.
Doncs bé, molt bona tarda a tothom
i benvinguts en aquest nou espai que encetem ara mateix
amb la Paula Folk. Paula, bona tarda.
Hola, bona tarda, Mireia.
Com estem? La veu, pels oients, que ho sàpiguen,
la tinc una miqueta així perquè porto la mascareta.
Jo prefereixo mesures de seguretat.
Cap problema.
Però no és que em passi res a la veu, sinó que és la mascareta.
Cap problema. Jo crec que et senten millor així que per telèfon,
això segur que sí.
Això segur.
I escolta, Paula, per aquells que no et coneixen,
la meva veu potser els sona una mica més.
Fes-nos 4 o 5 cèntims de qui ets.
Bé, doncs, si m'he de descriure a nivell professional,
que suposo que és el kit de la qüestió i el que vinc a oferir aquí avui,
jo soc psicòloga i coach teleològica,
estic especialitzada en coaching, de fet,
i el que faig és acompanyar les persones,
alliberar-se d'allò que no els suma a la seva vida
perquè coneguin i connectin amb el seu potencial
i amb el seu benestar
i prenguin les seves pròpies decisions.
I això ho faig en combinació,
a través de la psicoterapia i el coaching,
i, a més a més, també,
el tema de la divulgació, com bé saps,
és una de les meves grans passions.
Llavors, m'encanta compartir tot allò que a mi m'ha servit
d'autodescobriment i de creixement personal, en definitiva.
I en aquesta propera mitja hora,
gairebé escoltarem les teves paraules.
Et faré algunes quantes preguntes.
M'encanta que m'agrada.
Perquè en els temps que corren,
jo crec que un dels paradigmes que digui
és la incertesa,
que és una mica la paraula en majúscules
que podem agafar avui
per desfilar una mica el contingut d'aquest espai,
que fins a les buites espero que els nostres oients ens acompanyin.
La incertesa.
Ara mateix crec que la té tothom,
petits, mitjans, grans, no tan grans,
menuts, tot i que no puguin verbalitzar,
però segurament veuen que hi ha coses que canvien,
canvien molt ràpid
i són molt diferents d'un dia per l'altre.
Què hem de fer amb la incertesa
quan la notem, quan la sentim?
Com l'hem d'entendre?
Clar, per entendre la incertesa,
d'alguna manera a mi m'ha ajudat molt saber d'on venim,
que fins ara totes aquelles estructures físiques,
socials, d'en fora,
en certa manera ens donaven certa seguretat,
com és el tipus de treball
o el format de treball,
com pot ser certes relacions de parella,
com pot ser el fet de tenir
com una falsa sensació de control
sapient cap a on anava la vida,
però realment, si nosaltres anem com a la base,
a la realitat i el que és,
la vida és incertesa.
És a dir, mai hem sabut què passarà d'aquí a un minut.
Això no vol dir que nosaltres no sentíssim aquesta incertesa.
segurament partíem des d'un punt de seguretat emocional,
creient que tot allò que ens donava seguretat
era la font de seguretat.
Però precisament què passa?
Que en aquests moments de tant canvi,
el que estem trobant és que totes aquelles estructures
on dipositàvem la nostra seguretat estan caient
i que aflora, aflora una por.
I al final la incertesa és por,
és el no control,
és el fet de dir
i què passarà?
I ara què serà de la meva feina?
Ara què serà de la meva vida sentimental
si estic passant per una situació de canvi,
en aquest sentit?
Com m'acompanyo jo a nivell emocional amb tot això?
I precisament què passa?
Que quan en època de crisi,
entesa com que cau tot allò que ens donava seguretat
i de cop ens trobem amb un no saber,
és una grandíssima oportunitat per construir de nou.
Què passa?
Que a vegades la nostra mirada o la nostra atenció
no va a la construcció, a l'oportunitat de canvi.
Per què?
Perquè aflora en nosaltres l'emoció de la incertesa
i és superimportant saber-nos acompanyar en aquest sentit
per després poder pensar
i enfocar-nos en el present i el futur.
