Música
Doncs bé, dos quarts de vuit del vespre,
crec que si ja ens heu escoltat algun altre dia en aquesta franja horària dels dilluns,
sabreu que seguim aquí amb vosaltres, que jo sóc la Mireia i que també tenim la Paula Folk.
Paula, bona tarda.
Bona tarda, Mireia.
Bona tarda, com estem?
Molt bé, molt bé.
Sí, sí.
Preparats per xerrar una tarda més d'emocions.
Amb moltes ganes.
Emocions en temps de Covid i no tant en temps de Covid,
però vaja, que ara potser més que mai, no?, estan més palpables o més presents.
Sí, almenys és l'oportunitat també per averiguar què és el que estem sentint-hi en aquesta època, Flora.
Hem parlat en altres capítols, podríem dir, d'aquest espai.
Hem parlat de la por, hem parlat de la incertesa.
També animo aquests oients que vulguin recuperar aquests espais que ho poden fer al web de ràdio d'Esvern.
Parlem avui, però, de la tristesa.
És el protagonista.
L'hem convidat també, no?, a seure amb nosaltres gairebé.
Mira, i m'encanta que li donis la benvinguda,
perquè és una de les eines més potents que podem decidir per nosaltres,
donar la benvinguda a la tristesa quan l'estiguem sentint.
Parlem, si vols, o si et sembla, de, diguéssim, un inici bàsic de parlar,
per explicar, diguéssim, què és aquesta emoció, una de les bàsiques, no?,
la tristesa, per entendre exactament què és.
Tothom s'imagina la tristesa com plorar o passar un mal moment,
però exactament què vol dir la tristesa, què és.
Exacte.
Normalment s'associa a la tristesa, com dius, estar malament o passar un mal moment,
no té res a veure amb això.
La tristesa és de les emocions més jutjades i pobreta.
I és una emoció que forma part de la nostra naturalesa com a éssers humans
i apareix quan estem pensant sobre una possible pèrdua o bé quan l'estem vivint.
I vull fer aquesta diferència perquè no sempre quan ens trobem en una pèrdua d'un ésser estimat
o d'una ruptura o d'un canvi en procés evolutiu que implica una pèrdua podem sentir tristesa,
sinó també el nostre imaginari pot, com si diguéssim, pensar possibles escenaris de pèrdua.
Llavors també se'ns activa la tristesa.
És a dir, és una emoció que apareix quan el que estem pensant, sigui real o imaginari,
està vinculat a una pèrdua.
I per què sempre la tristesa, ara em ve al cap, la pel·lícula d'Inside Out, del revés, no?
Que surten les emocions, és aquella blava, petitona, que tot el dia està convencida,
que sempre, doncs bé, no? És l'alegria de la huerta.
Fer l'alegria és la de color verd, no?
Perdona, la groga, exacte.
I el que intenten totes les altres emocions, inclús la ira, no?,
que potser no és la que podria ajudar més a la tristesa, és animar-la.
És a dir, davant d'una persona que veus trista o trist,
sempre el primer recurs que et ve no és animar-la,
és a dir, treure-la o sortir d'allà.
d'allà, però parlem de quan estem allà, també, és a dir, no és re dolent, no?,
sentir la tristesa, és més, s'ha de sentir.
S'ha de sentir i s'ha de deixar de jutjar.
És a dir, sovint m'ho trobo amb consulta que és de les emocions més estigmatitzades,
perquè l'acompanyem de pensament, d'una etiqueta o d'una creença de com hem après a sentir la tristesa a casa,
de típics missatges de no ploris, o vinga, va, estigues content, o no passa res,
o no estiguis trist, home, va, qualsevol pensament o qualsevol etiqueta associat a l'emoció o tristesa
ens porta a una mala gestió emocional, llavors el que fem és tapar-la o amagar-la o evadir-la,
i això encara el que fa és cronificar-la més.
Aleshores, des d'aquí, envio el missatge que quan veiem algú que està trist,
quedem-nos allà, validem-li molt l'emoció i simplement recolzem-lo,
o sigui, fem-li saber que estem allà, que podem consolar-lo.
