La segona hora del programa
Hola, bona tarda, Mireia
Bona tarda i benvinguda, encara que sigui via telèfon, aquí a l'emissora municipal de Sant Jus i en concret a la plaça Mireia
Ja tenia jo ganes de parlar amb tu perquè crec que són temes prou interessants en els dies que corre, tot i que sempre són interessants
Abans de res, si ens pots fer cinc cèntims del tipus de teràpia, el tipus d'acompanyament que fas tu
Bé, jo sóc psicòloga especialitzada en clínica, que és més el tema perquè no coneix el que treballa a l'hospital, més de diagnòstic
Però després he fet el tema de psicoterapia, que és com una altra carrera, diguem-ne
I acompanyo tant adults amb tot el tema de processos
El fet que vaig viure fora de sis anys va ser que em va especialitzar en dol migratori, que és el procés de moure't en un altre país
I allà també vaig estar treballant en un centre de dol
Llavors això em va especialitzar en acompanyament en persones que han viscut una pèrdua
I ara estic portant un grup de dol de dones per la Diputació
I en molts casos per la Covid que ara està passant
Veig que el dol té diferents vessants
Perquè ara has mencionat el dol migratori, que no sé si alguns dels nostres oients potser no el coneixien
I se'ls ha destapat també una nova, diguéssim, via de tractar el dol
Que potser la gent que es mou de país i també té una certa...
Entenc que va per aquí aquest tipus de dol migratori que comentaves
Absolutament, sí, sí
Sí, a mi jo tant a la carrera no ho havíem estudiat
No crec que és una cosa que es parli molt
Però bé, al viure fora vaig començar a adonar-me'n que estava vivint pages de dol
I després vaig començar a investigar sobre aquest tema
I sí, sí, el dol migratori, clar, passes per totes les fases com a món dol normal
Però perquè perds la llengua, la cultura, tot el procés, tot el que coneixes i passes a ser tot nou
I per això remou i per això hi ha moments de molta incertesa, molta vulnerabilitat
Bastant semblant, però no es coneix gaire
I va bé a vegades poder-ho nombrar i posar nom
Home, en definitiva, un dol ve donat per una pèrdua, no?
Ja sigui, en aquest cas, de mobilitat, de país, de llengua, de cultura, de família
En definitiva, i el dol que també volia parlar avui, que és el dol de la mort
Últimament sentim moltes xifres de morts, de números
Al final són persones, són famílies, són amics, fills, tiets, etc.
Que deixen d'existir a la vida d'aquestes persones
I a més, podríem dir que no és un dol normal
Tu has estat també visquent de la mà de persones que han parlat de persones degut a la Covid-19
Com s'enfoca aquest dol?
Quina diferència té amb un dol, podríem dir, normal
En el sentit que la part pròxima, la part física, ara ha deixat d'existir?
Clar, per mi, la diferència en el dol normal, diguem-ne
I el dol traumàtic, que és el dol per Covid-19
Té com diversos factors per diferenciar
Per mi, la rapidesa, tenir molt poc temps de poder-ho estimular
És una cosa que es fa molt més complicada
El que sigui no previst
Hi ha persones que de cop, el pare, la mare, l'àvia, la tieta
De cop ingressen a l'hospital i no dona temps de preparar-se
La incertesa, no poder predir el que passarà
La incomprensió, no poder entendre què està passant
Tot aquest procés
La soledat, en com es viu, en el moment
No poder estar sostenint a la persona
O ser sostingut, tu mateix
O el desbordament, no poder parlar amb ningú
Tots aquests símptomes, aquestes característiques
Em porten més cap a parlar de dol traumàtic
També per mi és important ara
És important remarcar que és un doble dol
Estan vivint les persones per pèrdua en el moment d'ara
Perquè és el dol de la persona estimada
La pèrdua de la persona que estimen més
L'impacte de la pandèmia que estan vivint
I clar, tot això es fa molt més complicat gestionar
És a dir, el doble impacte
Des de la teva vessant com a psicòloga
En aquest cas especialitzant el dol
Has de fer els dos acompanyaments
Diguéssim, la pròpia situació
Que podríem dir que tothom està vivint
A més, la part afegida d'una pèrdua
I una pèrdua en un moment
Que pot ser que aquella persona que ha quedat sola
