Com molts de vosaltres sabeu, aquesta setmana es comemora el Dia Mundial de la Salut Mental, concretament demà, dia 10 d'octubre. I avui al programa volem també fer ressò de les tasques que s'estan duent a terme aquí al nostre municipi, concretament del grup d'ajuda mutua. Aquests grups són un recurs...
adreçat a cuidadors, cuidadores, a gent també que necessita aquest espai per compartir i per descobrir també formes de gestionar les nostres emocions. En aquest cas, avui al programa hem convidat a Núria Boquera,
que és coordinadora d'aquest espai, i també a Carme Pedrosa, veïna, que participa des de fa anys en aquest grup d'ajuda mútua. La saludem amb elles i després, a continuació, també, si tot va bé, s'hi sumarà Isabel Darder, regidora d'Acció Social.
Carme, Núria, bon dia. Bon dia. Com esteu? Bé. Com va tot? Avui dia plujós, però de la pluja també trobem la calma, trobem la pau, trobem la serenor, que a vegades ens ajuda. I avui, doncs mira, ja estic veient entrar aquí als estudis de Ràdio d'Esverna Isabel Darder, per tant, en uns minuts la tindrem aquí al programa, ja pot anar passant si ens està escoltant. I res, bàsicament, explica als nostres oients, Núria, què és aquests grups d'ajuda mútua i com funcionen.
Bon dia. Mira, us ho explico. Els grups d'ajuda mútua s'expliquen amb el seu mateix nom. És un grup de... en general són grups de persones amb una mateixa afinitat problemàtica, dificultat o a vegades fins i tot iniciatives pròpies.
que s'agrupen de forma voluntària, que s'agrupen de forma horitzontal, és a dir, aquí no hi ha jerarquies, no hi ha ningú que sàpiga més que ningú, no hi ha ningú que dirigeixi més que l'altre, i té com a finalitat el suport entre iguals, en aquest cas,
afavorint l'entesa i sobretot val a dir que són grups en els que no es qüestiona, en els que no es jutja,
I en el que diria que tampoc s'aconsella, és a dir, en un grup d'ajuda mútua no trobaràs allò de dir jo de tu faria, eh, Carme? El que trobaràs és a mi m'ha funcionat això. I això és molt important, perquè quan tu dius jo de tu faria, ja estàs dient o estàs pronosticant que aquella persona o no ho ha fet o no ho ha sabut fer...
I això és una cosa que ens surt espontani, eh, Carme? Totalment, totalment. Des de l'altra banda, Carme, com ho valoreu aquest tipus d'iniciatives? Doncs jo personalment i crec que tothom en general ha sigut un... Per mi m'ha funcionat molt bé. Jo vaig arribar en aquest grup desesperada perquè no entenia el que estava passant a casa meva.
Llavors, doncs, gràcies a la Núria i a la persona que ens va atendre en aquells moments, he entès el que hi ha, m'ha ajudat moltíssim. La vida és molt més fàcil comprenent les coses. És una cosa que està a l'ordre del dia...
i molta gent no ens entén, ni entén el malalt, ni entén les persones que estem al seu costat, i aquest grup ajuda a sentir-te bé, a donar-te consells, el que diu la Núria, no? Jo faria, jo faria, i amb aquest jo faria, doncs tu fas, i et va bé o no et va bé. Llavors aquest grup serveix per comunicar-ho i entre tots ajudar-nos-a.
Clar, doncs també aprofitem per posar una altra mirada sobre de la taula, la mirada d'Isabel Darder, regidora d'Acció Social, que acaba d'arribar als estudis. Isabel, bon dia. Bon dia. Des de l'Ajuntament, aquest tipus d'iniciatives, com es valoren i quines són les tasques que fa l'Ajuntament per donar suport a aquest tipus d'espais?
Jo crec que des de l'Ajuntament el que fem és posar a disposició dels veïns i veïnes de Sant Just aquest tipus de servei, i a més amb una persona responsable de benestar, que és la Núria, que fa una feina magnífica, del qual des de l'Ajuntament estem orgullosos.
