Prepareu els pitets, que aquí comença l'empaig,
l'embafada, el gran festí,
la bacanal radiofònica.
Aquí comença Empanada Cultural.
Un programa cuinat per...
Pol Dibler,
Ferran Pujol,
Adriano Calero,
Carnes Martínez,
des de Ràdio Fabra.
Gotes de suor recorrien les nostres esquenes a l'últim programa,
en el d'avui també.
Dedicat a la mort, aquell programa.
I després de la mort, l'eternitat.
I si alguna cosa ens presagiava aquella calor,
és que aquesta mort ens portarà a l'infern,
o, si més no, a una altra vida en estiu parent-ne.
en estiu, etern.
Per afegir premonicions a aquest programa d'avui,
dir que es tracta del 33è programa de la tercera temporada,
per tant, el 333.
Ja som mig camí del número de la bèstia,
i ja sabeu el que m'agraden a mi els números, eh, Pol?
Més pressagis.
Avui també és el meu últim programa aquí a Empanada.
Ho sé, ho sé.
Em trobareu a faltar companys,
trobareu a faltar els meus segways forçats cap a les xarxes socials,
la meva constant pressió amb el temps,
els meus errors a llençar cançons quan no toca.
Ho sé, ja ho sé, que serà difícil
igualar tants happy accidents
que passen quan estic jo als controls, eh?
Però no defalleu,
ni per la calor,
ni la mitja marca del diable que us deia,
ni la meva marxa.
Que avui parlarem precisament d'aquest estiu etern,
aquesta promesa
de que podríem viure en un constant estat de vacances.
En Carles,
de fet, ens porta avui un dels artistes
que millor han sapigut capturar aquesta sensació estival.
En Pol,
un llibre sobre una escena musical
que semblava que no havia de morir mai.
I l'Adriano,
una sèrie que potser col·loca el mirall
davant d'aquesta voluntat d'eternitat.
Ja ho veurem.
Després, els meus companys
desvetllaran de què es tracta exactament del que ens parlaran,
però precisament,
el que ens porta l'Adriano a mi em fa pensar
en Jorg Wungander.
Jorg Wungander,
la gran serp que rodeja Midgard,
a la mitologia acir-monòrdica.
Que està esperant el Ragnarok,
i tornem a parlar un altre cop,
de mort.
Però mossegant-se la cua
des dels inicis dels temps,
o era des dels finals del temps.
Vaja, no sé.
Però m'hi ha fet pensar, eh?
En aquell etern retorn
que tants cops hem parlat aquí empanada,
en aquest etern estiu
on ens agradaria poder descansar per sempre,
tot i que sabem
que no serà pas així.
M'ha fet pensar en el son d'Odín,
el sueño d'Odín.
Seguint aquesta imatge,
aquesta mitologia, no?,
que estem parlant Noruega,
en què el pare de tots
cau inevitablement en un estat letàrgic
per recuperar energies
de forma indefinida
per tornar al màxim
quan sigui necessari.
No sé, companys,
potser aquest estiu realment
sigui etern.
O potser no.
Però el que tinc clar
és que aquest estiu,
aquest programa,
aquest final d'un servidor,
realment ja és aquí.
Déu meu, aquest clickfanger
que ens acaba de deixar el parlant
quizà vuelva.
O quizà no.
O quizà no.
és una hora dels adeus
en versión electro Miami Nights.
Ah, molt bé, Carles.
Sí, i tant, total.
Yo tengo dos cuestiones
que añadiré.
Tú te has emocionado.
Una, una,
no hay nada cierto
en esta vida,
nunca hay un nunca jamás,
ya lo conoces.
Bueno, mirad jamás
del Perro Sánchez.
Poco a poco.
Al referéndum.
Sí, sí.
Jamás.
Jamás.
Jamás.
¿Y ahora qué?
Indultos a...
Aznar también tenía un...
Jamás, jamás.
Es decir,
vamos a centrarnos en este verano.
Está claro que este verano
Farrán no estará aquí.
No.
Lástima, lástima.
Pero bueno,
vamos a ver,
vamos a ver.
Vamos a ver.
Y por otro lado,
esto de unir muerte
y verano eterno,
sí,
es muy de que, bueno,
que nos vamos a morir.
Sí, bueno,
yo soy Diver.
O veo ahora el programa anterior
o hasta no voy a llenar
a este voy a llenar vídeo.
Porque tú mueres con el calor, ¿no?
Y yo moro molt
y yo me voy al descanso
de los guerreros.
Yo voy al descanso del guerrero.
Por eso se va, ¿eh?
Eso es eso.
Ya está,
se ha dado cuenta
que grabar aquí en verano
va a ser una tortura.
Mira, ¿sabes qué?
Yo me marcho.
Así, además,
genero un aplauso,
genero un reconocimiento
y ya en septiembre
ya veremos,
ya veremos.
Hay que construir el futuro.
Con el carrito,
con el carrito radiofabra
te invuelve.
Y avancemos,
potser cap al que anem a parlar avui.
Si us plau.
L'etern estiu, ¿no?
Anem-hi.
Vam al flow.
Ens podreu trobar a
Facebook
Empanada Cultural
Twitter
Empanada Cultura
sense L
Instagram
Empanada Cultural
Tots els podcasts
a Spotify
i els videocasts
a YouTube.
Menú del Dia
És que ara ho he de tirar ràpid
perquè no sigui cas
que l'Adrià no parli sobre...
No, no, ja està,
ja ho he après, ja ho he après.
M'ha costat,
però ho tinc clar ja, eh?
Carles, no?
Comences tu?
Començo jo, començo jo.
Parlant de,
com molt bé ha dit,
el senyor Ferran Pujol
de Joaquín Sorolla.
Un tio que va passar
molts matins i moltes tardes
pintant emocionat
la costa de València
amb el seu barret de palla.
Però això no vol dir
que l'haguem de reduir
a imatges de costa, eh?
És a dir,
no hi ha un únic Sorolla,
vale?
Però va fer moltes vacances, eh?
Perquè va pintar molts quadres.
Sí, però crec que convé saber
que hi ha el Sorolla de retrats,
hi ha el Sorolla de folclore,
de costums,
d'inquietud social,
el Sorolla que modernitza
verrat que t'impiu.
Però aquí vivim una platja, no?
Digues la veritat.
Bueno, aquí és on vaig,
és a dir,
el Sorolla que ens interessa
en el programa d'avui
és el Sorolla Playero,
el de més que prepareu els pitets,
prepareu el banyador,
la crema i les xinquetes.
O sigui que són els seus nanúfers,
no?
Allò que deia,
la repetició d'anaprens.
Ilando, Ilando,
Ilando,
que conste,
Carles,
lo voy a decir solo una vez,
cada vez que dices Sorolla
pienso sopolla.
Pero bueno,
o como dice Ferran,
soropolla.
El sorogoyen,
soropoyen,
sorogoyen,
soroyen.
En el guión lo he puesto
para hacer la broma.
No sé caso,
que no hayáis equivoqué.
Humor inteligente en uno de julio.
Exacto,
exacto,
empezando fuerte.
Pero diré cosas serias,
eh?
Sí,
¿sagur?
I en Pol diré cosas serias també o no?
Sí,
després ens mantenim a València,
de fet,
per presentar un llibre
que ja té uns anyets,
poquets,
però té uns quants anyets,
que quan us digui el nom ja sabreu per què.
Però el que farem és una ruta,
i no és una ruta estival
per càmpings
o per rutes d'aquestes...
Turístiques,
turístiques a la finestra.
No,
no,
ens anem a fer la ruta
Destroyer,
la ruta del Bacalao,
ens anem de ruta
Joan Oleake
amb enèxtasis.
Uau,
guà,
una tesi,
una tesi sobre la màquina.
Hostia,
¿avui han saltado el copyright o qué vol?
Asparenca no.
No sé,
bueno,
nos protege radiofón.
Asparenca no.
Y yo también sigo en València
y me voy a la paella valenciana,
porque ya que venías con el Bacalao...
No,
yo voy con un ejemplo
que nos saca de esta tierra
y nos lleva más a la tierra asiática.
Es una serie,
ya lo has dicho antes,
Fernan,
en tu introducción,
es una serie de Netflix,
bueno,
realmente es una serie de la BBC,
producción británica,
pero que podéis ver en Netflix
y se llama
La Serpiente,
The Serpent.
Y nos habla de un personaje real,
de un tal Charles Soprach,
que hizo de las suyas en los 70
y que nos demuestra eso precisamente,
que al final el enemigo del hombre
es el propio hombre.
Tío malvado como él solo.
Potser también posan serps.
Allá a Asia,
potser las paellas posan serps.
