Fins demà!
Un programa cuinat per
Ai, la música!
La música ens porta records que pensàvem oblidats.
La música ens modifica l'estat d'ànim, ens ajuda a inspirar-nos.
Està present a la nostra vida, de vegades sense que ens n'adonem,
però hi és, pertot arreu, des del so natural més insignificant.
La paraula música, del grec mousiquer, fa referència a l'art de les muses.
I és que ja els textos de Plató i Aristòtil es feia referència a la teoria
de l'harmonia de les esferes de Pitàgores,
que va mantenir la seva vigència fins al Renaixement.
Aquesta teoria deia que l'univers està governat segons proporcions numèriques harmonioses
i que el moviment dels cossos celestes es regeix segons proporcions musicals.
Les distàncies entre els planetes correspondrien, segons aquesta teoria,
als intervals musicals.
La paraula harmonia, que també ve del grec,
fa referència a les proporcions adequades entre les parts i el tot,
en sentit matemàtic.
I, com les òrbites dels planetes,
les famílies.
Ai, les famílies.
O és que no són també una sèrie d'individus
orbitant entre ells mateixos i els seus propers.
No hi ha matemàtiques, també, a les famílies?
I ara em preguntareu,
i per què aquesta introducció tan cultureta?
Doncs perquè...
Per què aquesta introducció tan cultureta?
Gràcies, moltes gràcies per aquesta pregunta.
Doncs perquè avui parlarem de música,
aprofitant la temàtica de l'edició d'enguany del Terror Molins,
amb Rocky Horror Picture Show inclòs,
però també de la família.
O les famílies, en plural.
Parlarem de l'harmonia, sí.
Però també parlarem de tot el contrari,
en la seva absència,
del caos, el malestar,
de la incomoditat,
la por irracional.
Avui mirarem de no parlar malament,
speak no evil,
i d'ensumar una petita flor,
petit flor de l'ama de dues pel·lis
que no volem deixar de recomanar-vos,
sobre la família d'un immigrant
que assassina a ritme de jazz,
i també sobre dues famílies
que sembla que no veuen la relació que hi ha entre elles
des de la mateixa òptica.
Perquè sí, un cop més,
l'empanada d'avui és de cinema,
que què pesats, direu,
però és que l'actualitat mana,
i si hi ha festivals,
els empanats són festivaleros.
Que heu lo que us digui.
Demuncieu-nos.
No lo hagan, por favor.
I hemos recibido demasiadas denófias.
No escapa yo, tú.
Hòstia, que bien suena, tío.
Tu puedes modo editorial, eh?
Mi primer editorial, chispas.
Qué profesionalidad.
Como pek que se m'ha...
Estava tan excitat
que se m'ha desconnectat.
No, no, de hecho...
Seguiu, seguiu.
De hecho, no sabía si era la empanada
o estaba ya en la tele, ¿sabes?
Ya directamente estoy escuchando
un documental sobre la familia.
Quiero momento de sueldo.
Sí, sí, o sea, a ver,
podem dir que és la primera,
l'ensatada d'editorial,
primera editorial oficial d'Edgar Moreno.
Havia participat en alguna,
crec, o no?
Bueno, en alguna secció.
Fent de tàndem, fet de tàndem.
Però jo aquí veig un futur prometedor
de Teat...
En panadil.
De Vuelta al tallatro
de Paul Ligler
a las editoriales.
Ah, faríamos radio tallatro.
Exacto.
Aquí hay mucha madera.
Aquí hay mucha madera.
Hay que aprovecharla.
Y de hecho,
es por fin la primera vez
que creo que encajan, ¿no?,
las presentaciones de nuestros nombres
en la careta de mi diás.
Hoy sí.
Hoy sí somos
Paul, Adriano y Edgar.
Aquí no,
o Paul, Adriano y Edgar.
Sí, sí, sí.
Bien.
Y vamos para la familia,
pero a ritmo de música.
Exacto.
Aunque más que a la familia,
vamos a ritmo de...
O sea, a ritmo de música
hacia la muerte, ¿no?
Porque, joder, Molins, ¿no?
Per això em sembla
el vídeo dels negres
que és amb el taul.
També, també.
Pero está, no va a sonar.
No os preocupéis que no va a sonar.
Han sido añadidos
al grupo de WhatsApp.
Exacto.
No va a sonar.
La que va a sonar
es la del menú del día.
Bueno, abans,
perquè mai ho diem,
estem a xarxes
de tant en tant,
allà polulant.
Però sí,
després escoltarem
una família musical italiana,
que és el menú del día.
Exacto.
Y somos tan buenos
que no necesitamos las XXX.
No, no, no.
Els nostres tres seguidors
de Twitter.
Vinga, doncs.
Vamos allá.
Som-hi, som-hi.
Ens podreu trobar a...
Facebook,
Empanada Cultural.
Twitter,
Empanada Cultura,
sense L.
Instagram,
Empanada Cultural.
Tots els podcasts
a Spotify
i els videocasts
a YouTube.
Menú del día.
¿Quieres que empiece yo?
Porque vas tú después, ¿no?
No, no, no.
Yo quiero
mis dos minutos de menú.
No, por favor.
No, no.
Res i curt.
Com cada any,
portem la nostra família,
gran família,
en aquest cas musical,
però, bueno,
la gran família
que és Terror Molins,
una cobertura
que fem, això,
des de fa...
Bueno,
des que estem empanada,
segur.
Que fas, que fas.
I que fas.
Que fas.
Sí, perquè si inges me lo toco.
ara és cosa mia.
Però aquest Terror Molins
ja veureu
que ha portat,
aparte de dosi musical,
ha portat dosi de cague
i, sobretot,
dosi bastant incòmode.
Això ho veurem després.
Jo crec que és una
molt bona acollita
aquest any,
que ja veurem,
però tant en pel·lis,
en documental,
en curs,
ha sigut un any
molt, molt bo.
Jo crec que ja ens estem
recuperant d'aquella pandèmia
que potser
va limitar molt tot.
Aunque lo de la música
viene un poco con calzador,
¿no?
Sí, yo también.
Eso sí.
Pero el calzador canta,
¿vale?
Entonces,
hay como un poco...
Ya está, ya está.
Diremos que Molins
elige sus títulos
como nosotros,
¿no?
Los nuestros
para la empanada cultural.
Y de esta música italiana
nos vamos al jazz.
Jazz.
Ferran, por favor, ¿no?
El tema, ¿cuál es?
El tema es que realmente
no es un musical, ¿no?
Veo que,
según lo habías comentado,
¿no?
Molins tira de musicales,
al menos por esa oda
de Horror Pitoc Show,
pero realmente
la peli que yo os traigo
más bien es
la típica que utiliza
un leitmotiv
y lo lleva
a la enésima potencia
para explotarlo
de mil maneras
y en este caso
un leitmotiv
muy jazzístico,
como me has dicho.
Y además la peli
tiene mucho de jazz también,
¿eh?
Aparentemente es caótica,
parece que vaya siempre
a la deriva,
pero no, pero no.
Hay cierta compelgidad.
Estoy hablando de
Petite Flor,
que he dicho ya
la había presentado Edgar,
¿no?
En la editorial.
Petite Flor o Pequeña Flor
de Santiago Mitre.
Y aquí lo dejamos.
Ah, vale.
Aquí lo dejamos
porque va Paul
en su cobertura de Molins
que tiene chicha, ¿eh?
Tiene chicha,
tiene chicha.
Vamos allá.
Cinema.
Bravo!
Sempre, sempre, Molins,
ja sabem que el gran mono de Sitges
s'han dut tots els aplausos
de les presentacions,
però Molins té aquesta presentació
que sempre no falla,
sigui quin sigui l'espot de cada any,
sempre,
quan surt aquest moment del vídeo
a l'UHC sortint,
la gent...
Todo Dios se vuelve loco también, ¿no?
Es decir...
De hecho,
el público de Sitges
repite, Molins,
no nos engañemos.
Poca gente...
Sí, també et dic una cosa.
Jo et diria,
m'asseguro
que hi ha molta gent
que s'espera
a veure certes coses
a Molins,
perquè hi ha certes pel·lis
que van de Sitges
i després se van a Molins,
que,
sobretot pel tema
de les avalanches de gent,
els preus,
tot plegat,
tio, Sitges cada cop més,
a contràriament
al que deien fa anys,
crec que cada cop
és més cant.
De hecho,
Molins es el Sitges del pasado,
¿no?
Podríamos decir.
Sí, sí, sí.
Es el Sitges de los 80.
Ja els estan robant pel·lícules
a Sitges directament.
Bueno,
una de les no robades
però de temes de distribució
que va poder estrenar
Molins i no Sitges
és Terrifier 2,
que és el gran bombazo
d'aquest any de terror.
Maravilla.
De algo debe servir,
¿no?
El decanaje de fechas.
És a dir,
si por fechas
no llega Sitges...
I de fet també va passar algo,
al final sí que la van passar
a Sitges,
a Molins també,
y Unicom Wars,
que també era d'aquestes pel·lis
que ai si s'estrena,
ai si no,
perquè també per distribució.
I de hecho,
no voy a anticipar nada,
tranqui,
pero me suena
que la peli ganadora de Molins
pasó por Sitges,
¿no?
Sí, sí, sí.
Molta gent la va poder veure allà.
Bueno,
però no ens avancem.
D'entrada,
comencem,
si estem escoltant
Rocky Horror de Fons,
és que ja ho hem comentat abans
al menú del dia,
però el leitmotiv d'aquest any,
quin era el de fa...
l'any passat o fa dos anys
que era el de...
La naturaleza, ¿no?
La naturaleza.
Però aquest any
el leitmotiv és terror musical,
no?
És a dir,
les pel·lícules de terror
on la música,
en el sentit cantat,
si volguéssim dir un musical,
forma part totalment
del que és aquests...
Bueno,
és com,
no sé si dir-li un subgènere,
però tenim Rocky Horror,
han pogut passar a pel·lícules
com ara
La Pequena Tena dels Horrores,
o aquestes pel·lícules
que també han marcat
un gènere,
per dir-ho així,
que molts cops s'associa
també a la comèdia,
no?
És a dir,
aquesta comèdia de terror,
com podria ser,
bueno,
molt excèntrica,
molt kitsch,
que podria ser Rocky Horror
o el Pixar,
no?
Sí,
perquè és que,
realmente,
Vol,
i los musicals,
jo crec que és el gènere
cinematogràfic
que ha donat més...
O sea,
més pel·lícules desastrosas
en el fútbol,
Ah,
bueno,
sí,
per suposat.
Realmente,
realmente,
vull dir-li,
realment hay géneros
que ja de por sí
apuestan,
no?
Ja,
tú ves el gènere
i,
aunque no seas un amante
de dicho gènere,
ja puedes imaginar
que la peli puede estar
dentro de unos parámetros
de calidad.