I que sempre hi és. Sempre hi és, i a més la mirada que ella té sobre la salut mental i sobre els usuaris, jo crec que realment és un regal pels veïns i veïners de Sant Just. Jo crec que ella veu clarament i sent una empatia i una professionalitat, no només empatia, vers a...
Aquest tipus de necessitats que realment ens cobreix una part molt important dels serveis que hem de donar com a ajuntament. Molt important és no sentir-te sola. I amb aquests grups i amb aquesta persona que ens ajuda sempre...
Doncs és això, no sentir-te sola, no? I en el moment que tens un patiment o que tens una angoixa, sempre hi ha algú que t'ajuda, encara que sigui dient bon dia, o sigui que saps que sempre hi és i que no falla, la veritat.
El més dur és la soledat no volguda, el fet de sentir-te sol sense voler-ho, i que en aquest aspecte ho veiem sobretot en la bellesa, però també en altres espais de la vida, que ens podem veure abocats en aquesta solitud, degut a canvis, degut a situacions que no sabem gestionar, i això moltes vegades ens aboca a aquestes depressions, a l'ansietat i a l'augment de malalties que
de caire mental. I en aquest aspecte que hi hagi aquests recursos és molt important. I clar, seguint una mica la línia de preguntes que li fèiem a la Isabel, quins recursos humans, econòmics, logístics, destina el consistori per assegurar aquesta continuïtat i també que veïns, veïnes com la Carme tinguin a l'Ajuntament del seu costat pel que faci falta.
Sí, jo crec que cal tenir molt en compte que les persones que tenen problema de salut mental no solament és que tenen aquella malaltia i aquest problema en concret, sinó que pel fet de l'estigma i de la... que són invisibles, hi ha moltes altres àmbits, o sigui, necessiten una ajuda molt transversal.
Perquè no només és la malaltia, sinó que són persones que es veuen a vegades marginades pel que fa al buscar feina, al tenir un habitatge... Moltes temes transversals que des de l'Ajuntament, que des de serveis socials tenim aquesta mirada transversal de poder ajudar. I per tant, pel que fa... Jo crec que la Núria té molt en compte aquesta transversalitat i la té molt clara.
i treballa amb tot el seu equip de benestar perquè es tingui en compte aquesta transversicitat, totes les persones que hi ha de forma molt clara. També cal dir que les dones tenen un afegit, perquè pel fet de tenir salut mental encara tenen molt més estigma i estan més marginades socialment.
i per tant jo crec que la mirada és bona perquè a més la Núria també s'encarrega de temes de dona i per tant jo crec que estem a sobre d'aquests temes. Estem amoïnats en aquest moment perquè totes les dades ens diuen que des de la pandèmia
La medicalització, sobretot perquè fa adolescents i joves, ha augmentat un 30% i que realment hi ha alguna cosa que ha ressurgit o ha explotat o ha emergit, que abans estava suposament amagada i per tant necessitem més mans i més recursos per atendre.
Estem treballant amb la Generalitat pel fet que, com hem passat a ser més de 20.000 habitants, serem àrea bàsica de serveis socials, encara no sabem els termes en què passarem, però tenim l'esperança que pel fet de passar a ser àrea bàsica i no tenir alguns serveis dependents del Consell Comarcal, pel fet de ser un municipi més petit, ara serem més grans,
També podrem nosaltres redistribuir els serveis i tenirem segurament més personal per atendre aquests àmbits i tots els àmbits que creiem que es podria actuar amb més facilitat i amb més rapidesa, més celeritat. M'agrada molt aquesta menció que feia l'Isabel, també aspectes de dades. M'agradaria aterrar-ho Sant Just. Un 21% de la població de Sant Just ha tingut o té un problema de salut mental. Una dada que ens ha quedat bastant al cap i que aquests dies en fem bastant de ressò.
Núria Boquera, deixa'm que et pregunti sobre aquest estigma que comentava ja la regidora. Encara hi ha molt d'estigma al punt de la salut mental i la meva pregunta és que des d'espais com aquests d'ajuda mútua des de l'Ajuntament, què és el que es pot fer per combatre aquest estigma?