O sigui, la incertesa ens pot fer forts,
és a dir, ens pot valdre per millorar,
per enfortir-nos,
tot i que penséssim potser que el que prèviament teníem
com a segur i estable
ens podia servir igual per enfortir-nos, no?
És a dir, la incertesa ens pot servir per enfortir-nos
en el sentit que és una realitat
i aquesta situació que ens ensenya que la vida és incerta
i que cadascú té la seva pròpia experiència emocional
de sentir i experimentar la incertesa
i cadascú s'ha d'obrir a descobrir-la.
Pot ser en format d'emocions molt intenses
que no se sàpiga què fer.
Pot ser en format de pensaments repetitius constantment,
d'inseguretat, del que passarà.
Cadascú en la seva experiència,
però sobretot jo des d'aquí el que convido
és a no negar-la.
I no, o sigui, en el moment en què flora
i cadascú ho sap, no?, ho identifica, incertesa,
és important no anar al pensament de
bueno, no passa res, bueno, no passarà,
vinga, confio, no?,
perquè moltes vegades utilitzem la ment
per amagar el que les emocions ens porten a dir
i la incertesa és una emoció de por
i l'emoció de por
és una emoció que tots els éssers humans sentim
i que ens activa de perills
o possibles perills, ojo,
que sovint la incertesa
no és un perill o una amenaça real,
sinó és una manera que té al cap
de percebre la situació.
Llavors, el més important és parar i sentir,
sentir la incertesa,
perquè en el moment en què parem
i respirem aquesta incertesa
podem entrar a pensar
què és el que estic creient en aquesta situació
com per sentir aquesta incertesa.
Quines són les creences
que m'estan apareixent ara mateix en el meu cap?
Perquè si creiem potser que
la nostra seguretat anterior,
és a dir, una vida pre-Covid,
per entendre'ns una mica,
tothom sabia com funcionava el seu dia a dia
i el seu entorn en aquell dia a dia,
què passarà? També ens trobem en una situació
en la qual el dia a dia canvia,
però no per nosaltres ni perquè ho decidim nosaltres,
sinó perquè l'entorn va canviant.
Ara tenim els bars oberts,
ara estan tancats,
ara hem de portar mascareta,
clar, ara no l'hem de portar,
ara els nens ja poden tornar a l'escola,
abans no hi anaven, no?
tots aquests canvis dins nostre,
on els hem d'emmagatzemar, per dir-ho d'una forma?
És a dir, són emocions que hem de detectar i explorar?
Absolutament, perquè el canvi és la vida.
Fixa't que el que dius que abans sabíem
com era el funcionament,
era un fals creure que sabíem,
però realment el canvi sempre ha estat present,
quantes separacions de cop han aparegut
o quantes notícies siguin agradables o desagradables
han estat en el nostre passat
i no ens qüestionàvem si allò era canvi o no era canvi,
què fèiem,
simplement ens obriam a viure-ho.
En aquest moment és el mateix,
hi ha un canvi i un canvi constant
i això què passa?
Jo que tinc una fe cega
amb la capacitat del ser humà
per fer front a tot allò que arribi a la vida,
és perquè si ho estem vivint,
és perquè estem preparats per fer-hi front,
sí, tenim la disposició d'obrir-nos
a afrontar aquesta situació
i ens dona la possibilitat
d'observar quins són els nostres recursos interns
que traiem en aquests moments de canvi,
ja estiguin recursos logístics
de, per exemple,
típiques mamis que es troben
amb canvis contínu dels fills,
logísticament,
són recursos que elles treuen.
A nivell de confiança, el mateix,
és en què puc confiar jo ara mateix,
en què m'agafo,
perquè necessitem agafar-nos de certeses,
però no certeses d'ideals
o falses creences
que ens donen falsa sensació de seguretat,
amb certesa absoluta
de deixo anar i confio.
I cadascú confia en el que confia.
Jo, en el meu cas,
el que m'ajuda a confiar
és creure que tot és per bé.
I de veritat,
confio en la voluntat
i en la capacitat dels éssers humans
de sobreposar-nos en les situacions
i obrir-nos a la possibilitat
de construir el món
que realment volem construir.
Ara, cadascú
ha de prendre les seves pròpies decisions.
