La plaça Mireia
Doncs no, no, segueixen sent igual, segueixen sent igual, almenys per la meva part, teletreball i, sí, sí, teletreball, bàsicament.
I presencial també, no? Comences a fer algunes visites presencials?
Sí, ja he començat a fer visites, de moment me les concentro tot en un dia, demà vaig allà a l'Institut Buma, que és on tinc la consulta,
i el reste de dies faig bé online, però, bueno, ja cada cop s'està animant més la gent a visitar-se presencialment, sí.
Per ubicar una mica la gent que ens estigui escoltant, Paula, ets psicòloga, coach teològica, formadora, divulgadora
i, a més, també col·laboradora, diguéssim, de forma puntual també aquí amb l'emissora municipal.
Fas aquest acompanyament, no?, cap a aquest desenvolupament personal, per això avui també et tenim aquí, anava a dir, entre nosaltres,
tot i que sigui de forma telefònica, perquè tenia moltes ganes també, per un costat, de tenir-te el programa,
tot i que sigui no presencial, i, de l'altra banda, també per parlar d'aquest desconfinament, entre cometes, emocional,
perquè, Déu-n'hi-do tot això que hem passat, no?, parlo d'una forma molt genèrica,
i Déu-n'hi-do el que també ens espera.
Entenem, no tots, que cada persona és un cas molt concret, que cada persona té la seva vida,
les seves circumstàncies, i que no es pot treure de context tot el que ens explicaràs ara, no?,
però, clar, començant una mica d'una forma una mica genèrica,
quin aprenentatge li podem treure de tota aquesta situació que hem viscut,
cadascú a casa seva, sense veure'ns, sense tocar-nos,
què podem treure d'això, de forma positiva, clar?
Clar, aquí, com bé dius, al final l'aprenentatge és una cosa individual,
i per test de cadascú, fer-se la reflexió de per a què li ha servit aquest confinament,
quin és el sentit que li dona, i quin és l'aprenentatge.
Jo, pel que observo en les visites d'acompanyament,
ha hagut, bàsicament, una consciència molt gran d'un mateix, no?,
la gent s'ha conegut molt més, inclús ha deixat de banda totes aquelles pressions,
totes aquelles exigències que abans, per exemple, portaven a funcionar des d'una obligació,
o des de fer coses que no omplien,
i és com que, en la major part dels casos amb els que acompanyo,
ha hagut com un, em focalitzo en mi, em centro,
i decideixo cap a on vull dirigir la meva vida.
Això, en termes generals, és el que observo.
No obstant, també ha hagut molt d'aprenentatge de, per exemple, com viuen les solituds,
doncs quines persones, sobretot aquelles que viuen soles,
i també ha hagut un aprenentatge molt gran en relació a la convivència que ha hagut a casa, no?
O sigui, hi ha vincles que s'han enfortit en quant a parelles,
inclús hi ha vincles que no, que s'han debilitat.
Però, en termes generals, ha hagut una major consciència d'un mateix,
això és un gran aprenentatge perquè ens situa cap a un centre de dir,
vale, qui soc jo, em conec i com vull dirigir la meva vida.
I com és que això no ho havíem fet abans així a tret genèrics, no?
Necessitàvem un moment, una parada així tan bèstia,
perquè, clar, en el fons tot un país ha estat parat.
Sí, perquè fixa't que al final el funcionament del dia a dia
és en base a reaccionar constantment, i això no és respondre,
és a dir, és deixar-se emportar per les dinàmiques que es van originant.
al dia a dia vas fent, fent, fent, i a través del fer no hi ha un emparo,
m'escolto, o sigui, em pregunto què estic sentint, em pregunto qui soc,
és a dir, persones que han iniciat ja o havien iniciat un procés d'autoconeixement,
de desenvolupament personal, doncs potser ja estan més habituades,
però no és la tònica general.
Llavors, clar, aquest paron obliga a dir, ok, on poso el foc de la meva atenció
si no està en l'acció i en reaccionar als estímuls de fora,
doncs potser passa per atendre els estímuls de dins
i identificar, o ser més conscient de què és el que sento.
Per exemple, l'emoció por és una emoció que ha estat molt present des de l'inici.
Hi ha un virus, hi ha una desconeixença,
activa moltes por a contagiar-se, que passi alguna cosa als estimats,
llavors això ens porta a preguntar-nos com visc jo la por
i què puc descobrir a través d'ella.
O, per exemple, també arreu de la tristesa, que han hagut molts dolts,
moltes morts, doncs això també és una fase d'autoconeixement.