Mira, jo volia puntualitzar un parell de coses, si em permets, abans. Endavant. En referència al tema del que s'està fent des de l'Ajuntament, que li preguntaves a la Isabel, volia puntualitzar una cosa que és important i és que a l'Ajuntament, al municipi de Sant Just d'Esvern, tenim una taula de salut mental creada i que està en funcionament.
Aquesta taula ens serveix per crear estratègies, desenvolupar programes i van obert-se bàsicament sobre tres eixos, que és la inserció laboral, l'habitatge i la...
la integritat de la persona, l'atenció a la integritat de la persona. No tenint la persona en compte només perquè té un trastorn mental, sinó perquè la persona és una persona que, a més, pot patir un trastorn mental. Això per un cantó. I llavors, per l'altre cantó, el que també volia dir és que, en referència a les dades que un 21% de la població de Sant Just
ha patit o pateix un trastorn mental, vull dir que, o el que volíem dir quan fèiem aquest article, és que aquest 21% és el reconegut. Clar. D'acord? És a dir, és el que està en una estadística, és el que s'ha visitat en un sesme, està en un sesmic, el que està en un cas, però hi ha moltes persones, moltes persones més,
que evidentment estan passant un moment emocional dolent que tenen un trastorn clarament i que no estan diagnosticades i que no estan en tractament. Això ho podem dir i ho podem fer palès perquè és el que veiem nosaltres cada dia a serveis socials. Moltes persones que estan en aquesta situació per diversos motius, a vegades endògens, a vegades i sovint exògens també,
i que no estan diagnosticats i que gran part de la nostra feina és poder vincular-nos amb aquestes persones i redirigir-les, reorientar-les a un servei on se la pugui atendre a nivell sanitari conjuntament amb nosaltres.
I per acabar el que volia dir és que durant tots aquests anys que l'Ajuntament ha esmerçat esforços i pressupost, etcètera, per portar a terme aquest programa de salut mental, hem creat, i estem molt orgullosos de dir-ho, hem creat una xarxa importantíssima, una xarxa de coordinació amb els diferents agents que estan intervenint en aquest tema, que ens fa...
més potents que a altres llocs i sé que ara m'estic tirant, ens estem tirant flors, però és així. Jo parlo en molts serveis socials en els que em diuen, jo truco al CESMA i no m'agafen el telèfon. Doncs senyors, aquí tot això ho tenim com molt ben organitzat, tenim molt ben organitzats com podem fer els trasllats involuntaris, com atendre les famílies quan estan en aquesta situació.
i volia deixar-ho palès, perquè el grup d'ajuda muta és una cosa que, a més, està funcionant des del 2009, ininterrompudament, fins i tot amb Covid. Vull dir, vam ser dels pocs que vam poder continuar, i això és important, que és el tema que ens aplega avui, però també volia fer menció de tot això perquè, bé, perquè em sembla que la Isabel no ho ha dit, però...
A mi m'agrada dir-ho. I saps què m'ha passat? Que ara se m'ha oblidat la pregunta que m'havies fet. Doncs jo te la repeteixo molt de gust. Parlàvem de l'estigma que hi ha al voltant de l'assol mental i de l'administració. Què pot fer per combatre aquest estigma i des de grups com el de grup d'ajuda mútua?
Doncs mira, el millor que pot fer i que fa l'Ajuntament i el millor que pot fer qualsevol ciutadà i ciutadana d'aquest poble i del món contra l'estigma és fer una cosa tan senzilla com normalitzar.
Perquè tu pots normalitzar veure una persona amb una cadira de rodes, però sembla que no acabis de normalitzar veure una senyor o una senyora que vesteix estrafolar aïllament, segons nosaltres, o que va parlant pel carrer sol. Hem de començar a normalitzar això.
Clar, sí, sí, totalment. I no passa res. No passa res. Aquest és el primer pas. I una altra cosa que estem fent de l'Ajuntament, que ho tenim a les Beceroles i que volem que en algun moment, jo espero que l'any que ve pugui fer-se realitat, és fer el protocol antiestigma des d'un pla municipal.