Realment hagi quedat sola a casa
Que això encara ho complica tot més
Totalment
I també l'imaginar la persona que estimes a l'hospital
Sense poder acompanyar
La percepció que l'amor es podia haver evitat
Jo el que estic veient molt
Amb les persones que han perdut algú ara
És aquesta sensació, era impotent
De culpa per no poder atendre
Com desitjaries anar a casa
O inclús anar a l'hospital
No saber què ha passat exactament
Com va ser l'ingrés
Com va ser el procés
Com ho va viure
El temps d'espera, aquesta incertesa
Esperant la trucada del mig
De què està passant
S'ajunten tants factors
Que està sent molt complicat
I sobretot la soledat
La persona que té algú i estàs a casa
Jo tinc algunes clientes que estan a casa soles
Tampoc tenir ni una abraçada
Ni cap procés d'acompanyament
I llavors això és molt difícil
Quina importància té en aquest moment
És a dir, en un dol
En aquest doble impacte
Podríem dir el contacte físic
Perquè si ja de per si és complicat un dol
Sumat a aquesta situació
A sobre se li afegeix un tercer component
Podríem dir que és
La pèrdua d'aquest contacte físic
Potser de poder-se abraçar amb algú
I en certa manera
Potser desofegar-te
O almenys treure part
D'aquesta primera pena que et surt
Clar, és que el teu físic
Ara jo crec que
No només per la persona
Que ha viscut el dol
De perdre algú
Sino tots ho estem experimentant
D'alguna manera
I per mi el tacte
És d'aquests cinc sentits
Que és bastant clau per la vida
I aquesta falta de tacte
De contacte
D'abraçades
De sosteniment
Des del cos
Clar, té conseqüències directes
Ens habilita el sistema immunològic
Afecta el cor
La presència en línia
Els nivells d'hormones
Després
Clar, una persona que
No sé, et ve molt la imatge
De quan estàs en un funeral
I tots estem en un moment molt difícil
Ve molt ràpidament aquesta abraçada
I tu estàs en un procés
En el qual et sents absolutament trencat
I que molts cops necessites
Aquest sosteniment extern
I no tenir-lo
Clar, fa molt complicat
A mi
M'agrada molt pensar com
Com els bebès quan neixen
Que es fa el pell amb pell
I que tot això ho tenim com molt clar
I a vegades d'adults
Ens hem oblidat
Que seguim necessitant aquestes carícies
Que els nens que han crescut
Sense tot això
Tenen una salut física i mental
Més complicada que els nens que sí
Que les han rebut
I llavors
Clar, amb el Covid
Amb el procés del Covid-19
A causa d'això
Hem perdut totes aquestes àrees
Del contacte de la pell
Que és una font
De la falta de contacte
Perdó
És una font de trauma directe
Que estic veient molt
Sobretot
Amb les persones que estan soles
Que no tenen ningú
A qui poder-se abraçar
I em venia també molt
Com el concepte de
Fam de pell
Que a vegades
Esperen un moment
Crec que ara
Que tots ens diem
Per missatges
Tinc moltes ganes
D'abraçar-te
Quan et pugui veure
Que apareix molt
Perquè el contacte
És un recurs
Que tots tenim
El tocar
El rebre
Fa que el sistema nerviós
Es relaxi
I llavors
Clar, no tenir tot això
Aumenten molts més
Els casos de depressió
Sentiments de soledat
O ansietat
És una cosa
Que estic veient moltíssim
I, clar
Això ho intentem
Podríem dir d'alguna forma
Substituir
Perquè no tenim una altra manera
De fer-ho
De fer-ho
Amb les videotrucades
Que al principi
Va haver-hi un boom molt gran
Perquè era l'única manera
Que vèiem
De poder veure
M'ha millor dit
Els nostres amics i familiars
Però suposo que això
Potser neurològicament
O sensorialment
No
Tot i no ser conscients
No
No és suficient
Pel cap
O pel cos
Clar
No sé si et passa a tu
Però jo
Jo me n'adono molt
Com que estic molt cansada
Després de fer moltes videotrucades
Ara
Tota la teràpia
La faig
A nivell online
Però, clar
A mi m'ha ajudat molt
A entendre
Com que el nostre
Cervell
Necessita
Treballar
Està com treballant
Per poder processar
La comunicació no verbal
Estem intentant
Estem intentant llegir l'altre
Les expressions facials
El to de veu
O el llenguatge corporal
Com que estem posant
Tota més atenció
I això consumeix
És molta energia
Però a part
El que penso
El que penso molt
És com que és

creixen moltes més factors que fa que estiguem agotats.