Ara amb abraçada no, i amb tacte potser millor que tampoc,
però sí que la presència es nota i és l'únic que necessitem,
o que necessita la persona que se sent trist.
En cap cas, vinga, va, anima't, perquè llavors el que estàs fent és,
ostres, vinga, aquesta emoció no, que no és bona,
o que no pots estar malament, vinga, rapidet a per una altra.
I això passa molt, per exemple, amb pares, cap als fills,
o bé amb amics, no?, en l'àmbit tan social com familiar es veu moltíssim.
I què passa? Que el que em trobo consulta és una gestió emocional molt sovint,
i en avançada d'edat, ara, per exemple, per tot el cas d'una dona,
que, bueno, que té un familiar molt greu,
i l'he acompanyat a normalitzar aquesta emoció
i a expressar-la com una emoció més, com també l'alegria.
I és el que hem de fer, perquè, si no, l'estem estigmatitzant.
I és com si, com si diguéssim, l'alegria sí, que mola, però la tristesa no.
Home, sí, això és veritat, no?
I per què? És que en aquest...
Una cosa és que com se sent,
que evidentment se sent més desagradable en el cos,
té una energia més baixa,
ens porta a no portar un ritme tan frenètic,
a parar més i té una utilitat.
Ens convida a aturar-nos,
a analitzar-nos,
a connectar amb una intimitat,
a empatitzar amb altres també,
a fer com un procés més introspectiu,
més de cura per recomposar-nos.
Ara, l'alegria,
evidentment, se sent més agradable,
però això no vol dir que moli més o que sigui més bona,
perquè les dues tenen la seva utilitat.
L'alegria, per exemple, serveix molt
quan tenim un guany a la nostra vida,
ens serveix l'alegria per compartir-la,
i la tristesa, quan vivim una pèrdua,
per consolar-nos, per recomposar-nos...
Les dues són útils,
el que passa que se sent diferent en el cos,
però això no vol dir que moli més una o l'altra.
I no jutja el que sents en aquell moment,
és una de les claus, potser,
més enllà de posar-te a fer coses per avadir,
per ajudar-te a no jutjar allò que t'està passant,
és a dir, aquella tristesa,
aquella pena que t'està aflorant.
I tant, és estic trist, estic trista,
i no passa res,
i és una emoció,
com l'alegria, com la por, com la ràbia,
i potser sí, acompanyada a la ment,
de, ostres, com és que m'estic sentint trist o trista,
estic connectant amb alguna pèrdua ara mateix,
i llavors ja porta una anàlisi.
No obstant, la invitació, des d'aquí,
és primer a sentir l'emoció,
a aprendre a humanitzar-la,
i amb honestedat obrir-nos a ella,
per descobrir també qui som nosaltres amb aquesta emoció,
i sortir de la ment, sortir de les creences,
sortir de tot allò que hem rebut de condicionants
sobre aquesta emoció.
La sentim i punt, i està bé.
No fa massa llegia que l'OMS,
l'Organització Mundial de la Salut,
posava una nova etiqueta, podríem dir,
per aglomerar o per agrupar
diferents sensacions, emocions, sentiments, etcètera,
que moltes de les persones que acudeixen a consulta,
ja sigui terapeuta, psicòleg o psiquiatra inclús,
reuneixen, no?, a l'hora de posar sobre la taula o al damunt,
de passar tot això, no?,
i l'OMS li va definir,
li va posar el nom de fatiga pandèmica,
i és que dins d'aquest sac, no?,
hi ha aquesta apatia, hi ha cansament,
hi ha també la incertesa que l'hem tractat aquí, no?,
hi ha la por, hi ha diferents,
i també hi ha la tristesa,
perquè no només, com bé deies,
podem sentir potser la tristesa per una pèrdua,
sinó per una pèrdua no física, com pot ser, per exemple,
ara, de certes llibertats,
que se'ns han, ara mateix, pres,
i no per una decisió autoritària,
sinó per una decisió sanitària, no?,
i entenc que això també és una tristesa treballable.
Evidentment, sí, i molt vàlida de...
O el trobar a faltar?
