Estàs escoltant El Calaix amb Mònica Sucias.
Ens hem tornat a escapar de l'estudi, tornem a estar en un ambient tranquil i relaxat, perquè volem parlar de música, volem parlar de la màgia, de l'òpera, i ho farem amb una veu, avui els privilegiats som nosaltres, anava a dir amb una veu privilegiada, realment és així, però nosaltres també som de privilegiats, perquè parlarem d'Il Trovatore i ho farem amb Àngel Odena.
Hola, molt bona tarda. I tant, després d'un cert temps, aquí estem, una altra vegada. Estem a Barcelona, estàs tu ja en els assajos, en el moment en què fem l'entrevista, no s'ha fet l'estrena, però sí que estàs en tota aquesta part de nervis, d'estrès, de preparada, d'aquest liceu que es mou, i nosaltres encara no ho veiem.
Bé, sí, la veritat és que estem fent ara els últims assajos amb orquestra, que aquest matí n'he tingut un, i demà en torno a tenir, doncs sabeu que és, bé, sabeu, no ho sé, som dos repartiments, i llavors ens dividim el temps dels assajos que hi ha, i jo encantat, la veritat és que m'agrada la producció, que és de l'Àrexuller, de la Fura dels Baus...
M'agrada la música, que és de Verdi, evidentment. És que, esclar, Verdi i Angel Odena no poden anar separats. No ho sé, però sí, en aquest cas és així. I la veritat és que estic content perquè, si em permets, entre moltes altres coses efemèrides, una d'elles és que hi ha una trilogia, n'he cantat més d'òperes de Verdi, crec que són 11 que he cantat, però aquí a Liceu...
Donaré el cercle a la trilogia. Hi ha tres òperes de l'inici de Verdi que es consideren molt importants i que van marcar molt en ell, que és la Traviata, el Rigoleta i el Trovador. I jo he fet les altres dues aquí al Liceu i ara aquesta serà la tercera que faré i una mica tancaré aquest cercle. Espero que es torni a obrir un altre cercle, no sé.
Esperem que es torni a obrir un altre cercle. Veríton, que no ho hem dit, i Verdi, que ja ha sortit a la conversa, a veure, inevitablement, però nosaltres hem fet moltes tertúlies, moltes potser no, però unes quantes.
I hem parlat una mica d'aquesta història que t'uneix a Verdi. Però no sé si el calaix ells ho saben, si els nostres oients ho saben. Parla'ns d'aquesta relació que tens, de com neix aquesta passió teva per la música. Fins i tot avui comentàvem del tema familiar, no? Perquè penso que no ho havíem ni parlat mai.
Bé, sí. Bé, no ho sé, ho he explicat algun cop, que aquestes coses de la música, moltes vegades, com moltes altres disciplines a la vida, si el pare és metge, moltes vegades el fill pot ser que sigui metge, la filla, o... Solen passar aquestes coses. En el meu cas, la veritat és que el meu pare no és que fos músic, però li agradava molt la música. Ell havia tocat... També parlem d'una persona que va néixer l'any 35, el meu pare, va vir-la postguerra, i...
I per molt que tinguessis afició o inclús talent per certes coses, doncs havies de sobreviure, no? I llavors, però sí que a ell li agradava molt la música, tocava la guitarra, va tocar la guitarra en diversos grups, a Tarragona, en una... Com s'ho diu això? En una tuna que hi havia a l'antiga escola Acadèmia Roig. Bé, els de Tarragona ja suposo que sabrem. Sí, sí, bé. I bé, llavors ell va ser el meu pare, que tant la meva germana com a mi, i la meva mare també, però bé, el meu pare...
que ens va anar a estudiar música, al conservatori i tal, i bé, i fins han passat moltes coses, fins ara aquí, en aquest lloc de Barcelona. I no ho has deixat mai, vull dir, tenies molt clar que el que volies era això. Te diré una cosa, jo vaig estudiar piano, i el piano és molt dur, segueix sent dur ara, però bé, els conservatoris estan una mica millor que quan jo hi anava,
I clar, és molt dur perquè significa que passar-te tu sol 3, 4, 5 hores al piano. I va haver una edat, una edat en la qual jo estava fent bub, per si vaig fer bub-cou i després vaig fer la uni també, però sí que va haver un punt en el qual jo ja ho volia deixar.