O inclús el silenci, no?
Són estranys, no?
Quan estàs en un grup i de cop i en silenci es fa estrany,
creen com angoixa, com que ràpidament l'hem de tapar,
cosa que quan passa de manera natural no, no?
Llavors, clar, tots aquests factors junts
són que ens agoten molt, no?
I per això, bueno, a mi em passa, no?
Jo m'ho noto moltíssim.
Sí, jo crec que hi haurà molta gent que ens està escoltant
que es pot sentir una mica identificat
amb aquesta sensació d'agotament, no?
Que li posaves la paraula, que ens sentim una mica com agotats, no?
D'estar, doncs això, intentant, suposo,
trobar una manera de contactar físicament amb aquesta persona
que no podem, més enllà de tocar amb el dit la pantalla
i sentir que d'alguna manera estàs abraçant-la
o l'estàs tocant.
Això suposo que per les persones que viuen soles,
és a dir, gent jove o gent gran, tant és l'edat,
sigui també un component, podríem dir, encara afegit, no?
Perquè ells a si mateixos es poden tocar,
es poden abraçar, es poden fer massatges,
si ho requereixen, però, clar, no tenen un exterior, no?
No sé si tens diferents casos o pacients, podríem dir,
que estan en aquestes circumstàncies
i que també els està costant viure així.
Està sent molt més complicat, no?
Jo crec que les persones...
Bueno, sempre per parlar de les dues cases, no?
Les persones que estan ara mateix soles,
que jo crec que ha estat un confinament molt més difícil,
i les persones que també estan experienciant
violència intrafamiliar, no?
Que això seria un altre tema, no?
Però sí que el que fes molts cops, a vegades,
o ho recomano, no?
És quan intentem donar una abraçada, no?
Que a vegades ve com que tu estiguis abraçant un coixí, no?
I la persona que està davant de la càmera
també ho estigui fent, d'alguna manera ens crea
com una sensació d'estar més a prop d'aquest pacte, no?
És com enganyar el cap, o és enganyar...
És com enganyar el cap, perquè necessitem,
perquè jo a vegades, no sé si...
Jo a vegades he intentat com donar una abraçada a l'aire, no?
Com, espera que te la envio, però no serveix, no?
Perquè aquí les neurones mirant, no?
Fa que jo l'està abraçant, veiem bé que abraçant,
d'alguna manera estem enganyant i ens estem apropant, no?
I molt de pacte, no?
Jo recomano molt a vegades com inclús de tancar els ulls
i fer una minicarícia a la cara, no?
Per connectar una mica amb aquesta sensació
de quan érem petits i ens acariciaven, no?
Els pares, o massatges, posar-te crema...
Necessitem tocar-nos, encara que sembli que no sigui important, no?
Però sí que per compensar aquests nivells d'estrès el pacte ajuda molt, no?
I sí.
No sé si tenim...
Clar, la bola del futur, òbviament, no la tenim.
No podem saber fins a quin punt realment això portarà conseqüències,
no sé si socials, anímiques, amb les diferents persones
de cara a un futur no tan llunyà,
perquè, entre d'altres, últimament als mitjans de comunicació
també es parla de l'efecte cabana.
i és que hi ha gent que no vol sortir
o li està costant sortir, sobretot als més petits, potser.
Totalment.
Jo ho he vist molt ja.
O sigui, està passant ara mateix i costa molt, no?
És com...
Clar, l'efecte cabana, per qui no ho coneguin,
és una mica aquest estat com d'inquietud,
que pot aparèixer també depressió, irritabilitat, no?
