Bona tarda, Gemma.
Escolta, fa molt de temps que vam parlar, no per telèfon, va ser presencial, diria, que va ser al març del 2019.
Hem passat moltes coses des de llavors i volem seguir una mica el teu fil, parlant també d'aquest fil invisible que vam parlar en el seu moment.
Volem seguir una mica aquesta trajectòria, un any i mig més tard, com deia, i amb una pandèmia pel mig, no?
Doncs tornem a tenir-te per parlar de, precisament, dues obres que, si no vaig mal encaminada, Gemma, avui es publiquen.
Sí, sí. Avui surten els drets fràgils i els drets fràgiles. Aquestes dues surten avui.
I els petits contes, no, també? Grans valors?
Els petits contes, els petits contes amb grans valors i els petits contes amb grans valors, va sortir fa uns dies.
Ah, val.
Fa molt poc, crec que ha sortit. Fa molt poc, sí.
Avui, tret de sortida, bé, fa uns dies d'aquests petits contes, grans valors, i drets fràgiles, aquesta autobiografia d'una generació de dones.
Comencem, si et sembla, parlant de l'obra, podríem dir, més infantil, d'aquests petits contes amb grans valors, que no sé si té a veure una mica en l'època que estem vivint.
Doncs mira, al començament, quan els vaig començar a escriure, no tenien aquesta relació amb la Covid, però tenien la relació amb un llibre anterior,
que és un llibre que es diu El llibre de les emocions per nenes i nens, on hi ha 28 contes que tenen una voluntat lúdica de divertir les criatures,
però a la vegada la voluntat també de treballar les emocions. Arrel d'haver escrit aquest conte, aquests 28 contes, vaig pensar que podia escriure un llibre sobre valors.
Valors que no tenen a veure amb la moral, sinó amb l'ètica, és a dir, amb la filosofia, amb la idea de tenir unes pautes per viure com a individus i per fer una societat millor.
I així vaig començar a escriure 10 contes per aquest llibre de petits contes amb grans valors, amb la idea de fer una altra vegada uns contes que poguessin interessar nens i nenes
i a la vegada que continguessin a cada un d'ells el treball d'un valor, d'un valor ètic.
Però mentre l'estava escrivint ens van confinar i aleshores dels contes que em quedaven per escriure n'hi va haver tres que els vaig destinar a treballar valors
que em semblava que podien ser útils per a les criatures justament per aguantar o per portar millor tota aquesta època que estem visquent.
I aquests valors són, per exemple, l'amistat o l'enteniment entre nosaltres, la paciència, no?
Bé, cada conte té un títol, que és el títol lúdic per entendre'ns, i després té un subtítol que és per la persona adulta que explicarà el conte
o que vol treballar el conte, que explica quin valor s'hi treballa.
Per exemple, hi ha el títol de moltes gràcies, moltes gràcies, i el subtítol del valor que s'hi treballa és saber demostrar gratitud.
O la baralla d'en Pol i en Guiu, i és tenir capacitat de reconciliació.
O una altra que és Mico, vés-te'ns als arbres, que és posar-se a la pell de l'altre i entendre el seu punt de vista.
O, per exemple, un rastre d'estrelles, que és saber reconèixer les qualitats i els mèrits de les altres persones.
N'hi ha tres, ja deia que concretament els vaig escriure pensant en tota aquesta època tan dura que ens tocava viure.
Un es diu el mercat de galetes, i treballa al ser capaç de comprometre's en causes comunes i ajudar els altres.
Perquè això sembla córrer quan sortíem al balcó a aplaudir els sanitaris, sanitàries i a la gent que netejava els hospitals per tot el que estàvem fent per nosaltres.
Però em va semblar que, a part d'aplaudir, que hem de fer, hem de comprometre'ns amb la societat d'altres maneres.
Per exemple, jo crec que una de les maneres per comprometre's en aquests moments és seguir totes les normes que ens diuen de portar mascaretes,
rentar-se les mans, vigilar molt, no reunir-se amb gaires persones o no canviar el nucli familiar.