Jo crec també que és important que la gent entengui que no existeixen els bojos i els altres, sinó que tots podem ser bojos, haver estat bojos, o tenir un fill, una mare, un germà...
que ha tingut un problema de salut mental. No és un problema dels altres, és una cosa que no em toca, que no és meva, sinó que és meva perquè, primera, som humans i som persones, i després, perquè forma part de la vida. És la vida mateixa que té això. Igual que ens podem trencar una cama un dia, podem tenir un...
una petita recaiguda, podem tenir un trastorn, etc. Vull dir que no evitem pensar que no va amb nosaltres. Jo penso que des de les generacions joves, les generacions que han patit la Covid, aquest tancament a casa pel confinament i tot això,
Arran d'aquí, doncs, potser hem vist de forma més clara i més evident el fet d'anar al psicòleg, el fet de necessitar ajuda, de buscar ajuda. Sento que d'alguna forma aquí els joves sí que ens donen una lliçó, que és la lliçó de dir obertament que va anar al psicòleg, no? Que moltes vegades diuen, no, és que jo vaig al psicòleg o no, avui quedarem més tard perquè surto al psicòleg. I això jo crec que és una cosa molt bonica i molt positiva, que és el fet d'acceptar, no?, que...
necessito recursos, necessito eines per seguir amb la meva vida, per continuar, per aixecar nous reptes, per afrontar noves etapes de la meva vida, a vegades no tenim aquests recursos perquè no ens els han donat, perquè no els hem après, i d'alguna manera el fet de dir, no, és que vaig al psicòleg, no tal, normalitzar-ho, crec que també és bonic i és interessant. Daniel, jo crec que això és un primer pas interessant, com tu dius, però no és el mateix en el psicòleg que tenir un trastorn mental.
No, no, totalment, però que a vegades els joves se'ls estigmatitza que no i tal, i crec que en aquest cas ens donen una lliçó. No, no, crec que és un bon pas i és una bona normalització, però tenir un trastorn és una cosa molt diferent i molt més socialment rebutjada i més difícilment... No és fàcil de gestionar per la família, sobretot, i per l'entorn d'aquesta persona.
Aquí també parlem dels cuidadors, avui, efectivament. Sí, no, per això mateix. Jo crec que suposo que els que som vells recordem que abans teníem referents socials a la nostra vida, que si era el mestre, que si era el metge de capçalera, que si era el mossèn, i totes aquestes figures han anat desapareixent. No existeixen ara, no són referents nostres, i potser poden ser els psicòlegs benvinguts també com a referents per anar al moment que tenim un entrebanc, anar-nos guiant.
Però els trastorns mentals és una cosa, jo crec, molt lluny d'això. Una persona amb trastorns mentals pot anar al psicòleg, sí, però una persona que va al psicòleg no té per què tenir trastorns mentals. No, no, totalment, no ho hem volgut associar en cap cas, eh?
Jo volia especificar-ho perquè crec que cal tenir aquest matís, també. Al final, salud mental és una escalada de grisos, que hi ha molts nivells i està clar que aquest matís, doncs, també evidencia aquests nivells que pot haver aquests graus. Jo ho volia equiparar, per exemple, una cosa és trencar-se una cama i l'altra cosa és tenir diabetis. Que la diabetis és per tota la vida i que t'ha tractat d'una manera de manera i que t'afecta a tot el teu entorn i a tota la teva vida quotidiana.
I en canvi una cosa és tenir trist un dia perquè t'ha passat una desgràcia i l'altra cosa és tenir un trastorn mental que també és per tota la vida. Doncs deixeu-me que parli amb la Carme, que he parlat poc, i volia també preguntar que, com bé citaves abans el fet que trobar espais com aquests t'han ajudat molt, que t'han donat eines, quin canvi has notat tant al teu dia a dia gràcies a aquest espai d'ajuda?
