I seguim els matins de Ràdio d'Esvern, seguim a la Rambla, sóc Daniel Martínez i com cada matí us acompanyo aquí al 98.ufm Ràdio d'Esvern. Ara és moment de saludar a la Belén del CAP, que ja sabeu que des del CAP de Sant Just ens visiten un cop per més per fer un espai on parlem de la salut. De fet, aquest espai es diu la Salut al dia i el fem, com dèiem, un cop al mes. Belén, bon dia. Bon dia. Com estàs? Com a tot? Molt bé, perfecte.
Ja feia dies que no ens vèiem i amb ganes aquest mes d'octubre també de posar un espai, que és el d'avui, per parlar de la salut. Molt bé. Explica'ns una mica, perquè avui tenim una convidada molt especial i m'agradaria que ens la presentessis. Avui parlarem de dona i salut, serà el tema de l'entrevista d'avui. Tenim amb nosaltres la doctora Maribel Pons. Ella és ginecòloga, va ser l'encarregada de posar en marxa el programa de postcàncer de mama amb col·laboració amb l'equip d'oncologia de l'ICO, l'Institut Ginecòloga,
català d'oncologia i a més a més és antropòleg i va estar professora d'antropologia mèdica i sociologia de la salut a la Universitat Pompeu Fabra dintre del grau d'infermeria. Benvinguda, Maribel. Hola, bona tarda. Moltes gràcies per convidar-me.
Un plaer tenir-te aquí als micròfons de Ràdio d'Esvern. Nosaltres avui volem parlar de tot una mica, però sobretot volem dirigir-nos a aquest espai, la dona i també la seva salut. Posem una mica de context perquè m'agradaria, doctora, que ens definissis l'estat actual de la salut de la dona al nostre país actualment.
Jo diria que és molt bo, i especialment si comparem amb països suposablement més avançats o més rics, o digue-li com vulguis, de l'entorn europeu, estic pensant en Alemanya o estic pensant en Anglaterra, on l'accessibilitat al sistema públic de salut i concretament a la salut sexual i reproductiva és bastant deficitària respecte al que nosaltres tenim ara. Per tant, en general, jo diria que bona.
I quins són els principals reptes o problemàtiques que encara s'afronten en matèria de salut en les dones?
Jo crec que els reptes que tenim són ampliar i arribar sempre a l'utopia del 100% de dones que segueixin els programes de medicina preventiva, com és fer les citologies en la periodicitat que segons cada circumstància així ho recomani,
i el tema de l'autosporació mamària i el tema de les mamografies. I després hi ha un altre repte, que aquest sí que intervé tant a homes com a dones, però amb les dones com a ginecòleg em preocupa més, és el tema de l'immensa creixement de malalties de transmissió sexual.
Aquí hem de tenir molt camí per córrer, molt de millorar i de mentalitzar i de prevenir i sobretot de tractar. Així és que haurem de treballar molt en aquest camp. Parlem ara de la prevenció, que ja ho apuntaves ara també en aquestes primeres intervencions, i és que la prevenció i la revisió ginecològica és un factor molt important i m'agradaria saber si encara hi ha tabús o desinformació sobre la salut ginecològica.
Tabús? Jo no diria exactament tabús. El que diria potser és perdre una miqueta el respecte. Em sembla que ara es cura tot i que t'ho troben i et tracten i hem de ser curosos amb això. Hem de fer les revisions ginecològiques que corresponen a la nostra edat i les nostres circumstàncies. Hem de fer l'autosporació mamària i hem de ser...
i si no ho sabem, preguntar-ho. Tenim un servei d'atenció a la dona de salut sexual i reproductiva a tots els caps extraordinari i que ens atendran a qualsevol dubte que tinguem per tirar endavant aquesta medicina preventiva tan necessària.
Pel que fa a la importància de les revisions periòdiques i a conèixer el nostre propi cos, com creus que hauríem de treballar aquest grau d'importància? És a dir, potser a vegades no se li dona importància. Hem sentit que moltes vegades, en el nostre imaginari, tenim l'imaginari d'aquella dona resilient, l'àvia...
que sempre li costava anar al metge perquè creia que ho podíem tot, o aquella mare que també agafava aquell camí. Què creus que s'hauria de trencar per poder d'alguna forma plana aquest camí i que les revisions periòdiques siguin una prioritat?