Te dicen,
te hablan del musical
y piensas todo lo contrario,
¿no?
Clar,
musical,
jo crec que hi ha hagut
moltes pegues
perquè hi ha l'època
aquesta daurada
dels musicals de Hollywood
que,
a més,
ara s'estanca
com més fent els remakes,
no?
La que va fer fa poc
la de Spielberg,
la de...
West Side Story.
West Side Story,
totes aquestes pel·lícules,
però estem parlant
que hi ha musicals i musicals
que podien ser
des de Fred Astaire,
molt clàssicorro,
no?
dins del que era
el Hollywood del moment,
però després també
hi ha tots aquests musicals
que podien ser
des de Sleepy Hollow,
o sigui,
musicals bastant diferents,
també podem tenir
l'Asbondreer amb York
amb la de...
com es deia?
La de...
Els núvols,
no sé què...
Sabeu quina vull dir,
no?
Singing in the Dark?
No, no.
Dent,
Dent,
Dent,
Dent.
Exacto.
Era superdepressiva,
era depressiva més no poder,
tenim musicals espanyols
com la Llamada,
tenim aquestes coses
que van fer els Javis,
que també són musicals
una mica diferents.
A l'autre lado de la cama,
no?
Sí.
I los dos lados de la cama,
segut de parte...
No,
bueno,
no ens en anem.
La venganza.
El tema és que...
Por cinco duritos musicales.
Bueno,
però sí que és veritat
que tot i que,
ja ho comentaves bé, Adriano,
tot i que aquest any
el Leitmotiv és musical
i tot i que hem fet
les seves historietes
a dins del terror molins
de pel·lícules musicals,
és molt difícil
que et pugui coordinar
alguna pel·li d'estrena
que sigui musical.
òbviament,
hi ha moltes pel·lícules
on la música
hi és present,
però no hi és present
com un musical,
com això que estem escoltant,
no?
Però el que sí
és que jo
podríem rebatejar una mica
el Leitmotiv d'aquest any
amb contes
de terror musical
és terror incòmode.
Perquè,
ja us avanço ara,
que les pel·lícules
com a mínim que han guanyat
els premis de cada secció
o com a mínim
les que ens van deixar tocats
els que les vam veure
allà a Insitu a Molins
són pel·lis incòmodes de veure.
És a dir,
no estic parlant només
de Gore,
de sang i fetge,
sinó que són pel·lícules
que et deixen
amb un mal cos.
Sobretot això.
Jo crec que hem arribat
a un punt
que el terror,
que jo soc super a favor
d'aquest terror,
de deixar de fer caldo.
no sustos,
no botes
de la butaca
Port de Cibelius,
et foten un violinazo.
No.
Aquí és pel·lícules
que entren,
sobretot molt en la moralitat,
amb la psicologia,
els personatges
i et deixen fet caldo.
I potser
podríem ja encetar
la gran guanyadora
de Sitges
de Molins.
Oh!
T'has adicionat
a ti mismo.
Pol, corta.
Pol, corta en pospo.
Freud diria algo.
No, no, no.
Però la gran guanyadora.
Veus aquí,
per exemple,
Sitges no es pignòible.
Pasó desapercibida.
No va treure res?
No, diria que no.
I de hecho...
Aquí és la gran guanyadora
que,
la guanyadora de Terror,
Molins 2022,
és Speak No Evil.
Speak No Evil
és, jo crec que
del tridente
d'aquest any
de les tres pel·lícules
més incòmodes
que s'han vist
en el festival
i de llarg.
Aquesta sí que podem parlar
amb propietat
perquè l'hem vist els tres,
correcte?
Miedo nos da,
miedo nos da
que abras ese melón
porque nos queda...
Molins no va, eh?
Vemos a cascar.
Speak No Evil
és la que gana aquí.
Ràpidament.
Speak No Evil
és una pel·lícula
violenta,
però violenta verbal.
És a dir,
de fet la van presentar així, eh?
No va venir el director,
però sí que va venir
el que presenta sempre
el Mickey
que presenta les pel·lis allà,
que sempre fa conyes
de totes les pel·lis,
però la va presentar
com el tanto.
És una pel·lícula
que la van projectar
com moltes pel·lis fan
en sessió doble.
La primera pel·lícula
d'aquesta
i després era una...
No ho dic una comèdia,
però era una cosa
més lleugera.
M'agradaria dir-ho.
Perquè van dir,
si ho fem al revés
i sortiu d'aquí
i us aneu a dormir
en aquesta pel·li,
vista aquesta pel·li,
és que ens mateu.
Perquè realment
et deixa molt fet caldo.
Doneu fe d'això?
Et deixa fet caldo?
És una d'aquelles pel·lícules.
A mi em va passar,
fa molts anys,
amb Requiem Fora Dream,
d'aquelles pel·lícules
que acabes de veure a la pel·li
i comencen a sortir els crèdits
i el primer impuls que tens
és fer un...
Deixant el globus.
Sí, el globus.
Hòstia,
què acabo de veure?
Però diria, Edgar,
que en relació
a la comparació que haces,
hòstia,
perquè Requiem Fora Dream
sí que és una pel·lícules
que haja muy mal rollo,
però sientes continuament,
quan la ves més de adulto,
aquesta pel·li,
le empiezes a veure cositas
perquè sientes
que te ha ido manipulando,
en aquest cas d'Aren Aronofsky,
a unos nivells máximos.
I madre, per exemple.
És lo que haces.
És un pel·lícules
de una sola vez,
però jo crec que aquesta també.
Aquesta jo tardaré
una mica en veure també.
Aquí és lo que quería dir,
que en el fondo
me parece més honesta,
és a dir,
tot i les cuestions
que hemos ido comentant
prèviament al programa
sobre pequeños tics del gènere,
creo que es más honesta
en la manera
en la que va cociendo
ese malestar,
lo hace a fuego lento,
mientras lo otro
no deja de ser un requiem
que evidentemente
va progressivamente,
pero sientes la mano
del director manipulándote,
no tanto aquí,
no tanto en Espíritu Noébil,
por mi parte.
Sí, Aronofsky igual
te dirige a ti
com a espectador
i aquesta té una cosa
molt bona,
que per mi
és el que li dona valor,
que és que et fa empatitzar
amb el que està passant allà.
Què faria jo
en aquesta situació?
Vale, posem en context
abans de seguir.
La història,
la pel·lícula
tracta sobre dues parelles
que inicialment
es coneixen
en una mena de
la Toscana,
o de vacaciones,
que es coneixen
amb moltes parelles,
típiques vacances
d'inferso de jóvenes,
pràcticament,
allò d'anem tots junts
i compartim uns quants dies,
però són papis.
Sí, exacte.
Llavors,
es fan molt amics
les dues parelles
amb els respectius
dos fills,
llavors,
quan tornen a casa
cadascú,
passen dies,
setmanes,
el que sigui,
i reben una carta postal
que els diuen
«Ei, ens ho han passat molt bé,
a més són de països diferents,
és a dir,
no estem parlant
que són de ciutades distintes,
sinó que estem parlant
d'estar una mica llunyet
de l'un de l'altre, no?
Bueno, Dinamarca
i Holanda, no?
Exacte, holandeses i daneses.
I jueguen molt bé
amb la comparativa
d'aquestes dues naciones
que, en el fons,
jo que com a guia
he podido tratar-los bastante,
és cert que el danés
al final és continente,
però el danés
és escandinavo.
Sí.
Entonces,
al danés
normalmente se l'associa
con los suecos,
con los noruegos
y con la frialdad propia
de estas culturas.
Cuando, en el fondo,
la peli es interesante
porque juega
a acercarlos a Holanda,
¿no?
Y partiendo de estereotipos...
Exacte,
el que va
és que reben aquesta carta
que al principi diuen
hosti,
els coneixem molt poc,
però bueno,
ens ho vam passar molt bé,
i al final decideixen
anar a aquesta casa
que tenen a Holanda
i passar uns dies,
com unes segones vacances,
però ja concretament
només amb aquesta segona parella,
amb aquest fill,
llavors ells van amb la filla
i a partir d'aquí
és aquesta...
aquest,
no sé,
o sigui,
aquest part d'atraccions
és que al final
són tot de coses
que van passant
molt,
molt mundanes,
per dir-ho així,
són coses que podrien
passar molt al dia a dia,
és a dir,
si tu te'n vas uns quants dies
a compartir
amb una gent
que tampoc
no tens molt...
És a dir,
no...
No tens passat,
no tens història.
Exacte,
no tens història,
exacte.
Llavors tu vas redescobrint coses,
no?
Llavors quan xoquen dos mons,
però tu o el teu món
ets tan...
o sigui,
ets tan bona persona,
ets tan bonatxon
que...
Bueno,
deixes passar coses,
no?
Ai, no,
és que ells són d'un altre...
No,
és gairebé...
Ells són d'un altre país,
són altres formes de fer...
Clar,
jo crec que inclús
de vegades
ni tan sols veuen
coses que estan passant
perquè s'enceguen a dir
no, no,
són bona gent,
ens hem de portar bé,
no ens coneixem...
Ens han convidat...
Deu ser un error,
són els anfitrions,
no els hi farem els llets...
Sí,
és que això és el bo,
no?,
que tot i ser Dinamarca
versus Holanda,
en aquest cas,
són situacions que,
com tu has dit
en un primer moment,
no?,
empatitzes perquè,
hòstia,
quantes vegades no t'has trobat
en una trobada de parelles,
ja sigui de vacances
o, jo què sé,
de manera indirecta
per amics,
no?,
on tu,
en el fons,
t'obligues una miqueta
a ser no només encantador,
sinó comprensiu.
Aquí.
I això és el que es va movent
en la pel·lícula.
Llavors,
què vol dir?
O sigui,
la moraleja de...
la moral de la pel·li
és no feu això.
O sigui,
si coneixeu gent de vacances
i que tot ha sigut idílic,
no torneu a quedar
perquè no ho serà llavors.
Doncs aquesta pel·li
parla exactament d'això.
I no és gris, eh?
Que és altre musical.
És una pel·lícula
que, per això ho deia,
és molt violenta
però verbalment.
És a dir,
és una pel·lícula
que com a espectador
et violenta moltíssim
perquè estàs veient situacions
que són molt extremes
i, repeteixo,
no és extrem de gore,
no, no,
és extrem de situacions
d'incomoditat.
Tant incòmodes,
tant que llavors
arriba un punt
que tu l'estàs veient
i t'està agafant ansietat.
O sigui, jo,
i crec que tots els...
Ens van fer l'avís
ja abans de la pel·li, eh?
Van dir...
És una pel·li
que la premissa
és molt senzilla.
És una parella
que se'n va
a casa d'uns altres
i no us penseu
que hi ha monstres
ni que hi ha sustos
ni res.
És tot verbal.
És terror psicològic, no?
Tu ho has dit
en tot moment.
Estem parlant,
o estàs parlant d'un Molins, no?