Molt. Molt. El primer, jo crec que acceptar que tens una persona al teu costat que té un trastorn mental costa molt. Llavors, en el moment que tu acceptes,
i entens el que passa i tens les eines per poder seguir amb aquesta persona, doncs la teva vida canvia. Canvia total perquè és el que comentes, un dia pots estar trist, però jo sempre dic que pel cap d'aquestes persones no saps mai el que passa.
et pot enganyar perquè són molt llestos també llavors, gràcies a totes les eines que ens han donat i a l'ensenyament de la malaltia que en aquest cas pot tindre el meu marit sapiguer què és la malaltia que ell té és un trastorn bipolar doncs arribar-lo a entendre quan ell està a l'alça quan ell està a la baixa i sapiguer el que has de fer també he de dir
que tinc... El meu marit és una persona molt responsable, que jo no he tingut mai que lluitar ni per un ingrés, ni per res, sinó que ell sempre ha sigut conscient, quan no s'ha trobat bé, de dir, doncs no, m'haig d'ingressar, o la doctora li ha dit, Javier, tens d'ingressar, que això també és molt important, que ell accepti la seva malaltia. Perquè hi ha moltes persones que no es volen medicar, o que no accepten estar malalts, o...
I això és el que he après. A tindre paciència, per dir-ho d'alguna manera, que no és paciència, perquè no sé com explicar-t'ho, però a saber actuar en moments crítics, perquè hi ha moments molt crítics. Però bé, dintre de tot tenim una vida amb ell bastant estable, vull dir que ara mateix hi ha pocs moments crítics. Els hem passat, que en aquells moments jo no ho entenia, però bé, ara ho entenc.
I què diries a un veí o veïna que està passant per una situació similar a la que vas passar tu en el seu moment i que potser creus que necessita aquesta ajuda, aquest suport i no s'atreveix a fer el pas? Perquè a vegades costa fer el pas.
El convidaria que parlés amb la Núria i, si fos possible, que vingués en aquests grups, que hi ha molta gent que tampoc vol vindre per el que parlàvem abans, que els fa vergonya o et trobes gent del poble. I això t'ho has de treure, perquè és com diu la Isabel.
És com una diabetis. És que és una malaltia. El que passa és que la tenim estigmatitzada o és una etiqueta. Aquest està boig i no és així. Tindria que ser tan normal com anar al metge de capçalera. Totalment. Acceptar-ho i lluitar-ho, perquè al cap és una lluita. Tu el que vols és que aquesta persona, dintre de les possibilitats, tingui una vida tranquil·la i que estigui bé.
Doncs avui hem tingut aquest espai de conversa, d'entrevista amb la Núria Boquera, amb la Isabel Darder i la Carme Pedrosa. De seguida ens acomiadarem d'elles, però abans volem parlar del Dia Mundial de la Salut Mental, que serà demà, com hem dit també a l'inici d'aquest espai, 10 d'octubre, que es celebra aquest Dia Mundial enguany sota el lema Drets Socials per a una Salut Mental Digna i Accessible.
I els dies 9 i 10 d'octubre, és a dir, avui i demà, l'Ajuntament ha organitzat aquests diferents actes. El d'avui era bàsicament aquesta entrevista aquí a la Rambla, el magazín de matins de Ràdio d'Esvern, i demà a les 12 davant de l'Ajuntament hi haurà la lectura del manifest, i a dos quarts de set de la tarda...
als Jardins de Can Ginestar, lectura del Manifest i actuacions d'Eva Minyarro i Mar Vizoso, de Genira Romero i del grup Baix Llobregat Cor, que en aquest cas també participarà d'aquesta activitat. Esteu tots i totes convidats als Jardins de Can Ginestar a partir de dues quarts de set de la tarda, aquí a dalt, de la missa hora. Estaran en aquest espai tan fabulós, compartint moments i també celebrarem aquest Dia Mundial. No sé si voleu afegir alguna cosa més abans de tancar. Els esperem a tots. I tant, que vingui tothom. I a totes.
Molt agraït de compartir aquest espai amb vosaltres, d'obrir-nos, de parlar i de fer un pas més per trencar estigmes i tancar barreres. Gràcies. Gràcies a vosaltres. Bon dia. Bon dia.