Doncs poder parlar-ne més, així de fàcil. No donar per sentat que tothom sap el que creiem que sap. I això crec que és un error tant per part dels professionals, alguns, o de tots en general, de donar per sentat que tothom té molt clar les coses. Jo crec que de tant en tant hauríem de...
de recordar la importància de la medicina preventiva i com tots nosaltres o totes nosaltres estem exposades a tenir algun problema i no tenir angúnia, perquè hi ha una cosa que em molesta com a ginecòleg sentir-ho, i és quan diuen, ah, me tengo que subir al potro de los dolores.
No, és una taula d'exploració, res més. Vull dir que jo crec que si se'n parla més es fan més campanyes de prevenció, tot i que se'n fan moltes, però segons quin tipus de població encara estem una miqueta lluny. Marxem a un altre bloc, marxem a parlar del càncer de mama. Aquest mes d'octubre s'ha celebrat el Dia Mundial contra el càncer de mama i en aquest cas s'ha de parlar del diagnòstic precoç, no?
Els noticiaris van plens d'aquestes informacions que ens arriben d'Andalusia, d'aquests diagnòstics, d'aquestes complicacions que hi ha hagut. No hi entrarem en aquest debat. Creiem que potser ara no és moment. Quan estiguin les cartes, totes les cartes a sobre de la taula, potser és el moment d'obrir un debat sobre aquest tema. Però ens agradaria saber quin és el missatge que creus que hauríem de transmetre a les dones a través d'aquest Dia Mundial del Càncer de Mammar.
Bàsicament dues coses, i jo crec que són importants. Primer, i la més important, i a més és una bona notícia que vull compartir amb tots i que els meus companys de professió n'estan absolutament, constantment explicant-ho, i és que el càncer de mama, diagnosticat precoçment, té un percentatge de curació
de ser lliure de malaltia, els 20 anys del diagnòstic, de gairebé el 89%. Estem parlant que el 89% de dones que s'ha fet un diagnòstic en el seu moment el més aviat possible, al cap de 20 anys estaran sanes d'aquesta malaltia, d'aquest càncer. Això és fantàstic. De fet, si ens aparem a pensar dos minuts, veurem que no hi ha cap altre càncer que puguem dir això.
Per tant, siguem en aquest sentit responsables, tots, els professionals de qualsevol tipus d'atenció al públic i les pròpies dones, que un diagnòstic precoç ens pot salvar la vida. I dintre d'aquest diagnòstic precoç no estem parlant solament del sistema sanitari, de les proves d'explosació mèdiques o de la mamografia, l'ecografia mamària. Estic parlant de la corresponsabilitat de la pròpia dona,
en fer l'autosporació mamària. L'autosporació mamària és molt senzilla, no cal més que 30 segons pràcticament amb cada mama si es fa bé i de forma periòdica, i podem avançar un any o dos anys el diagnòstic de qualsevol mínima transformació o canvi que puguem tenir en el pit. En animo moltíssim, que les dones coneguin el seu propi pit, qualsevol petita diferència d'un cop a l'altre, que consultin i llavors...
Algunes vegades em diuen sí, però és que aniré allà i em diran que no tinc res. Doncs escolti'm, a bodes m'inviten, no? Ojalà poguéssim dir sempre que no tenim res. L'important és consultar cada vegada que trobem una petita diferència respecte a l'exploració anterior. I a quina edat recomanaries fer aquestes proves?
L'autoexporació, des que tenim coneixement, per entendre'ns, vull dir que des que la nena ja comença a tenir un desenvolupament de la mama, jo crec que seria interessant que el metge, la mare, qui fos, li expliqués com s'ha de fer aquesta autoexporació i es conegui el seu propi pit.
Respecte a les exploracions radiològiques, com és la mamografia o la ecografia, aquí hi ha molta controvèrsia en diferents països. En el nostre protocol, aquí a Espanya i a Catalunya en concret,
és que es comença a convidar les dones a fer una mammografia a partir dels 50 anys i es fa cada dos anys fins als 69. Altres països d'Europa, alguns països del nord, que em sembla que és Finlàndia, que comencen als 45. Però la idea és començar a fer aquestes mammografies sistemàtiques, convidar la població...
i esperar que responguin. De vegades la resposta no és enlloc al 100%, és una llàstima, perquè és una oferta gratuïta i que és repetitiva. Independentment de quan es comenci, l'important és fer-ho.
percentatge de població femenina hagi pogut fer-se alguna mamografia. Vamos, animo de totes les maneres possibles que les dones acudeixin a aquestes convocatòries de mamografia.