Sí,
hombre,
eso seguro.
Un risotto de serpiente a la asiática.
Ah,
y que conste,
evidentemente,
el vínculo con ese verano eterno
no es tanto en su propia vida,
la de Charles Soprach,
sino sus víctimas.
Aquellos viajeros
que seguían el sendero hippie
de los 60-70.
Esos veraneantes.
Exacto.
Y se encontraban en la ruta asiática
con Mr. Sobrach.
Doncs avancem...
Jo sé que era una ruta destroyer.
Hòstia,
i tot torna a l'estiu,
l'estiu de la mort del 1969,
el verano de la mort.
Bueno,
això que diu ell,
per a més,
avancem en aquest estiu eterno,
perquè el programa d'avui
no pot ser eterno,
que jo vull marxar.
Art.
Doncs clar,
comencem tranquil·lets, eh?
És una playa per a l'estat tranquil·la.
Seguida, Rita.
Una melodia que ens resulta pròxima,
còmoda,
mediterrània,
que ens fa pensar en estiu,
i estiu és pensar en la brisa davant la platja,
quan trobem a faltar aquests dies de calor intensa,
en les vacances que la Covid ens va robar
i que estem esperant amb els braços oberts una mica.
Espera't amb aquests nois de Mallorca,
a veure què ens fan.
Aviam, aviam.
Però clar,
l'estiu que volem que arribi
no és l'estiu infinit
del qual us vull parlar ara,
si que volem parlar d'un estiu infinit,
volem parlar d'aquest estiu infinit,
això és del que volem parlar.
Clar,
hem de portar la mirada cap a una altra banda,
cap a un altre horitzó,
i per això el millor que podem fer
és canviar de música,
ja d'entrada.
Cap a fora de l'estudi, no?
Així que deixem de banda
la instrumental del Mediterrani de Serrat,
que estàvem escoltant,
per viatjar cap al passat,
i ens aturem una etapa de trànsit entre segles,
entre finals del XIX i principis del XX.
És allà on trobem les partitures
del que estem escoltant ara,
Enric Granados,
el compositor.
Enrique.
Enrique.
El de la calle de Barcelona.
No sé què és el lluny.
Este, el mismo.
Que quiero músic.
Claro, hombre.
Ahí la calle del Carril Bici,
pues viene de un compositor llaitat.
I de las terracitas pijas.
I que toque.
I donde yo estudié bachillerato artístico.
En qualsevol cas,
és un gran referent de la música catalana,
creador de l'Escola de Piano de Barcelona,
i amb aquest sentit modernista
de la Belle Époque,
que s'està apoderant de Radio Fabra ara mateix,
crec que és perfecte per parlar
del pintor que us porto muy, eh?
És a dir, l'artista que, com ha dit el Ferran,
millor reflectir l'estiu etern
a través d'una sèrie d'impressions
pintades a l'oli.
Avui a l'Empanada
parlem de Joaquín Sorolla.
Ha tocat la part funerosa.
Sí, eh?
La part funerosa.
Está claro que está muerto.
Sorolla Betoveniano.
Hem vist la seva obra
moltíssimes vegades.
L'heu vist?
Vamos.
O sigui, pels descosits.
Ha sigut portada anuncis
de decorats de tota mena.
El mateix Ferran, no?
A casa dels seus pares,
hi ha un quadre de nens pintats
per Sorolla.
I està clar que quan arriben les vacances,
l'obra de Sorolla és la imatge
potser més de postal
que desitgem sentir
i tenir present, no?
Que més tranquil·litat
que més tranquil·litat ens dona, no?
La tranquil·litat que no trobem
quan anem a vacunar-nos ràpid
per viatjar a un altre país a l'agost,
les cues per entrar i sortir al lloc,
la caravana de 40 graus
a mig de la P7.
Crec que Sorolla és com el Kit Kat perfecte
contra tota aquesta ansietat de l'estiu.
O sigui que quan estàs fent cua a la P7,
tereus el mòbil,
veus una mica de Sorolla...
Que veus un Sorolla...
I se te va a trobo, tío.
I una serrolla...
I una brisa de holes...
Com el ventilador que teniu aquí sobre la taula.
Sí, vale,
he portat un ventilador
per estar fresquet
i se la queda ensorriada.
Però el arte com les pel·lícules, tío.
El arte com les pel·lí.
És a dir,
no me lo pongas en el teléfono,
ponlo en una pantalla un poco grande
o ves al Pravo a veure'l.
És l'escorsese de la pintura.
De hecho, jo tenia calor
perquè al final
habéis dirigido vuestro ventilador
más para la zona izquierda.
Jo ara me acabo de poner
en una de les fotos
que me ha mandat el Carlos.
Ara entrarem a la cara.
Ja no tinc calor.
Ja he puesto un prestito.
Com ha dit,
veure'l en pantalla
me cagará.
Puncharem la imatge.
Perquè els quadres de Sorolla
són quadres grans.
Són quadres que se han de disfrutar.
Si es disfrutan en directe,
molt millor.
Al Prado, per exemple.
Un exemple claríssim
és el regreso de la pesca
remolcando el barco
que l'Adrià Aramateste
a la pantalla.
Si podem visualitzar això
a través del programa
Fantàstica
i els nostres
oients i espectadors
ho podran veure.
Clar,
és un quadre que en aquest cas
està al Museu d'Orsay de París
i és una obra
que es va exhibir
per primera vegada
al Saló de París
el 1895
i que va catapultar
a Sorolla la fama.
El tio va aconseguir
un èxit paral·lel
de públic i crítica
que es va mantenir
durant tota la trajectòria
amb una excepció.
Qui era la persona
a qui no li agradava
Sorolla?
Doncs a un amuno.
Un amuno
tillava Sorolla
d'esteticista.
Preferia
el Zuluaga.
Decía que las caras
curtidas de Zuluaga
era l'Espanya
que hay que mostrar.
Que Sorolla
muy esteticista.
En qualsevol cas
aquest quadre
de gran format
com deia
reuneix diferents gestos
treballats pel pintor
anteriorment
i trobem un retrat
del treball
de Costa
de la València
currant
del laburo
de la Epoca
que és molt interessant.
és que perdona
és que sorolla
és l'estrella d'am
d'esa època.
Els denuncis
d'estrella d'am
és el que Sorolla
pintava en el som
perquè és clarament això.
Però habría que contextualizarlo.
Me gustaría a mí saber
si la recepción
d'estas imágenes
en ese presente
ahora nuestro pasado
hostia
jugaban en la misma dirección.
Está claro
que nosotros
lo podemos asumir
desde el carácter pictórico
en la actualidad
con esa
sorma.
El detall
d'una muna
serveix com a exemple
per veure
que certa
intel·lectualitat
de l'època
inclús dels anys
posteriors
sí que veien
a Sorolla
com un tio
com poca xitxa
intel·lectual.
Però jo crec
que és una cosa
que hem de desmentir
i hem de trencar.
Centrem-nos en el quadro
que estem veient
ara mateix
aquest el regreso
de la pesca.
Tres joves mariners
tornen de treballar
i arriben a la platja
del Cabanyal
empenyent la seva
petita barca
amb l'ajuda
de dos bous
que porten els arreus
al llom
per tirar fort
cap a la sorra.
Però tot aquest esforç
humà, animal
que destila la imatge
dona una sensació
en el fons
de calma
de calma profunda
i això s'aconsegueix
a través de la pinzellada
que és llarga
que és orgànica
que és intuitiva
que dona aquesta sensació
de profunditat.
