I un vespre més, som aquí amb vosaltres, seguim a ràdio d'Esvern, dos quarts de vuit en punt del vespre,
un moment per obrir el micròfon a la Paula Fol, que la tenim amb nosaltres.
Paula, bona tarda, bon vespre.
Bon vespre, Mireia.
Bon vespre, com estem?
Bé, carregant, amb piles carregades.
Això és bo, això és bo.
És bo i necessari per aquests temps.
Paula, ens tornem a trobar un dilluns a aquesta hora, dos quarts de vuit,
per a alguns dels oients que ja ens han escoltat, doncs bé, ja sabran o s'imaginaran del que parlarem, no?
Per a aquells que potser estan sintonitzant ara o estan escoltant el podcast també per ubicar-los una mica.
Et tenim aquí, perquè ets psicòloga, coach teleològica.
Teleològica, exacte.
I podríem dir que acompanyes a alliberar aquest poder per ser el teu propi creador de la teva vida.
La setmana passada vam parlar de la incertesa, una sensació, una emoció que crec que ens toca a tots en els temps que corren.
I avui parlarem de la por, ens centrarem en la por, que també toca molt.
Tu tens por? Jo tinc por molts cops.
I tant. I qui digui que no, és mentida.
És mentida o no la vols sentir.
La por és una emoció que és, com a humans, és una de les més claus.
És com molt animal, no?
És que gràcies a la por nosaltres hem sobreviscut, ara som aquí, gràcies també a que hem sobreviscut aquelles personetes que estaven abans de nosaltres i han fet front a perills.
Vull dir que també la por, tendim a tenir por, a la por.
I la por és una emoció que és la nostra gran aliada, també.
Sí?
Sí.
L'hem de veure així?
Sí, tant. Pensa que la por, la funció que fa és super sana, ens protegeix dels perills.
Ara, què passa? Que hi ha molts perills que no acaben de ser del tot reals, que són imaginaris i anem amb protecció constant quan potser no és del tot útil, no?
Llavors, jo consulta treballo molt des d'aquí, anem a veure quina funció fa la por en aquests moments i si és útil que t'estigui protegint quan potser no fa falta.
Ara bé, amb tot el tema que estem vivint, doncs també ens porta a protegir-nos amb les mesures adequades, etcètera, etcètera.
És sa, perquè evidentment hi ha un perill real, és clar que sentim por, i tant.
I no tenir por a la por, això com es gestiona? Perquè la por et ve, no? Vull dir, no dic la por a l'obscuritat, sinó en aquest cas la por a tots els enconteixements que ens poden venir,
o la por que a un familiar li passi alguna cosa, que mori per la Covid, etcètera, etcètera.
Com no tenir-li por a la por, perquè és una emoció que agradable no és. Vull dir, parlant en plata.
Sí, i li has posat la paraula justa, perquè en quant a sensació és desagradable, és cert, i aquí hi ha moltíssimes maneres de sentir-les i cadascú té la seva experiència de sentir por.
En el meu cas, més que una funció activadora, com molts, no? Com s'acostuma a pensar en relació a la por, a mi és com, a vegades, com una electricitat,
alguna cosa que sents dins, molt, molt, molt, molt intens. I com perdre la por? A la por, primer reconeixent que tinc por a sentir por.
El donar-se a compte és el primer pas, perquè si no som conscients d'això, no ens obrirem a sentir-la, al contrari.
La rebutjarem, fugirem d'ella, o sigui, estarem fent el mateix que té tendència a fer la por, que és adeu, evasió, evasió, evasió,
però alhora és el que estem fent, fugint de la por, quan és nostra la por, és una emoció que està dins nostra.
Llavors, la invitació sempre és a sentir-la i relativitzar-la d'evidentment, si sents por, i què passa?
Quin és el problema a l'hora de sentir por?
Bé, aquí està el quit de la qüestió, que moltes vegades el que ens impedeix obrir-nos a sentir realment l'emoció
és tot allò que jo estic creient sobre l'emoció.