Ostres, trobo a faltar l'unir-me amb els meus amics,
en aquesta llibertat, el poder, no sé què,
evidentment, en aquest trobar a faltar implica certa pèrdua,
i és l'emoció tristesa,
llavors, per això, si en algun moment podem sentir,
ui, estic connectant amb aquesta emoció,
benvingut, sí,
evidentment és que estem en un moment en què
les emocions aniran i vindran,
i és aquesta ciclicitat
molt pròpia
de les emocions,
i simplement hem d'aprendre
a descobrir-nos en elles
i saber que nosaltres tenim una capacitat
de decisió, és a dir, no som les emocions
i no hi ha el perill de quedar-nos allà,
nosaltres som qui
permetem entrar en l'emoció
i sabem que un cop hi entrem,
que té una utilitat, per exemple,
la tristesa, el que ens és útil és com per
recomposar-nos, per establir vincles,
per parar,
un cop som conscients d'aquesta utilitat
i hem entrat,
és confiem en que l'emoció per si sola
va reduint la intensitat,
no dura per sempre,
que aquesta també és una de les pors.
Clar, és com que cap estat
d'aquests que estem comentant,
cap emoció és eterna,
no podem viure sempre feliços,
sempre amb por,
sempre amb ràbia,
sempre, és a dir, humanament,
suposo que biològicament
no és possible que el cos estigui
sempre en un d'aquests estats,
tot i que si algú ens està escoltant
i pensa, home, jo voldria estar sempre feliç,
potser tampoc no seria sa.
No, perquè com valoraríem també
el que volem a la nostra vida?
Això ens ho permet molt la tristesa
perquè ens para,
en canvi l'alegria ens acciona,
llavors, clar, vull dir,
químicament el que estem sentint en el cos
és totalment diferent.
Llavors ens dona la benvinguda,
la tristesa a dir,
atent, para i valora,
i potser a partir d'aquí pots començar.
I està bé,
i està molt bé,
i hem d'aprendre a relativitzar-la,
a normalitzar-la
i que ens és útil, sobretot, això.
Però quina és una de les primeres barreres
amb la qual es troba, potser, pacients
o, sí, clients o persones
que vinguin a la teva consulta?
Quina és la primera barrera
amb la que es troben
quan o volen parlar de tristesa
o no saben que volen parlar de tristesa
però la tenen
i tu potser pots percebre-ho
com a psicòloga
i persona que estàs treballant
amb les seves emocions?
Primera barrera,
jo diria que la primera, primera
és no ser conscient
que estic creient a algú
sobre aquesta emoció
que m'està impedint
obrir-me a sentir-la.
Com, per exemple,
no vull sentir la tristesa,
no vull estar malament,
la tristesa és ser dèbil,
això m'ho trobo moltíssim,
no vull que em vegin així,
és a dir,
és tot un seguit de creences
que van acompanyades
de la tristesa
és la gran repudiada,
pobreta, no?
Per una banda,
això, llavors,
què passa?
Que nosaltres,
evidentment,
ja li estem posant
a través de la ment
aquesta resistència
sense ser conscients
i això què fa?
Que ens impedeix
que connectem
amb el nostre cos
i la podem sentir
amb llibertat.
Llavors,
també em trobo
que,
o sigui,
segurament,
sí,
m'he acompanyat
sent el segon pas
de resistència
a sentir-la,
és que en el cos
hi ha un bloqueig
de la tristesa.
Físic?
Sí,
perquè d'alguna manera
és com,
ala,
però si la ment
m'està dient
que no és bona
o no vull,
evidentment,
ja tapo
i estableixo
un fre.
Llavors,
des de l'acompanyament,
jo sempre convido
a sentir-la,
a naturalitzar-la,
està bé,
està bé
i és natural
i a partir
d'aquest acompanyament
més un treball
de respiració
de l'emoció
perquè aquesta és una altra,
normalment el que es fa
és aguantar molt,
apretar les dents,
deixar de respirar,
tot això són senyals
que no ens estem permetent
aquesta emoció.
Llavors,
és a través de la respiració
i a través del que la persona
creu
sobre la tristesa
comencem
a encaminar-nos
cap a
donem la benvinguda
i donem el permís
per sentir-la.