Tot això em sembla important perquè és una manera de comprometre's amb la societat.
Una altra és, va, no passa res.
Que es treballa a respectar el medi ambient, perquè en part, en part, no tot, però en part,
el Covid és un resultat de la nostra manera apredadora d'actuar,
i per tant cal que aprenguem a respectar molt més el medi ambient,
aprenguem a reciclar, aprenguem a no fer mal bé la capa d'ozó,
aprenguem una sèrie de coses que són importants perquè el planeta ens pugui durar.
I l'altre, que és també relacionat amb la Covid, és aprendre a tenir paciència.
Es diu, vull sortir al carrer, és d'una nena que vol sortir, però està nevant i no pot sortir,
i és com aprendre a tenir paciència.
Aquests concretament estan molt relacionats amb la Covid, però n'hi ha d'altres.
Per exemple, Clop, el Conill Blanc, que és ser responsable de les pròpies accions i dels pròpies compromisos,
o, per exemple, ha jugat a fer-hi plantar, que és tenir disposició pel diàleg i s'ha de fer pactes.
Però en aquest conte també explico com, quan no arribem a fer un pacte, podem arribar a pactar el desacord.
Tots aquests valors, aquests grans valors, escrits en petits contes,
que, com bé explicaves, també van dirigits a que els pares els hi expliquin als seus fills.
I les filles, per tant, són valors compartits, no només dirigits als nens i nenes o infants,
sinó és un moment de compartir-ho, també amb els pares referents.
Exacte. A veure, són valors que són per nens i nenes i també per adults, per gent adulta.
Per tant, són valors compartits.
Els contes, de fet, estan pensats perquè o bé nens de més de 7 anys els puguin llegir sols,
o bé perquè els puguin escoltar nens i nenes d'entre 3 i 7 anys
i els expliquen els pares, les mares, el professorat.
Jo ho he pensat per un ampli ventall de gent.
Passem ara, si et sembla, Gemma, parlar d'aquesta obra de no ficció per adults,
aquesta última que has publicat, Aquests drets fràgils,
una autobiografia d'aquesta generació de dones per ubicar una mica també els oients.
i em corregeixo si vaig mal encaminada,
però crec que dels aconteixements que més han marcat la teva mirada
en alguna entrevista o en la teva pròpia web, també ho expliques,
han estat el maig del 68 francès, no?
I aquests primers passos, podríem dir, cap al moviment feminista, també, cap a Catalunya.
Parlem d'aquestes protestes, vagues, manifestacions,
tot això és el que et va marcar una mica per després engegar aquesta,
no sé si dir-ne flama, no?, per tirar endavant i escriure aquests drets fràgils, o no?
No et pensis, de fet, sóc feminista des de molt abans del març del 68,
a mi em va fer feminista el moment que em va tocar viure.
Jo sóc del 51 i ja des de molt petita, però des de molt petita, t'ho dic de veritat,
no entenia moltes de les coses que passaven al meu voltant.
Per exemple, no entenia perquè les nenes havíem d'estudiar coses diferents de les dels nens.
Les nenes ens feien estudiar labors al batxillerat i els nens no.
O, per exemple, no entenia perquè a la meva mare, que li agradava molt treballar,
havia hagut de deixar la seva feina quan es va casar.
No entenia moltes coses.
No entenia el pensament patriarcal i em rebel·lava contra ell.
Tenia grans discussions amb el meu pare des de molt petita.
I a l'adolescència, perquè jo no sabia que era feminista,
a l'adolescència va ser quan, llegint la Simone de Beauvoir i llegint la Betty Friedan,
va ser quan em vaig adonar que jo era feminista.
Hi ha dones de la meva generació que em diuen
no sé com és que et vas ser feminista.
I jo penso, jo no sé com totes les dones de la meva generació no s'hi van fer.
No ho van fer, no? Clar.
Exacte.
I aleshores, en aquest llibre, el que he volgut és explicar,
precisament per això has dit drets fràgils, no?
