I seguim el magasin de matins de Ràdio d'Esvern. Seguim a la Rambler. És moment de l'entrevista del dia. I avui estem molt feliços perquè tenim els micròfons de Ràdio d'Esvern amb Montse Ribadellas, actriu Sant Justenca, que ens visita amb les mans plenes perquè acaba de passar una etapa molt dolça a nivell professional amb aquests premis que han anat rebent al llarg d'aquesta temporada. I res, anàvem a saludar-la i ho fem a continuació. Montse, bon dia, com estàs?
Bon dia, molt bé. Bon dia, Sant Just. Benvinguda al programa. Gràcies. Doncs res, és un plaer tenir-te aquí al 98.fm. Ja et vam tenir fa un parell de temporades al refugi, quan portàvem el programa de tardes. Ara que estem als matins també teníem ganes de parlar amb tu i més després també d'aquestes novetats que hi ha hagut al llarg d'aquests mesos.
Premi honorífic Oriana, el passat mes d'octubre, Sant Andreu de la Barca, abans, però, el juliol, actriu secundària, millor actriu secundària als Premis Costa Brava, i també el novembre, menció especial al Festival Internacional de Girona, un festival amb més de 37 anys de història, on va rebre aquesta menció especial per un curtmetranja.
Com et sents? Ara, escoltant, ho trobo tot, que fa molt bonic, no? La veritat és que els reconeixements sempre agraden. El del Premi Honorífic, dels Premis Oriana, clar, és el Premi a la trajectòria, i de moment és allò que et quedes com sobtada, perquè sempre penses que hi ha altres persones que s'ho mereixen més, o no sé què ens passa als sers humans.
i també perquè la meva trajectòria d'actriu sí que porto 15 anys d'una continuïtat intensa, però els anys anteriors, vull dir, era tot més saltejat, més trompicons, perquè ja en una entrevista anterior vaig dir que jo em vaig començar a formar com a actriu ser infermera i llavors, vull dir, era bastant complicat treballar, que feia treballs d'actriu, però ara sí que porto 15 anys
i et sents, bueno, com una mica, una mica uau, no?, emocionada, també la sensació de dir, ai, ai, ai, que em jubilaran, ai, que em jubilaran, ja. Sé que avui, quan parles i et donen el premi, vaig acabar dient, i no em penso jubilar, i no em penso jubilar, però bueno, és una professió que aquí no et jubiles mai.
No, perquè aquests premis honorífics no estan lligats a una possible jubilació. És trajectòria també de vida, d'alguna manera, no? És bonic, és emocionant. Els altres premis com a actriu, doncs, clar, sempre, vull dir, et reconforta molt d'agraïment, no?
I el de Girona, ja et dic, és un festival que porta molts anys i la menció va ser per un curmetratge d'Àlex Martí, La roba estesa, temes d'aquests punyents també, de secrets de família, que allà no funciona.
Però és maco, és maco, és maco que et reconeguin. Ara parlaves d'això i a mi se'm van passant preguntes pel cap. Clar, quan fas papers com el que fas a roba estesa, com és el procés, no? Perquè, clar, realment, totes les famílies, en totes les cases, que diuen en castellà...
i al final també totes les famílies tenim lo nostre, i quan et proposen posar-te a les botes, a les sabates d'algú que ha d'interpretar, o que has de fer aquell personatge d'algú que té secrets, que d'alguna manera també és tan proper, perquè al final totes les famílies tenen el seu, com ho sents això? Com ho vius? Com et prepares aquest tipus de papers que són tan quotidians, per dir-ho d'alguna manera?
Sí, jo crec que tots els actors i actrius tenim la... Estudies, et prepares, però has de trobar també la teva tècnica. És, vull dir, entrar en un procés de secrets, vull dir, si passen coses molt dures. Això ja és que crec que ja et mous com en congida,
És una cosa que intentes sentir per dins com viuries una situació així. Potser no has passat per aquestes situacions, però has passat per situacions similars. I és anar entrant i cada respira o cada moviment ha d'anar acompanyat per l'angoixa que hi ha al darrere. Però jo crec que cada actor troba la seva manera de treballar-ho. No sé si m'hi he explicat bé.
Sí, sí, totalment, cadascú té les seves eines i els seus mecanismes per arribar allà. Amb això dels Premis Costa Brava, és una pel·lícula documental del Conran Son, jo vaig fer una col·laboració i, clar, era un personatge que representava, que havia sigut bruixa el 1800, apareix per solucionar...
tot de conflictes i les lleis del mar i tal, clar, això t'has de documentar, a vegades et va bé molt documentar-te com funcionaven aquestes persones, aquestes dones, com es movien, i vas intentant omplir de coses que potser tu no les expreses, però per dir que sí que les saps, que les estàs sentint.