La meva mare em va insistir que no ho deixés i vaig començar amb això del cant, llavors, perquè al cant també t'has d'esperar a desenvolupar la veu. I vaig començar massa aviat jo amb 17 anys, massa aviat perquè no ho sabia, ens pensàvem que era més gran i tal. I arrel d'això, doncs clar, em va enganxar molt al cant i ja no ho vaig deixar. Però sí que crec que tothom, en certa manera, hi ha un moment en aquella crisi que dius...
Perquè, clar, t'agrada molt, però, i ara molt més, però, i quan jo era jove, estàs envoltat de moltes altres coses, no?, i també vas a l'escola, jo anava, bueno, vaig fer, el que t'he dit, batxillerat, i cou, i no era fàcil tot això, havies d'estudiar, bueno.
Però va anar bé, eh? Tot va anar bé. No, no, no, em refereixo al col·legi i tal. Però sí que és veritat que requeria moltes hores davant del piano i aquesta solitud a mi a vegades se m'ha fet massa dur. I tot i que em deien que tenia talent també tocant el piano, però bueno, jo què sé.
Nosaltres estem molt contents que, tot i que t'agradis el piano, et quedessis amb la veu, perquè aquesta veu, és que ja l'escolteu, eh? Doncs si l'escolteu al Liceu o qualsevol, interpretant qualsevol de les òperes, que n'has fet moltes, perquè t'hi has dedicat tota la vida. Bé, home, tota la vida, però sí que és veritat que aquest any, aquesta temporada, jo no puc dir aquest any, sinó vaig debutar al Liceu el 18 d'abril de l'any 98, si no m'equivoco.
Però era la temporada 97-98, el que passa que el teatre estava cremat i es feia el Teatre Victòria, i vaig debutar llavors. Llavors, per això dic que aquesta temporada fa 25 anys que vaig debutar al Liceu.
I, home, tota la vida no, però sí que t'adiré que era bastant jovenet. Bastant jovenet pel que es pot considerar un veritum. Superava els 25, o sigui, en tinc més de 50, com podeu... Però no gaire més, eh, superava els 25. I, bé, vaig debutar allí. I, si et soc sincer, l'altre dia, dins de la pàgina web del Liceu, i això ho ha fet una persona que és una eminència dins del Liceu, que és el Jaume Tribó, l'apuntador, però moltes altres coses...
Hi ha una cosa que posa Annals del Liceu, i els Annals posa que he cantat, si no m'equivoco, 23 òperes diferents amb 107 funcions, en tot aquest període. Bueno, estic molt content, no m'he d'enganyat, però... Jo ara tinc una cara d'al·lucinada, que no m'aguanto, i he de felicitat. També et diré una cosa, vaig estar comptant l'altre dia, que el Teatre Real, no arriba 25 per obra, però per allà van les funcions que he fet.
allà tenen una admiració absoluta i he cantat molt allà al Teatre Real de fet ara m'havien ofert ara es pot dir perquè ja ho estan fent l'Aïda ara al Teatre Real i coincideix absolutament amb això del trobador però m'havien ofert estar allà també però no coincidien tant els dies que no podia compaginar-ho va ser molt de greu però bé la nostra carrera és així
Vosaltres el podreu gaudir aquesta temporada al Liceu. Quins dies et podrem trobar al Liceu? Fas una pregunta. Ara hem d'anar a tirar... Ara hem d'activar de l'agenda, aquesta agenda que parlàvem ara així off the record. Mira, et soc sincer. Soc una mica patata en moltes coses...