Aprofito també que tenim aquí a la Belén per preguntar si en el CAP es fan algun tipus de campanyes o es fan alguns actes de sensibilització perquè això es pugui dur a terme i perquè la gent també sigui conscient que quan abans es facin aquestes proves la detecció serà precoç i per tant tots aquests beneficis que ens comentava la doctora.
Sí, la veritat és que els companys estan molt conscienciats, el personal sanitari, i a més, com ha dit la doctora Pons, comptem amb les companyes de la CIR, que són les encarregades de revisar periòdicament a totes les dones i que portin uns controls, i com diu ella, que important és la prevenció, que estem conscienciades que la prevenció pot ser la nostra millor aliada, en aquest cas, que no s'ha de tenir por, que moltes vegades és veritat que és un tema que...
Tira una mica enrere, no? Que les dones, de veritat, el que has comentat, que diuen que se senten molt exposades, no? Amb aquella camilla, no? I costa una mica d'anar, però que s'ha de perdre la por i que hem de normalitzar, no? Que és com anar a qualsevol altre professional sanitari. En altres capítols d'aquest mateix espai hem parlat de la salut mental i també m'agradaria saber com afecta la càrrega mental a la salut de les dones.
Molt. La càrrega mental que porten moltes dones, i això és un tema ja molt parlat però poc resolt, que és aquesta màxima acció dintre i fora de casa, aquesta màxima responsabilitat interna i externa, social i familiar. Això, evidentment, passa factura. Passa factura amb l'envelliment de la persona, amb l'esgotament emocional...
Sabem que l'esgotament emocional, l'estrès que en diem, el surmenage que deien els francesos antigament, produeix una disminució de la immunitat i això afavoreix qualsevol malaltia de les que voldríem fugir-ne. Una vegada més, i com tantíssimes milions de companys més arreu del món,
tant home com dona el que hem d'intentar és compartir responsabilitats, compartir feina, i no només responsabilitat, sinó feina també diària i que les coses puguin, diguem-ne, disminuir quant a càrrega, com deies tu abans. Pel que fa al sistema sanitari, creus que té prou perspectiva de gènere a l'hora d'atendre les dones? Mira, jo...
He pensat molt en aquesta pregunta, en aquest tema que tantes vegades ens ha sortit en diferents foros. Jo penso que, i parlo com a mitja, eh?
S'ha d'atendre el pacient independentment del gènere, independentment de color, raça, llenguatge. És a dir, el problema que hi ha és una manca d'escolta i el donar per suposat el prejutjar que pel que sigui una persona d'unes característiques determinades hi ha coses que no tindran importància o altres que sí. M'explico. Quan parlem del diagnòstic, l'abans possible, d'un infart, està escrit i demostrat des de fa bastantes dècades,
que la dona té un diagnòstic d'infart sempre retardat i amb més risc de mort. Per què? Doncs perquè si em fa mal a l'ombra o al colze, és de fregar, és de portar el nen en braços, és d'estirar el carret, etcètera, etcètera. Quan un home va amb un... o simplement parla amb la veïna o amb un amic o amb un company de la feina i diu que li fa mal a l'ombra esquerra o que té una sensació de falta d'aire o d'opressió,
De forma immediata estem pensant, ai, potser fa un infart, però és que aquest infart també el fa la dona i el fa a partir d'una certa edat amb el mateix percentatge que l'home. Per tant, això és, si això vols dir, o volem dir perspectiva de gènere, et diré que sí. Ara bé, això es resol escoltant.
Escoltant, informant i no prejudiant mai per raó de gènere, colors, relacions, etc. Ja m'entens. Perfectament. Quin consell donaries a aquelles dones que ens estiguin escoltant per cuidar la seva salut al llarg de la vida?
Aquí seré bastant tòpica. Vida sana, i vol dir alimentació sana, no excessiva, exercici físic mantingut sense fer grans sobrecàrregues que comporten més problemes de salut que avantatges,
i sobretot evitar entorns tòxics. La salut mental, com dèiem abans, és imprescindible. Els entorns tòxics s'han d'eliminar. S'han d'eliminar per la via laboral, per la via de psicòleg, per la via legal, si fa falta, però hem de procurar que els entorns familiars i laborals siguin absolutament positius i satisfactoris per tots nosaltres.