Fixeu-vos en la textura
de les onades
trencant a la sorra
el joc de llums
i ombres
la brisa
gràcies per efectos
de sonido
esos dos veleros
en el horizonte
en el horizonte
flipa con los detalles
esos tiburones
la vela inflança
és a dir
tot això
dona aquesta sensació
d'estar-hi present
i evidentment
el sol
no apareix
de forma total
sinó que busca
petites escletxes
perquè la llum
toqui els personatges
podem veure
que és un quadre
que respira
cultura mediterrània
i que soroll
aportarà
un nivell superior
a un altre quadre
de treballadors
a la costa
que és el sol
de la tarda
on el moviment
de les onades
ja està representat
d'una forma
molt més ferotge
i més enèrgica
però en aquest cas
el regreso de la pesca
podem veure clarament
amb quina sensibilitat
ens apropa
aquest món
de treballadors
de la costa
que són cinc
tío
has dicho tres
en un momento
y me he quedado loco
digo joder
ya se han escondido dos
tenemos uno
dos, tres, cuatro, cinco
i dos bueyes
dos calabaos
la radiovisual
no són tres
sinó que són quatre
només li podem veure
la mà
movent el timor
d'aquesta barca
de pesca
que està més amagat
Sorolla és d'aquests pintors
que el que fa
és pintar
com la llum acarici
als cossos
com la llum acarici
als objectes
és aquest toc suau
que conste
que estamos aquí
haciendo un poquito
de cachondeo
porque Carles
ya le ha metido
tanta pasión
y es que realmente
si entras en el juego
de Sorolla
hostia
al final lo que ofrece
es precisamente
un discurso
más cercano de Carles
nosotros intentamos
equilibrar la balanza
siempre
pero yo he de reconocer
que sí
que estoy contigo
a mí me llega
si us sembla
ens situamos
en un altre exemple
que té més en pla
en aquestes platges
una sèrie de quadres
d'infància
en aquest context
de mar valencià
una edat que per cert
deia Sorolla
que li molestava
quan el tio havia de pintar
la platja
que els nens i les nenes
li embrutaven
el quadre de sorra
tot i així
quan veus el resultat
dius
bueno
per sort
el va poder acabar
i li va quedar genial
posem per cas
l'exemple
del balandrito
de l'any 1909
el balandrito
aquest
què és un balandrito?
un balandrito
és aquest vaixell
de joguina
amb el qual
està jugant el nen
el balandrito
té un origen cubà
és un barc de pesca
d'origen cubà
i aquest nen
despullat
amb les cames
enfonsades
a l'aigua
fins al turmell
que està jugant
amb ell
i crida l'atenció
molt com
la figura
d'aquest nen
i aquest vaixell
es reflecteixen
a l'aigua
en forma de fragments
com si el mar
dissolgués
la seva imatge
en infinits trossos
vermells
taronges
blancs
novament aquesta llum
a través del blanc
que apareix
amb força
o un altre quadre
on apareix
una mare
que acompanya
el seu fill
també en aquest context
marítim
sortint
de l'aigua
imatges que fàcilment
ens poden ressonar
que ens recorden
la dimensió eterna
de la família
a través de la tendresa
i la dolçor
el quadre
que crec
que millor
sap concentrar
l'univers
de la maternitat
en relació
a aquestes platges
aquest context
marítim
sobre llens
i també
en aquest context
d'estiu
que estem comentant
en el programa
es titula
Després del banyo
del 1902
i mostra una mare
embolicant
el seu nadó
amb un llençol blanc
està asseguda
en una barca
a l'ombra
que pràcticament
es converteix
la barca
en un petit univers
en si mateix
és com si
l'estiu etern
es quedés
concentrat
en aquest petit
bot
a l'ombra
Bajo el parasol
hay una idea
de
como muchas veces
metafóricamente
hablamos
de un paraguas
protector
aquí hay una idea
de crear un espacio
interior
en el exterior
y crearlo
a partir
evidentemente
de la luz
pero la luz
que permite
opacar
que sorolla
amb els quadres
que aquestes sèries
de platja
són situacions
públiques
molt íntimes
exacte
perquè el que tinc
jo a casa
que no sé
quin és exactament
també t'ho diré
és dos chavals
un nen i una nena
parlant
i clar
el quadre
es centra molt
en la mirada
entre ells
quan tota l'escena
és oberta
i tens l'aigua
i és molt interessant
que diguis això Ferran
que parlis d'aquesta intimitat
de la qual sorolla
ens fa partícips
per parlar
del quadre
de madre
on trobem
la seva dona
aquí la maternitat
és la seva dona
Clotilde
gran inspiració
Clotilde García
dormint a la seva habitació
cansadíssima
després del parc
i al seu costat
també reposa
plàcidament
un nadó
de pocs dies
que és una de les filles
de sorolla
que amb el temps
també s'acabaria convertint
en pintora
en pintora
les filles
van acabar sent pintores
i amb això descobrim
quina és la gran font d'inspiració
el motor expressiu
de l'art de Joaquín Sorolla
que és la seva pròpia família
un art de vincles humans
i un cant
a l'allar
és interessant
el que comentabas Adri
quan estaves escrivint el quadre
en general
els quadres que estem veient
perquè també
estic passant aquí
no, no passa res
ja saps que som
un son agullons
tu eres padre
i és molt interessant
la mirada que volca
sobre aquesta obra
des del punt de vista
de la paternitat
de a aquesta mujer
i a aquest nen
i de alguna manera
també
perquè m'havia anticipat
al quadre que estabas comentando
ara, el de madre
i me parece potentíssimo
perquè aquí hi ha
tot el contrariu
hi ha una puesta
per la intimitat
però de apertura
perquè ja literalment
està en un interior
ja no està en el exterior
i ja no té que crear
ese núcleo conceptual
a partir de la mirada
aquí no
aquí
és bastante acojonant
a mi me impacta muchísimo
esta imagen
de una madre
mirando a su bebé
però que en el fondo
solo són los dos rostros
que destacan
entre esa blancura
de las sábanas
i de la pared
y entonces
es como la vida
atrapada
en el blanco
de ese espacio
y por lo tanto
la materia
lo vivo
evidentemente
como prioridad
entre ese espacio
exacto
la fuerza dramática
és brutal
un comentari
jo soc
ignorant total
de sorolla
vaig a fer una referència
cinefila
i no sé si és
el mateix autor
em dieu
no, és un altre
aviam, aviam
la pel·lícula
de Mr. Bean
a la qual estornuda
aquí cabrón
a la qual estornuda
no, no, no
vaig en sèrio
vaig en sèrio
a la qual estornuda
jo també vaig en sèrio
i després borra la cara
i fot un nyap
un sèrio
el quadre original
en recorda moltíssim
a la dona d'aquí
doncs no sé si ho és
o és un tarner
no, però
seria segurament
una obra
entenc que si recorda
era una obra impressionista
és molt impressionista
no, recordo
perquè és una dona asseguda
però està vestida
no?
el que has buscat
no, no
estic buscant
el Mr. Bean
i la sobrita del Mr. Bean
pintada
però que consti
que consti una cosa
m'estàs explotant el cap
perquè no consagués
fer recordar
ni l'autó
ni l'obra
però bueno
és interessant
que parlis
d'això
d'aquesta pinzellada
tèria
no, sorolles
internacionalíssim
però una recomendación
no quieras ser serio
i empieces
con una referencia
que agorde
la palabra Mr. Bean
¿sabes?
com Mr. Bean
este quadro
és un soroll o què?