I en aquesta situació,
per mi,
i això és a títol individual,
es posa molt de manifest
les decisions de
o desperto
o em quedo com estava
i no canvio.
Perquè si decideixes no canviar,
doncs hi haurà unes conseqüències,
però si decideixes obrir-te al canvi,
tot i la incertesa,
les conseqüències
també seran en prou
d'aquesta decisió de despertar.
I cadascú ha de prendre
les seves decisions
en aquest sentit.
I quines eines?
Si les persones
que ens estan escoltant
diuen
sí, jo em sento així
o en algun moment
en els últims mesos
m'he sentit així,
però no considero
que tinc les eines suficients
per sortir-me'n
o no sé quines són
les que he d'utilitzar.
Sí.
Mira, aquí,
tal com treballo
i m'acompanyo jo
a mi de mateixa també,
ojo, perquè al final
la part professional
va molt de la mà a nivell personal,
el que primer
sempre parteixo
és de la respiració,
d'entrar en contacte
amb el cos,
perquè a vegades
tenim la tendència
a quines eines mentals
podem utilitzar,
però no ens adonem
que quan l'emoció
està molt, molt activada,
per exemple,
la sensació d'incertesa física
que inclús
el cor pot anar més ràpid
o certa sudoració
o físicament
ho perceps,
és molt difícil
poder pensar
bé o amb claredat,
llavors és molt important
tornar a l'ara,
tot allò
que sentri
en l'ara,
perquè la incertesa
és algun pensament
de por
o d'amenaça
que estic interpretant.
Llavors,
per obrir-me
a descobrir-me,
a descobrir això,
paro,
començo a
inhalar
i exhalar
amb la voluntat
de relaxar el meu cos
i d'entrar
en un estat
en la major
mesura
de tranquil·litat,
llavors quan em relaxo
puc obrir-me
a descobrir
què és tot allò
que jo estic creient
en aquest moment
que m'està allunyant
de l'ara.
Això, per exemple,
en l'acompanyament
ho integro,
no?,
les dues parts,
és entrar en el cos
a través de la respiració
o barra ioga, etcètera
i després descobrir
aquell pensament
que a mi m'està activant
la incertesa.
Per què?
Segurament
serà un pensament
que
estic portant
del passat
cap en el futur.
Alguna cosa
que pot passar,
algun perill,
però que sovint
aquests perills
no es basen
en el que és real
ara mateix,
és una pel·lícula.
La ment funciona
en pel·lícules
que comença,
la ment conscient,
comença a
interpretar
tot de possibles
perills
i de veritat
que uns
i altres
es van desencadenant.
Llavors,
és molt important
que aturem
el pensament.
Jo aquí
sempre dic
quan identifiquis
què és el que estàs creient
que t'està activant
la incertesa,
digues
para
i no et compro.
Ara estic jo
al mando.
Perquè el que estàs fent
és aturar
en aquell moment
la ment,
et portes
en el present
i
estàs orientant
el teu poder de decisió
a tu mateix
o a tu mateixa
que som
els únics responsables
del propi entrenament
mental
que podem fer
i cadascú
és com
la seva responsabilitat.
Llavors,
una vegada diem
stop,
pare,
no et compro,
estic jo al mando,
puc orientar
el pensament
cap al que és veritat.
Ara,
què està passant?
Ara estic bé.
Ara estic respirant.
Ara la meva situació
no corre cap perill
ara en l'actualitat.
D'acord?
Cap a on vull dirigir
llavors la ment.
si és cap a la confiança
és,
a mi em serveix molt
una frase
del
Hoponopono,
que és un
art ancestral
mil·lenari
que
diu
suelta,
suelto i confio.
El suelto i confio
és
una manera
de tornar,
o sigui,
d'aturar
totes aquelles memòries
que estan
apareixent en el moment
i tallar-les
i tornar al present.
Suelto i confio.
Llavors,
d'aquesta manera
el que estàs fent
és portar
la teva ment
com si diguéssim
la subconscient,
que és la que pilota
la nostra vida,
li estàs donant
el poder
que sigui ella
la que dirigeixi
i no la ment operativa
que és la
amb la que
tenim tendència
a funcionar
però que és la que
bàsicament
vas repetint
els mateixos pensaments
una vegada
i una altra
i no sortim
en bucle.