Per estar aïllat, no?
Tot això apareixia en aquests casos que vivien en medi de la nada, no?
Llavors ara està apareixent, no?
Aquests símptomes de cansament, de fatiga,
de no voler sortir,
aquesta por que apareix molt més,
inclús de baixar, tirar la besura, no?
Com...
Jo crec que al cervell tenim una tendència
a intentar mantenir la rutina, no?
I ens la van canviar d'un dia a l'altre de manera abrupta.
Ens ha d'haver d'adaptar
i en aquesta adaptació ara de cop hi ha un altre canvi, no?
O sigui, clar, no tothom és tan resilient
en aquesta capacitat de permanent canvi, no?
Llavors, per mis de reja,
el que comentàvem una mica abans,
el dol d'aquest del col·lectiu que tots estem vivint, no?,
que tot això ens afecta, i la por, no?
I llavors, clar, aquesta...
haver rebut permanentment amenaça, no?,
perquè el nostre sistema nerviós ho ha rebut, no?,
tota l'estona miraves a les notícies
i sortir al carrer sembla una amenaça, no?
I llavors això, clar, pot passar, no?
Tinc molts casos que apareix, no?,
com una invasió, per exemple, d'imatges mentals
o de pensaments que no pots controlar, no?,
o els pares posant-se malalts, no?,
aquesta por, o imaginar els pitjors escenaris, o...
Llavors, sempre dic que l'important no és
intentar eliminar la por,
intentar eliminar les imatges,
perquè quan més ho intentem,
és com un efecte rebote, no?,
com un molla, no?,
quan apreto, si apreto amb molta força
per intentar eliminar,
se'm retorna amb més força, no?,
però intentar, com de tant en tant,
anar relativitzant una mica, no?,
de saber, bueno, sí, hi ha casos,
però no tothom, saps?
Com, valent, imagino el pitjor escenari,
però també començo a imaginar-me l'altre escenari, no?,
anar trobant una mica una balança, no?,
també pot ajudar a connectar amb el present, no?,
que a vegades, doncs, s'ha anat molt amb el futur, no?,
i aquest bloquet,
i, bueno, anar agafant estratègies, no?,
d'arrellament, d'anar regulant de poquet a poquet.
Perquè no sé si en si el confinament,
aquesta situació d'aïllament,
ja sigui una persona sola, amb parella, amb la família,
no sé si es pot considerar, en certa manera, un dol,
perquè també hem deixat de tenir moltes coses,
situacions i activitats, podríem dir,
que ara no tenim, i en el fons també és una pèrdua, no?,
d'una part d'aquesta llibertat.
No sé si també ho enfoques o s'enfoca, diguéssim,
de la part psicològica com un dol, també.
Per mi, absolutament.
O sigui, crec que és molt important el poder-ho nombrar, no?,
però així també saber com poder-ho gestionar.
És un dol col·lectiu, com no hem viscut mai abans, no?,
sobretot, bueno, en temps de la guerra, no?,
va ser com un procés diferent, no?,
però aquest dol col·lectiu,
sobretot, és entendre com, clar,
el dol de la pèrdua que el món ha canviat, no?,
que a mi em fa gràcia
quan a vegades es parla de la nova normalitat, no?,
i per mi crec que és important
poder parlar d'una nova realitat,
perquè, clar, no tornem a allò normal, no?,
vull dir, ara jo surto al carrer i no és normal, no?,
i el poder ser conscients que, clar, hem perdut això, no?,
el món que coneixíem, moltes persones han perdut la feina,
experts, també apareix aquest dol anticipatori, no?,
d'aquests futurs incerts, no?,
que ens trenca molt de sensació de seguretat,
i abans sí que havia passat de manera individual, no?,
o en grups petits,
però ara, com a societat, tots estem experimentant.
Sobretot, a mi m'ajuda molt,
un dol s'entén molt quan parlem de les fases, no?, del dol.
Ui, gran paraula, ara també, eh?, les fases.
Sí, sí.