Clar, sí, sí, totalment. No sé si m'explico bé. Sí, no, no, totalment, totalment. Doncs res, tornant una mica a aquests premis, ens comentaves que... I els premis Oriana... Oriana... Perdó, eh? Té doble part, no? Té doble part. Perquè, per una banda, hi ha aquest premi honorífic, però també va passar alguna cosa més, no? Sí, va ser una nit molt bonica.
perquè també va guanyar premi a la millor pel·lícula, a l'Àngelus, la fascinació de Dalí, de Joan Frank Charansonet, guionista, i és el lector que fa de Dalí. És una pel·lícula d'una part del Dalí molt especial sobre el tema del quadre del Millet, i de fet passa com en un dia, però hi ha flashbacks de l'anterior,
I vam estar molt contents perquè estàvem allà, jo formo part d'aquest equip del Joan Frank des del 2010, col·laboro amb totes les seves pel·lícules, i ara, a mitats de desembre, s'estrena a França, no sé si a 60 sales, a Endorra, a Luxembourg, no sabem quin dia es farà l'estrena oficial que anirem a París, i vam estar una nit molt, molt, molt màgica, per dir una paraula bonica.
Que bé, doncs amb aquest premi que també va rebre els Oriana, el Cas Angelus, la fascinació de Dalí per aquesta partida doble, per una banda el teu premi honorífic a aquesta trajectòria i per l'altra aquest premi també a un projecte que has signat recentment, un projecte del 2024 i que ara arriba a les sales franceses i que de ben segur tindrà molt d'èxit.
Parlem d'aquest projecte però en parlem d'altres perquè també sovint t'hem vist a televisió però també t'hem vist fent curtmetratges a la televisió ja en parlarem més tard però actualment estàs fent molts curtmetratges ens explicaves fora de micròfons que sobretot curtmetratges per a aquells que també estan començant la seva carrera com a cineastes gràcies a SCAC també has pogut fer molts curtmetratges Sí
Sí, sí, l'ESCAC últimament estic treballant bastant amb ells. Ja sabem, perquè és una tradició, que tots els actors col·laborem altruïstament, no?, per apujar a les generacions futures. I estan fent bons treballs, molts bons treballs. Jo aquest any no sé si n'he fet quatre amb l'ESCAC.
I els temes són molt interessants. A vegades, vull dir, gent jove et sorprèn amb els temes de dir, i com has escollit aquest tema que necessites un, no sé, una persona d'edat gran, no? Vull dir, la larga noche...
és un personatge d'una senyora que està entre l'Alzheimer i tal i es passa tota la nit de Sant Joan buscant el seu fill. Però et sorprèn i potser et diuen, bueno, m'haig d'inspirar la meva àvia. Saps? Hi ha temes molt joves però que necessiten encara actrius d'edat. I m'encanta, m'encanta això. No? Vull dir, perquè...
A vegades, uf, penses, la feina, amb lo difícil que és treballar amb aquest ram, molt difícil. No, totalment. I quan arriba una edat, doncs, sembla ser que quedes com exclosa, no?, del panorama. Això també ho destacava la Emma Vilarassau fa molt poquet en un discurs, no?, que deia, jo...
vull seguir treballant, vull seguir fent feina i al final a vegades sembla que això, que si passes a partir d'una edat que quedes com esclosa, esclosa. Jo diria que passa més amb les dones que amb els homes. Sí? Aquest tema. Per tu sí, eh? Jo diria que sí. És probable. Perquè hi ha alguna cosa també...
Encara que s'hagi millorat amb el tema, que s'ha millorat, però m'ha vingut la imatge ara de pel·lícules de fa molts anys i els homes tenien més. Hi ha molt d'adadisme en aquest sector, en el món dels escènics, hi ha adadisme?
Jo intento, vull dir, ni fixar-m'hi, mira el que et dic. Perquè si no... Sí, sí, sí. I si parlem de televisió, com ho fèiem abans, que comentàvem que també has tingut un recorregut a televisió, t'hem pogut veure Cuéntame, t'hem pogut veure també a La que s'avecina, altres projectes.
Sí, i ara, jo com no tinc plataformes, doncs m'envien també una sèrie del conto verno, de la que s'avecina, Muertos SL. Ah, sí? També te'n fas alguna cosa per Muertos SL. Sí, sí, sí. Muertos SL. Clar, dius, ostres, són projectes xulos, però que també tenen una duració, no? Al final, quan fas tele, doncs això, fas aquells papers, aquells personatges...
A tu, quan has pogut tocar tots els mitjans, quin és el que t'agrada més? Fer tele? Fer cine? Fer teatre? Perquè, clar, ja sé que és una pregunta una mica complicada. La pregunta és preciosa. Jo abans del 2010...