Tot allò que em pot passar si l'experimento, no?
Sense saber-ho.
Sense saber-ho.
El que també et pot passar si entres dins aquesta emoció de la por, sense saber què et passarà, o què et pot passar,
si realment dius, vinga, vaig a navegar cap a aquesta por.
Exacte.
És que crec tot allò que em pot passar.
Llavors, la invitació sempre és a fer-nos amiga de la por, perquè si ens fem amiga,
podem extreure moltíssima informació, com per exemple això, no?, de preguntar-nos de quins perills ens està informant,
si són reals o no són reals, i què fem amb aquesta informació.
Jo, precisament, passava per aquí, per Ràdio d'Esvern, una psicopedagoga, l'Helena, parlava d'una videoconferència que faran, si no me l'encaminar, del 5 de novembre, aquest dijous.
És un tema organitzat per les ampes de diferents escoles d'aquest poble, i un dels temes que va comentar, no?,
eren les conseqüències, podríem dir, d'aquesta por, és a dir, com nosaltres percebem o com sentim les conseqüències de la por,
o no sé si la paraula és conseqüència, ara m'ho corregiràs, quedar-se paralitzat, fugir, no?, que també comentaves.
Hi havia una tercera que ara mateix no recordo, però bàsicament m'ho enfocava en la fugida, no?, per evitar, com bé deies, passar-ho,
o la paràlisi, és a dir, quan tens por, deixes l'espai creatiu que pots tenir dins el teu cap, queda paralitzat, és com si es congelés.
Quan deixem que les emocions ens governin, és quan hi ha risc de que passi això.
Ara bé, quan alliberem el nostre poder real, de qui som nosaltres, que és una de les funcions que faig en l'acompanyament,
sempre és prendre decisió més enllà de l'emoció.
És a dir, el problema no és la por, mai, mai, el tema està en enganxar-nos en ella,
i fixa't que som nosaltres qui ens enganxem, en base als pensaments.
Llavors, quan reconeixem que nosaltres no som l'emoció por i que l'emoció por no té el poder d'invadir-nos,
invair-nos, sí, reconeixem el nostre poder que una cosa és l'emoció por
i tot allò que m'està fent sentir, i l'altra cosa sóc jo, i que tinc decisió en la por.
Sí, reconec aquest poder i el com sempre és en el punt en què cadascú es trobi.
Si alguna persona s'ha vist o s'ha sentit paralitzat per la por, benvingut,
perquè pot utilitzar aquesta experiència que he viscut en relació a la por
per obrir-se i dir, ep, que jo potser no he decidit en aquest moment,
sinó que he deixat que la por decidís en base a mi.
Ok, doncs que comenci a partir d'aquí la búsqueda interna
i el fet de trobar les pròpies respostes.
D'aquesta manera és quan anem encaminant-nos cap a qui no som nosaltres
i què fem davant la por, què decidim fer.
És a dir, cap a qui som nosaltres, tot i que aquesta emoció forma part de...
És com necessària, que dèiem al principi, gràcies a que els nostres avantpassats teníem por,
desenvolupaven certs mecanismes que els han ajudat a estar aquí
i nosaltres ara també ho vivim i també ens ajuden.
Que no vol dir que aquesta por ens hagi de posar una cuirassa
i fer de rebot de tot el que entri, sinó, com bé dius,
entrar i submergir-te en què hi ha de ser d'aquesta por
i què vols tu que sigui cert d'això que estàs sentint,
que és el que comentaves ara.
Exacte, agafar la protecció que ens ve a informar.
La por sempre...
Sí, és informativa.
És informativa.
Totes les emocions, ara, totes.
Totes les emocions són com una campaneta
que quan les sentim corporalment és com...
Ep, aturem-nos.
Venen a dir alguna cosa, en definitiva.
Venen a dir alguna cosa, exacte.
Són amigues, venen a informar.
Això no ho sabem perquè creiem que alguna cosa passa ja només pel fet que estic sentint desagradable.
És, bueno, estàs sentint desagradable, agaf.