Cantant no, però moltíssim, moltíssim. I no me'n recordo mai quan... Mira, jo t'explico. El dia 26 faig aquesta primera funció que fan, que es diu Under 35, que és per menors de 35 anys, que està molt bé, una cosa... Bé, és la primera que faig, i després el dia 28, el dia 31, el 3, el 6 i el 8 de novembre. Bé, són sis funcions, després n'hi ha sis més de l'altre repartiment,
i molt content d'estar a liceu una altra vegada en una òpera que és molt difícil perquè el rol de Veríton és molt agut però bé, Verdi ho escrivia així i bé, contentíssim perquè ara estem fent els assajos d'orquestra de fet aquí dins el mòbil porto gravacions meves que m'he gravat i tal, després m'escolto i a la tercera que m'escolto ja no m'agrado però...
Encara ara? Sempre. Encara més. Igual ara hi ha ni a la tercera. A la primera hi ha coses que ja no m'agraden i que s'han de millorar. I intento fer-ho, eh? El que passa és que de vegades costa, però soc conscient que ho he de millorar. Això vol dir que a mesura que passen els anys l'experiència et fa ser encara més exigent?
Mira, això de l'exigència és una cosa que no m'agrada parlar-ne, perquè no ho dic per tu i espero que ningú s'ho prengui malament, però sempre he cregut allò que quan algú parla de l'autoexigència, sempre he cregut que ho parlen els mediocres.
Ui, ui! No, ho dic perquè on està l'autoexigència? Quina és la meva autoexigència? Quina és la teva? Potser la meva està aquí i la teva està aquí. M'entens? Jo vaig per la vida que soc molt autoexigent i després algú altre et dir, mira, però sí, no exigeix res. M'explico. Llavors, no m'agrada parlar d'això. M'agrada parlar que ens intentem millorar tots i crec que tots ho fem amb la nostra feina. Intentem, sobretot en feines aquestes o artístiques o, deixem-ho dir, freelance, que...
A veure, jo no vaig en contra de ningú ni res, perquè nosaltres ens hem de guanyar el pa cada dia. M'explico, no? És que clar, també hi ha el backstage que diem de les obres de teatre, de les òperes del Liceu, però també de la feina de cada dia, que no és fàcil. Bé, no, a veure, tu quan estàs... Hi ha dues parts, una part la de treball i una altra part també la psicològica, perquè...
Gràcies a Déu, a mi m'ha passat poc això, però clar, estàs a casa esperant que et truquin, no? O com molts actors ho diuen, no? A vegades estàs que et truquin. Això és el mateix, tens els teus representants, etcètera, però sí que forma part, sempre dic el mateix, però és que és veritat, és un món competitiu en el qual hi ha molta gent i entres en un mercat en el qual t'han d'elegir i les persones que te poden elegir
tindran un càrrec públic, normalment, i tenen el seu criteri. I aquest criteri a vegades pot coincidir en que tu els agrades molt, però pot coincidir que no els agradis. Llavors, clar, això pot crear certes inestabilitats emocionals a tu, perquè psicològicament tu el que vols no ha agradat a tothom, però sí que vols tenir feina.
I bé, hi ha una part en la qual sempre s'està intentant estudiar i sempre tens reptes nous. Jo, gràcies a Déu, sempre n'he tingut de reptes nous per estudiar, per millorar, i encara que siguin coses que ja he fet, tornar-les a estudiar, preparar-te amb pianistes, mirar a veure com ho has de fer millor, etcètera, escoltant-te...
I després hi ha aquesta part psicològica que també és important. Intentar buscar un punt intermig entre la família, entre la teva feina, el teu desig, la teva, si em permets, passió per tot això. I has de buscar aquest punt intermig que a vegades no és fàcil.
No és fàcil, però mira, ara a mi m'has donat feina amb això de l'autoexigència. És curiós, sí, però no m'havia plantejat així. I creieu-me que hem parlat molt de la vida, eh? Vas agafar el micro i m'ha sorprès molt també el tarannà, perquè no sempre tenim aquest temps per compartir. Evidentment, evidentment. I no ho sé, a veure, jo sempre ho he considerat, això, perquè...
A mi quan una persona m'ha dit que sóc molt autoexigent, ja m'ha fallat alguna cosa, perquè crec que... És cert que avui no ho he dit. No, no, a veure... Però tens raó, no havia parat a pensar mai. Sí, jo sempre he cregut això, llavors trobo que és com una falsa modèstia, no ho sé, crec que...