Clar, és a dir, el fer entre cometes, no?, o d'una forma una mica visual,
ens tapa els ulls a l'hora de poder veure'ns d'una forma més clara, no?,
de saber què ens està passant i de connectar amb això, entenc, no?
Al final, tracta que un mateix connecti amb això que li passa,
tot i que no agradi.
Aquí està el punt.
A ningú li agrada sentir-se trist, sentir-se, no sé, enfadat.
Parlem d'emocions que no agraden.
Òbviament, estar feliç, estar content, sentir-se generós,
però la part que no agrada, com s'afronta?
Doncs, principalment, sentint-la.
És a dir, comprenent que és una emoció,
que l'emoció pot resultar més agradable o menys agradable,
però que ens dona una informació molt valiosa
si realment la parem a escoltar, forma part de nosaltres.
És una cosa que, mentalment, hi ha molts judicis
en les emocions aquelles desagradables,
com pot ser tristesa, ràbia o por,
però cada una d'elles té la CA funció
i serveix per alguna cosa.
Llavors, vaig a sentir aquesta emoció,
sé que em resulta desagradable,
però si vaig a través d'ella,
me n'adonaré que aquesta emoció
està tenint una informació en mi,
m'està tractant de dir alguna cosa.
Vaig a descobrir-ho
per així poder decidir més enllà de l'emoció.
Però si no fem aquest treball previ,
l'emoció sempre ens acabarà fent reaccionar.
És a dir, decidirem a través de l'emoció
i no a través de nosaltres,
de la nostra capacitat de decisió.
Això em sona...
I s'afronta sentint-la.
Exacte.
Bàsicament.
Això em sona, no?,
a alguns d'aquests vídeos
que a través de diferents canals
de les teves xarxes, no?,
a Instagram, a YouTube,
has anat també publicant
durant tota l'època de confinament,
més estricta, podríem dir ara,
segueixes activa, òbviament, no?
Suposo que el punt de partida
també de que totes les persones
que estiguin en aquest punt de treballar-se,
ja sigui de forma voluntària
o perquè s'hi han trobat,
és també la paciència, no?
En quin sentit?
És a dir, la pròpia paciència d'un mateix, no?,
de voler-se enfrontar o enfrontar
aquestes emocions
i de, per un costat,
voler-ho, però després també tenir la paciència
que allò no són cinc minuts.
No, que és un treball,
però aquest hàbit,
si passes aquesta fase inicial
que requereix més esforç,
cada cop costa menys.
I, realment,
jo des d'aquí el que animo
és que cada persona,
si vol iniciar aquest procés,
que al principi sembla farragós,
connecti amb un sentit
de per a què vol.
Al final, doncs,
per tenir millors resultats professionals,
per tenir millors relacions amb els altres,
per poder decidir la meva vida.
És a dir,
tot el que implica
una posició en el món
des del jo decideixo,
que al final és com el cast
que sempre faig bandera,
però arribar en aquesta posició
de decideixo la meva vida
i l'encamino
requereix d'aquesta primera fase inicial.
Però després és un hàbit
que cada cop va costant menys
i menys i menys,
inclús es torna com curiosa,
no?,
de vaig a descobrir qui sóc.
Realment no és la ment
qui ens dirigeix.
Llavors és molt interessant
descobrir-ho.
I creus que, clar,
el fet de dedicar-nos més temps a nosaltres,
a les nostres emocions
i al que li està passant al cos,
que ens ho està comunicant
de la manera com cadascú senti
que li està dient alguna cosa,
no?,
al seu cor també,
ens ajudaria
o ens ajudarà
a adaptar-nos a aquesta realitat diferent
o realitat nova,
no sé,
la paraula que hi posa,
la que vulguis,
perquè hi ha
nova normalitat,
realitat nova,
que sigui,
això ajudaria
o ajudarà
a les persones
que també ho han treballat
a adaptar-se
a això que ve ara?
I tant,
i tant,
i tant,
amb paciència,
mira,
com dius,
amb paciència
i sobretot
amb molt respecte
de vingui quina vingui
l'emoció,
doncs,
és benvinguda
i no vol dir
que ens quedarem allà,
sinó que,
bé,
doncs,
el cos va reaccionant
i té també
el seu propi procés
d'adaptació
o, per exemple,
inicialment,
una cosa que estic observant
a les consultes
és que
en el postconfinament
hi ha una fase
de por,
no?,
de dir,
em fa molta por
sortir al carrer,
què passarà
a partir d'ara,
llavors,
com s'afronta?
Precisament
fent allò
que ens fa por,
accionant,
d'acord,
doncs,
surto al carrer,
comprovo amb la realitat,
no m'està passant res,
tot és fuit de la meva ment,
doncs,
són passets.