Para't i primer sent, primer sent.
I no fugis perquè sàpies que un cop t'atures a sentir,
pots començar a endinsar-te dins teu i experimentar que en el fons no passa res per sentir aquesta emoció,
que si la deixes passar és com una campaneta,
o sigui, va baixant d'intensitat a mesura que et vas obrint a sentir, a sentir,
sense posar-hi gaireament.
Pensa que al principi potser és més complicat.
Llavors, d'aquesta manera, quan ens obrim a sentir,
podem realment pensar de, ostres, quina informació m'està donant?
Ara mateix estic en perill?
O és una cosa imaginària que està passant?
I normalment la majoria de pors són infundades en aquest moment, no?
O sigui, ara estem tu i jo.
Imagina't que ara ens ve la por a, ostres, la possibilitat,
que algun ésser estimat, doncs, em malalteixi.
És una possibilitat.
Com pot haver-hi una altra possibilitat que no sigui així?
Quin és el perill?
Quan jo m'enganxo a creure com si fos cert que...
I sí, no?
Ja ho estic portant ara mateix com si fos la realitat.
És com m'estic enganxant a ella.
El problema no és la por a sentir que passi alguna cosa amb algun ésser estimat.
No és el problema.
Perquè si jo m'obris a sentir això i ho veiés com una possibilitat de pensament,
diria, d'acord, ok, puc deixar anar aquest pensament perquè poden haver-hi altres possibilitats.
El problema és quan crec que l'única realitat de possibilitat és aquella i la porto a anar ara.
Perquè ara la realitat és que no està passant.
Si tenim la gran sort i som tan afortunades de viure-ho des d'aquí,
des de no tenim cap ésser estimat que ho està passant malament.
Aquesta és la realitat i des d'aquí podem treballar, no des del futur.
Ara, què passa?
Un exercici que jo normalment utilitzo molt és aquest desenganxar-nos de l'emoció.
Veure-ho com, o bé, si fos una pel·lícula que tu projectes un projector i el tens davant
i comences a veure totes les imatges que et van passant, perquè a més és com un somport a tot.
És molt ràpida també, la por, no?
És rapidíssima.
És a dir, t'accelera molt ràpid.
És aquesta campana, no?, que dibuixaves una mica.
Exacte, t'accelera.
Puges molt ràpid.
Puges, busco protecció, protecció, protecció, però si tu ets capaç d'en aquesta activació parar
i dir, ostres, vale, vaig a imaginar-me tota la manera complicada, no?
T'aigua, clar.
Sents realistes, de dir, que si ens estan escoltant i dient, sí, jo m'hi poso, però és que no me'n surto.
Clar, no és cosa de dir, vinga, ara sí, vinga, ja, me sale.
No, no, no, és un entrenament.
Jo sempre ho dic, nosaltres som els, hauríem de ser, i ho poso com així, entre cometes obligació, eh, entrenadors.
Emocionals.
Emocionals i mentals, sí, som els nostres propis entrenadors.
O sigui, cadascú és, en base a la seva experiència, hi ha qui potser amb l'emoció por no li costa tant,
hi ha qui potser és paralitzar més.
Fantàstic, és igual.
El cas és que tinguis la decisió d'aturar-te i fer aquest exercici.
Llavors, si comences a veure totes les imatges que se't van passant com si fos un projector
i comences a recrear-te'n, quin títol li posaria jo en aquesta pel·lícula, quin gènere tindria, no?
Jo qui seria en relació totes aquestes imatges.
Llavors, ostres, veig que de dir, clar, jo estic construint aquesta pel·lícula, a la meva ment,
i ara està passant?
Ara jo decidiria per mi, ara, en aquests moments, que aquesta pel·lícula fos la meva vida en aquests moments?
Potser no.
O bé, un altre exercici que és escriure, jo recomano molt,
escriure en paperets la concreció de quina és la por, perquè aquesta és una altra.
Sento por.
Posar-ho en pareules, eh?
Clar, concretem, vale. Por a què?