Però que, clar, si les pensem també com el dol col·lectiu que hem viscut, no?,
clar, es veuen, no?, aquesta fase de negació,
en la qual, quan estava a Itàlia, no, això aquí no arribarà, no?,
aquest virus a mi no m'afecta, o inclús ara, no?,
hi ha gent que també s'està mantenint en negació,
que el virus no l'afectarà, no?, com, no, no,
això a mi no m'ha de passar.
La ira, no?, que apareix, no?,
m'estan obligant a quedar-me a casa,
i em treu la meva vida normal, no?,
i aquests enfados, aquestes manifestacions que poden, doncs, sí.
Després pot aparèixer la negociació, no?,
el, bueno, si mantinc la distància de seguretat durant dues setmanes,
després pot anar a mirar millor, potser, no?,
com que intentem negociar amb la vida, no?
La fase de la tristesa, en la qual, doncs, no sabem quan s'acabarà tot això,
i aquesta pèrdua, i l'acceptació, no?,
que és la fase final, en la qual, bueno, doncs, sí, això està passant,
intento trobar la manera de travessar-ho,
sé que afrontem una nova realitat,
i en aquesta fase normalment sentim com una mica més de control, no?,
però, clar, al descriure les fases de dol normal aplicades aquí,
llavors, claríssimament estem parlant d'un dol col·lectiu que estem vivint, no?,
i la forma que tindrem, suposo, de superar-ho
és de forma tant individual com col·lectiva, no?,
entenc?, és a dir, la manera que tindrem d'en sortir-nos tots
d'aquest confinament barra dol, situació de dol que és col·lectiva
però també individual, també s'haurà de superar tant un mateix
com de forma més, no, solidària,
perquè també és una paraula que s'utilitza massa,
però d'una manera més compartida, potser, no?,
també entenent les situacions dels nostres pròxims.
Absolutament, per mi el poder anar parlant molt de com ens estem sentint, no?,
de quin moment estàs, no?, quan connectem amb els amics, amb la família, molt des d'aquí, no?,
perquè costa molt, el dol sempre és un tema com molt segur, no?,
la gent no vol parlar de dol, s'incomoda, no?,
quan algú ha perdut algú es fa estrany, no?,
i llavors jo invito molt a, que ara que tothom ho està envidint, no?,
com poder posar paraules, com anar compartint uns amb els altres, no?,
com quan puc posar paraules del que estic sentint,
com a poc a poc es va reduint, no?,
i com que comparteixo aquesta càrrega, no?,
i m'ho he de fer tot.
En el teu cas, com a psicòloga,
entenc que prèviament a tota aquesta situació,
és a dir, prèviament a aquell 13 de març
que van declarar l'estat d'alarma a tot el país,
tenies uns pacients, no?,
no sé si al llarg d'aquests dos mesos
hi ha quasi una setmana que portem
amb tota aquesta, amb la pandèmia,
també han, diguéssim, han crescut el nombre de pacients
que per un motiu o un altre,
però relacionat amb la situació,
òbviament també han acudit a tu
per demanar ajuda.
Sí, totalment, o sigui,
cada vegada més m'estan entrant més clients
i vaig notant, no?,
com els casos també,
cada vegada pareixen casos més greus, no?
Sí.
Sempre parlo que les persones
que han viscut un trauma a la vida anterior,
no?, a diverses coses diferents,
clar, en una situació com l'extrema
amb les que estem vivint
es regulen molt més ràpidament, no?
S'han activat clients que ja havien fet una feina
feia anys i que ara, doncs,
hem tornat a fer algunes sessions conjuntes, no?
O, bé, també perquè jo ja fa temps
que feia vídeo de tot vídeo i trucades, no?
I feia servir el Zoom de feia temps
perquè treballo amb persones que viuen a fora, no?
I, clar, a poc a poc també la persona que viu a fora, no?,
i se sent en aquest confinament i apartat,
doncs tot aquest encara es fa més complicat, no?,
la preocupació dels familiars, no?,
tot això és molt difícil, no?
I sí, jo a més no sé,
potser és una sensació meva,
però crec que tot s'està parlant molt més
de la psicologia, no?,
com que s'està normalitzant més
i crec que perquè tots en algun moment
hem tocat fons,
hi ha hagut un moment que ens hem desbordat
o hem sentit fons, no?,
com que estem vivint un trauma, no?,
un procés de dol i que, clar, no?,
que ha de normalitzar molt el que si...
Jo sempre ho dic, no?,
que si t'has fet mal al genoll, no?,
i vas al físio o vas al traumatòleg,
si en algun moment emocionalment
et sents desbordat,
doncs que per això estem els professionals, no?,
que acompanyen.
I, sobretot,
que t'ajuden a regular, no?
No estamos locos ni res d'aquest tema, no?,
sinó que és molt, bueno,
acompanyar-te amb algun professional
que et faci més fàcil, no?,
tot aquest procés.
Encabat, et demanaré que ens diguis també
les xarxes socials
o com poder connectar amb tu,
però parlant de connectar o de contactar,
has dit que ja havies fet servir el Zoom
o altres plataformes
per fer teràpia amb els pacients.
Clar, ara entenc que sí o sí
és l'única sortida que tens
o que almenys un cop puguin obrir de nou
algunes consultes clíniques,
també pugueu anar.
No sé si en el teu cas
prefereixes potser, en certa manera,
seguir amb les videotrucades
perquè potser també reps
una mena d'informació
que amb una mascareta
no te l'està donant.
Jo, per ara, sí.
He decidit com mantenir
tot en l'any
per el que dius, no?,
perquè, clar, amb les mascaretes...
Jo, el meu despatx era...
No hi ha dos metres de distància, no?,
per mantenir-ho.
Per tant, la mascareta
hauria de ser obligatòria
i, clar, jo només veure els ulls
de la persona...
Jo també treballo
a nivell de la teràpia sensoriomotriu,
que treballa a nivell de trauma
des del cos, no?
No tocant ni res, eh?
Simplement com observen molt
la comunicació no verbal.
Clar, si jo, a mi, em miren, no?,
i només veuen els meus ulls
o jo només veig l'altre,
clar, molta part de la meva feina
me l'estic perdent, no?
I, clar, la videotrucada
sí que em dóna la capacitat
de poder seguir acompanyant.
L'eficàcia, per mi,
és bastant semblant.
O sigui, no...
Sempre és més...
Jo sempre dic,
prova una primera sessió,
a veure com et sents, no?
Els primers del minut
sonen una mica estrany, no?
Perquè, bueno,
cadascú està a casa seva, no?
I, bueno,
has de treballar una mica
la pantalla, no?
Però, sí,
el portàngel treballant
en aquest sistema
per mi no va ser tan difícil,
no?, el canvi.
Sí que va costar
en alguns clients
que feien només presencial, no?,
que venien cara a cara
a passar en aquest sistema,
però la majoria
ara ja s'ha acostumat
i, sí,
molts companys també, no?,
estem tots treballant
d'aquesta manera.
Clar que ens perdem
una mica el cos sencer, no?,
que a mi és el tema
que treballo,
però sempre indico
que intentar que
jo poder veure els braços,
no?,
mig torts cap amunt, no?,
i així poder anar llegint
i que ells també em vegin des d'aquí,
que això també és molt important.
quan us torneu a veure la consulta
encara serà potser
estrany, no?,
després de tant de temps
de veure's a través d'una pantalla,
tant pels pacients
com per tu,
serà una situació
com amb tots,
com deies abans,
aquesta nova realitat
més que nova normalitat,
perquè si és nova
no podem saber
com serà la normalitat.
Crec que és important
fer aquesta diferenciació
que crec que s'utilitza
d'una manera errònia
des del meu punt de vista,
aquesta nova normalitat.
per anar acabant,
et volia preguntar,
ja sé que abans t'he dit,
no tenim la bola del futur,
però dels casos,
diguéssim,
que vas tenint,
les persones que s'apropen
d'una forma telemàtica
i et demanen ajuda,
com creus que serà l'escenari,
clar, ja sé que és molt difícil
i que tot és molt incert ara mateix,
però quin escenari,
podríem dir, emocional,
ara que també s'està parlant molt,
inclús la Generalitat
mateix fa anuncis, no?,
de gestionar les teves emocions,
connectar-te a l'aplicació,
detectar en quins moments
tens ansietat o angoixa,
etcètera, etcètera,
quin futur,
podríem dir,
emocional,
ja no tant per la part
de la felicitat com a societat,
si no em refereixo
a aquesta obertura
i allunyanament
del món tabú
d'aquestes coses,
com ho veus d'aquí un temps?