El teatre és que són dues tècniques tan diferents que no es poden gairebé ni comparar, encara que vull dir que tot és crear personatges, crear personatges que arribin, que tinguin la veritat i que l'espectador s'identifiqui. Aquesta és la intenció, no?
Però quan vaig començar a ser diacció, a formar-me com Reciclar-te, no?, l'actor davant de la càmera, jo em vaig quedar sorpresa que m'atrepés, que m'atrepés la càmera. Però tinc molta nostàlgia de teatre. En tots aquests anys potser he fet quatre coses de teatre.
Però tinc nostàlgia. Però, repeteixo, em va sorprendre que m'atrepés la càmera. La càmera també té la seva màgia, no? No sé, un pla, no? Que no parles, però amb la mirada ho...
ho pots transmetre tot, això sedueix, sedueix. Ara bé, és una altra tècnica molt diferent, i treballar molt la paciència, amb càmera, la qual cosa això me va molt bé, perquè jo soc com molt neguitosa, i el cinés, i repetir, i repetir, i repetir, i has de treballar unes altres coses.
I televisió potser... Clar, no he tingut l'experiència d'un treball de sèrie amb continuïtat, que llavors ja vas coneixent l'equip i vas formant alguna cosa comú de tots.
Ha sigut més, vull dir, dos dies, tres dies, i no acabes d'entrar mal a l'equip. Però al mateix temps, és un treball que potser és més ràpid i també té el seu punt, això. Però, clar, jo disfruto molt quan treballes amb un equip que respirem tots el mateix, que anem cap a...
un projecte que surti endavant. Per això potser el cine independent, que no té subvencions i tal, creem una força entre tots, que quan un company teu... Ai...
vas a veure la pel·lícula i és que disfrutes en tots els personatges no és aquella angúnia, aquella angoixa de dir, ai, ara em tocarà a mi aviam si he quedat bé o malament te n'alegres de tot perquè tu has participat en tot el rodatge i llavors aquesta força d'aquí
A mi m'ha enamorat molt. No ho sé. No sé si és resposta el que em preguntaves. No, no, no. Totalment. Al final és triar i veure quina és la disciplina que t'ompla més o que et gratifica més. Al final penso que
que hi ha molts actors que han sabut i han demostrat també que poden tenir molta facilitat per diverses disciplines, no? Hi ha actors, actrius que funcionen molt bé en teatre, que funcionen molt bé a la petita pantalla, que funcionen bé a la gran, que funcionen bé també com a actors de doblatge, vull dir, hi ha gent molt polifacètica i és meravellós també, no? Sí, sí.
Doncs, Montserrat Ribadellas, per anar tancant, no sé si hi ha alguna cosa que vulguis afegir. Nosaltres molt contents de tenir-te aquí al programa avui per poder parlar d'aquests premis, de tota aquesta trajectòria. Nosaltres ja teníem intenció de fer aquesta entrevista més pels vols de setembre. Vas ser tu que em vas dir «espera't una mica».
que a l'octubre passaran coses i que tinc ganes d'explicar-vos-les. I bé, han passat aquestes coses, ha passat aquest premi glorífic a Oriana, ha passat també aquest premi a la Costa Brava, la menció especial a Girona, vull dir, al final també ha estat un any amb feina, amb projectes, amb reptes, però que de mica en mica es va traient tot aquest suc, no? Sí. No ha sigut... ha sigut maco, vull dir, tot això...
I els Premis Oriana, doncs, jo també els tinc un carinyo, perquè hem participat en moltes coses. Els Premis Honorífics, doncs, he tingut la sort que l'any que li van donar la Montplans jo estava allà. El Mingú Ràfols, el Lluís Marco, i vull dir, gent que tu els admires, els estimes.
I llavors dius, bueno, doncs estic aquí amb vosaltres, no? Seguim, continuem amb aquesta passió i que no ens falti la feina ni els projectes perquè això s'ha de sentir i és... O sigui, a mi quan em truca per un treball és uau, no? Un nou personatge a crear. Estic molt contenta que em convideu a venir i molt agraïda
I molt agraïda de ser de Sant Just d'Esvern, que el nom artístic és Montse Ribadelles, però ara ve de gust que jo soc Montse Ribes, portadelles, nascut al carrer Major, Xamplà, carrer de la Taneu. I estimo aquest poble. Doncs Montse, moltíssimes gràcies. Estimades Arrels, sempre creiem que és important i des d'aquí, des de Ràdio d'Esvern, fem molt de ressò.
a la gent del nostre poble, que també arriba lluny i que fa tasques fora de les fronteres del nostre municipi i també porta amb orgull el nom de Sant Just. Una abraçada, Montse, cuida't molt i anem parlant. Moltes gràcies. Patons.