Ara m'has portat
a pensar
una frase
que no fa massa
vaig escoltar
que jo te l'havia dit
fora de micròfons
el 70%
dels nostres pensaments
d'avui
són els mateixos
d'ahir
i seran els mateixos
que demà.
Absolutament.
El 70%.
Si decidim
aturar-los
seran diferents
i aquí
es basa molt
el core
com si diguéssim
del meu treball
que
això
no se'ns explica
perquè no sabem
com funciona
la nostra ment
però
la ment operativa
és aquella que va repetint
els mateixos programes mentals
una vegada
i una altra
són memòries
és la del dia a dia
la del dia a dia
exacte
la de
mira
ara vinc aquí
amb la Mireia
a parlar per la ràdio
la que pren decisions
però
a la vegada
és la que també
dona l'ordre
de repetir
els mateixos pensaments
i què passa
que la ment
el que creu
és
si alguna cosa
em preocupa
què faig?
Continuo preocupant-me
continuo preocupant-me
continuo
i hi ha la creença inconscient
que d'aquesta manera
jo sortiré d'aquí
de la preocupació
però no ens adonem
que d'aquesta manera
el que fem
és perpetuar la preocupació
perpetuar la por
aleshores
clar
què passa
aquí hem d'aturar el procés
perquè
contra més
donis l'ok
a pensaments
basats en incertesa
en por
més incertesa
i més por generaràs
els pensaments
són hàbits
llavors
com que
no sabem
que són idees
creiem que són veritats
però
en el fons
són idees
que nosaltres
hem comprat
però vamos
ben comprats
i a més a més
sense ser conscients
anem repetint
però
com que són hàbits
de pensament
nosaltres els podem canviar
i dirigir-los
cap a on?
cap a la confiança
però confiança
d'aquella
que realment
sentis
que és veritat
no típic pensamiento positivo
de tal
que és un autoengany
i un enganyabobos
bàsicament
has parlat de ioga abans
has dit inhalar
exhalar
i també va vingut al cap
una de les frases
de la professora
de ioga
on faig ioga
que sempre diu
que
quan comencem
la pràctica
hem de quedar-nos
com si fóssim
uns passatgers
que estan en una estació de tren
esperant el tren
i els trens
que van passant
són els nostres pensaments
i el que ella vol
o el que vol que fem
durant la classe
a l'hora de classe
és que ens sentem
com aquest passatger
que està a punt de fer un tren
però que no n'agafa cap
i deixar passar
d'una forma metafòrica
els pensaments
sense ni pujar
a un d'ells
i seguir donant voltes
al ruedor
ni fer que baixin
els passatgers
d'aquest tren
i es quedin
al nostre voltant
que entenc
que és el més complicat
ser el propi
espectador
dels nostres pensaments
se'm posen els pèls de punta
escoltant-te Mireia
perquè crec que
per mi
és una pràctica
que ens torna
a la nostra essència
a l'espiritualitat
i això
només ho podem fer
fent ús
de la nostra part mental
i responsabilitzar-nos
cadascú
llavors
sí que és possible
convertir-se
en un espectador
i un observador
de la pròpia ment
el ioga
és un mètode
increïble
per encaminar-te
cap allà
i
un mateix
també pot fer-ho
el que passa
que a vegades
és difícil
o almenys
és el que jo em trobo
consulta
i la meva vivència
personal
inicialment
també
jo
d'alguna manera
és com que
t'identifiques molt
amb allò que penses
i creus
que
tu ets
allò que penses
però no som
el que pensem?
no
nosaltres som
el poder creatiu
som qui podem dirigir
el nostre pensament
cap a la veritat
som molt més
que el pensar
i molt més
que el sentir
de fet
per mi
un dels descobriments
més brutals
d'aquest món
d'autodescobriment
és el fet
de
sentis el que sentis
per exemple
la tristesa
sentir-te a gust
en la tristesa
o inclús
amb la por
per què?