Per exemple, posa paraula al que li tens por o al que tu t'estàs remetent, aquella por.
Al que tens por.
Por a que un ésser estimat malteixi.
Por a que, no ho sé, pateixis tan sola.
Por a que em quedi sense fond d'ingressos.
Por a que...
Vale, anem a concretar les pors.
Anem a concretar-les, perquè quan les concretem també es redueixen.
La por també és una emoció que tendeix a generalitzar-ho a saco i a veure-ho com...
Uau!
Perill, brutal, catàstrofe mundial.
Anem a concretar.
I, sí, es pot posar just davant, millor.
Llavors, d'aquesta manera veus la distància entre jo i la por.
Ah, vale, que està...
No és que estigui fora perquè la sento jo dins meu, però sí que és una construcció mental molts cops.
Llavors, d'aquesta manera és com...
Ai, ah, clar, és que no sóc la por.
I aquí comença també el fet de dir...
Ep, doncs potser sí que és més fàcil parar en el moment que jo identifico que el que sento no sóc jo.
Potser és més fàcil.
Però és en la pràctica també que es va veient.
I si fugim? És a dir, si et dona per fugir? Perquè, podríem dir, és la manera més fàcil d'evitar-la.
Doncs fugiràs fins que hi hagi una experiència a la teva vida que et posi entre l'espai i la paret i et vingui a ensenyar que la por s'afronta.
Perquè contra més fem cas al fugir, més poder li donem a la por i més li estem dient que som vulnerables i no tenim la confiança per nosaltres mateixos per generar els propis recursos.
i, eh, va, anem a confiar, anem a afrontar aquesta por. Realment la por s'afronta.
Generalment quan ens fa un inici d'alguna cosa, sortim una mica també del món Covid, que també anirà bé, i normalitzem la por, no?
de dir, d'acord, començo una feina nova.
O un inici, tenies, eh, d'una relació de parella, el que sigui, un inici.
Clar, els inicis també fan por i és normal, perquè si no has viscut mai una situació, d'acord, doncs, què fas?
Tens dues opcions. O bé, t'enganxes a la por i li dones bombo, llavors fugeixes, fugeixes i perpetues allò, temps, temps, temps, fins que afrontes,
o bé que dius, vaig a fer-ho, tot i la por, i aquí està la valentia.
No és no sentir por, és, vaig a afrontar-la.
Perquè fugir és donar-li més espai, entenc, és deixar-la créixer gairebé dins teu, no?
Totalment, totalment, totalment.
O sigui, és contraproduent. En el moment no ho serà, perquè tu et dones la sensació que no estàs patint, evidentment,
no estàs patint aquella por, no?, perquè estàs fugint, se t'activa el fe o se t'activa certes coses,
però a la llarga, si no ho has atès, encara pot ser pitjor.
Pitjor o el mateix, però que en algun moment haurà de sortir.
Hi ha el perill que contra més tardem afrontar una por, més por ens fa,
i més difícil ens resulta afrontar-la.
És un gos que es va mussolant la cua tot el rato, i la por és molt cíclica en aquest sentit.
Llavors, si podem ser conscients d'aquest mecanisme i aturar,
sé que sento por, sent que va acompanyat d'algun pensament,
que aquest és un altre, jo treballo, per una banda,
des de la part emocional, per fer-nos amiga de la por i perdre la por a sentir,
i per l'altra banda, en tot el món de les interpretacions,
que és el que també ens enganxen a les pors, no?
Llavors, si podem ser conscients de, paro, aturo en algun moment,
en el que em sento confiat de, vinga, va, vaig a fer-ho tot i la por,
fantàstic, perquè llavors estàs decidint per tu,
i no fas que la por decideixi per tu.
I aquí està el poder i el joc.
I t'hi trobes molt, actualment, amb persones que acudeixen a tu,
no sé si en concret, però un dels temes és, doncs això,
el miedo, la por, sentir aquesta sensació que els toca massa
i no saben com gestionar-ho.
Vull dir, hi ha gent que t'ho demana.