no, no
no té gaire pinta
no té gaire pinta
seranat
ooooh
aviam si ens il·lustres
és que ja no
amb la cara
ja la cara
dibuixada
el Mr. Bean
però bueno
que el Pol entenc
que ja té aquesta llicència
per joder
per meter un poc de broma
estem entrando ya
en la broma interna
aquellos que no nos estén viendo
se van a perder
tot això ho punxaré
igual que la foto
que m'he fet el Carles
enviar-la al quadre
de Casabla
i estoy viendo
que hay una quinta imágen
que has compartido
abans que això
m'agradaria
parlar una mica
d'aquest context
una mica
on s'emplassa
Sorolla molt breument
i és aquesta
Bel Epoch
que deixa enrere
la gran depressió
tots aquests quadres
els pensem
en una època
en què es deixa enrere
la gran depressió
del XIX
la guerra franco-prussiana
i que ens entreguem
a un optimisme
que en el fons
dura molt poquet
abans que esclati
la primera guerra mundial
i d'uns conflictes
que ningú esperava
i com deia Stefan Zweig
els quals no hi creia ningú
Sorolla capitalitza
la descrença
cap a això
però no a través
de l'adonisme
no a través
de la despreocupació
perquè ell també té
quadres de crítica social
de reivindicació sindical
de pobresa
prostitució
crec que Sorolla
connecta amb els ideals
de la Bel Epoch
a través d'un optimisme
d'una passió vital
i d'una representació
del naturalisme
de la realitat
que pot recordar
l'art de Charles Cote
dels pagesos
aquests de la Bretanya Rural
i d'alguns pintors francesos
de la Van Noir
però és més l'isjor
que es diu
és més de l'adonisme natural
que no tant
el laborisme natural
en qualsevol cas
Sorolla apunta abans
cap a aquesta direcció
que no cap a la pintura
impressionista
a vegades la gent pensa
en impressionisme
per parlar de Sorolla
no
és a dir
el seu art
és l'alternativa
a l'impressionisme
o l'alternativa
a Monet de Gass
o la utilització
més natural
de l'impressionisme
utilitzar l'impressionisme
natural
i no l'impressionisme
que et porta
a una imaginació
exacte
és un realista
per tot això
si parlem de Sorolla
en un programa com aquest
parlem de societat
d'una mirada
de comprensió
i empatia
cap a la dona
que crec que és molt pertinent
avui en dia
però sobretot
parlem d'un esperit
d'estiu
que només pot fer-se visible
a través de la llum
d'aquesta llum
que impacta
contra els cossos
que veiem en aquests quadres
una llum vital
i eterna
que purifica
que ens aixeca l'ànim
i que sembla a vegades
que aturi el temps
oh
Carles
bravo
bravíssimo
bravo
bravíssimo
no, no, está claro
que viendo a Sorolla
vuelves al verano
si no sea verano
sí, sí
aquest estiu
també t'he dit
que és l'estiu mediterrani
ja ho has dit
ja has començat així
en la secció
és molt la llum
aquesta
després del solstici
comença aquesta llum
eterna
que després se'm va
i jo que ho agraeixo
la luz machacona
doncs avancem
cap a la secció
toca el Pol
vinc amb llibres
avui Pol
vinc amb un llibre
ens posem literats
ara
sí, sí
sí, sí
llibres
i és amb aquestes trompetes
amb aquestes senyals celestials
que criden a la bogeria
que han reobert
per fi les ales
per fi la festa
ha tornat
que visto lo visto
potser torna a tancar de nou
eh Carles
no et flipis
però pensem en positiu
i és que
per a molts
la vida nocturna
no és només
una forma d'esbarjo
de lligar o de ballar
és totalment
una forma de vida
o millor dit
com explica el pròleg
del llibre que portem avui
nuestro desfase
era ilustrado
militante
absoluto
celebrábamos algo
que tenía que ver
con lo efímero
lo audaz
y lo no normal
així que empanats
agafeu l'impermable groc
que avui ens anem
de pesca
a buscar bacalao
el capitan pesca no
eh
amb el llibre
en éxtasis
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies pel posar
l'amor tujurs
de Gigi D'Agostí
això sí que és amor
a la màquina
el prójimo
me ha sacado 20 años
en fin
y gracias por hacerlo
después de Sorolla
además
para mantener el equilibrio
que algú s'havia dormit
hem de reactivar
hem de reactivar
tots nois
avui us portem un llibre
això sí
bueno
el literato
ja ho hem dit
és un llibre que es diu
en éxtasis
el bacalao como contracultura en España
bravo
no us penseu que és un llibre
de comèdia
tot i que ara
parlarem d'alguns passatges
del llibre
que sí que potser
tenen un punt de comèdia
però realment
el que estem parlant
és un llibre de Joan
Oleaque
que a més va fer un llibre
mira como ilamos
un llibre sobre el cas Alcácer
perquè ell és periodista
llavors ell el que es dedica a fer
són tesis
assajos periodístics
socials
i en aquest cas va tocar
doncs el 2004
va publicar ara llibres
ara
treuït el castellà
per això dic que tenia uns quants anys
abans
el llibre
però el 2004
oficialment va sortir
publicat en català
i ara s'ha fet també en castellà
i estem parlant d'això
un assaig periodístic
de la màquina
jo això la veritat
no m'hauria sentit mai
m'ho haig trobar a una llibreria
i va dir per mi
i tant
tu diràs
i ojo
que ja
acabem d'ahílar
la gran empanada
i és que el pròleg
ve de la mà d'un tal
Kiko Amat
que Kiko Amat
és l'autor de Rompepistes
i Rompepistes
és un llibre
del qual
Rosa Codina
va adaptar
a còmic
que són
no sé si te recordes
l'Aroa Atreve
doncs en aquest cas
la Rosa Codina
va adaptar
al còmic
que jo personalment
a mi m'encanta aquell còmic
i és clar
és el propi Kiko Amat
que fa el pròleg
amb frases com
cuando lea
que expuso
lo que aparece
en este libro
fue como si
se hubiese puesto en pie
en una reunión
de l'AMPA
para aducir
que la pedofilia
era una tendencia
sexual incompendida
la gente dejó caer
mandíbulas
y se sentió
era sin exagerar
una puta herejia
així comença
més o menys
el pròleg
d'un llibre
que va fort
també és un tema fort
és un tema
el que ve a dir
perquè la gent
estengui que no estaven
defensant la pedofilia
el que està dient
és que es va atrevir
a l'Oleake
a dir
que la màquina
també és cultura
i sobretot
que és el més important
és contracultura
perquè al final
us hem dit
que és un assaig periodístic
és un assaig
és un lloc
on trobareu
anàlisi cultural
polític
social
econòmic
context europeu
d'aquelles èpoques
o sigui parlem de
sobretot 80s-90s
però també la prèvia
si nosaltres veníem
els 70s aquí a Espanya
d'una dictadura
que amb una transició
pseudo-transició
en què no sé què
no sé quantos
i això és clar
fa una anàlisi
molt interessant
de tot el context
no deixa de ser això
un periodista
que s'ha
que s'ha il·lustrat
que s'ha il·lustrat
mola molt que portis aquest llibre
perquè crec que era
una etapa
que tots tenim al cap
però que convé
divulgar
i crec que no s'havia fet
hi ha el documental
de Nando X Control
el de Ciudadano Fernando Gallego
que ja apunta això
però està bé
que també estigui sobre el paper
tinta sobre el paper
per divulgar això
i és evident
que al margen
de los tacos valencianos
i los simpsons
que al margen
de lo que se pudiera mover
en la realidad
del día a día
o de la noche a noche
de esas fiestas
era una respuesta
a algo
i una respuesta
a una historia
que como bien comentabas
no viene de los 90
de fet
inclús podríeu complementar
la visita
la revisita
a aquelles èpoques
realment
amb la visita
que podeu fer
a l'exposició
de Palau Robert
que crec que encara hi és
que es diu
Underground
i la contracultura
a Catalunya
del 70
sí, cert
de fet
fins al 28 de novembre
o sigui
podríeu fer
que ets al 70
i després
el llibre
em palmaríem
als 80
llavors
és un llibre
d'aquests
que
obviament
està ple
farcits
de curiositats
i anècdotes
una per exemple
és
aquesta descripció
del que va arribar
a suposar
i això ja sí
de la mà de l'autor
una traca
inacabable
i la alteració
total
de les prioridades
la fiesta
era la razón
de ser
de una vida
la vida normal
era lo secundario
lo que atendrías
cuando terminaba
el cada vez más largo
fin de semana
la innegociable fijación
en la música blanca
es decir
rock siniestro
synthpop
IBM
tecno psicodelia
i el rechace frontal
i aquí
no estic d'acord
al funky
macarrilla
disco pocho
la movida
pop nacional
i des de l'uego
cualquier lenta
això està claríssim
i després afegés
no estàs de acuerdo
perdona
por lo de las lentas
por el funky
el funky lento
el moviment
dels culos lentos
no però
i aquí va també
hi ha una altra
introspecció
cap a l'època
que se aparten
tinders
grinders
i tota la pesca
d'ara
que és
el bacalao
de repente
normalizó
el no salir
para ligar
el no lo interés
en pillar una curda
babosa
o acceder
a un nivel
de semi-estupor
alcohólico
baile, baile, baile
nada de apoyar
codo en barra
y poner cara
de aguantarse la caca
hasta que se pusiera
a tiro una incauta
bailar
era el fin
no el medio
hacía otra meta
que grande polvo
y es que a més
conecta justamente
amb aquest documental
al danando
x4
baila o muere
sí, sí, sí
es que es aquel
disparit fastiu
aquí l'únic
que va a estar
proper
que este época
es l'Adrià
¿no?