Que és realment
un terror d'incomoditat
que parlaves tu.
Però és que cada vegada més,
i jo que no sóc
tampoc l'amant del gènere,
trobo que el cinema
que s'està fent de terror
amb pretensions de qualitat,
no?
Sempre és un...
Totalment.
Ja no és un cinema
de sang i fetge,
que hi és també, no?
En paral·lel,
sinó és un cinema, això,
que busca...
Totalment.
I aquest és el que més m'agrada a mi, eh?
Que l'espectador s'hi projecti.
Doncs les pel·lícules
que parlarem avui,
generalment, menys una...
Edgar,
m'estàs xafant tota l'estrat
el cable...
Què està passant, aquí?
M'està boicoteando,
m'està boicoteando.
No, però són pel·lícules...
Mira, si voleu saltem a la següent,
perquè...
Speak No Evil?
Speak No Evil,
vamos.
Merecedida,
ganadora merecida?
Super.
Jo quan vaig sortir,
crec que us ho vaig escriure,
jo crec que he vist
la pel·li guanyadora,
perquè és una pel·li
que ens va deixar a tots
amb aquest esperit de...
Ja no dic terror molins,
però d'aquest esperit del terror
de se t'ha posat dins alguna cosa
i estàs anant cap a casa,
fet caldo,
i penses durant dies i dies,
la comentes amb gent...
O sigui, és d'aquestes pel·lis
que es queden.
I és veritat, eh?
Sobretot perquè hi ha un final...
Ho podem dir això, no?
Sí, sí, sí.
Ens va avisar.
Ens va avisar.
Poca broma que això guanya.
Però sobretot perquè hi ha
una escena final,
cap al final direm,
no dic la resolució,
dic hi ha una escena
tan...
tan...
Ja no dic incòmoda,
és que gairebé
hi ha un punt de...
de...
de passar-se.
O sigui, hi ha una escena...
No, no, no, no.
Vull dir descontactualizándola, sí.
Bueno, dels pocs exteriors
que hi ha, per dir-ho així.
De hecho, igual esto nos...
Que està sortint al sol,
pràcticament.
Igual nos daría más rédito,
si se entenan los religiosos,
de que hay una lapidación,
¿no?
Ah, sí.
Entonces, da igual.
No vamos a decir...
No, no, no.
Como ni quién ni a dónde.
Però hi ha un final
que sobrepassa.
O sigui, hi ha un moment
de dir, vale,
hem arribat a un cénit
de capullisme,
¿no?,
des de la direcció.
De la maldad humana.
Sí, de la maldad.
Hi ha molta maldad en aquest món, eh?
Hi ha molta maldad.
És allò de, vale,
no us he fet sustos,
no us he fet gore,
no hi ha gaire gore,
no us he fet monstres,
no us he fet res,
ara pots demostrar-vos
el cruel que puc haver de ser
des del realisme.
Mira, aquesta és la paraula.
Hem passat de l'incòmoda
i acaba sent molt cruel.
Cruel, cruel, cruel.
Llavors, passem a la següent pel·lícula
que va guanyar la secció
Being Different.
Aquesta era,
la que hem dit,
és secció oficial,
però ara hi ha com
les seccions paral·leles.
Being Different,
que és millor pel·lícula,
millor guió
i premi al públic.
És Soft and Quiet.
Soft and Quiet
és una pel·lícula
aparentment petitona,
és òpera Prima
de Beth de Araujo,
que és brasilera,
però que és una pel·lícula americana,
que la va rodar allà.
Però clar,
aquí hi ha hagut una complicació,
sobretot per ser una primera pel·li,
que és una pel·lícula
en pla seqüència.
És una pel·lícula,
és a dir,
que no hi ha talls.
O sigui,
quan comencen a gravar
sí que hi ha els típics talls
de que hi ha en algun moment
que els veus,
però la pel·lícula va
com un tret cap endavant,
cap endavant,
i no para, no para.
És una pel·lícula
que també la premissa
aparentment és molt senzilla,
però que us porta
a ser un altre cop
cruel, incòmoda.
Llavors és una pel·lícula
que al punt de partida
és una professora
que està una mica fotudeta
en el lavabo del col·le,
per dir-ho així,
ja no queda ningú al col·le,
i quan surt,
que és com ja a la tarda,
penseu que és un pla següent,
és a dir,
per dir-ho així,
li donem play a la pel·li,
és tot el que va passant
en aquella següent hora i mitja
del col·le.
Doncs es reuneix
amb tota una sèrie
de dones
en una església,
crec que,
bueno,
com una església,
com es diu?
La parròquia,
una parròquia,
una parròquia,
que tenen una reunió allà,
i només us diré,
perquè és molt difícil
de parlar d'aquesta pel·lícula,
sense fer,
òbviament,
espòilers,
però ja,
lo que abre el pastel,
com hem dit abans,
lo que destapa
cuando se destapa el pastel.
Aquesta frase
defineix perfectament
aquesta pel·lícula.
Hi ha un moment
que ella porta un pastís
que és com inaugura la reunió
i quan obren aquest pastís,
literal,
allà,
entra,
entra una...
O sigui,
se destapa el pastel,
literalmente.
se destapen els temes
dels que anirà la pel·lícula,
però sobretot,
jo feia molt de temps
que en una sala de cinema
no veia
abrient d'un pastel
que la gent fes
en plan,
no me lo podeu creer,
de què?
O sigui,
ara entenc
per on anirà això.
Bueno,
ara sabes que todo el mundo
está proyectando en ese pastel
mil locuras,
¿no?
O sea,
me vas a tener que enseñar
ese fotograma,
No us imagineu...
So fan quiet,
fotograma pastel.
No us imagineu
una cabeza cortada,
no us imagineu res,
no, no,
no té res a veure amb això.
És una cosa
molt normal,
malauradament,
però molt extesa,
però és una cosa
que tu la veus i dius
hòstia,
ara estic veient
i jo crec que per això,
ja us dic,
millor pel·lícula,
millor guió,
millor guió en presseqüència.
Imagineu
el tallàtro
que s'ha de muntar allà.
Imagineu,
a més totes les protagonistes
són un grup de,
crec que són com 6 o 7 dones.
Molt bé,
i això ja...
La sorodidad,
no?
Sí, sí, sí.
Està...
Està ahí.
No, no, no,
vull dir que està en primera línia
en esta pel·lícula.
Sí, sí, sí.
Ui, i sororidad
ja per parar un tren,
perquè s'ajuden molt
a fons.
Bueno,
està mossegant la llengua
molt jo.
Sí, sí, sí.
Així no se puede hablar del dinero.
És una d'aquestes pel·lis
que és molt difícil
no parlar
a partir del minut 15
perquè es fot un revés
i una bufetada a la cara
que no para.
Simplemente,
antes de que pases
a la siguiente,
¿se queda ahí navegando,
o sea,
delirando
en ese entorno
de mujeres
alrededor del pastel
o va cambiando
despacio continuamente?
Ah, no, no,
va muy bien.
No, no, no.
Sí, arriba,
la pel·lis acaba
que és de nit.
Ok.
Sí, evidentemente
en cuestiones temporales
sí,
pero a nivell espacial
también.
Sí, sí, sí,
cambia, cambia.
Ok.
Sí, sí, sí.
Hay exteriores,
hay interiores...
Pasan cotxes...
Sí, sí, sí, sí.
Ya todo, ya todo.
Ya por aquí no parará.
La càmera no para.
A lo 1917
con un contexto
totalmente diferente,
¿no?
No tan locura,
no tan locura.
No, és una pel·lícula
molt petitona,
ja veureu.
Si la veieu,
és una pel·lí molt petita.
Bet de Araujo.
Com es veia
la de la Clàvia Costa?
Soft and Quiet.
I aquesta és Victoria.
Victoria.
Victoria, la pel·lícula...
Bueno, mira, té...
Mi fa pensar.
No, a veure,
què passa si allò
és una nit
com de festa
on es veu involucrat
a tiros,
no, bàsicament?
Bueno, com a màfia
o...
Sí, droga i...
Següent,
i aquesta jo crec
que és el trident
de pel·lis incòmodes,
que és
Seek of Myself,
que guanya
millor interpretació
per Christine Thorpe,
Thorpe,
no sé com es diu,
perquè és noruega,
de la secció
Being Different.
Being Different
és molt diferent,
aquesta pel·li.
Per què?
Perquè és una comèdia negra.
No hi ha...
El gènere entra
des d'un punt de vista
temàtic,
però no de gènere.
És a dir,
és una comèdia negra
boja,
boja.
És una pel·lícula...
Però en aquest cas,
perdona,
eh, Pol,
només guanya premi
l'actriu,
el que passa que per tu
és una pel·li bona.
És una pel·li molt bona.
És cuixa suficient
per parlar-ne, no?
No, a part va passar per Kant.
Aquesta pel·lícula
sí que va passar per Kant,
si no recordo malament.
Perquè recordo
que quan obre la pel·li
ja surt el llorer
i jo diria
que va passar per Kant.
Si ho pots buscar,
ràpidament,
mi ordenador personal,
mi PC.
Sí,
de hecho,
és pel·lícula noruega.
Sí.
Es interesante, no?
Porque la de Speak No Evil,
aunque se va a Holanda,
realmente es una pel·lícula danesa,
no?
O sea, veo que ahí hay...
Sí, sí, sí.
El tema escandinavo
está fuerte.
Sí, sí, sí.
Y sí,
selección oficial
de largometrajes,
pero no la oficial,
perdona,
en la de una cierta mirada.
Sí.
Pues aquí
us ho explico molt per sobre.
És una pel·lícula
que parla,
és de les millors
que he vist,
que parla de l'ego,
del narcisisme.
És una batalla d'egos
entre la parella protagonista,
la prota és ella,
però el seu novio,
diguéssim,
com a parella,
el seu novio
és el típic artista
postmoderno
que, a més,
la lía
per robar
butaques
d'hotels i tot
i crea obres,
però que tu és el que veus
i dius,
bueno,
molt bé,
el típic art
que dius,
molt bé,
però és el típic
molt famoset,
que sempre està
d'entrevista en entrevista,
que a les converses
dels amics
sempre és el centre d'atenció
i vol fer-se
el centre d'atenció
i quan ella
intenta ser el centre d'atenció,
perquè també és
super egocèntrica,
ell,
saps aquestes
parelles
que s'intenten xafar
uns als altres
perquè vol ser més,
vale?
Vale,
doncs,
amb aquest plantejament,
ella el que fa és
buscar la millor forma
de ser el centre d'atenció,
per bo,
no,
per dolent,
llavors el que fa,
això és el plantejament,
el que fa és
intenta,
per exemple,
els dinars
o els sopers
amb amics,
diu,
allò és el típic,
farem menú degustació,
algú d'aquí
és intolerant
a alguna cosa
i ella,
ah sí,
no sé què,
i tothom,
ah sí?