Perquè els drets de les dones són tan fràgils que els podem perdre en qualsevol moment.
De fet, això és que el que ens va passar a les dones de la Segona República,
que vivien amb unes lleis igualitàries,
és veritat que les mentalitats no ho eren del tot o no ho eren gaire,
però, com a mínim, les lleis igualaven les dones als homes.
Però, en canvi, quan es va acabar la Guerra Civil, o fins i tot abans d'acabar-se,
Franco va instal·lant la dictadura amb unes lleis terribles contra les dones.
Les dones van perdre tots els seus drets.
no podien fer res.
I clar, jo m'imagino les dones de la República,
que d'un dia a l'altre es van veure privades de tots els seus drets.
El llibre també vol ser una autobiografia,
en el sentit que vull reflectir la veu de moltes dones,
vull reflectir una veu col·lectiva,
la veu de les dones que han lluitat per aconseguir aquests drets,
com per les dones joves, que ja se'ns han trobat conquerits,
però que han de continuar batallant perquè aquests drets no es perdin.
Mira, avui llegia que a Luisiana avui s'ha retirat el dret a l'avortament.
A Polònia, no fa gaire dies, es va decidir que l'avortament,
en cas que els drets tingués una malformació, tampoc estava permès.
els brecs de les dones són molt fràgils,
i ja et dic, aquesta autobiografia pretén reflectir la veu de moltes dones,
tant dones grans com dones joves.
I quines anècdotes més personals podem trobar en aquesta autobiografia,
en veu plural, no?, en veu de moltes dones,
però més concretament, més teves, més personals.
Sí, meva, perquè en realitat, encara que jo vull reflectir una generació de dones,
i les dones joves també, de fet, es fa escrit des de la meva pròpia veu.
De fet, el llibre està organitzat en tres parts.
Una part és de 1951, que és quan jo vaig néixer, fins al 1975,
i parlo de les lleis durant la dictadura,
però no només de les lleis, sinó de com era la vida de cada dia.
Totes aquestes coses que explico, no?,
les nenes i nens anàvem separats de l'escola,
les dones no podien treballar,
necessitaven la llicència marital,
és a dir, el permís del marit per obrir un compte corrent,
l'adulteri feminista va castigat en tres anys de presó.
Llavors, hi ha la mirada de la nena,
que veu una sèrie de coses que passen al seu voltant i no les entén,
hi ha la mirada de la nena que recull les lleis,
i després hi ha també les lectures d'aquesta nena o d'aquesta adulta
que ha anat trufant el seu pensament.
Després hi ha una segona part,
que és de la transició i els primers anys de la democràcia,
que seria des de 1975 fins a 2000,
i també la mirada és una mirada tant de la societat
com era en aquell moment, com de les lleis.
Hi va haver canvis, és veritat,
però van ser tan lents, tan lents,
penseu que el 1978, fins al 78,
que hi va haver la Constitució,
no es va aconseguir la igualtat.
Fins al 78 no es va aconseguir la igualtat, vull dir, legalment.
Després les mentalitats encara queda molt per fer.
El 1978 es va derogar l'adulteri femení
que estava castigat en tres anys de presó,
és a dir, les dones fins al 78,
si tenien una relació íntima amb un altre home que no era el seu marit,
podien ser castigades en tres anys de presó.
Per exemple, fins al 81 no hi va haver el divorci.
Jo, per exemple, em vaig separar el 77.
El 77 no existia ni la llei del divorci.
L'adulteri estava castigat en tres anys de presó.
La pàtria potestat, és a dir,
la custòdia de les criatures era sempre pels pares,
perquè eren els únics que tenien la pàtria potestat.
La casa es considerava la casa de l'home,
la casa del marit, no era la casa familiar.
Fins al 1985 no hi va haver llei de l'avortament.
Tot això, clar, jo vaig farcint també de les meves pròpies vivències en aquest moment.
Explico una mica com va ser el meu divorci
en un moment en què no teníem cap llei que ens protegís.