Serem més capaços
de parlar del que ens passa
i no preguntar simplement
què tal tot?
Bé, bé, bé,
tot bé, tot bé.
Jo tinc l'esperança, eh?
Jo sempre em moc des d'aquí,
des de fer aquesta educació emocional,
crec que a l'àmbit que et fons
com a societat, no?,
a nivell d'aquest confinament, no?,
de la dificultat que hem atreveixat,
m'agradaria pensar, no?,
que tenim més consciència cap aquí.
El que sí que veig,
ja només hi ha el present, no?,
però anticipant que això
farem bastants mesos,
seran molts més casos
de persones que conecin
amb ansietat
o amb processos apressius,
perquè és el que et deia abans,
no?,
una persona que ha viscut trauma
se li torna a activar, no?,
perquè aquesta...
és com molt instintiu, no?
Ara hem estat
amb el sistema nerviós,
amb la part del cervell reptili,
que seria com la part més primitiva,
que és el que està
en modo supervivència,
activat.
I, clar,
quan estem activats
tanta estona,
tants mesos o així,
hi ha una conseqüència física
i emocional
que ens afecta a tots, no?
Llavors, això sí que ho vaig veient,
llavors,
si hi ha més consciència
de poder parlar, no?,
d'anar compartint com estem,
no?,
el que deies tu, no?
No quedar-nos només
què tal, bé, bé,
sinó ei, com estàs, no?,
estic aquí,
t'acompanyo,
necessites xerrar, no?
Simplement,
aquest petit gest,
jo crec que pot ajudar-nos molt
com a,
bé,
com a individus
i com a societat,
també, no?,
per anar cap a un món
on que siguem,
moure'ns més des del jo real
i no tant amb aquestes màscares
que molts cops
tots s'hem servit, no?
Sí.
M'agrada aquest missatge final
des del jo real
i no tant des de les màscares.
Espero que sí,
també,
espero que el que preveus
que passi,
espero que sí,
que anem cap a aquest tipus
de societat,
podríem dir,
més real
des de l'individu
i no tan fictícia
que les coses totes van bé
i tot funciona
com el món d'Instagram,
no?,
per fer una comparativa visual.
Laura,
hem de deixar aquí
l'entrevista,
m'ha agradat molt
parlar amb tu
i conèixer
totes aquestes facetes
del dol,
d'aquest,
descobrir també
que hi ha un dol migratori,
inclús que estem visquent
tots un dol traumàtic,
espero que també
els oients
hagin après una mica més
i per acabar
et volia demanar
si ens podies dir
on et podem trobar,
on podem contactar amb tu
si hi ha algú
que també
vol fer-te alguna consulta
o vol contactar amb tu
en definitiva.
Per ara també
molt com el que deies,
amb aquest món virtual
de l'Instagram,
el meu Instagram
és
arroba
laura del mar
barra baixa
psicòloga
i
ja estic treballant
a la web
però, bueno,
a poc a poc
hi arribarà,
també,
però sí,
per ara per l'Instagram
tothom
m'han pot connectar
i estaré encantada
d'encara que sigui
a vegades
fer un assessorament
o poder derivar
als reis professionals
o ajudar-los
amb el que pugui
i estic aquí.
Doncs ja s'han quedat
amb l'Instagram
arroba
Laura del mar
guió baix
psicòloga,
no?
Sí.
Si hi ha algú
que vol contactar
ja sap on trobar-te
i Laura,
des d'aquí una abraçada
molt forta
i moltes gràcies
per explicar-nos tot això,
per obrir-nos també
més portes cap a l'emoció
i no tant cap a la raó,
potser que a vegades
també és necessari
i esperem escoltar-te
novament
aquí a la plaça Mireia.
Moltes gràcies,
Mireia,
un plaer.
A tu,
una abraçada.
A vereu.
Adiós.
B锦
Well, sometimes I go out by a snow and I look across the water.