Sóc d'aquells, també per un treball que vaig fer en un cert moment de la meva vida, i no me n'amago de dir-ho, de psicoanàlisi i tal, d'intentar mirar-te el mirall i ser una mica honest amb tu, tot i que a vegades pot ser complicat, i tot i que tots tenim les nostres contradiccions, i jo les tinc. Però crec que és important saber on estàs i saber també quines són les teves mancances, i cuida-ho, i acceptar-les, perquè a vegades dius, bueno, tinc mancança amb això, però és que ja va saber tenir-la prou, ja no vull més, no?
No passa res. Acceptar vol dir estimar-nos, també, a la nostra manera, perquè la perfecció, com dèiem, no existeix. No, no existeix, i a més és que... Mira, ara estem en un lloc que és magnífic. Jo, personalment, adoro el modernisme, entre altres coses, perquè gaudir...
No sabem bé si era de Reus o de Riudoms, però jo dic que era el camp de Tarragona, que era bé, no? No, però és igual, tant me fa, que sigui de Reus. Jo adoro el Gaudí, adoro el Jujol, que sigui de Tarragona, i adoro tots els modernistes. Però tinc amics arquitectes que no els agrada el modernisme, no? Bé, jo trobo que és una de... Per això et dic que, no sé, hem d'intentar buscar un punt intermig en moltes coses, no? I jo ho intento. Estàs escoltant el calaix. Obre'l i trobaràs cultura.
I ara que parlem de punts intermitjos i parlem, una altra vegada ens n'anem cap a l'òpera. Perquè una de les coses que ara t'estava escoltant, d'una mica com has anat creixent i tot el que has anat aprenent, els teus personatges operístics també t'han ensenyat coses? També has après coses o lliçons de vida en algun d'aquests personatges? Clar, no deixeu de ser actors també, Àngel, els que esteu a òpera.
Sí, m'ha fet una pregunta una mica així. No sé si m'han ensenyat coses. Hi ha una cosa que per mi és molt important. I a vegades costa, eh? Però costa també, segurament, perquè tal com soc jo, que me costa... O sigui, el més important per mi...
i que a més és passar-m'ho bé, és anar amb una producció nova, tant el director d'orquestra com el director, perquè la música és la que sigui, el compositor que sigui, és aprendre d'aquelles persones, que t'ensenyaran coses noves, coses que tu desconeixies, i crec que a la vida l'únic, entre altres coses, és aprendre.
Jo estic aquí un rato amb tu i aprenc coses. I segurament espero que tu aprenguis algú de mi. També seria divertit, no? Seria tres voltes avui, eh? No, però oi que és xulo això? Doncs a mi m'agrada això. Llavors, tot aquest discurs el faig perquè moltes vegades per mi no és tan... Evidentment també dels personatges, però sinó de qui tinc davant que em fa aprendre aquell personatge, que em fa viure aquell personatge, no? I he tingut directors de escena que m'han fet viure molt un personatge...
perquè et donen molts input, moltes coses, no? I tu llavors ho has de passar pel teu coco i pel teu cos, també, com expressar-ho. Clar, jo quan vaig començar, jo pensava que si vols expressar una cosa, soc una mica tímid i tal, i llavors les coses a vegades s'han d'expressar, perquè ho vegi una persona que està lluny, ho has d'expressar més grandiloquent, i llavors ho has de fer teu. I al final ha arribat un punt que aquesta grandiloquència també l'he fet meva, no? I forma part de mi, que jo no era així, no?
No sé, són una sèrie de coses físiques i també psíquiques que al tenir bons directors d'escena anant aprenent. Com estàs vivint aquest trobatore? Bé, molt bé, la veritat és que amb certa, no sé si maduresa, no sé si dir-ho així, potser sí, jo de tranquil·litat, sobretot amb tranquil·litat, perquè és un rol que ja he fet, però he vingut aquí, he après coses, perquè he après coses...
I ho estic fent amb molta tranquil·litat. A mi, no sé si és pels nervis o pel que sigui, m'ho passo millor assajant que no fent les funcions. I anar per... Sí, bé, és... Llavors anar als assajos per mi és un ple, és un ple de veritat, ho dic en sèrio, m'ho passo molt bé. No és anar... Bé, jo conec molta gent, ni critico ni res, que va anar a treballar amb mala gana.
Tinc la gran sort de tenir una feina que vaig a treballar mai amb mala gana. M'ho passo molt bé. Ara, després de les funcions, per exemple, hi ha els nervis. I els nervis fan que a vegades t'oblidis que has de passar-t'ho bé. I que vas a passar-t'ho bé. Els nervis, jo ja t'entenc el que vols dir, no a la teva alçada, perquè jo no faig... És igual, és igual, això és igual.
nervis, jo penso que també ens ajuden una miqueta, no? Evidentment, el que fan és tenir l'adrenalina aquesta, tenir l'adrenalina. Un dia m'ho va dir un director de Sena molt famós, diu, jo no ho sabia, diu que les dues feines, això em va dir ell, no sé si és veritat, les dues feines que es gasta més adrenalina és un cantant d'òpera i un cirurgià. Jo no ho sabia, perquè gastes adrenalina perquè físicament, o sigui, el cirurgià no va córrer, sinó que ha d'estar allà, no? Llavors sube molt, gasta molt, molta concentració i el cantant d'òpera diu que també és això. Bé, no ho sé.
bé, l'adrenalina de la bona i després, clar, posem la mirada també al Liceu. Per què? Per nosaltres és una joia, és la nostra joia, no? I quan parles del Liceu, moltes vegades la reacció és, oi, aniràs al Liceu? I avui els dic, avui veig el Liceu, a veure quina cara posaven tots i m'han dit, quina sort, jo també hi voldria anar, jo no hi he anat mai. I sempre tenim aquesta imatge preciosa. Què és? Què significa? Com es viu?
tornar a pujar al Liceu, a l'escenari del Liceu? A veure, evidentment, jo al ser català, quan jo estudiava cant i tot això, el Liceu era un mite, una fita, no?, de poder arribar-hi. I, clar, tots els que estudiavem, ostres, poder cantar al Liceu i tal. Evidentment, quan reflexiono, i penso que fa 25 anys que he cantat,
I sempre pràcticament els primers rols de les òperes, però és el barítom de l'òpera, que pot tenir un rol més gran o més petit, però sempre és el barítom de l'òpera. Clar, i el que t'he dit, crec que vaig comptar i eren 23 òperes diferents. Bé, per mi, si m'ho haguessin dit fa 25 anys no m'ho hauria cregut, no?
És evident que, i a més és el teatre de casa meva, i després és un teatre preciós, magnífic, la gent que hi treballa, els treballadors, la gent del cor, de l'orquestra, jo crec que m'estimen, jo me'ls estimo amb ells, perquè ja ens coneixem de fa molt de temps, sí que certes persones evidentment s'anan renovant, perquè la vida és això...
però per mi, evidentment, em fa moltíssima il·lusió tornar al Liceu i espero que sigui per molts anys, ja ho veurem. Home, tots esperem que sigui per molts anys, però no només que sigui al Liceu, sinó que puguis anar a molts anys.
Sí, clar, bé, jo estem, ja et dic, porto més de 25 anys en tot això i afortunadament sempre, diguem-ne que he tingut feina i en tinc ara, o sigui que llista'm a la lluita. Jo faig això perquè m'agrada molt. El dia, això ja m'ho va dir el meu mestre, però és que és així, el dia que perdis la il·lusió per això, deixa-ho, perquè no compensa. I de moment la il·lusió està intacta.
Bé, tu tens la il·lusió intacta i nosaltres l'emoció. Ara parlem d'il·lusió i parlem d'emoció. Abans de tancar l'entrevista, sí que hi ha una cosa que m'agrada, i jo penso que te'n recordaràs de moltes, perquè parlaràs de més de 25 anys, moments que aquesta emoció també t'hagi arribat a flor de pell, de feedbacks amb persones que t'hagin fet algun comentari o...
Comentaris de la teva feina, ja no dic perquè suposo que homenatges i també en deus haver tingut. Perdona, homenatges? Com vols dir? Perquè si no te n'haurem de fer un. Hem de fer un homenatge? Jo l'organitzo des d'aquí. No, no, no.
No, Àngels. Això t'ho fan a la gent gran. No, no, s'ha de trencar el mite dels homenatges a la gent gran, no. S'ha de trencar. Jo sempre he vist això que era per la gent ja més anciana, bueno, no ho sé. No, no, no, que estem trencant mites al camp de Tarragona i un dels que hem de trencar és aquell. Bé, no, no ho sé, no, no, això no em toca a mi. Sí, clar, moments d'emoció sempre n'hi ha, quan vaig a votar...
Me'n recordo al Teatre Victòria, que a més els meus pares, desafortunadament el meu pare ja no hi és, però sempre havien vingut, i la meva mare, després la meva dona, evidentment, família, amics, però sempre hi ha l'emoció aquella de persones que venen de fora, que a vegades recordo una senyora que sempre ve de Saragossa i va a tot, i de Madrid, i de l'estranger, i gent d'aquella que...
que ara no em venen al cap, però t'he dit aquesta senyora Sarosa, però de Madrid també em venen, de València, hi ha gent, l'òpera mou tota una sèrie de gent que són bé, i no et pensis, a vegades un se pensa que és gent que té molts diners, no, no, és que els diners que els agrada.
molt això, i sí, els inverteixen en això, hi ha gent que ho fa comprant quadres, o... i hi ha molta gent que els agrada això, llavors aquest tipus de gent, i que després t'esperen fora, faci fred, faci calor, i volen un autògraf teu, una foto amb tu, i que et diuen que bé, que els has fet plorar, que els has fet... Clar, això t'arriba molt, això és, per mi, és el més fascinant de tot això, perquè és molt dur, perquè és, de vegades, clar, tu pensa, hi ha molta part emocionant, però també una part...
Això que et deia, que de sobte hi ha un teatre ple, 2.000, 3.000, i a vegades moltes més persones, i que comencen a sonar aquelles notes de la teva àrea, primer, i dius, bé, ara em toca a mi, i tota aquesta gent està pendent de mi. Això és una pressió. Sí, i potser perquè em poso massa pressió a mi mateix, no ho sé, però a mi m'ha passat cada vegada.
vegada menys, també he de dir, però després que aquest tipus de persones t'ho agraeixin així i et diguin que els has fet disfrutar, que moltíssimes gràcies, per mi això no té preu. És que no en té, de veritat. És una passada. M'agrada escoltar-te perquè si aneu fent recompte de les entrevistes veieu que les persones que som usuàries de la cultura som les protagonistes de les vides d'aquests artistes i això és preciós.
Sí, clar, és que si no... Sí, clar, jo podria cantar a casa, molt bé, però... Però tenir l'oportunitat de poder-ho fer davant de gent i que tu igual aquell dia et trobes malament i no sé què, dius... I tu has intentat fer-ho bé i que després vingui aquella persona que digui que ha disfrutat tant, ostres, entre cometes, aquell patiment teu que has tingut, dius, ha valgut la pena, no? I... Clar, hiper, hiper, com un pavo real, però total...
Però això és el que a mi m'agrada, molt, la veritat és que molt. Bé, jo, com que soc una gran afortunada que estem aquí amb tranquil·litat i calma en aquest espai tan preciós com has comentat, Àngel, continuarem acabant de fer aquest cafè, l'entrevista la deixarem aquí, convidarem a tothom que gaudeixi d'aquest trobatore. Sí.
I espero que nosaltres ens tornem a trobar ben aviat. Segur, quan vulguis, ja ho saps. Amb verdi o sense verdi, però amb música. Jo, absolutament, sempre. Moltes gràcies, David. A tu. Estàs escoltant El Calaix. Obre'l i trobaràs cultura.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
El Calaix, obre'l i trobaràs cultura. El Calaix, un programa d'Ona la Torre per a la xarxa.