I com pot repercutir
això en el cos?
És a dir,
que el cos ho pensi,
és a dir,
que el cos ho senti
però el cap
no ho vulgui processar,
que no vulgui obrir
les comportes
aquestes que estàs comentant?
Un bloqueig molt gran
que, per exemple,
el plor no s'expressa
o, per exemple,
te'n vas a l'emoció ràbia
que és la que sí que em permeto
i llavors acciono
des de la ràbia
però en el fons
és que no m'estic
permetent la tristesa
i, clar,
en el fons
això és com un tap emocional
que acaba petant
o que s'acaba cronificant
i que a llarg pla
es pot portar problemes.
Aleshores,
donant la benvinguda
en aquesta emoció
i també ho dic
perquè els oients
no s'espantin
de
un cop l'estic sentint
què,
hi ha la invitació
a no enganxar-se en ella
que després també
és una de les cosetes
que em trobo
que un cop
ah, vale,
ja m'he familiaritzat
amb l'emoció
pots sentir gust,
inclús?
Ara,
és com,
en certa manera,
un entre
no un gust
del tot
sinó
acompanyat
de cert
ai,
no?
Ara ja m'he obert
a ella
vinga,
m'hi queda un ratet
que,
jolín,
que,
ai,
és que estic perdent tal
llavors,
aquí convido molt
a no enganxar-se
en l'emoció
i a saber què fer
per dir,
bueno,
ok,
he donat
l'espai emocional,
he plorat
si ho necessito,
he buscat consol
per a que m'ajudi
en aquests moments,
però la vida continua,
no em moro aquí,
perquè aquesta és una altra,
el quedar-se
amb
creences
de,
és que si sento
molt la tristesa
o cauré en una depressió
o em moriré,
llavors és com,
no, no,
res d'això,
la vida continua,
estàs trist,
donant permís,
però aixecat
i continua,
ja està.
Avui precisament
llegia una
de les frases
d'una autora
que a mi personalment
m'agrada molt
que es diu Maggie O'Farrell,
una escriptora,
que li han passat
infinitat de coses
a la seva vida,
entre altres,
malalties
seves o les seves filles,
violació,
és una,
realmente una biografia
molt espectacular
la seva vida.
I tot i això
deia,
no deixes mai res enrere,
sinó que sempre
ho portes a dins
i suposo que la tristesa,
entre d'altres,
no és que un cop
la passis
ja està fora,
és a dir,
sempre formarà part de tu,
potser que en aquell moment
de la vida
t'ha passat
aquelles circumstàncies,
has tocat
molt profundament
potser la tristesa
i això t'ha canviat
i això t'ha canviat d'alguna manera
o no,
tant és,
però ho has passat allò,
llavors no és una pàgina
que gires el full
i segueixes a escriure una altra
sinó que allò
ja ha format part
del teu llibre de la vida.
Aquí depèn del que parlem,
si és d'un episodi
o traumàtic
o important
que evidentment
que ens canvia,
aleshores sí que
potser no connectem
amb el dolor
de llavors
per exemple
una pèrdua
d'una persona
molt molt propera
evidentment
queda un buit a dins
que no s'ha d'intentar omplir
perquè el buit hi serà.
Ara potser sí que
al recordar aquesta persona
no connectarem
amb el dolor
o bé si et passa alguna cosa
ho recordaràs
i potser t'emocionaràs
però no serà acompanyat
d'aquella càrrega important.