Ostres,
però això és molt estrany,
no?
Ah sí,
bueno,
des de fa uns anys,
i llavors,
clar,
comença a fer la paranoia,
ell no diu res,
perquè li diu després en privat,
en plan,
què estàs dient,
no?
però això va augmentant,
perquè diu,
ostres,
això no és del,
és a dir,
això em quedo curt
perquè un cop expliqui
i ja està,
ja no passa nada más,
però llavors després
trobo un article
que es veu
que hi ha un medicament rus,
prohibit a tot el món,
però Rússia,
bueno,
com és Rússia,
com una parte,
no?
Doncs que ell comença
a la gent a sortir
com desfiguracions
a la cara
i marques i això,
i ella,
a través d'un camell,
aconsegueix moltíssimes
d'aquestes pastilles
i se les comença a menjar
sense dir-li a ningú
què passa,
la pel·lícula
aquí entra al revés
de gènere,
clar,
ell acaba com a elefant man,
d'acord?
O sigui,
acaba sent
una persona
mega desfigurada,
però,
clar,
té el cabol.
Però triomfa.
Però té molts followers.
Llavors,
la pel·lícula
és una comèdia
negríssima,
perquè a més,
és que et rius un muntó,
però és que,
i a més,
hi ha aquests moments de,
saps aquestes paranoies
tipus Ali McVill,
que era,
que jo m'imagino
el que diuen de mi,
i m'imagino...
I ho projecta visualment,
no?
I llavors,
tot això està projectat,
i hi ha moments que dius,
hostia,
no sé si estic veient
Subida,
la seva ment,
és una pel·li molt completa.
De fet,
quan vas parlar d'ella,
jo,
hostia,
per l'argument,
ja era una pel·li
que li tenia moltes ganes,
trobo que és molt actual.
Sí,
sí,
sí,
és una pel·lícula
de denúncia
de les nostres merdes,
no?,
del segle XXI,
i clar,
i a més,
molt directa,
perquè en el fons
és com acabem
si volem...
No,
no tots,
no tots,
però molta gent
que vol followers,
com has dit,
no?
Sí,
sí,
no,
no,
aquí entren xarxes socials,
entra el tema
dels amics,
de la família,
de...
O sigui,
hi entren molts temes,
òbviament,
super grotesca,
té un punt de nova carn,
té un punt de nova carn,
que pel final
hi ha un moment...
No,
no diguis més,
només diré que intervé
modelaje.
O sigui,
bé,
bé,
imagineu-vos,
imagineu-vos,
no,
no,
parla,
és una...
jo crec que una certa
mirada en Kant,
perquè toca molts punts actuals,
em va recordar en molts moments
a The Square,
la pel·lícula que va guanyar
fa uns anys...
Bueno,
humor negra...
Humor negra,
classe alta,
artisteo,
vale?
I aquesta,
o sigui,
aquesta,
Seek of Myself,
aquesta jo crec que s'estrenarà
i aquesta,
tots a veure-la.
Llavors,
ara sí que entrem al Festingore,
i aquesta me l'estava guardant,
que és Terrifier 2.
Terrifier 2,
Bloody Madness,
no podia ser d'una altra forma,
a una altra secció,
que és Bloody Madness,
va guanyar millors efectes espacials,
obvi,
perquè n'hi ha i no para,
Terrifier 2,
per qui no conegui,
és aquell...
aquell pallasso,
aquell pachacho,
mimó,
que s'ha fet...
Art de clown.
Exacte,
Art de clown,
que s'ha fet superfamós,
el posem en pantalla,
però a la primera part
es va fer molt famós,
és difícil ja trobar
un slasher,
és a dir,
un assassin sèrie,
tan icònic,
ara mateix.
O sigui,
venint potser dels últims,
que imagineu-vos si fa anys,
de Scream,
o costa de pensar...
Sou, no?
Era la mítica?
O Sou,
Sou amb el Nino.
Però ja no era el mateix,
no era el malo icònic
que tenia un disseny.
Ara estàvem parlant fa una estona
d'aquest terror
que ara és molt més psicològic.
A mi em venia la reflexió
que potser l'espectador
hem evolucionat
i aquells que vam veure
en els anys 80
el Jason o el Fred i allò,
ara estem buscant
uns altres estímuls
perquè el muñequito
ja no ens fa res.
Aquest ens ho fa.
I ens ho fa
des d'un puesto festivalero.
Sí,
aquest és una pel·lícula
i a més també
feia temps que no vèiem,
això sí que estàvem junts
al cine quan la vam veure,
allà a Molins,
és que aparegui el dolent
i hi hagi una ovació.
És el trotat.
O sigui,
la gent volia un altre cop
les aventures esbojarrades
d'art de clown.
Nueves formes de matar.
Nueves formes de l'art.
Què passa?
La primera pel·lícula
és d'una hora i quart,
crec que una hora i vint,
molt poca pasta,
la va tirar endavant
amb molt poca pasta
i va funcionar superbé,
la segona pel·lícula
tenia una mica més de pasta
però no molta,
crec que eren 350.000.
200.000.
250.000 dòlars,
o sigui,
re,
que allà és re.
Però agarra't,
Adriano,
dues hores 15.
Sí, ho he vist,
ho he vist.
140 minuts.
140 minuts.
Flipa.
I passa volant.
I ha tret partit,
mai,
jo crec que mai he vist
un slasher,
és a dir,
una assassina sèrie
aquestes de gore i tal,
tan llarga,
però és que passa volant.
a més la història
és entre divertida,
grotesca,
terrorífica,
tots els actius,
i a més això és una altra
de les coses
que costa de veure,
totes les interpretacions
estan perfectes,
però és que,
és que és increïble,
o sigui,
acostumes a veure
que sempre hi ha
com un punt de,
no?,
aquestes pel·lícules
com de sobreactuació.
Sí,
i de vegades
aquestes pel·lis
passa molt
que et surtes
esperant l'aparició
del dolent,
del monstre,
a veure quina morfa.
Perquè és el més carismàtic.
Clar,
i les trames
entremig,
diguéssim que el coneixen,
passes d'elles
i es palla.
Aquí les trames
també són interessants,
també estan guai.
És una pel·lícula
superrecomanable.
Hi ha família,
pel que veig també aquí,
eh?
Hi ha família,
hi ha Spinoid,
hi ha música.
I Terrifier 2
es va estrenar
el cap de setmana abans
de tot el que era
Halloween i això,
i crec que només
en dues setmanes
va fer,
però quants milions era?
Una jornada,
però si estàvem plantejant
enviar-la als Oscars.
Sí, sí, sí,
perquè van guanyar molta,
però és que és de les pel·lis
més,
a nivell del que ha costat
i el que ha ingressat
és de les,
inclús més que,
no sé si més,
però per ahí hi ha Clerks,
Project de Bruja de Blair
i totes aquestes pel·lis.
O sigui,
estem parlant d'una pel·lis
que com a mínim
s'ho ha guanyat
i...
I de fet la veus,
ara està posant a l'Adri,
està aquí mirant el tràiler
i veus la imatge
i no diries que és una pel·li
de 250.000 dòlars.
No, això també.
O té un punit,
no?
O sigui,
té aquesta factura
que ja veus que no és
de producció de terror de pasta,
però aquí no li baixes
d'un parell de milions.
Sí, bueno,
encara no,
encara ha arribat
a aquest punt de dir,
hòstia,
el fotograma,
esto tiene pinta de...
Però sí que és cert
que el que dius, Edgar,
que no es veu una pel·lícula cutre,
salchichera,
feta amb quatre duros.
No, no, no,
per re, per re.
Jo crec que hem recuperat
el carisma del monstre
que no l'havíem tingut
des de l'època de potser
el Freddy Krueger,
que era el que queia bé
i que volia saber d'ell.
Amb els Jasons i companyia
no ho tenies, això.
Aquí, amb l'art de clown,
ets amic d'ell.
És a dir,
allà al cinema,
me'n recordo,
cada mort la gent aplaudia
i cridava.
O sea,
hay una anécdota buenísima
de Sitges,
que estaba precisamente,
lo siento,
Apple,
que estaba el Robert Endlum,
que es el prota
de Freddy Krueger,
bueno, el malo,
Freddy,
y era graciosísimo
verlo a él
tomándose un café,
evidentemente,
con esa cola de fans
que ha ido generando
y de tíos que,
que posiblemente por generación
no parecían ser amantes
porque igual eran
de una generación
de teenagers actuales,
pero lo interesante era ver
una cola de peña
totalmente disfrazada,
disfrazada,
ya sea de,
yo qué sé,
de hombre lobo,
de asesino,
etcétera,
etcétera,
pero haciendo cola,
¿no?
O sea,
si aquello de los zombies,
¿no?,
nos llevaba a criticar
el consumismo,
en este caso,
no,
ya es totalmente aceptado,
¿no?
El consumismo,
da igual si son zombies
o si son hombres lobos,
estarán ahí esperando
para que Robert Endlum
les firme el autógrafo.
Ese es el nivel.
Bueno,
això no ho veiem
a Molins,
per exemple.
Esto no pasa,
¿no?
però molt,
molt,
molt recomanable
a Terrifier 2.
I passem
a ja l'últim bloc
que és
curtmetratges,
d'acord?
Molt breument,
el curtmetratge
que va guanyar
10-33,
es diu,
10-33,
és on una protagonista
està a un cine,
de fet tu no veus el cine,
tu estàs directament
al lavabo
dels cines
i es tanca un vàter
i en el moment
que es tanca
comença un altre cop
el que dèiem,
aquest terror
de l'incòmoda,
de la cruadultat,
perquè no hi ha
res,
sinó la càmera
ja no surt
de dins del vàter
i es comencen
a escoltar trets.
Aquests trets...
Tot fora de camp.
Sí,
tot fora de camp.
Llavors és un curtmetratge
on,
òbviament,
el so és el més potent,
però el més potent
de tot és que
els trets
que s'escolten de lluny
després
entren dins del lavabo,
les altres noies
que ja havien parlat
al lavabo
acaben bastant malament,
però,
quan arriba
a la porta d'ella
hi ha una conversa.
i aquesta conversa
òbviament
entre un...
no presumpte,
sinó un futur
assassí teu
i tu
acaba sent...
Hòstia,
és cruel.
O sigui,
és un d'aquests curs
de...
Clar,
estàs parlant
amb el que tu saps
perfectament
que t'assassina.
i aquesta conversa
que es crea.
Llavors,
el curt va d'això,
aquest és el que ha guanyat.
Per això veieu
que inclús dins del curt
també
entra aquest...
aquest foracal...
Terró psicològic,
no?
Terró psicològic.
Alexander Maxim Seltzer,
no?
Canadiense,
el director.
Ten minutitos de corto,
per lo que veo.
Molt bon curt,
de veritat.