També
està passant molt
que
ens ha canviat,
en general,
molts dels que som conscients
d'un canvi personal,
no?,
llavors,
ara és com
trobar el lloc
nostre
amb el qual
ens sentim còmodes
en aquesta nova realitat,
o digue-li com vulguis,
doncs,
és una fase
i paciència
i anar respectant molt
els propis ritmes
que va marcar en el cos
i no pressionar-se,
donar-se temps
i confiar
en que
tot té el seu ritme
i procés d'adaptació.
Em sonava,
ara,
això que explicaves
que hi ha gent
que li ha donat
o li ha fet una mica respecte
al fet de tornar a sortir
i relacionar-se
també en una realitat
que és diferent,
no?,
ens hem d'acostumar a veure-nos
amb mascaretes
i amb distàncies,
etcètera,
he llegit a diferents mitjans
que se li ha posat el nom,
no sé si ja existia prèviament,
el síndrome
o complexa cabana,
no?,
que costa sortir del niu
i això passa.
Sí,
sí,
sí,
passa perquè ens trobem
en una fase
de certa comoditat,
de certa protecció,
estem com en el cau
ben protegidets
i de cop
és enfrontar-nos
a un món,
no?,
desconegut,
però realment
tot el que sigui
des de la protecció
una comoditat
és des de la por,
llavors això tampoc és sa,
doncs donar-se temps.
A mi,
personalment parlant,
em va passar al principi,
no?,
de dir,
ai,
tinc por,
doncs tinc por,
no passa res,
però sabia que no volia
decidir des d'aquí
i no volia estar
des de la comoditat,
llavors és,
bueno,
doncs,
encoratjar-se a un mateix
i donar-se
l'espai
per viure
des d'on vull viure.
si no vull viure
des de la por
i vull viure
des de la confiança
i la llibertat,
etcètera,
doncs és passar
aquesta fase
de,
ui,
estic a la cabanya,
m'està costant sortir,
va,
vaig a afrontar-m'hi
i així
després te n'adones
de dir,
el síndrome
se n'ha anat,
ja està.
Has dit fases també,
ara sobre
que tenim tots
en el cap
la fase 1,
fase 2,
no?,
també m'has recordat
a diferents grups
de psicòlegs
o psicòlegs clínics,
també n'hem parlat
aquí al programa,
sobretot
d'aquesta fase
ja exterior,
podríem dir,
de sortir al carrer
i relacionar-nos,
al final,
és comparable
amb les fases,
podríem dir,
de dol?
Jo no compararia,
perquè tot el que és,
jo personalment,
no em sento molt còmode
com englobant
dins de diagnòstics
o categories,
tot i que la ment
no necessiti,
perquè cada persona
és un món,
però sí que considero
que hi ha fases
ara que cada un
vagi descobrint
quina és la seva,
perquè si no,
el res que hi ha és,
d'acord,
ara estic en aquesta,
no?,
com una sobreanalització,
o sigui,
com sobreanalitzar
i potser no és el cas,
potser aquesta persona
no passa per fases
i simplement,
doncs,
ja li està bé,
però va condicionat,
d'acord?
Em sembla molt
interessant tot el que expliques,
et faria moltes més preguntes,
ens queden uns tres minutets
més o menys,
hem parlat de,
diguéssim,
des d'una forma
molt genèrica,
com deies també al principi,
és molt difícil
parlar d'un tema en concreta,
no sé,
que tinguem una tercera persona
en la trucada
que estigui fent preguntes
directament sobre el seu cas,
no?
Has comentat que
Carat està reprenent
moltes consultes,
però durant el confinament
també n'has seguit fent?
Sí,
sí,
sí,
i tant,
i tant,
i tant.
I entenc que
eren ja pacients
que ja venien,
diguéssim,
persones que ja venien
prèviament,
és a dir,
que ja havien iniciat,
o persones que s'han sumat
de nou?
Sí,
hi ha persones
que s'han sumat
de nou
arrel de les xarxes socials
de l'Instagram,
que és
arroba coach
Paula Folk,
allà vaig elaborar
amb bastant contingut
i he tingut
visibilitzat,
vull dir,
se m'ha visibilitzat més
i he tingut entrades
des d'aquí,
però no creguis
que han estat orientades
en el confinament,
en la dificultat
del confinament en si,
no té per què,
per exemple,
ha tingut entrades
de relacions
de parella,
de qüestions
emocionals,
però no el tema
del confinament en si.