Ara bé,
si parlem d'un estat emocional
de tristesa
simplement
sí que passa
inclús això
et serveix
com per dir
gràcies
i ara connecto
amb el guany
i
exemples
molt molt banals
molt banals
però
per contextualitzar
o per exemplificar
el que m'estic referint
és per exemple
una situació
de canvi vital
important
o de moviment
de casa
alguna cosa
que digués
ostres
un cicle
un abans
i un després
l'abans i després
implica
tant pèrdua
com guany
i és important
validar
les dues coses
evidentment
sents la tristesa
i no vol dir
que t'acompanyaràs
sempre
però el recordar
pot ser que hi hagi
certa melanconia
i també connectaràs
amb el guany
amb el guany
d'aquell moment
per exemple
quan has viscut
en algun lloc
especial
de dir
ara ja és moment
de tornar
a casa
o de refer
la meva vida
d'alguna manera
i veig
que la meva vida
continua
i estic molt contenta
per aquest nou inici
no obstant
recordo
el passat
ara no m'hi quedo
enganxat
i si el vincle
posem-nos a qüestionar
aquesta tristesa
si el vincle
amb aquest record
només et transporta
a través de la tristesa
vol dir que no s'ha acabat
de treballar
o no s'ha acabat
de
ubicar
gestionar
no sé
quina seria la paraula
sí
sempre
la pregunta
que jo faig
és
com et sents
i fins a quin punt
t'està limitant
aquest sentir
si és una intensitat
forta
doncs potser
sí cal revisar-ho
si és una emoció
que a més
ja es percep
si és
ostres mira
ploro
perquè m'estic emocionant
però
connecto amb l'agraïment
del que va ser aquella persona
o d'aquell moment
de la meva vida
doncs
és inclús bonic
ara
quan ja el sentiment
es fa desagradable
és l'emoció
que fa com de campaneta
de vis
que hi ha alguna cosa
que no s'ha sanat
potser
i que toca revisar
i la tristesa actual
és a dir
ubiquem-nos una mica
doncs bé
ara no
no cal que ens ubiquem
perquè ja hi som
però
en tema Covid
aquestes morts
que malauradament
gairebé no es poden
ni acomiadar
ni física
ni en tacte
em refereixo
ni tan sols
a vegades
ser ni en persona
molts cops
i ho estem veient també
en els mitjans de comunicació
les persones que moren
a les UCIs
no tenen cap familiar
a prop
gairebé una videotrucada
és el que més a prop
poden sentir
que tenen les persones
al costat
llavors
això és un altre tipus
de tristesa
tant la persona
que marxa
com per la persona
que també s'està acomiadant
si també pot fer-ho
d'alguna manera
absolutament
mira precisament
he acabat procés
ja
però
la vaig acompanyar
des d'abril-maig
d'una dona
d'uns 50 llargs
que
bueno
va morir
la seva mare
precisament
d'una residència
va entrar directament
a l'UCI
ja va morir
ella per sort
es va poder despedir
no obstant
li va quedar molta culpa
d'aquella decisió
no
de
ostres
la vam portar a la residència
i a partir d'aquí
tot va anar molt ràpid
i l'acompanyament
que vaig fer
és del dol
d'acceptació
etc
què passa
que en el seu cas
sí que es va poder despedir
malauradament
hi ha moltíssimes persones
que no
llavors
què pot servir
evidentment
el buit
de
no em vaig despedir
i quedarà
però
hi ha tècniques
molt potents
per
quedar-se
més en pau
que és a través
de cartes
d'expressar molt
tot allò
que m'he quedat
per dir
que diria
jo utilitzo molt
l'expressió
a través de cartes
perquè d'alguna manera
és com
internament
sí tenim
el poder
de
de refer-nos
i quedar-nos en pau
amb nosaltres mateixos
tot i que la realitat
no hagi viscut
X situació
cartes cap a la persona
que ha marxat
entenc
per exemple
sí
o cap a mi mateixa
sí
sí sí
i parlem del plor
el famoso llanto
no
també dèiem a l'inici
no
que quan algú està trist
doncs la millor
o la primera reacció
que té tothom
és vinga animat
vinga somriu
vinga t'animo
no
es busca animar
aquella persona
no
s'evita
suposo en certa manera
veure que algú està plorant
ja no sé si a vegades
és per no patir