Però hi ha un
que és premi de la crítica d'or
al millor curtmetratge
i a més,
millors efectes especials
que a mi,
però a més ja l'he vist
a dos festivals
des de Molins,
que és
Felgm...
A veure com ho dius.
Felgm.
Felgm.
És P-H-E-L-G-M.
És un curtmetratge
de cargols.
I no té nada que ver
con la sexualidad
de sus protagonistas,
no?
No son sigles,
¿no, esto?
Segur que es una fila.
És un curtmetratge,
podríem dir-li
comèdia surrealista,
on només us diré
que és un curtmetratge
molt curtet.
És un curtmetratge
de...
Tu veus
la típica imatge
de...
sabeu aquests edificis
d'oficines
grisos,
de ciment,
que tenen aquest pati interior
on la gent va canviant
d'oficina,
que són gratacels,
pràcticament,
i que sempre entre gratacels
hi ha la típica plaça,
placeta del mig.
Tu veus
a nivell de terra
tot de gent
que tot de passos,
passos,
passos,
ningú parla,
tothom parla per telèfon,
tothom desconnectat,
i tu vas veient un cargol
que va avançant
poc a l'epoca,
fins que,
òbviament,
no podia ser d'una altra manera,
el xafen.
En el moment que el xafen,
el tio que el xafen,
que està bé,
òbviament,
el protagonista,
es neteja,
bueno,
següent pas que fa,
ja fora de camp,
següent pas que fa,
un altre cargol,
tercer pas que fa,
un altre cargol,
i fins aquí,
la locura màxima,
fins on arriba aquest curt.
Aquí comença,
no?
Aquí comença,
aquí comença la bolleria.
Aquí comença el surrealisme
de l'home
que no ens topa,
a més,
ningú,
aparentment,
et para a veure què passa,
no sé,
també hi ha una crítica aquí,
no?,
de tothom a la seva bola,
però,
és el món dels cargols.
El mata caracoles,
no?
Podríem dir,
sí.
La traducció és
Night of the League in Cargols?
Sí,
exacte.
Com es deia la sèrie aquella?
La memoria dels cargols.
Saps?
Aquí,
és un curtmetratge
que val molt la pena,
ens vencada a tots,
a més,
té un final èpic.
Creo que este corto
va a gustar en casa, eh?
Hi ha un postcrèdit,
èpic,
o sigui,
una imatge d'aquestes
que se't queden al cap
i és molt,
molt manescut
aquest premi de la crítica.
Aprofito per dir,
premi ideal a ser trencada,
és a dir,
millor curt català
o en català,
a la masia
de Víctor Català,
no Catalina Albert.
Estic collons, tio.
No Catalina Albert.
Ja som el tio Víctor Català.
Sí.
I,
el Meliès d'Argent,
que molts cops
hem comentat aquí
el premi Meliès.
Que heu de mentirar
de què conyol és,
però bueno.
No, no pas.
No pas.
I acabem amb aquest.
el Meliès d'Argent
va ser
O.
O.
Així.
O.
O.
No OH,
com una onomatopeia.
No, una O.
Per què?
I a més,
té molt a veure,
òbviament,
amb el contingut del curt.
Jo us explico
de què va
i vosaltres em dieu
a què us recorda,
val?
És,
segons el director,
perquè el vaig poder entrevistar allà,
parla dels horrors
de l'addicció,
de tota mena d'addiccions,
però és que en el seu cas,
la protagonista,
el punt de partida
és que passa pel carrer
i a una paret
veu que hi ha
la típica paret de Mahó,
hi ha un forat
rodonet
i ella s'obsessiona,
acaba posant l'ama dins,
però s'obsessiona
com molt,
és com si el cridés,
val?
Aquest forat
i se'n va
i el dia següent,
com té ganes de tornar,
va cap allà
i ja l'han tapat,
el forat
i llavors
li agafa una obsessió
com un mono.
Llavors ella
comença
a buscar
no dic forats
però dic forats
o coses circulars.
Hòstia,
és muy Junji Ito
espirales,
no?
Premio!
Premio!
Si Junji Ito
feia espirals,
aquí hi ha
cercles
i òbviament,
si jo
vaig
veure aquest curt
vaig pensar
exactament això,
Junji Ito
fa molt poc
que el vam portar
amb Uzumaki,
i si el vaig entrevistar
li vaig fer aquesta pregunta
i això és el que ens va dir.
Now I'm a huge fan
of Junji Ito.
Back then,
when we created the movie,
I didn't know him
and while we were editing,
my editor was showing me Uzumaki
and was telling me about Uzumaki
when we started editing the movie,
so after we shot it
and I fell in love
even more than Uzumaki
with his short stories,
I think he's like
one of the best tellers,
maybe Stephen King
but then Junji Ito
might be second
for just having
like a quick page turner
of very intense
and creative short stories
that will fuck with your brain
and still have a message
and something important to say.
So I really enjoy his work.
He wasn't a reference
in creating the idea
but mood wise now
I think with every new project
there will be a little bit
of Junji Ito in it
so I discovered him
through my work
and now, yeah,
either people talk to me
about Eraserhead
or they talk to me
about Junji Ito, yeah.
O sigui, imagineu, eh.
Per traduir-ho, eh,
li vaig preguntar,
hosta,
em recordo,
no sé si era com a referència,
Junji Ito,
Uzumaki,
que a més el vam,
és que és la gran empanada, eh,
el vam portar aquí fa molt poc,
però em va dir,
no ho coneixia
abans de fer el curt,
però sí que el meu guaitó
em va dir,
oye,
pape,
echa el vistazo,
echa el vistazo,
que no sea.
Llavors,
no és,
no, va,
va pel camí de les obsessions
i de tot això,
però, clar,
aquí el que diu és,
hòstia,
jo el tenia molt present,
Stephen King,
com a gran relator
d'històries curtes
i d'aquestes històries
com molt bizarres
i grotesques,
però Junji Ito
està en segon lloc
des que el va conèixer,
no?
Llavors,
realment és un curtmetratge,
ara encara no es pot veure,
però quan,
jo estic en contacte
amb el director,
de fet me l'ha passat
del curtmetratge,
però a la que el posi
en obert
ja el compartirem
perquè realment,
o el veureu per mi
al festival segur.
Sí, clar,
serà difícil de buscar
o a Google,
no sé.
No, de fet,
ho he estat buscant aquí
per veure tràilers
i és que hi havia
alguna història
i res, tio,
és molt poc comercial
aquest títol,
eh?
I, d'altra banda,
aquest tio sonava molt
del mateix país
de tots aquests,
no?
Què passa,
que Molins de Rei
és d'allà?
És escandinau
aquest tio també o no?
Hòstia, mira,
no ho he buscat.
Tenia un accent molt allà,
eh?
Sí, sí, sí,
tenia un accent.
Mira, quan hem fet
la gran empada també.
O alemany,
tenia un punt allà
que els alemanys
no tenen accent normalment.
No ho he buscat.
Però realment,
a part de curtmetratges,
jo també us diré
que a nivell de curtmetratges
és potser dels més potents
a nivell d'any,
o sigui,
de l'acollida d'aquest any
de Terror Molins
de curtmetratges
és de les més potents.
Jo m'ho vaig passar superbé
amb totes les projeccions
i en curs de tot,
però a nivell de pel·lis també.
O sigui,
ja hem fet un repàs així
molt per sobre,
però realment,
a nivell de pel·lícules
crec que ha sigut
un molt bon any.
Valadell també
és un any de rècords
també que ha tingut
Terror Molins
en quant a projeccions,
venda d'entrades i tot.
A les 12 hores
de la marató de la nit
es veu que van demanar
900 dònuts
i els hi van portar
3.500 o així.
Llavors, clar,
te'ls donaven de 5 en 5,
te'ls fotien a la boca
en plan,
no, no,
s'han d'acabar tots.
Toma,
llévate-los,
por favor,
te doy dinero.
Llévate-los.
I no, no,
realment ha sigut
una edició molt,
molt gran
i res,
de fet,
estan preparant,
tot i que aquesta era
l'edició,
diria 41,
estan preparant
l'edició 50,
però de la marató,
perquè recordem
que Terror Molins
va començar sent
una marató
de pel·lícules,
que crec que era
gairebé 24 hores
de terror,
però que per històries
es va haver de parar
el festival
i es va recuperar
al cap d'uns anys
que per això
Sitges
extraoficialment
és més,
oficialment
és més
longevo,
com li diem això?
Edgar,
mira,
en un renunció.
Bueno,
porta més anys Sitges
oficialment,
però extraoficialment
és per Molins.
Però bueno,
un molt bon any
de Molins
i res,
passem a la següent secció.
No, no,
tenemos que hablar
con los organizadores
del festival,
necesitamos hacer
una cobertura
de programa
pique,
directamente,
Sitges versus Molins
en el mismo programa,
pero claro,
me tendría que
alargar muchísimo
la cobertura,
pero estaría bien
ponerlos en diálogo
más allá
de las cuatro anécdotas
que siempre contamos aquí.
Esa,
la fe en directa
y fe un dead stream,
yo creo.
Lo ha dicho.
Bueno,
vamos a ello,
¿no?
Vamos al cine,
pero con otra música
de fondo.
Venga.
Cinema.
Cinema.
Cinema.
Cinema.
Cinema.
Cinema.
Cinema.
Cinema.
¿Esto es Woody Allen?
No,
no,
no,
no.
Hoy no vamos
con Woody Allen,
tío.
Hoy no vamos
ni con Woody Allen
ni con Minet in Paris
porque esta peli,
ahí está,
canción,
forma parte de la banda sonora
de Woody Allen.
Mira qué listo soy
que no veis
la guía.
Ya,
ya,
ya,
estoy convencido
que así es.
Es muy Woody Allen.
Que así es,
que así es,
de hecho sí,
es muy Woody Allen,
pero agudiza,
agudiza tu oído,
te darás cuenta
de que no es un clarinete,
¿eh?
Es un saxo soprano,
¿ves?
Lo sabíamos todos aquí.
Y de hecho,
poca broma porque no es un saxo soprano cualquiera,
es Sidney Beckett.
Y sí,
sí,
Sidney Beckett ha salido,
o bueno,
no es que haya salido,
ha puesto música a varias de las pelis de Allen,
en este caso como tú decías,
la de Minet in Paris,
¿no?
Peliculón del 2011,
donde sonaba esta canción de Sidney Beckett
que es Si tu vois ma mère,
de hecho coinciden con las notas,
¿eh?
Si tu vois ma mère.
Pero,
pero,
aquí no nos vamos a quedar,
con Sidney Beckett sí,
pero no con Si tu vois ma mère,
porque hoy Beckett nos lleva a Francia,
de la mano de otro director,
ya es de Bikén,
y de otra canción,
que enseguida escucharemos,
Petite Flor,
Petite Flor,
Pequeña Flor,
aún así,
titulada en francés la canción,
como ese Si tu vois ma mère,
parece que Beckett,
que era de Nueva Orleans,
tenía cierto amor por titular sus canciones en francés,
y de hecho acabó triunfando muchísimo en Francia.