En el meu cas,
els processos
d'acompanyament
que he tingut,
la majoria
dels meus clients
han viscut
el confinament
d'una manera positiva.
ara també tinc
col·legues de professió
que,
al revés,
la majoria
dels meus clients
ho han viscut
molt malament,
amb molts dols,
ara el que sí
que estic observant
és que m'estan entrant
més casos
de dols,
és com que
una fase
molt de
estic
accionant,
estic accionant
i un familiar
molt malalt
i ara
que està,
que ja
ja mort
i està
com
calmant-se
tota la situació
ara és
quan
demanen
el procés
psicològic.
Hem parlat
també
d'això,
de què els passa
a les persones,
perquè m'agradaria
preguntar-te a tu
com a professional,
òbviament,
no tan com ho has viscut,
perquè al final
també tothom
suposo que ha tingut
els seus dies
i hi ha dies
que et sembla
que estàs bé,
que sents que
al final
t'ha portat
inclús un bé
aquest moment,
deixant de banda
tota la crisi
sanitària,
òbviament,
però com ho has viscut
des d'un punt de vista
també professional,
és a dir,
tens una visió crítica
que no tothom
que hagi estudiat
o que sigui psicòleg,
que sigui coach,
no té.
Llavors,
amb quins ulls
ho has viscut?
Jo ho he viscut
amb els ulls
de la coherència
amb la que
vaig decidir
dedicar-me
al món
del desenvolupament
personal.
Jo decideixo, eh?
Sí,
sí,
totalment.
És funcionar
des d'aquest
autodescobriment
que és un viatge
que ens dura
tota la vida.
Doncs,
un autodescobriment
des del mateix punt
i no només en mi,
sinó en els processos
d'acompanyament
convidava molt
a ser observadors
nostres,
més enllà
de totes les creences
que van apareixer
en tota la part mental,
tota la història
que portem construïda
d'anys i anys.
Doncs,
no,
al final és
continuar
en aquest procés
d'autoconeixement
i aprendre
a ser més observadors
de la nostra realitat
i no tant
com funcionar
des del que hem après
o des de la part
més emocional,
no?
Tenim capacitat
de decisió,
no?
I tot i
passar per estats
de,
ai,
ara estic trist
o trista
o ara estic rabiós
o ara sento por.
Molt bé,
doncs,
això ens acompanyarà
tota la nostra vida,
anem a descobrir
més enllà.
Endavant,
no?
totes les emputxes
que ho descobreixin.
Sí,
perquè realment,
perdona,
Mireia,
realment és connectar
amb que verdaderament
cadascú dins nostre
porta el seu propi mestre
que té tot,
absolutament,
els recursos
per fer front
en el present
que li està resultant
desagradable
i no és una cosa
només que ho he vivenciat
i ho continuo vivenciant
personalment,
sinó que ho veig
constantment
en els processos
d'acompanyament
i a mi això
és el que em mou
i el que m'apassiona
i el que continuo
com sembrant,
no?
en un món professional
en el que estic.
Ostres,
em quedaríem...
De fet,
em quedo amb ganes
de seguir
amb l'entrevista
amb aquesta breu tertúlia.
Doncs sí,
mira,
em guardaré material
perquè tinc una bateria
de preguntes
que no m'ha donat temps
de fer,
però crec que ens quedem
amb diferents missatges
i crec que un dels més potents
és que cadascú
porta el seu mestre a dins,
no?
Que el que necessitem,
potser necessitem
que ens ho facin veure
però en tot cas
està a dins,
que al final
per això també ofereixes,
diguéssim,
aquests,
no sé si els hi diu serveis
o aquest acompanyament,
no?
Per ajudar.
Sí, acompanyament.
Per ajudar que les vegin
aquestes eines.
Al final cadascú
les té a dins.
Totalment.
I gràcies a persones com tu,
no?
Doncs n'hi ha d'altres
que descobreixen
el seu potencial,
en definitiva.
Sí.
Doncs,
Paula,
moltes gràcies.
Això no acabarà aquí.
Segur que fem
una segona trucada.
Espero que ben aviat.
Una abraçada molt forta
i gràcies
per aquest espai.
Una abraçada,
Mireia.
Gràcies.
Adeu.
Adeu.
Adeu.
Adeu.
Adeu.
Please keep loving me
because our hearts speak fluently
wherever I go,
whatever I do,
the map on my heart
is to you,
so baby,
please keep loving me,
loving me,
loving me,
yeah.
your lips
on my smile
like these round
a honeycomb.
you see through my heart's
misty window
and out of all
the fingerprints
only yours will show.
you see through my heart
해�í.
See you next week.
live 것
underväxt
what the hell is happening.