perquè ve de
deixes passar tot allò
que hi ha la teva ment
i no et creus
absolutament res
perquè saps
que tot allò
que tu estàs projectant
és que és mentida
és mentida
i
i això és una experiència brutal
que jo sempre animo
a que
a que
les persones
que estan en aquest
en aquesta busca
en aquest procés
continuïn
les que no s'animin
perquè és possible
arribar-hi
evidentment
evidentment
però si aquests pensaments
aquestes sensacions
per exemple dius
vivim
o convisquem
amb aquesta sensació
amb aquesta emoció
de tristor
o de
no deixar-la passar
sinó d'entrar
i descobrir-la
però clar
molts cops
és molt complicat
perquè si et toca
emocionalment
perquè
en fi
hi ha una mala notícia
que et toca emocionalment
és molt complicat
deslligar-te
d'allò
i entrar-hi
també és molt complicat
perquè fa mal
sí
però
jo el que he pogut constatar
i parlo
des de l'experiència
perquè
no vull crear
ni dogmes
ni veritats
absolutes
sinó que
és el meu descobriment
i el que
el que puc evidenciar
amb les persones
amb les que acompanyo
i que cadascú
ho vagi a descobrir
per si mateix
el que he constatat
és que
la dificultat
la posa a la ment
quan comença
a creure
un seguit
de
de
de
de
de
veritats
o el que creu
que són
veritats
sobre l'emoció
i
i aquí és interessant
perquè
quan t'obres a descobrir
què és allò
que estic pensant
sobre
la tristesa
que sento
ara mateix
o quina història
m'estic explicant
en el meu cas
puc
decidir
si és veritat
i
i per tant
seguir-ho comprant
o si en canvi
renunciar-hi
i deixar-ho passar
i obrir-me
a sentir
el que sento
perquè som humans i l'emoció ens és un gran aliat
perquè ens dona moltíssima info en aquell moment
sobre com estem percebent el món,
que no vol dir que sigui veritat, és una percepció.
Llavors m'obro a sentir aquesta emoció, sigui la que sigui,
i així puc entrar a veure la pel·lícula que jo m'estic creant al cap.
Però com a observador, sense creure en res.
No som tot allò que pensem, ni els pensaments ens fan ser qui som.
Ara portem aquestes paraules o aquest context que estem creant, Paula,
a una persona que, per exemple, viu sola,
que pot tenir més hores, més franges, més moments,
que aquests pensaments al final només els pot compartir amb ell o amb ella,
més enllà de poder trucar a algú o de veure's amb algú.
Quan una persona es troba més sola i també relacionant-lo amb aquesta època que hem passat,
amb aquest confinament, aquests mesos de més solitud,
hi ha moltes persones que, si viuen soles, potser s'hi han trobat més.
Una persona sola, com pot evitar sentir que allò és solitud?
Mira, jo diria més que evitar és que s'obri a sentir la solitud.
Si la sent benvinguda, doncs és una sensació i està bé que així sigui,
perquè en el moment en què primer sent solitud i va acompanyat de por,
t'obres a descobrir que realment la solitud es converteix en plenitud.
Però només es converteix en plenitud quan t'aventures a fer front
a totes aquelles emocions desagradables
i a descobrir els pensaments que estàs creient sobre tu mateix.
Per mi aquest, i en el meu cas, ha estat un dels màxims regals
que m'he pogut donar a mi mateixa,
perquè jo, precisament, l'experiència personal,
abans vivia malament la solitud i, fixa't al final,
vaig decidir ja fa temps de viure sola.
O sigui, precisament, o sigui, parlo de mi, eh?
I et feia por? O et feia ara un cert respecte?
Mira, em feia tristesa, o sigui, em connectava amb la tristesa
quan estava sola i, clar, arreu, dic, aviam,
jo com és que estic, jo a mi mateixa, és que a més som les...
Cadascú amb si mateix...
És la teva millor amiga, no?
Cadascú amb si mateix és la persona amb la que està 24 hores al dia,
ni la teva parella, ni la teva mare, ni el teu fill, ningú.
Tu amb tu mateix.
Dic, aviam, Paula, com pot ser que tu estiguis experimentant això amb tu mateixa?
És que no pot ser, o sigui, no pot ser.
Obre-te a fer front.
Jo és que sempre m'ha guiat el fet de la llibertat emocional, no?