Hi ha persones que han de consultar i volen treballar-ho.
És que, de fet, jo diria que, és que m'atreviria a dir,
que en tots els processos, des de por a sentir la por,
des de por a la tristesa, por a algun tipus d'inseguretats,
ja siguin relacionals, de mostrar-me autèntic amb altra gent,
d'obrir-me a grups socials més grans,
por a vincular-me emocionalment i sentir mal.
Tot acaba sent por.
Però el xulo també és que,
si ens aventurem a descobrir-la,
després sortim superreforçats d'aquesta por.
O sigui, ens porta, d'alguna manera, a la confiança.
I la confiança, en el fons, fons, fons,
no deixa de ser un tocar l'amor que nosaltres som.
Quan confiem en els nostres recursos,
i una possibilitat també és, ostres,
me n'adono els meus recursos sentint por,
perquè la por, si la utilitzo,
potser hi ha parts de mi que necessito confiar
i que no ho estic fent,
vinga, vaig aventurar-me.
Llavors, això cada cop ens porta més en contacte amb nosaltres,
i això és amor.
Llavors, quan estem escollint més amor,
més confiança,
no donem espai a la por.
És com que hem decidit per nosaltres.
I aquí està lo xulo.
I suposo que quan ho veus
és quan has guanyat aquesta confiança,
quan et surt,
i llavors ja pots mirar la por,
podríem dir, cara a cara,
i fer-la del tamany que caies,
que no és més gran que tu.
Exacte.
És tenir recursos per decidir més enllà de la por.
I, ojo, que la por la sentirem tota la nostra vida.
I l'objectiu no és no sentir por
per fer alguna cosa o per deixar de fer-la,
sinó és tenir decisió.
Coneixem tant, tant, tant, tant, tant,
que puc sentir-me en por
i no passa res.
I fer-ho igual,
deixar la ment en blanc,
perquè conec qui soc.
Però el que passa és que ara
no és que tu o jo
o algun pacient que et vingui
o alguna persona t'ho comenti
i dir, és que ara tinc una pinga de por, no?
Crec que és una cosa,
no sé si atrevit-me a dir, universal,
almenys global, no?
Sí, sí, total.
És una sensació,
més enllà d'agafar la Covid,
la sensació és, doncs, això,
com comentaves,
por a perdre la feina,
por a que a algú li passi,
llavors és com que s'ha activat a tothom,
suposo que s'ha activat d'alguna manera
i no sé si això es contagia,
òbviament no, no?
Però el fet de parlar amb algú
i sentir que ho està passant malament
i que això té por
a no ingressar diners
i l'altra persona,
x, x, x,
i aquí suma les cadenes que vulguis, no?
Però el ser una cosa tan genèrica,
no sé si també és com la primera vegada,
podríem dir que passa, no?
una forma tan, tan...
no homogènia, sinó a l'hora.
Mira, bé, tots a l'hora,
patint una, no?,
vivint una sensació,
una emoció...
Jo porto temps bé,
que aquesta experiència,
el que estem vivint,
ens posa de manifest
què és experimentar la por
en cadascú de nosaltres
i que el nostre objectiu,
almenys el meu,
i les persones que acompanyo tracto
de parlar sobre això,
és, d'acord,
vaig a conèixer
qui és la Paula Santimpó,
qui és el Pepito Santimpó,
però amb l'objectiu
que és una part nostra
i que està bé,
traiem-li utilitat,
deixem de sentir por
i d'aquesta manera
podem fer guanyar
a la llumeta,
que jo dic, no?
Podem fer guanyar
a la confiança,
podem fer guanyar
a l'amor,
a la valentia,
però quan
cadascú es responsabilitza
de la seva pròpia experiència,
i aquí està el tema,
tots en un major o menor grau
estem experimentant
en algun tipus de por.
Doncs està bé,
evidentment,
evidentment,
obrim-nos.
Hi ha una frase
que em volia comentar,
la por
és més injusta
que la ràbia,
que la ira.