Pero,
pero no nos vamos con Beckett,
nos vamos con el cine,
¿no?
Y,
y nos vamos con un cineasta además,
que está de moda relativamente,
¿no?
¿No sé?
Sí, hombre,
Santiago Mitre,
¿no te suena?
¿No suena Santiago Mitre?
Es el de la vinguda que hay acá.
Exacto,
ya le,
si es famoso que.
No,
venga,
bueno,
más que de moda diríamos que,
que Mitre ha estrenado dos pelis este año,
en el 2022,
tienen dos pelis que además me parecen,
los dos,
las dos muy interesantes,
siendo muy diferentes,
y,
y claro,
eso hace que el nombre de Mitre esté sonando bastante este año,
pero,
pero os diré que era un tío,
que tenía hasta este momento,
un doku,
una pelicular,
coral,
lo he hecho con varios directores,
y solo tres películas de ficción,
y la última era del 2017,
que por cierto es La Cordillera de,
ah,
Ricardo Darín.
Hostia,
vale,
vale,
entonces es un tío que,
que viene sonando,
porque además viene estrenando en festivales,
¿Era pute en La Cordillera?
Sí,
sí,
es una peli que había pasado creo que también por Cannes,
pero cómo puede ser,
¿no?,
que de repente,
desde el 2017,
durante cuatro o cinco años,
eh,
nada,
y de repente ahora en el 2022,
dos.
Pues lo vamos a dejar en pausa,
luego os lo cuento,
pero creo que es importante que veamos las dos películas que ha estrenado,
principalmente,
de la que no vamos a hablar,
o bueno,
simplemente vamos a mencionar,
que es Argentina 1985,
por eso,
Mitre,
está dando mucho que hablar ahora.
Hostia,
y se ha marcado en un año dos pelis.
Os contaré el por qué,
os contaré el por qué.
Diremos que las ha estrenado el mismo año,
no quiere decir que las haya realizado el mismo año.
Ah,
vale,
vale,
vale.
Bueno,
Argentina 1985,
por si no lo habéis visto,
thriller político,
¿no?,
con ese tono muy argentino,
es decir,
que,
que,
que,
que se analiza la vida en,
en tonos dramáticos y cómicos,
¿no?
Es un punto dramedy,
pero a la hora de la verdad,
no deja de ser un thriller político,
un thriller judicial,
donde,
de nuevo,
exacto,
protagoniza Darín,
¿no?
Y,
de hecho,
lo que nos habla es de ese juicio que existió en el año 1985,
por suerte,
en contra de la cúpula militar de la anterior dictadura argentina,
¿no?
Es una peli que ahora la tenéis en Amazon,
si no la habéis podido ver,
en Prime,
pero que ganó el Festival Cipresi en Venecia,
que ganó el Premio del Público en San Sebastián,
y que,
de hecho,
la han estrenado,
la han estrenado en cines aquí,
hace dos meses,
hace muy poquito,
y ahora,
en cuestión de días,
el 9 de diciembre,
van a estrenar esta segunda peli,
que es la que hoy nos ocupa,
que es Pequeña Flor,
o Petit Flor,
¿no?
En su título original,
como la canción de Beckett.
Así que,
por favor,
Oriol,
que suene Petit Flor,
de Beckett,
mientras hablamos de Pequeña Flor de Mitre.
Ahora podrían ver.
Maravilloso.
Ahora podrían ver,
exacto.
Sí.
Es allò,
el ballar señalant,
amb el bigotet.
Ahora podríamos hacer de Melville Pupó,
¿no?
El actor que baila al son de esta canción,
que baila y que muere,
y que muere,
pero no nos anticipemos.
Yo ya,
la que esta canción,
ya no anticipo,
pero ya me sale una pulsión.
Una pulsión asesina.
Una pulsión.
Es brutal,
es brutal,
es brutal.
Bueno,
la canción y la película.
A mí me parece una película que,
todo y ser una película menor,
y sobre todo comparada con esta de Argentina 1985,
¿no?
Que tiene una puesta en escena y una factura,
¿no?
Mucho más notable.
A mí me parece que dentro de su sencillez,
¿no?
Y cierta humildad,
es una peli que,
en pretensión y en producción,
es muy diferente a la película,
¿no?
Que os he mencionado,
Argentina 1985,
pero en calidad se puede equiparar perfectamente.
Y aquí creo que encaja muy bien contaros el porqué
de ese doble estreno en el año de 2022.
Por un,
o sea,
por una putada en el fondo.
Argentina 1985 sí que es un estreno
que va,
¿no?
Seguido de su realización,
pero no la pequeña flor de Mitre.
Pequeña flor de Mitre es posterior al 2017
con la cordillera y Ricardo Darín.
Es una peli que seguramente se rodó entre el 2018-2019
y parece ser que se tiró cuatro años
intentando estrenarla en festivales.
Hostia.
Y nadie se la cogía.
Nadie.
Nadie.
Y ya llegó incluso como esa suerte de fama,
¿no?
En plan,
uy,
la peli de Mitre,
y entonces ya los festivales no la programaban.
Hasta hace muy poquito.
Claro.
Que la programó...
Hostia,
pero también es raro...
Soy el de Argentina 1985.
Exacto.
Lo tengo una peli.
Exacto.
Pero también es raro de veure
que normalmente los festivals volen molt,
y sobretot de quién,
así,
tocho can y todos aquests,
volen molt l'estrena.
és a dir,
que si era una primicia...
Em refereixo que diguin,
no,
pelis prèvies al 2022 no les volem.
M'explico?
Llavors també...
Pero es una peli que por esa diversidad de géneros
que ahora compartiremos y comentaré,
como que no la encajaban.
Vale.
Y principalmente no la encajaban en Argentina.
Todo y que es una coproducción de estas,
francesa, argentina, bélgica,
y hasta España está por ahí,
como podéis imaginar por el elenco actoral,
que iremos descubriendo poquito a poco, ¿no?
Pero bueno,
ya vuelvo a insistir.
¡Catala!
¡Catala, Nanu!
¡Catala!
Pero bueno,
en la coproducción no aparece esto, ¿eh?
Vamos allá.
Vamos a la película en sí
y, como os decía, ¿no?
A esa diversidad de géneros
porque es mucho más compleja de lo que parece.
Es muy poliédrica.
Es claramente...
Empieza como una comedia,
no nos vamos a engañar,
pero una comedia con tono negro
que vira hacia la comedia romántica
en algunos momentos,
pero que también coge forma de thriller
y poco a poco, ¿no?
Esa realidad casi existencial
va aflorando hasta un final bastante acertado
desde mi punto de vista,
pero que ya os digo, ¿no?
Que va divagando
y va saltando entre argumentos,
tramas y subtramas
y sobre todo tonos, ¿no?
Aunque en una mirada ya en perspectiva
yo la veo muy homogénea, ¿no?
Como os decía, ¿no?
Toca el amor.
Podríamos hablar casi de una comedia romántica
en algunos momentos,
pero para mí lo hace con inteligencia,
lo hace con gracia
y cierta originalidad, ¿no?
Y, coño, sí, sí.
Hablamos de que hace poquito
que la han estrenado en un festival
y que la van a estrenar.
Estamos hablando de Sitges.
No hablamos de Sitges
porque esta es una película
que se pudo ver en la sección
Novas Visions,
que ya te lo hice un poco todo, ¿no?
Porque Novas Visions...
Perquè també és un contenidor, ¿no?
Sí, calaix de sastre.
És un calaix de sastre.
És una película que jo, per exemple,
tu, perquè si ja veus la marca de Sitges
ja et pots imaginar,
però és una película
que jo la vaig veure,
o sigui, a ciegas,
o sigui, no vaig buscar res,
ni gènere, ni res.
I clar, òbviament,
quan entra el tema
et quedes com
Ah, vale, que anem per aquí?
I sí, perquè hi ha sang a chorros
i hi ha gènere fantàstico,
com tal, ¿no?
Però és curiós, eh?
Perquè la película no és,
per res del món,
els típics...
el típic guió, els diàlegs,
o sigui, no van per allà.
De hecho,
sentim un poquitito el argumento
para que nos entendáis.
Para empezar,
és una peli
que sucede en Francia, sí,
¿no?
pero no...
O sea, huye del tópico parisino.
Es una peli que sucede,
aunque no lo mencionan,
bueno, sí,
en un momento muy,
muy de manera sutil,
en Clermont-Ferrand,
que es una ciudad...
Vaya, vaya.
...del altiplano,
del altiplano francés,
del medio altiplano francés,
creo.
Bueno, es una ciudad anodina
del interior francés
y yo, además,
tengo una anécdota.
Nunca he estado en esa ciudad,
pero conocí una chica de allí,
la conocí en Barcelona,
había estudiado en París
y se volvía para París
y cuando le pregunté
un poco por su origen,
evidentemente,
fuimos ganando en confianza
y cada vez que me hablaba
del Clermont-Ferrand
me dibujaba una realidad
de la cual querer huir,
es decir,
yo no quería volver,
no quería volver.
Yo he estado a Clermont-Ferrand
pel festival que fan al festival,
es el festival más gran de curs
después de Cannes.
Es la siguiente cobertura, ¿no?
Es el gran mercat de cinema
i de curs a Clermont-Ferrand.
Llavors, yo vaig estar allà,
vaig acampar a un càmping
perquè hi havia poca pasta
i em vaig llevar a Nevat,
o sigui,
em vaig llevar que la...
Tú no, eh?
La tienda de campanya.
La tienda de campanya,
o sigui,
jo vaig obrir els ulls
i la tenia un pam del nas,
saps?
De la neu que havia caigut.
Bueno,
tú estabas muy concentrado,
seguramente.
Exacto.
Tú estabas muy concentrado.
Yo n'anava sota el paraigües
de Catalan Flums.
Pero aquel que vive
o aquel que tiene
Clermont-Ferrand
en su recuerdo,
pues por lo que tengo entendido,
y de hecho la película
también lo presenta así,
es un lugar,
bueno,
que no...
que si te deja un recuerdo,
no es para volver.
No es para volver.
Y es allí donde vive
nuestra pareja protagonista.
Por un lado,
tenemos a un dibujante
de cómics argentino,
aunque realmente es uruguayo
el actor,
pero hace de argentino,
que está viviendo
con su mujer,
que no nos deja muy claro
a qué se dedica,
cuál es su profesión,
pero podríamos decir
que es una businesswoman,
¿no?
Es una tía con mucha labia,
con mucha personalidad
y carácter.
Interpreneur.
Sí, ¿no?
La cuestión es que
ellos dos empiezan
en esta ciudad
como papás,
papás recientes,
tienen una pequeña bebé
de apenas siete meses,
creo que es cuando
empieza la película.