D'anar més enllà de resistències i bloquejos.
I ha estat un viatge, i ara sí que puc dir que visc l'espai,
abans on veia Buidor, veig plenitud,
i és perquè jo em sento plena amb mi mateixa
i em sento connectada i arraigada a mi.
Què passa? Que això és un viatge
i cadascú té el seu procés i té les seves històries
que el condueixen a viure la solitud d'una manera agradable o desagradable.
Però la invitació sempre és adinsa't perquè tens molt per descobrir
i, sobretot, tens molt per descobrir en qui ets realment.
En què és impossible que hi hagi solitud
quan la naturalesa de l'ésser humà és pur amor i pur poder.
O sigui, és impossible.
I de veritat que afrontar i anar més enllà de resistències
o emocions desagradables és dels millors regals
que un mateix es pot fer.
I crec que ens ho devem.
Ens queden uns quatre minuts d'espai.
M'ha passat volant.
A mi també.
La veritat.
Estaria aquí 50.000 hores.
Se m'ha passat pel cap també parlar de...
Ja t'ho diré, perquè era Setmana Talsant al Cel.
Però, doncs sí, Setmana Talsant al Cel.
S'ha anat, eh?
Bueno, això és que potser no m'havia de compartir.
Plan B.
Plan B.
Sí, estàvem parlant de viure sol.
Ah, mira, gràcies per dir Plan B.
No sé per què m'ha vingut al cap.
Avui en dia tenim una mica la malaltia del fer, no?
Aquesta, l'enfermetat de l'acer, acer i acer, no?
L'altre dia...
Ai, Déu, sí.
Veia un tuit també d'una persona que deia
Ostres, ara que no tinc res a fer, no sé què fer.
És brutal, sí, sí, no, absolutament.
I hi havia moltes respostes a moltes persones que li deien
Exacte, li deien, no faci res, simplement sigues i sent, no?
Suposo que la persona que deia que no sabia què fer
perquè no tenia res a fer, estava inclús angoixada.
No, però és que és brutal perquè a més és el fet de creure
que si no faig res, no estic fent res.
I és mentida.
El fet de sentir i ser és fer molt.
Però ens dona la sensació que com no és cap acció
amb un objecte extern...
Perquè no es materialitza, potser.
Sí, no, és com...
No, jo preto extern...
No, no, no estic fent res.
Dius, bueno, sí, tu el que estàs fent
és entrar en connexió amb tu mateix i descobrir-te.
I què passa?
Que generalment tapem cosetes amb aquest fer i...
O sigui, s'activa per tapar, diguéssim, no?
S'activa...
No vull dir que quan vagis al gimnàs
estiguis fent masses coses, no?
Però quan a vegades s'activa aquest fer
és perquè volem tapar alguna cosa que no volem veure,
una emoció, una sensació...
Sí, generalment és alguna emoció
que no estem obrint-nos a experimentar
i que a través del fer no ens enterem
i passa ràpid i així estic més centrat en fora
que dins, que alguna cosa xunga puc arribar a sentir.
També sovint és per creences,
creences de productivitat, d'esforç, de lluita, de sacrifici,
que precisament estem traient totes aquestes estructures,
per sort, i ens estem adonant
que no per més fer aconseguim millors resultats
o som més vàlids o som més capaços.
No té res a veure, al contrari.
O sigui, tot això va molt més de la mà
de l'amor que podem sentir
des d'on fem allò que fem
que no pas del fer constant.
Llavors, invitació.
Com fer front al fer constant?
Decidint deixar de fer
per fer l'entrar en connexió amb un mateix
i obrir-se a sentir.
Ens queden com uns 50 segons.
Crec que ens quedem a obrir a sentir
i intentar deixar de fer tant
per descobrir-nos això mateix.
Al final, tenim moltes coses a descobrir.
El món també està ple de coses per descobrir,
però si comencem per nosaltres
descobrirem potser més
que no pas mirant el món.
Paula, una abraçada molt forta.
I una altra per tu.
Ens veiem, xerrem.
I tant.
Valorem la vida.
Valorem.
Exacte.
Una abraçada.
Adéu.
Adéu.
.