esto es cierto
o eran las ganas
de drogarse
he de decir
que aunque parezca
que era parte
de esas rutas
bacalaeras
yo era un niño
pero sí que recuerdo
compañeros
del barrio
del entorno
que sí que habían picado
con estas realidades
y he de decir
que es cierto
iban tan pasados
que el único sexo
que vivían
era el baile
o sea realmente
la proyección del sexo
se convertía en baile
la respuesta
a esa cultura
ya caduca
también era baile
lo has dicho tú
baile, baile
pero por sort
tenemos documentos
gráficos
d'aquella época
y le llaman
baile
porque ellos
lo viven así
no porque desde fuera
parezca un baile
tradicional húngaro
bueno
es como de tribar
es como de coreografía
porque es
l'equivalent
de lo que als 70
potser passaba
en los discos
a Estados Unidos
que la gente
sortía
bueno
aparte que ya había
el SIDA
pero que el tema
era
pequeñas minucias
que la gente
sortía a bailar
porque les agradaba
bailar
y aquí al final
era hacer el chupa chupa
pero
bueno
el chupa chupa
lo que pasa
es que el funky
de alguna manera
exige un poquito
más de excelencia
es decir
no todo el mundo
se puede dedicar
a llamar la atención
en la pista
bailando funky
que bailar máquina
es algo asequible
y por lo tanto
era algo social
universal
exacto
y es curioso
porque si posem dates
posen una época
de mort
de la máquina
del bacalao
que es el 96-97
aprox
pero sí que es veritat
que
i això
jo ja vinc aquí
com a
com a
ignorant
del tema
històric
de la màquina
que es que
tiren enrere
i comença
als anys 80
amb l'arribada
del synthpop a España
concretament
els pioners
dels quals eren
Soft Cell
ojo eh
esto es temazo
no os pensavo
que sonaria
això
temazo chentero
pero realmente
aún no estoy viendo
el vínculo
con
eso va venir
porque
al final
a l'inici
d'aquesta música
màquina
va ser
una combinació
del pop
més popero
de
de
comercial
no
amb una cosa
molt més ballable
què passa
Soft Cell
aquest que estem sentint
van actuar a València
més curiosament
a la sala d'èxtasis
als 80
i de cop
molts valencians
van descobrir aquest grup
van descobrir
aquest estil de música
i van dir
eh
això ho hem d'explotar
però és que
només a València
a Espanya
van dir
és de gent
de quina és
saps
llavors que
abans començà
Sort Cell
que és Sort Cell
és molt curiós
que
m'ha parlat massa
Xillo
de Sort Cell
mola que sigui
el pioner
en el sentit musical
de grup
el que ve aquí
que és Soft Cell
i diu
hòstia
i jo vaig desencadenar
tot això
per favor
i si parlem d'un altre
hi ha pioner
però en aquest cas
sí que valencià
és Juan Santamaria
que en el moment del llibre
jo he dit que tenia 66 anys
jo no sé ara quants deu tenir
si és que està encara
entre nosaltres
Suma
no ho sé
no ho sé
perquè hi ha la versió
del 2004
i després l'ha reeditat
no sé si ha canviat
aquestes dates també
el 2004 més
bé
se'l diu
que és el gran fundador
i el verdadero pionero
de lo que és
tot aquest moviment
el típic tio
que treballava a un hotel
de DJ
que anava fent
sus bolos
però una cosa
molt estàndard
que segurament
exacte
que punxava lentes
per a les parelles
que venien allà
tot això
fins que va fer un viatge
al 70
a Ibiza
i allà
va descobrir
eh
la Ibiza
que encara no existia
patxà i tot això
una Ibiza
que començava ja
una mica de moviment
però sobretot
el que veia
és molt de turista
que anava allà
a rotllo hedonista
siguin americans
siguin de qualsevol
arreu del món
però sobretot americans
que el que anaven allà
és una mena
de comuna hippie
penseu que als principis
del 70
feia molt poquet
que de bootstoc
que abans comentaves
llavors allà va començar a dir
hòstia
realment la música
pot acabar generant
una comunitat
anem a buscar això
i quan va tornar
va estar punxant
a diferents discoteques
però va ser
arrel de també
anar a viatges
d'Anglaterra
o altres països
que va començar
a investigar
experimentar
amb nous ritmes
hòstia
estem parlant
que aquest tio
quan punxava
era capaç de mesclar
òpera
post-punk
jazz
o sigui
experimentava
un po modern
és que el Beethoven
virus
ja comença
per aquí
¿sabes aquella cançó
Beethoven virus?
bueno
hi ha
com es deia
el grup
que és la versió disco
de Beethoven
la sèntima de Beethoven
que també fan
lo de Star Wars
que després
és el mateix
no me'n recordo
el nom
Meco
Meco
no
però Meco
era el de Star Wars
i el de
la sèntima de Beethoven
és el que fa la música
de Padre Família
i no és la naranja mecànica
tampoc
la música
no és el mateix
això és Wendy Carlos
però si pensem a Meco
jo penso en los guardianes
de la gràcia
i l'hilo
i la empanada
però després
el boca a boca
va fer que la gent
creés ruta
allà on punxava
no?
com allà
alguns cops a Oji
però després
va arribar a entrar
a punxar Barraca
que va ser el gran lloc
la gran discoteca
que a més
curiosament
no s'hi podia arribar en cotxe
què va passar?
que el cotxe
i la ruta
van anar de la mà
i la gent que tenia cotxe
ja era l'experiència
a l'anar
per això el parquineo
sempre amb els cotxes
aquests toneados
tot això que va venir després
va ser perquè
les discoteques
les grans discoteques
suposo per dir-me la soroll
i por poli
estaven fora
pregunta
i segurament m'estic avançant
per això es diu
anar a Barraca?
de cara a Barraca?
anar a Barraca?
anar a Barraca
hòstia no ho sabria
anem a Barraca
i anar a Barraca
és a desfase
a suena
pot ser
pot ser
els roteros
és que era molt heavy
72 hores
de festa sense parar
viatges a discoteca
i a base d'aigua
i a base d'aigua
és increïble
no no
a base d'en
i mira
ja que deies això
ja que deies això
hi havia aquest punt
també de comunitat
d'identificar-se
dins d'un col·lectiu
que és
no és que jo vaig a aquesta disco
no jo és que vaig a aquest àfter
jo veia el xocolata
al final
es feia tota una ruta
però també
hi havia aquest punt
de la festa
òbviament mai acabava
els dies
es feien setmanes
pràcticament
però que es creava
aquesta comunitat
que és el que realment
buscaven
i aquesta gent
tenia un nom
que ho vaig veure
en un reportatge
que és
El Canyero
el Canyero
es coneixia com
Ese tio és un Canyero
Exactament
Fiestero Rutero
I ors es comenta
que el segon pioner
va ser Carlos Simó
considerat ja
el primer DJ
més enllà
del simple
currante discoteca
que simplement
posa discos
sinó
és aquell
que anava a buscar
les rarezas
i una de les frases
que em va agradar molt
del llibre
que és ser director
de discoteca valenciana
aportava aquest prestigi
llavors aquí comença
l'experimentació
d'anar a buscar
les coses ja
La machaca
A mi m'agrada molt
aquest rotllo de música
El acid
Tu Carlos
que ets un expert
Lo gracioso
es que
me está gustando mucho
como esta
bueno
de hecho también
entiendo que bebes
de un libro
que es potente
pero
me hace gracia
porque la época
era
esta
esta realidad
en el fondo
esta música
está creada
para que esas drogas
funcionen
es decir
se acababa hablando
de una música
que su gran función
era incentivar
las drogas de diseño
o esas drogas
estaban hechas
para que esta música
funcionen
Esa era la reflexión
posterior
y decía
que es
Avanslow o la gallina
pero es curioso
porque evidentemente
siempre hay mucha más chicha
y aquí estamos nosotros
para la designación
Mira
te agafo
el pase
que he comentado
más en davant
pero lo dejo en allá
y hay una frase
que es obvia
que es diu
El imperio de la química
lo cambiaría todo
para siempre
o sea
primero va ser la música
pero después es cuando
es va comenzar a introduir
ya
de fet
mira
lo tengo aquí apuntado
primer
83
arriba la mescalina
MDA
buen rollito
no
de fet era l'alternativa
i això és el que em fa més gassar
el llibre
era l'alternativa mig mig
entre el hachís
i la heroína
o sigui
en plan
estoy viendo al doctor Gonzo
i de fet es comenta
que l'original
o sigui
qui crea
qui crea
la mescalina
és a Barcelona
a Espanya
uns químics
o sigui
ojo eh
aquí som els pioners
no solo el gil i gil
sinó
els del químic
els del roig
com es diu
el laboratori aquest
que està allà de travessera
ah sí
sí
bueno nois
però què passa
una altra anècdota
que a mi em sembla molt curiosa
i té a veure
amb el tema
d'experimentar
de buscar noves
noves sensacions
sobretot
per la gent que ve a veure
és el terme
d'on va sortir
el bacalao
o sigui
això
el bacalao
és una paraula
superbara
doncs
prové de principis
dels 80
d'una botiga
de discos
anomenada
zigzag
d'acord
on
els típics DJ
el que aquí seria
jo en el meu camp
el Daily Records
de Barcelona
que és el típic
joc petitó
però que va tothom
allò a recercar
coses
frics
de vinil
allà
anaven tots els DJs
a buscar
nous sons
que arribaven
d'altres països
que es fossin així
bastant underground
doncs
un amic d'aquests
que acompanyava
un d'aquells DJs
que sempre anava cap allà
no parava de dir
quan escoltava un temazo
esto es bacalao
de Bilbao
em sembla brutal
que s'hagi
o sigui
que llavors
a partir d'allà
pa pa pa
boca a boca
es va anar corrent la veu
i el bacalao ve d'aquí
bueno això
Adriano
que m'he xafa
la màquina
DJ Ross
digues digues
smile
smile de DJ Ross
jo això sí que ho he viscut
ser un nen petit
i veure màquina total
com una referència musical
com la Bíblia
i l'anècdota més bona
és jo tindre
no sé
10 anyets
11 anyets
i agafar el màquina total 3
on hi havia aquell tema
de puta madre
i emportar-me'l
emportar-me'l
d'excursió
típica excursió
d'un dia
amb el col·legi
i pervertir a dos companyeros
exacte
anar al xofer i dir-li
escolta
pots ficar aquest caset
i llavors
los profes corriendo
a buscar el culpable
va haver-hi reprimenda
a mi me pasó eso
con Mr. Oizo
que yo les ponía
el caset de Mr. Oizo
oye pon esto
¿sabes?
jo de petit
clar
com que a mi m'agafava
molt més tard
jo havia escoltat
los pitufos
maquineros
míticos
jo creo que esto
estaba más acercado
yo recuerdo las sesiones
DJ Sisu
Pasti San Buenri
DJ Escudero
Xavi Mendoza
esta es la màquina
que yo escoltaba
pero porque tú
com estàs pintant
el background
escolta
ara
ara seré repetitiu
però
ara hi ha molts recordatoris
dels Remembers
o sigui
les festes Remembers
al final són aquella recuperació
també és veritat
que jo aquí
el que estic posant
és
els grans hits
de la màquina
però que en realitat
òbviament
és el típic llibre
que podries fer
com el de Black Music
amb YouTube al costat
amb uns bons baffles
i anar posant
perquè aquí és una biblioteca
una enciclopèdia
de musical
espectacular
que no hay nada
tan bueno
como lo que estás comentando
ahora
como vivir ese Remember
y encontrarse ahora
a quien tú
mencionabas ahora
Carlas
Pastis y Buenri
y ver que aquello
era la auténtica salud
que como decía
como decía
el hombre
el de callejeros
el de callejeros
que decía
la droga
es la auténtica salud
pues tú solo tienes que ver
el rostro de Pastis
y Buenri
ahora en la actualidad
que son youtubers
que va a fer el vídeo
de youtubers
de bueno
no le deis
palmaditas
a la espalda
a mi colega
Nando Dix Control
que como me entere
yo que le dais
una pastilla
aquí al Pastis
os reviento
el Pastis
que m'agrada
m'agrada
la ironia
del tema
però bueno nois
per acabar
última anècdota
em podeu trobar
moltíssimes
en aquest llibre
ja us ho dic
però
i aquí
m'afecta a mi
personalment
i és que
és curiós
com als 80
la música negra
era
el sinònim
de
Garrulo
o sigui
escoltar música negra
la música disco
a Espanya
a Espanya
clar
la música negra
funky disco
el sol
no tot això
era aquesta música
de Garruls
o sigui
és que es feia servir
aquesta paraula
em sembla molt interessant
i que hi ha aquell rotllo
aquest ritmo
que es poso
que només interessava
la gent negra
a més de fet
el llibre
ho remarca
òbviament
estem en l'època
que estem
remarca el tema
de música
per negres
i música
per blancs
de fet
es parla molt
el llibre
d'aquesta
experimentació
amb aquesta
música blanca
per blancs
feta per blancs
para blancos
és com una
upper-have maquinero
totalment
agafaven ritmes
de Tom Waits
Vissage
O Division
New Order
i els hi podria
encara més tralla
llavors
és molt interessant
que
això no
que podries
trobar-te
al mateix
al mateix
carrer
un marula
farcit
de negres
que aguanten
columnes
com passa
o passava
el marula
perquè no es mouen
de la columna
amb
els dos portals
trobar-te
els talussos
negres
vull viure
en aquest carrer
escudallers
vull sentir-lo
vull ballar
i ja ens explicava
també
en referència a això
de com l'home espanyol
fins a un temps
sobretot
després de la transició
no ballava com a tal
a les sales
sinó era això
només quan era una lenta
i només hi havia baralles
això ho remarca molt
que després
potser molt més endavant
associem la màquina
a les baralles
i tot això
i diu
no, no, no
és que això
durant molts anys
no va ser així
allà era com una
comuna
és que vinien
a los millenials
amb aquestes rodades
que portaven
tio
què baralla vols
sí
ara sí
se caien al suelo
s'acabó
inventaven nous moviments
amb les baralles
el que feien
era estimar
estimar
al prójimo
bueno nois
en definitiva
un pou d'aquestes
anècdotes de llibre
que val molt la pena
és d'enso
no deixa de ser
un rataproïstic
però és molt
acaba, acaba
Farhan
però si te pones
la música de fondo
si te pones la música
de fondo
como que entra mejor
sí
jo l'he estat llegint
amb música de fons
i
despide
despide
i he llegit molt ràpid
ja
bueno nois
doncs això
que el podeu trobar
a molts llocs
segur no he mirat
si a Fabra i Cots
o sigui
però realment
molt interessant
és molt recomanable
doncs nois
continuem
i acabarem
va molt bé
aquesta secció
el John ha vuelto
serios
serios
de droga en droga
y tiro porque me toca
exacto
seguimos
seguimos además
con ejemplos
que nos llevan
un poco
a las mismas reflexiones
no solo evidentemente
porque estamos
en ese verano eterno
en esa búsqueda
de un verano
a partir de mil maneras
y mil caminos
de hecho nosotros
lo que estamos aquí
es como tomando ejemplo
a ver si podemos hacer
un remember
y ver si en el momento
valenciano de los 90
hay excusas
o el siglo atrás
con Sorolla
o como yo
os voy a recomendar
entre medio
como yo os voy a recomendar
exacto
60, 70
con esa ruta hippie
sendero hippie
que se le llamaba
sendero
rutas
bueno había algo
de luz
pero evidentemente
también potenciado
por las drogas
en este caso
otro tipo de drogas
alucinógenas
más bien
y cuando hablamos
del sendero hippie
de que estamos hablando
pues esas grandes rutas
de europeos
algunos que partían
incluso de Inglaterra
que cruzaban toda Europa
veían en Istambul
una puerta
una puerta a Asia
en el camino contrario
evidentemente
es la puerta a Europa
y después cruzaban
por tierra
todo lo que era
Afganistán
Pakistán
hasta llegar a la India
o hasta llegar al Nepal
a Kathmandú
Ciudad Sagrada
o a Tailandia
en Bangkok
o incluso hasta Australia
realmente esto es el origen
de la Lonely Planet
se iban dejando caer
eran planes
bueno
era la gran aventura
era la gran aventura
y en ese contexto
de aventura
de búsqueda
del paraíso
a partir de un poco
del mismo concepto
que de alguna manera
los valencianos buscaban
de esa vida
que es la contravida
realmente
es decir
la vida convencional
es una muerte en vida
y por lo tanto
nosotros vamos a encontrar
un camino que nos lleve
a la vida real
a la vida espiritual
así sea a través
de la droga
y esto
esta idea
este contexto
es en el que
crece la serie
que hoy os traigo
una serie que se llama
La Serpiente
The Serpent
y que no solo nos habla
de este título
no solo nos habla
de la propia serie
sino del personaje
el personaje
al que da vida
la serie
y es un personaje
además real
pero vamos
poco a poco
porque para empezar
lo que nos acompaña
que es un temazo
de estos
súper reconocible
eso sí
no es el temazo
todos son versiones
en el fondo
si tenemos que ir
a buscar la original
nos iremos a principio
del siglo XX
pero si que es cierto
yo pienso en la de Animals
cuando uno piensa
en House of the Rising Sun
esta canción
con esa nostalgia
con esa
es que de fet
a mi me preocupa
porque no es
aquesta cançó
y puede ser
cansarte el copyright
para ser esta cançó
no, no, no
ya verás
que Johnny Halliday
que en el fondo
es la versión francesa
estamos escuchando
la versión
del cantante mítico francés
llamado Johnny Halliday
que hizo una versión
que funciona mucho mejor
para la serie
es decir
maneja ese tono evocador
a partir del sonido
y de la música
pero la letra
y la canción
se llama
La penitenciaría
La penitenciaría
El penal
es una canción
como de final de peli
de Scorsese
en este caso
estoy totalmente de acuerdo
en este caso
es la canción
que acompaña al tráiler
que acompaña al tráiler
de la serie
que yo os traigo
que como os he dicho
es La serpiente
The Serpent
BBC
lo repito
serie de producción británica
de la BBC
que podréis ver en Netflix
y está claro
que esa penitenciaría
ya nos está apuntando
en una dirección
yo no quiero descubrir mucho
pero os he hablado
de que La serpiente
no es una serie
sino es un personaje
un personaje real
que se hizo muy famoso
en los años 70
en esa época hippie
que comentábamos
en esa búsqueda
y se aprovechaba
de esa búsqueda
del verano eterno
de lo naif
del discurso
de algunos viajeros
él evidentemente
no lo era tanto
no lo era tanto
¿qué podríamos comentar
de esa época
como gran titular?
el peace and love
ese discurso
de peace and love
que muchas veces
era inevitable
con la sesión
de drogas que llevaba
el cartel hippie
al estiu del 60
pero él
él era mucho más
el verano del amor
del 69
empieza
es que no ya era
tío
empieza en los 60
el contexto de la serie
que sepáis que es 70
sobre todo porque
las hazañas de este buen hombre
que se llama Charles Obrard
lo iba a retrasar un poco
pero enseguida hablaremos de él
ya veréis que no tiene
un único nombre
Charles Obrard
puede ser también
Alain Gautier
y bueno
y nombres infinitos
de todos aquellos
a los que sustituía
para él
para él no era
el peace and love
esa época
para él
era el
theft and death
es decir
robo y muerte
y evidentemente
impulsado por todo
un rollito de apariencias
de mentiras
es decir
la serpiente
Charles Obrard
este personaje real
se ubicaba
en Bangkok
y desde allí operaba
y se hacía amiguito
de todos esos hippies
que iban llegando
con su discurso naif
él se presentaba
como un comerciante
de piedras preciosas
y evidentemente
con ese jueguecito
de tráfico
de piedras preciosas
también entraba
el tráfico de drogas
a los que muchos hippies
entraban
para poder subsistir
y de alguna manera
financiar sus viajes
que hacía él
se presentaba
como un tío importante
montaba fiestas
y bueno
lo mejor será
que veáis la serie
porque ya os imagináis
como esto era al final
una manera
de cazar hippies
esas fiestas
esa apariencia de lujo
y esa apariencia también
de amor libre
de hombre de la vida
que ha estado allí
y que ha estado allá
pero ¿quién era?
precisamente
esa obra
para dar esa apariencia
pues bueno
Charles O'Brien
era un tío
nacido en Vietnam
de madre vietnamita
y de padre indio
pero que se había criado
en Francia
es decir
lo que tenemos aquí
es un cóctel
multicultural
bastante potente
que él supo aprovechar
y que de hecho
era la mejor imagen
era la mejor careta
para ir convenciendo
a hippies
era un tío
de mundo
era un local
exacto
era como un local
que se movía en Asia
como si fuera su casa
pero también en Europa
que tenía la gracia
para conquistar a los europeos
y tenía la gracia
para moverse por Asia
es lo que fue
Adriano Maltus
que yo soy del Raval
venid venid
que yo soy del Raval
algo así
en el fondo
hay una idea como
de que rompe un poco
con esos ideales
del peace and love
o sea
estamos en esa forma
de entender a ese personaje
como que rompe
con esa idea
literalmente
en la vida real
si nos vamos a la vida real
al contexto histórico
de esta historia real
sí
sin lugar a dudas
el problema es
como lo maneja la serie
vamos a ir entrando
poco a poco
tenía un apunte
respecto a eso
porque claro
piensas en el verano del amor
y dices vale
1969
Woodstock
peace and love
pero claro
al mate
a Steve
para allá
Manson
fa la barbaridad
aquella
celodrive
pero lo fam
excusa
y es carrega
el movimiento
pero lo fam
la misma excusa
exacta
es como si
ese verano
y ese año
comprimiera
las dos cadres
la parte naif
y la parte muy chunga
y afegiré una cosa
Carles
la cançó de The Snake
que vam portar fa temps
es d'aquella época
es del 69
y curiosamente
ahora que sacas a relucir
de nuevo
el concepto de serpiente
que sepáis
que en la serie
no utilizan The Snake
sino que utilizan
la traducción de The Serpent
es un poquito más literario
y que de hecho
apela a la idea principal
es evidente
que cuando ves a este personaje
piensas en la maldad
piensas en la tentación
y piensas evidentemente
en la serpiente
pero también apela
a ese The Serpent
desde la perspectiva más
de personaje escurridizo
incapaz de atrapar
¿por qué?
porque para empezar
suplantaba a muchas de sus víctimas
iba cambiando de nombre
en esa época
era muy fácil
falsificar pasaportes
y por lo tanto
él era Charles Obrard
era Alain Gautier
y eran muchísimos personajes más
de hecho
es tan heavy
que incluso su gran amor
o su pareja
en esa época
en la que él hace
todas sus hazañas
ni siquiera sabe
que se llama
Charles Gautier
perdona
Charles Obrard
piensa que se llama
Alain Gautier
el hippie de las mil caras
bueno
le faltaba el Tom Hanks
para seguirlo
¿no?
de hecho
¿qué os parece?
si con tanta confusión
de nombres
le ponemos al menos
un rostro de ficción
y así se hace más controlable
por favor Ferran
vamos al tráiler
es una buena vida

tú alucinarías con la serie
porque evidentemente
porque evidentemente
es una serie internacional
con personajes
de todas las partes del mundo
evidentemente no solo europeos
canadienses
estadounidenses
y es cierto que hay una mezcolanza
racial
étnica
de acentos
de realidades
de idiosincrasias
y eso en el fondo
es una de las partes positivas
de la serie
esa es la parte que engancha
esa ambientación
ese retrato de los 70
también parido
pero no sé si habéis podido
ir atrapando
las ideas
que se plantean
en esta versión de tráiler
ya habéis oído
que es Alain Gautier
¿no?
por un lado
así es al menos
como nos presentan
al personaje
el gem dealer
el traficante
o comerciante
de piedras preciosas
que evidentemente
es Charles O'Brag
como os he dicho
varias veces
habéis oído también
a su pareja
de la época
a su novia
la franco canadiense
Marie-Andrée Leclerc
después entraremos
en estos dos personajes
protagonistas
que son un poco
en algunos momentos
de la serie
como Bonnie and Clyde
pero es que hay muchos
personajes más
no solo el séquito
o las víctimas
de Gautier
sino la otra parte
¿no?
porque al final
la serie también
se acaba convirtiendo
en un thriller policial
donde tenemos
la otra parte
el detective
que en este caso
no es tal
en este caso
es un diplomático
es un diplomático
holandés
que también es
un personaje real
que se llama
es el Fernández Díaz
pero sabes
que está ahí
la embajada
pero muy obsesionado
con Gautier
es Hermann Nippenger
¿vale?
es un holandés
diplomático
que en el fondo
se obsesionó
tanto con el caso
de Gautier
porque se enteró
de que una pareja
de jóvenes holandeses
habían desaparecido
en extrañas circunstancias
y bueno
desaparecido
más bien
aparecieron
y cuando aparecieron
aparecieron quemados
muertos
cuando se hizo el estudio
se vio que habían sido
apaleados
y vivos
calcinados
te voy a poner música
de thriller
yo creo que
nos toca
leer policial
muy manson
es que cuando has comentado
lo de manson
está totalmente de acuerdo contigo
y es de hecho
la contracultura
la contrarrespuesta
¿no?
la respuesta de hecho
a esa realidad hippie
que al final
es insostenible
si no hay muchas drogas
de por medio
no nos engañemos
hostias música
de anemos a posar llum
a la fosco
y es que
toda la banda sonora
va manejando
esos matices
también
de música psicodélica
de la época
pero sobre todo
se centra
en ese tono policial
en esa investigación
que lidera
Nippenberg
que se obsesiona
con el caso
como os decía
de hecho
su mujer
también colabora
aunque en la serie
se plantea
que la mujer
es simplemente
esa voz
que va dando consejos
se ve que en la vida real
la mujer tuvo un papel
muy importante
también en la persecución
es decir
así como
Gautier
o Sobrat
tiene su séquito
de maldades
el investigador
o el que le va detrás
también acaba juntando
y sumando
a muchas personas
en la búsqueda
hablas de detective
hablas de thriller
¿tiene algo de noir
esa serie o no?