Él está trabajando
para una empresa
diseñando su logo
y ella es la que está
haciendo de mamá coraje
en casa, ¿no?
Pero es que nada más
empezar la película,
los turnos cambian
completamente, ¿no?
Él pasa a cambiar pañales,
a preparar biberones,
lo hace con cierta gracia,
también he de reconocerlo,
y ella a trabajar en su lugar.
No queda claro exactamente
si es en la misma empresa,
pero a raíz de una conversación
con el jefe
que acaba de echarle,
seguramente después
de entregarle el logo,
ella consigue trabajo
relacionado con ese jefe, ¿no?
Y entonces pasan
con lo que comentaba, ¿no?
Él a hacer de papá coraje
y ella a quejarse
de su jefe,
continuamente, ¿no?
Pero esta realidad,
que ya de alguna manera
nos va descubriendo
ese drama doméstico,
pero evidentemente
con todos esos tonos
de comicidad,
que surge muchas veces
por este choque de culturas,
¿no?
Él como argentino
y ella como francesa,
viviendo en Francia,
que se ve continuamente obligada
a hablar en castellano.
Exacto.
Con un acento que se ría,
a más no poder.
Exacto, pero a mí es
y el gran conflicto
que es
tío,
es un poco más,
sinó,
tío,
habla catalán,
¿no?
Pues es como,
tío,
aprend francés,
o sea,
tú,
estem aquí ya
como un poco para siempre.
Fot algo,
fot algo para el francés,
a otras clases,
tío.
Es una mica nini,
o sea,
yo creo que a la comida
y en la feina
una mica ve,
ya le va,
porque estaba desesperado.
Sí,
porque no lo vemos dibujar,
no de momento.
Exacto,
pero es un tío
que a més ya
el veus el personatge
que es d'aquests
que el punchen
y no trae sangre.
Es un pusi al ánimo.
Sí,
exacta,
esa es la palabra.
Pero bueno,
tenemos la comedia,
tenemos el drama doméstico,
ok,
¿dónde está el thriller?
Porque también he hablado
de thriller,
¿no?
¿Dónde está esa sangre?
¿Dónde está ese fantástico
que hace que Sitges
invite a la película?
Pues para ello,
yo creo que tenemos
que hablar de un tercer personaje,
el vecino,
el gran vecino
que es un crack,
un vecino acaudalado,
una suerte de dandy
que está totalmente enamorado
del jazz y de los buenos vinos.
Es muy snob
y es sobre todo
muy puntillista con el francés
y de nuevo
ahí surgen realidades
para mí súper cómicas,
¿no?
Con el,
¿no?
Cómo puntualiza ciertos términos
que evidentemente
este argentino
es incapaz de pronunciar,
¿no?
Y yo qué sé,
a mí me,
a ver,
yo que también juego
un poco en esa dinámica
lingüística a veces
a partir de mi profesión
como guía,
hace que inevitablemente
yo acabe encajando,
o sea,
acabe empatizando mucho
con las bromas que se hacen
porque sí,
me han corregido por travail
alguna vez en mi vida,
¿no?
Pero ya lo tenemos,
ahora solo nos faltaría
la comedia romántica,
para la comedia romántica
necesitamos más personajes,
bueno,
no sé si lo tenemos,
no sé si ha quedado claro
a este tío,
nuestro protagonista,
el argentino
que aunque muy pusilánime
tiene también una ira contenido,
a este tío
se lo va cargando
todos los jueves,
siempre el son
de esta canción
que estamos escuchando.
Es un día de la marmota,
es un día de la marmota
pero localitzada
a casa del veí
amb aquesta cançó
de fons,
o sea,
es constante.
A mí cuando sento
la cançó,
ahora cuando ha sonat
es perros de Pavlov,
un poco,
harán ganas
de coger un cuchillo
o un picayelo.
Cuando esta canción
de alguna manera
parece que hable
de lo contrario,
de la seducción,
de la sensualidad,
el título este
de pequeña flor,
resulta bastante evidente
que si es un tema
de principios del siglo XX,
habla de un amor
y no,
aquí utilizan,
exacto,
el Eros
nos lo llevamos
al Thanatos
y está clarísimo
nuestro protagonista
se dedica a matar
a su vecino
los jueves
de mil maneras,
eso sí,
al día siguiente
el vecino vuelve a ser
el Dandy
que hemos conocido
minutos anteriores.
Ok,
tenemos estos tres personajes,
falta un cuarto,
falta un cuarto
que creo que ya
está en una pista
al catalán,
al catalán,
de hecho no,
dejemos que suene
o que el espectador
en este caso
también lo pueda ver
a partir del tráiler.
Así que Oriol,
por favor.
El principio es que
tú manges
lo que hay en la cuillera
y no la cuillera.
Al principio de esta historia,
hay nuestros personajes.
¿Vale?
Creo que yo debería ver un psí.
Hay algo que está muerto
y que hay que resistir.
En realidad,
supongo que
vos demandas
quién soy yo.
Bonjour,
yo habito
en la casa de a côté.
Ah,
no me digas.
Sí.
¿Aló?
un quartier de plé.
¿Qué haces tú
en la vida?
No trabajo.
Ah, no.
Nos decimos
trabajo.
Trabajo.
Trabajo.
Trabajo.
Trabajo.
Trabajo.
¿Qué es eso?
Trabajo.
Trabajo.
Trabajo.
Trabajo.
Hola.
Si no.
Tu revienes me voir
un de ces jours.
Hein, José.
A partir de ce jour.
Je te va gober
un vin d'ici.
J'ai envie de le partager
avec toi,
mon copain.
Chaque jeudi.
Moi,
je vois que
t'aimes la vie.
Chaque semaine,
la perfection.
C'est le diable.
Allez,
mets un petit peu
de musique.
Comment tu peux être sûr
que t'es pas
complètement fou?
Est-ce que tu as déjà
tué?
Une histoire de vie,
de mort,
et peu importe
dans quel ordre.
Complicado, hein?
Espero que aquellos
que solo habéis
escuchado el tráiler
a podés,
a habéis captado,
no?
Es que tú has déjà,
no?
Tu es,
le pregunta,
es que ya has asesinado
y quien lo pregunta
en el tráiler
es ese catalán
que veníamos hablando.
David Linova.
David Linova.
Porque sí,
la película sabe jugar
con ese choque lingüístico
entre francés
y castellano,
pero también
el catalán aparece
en algunos movimientos
y aparece de sí,
del grande
y del gran actorazo
Sergi López,
que bueno,
es de esos actores
que es Sergi López
al final muchas veces.
Es él.
Que esté en un sitio
Sergi López
hace que ese sitio mole.
Sí,
ya está.
Sí,
es así.
No vamos a decir
que es el actor
más camaleónico.
No,
para nada.
Pues es el más afrancesado.
Eso sí.
De los catalanes
que tenemos,
sí,
sin lugar a dudas.
De hecho,
es una suerte
de gurú en la película.
Sí.
Es un psicólogo.
Tú has hablado antes
de,
lo has mencionado,
¿no?
Mientras sonaba el tráiler,
como el vecino
era el profesor de francés
de este protagonista argentino.
Es que se te fijas.
Pero en el fondo es su terapeuta.
Es su terapeuta.
Es su terapeuta
mientras Sergi López
es el terapeuta
de su mujer.
Porque hay algo
en la película,
que lo he mencionado antes,
de existencial,
¿no?
Huyendo de lo más tópico.
Es una película
que en cierto modo
aborda las terapias.
Hostia,
y que el director
sea argentino
y que el actor protagonista,
un uruguay,
pretendiendo ser argentino,
lo justifica,
¿no?
De hecho,
no.
Es que es una adaptación
de una novela
argentina.
Sí,
el escritor se llama
Yossi Jabilio.
No he leído absolutamente
nada de él.
No es ni mucho menos
su primera novela.
Tiene una novela
que se llama
Estocolmo,
otra Paraísos,
Previas,
La Serenidad,
y en el 2015
Pequeña Flor.
Y Pequeña Flor
es la que han adaptado
en el cine.
Pero es interesante ver
que este escritor
estudió filosofía,
música y también cine.
Ah.
Y de alguna manera
hay elementos...
Sí que escribo ya muy...
El elemento musical
ya debe estar en la novela.
Es inevitable, ¿no?
Bueno,
y una cosa que
para el tráiler
potser s'ha intuït
pero es una película
on hi ha...
Que això també
es molt de llibre,
diguéssim.
Hi ha una narració
en off
que aquí es el protagonista
real de la película.
Exacto.
Es el asesinado.
El vecino.
El vecino de l'alcalde.
El vecino de l'alcalde.
Sí,
porque aquí tenemos
claramente cuatro...
Ahí vas,
hay una secundaria
a la que le sacan
muy poco provecho,
pero realmente
hay dos protagonistas
pero son cuatro
actores principales,
¿no?
Tenemos al uruguayo
Daniel Heldner,
Abimala Pons,
que es la francesa
que es su mujer,
Sergi López
como terapeuta
o gurú
y Melville Poupot
que es esta voz en off,
que es ese dandy
y que es, joder,
el protagonista
del Lawrence Anyways,
que no sé si habéis visto
esa película,
pero me parece
una obra maestra.
Es buenísima.
Y él es precisamente
quien hace,
¿no?
Además de...
Hostia,
no había que igual.
Además de su director
que sea una obra maestra.
Melville Poupot
es un actorazo.
Hostia,
no había que igual
que era para mí
la milla película
del Xavier Dolan.
Sí,
el Xavier Dolan.
Sí,
después iría Mami
para mí,
pero a cierta distancia.
A mí me parece
que Lawrence Anyway
es alucinante.
Y Melville Poupot
de nuevo, ¿no?
Es como una suerte
de Sergi López
desde la elegancia
que solo con su presencia
hace que la peli funcione.
Perquè el Sergi López,
si yo siempre me l'imagino
actuando con una camisa
de flores oberta.
oberta.
Saps?
Ensenyant la...
Echo sale.
I amb una greu de caravaca.
Sí, sí,
però sempre,
en les pelis
sempre hi ha aquest punt,
inclús jo recordo
quan els Gaudí
de l'any de la pandèmia
el tio
videotrucada
al sofà de casa
borratxo
que quan no l'hi van donar
va començar
amb...
El tio amb la camisa oberta
però rollo
d'estar per casa.
És el que es diu aquí
d'estar per casa,
no?
El pajassot.
A mi em crida molt l'atenció
a nivell interpretatiu
ara que diu això
dels dos personatges externs
que així com els protes
tant ell com la dona
són naturalistes,
intimistes i tal,
tenim la contrapassació
dels altres dos
que són...
Estriònics.
Estriònics.
Totalment.
Tant un com l'altre
són exagerats
amb el que estàs veient
amb la relació que tenen
i a mi ara deies tu
el francès,
el veí,
és el terapeuta d'ell
i el Sergi López
el d'ella.