És injusta en si,
la por.
Per què?
Per nosaltres,
pregunto,
o poso així una mica
de manifest.
Jo poso en qüestió
què té d'injust la por.
O sigui,
saps?
quina és...
Quina és l'injustícia,
no?
Quina és l'injustícia?
Perquè la por,
o sigui,
la por sense cap
pensament darrere,
la por és neutra,
és una emoció,
que si nosaltres
no li otorguem
cap càrrega
simbòlica,
cap pensament,
cap creença
al costat,
la por és la por.
I forma part
de nosaltres.
O sigui,
no se'ns acudiria
s'acudiria dir,
això de l'alegria,
per exemple,
de que injusta
és l'alegria.
No mai.
Mai.
Ara,
que injusta és la por,
per què?
I què té d'injust?
De fet,
què té de just
a la por?
És que,
jo aniria més
a reflexionar per aquí,
què té de just
a la por?
O sigui,
quina és la part,
no?
Com,
just a la fusta,
el programa de
Ràdio Sant Just dels Berns,
és que precisament
la part,
uau,
just
és
el perill,
ens està informant,
com ens està formant
d'un perill,
quina és la injustícia?
Per mi no n'hi ha.
I no hi ha edats
per la por?
És a dir,
petits,
infants,
adults,
grans,
gent més gran,
tothom
la sent igual,
la pateix igual
i,
diguéssim,
li pot sortir
la mateixa reacció
davant la por
d'aquesta paràlisi
o aquesta fugida.
Jo diria que d'aquí
hem de tornar-nos
una mica més humils
i observar
els petitons,
que de fet
un bebè,
tothom,
se n'adona
quan sent por,
busca protecció,
no?,
de la seva mare,
del seu pare,
de les figures
que té en aquell moment
i ni s'amaga,
simplement ho mostra
de forma perfecta
i autèntica.
Què passa?
Que anem creixent
i anem creant
una estructura
mental
de tot allò
que hem cregut
sobre la por
en base
o al que hem vist
o als missatges
que ens han transmès
o les nostres
pròpies vivències
i acabem tenint
un lío mental
que ens allunya
de sentir-la
i en el fons,
fons,
fons,
la invitació és
podem ser
el suficientment humils
com per obrir-nos
a sentir aquesta por
com ho fa
un nadó
i sense
que passi res.
Buscar la protecció
quan sigui necessària,
evidentment,
perquè la por
busca això.
Ara,
sempre i quan
sigui una protecció
útil
en el moment present,
el problema
és quan es torna
desadaptativa
i contra més pensaments
anem generant
entorn
la por
i més anem sentint
notícies
i més anem veient
amenaces,
pors,
perills,
escoltar un,
escoltar l'altre,
tot això ens va
quallant,
quallant,
quallant,
i si no ens arribem
a conèixer
ens pot acabar
paralitzant
o bloquejant,
etcètera.
La invitació és
no,
la por
és una emoció
que de ser sentida
seria com un nadó.
La clau també radica
en coneixes,
autoconeixes,
que és un dels teus
lemes,
no,
també de,
quan tens pacients
a consulta
o persones
a consulta,
l'autoconeixement
et dona
unes certes eines,
no,
que et fa ser capaç
a gestionar
el que estem parlant
avui,
per exemple.
Total,
perquè,
mira,
ara dient això,
gràcies,
perquè al final
jo tinc com
una baralla interna
una mica,
no,
de quan comunico,
quan divulgo,
parlo,
però al final
tot el que parlo
és una invitació
que cadascú
s'obri a experimentar-ho
per ell mateix,
perquè la meva experiència
amb la por
és una,
la teva és una altra
i la del veí del costat
és una altra,
vull dir,
en funció del moment vital,
en funció de mil coses,
llavors,
estem parlant
sobre alguna cosa
per invitar,
per convidar
les persones
a que
quan tinguin
l'oportunitat
de
ep,
campaneta,
estic sentint por,
que parin
i sentin,
que parin
i sentin
i vagin
més enllà,
però al final
és l'autoconeixement
el que també
ens permet
no quedar-nos
instal·lats
en aquella por
i veure-la com
una emoció més,
cadascú
ho hem d'experimentar,
el que sí,
que si algú té
alguna dificultat
en concret
i es veu
com que necessita ajuda,
eh,
tornem a la humilitat,
no,
vaig a demanar
un acompanyament,
va bé,
o sigui,
nosaltres els psicòlegs,
els coachs
som els primers
que hem demanat
i que
quan ho necessitem
recorrem
perquè sabem
que aquesta és la manera
també de poder ajudar
els altres,
ajudant-nos
a nosaltres mateixos,
doncs,
som humans.
Ara que ha estat
aquest tema,
és cert
que els psicòlegs,
coachs,
o sigui,
aneu
o consulteu
sovint
en fi,
ajuda
d'altres professionals
també,
per tu poder donar
també l'ajuda
a les persones
que t'ho vén a demanar.
Jo no sé els altres
perquè també
hi ha
qui viu
la professió
d'una manera
o una altra,
a mi m'agrada
i jo
crec,
o sigui,
visc
en coherència
amb que
la meva professió
no deixa de ser
un autoconeixement
i un viatge
que em durà
tota la vida.
Per mi la màgia
és això,
no és de resoldre res
sinó d'entrar
dins nostre
i conèixer
l'essència.
Llavors,
jo,
en el meu cas,
sí,
perquè per mi
això és
entrar en coherència
amb mi.
Ens queden
tres minuts
només,
Paula,
ha anat volant
el temps
com el passat dilluns.
No sé si volies
afegir alguna cosa
per acabar
o alguna frase
motivadora.
Mira,
jo,
el que sí que...
Mira,
és que de fet
he portat un llibre
de Luis Hai,
és una dona
que m'encanta,
és una oradora
i el llibre
es diu
El poder
de l'espejo
i precisament
hi ha un capítol
que parla
de la por
i que ens va dir
que el problema
no és la por
sinó com ens
aferrem a ell
i hi ha una eina
que jo utilitzo molt
a consulta
que
ho podem utilitzar
cada cop
que sentim por.
Li podem dir
alguna cosa
a la por.
Llavors,
ella el que diu
és
primer
quina és
la por.
Identifica-la
i posa-la
com en una noteta
adhesiva
enfronteu
i mira-la.
Llavors,
reconeix la por
i diga-li
Sé
que la teva intenció
és protegir-me
Valoro
que vulguis ajudar-me
Gràcies
i ara
et deixo marxar
T'allibero
i estic en protecció
llavors és
sentir
aquestes paraules
de Deboi
i la força
que es va experimentant
llavors és
després
agafar la nota
adhesiva
trencar-la
i tirar-la
a la paperera
i això
ve a convidar-nos
a no aferrar-nos
a la por
sinó sentir-la
i donar-li
gràcies
estem acostumats
a donar-li
el rebuig
o el marxar
no,
donem-li gràcies
però diem-li
que no la comprem
De moment
a tu sí que et donem
les gràcies
Paula
per haver portat
avui
de nou
una emoció
aquí amb nosaltres
que hem convidat
a seure'ns
la por
el pròxim
dilluns
o un dilluns
vinent
parlarem d'una altra
de les emocions
que potser avui en dia
també ens costen més
d'acceptar
d'entendre
i de gestionar
i de la teva mà
doncs
intentarem fer
de la millor manera
convidant-nos
a seure
igual que fem
que fem amb tu
aquí
que vagi bé
genial
moltes gràcies
Mireia
adeu
aprofito per dir
que si algú
té alguna consulta
alguna suggerència
el que sigui
que em poden trobar
a les xarxes socials
sobretot a l'instagram
que és
arroba
coach
paulafolc
o bé
que m'escriuin al mail
que és
hola
amac
arroba
paulafolc
punt com
ja està
ja em callo
ja saben on trobar
paula
que vagi molt bé
igualment
gràcies
adeu
gràcies