la pròpia persona
que l'està veient
per no patir
o simplement
perquè plorar
socialment
culturalment
no és una emoció
no és una
no és una situació
en la qual estiguem
massa acostumats
més enllà de veure
catastrofes
o desastres
llavors
realment
veure la gent
plorar
sí
s'uneixen aquestes dues línies
la de sant cultural
de tot
sí
de la familiaritat
amb l'emoció
i
per altra banda
les persones
són reflexes
de nosaltres mateixos
aleshores
quan veiem una persona
que
està connectant
amb aquella emoció
sense ser conscient
molts cops
ens
activa
ens activa
el que nosaltres
portem dins
i és una gran oportunitat
per descobrir-nos
i conèixer-nos
i evolucionar
llavors
què passa
que
molt sovint
quan veiem algú plorar
i nosaltres
tractem
de
fer-lo sortir d'allà
què projecta
doncs
és com
jo que no m'estic obrint
què diu de la meva tristesa
què diu de tot allò
que jo no he plorat
a la meva vida
i que és el que estic creient
que em porta a salvar
aquell
aquella emoció
quan
quan és molt natural
i és
és un
és una introspecció
molt interessant
perquè
en comptes de
pretendre
fer alguna cosa
cap a fora
la mirada
és cap a dins
de què m'està passant a mi
amb això que estic vivint
ara
amb aquest plor
que jo no
no estic sustentant
a dins
t'has trobat mai
amb una persona
que realment
no podia plorar
és a dir
el que entenem
com
que et plorin els ulls
el llagrimal
que s'obri el llagrimal
i de molta impotència
és que no puc plorar
i sento cap bull
o
persones també
que
ho perceben
en el reflex dels altres
de dir
és que
no sé què fer
quan veig algú plorar
llavors
bueno
és interessant
perquè comença
la búsqueda
és a dir
jo per exemple
l'emoció tristesa
és la que
més dificultats
m'ha portat
a la meva vida
perquè em resistia molt
pel que diem
creences
i tal
i ha estat gràcies
és el meu procés
d'obrir-me a ella
i confiar
en que jo
em sabré portar
a través de l'emoció
i que no em passarà res
quan he pogut
i de veritat
jo ara visc
en una intimitat
aquesta emoció
que sé
que cap altra
em dona
i li dono
les mil gràcies
perquè em permet
obrir-me els inicis
i els nous cicles
d'una manera
que no seria possible
sense sentir
aquesta emoció
forma part de la vida
els inicis
i els finals
tot és ciclicitat
llavors
jo convido
des d'aquí
cadascú
que explori
com em porto
jo amb aquesta emoció
fins a quin punt
estic disposat
a sentir-la
sense
voler
que marxi
llavors
si la resposta és
si estic disposat
és genial
que bé
si no
és ok
doncs
què és tot allò
que creus
sobre l'emoció
o quins missatges
has après
a casa
que t'impedeixen
obrir-te
amb disposició
a sentir aquesta emoció
llavors a partir d'aquí
pot començar
el treballet
és una
és una de les emocions
que potser
més ajuda
o més facilita
centrar el treball
en tu
és a dir
no sé si
la por
o la ràbia
potser no et fan
estar tan centrat
en tu
en canvi la tristesa
podríem dir
és de les més
no sé si tampoc
la paraula seria
introspectiva
sinó la que a més
et permet
doncs això
posar el foc
directament
dins la sofa
la tràquia
dins aquest punt
que a tothom
potser
li dol
quan està trist
que interessant
aquesta perspectiva
i mai m'havia
qüestionat
això
sí que és cert
que per l'experiència
que tinc
a nivell personal
i perquè veig
que en acompanyament
la tristesa
és d'aquelles
que ens convida
a parar
i posar-nos
posar la mirada
dins nostra
no és la intimitat pura
no obstant
cada emoció
és una oportunitat
per posar la mirada
dins
el que passa
que
doncs
potser no té
aquest
com
aquesta sensació
de cohesió
com la tristesa
permet
a cadascun
si mateix
perquè la ràbia
té una energia
més fora
la por
és una tendència
més evitativa
però d'alguna manera
també totes
ens conviden
a posar la mirada
dins
i entrar amb nosaltres
i prestar atenció
a què és allò
que se m'està movent
pot ser que
l'empatia
també jugui
un punt
important
en aquesta emoció
és a dir
sentint
potser
tristesa
pots
deixar
potser
que
pots obrir-te
potser una mica més
a que els altres
puguin participar
també
d'aquesta
situació
és a dir
no tant
perquè t'ajudin
sinó
per poder-te
obrir
i potser
el fet
de fer mirall
del que a tu t'està passant
de rebut
potser l'altra persona
també pot ser partícep
d'aquesta situació
precisament
és una de les utilitats
de la tristesa
ens permet
connectar amb els altres
i empatitzar més
aleshores
quantes vegades
ens ha passat
que quan estem tristos
i estem al costat
d'una persona
que ens acompanya
i ens permet ser
en aquell moment
tal com ens estem sentint
és com
oh
que bé
puc descansar
puc ser
sento a casa
aleshores
aquest empatitzar
amb l'emoció
que no vol dir
com
transportar
transportar-nos
en la mateixa emoció
sinó simplement
acompanyada
estigues trist
clar que sí
és normal
ja passarà
quan hagi de passar
és una manera
brutalment bona
d'acompanyar
i a més a més
a través de l'empatia
també
quan algú
està trist
doncs
poder-ho manifestar
inclús empatitzar
amb nosaltres
és doble
és cap als altres
i cap a nosaltres
jo crec que el que està clar
i hem parlat
de la por
de la incertesa
avui també
de la tristesa
és que
expressar emocions
bàsicament
ens ajuda
no només a superar-les
sinó també
a convertir-les
en les nostres
pròpies fortaleses
i a poder
doncs això
com dèiem al principi
seure amb elles
poder dialogar
i no tenir por
aquestes situacions
que com bé deies
no duran eternament
aquestes emocions
exacte
i
permet-me afegir
que
quan
decidim
entrar dins l'emoció
i donar-li la benvinguda
és una oportunitat
genial
per connectar realment
amb la nostra
la naturalesa
de ser
que és
aquest poder
de decidir
més enllà
del que sento
i més enllà
del que penso
i és brutal
perquè aleshores
amb aquest treball
deixes de tenir
por a sentir
perquè saps
que sentis
el que sentis
estaràs bé
i t'acompanyaràs
a través dels teus recursos
del teu poder
i tu ets
més enllà
del que sents
i del que penses
crec que ens quedem
avui
Paula
amb tot allò
tot allò
bo
tot allò
que no
ens han explicat
potser mai
sobre la tristesa
avui
sí que ens ho has explicat
i també té
la seva part positiva
hem de dir
tampoc no volem
que ningú
se'n tristessi
parlant
o escoltant
el que estem comentant
i el que ens explica
sobre la tristesa
i un dilluns
més
espero que
les persones
que ens han escoltat
doncs
que hagin après
per acabar
Paula
recorda'ns on trobar-te
també
si hi ha algú
que d'alguna manera
es vol ficar en contacte
amb tu
mira
on soc
bastant activa
és a l'Instagram
que és
arroba
coach
paulafolk
amb c h
final
el meu mail
si no és
hola
amac
arroba
paulafolk
ai
sempre em lio
mira
jo no sé si puc
dir
hola
paulafolk
punt com
exacte
és que l'últim programa
em va passar
exactament el mateix
si no
a través del meu web
que és
www.paulafolk
punt com
allà ja
ja em veuran
però bueno
que es poden posar en contacte amb mi
si tenen alguna pregunta
dubte
necessitat
a través o bé
de l'Instagram
un missatget
o bé a través del mail
i em trobaran
i saben també que poden anar a trobar els podcasts a radiodesvern.com
a l'apartat magazins
a la plaça Mireia Tutica
d'aquí poc tindrem novetats a Spotify
ah
molt bé
sí
sí
quina notícia
crec que podrem explicar el proper dilluns
ok
et sembla
no sé si podré venir el proper dilluns
d'aquí dos
d'aquí dos
quinzenats
sí
és veritat
s'estan anant així
eh
sí
sí
ja
exacte
ho comentem
bones notícies d'aquí dues setmanes
que vagi bé Paula
gràcies
igualment
gràcies a tu Mireia
the first time that you touched me
all the wonders ever cease
blessed be the mystery of love
Lord, I no longer believe
drowned in living waters
cursed by the love that I receive
from my brother
from my brother