Jo crec que no,
jo crec que el Sergi López
també és terapeuta d'ell.
Jo me'ls imagino
una mica com
el seny i la rauxa.
Bueno,
hi ha una terapia de xoc.
Això ho deixarem a dir.
Per una part
l'orracional
que li diu el veí
i per una altra part
el te voy a generar odio,
te voy a generar celos,
te voy a generar
bajas passiones.
Totalment,
no, no,
estàs totalment en el cert.
El que passa
és que sí que és cert
que aquesta reflexió
la fas amb la pel·lícula
ja vista,
com a introducció
d'alguna manera
juga
a que vas veient
a poc a poc,
perquè al principi
tampoc és que el veí
el vegis com un terapeuta,
però a poc a poc
vas veient
que hi ha alguna qüestió
relacionada
amb la teràpia
envers el veí
i, o sigui,
el protagonista vull dir
i d'altra banda tens
aquesta teràpia
que s'origina
perquè ell
arriba a aquesta pel·lícula
com el terapeuta
inicialment de la parella
i finalment
només és ella
que entra en contacte
amb la màgia
d'aquesta psicologia
o teràpia
que té el Sergi López.
Però estoy totalmente
d'acord contigo
des de la perspectiva
en la que
estos dos personajes
tan radicals
el que busquen
és d'alguna manera
dinamitar
las personalidades
de ambos personajes
pero al final
es cierto
que el protagonismo
recae en él
en el dibujante
de cómics
argentino
ella
que es la coprotagonista
sí que es cierto
que va perdiendo
esa presencia
sobre todo
en el arco temporal
que tenemos que vivir
con el protagonista
y que llegará
y que está relacionado
con esas muertes
y con esas terapias
y hostia
a mí es una peli
que me ha encantado
que me ha
o sea
no voy a decir
que es una feel good movie
pero a mí me ha dejado
en plan
súper feliciano
después de verla
tiene muerte
evidentemente
y tiene sangre
pero tiene cómic
sí
no no
da paso
hay imágenes
es que son dos personajes
de TVO
Donald By
como
son personajes de TVO
bueno después
no fuéramos spoilers
porque después
sí sí sí
pero es cierto
que en el fondo
podrían perfectamente
plantearse
no como una adaptación
de una novela
sino como la adaptación
de un cómic
podría ser
de hecho yo estaba viendo
la peli y pensaba
que era una adaptación
de un cómic
sobre todo cuando
no pasa nada
sí veremos dibujar
al protagonista
y veremos
sus propias imágenes
ya veréis vosotros
cuándo
sobre todo
porque al final
porque cap dibuixando
cómic
parla de él
mai
de la vida
y no tenemos aquí
un Paco Roca
a España
que no parla
de la puta vida
de hecho
es muy interesante
también ver
como la que parece
la trama principal
que es
hostia
las muertes
y el porqué
de ese loop
acaba siendo
la subtrama
de una trama
en la que acaban
formando parte
ya todos los otros
personajes
originalmente tú
y sobre todo
cuando ves el tráiler
o cuando puede
que estéis escuchando
esta sección
diréis
hostia
ya me han destrozado
la peli
pero todo lo contrario
porque esto
que inicialmente
se origina
como la pregunta
única de la película
es algo totalmente
secundario
que nos ayudará
a entender
el devenir
de este personaje
piezas de un puzle
que al final
acaban montando
exacto
oye
y como os decía
al principio
muy heterogéneo
si mires en detalle
pero en perspectiva
ciertamente homogéneo
a mi me lo ha parecido
estreno
como os decía
del 9 de diciembre
seguramente
cuando se escuchen
en enero
ya no se han estrenado
pero
pero que es una película
que se estrenó
en abril en Francia
que ya os dije
que no
que pasó por Sitges
en octubre
y que en el fondo
esperemos
que siga dando que hablar
y que se acabe sumando
a Argentina 1985
en Prime
aunque como os decía
al principio
son pelis realmente
en las antípodas
si si si
en las antípodas
en las antípodas
bueno
fem una agenda
rapideta
si por favor
venga a ver
que es cou
que es cou
que es cou
que es cou
va muy bien
con el jazz
en el fondo
bueno pues como os decía
insisto
porque sé que hay algunos
que solo escucháis
la agenda
que es lo más importante
que la exportem
a part
tenemos
9 de diciembre
esta película
pero es que ahora
y justo hoy
que se suponía
que veníamos a hablar
de musicales
aunque no tan mortuorios
como estos
en el fondo
Inuo
que es una peli
que también pasó por Sitges
una película de animación
que os comenté
que rescataba
una suerte de trovador
del medievo japonés
pero con la modernidad
que le caracteriza
al director
y al dibujante
Masayaki Yuasa
seguro que os suena
pasa que por nombres
siempre es difícil
cazarlos
pero a la que hablamos
de las películas
siempre dices
hostia sí
es Nighty Short
Girl on Walk
esta también
seguro que la has visto
¿no?
¿Has visto?
Hay muchas películas
de él
que puede que hayáis visto
y esta sí que es
realmente un musical
ahora
muerte
muerte
sí
un poquito de muerte
también hay
bueno
pero algún día
que haurem de fer
oficialmente
un programa de musicals
que no creo que
no lo han fet mai
bueno ya lo farem
entonces
ya miraremos
còmic musical
serà una mica difícil
potser
pero ya lo trobarem
pero por ejemplo
eso en cinema
pero después también
hay videojocs
que el porten poc
en el sentido de estrenas
pero es que venimos
de la gran estrena
que es
God of War
Ragnarok
la segunda parte
de aquella parte
del reboot
que van hacer
de los videojocs
de Kratos
con toda la penyuki
en el Olimpo
y como va arrencando
los capes de los déos
diguéssim
pues en aquel cop
es la segunda parte
obviamente
y no queda mucho
para los Game Awards
por cierto
es el final de los años
vas ahí sacando la patita
sí sí sí
bueno de fe
creo que es
deu ser el 9 de desembre
también
es por ahí
sí sí sí
exacte
porque todos sabemos
que los Game Awards
els Oscars
són els Game Awards
del cinema
ja ho sabíem
de hecho
no estamos llegando
al 9 de diciembre
ah más más
no no no
que dic
que ha sortit
aquest videojoc
que ho està patant
que te cagues
però ara surt
un altre d'aquests
no sé si tan totxo
però sí que molt esperat
que és dels mateixos creadors
de Dead Space
que potser us sona
Dead Space
és uns videojocs de terror
d'aquests de supervivència
a l'espai
i hi ha molts directors
que han volgut adaptar
aquest videojoc
de moment
crec que no s'ha fet
com mínim bé
doncs els mateixos
ara fan
de Calisto Protocol
no Jalisco
Jalisco
Jalisco
però que també
és la mateixa dinàmica
de Dead Space
o sigui que serà terror
a més
nova generació
Playstation 5
o sigui jo crec que serà
i aquest sí que jo
li tinc bastantes ganes
mira que et diré
que inclús potser més
que God of War
hòstia
jo pensava que ja
l'havíem dejado
esto de los videojocs
que ja havíem adonat
jo pensava que ja
no no no
perquè mira
no lo voy a abordar
des de la perspectiva
de la madurez
perquè jodida
o sigui he visto hoy
Mantícora
vamos a descobrir
mucho más
però tú l'has visto
també
home
i és peliculón
i és peliculón
i és també estreno
del 9 de diciembre
mira Mantícora
algun dia
podríem
mira
ho pots portar
pels Game Awards
no no
de hecho
perquè té molt la veura
o sigui
algo que
que creo que
además lo hemos comentado
te diría
que acercándose
el final del año
de entre mi top 5
están dos o tres películas
de producción española
Mantícora está
y Asbestas
por supuesto
Asbestas
y de hecho está
bueno quizás
no todo el mundo
está de acuerdo
pero está la del Serra
que aunque es producción francesa
no puede ser un director catalán
entonces
joder
estamos hablando
de un muy buen cine
producción de
ciñe
podríamos hablar
de ciñe
y además
estaba en discusión
muchas veces
nuestra apuesta
por Asbestas
en contraposición
de Alcarrás
o Cinco Lobitos
que me parece
que es buenísima
también
pero quiero decir
que hay mucho material
de cine
producción de
La Casa
vamos a decir
y que estamos
a final de año
pero es que
acordémonos
que a principios de año
estrenó
Rodrigo Cortés
El amor en su lugar
no la he visto
para mí está
en el top 5
de las mejores películas
abans de acabar el año
Aurín intenta hacer
un top
yo creo
un programa de tops
pero más allá del top
poner en diálogo
todo este cine español
que joder
es que
siempre tenemos
la mirada puesta
fuera de las fronteras
y cada vez más
sobre todo yo viendo
mis números
de Film Affinity
haciendo balance
en Film Affinity
y digo joder
te pones la visera
de contable
¡Epaña!
¡Epaña!
¡Venga!
¡Viva el cine español!
¡Agui que he jugado a España!
¡Agui que no te hiciste ni puta idea!
Esto fuera
Fútbol no
menos mal
los videojuegos aún
Pecarios no
y fútbol no
Bueno
vale pues ya os alzamos
un buen programa
hauríem de mirar
que
pero seguramente
podríamos incluso
convidar el Ferran
y hablar de Game Awards
y hacer un programa
de una mica
en órbita de videojocs
que aporten
massa de cinema
Yo pensaba
que estaba pensando
lo contrario
vale pues entonces
vamos a poner
a criticar
al Carras
en contraposición
ese melón
ese melón
está pendiente
ese melón
hay que abrirlo
pero
pero eso es
yo creo que es
más de cara al gener
cuando se apropi
Gaudí y Goya
sí
sí
sí
yo os digo
yo firmaría
per cobrir
Game Awards
que es ya
y vosotros ya
mireu si m'enticora
o lo que sea
oye Ari por favor
festivales
molt bé
doncs ens veiem
en el proper programa
si el que sigui
d'acord
vinga
adeu
la propera
la ràdio de Sant Junts
98.1
It's a rainy night
and it's over
Tears are gonna fall
any minute now
and I know
that it's you
I gotta get over
I know I do
but I don't know how
I pretend that I'm
in control now
I'll fall apart
till I walk away
and I say
to myself
I'm gonna be stronger
I tell myself
it's better this way
You can't see tears
in the rain
No matter how hard you try
You'll never see it
stay
Only the rain and fire
You can't see tears
in the rain
So as we're saying goodbye
So as we're saying goodbye
Yes I'll be crying in vain
Cause you can't see tears
The time has come
I'm letting go now
I put it all behind me
And just turn the pain
And just turn the pain
And I'm letting you believe
That it don't matter
That it don't matter
You'll never see it
You'll never see it
It's all the charade
Oh
You can't see tears
In the rain
No matter how hard you try
No matter how hard you try
No matter how hard you try
You'll never see anything
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit