a buscar
en aquest cas
el còmic
tota la saga
comença
que ell s'ha retirat
i és un periodista
de fet és un periodista
Gonzo
que això tu
que vens del periodisme
saps perfectament què és
tu que vienes del porno
el Gonzo
jo sé de què va el tema
no Gonzo
hòstia
miedo y asco en Las Vegas
aquí esa generación
Thompson
ese abogado
que le pasa a las pastillitas
al protagonista
és a dir
el periodisme Gonzo
jo he hagut de buscar
una miqueta
per informar-me
de què anava exactament
però bàsicament
és aquest periodista
que viu en primera persona
és com una crònica
però que la viu des de dins
i intenta inclús
no et dic manipular
però hi ha un punt
d'aquest
d'entratant a la notícia
a la crònica
que vols construir
que t'agafa
totalment
t'acaba absorbint
al final ets un element més
és correcte?
sí, sí
vale, gràcies
l'origen d'això
està en una crònica
que un tio va fer
drogadíssim
que ara no estic recordant el nom
però ho enfoquem
a la generació BIT
i que va tenir superèxit
i el tio havia escrit
a l'últim minut
drogadíssim
i això va quedar
com, bueno
emblema
un referent
em ve perfecte
que diguis-lo
drogadíssim
perquè el personatge
protagonista
que jo per això
l'he portat
com a neuròtic
és un tio
ja no només
tatuat de dalt a baix
ulleres cul
que per cert
hem portat
unes recreacions
unes recreacions
molt grans
chicos
tenéis que ponernos el vídeo
ja
també us diré
uf, no aguantaré
això
tot el vídeo
és que és
no, de fet
Adriano
posa-te-les tu
Adriano
jo soc calvo
i a més portes tatuatges
i un pitillito
mira la sensació
que és un tio
que sempre
lleva un pitillito
estem parlant
un personatge
de mal humor
total
antisocial
narcisista
mal parlat
mal parit
total
mega neuròtic
és un personatge
que a partir
sobretot de la droga
lisèrgica
dura
també és un súper neuròtic
de les drogues
de les més
a més estamos en el futur
o tot de la droga
però no te falta droga
eh
con estas putes gafes
i un modelo a seguir
és un modelo a seguir
pels que no estigueu veient
són aquestes típiques ulleres
que podríem dir
d'aquest fals 3D antic
l'únic amb músculos diferents
no
eren així
que eren verdes
verde croma
no
i vermelles
sí
el 3D
una ullera
és rectangular
per dir-ho així
i l'altra rodona
llavors clar
et fot un efecte
que et rebenta el cap
d'acord
que a la vez
també
parece que juegue
si no las lleves puestas
y las ves a lo fuera
dices
hòstia
juega con dos formas geométricas
por así decirlo
y dos colores
contra los complementarios
parece que ya haya
como una reflexión
de conjunto
y de globalidad
en el fondo es como
son unas gafas
expressionistas
blanco y negro
en lo cromático
yo creo que se las va a posar
a Munch
i potser es va a fotre
algú també d'això
també
estem parlant d'això
aquest punt de partida
aquest personatge
Spider-Hero Salem
amb tot aquest
abanico de personalitat
que hem dit
doncs un tio que
el recuperen
d'aquesta cabina
bueno d'aquesta
si dic sempre cabina
per de cabin
però com es diu
una barraca
és un cabine
un cabine in the woods
clar que sí
doncs el venen a rescatar
no només
o sigui
no per res més
sinó perquè cabi
ja el seu puto contracte
perquè aquest tio
és un tio
que va triomfar moltíssim
com a periodista
o sigui
és un tio que va publicar
més un llibre
rebentant
a lo gonzo
o sigui
rebentant
el president dels Estats Units
en aquell moment
que li diu
la bèstia
perquè diu
aquest tio
és un monstre
és un
és un despiedat
no sé què
era més Trump
que el de ara
no entiendo
la versió
ara vindré
ara vindré amb Trump
perquè això
tot i que són
al final dels 90
això està
de revés actualitat
com ens agrada dir
però estem parlant
que aquest tio
quan arriba al poder
el president
diu ell
pues me retiro
me voy
es como
gana Vox
me voy
llavors el tio
se'n va
se'n va al bosc
i el recupera
perquè diu
tate
que has d'acabar
el contracte
i si no
et prendrem
les pertinences
que tens ara
llavors el tio
torna a la gran ciutat
es rapa
perquè va com
un ermitanyo total
es rapa
torna
aquest carismàtic
personatge
que era abans
diguéssim
llavors entra
a formar part
de la columna
d'un diari
que es diu
The World
que és la paraula
ja al final
ja et dona
entendre
que aquest tio
ve a ser
un macies periodístic
sona molt totalitari
tot això
sí
el futur sempre és totalitari
sempre
llavors és una columna
on ell es va dedicant
a fer temes
d'actualitat social
i sobretot
política
que és el que ell toca
més de prop
i a més sempre acompanyat
d'aquestes dues assistentes
primer una
després entra
l'antiga assistente
que tenia
en la vida anterior
per dir-ho així
que els van ajudant
i també
òbviament
aquestes assistentes
són
no són com ell
però també
deixa-les anar
perquè van per lliure
bastant
periodísticament
llavors
el tema central
de la saga
us he dit
que partia
en la seva anterior vida
a intentar derrocar
aquest president
dels Estats Units
però de cop
aquest monstre
però de cop
se n'adona
que hi ha un aspirant
als Estats Units
o sigui
un dels candidats
que encara és pitjor
llavors diu
vale
hay un gran enemigo
però després
aquí hi ha un altre candidat
quien es menos malo
llavors aquí
sí que entra molt
la idea
d'ara que seria
Trump
aquest personatge
que també és molt
aclamat pel poble
per cert poble
ara aquest còmic
òbviament és americà
llavors surten molts rednecks
aquests
aquesta gent
que hi ha
els que estaven atacant
el Parlament
exacte
el Capitólio
hauríem de recuperar
aquest personatge
Carles
però sí que és veritat
que els primers volums
s'entren molt
en aquestes
en aquestes eleccions
properes
que hi ha
de nou president
i es centra
en aquests
tres candidats
que són
aquest de la bèstia
d'especial
Gary
el sonriente
que a més
el sonriente
és perquè literalment
és un personatge
que per modificacions
això sempre està
en un somriure
que això
si ho dibuixés
Munch
això seria horrorós
perquè ja pinten
aquell personatge
típic polític
el postureo político
sí però molt escarós
no vull fer espoilers
perquè hi ha molts arcs
de personatge
però realment
és un personatge
molt deplorable
molt
i després hi ha un altre
que és un senador
que es diu Bob Heller
que és un senador
feixista
però feixista
total
que cultiva
i aquí ja viene
el rotllo futurista
i tal
cultiva assessors polítics
en una granja
per rotllo
en plan clon
imagineu que
les històries
són molt sonades
però realment
hi ha molta profunditat
periodística
realment hi ha una anàlisi
i estem
vaig repetint
dos mils
són dos mils
imagineu tot això
a l'època actual
amb les fake news
tot això
imagineu Warren Ellis
si hagués de fer
una mena de continuació
remake de
Transmetropolitan
amb tot el que hi ha ara
amb les xarxes socials
tot això en aquella època
no existia
perquè ho va tallar
fa molt de temps
o no l'obra
o va ser del 97 al 2002
llavors clar
aquí ja no van arrencar
sí que s'estan reeditant
ara s'estan fent
aquests volums
que us he portat
estan sortint
aquests a poc a poc
però realment
ara molaria veure
com això
traspassa
a l'actualitat actual
molaria que hi hagués
una sèrie d'això
clar
aquí hi ha una cosa
jo et diré
que és molt complicat
adaptar això
perquè
et diria el mateix
que amb The Voice
perquè a més
jo ho anava a comentar
després
però el dibuixant
el dibuixant
que el tinc per aquí
que és
Derek Robinson
és el mateix dibuixant
que The Voice
hòstia
aquell còmic que va importar
que s'ha fet una adaptació
amb Amazon Prime
i la sèrie ha agradat
la sèrie ha agradat
però sí que és veritat
és molt macarra
molt macabra i tot
però
no deixa ser molt reduïda
del còmic
que el còmic és
és que no es pot
i menys en l'època actual
lo que es calarien
molt ràpid
aquí hi ha tres quarts
del mateix
que estàs parlant
de 60 números?
sí
sí
vale vale
ja veu que el guion
ja
pa què llevo un guion
hi pistes tio
no no no
són 60
sí sí
són 60 números
que venen
del 97 al 2002
que estan sortint
aquests diguéssim
toms de 10
o sigui són
crec que són com
4 històries cada una
o així
vindrien a ser 10
10 fascicles
d'aquests més totxos
com els que us porto
d'acord
i penseu que té
34 arcs argumentals
és molt
o sigui
no és que sigui dens
però estem parlant
de política
estem parlant
de tejemanejes
estem parlant
de coses
bueno
que crec que tenen
molt de suc
i per tant també
entenc que hi ha
molta xixa
i és una passada
és una passada
és distopia
compromesa
realment
no no no
i el que mola més
és que Warren Ellis
jo crec que per ell
bueno jo crec
no perquè ho és
és una
en la seva època
va ser una forma
és una tesi
no?
o sigui una forma
de volcar
el que ell pensava
de tot
cap moment
l'hem compartit
amb The Boys
no només pel dibuixant
però també pel top
perquè és molt macabre
i molt macarra
i tal
però sí que és veritat
que té una profunditat
molt més política
i social
que no
o sigui The Boys
ho és
i té molta profunditat
també
però aquí
jo crec que es
es lia molt més
amb el tema
dels canvis polítics
també
toca altres temes
molt més futuristes
potser
però que es poden
autorelacionar
amb coses d'ara
no?
per exemple
corrupció política
prostitució infantil
drogues
de les més futuristes
que puguis
i òbviament
amb el tràfic de drogues
persones
i animals modificats
que aquí entraríem
amb el transhumanisme
estem dient dos mils
el còmic
va molt
aquest cyberpunk
de modificar-se
físicament
sí ho he vist
això
això quan estàveu
fullejant una mica
he vist que realment
té aquest punt
una mica
steampunk
sí sí sí
bueno steampunk no
eh
cyberpunk
sí vale vale
una mica cyberpunk
steampunk seria
Wild Wild West
que millor oblidar-ho
de Will Smith
i Metrópolis
un punt
però que em refereixo
que és un futur
sí que una mica
òbviament hi ha
aquest punt tecnològic
però que
per exemple
la religió
com adapta
la tecnologia
també
i la religió
ja fa cicles
d'aquest còmic
que tracta molt
el tema de la religió
i és brutal
no us diré res
perquè realment
els arts són
molt bons
i són
i a més
amb molt girs
claro pero
en el fondo
se
se
echa en falta
que haya evolucionado
un poco más
la tecnologia
para poder abordarla
des de las reflexiones
que ofrece
porque entiendo
que si es 2000
la tecnología
aún no había llegado
a este punto
ya teníamos los móviles
circulando
pero no estábamos
al nivel de redes sociales
ni de whatsapps
no clar
això seria lo interesante
seria veure
com una historia
aviam
jo no sé si s'aventuraria
a fer una continuació
o algo
però
no es desmarcaria
molt del que ja ha fet
perquè hi ha moltes coses
que jo crec
que es poden traslladar
ara
en aquelles èpoques
a veure
no sé
quan és el xavi
que fa 20 anys
terra
tu tenies 10
jo ho sé
però jo tenia 20
happy 20
que si això ho portéssim ara
ja et dic jo
això adaptat
jo espero que no ho facin
però és un còmic
que ara estan adaptant
tots els còmics possibles
que estan diàlegs
segurament per adaptar
però ho estan adaptant tot
ara l'últim
i està canceladíssima
la de Y
i l'últim hombre
la van fer
canceladíssima
i jo crec que
és un
a més és un autor
molt conegut
estem parlant de
aviam que ho tinc per aquí
perquè no em deixi res
però estem parlant de
Warren Ellis
de Planetary
Hellblazer
i és un tio que ha treballat
en infinitat de còmics
de DC i de Marvel
el tio que va fer
des de
des de Batman
o sigui
ha fet tot
tot
o sigui
ho ha pogut fer tot
aquest tio
però és que narrativament
és un tio que domina
moltíssim el guió
i és dels millors guions
que podeu trobar
i sobretot
amb aquest noir periodístic
de filar
d'històries paral·leles
i és molt interessant
o sigui
jo us dic eh
60 números
ja sabeu que els còmics
els 60 números
són 20 per número
més o menys
però te queda claro
perquè no els ha traït el primero
no?
perquè no
perquè no l'he trobat
no l'he trobat
és que aquests són els de la Bea
jo crec que
si es fa la sèrie d'això
algun dia
claríssimament
li pillaria el relevo
a Black Mirror
sí?
va per aquí
jo no la veig tant
no
Black Mirror
juga a favor
que són antologies
i que al final
si una no te gusta
vas a l'altra
ho dic per lo distòpic
sí
aquí no sabem
que tu relacionaria
el to
totalment
hauria de ser de boys
100%
però
en quant a visualment
o el tema
de Cyberpunk
doncs no et sabria dir
perquè clar
és difícil
és difícil
veure una comparativa
amb coses
que hagin més o menys funcionat
perquè és que a vegades
les distopies es queden a mig gas
i sobretot quan les il·lustres
perquè escrites
la tesi queda molt bé
però després quan les il·lustres
pot quedar molt guarrillo
el tema
d'intentar il·lustrar el futur
és com una mica
sí
i per altra banda
era molt expansiu
a nivell cromàtic
col·lores
com molt
molt hinchats
o sigui
llama molt l'atenció
a nivell visual
la obra
ah no
Transmetropolitam
visualment
és una passada
aquest trast
amb les línies molt marcades
els culos molt potents
jo crec que és un
posa de la porta
i un detall
aquests culos
són Hitchcock
els culos de les olleres
i també són
el juego del calamar
és que al final són tot
i els semàfors
són tot
exacto
per això ho deia en un primer moment
que al final és com la idea
de comprender
els dos colores
que hablan de la dualitat
per així dir-lo
rojo pasión
verde melancòlia
Hitchcock
que digo
però vamos
que s'han adaptat
hasta la nausea
mira tío
me voy a acabar
esta secció
con las gafitas
va venga
per tancar la secció
i òbviament
no crec que faci falta
recomanar-lo
però ja he trobat
dues frases
d'aquestes de crítics
de còmic per internet
que m'han
he trobat que són
bastant interessants
que una és
Transmetropolitan
és el punk
en Cyberpunk
o sigui
realment
és una d'aquestes
passades
tragueres
i després
Spiders Jerusalem
o Cuando el Trippi
se convierte en còmic
o sigui
imagineu-vos
que potser està a un nivell
allò
no se us recordeu
aquell de The Outer
te recordes
aquell còmic
que havia d'adaptar
no sé si ho farà mai
però Taika Waititi
que per cert
Taika Waititi
ara vol adaptar
El Incal
de Khodorovski
és total
això fa una venta
i bueno
Déu-n'hi-do
i llavors
comentar-vos
que podeu trobar
tots aquests fascicles
a Can Fabra
estan tots
bueno de fet
estan en mil biblioteques
perquè és un còmic
bastant famós
i re
acabem amb la frase
i en Warren Ellis
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust
WeTrust