Per tant, torno a fer el mateix.
Amb una mirada de dona jove,
perquè en aquella època jo era una dona jove,
explico què passava, centrat en les meves vivències,
com eren les lleis i també ho farceixo de lectures.
I, finalment, la tercera part, que és del 2000 al 2020,
que seria la dona madura,
també mira què està passant
i diu, és veritat que estem visquent la quarta onada del feminisme,
que és una onada global, és a dir, el feminisme a tot el món.
Però també és veritat que, precisament perquè el feminisme ha arribat a tot el món,
tenim dos perills.
Un és el del neoliberalisme, que està tan assentat en el nostre món,
i el que fa el neoliberalisme és fraccionar les lluites,
és a dir, és anar dient, en comptes de les dones,
es parla de les dones, lesbianes les dones, negres les dones, no sé què.
I això té el perill que diflumini el nostre enemic comú,
que és el patriarcat.
Això ho fa molt, el neoliberalisme acaba disgregant totes les lluites.
Això per una banda, però per l'altra banda,
també en aquests moments correm un perill perquè hi ha un antifeminisme organitzat.
Per exemple, jo poso diversos exemples,
no d'aquest antifeminisme organitzat,
els ciberatacs a les xarxes,
que les dones reben molt ciberatacs i cada vegada són més,
sobretot les dones joves, que s'acaben despenjant de les xarxes
perquè no aguanten que els diguin,
que les violaran o que les mataran,
que això és una cosa bastant comú a les dones feministes a internet.
O, per exemple, totes les feminicidies,
tota la violència, tot el terror sexual,
el que ha passat amb la manada
i el que passa amb aquestes violacions en grup,
en realitat, és una forma de tenir les dones controlades,
de dir, alerta, nenes, que si us moveu de casa,
mireu, i sortiu de nit, mireu el que us podem fer.
O, per exemple, els extremismes religiosos.
És a dir, vaig posar una sèrie d'exemples
i el que passa és que vaig acabar el llibre
bastant abans que el Covid ens confinés,
però, si no, també hauria posat
que el Covid també pot significar un retrocés,
perquè estic veient que el teletreball
no ha favorit gaire les dones,
perquè les dones s'han vist obligades a teletreballar,
més fer de professora de les criatures,
ocupar-se de les criatures,
ocupar-se de llarg.
Es de dir, llegia,
que durant el confinament
els articles de dones,
els papers de dones científiques,
han baixat moltíssim.
Només han produït els homes.
Les dones gairebé no han pogut produir.
Clar, això és un altre retrocés.
Per tant,
això no està contemplat en el llibre,
però és un altre dels antifeminismes
que hem de tenir en compte.
I acabo el llibre amb un decàleg,
que són 10 punts,
que a mi em sembla que encara cal
continuar treballant molt seriosament,
perquè arribem a una igualtat real.
Són drets fràgils, com bé deies,
i ho són realment.
Són reals,
i com bé dius,
ara mateix també correm el perill, no?,
les dones, de perdre alguns dels que
en tants anys ens ha costat
tirar endavant i perseguir.
Aquesta obra, no sé si el seu moment
per escriure-la era ara,
o la veus en un altre moment de la teva vida,
o justament ara,
després de gairebé aquesta trentena
d'obres publicades,
era el teu moment per aquests drets fràgils?
Saps què passa?
Que la meva editora em va demanar
si podia escriure un llibre sobre feminisme.
Jo ja n'he escrit uns quants sobre feminisme,
de fet el primer el vaig escriure el 2000,
i ja porto molt temps escrivint obres feministes.
I de sobte vaig veure que no,
que no volia escriure una obra sobre feminisme,
que ja n'hi havia moltes
i que jo ja n'havia escrit,
sinó que volia escriure una obra
sobre aquesta debilitat,
aquesta fragilitat dels drets de les dones,
que es poden perdre en qualsevol moment.
I per això m'hi vaig posar,
és possible que fa 20 anys
no hagués tingut la mateixa perspectiva que tinc ara,
que ja tinc més anys,
i per tant puc mirar molts anys
i puc veure el recorregut que han fet totes plegades
i les possibilitats que hi ha
que ens vulguin fer tornar a la casella de sortida.
Parlem, Gemma, d'un tema una mica separat,
però dins de la literatura.
El 2017, juntament amb...
Perdona.
Amb una trentena d'escriptors
de literatura infantil i juvenil,
vam fundar una associació empresarial
que es diu Escrivim,
que vau presentar durant...
Sí, l'associació.
Sí, no?
Durant la setmana del llibre en català.
Exacte.
Estic perdent la veu,
però et volia preguntar qui sou
o qui representeu.
Doncs nosaltres,
molts de nosaltres
també estan en altres associacions
d'escriptors i escriptores,
perquè, per exemple,
hi ha l'associació d'escriptors
en llengua catalana,
però l'associació d'escriptors
en llengua catalana
no té la voluntat
de representar
professionals de l'escriptura,
perquè dins de l'associació
hi ha moltíssima gent
i la gran majoria
no es dedica a escriure professionalment.
La nostra voluntat
al muntar Escrivim
va ser
ajuntar
gent que es dediqués
bàsicament
a escriure
professionalment,
és a dir,
que visqués d'escriure.
Clar,
des del 2010
que va començar
la primera
la primera crisi,
amb la crisi
que ara estem visquent,
sumat al fet
que hi ha
cada vegada més
la venda online
que ens ha perjudicat
moltíssim
i també la pirateria
que també ens ha
ens ha perjudicat molt,
nosaltres hem trobat
que necessitem
agrupar-nos,
necessitem
estar junts
per poder
defensar
els nostres drets
professionals.
Per acabar,
sí, Gemma,
ens consta
que tens
uns 12.000 llibres
a casa,
més o menys,
i que de promig
comentes
que llegeixes
uns 70 llibres a l'any,
que si fem uns càlculs
més o menys,
i són més de lletres,
que de matemàtiques
ens surten
que llegeixes aproximadament
un llibre
cada 5 dies.
Com ho fas, això?
Això,
llegeixo molt,
llegeixo molt,
en general,
llegeixo molt
a les nits,
llegeixo unes quantes hores
a la nit,
i si puc,
el cap de setmana,
també dedico unes hores
a escriure,
ai, perdó,
a llegir,
i per tant,
això em dona per si
una mitjana
d'un llibre
i mitja a la setmana,
esclar,
també depèn
de si són llibres
llargs o curts,
de vegades n'hi ha de llargs
que m'ocupen
tota una setmana
i una mica més d'una altra
i de vegades
llibres curts
en una setmana
en llegeixo 3.
Però sí, sí,
la meva mitjana
és de 70-75 llibres
a l'any, sí.
Déu-n'hi-do,
en definitiva
els llibres
sempre formen
part de la teva vida,
n'han format
i en seguiran
formant part.
Segur,
segur,
per mi els llibres
són molt importants,
sempre m'he dedicat
professionalment
i és veritat,
casa meva
ha estat plena
de llibres
i està plena
de llibres
tots ordenats,
sé on estan tots
els llibres,
els tinc tots fitxats
i per mi
tenir llibres
és com tenir amics,
jo crec que
no estàs mai sol,
no estàs mai sola
si tens llibres
i a més a més
és que per mi
llegir,
a mi llegir
em salva de tot.
Doncs quedem amb aquesta frase
i també amb aquestes dues obres,
Gemma,
petits contes,
grans valors
i drets fràgils
d'autobiografia
d'una generació de dones
que qualsevol persona
que ens estigui escoltant
pot trobar ja
a diferents llibreries.
Gemma,
et desitgem
molts èxits
i per poder seguir
també parlant amb tu
any rere any
i seguir-te a la pista
en aquestes noves obres
que vagis publicant.
Doncs moltíssimes gràcies.
Una abraçada a distància.
Adéu, Gemma.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Fins demà!