És tan important el que acabes de dir i tan complicat en la societat que vivim actualment, perquè realment moltes vegades una feina és allò de si no l'agafes tu hi ha 300 al darrere que l'agafaran. I si deixes aquella feina no pots pagar el lloguer, si deixes aquella feina deixes el teu nen-nena fora d'escolarització. Llavors és tan important el que dius perquè afecta estructuralment a la nostra societat.
De dalt a baix, efectivament. Afecta el teu rendiment laboral per descomptat i afecta el teu rendiment personal i familiar. Per tant, imagineu-vos que afecta tot. Així és que penso que aquí...
ha d'haver-hi un gir, un gir amb el sentiment de ser rentable a l'empresa, perquè ens entenguem. Com més feina fas, millor ets, no necessàriament. A vegades fent menys, fent-ho bé,
fa falta fer menys coses. En salut és claríssim. Si es fan les coses bé, hi ha menys necessitat de sistema sanitari. Si fem esport, hi ha menys obesitat, menys diabetes. Si mengem bé, hi ha menys colesterol. Per tant, és a tots els nivells. I aquí, els sistemes sanitaris sí que haurien de ser una mica més incisius. Ho som prou. Reconec, i hem de reconèixer-ho tots, eh?
que la càrrega assistencial que tenim en tots els caps és realment molt important i fem menys del que voldríem fer. Però aquí estan les entitats polítiques, o digue-li com vulguis, que vegin la necessitat que hi hagi més personal sanitari de tots els extractes, des de la persona que atén al taulell fins al gran especialista. Fa falta més gent per poder dedicar més temps a les persones.
Abans la Belén ens ha descrit el detall, el teu bagatge al llarg de tots aquests anys, el teu bagatge professional. M'agradaria saber, centrant-nos ara en la ginecologia, què és el que et motiva més de la teva feina? El que et motiva?
el que em donin les gràcies amb la mirada o amb els ulls, jo que em saludin amb carinyo quan em veuen entrar o sortir o passar pel passadís de la consulta i el que diguin, miri, doncs allò que em vas dir, allò que em vas recomanar, doncs m'ha anat bé o no m'ha anat bé i vinga que em diguis la teva opinió. Això és tan satisfactori que realment compensa moltes altres coses.
Melen, la importància de tenir doctors, doctores com la doctora Pons, implicades en la societat, en la comunitat i també de la forma que explica les coses, que es veu que viu la seva feina. Vosaltres entenc que allà al cap també ho veieu això, aquesta implicació generalitzada a l'equip.
importantíssim, no?, com ens dirigim al pacient, a l'usuari, com el tractem, com se sent, no?, és el que diu la Maribel, no?, que és molt gratificant quan després veus, no?, que has fet algú per aquella persona que ha pogut canviar, potser, aquest context que parlàvem abans, no?, que és tan difícil de canviar i, de vegades, mica en mica...
Nosaltres quan fem grups que els fem transversals amb la psicòloga, fem com aquesta xispa, com de despertar, de dir no pots continuar així. I la gent s'adona i després quan fan el canvi, quan fan aquest gir, que no té per què ser dramàtic, però quan canviem petites cosetes del seu context repercuteix moltíssim a la salut. Llavors és una feina molt gratificant.
Doncs amb aquest recordatori, el fet de la importància de la revisió, la prevenció i l'autoexploració, i si em permeteu afegir també amb aquesta frase de cuidar-se també és una forma d'estimar-se, tanquem l'espai d'avui. Doctora Pons, moltíssimes gràcies per venir a Ràdio d'Esvern per acceptar la nostra invitació i gràcies també a la Vilén per venir.
Gràcies per convidar-me i, si em permeteu, vull acabar amb una petita frase que va dir el nostre recordat Pau Donés. Vivir és urgente, la vida és un ratito. Cuidem-la. Doncs mira, just quan venia aquesta entrevista estava escoltant a Pau Donés, o sigui que meravellosa coincidència. Una abraçada, que vagi bé, cuideu-vos. Gràcies.
Fins demà!