no realmente
aquí mira
voy a empezar ya
a discernir
entre los aspectos
positivos de la serie
y los aspectos negativos
porque es una serie
que realmente engancha
engancha muchísimo
hay una parte muy potente
a nivel visual
pero hay cuestiones
que te van sacando de quicio
a mí por ejemplo
el guión me iba sacando
de quicio
en muchos momentos
que tengáis claro
que es la creación
de dos directores
muy dedicados
a las series
un inglés
Tom Shankland
y Hans Herbert
que en este caso
es un belga
que también ha trabajado
en muchas producciones
británicas
y de hecho
ellos dos
se dividieron
la producción
hay una primera parte
de cuatro capítulos
que lidera el inglés
Shankland
y hay una segunda parte
de cuatro capítulos
de Hans Herbert
en total son ocho
y es una serie acabada
y yo creo que
la parte potente
creo que ha quedado clara
que es precisamente
la ambientación
ese diseño de producción
esa narrativa visual
que incluso se divide
es decir
cuando nos está hablando
del detective
vemos como
por el clasicismo
de la mirada
de ese detective
vemos un lenguaje narrativo
mucho más clásico
de una puesta en escena
más fija
y en cambio
cuando vamos con Gautier
vemos ese trapicheo
y lo vemos a partir
de una dirección
casi que nos podría
recordar a Altman
con esos travelings
con esos cortes continuos
además creo que está
muy bien filar
porque toda la zona
es para adelante
para atrás
meses
años
esa es la parte
que te puede desquiciar
es una parte
que te recordaría
incluso a Zodiac
pero mal hecha
en el sentido de que
va parte de las víctimas
la serie parte de las víctimas
para ir acercándose
a ese personaje enigmático
ese Gautier
que habrá siendo sobrado
ya tenemos al detective
a quien investigas
precisamente las víctimas
para entender
quién coño es el asesino
y entonces
sí que va entrando
poco a poco
y ahí a mí me atrapa
ahí Ayr sabe manejar
unas cuestiones
de narrativa
y de ficción
muy potentes
de un ritmo también
y un montaje
muy interesante
con una ambientación perfecta
que te van atrapando
pero las partes negativas
son precisamente
esa derrota del espectador
ante ese salto continuo
no solo del tiempo
también de espacios
de ciudades
de épocas
porque al final
lo que marca la narración
en ningún momento
es el tiempo
son las víctimas
son las causas
entonces claro
al final esa mirada
detectivesca
se puede volver
un poco confusa
como en Zodiac
que acabas un poco mareado
pero Zodiac quizás
más deliberado
totalmente
Zodiac que es un personaje
que no se supo quién es
se supone
y en cambio aquí
que tiene muy claro
quién es el personaje
voy a recordar
ese mítico Benvis
y te voy a dar un Benvis
porque es así
es literalmente así
aquí hay un acercamiento
al personaje
que no pretende
confundir al espectador
sino ir poco a poco
y sí que es cierto
que te puede ya
despegar de la butaca
simplemente porque
empieza cuatro meses antes
cuatro meses después
cuatro días antes
cuatro horas antes
cuatro horas antes
y es continuamente así
de hecho
yo me atrevería
incluso no plantearlo
desde los intertítulos
e ir a muerte
planteando una narrativa
que se mueve
como un puzzle
porque hay que reconstruir
la vida de Zodiac
es que por lo que cuentas
es muy laberíntica
muy laberíntica
y otro aspecto negativo
que esto de alguna manera
es lo que más me cabreaba
son las interpretaciones
yo ahí lo poco que ves
es lo que vas a pensar
¿por qué ves actos actuar?
son muy irregulares
es decir
del mismo modo
que hay un vestuario
perfecto
esa ambientación
incluso un juego
desde lo visual
a trabajar
desde el digital
y desde lo cinematográfico
es decir
hay metraje en cine
y hay metraje en digital
evidentemente
el metraje en cine
lo que aspira
es a poder evocar
una época
pues pasada
los 70
incluso tira a veces
de imágenes de archivo
que después suman
con imágenes de ficción
en cine
comienza con l'entrevista
¿no?
sí
pero es una entrevista ficcional
no, no, claro, claro
home
pero ya es
hostia
cheguía muchísimo
dic home
porque es muy forzado
es muy forzado
el personaje principal
es muy forzado
y ¿sabéis quién es el protagonista?
¿sabéis quién es quien le da vida?
Tahar Rahim
un profeta
exacto
o sea
Tahar Rahim
el francés
de origen árabe
que interpretaba
a ese aprendiz
que acaba siendo
más verdugo que víctima
en un profeta
de Jacques Zodiar
es que ha hecho mil películas
este tío
no ha parado
y casi siempre protagónicas
y aquí de repente
nos ofrece
un psicópata
que se supone
que es un tío
que ha convencido
a todos los hippies del mundo
vale que eran naif
y que iban drogados
pero hostia
es decir
para convencer a los demás
de tu seducción
y de tu atractivo
no te puedes presentar
ya como un psicópata
de 007
como el malo de la película
que está
que es tan evident
mira això és la crítica
que li fan a
perdona que recupereu
la Mònica l'altre dia
que la Mònica em deia
és que el hit
de Tim Curry
el Pennywise de Tim Curry
és un pallasso
que treu els nens
en canvi el nou
des del principi dius
tio
quin nen s'aproparà
a aquest pallasso
però aquí jo ho veig més
a mi el que em fallava
justament d'aquesta idea
del personatge
és el que sí que em guanyava
amb la peli
que tu ens il·lustrares
millor Ferran potser
de Ted Bundy
Ted Bundy
és aquell assassí en sèrie
que
és una miqueta com
aquest tio que ha estafat
a tanta gent pel Tinder
aquest tio aquí a Barcelona
és el seductor
l'assassí que sedueix
clar tu no el pots representar
com un tio que clarament
és un assassí o un perturbat
que és el que està dient l'Adriano
exacte
per això
el canvi aquest
de com encara aquest personatge
a mi potser
és un personatge que està
descontextualitzat
és a dir
si Taharra Him
hubiera hecho de psicópata
en otro tipo de serie
le habría funcionado
sí que és un poco plano
el personaje
però té un enigma
que sí
que se te acaba quedando
un poco en la memoria
un poco hipnótico
però sí que és cierto
que para el personaje
que se supone que és
no funciona
i encima
le suma
a Gina Coleman
que és una actriz britànica
de muchísimas series
que además
també lleva la vida
interpretando
desde muy joven
però que hostia
pretende ser franco-canadiense
i jo no vull dir
que hable un mal francés
sembla ser que ella
hizo un intensivo
de 6 meses de francés
antes de rodar la serie
però no té el acento francés
i ja no us dic
el acento de Le Quebec
que és un acento
súper reconocible
entonces
ese acento continuamente
te saca de la serie
perquè le resta credibilitat
a un personaje
que se supone
que és franco-canadiense
que parte además
siendo Carmela Soprano
és a dir
la que no quiere saber
nada de la realidad
oscura de su pareja
però que por amor
parece que acaba
siendo como Bonnie and Clyde
ese tandem actoral
para concluir
és una serie
que todo aquello
que tiene de bueno
se le puede volver
en su contra
parte de un material
muy potente
de un personaje
que inevitablemente
te invita continuamente
la serie
a querer pararla
e ir a Wikipedia
o a Internet
a buscar más información
sobre él
porque es acojonante
y solo os digo una cosa
este tío está vivo aún
este tío está vivo
sería interesante
ver qué piensa
de la serie
y podríamos continuar
con un segundo programa
hablando de la realidad
tras la serie
pero que toda esa intención
de subrayar
de acentuar
esa maldad
que escondía
que escondía
Charles O'Brat
le acaba jugando
una mala pasada
a la serie
aún así
yo sé de decir
que me la tragué
que no pude evitar
tragarmela
incluso con cabreos
por el medio
y que no he podido
dejar de pensar en ella
quizás porque no he podido
dejar de pensar
en ese verano eterno
en esa búsqueda
que a veces
nos trae malas pasadas
a Netflix
en Netflix
de la BBC
y oye
ha dado muchísimo que hablar
de hecho
si os ponéis a buscar
sobre la serie
veréis cantidad
de información al respecto
doncs fins aquí
aquest últim programa
en meu
nois yo no sé
un aplauso
al Fala
no sé que farà
gràcies
gracias
gracias
gracias
me el faig a mi mateix
bueno yo
en el fondo
como odio las despedidas
y en mi cabeza
no te has ido
ni te irás
nada
hasta septiembre
et trobarem a falta
no aviam
jo desaparec
de lo que es
la constant
que no vol dir
que desaparegui
de l'òrbita d'empanada
jo sempre que vulgueu
estaré aquí
i bueno nois
moltes gràcies
per la vostra paciència
per haver aguantat
el fet
que us digui
Adrià
no te quedan dos minutos
te lo voy a echar
mucho de menos
y para aquellos
que no lo sepan
Ferran es aquel tío
que no solo mete trabajo
visible
sino que es el que
más horas le ha metido
empanada
tras los micros
no
realmente
y más cop
s'ha escoltado
empanada
es el gran panda
corta antes de que lloremos
por favor
dos nois
una abraçada
i per sempre
de la scuola
i perència